II. EL PRIMER PETÓ

Miri aquesta que és bonica! Ja ho veu! Unes floretes! Teníem entre catorze i setze anys. Era l’últim curs del batxillerat elemental.

M’ha conegut de seguida, eh? Miri, aquesta és la Pepita Plana, la més bellugueta de totes, un argent viu; la del seu costat és la Glòria Solís, que era una bonassa. Amb els anys es va aprimar molt, però en aquella època, veu, estava molt grassa, fixi’s quina cara de pa de ral! Al graó de sota, hi ha la Carme i la Nuri Miró. La Carme, ara no em recordo com es deia de cognom, era la més gran i tenia una mica més de pesquis que la majoria. Ara no em surt com era que es deia!… La Nuri Miró era de casa bona, una mica mira’m i no em toquis, es va casar lluny i no la vaig tornar a veure més. Al graó de més avall, les tres més joves: la Rosa Batlle, amb ella i la Pepita érem molt amigues. Jo sempre havia desitjat tenir una germana com la Rosa o la Pepita. Aquí l’Antònia Ferrer, que era qui treia les millors notes, li dèiem «la sàvia» i jo mateixa: Josefina Gràcia, per servir-la.

Ja ho veu com anàvem. Bateta ratllada i mitjons llargs, sabates de cordons. No hi ha res com la joventut, és la primavera de la vida. No ho creu?… És clar!, ara el món és més complicat. Vam fer fins a quart plegades, tot el batxiller, i la majoria anàvem al col·legi juntes des dels tres anys. Sempre m’he recordat de totes. A les monges només feien l’Elemental i després d’aquell curs ens vam separar. Hi ha una feta que m’ha quedat gravada perquè em va afectar molt i, de retruc, vaig rebre el primer petó. Veurà.

Era un dia de maig, però d’aquells en què fa una calor fora de mida, semblava d’un estiu a deshora. Les orenetes piulaven com si es desesperessin, engegaven a volar des de les branques, des dels cables de la llum, dels teulats estant, les teules arrebossades de claror, i hi tornaven. El sol dominava, la terra era plena de bullícia i els cossos, d’humitat.

Encara sembla que em sento córrer esperitada pel passadís estret del segon pis del col·legi, fins a l’aula de tercer. Havia fet un truc al requadre de vidre de la porta i totes les mirades s’havien girat cap a la meva cara. La germana Paula m’havia fet senyal que entrés i jo havia avançat entre el silenci de les noies més petites. Ja veu, un any ens portàvem a tot estirar, però és clar, nosaltres ens consideràvem les grans. En una esgarrapada, amb la veu ben fluixa, jo havia informat la monja, que era qui ens ensenyava Gramàtica. Ella havia sortit de l’aula sense respondre’m, sense dir res a les alumnes de tercer, que de seguida havien començat a fer escoltets. I jo vaig córrer al seu darrere. Li explicaré des de bon començament. Veurà.

No feia ni un any que la germana Anunciata, la Xata, havia arribat al col·legi. L’havien enviat a finals del maig de l’altre curs i s’havia meravellat de veure la verdor variada del terme, i abans, els canvis de paisatge des que havia deixat el centre de la península, com ella deia. Això ens ho havia explicat el primer dia de classe, a mig setembre, quan no s’havia apagat del tot el ressò de la tabola de la Festa Major. A la plaça de l’envelat encara es podien trobar penjolls sencers de papers virolats. I és clar que teníem el cap a tres quarts de quinze! Jo ja ruquejava amb el Tomàs! Tot el que ens havia dit la monja, ho havíem sentit sense escoltar, fixi’s vostè, i encara me’n recordo. L’únic que ens interessava, que era el nom del seu poble o de la capital que fos, i encara més, saber si s’enyorava o si trobava a faltar algú… allò tampis!, ens ho havia escamotejat.

Però no gaire tard havia corregut per tot el col·legi que era de Madrid perquè l’Antònia Ferrer sabia que els d’allà, quan diuen una paraula que duu una de al final, la fan com una essa. I ella era ben capaç de posar-hi el coll per assegurar que així era, per més que ens en riguéssim, perquè tenia uns parents que hi havien viscut qui sap el temps i li ho havien explicat. En acabat d’enraonar, es besava els dos índexs travessats en una creu. Primer per dalt i després per sota.

