La boira

A la Montse Garcia de la Chica

14 desembre 90

«Bé. Fa tres hores que he arribat a Lleida i ja he donat la conferència. Ha estat un èxit. Ara sóc a l’habitació de l’hotel.

»Se’m fa estrany trobar-me en aquesta ciutat després de tant temps, i alhora em sembla el més normal del món. No sé per què no hi he tornat abans.

»Havia oblidat la boira. Dels tres cursos que vaig estudiar a Lleida, cada un amb el seu hivern, recordo dies en què no s’hi veia a una distància de quatre passes. He hagut de venir-hi per retrobar aquesta estranya quietud que porta la boira. Fa la sensació que el temps s’estira i que pesen les hores embolicades en aquesta massa. Quan he arribat a la ciutat la broma era blanca, abans de la conferència havia passat a grisa, i, en aquests moments, s’ha fos en la foscor que sembla tenir gruix, és densa. Tinc ganes que passi el temps de pressa, que siguin les deu, anar a sopar amb l’Enric, divertir-me. No estic bé sola, aquí, a l’hotel. Només són dos quarts de nou.

»Acabo de guaitar per la finestra. Avui la boira ja no s’alçarà i potser demà la trobarem en despertar-nos. Sé que pot dominar bastants dies continuadament. Diuen que quan belluga, el fred és més viu, i no és estrany que després de bellugar s’alci, però el moviment de la boira pot durar qui sap quant. Posem per cas: des d’una claror intensa que transparenta rodona darrere el gruix de la broma i que marca que el sol és allí darrere, fins al moment que se separa el tel, com si fos fum que vola, poden passar tres hores. Si una persona ha estat en un lloc cobert i traspassat per la boira i ha vist com s’esfumava, encara que hi hagi tardat força temps, no se n’oblida mai. D’això, n’estic segura.

»I només són dos quarts i cinc de nou.

»Doncs he tornat a Lleida després de molts anys d’haver-ne estat fora. Quan anava al poble a visitar la família mai no em va venir de gust aturar-me a Lleida o fer-hi un tomb expressament. O no m’havia vagat. Però ha arribat el dia. Em van proposar intervenir en un cicle de conferències sobre salut. “Alimentació i exercici corporal. Prevenció de malalties” ha estat el títol de la meva. Està molt ben pagada i, a més, una casa de productes dietètics em convida a sopar i a una habitació doble a l’hotel. És divendres. He quedat amb l’Enric a les deu a la recepció. Ell pujarà amb cotxe des de Barcelona, quan surti de la feina. Hem decidit passar el cap de setmana a Lleida.

»No em vull estar més aquí tancada. Sortiré una mica.

»Un quart de deu.

»He caminat pels carrers fumosos de boira amb la satisfacció de sentir-me abrigada enmig de l’ambient fred, i de disposar d’una hora llarga abans de tornar a l’hotel. Però estava avorrida. He pensat que m’agradaria telefonar a la meva mare perquè em tornés a explicar aquella anècdota tan divertida del Lluís i la boira. Però sabia que si li telefonava i li ho demanava, s’estranyaria molt. La meva mare és molt graciosa contant casos, però en els últims quatre anys sempre que enraono amb ella, em pregunta quan ens casarem amb l’Enric i em demana que el porti al poble, a casa, i tota la lletania de passos. He passat de llarg davant la cabina de telèfon a pesar que m’hauria agradat tornar a sentir amb quines paraules exactes el Lluís es despullava quan hi havia boira.

»Em trobava en un dels carrers més cèntrics de la ciutat, he continuat entre la gent que havien deixat de mirar-me amb simpatia, que no em veien ja com a conferenciant; al carrer, les mirades m’han fregat desinteressades, passavolants. Els aparadors de les botigues són plens a vessar, il·luminats. Arran de la vorera, petits avets adornats amb boles de colors, cada un amb una estrella platejada a la punta. Jo encara em sentia envoltada pels aplaudiments de la sala de conferències i em veia alçant-me de darrere de la gran taula després de desconnectar el micròfon. Clic. Algunes persones se m’acostaven. Com una imatge mal païda, la ment me la repeteix. Em veig alçant-me i fent clic; tres persones avançant cap a mi. Després, una altra vegada.

