VIII. Com corren les noies

Porta enfora porta endins, Ruby estava parlant amb la vella Goulon. Keith llançà un bon dia distret i ràpid i penetrà al pis. S’adreçà directament a la seva cambra. Encara faltava prop d’un minut per les onze, perquè els darrers tres-cents metres els havia fets a peu. El cotxe, per no comprometre ningú, l’havia abandonat davant d’un cine de funció ininterrompuda.

—Keith! Keith! —va sentir que el cridava Ruby.

Però ell no es va girar, sinó que entrà a la seva cambra i tancà. Se n’anà de dret a la màquina, en va treure la funda i s’assegué.

Disgustat, va mirar la quartilla a mig escriure i, després, les altres quartilles aplegades en un costat de taula. N’hi havia quinze o setze. No formaven part de la novel·la, sinó d’aquella història curta que intentava d’escriure per al «Saturday Evening Post» o per a «Collier’s», en fi, per la revista que ho volgués acceptar. No n’estava content. Havia intentat de fer quelcom de massa sentimental per guanyar uns diners. Ara, però, de diners ja en tenia. No hi havia cap necessitat, doncs, de seguir amb aquella porqueria.

Va estirar el paper de la màquina i en féu mil bocins. Després va repetir l’operació amb les altres quartilles.

—Keith! —va sentir que tornava a cridar Ruby.

No en va fer cas i posà un paper nou a la màquina.

—Keith! —tornà ella.

Va obrir el calaix de la taula i va treure unes pàgines mecanoscrites. Va rellegir les darreres línies de l’última i, tot seguit, començà a teclejar.

—Keith! —cridà encara Ruby.

En va fer el mateix cas. Quan treballava no estava per ningú. Va continuar teclejant.

A la fi, fora, la veu de Ruby callà. Fos què fos el que havia de dir-li, ara hi havia renunciat.

Es va treure el paquet de cigarretes i n’encengué una. La deixà sobre el cendrer que tenia a l’abast de la mà i va anar picant amb dos dits, tres a tot estirar.

La quartilla, aparentment sense esforç, s’anava omplint de paràgrafs densos, perquè Keith tenia poc temps per als diàlegs.

Va acabar la pàgina, la va arrencar del carro i fins ara no se li acudí de treure’s l’americana. A la cambra feia calor.

La finestra estava tancada i es va aixecar per obrir-la. Si la vella Goulon sentia la màquina, que s’aguantés. De tota manera, ell no s’ho creia. La dona vivia massa lluny per sentir res. I la màquina tampoc no feia tant de soroll com això. Li havien posat mala fama, heus-ho ací tot.

Vella, però, sí que ho era. Ell mateix ho havia de reconèixer. Potser ara en podria comprar una altra…

Aquest pensament el pertorbà i es va treure els diners de la butxaca. Sabia que no hauria hagut de fer-ho, que aquella era l’hora d’escriure, però no va poder resistir la temptació. D’altra banda, ja havia escrit una quartilla. Podia concedir-se un petit descans.

Va estendre els bitllets al seu davant i els contemplà. Era bonic, tenir diners. No sabia què en faria; com que no n’havia tinguts mai, li era difícil de fer-se a la nova situació. Tanmateix, li agradava haver-los guanyat.

Va somriure en pensar en l’escena del bar. Un dia en faria un conte, perquè valia la pena. Més endavant, quan hagués acabat la novel·la.

Va tornar a recollir els diners i per segona vegada s’assegué davant la taula. Rellegí la pàgina escrita, va encendre una altra cigarreta i es trobà que la primera encara cremava al cendrer. La va apagar, es posà l’altra als llavis i allargà un dit de cada mà cap a les tecles. Recomençà a picar veloçment, com un inspirat.

De cop, però, s’aturà. Gairebé sense una sola vacil·lació, estirà el paper, el rellegí i el va fer a trossos. El coronel Muphis acabava de cometre un error indigne d’ell. No podia ésser. Les conseqüències serien desastroses. Tan desastroses que comprometien l’èxit dels exèrcits del nord. Perquè, és clar, la novel·la que escrivia Keith era sobre la guerra de secessió.

Va posar una altra quartilla. Ara procedí amb més circumspecció, lentament. La vida dels personatges, però, el tibava i, sense voler-ho, anà accelerant el ritme.

