III. Diagnòstics nocturns

Míster Spill es despertà i parà l’orella. És a dir, ¿estava verament despert o encara dormia? Hi va reflexionar copiosament, per concloure que hi havia dos fets positius que indicaven sense possibilitat d’error que acabava de passar de l’estat inconscient al conscient. El primer era que, dormint, no havia fet més que somniar cigarretes i llumins, potser perquè abans de posar-se al llit s’havia exhaurit en dotzenes i dotzenes d’exercicis, fins que Ruby s’enfadà i li va dir que ja n’hi havia prou; el segon consistia en que se sentia la remor d’uns passos que es passejaven per la cambra. Els mateixos passos de l’altra nit.

Unes hores abans, quan acabaven de gitar-se, tant ell com la seva dona havien restat potser mitja hora desperts, escoltant, esperant… Però no havia passat res. Secretament, tots dos havien temut l’aparició d’aquella remor tan desagradable i misteriosa, però la remor no s’havia dignat a manifestar-se. Van adormir-se, doncs, amb el convenciment que aquell havia estat un episodi sense importància, molt enutjós, és veritat, i inexplicable, però fonamentalment insignificant. Una de tantes coses absurdes que té la vida.

Però s’havien equivocat. Tornaven a sentir-se les peuades. Més: era la remor d’aquestes peuades allò que acabava de despertar-lo. En comprendre-ho, es desvetllà del tot i, en un moment, es trobà tan lúcid com si no s’hagués posat al llit.

Ruby no s’havia despertat, perquè la sentia respirar cadenciosament, profundament, al llit bessó. Millor per a ella.

Sí, millor per a ella, però de tota manera hauria de cridar-la. Allò, no podia suportar-ho ell tot sol. D’antuvi sí, va provar de fer cara a la situació sense ajudes. Cautelosament, es va redreçar i anà avançant fins als peus del llit, on tornà a immobilitzar-se. La remor se sentia allí mateix, persistent, odiosa. Devia ésser algú molt pesat i que tenia els peus molt grossos, o bé trepitjava molt fort a posta, perquè en aquell moviment no hi havia res de furtiu. Míster Spill hauria assegurat, precisament, que la remor tenia interès a fer-se oir.

Va continuar escoltant. Els peus anaven fins a la porta, retornaven, s’aturaven un moment, reprenien de nou, fins a la finestra, o potser no hi arribaven. No. L’àrea que recorrien quedava localitzada entre la porta, en un extrem de cambra, i un indret imprecís de la paret, en conjunt una extensió aproximada d’uns sis metres, i el dormitori en devia tenir prop de vuit.

Míster Spill abandonà el llit amb la mateixa cautela que s’havia mogut moments abans, es deixà caure de genolls a terra i a poc a poc acabà asseient-se sobre la catifa. Al cap de cinc minuts, més que assegut, estava ja estirat. El més curiós del cas era que aquell suposat atansament a l’origen de la remor no la feia pas més propera. Era com si vingués de l’interior de la paret. Si no hagués estat per aquell característic cruixir dels ossos, ara fins i tot hauria dubtat que fossin verament uns peus. Però la remor no s’assemblava a res més, a res que li fos familiar. Aleshores, doncs, com era possible? Quina mena de peus eren, aquells?

De cop, es va sentir una mica impressionat, com si en tot allò hi hagués una mà sobrenatural. Va començar a suar, mentre comprenia que seria incapaç de resistir-ho tot sol. Mirant d’amagar la seva emoció barrejada, s’incorporà de nou i anà fins al costat del llit de la seva muller.

Allargà la mà i va sacsejar-la per l’espatlla.

—Ruby, Ruby… —va fer.

—Bob… —mormolà ella, mig adormida.

—Ruby…, es tornen a sentir petjades.

No havia encès el llum. No sabia per què, era com si se n’hagués oblidat. Però sota els seus dits, que encara subjectaven l’espatlla, va sentir que la dona s’incorporava gairebé amb un salt.

