VI. Xarxa de pretendents

—Una darrera copa? —va fer Neville aturant el cotxe davant d’un bar dels que tenen obert tota la nit.

—Jo, no —va dir Kitty.

—Tampoc —féu Jonhy.

Neville tancà les dents amb força. Només que ella hagués col·laborat una mica! Però no. Kitty semblava prou ben avinguda amb la situació. Fins i tot hauria dit que se’l mirava amb sorna. Per començar, sense la seva intervenció Jonhy ja no hauria pujat al cotxe. Perquè aquella excusa que els amics amb els quals havia vingut se n’havien anat, no valia res. Mancava d’originalitat. Ell sabia perfectament que el que volia era no deixar-los sols. Estava gelós, heus ací el que passava. Kitty semblava encoratjar-lo!

Va tornar a engegar el cotxe, sense cap comentari, i enfonsà el peu en l’accelerador. I pensar que s’havia promès una bonica sessió amb Kitty! Tenia saliveres a la boca, perquè quan van deixar la casa dels Eyasi semblava que tothom s’hagués dit el mateix, vells i joves. Els cotxes eren plens de parelles que festejaven amb els llums apagats. Era natural, no hi ha res de més interessant que festejar amb els llums apagats. Fins i tot alguns casats ho feien.

La circulació ara era reduïa al mínim i el xicot se n’aprofitava per desfogar el seu malhumor. Prenia les corbes a una velocitat de vertigen.

Jonhy, des de darrera, burleta, va fer:

—No cal que ens matis…

Neville de bon grat l’hauria escanyat. Kitty, Kitty tan adorable, tota excitada pels esdeveniments de la vetllada… I ell amb aquell esgarriacries de Jonhy assegut còmodament allí darrera, amb una cigarreta als llavis!

—Què dius? —féu Kitty.

Devia haver pronunciat algunes paraules entre dents, però no se n’havia adonat.

—Res —féu—. Què et sembla que puc dir?

No contestà. I ell va pensar que si tenia una ocasió de parlar-li a soles, només que fos un minut, li pregaria d’anar al seu estudi, demà mateix. Ara, davant de Jonhy, no volia dir res. Perquè ell, si arribava a saber que s’havia de veure amb la noia, seria capaç de presentar-se també amb qualsevol excusa imbècil.

L’empipador era que aquell minut de soledat no sabia d’on treure’l. Una ocasió propícia semblà presentar-se una estona després, quan arribaren al domicili de la noia.

Kitty va saltar del cotxe i ell saltà al seu darrera. Però Jonhy també aquesta vegada el va imitar, i se’ls va reunir sense donar-li temps a dir res. L’escortaren tots dos, en silenci, fins a la porta reixada, i allí Jonhy encara li va agafar la clau de les mans per obrir.

—Bé —va dir després—. Bona nit, Kitty —i s’inclinà a besar-la.

Neville va repetir el gest.

—Adéu, Kitty —i s’inclinà al seu tom, mirant de posar molta intenció en el comiat.

Però Jonhy va protestar:

—Ei, ei —va dir—. No s’hi val. Jo no l’he besada tanta estona…

—I això què hi fa?

Ell no replicà, però va girar-se cap a Kitty:

—T’hauré de tornar a besar…

La noia no s’ho va prendre malament, sinó que va riure, tota divertida. Jonhy tornà a inclinar-se.

Però després, és clar, Neville volgué insistir. En veure la seva intenció, Jonhy s’hi oposà.

—Ja està bé —va dir—. Ara l’hem besada tots dos per igual.

Neville no hi estava conforme.

—Tu l’has besada dues vegades, i aquest cop ha estat un petó tan llarg com el meu. Ara me’n toca un de curt…

Kitty començà a formalitzar-se.

—Escolteu —va dir—, és que no compto per a res, jo?

—Per a tu es fa la festa —digué Jonhy.

Allò la va desarmar.

—Bé, però no us baralleu.

—Només demano el que em pertoca —puntualitzà Neville.

—Aquesta sí que és bona —protestà Jonhy—. Encara no fa unes hores que la coneixes i ja comences a creure’t amb drets… Sàpigues que ella i jo som amics de fa temps.

—Això no vol dir res. L’amistat no es mesura pel temps, sinó per la intensitat dels sentiments.

