I. Jocs de peus

Míster Spill va encendre la cigarreta. La va apagar. La tornà a encendre. L’apagà de nou. L’encengué per tercera vegada. I, aquest cop, va continuar fumant.

—Què et sembla?

La seva dona, que l’observava críticament, es mostrà complaguda.

—Bé —va dir.

Míster Spill tornà a apagar i a encendre la cigarreta, satisfet.

—No he perdut facultats, doncs?

—Ni una. Què et sembla, Kitty?

Kitty era darrera la taula, corregint el darrer guió sortit de la seva màquina. El despatx, en principi, era de míster Spill, però com que míster Spill no treballava a casa i en canvi la seva cunyada es passava el dia inventant històries, ara ja semblava més d’ella que d’ell. A poc a poc, hi havia anat traslladant tots els seus instruments de treball, començant per la màquina i acabant per la goma d’esborrar. També havia anat substituint els llibres de míster Spill amb les seves col·leccions de novel·les populars.

—Què dius? —preguntà, distreta.

—Què et sembla?

—Què?

—Bob s’entrenava… —digué Ruby, reprovativa.

—Ah!

Fins ara no alçà els ulls dels papers. Es va treure les ulleres, sense cap necessitat. De fet, però, tampoc no tenia cap necessitat de posar-se-les per a escriure, i ho sabia. Ho sabia tan bé, que els vidres eren sense graduar. Però estava convençuda que aquella nosa sobre el nas i davant dels ulls l’ajudava molt eficaçment en el seu treball. No hi feia res que encara no hagués pogut vendre mai cap guió, tot i haver-ne escrit ja més d’una dotzena. La culpa no era d’ella, sinó de les cases productores, que, com de costum, no sabien aprofitar els talents joves.

—A veure —va dir ara.

Míster Spill, sempre complaent, va repetir les seves maniobres tres o quatre vegades més. Per a fer-ho, llençà la cigarreta mig cremada i n’agafà una de nova. Sempre solia dur-ne les butxaques plenes.

Les dues dones l’observaren. Ruby amb una mica d’aprensió. Sempre temia que podia passar alguna cosa. Kitty més aviat amb indiferència. No importava que aquell fos gairebé el seu únic mitjà de subsistència. En el fons, mai no havia pogut interessar-se per les habilitats de Bob.

—Eh? —va fer ell.

—Està bé.

—Sí, em sembla que estic en forma.

Feia tres mesos que ningú no havia sol·licitat els seus serveis. I ara, de sobte, se l’havia convocat per l’endemà al matí, a primera hora. Calia, una vegada més, un expert encenedor de cigarretes. En tot Hollywood només n’hi havia dos, ell i el vell Ellison, però Ellison ja havia passat de moda; havia sortit en massa pel·lícules. I la gent ja estaven una mica tips de veure sempre la mateixa cara. Míster Spill, en canvi, només feia cinc anys que s’havia descobert aquella habilitat. Ara, sempre que en una escena més o menys de multituds algú havia d’encendre una cigarreta d’una manera aproximadament impecable, es recorria a la seva col·laboració. N’era el gran especialista i gaudia d’un sòlid prestigi.

Ara, per la seva pròpia satisfacció, va repetir encara tres o quatre vegades més l’entrenament. S’hi sotmetia cada dia, com un boxador als seus exercicis físics, però les vetlles de les seves aparicions en públic extremava la cosa.

—Ja n’hi ha prou —va dir-li la seva dona—. No cal exagerar res. Demà, estaràs esgotat.

Va comprendre que les seves paraules eren assenyades i llençà la cigarreta, perquè per gust no fumava mai.

Kitty va reprendre el seu treball, però tot seguit alçà de nou el cap de les quartilles.

—A quina hora te’n vas? —preguntà.

—A dos quarts de deu.

—Podràs dur-me?

—Sí, és clar.

—Has acabat, ja? —va voler saber Ruby.

—Acabaré aquesta nit.

Feia prop de dos anys que, regularment, una vegada cada mes, es presentava a Krammer amb el seu guió. Krammer ja la coneixia i no posava mai cap dificultat a llegir-los. Però era un home molt ocupat i els dies passaven sense que trobés cinc minuts per dedicar-los a aquelles obstinades produccions. Normalment, tot i l’ordre minuciós amb què pretenien portar les coses a l’estudi, el guió s’extraviava. Kitty encara no havia caigut en que la cosa havia succeït massa vegades perquè fos natural. La fe que tenia en la seva obra la privava de mals pensaments.