»Fa fred, he notat a les galtes i a les orelles la humitat intensa. L’abric de pells i les botes folrades em protegien sense pes com els cobrellits nòrdics. M’he sentit flotar, adequada. De sobte se m’ha acudit que podia comprar algun record per a l’Enric, donar-li una sorpresa. I m’he acostat a l’aparador d’un estanc gran. Com la majoria de les botigues que m’he trobat al pas, no el recordava. En aquests anys que jo no hi he tornat, la ciutat ha canviat molt. Compto. Tretze, tretze anys.

»He entrat a l’estanc. A més de tabac i segells, hi venen caramels, objectes de regal de tota mena, és un local gran i modern. He demanat una cartera de senyor. “De carteres no en tenim”, ha fet, ben resumit, el dependent sense alçar la vista. He assenyalat cap a un extrem de l’aparador i sense bellugar ni poc ni gaire, m’ha dit que eren per guardar carnets. No m’he deixat immutar per la seva eixutesa, i li he demanat tot seguit que m’ensenyés encenedors. N’hi havia un mostrador farcit, col·locats entremig de plecs de vellut vermell. Ha semblat que s’animava, com si aplaudís la meva segona elecció després d’haver desaprovat la primera. Me n’he quedat un de línies corbades, gris metàl·lic que em recorda, en tot, un dofí. Quan me l’ha ensenyat m’ha dit: “Aquest és el millor… però és molt car”. L’estil del venedor em provocava i m’he decidit per aquell immediatament. Quan l’hi he pagat, he pensat que si demà llegeix les notícies locals, em reconeixerà a la foto, al costat del resum de la meva conferència. He desitjat que ho fes».

El diari de l’Alba acabava aquí. No hi havia cap més full escrit al quadern de tapes dures que l’Enric estava acostumat a veure damunt de la seva tauleta de nit. L’havia trobat a l’habitació de l’hotel, també en una de les tauletes de nit, la del llit del costat de la finestra. Mai no hauria gosat tafanejar-hi si, a mesura que passava el temps i ella no tornava, no l’hagués guanyat una inquietud que li recordava la sensació que havia tingut un parell d’hores abans, quan, entre la foscor i malgrat la llum dels fars, una massa blanquinosa havia embolicat el cotxe i l’havia deixat desorientat. Per continuar avançant, havia hagut de decantar-se damunt del volant per veure l’espai immediat que les rodes trepitjaven.

Sabia, senzillament, que se li havia acudit visitar una antiga companya dels anys del batxiller. Si a un quart d’onze no havia tornat, que sopés sense esperar-la. Era el que havia llegit a la nota que li havien donat a la recepció de l’hotel quan hi havia arribat. Per cert: cansat i amb molta gana.

Finalment, havia sopat a dos quarts d’onze, després havia mirat la televisió. Ja a la cambra, havia acabat de llegir un informe de l’empresa, s’havia estirat vestit damunt del llit i un temps després, per passar millor l’estona, encara havia demanat una copa de conyac. A dos quarts d’una de la matinada havia violat el secret del seu diari. Estava nerviós.

Hi havia dues qüestions que li van cridar l’atenció. Primerament, la seva forma d’explicar-se. Li havia interessat la part en què escrivia sobre la boira, va fer-li agafar ganes de veure com s’alçava. En segon lloc, li havia semblat estranya l’anècdota de l’estanc. La considerava una dona a qui no esqueia cap concessió a un dependent estúpid. Fos com fos, d’aquella lectura, no n’havia tret cap clarícia sobre el retard, però li havia fet intuir aspectes desconeguts de la seva parella.

Després de fer uns tombs per l’habitació, va tornar a agafar el quadern. Buscaria algun indici en dies anteriors. A l’instant d’obrir-lo, va sonar el telèfon. Era ella. Va dir-li que se li havia fet tard, es disculpava i li pregava que es posés al llit. Penjat l’auricular, immediatament va tornar el quadern a la tauleta. Estava sorprès d’ell mateix, però va pensar que l’Alba mai no li havia prohibit que el llegís.

Es va posar al llit pensant que li proposaria que es casessin. Així coneixeria la seva mare i l’anècdota del Lluís i la boira. Potser ella li diria: té, llegeix el meu diari. L’Enric de seguida es va adormir.

