XII. Miss Goulon tanca la marxa

Quan van trucar per tercera vegada, Keith va decidir-se a anar a obrir. Comprenia que els altres no estaven per gaires raons. Míster Spill era a la seva habitació, tancat amb pany i clau, i de tant en tant se’l sentia mormolar. Havia fet ja dues sortides, la primera per anar-se’n a dinar, suposaven; l’altra per entrevistar-se amb l’advocat, al qual havia telefonat des de casa mateix. Ruby, per la seva banda, no es movia del costat de la porta del dormitori, amb l’esperança de poder-li parlar. Ja no volia fer les paus, sinó merament salvar les aparences. Aquella acusació de crueltat mental no podia pair-la. Secretament, encara que no n’hagués dit res a Keith, esperava que ell accedís a reconèixer-se culpable, perquè això li donaria el benefici de la iniciativa. Però Bob es mostrava inassequible.

El novel·lista, doncs, en sentir trucar per tercera vegada abandonà la seva habitació i s’adreçà al cancell. Per a ell, acudir a la porta com un criat, era un sacrifici, però en honor a les circumstàncies estava disposat a fer, avui, una excepció.

El resultat fou que es va trobar cara a cara amb la vella Goulon.

—Què voleu?

—No hi és Ruby? —preguntà ella.

El xicot es recordà de l’episodi de la nit passada.

—Què? —inquirí.

—Ruby. Pregunto si hi és…

—Què dieu? —insistí ell, cridant més fort.

—Si hi ha Ruby! —tornà la dona, també alçant la veu.

—Ah! —féu el noi, tot d’una d’un humor excel·lent—. Kitty o Ruby?

—Ruby, Ruby! —s’esgargamellà la vella.

—No crideu tant —abaixà ell la veu—. ¿Per què no ho dèieu des del principi?

I deixant-la a la banda de fora, s’allunyà pel passadís. Però no li va caldre arribar a la porta del dormitori dels Spill. La noia, en sentir aquells crits, ja acudia.

—Què passa, Keith?

—La vella Goulon.

—I què vol, ara, aquesta?

—Em sembla que més valdrà que li ho preguntis.

Ruby devia ésser de la mateixa opinió, perquè s’adreçà decidida a la porta. Keith, més lentament, va seguir-la.

La dona ja s’havia esmunyit vestíbul endins, sense tancar la porta.

—Entreu, entreu… —la va invitar Keith amb sorna.

Però ella no li’n féu cap cas.

—Bona tarda, miss Goulon —saludà Ruby, hipòcritament, somrient.

—Ruby —va fer ella, sense perdre temps—, passen unes coses!

Ruby es va quedar admirada que tot hagués transcendit amb aquella rapidesa. Però després va veure que anava equivocada.

—Sí? —va fer.

La vella mirà pis endins, com indicant que li agradaria que la fessin entrar, però Ruby no es va donar per al·ludida.

—Sí —es va resignar aleshores a continuar la vella—. Si ho hagués sabut, no hauria pas dit res, perquè una no vol pas fer cap mal, oi?

—És clar —digué Ruby, vagament, cada cop més intranquil·la.

—Com podia imaginar-se una cosa així? I ell era un xicot tan amable! M’ho he cregut, naturalment, quan ha dit que només volia uns informes per una compra a pagues…

—Però de què parleu? —es decidí a preguntar Ruby.

—De Kitty —digué ella.

—Què li passa, a Kitty?

—No hi és?

—No.

—Deu haver sortit amb algun d’aquells artistes que sempre l’acompanyen, ja ho veig… —insinuà la vella.

—No ho sé —digué Ruby.

Aleshores va intervenir Keith. Com havia fet la nit passada davant la finestra, féu un gran bot i llançà un xiscle estrident.

La vella no s’immutà gens, però Ruby, agafada de sorpresa, no pogué evitar un ensurt.

—Què li passa? —preguntà la Goulon tot assenyalant-lo amb el cap.

Ruby anava a demanar explicacions a Keith quan es va recordar també de l’episodi de la vetlla.

—No ho sé.

Va somriure al noi, el qual se’n sentí tot animat i va repetir l’exhibició.

