Deu cartes a Lisa

F., 1 juny 1992

Estimada Lisa:

Ara hi ha pistes de tennis. Des de la finestra de l’habitació les veig, són de terra batuda. Una xarxa metàl·lica de malla clarosa, que les guarda fins molt amunt, i els jugadors de blanc són indici de com ha canviat l’entorn de la casa. En aquell espai jugàvem amb la Filadèlfia. Li feia encalçar un tros de fusta perquè me’l tornés. Des de finals de març era ple d’herba atapeïda de poca alçada, no pas gespa, que hi creixia lliure. Les oques també s’hi aventuraven, i això que s’havia de travessar el camí, però aquell parell sovint ens seguien. Entre la verdor també hi havia petites pedres espargides, encara que eren poques, i el Pol sempre tenia por que les oques se n’empassessin una i s’ofeguessin. No n’eren poc de llestes, aquelles!, i «el Pol un innocent», deia l’Ot rient i fent-me l’ullet.

Ara l’Ot no riu, ni tan sols parla. Jeu amb la boca oberta i sembla esgotat del tot. El Pol diu que m’ha conegut, només perquè em va mirar fixament acabada d’arribar, «beneït sigui el cel», fa, «sembla que està millor des d’ahir». Però sé que he fet tard, li he dit que l’Ot és home mort. Jo l’havia idolatrat, però aquest ser abatut no és el meu Ot, i m’irriten les esperances del Pol. Ell descobreix en son germà signes de milloria. «Fa una estona ha acceptat una mica de caldo», m’ha dit somrient.

El Pol és la viva imatge de l’Ot, són bessons, però sempre ha tingut la cara més afable, com si en la còpia, el dibuixant hagués ampliat el perfil. Amb el cos passa el mateix. Ara, tot el que et dic cal multiplicar-ho per bastant. Encara que el Pol s’ha aprimat, al costat seu l’Ot és una ombra, les seves faccions s’han esmolat, la pell aparenta tocar l’os. Imagina com està que el metge ha apuntat la possibilitat d’ingressar-lo per evitar-nos el neguit de no poder fer-hi res, per esquivar-nos la soledat del final. Ho ha dit ben clar davant nostre, però en aquest punt el Pol i jo hem estat d’acord. Es quedarà aquí. Si algun espai ha estimat és la caseta, el pati, el terreny que un temps va ser hort i jardí. Ni el Pol ni jo no hem tingut cap dubte. «S’estarà a casa», ha dit ell, mentre jo amollava: «Es morirà aquí». Quan tots dos hem callat, potser sobtats cada un per la versió de l’altre, el metge ha declarat que ell hauria fet igual per un de la seva família. Adreçant-se al Pol, ha dit que continués donant-li la mateixa medicació, i quan jo l’he acompanyat fins a la porta, m’ha etzibat que quan es mori l’avisi. He notat que s’acceleraven els batecs del meu cor en respondre-li que sí. Ja havia fet uns passos, que s’ha girat a preguntar-me. «Vostè és de la família?». «Són els meus pares», he respost. «Bé», ha fet, i s’anava a tombar de nou, però aleshores s’ha quedat com clavat mirant-me un instant en silenci. No deu haver vist cap intenció de broma en la meva cara, perquè ha girat en rodó i ha enfilat molt lleuger el tros que el separava del seu Renault aparcat davant de casa.

M’ha caigut bé aquest metge. Quan s’ha perdut de vista, he avançat fins al camí d’abans, que ara és carretera asfaltada, i m’he quedat mirant les pistes mentre semblava que el xim-xim s’inflava en pluja.

Des que he arribat, només hi ha hagut una estona de sol. L’únic roser que queda resplendia tot, les roses grogues, les fulles regalimaven encara, també l’heura i la parra brillaven. Abans, els dies que plovia eren una festa per a mi. A l’estiu l’entomava amb la Filadèlfia fins que les plantes dels peus em relliscaven dins de les sandàlies de goma. N’hi havia unes que no es cordaven, les més barates, eren les que jo preferia o les úniques que vaig tenir, no ho sé. Blanques o beix, plenes de forats, quan me les treia, deixaven als peus dibuixos simètrics, fets de suor i de pols; si eren noves, fins encetaven la pell, hi marcaven unes vinces vermelles que coïen. Repel·lien l’aigua, però quan el camí es posava fangós, els peus relliscaven dintre les sandàlies, i elles amb el terra, conjuntament s’arrebossaven.

Si només feia un ruixat, anava a caçar caragols amb la gossa. El mur que enronda el cementiri n’estava farcit i ningú més no n’hi collia sinó jo. Un dia vaig agafar-ne tants que em decidí a vendre’n. Caminant cap al barri del Joncar, que ara ja fa temps que s’ha ajuntat a la caseta, vaig oferir-ne a la primera dona que vaig trobar. Va dir-me que sí i mentre esperava les monedes jo rumiava què em compraria. Segurament xiclets i pega dolça, i no en diria res al Pol ni encara menys a l’Ot. Mentre la dona butxaquejava, va preguntar-me on els havia collits i en dir-li el lloc, va començar a enfilar la veu i a cridar l’atenció d’alguns veïns que passaven. Mentre jo agafava la bossa que havia deixat a terra i tocava pirandó, ella repetia que ni que li toqués de passar gana, ni així no menjaria caragols dels morts, que allò que havia fet era un sacrilegi. «Pudenta», va escopir-me fora de si, i jo, si m’hagués sentit forta, li hauria escopit de debò a la cara.

No sé com podré agrair-te que em deixessis El llibre de la jungla. Quina estranya intuïció devia guiar-te a oferir-me’l? Quan et vaig conèixer odiava la gent, sobretot les dones i, en canvi, estimava els animals amb bogeria. També els estimo ara, ja saps que sense el Blau no vaig enlloc, però és diferent d’aleshores. Crec que de petita jo hauria volgut ser un animal abans d’una nena, un cadell de la Filadèlfia, posem per cas. I no et creguis, que sovint ho devia semblar, quan em rebolcava per aquí al davant, on hi ha les pistes, amb ella, m’estirava damunt l’herba i feia capitombes. Em recordo feliç. Ni a l’Ot ni al Pol no els importava que m’embrutés, allò va venir més tard, quan em van portar a l’escola. Se n’haurien pogut adonar abans que aquell pas fóra la ruïna, però ca, van haver de fer cas de les maleïdes veus de les veïnes. Va ser cosa del Pol, n’estic segura, perquè l’Ot és esquerp. De fet no teníem veïns, però van fer cas d’algú, i jo estava segura que darrere d’aquest algú hi havia dones.

De petita sentia avorrició pel meu sexe. Quan em vas deixar el primer llibre, s’havia mort aquell odi, però no el desig de ser noi. M’ho deia mentre llegia, m’ho deia sense formular paraula. Veus? Un nen, el protagonista criat a la selva havia de ser un nen; t’ho confesso: als setze anys, encara desitjava haver nascut nen. M’hauria canviat a ulls clucs amb en Mowgly.