De seguit s’havia estès la seva fama. Es comentava pel poble que, fins tapada com anava, es veia prou que era una dona guapa. Jo la recordo alta, amb un caminar àgil que feia voleiar els baixos de l’hàbit al seu pas. Però el que tinc més present són els seus ulls foscos de pestanyes llargues i arrissades, la barbeta amb un clotet al mig i les galtes rosades. Llàstima, això sí, que la toca les escapçava un xic i no deixava veure les seves orelles. Tenia unes mans de dits llargs amb les articulacions molt marcades i aquí s’acaba tot el que ensenyava. Quan ens manava resoldre un problema pel nostre compte, més d’un camí l’havíem vist tombar el cap a la finestra menuda que dava al jardí abundant. La finestra quedava a tocar de la taula destinada al professor. Així girada cap a una banda, la Rosa Batlle, que era a la primera fila, deia haver-li vist un floquet de cabells clars, esclafats per la toca blanca, damunt d’on devia tenir l’orella esquerra. La Carme, amb l’aplom dels entesos, li responia que no podia ser veritat. Aquella monja havia de ser morena com ho era la nina dels seus ulls i l’espiga dels pèls de les celles. I quan deia pèls, totes rèiem perquè ens feia neguit aquella paraula curta.

A pleret ens havíem acostumat a les mirades profundes que la germana Anunciata ens dirigia mentre s’explicava. Es notava que la matèria que més li feia peça eren les matemàtiques. Ens escrivia demostracions que els llibres no portaven, el vell rectangle negre de pissarra, esquerdat i tot, s’omplia de números davant nostre, i també de lletres, de parèntesis, i aviat, de claus llargues per aturar aquell exèrcit. Com si s’haguessin d’escampar i fugir en desbandada. No sé qui havia dit que, abans de posar-se monja, estudiava la carrera de Matemàtiques a la Universitat, que era de família rica. Però qualsevol comentari servia només per fer-nos pujar el deler de saber. Totes hauríem volgut una resposta sola a la pregunta que ningú no gosava fer a les clares. Per què s’havia posat monja una dona com aquella? Fixi’s si érem descregudes!, educades de tota la vida en un centre religiós i cansades de sentir parlar de la vocació. El cas és que no paraven les converses sobre la mestra nova, la germana Anunciata, que per a nosaltres era la Xata i prou. Dins de l’edifici del col·legi, l’aula de quart de Batxiller es trobava en un extrem, tocant a la clausura. Una vegada em vaig abocar a la finestra de l’aula i des d’allí vaig veure el jardí al complet. Perquè quan nosaltres, formant fila, anàvem cap al pati o en tornàvem, només travessàvem la part del jardí on s’arrengleraven les flors. Hi havia gladiols, margarides, roses de molts colors, i, gairebé arran de terra, eixams de pensaments, amb aquella bellesa seva de papallones místiques. Sovint hi vèiem l’hortolana, la germana Empar, vella com Adam. Parlava tota sola en veu alta i un dia l’havíem vist esclafant amb l’aixadeta una corrua de formigues mentre pregava en veu alta pels seus pecats. Semblava viure en un món a part i, per sort, ningú no s’atabalava gaire a endreçar-la. A nosaltres ens divertia molt; si no teníem vigilància, l’enroglàvem i li fèiem preguntes per escoltar-la desbarrar i per riure.

Al llarg dels espais amb flors hi havien plantat, devia fer molts anys, pomeretes d’un verd xiroi, amb la capçada rodona. Però allí on el casalot feia el reclau que marcava la clausura, només s’hi veia verdor severa. Aquí a la foto es veu una mica. A la banda dreta, arribant al capdamunt de les escales, com barrant el pas al jardí florit, hi havia uns quants xiprers granats que, quan feia ventada, es bellugaven dels extrems com els palmons més llargs del dia de Rams. Cap endins es podien veure mates de mareselva i no gaire lluny, tres o quatre alzines. També recordo un desmai, robust de tronc, que feia de cortinatge amb les branques bombades cap avall i el munt de fulles, que sempre em fan pensar en les llàgrimes. Més enllà ja no es veia res, l’espessor feia de barrera a les mirades. Allí darrere les monges devien passejar les seves oracions i, havia sentit dir si hi tenien l’esbarjo. En alguna ocasió, havíem sentit veus, però des del jardí de les flors ningú no hauria pogut dir de quines boques sortien.

Doncs, aquell dia de maig, feia una torrada que esberlava les pedres. Arribant del pati i abans que entrés la germana Anunciata, la Pepita, amb gest decidit, havia obert la finestra. Ho teníem prohibit. Havia començat la classe i, fins passada una estoneta, ella com si res. A l’instant que s’hi havia fixat, ens havia posat els ulls a sobre. Passava de l’una cara a l’altra i, nosaltres, fins la respiració hauríem callat. Devia haver mortificat el seu orgull de persona perquè va demanar temperadament qui havia obert la finestra. Totes nosaltres, de sobte, estàvem molt capficades en els problemes mentre la Xata havia tret un mocador blanc i gros i s’havia eixugat el front, i en acabat, els dits de les dues mans, amb una meticulositat esgarrifosa. Sentint que anava a descarregar la sentència, la Pepita s’havia alçat.