Va ésser ella mateixa qui allargà la mà per donar l’electricitat.

—Altra vegada? —féu.

Però no havia sentit res, perquè la remor ja havia cessat.

Com la nit anterior, van posar-se a esperar. Bob ara s’havia assegut al llit de la seva muller. Era com si cerquessin protecció l’un al costat de l’altre. Però míster Spill, ara que la seva dona estava desperta, semblava haver recobrat el valor que un instant li fallà:

—No sé què fer… —va dir lamentablement.

La remor no retornava i com que això encara era pitjor, ara que sabien que esperava en algun lloc, a l’aguait com ells mateixos, van acabar per tancar de nou el llum. Tot semblava reduir-se a una qüestió de llums, ben mirat, perquè no feien més que apagar i encendre.

Van esperar confiadament i, en efecte, no van ésser defraudats; la remor retornà. Cruc, cruc, un fregadís, i altre cop cruc, cruc… Era exasperador.

Míster Spill es desplaçà una vegada més cap als peus del llit.

Ara se li havia acudit una idea. Però per posar-la en pràctica va haver d’esperar uns moments, que els peus retornessin. Aleshores la seva dona el va sentir saltar.

—Què fas? —preguntà.

—Hi he saltat a sobre —confessà ell.

Era difícil de dir si la cosa havia tingut èxit, però la remor cessà immediatament.

—A veure, obre —afegí ell.

Ruby el va veure plantat prop de la paret, en el mateix indret on havia saltat. Però, és clar, hi era sol. Si pensava empresonar els peus amb els seus, s’havia equivocat.

—Res… —va mormolar, mirant per terra, al seu entorn, com aquell qui cerca un objecte perdut.

Va tornar cap al llit.

—Quina hora és? —preguntà Ruby.

Ell consultà el rellotge.

—Dos quarts de set… —digué.

Es va desesperar.

—Ja no podré tornar a dormir! Això serà la meva ruïna…

—No et posis nerviós —féu Ruby en veure que començava a gesticular.

—No et posis nerviós! —repetí Bob—. Que fàcil que és de dir! Com vols que estigui en forma, si no puc dormir nou hores pel cap baix?

Es va sentir temptat d’agafar una cigarreta i encendre-la. Però estava tan segur que la provatura seria un fracàs, que no es va atrevir a comprovar-ho.

Sense dir res, Ruby tornà a tancar el llum i tots dos recomençaren una d’aquelles esperes enervants.

I la remor, fidel, retornà.

—Per força ha de ser algú —va dir Ruby en veu baixa—. Algú que ens vigila… Què farem?

—No ho sé. El que és jo no ho resisteixo més. N’estic cansat, cansat!

Es va moure en la fosca, mentre la remor tornava a cessar, com esparverada pels seus crits. Ruby va sentir que en la seva excitació ensopegava amb la butaca.

—On vas? —preguntà, encenent de nou.

Ell ja era a la porta, fregant-se el genoll que s’havia colpejat.

—No ho sé. A qualsevol lloc! Ja en tinc prou, et dic!

Va obrir la porta i tornà a tancar-la amb un espetec. Un cop a l’altra banda, però, ja no va saber què fer.

Era molt aviat, no eren hores de fer res. A la casa, tothom dormia encara. Envejà una mica tots aquells que podien estar-se tranquil·lament al llit, sense remors, sense maldecaps.

Tenia la testa pesada, tot ell se sentia com dissolt en quelcom de més gran que el sobrepassava.

A la fi avançà pis enllà, cap al cancell, l’obrí i sortí fora, a la recerca d’una mica d’aire. A dins, tot semblava enrarit.

Keith s’estava assegut al segon graó, amb una pedra entre les mans. No se li va acudir de preguntar-li què hi feia allí, tan d’hora, sinó que davallà també dos graons i acabà asseient-se a l’altre extrem.

Keith se’l mirà.

—Hola —digué ell.

—Hola —contestà Keith.

