IX. Falsa sortida

Molt abans de les deu havia descobert que tenir diners i divertir-se són dues coses diferents, de vegades oposades i tot. S’havia passat anys somiant en l’afortunat dia que fos posseïdor de cent dòlars i heus ací que ara en tenia cinc-cents… És a dir, els tenia en sortir de casa, perquè ara ja hi havia fet un bon esvoranc. En fi, en tenia una respectable quantitat i no li servien de res. En aparença sí, perquè s’havia procurat qualques béns fugissers que sense diners no hauria tingut mai, si més no en aquella forma determinada. Però no solament això se li havia escapat ja de les mans, sinó que mai no havia tingut la sensació de posseir-ho en la forma que fos.

De primer hi havia hagut el bar. Sí, aquell mateix bar. Havia volgut tomar-hi. Norman seguia darrera el taulell, però el viatjant d’articles agrícoles ja no hi era, naturalment. Hi havia, en canvi, molts altres clients. També hi havia la dona de Norman. En veure-la, Keith va comprendre que, més que res, hi havia anat per ella. El client aquell no havia pas mentit gens. A Kitty havia pogut dir-li que era piramidal, però ara veia que havia exagerat ridículament. Al costat d’aquesta femella no era res. Menys que res. Perquè Keith no havia vist mai una cosa igual, tot i que ja feia anys que vivia a Los Angeles. Ni Nèlia, la bellesa de la seva novel·la, a la qual havia concedit tots els dons de la naturalesa i alguns altres que hi havia afegit pel seu compte, generosament.

Però la dona de Norman no estava sola i, d’altra banda, ni es va fixar en ell. Ni el mateix barman no devia identificar-lo com el xicot que aquell matí havia venut la pedra màgica, perquè en tota l’estona que Keith va romandre al bar, l’home tampoc no va treure els ulls de sobre la seva muller. No els en va treure cap client, de fet.

Això va fastiguejar el xicot, el qual acabà retirant-se disgustat, per bé que amb tot de reserves mentals, perquè es proposava d’insistir. Més tard, en un espectacle de striptease, va trobar una altra dona semblant, per les aptituds, si bé en el fons era força diferent. Va pensar que se n’acontentaria, però el resultat fou simplement lamentable i la depressió que això li ocasionà no la hi va treure ni l’encontre posterior, purament fortuït, amb un col·lega que va resultar que també escrivia una novel·la sobre la guerra civil. Potser va ésser això que el va deprimir. Tothom semblava que escrivís novel·les sobre la guerra civil, com si no hi hagués res més de què parlar.

Les confidències que van fer-se, foren falses de cap a cap, i tots dos van assegurar coses que no haurien pogut sostenir amb proves a la mà. Molt decebedor. Però com que no sabien com desfer-se l’un de l’altre, van acabar per sopar plegats i qui sap on els hauria dut aquella associació ocasional si l’altre no s’embolica en una discussió amb un embriac!

Keith va aprofitar-ho per desaparèixer discretament.

De fet, va descobrir, no li restava més que tornar a casa, amb una cinquantena de dòlars menys a la butxaca i amb l’ànima plena de cendra. Perquè ben mirat Los Angeles era un cementiri. Semblava estrany que mai no ho hagués vist. I si ara se li va acudir aquest pensament, encara potser fou perquè algú, un perfecte ximple, se li va apropar per proposar-li la compra d’un terreny a Forest Lawn, assegurant-li que passaria una eternitat amb la més bella companyia del món.

Keith gairebé el va agredir quan l’home, per animar-lo, es va posar la mà a la butxaca i en va treure una documentació gràfica que feia posar la pell de gallina.

Tan disgustat estava que va acabar per decidir de fer a peu els tres quilòmetres o una mica més que en aquell moment el separaven de la llar dels Spill. Va ésser una decisió sensata, perquè l’exercici físic li canvià les idees. És clar que en definitiva això era igual, atès que al cap d’uns moments passaria quelcom que de tota manera l’obligaria a oblidar la misèria d’aquelles hores.

Acabava d’aturar-se davant la casa dels Spill, quan l’individu va sortir de la fosca, no sabia exactament de quin indret, perquè el cas és que es presentà més o menys com una aparició.

—Perdoneu —va dir bo i tocant-se lleugerament el capell que li cobria la meitat de la cara—. Viviu aquí?

—Ara per ara, sí —replicà ell.

L’altre va exhibir un diari.

—Voleu donar una ullada a aquesta foto?

L’indret, però, era massa fosc per distingir res, de manera que van haver-se de traslladar uns metres més enllà, on hi havia un fanal.

Aleshores Keith va veure que es tractava de la foto de Kitty en el seu paper de Sarah Potter.

—Boniques cames! —va comentar.

—Sí i les cuixes també —concedí l’altre—. La coneixeu?