—Treballaràs fins tard? —va preguntar Ruby.

—No, abans de la una tot quedarà llest.

—No has de tocar la màquina, però?

—No.

—Perquè ja saps que Bob no podria dormir. I ha de descansar.

—No et preocupis —va dir ella.

Sabia que el son de Bob era sagrat, sobretot les vigílies de la seva actuació en alguna pel·lícula.

Però no comptaven mai amb Keith. Ara, no se’n van recordar fins que el van sentir refilar pel passadís, de retorn d’alguna de les seves estranyes correries. Ruby va sortir disparada de l’habitació. Míster Spill la va seguir.

—Keith! —va dir ella, quan el xicot anava a entrar a la seva cambra.

Ell va interrompre la seva ocellívola activitat.

—Què tal, gentilíssima dama?

Aquest tractament i d’altres de semblants a què el xicot era ocasionalment aficionat, a Ruby no li feien cap gràcia. Tot just tenia trenta anys i li semblava que aquells superlatius l’envellien una mica. Així i tot, els hi perdonava, perquè estava convençuda del geni de Keith, i a un geni han de perdonar-se-li moltes coses que en un simple mortal són insofribles.

—Que pensaves escriure, aquesta nit?

—Tu diràs! No cal pas deixar refredar els entusiasmes…

Ruby va pensar que era difícil que se li refredessin, perquè feia un any que duraven. També per això calia ésser un geni. Dotze mesos escrivint un bestseller! Però ara ja s’acabava. Keith, la darrera vegada que van parlar seriosament, va confessar que tenia escrites ja prop de mil quartilles. Calculava que l’obra no passaria de les mil dues-centes. Un parell de mesos més, doncs, i tot quedaria enllestit.

—Però és que demà Bob treballa… —va dir Ruby.

—Treballes? —es girà cap a l’home—. Ja m’has fet la punyeta!

—Per un dia no et deurà pas venir d’aquí… —implorà Ruby.

—Com es veu que no saps com van aquestes coses, estimadíssima dama! No hi ha res com el treball metòdic, i heus ací que perquè aquest cremador de cigarretes…

—No sóc un cremador de cigarretes —protestà míster Spill—. Ni de cigarretes ni de res.

Feia al·lusió a tots els llençols que Keith havia foradat degut al seu mal costum de fumar al llit i d’adormir-se sense haver apagat la cigarreta.

—No ens posem dramàtics! —va dir el novel·lista.

—Oi que avui no escriuràs, doncs? —pregà Ruby.

Keith, com tothom, tenia les seves hores regulars de treball. Hi era maniàtic. Una hora al matí, d’onze a dotze, i una hora a la nit, de dotze a una.

—Ja saps que si no escric em passaré una setmana sense poder tocar la màquina…

Cada vegada que Bob treballava se li presentava el mateix conflicte.

—D’altra banda, ja he dit sovint que no comprenc per què cal descansar tan còmodament la vetlla de cremar cigarretes.

—Et repeteixo —va dir míster Spill— que no cremo res. Simplement, encenc.

—Molt bé, encén. Però a mi no em sembla pas un treball tan fadigós…

—Cal tenir el pols segur…

—Apa, Keith —va implorar de nou Ruby—, sigues raonable per aquesta vegada.

—El darrer cop també m’ho vas dir. Per què no es posa una mica de cotó fluix a les orelles?

—I tu, per què no et compres una màquina més silenciosa? Quan escrius, no hi ha manera de descansar. Tots els veïns se’n queixen.

—Quins veïns? Si els més propers són a trenta metres! I la vella Goulon diu que és sorda.

—Habitualment potser sí, però no pas per la teva màquina.

Keith s’enfadà.

—Molt bé —va dir—. Parlem clarament: què és més important, el teu treball o el meu?

—Ara per ara, el meu. Perquè sense el meu treball no viuríem. I tu no podries escriure novel·les.

—Tu, Bob, tens això de fastigós: que no saps fer un favor en silenci.

—Home, ja m’agrada això! Fa un any i mig que vius aquí, tractat com un rei…

—No tant! En general, conserves i para de comptar.

L’altre va prosseguir:

—… tractat com un rei sense que et costi ni cinc, i encara surts amb exigències! Que jo recordi, no he vist mai el color dels teus dòlars…

—Bob, per Déu, Bob! —féu Ruby.

—Tampoc no l’he vist jo, i prou que me’n sap greu —va contestar tranquil·lament el futur premi Pulitzer—. Però ja saps que allò que no es paga amb diners es paga amb dinades.

