Primavera ingrata

Damunt del vidre de l’ampolla, que seguia el disseny de políedre de cares iguals, regalimaven unes gotes perfectes, d’aigua?, de colònia?, que suggerien netedat i frescor. També, la dona de cabells joves, potser acabats d’ensabonar i d’esbandir a la dutxa, que apareixia amb la galta a tocar del vidre de l’ampolla. Gotes netíssimes caient damunt d’un clatell de somni sota una orella perfecta, o relliscant en un front llis i lluent però sense arribar als ulls esparpillats i brillants, dedicats a una mirada intensa, mirada dirigida a l’ull metàl·lic de la càmera, a ningú, destinada a quedar fixada en milions de mirades anònimes. Va pitjar un botó del comandament a distància i va quedar-se un instant veient com s’esvaïa la imatge fresca, i en acabat, la il·luminació de la pantalla. Tot seguit va alçar-se i va anar al lavabo.

Davant del mirall va veure’s amb la noia llisa i lluent de cabells molls i degotants que encara tenia gravada. Es va mirar com si no conegués la cara rodona, les dues arrugues fent autovia a través del front, els ulls negres fitant. Era molt més gran que la noia de l’anunci, però es veia atractiva, el cos delimitava bé les seves formes, els cabells castanys i llisos haurien pogut ser més bonics, però sobretot, li hauria lluït molt el conjunt si s’hagués pogut estirar un pamet amunt. Va palpar-se novament el pit esquerre, va pentinar-se, i al final va treure una ampolla de perfum que tenia arraconada des de feia mesos. Va destapar-la i se la va acostar al clatell, i va repetir l’operació a banda i banda. Boca de l’ampolla contra la pell i després a la dreta, boca de l’ampolla contra la pell. Va enroscar el tap.

Al carrer els arbres lluïen tota l’exuberància de les capçades verdes. La llum tenia l’esclat intens i alhora, en dies serens com aquell, una transparència exquisida com la de les altures. I la temperatura ideal. Era primavera.

Mentre caminava se sentia abrigada pel seu vestit jaqueta com si es tractés d’un tacte personal. Tenia la consciència d’un confort recíproc que personificava el vestit o la cosificava a ella. Va respirar profundament l’aire temperat, suavíssim; va notar una esgarrifança delicada al clatell mentre passava sota uns plàtans verds, i de seguida la mateixa pell va amorosir-se en una clapa de sol, lliure entre la vegetació urbana, que ella havia trepitjat sense adonar-se’n. Va desitjar ser feliç i es va pensar caminant com aleshores, però totalment vestida de dol.

Al començament tot el que li recordava la Carme i el Roger li feia pena. Aquella jardinera que havien omplert de terra bona, tan gran, tots quatre fent broma, el carretó que el Roger havia construït per a l’Eduardet, les sortides en què s’ho havien passat tan bé, quan els fills eren petits, sobretot el seu, que encara no es tenia. Però l’Eduard li tapava la boca amb una mirada davant de qualsevol referència a aquella parella.

Havien anat tan junts, que la separació del Roger i de la Carme va sacsejar les aigües del món conegut, i al voltant seu s’havia ondulat tota la superfície. Havien deixat de sortir i s’havien dedicat totalment a la caseta de Premià. La Isabel havia mantingut l’amistat amb la Carme durant un temps, però aviat s’havia convertit en un pes perquè l’Eduard donava tota la culpa del que havia passat a l’amiga, i si s’olorava que es trucaven o es veien, sortia de polleguera. Un dia que l’havia enxampat enraonant amb ella per telèfon, se les havien tingut, i la Isabel finalment va claudicar. Per altra banda, des que havia desaparegut amb els dos fills, la Carme no li havia tornat a telefonar. Potser per por de donar alguna pista al Roger. No sabia si l’Eduard i el Roger s’havien tornat a veure, però la Isabel creia que, durant el primer any, es trucaven a la feina.

Només conservava un collar de fantasia que li havien regalat la Carme i el Roger un any al juliol, pel seu sant, i que l’Eduard havia oblidat d’on provenia.