Keith tornà a mirar el paper, simulant que l’estudiava amb cura.

—Em sembla que no. Per què ho pregunteu?

L’home no es dignà fornir aclariments.

—N’esteu segur?

—Ningú no podria estar-ho —va dir—. No puc veure-li la cara. Quin és el nom? —preguntà.

—Woodall, Kitty Woodall.

—No.

Li retornà el diari.

—No la conec. Què ha fet?

L’home se’l mirà recelosament.

—No em digueu que no ho sabeu!

Desplegà el diari.

—Ah, ja! —digué ell—. Coses de cine. No les llegeixo mai.

L’home tornà a plegar el diari.

—Esteu segur que el nom no us diu res?

—No. Conec gairebé tothom, per aquí. No hi viu cap Kitty. L’única que he conegut vivia a San Francisco. Estàvem a punt de casar-nos, però vaig haver de deixar-la.

—Què va passar? —preguntà l’altre.

—Res. Somiava massa.

—Ja ho comprenc —digué l’home, que no comprenia res. Tampoc Keith, perquè s’ho inventava.

—Sou un detectiu, oi? —li preguntà.

—Sí —va dir—. Cerquem aquesta noia. Als estudis tenien la seva adreça, però no l’han trobada. Sortosament, algú sabia que vivia a Canyon Road.

—I com sabeu que és ella?

—Ens ho pensem. S’assembla molt a la Potter.

—Ja ho veig… Lamento no poder-vos ajudar. En aquest veïnat no hi viu ningú que es digui Kitty. Ho podeu preguntar.

—No —féu l’altre—. Si vós ho dieu… Provaré Canyon Street. Potser hi ha una confusió.

—Potser sí —digué Keith—. Però és molt tard.

—No hi fa res. Nosaltres treballem vint-i-quatre hores diàries.

Keith ho va trobar molt bé i els dos homes es separaren. El detectiu s’allunyà carrer avall, on hi havia un cotxe aturat. Ell travessà el pati i s’enfilà graons amunt.

Va decidir que calia avisar a Ruby. No podia dir-ho a Kitty, en el suposat que la noia fos a casa, perquè ella li havia vedat d’adreçar-li la paraula. Tenia la intenció d’observar escrupolosament aquella prohibició.

Travessà el living i s’encaminà a l’habitació del matrimoni. Discretament, tustà. A l’acte, la veu de Ruby digué:

—Endavant!

Va obrir.

—Keith! —exclamà la dona, a mig despullar-se.

—Bé —va fer ell—. M’has dit que entrés…

—Em pensava que era Kitty.

—On és Bob?

Ella es cobria ràpidament amb el salt de llit.

—Al bany. Acabem de tornar del cine.

—Encara no en té prou, aquell? Amb mal de cap i tot?

—Ja li ha passat. No havia pas de durar-li sempre…

Com que ella ja tornava a estar presentable, Keith va avançar i s’assegué a la butaca més propera a la porta.

—Escolta —va dir—. Acabo de trobar un detectiu…

Ruby va capir immediatament.

—Buscava la Kitty?

—Sí, m’ha preguntat si la coneixia. He dit que no.

Ella se li atansà.

—De debò? De debò has fet això?

—És clar —va dir ell—. No sóc dels qui es guanyen cinc-cents dòlars denunciant la gent.

—Oh, Keith, després del que ha passat… Que ets generós!

S’inclinà i va fregar-li la galta amb els llavis. Ell aprofità l’ocasió i li va enllaçar la cintura per tal de fer-la caure sobre els seus genolls.

—Keith! —protestà.

—Està bé —digué el noi—. Només volia avisar-te.

Tots dos estaven una mica torbats, però miraven de dissimular-ho.

—Per què no ho dius a Kitty?

—No, ja saps que no ens parlem… Ha tornat?

—Sí, darrera nostre.

Es va sentir la porta de la cambra de bany i tot seguit míster Spill es presentà a l’habitació.

—Keith! —va fer—. Què hi fas aquí? És que no tens una habitació teva?

—Bob —digué Ruby—, un detectiu acaba de preguntar-li per Kitty.

L’altre s’oblidà de la desagradable impressió de veure Keith al dormitori.

—Tan aviat?

—Cal avisar-la —digué Ruby.

—Per què? —preguntà míster Spill.

—Potser valdria més que desaparegués durant una temporada. Podria anar-se’n a San Diego. Amb els Spitter.

—És veritat. Deu ser al despatx, treballant —digué, i sortí de l’habitació.

Ruby i Keith el van seguir. En arribar al living, el xicot s’hi va quedar, fumant una cigarreta.

Cinc minuts després, però, el cridaven.

—Keith!

Va entrar al despatx, mirant de cua d’ull la noia, la qual probablement fins aleshores s’havia dedicat a la lectura, perquè encara tenia un llibre a les mans i les ulleres sobre el nas. Ella no l’esguardà.