Em refugio escrivint-te, no saps com se’m fan lentes les hores a l’habitació de l’Ot! No puc ni llegir. Tot el matí he vetllat el seu bleix fatigat, sovint li mullava els llavis, de tant en tant li posava als polsos una tovalloleta amarada de colònia fresca, tres vegades he acostat sobtadament una orella a la seva boca per escoltar només un barboteig indesxifrable. No plou però està núvol. Ahir duia molta energia i el temps em va volar, ni semblava notar-me el guix del braç. Tot va ser novetat. El Pol afectuós, la quietud del malalt, reveure la casa, el dinar gairebé alegre a la cuina, la passejada amb el Blau pels voltants, l’estonada a l’habitació de l’Ot adormit enraonant en veu baixa amb el Pol, recordant, el sotrac de la visita del metge. Però avui pesa el temps damunt del meu front i em vénen ganes de dormir amagant els ulls de la llum crua que domina a fora i penetra per la finestra. Enyoro la feina i t’enyoro a tu, amiga meva. Fins i tot enyoro una mica el Climent, però no li ho diguis que ja ho faré jo. Rep una abraçada,

LORETO

F., 2 de juny 1992

Lisa estimada:

Respon. Creus que els miralls són màgics? Jo intuïa que els miralls tenen mirada com les persones, però avui he anat un pas enllà d’aquest pensament. Crec que els miralls ens retornen, amb el nostre aspecte actual, l’última imatge que tenien de nosaltres. Ens havia quedat enganxada a la retina com una ombra i ens la trobem al pensament just després de veure’ns. Canviem tan poc del matí al vespre, d’ahir a avui, que normalment no ho notem. Però si el temps s’interposa entre el mirall i nosaltres, quan tornem a posar-nos a davant seu, hi ha màgia. Dues versions diferents de la mateixa persona se succeeixen davant els nostres ulls.

M’agradaria saber la teva opinió. Però jo et donaré raó de per què he arribat a aquesta teoria. Dilluns no m’hi vaig fixar, vaig entrar abraçada a la cintura del Pol, de seguida cap a dalt, cap a l’habitació del malalt. Però avui, quan tornava de comprar, amb el Blau al darrere, el braç enguixat em disminueix, anava carregada i he hagut d’aturar-me davant del mirall de la meva infantesa. És part només d’un vell moble penja-robes, paraigüer i guardabarrets. M’hi he mirat i hi he trobat els meus ulls fitant-me, els cabells negres de sempre, curts, la boca gran que trobes tan sensual, el nas per centre, quants anys fa que no he crescut? I en aquest instant, com si fos al fons del mirall he vist la noieta que va marxar. Per força havia de passejar-hi la insolència i el retret d’adolescent, l’oïda sorda als precs del Pol —«no te’n vagis Loreto, ja l’hi passarà»— acompanyant-me a la porta… Quan he sentit la veu «real» del Pol cridant-me m’he ajupit a l’encalç de la bossa i he avançat ullant encara a dins del mirall. Igual que fa sis anys, hi havia els texans, blaus sense remei, i la brusa camisera.

Aquest vespre els jugadors es desconcerten perquè, al seu impuls, s’hi suma el del vent. La pilota s’esquitlla de la seva trajectòria com les meves paraules escrites del pensament. Deixant de banda les teories, provaré d’explicar-te què he fet. He anat a comprar al supermercat d’aquí a la vora. El Pol diu que li sap greu fer el salt a les botiguetes del barri del Joncar, a tants coneguts d’anys, però t’asseguro que si ho veiessis, sabries que és una bajanada, pur sentimentalisme. Hi ha de tot, és molt més barat i, sobretot, és molt a prop. Justament és a la part de darrere de la caseta, s’ha de donar un tomb a tres blocs d’edificis iguals, de set plantes, que semblen tenir la intenció de tancar-se en ells mateixos, però no és així. Separant-los, hi ha un espai barreja de parc infantil i de jardí, els parterres estan arrossinats i les flors en són absents. Sembla que quan el conjunt es va inaugurar feia un cert goig, i els pisos van sortir molt bé de preu. Al principi costaven de vendre, m’ha explicat el Pol, per la proximitat del cementiri, però els últims van valer bastant més que els primers. Més endavant s’hi va instal·lar el supermercat. Per la banda de la caseta no hi ha gaire circulació perquè van construir una via més ampla per l’altre cantó. Només els autobusos hi passen de tant en tant, tenen parada una mica abans del cementiri i al seu davant, just on hi havia la bòbila. No t’he parlat mai d’aquesta vella construcció? Des que he tornat tinc necessitat d’explicar-te tantes coses que he viscut i que vaig deixar enrere. Espero no cansar-te.

En realitat la bòbila, a més del forn, tenia un cobert gran, semblant a un hangar; al voltant de la maquinària, hi havia amuntegat el material a punt de vendre, els sacs amb les matèries primeres i el terra era encoixinat contínuament d’un gruix de polsim. La bòbila, amb la xemeneia roja abanderant-la, se m’apareixia gran, immensa. Crec que ho era, però potser no tant com la hi recordo. Al sostre, per dins, niaven les orenetes, que quan anunciaven tempesta era com si untessin l’ambient amb la seva piuladissa. Les hores que m’havia passat mirant sortir els totxos de les màquines! Amb les marques simètriques al mig, se m’afiguraven la tirallonga de la massa dels xurros abans de ser fregits. Hi havia jugat amb els gitanos, però al final l’amo ens va prohibir l’entrada perquè havia trobat a faltar material i desconfiava de nosaltres.

Allí havia començat a disfressar-me i a imitar gent, hi vaig aprendre a cantar, l’esperit errant se m’inoculava a les venes sense adonar-me’n. O ja l’hi duia per herència? Aleshores no en sabia res i ara no sé si hi crec en l’herència genètica. No cal que et digui que la bòbila ja no hi era quan l’Ot em va fer fora.

A part del cementiri, n’estan construint un de nou a l’altre extrem de la ciutat, del paisatge de quan era xica, queda la caseta dels meus pares, amb el pati ple d’andròmines a l’esquena. A la part del davant, on teníem un devessall de flors, el cirerer, el rectangle d’hortalisses, hi ha només la terra plena de brossa guardada per un filat de ferro que continua l’antiga gelosia de fusta, ara renegrida, conservada només tocant a la casa. S’han salvat les dues moreres i l’acàcia, tots tres, exemplars madurs, de troncs alts i robustos, filigrana de fulles aixoplugant les branques potents. També l’heura envolta la paret del davant de la caseta i s’ajunta, com abans, a la vinya que dóna al pati.

El filat va posar-lo l’Ot. Es veu que estava enrabiat perquè, quan van asfaltar el camí li volien retallar la propietat, el tros que havia estat hort i jardí, que ja ni es nota que hi havia un espai preciós com aquell. El Pol hi té només un roser, patates i una tauleta de tomateres.