—Si les dinades les paguem nosaltres!

—Ja que cal parlar d’aquests afers tan desagradables, potser seria l’hora de recordar-te que les feines que he fet per a vosaltres, concretament per a tu, també tenen el seu valor…

—Quines feines? Et refereixes a aquella vegada que em vas canviar la roda del cotxe?

—M’alegro que tinguis tan bona memòria.

—És collonut! —es girà míster Spill a la seva dona—. L’única cosa que li he vist fer i encara gosa parlar-ne!

—Jo no he vist que tu en canviessis mai cap…

—I què? Per fer la feina que vas fer, més val no tocaries, les rodes. La vas fixar tan bé que encara no havia arribat a Glendale i ja corria tota sola… Si no em vaig matar, va ser per miracle.

—No exagerem!

—Apa, apa —va dir Ruby—. Tot això no té cap importància.

Míster Spill es quedà mirant la seva dona com si no l’hagués vista mai. Després esclafí:

—Que no té importància! Estic a punt de matar-me i diu que no té importància!

—Vull dir que això…

Però Kitty la va interrompre. Acabava d’obrir la porta del despatx i s’adreçava al llindar, amb les seves ulleres sense graduar.

—Però què us passa? És que no podeu deixar de cridar?

—Que potser treballes? —preguntà Keith.

El seu to va ofendre immediatament la noia.

—Sí, senyor impertinent, treballo. Et molesta?

—Treballa! —va dir Keith bo i mirant els altres amb un somrís burleta.

—Keith, no està bé… —va fer Ruby.

Keith va encreuar els braços i els examinà tots tres amb una expressió estranya.

—No està bé! —comentà—. Dieu que no està bé, però qui és que sap el que està bé i el que està malament? La gent de cine? Guionistes i cremadors de tabac? No, senyor! Cal haver mirat les coses cara a cara per començar a capir… què dic?, per començar tot just a entreveure que les lleis de la moral… Però espereu! Tot això està escrit en el capítol vint-i-dos de la meva obra. Un moment, que us ho llegiré…

Es va precipitar passadís enllà, cap a la seva habitació, per tal d’agafar l’original.

Però els altres no es van esperar. Kitty es tancà al despatx, amb pany i clau, mentre els esposos Spill es refugiaven a la cuina a beure el got de llet acostumat abans de retirar-se a dormir.

Keith, de tota manera, ja no tornà a sortir de la seva habitació. Al cap de dos minuts, va entreobrir la porta i espià. En veure que el corredor s’havia quedat solitari, va somriure, tornà a tancar i, vestit i tot, es va estirar sobre el llit.

Els Spill també espiaren.

—S’ha quedat al seu dormitori… —va dir Ruby.

—Bé, aquest cop ens hem salvat —comentà el seu marit.

N’estava tan satisfet, que havia recobrat la seva equanimitat. Tanmateix, va dir:

—Hi ha vegades que em carrega els nervis.

—Ens n’hem de fer càrrec —va contestar ella—. És un geni.

N’estava convençuda. Keith li havia posat aquesta idea al cap el primer cop que es van veure, i això sense necessitat de pronunciar aquella paraula per a res. Per això l’havia recollit, per això el tenien a casa des de feia més d’un any, no fos que la duresa de la lluita per la vida malmetés aquell talent que els ompliria tots de glòria.

—Per això l’aguanto —va dir míster Spill.

Ho va dir més que res per no disgustar la seva muller. Ell, en el geni, no hi acabava de creure. I menys en el geni de Keith. Una vegada, mentre el noi era fora, havia entrat a la seva habitació i va donar un cop d’ull a l’original, ja avançat. Perquè d’escriure no pot negar-se que escrivia. Potser perquè li sobraven hores. Va llegir, doncs, gairebé tot un capítol. I va quedar curat de la seva curiositat per sempre. No estava segur del que podia valer tot allò, ple d’alcohol, de sexe i de fets d’armes com era; l’únic que podia dir és que a ell no l’interessava.

Tampoc no interessava a Ruby, en el fons, i mai no havia pogut resistir amb tranquil·litat les poques lectures que ell li havia fet, a soles, però més que res era perquè la posaven nerviosa. És clar que això mateix contribuïa a la seva confiança en l’obra. Sabia que era una dona poc instruïda, no gaire intel·ligent. No s’atrevia, doncs, a jutjar. Preferia fiar-se del que ell deia.

