L’àlbum

I. LA PALMA

No, no portava els cabells curts. Guaiti, m’havien recollit la cabellera dins del casquet de piqué blanc que fa conjunt amb l’abriguet. Veu? El que passa és que es confon amb el cel. No sé si es nota que és de piqué, aleshores es portava molt, però no escalfava i feia fred; miri l’abric!, l’últim trau desbotonat deixa veure una jaqueta de llana que me’n recordo que es cordava amb cremallera; al coll i als punys feia aquesta sanefeta, que era blanca, miri, veu?, també es veu aquí, el puny de la mà dreta, que alça la palma, queda al descobert perquè les mànigues de l’abric són amples, veu? A part del jersei de llana, que estic creguda que era vermell, fixi’s en la rialleta de fred. No es pensi, al meu poble la primavera és reconsagrada, hi fa fred, i no es pot badar. Encara que, ja ho deu haver notat: les cames descurtes, només els mitjons que sobrepassen tres ditets els turmells. Mitjons blancs, com eren les sabates, el que passa és que les tapa el gos estirat als meus peus.

Aguanto una palma xica, que sembla que dugui escombretes mirant amunt i això d’aquí diria que són roses, encara que algun any havia dut palmó i el que més m’ha quedat gravat són uns rosaris de sucre amb les denes vermelles. A la foto, no se n’hi veu cap de gormandada, potser me la van fer a la tarda. A l’església mateix, la canalla estiràvem els penjolls ensucrats de les palmes dels altres així que badaven. Segurament va ser després de missa, perquè no li ho he dit: això és el terrat de casa. Vegi, aquí hi ha una enfiladissa que feia unes flors blanques, menudetes. Sí, el padrí rondinava perquè la mare s’hi passava estones llargues, al terrat, regant, canviant la terra de les flors.

Sí. Tenia les cames molt primes. Sempre les hi he tingudes, miri, fins i tot èpoques en què he estat més plena, perquè grassa, grassa, no ho he estat mai. En aquesta foto les cames més que primes semblen desnerides i com si no haguessin d’aguantar, així, una mica garrelles, fa l’efecte que la palma i el casquet pesen i les bomben.

Vaig néixer en aquesta mateixa casa, l’única que aleshores hi havia al carrer Navarra. Era de tres pisos i tenia una escala amb barana de ferro i passamà de fusta, els seus replans, i a dalt de tot, la seva claraboia. Encara hi deu ser. Vaig saltar els graons segons el temps que tenia. Xica, xica, d’un en un i ajudada; més grandeta, de dos en dos; més endavant, de tres en tres; fins que vaig saltar tot un pany de vuit graons com el meu germà. També recordo el guix de les parets, que s’havia embrutat amb escrits i amb osques de moltes mides. Quan en vaig saber i no hi havia ningú, m’entretenia a llegir què hi deia, un dia hi vaig reconèixer la lletra del meu germà i, com que no em va agradar el que hi deia, no les vaig llegir mai més. Encara me’n recordo: «Josefina, purpurina».

Durant molts anys em va semblar alta i gran la casa, segurament fins que van construir als seus voltants i van pavimentar els carrers. En canvi aquí, que devia tenir set o vuit anys, no hi havia voreres. A banda i banda del carrer Navarra, que baixava de dret fins al barranc, tot eren horts. El terra durant l’hivern es posava tan dur que semblava pedra viva, només el vent de març, vent de port, alçava alguns sarpats d’arena que s’acaçaven amb la polseguera en una conga de remolins. Ja li dic, un fred que pelava a la primavera… en aquell carrer de Navarra que fa molts anys que ja no es diu així.

Sí, em feien anar mudada, dintre de les possibilitats, però en això la meva mare i la meva tia hi tenien punt. No era confecció, compraven la roba i es cosia a casa o es portava a la modista. Jo vaig ser molt feliç, sap? Encara em veig corrent per aquell carrer, arreu del poble, amb el gos. Aquí no es veu gaire, només que era de pèl negre. Era molt fester i intel·ligent. Encara em sembla que sento la meva mare. En aquest gos només li falta parlar.