—Què em contes? Has de saber que a la Kitty me l’estimo molt!

Neville no va voler ésser menys.

—I jo! Mai no he estimat ningú de la manera que l’estimo a ella!

Kitty feia uns ulls com unes taronges.

—Què és, això? —preguntà—. Una declaració col·lectiva?

Els dos homes van estar d’acord per primera vegada en contestar simultàniament:

—No te’n riguis!

—I què voleu que faci? Mai no he vist res de semblant! Apa —prosseguí—, sigueu bons minyons…

Neville s’inclinà endavant.

—Em toca besar-te, Kitty —digué.

Jonhy tornà a protestar:

—Què vol dir això que «et toca»? No et toca res. Acontenta’t amb el que has obtingut, que ja està bé.

Però Neville no li’n féu cas i fregà de nou la noia amb els seus llavis.

—No t’has de sortir amb la teva —digué Jonhy, i agafà Kitty per la cintura, amb la manifesta intenció de besar-la un altre cop, més a fons del que havia fet fins aleshores.

Però Kitty el rebutjà.

—Prou —va dir—. Que us penseu que ens hi hem de passar tota la nit?

—Jo no tinc gens de tard —va declarar Jonhy.

—Ni jo. Ara…

Però un gran terrabastall que venia de la casa el féu callar en sec. Tots tres miraren cap a les finestres. Després es miraren l’un a l’altre.

—Què és, això? —preguntà Neville.

Kitty no ho sabia, i per això mateix s’apressà a travessar el pati i pujà les escales que la separaven de la casa. Els altres dos van córrer al seu darrera.

Quan van entrar al pis, tot era fosc i silenciós. Però seguidament, quan ja estaven a punt de preguntar-se si havien oït bé i si aquell terratrèmol provenia realment de la casa, va sentir-se una veu irada i el soroll d’un objecte pesant que hom rebotia per terra.

—És al dormitori de Ruby! —exclamà Kitty.

Va córrer cap allí, seguida dels dos xicots, els quals no volien deixar-la sola en aquell moment de tribulació.

Per sota la porta del dormitori, com van poder veure tots, s’escapava un filet de llum.

Kitty tustà amb els punys closos.

—Què us passa? —preguntà.

—Kitty! —cridà de l’altra banda la veu de Ruby.

I ella, impulsivament, féu girar el pom de la porta i penetrà al dormitori. Els dos xicots, que no tenien cap motiu per mostrar-se discrets ni entrava en llur temperament aquest costum, van esmunyir-s’hi darrera d’ella.

Míster Spill era enmig de la cambra, és a dir, prop dels dos llits, a tocar de l’estret passadís, i mirava obstinadament a terra. Al seu davant hi havia el rellotge despertador i una sabata. Una altra sabata havia ferit el mirall de l’armari i una butaca havia anat a raure als peus del llit de Ruby, on no hauria hagut d’estar, perquè ja hi havia l’altra.

Ruby, amb el seu pijama blau elèctric tot descordat, era dempeus sobre el llit, mirant l’escampall, però en el seu rostre no podia llegir-se el més petit senyal de reprovació. Més aviat tenia l’expressió pròpia d’una dama que acaba de descobrir que sota el llit hi ha fet casa un ratolí.

—Ruby! Bob! —féu Kitty, sense saber si avançar o quedar-se on era.

—Fa dues hores que no ens deixa… —digué Ruby.

—Que no us deixa qui?

Míster Spill, que fins aleshores no semblava haver-se adonat que a la cambra hi havia algú més que ell i la seva dona, ara es va tombar cap a la noia.

—I qui ha de ser! —exclamà rabiosament—. Què et sembla que pot ser?

—No ho sé —digué Kitty, humilment.

Però aleshores míster Spill remarcà la presència dels dos xicots, esbalaïts al costat de la porta.

—Vénen amb tu? —preguntà.

—Sí. Són Jonhy, ja el coneixeu, i Neville.

Es tombà als joves:

—El meu cunyat i la meva germana.

Míster Spill explotà:

—Mira que és moment de presentacions!

Es posà les mans al cap. Tornà a fitar els dos joves.

—Perdoneu —va dir—. Però és tan terrible, el que ens passa…

Jonhy va fer un pas.