—Deu passar-li alguna cosa —insistí la vella, sense perdre gens de la seva equanimitat.

—Potser sí —digué Ruby—. Però ell ja és així.

—Sempre?

—En general —aclarí amb tota intenció—, només de nit.

—Ah! —féu la Goulon.

Keith va fer un tercer salt i deixà escapar un tercer xiscle, però aquest cop destinats a míster Spill, el qual en sentir aquell aldarull havia abandonat l’habitació i ara espiava per la porta del living. En veure’s descobert, però, es retirà altre cop.

—Caldria fer-lo mirar —va dir la vella, i es va tocar el front.

—Està en tractament —digué Ruby, cada cop més divertida, oblidant-se dels seus maldecaps amb una lleugeresa prou característica.

—Ah, bé! —aprovà l’altra.

I tot seguit retornà a les seves explicacions.

—Doncs jo, és clar, com us deia, li he explicat qui éreu i qui us podia fer confiança, perquè éreu complidors i sempre us havíeu mostrat persones com cal. Entre veïns ens hem d’ajudar, tinc raó o no tinc raó?

—No hi falta res —concedí Ruby—. La teniu tota.

—Un fa a l’altre, en aquest món. I, ja us dic, ell era un xicot molt educat, molt correcte, de bona aparença, de manera que poc m’hauria pensat mai que fos el que era, si ell no m’ho diu…

—Però què era? —s’impacientà Ruby.

Keith va abandonar el seu lloc i, sense fer soroll, s’encaminà al living. Aleshores es va aturar i, molt a poc a poc, anà avançant el cap. Com havia sospitat, míster Spill escoltava des d’allí dins. Els dos rostres es van trobar frec a frec, perquè Bob tenia l’orella clavada a la paret.

Es va posar un dit sobre els llavis.

—Xit! —recomanà.

Però Keith, en veu alta, va dir:

—Això no està bé! Mira que escoltar darrera les portes…

Míster Spill, esparverat, va fer-se enrera.

—Qui és, Keith? —va preguntar Ruby, com si a la casa hi hagués moltes persones.

—Bob! —digué ell.

—Bob!…

I deixant la vella plantada, va córrer cap al living. Míster Spill, però, ja s’havia tancat altre cop a l’habitació i, encara que ella el pregà d’obrir, no en va fer cas.

Keith se n’anà a fer companyia a miss Goulon, la qual no podia amagar la seva curiositat.

—Passa alguna cosa? —preguntà.

—Quina cosa?

—Alguna cosa —repetí ella.

Però si esperava aconseguir quelcom de Keith, anava ben equivocada. Ell estava disposat a fer-li pagar, en la mesura del possible, l’episodi nocturn.

—No hi era, jo —digué—. No sóc de la casa.

—Pobret —va fer la vella, compassiva.

Keith es va sentir desmuntat. Sortosament, Ruby tomava a acudir al vestíbul.

—Miss Goulon —va explicar el xicot— vol saber què passa.

La vella no s’immutà.

—Era el vostre marit, oi?

—Per què?

—No ho sé. Per això ho preguntava —va dir amb tota naturalitat.

Va esperar que l’altra contestés, però com que Ruby no donà aclariments, prosseguí la seva contalla:

—Acabava de fer el pis quan ha entrat, vull dir que ha trucat, perquè jo no l’he fet entrar fins després, quan he vist que era una persona correcta. Els veïns no n’han de fer res, de les coses… no us sembla?

La pregunta només era retòrica i Ruby no la contestà.

—En tenim ben bé per dues hores abans de saber amb certesa de què es tracta —va dir Keith.

S’apropà a la porta, la va obrir del tot i s’assegué al graó del capdamunt.

—Ja es veu que no hi és tot —digué la vella, compungida—. Com us deia, l’he fet entrar perquè no em pensava que fos el que era. Sempre vénen agents d’aquests de les cases que venen a pagues i una hi està acostumada… L’altre dia mateix, en va venir un a preguntar pels Porlh, que compraven un altre aparell de televisió, però d’ells sí que no en vaig poder dir res de bo, perquè la Cady ja sabeu com és, que sempre…

Rudy li va trencar les oracions:

—Però dèieu que la Kitty…

—Ah, sí, és veritat, la Kitty. Una té tantes cabòries que sense adonar-te’n vas d’una cosa a l’altra. És el que sempre dic, no sé per què no et deixen en pau a casa, en lloc de venir a contar-te històries. Tothom m’ho conta tot, i quan els Baluverg, ja els coneixeu, oi?, van tenir la primera criatura, ella, que tot just acabava de sortir de la clínica…

—La Kitty… —recordà Ruby.