Conservava el collar i tots els records d’estudiants al mateix institut, aviat convertits tots quatre en les dues parelletes. El viatge de lluna de mel a Venècia junts, els primers temps sense fills, les tardes de diumenge a casa dels amics ajudant a donar el biberó als bessons, a mudar-los per sortir a fer un volt junts, cada home amb un cotxet i elles enraonant al davant seu. Després, quan va arribar l’Eduardet, igualment, sinó que el cotxet del seu fill era conduït per les quatre mans idèntiques, esquerra amb esquerra i dreta amb dreta, dels bessons.

Quan li van dir que tenia uns nòduls al pit esquerre, va pensar en la Carme, va sentir la necessitat d’enraonar-hi, i va demanar el telèfon a la mare d’ella. Havia hagut d’anar-hi perquè la dona estava recelosa que, al cap de cinc anys, algú pogués perjudicar la seva filla. No sabia, i la Isabel tampoc, que el Roger vivia amb una altra dona i tenien una nena. Encara que al principi havia reclamat els seus fills i havia denunciat la dona, aleshores la Carme i els bessons eren per a ell com un somni mig esborrat.

La Isabel va trucar-li una tarda. Tot just havia tornat de la feina i estava sola a casa com de costum. Van enraonar llarga estona, però els nòduls havien ocupat una part petita de la conversa. La Carme havia passat tota mena de dificultats i tenia el pap molt ple. El que va deixar sense paraules la Isabel va ser que un dels bessons havia fugit de casa i l’altre rebia assistència psiquiàtrica.

Per aquella mania seva de relacionar, quan va penjar l’auricular va dir-se que l’Eduard i ella tenien un fill, i doncs, n’estava convençuda des d’aquell instant. Doncs, va dir-se: fins que la mort ens separi.

Sí, segurament els nòduls eren al començament.

Mentre s’eixugava, la Isabel havia notat a la part alta del pit esquerre com una mena de grans de raïm que es palpaven sense dificultats. Un, i un altre de més xic. El ginecòleg l’havia tranquil·litzada, alhora que li va receptar una mamografia que donaria com a resultat el diagnòstic de normal. «En l’estudi practicat no s’aprecien alteracions radiològiques significatives».

Però abans, ella havia passat una mà acompanyant la tovallola i havia notat alguna cosa diferent. Va repassar sense tovallola, pell amb pell. Una vegada, dues, tres… Com moguda per un ressort, va deixar anar la tovallola i de pèl a pèl, va fer la palpació tal com li havia ensenyat la infermera del seu ginecòleg. Pit dret amb la mà esquerra i mentrestant, mà dreta al clatell; pit esquerre amb la mà dreta i l’altra al clatell. Va obtenir un resultat idèntic que amb la tovallola. Hi havia alguna cosa que no eren pas grans de raïm.

Va trucar al telèfon d’hores convingudes que era el mateix de les urgències, on havia trucat l’Eduard quan ella anava de part i al cap d’una hora havia nascut el seu fill, el fill de tots dos. Va respondre-li una veu fina amb un ritme de conversa eficient, al gra, que li havia donat hora. Si era dilluns, per dimecres; només tindria un parell de dies d’espera.

Es despertava al matí i al cap d’uns instants de somieig arribava el dubte. No era un somni que li haguessin de fer una exploració al pit esquerre, segurament els explorarien tots dos perquè aquestes parts bessones, ja se sap. I segurament estaria en ordre: els nòduls no tindrien importància, desapareixerien a partir de la pròxima regla o els punxarien en un moment (per què tanta pressa?) per treure’n el líquid i, per més seguretat, l’analitzarien, i ja estava. Tranquil·la. Li semblava escoltar el to paternal i afable del doctor Ros. Però hi havia una altra possibilitat de què ningú no parlava.

I es va imaginar ja operada, en una habitació blanca i confortable. L’Eduardet llegia còmics en una de les dues cadires i l’Eduard li somriuria sense saber què més fer. En una petita tauleta haurien col·locat el ram de flors o potser li durien una capsa de bombons amb una gran llaçada lila. El color lila era de moda. Va pensar: abans, quan se sortia del dol, les dones es vestien amb peces de color lila. I es va esborrar a poc a poc tota l’escena de la clínica. L’últim que havia estat xuclat va ser, com el reflex deformat d’una fesomia dins d’una copa de metall, la figura fosca de l’Eduardet, amb les soles dels sabatots negres en primer pla.