—Si ens ho expliquéssiu, míster Spill, potser entre tots hi trobaríem solució… —digué, i esguardà furtivament, d’una manera, còmplice, la noia i Neville.

Míster Spill observà aquella mirada.

—No estic foll, jove! —digué.

Va adonar-se que Neville semblava absent, perquè només tenia ulls per Ruby, la qual continuava enfilada dalt del llit, gairebé amb els pits a la fresca. Es va tombar, altre cop enfurit:

—I tu, baixa d’ací! —cridà.

Ella es va asseure sobre el llit.

—I corda’t el pijama!

—No cal que cridis així —protestà Ruby.

—Que no cal que… No ens posem nerviosos —es va interrompre—, no ens posem nerviosos!…

Kitty, reprovativament, travessà l’habitació i anà a seure al costat de la seva germana.

—Què ha passat, Ruby? —preguntà—. Us heu disputat?

—Nosaltres? No. Són els peus.

És clar, ni Kitty ni els dos xicots no ho van entendre.

Míster Spill recollia el despertador i l’examinava. Neville s’hi apropà i l’hi va prendre de les mans.

—Si em permeteu… —féu.

—Per què?

—No voldria que féssiu mal a ningú —explicà.

Jonhy encenia una cigarreta.

—Què dèieu, mistress Spill, dels peus?…

—S’han passejat per aquí dues hores seguides —explicà ella.

Míster Spill abandonà el despertador a mans de Neville i aixecà els braços en un gest entre amenaçador i desesperat.

—No es pot resistir, no es pot resistir!

Kitty s’impacientà:

—Si us expliquéssiu més clarament…

Míster Spill es deixà caure sobre el llit.

—Explica’ls-ho tu —digué a la seva muller.

Neville va anar a deixar el rellotge sobre una de les butaques i es quedà plantat allí, sense seure.

Jonhy féu caure la cendra de la seva cigarreta i, inobservat, abandonà l’habitació. Com que ja havia estat altres cops a la casa, s’orientà cap al living, va encendre el llum i, després de descobrir una ampolla i un got, s’instal·là.

A l’habitació, Ruby acabava d’explicar l’afer dels peus:

—… i això fa tres nits que dura. Si continua —va afegir—, Bob hi deixarà la salut.

—I tant si la hi deixaré! —corroborà l’al·ludit.

Kitty esguardà l’un i l’altre, per convèncer-se que parlaven seriosament; després mirà a Neville:

—Què hi dius, tu?

—Jo? Que algú deu estar malalt, heus-ho ací.

Míster Spill s’incorporà d’un bot.

—Doncs no, senyor! Ningú no està malalt! És a dir —rectificà—, ningú no ho estava fins ara. Ara, ja no ho sé…

—Us aconsello de prendre-us-ho amb calma —digué Neville, flemàtic, cosa que no li costava gaire—. Un bon somnífer i us sentireu com nou…

—Foteu el camp! —digué.

Neville el mirà despectivament.

—Vós mateix —féu, sense perdre la serenitat.

Va travessar l’habitació, fins a la porta. Allí es va aturar.

—No véns, Kitty?

Kitty va vacil·lar.

—Sí, vés-te’n, aneu-vos-en tots! —cridà míster Spill.

—Sí, vés-te’n, Kitty —confirmà Ruby—. Avui, segurament, ja no tornaran —va dir, referint-se als peus.

Kitty s’aixecà.

—Per què no mireu de dormir en una altra habitació? —féu, ja al costat de Neville, que l’esperava.

Míster Spill va agafar el coixí i el va rebotre per terra, indignat.

—Una altra habitació! Quina altra habitació, si no n’hi ha cap més?

—Jo només ho deia…

—Per fer aquests suggeriments tan imbècils, més val callar —digué míster Spill.

—Bob, per Déu! —el reptà la seva muller.

—Anem —va dir Kitty.

I ella i Neville abandonaren la cambra.

Van veure llum al living i s’hi adreçaren. Jonhy continuava fumant i bevent. No es va excusar per la llibertat que s’havia pres.

—Què? —va fer—. Els heu tranquil·litzat?

Neville es girà a Kitty:

—Kitty, pel teu bé: aquest home està seriosament malalt.