Keith, des de fora, va intervenir:

—Ja que parleu dels Baluverg, algú deu estar malalt perquè ara acaba d’entrar-hi el metge…

La dona sortí immediatament al pas de la porta. En no veure res, féu unes passes endavant i davallà els graons.

Keith s’adreçà a Ruby:

—Sempre he dit que, de sorda, no en tenia res…

—N’esteu segur? —preguntà la dona.

—És clar, ho sentiu tot!…

La vella es mirà la Ruby, va tocar-se el front per segona vegada en aquella estona i brandà la testa amb posat de dol.

—Vull dir el metge —féu aleshores—. No l’he vist.

—Ja havia entrat —digué Keith.

—Aquest matí estaven tots bons —explicà la Goulon—. Hi he anat un moment…

Keith va riure.

—Ara m’ho explico tot!

Ruby també esclafí; per dissimular, però, va girar-se d’esquena.

—Quan surti —va fer Keith—, el necessitarem nosaltres…

Ruby va continuar rient i la vella se n’adonà.

—Bé —va fer, picada—, que voleu que us conti això de la Kitty o què?

—No esperem res més —digué Keith.

—Perdoneu, miss Goulon —féu Ruby—. Té sortides tan ximples, de vegades…

Tornà a esclafir.

—No em fa cap gràcia —declarà la vella.

—No —despistà Ruby—; en el fons, a mi tampoc.

La vella pujà de nou les escales i penetrà al vestíbul.

—Em sembla que no us interesseu gaire per la vostra germana! —féu, acusadorament.

—Us asseguro que sí.

Com que la vella, però, no semblava satisfeta, va proposar-li:

—Tancarem la porta i així Keith no ens podrà molestar.

Però l’altra s’hi oposà.

—No —va dir—. És una bona idea tenir-la oberta. Sempre pot passar alguna cosa, no us sembla?

—Mai no ha estat sorda, m’hi jugo els dits —digué Keith.

Les dones, però, no li’n van fer cas.

—Dèieu, doncs —recomençà Ruby—, que aquest jove ha preguntat per la Kitty…

—Per miss Woodall, exactament. No ha estat fins després que ha precisat i ha dit que era la Kitty, perquè jo conec uns altres Woodall, encara que no viuen ací, i no podia pas saber per quins s’interessava, oi? Però ara que hi penso, no sé si són parents vostres o no, mai no us ho he preguntat…

—Que jo sàpiga, no.

—No ho sabeu de cert, doncs? —s’admirà l’altra reprovativament—. Ja sé que no se’ls ha vist mai per aquí, no he observat pas que us visitessin, però n’hi ha que viuen tan allunyats de la família! Jo, quan la meva pobra germana, que en pau descansi, encara vivia, tot i que estava casada a Modoc, que no és pas a la cantonada mateix i cal…

—Però Kitty… —gosà interrompre-la Ruby.

—Ara hi arribo. La gent jove sou una mica impacients, però això és una cosa d’ara; al meu temps, quan algú de més edat ens parlava, escoltàvem tot el que havia de dir i fins que no havia acabat…

—Perdoneu, miss Goulon —va dir Ruby diplomàticament—, però us heu de fer càrrec que estic patint pel que pot haver passat a la Kitty. Hi doneu tantes voltes!…

—Jo? —s’admirà la vella—. Aquesta sí que és bona! Què faig, sinó contar-vos això d’aquest jove que preguntava per ella?

—No, no arribarem a saber-ho mai —es queixà Keith, des de fora.

Però amb ell la vella no hi volia saber res.

—Si no em trenquéssiu les oracions contínuament, ja hauria acabat. El jove, doncs, ha aclarit que era la Kitty. Kitty Woodall, que ha dit, perquè no ni hagués cap dubte. Jo, de primer, abans de dir-me que era això de les pagues, em pensava que demanava simplement l’adreça i jo que surto per indicar-la-hi. Però ell que em diu: No, si us plau… Perquè educat ho era, això sí, em sembla que ja us ho he dit?