Era difícil dir quin dia havia estat el primer en què va oblidar-se de petits actes, actes mecànics de tan repetits. Com si de sobte una cortina en blanc els cobrís i els hi fes invisibles.

Una de les seves frases fetes era que sense cafè no podia despertar-se del tot, altres vegades ho expressava dient que el cos no se li posava en funcionament si li faltava cafè. Acabava d’arribar a casa, com de costum, a dos quarts de tres de la tarda i havia trobat plena la cafetera preparada per ella mateixa abans de les vuit del matí, amb el seu cafè d’esmorzar fred i segurament esbravat. Va quedar-se bocabadada.

La rutina diària continuava a pesar de les distraccions, però el fet de descobrir-ne alguna, calia suposar que n’hi devia haver més, li il·luminava una perspectiva diferent sobre si mateixa, com si de tant en tant es desdoblés.

El primer cop que va oblidar-se de prendre cafè ho va dir al seu fill, poc després de fer el descobriment, quan ell havia tornat de l’institut. Havia entrat dient hola. Pantalons negres, samarreta negra, botes potents i negres amb els mitjons, a dins, del mateix color. Se l’havia mirada, i per tot comentari havia alçat les espatlles. L’Eduard va arribar tan tard que ella ja ni se’n recordava. La segona vegada no ho va comentar a ningú.

Una setmana després, va trobar-se la portera al costat de l’ascensor, com si l’hi esperés. L’hi esperava. El primer déuvosguard va consistir a dir-li si s’ofendria en el cas que li digués una cosa. La Isabel va mirar-la i la dona tenia un posat nerviós i alhora cohibit com qui es posa on no li pertoca, en intimitats dels altres. En el fons i d’alguna manera ho encertava. Ella, no obstant, era lluny d’endevinar per on anaven els trets, i esperava desconcertada al seu davant alhora que rumiava. Devia haver causat un problema a algun veí i li havien encarregat a la senyora Rosa que li ho fes saber per evitar la via directa. Li havien caigut unes calces brutes a l’estenedor de sota?… La seva ment treballava a mil mentre la portera continuava demanant per tercera vegada si s’ofendria, perquè si s’havia d’ofendre li sabria molt greu… Havia aconseguit posar-la nerviosa i tenia ganes de sacsejar-la perquè escopís d’una vegada quina n’havia fet, de què es tractava aquell acte vergonyós que quan l’hi diria s’havia d’ofendre. Encara va repetir dos cops més el greu que li sabia dir-li allò abans de deixar-ho anar. Allò era: la Isabel li devia l’assignació de dos mesos. La propina convinguda per baixar diàriament la bossa d’escombraries fins al contenidor i deixar, a primera hora de cada matí, el diari a la porta.

Mentre treia els bitllets del moneder, l’altra estirava els braços com si aquells papers la poguessin cremar, i feia: «no cal, ara no cal, ja m’ho donarà, jo només li he dit…, no voldria que s’ofengués…». Després d’entomar-los, la Isabel va entrar a l’ascensor i la portera encara va aguantar la porta oberta per repetir-li com ho lamentava i que esperava que no s’ofengués. Després de bufar de cara al mirall de l’ascensor, va pensar que si ella hagués quedat viuda, la portera no hauria gosat recordar-li les dues mensualitats.

Aquell estiu, durant el mes de juny, havia fet una calor intensa. No semblava pas que les màximes haguessin d’esperar al mes següent. L’Eduardet s’havia apuntat a unes colònies esportives. Volia practicar l’esquí aquàtic i marxava el dia primer d’agost. La Isabel va començar les vacances el mateix dia.

L’Eduard preferia que ella es quedés a la caseta, ell ja es defensaria. A l’estiu no s’embruta tanta roba —deia— i dinaria a fora. Si acabava aviat, cada nit pujaria a dormir a Premià. Si no, hi aniria el divendres. A la Isabel no li feia gràcia quedar-se sola a la nit, però també veia que hi havia molta feina pendent. S’havien de regar les llavors que havien plantat els mesos abans, els rosers que ja havien fet la primera florida. Calia netejar a fons l’enrajolat de la cuina i de les dues cambres de bany. Calia enllestir les cortines de les habitacions i tants detalls més. Un dia havia d’anar-hi el lampista per revisar la instal·lació de la sala menjador.