Sota una mirada comercial, la caseta resulta un nyap en aquest entorn. Amb l’espai que ocupa i el dels dos terrenys que l’enronden, en farien un edifici que déu n’hi do. El Pol m’ha dit tres o quatre vegades, des que he arribat, que me la vengui, que tindré la vida arreglada, que podré deixar el teatre, que és vida d’homes aquesta, que em casi. No para d’enraonar. Està una mica sord i quan obre els ulls i em veu al seu costat, torna al tema de la casa i al de l’Ot, sempre ell.

Jo no sé què és un germà, però deu ser una qüestió molt important, ho entenc des que t’he conegut. No hi ha res al món que em fes tan feliç com que fossis la meva germana.

LORETO

F., 6 juny 1992

Estimada Lisa:

Vespre. Fa poc que ha marxat el Climent. Ell t’explicarà tot el que vulguis saber. Si no hagués passat el que ha passat, t’hauria renyat per animar-lo a venir. Volia estar sola, capbussar-me en els records, en la relació amb els meus pares.

Quan rebràs la carta, ja deuràs saber que l’Ot va morir el matí del divendres. Feia poc que li havíem canviat el llit i el pijama, l’havíem rentat i situat de la millor manera entre el matalàs i dos coixins, una mica incorporat perquè li fos més fàcil respirar. Tots dos rondàvem d’una banda a l’altra de l’habitació i en un moment havíem notat que ens guaitava obertament, els ulls lluents, amb una mirada de reconeixement gairebé feliç i li havíem preguntat què volia, jo m’havia assegut a la banda dreta del llit. El Pol li havia passat la mà per l’esquena, l’havia incorporat encara més i repetia el seu nom, Ot, Otet. Mai no li havia sentit dir Otet. Ell va girar els ulls, va travar la llengua i va expirar en uns instants.

A partir d’aquell moment, el Pol va ser-me un espectacle. Els seus actes eren la raó. Va vestir-lo amb el seu millor vestit, jo vaig ajudar-lo. Recordava haver-l’hi vist sempre a l’armari, un vestit negre amb una ratlleta finíssima blanca, a la butxaqueta de dalt li vam trobar un puro encara embolicat en paper transparent, d’un casament?, d’un bateig? Però al Pol, el sentiment se li desbordava en paraules, no parava de repetir. «Déu meu, Déu meu, què faré sense ell, Déu meu?». Lisa, aquell home que jeia immòbil ha estat el meu pare de veritat. Segurament tu hi afegiries: intransigent com el més sever dels pares, i tindries raó, perquè per jutjar-lo et bases en les meves explicacions parcials, el poc que fins ara saps dels meus primers setze anys. Només et vaig dir el resultat: em va treure de casa. Però mira: jo desitjava marxar des de feia temps i ell em treia. Entens? El que no sé ni potser no podré entendre, és el motiu.

Estic molt cansada, el braç es queixa, descansaré uns dies i faré companyia al Pol, encara que em neguiteja, però espero treure’n alguna clarícia sobre abans. De pas, a veure si aquest maleït os se solda i puc assajar Les tres germanes el juliol. Rep una abraçada germaneta gran, perquè tu seràs…, com es diu la gran de Txèkhov?

Et recorda i té ganes d’abraçar-te,

LORETO

F., 7 juny 1992

Estimada Lisa:

Ahir estava tan cansada que me’n vaig anar a dormir abans de les onze. No m’he despertat fins a un quart de nou, fa tot just una estona. La caseta està en calma, des de la finestra domina la quietud del diumenge, no obstant les pistes ja són ocupades. He mirat els jugadors uniformats de color blanc, i la pilota enviada de l’un a l’altre, de l’altre a l’un, fins que en un instant el ritme s’ha trencat.

Sembla estrany tots els jocs que un nen, una nena, pot fer amb una pilota! De petita les penjava de tant en tant a la morera. Per atrapar-les, feia servir una canya llarguíssima i, si així no me’n sortia, m’enfilava pel tronc i les branques. Quan se’m perdien pendís avall, havia de fer l’ull viu perquè a la Filadèlfia també li agradaven i, si em distreia, les feia rodolar amb les potes de davant i les caçava, els clavava els ullals i les rebentava.

Recordo un dia que una pilota d’un blau marí desgastat em va saltar la paret del cementiri i jo vaig entrar a buscar-la entre les tombes, seguida de la gossa. No em feia cap por el cementiri, era part del nostre entorn i hi havia entrat moltes vegades a tafanejar o a buscar boles de xiprer per jugar. L’Ot, que no acostumava a manar-me res, ens va veure quan en sortíem, va demanar-me que no hi entrés mai més amb la Filadèlfia, i jo, des d’aquella hora, ho vaig complir. Va ser el mateix dia que va dir-me que, quan fos un xicot, m’ensenyaria la tomba del meu pare. I jo vaig pensar que què s’empatollava, que el meu pare era ell i el Pol. Sempre havia estat així. Però fos com fos, no m’importava, i no hi vaig tornar a pensar fins que va començar allò. Ja en parlarem algun dia.

Tenia ganes d’explicar-te un moment d’ahir que em va impressionar. Tornàvem de l’església on s’havia realitzat un breu funeral, quan, el cotxe que portava el cos de l’Ot va passar de llarg per davant de la caseta. Jo el seguia amb el meu, el Pol al costat, i vaig fer el mateix, vaig passar com indiferent davant de la gelosia i del petit edifici, de la tanca metàl·lica, per parar només uns metres enllà davant de la gran porta reixada. L’emoció em va venir del pensament tan simple que l’Ot ja no tornaria més a la caseta.

Al jardí no hi ha quedat cap rosa, totes han passat a adornar la làpida de l’Ot. El Pol havia preparat un conjunt preciós amb fulles d’heura i les roses grogues. Des dels nou anys que jo també despatxava poms de flors acabades de tallar entre les més boniques del jardí i sabia fer conjunts senzills, però no pas centres ni cap filigrana. Però aleshores, a part de rosers de tots colors, hi havia crisantems, margarides, gladiols i dàlies. Les famílies senzilles sempre tenien un parent que s’encarregava de venir-les a buscar mentre la comitiva s’adreçava al cementiri. Les deixaven damunt les tombes o les penjaven als nínxols, i quan el seguici es retirava, quedaven soles les flors precioses a frec de la pedra. A l’estiu el bat del sol acostumava a solsir-les en poques hores.

Més endavant la ciutat va omplir-se de floristeries, fins i tot al barri del Joncar n’hi van obrir un parell i la feina per al Pol va baixar molt. Només els coneguts del barri i els més pobres les hi compraven. Tan sols el dia de Tots Sants s’ampliava la venda. Però ell, encara avui m’ha tornat a explicar que en temps dels seus pares vivien de les flors, la seva mare hi entenia molt i, d’ella, n’havia après l’art de cultivarles i de combinar-les en centres per fer bonic. T’asseguro que ahir, només amb heura i roses d’un color, va ordir una petita meravella. Em vaig fixar que el paleta que segellava el nínxol, no se’n podia estar de mirar-les. De tant en tant feia una ullada a la filigrana de groc i verd que havia de coronar la seva feina.