Dissabte va despertar-se tard i va sentir el raig de l’aigua de la dutxa. El llit del costat feia l’efecte d’haver acabat d’expulsar l’Alba. Després de llevar-se, es va acostar a la finestra. Una claror opaca va ferir-li la vista. La boira era una presència de blancor brillant, massa intangible. Així i tot, va semblar-li més lleugera que la nit abans. Va sentir la porta i van abraçar-se. L’Alba estava de molt bon humor, els seus cabells, castanys i arrissats, encara degotaven. Va disculpar-se de nou pel retard de la vetlla mentre l’Enric la petonejava i decidien tornar al llit. Després d’una estona, quan baixaven a esmorzar, ella va dir-li en un murmuri: «T’he d’explicar moltes coses».

En el moment que sortien al carrer, la claror era encara més intensa que quan ell havia mirat el cel des de la finestra. Una grogor rodona transparentava darrere la broma crua. Van dirigir-se amb cotxe cap a la Seu Vella. Quan l’Alba va començar a parlar de la Lluïsa, ell va tenir la certesa que també enraonaria d’un home, d’algú que havia estat molt important per a ella, segurament el primer amor. El to de la veu, la fixesa de la mirada, tota la seva actitud concentrada li ho feien ensumar. Potser, en realitat, l’absència de la vetlla l’empenyia inconscientment a seguir un rastre.

Al cap de poc d’haver iniciat l’explicada, l’Alba li va parlar del Ricard. Així es deia. Es tractava del seu antic professor de Filosofia, que també ho era de la Lluïsa i d’una amiga del seu poble, la Marta. Estudiaven el mateix curs. L’Enric no recordava que li n’hagués parlat abans.

És a dir: tres estudiants de batxiller i un professor interessant. No era pas vell, però els portava vint anys si fa no fa. S’hi començava a divertir, era una explicada prometedora.

Vivien juntes a la pensió. L’amiga a qui havia visitat era la filla de la mestressa, una viuda encara jove. La Marta i ella s’hi estaven de dilluns a divendres, perquè el dissabte al migdia agafaven el cotxe de línia fins al poble i en tornaven dilluns al matí. Li va fer la impressió que escoltaria una història corrent, barreja d’amor i d’odi. Totes tres es devien enamorar del professor i se’l devien haver disputat fins que només una devia enxampar-lo. Arribat a aquesta suposició, l’Enric va perdre-hi interès.

L’Alba havia callat mentre ell aparcava. Es disposaven a caminar per la Seu Vella. Quan tancava la porta l’Enric es va fixar en l’Alba a l’altra banda del cotxe, pàl·lida i absent. Feia uns anys que ell s’havia enamorat de la seva vitalitat, després de fixar-se en les cames esveltes, la boca molsuda i els ulls que llavors s’obstinaven a mirar cap avall, cap endins.

De sobte va notar que la llum era diferent, la broma s’obria i els restituïa la transparència de l’aire sense tels. Va tenir la sensació d’acabar-se de deslliurar de dues lleganyes que havien enterbolit les seves pupil·les fins aleshores. Li era tan agradable l’espectacle, que va quedar-se quiet contemplant-lo. Mentrestant, l’Alba havia avançat com si no l’interessés. Desitjava dir-li que era gràcies a ella que s’havia meravellat d’aquell esfumar-se de la boira, però s’ho va callar.

Quan el va notar al seu costat, va continuar explicant com la Lluïsa s’havia enamorat del professor de filosofia i com, després de consultar les dues amigues, se li havia declarat. Havia començat aleshores una llarga temporada de dissimulacions, de trobades en llocs apartats, de notes i cartetes traginades del Ricard a la Lluïsa i de la Lluïsa al Ricard. Les missatgeres, les encobridores, les confidents de tots dos, les dues espelmes incondicionals, havien estat la Marta i ella.

I després d’uns moments en silenci, l’Alba va continuar. S’ho havien arribat a passar bé amb aquell secret, que no es cregués…; sobretot al col·legi, sempre sota el perill d’expulsió, i també a la pensió, defugint les mirades vigilants de la mare de la Lluïsa i les seves preguntes. L’Alba va qualificar de preciosa aquella amistat. Sincerament: a l’Enric, li semblava que ja n’hi havia prou i callava desitjant que ella l’imités.