A les dotze en punt es va aixecar de la màquina. Sempre ho feia així. Satisfet, va descobrir que havia escrit sis quartilles. A la màquina en quedava una altra amb cinc ratlles. Estava bé, molt bé. Un dels seus bons dies, tot comptat i debatut.

Va posar la funda a l’artefacte, s’estirà com si sortís d’un llarg període d’hibernació, va desar les quartilles escrites i aleshores agafà el mirall de pissarra.

Va abandonar la cambra i s’adreçà al despatx.

Com havia suposat, hi havia la noia. Kitty es passava moltes hores en aquell indret. Ara no escrivia. D’onze a dotze no escrivia mai, perquè era l’hora d’ell i des dels primers dies de l’estada de Keith a la casa tots dos havien descobert que es molestaven amb la remor de les respectives màquines.

S’estava asseguda prop de la finestra, amb les cames replegades sota seu en una posa que a Keith li semblà molt suggestiva, per no dir suggeridora. Tenia un llibre a les mans, però en sentir la porta alçà els ulls.

—Keith! —va fer, es va treure les ulleres i s’incorporà.

Ell, somrient, anà al seu encontre.

—Mira! —va fer.

I li mostrà el mirall. Però quan ella anava a agafar-lo, li rodejà la cintura amb els braços i la besà als llavis.

—Oh, Keith! —exclamà ella, arraulint-se a la seva espatlla, si bé sense deixar de mirar el mirall.

—T’agrada? —va dir ell.

—Què? Oh, sí, molt, molt!

—Només m’ha costat dos dòlars —digué Keith.

Com que n’havia guanyats cinc-cents, havia decidit que es mostraria honrat. Per tres dòlars, valia la pena de fer un paper de senyor.

La noia s’apartà una mica, incrèdula.

—Dos dòlars?

—Sí. Vine a veure què he comprat més…

Va deixar-li la cintura i l’agafà per la mà.

Van traslladar-se tots dos a la cambra de Keith. El crani era sobre el llit, on l’havia deixat en entrar. Fou la primera cosa que va veure Kitty.

—Oh! —féu—. Això?

Ell anà fins al llit i el recollí.

—No t’agrada?

—Oh, no, és horrible!

Keith en quedà tot sorprès. Aleshores van trucar a la porta.

—Keith!

Tot seguit el pom va girar i entrà Ruby. Fos què fos el que anava a dir, se’n va oblidar en veure l’objecte que el xicot tenia entre dits.

—Què és, això? —preguntà.

—Un crani mexicà. És a dir —aclarí—, asteca.

Ella allargà les mans.

—Oh, que és bonic!

—No sé com ho pots dir —protestà Kitty.

—Sí. No ho veus? No fa gens de por!

Keith l’hi tornà a prendre com si fos un joiell fràgil i va deixar-lo sobre el llit.

—I el tindràs aquí? —preguntà Kitty.

—No, al costat de la màquina. Ah —féu de cop, girant-se a Ruby—, què em volies dir?

—Ja podem dinar.

—No, vull dir de primer. Es que no ho saps que d’onze a dotze és com si no hi fos? Que escric? —va fer severament.

—Ja ho sé, Keith —digué Ruby tota humil—. Però Bob dormia.

Keith s’estranyà:

—Dormia? És que no tenia feina, avui?

—Sí, però amb la nit que ha passat… No s’ha atrevit a presentar-s’hi. Havies de veure com li tremolaven les mans quan ha volgut encendre unes quantes cigarretes. No hauria fet res de bo. Per això li he dit que es quedés i mirés de dormir…

—L’he despertat?

—Sortosament, no.

—Després direu de la meva màquina! —va exclamar ell, orgullosament.

—S’ha despertat ara —féu Ruby—, quan has acabat de picar. Però té un mal de cap terrible!

—Ja l’hi passarà —va dir Keith, tranquil·lament.

Ruby semblà molestar-se una mica, però no hi va fer comentaris. Avançà cap a la porta.

—Quan vulgueu, ja podeu venir…

Kitty anà per seguir-la, però Keith l’agafà pel braç i la va retenir. Després, quan Ruby ja havia tancat la porta, l’enllaçà de nou per la cintura.

—No em recordo si t’he besat…

I ho va fer.

Després Kitty va dir:

—Però t’has de desfer d’aquesta horrible calavera.

—Ja m’hi pensaré —contestà Keith.