Continuo escrivint després d’haver esmorzat i d’haver enraonat amb el Pol. Jo pensava que ell dormia i ja feia hores que rondava sense fer soroll, vol que jo descansi, que no em preocupi per res. Quan l’he sentit a la cuina, ja havia tornat del cementiri. M’ha dit que ha retirat les fulles marcides mentre resava i jo li he preguntat per què s’havien tret les flors. M’ha dit que l’Ot ho havia volgut. A ell, li havia calgut molta fermesa per no deixar-se arrabassar el roser de les grogues, perquè l’altre no en volia veure cap, de flor. L’Ot en realitat no volia veure la gent i el jardí sempre era un reclam. «També va tallar el cirerer, va deixar les moreres i l’acàcia», m’ha dit amb aire de justificació com si li pogués rendir comptes del que han fet amb la seva terra. Sens dubte es recorda que el cirerer era el meu arbre preferit i que cada any m’empatxava de cireres.

Li he demanat des de quan s’havia tornat així l’Ot. En la manera d’escapolir-se cap a una altra conversa, he endevinat que coincidia amb la meva marxa i que el Pol no tenia ganes de mentir. Érem tots dos a la taula i, de sobte, m’ha semblat veure l’Ot, he recordat un gest molt característic d’ell, quan s’escoltava el Pol a punt de burlar-se’n. El veia per dins, però era tan real com la meva figura dins del mirall. Aleshores he estat conscient que no hi podria parlar més i una punxada m’ha trasbalsat. Ja no sabrà que em guanyo la vida fent teatre, que és el meu gran amor, ni podré fer-li la pregunta clau. Per què em va fer fora, en realitat?, per què va deixar d’estimar-me?, per què em va abandonar a l’afecte tou del Pol si sabia que no era suficient per a mi? No són tres preguntes, és la mateixa. Ell havia de saber que jo volia continuar tenint la seva complicitat. Amb una sola mirada ens enteníem, sobretot en presència dels altres. Què va canviar?

Aquesta em sembla l’única ocasió que em queda per saber-ho. Ara és un bon moment… només em sobra el guix del braç esquerre. M’acompanyaràs que me’l treguin? I escolta, d’aquí uns dies, quan hagis enllestit la preparació de Txèkhov, per què no em fas una visita? Et presentaré el Pol que és dolç com un flam. Segur que s’enamorarà de tu.

Una forta abraçada.

LORETO

F., 18 juny 1992

Lisa:

He rebut la teva carta i l’he llegida al pati mentre els pollets grocs feien equilibris entre la ferralla.

Problemes, problemes, problemes. Si fossis aquí, t’adonaries que no n’hi ha, de problemes. Millor dit: són inventats per nosaltres.

Vaig venir a F. portant pressa. Pensava: a veure si l’Ot es posa bo i puc tornar de seguida; el Climent i la Lisa em necessiten per preparar l’obra. Donava per assentat que no faria el repòs que el metge m’havia prescrit per a la curació del braç. Te n’adones? Si fossis capaç de passar dos dies seguits a la caseta, m’entendries. Acabaries fent com jo. Miraries les pistes i el viatge inútil de les pilotes, la monotonia del joc. Per què corria jo? M’he adonat que tinc temps. No m’ho diu cap paraula, sinó l’absència de l’Ot; ho sé per les corrues diàries de cotxes foscos que s’aturen davant de la porta reixada. No t’espantis, estic bé, molt millor que quan vaig arribar, però m’ha marxat la pressa. Vine, si més no el cap de setmana, vine.

Tinc una idea. Per què no assagem aquí? Podem viure plegats i concentrar-nos absolutament en la feina. Fora telefonades i distraccions. El Pol ens farà el dinar i ens ho tindrà tot a punt com si fóssim nens. Així se sentirà afortunat.

Em parles dels perills de furgar en el passat i noto una certa crispació en les teves paraules. Quin mal hi ha? Segons tu la decisió de l’Ot està relacionada amb els meus pares de debò i, d’aquest tema, he d’oblidar-me’n. Sigui el que sigui el que jo descobrís, en què em canviaria la vida?

No hi ha recança en mi. No em plantejo com hauria estat de diferent la meva història si no haguessin mort. Conec massa persones a qui els pares els han complicat la vida, com a mínim. Els han fet patir.

En canvi, quan era petita, jo vaig ser feliç com un animal ben tractat, lliure, qui em pot treure aquesta alegria dels records? Mort l’Ot, em feien por les confidències del Pol, les seves llàgrimes, tot el que me’l podia mostrar tan diferent del meu estimat murri, del seu germà. Encara no sé en quin instant vaig decidir quedar-me, però em penso que va ser quan vaig veure que el Pol no m’ho demanava, no m’ha demanat res. Estava equivocada, sota la seva aparença dòcil hi ha fortalesa, no és tou.

M’agrada la idea d’ajudar-lo a refer el jardí, canviarem l’horrible filat per una gelosia de fusta pintada de blanc, com la d’abans, que encercli tot el terreny al voltant de la caseta. Li proposaré plantar un cirerer… T’agradarà aquest paisatge. No té res de tètric per la proximitat del cementiri, és com una bombolla de calma, un parèntesi.

Ja no hi ha ningú a les pistes, és tard, però encara fa calor. Em preguntes què va ser «allò» que va començar quan era xica. Veus com hem d’enraonar de moltes coses? Prometo que t’ho explicaré. Una forta abraçada.

LORETO

F., 19 juny 1992

Estimada Lisa:

Bé. De moment no pots venir i ho farà el Climent. Em sap greu no poder veure’t encara, però ho entenc. No has descartat del tot aquest lloc per assajar i això m’anima.

Saps? Quan m’assec amb la intenció d’escriure’t, miro cap a les pistes. Aquest vespre juguen dues dones i m’encanto en els viatges de la pilota. Cap a l’una, cap a l’altra, anar i venir, enviar i rebre. Passa el temps i no t’he dit gaire res. Tinc moltes coses per explicar-te, però és còmode mirar només, pensar sense acostar el retolador al full. Crec que és una sort que no tinguis telèfon a casa, si t’hagués pogut trucar sovint, no sabries ni la quarta part del que t’he dit a través de les cartes.

He trobat un fuster que farà la gelosia a un preu que em sembla raonable. El Pol està content i una mica esverat. Hem anat junts a comprar llavors i esqueixos. El jardí tornarà a estar ple de flors. «I la tomba de l’Ot cada dia tindrà un pom diferent», ha dit el Pol. En certa manera li reca fer el que l’altre no volia. Ni jo puc imaginar com l’estimava. Tant, que m’ha costat treure-li quatre paraules sobre abans. No saps la sorpresa que t’espera. Diu que l’Ot em va fer fora perquè es notava que era una noia. Sí, tal com ho has llegit. Jo tampoc no ho acabo d’entendre, però abans que tu ho intentis, t’hauré d’explicar el que sé.