Després va fer-se el silenci. Keith continuava jugant amb la pedra, per la qual semblava molt interessat, ja que la girava d’una banda a l’altra, examinant-la de molt a prop. I era una pedra sense cap importància.

Míster Spill es va fregar els polsos i va proferir un sospir.

—Què et passa? —preguntà Keith.

Semblava haver-se oblidat del tot de l’episodi de la vetlla. També se n’havia oblidat míster Spill. Tots dos tenien aquesta bona qualitat, que no eren rancuniosos.

—Res —va fer ara Bob—. Els peus.

—Els peus? —preguntà Keith.

—Sí, els peus.

—Ah!

El mirava, interrogatiu. Va tornar a fer voltar la pedra entre els seus dits, però ara distretament. A la fi es va decidir:

—Quins peus?

—Els del dormitori. Quins peus vols que siguin?

—No ho sé —va dir Keith.

Va reflexionar. Semblava una conversa de ximples.

—No ho entenc —va fer a l’últim el noi.

—Què és el que no entens?

—Això dels peus. Els teus peus, vols dir?

—No ho sé, de qui són. Els peus que…

Es va aturar. Com si tot d’una s’adonés que l’altre no sabia res de tot allò i que caldria explicar-li-ho des del principi.

—Hi ha algú que es passeja pel nostre dormitori —féu.

—Ah! —tornà Keith.

Míster Spill se’l mirà, desconfiat.

—No t’ho creus?

—Si tu ho dius… —acceptà Keith—. Però qui és?

—No ho sé. Algú. Algú que no es veu.

—Bé… —féu Keith vagament.

Va desviar l’esguard i el fixà en un punt imprecís davant seu. A llur entorn, tot semblava que dormís. És veritat que en aquell racó, als vessants de Sierra Madre, als darrers confins de Pasadena, sempre semblava que tot dormís, fins en ple dia. En principi, allò era un carrer, però hi havia molts més patis que cases. I totes amagades darrera els seus breus jardins d’herbei. Potser en tota la ciutat de Los Angeles no s’hauria trobat res de tan tranquil.

Va llançar la pedra contra un arbre, però tot seguit, en trobar-se amb les mans buides, s’aixecà i davallà els graons que el separaven del terreny pla. Va recollir una altra pedra i tornà a seure.

—Farà un bon dia —va dir amb la mateixa vaguetat d’un moment abans.

Míster Spill el fità amb certa duresa.

—Et penses que estic grillat, oi?

—Jo? No. Per què?

—Per això dels peus.

—No. No ho entenc i prou.

Míster Spill continuava mirant-se’l, carregat de recels.

—Estàs molt amable, avui.

—Tot just deuen ser les set —explicà el novel·lista—, i el dia és llarg. Cal prendre’s les coses amb calma…

—Vols dir, doncs, que no em creus?

—No ho sé —digué l’altre, indiferent, jugant amb la pedra—. Encara no m’has explicat res.

—Que sí! —féu míster Spill—. Fa dues nits que algú es passeja pel dormitori.

El xicot deixà la pedra al seu costat, curosament, com desitjós de no perdre-la de vista, es ficà la mà a la butxaca de la camisa i va treure’n una cigarreta. La va encendre. Míster Spill se’l mirava gairebé amb enveja. Perquè se’l veia serè, segur d’ell mateix…

—I per què li ho permeteu? —preguntà Keith.

—No li ho permetem! Però no hi fa fes, no necessita el nostre permís.

Keith es va treure una altra cigarreta i la hi allargà.

—Té, fuma, que et calmarà.

—Ja saps que no fumo —digué míster Spill. Però es va repensar a l’acte—. Molt bé —digué—, dóna-me-la.

Va haver-li de donar també els llumins. Després, tots dos callaren. Míster Spill es preparà com per a una cerimònia complexa i compromesa. Va fer petar el llumí amb molta circumspecció, l’apropà a la cigarreta…

De cop, ho va llançar tot a terra.

—No és això! —va fer, tot incorporant-se.

—Però si ni l’has encès!