—Keith —va fer Ruby—, Kitty voldria saber exactament què t’ha preguntat el detectiu.

—M’ha mostrat la foto, per si la coneixia. Li he dit que no.

—Però què ha preguntat? —digué Kitty, traient-se les ulleres.

Curiosament, va adreçar-se a la seva germana.

—Pregunta què ha preguntat —repetí Ruby.

Keith va copsar la situació.

—Digues-li que sap el seu nom; l’hi han donat als estudis.

Ruby va repetir la informació. Míster Spill es molestà.

—Això és ridícul! —va fer—. No sé per què no us heu de parlar!

Però la noia tornà a adreçar-se a Ruby:

—I com és que no li han donat l’adreça?

—Diu que per què no li han donat l’adreça…

—Sembla que l’han perduda. Però algú recordava que vivia per aquí.

—Diu que l’han perduda —repetí Ruby, fidelment.

Míster Spill acabà de molestar-se.

—Jo me’n vaig —va dir—. Si seguiu així, no podré dormir!

Però es va quedar.

—Dóna-li les gràcies per no haver-me denunciat —digué Kitty.

—Contesta-li que no s’ho val —féu Keith, sense esperar que Ruby ho repetís.

—Digues-li que ha estat molt amable, molt considerat… —tornà Kitty.

—Digues-li —tornà Keith—, que no té importància, que ella hauria fet el mateix per mi.

Kitty l’esguardà furtivament, però després tornà a adreçar-se a la seva germana.

—Digues-li que no n’estic segura…

Míster Spill donà un cop de puny a la taula.

—I digues-li i digueu-li i torna-li a dir! És que ens hem tornat boigs o què?

—No et posis nerviós, Bob —recomanà la seva muller.

—No és probable. Ja ho estic! Tant de bé que m’havia fet aquesta comèdia musical! —es queixà.

Però Ruby ja tornava a parlar a la seva germana:

—No et sembla que més valdria que te n’anessis una temporada, fins que l’afer s’oblidi?

—Sí —va dir ella—. Neville m’ha proposat d’anar a passar uns quants dies a casa seva, amb els seus pares. Tenen una granja…

Mirà a Keith, desafiadora.

—Està bé —va dir Ruby—. Jo havia pensat en els Spitter, però això també està bé.

—Li he dit que demà li tornaria la resposta.

—Demà ja hauries de ser fora —féu míster Spill.

Kitty estudià l’afer.

—Li telefonaré —va dir després.

Com que la decisió semblava afectar la família en pes, ja que, si reclamació arribava a haver-hi, l’hauria de pagar míster Spill, tots van seguir-la al telèfon.

La noia discà el número i esperà.

—Oh! —va fer de sobte—. No hi és, Neville? —preguntà tot seguit.

Va esperar uns moments, nerviosa, tancant i obrint l’altra mà. Tot d’una s’encarcarà:

—Neville! —féu—. De qui era aquesta veu?

—…

—Sí, sóc Kitty. Qui era aquesta dona?

—…

—No és veritat! Jo sé que no és veritat. M’havies dit que… oh!

Picà de peus i penjà l’auricular. Sense dir una sola paraula als seus familiars, es precipità fora de l’habitació.

—Kitty, Kitty! —cridà Ruby—. Què ha passat?

Va seguir-la. Míster Spill els anà al darrera. Keith, en canvi, no es va moure de lloc. Va encendre una altra cigarreta.

Un moment després, el telèfon es disparava. Keith va vacil·lar. No agafava mai l’aparell. Però els altres no acudien. A la fi va fer un pas endavant i despenjà.

—Digueu…

—Sóc Neville! —van assabentar-lo de l’altra banda—. Amb qui parlo?

—Sóc Keith.

—Oh, Keith, escolteu! Kitty acaba de telefonar-me…

—Ja ho sé. N’he estat testimoni presencial.

—Estava… tenia… en fi, vós us en feu càrrec, oi? Sou un home…

—Sí, sí, per mi no us disculpeu.

—S’ho ha pres malament. Què us sembla, voldrà parlar amb mi si us demano d’avisar-la?

—No, em sembla que no.

—Què m’aconselleu que faci, doncs?

—Si tant us interessa, us diré només això: veniu.

—Ara? Tan tard?

—Per què no? Molt em temo que avui anirem a dormir a altes hores de la matinada, en aquesta casa. Han passat coses. Veniu. Porteu flors.

—De debò us sembla que…

—N’estic segur. Moltes flors. I no us oblideu de fer desaparèixer tots els senyals de carmí de la vostra cara…

L’altre va riure.

—Gràcies, Keith. Sou un veritable amic. No ho oblidaré.

Va penjar. En girar-se, va veure que míster Spill era al llindar de la porta.

