V. Vida social a Los Alamitos

Míster Spill i la seva dona reien com dos beneits davant l’aparell de televisió. Jim i Ruck en feien de les seves, com dos vespres cada setmana. Tota llur comicitat era muntada a base de cops, però de sempre és sabut que els cops fan molta gràcia quan els reben els altres.

—Són impagables! —va comentar míster Spill.

La seva dona va assentir amb la boca oberta per les rialles.

—No me’ls deixaria perdre per res del món.

Acabaven de sopar i s’estaven sols al living. Kitty s’havia posat a la seva habitació, perquè ella, cosa que els altres no comprenien, no podia sofrir a Jim i Ruck. Aquella antipatia era tan insòlita que, cada vegada que hi pensaven, míster Spill i la seva muller se’n sentien una mica preocupats. Que tampoc agradessin a Keith, no tenia res de particular. Keith era una criatura especial, geni o no, i sempre opinava diferent dels altres.

En l’únic que es mostrava ben normal, gairebé podria dir-se amb una normalitat fora del comú, si això és possible, era en el menjar. No s’empatxava per res. Aquest vespre mateix, ell sol s’havia menjat el quilo de filet. Perquè míster Spill, després d’una madura consideració, tot i concloure que era molt problemàtic que aquell tall tingués cap relació amb el cadàver trossejat de Verdugo Wash, havia decidit que més valia abstenir-se’n. El seu exemple havia fet molt d’efecte en la seva muller, la qual de sobte va descobrir que aquell vespre estava més aviat desganada. Pel que feia a Kitty, ella no menjava mai carn. Pretenia que engreixava. Potser era veritat, però míster Spill creia que fins aleshores encara no ho havia descobert mai ningú.

Tot el filet, doncs, quedà a disposició del novel·lista. De primer se’n va tallar una peça de quart de quilo, però Sacks servia un gènere excel·lent, de manera que no tenia res de sorprenent que a poc a poc, de dos-cents grams en dos-cents grams, Keith hagués acabat per liquidar el filet. Tots n’havien quedat una mica escandalitzats, sobretot míster Spill, el qual fins després no es va recordar que el dia anterior havia assegurat al xicot que d’aquella carn ni l’olor no en sentiria.

Jim i Suck van fer la seva darrera pallassada, a base d’un plat d’ous que passava de mà en mà a través de mil peripècies, cosa que molts anys abans ja havia estat feta per Charlot, encara que ningú no se’n recordava. A la fi, el plat anà a empastifar la cara rodanxona d’una senyora molt severa i la sessió s’acabà amb un pandemònium de mil diables del qual només Jim i Ruck, en el fons més llestos del que la gent es creia, van sortir íntegres.

Míster Spill i la seva dona van deixar escapar la darrera rialla i van tancar l’aparell.

—Cada dia són més formidables —digué míster Spill.

—No m’explico d’on treuen l’enginy per renovar-se d’aquesta manera —s’admirà ella.

No se li va acudir que el cel·luloide ranci és una magnífica font d’inspiració.

—Sí, és del millor que s’ha fet —assentí míster Spill.

Va agafar el diari que tenia al costat i el va obrir. Ja abans de sopar hi havia donat un cop d’ull, per veure com seguia l’afer del trossejador, però ara volia rellegir íntegrament les tres columnes que el diari hi dedicava. Repetien substancialment el que havien dit la vetlla, amb l’afegiment que havia sortit un testimoni quasi presencial. Era difícil d’escatir què significava aquella expressió, però míster Spill la donà per bona en llegir que l’esmentat testimoni, un ornitòleg, havia passat per allí moments abans de l’hora en què, segons els perits, havia tingut lloc el crim. Que no hagués vist res, no tenia cap importància. Sobretot per a míster Spill, el qual ara que s’havia desfet del filet mirava l’afer amb molta més tranquil·litat.

D’altra banda, avui no hi havia cap crim que pogués destruir el seu bon humor. No solament perquè era la nit de Jim i Ruck, sinó perquè tot marxava sobre rodes. Com havia explicat a l’hora de sopar, tenia a la butxaca un contracte de la «Jolly», la qual es procurava una exclusiva de la seva esquena per a les seves dues properes pel·lícules a base d’una remuneració de cinc-cents dòlars setmanals. No n’havia pogut treure més, però tanmateix era satisfactori.

Va acabar de rellegir la informació i girà pàgina, cercant els comics. Va veure que la seva dona havia desaparegut del living i va suposar que era a la cuina fregant plats. Per això s’aixecà i anà a reunir-se-li. Sempre havien estat un matrimoni ben avingut. Ella fregava i ell eixugava. Cadascú al seu lloc.

—Ara sí que podrem renovar el cotxe… —va dir en entrar a la cuina.

Ella li va somriure.

—Havia pensat que podries comprar alguna marca estrangera…

—Hum! Serà molt car —començà mentre agafava l’eixugador i un plat.