Passejaven en la calma de les parets antigues, dels arcs de línies bellíssimes mentre el sol amorosia l’ambient com si es tractés d’un matí diferent al de feia un quart d’hora. Ell se sentia animat, amb ganes de passar un bon cap de setmana, però ella semblava submergida en aquella història i encara que l’Enric va intentar desviar-ne la seva atenció, hi tornava. Va decidir, doncs, seguir-li una mica la veta. Li va preguntar si l’amiga i el professor s’havien casat. «Sí, però abans van passar algunes coses», va dir i va quedar desesmada. En comptes de deixar que ella continués desenterrant records, va avançar-se amb una pregunta: «Tu i la Marta, ¿el vau estimar?». S’havia trobat amb els seus ulls foscos, aleshores sí, mirant-lo obertament mentre deia: «Qui?». «El professor», va respondre l’Enric, i ella de seguida va girar la mirada deixant anar: «Quina estupidesa!». Va estar emmurriada una bona estona. Ell n’estava fart. Va proposar-li tornar cap a Barcelona i, contràriament al que esperava, l’Alba va acceptar-ho.

Camí de l’hotel van veure filagarses que havien quedat del gran llençol de la broma. La claror era perfecta i el sol escalfava.

Feia ben bé deu dies del viatge a Lleida. No havia tornat a pensar en l’obsessió de l’Alba per parlar-li d’aquella època d’estudiant amb la Lluïsa, la Marta i el professor, de la complicitat que havia viscut amb ells. Tampoc ella no hi havia fet més referència. Com si hagués estat un bromall que s’hagués esvaït en un moment determinat.

Va ser el dia del seu aniversari que li va tornar a la memòria. Al matí, abans de marxar a la feina, l’Alba li va fer un petó mentre li allargava un paquetet embolicat amb paper llistat i lligat amb un llaç groc. L’Enric va desembolicar-lo al seu davant. Era una agulla per a corbates, d’or, molt elegant. Ella va marxar de seguida, feia tard, i ell va intentar acabar d’esmorzar.

Estava nerviós. De sobte, per art d’aquell regal, se li havia despertat bruscament la memòria. Mentre l’havia desempaquetat, havia tingut la certesa que sota l’embolcall trobaria un encenedor. Gris i de línies elíptiques, semblant a un dofí. En veure l’agulla de corbata, ben just havia pogut dissimular la seva sorpresa davant l’Alba.

Aleshores, tot un munt de preguntes van fiblar la confiança que hi tenia. La primera: què se n’havia fet d’aquell encenedor? Va somriure, amarg, recordant com ella s’havia ofès en preguntar-li si havia estat enamorada del professor. Al cap d’uns instants l’Enric en va ser conscient. Havia donat massa poca importància a aquella nit de divendres a Lleida.

Va tornar-hi a pensar. Aquell dissabte passejant per la Seu, l’Alba li va explicar el que havia passat feia anys, però no havia dit res sobre la nit anterior. La nit de la conferència en què ell l’havia esperat a l’hotel i ella havia arribat que ja dormia. A quina hora?

Automàticament l’Enric va agafar el diari de l’Alba. Assegut al llit, hi va llegir.

15 desembre 90

«Sóc a l’habitació. L’Enric és aquí posant-se el pijama. Ha resultat ben estranya la visita a Lleida, i l’únic balanç positiu que en puc fer és que m’he conegut millor.

»Quan em van proposar la conferència, de seguida vaig pensar en la Lluïsa. Però ho feia com d’amagat de mi mateixa. Què n’havia de fer jo d’on era i de com estava, i amb qui? M’ho vaig intentar treure del cap, però ara sé que vaig acceptar d’anar a Lleida atiada pel seu record.

»A l’hora d’entrar a la sala de conferències, vaig veure tantes dones que vaig pensar amb esglai que potser ella hi era, potser tots dos. De seguida vaig dir-me, quina bestiesa!, després de tants anys, qui sabia on paraven! En acabar d’enraonar, vaig notar amb desil·lusió que entre les persones que se m’havien acostat no hi era la Lluïsa. Segurament no havia sabut que jo feia una conferència o havia preferit no venir. En aquest punt, em vaig sentir ferida. Però potser ja no vivia a Lleida. I quan vaig tornar a l’hotel després de fer un tomb, era perquè al carrer em sentia temptada d’anar cap a la pensió, al davant del meu antic col·legi.