—Promet-m’ho.

—Et prometo que hi pensaré.

Tornà a besar-la, perquè ella no pogués dir res més, i després se l’endugué cap a fora.

Míster Spill ja s’estava assegut a taula, esperant. Semblava de mal humor. Estava pàl·lid i, per recomanació de la seva muller, s’havia lligat un mocador al front. Oferia un espectacle francament atractiu. Però Keith no va atrevir-se a riure-se’n. Preguntà:

—Com va, això?

—Malament.

Es va asseure, i Kitty a l’altra banda de taula.

—He escrit sis pàgines —va dir.

—Ets afortunat —comentà míster Spill.

Ruby es va presentar amb el servei. Patates fregides amb trossets de porc.

—Keith ha escrit sis pàgines… —va dir Kitty a la seva germana.

A Ruby la va sorprendre aquest interès de la noia, però no hi va dir res. Ja havia observat que d’un dia a l’altre les relacions d’aquells dos havien millorat força. Es pensava que era degut a la compra que Kitty havia encarregat al novel·lista.

—És magnífic, Keith —féu—. Aviat deuràs acabar…

—Sí, una mesada més, és difícil de dir exactament. Si tothom em deixés en pau…

Mirava de reüll a míster Spill. Aquest ho observà.

—Que ho dius per mi?

—Si et sents al·ludit…

—Keith —el reptà Ruby—, que Bob té mal de cap.

—Però veig que això no li ha pas tret la gana…

Míster Spill, en efecte, menjava amb l’apetit de costum i s’havia servit un bon plat de patates.

—Una cosa no té res a veure amb l’altra. Però a tu sempre t’agrada cercar raons.

—Estàs malalt, Bob —va dir Keith amb calma.

Míster Spill no pogué contestar, perquè tenia la boca plena.

—No has tornat a sentir les peuades, avui? —preguntà aleshores el novel·lista.

Ruby s’encarregà de contestar per ell.

—Aquest matí diu que no.

Míster Spill s’havia empassat el que tenia a la boca.

—Ja sé contestar jo —digué a la seva muller—. No cal que se’m tracti com una criatura.

A tots els va semblar que la sortida era fora de to. Keith fins i tot es molestà:

—No tolero que parlis així a Ruby.

Míster Spill deixà caure amb força la forquilla sobre el plat.

—Ah, no?

—Bob, el teu cap! —digué Ruby.

—No! —féu Keith, gall de panses.

Míster Spill el mirava amb ira reprimida.

—I amb quin títol, si es pot saber?

—Amb el títol que em dóna la meva qualitat de cavaller o, si això et sembla massa, diguem simplement de persona educada.

—Keith! —pregà Kitty.

—Bob! —repetí Ruby, totes dues desitjoses de pau.

—Està bé —decidí Keith—. Però és que ja em comença a pujar la mosca al nas!

Míster Spill esclafí:

—A tu? A tu et puja la mosca al nas? De qui és aquesta casa, de qui és…

—Teva no —digué Keith.

—Bé —concedí míster Spill—, encara no he acabat de pagar els terminis, és veritat, però sóc jo qui els paga. I pago el que surt a taula… Tu no hi poses res.

—Ets un pobre materialista, Bob. Només dónes importància a les coses tangibles, valorables en diners. No se t’ha acudit mai de pensar que te les pagaré, que ja te les estic pagant amb escreix…

Míster Spill es volgué fer irònic:

—Ah, sí? I com, provocant escena darrera escena?

—No. Immortalitzant-te. Et retrato sota el nom de l’ajudant Plumer de la meva novel·la.

—Keith! —va fer Ruby—. Si no en sabíem res!

—Perquè mai no ho heu preguntat. Bé, ara jo ha sabeu, tots hi sortiu.

—Jo també? —preguntà Kitty, intranquil·la.

Ell se n’adonà.

—Sí, ets la filla del coronel Muphis, la qual es casa d’amagat del seu pare amb un espia de l’exèrcit sudista.

—Oh! —digué ella, extasiada.

—Això és meravellós, Keith! —confirmà Ruby.

—Tu, Ruby, ets la muller del comandant Sherps…

Però míster Spill no el deixà acabar. Trobava que se’l deixava una mica de banda.

—I aquest ajudant Plumer… a veure, fes-me’n cinc…

Keith no es va atrevir a tant. Plumer no n’encertava mai ni una. Era l’únic caràcter còmic de la novel·la.