—Qui era? —preguntà.

—Neville. Ara vindrà.

—Vindrà? A què fer?

—A demanar perdó. A què vols que sigui?

Míster Spill es queixà:

—Només faltava això!

—No li diguis res, a Kitty —recomanà ell.

Però míster Spill no l’escoltava. Aixecà els braços al cel.

—I pensar que encara no he pogut posar-me al llit!

—Ningú no te’n priva —digué Keith—. No deus pas tenir la intenció d’assistir a l’entrevista!

—Ni tu tampoc, suposo! —replicà míster Spill amb falsa malícia.

Keith s’admirà:

—Jo? Per què jo?

—Al capdavall —aclarí l’altre—, fins a cert punt ha estat la teva promesa…

Keith va trobar imbècil aquella raó, però l’interessà més desmentir l’infundi:

—No ho ha estat ni poc ni molt. I ja està bé de burxar la gent!

Consultà el rellotge.

—On me n’aniré aviat serà a escriure.

—No! —exclamà míster Spill.

—Com, que no? Tampoc avui no es pot escriure?

—He de dormir.

Keith es va indignar, tot i que per sota d’aquesta indignació no deixava de sentir-se vagament divertit.

—Però tu només penses a clapar! Això és una obsessió!

—I a tu què t’importa?

—M’importa molt! Ja fa massa dies que no treballo, de nit. Com vols que acabi la novel·la? No pot ser!

—Escriu al matí.

—Ja ho faig, també.

—Escriu dues hores en lloc d’una…

—Ja està dit!

S’anava molestant més i més.

—No admeto consells d’un profà.

—Doncs jo, a casa, vull dormir.

—Dorm de dia —retocà Keith—. A més, ja ho fas. No estic disposat a suportar els teus capricis.

—Ni jo els teus. He dit que no s’escriuria i…

Ruby va sortir de la cambra de Kitty.

—Per què crideu així? —preguntà—. La pobreta —afegí referint-se a la seva germana— està feta una mar de llàgrimes…

—No em deixa escriure! —es queixà Keith, com un infant.

—Vull dormir! —insistí míster Spill.

—I tornem-hi!

—Keith —implorà Ruby—, sigues raonable…

—Ho he estat fins ara, oi? Però tot té un límit.

Va estendre un dit acusador:

—Aquest individu, si el deixàvem fer, aviat es passaria tot el dia i tota la nit al llit!

—Tinc un nom —digué míster Spill, al qual allò d’«individu» no havia agradat gens ni mica.

—No us exalteu —implorà Ruby, sempre conciliadora.

—Si jo no m’exalto —digué míster Spill—. És ell…

—És clar, sóc jo, sempre sóc jo! Està bé, però t’asseguro que aquesta nit, tant si tens son com si no en tens, escric.

—I jo t’ho prohibeixo!

Keith va fer un gest solemne.

—Perfecte —va dir—. Realment perfecte! Però ja en tinc prou. Que sempre m’hagi d’estar a sobre! —prosseguí, adreçant-se a Ruby—. No estic disposat a suportar-ho ni un minut més!

—Keith, per Déu! —féu Ruby, que no sabia com manejar la situació en veure’ls tots dos tan decidits.

Però Keith ja s’allunyava cap a la seva cambra.

—Me’n vaig —va dir—. Aquestes imposicions són intolerables.

Ruby li va córrer darrera, alarmada.

—Què vols fer, Keith?

—Ja t’ho he dit. Anar-me’n.

Ella l’agafà per la màniga.

—No, Keith, no. Tot es pot arreglar.

—Digues-li-ho a ell, això. O no li diguis res. La meva decisió és irrevocable. I ara, deixa’m.

Però Ruby no estava tampoc disposada a cedir.

—No siguis criatura —digué—. Fes-te càrrec que està malalt.

—Però no tant.

Míster Spill se’ls apropava més lentament.

—Deixa’l anar, Ruby —va fer—. No marxarà, no!

Keith, d’un gest brusc, es deslliurà de les mans de la dona.

—Que no marxaré? Que poc em coneixes! Ara mateix!

—Que no, que no! —insistí míster Spill, enjogassat.

Keith, després d’adreçar-li una mirada despectiva, entrà a la seva cambra, que va deixar oberta. Els altres dos es van quedar mirant-se’l des de la porta.

Ell s’adreçà a la taula, però tot seguit anà a cercar la maleta de la màquina, que tenia dintre l’armari. En veure que la treia, Ruby ja no va dubtar de la sinceritat dels seus propòsits.

—No ho permetré —va dir—. No ho vull. Has d’acabar la novel·la…

Keith es girà.

—Com? Sense escriure? —digué sarcàstic—. L’acabaré millor en un altre lloc.

Va dur la maleta cap a la taula i la va obrir.