—No cal. Ja sé jo…

Picà de peus a terra com un infant. Després es precipità a fer voltes pel pati que separava la casa del carrer. Keith no es va moure. L’altre va cridar:

—Tu saps el que és sentir dia darrera dia que algú es passeja amunt i avall mentre dorms o proves de dormir?

No feia pas tants dies, tot allò havia començat la nit abans, però en aquell moment míster Spill estava convençut que la cosa datava potser de setmanes enrera.

—Però qui és? —preguntà Keith.

—No ho sé! No ho sabem! Deu ser invisible…

—Carallades!

Míster Spill se li apropà i es quedà dret al seu davant.

—Jo sé que és difícil de creure, Keith, però et juro que no exagero gens.

Keith brandà la testa d’un costat a l’altre.

—Això són nervis —va dir—. Estàs nerviós i no ho saps. Per què no vas a consultar un psicoanalista?

—No estic nerviós! —cridà míster Spill—. No ho estava abans que es deixessin sentir aquestes maleïdes passes.

—De tota manera, no hi perdries res de fer-te mirar…

Míster Spill explotà:

—No ho entens! No entens res! Quina mena de novel·lista ets si… —es va interrompre i en to considerablement més tranquil, afegí—: No sóc jo sol. També Ruby ha sentit les passes.

—Ah!

—Ara t’ho creus, oi?

Keith s’arronsà d’espatlles.

—No ho sé.

Els ulls de míster Spill llampeguejaren. S’apropà més a Keith i l’agafà pel braç.

—És més —va fer—, també tu les sentiràs, si vols venir…

I sense donar-li temps de protestar se’l va endur escales amunt, cap dins la casa, cap a l’habitació.

Sense tustar la porta ni advertir la seva dona de la manera que fos, va obrir i obligà el novel·lista a seguir-lo.

El llum continuava encès, però Ruby semblava adormida. Ajaçada sobre el llit, bocaterrosa, la seva actitud no enganyava. Però míster Spill estava molt trasbalsat i tenia el cap ple de pressentiments ombrívols, fins aleshores encara no especificats, per bé que disposats a precisar-se a la més petita oportunitat. I l’oportunitat era aquesta.

De seguida s’imaginà que ella era morta.

—Ruby! —cridà, precipitant-se cap al llit.

Ella, sobresaltada, va girar-se, els ulls molt oberts, dements.

Míster Spill s’aturà en sec; després avançà més lentament:

—Ruby… —va repetir.

Però ella ja havia distingit el noi i, instintivament, es cordà un botó del pijama, que havia saltat del trau.

Després, com per disculpar-se, va dir:

—Es veu que m’he adormit…

—I la remor?

Keith va somriure, però míster Spill no ho va veure.

—Això és perquè tenies el llum encès. Apaguem-lo. Vull que Keith ho senti…

—Em pensava que no hi volies barrejar ningú… —digué ella, recordant els seus mots de la vetlla.

—Keith és com si fos de casa… Vine, Keith!

Keith avançà cap als llits i míster Spill el féu seure prop seu.

—Ara ho veuràs —va dir impròpiament, i apagà el llum.

Van esperar tots tres, molt immòbils i silenciosos. Al cap d’una estona, sense necessitat, míster Spill advertí:

—No digueu res…

—Calla! —féu Ruby.

—Els sents?

Continuaren esperant. Però la remor no es presentava. El silenci ara era tan absolut que gairebé podien sentir el batec dels seus cors. Dues vegades, també, van sentir la remor somorta d’un cotxe que passava pel carrer. Llevat d’això, res. Keith s’impacientà:

—Potser ja està bé… —va dir.

—Esperem una mica més…

Van esperar una mica més, sense resultat. Tot seguia silenciós. La remor no devia aprovar la presència d’aquell hoste.

El mateix míster Spill acabà per cansar-se.

—Per avui ja en deu tenir prou —va dir, i encengué de nou el llum.

Keith va veure que semblava avergonyit.

—És el que he dit —féu—. Nervis.