—Però pensa en l’efecte que farà!

Míster Spill pensà en l’efecte que faria, i va concloure que seria excel·lent.

—Potser sí… —va dir entre somniador i calculador. Perquè el prestigi que dóna la possessió de les coses materials era quelcom que es pagava… que pagaven els altres, volia dir.

Les seves reflexions, però, no anaren més enllà, perquè Kitty, tota mudada, entrà a la cuina.

—No heu vist Keith? —va fer—. No sé què li passa.

—Què li passa? —van preguntar míster Spill i la seva muller simultàniament.

—Està ajagut al passadís, prop de la porta…

Després de cruspir-se el quilo de filet, havia desaparegut, però com que mai, o molt rarament, donava explicacions de les seves activitats, ningú no s’havia preocupat de saber on anava.

—Ajagut? —féu míster Spill, estupefacte.

—Sí…

Tots tres van abandonar la cuina i avançaren cap a la porta. Kitty havia dit la veritat. En un racó de passadís, Keith semblava dormir, estirat sobre els rajols.

Míster Spill s’inclinà.

—Keith —va dir—. Keith!

L’altre va obrir un ull.

—Què vols? —va preguntar.

—És que no et trobes bé?

Keith va continuar amb un únic ull obert.

—I per què no m’he de trobar bé?

—Com que has menjat tanta carn…

—Precisament —respongué ell.

Va obrir l’altre ull.

—Faig la digestió —explicà.

—Aquí? —s’admirà míster Spill.

—I per què no?

Ruby va intervenir:

—No valdria més que t’estiressis sobre el llit?

—Per què? Per fer la digestió no hi ha com tenir l’esquena ben plana…

Aleshores es posà a riure.

—A veure, Bob —va dir—, gira’t una mica…

—Per què?

—Vull veure l’esquena més cara del món…

—Sempre estàs de broma! —es queixà míster Spill.

—Jo?

Va cloquejar com una gallina.

—Saps què faria, si fos de tu? Me l’asseguraria.

—Ja està bé, Keith!

Però la idea era acceptable. Sí, per què no? Una esquena com la seva era un tresor. Podien passar-li mil coses. Els altres devien pensar el mateix, perquè Ruby digué:

—Sí, Bob, ho hauries de fer.

Marit i muller es miraren. Keith féu l’ullet a Kitty, burlant-se’n. Ella no sabia si correspondre-hi o no i, en el compromís, es limità a somriure-li breument.

—Vols dir, vols dir… —feia míster Spill, en el fons afalagat.

—Apa, Bob, no dissimulis. La primera cosa que faràs, demà al matí, serà telefonar a un agent d’assegurances.

—Què saps tu! —digué l’altre, despectiu—. Aquí estirat com un serpent que digereix un bou…

Keith aprovà.

—Ara comences a comprendre la idea de la cosa.

Tornà a tancar els ulls.

—Quan us n’aneu —va fer—, tanqueu el llum. Hiverno, sabeu?

Míster Spill s’arronsà d’espatlles.

—No hi ha res a fer! —va dir.

Retrocedí i s’encaminà a la cuina. Ruby el va seguir. Kitty, en canvi, es quedà al seu costat. Keith tornà a obrir un ull.

—Què mires? —preguntà.

—Res. Però mai no havia vist una serp tan grossa —va riure.

—Guionista! —féu Keith, menyspreador, i tornà a tancar els ulls.

Kitty li va fer una llengota, que ell no va veure, i se n’anà cap al living. De primer, però, tancà el llum del passadís.

Va agafar el diari. Desgraciadament, no era «The Moon». El compraria en sortir, perquè tenia curiositat de veure què deia el periodista. Va consultar el rellotge. Mancaven tres minuts per les deu. Neville no es faria esperar.

Mentre hi pensava, Keith va cridar des del seu lloc:

—Kitty!

La noia va deixar el diari.

—Què vols?

Va veure que el xicot s’havia mig incorporat. Amb la mà li mostrava la porta de la casa.

—Allí fora hi ha algú… —digué.

Ella escoltà i, la veritat, va sentir una lleu remor, com d’algú que es movia.

—Sí —va fer.

—No vas a obrir?

Kitty s’encaminà a la porta i obrí. Va trobar-se cara a cara amb Neville, el qual semblava tot atabalat.

—Ah, éreu vós!

—Sí…

—Però, per què no trucàveu?

El xicot va somriure i estossegà:

—Encara no són ben bé les deu…

Del passadís va venir una rialla descordada.

—No importa —va fer Kitty—. Entreu, entreu, de seguida estic…

El xicot va mirar cap a l’indret d’on venia la rialla. Com que el passadís encara era a les fosques, només va poder distingir una massa. Va allargar el coll per tal de veure millor de què es tractava.

—Qui és? —preguntà en veu baixa.

—Keith.

—Keith?

—Sí, està fent la digestió.