Es veu que quan va morir la meva mare, jo tenia un any i mig si fa no fa, poc temps. La mare només parlava italià, si bé es feia entendre en l’essencial, i ells al principi es creien que jo era un nen. Loreto els era un nom nou i els va sonar masculí. Estic convençuda que el nom és tot un món. Quan dic el teu, el pensament et porta tota cap a mi. L’estatura mitjana i el cos proporcionat, cintura de vespa. Per les dues síl·labes que fan Lisa tinc presents els teus cabells llisos, el mentó tan pla que et fa la cara tota rodona, m’arriba sobretot la mirada clara i penetrant. Qui et va dir que tens els ulls d’aigua salada? Aquest costum teu d’anar pel carrer amb ulleres de sol, encara que no en faci, perjudica el món, creu-me.

Lisa és el que acabo d’escriure i molt més. La veu potent i matisada que tothom admira, els teus gestos ràpids, la quietud que t’empara quan rumies i t’aïlles. La manera de vestir-te. Sempre he volgut assemblar-me a tu, quin miracle fóra! Em produeix una emoció intensa, em diverteix extraordinàriament quan algú diu que ens assemblem, tu saps que el Climent mateix ho ha comentat més d’un cop. Però més que assemblar-me a la teva persona, al teu art, voldria ser tan jove com ets tu quan tingui la teva edat. Espero aprendre’n.

Et parlava del nom i aquí he anat a parar. Tornem-hi. A tu, què et diu Loreto? El meu físic?, els personatges que he representat dalt de l’escenari?, potser el primer vespre que em vas veure i em vas demanar com em deia? Però, què és un nom quan no es coneix una persona o quan aquesta persona és una criatura? A l’Ot i al Pol, Loreto els devia semblar un nom nou, acabat d’estrenar, i, segons sembla, d’home. Quan, ben aviat, vaig quedar apuntada a la llista de dedicacions casolanes del Pol, va saber immediatament que Loreto era una nena. De tots dos, només ell m’alimentava i em vestia. Però s’ho va callar. Li he preguntat per què i m’ha dit que una altra hora m’ho contaria, que havia d’anar al cementiri. Per tant: una altra hora serà, germana.

Una abraçada,

LORETO

F., 20 juny 1992

Lisa estimada:

Quan de bon matí el Pol m’ha vist parada al costat de la vinya que s’ajunta amb l’heura, m’ha dit: «Em pensava que ja no te’n recordaves». No crec que sigui possible oblidar certs fets, però això no li he dit, pobre Pol. Fins ara jo havia guardat el record en la intimitat de la mirada. Només a ella, li havia permès posar-se damunt del lloc exacte, al peu de la parra que s’empara en una paret de la caseta i es barreja amb l’heura. Estan de tal manera unides que si no t’hi acostes no se sap de qui són les fulles, quin és el verd de cadascuna. Aquesta mena de llindar dóna entrada al pati de darrere, on abans hi havia gàbies de conills, i on les gallines i les dues oques marcaven límits entre si o decidien tenir una estona en pau. Els gats hi entraven i en sortien a conveniència, sense comprometre’s a res. La Filadèlfia hi governava, organitzava corredisses a dojo fins que jo la cridava i aleshores ella venia cap a mi movent la cua peluda, li brillaven els ulls i el musell.

Ara el pati és ple de restes o deixalles, no sé com dir-ne, semblen els arrossegalls d’un naufragi o els bocins salvats d’un foc gran. Sinó que a simple vista, no hi ha salabror incrustada en cap superfície, ni tampoc no hi sé veure les mascares que deixa la flama quan no consumeix.

Una palangana a mig rovellar, un metre quadrat d’uralita en bastant bon estat, peces de ferro de gruixos i mides diverses —forrellats, una barana de balcó sencera, cargols i femelles de gegant—, un piló de bigues de caires gastats, un joc de pesos amb el seu estoig de fusta, dos pots per mesurar la llet, sòcols, testos, rodes de camió i molts altres materials enformats.

Es veu que els dos últims anys l’Ot havia abandonat les feines de manobre que li proposaven i es dedicava a rastrejar per la ciutat amb un antic cotxet de criatura, d’aquells que en el seu temps devien resultar ostentosos. També l’he vist al pati, arraconat. Escodrinyava els contenidors dels carrers, potser les papereres. El Pol m’ha dit que no ho sap del cert, però que creu que es passava gran part de les hores de la matinada voltant. Del que està segur és que l’Ot dormia de dia, i, quan es llevava, el primer que feia era ensenyar-li tot el que havia arreplegat. M’imagino el toc de fatxenderia que l’Ot devia fer servir. No volia que el Pol ho col·loqués al pati, ho feia ell mateix davant de l’altre i, mentre, li cantava les excel·lències de les captes, decidia quant es podia demanar per cada andròmina i l’avisava que si algú s’hi interessava, que no rebaixés ni un sol cèntim del preu. M’ha dit el Pol que rarament venien res, però que un dia un xalat els va donar trenta euros per una escultura esquerdada.

Hem caminat pel pati, hi ha tres gallines i uns pollets grocs que fan una impressió terrible de fragilitat. Semblen supervivents entre tant material de desguàs. He vist una taula que podria servir per algun decorat. Quan hem passat sota el marc de verdor que fan l’heura i la vinya emparrada, d’on pengen alguns carrassos verds de gotims com pèsols, m’he aturat a mirar la terra. Aleshores ha estat quan el Pol m’ho ha dit: «Em pensava que no te’n recordaves».

Allí mateix vaig enterrar la Filadèlfia una tarda, aquell vespre vaig anar a oferir-me a la companyia que representava Guimerà al Teatre Principal, això ja ho saps. Tu eres al costat del director i em vas preguntar com em deia. No oblidaré mai aquell moment. El que no t’he explicat és que ja feia unes setmanes que l’Ot m’havia dit que me n’anés, que ja era una dona. Però no li vaig fer cas fins al dia que la gossa va morir. Pobra Filadèlfia!, resumeix la felicitat del meu paradís infantil.

Ara les pistes són buides. Sento una mena d’absència. La pilota no segueix el seu camí, que tendeix sempre al retorn, al punt d’inici.

Encara no t’he explicat allò, però no trigaré. Demà mateix, segurament. El Pol ha començat a dir-me una història que lliga amb el tema, però no ha acabat encara, i a més, la mà útil em fa mal de tant escriure.

Demano la gràcia d’una frase teva, no sabia que fossis tan mandrosa. Sort que he rebut carta del Climent i m’assabenta de l’estat caòtic de la Companyia, de les trifulgues de diners. Sé que estàs cremada. Et telefonaré avui al teatre perquè necessito sentir la teva veu. Lisa, t’enyoro.