»Durant uns minuts vaig escriure al diari per asserenar-me, però, després de fer-ho, només eren dos quarts de nou. L’Enric segurament faria tard, deuria arribar a les deu tocades. No li agrada conduir de nit, em deia. Vaig passar un temps mirant per la finestra. La boira era cada cop més espessa, devia fer una mica més de fred que una estona abans perquè veia les persones caminar encongides i sense entretenir-se. Era un dia per estar al costat d’una llar de foc, ben il·luminada, enraonant. Se’m va aparèixer el caliu de la cuina de la pensió, la mare de la Lluïsa preparant la verdura per al sopar i nosaltres tres fent veure que estudiàvem. Tota la tristesa em va enxampar recordant com havia acabat aquella amistat, l’única que jo havia viscut amb total lliurament, amb innocència completa.

»Quan la mare de la Lluïsa havia sabut la relació de la seva filla amb el Ricard, s’havia enfadat tant amb la Marta i amb mi com amb ella. Va dir-nos que la seva nena “sola” no hauria gosat mai sortir amb un professor. Un home que li doblava l’edat. No ho sabia poc, ella, què era casar-se amb un home gran! Als quatre dies de casada, s’havia quedat viuda. Ens havia fet de mare i així li ho pagàvem. I tornava a començar els retrets. No s’ho podia acabar.

»Era el mes de desembre, vivíem colgats de boira, i va avisar els nostres pares perquè ens busquessin pensió per a la resta del curs. A casa meva, igual que a la de la Marta, el daltabaix familiar va ser enorme. Jo no ho entenia, però em va agafar por. Vaig arribar a pensar —beneita, beneita— que, potser sí que sense adonar-me’n, havia actuat malament. Com es pot fer un tort sense un adonar-se’n?

»Els seus pares van treure la Marta del col·legi i la van matricular en un de monges, interna. I jo vaig continuar estudiant-hi, però dormia a casa. Cada matí amb el cotxe de línia, del poble a Lleida i al vespre, tornem-hi. Dinava a Lleida, a casa d’una parenta del pare que em vigilava com si acabés d’escapar-me d’un penal. La Marta i jo, separades.

»Al principi d’aquell segon trimestre, doncs, veia la Lluïsa a l’aula. L’havien fet trencar amb el Ricard. Com que ens sentíem vigilades, parlàvem com dues estranyes, sempre entre d’altres que estaven a l’aguait del que poguéssim dir. A les classes de filosofia, ell explicava sense mirar-nos mai. La brama havia traspassat les parets del col·legi, sembla que el Ricard va estar a punt de perdre la feina.

»Tinc un record trist d’aquells viatges de bon matí, amb son i fred. I al migdia, els dinars sota una mirada suspicaç —“nena, m’has de dir tieta”. La sensació d’estar vigilada. I sobretot, les tres amigues, cada una per una banda. Què havíem fet?

»Recordo una classe en què el Ricard em va preguntar. Va dir només el cognom. “Blanc”. Com si no sabés que em deia Alba i hagués oblidat les vegades que tots quatre ens havíem rigut de la inspiració dels meus pares a l’hora de batejar-me. Va ser molt dolorós sentir-lo com se’m dirigia, indiferent, només perquè li digués la lliçó i em pogués posar nota. Semblava que volia que tothom de la classe sabés que l’Alba, res. Com les altres. Però, secretament, jo em deia: és un parèntesi. Pensava: tot passarà i, potser aviat, tornarem a estar juntes a la pensió. Tenia esperances.

»Els dies de festa ens trobàvem al poble amb la Marta i en parlàvem. Ens havíem comprat ulleres de sol i caminàvem carretera enllà defugint la gent, ens deien “les turistes” en to burleta.

»Fins que va arribar el pitjor. Sembla estrany, però el temps esborra les baules que uneixen les causes amb els seus efectes. M’han quedat a la memòria dos cops separats, com si no hi hagués lligams entre ells. El primer: un vespre que, davant la parada del cotxe de línia, vaig veure passar la Lluïsa i el Ricard agafats de les mans. Recordo que vaig deixar la bossa per córrer cap a ells. Estava radiant. En aquells segons vaig pensar que per fi s’havien acabat les prohibicions. Van gelar-me amb un paper escorregut. La mare de la Lluïsa havia permès que es prometessin, va explicar-me ell, i de seguit van excusar-se perquè anaven a un encàrrec i tenien pressa.