Neville avançà unes passes més i Kitty el va veure tan encuriosit que es decidí a donar el llum.

—Dorm sempre aquí? —va preguntar el xicot.

—No, només quan menja filet.

Keith va obrir un ull. Començava a ésser molt expert en aquest exercici.

—I avui és la primera vegada —declarà.

—Vinc de seguida —va fer Kitty, i va desaparèixer pis endins.

Neville es va trobar que no sabia què fer. Avançà una mica més, gairebé fins al costat de Keith.

—Poseu-vos còmode, que us farà esperar —digué aquest.

—Gràcies —féu Neville, i es va asseure a terra.

Keith va riure.

—M’agradeu —digué—. Almenys vós no teniu manies.

—Sóc Neville Riet —es presentà el xicot—. L’escultor.

—Keith Ormer, el novel·lista.

Tots dos van allargar la mà i, l’un ajagut, l’altre assegut, van encaixar sense cerimònies.

—Què, com van les coses? —preguntà l’escultor.

—No em puc queixar. I a vós?

—Bé, en conjunt. Sembleu un tipus simpàtic.

—Gràcies —féu Keith—. Opino com vós.

—Per què no veniu amb nosaltres?

—No —va dir ell—. Avui no. He de fer la digestió.

Es van sentir els talons de Kitty, que retornava.

—Ja la teniu ací —afegí—. Esteu de sort.

Kitty sortí al rebedor. En veure Neville assegut prop de Keith, s’aturà, tota sorpresa.

—Què feu? —va dir.

Neville s’aixecà.

—Canviàvem impressions —digué vagament.

—Quan vulgueu, ens en podem anar —féu Kitty.

Neville allargà la mà a Keith.

—Fins una altra.

Keith la hi va estrènyer sense incorporar-se, de manera que l’altre estava tot inclinat.

—Ja ens veurem…

Kitty féu un pas endavant.

—Ah, Keith! —digué—. Què hi ha d’allò del mirall?

—Quan vulguis!

—Demà?

—Cinc dòlars —digué Keith per tota resposta.

—Molt bé —assentí Kitty, i obrí la cartera que duia a les mans. Va escorcollar-la, de primer amb manifesta confiança, després amb evident recel—. Diria… —va fer vagament.

Va continuar escorcollant. Però els cinc dòlars no sortien. Alçà la vista i mirà Neville d’una manera indecisa. Neville, contaminat per l’atmosfera, es va veure obligat a dir:

—Si no us fa res…

Es va treure uns bitllets de la butxaca i n’allargà un a Keith. Ho havia fet tan delicadament, que Kitty no s’atreví a protestar. Va somriure-li.

—Oh, Neville! —féu.

Keith deixà el bitllet al seu costat, a terra.

—Demà el tindràs —digué.

—Hi confio —féu Kitty—. Anem, Neville.

—Tanqueu el llum…

El van tancar i se’n van anar. Travessaren el pati. Neville agafà la seva companya pel braç i la féu seguir carrer avall. Ella s’estranyà:

—Que no heu vingut amb el cotxe?

—Sí —explicà ell—. Però he vist que hi havia uns nois que jugaven —assenyalà cap al final del carrer, davant la casa de míster Hoggart, on ara ja no es veia ningú—, i l’he deixat més avall.

Més avall volia dir dos carrers més enllà. També hi havia uns nois. Potser no hi havien estat de primer, però hi eren ara. Neville, visiblement nerviós, féu pujar Kitty i contornejà el vehicle, inspeccionant-lo.

Quan es va asseure darrera el volant, però, semblava satisfet. No havia descobert cap rascada.

—Són poc de fiar —va dir a manera d’explicació.

Engegà el cotxe, esguardà la seva companya, féu un gest com per passar-li un braç per l’espatlla, però devia repensar-se, perquè tornà a posar la mà sobre el volant. Es va limitar a somriure.

Kitty no tornà a recordar-se del diari fins passat Norwalk; aleshores va fer aturar el seu company i comprà un exemplar de «The Moon».

No li va costar gens de trobar el que cercava. Venia a primera pàgina, amb lletres de mig pam:

SARAH POTTER I LES SEVES SENSACIONALS DECLARACIONS

Naturalment, no deixava d’advertir que es tractava d’una exclusiva. El text, que ocupava gairebé tota la pàgina, anava acompanyat de la foto que Grady havia pres en el moment de saltar la reixa. Havia resultat més que reeixida, perquè Kitty, la cara de la qual a penes es distingia, inclinada com era, hi mostrava un bon pet de cuixa.

Neville hi donà un cop d’ull, d’esquitllentes. Immediatament, deixà escapar un xiulet.

—Quina barbaritat! —comentà.