—Tres vegades, ara —féu Keith.

—Jo me l’he mirat tota sorpresa, fins i tot un si és no és desconfiada, però ell ha explicat ràpidament que era dels establiments «Ocsa»… una cosa així, això no ho recordo bé, i que la Kitty havia comprat una màquina de rentar i una nevera i, és clar, volien comprovar qui eren ella i els seus familiars, perquè ells, la casa, no feien deixar cap garantia, per allò, per les ganes de vendre; hi ha gent que si han d’omplir massa papers ja no compren i… les explicacions que m’ha donat! Encara em sembla que el sento. Per això m’ho he cregut, tot i que jo no tinc pas el costum de ser confiada, mal m’està de dir-ho; davant d’una persona que no conec el primer que em pregunto sempre… no sé si sabeu el que em va passar aleshores, amb aquell de les assegurances, que si bé era veritat que havia treballat en una casa del ram l’havien hagut de treure per una qüestió de pòlisses…

—Kitty! —cridà Keith.

La vella es girà immediatament i va treure el nas a la porta.

—Ah, on és?

—Això és el que voldríem saber —digué el xicot—, perquè fa mitja hora que ens l’esteu amagant.

—Qualsevol diria que li és alguna cosa —féu la vella mentre tornava al costat de Ruby—. Ara… que potser sí que li és, eh? L’altra nit, sí, em sembla que era abans d’ahir, estaven tots dos asseguts ací, als graons, i…

—Ja us vam veure —digué el xicot—. Feia poc que un home havia entrat a casa vostra. Fins i tot ho vam comentar.

La vella callà com un mort.

Keith, que havia parlat per parlar, l’esguardà amb més atenció, encuriosit. Després es plantà a riure.

—Ho he encertat! —exclamà.

—Em faig càrrec que no hi és tot —va dir la vella. I, apressadament, encadenà—: Ell, doncs, com us deia, em va deixar explicar qui éreu fins al final, però després, ja que es veu que volia anar ben segur, no fos cas que hi hagués confusió, perquè havent-li jo mateixa indicat que coneixia altres Woodall sempre podia pensar que… Això passava molt sovint amb els Brown, vosaltres encara no éreu ací, ni us devíeu haver casat, què dic?, si fa potser vint anys i éreu unes criatures! Vivien dues famílies costat per costat, totes dues Brown, i els dos homes es deien James, és a dir, tots tres, perquè un dels matrimonis tenia ja un fill gran que vivia amb ells…

—Però a l’últim heu aclarit que era ella, la Kitty nostra… —digué Ruby, per fer-la tornar al carril.

—Sí.

—Ja surt el metge —va dir Keith.

La vella es precipità de nou a la porta. No devia estar ben segura de la informació que li donava el xicot, perquè fou amb alegre sorpresa que exclamà:

—Doncs és veritat!

El metge venia fregant els patis i les cases d’aquella banda, capcot.

—Qui deu ser el malalt? —va interrogar-se la vella.

—Jo li ho preguntaria… —suggerí Keith.

Ella no s’ho féu dir dues vegades.

—Doctor Blacky! —cridà, i davallà els graons.

El metge s’havia aturat, fitant-la vagament, perquè el fet és que semblava preocupat de debò.

—Doctor Blacky —repetí ella—. Qui està malalt, a casa els Baluverg?

L’home va moure la testa reposadament.

—Sempre sereu la mateixa, Dora Goulon.

Keith, des del seu lloc als graons, va alçar les dues mans unides:

—Hurra per al doctor!

La vella es va girar per llançar-li una mirada enverinada.

—Míster Baluverg —féu aleshores el doctor, i tornà a reprendre la marxa.

—Què té? —va continuar preguntant ella.

Però el doctor ja no li va contestar. Miss Goulon, després de contemplar-lo amb reprovació, va retrocedir:

—A mesura que es fa vell, perd l’educació —va dir.

Tornà a pujar els graons de la casa.

—Em dèieu… —féu Ruby.