—No facis disbarats, Keith —tornà Ruby.

—No, si no ho farà! —anava dient míster Spill.

—Fes aturar aquest gramòfon —manà Keith.

Ruby es girà al seu marit.

—Pel que més vulguis, Bob!

—Si no ho farà! —tornà ell—. Tot això és comèdia.

Keith, però, semblava ben decidit. Va posar la màquina dins la maleta, la tancà, la va agafar i la deixà en un costat. Després recollí alguns objectes i va ficar-se’ls a la butxaca.

—Demà ja vindré a recollir tot el que em deixo —digué.

Míster Spill s’ho mirava incrèdul. La seva cançó, però, canvià de to:

—Ho farà? —va preguntar-se en veu alta.

Ruby va anar fins al costat del xicot i tornà a subjectar-lo per la màniga.

—Keith —va dir enèrgica—, escolta’m! M’has d’escoltar.

—No serviria de res. Ja en tinc prou, d’aquesta casa. No em deixen escriure, em retreuen el pa que em menjo, intenten casar-me… No, és massa, dic.

—Keith, tothom et vol bé…

El xicot tornà a desfer-se de la dona, recollí el crani de cristall de roca i agafà la maleta amb l’altra mà. Avançà cap a la porta, que míster Spill obstruïa parcialment.

—Deixa’m passar —va fer.

Míster Spill li cedí el pas.

—Te’n vas de debò, doncs? —va dir.

Keith li llançà una mala mirada i s’encaminà cap a la porta sense dir adéu, sense acomiadar-se de ningú.

Ruby ara era al costat del seu marit, sense saber què fer.

—No el deixis marxar —va dir a Bob.

—Jo? No he coartat mai la llibertat de ningú. Vivim en una terra lliure. Tothom pot fer el que vulgui.

Keith es tombà, com si anés a replicar alguna cosa, però en el darrer moment es devia repensar, perquè tornà a avançar cap a la porta. Va obrir-la i sortí a fora.

—Ho ha fet! —digué míster Spill, sense poder amagar del tot la seva admiració.

—Per culpa teva —l’acusà Ruby—. Te n’hauries de donar vergonya…

—Jo?

—Sí, tu. No veus que és un artista? Però no vull…

No acabà. Va córrer cap a la porta, tal com anava vestida, amb el salt de llit sobre la pell, i va sortir darrera Keith.

Míster Spill, en comprendre què anava a fer, va córrer també, però per aturar-la.

—Ruby! —cridà—. Ruby, et prohibeixo que…

Ella no devia sentir-lo; en tot cas, no es girà ni replicà.

—Ruby, Ruby! —insistí míster Spill.

Hauria pogut córrer darrera d’ella, empaitar-la pel carrer, però tenia un gran sentit del ridícul. I era ridícul veure un home córrer darrera la seva dona pel carrer, a altes hores de la nit. I més encara si aquesta dona corria al seu torn darrera d’un altre home.

Keith s’allunyava a passes enèrgiques, la màquina penjada en una mà, el crani a l’altra. Prou sentia els passos precipitats de Ruby i la seva veu implorant:

—Keith, Keith, espera’t!

Però no en feia cas. Volia donar-los una lliçó, demostrar-los que, per bé que un artista, era també un home, que hi ha un límit per a tot, a partir del qual cal mostrar-se enèrgic, tal com hom és en el fons, tal com seria sempre si la butxaca no estigués tan buida. Però ves per on avui la tenia plena! Podia, doncs, permetre’s aquell luxe…

Ruby va atrapar-lo quan tot just acabava de passar la casa de la vella Goulon, fosca i silenciosa. Va allargar les mans i l’engrapà, obligant-lo a aturar-se sota una acàcia esponerosa a despit de la cura que en tenia mistress Goulon, que la regava massa.

—Keith! —sospirà—. Keith, deixa’m respirar!

No era un assassí, i potser per això esperà pacientment que ella recobrés l’alè. D’altra banda, ara que era fora de la casa, lluny de l’odiosa presència de míster Spill, se sentia més ben disposat. Ruby, és veritat, no tenia la culpa del que passava.

—Keith —va fer ella—, on vas?

—No ho sé —contestà arronsant-se d’espatlles—. A qualsevol lloc. Al primer hotel que em surti al pas…

—Però no tens diners…

No va replicar, perquè no volia dir-li que s’equivocava. Preferia tenir amagada l’existència d’aquells quatre-cents i tants dòlars. Hom no sap mai!

—Sense diners no et voldran enlloc —digué Ruby.

—Ja m’espavilaré.

Però ella denegà amb el cap.

—No, Keith, saps perfectament que passaràs la nit al ras. No estàs acostumat a lluitar…

Keith va estar a punt de riure, perquè, què havia fet des que va trobar-se sol, encara un infant, fins al dia que va conèixer Ruby? Precisament sabia el pa que s’hi donava!