Dilluns al matí, quan el Talbot conduït per l’Eduard es va fer fonedís en el primer revolt de la pista de la urbanització, a la Isabel, li va semblar que les parets repetien els seus sorolls. No ho resistiria. Aquella mateixa tarda, després de dinar, tornaria a Barcelona amb tren.

Va aprofitar l’estona primera del matí per baixar a la platja i va veure tanta gent que es va animar. Quina por havia de tenir? Va pensar com hauria estat d’agradable tenir la companyia de la Carme, d’alguna amiga, i va sentir que estaven molt sols amb l’Eduard. El noi s’havia fet gran, era ridícul continuar-li dient Eduardet, els calia tenir altres relacions. No va anar a l’estació per tornar a Barcelona. Es va quedar.

Cada dia va baixar a la platja. La seva pell tenia un to daurat i ella mateixa es veia més guapa. Anava amb compte amb el menjar i havia fet cas a l’Olga i es posava la crema netejadora, la nutritiva i l’antiarrugues que s’havia comprat per indicació seva. L’Eduard només hi va pujar a dormir la nit de cada dimecres. Les altres, havia trucat.

El dijous de la segona setmana es va presentar el lampista. Ella s’havia alçat amb el mal humor corresponent a la son i al cansament del seu marit, que a la nit havia defugit el seu cos perquè estava rebentat. La Isabel no es recordava que havia de venir algú i rondava per la casa amb les calces del biquini i amb una brusa a penes cordada amb un parell de botons. Va obrir la porta i de sobte va reconèixer un dels homes que havien fet la instal·lació elèctrica de la casa. Va esperar que solucionés el problema i va notar les seves mirades quan es movia d’una banda a l’altra de la sala. Abans de marxar li va oferir alguna cosa per beure i l’home va acceptar. Era més jove que no pas ella i duia una granota blau marí que hauria resultat molt calorosa amb pantalons a sota; la cremallera a mig pit deixava sortir tota la pelussera negra amb gotes de suor. Després de comentar la calor tan gran que feia, l’home va dir-li que devia estar molt soleta durant la setmana. La Isabel va respondre que el seu marit tornava cada tarda, acabada la feina. Ell va mirar-se-la amb expressió sorneguera. Potser sabia o endevinava que l’Eduard no hi anava, ni a dormir, la major part dels dies. Quan va marxar, després d’haver-li mirat amb insistència els dos únics botons cordats de la brusa, ella va quedar-se arrambada a la paret, entre la porta que acabava de tancar i la finestra que donava a la reixa del jardí. Encara va atrapar l’última ullada del lampista. Va començar a tocar-se els pits suaument i notava els mugrons bombats de desig alhora que se sentia mullada. Dreta allí, amb el front emparat a la paret, es va donar un plaer intens enfonsant repetidament els seus dits en l’obertura del seu sexe. Com les gotes de pluja penetrant en la terra esquerdada de sequera.

Aquell estiu, la Isabel no el recordaria per la calor. Va proposar al seu marit fer un viatge tots dos sols, com una segona lluna de mel. Ell se’n va riure, ¿que no ho veia, que no tenien diners? I ella va començar a avorrir aquella caseta on havien abocat els estalvis de tots dos i on l’Eduard abocava tota la seva energia, no hi parava de treballar.

Durant la segona quinzena d’agost, vacances de l’Eduard, només van baixar junts a la platja un parell de cops. El fill hi anava amb la colla.

Cada matí, quan baixava sola a la platja, el pensament odiós, el dol, tornava sense demanar permís, com un llum automàtic que s’encén en obrir una porta. Doncs, quan caminava cap a la platja, la idea de ser viuda s’encenia com l’escalfor intensa del sol sense resguard, com les mirades de la gent i els crits d’alegria dels nens dins de l’aigua.