Míster Spill s’adreçà a la seva muller:

—Digues-li que tu també ho has sentit. Potser et creurà.

—Sí, Keith —féu Ruby—. Va començar ahir. Com si algú es passegés descalç per la cambra, molt arran de paret. Cada vegada que encenem el llum, el passeig s’interromp.

—T’has deixat suggestionar per Bob —digué Keith.

—Si jo el vaig sentir abans!

Però Keith no estava disposat a abandonar el seu punt de vista.

—Aleshores ets tu qui ha suggestionat a ell. És una cosa de sentit comú!

Míster Spill reflexionava.

—Vols dir que és possible? —preguntà a la fi.

—És clar que ho és. De vegades els sentits ens traeixen i ens fan víctimes de trastorns visuals o auditius, com en aquest cas. En estats de desequilibri nerviós, de fadiga… Potser treballes massa!

Míster Spill se’l va mirar amb suspicàcia. No estava segur si el xicot li prenia el número. Però, de cop, va estar segur d’una altra cosa: que l’espectacle que oferien tots tres, apinyats entre els dos llits, ell i la seva dona en pijama, era insòlit. Es va preguntar com havia pogut portar-lo allí, introduir-lo en la seva intimitat i en la de Ruby. Ara l’hauria volgut molt lluny. Com que ell mateix l’havia dut, però, no sabia com treure’l.

—Potser sí —va fer, i es va redreçar.

Keith, però, va seguir assegut. Míster Spill féu unes passes cap a la porta.

—De tota manera, hom s’hi asfixia en aquesta habitació.

Féu unes passes més i tornà a aturar-se. Keith no s’havia mogut del llit. Mirava Ruby.

—No véns? —preguntà míster Spill, i allargà la mà cap al pom de la porta.

—No, em quedaré una estona —va dir Keith amb tota tranquil·litat.

Míster Spill es va sentir ridícul, amb la mà estirada i la porta mig oberta. El bo del cas és que no sabia què fer. Desesperadament, va mirar la seva dona, per fer-li una indicació. Però Ruby mirava el xicot, vagament somrient. El pitjor de tot era que, mentre es miraven, no es deien res.

—Ruby es deu voler llevar. Ja és tard… —va dir a la fi, d’una manera llastimosa.

Keith va consultar el rellotge.

—No, només són quarts de vuit. Et vols llevar, ja, Ruby?

—No corre cap pressa —va dir ella.

Míster Spill va tancar la porta de cop i retornà al costat dels llits.

—Molt bé —va dir—. Suposo que també em puc quedar…

—Per què no? —contestà Keith.

—Keith —féu Ruby—, tu creus de debò que estem malalts dels nervis?…

—És clar que sí. Almenys ell —digué, com si Bob no hi fos.

Míster Spill s’assegué pesadament als peus del llit.

—I per què especialment jo?

—Fa temps que t’observo —va dir Keith—. Ets víctima de la teva glàndula tiroide.

Míster Spill el llambregà, més divertit que espantat.

—Què em contes? —féu.

—No hi ha dubte —afirmà Keith—. Tens la pell delicada, menges força, els teus cabells són blans i sedosos…

—I tot això ho has descobert tu sol?

—No té gaire mèrit —digué Keith, modestament—. T’excites per un no res, pateixes d’insomni…

—Jo, d’insomni?

Ruby hi posà el seu gra d’arena.

—De vegades te n’has queixat…

—Com tothom, però en general dormo com un plom…

Keith no es deixà impressionar per aquesta afirmació.

—T’ho imagines. La prova és que ara comences a tenir al·lucinacions.

Míster Spill s’aixecà.

—Ja està bé —va dir—. Fins aquí hem arribat, però…

Keith el va interrompre:

—Veus? Allò que deia de l’excitació… Enfoquem les coses de cara, amb serietat. Ara s’ha presentat això dels peus, aquesta remor…

Míster Spill allargà la mà i subjectà Keith pel braç, obligant-lo a incorporar-se.