Des de la porta de l’altre costat, la veu de Keith va fer:

—Ja li ho vaig dir ahir. Vaig aconsellar-li que anés a veure un psicoanalista…

—Hola! —va fer Neville, avançant amb la mà estesa—. Com va, això?

—Malament, no em deixen dormir —es queixà el novel·lista.

Més aviat fredament, va saludar a Jonhy.

—No et deixen dormir, però fins ara no t’has despertat —féu observar Kitty.

Keith va anar a seure al divan.

—T’equivoques, fa una hora que els sento cridar. Però què havia de fer? —Es va posar a riure—. Aquesta esceneta vostra de la cambra, jo ja la vaig tenir ahir.

—No en sabia res —digué Kitty.

—És clar, què vols saber si et passes el dia i la nit fora de casa?

Es va aixecar i anà a buscar un got.

—Kitty? Neville? —féu, com si fos l’amo de la casa.

—Bé —van dir tots dos.

Keith agafà els gots i els deixà sobre la taula. Tots es van asseure. Ara, de l’habitació del matrimoni no venia cap soroll.

Keith agafà l’ampolla i va servir el licor. Després, tots van encendre cigarretes. Neville va riure.

—Què és això? —féu—. Un consell de guerra?

Ningú no li contestà. Però tots van parar l’orella mentre Keith estenia una mà, sense cap necessitat, manant-los un silenci que ja observaven religiosament. Perquè acabava de succeir quelcom. Acabava de sentir-se un cruixir de peus, lleu, però indiscutible.

—M’ho han fet les orelles o què —digué Kitty.

—No… —començà Neville.

Però aleshores es va obrir la porta i tots van poder veure míster Spill, peus descalços i els braços carregats de llençols i coixí, que s’aturava al llindar, disgustat a la vista d’aquella reunió. Kitty i Neville van comprendre que l’home s’havia decidit a seguir el consell que la seva cunyada li havia donat. Però, no havent-hi altres habitacions a la casa, es veia obligat a escollir el living, on disposava d’un divan.

Neville, tot i que feia poc que l’havien expulsat de la cambra, fou el primer d’adreçar la paraula al nou vingut:

—Entreu, entreu, míster Spill —va dir.

L’altre avançà amb repugnància. Se’ls mirà tots, l’un darrera l’altre.

—És que ni aquí no podré dormir? —es queixà.

—Ja ens n’anem —digué Kitty.

Però tots es van quedar mentre ell s’instal·lava. Kitty fins i tot li arranjà el coixí i aleshores els altres, duts per un esperit de mimetisme, s’aproparen també altre cop al divan i l’ajudaren a acotxar-se. Míster Spill els deixava fer amb un silenci hostil i obstinat.

Després tancà els ulls i tots ho aprofitaren per recollir gots i ampolles i abandonar l’habitació. Kitty, que va sortir la darrera, va tancar el llum.

Els xicots, menats per Keith, s’adreçaren a la cuina, però Kitty se’n va anar fins a l’habitació del matrimoni.

Va obrir la porta i veié que la cambra estava a les fosques.

—Ruby… —murmurà.

—Sí —digué la seva germana.

Kitty avançà fins als peus del llit. S’assegué.

—És al living —digué.

—Ja ho sé. Pobre Bob! No crec pas que aquest matí pugui treballar. S’afecta terriblement.

—I tu no?

—No tant.

—De tota manera, mira de dormir…

—No s’ha despertat Keith? —preguntà Ruby.

—Sí, diu que fa una hora que us sent. És a la cuina amb els altres.

—Està gaire enfadat?

—Per què? —féu, incrèdula del que sentia.

—Per tot això… No voldria que es molestés i ens deixés…

Kitty es va aixecar.

—No tinguis por —va dir—. Bona nit —afegí una mica secament.

—Bona nit.

Ja fora de l’habitació, la noia es va quedar aturada un moment al costat de la porta, tota pensarosa; seguidament, s’arronsà d’espatlles i s’encaminà a la cuina.

Els tres homes s’havien assegut al voltant de la taula i continuaven bevent i fumant.

—Què, què li passa a la teva senyora germana? —preguntà Keith.

Kitty se’l mirà amb molta d’atenció, però Keith semblava haver parlat per ganes de dir alguna cosa, en to més o menys irònic.