A la tarda, la Isabel s’entretenia una estona amb el diari que comprava el seu marit. No s’oblidava de mirar les esqueles i es fixava en l’edat dels morts. Sovint llegia el nom d’homes de cinquanta anys, cinquanta-i-tants, l’edat del seu home. Se sentia culpable, però l’endemà no es podia estar de revisar amb atenció la mateixa pàgina. Va ser en una d’aquestes estones que va prendre la decisió de consultar un psiquiatre.

El mes de setembre acabat, i encara feia calor. Els dies passaven massa de pressa, trobava la Isabel, potser perquè el que havia deixat per després de les vacances, encara esperava tanda. Feia temps que tenia el número de telèfon, fins i tot l’havia començat a marcar un parell de cops. «Després dels exàmens de l’Eduard», es va dir la primera vegada que ho intentava, i va penjar. Des d’aquell estiu deia Eduard a l’Eduardet; el seu home no se’n sortia, potser perquè tenia tanta feina que, quan veia el fill, no es recordava que havia decidit deixar d’anomenar-lo com un nen petit. La segona vegada, passats ja els exàmens de setembre, va penjar l’auricular perquè va sentir un sobresalt damunt del pit. No podria parlar, va dir-se. I ho va deixar estar per una altra ocasió.

S’havia acostumat a anar a la feina caminant. Havia sentit en un programa de ràdio que caminar era un exercici de relaxació i ella dormia malament, la majoria de nits es desvetllava i li costava molt tornar a lligar el son. En canvi el seu marit dormia com un tronc i sovint prenia espai de la seva part del llit i encara li costava més d’adormir-se. Ell anava molt cansat. La feina a l’empresa no disminuïa, acabaria costant-los una malaltia a tots dos. Però les promeses que aquell ritme baixaria i l’evidència que una hora o altra havia de minvar li donaven esperances. Quan estaria més descansat les coses tornarien a anar bé. Les «coses» eren les relacions sexuals, per exemple. Ella se sentia culpable cada cop que es masturbava i procurava no fer-ho. Les «coses» eren les assignatures que el fill no havia aprovat, la relació amb la família i amb els pocs coneguts que els quedaven, aquells que encara telefonaven per veure’s una hora o altra. En algun moment, va pensar amb recança en l’operació dels nòduls que no li havien fet.

Un dia, un home que havia entrat a treballar a l’oficina feia poc, li havia preguntat si era soltera. Aquell dia, ell portava un pullover vermell de mànigues amples, balderes. Paral·lela a l’escot, el pullover vermell tenia una franja blau marí. La camisa sota el pullover, color gris perla. Alhora que la Isabel li responia, desitjava emprovar-se el pull vermell amb ratlla. Va dir-li la veritat amb una pena immensa a les costelles, encara que no és segur que les costelles puguin acusar una pena, ni tan sols en el cas que sigui immensa.

Potser havia estat una coincidència, però recordava bé el mal de costelles a l’hora de respondre-li: «Estic casada i tinc un fill de tretze anys». Li’n va treure dos per instint de ferse més jove als ulls d’ell. Els tenia d’un verd marronós, igual que fossin aigua emborratxada de terra o terra esquitxadíssima d’aigua. Els ulls li havien rigut quan li havia dit a la Isabel que no ho semblava gens, de casada, com si se’n pogués estar molt o només una mica.

No era pas que l’home del pullover vermell li semblés gaire interessant, però havia estat una novetat que li preguntés si era soltera i li havia resultat molt simpàtic. Pocs mesos van passar fins que ell se n’anés traslladat a una altra ciutat. Aleshores, la Isabel es va adonar que havia teixit una fantasia al voltant d’aquell company de la feina. Una fantasia que mentre havia durat li havia donat vida. Que li havia impedit tornar-se a posar l’aliança, encara que ja tenia curada la ferida que la hi havia fet treure. Probablement, aquell devia haver estat l’únic indici de la seva solteria. I així i tot, l’home del pull vermell amb franja blau marí no va intentar cap altra aproximació, ni tan sols no va posar-se més aquell pull, feia massa calor a dins de l’oficina. I ella va pensar que, per molt que hagués tingut un fill, si hagués estat viuda, s’hauria emprovat el pullover vermell.

La idea es colava per qualsevol escletxa que deixés entre les seves esperances. Com si fos una gota de pluja a la barana, que es consolida sense pressa, justament quan l’aigua reunida s’infla com un globus miniatura, i de seguida es deixa caure.