Quant a Kitty, se’n burlava, però els altres creien que era més que res perquè estava engelosida. Havia tingut massa fracassos amb els seus guions i això l’amargava, encara que no ho volgués confessar. Tots ho comprenien, fins i tot el mateix Keith, però aquest, de la manera que era, no per això s’estava de posar sal a la ferida sempre que l’ocasió li ho permetia.

—En fi —va concloure intel·ligentment míster Spill després d’un silenci—, més val que ens n’anem al catre.

—Ja has llegit els comics? —va preguntar-li Ruby.

—Sí, ja els he llegits.

Els llegia cada vespre. Sense això, no podia descansar bé. Venien a ésser les seves pastilles somníferes.

—No t’has disgustat massa? —continuà preguntant ella.

—No. Si no es posa a la màquina tot anirà bé.

—Ja saps que no s’hi posarà. És un xicot ple de delicadesa. El que passa és que li agrada discutir.

Míster Spill no n’estava tan convençut, d’aquesta delicadesa, sobretot des de l’episodi de la roda, però ho va deixar córrer. Era molt prudent i tenia per norma no contradir mai la seva esposa. D’altra banda, pel que feia a la màquina, ja sabia que Ruby tenia raó. Keith no la tocaria en tota la nit. En el fons, devia estar més que content d’aquesta oportunitat de fer el gandul. Treballava, això sí, però míster Spill creia haver descobert que no era perquè el treball li agradés, sinó perquè els seus somnis eren desmesurats.

Estaven a punt d’abandonar la cuina quan va entrar Kitty.

—Encara sou aquí?

—Ara ens n’anàvem a dormir.

—Vull fer-me una mica de cafè… —va dir ella.

—Porta’n una tassa a Keith… —féu Ruby.

—Qui, a aquest? Que es mori!

Míster Spill va somriure.

—Apa, apa, si encara acabareu casant-vos!

—Ni que fos el darrer home sobre la terra…

Però míster Spill no en va fer cas. Sabia que a desgrat de tot l’acarnissament que posaven a ferir-se, en el fons simpatitzaven. Kitty era una noia molt bonica i, si no hagués tingut aquella mania d’escriure guions, hauria estat absolutament agradable. Keith, per la seva banda, era tot un senyor mascle. L’únic que el perjudicava era el seu caràcter. És a dir, pensava míster Spill, el caràcter que li agradava de fer veure que tenia. Perquè, de fet, no era el que aparentava. Aquella actitud que adoptava era només una actitud de defensa. En el més íntim de tot, sospitava míster Spill, se sentia avergonyit de la seva situació. Estava convençudíssim que si un dia acabava la novel·la, la publicava i tenia èxit, ni que només fos relatiu, aquell xicot es giraria com un guant. Era un psicòleg, míster Spill!

—No diguis d’aquesta aigua no en beuré —advertí ara a la seva cunyada.

Però ella ni es dignà tornar resposta.

—Apa, anem, que et convé descansar —va recordar-li Ruby.

El consentia. És clar que ella covava tothom. Només cal dir que era capaç de sostenir relacions amicals amb la vella Goulon, la qual es passava tot el dia i part de la nit espiant per les finestres de casa seva i dient mal dels veïns. A més a més, es sospitava que li agradava de beure. Però Ruby era una ànima generosa.

—Sí, anem —assentí míster Spill.

Deu minuts després ja eren al llit. Tots dos, perquè les vigílies dels dies que Bob treballava, Ruby tenia un interès especial a retirar-se al mateix temps que el seu marit. Havia observat que, per a dormir bé, la seva proximitat li era necessària. Una proximitat relativa, és clar, ja que dormien en llits separats. No conversaven, no feien res, perquè tot això hauria suposat el perill de destorbar el seu son. Simplement, s’instal·laven cadascú al seu llit, cada un d’ells conscient de la presència de l’altre, i esperaven el son sense impaciència. Era com si covessin alguna cosa, una criatura o un monstre. Míster Spill mai no s’havia atrevit a confessar a la seva muller que aquelles dormides, però, no eren tan reparadores com ella s’imaginava, perquè el fet és que solia passar-se bona part de la nit somniant que provava d’encendre cigarretes i no ho aconseguia.

Ningú com ell no podia saber com això el feia sofrir. Suposava que si hagués treballat regularment, un dia sí i l’altre també, s’hauria guarit d’aquells malsons, car res no contribueix tant a la tranquil·litat d’esperit com una feina acostumada, mecànica, però per desgràcia no cada dia es necessitava un home que sabés encendre una cigarreta impecablement, segons unes normes estàndards que la llarga experiència de directors, productors, ajudants tècnics i altres elements menys importants de la mateixa fauna havia obligat a establir.