Però Kitty ja s’endinsava pel text, el qual li feia dir tot de coses que mai no hauria ni somiat de declarar. Segons Suker, miss Potter adorava Amèrica, els seus homes i les seves institucions, però estava molt previnguda contra la indústria cinematogràfica i tractava de coquins a tots els productors. Afegia que el seu ideal seria casar-se amb un periodista, perquè admirava aquesta professió entre totes sobresortint. Després s’estenia en tot d’intimitats que en llur conversa no havien ni fregat, contant la seva infància miserable, la penosa lluita per l’èxit, i insinuant quelcom dels seus amors, variats i poc edificants.

Kitty en quedà esparverada.

—Quin poca-vergonya! —murmurà.

—Qui? —volgué saber Neville.

—Aquest periodista… Suker.

Neville s’admirà:

—Per què?

—Perquè res del que diu no és veritat. Tot s’ho inventa.

—I com ho saps?

—Com ho sé? Sarah Potter sóc jo.

L’altre, de la sorpresa, gairebé deixà que el cotxe se li escapés de les mans. Només a l’últim moment pogué controlar-lo.

—Tu?

—Bé —féu ella—, és una mica complicat. Hi ha hagut una confusió i…

—La teva vida sembla plena de confusions —digué ell, recordant l’explicació que li havia donat aquella tarda, quan li demanà que la retornés a Los Angeles.

—Oh! —féu Kitty.

I aleshores li va explicar la veritat. Neville assenyalà la foto.

Aleshores aquesta instantània és teva…

—Naturalment.

Neville allargà la mà.

—Deixa-me-la veure més bé…

Posà el diari sobre el volant i examinà la fotografia. Tornà a xiular.

—Estàs estupenda, noia!

Kitty va somriure.

—De debò?

—Sensacional, simplement sensacional!

Va deixar caure el diari i ara va fer allò a què de primer no semblava haver-se atrevit: rodejar-li l’espatlla amb el braç.

—Bé —féu Kitty—, potser t’ho prens massa al peu de la lletra…

—Sempre he estat un impulsiu —va dir Neville i, potser per demostrar-ho, afegí—: Vull que posis per mi…

—Bé —tornà Kitty—, no correm tant.

Neville deixà la carretera trenta-cinc, que seguien, i s’endinsà per un camí.

—Faré la cosa més meravellosa que et puguis imaginar… Ja veuràs!

—Encara no he dit que sí —li recordà Kitty.

—Ho diràs. Tothom acaba dient que sí. Almenys, a mi.

Però Kitty ja no li va contestar, perquè segons totes les aparences acabaven d’arribar.

La caseta, perquè era una caseta, es distingia a la dreta, molt il·luminada. Era una construcció indiferent, feta d’elements heterogenis íntimament barrejats. Però no és això el que va cridar l’atenció de la noia, sinó les seves dimensions. D’un cop d’ull, va comprendre que allí era impossible de donar-hi cap festa. Va veure, però, que a despit d’aquesta circumstància, la festa es donava, perquè de l’interior sortia remor de música, de converses i de crits.

—Com es diverteixen! —comentà Neville.

Va seguir el camí, fins als darreres de la casa, on aturà el cotxe al costat dels que ja hi havia. A Kitty va cridar-li l’atenció que alguns eren molt luxosos, però que d’altres havien corregut tant que ja només els restava l’indispensable per anar rodant.

Va obrir la porteta i saltà. Neville al seu costat.

—Què et sembla? —va fer.

No podia semblar-li res, perquè tot allò era molt fosc. Només ho il·luminava, vagament, la llum que s’escapava d’una de les finestres de la casa.

Neville va tenir una idea.

—Vine. Veuràs que original.

L’agafà per la mà i se la va endur cap a la finestra. Estava oberta i no era massa alta.

—Entrarem per ací —va dir.

—Em faré malbé les mitges… —protestà ella.

—No, ja ho veuràs. Treu-te les sabates —afegí.

—Es va vinclar, adoptant la positura dels nois que juguen a saltar i parar.

—Enfila’t a la meva esquena…

Kitty es va treure les sabates i s’hi enfilà. Ho trobava una mica estúpid, però també era graciós. Un cop sobre l’esquena, va poder-se asseure sense dificultats a l’ampit de la finestra. Des d’allí observà l’interior de l’habitació.

Era un dormitori, però la festa estava animada, perquè potser hi havia tretze o catorze persones, la majoria assegudes sobre el llit, un moble molt ample que ocupava gairebé tota la cambra. Tots tenien gots d’alcohol a les mans i sobre la tauleta de nit es veien tres o quatre ampolles mig plenes. Un dels homes fins i tot s’havia estirat i descansava com si dormís.

Ningú no parlava. D’una altra habitació venien tots aquells sorolls que havien sentit des de fora, però a la cambra aquesta tots bevien en silenci. Dempeus prop de l’armari, hi havia una noia maquillada com un pallasso, la qual es lliurava a una sèrie de contorsions estranyes i difícils. Kitty va comprendre que interpretava una mena de ballet, encara que els peus no els movia mai. Tampoc no hi havia música. Però pel que sembla la cosa no importava gens als altres que se la miraven. Ni a ella mateixa, és clar.