No obstant, tinc dos records tristos del gos, bé tristos, estranys, no sé com dir-li, que em van fer adonar, amb els anys, que de xic no s’és tan innocent, que potser no era tan feliç com ara em fa l’efecte. Lligant caps vaig a parar al gos. Esca, Esca li dèiem. Era una gossa, però passa com en tot. Diuen: l’home ha aconseguit això, ha arribat a la lluna, o, l’home viu més anys, però volen dir l’home i la dona, ja sé que s’entén. Volen dir la gent, les persones, però aquestes serien les paraules adequades per dir-ho tal com és. Doncs, amb els animals passa el mateix. Jo deia: tinc un gos, tal com ho havia sentit, però era una gossa juganera, de cua de ventall. I ja no sé per què ho explicava això…, jo l’estimava molt aquella bèstia. La pentinava i li posava llaços a les orelles i a la cua, com si fos una nina, i no li agradava, no. Fins i tot feia una mena de ploricó quan se’n cansava, però ja se sap com són les criatures. Hi tenia passió, va ser la meva millor joguina.

Ah!, ja sé què li volia dir. Que la volia per a mi tota sola, la gossa. Compto que, quan som petits ho volem tot per a nosaltres ben sols. Es diu que som innocents, però compto que ho som poc, no vull dir que sigui dolenteria, però sí egoisme o com s’hagi de dir. No entenem que el que ens agrada, s’hagi de repartir. La mare mateix, les atencions de la mare, les joguines, tot.

El cas és que quan la gossa era cadella, els primers temps que la van portar, que ni me’n recordo com va anar que ens la regalessin els Feliu, doncs quan era una novetat, jo la volia només per a mi. Però al germà també li feia gràcia, encara que era més gran que no pas jo. Ens portàvem cinc anys, aleshores ell devia tenir-ne catorze o quinze, però quan era a casa, no parava de fer jugar l’Esca, i jo no hi tenia res a pelar. Aleshores vaig ordir un engany, potser el primer de la vida, a plena intenció. Vaig fer veure que estava malalta, que no em trobava bé. Com que tenia salut i no em queixava mai, la mare em va fer cas, tota amoïnada, Josefina queda’t al llit, mentre el meu germà se n’anava cap a estudi. El cas és que al cap d’una estona vaig fer que em trobava més bé, i una mica més tard, que em volia llevar. Vaig esmorzar per fer contenta la mare i vaig acabar al carrer amb l’Esca. La mare se’n devia adonar, però no recordo ni càstigs ni renys, res més que la gossa jugava al meu aire i gust.

Justament, amb els anys, aquest record es barreja amb un altre per l’estil, potser va passar el mateix dia que em van fer la foto de Pasqua. Sé que era en un poble veí, més xic, a casa justament dels amics dels meus pares que ens havien regalat la gossa. Hi va haver una mica de festa per a la canalla i vam tustar cucanyes a la plaça. Ja ho sap, unes gerres de terrissa barata penjant plenes de serradures on s’hi barrejaven, pot comptar, quatre caramels, pega dolça, xiulets i espanta-sogres, potser alguna piloteta o joguina barata. Tinc present un ninet més xic que un dit menovell, de plàstic dur, color rosa fort, tot d’una peça, ben just es marcaven els bracets i les cametes, una bagatel·la, cregui’m, però em va caure en gràcia. Encara no li he dit el més important: l’havia guanyat d’una buscallada certa la filla dels Feliu, que era una mica més gran que no pas jo. Només em recordo del següent. Ja havíem berenat al menjador, que era a la planta baixa, i no sé si vaig tornar a entrar o m’havia reressagat. Només sé que em vaig trobar sola davant del bufet de casa seva, davant de l’extrem on havíem descarregat els nostres tresors, cada una en un muntet, abans de tornar a fora per jugar. Encara em sembla sentir que la Josefina, jo, estira el braç i que la meva mà dreta agafa el que volia, el ninet rosat i enterc com un canut.