—No deus pas voler que t’expliqui el llibre, ara! Però sí que et puc assegurar que és un dels personatges principals…

Míster Spill intentà de fer memòria. No recordava el nom aquell, al capítol que va llegir d’amagat. No n’estava segur. Tampoc no va disposar de gaire temps per pensar-hi, perquè Keith ja tornava a parlar:

—Ja veieu, doncs, si en sou, de desagraïts! Em tireu en cara quatre molles de pa que em menjo i jo… ah!

S’hauria dit que l’emoció no el deixava continuar. Tots es van sentir avergonyits d’ésser tan poca cosa, tan mesquins, tan incomprensius…

—Keith… —miolà Kitty.

—Bob no volia… —començà Ruby.

—Perdona, Keith —s’excusà el mateix míster Spill—. Ens hem portat malament amb tu, però ja saps que era sense mala intenció…

Keith no va contestar i allunyà una mica el plat del seu davant. És veritat que no li costava gaire, perquè ja era buit. El gest, però, va impressionar els altres.

—Ho comprens, oi Keith? —insistí míster Spill—. Digues-nos que ho comprens i que ens perdones…

El «bestsellister» es mostrà magnànim.

—Sí, no t’esforcis, Bob, ja sé que no és mala voluntat…

Va callar. ¿No semblava una escena digna de Dickens, aquella, amb la seva llagrimosa sensibilitat?

Va prosseguir:

—No és mala voluntat, però el teu caràcter, Bob… Abans no eres així.

Míster Spill enfonsà el nas en el plat.

—Fes-te’n càrrec, Keith, no sóc jo, són aquests maleïts sorolls.

Ruby va veure que tots els plats eren buits, de manera que els va recollir i s’aixecà. Ara, a més, la seva intervenció conciliadora ja no era necessària.

—Estàs malalt, Bob —va tornar Keith—, i no ho vols reconèixer.

—Sí, ho estic. Avui, ja ho veus, no m’he atrevit a anar ni als estudis… Mira —va fer, i allargà les mans.

Keith va poder veure que li tremolaven lleugerament.

—Si aquests sorolls segueixen… —afegí.

—No són els sorolls —insistí Keith—, sinó tu. Jo no he sentit mai res.

—Ni jo —va dir Kitty.

—És clar, si són a la nostra habitació!

—Però no els vaig sentir aquell dia que m’hi vau fer entrar. Ni Kitty tampoc, l’altra nit. Ni aquell parell de tocats… Ningú més que tu…

—I Ruby.

—I Ruby. No ho trobes curiós?

Ruby retornava amb una plàtera de gambes en conserva amb trossets de pa torrat.

—Potser sí —va concedir míster Spill.

—Són els nervis —tornà Keith—. Ets víctima d’algun trastorn de naturalesa psíquica i et negues a enfrontar-te amb la realitat. Ja et vaig donar un consell…

—Quin?

—Que anessis a veure un psicoanalista. Sempre et farà bé.

Míster Spill va callar.

—Sí, Bob —féu Kitty—, Keith té raó.

Keith va agafar la plàtera i se serví una tercera part del seu contingut. Ho devia fer amb fins caritatius. En el seu estat, a míster Spill potser no li convenia menjar gaire.

—Però si jo estic malalt, també ho està Ruby —digué l’home.

—No ho sembla pas!

—Ella també sent els sorolls.

—Molt bé —va dir Keith—, no us costa gens d’anar-hi tots dos.

—Qui, jo? —féu Ruby—. No. Jo no tinc res.

—Doncs jo tampoc —digué míster Spill.

—Una mica d’aigua mineral… —demanà Keith.

—Ah, sí! —féu Ruby, i s’aixecà a cercar-la.

Keith esperà que la dona tornés. Aleshores insistí:

—A mi em sembla que t’ho prens molt a la lleugera. Aquestes coses, cal tallar-les quan encara s’hi és a temps. No me’n fas cas i d’aquí a un parell d’anys seràs un vell decrèpit.

—Si Ruby hi va, també hi aniré jo —accedí míster Spill.

—Mira que ets tossut! Si jo no tinc res…

Kitty va intervenir:

—No ho diguis, això. Com que tu no has de treballar, ho suportes més bé, però…

Ruby protestà:

—Com, que no he de treballar? Qui fa la feina de la casa? No he vist que mai m’ajudessis en res…

—Jo ja en tinc prou amb els guions.