—Sí, us deia… Però què us deia? Amb tantes anades i vingudes una perd l’oremus… Ah, sí, de la Kitty, oi?

—Fins ara només heu parlat del jove que preguntava per ella —li féu observar Keith des dels graons.

Ella no en va fer cas.

—Doncs sí, quan es va ben assegurar que era la Kitty que ell buscava… Ah, no, això ja ho havia dit! Bé, vull dir que aleshores es va treure un diari, i em va mostrar la fotografia. I quina fotografia! No em pensava pas que la Kitty fos d’aquestes, perquè sempre l’havia tinguda per una noia formal.

Es va mirar Ruby, per si deia alguna cosa, però Ruby ho va deixar passar.

—No l’heu vista, aquesta foto? —preguntà aleshores.

—Sí. I també sé el que voleu dir, ara. Era un detectiu, oi?

—Com ho heu endevinat? Sí —va prosseguir—; ningú no ho hauria dit, en veure’l tan fi, però era un detectiu, ja em va dir fins i tot de quina agència…

Keith s’adreçà a Ruby:

—Estic segur que l’ha denunciat ella, per la recompensa.

—Quina recompensa? —féu la vella.

—Keith! —va reprovar-lo Ruby.

—N’estic segur. No crec res del que ha dit.

La vella s’encarà amb Ruby:

—Teniu la intenció de tolerar-lo gaire temps, aquest individu?

Però la dona va mirar de despistar.

—Així —féu—, que ara saben on viu?…

—Jo no hauria dit res si m’hagués pensat de què anava —insistí la vella—. Però qui podia imaginar-se que la Kitty es posaria en coses d’aquestes? Tota la culpa la tenen els seus amics. No hauria de sortir amb aquests artistes. Són tots uns poca-vergonyes. Ja recordo de quan vivia aquell Origham aquí, al veïnat, que cada nit hi havia escàndols. Us n’heu de recordar…

Va callar, perquè míster Spill desembocava al passadís, amb una maleta a la mà. Li va somriure, molt falaguera.

—Bona tarda, míster Spill —va fer.

Ell va inclinar el cap cerimoniosament, sense contestar.

—De viatge? —preguntà ella.

Però míster Spill ja creuava el llindar de la casa. Ruby s’havia quedat tota moixa. Ara va implorar:

—Bob…

Ell es tombà breument i, molt polit, va fer:

—Bona tarda.

—Bob! —repetí ella.

La vella va comprendre tot seguit que allí hi havia gat amagat. No va poder evitar de preguntar:

—Què passa?

—Per què ho voleu saber? —féu Keith.

Però la vella ja s’havia acostumat a no tornar-li resposta.

—Passa alguna cosa, Ruby? —va insistir.

La dona ja feia uns passos cap a fora. Anà per davallar els graons, darrera míster Spill, però en passar pel seu costat Keith la va agafar per la cama.

—No li vagis darrera, Ruby!

Ella provà de desfer-se’n.

—Deixa’m, Keith.

—La dignitat és primer que tot —va dir el novel·lista.

—Ja veig que us heu enfadat —comentà la vella, triomfant, clavada al llindar.

Ruby deixà d’espernegar. Míster Spill ja havia desaparegut darrera la porta del garatge.

—Només que pogués dir-li dues paraules… —va fer la noia, sense moure’s.

Keith la deslliurà, però va agafar-li la mà que penjava del seu costat i mirà de fer-la seure sobre el graons. Ella, de primer es resistí una mica, però a la fi anà cedint.

—Ja has implorat prou —digué Keith.

—Se’n va de casa, doncs? —preguntà miss Goulon.

Keith continuà parlant a Ruby:

—No hi ha cap manera de desfer-nos-en?…

Ruby s’arronsà d’espatlles.

—Arsènic, punyal, arma de foc… —proposà ell.

La dona gairebé va somriure. Després, però, va dir:

—Deixa-m’hi anar, Keith.

—No —va fer ell—, no estaria bé. No t’ha tractat com cal.

—Mai no me l’he mirat amb simpatia —va dir la vella.

Continuava dreta al llindar de la casa, i va comprendre que estava en situació d’inferioritat. Per això acabà també fent unes passes endavant i asseient-se als graons.