»L’altre cop no va ser tan fort, feia temps que vivia ensorrada en una estranya perplexitat. Vaig rebre’l cap a finals de juny, els exàmens al caure. La companya de taula va ser la missatgera. Abans, als ulls vaig notar-li que el que m’anava a dir em faria mal de debò. “El professor de filosofia s’ha casat amb la Lluïsa”. Vaig callar. De vegades, quan de mi esperaven respostes, el silenci em feia de consol.

»Després de les vacances de Pasqua ella no havia tornat al col·legi i jo alguna cosa m’esperava, però aquelles paraules m’havien deixat estabornida. El meu silenci va ser-li provocador. “Al casament, només hi han anat els familiars més propers i els amics íntims”, va afegir la meva companya.

»El diumenge en vam parlar amb la Marta. No ho enteníem, però sabíem que un temps havia quedat enrere. Nosaltres encara érem amigues i l’estiu ho pintava tot amb colors nous. A casa, les cares llargues s’havien fos com la boirada. Fins la parenta de Lleida havia canviat la manera de mirar-me. Vaig aprovar el curs i quan van començar les vacances em sentia contenta. Però era una altra. Em vaig fer una mica gran aquell any i vaig iniciar el costum d’escriure un diari.

»Mirant la boira havia sentit l’impuls de veure els meus antics amics. Era un fantasma, descartat de pla com una beneiteria, i que de sobte feia aparició.

»Havia acabat la carrera, tenia una bona posició econòmica i des de feia temps, l’especialitat en dietètica em permetia ser coneguda en uns certs ambients. M’avenia amb l’Enric. Desitjava posar-me al davant de la Lluïsa, veure-la doldre’s d’haver estat tan cruel. Desitjava comparar-m’hi i sortir-ne vencedora. Sense saber com, vaig deixar una nota per a l’Enric a la recepció de l’hotel. Sabia que no era gaire lluny i vaig caminar entre la boira cap a la pensió, però em vaig embolicar i perdre una estona llarga, vaig entrar en un bar a preguntar i vaig passar més temps prenent un cafè, vaig arribar molt tard a la pensió.

»Tot era silenci a la recepció. Vaig avançar cap a dins. Al llindar del menjador, vaig veure un cambrer vell que parava una taula. I em vaig sentir alleujada. Hi havia la mateixa pensió, però l’aconduïa algú altre. Vaig respirar. Tornaria a l’hotel i esperaria tranquil·la l’Enric. De sobte, el cambrer em va mirar i em va allargar la mà.

»“Alba, quant temps!, quina alegria! Lluïsa, mira qui hi ha aquí!”.

»No m’ho podia creure: era el Ricard! La Lluïsa s’havia engreixat molt, però no li havia canviat l’expressió. A ella, l’hauria reconeguda. Ell, en canvi, tenia els cabells totalment blancs, s’havia encongit, era… un home de la seva edat, envellit. La Lluïsa em va abraçar, “d’on surts?”, i em va fer passar a la cuina, al costat de la llar de foc. Tot i que havia estat modernitzada, jo la recordava més gran. Va contar-me que aquella nit tenia molta feina perquè un grup d’actors hi anaven a sopar després de la funció. “Per als coneguts fem també de restaurant”, va afegir satisfeta mentre insistia a ensenyar-me un parell d’habitacions de cada pis. Vam pujar-hi, doncs. Va obrir la que jo havia ocupat amb la Marta, li ho vaig dir i ella va respondre’m que totes s’assemblaven. Vam tornar a la cuina. A mig explicar-me que la seva mare havia mort, va donar ordres a una dona gran i a una noia molt prima que acabaven d’entrar traginant una pila de plats cada una. Em sentia incòmoda allí al mig, notava que la meva visita destorbava els preparatius del sopar. “Jo tampoc no tinc gaire temps”, vaig fer, i ella, que “de cap manera” i em va preguntar per mi. A mig respondre què hi feia a Lleida, m’interrompé per repetir una ordre que acabava de donar i per sortir de la cuina a buscar alguna cosa. Des de la porta on m’havia retirat, vaig sentir que parlava amb el Ricard, que s’havia quedat acabant de parar les taules. I al cap de poc, tornàvem a lligar conversa i ella tornava a interrompre-la. Cada vegada que jo deia de marxar, feia com si no em sentís i em preguntava alguna cosa. En un moment determinat em va dir: “Vine”. La vaig seguir a un espai fosc del passadís, entre la cuina i el menjador, a prop del vàter. Vaig recordar que allí era on enraonàvem totes tres, amb la Marta, quan havíem de concertar una cita o s’havia de portar una carta. Secretament.