—Els guions! —explotà Ruby—. Si vols que t’ho digui, ja fa temps que n’estic cansada, d’aquests guions. I tu també, Kitty. No m’enganyes. Saps que no arribaràs enlloc.

Keith acabà d’escurar el seu plat.

—No desenfoquem la cosa —va dir—. Es tracta de la vostra salut. D’altra banda, Ruby, has de concedir que la teva no és una feina de responsabilitat.

Ruby gairebé s’ennuegà.

—Tu també, Keith? No hi fa res que m’hagis posat en una novel·la, per aquí no hi passo! Des d’aquest vespre, qui vulgui menjar que se’l cuini, i qui vulgui dormir que es faci el llit…

Keith s’alarmà. Va comprendre que havia anat massa enllà.

—No m’has entès, Ruby. He dit que no era una feina de responsabilitat, però no he dit que no fos important. El que volia dir era que ningú no te’n podia demanar comptes si sempre no et sortia com volies o com voldrien els altres…

—Això mateix, afegeix l’ofensa a l’insult! Mai ningú no m’havia dit amb tanta franquesa que no sabia dur una casa…

—És clar que no, Ruby; ningú no s’ha queixat mai —féu míster Spill.

Keith no sabia com sortir-se de l’embolic.

—No ho vols entendre —va dir—. Ruby, per què ets tan cruel? Quan jo et tinc dalt d’un pedestal…

—Ningú no ho diria!

—Ho saps perfectament. Tu ho ets tot, per a mi, una germana, una esposa… amb perdó, eh, Bob?, una mare…

—Per això em tractes amb aquesta falta de consideració.

Keith semblava a punt de plorar.

—No m’he sabut expressar bé, Ruby. Ja saps que és terriblement difícil expressar-se amb propietat… tu també ho saps, Kitty…

—Sí —va confirmar la noia.

—No hi ha hagut mala intenció, Ruby, t’ho asseguro. Com podria mossegar les mans que m’han alimentat, que m’han vestit…

—Bé, no exagerem —va dir míster Spill.

Però Keith tenia els ulls positivament entelats de llàgrimes. Ruby no ho va poder resistir.

—Keith, Keith, no t’ho prenguis així! Ja no estic enfadada, veus? Ja no estic gens enfadada.

—Sóc jo qui no es pot perdonar…

—No, no, jo mateixa m’ho he buscat per dir el que no havia de dir.

Va allargar la mà i, per damunt la taula, va cercar la de Keith. Ell la hi va estrènyer. Míster Spill es va escurar la gargamella.

—Bé —va fer—, si portessis les postres…

Ruby retirà la mà i va aixecar-se.

—De vegades és molt impulsiva —va dir Kitty.

—És una dona excel·lent —féu Keith—. No saps la sort que tens, Bob. Tots els homes voldrien una dona com la teva.

—No tothom ha de pensar igual —va contestar míster Spill d’una manera més aviat sibil·lina.

Kitty i Keith es van mirar de reüll i després es van somriure gairebé tímidament.

Ruby va retornar amb uns flams elaborats per la casa que més anunciava. Feia temps que havia estat reconegut que no eren pitjors que els altres.

—Bé —va dir mentre els servia—, he decidit una cosa.

—Què? —van preguntar els altres.

—Anirem a veure un psicoanalista.

—Tots dos? —féu Keith.

—Tots dos.

—Però les consultes són individuals… —comentà Kitty.

—L’un després de l’altre —digué la dona.

Míster Spill s’empassà una cullerada de flam.

—Més valdrà que tu hi vagis primer.

—Per què jo, precisament?

—Tu els vas sentir primer. Els sorolls…

—Però a tu t’afecten més —recalcà Ruby.

—No hi fa res. És millor fer les coses amb ordre.

Ningú no ho va veure massa clar, però com que Ruby aparentment ho acceptava, els altres no van creure necessari de dir res.

Keith va acabar-se el flam.

—M’agrada que finalment hàgiu entrat en raó —va aprovar.

S’aixecà.

—Què has de fer, aquesta tarda? —va voler saber Kitty.