LORETO

F., 22 juny 1992

Amiga meva:

M’he llevat embotada i ha estat un consol veure les dues pistes amb els seus jugadors sempre de blanc, enviant i tornant les pilotes com si tingués algun sentit. M’he trobat millor després d’una estona d’observar el seu petit món en ordre. He decidit ajudar el Pol al jardí i a la casa, després he anat a veure el fuster.

Ahir per fi vaig parlar amb tu. Sí, però no entenc per què em dónes pressa a tornar. Tantes ganes que tenia d’escoltar-te i resulta que em dius que si fem cas del passat sempre acaba perillant el present. En el meu cas, t’equivoques. T’explicaré el que he tret al Pol mentre terrejàvem. Amb el meu braç blanc ja pots pensar que no he fet gran cosa.

Ha començat enraonant de la seva mare, explicant que tot el que ell sap sobre flors li ho havia ensenyat ella. També li deu els coneixements que té sobre cuina i neteja. T’asseguro que no són pocs. Quan el Pol ja donava el comentari per acabat, li he preguntat com era que l’Ot no havia après, com ell, de la mare. Aleshores m’ha explicat que el seu germà era inquiet i des de nen preferia sortir amb el seu pare que feia de paleta. He notat que li costava deixar-se anar, però al final m’ho ha explicat millor. Ha fet una reflexió interessant.

Diu el Pol que les persones que valen molt sovint es tornen extremades, són perfeccionistes i, per tant, intransigents. La mare renyava molt sovint el marit en relació a les feines que li demanava quan era a casa, i es disgustaven contínuament per motius sense importància. Et faràs una idea de com era la meva «àvia» per la qüestió dels noms. Només li agradaven els noms amb o. Ella havia triat els noms dels seus fills bessons i tenia a punt Dolors i Consol per si arriben a ser nenes.

Lligava molt estrets els tres homes i quan es van fer grans, l’Ot s’hi enfrontava. El pare es va decandir i va morir aviat, quan ells tenien dinou anys. A partir d’aquell moment, l’Ot es va distanciar quasi totalment de la mare, a penes li enraonava. Però es veu que la situació no va durar, perquè la mare no va tardar gaires anys a seguir el marit. Des d’aleshores, en qualsevol ocasió, l’Ot pontificava contra les dones i va fer una mena de vot contrari al matrimoni que, d’alguna manera, englobava el germà. Era com si hagués dit al Pol: no seràs tan ruc com per casar-te! M’imagino la mirada de superioritat planant per sobre el pobre Pol.

Deus pensar, quina relació té amb allò? Al vespre continuaré.

Ja torno a ser aquí i ja torno a tenir, al fons, l’escenari ocupat pels meus disciplinats jugadors, com si no s’haguessin mogut des del matí.

La que ara t’explicaré és la història que de debò m’interessa i que he trobat a faltar tota la vida. Resumiré el que el Pol m’ha dit, ho ha fet amb els ulls humils i la veu lenta. Reconec que estic molt excitada.

Una tarda de cel violeta, es congriava tempesta, va passar un estrany enterrament per davant de la caseta. El carro de l’ajuntament, sense cap adorn, menava un taüt fet amb taulons sense polir ni envernissar i, darrere, seguia només una noieta amb una criatura als braços. T’he de dir que el pas de comitives endolades era un fet habitual per la situació de la caseta, i per tant, no en fèiem més cas que el que comporta deixar-ho estar tot si calia despatxar algun pom. Però aquella tarda, tant l’Ot com el Pol van fixar-se en l’espectacle que, de tan sobri, resultava desolat. L’Ot va rondinar per la pobresa extremada del carro i la desídia que mostrava l’únic home que el conduïa. Va manar al seu germà que tallés unes flors i després va dirigir-se amb el ram més enllà de la portalada d’entrada al cementiri, a la terra on colgaven els suïcides i els insolvents.

Al cap d’una estona, la noieta que duia la criatura al braçat va entrar al jardí per donar les gràcies. No enraonava la llengua del país, era forastera i semblava molt jove. Al moment que el Pol li oferia menjar i beure, van començar a caure unes gotes com prinyons, després aigua, molta aigua enmig d’un terrabastall de trons que anaven precedits per les fuetades de llum dels llamps. La dona estava dreta a la cuina, no havia gosat seure ni el Pol havia tingut l’empenta d’oferir-li una cadira tement la reacció de l’Ot. Ho va fer ell mateix mentre renegava dels municipals i de tota la raça de pixatinters que els manaven. No parava de ploure i es va fer fosc de seguida. Els dos bessons van saber que la noia havia donat tot el que tenia a canvi d’enterrar el seu marit, mort d’una mena d’epidèmia que ja havia causat una altra víctima dins la troupe del circ, que era instal·lat des de feia poc temps a la ciutat. L’havien acomiadat perquè havia insistit a enterrar el cos del marit i li havien girat l’esquena. Se la veia molt abatuda i feia llàstima, però m’ha confessat el Pol que ell va sentir una certa angúnia pel contagi. Per segona vegada en una mateixa tarda, l’Ot el va sorprendre oferint a la noia l’habitació dels mals endreços, l’única que hi ha a la planta baixa, per deixar passar la tempesta i reposar fins que es trobés amb forces. Has endevinat qui era la criatura?

Com pots suposar la història m’interessa i em quedaré fins a saber-la completa. No pateixis, que ja falta poc. No t’esperaves que la meva biografia tingués aquestes escenes dramàtiques?

Un petó de la protagonista.

LORETO

F., 23 de juny de 1992

Estimada Lisa:

Des d’aquesta calma de la caseta, escriure’t se m’està fent un costum. Com mirar les pistes i endevinar de seguida qui domina el joc, qui és dels dos jugadors aquell que a penes recollirà pilotes.

Només de tant en tant, els autobusos s’aturen a la parada on abans hi havia la bòbila, els viatgers que fins al moment de frenar anaven junts, es dispersen en un no res. Prefereixo l’hora primera; després, les dues pistes es buiden a excepció dels dies de festa. Els jugadors són persones que deuen tenir moltes altres ocupacions, però mentre són a l’aguait, a banda i banda de la xarxa, o quan es mouen amb les raquetes a punt, fan de decorat a les meves paraules. De vegades em quedo encantada buscant amb el pensament la manera clara de dir. El joc d’anar i venir, el joc d’ells, d’elles, me l’acaba portant.

Avui estic ensonyada, m’ha despertat un somni i em noto lenta, com si tingués un peu encara en les escenes somniades. He somniat que no trobava cap vestit adequat per anar a una festa. Enfilada en una escala, buscava en una maleta on hi havia roba. L’obria, i un gall estirava unes mitges, no les hi podia prendre i se les empassava. Eren negres.

Pujava en un taxi, en què potser ja hi havia viatjat abans, em trobava dèbil, potser malalta. Estava amoïnada i crec que li ho comentava al taxista. Passàvem per un espai semblant als voltants d’un mercat quan ja han endreçat les parades, columnes sostenint alers alts i una claror grisa. El taxista reia i jo em sentia defallir.