Era una tarda d’octubre, feia uns dies del trasllat del company simpàtic i la Isabel va despenjar l’auricular i va marcar tot el número que li havia dictat l’Olga i ella havia repetit xifra a xifra perquè no hi hagués equivocació. Ja diria alguna cosa, va pensar lluitant contra la temptació d’aplanar la peça de dalt al suport. Semblava tan lluny la veu que li feia saber que trucava al consultori del doctor… Però la Isabel va parlar.

La sala d’espera era buida. La noia que hi havia acompanyat la Isabel enraonava amb veu baixa com si pogués despertar algú acabat d’adormir-se. La sala donava a un jardí en miniatura, on un margalló i un parell de plantes amb punxes semblaven decorar una escena. Els sons del carrer, esmorteïts, i una calma esllanguida van deixar-la sola amb els seus pensaments. «Esperi un moment», li havia dit la xicota rossa amb bata blanca abans de recular pel passadís on acabava de guiar-la. Segurament faria cap al darrere de la taula, davant de la porta d’entrada, a un pam del telèfon. Encara que no havia d’enfrontar-se amb la mirada de ningú, cosa que l’alleujava, va tornar-se a demanar el mateix que feia mesos que es preguntava. És que tota sola, amb el seny que li conferia la seva edat i les seves vivències, era incapaç de superar aquella obsessió? Va fer-se un retret, ella mateixa. Per què torturar-se més si ja havia telefonat per demanar visita? Sí, abans, havia explicat a l’Olga que necessitava el telèfon d’un psiquiatre, sense especificar per a qui, per què el volia. L’Olga tenia tots els telèfons que ella necessitava i era discreta.

Quan va adonar-se que d’un moment a l’altre la cridarien, va sentir que era incapaç d’explicar a un estrany el que li passava i va agafar-li una sensació de ralet al coll que va obligar-la a picar de peus a terra per relaxar-se. Ho va fer amb poc soroll i es calmava l’impuls de plorar, però li’n quedava la latència. Precisament aleshores va sonar un timbre, i després d’una veu d’home amb resposta del murmuri de la noia rossa, va sentir els passos que s’acostaven pel passadís. Li va faltar temps per agafar una revista del damunt d’una tauleta baixa que havia vist sense mirar i la va obrir davant de la seva cara.

Uns minuts més tard, va tornar a sentir passos, molt flonjos damunt del parquet del passadís, i la noia rossa amb bata blanca va treure el cos per dir amb veu alta, però amb aquell to baix que li coneixia la Isabel, el seu nom i el seu cognom, els mateixos que havia donat per telèfon, morta de vergonya, quan havia demanat visita. Va fer un adéu escorregut al senyor de la sala d’espera que tenia l’aire de ser més de l’altre món que no pas d’aquest.

Amb molta amabilitat, la noia la va acompanyar fins a un despatx petit on un senyor amb bata blanca, amb ulleres damunt d’un nas corrent, li somreia per uns llavis molsuts. De seguida van encaixar i va pregar-la de seure davant de la taula, darrere de la qual seuria ell tot seguit. La Isabel se sentia molt malalta davant de tanta consideració, no estava gaire habituada a anar a les consultes dels metges. Va tornar-li a demanar nom i cognoms, edat, estat civil, nombre de fills, …i ella ho responia fent un esforç mentre el doctor ho apuntava en una fitxa. Quan finalment va deixar la ploma tapada amb el caputxó i va alçar el cap per mirar-la, ella va sentir-se defallir.