La pregunta els va agafar tots de sorpresa. Míster Spill i la seva dona, instantàniament oblidats del psicoanalista, la van fitar, per veure si donava alguna explicació. Gairebé els la devia, perquè afegir aquella pregunta a les repetides mostres d’interès que havia donat respecte a Keith, era per admirar qualsevol. Ella, però, tot i observar aquella curiositat, no es donà per al·ludida.

—De moment —digué Keith—, provaré de dormir mitja horeta. També jo he de descansar! —afegí d’una manera que tots van trobar molt curiosa.

Després va adreçar-se a la seva habitació, on va estirar-se vestit i tot.

Va despertar-se amb una puntualitat matemàtica. Sempre ho feia. Tenia aquest do estrany. No recordava haver-se despertat mai a una hora que no volia. Hi estava tan acostumat, que ja ho trobava natural.

De seguida el va sorprendre l’absolut silenci de la casa. És clar que això no tenia res d’insòlit si Kitty, com s’atrevia a suposar, havia renunciat als seus guions després de la conversa de l’altra nit. No que ella hagués dit que així ho faria, però ell ho donava per suposat. Era, doncs, natural que no se sentís la màquina i, quan no se sentia la màquina, en aquella casa no se sentia res, perquè l’únic que alterava el silenci, llevat d’això, eren les discussions, i en aquestes sempre hi prenia part ella. N’era l’ànima, caram!

Va incorporar-se, doncs, amb un cert sentiment d’estranyesa, sentiment que augmentà quan sortí del dormitori i, en anar a travessar el living per adreçar-se a la cambra de bany, els va veure tots tres reunits. Míster Spill, que ja s’havia tret el mocador del cap, tenia un diari als dits, però ara no el llegia.

—Què passa? —va dir ell—. Més notícies del trossejador? —preguntà amb un pèl d’humor.

—No —va fer míster Spill—. Sembla que no arribaran enlloc, perquè ja ho han postergat a la tercera pàgina de l’edició ordinària.

Mostrà el periòdic. El xicot va veure que era una edició extraordinària de «The Sun», el diari predilecte de míster Spill.

—És Kitty —va dir Ruby.

—Sí, sóc jo —féu la noia.

Ell esperà que s’expliquessin.

—Mira —va fer míster Spill, i li allargava el paper—. Miss Potter la persegueix.

Tampoc no ho va entendre, però agafà el diari. No va haver de cercar res, perquè només s’hi parlava d’aquell assumpte. Per això era una edició especial.

NOIA INCONEGUDA SUPLANTA PERSONALITAT D’ESTRELLA DEL LLENÇ

deia amb les grans lletres de costum. En tipus més petits, però encara força respectables, afegia:

«La policia i tres agències de detectius a la recerca de la desvergonyida. Recompensa de cinc-cents dòlars a qui proporcioni una pista».

Va alçar el cap i els mirà.

—Llegeix, llegeix! —féu míster Spill.

Va llegir. Amb pèls i senyals es narrava tot l’esdevingut: com un redactor de «The Moon» i el seu fotògraf havien estat víctimes de la mala fe d’una noia que s’assemblava molt a Sarah Potter; com l’artista havia demandat el diari i com aquest havia pogut presentar evidència de la bona fe dels seus empleats… Hi havia entrevistes amb el redactor, el fotògraf, l’alt personal dels estudis on van arreplegar la noia, el cambrer que els va servir a Santa Mònica Beach, etc. No hi faltava res. L’estrella treia foc pels queixals i reclamaria, es deia, una crescuda indemnització de seguida que fos descoberta la identitat de la suplantadora, qüestió de molt poc temps segons el periòdic, perquè, insistia, les millors agències de detectius de Los Angeles havien llançat els seus agents més eixerits al carrer.

Keith no va tenir humor de seguir fins al final.

—I això —va dir—, què té a veure amb tu?

—Jo sóc la noia —va fer Kitty, una mica còmicament.

—Tu?

—Sí, jo.

Keith anà a seure al seu costat.

—Però per què ho vas fer?

—No ho sé. Van ser ells que es van confondre. Em va semblar divertit seguir la broma. Per a mi només era una broma, t’ho asseguro, Keith!

Ell li amoixà els cabells.

—Ho crec, ho crec! —féu.

—Què farem, ara? —preguntà Ruby.