No sé si quan m’he despertat he pensat que el taxista era la mort o era dins del somni que ho pensava.

Hi ha un punt en comú entre el somni i el que et vull explicar. El meu jo del somni no era com sóc. No em refereixo a la cara, que no recordo, sinó al fet que jo era més menuda, tenia els cabells llargs, d’una mida així com tu els portes, i anava vestida amb faldilles fins al turmell.

Ja saps que només porto faldilles a dalt de l’escenari si el personatge ho exigeix; vaig jurar que mai més no en tornaria a dur. Ara és diferent, puc trencar quan em sembli el jurament que em vaig fer a mi mateixa, però el cas és que de petita sempre vaig portar pantalons i camises que em comprava el Pol a les paradetes del mercat. Roba barata, baldera perquè durava més, sempre me’n sobrava poc o molt. I jo m’hi trobava bé. Els cabells també me’ls tallava el Pol, curts com els solien portar els nens de la meva edat, i ho feia amb molta traça.

Doncs, el que et volia dir. No recordo exactament quan em vaig fer la pregunta, però crec que abans de l’escola no me l’havia plantejada mai d’una forma clara. Qui sóc jo? A l’escola vaig entendre que davant dels altres estava en fals. Quan dic els altres no em refereixo a l’Ot ni al Pol, ni als gitanos, ni als obrers de la bòbila, ni als quatre municipals de pompes fúnebres. Des del primer moment, vaig sentir avorrició per les nenes de l’escola i em vaig allistar entre els qui els pegaven i maldaven per espantar-les i riure-se’n. Suposo que odiem allò no paït que forma part de nosaltres. L’Ot i el Pol m’havien tractat com un nen i no tinc cap record de la meva mare, d’aquells mesos que vam viure juntes a la caseta, abans d’ella morir. Vull que el Pol em parli d’aquest temps.

Doncs, a l’escola, encara que sembli impossible, jo era un nen. Amb el meu nom. Loreto. No crec que cap company ho posés en dubte. Veuràs, m’enfilava als arbres millor que ningú, tenia força i sabia fer tots els papers. Sense notar-ho, m’havia ensinistrat en l’art de la murrieria, observant l’Ot irònic, de poques paraules, independent i brusc. Va ser per a mi, model i ídol. El Pol mans, feiner i traçut, afectuós, era per a mi com l’empaperat de la sala.

Et costarà de creure. Aprovava. Però al final de cada curs, calia buscar nova escola per al següent. Només feien menester dues condicions. Havia de ser pública i havia d’estar situada al més lluny possible de l’anterior. Cada any m’expulsaven. Havia arribat a posar un llangardaix mort dins del calaix de la companya més estúpida, segurament la més femenina. També havia fet entremaliadures més suaus com confegir un insult amb lletres daurades despreses de les llaçades de les corones del cementiri. Ja t’he explicat alguna d’aquestes anècdotes, però no gosava dir-te que me les empescava i les portava a terme tota sola. Doncs, et parlava de les escoles. Per més distant de l’anterior que fos l’escola següent, la meva actitud devia actuar com un imant, al cap de poc temps, entre els estudiants començava a córrer allò. Veia els companys de la classe com s’anaven distanciant, les nenes feien rotllos i esclafien a riure o parlaven en veu baixa quan era a prop. Després venia l’acció. A la sortida o abans d’entrar em cridaven saltimbanqui, pallasso, bord, a dins de l’aula m’enviaven paperets amb alguna pregunta. «Qui és el teu pare?». No creguis que jo plorava o m’acovardia. Al contrari, m’accelerava. L’embranzida em portava sempre a la violència i d’allí, tard o d’hora, me’n venia l’expulsió. Quan l’Ot es va adonar que aquell ésser anomenat Loreto era una nena, una noia, feia molt temps que jo n’era conscient i que ho dissimulava fent causa comuna amb el Pol. Des d’aleshores va deixar d’enraonar-nos, tot i saber que el seu germà era l’únic responsable d’aquella situació.

Em vaig sentir tractada injustament per l’Ot i vaig oposar contra ell una indiferència tan gran com la seva. En canvi, no em vaig girar contra el Pol, i és que fins que vaig anar a l’escola, havia estat feliç. En la darrera on em va inscriure, vaig entrar-hi com a noia. Recordo que el Pol va dirme: «com abans millor». S’havia gastat força diners en roba «adequada». Crec que les faldilles, les bruses, un vestit, devien estar-me bé, però jo em sentia disfressada. Continuava repel·lint les noies, els parava trampes, les feia plorar fàcilment. Quan tornava a casa, m’arrancava de sobre la roba d’anar a l’escola i em posava uns pantalons i una camisa. M’enfilava a l’acàcia, que és el més alt dels arbres del jardí, o m’allunyava seguida de la Filadèlfia i caminava de pressa fins que queia batuda de cansament i de ràbia. En la solitud de foravila, qualsevol racó m’era bo per plorar fins a apaivagar-me. També a l’última escola van seguir-me els riures i els xiuxiueigs dels sers del meu propi sexe, els nois m’eren llunyans des de bon començament. Gràcies a una mestra, vaig examinar-me a pesar d’haver faltat tot l’últim trimestre del curs.

El Pol em crida. Encara no he esmorzat i ja deuen ser més de les deu perquè a les pistes no hi ha ningú.

S’ha fet de nit i les pistes són il·luminades. Em semblen absurdes aquestes persones vestides de blanc, encara que sé que em són semblants i segurament, una hora o altra, se senten estranyes com jo avui.

El fuster no ha avançat gaire el seu treball. En canvi, el davant de casa torna a ser un jardí, no l’erm que jo vaig trobar fa pocs dies. Avui el Pol estava rejovenit, content. Potser per això l’he punxat més del compte, per veure si m’acabava d’explicar la història de l’estrany enterrament, de la noieta del circ, la meva mare.

L’endemà d’aquella nit de tempesta, el Pol va sentir compassió de la criatureta i de la mare que, de tan jove, era un esqueix de dona. Així mateix ho ha dit.

Ella va dir-li que treballaria a canvi d’acolliment, el temps només de refer-se una mica. El Pol sabia que l’Ot diria que no. Però la xicota estava molt malalta i va passar més d’una setmana al llit, amb febre.

Després, el metge va prescriure la necessitat d’una recuperació. De tal manera que, feia a la vora d’un mes de l’enterrament, el circ havia plegat la vela i deixat la ciutat, i encara quedava la voluntat de la noia per pagar tot el que havien fet per ella i la seva criatura. En resum: que la presència de les dues ja no era estranya a l’Ot. El Pol callava, no mostrava interès. I es van quedar.

Però, què importa ja? Per què t’ho explico, jo ara, tot això? He fet patir el Pol inútilment. Avui que estava content, s’ha entristit tantíssim que no m’ho perdono. I ara m’entristeix a mi repetir-ho i saber del Pol el que no havia sabut fins avui, encara que siguin coses que, d’alguna manera, tenen relació amb mi. I al damunt de tot, m’ha nascut una sospita.