16 desembre 90

»No vaig acabar d’explicar la visita a la Lluïsa. Em sembla que l’Enric em mira estranyat quan em veu escriure. Ahir va preguntar-me per què feia un diari. Mai abans n’havia fet cas. Per què l’escric?

»El passadís continuava essent fosc i, a terra, davant del vàter, també hi havia serradures. Crec que la mare de la Lluïsa n’hi posava perquè la mullena no s’escampés pel corredor. Em va impressionar que n’hi continués havent. Dretes allí mateix, ella va confessar-me que havia patit molt amb la seva mare —“molt”— fins que havia mort. “Horrible, horrible”. Que el Ricard, en aquell temps, havia deixat les classes. Havia tret una rialla com si l’arrenqués de la gola. “Ni per corbates, guanyava. A més, a la fonda em feia falta”. Havia acompanyat les últimes paraules amb un cop de colze que havia arribat al meu braç dret. Vaig recordar el Ricard dins de la classe, tenia l’elegància modesta d’un exseminarista, escolrit de pell, darrere les ulleres fixava la mirada un xic embeguda de tant llegir. Només enraonant de les idees, semblava encendre’s; llavors, tota la cara se li il·luminava. Tornant a trencar de conversa, havia sentit que la Lluïsa deia que quan s’havien casat, ella era molt jove i s’havia deixat portar. Em vaig notar els batecs del cor mentre fregava les serradures amb la sola de les botes. Sabia que allò que estava a punt d’escoltar era el que havia anat a buscar a Lleida. Per qui s’havia deixat portar? Per fi sabria la causa d’aquells sense-sentits. Per què havien trencat l’amistat si tot s’havia arreglat entre ells, per què s’havien casat sense dir-nos-ho a la Marta i a mi. Em demanaria disculpes. Però, no. Vaig parar de moure els peus i allunyava la mirada de la Lluïsa; havia passat a parlar-me de la noia que hi havia a la cuina.

»Era una de les bessones. “Sí, xiqueta, al cap de nou mesos, bessonada”. No me l’havia presentada perquè segons ella era molt múrria. “No tant com la Marta, sa germana, aquella és més xerraire; però, en el fons, pastades amb el mateix patró; una creu, creu-me. No volen saber res de la pensió, només d’estudiar i d’estudiar”. I ja tens la Lluïsa, aguanta que aguantaràs, carregant amb tot el pes de l’economia familiar; sort en tenia del Ricard, encara que en el fons, ho sabia prou ella, eren tres contra una. Vaig riure. I en aquest punt va retrocedir al tema de la seva mare, no em podia imaginar jo com l’havia feta patir. “I ara em fan patir les filles”. De sobte em va mirar. Ja que jo era metge li havia de solucionar una qüestió de la cartilla, i sense donar-me temps a respondre-li se n’havia anat a buscar-la. Jo havia tornat a la cuina i m’havia mirat la noia. Devia tenir dinou anys, s’assemblava al seu pare per les faccions delicades, també portava ulleres. En veure’m havia abaixat la mirada. Vaig agafar el meu abric i vaig dir adéu des de la porta. Després vaig anar cap al menjador i vaig veure el Ricard acabant de col·locar les cadires. “Ja te’n vas?”, va fer. I vaig saber que tampoc no parlaria del passat.

»Va sortir la Lluïsa dient que no trobava la cartilla i al moment es va obrir la porta, i de seguida s’omplia el menjador de persones, de soroll. “Queda’t amb nosaltres, ens vindràs molt bé, i després soparem junts”. Em va agafar fermament pel braç i vaig sentir un esglai. “Tinc pressa”, vaig dir mentre notava la pressió de la seva mà. Li vaig fer un petó a la galta mentre alçava el braç lliure al Ricard per fer-li adéu. Va acostar-se i la Lluïsa m’havia deixat, saludava complaguda els clients que s’anaven asseient. M’hi vaig repensar i abans d’anar-me’n, vaig demanar al Ricard per telefonar. De nou em va acompanyar cap a dins, amable, cansat, i se’m va evaporar el rancor que havia sentit instants abans.