—Vós sou l’única persona decent d’aquesta casa, Ruby —va dir—. Per això voldria saber què us passa, per ajudar-vos…

Míster Spill encara era dins del garatge. No se sabia què devia estar fent, tanta estona, perquè encara no havia engegat el motor.

La vella, en no obtenir resposta, devia pensar que fet i debatut no perdria res d’anar-hi a donar un cop d’ull. La manca d’acció la migrava.

Va incorporar-se, acabà de davallar els graons i avançà pel pati.

—Pot passar-li alguna cosa… —digué vagament, a tall d’excusa.

—No s’oblida de res —comentà Keith, prou alt perquè ella el sentís.

Van veure que s’aturava davant del garatge, on va quedar-se uns moments. Després avançà cap al local i va desaparèixer.

—Ara mirarà de sostreure-li tot el que pugui…

Ruby va assentir.

—Però Bob li farà un cap nou. No està d’humor.

—Vols dir, Keith, que no valdria més que hi anés?

—De cap de les maneres —féu el novel·lista.

La vella Goulon va reaparèixer, més aviat a un pas precipitat, com si algú la perseguís. Però darrera d’ella no va sortir ningú.

Va tornar a les escales amb la boca tota pinçada.

—Què? —preguntà Keith—. Ja us n’ha dit alguna de fresca?

—Ruby —va fer ella—, si el vostre marit torna a posar els peus en aquesta casa, us asseguro que no em veureu mai més!

Keith s’excità:

—Ruby —va dir—, ara potser sí que seria l’hora d’anar-li a parlar. Demana-li-ho de genolls, si cal, però que no ens abandoni!

Ruby s’ho va prendre al peu de la lletra i anà per incorporar-se, però ell la va subjectar suaument per la cintura.

—No, dona! —va fer.

—Hum! —murmurà la vella—. Em sembla que començo a comprendre…

—Miss Goulon —digué Keith—, us volia demanar un favor…

Ho va dir amb tanta finor que fins i tot Ruby el mirà estranyada.

—De què es tracta? —preguntà la vella.

—D’un favor especial: podríeu dir-nos què us ha dit Bob?

La vella es replegà.

—Vinc a avisar-vos d’això de la Kitty, com una bona veïna que sóc, i aquesta és la paga que em doneu! —va queixar-se.

—Ara ja ens heu avisat —replicà Keith—. Res no us priva de tornar a casa vostra.

—Ruby! —féu ella, tràgica—. Haureu d’escollir entre…

Keith la va interrompre atabaladament:

—Oh, no, no digueu pas entre ell i jo! Perquè sé que me n’hauria d’anar. No sé com, però me n’hauria d’anar!

La vella, però, ara ja no va replicar; a la fi se sentia el roncar del motor i el cotxe desembocava al pati. Lentament, va travessar-lo, seguit de les mirades de tots, creuà la porta exterior i sortí al carrer.

—Bon viatge, Bob! —cridà Keith.

Ruby, sense dir res, es deixà anar sobre el pit del xicot, contra el qual somiquejà una mica.

—Apa, apa, això són nervis —va voler tranquil·litzaria ell.

—Ja ho veig —va dir la vella, implacable—. Se’n va amb una altra…

Keith alçà l’esguard.

—No —va dir—, aquest cop us quedeu curta. Dues.

—Dues?

—Sí, dues!

—No pot ser!

Ruby se separà del xicot i es mocà sorollosament.

—Bé, si no us ho creieu, no us ho contaré —va dir el xicot a la vella.

L’altra es va instal·lar immediatament, tota orelles.

—Sí, sí —va fer—, m’ho crec!

Ell, però alçà el dit i el teu anar d’una banda a l’altra, reprovativament.

—No —va dir mentre somreia melosament—, no us ho acabeu de creure, ja ho veig.

—Sí, us asseguro que sí. M’ho crec tot.

—Doncs bé —digué Keith—, va… Però no, ja veig que encara no us ho creieu ben bé del tot.

—Sí, sí —implorà la vella—, mai no he cregut res amb tanta fe com això.

—Ben segur, no m’enganyeu? —insistí Keith.