Tenies raó. Demà començaré a preparar el Pol i tornaré de seguida. Ara en tinc moltes ganes, i no entenc com he pogut passar més de tres setmanes en aquest estat semivegetal, aquí.

T’abraça amb tot l’afecte.

LORETO

F., 25 juny 1992

Sí, Lisa. El passat s’ha de deixar colgat com els cossos dels morts. No es pot gratar la terra sense fer-se mal a les ungles i sense posar al descobert residus que fereixen la vista. La nit passada no he dormit i quan m’he llevat, les pistes eren buides, el bat del sol il·luminava els dos quadrilàters enrondats de filat.

Fixa’t, el Pol és un vell fràgil i l’Ot ha mort. Qui sóc jo per venir a destorbar la seva pau? Fins avui no m’he fet aquesta pregunta. Per què passo comptes? Saps, Lisa? Penso que m’he venjat llargament durant aquests anys de separació. L’Ot em va fer fora i jo vaig tenir sort. Et vaig trobar juntament amb el teatre i vaig enfilar amb seguretat el fil de la meva vida. La felicitat no em va impedir venjar-me i ho vaig fer amb el silenci. Silenci absolut, el primer any. Una felicitació per Nadal, el segon, i a pesar de l’agraïment llagrimós del Pol i de la firma de l’Ot al capdavall d’una carta, els dos anys següents no va augmentar la meva correspondència. Cap visita. Encara em vaig plantejar si venia quan el Pol va fer-me saber que l’Ot estava malalt. Si no arribo a tenir el braç enguixat i una recomanació fervent de repòs absolut, segurament no hauria vingut. Tu també ho saps. I he furgat i he fet patir, no t’he fet cas.

T’acabaré d’explicar la història dels meus pares perquè després ja no en voldré parlar més. El Pol es va enamorar de la noia, de la meva mare. Passaven gran part del dia junts a la casa i al jardí, en compartien les feines. La seva veu s’ha fet prima quan m’explicava el que escric, les arrugues semblaven enfonsar-se-li més al front però els ulls continuaven tenint la claror innocent que em va acompanyar tota la infantesa.

Quan el germà no hi era, el Pol pensava: «Si l’Ot no tornés…». No ho volia pensar, però era tan feliç amb la noia i jo, tots tres… L’Ot treballava de manobre i passava poc temps amb ells. Però un dia, el Pol va tenir la sospita que la noia estimava el seu germà, li vigilava les mirades quan l’Ot era a casa. Estava engelosit. Fins que un vespre va estar-ne segur, va semblar-li clar que la noia estimava l’Ot i aquella mateixa nit va prendre un determini. Ell no sap per què, va seguir el seu instint i va esperar que el germà dormís, aleshores va vestir-se amb la roba que l’Ot havia dut posada durant el dia i va baixar a les fosques a l’habitació del costat de la cuina. Però jo, per què t’explico tot això? Pobre Pol, que trist l’he vist!

És de nit. Les pistes són a les fosques. Des de la finestra només distingeixo les branques de l’acàcia il·luminades com per un efecte de tornaveu pel llum que tinc sobre la taula. No. El Pol no ha continuat explicant-me els seus records. Li ho he demanat jo, que no continués. Li he dit que tenia ganes de sortir amb ell, no pas de quedar-nos quiets enraonant a casa. Hem anat a portar el pom al cementiri, abans de deixar-l’hi, ha retirat el d’ahir i jo m’he quedat una rosa groga que no s’havia marcit. Després hem pujat al cotxe i hem anat a veure com va la feina del fuster. Li falten un parell de dies, hem sortit alegres pensant en la gelosia nova. Serà blanca com l’anterior. Li he proposat d’anar a fer el vermut i m’ha mirat com si mai de la vida no hagués esperat tal sortida. Alguns diumenges, fa molts anys, l’Ot ens convidava a fer-lo, el vermut, i ara penso que el seu gest era paternal, com si el Pol i jo fóssim dues criatures de la mateixa edat a qui s’ha de donar un gust de tant en tant.

Ens hem quedat callats en una terrassa a l’ombra, la taula entremig de tots dos. Olives, patates i les gerres de cervesa al davant. Jo estava molt bé així, en silenci, però de sobte el Pol ha començat a enraonar. M’ha dit que ell era culpable de tot. Primer havia fet cas a la mare, deixava que fos arbitrària, la seva mare que torturava el pare a retrets. D’alguna manera, en no oposar-s’hi, el Pol li havia fet costat. Després havia volgut enganyar la noia per tenir-la, encara que fos d’una forma tan mentidera. Se sentia culpable d’haver desitjat deslliurar-se del seu germà i també, en el fons, de l’avorrició que l’Ot sentia per totes les dones. Però de tots, qui més havia pagat els seus plats trencats era jo.

He rigut i li he dit que s’equivocava de ple, que si ell no m’hagués alimentat i cuidat, m’hauria mort. Li he agafat una mà. Però semblava enderiat. Després d’empassar-se un glop de cervesa, ha continuat dient que per culpa seva la noia havia marxat i anys després l’Ot m’havia fet fora.

Jo volia que no parlés més del passat, just al contrari que fins fa poc. Però havia confirmat la sospita. La mare no va morir, va marxar. Un remolí ha barrejat dins del meu estómac les patates i les olives mullades de cervesa. Crec que no s’ha adonat que m’ho havia dit, però per fi ha callat. No sé si per por que ell continués enraonant, ho he fet jo. He procurat parlar a poc a poc, amb afecte.

Li he dit com havia estat feliç de petita, amb tot aquell món, la caseta, el jardí, el pati, els animals, sobretot la Filadèlfia, per a mi sola. A més, havia estat una experiència única ser un nen i tan lliure. M’escoltava molt quiet, com si la confessió del que ell considera les seves culpes l’hagués deixat descansat i absent. He continuat explicant. Després, havia trobat aquesta amiga a qui escrivia, que m’havia ensenyat i m’havia introduït en el món del teatre, que era extraordinari. Em sentia vehement. Li he dit que, quan entrava en una obra, la vivència era tan intensa que deixava d’interessar-me el món de la realitat, tan gris i trist, que em feia l’efecte que vivia en un planeta a part.

De sobte m’he recordat que portava algunes fotografies al bitlleter. Mentre se les mirava, jo li he explicat que, com que sempre porto els cabells curts, sovint faig servir perruca per actuar. Esperava trobar els seus ulls sorpresos, potser alguna pregunta, però m’he adonat que ell mirava fixament una de les fotos, un primer pla teu de l’estrena d’Otel·lo. Ha alçat un moment els ulls cap a mi, sense preguntar, i li he dit que eres la meva amiga, aquella de qui li havia parlat, que m’havies estat com una germana gran. Com si no m’escoltés ha deixat anar: «Com es diu?», «Es diu Elisa, però jo sempre li dic Lisa». Llavors he vist que tot somrient plorava.

Em sembla Lisa que et toca jugar.

LORETO