Però ara míster Spill no volia pensar en cap d’aquestes coses, l’únic que volia era relaxar-se i, per tal d’aconseguir-ho, i com a preparació adequada a la dormida, no hi havia res com concentrar-se —ja que un home bé ha de pensar en una cosa o altra— en els guanys que li proporcionava la seva singular ocupació. Probablement, ara tindria feina per tres dies, perquè, és el que passa, sempre cal repetir escenes, no per culpa d’ell, és clar, que ho feia tan bé, sinó dels altres, en general dels protagonistes principals, que són els que menys en saben. És natural, pensava míster Spill, perquè ells no estan tan especialitzats. Ben mirat, era absurd això de fer-los fer avui un paper i demà un altre. ¿Com podia esperar-se que ho fes bé un xicot que tan aviat havia de personificar un «cow-boy» com un llebrer del F.B.I.? ¿O una noia que avui era espia i l’endemà era la filla virginal d’un banquer de províncies? Però, en fi, millor per a ell; si calien tres sessions per una feina que la gent especialitzada podia resoldre en uns minuts, això de més que es posava a la butxaca.

Pel que feia al contracte present, com que els estudis Rotha eren dels qui més bé pagaven, cobraria dos mil dòlars per dia, fos quin fos el nombre de provatures que calgués fer. Si tot resultava conforme als seus pronòstics, i ell generalment tenia molt de nas per a això, no embutxacaria un cèntim menys —impostos deduïts!— dels cinc mil. Estava bé. Per anar tirant una temporada. Podrien comprar una altra nevera, que prou falta els feia. A terminis, és clar, perquè, qui és prou idiota per comprar al comptat quan et donen tantes facilitats? Potser també caldria pensar a renovar el cotxe, perquè, la veritat, un Chevrolet que ja tenia dos anys… Corria el risc de fer-se mal veure, als estudis. Sí, ben mirat, potser caldria fins i tot començar pel cotxe. Aquesta vegada compraria una cosa més vistosa, perquè la vista és el que treballa…

Va acabar per adormir-se, mentre la seva dona encara no havia passat d’una somnolència preliminar. Aleshores va trucar el telèfon i acabà de desvetllar-se. Ell, però, no devia sentir res, car no va fer cap moviment, com Ruby, a l’acte tensa i protectora. El timbre va sonar encara una altra vegada i a la fi una mà va apoderar-se de l’auricular. Devia ésser Kitty, és clar, atès que Keith no contestava mai. D’antuvi, perquè a ell no el trucava mai ningú; després, perquè, segons deia, no volia posar-se en les coses dels altres. Era allò de la seva delicadesa, de vegades una mica extremada i tot.

Qui podia telefonar a Kitty a aquelles hores, no ho sabia. Perquè devia ésser per a ella, naturalment. La sentia parlar, llunyana, però no podia distingir les seves paraules. Al cap d’un moment, però, li semblà sentir la remor de l’auricular que la noia tornava a encaixar a l’aparell i tot seguit els seus talons decidits que s’allunyaven. Tan decidits, que d’un bot es va incorporar i saltà del llit, mirant de no fer soroll per no despertar el seu marit. Va travessar la cambra i, un cop fora, el living.

Kitty, que havia agafat un jersei, sortia de la seva pròpia cambra.

—Te’n vas? —va preguntar.

—Ha telefonat Jonhy. Sembla que els Van Holen donen una festa molt divertida.

—I com és que no t’havien avisat?

—Ho han decidit a darrera hora, tot just fa uns minuts.

—Que et vindrà a buscar?

—No. Hauré d’agafar el cotxe.

Ruby va mostrar la seva expressió disgustada.

—No facis com la darrera vegada —va dir—. Bob necessita el cotxe a dos quarts de deu.

—Mai no he tornat tan tard —va contestar ella.

—Tan tard no, però una vegada vas estar dos dies fora.

—Perquè vam anar a San Diego, amb els Spitter.

La porta de l’habitació de Keith es va obrir i el xicot va treure el nas.

—No es pot treballar, no es pot dormir… —es queixà.

—Xit! —recomanà Ruby—. Si encara no t’has despullat!

El xicot, en efecte, encara anava vestit.

—I això què hi fa? No són hores de molestar la gent.

—És que Kitty ha de sortir. I no és tan tard. Només són les onze.

—Ah, sí, i on va la nostra gentil Kitty?

—No n’has de fer res.