—No li passa res —va contestar.

—Vine ací —digué Neville.

Ella s’encaminà al seient que l’altre li indicava, sense pensar-s’hi, però Jonhy protestà:

—Per què l’has d’afavorir sempre? —digué—. M’agradaria que t’asseguessis al meu costat.

—Altra vegada? —féu Kitty, mig avergonyida i esguardant Keith de cua d’ull.

Com havia temut, el novel·lista somreia d’una manera odiosa. La reacció de la noia fou immediata.

—M’asseuré on vulgui! —féu.

Però, és clar, només hi havia tres llocs on podia seure, perquè la taula era rodona: entre Neville i Keith, entre Keith i Jonhy i entre Jonhy i Neville. En comprendre-ho, va afegir:

—I potser no m’asseuré enlloc!

Keith aixecà el got.

—A la teva salut —digué.

—Està bé —féu ella—. Però no valdria més que ens n’anéssim a dormir, tots plegats?

—És aviat —va dir Jonhy, optimista.

—Per ser el dia que som, sí. Quarts de cinc.

Neville es va aixecar. No veia cap probabilitat de trobar-se un moment a soles amb Kitty. Li era, doncs, indiferent de quedar-se.

—Kitty té raó —va fer—. Véns, Jonhy?

—No corre cap pressa —digué Jonhy.

Neville es quedà dret, sense saber què fer. Deixar-la sola amb aquell aprofitat tampoc no era convenient.

—Però te’n pots anar tu, si vols —afegí Jonhy—. Oh, i ara que ho recordo! —digué amb tota intenció—, no has deixat el cotxe obert?

Neville va tenir un sobresalt.

—Si véns, t’acompanyaré fins a casa —digué per temptar-lo.

L’altre no es deixà ensarronar.

—No pateixis, per mi.

Keith els observava tot divertit.

—Molt bé —va decidir Neville—, me n’aniré sol. —De cop, el seu rostre s’il·luminà—. M’acompanyes, Kitty? Fins a la porta…

—Sí, és clar —va fer ella.

Jonhy es va posar dempeus. L’acabaven de derrotar.

—Potser sí que tens raó —féu—; comença a fer-se tard.

Neville va somriure, però en el fons estava despitat. Una vegada més, se li escapava aquell minut que volia passar a soles amb Kitty.

Van sortir tots tres de la cuina. O tots quatre, perquè Keith, sense ésser-hi invitat, també s’hi afegí.

Kitty va obrir la porta. Jonhy anà per besar-la de nou, però la noia, preveient noves dificultats, es va fer enrera.

—No —va dir—. Ja està bé.

Neville, que no havia intentat cap gest, va riure breument. Jonhy li clavà una mala mirada.

Després tornà a girar-se a Kitty:

—Ens acompanyes fins al cotxe? —va fer.

—Si això t’ha de fer feliç… —accedí Kitty, i davallà els graons darrera d’ells.

D’altra banda, també havia de tancar la reixa del pati.

Keith, obstinat i irònic, els seguí silenciosament.

Ells no se’n van adonar fins que ja eren al costat del Packard. Jonhy, mal disposat com estava pel refús de la noia a deixar-se besar, es molestà:

—I a vós —va dir—, qui us ha invitat a venir?

—No necessito que m’invitin —digué ell—. El carrer és de tothom.

Jonhy pujà al cotxe i donà un cop de porta. Una vegada dins, però, allargà les mans i va empresonar les de la noia.

—Bona nit, Kitty.

Neville, que encara era a terra, va veure que havia arribat la seva ocasió.

—Kitty —va fer, estirant-la i obligant-la a abandonar les mans de Jonhy—, vols venir un moment? —i ja l’arrossegava cap a darrera el cotxe.

—Què vols? —preguntà ella.

—Ei, ei! —protestà Jonhy, i ràpidament tornà a obrir la porteta.

—Vós, quiet! —manà Keith, tancant-la de nou.

—Alcavota! —xisclà Jonhy, i es llançà cap a la porta de l’altre costat.

Pràcticament, pot dir-se que havia fet tard, perquè en arribar on eren els altres dos, Neville ja havia tingut temps de donar la seva adreça i número telefònic a la noia. Era suficient. Si ella volia entendre, entendria.