—Anem —va dir—. Més val discutir-ho a soles, això.

Keith el va seguir cap a fora dels llits, però la maniobra no l’havia pas enganyat.

—No et preocupis —va dir, ressentit—. Jo no m’hi jugo res… I deixa’m anar el braç, que ja sé el camí tot sol.

Va obrir la porta de l’habitació:

—Matrimonis! —murmurà despectiu.

Tancà violentament darrera seu. Míster Spill brandà el cap.

—Em sembla que qui no està bé del tiroide és ell —digué—. Només cal veure com li surten els ulls del cap…

—No havies de treure’l d’aquesta manera… —es queixà Ruby.

—És que no veus que encara hauria acabat ficant-se al teu llit?

—No… —va dir ella, vagament.

Ell se la va mirar i s’escurà la gargamella. A la fi, però, no digué res. Res del que volia. Va fer:

—Vaig a afaitar-me…

I sortí de l’habitació majestuosament, com un rei ofès.

Però la cambra de bany era tancada per dins.

—Un minut! —van dir des de l’altra banda.

Era la veu de Kitty.

—Fes, fes! —digué ell—. No corre cap pressa…

Vagarosament s’adreçà al living. Però ara no tenia ganes de tornar a veure Keith i, abans d’aventurar-s’hi, hi va treure el nas precauciosament. No hi havia ningú. Aleshores hi va entrar i ajustà la porta. Va donar un cop de peu als fragments de diari que encara hi havia per allí, matxucats, i agafà una cigarreta del paquet que havia dut la nit anterior, quan Keith expressà el seu desig de fumar.

Se la va posar a la boca i intentà somriure. Com que no tenia cap mirall a mà, no va poder veure que el somrís era compungit. Íntimament, però, ho pressentí. Es va asseure al divan, procurant relaxar la tensió que li havien deixat els darrers esdeveniments. Es va treure la cigarreta de la boca, la colpejà contra el dors de la mà i se la tornà a posar als llavis. Provà de somriure de nou, mentre s’inclinava lleugerament endavant i encenia el llumí. Aquest va fer una petita flamarada i s’apagà.

En va quedar tot sorprès. La cosa no li havia passat mai. D’altra banda, no estava pas nerviós fins a aquell extrem. Podia ésser, doncs, un defecte del mateix llumí.

Es va aixecar i féu unes passes per la cambra, fins a l’aparell de televisió. Però no el tocà, sinó que retrocedí i retornà al divan. Va fer una altra provatura. El llumí, aquest cop es va encendre i ell l’apropà a la cigarreta. Mentre ho feia, examinava els seus gestos críticament, desitjós de sorprendre’s en falta. Però no, cada moviment en detall i tots en conjunt havien resultat d’una impecabilitat sense defecte.

Instantàniament, oblidà el seu mal humor, les contrarietats darrerament sofertes. Perquè allò era més important que tot, que els passos misteriosos, que la conducta de Keith, que l’actitud poc clara de la seva dona. No hi havia res més important que encendre cigarretes. Ah, i tenir una esquena cotitzable!

Perquè calia no oblidar-se que a les onze havia de veure Jigway. De cop, però, se sobresaltà. Havia accedit a visitar-lo a les onze, però a les onze estaria treballant, encenent cigarretes…

Es va arronsar d’espatlles. Trobaria la manera de fer una escapada. Els dos estudis eren a tocar. Ningú no s’adonaria de res. I si se n’adonaven… doncs que s’esperessin. ¿No era insubstituïble, ara que entremig no hi havia el vell Ellison?

Kitty va obrir la porta del living i entrà.

—Ah, ets aquí? —va dir.

Venia tota fresca i olorosa. A la distància de sis pams, míster Spill detectà la fragància del seu cos jove i sa. Sense saber com, se’n sentí tot estimulat. De sobte, descobria que viure era una cosa meravellosa.

—Sí —va somriure.

—Sembles molt content —féu ella.

—I per què no?