—I el guió? —va preguntar aleshores Ruby.

—L’acabaré demà.

Keith va riure, però la noia preferí no fer-li’n cas.

—Si vols que t’hi doni un cop de mà… —s’oferí ell, que acabà de sortir de l’habitació per tal d’encaminar-se al despatx.

Kitty se li encarà.

—No el toquis, eh? Jo no em fico pas en la teva novel·la…

—No discutiu, no discutiu, que despertareu Bob!

—Ditxós Bob! —protestà Keith—. Es diria que no hi ha ningú més, en aquesta casa. Bah! —féu, i canvià la trajectòria dels seus passos, ara cap a la porta.

Les dues dones el van veure sortir.

—És insuportable! —va dir Kitty.

—No —va excusar-lo la seva germana—. No l’hem deixat escriure…

—Ja ho discutirem una altra vegada. Ara me’n vaig.

—Recorda el que t’he dit…

—No passis ànsia.

S’encaminà a la porta i va sortir. Ruby es retirà novament a l’habitació matrimonial. Amb peus de plom, per no despertar el seu marit, va anar fins al llit i s’estirà. Amb l’orella atenta, espià la remor que faria el cotxe en abandonar el garatge. Va haver d’esperar molt, potser deu minuts, i començà a posar-se nerviosa. Què feia, Kitty? A la fi, però, el motor roncà d’una manera que va semblar-li escandalosa, i s’allunyà. Aleshores, Ruby relaxà la seva tensió. Va disposar-se a dormir.

Ja estava mig abaltida quan tornà a desvetllar-se. D’antuvi, no hauria pogut dir què l’havia despertat. Sabia que era alguna remor, però no sabia quina. No va tardar, però, a esbrinar-ho. Algú caminava per l’habitació amb els peus descalços. S’incorporà una mica, recalcada al colze dret. La remor s’adreçava a la porta.

—Bob! —digué.

No li van contestar, però la remor cessà de cop. Va esperar. La remor es reproduí.

—Bob! Bob! —cridà de nou, ara més fort.

—Eh? —li va respondre una veu endormiscada.

—Bob, què fas? —preguntà abans d’adonar-se que el seu marit havia parlat des del llit.

—Com, què faig! Dormo —contestà ell.

Aleshores va sentir que es redreçava.

—Dormo! —repetí—. I per preguntar-me això m’has despertat?

Estava malhumorat.

—És que he sentit un soroll… —s’excusà ella.

—No s’hi val! Saps com em poso de nerviós…

—Em pensava que eres tu…

—Doncs no sóc jo. Jo dormia —insistí ell.

—No sé què devia ser, doncs…

—Sempre se’n senten, de sorolls —va dir Bob.

—Però no com aquest. Semblava com si algú caminés per l’habitació.

Bob va mormolar quelcom i va encendre el llum. Tots dos van mirar d’una banda a l’altra, sense llevar-se.

És clar, a l’habitació només hi eren ells dos sols.

—Veus? No hi ha ningú.

—Doncs ho hauria jurat…

—Ho devies somiar —féu ell.

—Potser sí.

Míster Spill tornà a tancar el llum.

—I dormim! —va fer tot colgant-se.

Ella, però, va romandre atenta. Havia mig concedit que potser dormia i tot allò s’ho havia imaginat, però fou per no irritar-lo. Sabia perfectament que la remor l’havia sentida de debò. I n’estava intrigada.

Míster Spill es tornà a girar i al cap d’uns moments es va sentir la seva respiració pausada. L’accident no devia haver-lo pertorbat gaire. En el fons, sempre dormia com un infant.

Aleshores va tornar a oir la remor. Un petit espetec, seguit d’un fregadís molt lleu. Exactament, exactament igual com quan algú camina descalç per una cambra.

Escoltà amb més atenció. La remor creixia, disminuïa, cessava, per tornar a renéixer seguidament. Ara se sentia a l’altra banda, prop de la finestra. El cor se li disparà. Què era?

«Cruc, cruc, cruc», sentia.

No ho va poder resistir i tornà a incorporar-se.

—Bob! Bob! —cridà.

—Què passa?

—Algú camina per l’habitació…

—Altre cop? —exclamà ell.

La dona va encendre el llum. Bob es protegí els ulls amb les mans.

—No es veu ningú —digué ella immediatament.

—I és clar que no es veu ningú! Qui vols veure?

—No ho sé…

—Deu ser algun soroll que fa la Kitty, o Keith…

—No hi són.

—Ah! On són?