Ruby, ara somreia. L’espectacle era massa grotesc. Si no l’hagués presenciat, no se l’hauria cregut.

—No, no us enganyo. Sé que dieu la veritat, tota la veritat.

—I quan us ho hagi contat, no us retractareu?

—No, no, mai. Us ho prometo!

Keith semblà tranquil·litzar-se.

—Doncs bé —va dir—, Bob va conèixer dues noies de Tulare i, en un moment d’irreflexió, s’hi va casar.

—Amb totes dues? —va obrir els ulls la vella.

—Eh que sembla mentida?

—Sí —confessà ella—, ho sembla. I com s’ho va fer?

—De primer amb l’una i després amb l’altra —explicà Keith amb tota naturalitat.

—I elles? Ja ho van voler, elles?

—No els va quedar més remei.

—No ho veig clar —va fer la vella.

Keith es queixà:

—Ja comenceu a dubtar… No contaré res més.

—No, no, us asseguro que m’ho crec!… Com és que no els va quedar altre remei?

—Conta-li-ho, Ruby —va fer el xicot.

—No —digué ella—, és massa gros. Més val que ho facis tu.

—Bé —va dir Keith—, va donar-se la casualitat que eren germanes siameses.

—No pot ser! —s’escandalitzà la vella.

—Veieu com no em creieu?

—A Tulare mai no hi ha hagut dues germanes siameses.

—Com ho sabeu? —preguntà Ruby, encuriosida.

—Si hi fossin, ho sabria —va assegurar ella.

—D’això sí que n’estic convençut! —comentà Keith.

Un taxi es va aturar davant la casa i tots es van distreure per mirar-lo. La porteta es va obrir i en va saltar Kitty.

Van veure que s’inclinava cap al xofer, al qual deia uns mots, i tot seguit s’adreçava a la casa, gairebé corrent. Duia un diari a la mà.

—Ruby! —va fer—. Podries donar-me dos dòlars per pagar el taxi?

Ruby adoptà un aire tot contrit.

—No els tinc —va fer—; no en tinc ni un.

Kitty va mirar la vella. No hi simpatitzava, és clar, però necessitava els dos dòlars.

—I vós? —va dir—. Me’ls podríeu deixar? Us els tornaré demà…

—Ai, filleta! —contestà la Goulon—. Si tingués dos dòlars!…

Ho va dir amb un aire que indicava que seria capaç de donar la volta al món.

—Però l’he de pagar! —va fer Kitty, com si allò pogués produir un miracle.

De fet, el va produir.

—Te’ls donaré jo, si vols —va intervenir Keith.

Kitty i Ruby gairebé van deixar de respirar.

—Keith, tens diners? —preguntà Ruby.

—Bé… tinc els dos dòlars.

Es va ficar la mà a la butxaca i comptà els bitllets sense treure el paquet. Però ho va comptar malament i en va treure tres. Tornà a embutxacar-ne un i allargà els altres dos a Kitty.

Però Kitty va fer com aquell qui no ho veia.

—Ruby —va dir—, no coneixes ningú que te’ls pogués deixar?

La vella se’ls mirà tota excitada.

—No es parlen? —va preguntar.

Els altres, però, no es van dignar a contestar-li.

—Keith —va dir Ruby—, no tindries per casualitat un parell de dòlars?

—Per a tu, sí —féu Keith, i els hi lliurà.

Ruby els va prendre i els va donar a la seva germana.

Kitty se n’apoderà i, sense donar les gràcies, va córrer de nou cap al cotxe. Abans d’arribar-hi, però, féu precipitadament mitja volta i llançà el diari que duia a la falda de la seva germana.

—Té —va fer—. Mira’l!

I se’n tornà cap al cotxe.

Ruby va desplegar el diari i la vella Goulon i Keith es van inclinar al seu costat. Tots tres van poder llegir:

PRODUCTORA CINEMATOGRÀFICA OFEREIX CONTRACTE A KITTY WOODALL, LA SARAH POTTER AMERICANA

—Oh! —va fer Ruby.

Kitty va lliurar els dos dòlars al taxista i tornà prop del grup. Ruby va alçar l’esguard.

—És veritat? —preguntà—. Quant t’han ofert?

—No ho sé —digué ella.