—Què saps tu! —va contestar una mica bruscament.

—No, Keith, ets un artista, no coneixes res de la vida…

Aquell desenfocament de la cosa el molestà.

—Però escolta, que et penses que acabo de caure del niu?

—No, Keith, no. Però la teva sensibilitat, la teva…

—Deixa’t de romanços, Ruby. He pres una decisió i, un cop a la vida, vull ser conseqüent. Ho sento per tu —va dir aleshores—, em sap molt de greu de perdre’t i…

—No és veritat —va dir ella—. No és veritat!

—T’asseguro que sí. Et trobaré molt a faltar.

—No és veritat. Si ho fos, no te n’aniries.

—He d’escriure —va fer ell—. Això és primer, Ruby, passa abans que tot. És la meva vida…

—Ja ho sé, Keith, però…

Ell la va interrompre.

—Mira —va dir—. La maleïda vella!

Una finestra de casa de mistress Goulon acabava d’il·luminar-se i tots dos van poder veure la seva silueta retallada darrera els vidres. Després el llum es va apagar i, a les fosques, la dona va obrir precauciosament la finestra.

—Ens ha sentit —murmurà Keith—. I després diu que és sorda!

Van quedar-se a l’aguait, observant la finestra. La vella devia espiar amb la mateixa tensió.

—Vés-te’n, Ruby —va fer Keith—. Potser encara no t’ha reconegut… Ja saps com és de xafardera i com li agrada de contar històries.

—Que conti el que vulgui —va fer Ruby, arronsant-se d’espatlles—, però no me’n vaig.

—I et jugues la teva reputació només per un caprici?

—No és un caprici —digué ella—. No et puc veure sofrir… Torna, Keith.

—Si només fos per tu, tornaria, Ruby, t’ho asseguro. Ja no me n’hauria anat mai, ho saps. Però Bob…

—Et deixarà escriure, ja ho veuràs.

Keith semblà reflexionar, però després d’una breu vacil·lació digué:

—No, ara ja he donat el cop de cap. Un dia o altre havia de passar, això. No podíem pas viure sempre junts.

—Per què no? —replicà Ruby.

Ell trobà aquells mots colpidors, però encara no es deixà ablanir.

—No.

—Queda’t, si més no el temps que et calgui per acabar la novel·la —digué ella—. Sempre m’ha fet una gran il·lusió de pensar que, en part, l’hauràs escrit gràcies a nosaltres…

—Ni Bob ni Kitty no hi tenen res a veure. No vull que els hi barregis!

Els fars d’un cotxe que pujava pel carrer il·luminaren un moment la finestra de la vella Goulon.

—Mira —es va interrompre Keith.

Però Ruby, en girar-se, ja no va veure res. Només havia estat un segon.

—La vella està pràcticament abocada a fora —va dir el xicot—. D’un moment a l’altre, estic segur que caurà al carrer.

El cotxe passà per llur costat, il·luminant-los breument. Van sentir que frenava uns metres més amunt, però no en van fer cas.

—Véns, doncs? —preguntava Ruby, totalment indiferent a la vella Goulon.

—No pot ser, Ruby, fes-te’n càrrec.

—Vull que tomis, Keith. Et juro que el que ha passat avui no passarà més.

Keith flaquejà. El cotxe, ara, després d’aturar-se, retrocedia lentament. Ben just si se’n van adonar. Però va aturar-se a llur costat.

—Ei! —va cridar el xofer—. Sou vós, Keith?

Tots dos es van girar. Era Neville.

—Hola, Neville! —digué el xicot.

L’altre acabava de reconèixer Ruby.

—I mister Spill! —féu, admirat. Gairebé xiulà.

—Què té de particular? —preguntà Keith, sempre susceptible.

Neville els observava amb molta atenció. Semblava, sobretot, no poder pair que Ruby s’estigués sota d’aquell arbre, al costat del novel·lista, en salt de llit. La presència del crani, en canvi, devia trobar-la ben natural.

—Per a mi, res —va dir—. Si de cas, per a vosaltres. És a casa, Kitty?

—Sí —va fer Keith.

—No la molesteu —digué Ruby—, que prou disgustada està.

Neville esguardà Keith.

—No havíem quedat…

—Sí —féu Keith, i va explicar a Ruby—: Jo mateix li he dit que vingués a excusar-se. Tanmateix sou ben lleuger! —va queixar-se, altre cop girat cap a l’escultor.

—Home!…

—No heu de permetre mai que les dones que estan amb vós agafin el telèfon —l’alliçonà Keith.

—Ja ho sé, ha estat una badada. Veniu? —va fer.

—No —digué Keith—. Jo me’n vaig.

Neville assenyalà Ruby:

—I ella també?

—No, ella no.