—Kitty ha anat a una reunió. Keith no sé on és.

—Doncs deu ser la porta, el llit, la cadira, jo què sé!…

Es cargolà de nou.

—Deixa’m dormir!

—Però t’asseguro que he sentit que algú caminava per aquí…

—Molt bé, doncs que camini. Jo vull dormir. Que caminin tant com vulguin!

I tancà els ulls.

La seva dona no va replicar, però silenciosament es va aixecar, es calçà les sabatilles de plàstic i, tota valenta, es posà a escorcollar la cambra, mirant conscienciosament darrera els mobles funcionals que l’omplien. Que allí no hi podia haver ningú, era visible ja des del llit mateix, perquè tot estava distribuït de tal manera que no quedaven racons. Així i tot, Ruby vagarejà per la cambra amb un aire que hauria estat vagament fantasmal si no hagués dut aquell pijama tan elèctric, d’un blau que enlluernava el mateix cel de Califòrnia.

Míster Spill va voler fer l’adormit, perquè, en la seva opinió tot allò eren falòrnies i imaginacions típicament femenines; però no ho va aconseguir. Tornà a obrir els ulls.

—Què carall busques? —va preguntar.

—No ho sé… —va dir ella, gairebé enfadada per la seva indiferència.

—Apa, apa, torna-te’n al llit. Demà he de treballar.

—Però és que jo no podré dormir, amb aquest soroll!

—Ni jo amb el llum encès.

Havia acabat per asseure’s sobre el llit i badallà tot gratant-se la closca. Ella va fer unes quantes voltes més, sense objecte, i també acabà retornant al llit.

—Hauria jurat que hi havia algú… —insistí.

Ell no va replicar.

—Es pot apagar, ja?

Ella no contestà i l’home va gitar-se de nou. Ruby apagà el llum.

Dos minuts després, però, exclamava:

—I ara tampoc no ho has sentit?

—No he sentit res —va contestar ell des de l’altra banda de fosca.

Però es va posar a escoltar.

Les veus devien haver pertorbat altre cop la cosa que feia el soroll, perquè ara tot va restar silenciós una estona més.

—Veus com no se sent res? —digué ell.

—Espera’t una mica i ho veuràs.

Van esperar. No els costava gaire, desvetllats com estaven. Ruby ni s’havia acabat de gitar, sinó que romania al costat del llit, asseguda amb les cames penjants.

I la lleu remor va retornar. Aquest cop tots dos la van sentir, però ni l’un ni l’altre no van dir res, sinó que encara esperaren una mica. Ruby, per tal de donar temps al seu marit d’adonar-se’n, ell, per estar-ne més segur.

A l’últim, però, ja no en va poder dubtar.

—Tenies raó —va dir en veu molt baixa.

Sí, era talment com si algú es passegés descalç, per la cambra, d’una banda a l’altra, sempre pels peus dels llits.

—Què et deia? —féu ella.

—No obris —demanà ell, referint-se al llum.

Silenciosament es va incorporar i es desplaçà cap a l’extrem del llit, on va quedar-se molt quiet, escoltant. Els peus, o el que fos, continuaven passejant-se.

—Quan t’ho digui, obre el llum —va murmurar.

La remor s’allunyava cap a la porta. Un cop allí, va cessar un moment, però tot seguit va sentir que retrocedia, per apropar-se de nou al llit.

—Ara! —va exclamar.

Ruby va encendre el llum.

Però, instantàniament, la remor havia cessat i, d’altra banda, tots dos van poder veure que a l’habitació no hi havia ningú.

Es van esguardar, sorpresos.

—Com pot ser? —va dir míster Spill.

—Oi que és estrany?

—Sí, molt.

Saltà del llit i, tot i que moments abans havia trobat ridícula aquella activitat, va repetir ara els gestos i moviments a què la seva muller s’havia lliurat de primer. Amb el mateix resultat negatiu, és clar.

—No ho entenc… —va murmurar.

Plantat enmig de la cambra, el seu aspecte era simplement grotesc. Hi contribuïen no tan sols el seu rostre que encara servava residus de la dormida i els seus cabells esbullats, sinó el pijama taronja que duia.

—Què et sembla que pot ser? —preguntà Ruby.

—No ho sé. L’únic que sé és que voldria dormir.

Es posà de mal humor.

—I que això em passi la vigília d’una actuació! Demà no serviré per a res!

Anà fins al llit i mirà sota. Allí no podia haver-hi ningú, tampoc, perquè els llits eren molt baixos. Va repetir la maniobra amb el de la seva muller.