—Deixa’m lloc —digué Neville.

I va saltar al seu costat.

En sentir les veus i la remor, tots els reunits s’havien girat. Neville alçà el braç i obrí la boca per fer un crit o altre, però els de la cambra es posaren els dits als llavis, indicant-li que callés.

Neville semblà molt contrariat, però saltà sobre el pis i va prendre la seva companya per la cintura, invitant-la a fer el mateix.

—I les sabates? —preguntà Kitty.

Els altres la fulminaren amb la mirada, cosa que no tenia sentit, perquè no semblava pas que els molestés la barbolla que venia de l’altra habitació.

Neville indicà que devien haver-se quedat fora, de manera que Kitty, per recobrar-les, va pensar que el millor seria anar-les a cercar. Tornà a saltar a l’exterior.

—Kitty! —exclamà Neville, abocant-se—. Què fas?

—Em poso les sabates —digué ella.

Però, és clar, després ja no va poder pujar.

—Fes la volta —li indicà Neville, descoratjat—. Vindré a rebre’t —afegí.

Kitty ho va fer com li aconsellava, encara estupefacta per l’espectacle que acabava de presenciar. Perquè ella un ballet d’aquella mena encara no l’havia vist mai. Va comprendre que hi havia moltes coses que no havia vist mai. Miraria de posar-hi esmena.

Tombà l’angle de la casa, i immediatament va passar quelcom. Una parella que venia cautelosament de la banda de la façana, en veure-la es posà a córrer cap al bosquet que començava més enllà del camí d’accés dels cotxes. Kitty s’aturà, gairebé espantada d’aquell moviment sobtat. Els altres corrien com dues llebres i van acabar per perdre’s entre les ombres, però el soroll de llurs peus que trepitjaven branquillons morts va sentir-se encara molta estona.

Kitty no sabia com interpretar tot allò, de manera que va continuar avançant, fins que algú va fer:

—Bona nit!

—Bona nit —contestà ella.

I a continuació mirà al seu voltant, perquè no es veia ningú.

—No cerqueu, que no em trobareu —va dir la veu que havia saludat—. Sóc dalt de l’arbre.

Kitty alçà el cap i va poder distingir un puntet lluminós.

—Que fumeu? —preguntà.

—Sí, un cigar. Ho heu vist?

—Es veu d’una hora lluny —digué ella, encara que no fos veritat.

—Si voleu pujar, us ajudaré —va dir l’altre.

Però Kitty ja n’havia tingut prou amb l’experiència de la finestra.

—No, gràcies —va dir—. No ens han presentat.

El de l’arbre va riure i ella va fer la volta. La porta estava oberta, de manera que no li calgué trucar, però Neville no es veia per enlloc. El vestíbul de la casa, així com l’habitació que va poder veure, eren plens de gent. No que hi hagués una gran multitud, no. La culpa la tenia la capacitat de les habitacions, que semblaven de joguina.

Kitty no s’atreví a avançar més endins i va quedar-se en un racó, observant. Ja començava a estar penedida d’haver acceptat la invitació de Neville. No estava bé que aquest l’hagués abandonada entre persones desconegudes.

Però no totes eren desconegudes. Perquè de cop, Kitty va trobar-se cara a cara amb Jonhy Kental.

—Kitty! —va fer ell.

—Jonhy!

Un senyor que els donava l’esquena es va girar:

—Què és, això? Quants anys feia que no us havíeu vist?

I sense esperar resposta, va tornar a tombar-se. Fins aleshores Kitty no es va adonar que estava molt ocupat gratant l’esquena d’una dona. De la sorpresa, va perdre la respiració.

Però Jonhy ja se l’enduia.

—Vine, que et presentaré a Mary. No la deus conèixer, oi?

Va arrossegar-la a través de la gent. Ben a l’inrevés de la cambra on havia entrat per la finestra, ací tothom parlava i cridava, també amb les mans plenes de gots. Per si fos poc, de la ràdio s’escapava una música estrident acompanyada d’una veu poc menys que submergida que només emergia clarament per pronunciar d’una manera distinta un gairebé ininterromput «You!», tan lúgubre que feia venir calfreds a l’espinada.

A despit de tot això, era difícil de saber què feien totes aquelles persones. Perquè llevat de la dona que tenia picor, ningú no feia cas de ningú. Tothom parlava o cridava en el buit.

Al costat de la ràdio hi havia una noia a la qual un xicot intentava de dir quelcom a cau d’orella, sense reeixir-hi.

—Mary —va fer Jonhy—, ací et presento Kitty. —Després assenyalà l’home—. És el seu marit, James —va fer.

Els altres van somriure.

—Benvinguda —va dir Mary.

Potser no volia afegir res més; de tota manera, Kitty mai no ho havia de saber, perquè un remolí se la va endur. Jonhy se li penjà al braç per no perdre-la.