Però Ruby, per decidir-lo, va dir:

—Jo també. O tornem tots dos o no torna ningú.

—Però Ruby, això no té sentit!

—Jo sé el que em faig.

Keith es girà a Neville.

—Ho heu sentit?

—Naturalment —va contestar l’altre—. Us envejo i tot.

—Això mateix —es queixà Keith—, digueu aquestes coses!

Tornà a tombar-se a Ruby.

—De tota manera, no pots venir com vas vestida.

—Puc venir de qualsevol manera.

Keith reflexionà. Va reflexionar tan llargament, que Neville acabà per impacientar-se.

—Bé —digué—, què decidiu?

—Està bé —va fer Keith—, tornaré. Però serà la darrera vegada. Si mai més…

—T’ho prometo —va fer Ruby, tota contenta—. Et prometo que això no tornarà a passar.

Keith mirava cap a la finestra de la vella Goulon. Ara que tot havia quedat solucionat, podia ocupar-se’n. Va deixar la maleta de la màquina a terra i allargà el crani a la dona.

—Té —va dir.

—On vas?

—Vull donar una lliçó a aquesta xafardera.

S’allunyà per la vorera, mentre Ruby i Neville l’observaven, ell des de darrera el volant, ella des de sota l’arbre.

En arribar fora de la vista de la vella, Keith va fer un quart de volta, s’adreçà a la casa i la contornejà. Dos minuts després, inobservat, havia arribat sota la finestra. Els altres dos no ho podien veure, perquè allò quedava molt fosc.

El xicot es va aturar i alçà l’esguard. La vella continuava al seu lloc d’observació, sempre mirant cap a l’arbre.

Aleshores va fer un bot mentre llançava un crit estrident. Neville i Ruby es van sobresaltar, però la vella Goulon, amb gran admiració del xicot, no féu ni un sol moviment.

Refet de la seva perplexitat, Keith saltà de nou. Tornà a xisclar. Ruby i Neville se sobresaltaren per segona vegada, però la vella va continuar com absent.

Keith no se’n sabia avenir. No podia ésser que aquella dona fos tan sorda, per molt que ho fos. D’altra banda, l’havia de veure. Però no es movia, continuava observant l’arbre sota el qual es distingia confusament Ruby.

Va retrocedir. Amb les mateixes precaucions que de primer, anà seguint la paret de la casa i sortí al carrer. Retornà al costat de la noia.

—No sé què li passa… —féu.

—Per què has xisclat d’aquella manera? —preguntà Ruby.

—Volia espantar-la. Però ella ni se n’ha adonat.

Semblava preocupat.

—Això no és natural —va dir.

—Com que és sorda…

—Encara que sigui sorda.

—Bé —tornà a impacientar-se Neville—. Veniu o no?

—Un moment —va dir Keith—, no podem pas deixar-la així…

De nou, va fer unes passes cap a la casa. Ruby, aquesta vegada el va seguir, sense abandonar el crani. Neville llançà una expressió disgustada, però quan els altres ja eren prop de la casa, optà també per deixar el cotxe i seguir-los. Se’ls va reunir en el moment que avançaven al llarg de la paret, sense fer soroll.

—Però per què ho féu, això? —preguntà.

—Xit! —comanà Keith.

—No dieu que és sorda?

—A callar! Si no podeu callar, torneu al cotxe…

Però ara Neville estava encuriosit i els va seguir. Van arribar sota la finestra i alçaren els ulls. La vella encara era allí, fitant al lluny en direcció a l’arbre, on per força havia de veure que ara no hi havia ningú.

Keith, a l’imprevist, féu un altre salt i un altre crit. Neville va botar al seu costat.

—Que us agafa gaire sovint, això? —es queixà.

—Era per espantar-la!

—Doncs una altra vegada aviseu.

La vella continuava immòbil. Keith i Ruby es van mirar.

—Sí, que deu passar-li alguna cosa —digué la dona.

—Què fem, doncs?

Neville, que no havia parat de mirar la vella, els tocà pel colze, sense dir res. Tots dos van enlairar l’esguard.

La vella, lentament, cerimoniosament gairebé, havia aixecat els dos braços en creu, recollia les persianes dels dos costats de finestra i les tancava. Tot això sense un mot, sense mirar-los, com si no hi fossin.

Neville va riure.

—Mai no he vist una manera més elegant d’evitar-se complicacions —va dir.

Van tornar tots tres cap a la vorera.

—No és una dona qualsevol —comentà Keith.

—I ben net que no! —confirmà l’escultor.

Arribaren sota l’arbre i obrí la porta del cotxe. Keith va recollir la maleta.

—Us esperaré —va dir Neville, arrencant.

Ruby s’agafà del braç de Keith.

—De debò hauries vingut amb mi? —preguntà ell.