—No, res —va fer—. Torna a apagar —afegí.

Ruby va obeir. Míster Spill, ara no s’havia posat al llit, sinó que romania dempeus al passadís que quedava entre el moble i la paret. En aquella situació estava raonablement segur de poder jutjar amb més exactitud de quina mena de remor es tractava, si la remor es dignava a reproduir-se.

No va haver d’esperar gaire. Les peuades es van sentir de nou, molt properes. Instintivament, quan s’acostaven al llit, míster Spill va aixecar els peus i es desplaçà una mica, no fos que el trepitgessin!

Després es va ajupir, per estar encara més a prop del soroll. Però immediatament va veure que no havia fet cap progrés.

—Obre —tornà a demanar a la seva dona.

Ruby obeí a l’acte.

Res. A la cambra només hi eren ells dos.

—No pot ser! —va cridar míster Spill, encara ajupit.

—Què fas? —preguntà Ruby.

—Què faig! —replicà ell.

S’incorporà, va mirar al seu entorn i després caminà cap a l’extrem de la cambra, on la remor de peus s’havia perdut.

—A veure, ara —va dir—. Torna a apagar.

Ruby no sabia exactament què intentava fer el seu marit, però un cop més va obeir. Ell, en canvi, tenia una idea molt clara de la situació. Anava a jugar-se el tot pel tot. Així, quan la remor es deixà oir de nou, ell avançà al seu encontre al llarg de la paret. D’aquesta manera l’intrús, ni que fos invisible, no se li escaparia. Entrarien tots dos en contacte.

L’encontre, però, no arribà a produir-se. La remor cessà abruptament potser dos o tres pams abans d’arribar a la seva altura. L’intrús devia haver detectat el soroll dels seus peus i optava per abandonar.

—Què fas? —s’interessà Ruby.

—No res.

Ruby tornà a obrir el llum. Ell caminà cap al llit i s’hi va asseure. Va consultar el rellotge.

—Les dotze, ja! —exclamà desesperat—. Quina nit, però quina nit!

A fora es va sentir un cop de porta. Tots dos van dreçar l’orella.

—Deu ser Keith —va dir ella.

Mirà el seu marit.

—Vols que el cridi? —preguntà.

—Per què? —féu míster Spill.

—No ho sé. Potser ell…

—No —la va interrompre—. No hi ha cap necessitat de barrejar-lo amb les nostres coses íntimes.

Ruby no ho va comprendre i tornà a esguardar el seu marit, ara plena d’estranyesa. Però no va dir res.

Eren allí tots dos, l’un davant de l’altre, les cames penjant dels respectius llits, sense saber què fer. La remor, ara, semblava haver cessat definitivament, però potser era perquè tenien el llum encès.

Míster Spill badallà.

—I amb la son que tinc! Demà…

Colpit per un pressentiment malastruc es tornà a incorporar, va atansar-se a la seva americana i en va treure una cigarreta i llumins. La seva dona el contemplava sense fer-hi comentaris. Míster Spill es posà la cigarreta a la boca i la va encendre. Tot seguit, la va tirar a terra, disgustat.

—No és això! —va dir.

—Jo trobo que ho has fet força bé…

—Et dic que no! És que no has vist que s’ha inclinat massa, com si els llavis em tremolessin? Ah, quin paper, això és el que voldria saber, quin paper faré demà?

Va agafar una altra cigarreta i la tornà a encendre.

—Ara ha anat millor… —va dir Ruby, indecisa.

—No ha anat de cap manera! —va contestar ell, la va rebotre per terra i es posà a trepitjar-les totes dues.

—Bob, Bob! —cridà Ruby—. No t’exaltis, que encara serà pitjor.

—Que no m’exalti! Ja es veu que no ets tu qui ha d’encendre-les!

Amb els peus les esbarrià per tota l’habitació i després, vagament frenètic, es llançà sobre el llit.

—Apaga! —manà—. Ja en tinc prou. Vull dormir. Vull dormir amb soroll o sense soroll!

Va fer un embolic amb els llençols i se’ls enroscà al voltant del cap. Ruby se’l mirava.

—No veus que t’asfixiaràs?

Ell arribà a sentir-la.

—No hi fa res! —exclamà—. Se me’n fot tot! I a callar, eh? A callar, que no vull sentir res més fins demà a les vuit, encara que s’ensorri la casa. A callar!

Ruby va apagar el llum. Després, sola, va continuar escoltant. Però, cosa curiosa, ja no es va tornar a sentir res més.