»Després de repetir l’adéu vaig sortir de la pensió amb la noieta. Ens havíem trobat a la porta i m’havia cedit el pas. Anava al pis a buscar escuradents, va començar, i després no va parar d’enraonar; va preguntar-me si era amiga dels seus pares, on vivia, cap a on anava. De sobte hi vaig caure. Aquella no podia ser la mateixa noia que havia vist a la cuina. “Tu deus ser la Marta!”. I efectivament, l’era. Ella ja estava acostumada que tothom les confonia. Es va parar davant d’un portal i em va dir que vivien allí; els pares dormien a la pensió, però l’Alba i ella es quedaven sempre al pis. Encara que ho acabava de deduir, no em vaig poder estar de preguntar. “O sigui que la teva germana, la que era a la cuina, es diu Alba i tu, Marta”. Va somriure. “Sí. Es veu que el pare s’hi va entestar, sempre fa broma dient que des que van batejar-nos no ha tornat a manar”. Se’m va ocórrer en aquell instant. “Encara fuma el teu pare?”. Va fer una rialla de complicitat. “Fa temps que el metge va prohibir-li el tabac, però quan la mare no hi és, fa algun cigarret”. Vaig treure el paquetet del moneder. “És un encenedor. Quan estigueu sols, li dius que és un record meu”. Em va dir “molt bé, adéu” i va enfilar de pressa escales amunt. Aleshores vaig notar el fred.

»La boira era una presència humida al meu voltant, però no es veia sota la capa de la nit. Vaig mirar el rellotge, passava un quart de la una. No em sentia còmoda caminant pel carrer solitari, però si anava de pressa cap a l’hotel, encara trobaria l’Enric despert. Tenia ganes d’explicar-li el que acabava de viure, encara que no sabia si podria fer-ho. Empaitada per la sensació que algú em seguia, vaig fer-hi cap en poca estona. Només un cop vaig girar-me. Darrere de la boira hi podia haver una multitud, però va semblar-me que era la mateixa boira que em seguia com una mortalla esponjosa que em volgués abraçar. Vaig arribar a l’hotel panteixant. L’Enric ja dormia».

No va continuar llegint. En aquest punt estava inquiet; no obstant, també el satisfeia haver encertat. En el fons ella n’havia estat una mica, del Ricard. Li havia regalat l’encenedor.

I ell havia batejat les seves filles amb els noms de les amigues: Alba i Marta. No havia de continuar llegint el diari de l’Alba, havia de guardar en secret el que ella no li havia explicat. Però des d’aquell matí en què havia fet tard a la feina per tafanejar-lo, tenia la temptació de tornar-hi, de penetrar en la intimitat de la noia, en una Alba diferent. Se n’estava uns quants dies, amb esforç, i tornava a recaure-hi.

Llegint les pàgines següents, va saber que ella s’havia somniat al passadís fosc de la fonda, trepitjant les serradures humides amb la mà de la Lluïsa fermant-li el braç, i perseguida per la boira. També d’altres qüestions de la vida diària que sovint feien referència a ell. Si no llegia el diari de l’Alba ho trobava en falta, s’hi havia acostumat.

Un diumenge van discutir per una ximpleria. Damunt de Barcelona es veia una atmosfera poc corrent. Ella va dir que era boira. L’Enric hi va insistir: allò no era boira veritable; com a màxim, una calitja provinent del mar. Ella no hi estava d’acord i es va riure de la seva insistència. Llavors, ell va argumentar-ho així. «Tu mateixa vas dir que es pot veure el sol transparentar al seu darrere i que si algú ha estat en un lloc cobert per la boira i l’ha vist esfumar-se, no se n’oblida».

Quan se’n va haver anat l’endemà al matí, l’Enric va adonar-se que el diari no era damunt la tauleta. Va mirar a dins del calaix, a l’escriptori, a l’armari de la roba, va buscar entre els llibres de cuina, va regirar tota la casa. No el va trobar.