Un home travessava la multitud i tothom s’havia posat a córrer per l’habitació. Però com que els impulsos no estaven ben coordinats, tothom acabava quedant-se on era.

—Vine, de pressa! —va dir Jonhy.

Va poder dur-la fins a una porta, que obrí. Però a dins era ple. Era la cambra de bany i s’hi havien apinyat set o vuit persones, totes les quals esperaven sense dir ni piu.

Jonhy tornà a tancar i l’arrossegà cap a la porta.

—Però, què passa? —preguntà ella, esbalaïda.

—És Kauffer —explicà Jonhy, com si parlés del diable.

Però fins que van ésser fora no pogué explicar qui era aquell terror.

—No n’has sentit parlar mai? —preguntà—. És un especialista en prehistòria africana. Sempre parla del mateix. Però —es va interrompre—, com és que ets aquí? Coneixies els Eyasi?

—No. M’ha invitat un escultor, Neville.

Jonhy tornà a agafar-la pel braç.

—No em diràs que has vingut amb ell?

—És clar que sí —va dir una veu, i Kitty alçà el cap cap a l’arbre.

Jonhy no va fer cap moviment, però no devia ignorar la presència de l’altre allí, perquè va contestar:

—A vós no us hi demana ningú, Tribe.

Kitty, sense abaixar la veu, preguntà:

—Què hi fa dalt de l’arbre?

—Pretén que les multituds el molesten —féu Jonhy, distretament—. Però aquest Neville… Seriosament, Kitty, m’hauries de prometre que no el tornaràs a veure…

—Però per què?

La resposta de Jonhy es va perdre entre l’aldarull d’una dotzena de persones que es precipitaven fora de la casa a tota velocitat.

—Ja ha començat, ja ha començat! —cridaven.

Totes van desaparèixer en la fosca. Kitty observà que els Eyasi formaven part de la colla fugitiva.

—Anem, anem! —va dir Jonhy, i l’arrossegà en seguiment dels altres.

Van fer la volta a la casa, fins a la finestra de la cambra on tenia lloc la dansa silenciosa. Tothom s’enfilava.

—No —protestà Kitty—, jo ja en tinc prou!

Ell, però, la va aixecar per les natges mentre alguna ànima caritativa, des de dalt, l’estirava per les mans.

—Ràpid, ràpid! —cridava tothom.

Jonhy, al seu torn, es llançà a l’assalt de la cambra. Li va ésser una mica difícil d’entrar-hi, perquè entre els que ja hi havia i els que hi penetraren ara no quedava espai ni per a un peu més.

La dansa, com Kitty va veure, s’havia interromput i la seva protagonista desapareixia comprimida entre unes espatlles i l’armari. De tant en tant, es veia una mica de fum, la qual cosa indicava que a pesar de la seva incòmoda positura havia aconseguit d’encendre una cigarreta.

Una veu es féu sentir:

—Tanqueu, tanqueu!

Jonhy, que havia entrat darrera de tots, va cloure la finestra hermèticament.

Sobre el llit hi havia un garbuix de cossos i una noia fins i tot s’havia enfilat a la tauleta de nit, probablement per respirar amb més llibertat. Què s’havia fet dels gots i ampolles, qualsevol ho sabia i ningú no se’n preocupava.

—No sé per què l’inviteu, aquest Kauffer! —es queixà algú.

La veu de Mary Eyasi replicà:

—No l’hem invitat pas.

No devia atrevir-se a afegir que la meitat dels reunits no havien estat invitats. De tota manera, això no era important, perquè llevat de Kauffer ningú no dominava la prehistòria africana.

Al fons de l’habitació un xicot va riure.

—És divertit, tanmateix! —exclamà, quan els altres el miraren—. Es deu haver quedat com una mona!

Això va fer molta gràcia i aviat les rialles es propagaren com una onada que puja del fons del mar per morir a la platja. Però ací, quan la hilaritat arribà a l’altra banda, en lloc de morir retornà sobre els seus passos, guanyant volum i intensitat.

Aleshores es van sentir uns cops a la porta. Eren tan violents que van fer-se entenedors per damunt de la riallada general.

Tothom callà, per escoltar.

—És Kauffer! —digué algú.

I tothom tornà a riure a cor què vols. Però un minyó que era prop de la porta, cridà:

—Escolteu, escolteu!

A poc a poc, es va anar fent el silenci. Però encara no era prou unànime ni profund per permetre de sentir el que el veí de la porta volia que oïssin. Per animar-los a callar més pregonament, digué:

—Kauffer parla sol…

Aleshores fins i tot les respiracions s’apagaren. Un moment, a l’habitació semblava que no hi havia ningú. I aquest sacrifici va tenir la seva recompensa; la veu de Kauffer es deixà sentir, distinta: —… perquè directament derivades de la cultura anomenada Chelles-Acheul, trobem la Fauresmith i la Sangoan, ja cap al final del període pluvial…

No es va sentir res més perquè, sense respirar, la gent començava a asfixiar-se. Un sospir unànime s’escapà cap al sostre de la cambra.