—Què significa això? —es queixà Jonhy.

—Ens dèiem adéu —digué Neville—. Tenia dret de dir-li adéu, oi?

Kitty estava d’allò més divertida.

—Apa, sigueu bons nois —va dir—. No discutiu.

Van tornar tots cap a la part davantera del cotxe, on Keith esperava, i els dos xicots van muntar al vehicle.

—Ja et telefonaré —va dir Jonhy.

—Quan vulgueu —féu Keith.

—Li ho dic a ella, tanoca!

Però Neville ja engegava i el cotxe saltà endavant. Jonhy encara va treure la mà.

—Adéu-siau! —cridaren Kitty i Keith, mentre saludaven també amb un gest.

Quan el cotxe va haver desaparegut, la noia es girà al seu company.

—Ja ets ben impertinent, tanmateix! —exclamà.

Però es veia que no estava gens, però gens enfadada.

—No podia pas abandonar-te —digué ell—. Entre l’un i l’altre t’haurien fet a bocins. Tens molt d’èxit.

—Et molesta? —preguntà Kitty, mentre tancava la reixa.

—No —féu ell, indecís—. Ets bonica per això i per molt més. Si no tinguessis la mania d’escriure guions…

Kitty saltà a l’acte.

—Ja està! No pots evitar de fer sortir això, pel que sembla.

—No —confessà ell—. Es veu que era inevitable. Però deixem-ho. Al cap i a la fi, de bonica ho ets igual.

—Celebro sentir-t’ho dir.

Havien arribat als graons que menaven a la casa.

—Per què no ens asseiem un moment, a fumar una cigarreta? —proposà Keith—. No veus quina nit fa?

—Sí, veig la nit i et veig a tu…

—I t’és desagradable?

Kitty contestà molt seriosament:

—Sempre has fet tot el possible perquè m’ho fos.

Ell es va asseure, agafant-la per la mà i estirant-la al seu costat.

—No ho comprens —digué—. Em molesta molt que escriguis guions, i per això me’n burlo, sí. Però —prosseguí sempre subjectant-la perquè no se n’anés— no saps per què em molesta?

Ella no contestà.

—Perquè el teu fracàs em dol tant com si fos el meu.

Kitty es regirà, incòmoda, irada.

—No he fracassat —digué.

Ell la deixà.

—Vés-te’n, si vols. Mai no comprendràs res.

Ella s’aixecà.

—Si fossis capaç de mostrar-te sincera amb tu mateixa, només que fos un minut, un sol minut!

Ella s’aturà.

—Què vols dir?

—Per què no te’n vas? —demanà ell.

—No —féu Kitty—. Què vols dir?

—No faries pagar als altres allò que no és culpa d’ells…

—Però sempre t’has burlat de mi…

Tornà a seure al seu costat.

—Més d’una vegada, t’he odiat. No estic encara segura de no odiar-te ara…

—Doncs jo mai —digué ell—. Tot i que també et burles de la meva obra, i sense motiu… ara per ara.

Ella no replicà.

—Només per fer-me les tornes —afegí ell.

Ella va respirar a fons. Després, en veu molt baixa, va dir:

—Em sembles un altre, avui. Sempre t’he tingut per un xicot excèntric… Potser per això…

Keith l’enllaçà per les espatlles, sense que ella s’hi oposés.

—Probablement ho sóc —accedí—. Avui, no sé què m’ha passat. Potser el fet de veure tots aquests al teu voltant…

Ella l’esguardà ràpidament.

—Keith —va fer—, de debò em trobes molt bonica?

—Molt! Ets… ets…

La paraula justa no acudia.

—Què sóc? —preguntà ella, impacient, il·lusionada.

—Espera…

Ella estava estranyada. Keith mirava al seu davant amb molta atenció, com si intentés de distingir quelcom en la fosca.

—Què passa, Keith?

—Penso.

—Ah! —es va tranquil·litzar.

Va tornar el silenci. Keith continuava mirant al seu davant. Kitty començà a trobar-ho llarg.

—Encara penses? —féu.

—Sí…

De cop, però, la seva cara s’il·luminà.

—Ets piramidal! —va fer—. Era això. Ets piramidal!

—Oh, Keith! —murmurà ella.

I, impulsivament, l’abraçà.