—No res —va dir míster Spill—. Sortosament només hi ha aquesta fotografia —afegí, mostrant aquella on es veia a Kitty saltant la reixa ornamental—. No la reconeixeran. Estic segur que no la poden trobar. I, d’aquí a dos o tres dies, tothom se n’haurà oblidat, començant per la mateixa Sarah Potter…

Kitty s’havia arraulit entre els braços de Keith.

—A mi —va dir Ruby—, el que no m’agrada és això de la recompensa. Són molts dòlars!

—No crec que passi res —assegurà Keith.

Kitty s’arraulí una mica més entre els seus braços.

Míster Spill va somriure.

—Passant a un tema més agradable… Et felicito, Keith.

—A mi?

—Sí, Kitty acaba de dir-nos que penseu casar-vos…

Keith deixà la noia i féu un bot.

—Un moment! —va dir—. Repeteix-ho, això!

—Keith! —féu míster Spill—. Només he dit el que ens ha dit Kitty.

Keith mirà la noia. Ella somreia, ara.

—Mai no he parlat de matrimoni —va fer ell, brutalment.

A Kitty el somrís se li glaçà als llavis.

—Keith…

—No he dit mai una sola paraula de casament.

Míster Spill i Ruby van esperar que la situació s’aclarís.

—Però Keith! —féu Kitty—. Ahir em vas dir que em trobaves piramidal. I m’has besat…

—No vol dir res —féu ell—. He besat altres noies…

—Però estic segura que a cap més no li has dit que era piramidal.

Keith esmunyí els ulls.

—També, també…

Kitty es girà en rodó.

—Oh! —va fer, i s’afeixugà sobre el divan.

—Bé —digué míster Spill—, us caseu o no us caseu?

—Em sembla que és ben clar —contestà Keith—. No.

—Però Kitty és una bona noia…

—Ja ho sé. No es tracta d’això.

—Oh, Keith! —féu la noia—. Després de tot el que em vas dir ahir…

—No exagerem, eh?, no exagerem… No vaig dir res que em comprometés.

Kitty s’eixugà les llàgrimes.

—No ho crec pas així —digué.

S’asserenava.

—Ho sento —féu ell—. He dit la meva darrera paraula.

Kitty s’aixecà. Els seus ulls resplendents, encara brillants per un residu de plor, però també envermellits per aquest mateix motiu, la feien més encisadora que mai. Es dreçà gairebé majestuosa.

—Però jo no —féu—. Tindràs notícies meves, Keith, t’ho asseguro. I que no t’agradaran!

Keith no volgué demanar explicacions.

—Com et sembli —digué.

Ella tornà a entendrir-se.

—I pensar que per tu havia fins i tot decidit… renunciat…

No va acabar. De nou mig plorosa, es precipità al telèfon, on discà nerviosament un número.

Ningú no podia endevinar què pretenia. Potser avisar la policia? Però, per què?

La cosa va ésser molt menys tràgica.

—Neville? —va fer.

Els altres tres es van mirar. La sang no arribaria al riu.

—Sóc Kitty… Sí, Kitty, no recordes?

—…

—A quina hora seràs a casa?

—…

—Sí, a l’hora que vulguis…

—…

—Sí, sí!

—…

—Com tu vulguis.

—…

—Doncs d’aquí a mitja hora.

—…

—Fins ara, Neville.

Va penjar. Keith no es va poder estar de dir:

—Mesquineta venjança, Kitty…

Ella el fità, ofesa.

—Ja tindràs altres notícies meves, no et preocupis. Mentrestant, però, t’agrairé que no m’adrecis més la paraula.

I va abandonar la cambra, amb un cop de porta. S’havia oblidat totalment, i els altres també, de l’afer de Sarah Potter.

—L’has disgustada molt, Keith —va dir Ruby.

—No havia promès res —es defensà ell—. No em puc casar.

—Té raó —digué míster Spill, per solidaritat i perquè en el fons Keith no li semblava pas un cunyat massa desitjable.

—Ja ho sé, però és tan desgraciada, pobreta, amb tot això dels guions! Ara només li faltava aquest desengany amorós…

Keith era d’una altra opinió.

—Es consolarà aviat —va dir—. Ella i Neville s’entretindran embrutant-se de fang.

—Keith! —protestà Ruby—. Quina manera de parlar de Kitty és aquesta?

—Neville és escultor —féu ell.

—Ah, això ja és una altra cosa! —digué la dona, alleujada.

I Keith abandonà l’habitació.