—No parla sol —va dir després una veu—. Ha pescat algú!

La idea que Kauffer perorava davant d’un sol oient encara semblà més divertida, i tothom rigué de bell nou.

Una noia joveníssima va obrir la finestra sense dir res. Dos o tres, interromperen les rialles per cridar:

—Ei, ei, què feu?

—Vaig a veure-ho… —digué la noia.

—Us fareu agafar —l’advertí algú, des del fons de la cambra.

—No…

—Vós mateixa! —tornà la veu—. No digueu que no us hem avisat…

La noia saltà. Jonhy, que continuava al costat de la finestra, anà per tancar-la de nou. Ella es girà i va dir:

—Estigueu preparats per obrir-me. Donaré tres copets breus, seguits.

—Molt bé —acceptà Jonhy.

—N’hi ha que són imprudents, tanmateix! —comentaren de l’altre costat.

I aleshores tothom començà a discutir les possibilitats que tenia de sortir-se’n bé. Semblava que eren ben poques.

Neville aprofità l’interès absorbent que aquesta conversa suscitava en tots els reunits per trepitjar uns quants peus amb la intenció d’apropar-se a Kitty. Ho va aconseguir només després d’acudir-se-li que el camí per arribar-hi passava per sota el llit. I només ho va encertar a mitges, car sota el llit hi havia dues parelles, aparentment molt contentes d’estar-hi. D’una manera o altra, però, Neville va poder-se’n sortir i, tot matxucat, s’incorporà gairebé al costat mateix de Kitty. Va murmurar uns mots a l’orella de l’home que s’interposava entre ells dos i, gràcies a un seguit de maniobres molt hàbils, van canviar de posicions.

El xicot s’arranjà el nus de la corbata.

—On t’havies posat? —preguntà.

—Pensava que em vindries a rebre a la porta! —replicà ella.

—No he pogut sortir. Aquests maniàtics no m’ho han permès. Tenien por que entrés més gent.

Després de tot el que s’havia esdevingut, aquell temor resultava tan ridícul que la noia es posà a riure. Com que tothom estava predisposat a la hilaritat, als dos minuts la cambra sencera tornava a esclafir, sense saber de què.

Només Jonhy estava de mal humor.

—No m’agrada que parlis amb aquest individu —va fer, referint-se a Neville.

—Què? —preguntà ella.

—Que no m’agrada que parlis amb aquest individu!

Aquest cop va cridar tant, que Neville ho va sentir tot.

—Et refereixes a mi, Jonhy? —va fer.

—És clar, a tu.

—És que et dec alguna cosa?

—És la teva reputació, amic, allò que no m’agrada.

—Ah! —es tranquil·litzà Neville—. Només era això! —i va somriure a Kitty.

—Tan terrible ets? —preguntà aquesta, de cop interessada.

—Coses de Jonhy. Ja saps que els homes només són perillosos quan les dones ho volen. És clar que elles ho volen gairebé sempre…

A Kitty va semblar-li que allò ho havia llegit en un indret o altre, o li ho havien dit, o potser ella mateixa ho havia escrit en un dels innumerables guions que s’havien perdut al cementiri dels mecanoscrits de l’estudi, però fos com fos, la frase li agradà.

—Ets un trapella! —va dir.

Ara la hilaritat havia cessat per fadiga i tothom conversava. Una veu rogallosa s’imposava a les altres:

—No sé com li ho permetem —digué, referint-se a Kauffer—. Sempre ens aigualeix la festa.

—Que no! —protestà una noia—. Jo mai no m’havia divertit tant!

—Ni jo!

—Ni jo!

Tothom, llevat de l’home de la veu rogallosa, hi va estar conforme. Fins i tot la mateixa Kitty, la qual, d’altra banda, no deixava, però, de trobar que era un manera força curiosa de divertir-se, aquella de romandre tancats en una cambra sense aire ni espai.

—Amb els Eyasi, ja t’ho he dit, hom sempre ho passa bé —féu Neville.

—És de debò que estan divorciats? —preguntà aleshores Kitty. Aquell xiuxiueig de James a l’orella de la seva muller, quan Jonhy la presentà, era més propi de gent enamorada que de persones malavingudes.

—Sí. Però en el fons s’adoren. A mi m’entendreixen…

Potser també haurien entendrit a Kitty, però els esdeveniments no li donaren temps de lliurar-se a aquesta debilitat. De cop es van sentir tres copets seguits a la finestra. Jonhy es girà i la va obrir.

Era la noia que havia anat a investigar.

—De pressa, de pressa! —va fer.

Mentre tothom allargava el coll per veure què passava, Jonhy va donar les mans a la noia, la qual amb aquesta ajuda saltà àgilment sobre l’ampit. D’un bot, es plantà dins, sobre el peu de Kitty.