Avançà al seu encontre i l’enllaçà per la cintura, emportant-se-la en un pas de ball impremeditat. Ella també va riure i el deixà fer.

—La vida és bella, Kitty! —digué.

—Està bé. Però no m’agafis tan fort.

Van riure tots dos i ell la deixà anar, no sense una gota de recança.

—Podràs dur-me amb el cotxe?

—Què et sembla? Per tu, tot.

—Estàs molt galant, avui. Ahir vaig acabar el guió, saps?

—Magnífic! N’estàs contenta?

—Molt —va dir—. És el millor que he escrit. Aquesta vegada n’estic segura.

Cada cop n’estava segura. Míster Spill se’n recordà, però no eren moments per aigualir la festa a ningú.

—Ja veig que Krammer haurà de claudicar —va dir rient.

Va encaminar-se cap a la porta.

—Vaig a afaitar-me —anuncià—. A dos quarts de deu ens n’anirem.

Van sortir un per cada extrem. Tenien el mal vici de passar tots pel living, cosa que no era absolutament indispensable, car hi havia el passadís que menava a la cuina.

Míster Spill començà a xiular alegrement. No sabia entonar, però això no tenia cap importància. Estava content, molt content, i d’una manera o altra havia de manifestar-ho.

Uns segons després, però, el xiulet se li estroncà entre els llavis. Perquè en allargar la mà per agafar el pom de la porta de la cambra de bany, va poder comprovar que tomava a estar tancada.

—Ruby… —va dir.

—Sóc Keith —contestaren des de dins.

—M’he d’afaitar, home! —va dir ell—. Què fas, tanta estona?

—Com, tanta estona? —protestà l’altre, sempre des de dins—. Si acabo d’entrar! Tot just he acabat d’ensabonar-me.

Míster Spill ja sabia que s’ensabonava amb el seu sabó i s’afaitava amb la seva maquineta. Perquè el fet, i no s’hauria pas atrevit a confessar-ho a ningú, és que continuava usant aquests instruments antiquats. Prou havia provat d’afaitar-se amb màquina elèctrica, però el seu cutis era d’una mena tota especial i no la suportava bé. Després d’uns quants experiments, doncs, havia retornat a les velles habituds. I Keith s’hi havia adaptat, no sense protestes.

—Doncs a veure si enllestim.

—Et sobra temps…

—Però és que tu no acabes mai…

Keith va obrir la porta i va treure el cap.

—Si t’entossudeixes a donar-me tabarra, sí que no acabaré mai.

—Està bé, està bé! —digué ell, i es retirà.

Retornà al living, on no tenia res a fer. Potser per això mateix, després de fer unes quantes voltes, en tornà a sortir per l’altra porta, passà per davant de la cambra de Kitty, la qual cantava a mitja veu mentre es vestia.

Va somriure, perquè l’episodi del bany no havia estat prou per treure-li el bon humor, i avançà cap a la cuina. Ruby no hi era. Encara no s’havia mogut de l’habitació, pel que semblava. Potser s’havia tornat a adormir.

Va fer unes passes cap allí, però aleshores es tornà a recordar del filet de la vetlla, retrocedí i anà a obrir la nevera. Examinà curosament aquell tou de carn, palpant-lo i olorant-lo més abundantment que la vetlla.

—Altra vegada? —va sentir que deien al seu darrera.

Era Ruby.

Ell tornà a desar la carn, una mica avergonyit, sense dir res.

—Em pensava que t’afaitaves… —va dir Ruby.

—No, s’afaita Keith.

Agafà un parell de taronges i es posà a esprémer-les. El suc saltava, espès i fragant.

—En vols? —preguntà a la seva muller:

—Fes… —digué ella.

Va sentir-se la porta del bany. Després la veu de Keith que cridava:

—Quan vulguis…

—Ah, bé!

Es va beure la taronjada, s’oblidà de la de Ruby i s’adreçà a la cambra de bany, tot de sobte disgustat. Perquè acabava d’acudir-se-li que Keith no es prenia mai la molèstia de netejar allò que embrutava.