De la vella Goulon se n’havien oblidat com si mai no hagués existit.

—Sí —féu ella—. Em penso que sí.

Keith s’entendrí.

—Ets una gran dona, Ruby. No has tingut la sort que et mereixies… Però no et preocupis —va afegir com per conhortar-la—. A la novel·la quedes molt bé.

Allò era el més important de tot. Ruby ho va comprendre i li va prémer dolçament el braç.

Neville era al costat del cotxe, esperant-los.

—Estic emocionat —va dir.

Keith el mirà despectiu.

—Fet i fet, sou una mica ximple.

Neville, però, no es va ofendre. Ruby abandonà el braç del xicot, li traspassà el crani i els precedí cap a la casa. L’escultor ho aprofità per retenir el noi.

—No podríeu… —va començar—. Ja m’enteneu… preparar una mica el terreny?…

Keith es va plantar a riure.

—A bon indret acudiu, germà! Molt em temo que us ho haureu de fer solet. Si voleu, però —afegí—, us deixaré passar la mà pel front de la calavera… Porta sort.

—Les de quars, no —contestà l’altre tot seriós, mirant despectivament el crani.

Van entrar a la casa. Els llums eren encesos, però no se sentia res. Keith, sobtat per un pressentiment desagradable, mirà ràpidament l’hora. Va respirar. Faltaven dotze minuts per les dotze.

—Veniu —va dir Ruby, adreçant-se a Neville.

A la porta de la cambra de Kitty, però, l’obligà a aturar-se.

—Espereu-vos.

Va obrir precauciosament. Keith, xafarder, deixà maleta i crani a un costat i va mirar per damunt de la seva espatlla. Kitty s’estava ajaçada al llit, molt quieta.

—Kitty… —va dir Ruby.

La noia aixecà el cap.

—Hi ha algú que et vol veure…

—No vull veure ningú! —digué ella, i tornà a aclofar la testa.

Ruby es girà i féu un senyal a Neville, el qual avançà. Va posar els peus a l’habitació, tímidament. La dona el va empènyer una mica, per fer-lo avançar més, i tancà al seu darrera.

—Kitty… —van sentir encara que deia.

Keith enllaçà impulsivament la dona i la va besar.

—No hi ha dubte que ets admirable —digué.

—Hum! —va fer ella.

De dins venien crits i explosions histèriques de Kitty, barrejades amb imploracions del xicot.

Després van sentir el cop d’un objecte pesant que s’abatia contra una paret. Tot seguit, la porta es va tornar a obrir i Neville sortí corrents, sense veure res ni ningú.

Kitty va sortir al seu darrera i el perseguí fins a la porta del pis, on s’aturà.

Ruby i Keith s’havien quedat de pedra.

La noia retrocedí i, lentament, tornà a la seva habitació. Passà per davant d’ells sense dir res, hieràtica, inassequible. Els va tancar la porta als nassos.

Ells dos es van mirar.

—Havia d’haver-li portat flors —va fer aleshores Keith—. Ja li ho havia dit.

—N’hi ha que no pensen en res —reflexionà Ruby.

Es va obrir la porta del living i es van girar tots dos alhora. Míster Spill els esguardava.

—Ja sabia que tornaries —digué.

No semblava enfadat. Al contrari, als seus ulls hi havia una lluor irònica.

Keith, però, immediatament se sentí agressiu.

—No ha estat per cara teva.

—Ja ho sé.

—Keith, Bob! —els reptà Ruby—. No hi tornem.

La porta de la cambra de Kitty s’obrí de nou i la noia en sortí. Passà altre cop per llur davant sense dir res, com si fos sola a la casa. Ells també van callar, observant-la.

—Kitty… —féu després Ruby.

Ella, sense tornar resposta, va entrar al despatx.

—Sembla que els teus plans no han sortit bé, Keith —digué míster Spill, altre cop irònic.

—No eren els meus plans —protestà Keith, i repetí—. Tot hauria anat com una seda si s’hagués recordat de les flors.

—T’estan bé, a tu, aquestes delicadeses! —comentà míster Spill com qui no hi toca.

Keith consultà de nou el rellotge. Faltaven tres minuts per les dotze.

—Me’n vaig a treballar —digué, mirant desafiador el seu interlocutor.

Els ulls de l’home s’enduriren de cop.

—No em fa res que Ruby t’hagi tornat a portar a casa —digué—. Però si et penses que…

Va callar. Tots van escoltar. Al despatx semblava que s’hagués desencadenat un cataclisme. Kitty picava a màquina rabiosament. Potser per fer-se passar el disgust, començava un guió nou.

Keith es girà a míster Spill.

—I ara? —va fer—. Què hi dius?

L’altre va tornar a perdre la seva duresa.

—Res —va dir—. Ara res. Me n’aniré a dormir a l’hotel.

Però no ho va fer.