—Ui!

—Us he fet mal? —preguntà. Però a l’acte es girà a Jonhy—: Ràpid, tanqueu!

Jonhy no havia esperat aquesta ordre. De tota manera, no va ésser tan llest que tots els qui eren a aquella banda no poguessin veure les mans de Kauffer que ja subjectaven la baraneta al seu torn.

—Kauffer! —cridaren uns quants.

Jonhy acabà de tancar.

—Parlava sol! —explicà la noia joveníssima. Però ara ningú no li’n féu cas.

—Kauffer, Kauffer! —cridaven uns quants més, i tothom reia, imaginant-se’l allí fora amb un pam de nas.

L’home començà a tustar els vidres, i això encara féu més gràcia.

—Tanqueu el llum! —proposà Jonhy.

L’habitació es quedà a les fosques. Aleshores Jonhy va obrir la cortina que protegia la finestra i tothom que va poder s’apinyà a aquella banda, per observar en la mesura del possible els maneigs del prehistoriador.

Però com que eren massa gent, la majoria no veien més que les espatlles de llurs companys d’empresonament.

—Què fa, què fa? —començaren a preguntar.

Els qui eren a primera fila no feien més que riure i explicar-los-ho.

Kauffer, després de trucar una bona estona, intentà d’enfilar-se a l’ampit, però li mancava agilitat i d’altra banda era un home massa rabassut per aconseguir-ho amb la finestra tancada. Els seus esforços eren grotescs i per això mateix Neville i uns quants més es posaren a encoratjar-lo amb tot d’exclamacions:

—No us desanimeu, Kauffer! —cridaven.

—Amunt i pit!

—Feu un bon salt, home!

Era difícil de dir si ell els sentia o no i si, de sentir-los, entenia llurs indicacions, però fos com fos de salts en feia tants com una cabra.

Només quan va comprendre que per aquell mitjà no aconseguiria res, va acudir a les solucions heroiques. Van veure’l que s’ajupia, com si cerqués alguna cosa.

—Què fa?

—Ha perdut el rellotge! —comentà un graciós.

I tothom va riure.

Però en incorporar-se, Kauffer duia una pedra a la mà. Amb perill de ferir els ocupants de la cambra, la va tirar contra la finestra.

El vidre acabava de petar.

—Entrarà, entrarà! —cridaren d’altres.

—Obriu la porta —es va sentir la veu de James—. I que algú vagi corrents a tancar el cancell…

Kauffer ja llançava una segona pedra quan la cambra es va començar a buidar. S’oí una galopada a través del living i el cop de la porta exterior, contra la qual un xicot amb esperit d’iniciativa es posà a apilar uns quants mobles.

Jonhy, Kitty i Neville abandonaren els darrers el dormitori, quan Kauffer ja havia aconseguit d’obrir la finestra i s’enfilava amb la gràcia d’un ós.

Neville, amb tota flema, va treure la clau de la porta, que era a la banda de dins, i la posà a la banda de fora. La féu girar i el living quedà perfectament incomunicat.

Però no havien guanyat res. Tots continuaven presoners, si bé aquí, al living, hi havia una mica més d’espai. Podien estendre’s, a més, cap a la cuina i cap a la cambra de bany. Dins d’aquesta, en obrir-la, van trobar-hi encara aquelles set o vuit persones que s’hi havien refugiat de primer. Una noia s’havia desmaiat i dos individus de mitja edat anaven xops. Distretament, algú havia tocat les claus de la dutxa i els havia remullats.

Van retornar la noia a base de licor i els individus passaren a la cuina, on es despullaren per vestir-se tot seguit amb uns draps que Mary va trobar en un calaix.

El bon humor, amb aquest espectacle, augmentava, però Kauffer havia fet la seva reaparició i ara atacava les finestres del living amb el mateix procediment que havia emprat amb la del dormitori.

Al primer cop de pedra, tothom s’immobilitzà.

—Kauffer! —cridaren després.

Aquesta vegada ningú no necessità que li donessin ordres. Tots a una es llançaren novament cap a la cambra, la clau de la qual va tornar a canviar de la banda de fora a la de dins.

I quan Kauffer, en veure la desbandada, retornà a aquella finestra, amb el decidit propòsit d’escalar-la, l’èxode es repetí cap al living. El joc, ara, consistia a veure qui era més llest, si Kauffer a escalar una finestra o tots ells a passar d’una habitació a l’altra amb armes i bagatges.

I van guanyar els hostes, perquè a primeres hores de la matinada, de sobte, Kauffer va desaparèixer. Com si se n’hagués cansat. Algú, però, va pretendre que no, que devia haver descobert a Tribe dalt de l’arbre i que probablement se n’havia apoderat.

I devia tenir raó, perquè quan sortiren a cercar Tribe, dalt de l’arbre ja no hi havia ningú.