«He estat jo, germana», va dir.

No s’havia desfet l’encantament ni es respirava un ambient conforme. La monja no havia respost, i la Pepita, quieta com una paret, tenia la mirada encantada al pupitre negre i enganxós. «S’ha de ser obedient», havia amollat per fi, la germana. Però el to li havia sortit tou, com si, al punt de passar-lo a paraules, el pensament li hagués fugit o s’hagués mudat en un altre.

Després d’amagar el mocador sota el pitet volandós que tenia l’hàbit de cintura en amunt, amb fregadís de les denes del rosari, s’havia alçat i havia tancat la finestra, desesmada, com si tractés d’aixecar una quartera de blat. Després, l’ambient s’havia fet encara més pesant. Havíem corregit el primer problema i, en acabat, el segon. Encara que hauria calgut, no havia fet l’intent d’aclarir els dubtes com solia, gronxada de vel negre endarrere i apuntant el guix a la pissarra, amb aquells xerrics que ens feien posar la pell de gallina. No. S’estava quieta, la veu li feia un so dèbil. La germana Anunciata semblava sense alè. De sobte, va torçar el coll i les cames van estirar-se per sota la taula en un gest de pallasso. El poc oremus que als catorze anys teníem, vam perdre’l del tot. Fugint dels crits nerviosos i dels plors, vaig arrencar a córrer a trobar alguna monja. Per aquest motiu em vaig perdre una part de l’esvalot, però més tard la Pepita me’n va fer cinc cèntims.

Es veu que la Rosa havia intentat d’emparar-la per darrere sostenint-li el cap amb les mans. Mentrestant l’Antònia i la Carme havien provat d’adreçar-li les cames. Aleshores havien vist que duia sabates d’home, ben negres i lligades amb cordons, i les mitges, d’aquelles de padrina de poble, també negres i de malla ben espessa. Es veu que quan havien sentit passos al corredor, totes l’havien abandonat, sense posar-se d’acord, només per instint, com si anessin a enxampar-les en alguna profanació.

Va entrar la germana Paula, i jo, que l’estalonava, tot seguit. La monja va agafar-la per les aixelles i va arrossegar-la com va poder cap a la clausura. Vam sentir la porta, corredissa, veus, i en acabat, res més, muts i a la gàbia. Després d’aquell moment, la Glòria Solís havia deixat anar un xiscle com en reacció retardada. De seguida algú l’havia fet callar, però a l’instant, un raig de comentaris es van encreuar entre totes set. Havíem abandonat els nostres llocs, sèiem ben juntes damunt dels pupitres amb els peus als seients, els comentaris tot just encetats, eren frenats per un de nou que quedava tallat al cap de poc, estàvem excitades a més no poder. No sé qui ho va dir. Si tot d’un plegat entrava alguna monja, ens podia caure un càstig d’aquells que fan història. Amb un salt cap a la porta, la Pepita havia espiat un instant i havia tornat fent signes d’alarma. Cada una va córrer a la desbocada cap al lloc que tenia assignat. Quan va entrar la Leta, la germana Paula, sonava la campana que assenyalava l’hora de plegar.

No es cregui, com cada tarda, tan bon punt vam posar els peus al carrer, havíem anat a fer tombs a vora del col·legi Sant Jordi, que era on anaven la majoria dels nois. Allí estudiava el Tomàs. I me’n recordo molt bé. Aquell dia, quan ens vam quedar sols, li vaig explicar el que havia passat al col·legi. Jo estava trasbalsada i ell em va fer un petó. Era el primer.

No la vam tornar a veure la germana Anunciata. Mai més. Quan el senyor vicari va substituir-la a les classes, la vam trobar a faltar, perquè, de matemàtiques, en sabia un niu. I a part, no era de les que et piquen la cresta només per gust. Va començar a córrer la veu de si l’havien internat en una clínica de la ciutat i, més tard, de si l’havien enviat molt lluny. Me la imaginava cansada d’aquella manera, com l’últim dia, i d’una banda a l’altra. Va ser aleshores que em vaig dir: monja, ni somniar-ho. No se n’estranyi. Totes, una hora o altra, havíem desitjat saber què hi havia dins de la clausura. Qui sap què tenia aquella dona. Tan guapa i intel·ligent. Segurament gràcies a ella vaig estudiar secretariat i m’ha agradat tant el càlcul.

Sempre que penso en la germana Anunciata, em recordo del que vaig llegir no sé on. Miri. Es veu que hi ha flors tan delicades, que poden pansir-se només amb un buf de vent que entrés a l’hivernacle.