—No ho saps?

—No. Això és la primera notícia que en tinc. Però estic segura que serà un bon contracte. Oh, que contenta que estic!

La cara de Ruby s’enfosquí.

—Han trobat la teva pista, Kitty —va fer—. Un detectiu ha parlat amb miss Goulon i…

—Sí —va interrompre l’al·ludida—, veureu que aquest matí es presenta un xicot, molt fi i molt educat, i ell que després de trucar… Jo acabava la neteja de la casa, sabeu?…

—Oh, no, no! No ho vull tornar a sentir! —protestà Keith.

—… i no esperava ningú —va prosseguir la vella, com si no hagués oït res—. Però jo que vaig i obro, i era aquest xicot…

—No li ho deixeu contar! —cridà Keith.

—Miss Goulon només vol dir-te que era un detectiu i que ha preguntat per tu.

—Però qui ho conta? —es queixà la vella, girada cap a Ruby—. Vós o jo?

—Ningú —va fer Keith—, no ho conta ningú. Tots ho sabem.

—No us canseu, miss Goulon, que ja sé de què es tracta…

—I m’ha mostrat aquella fotografia… —intentà seguir la vella, cremant les etapes—. Esteu escandalosa, Kitty! Mai no m’hauria imaginat…

—No havíeu d’haver-la mirada —va dir la noia.

—Oh! —va exclamar la vella, ferida, però es reféu a l’acte—. I ara què us faran, Kitty, què us faran?

—Probablement acabarà a la cadira elèctrica —va explicar Keith.

—No us preocupeu, miss Goulon —digué Kitty—, que no passarà res. I ara, amb això —assenyalà el diari—, poc em preocupa tota la resta…

De cop, semblà acudir-se-li quelcom que en l’excitació del moment havia oblidat. S’adreçà a la seva germana.

—Oh, Ruby! —va fer—. És veritat això que m’ha dit Bob?

—Bob? On l’has vist?

—Entrava al «Mercy» quan jo sortia del bar. És veritat?

—Què ha dit? —preguntà la vella, àvidament.

—Conteu-li-ho —féu Keith—, que, si no, potser li agafarà un atac.

Però les dues noies no en feien cabal.

—Sí —digué Ruby—, em penso molt que sí.

—Però què ha passat? —preguntà Kitty.

—No t’ho ha contat?

—No m’ha donat detalls, només hem parlat un moment. Sembla que t’ha sorprès amb algú…

La vella feia unes orelles de tres pams.

—No, no és veritat —protestà Ruby—. Estava amb Keith i ell m’ensenyava com feia els sorolls aquells…

Kitty es girà breument a mirar-lo. El xicot obrí els braços amb un gest fatalista.

—Sí —va dir—, ho feia jo…

Kitty va desviar de nou l’esguard cap a la seva germana.

—Així és veritat que us divorciareu?

La vella va fer un bot tan impulsiu que gairebé va caure de les escales.

—Ah! —va dir—. Era això, doncs!

I triomfant:

—Ja em semblava olorar alguna cosa!

Va saltar precipitadament al pati.

—On aneu, ara? —preguntà Keith—. No voleu saber la cosa amb més detalls?

Ella estava tan excitada que ni devia sentir aquests mots.

—Perdoneu —va fer—, perdoneu, però això ho he de contar a algú o altre!

I es precipità cap al carrer. Allí va vacil·lar, però a la fi van veure que es posava a córrer en direcció a la casa dels Baluverg.

Les dues dones s’havien quedat de pedra. Keith brandà el cap, i potser per distreure-les dels seus pensaments, va fer amb un gran sentit de l’oportunitat:

—No hi ha dubte, és sorda com una campana!

Des de l’endemà, començaren a arribar missives agradables a casa dels Spill. N’hi va haver una mica per a tothom.

Una demanda de divorci, del seu marit, per a Ruby; una altra, per suplantació de personalitat, de miss Potter, per a Kitty; una tercera, per incompliment de contracte, dels estudis, per a míster Spill; i, finalment, una per ruptura de promesa matrimonial, de Kitty, per a Keith.

D’una manera o altra, però, ells se’n sortiran!

Tàrrega, 18 agost - 2 setembre, 1956