«I doncs, què li passa?». Va començar a respondre, però la veu se li feia prima i aviat la plorera no va deixar-la continuar. Va obrir la bossa buscant el paquet de mocadors de paper que solia dur-hi i no va trobar-lo. A última hora havia decidit canviar de bossa perquè la vermella feia més joc amb el vestit que s’havia posat. El metge tampoc no tenia mocadors i va pitjar un botó. De seguida va aparèixer la noia i des de la porta va rebre l’ordre de dur mocadors. La Isabel no podia veure-li la cara i no podia parar el raig que la posava en una situació incòmoda, se sentia ridícula. Una vegada la cara ben eixugada, amb tota la força de voluntat de què era capaç, va explicar el que feia al cas. L’home del seu davant no va moure el més mínim gest de sorpresa, ni un parpelleig darrere de les ulleres, d’uns ulls foscos que la miraven plàcidament o impassibles. Ella què se sabia! Prou feina va tenir explicant amb aquell fil miserable de veu, i encara desafinat per les dues baixades de comportes que van interrompre la migrada expressió del que creia ella que li passava. Quan ho va donar per acabat, l’altre va fer una pausa breu i va alçar el to per dir-li que es trobava en un estat d’ansietat considerable i que li receptaria unes pastilles que li anirien molt bé. Que tornés la setmana següent que enraonarien amb més tranquil·litat. És a dir que ella abocava els seus pensaments assassins i se n’havia de tornar a casa sense un reny, amb la culpa rosegant-la per dins. Aquell pensament va fer-li engegar de nou el plor i amb el mocador va procurar estroncar-lo com més aviat millor. Es va alçar, va donar-li la mà. Ell va acompanyar-la fins a la taula de la noia rossa que molt amablement li va cobrar, i se’n va anar sempre amb el cap cot. No va alçar-lo, com solia, fins que va ser al carrer i va trobar-se amb el beneït estrèpit dels cotxes, amb el tragí de la gent i les seves bosses i les seves sabates. Els va sentir tan humans, tan pròxims, amb la seva absurda pressa! També va notar que el cap que havia abaixat per no delatar la vermellor dels ulls davant la secretària rossa estava ben embotat. I no en tenia d’altre. Necessitava unes ulleres fosques. Va caminar.

Tenia els mostraris davant. Tots tres de fusta. Cada un amb els compartiments rectangulars i de poc gruix, cada un ocupat per ulleres de muntures diferents, totes de vidres foscos. Hi havia una gamma entre els lleugerament ombrejats i els de negre hermètic. Els va mirar uns instants sense decidir-se. La dependenta de l’òptica, vestida amb bata blanca, estava dreta a l’altra banda del taulell i callava. Ella estava asseguda. Quan havia demanat què desitjava, li havia pregat que s’assegués. No sabia quines triar. N’havia agafat unes de muntura negra i grana, bastant fosques, i se les havia emprovat davant del mirall situat a tocar del primer calaix. Estava incòmoda perquè no es trobava afavorida sense veure’s els ulls i perquè tenia la sensació que l’altra esperava impacient. Va agafar-ne unes de vidres blaus lleugerament ombrejats i de muntura també blava, la ullada al mirall li va retornar un efecte pitjor. Mentrestant, la dependenta fregava amb energia els vidres d’unes altres ulleres i quan ella va deixar les blaves al seu compartiment del calaix, les hi va posar al davant sense dir res. La Isabel va agafar-les i es va tornar a enfrontar al mirall. Eren completament negres, vidres i muntura. Quant valen aquestes? —va dir mentre guanyava temps per mirar-se més estona—. Potser perquè ja s’havia acostumat a veure’s amb ulleres de sol, potser perquè eren barates, perquè ja se li feia llarga la relació, va dir que se les quedava i va alçar-se.

Quan va sortir de l’òptica va notar de nou la coïssor als ulls que l’havia portat a entrar-hi. Havia sentit dir que les ulleres de sol són molt convenients per a la vista quan la intensitat de la llum és alta. El pròxim estiu també les faria servir. Va aturar els passos i va treure les ulleres de l’estoig flexible on les hi acabaven d’entaforar. Se les va posar i va continuar avançant.

Un pensament es va obrir camí entre els que fins aquell moment l’havien acompanyat, va enforquillar com qui diu aquells balbuceigs del cervell. L’espera, els nervis, la visita i les llàgrimes, la decepció, la necessitat d’unes ulleres fosques, la tria i la dependenta, la claror. Tot: bombolles que es van fondre en un instant.

Havia pensat que si un dia era viuda, l’estona de l’enterrament, quan passessin els familiars i els amics a dar-li el condol, el més convenient eren les ulleres negres damunt les lentilles. Si es posava les ulleres graduades en comptes de les lentilles, se li veurien uns ulls congestionats pels plors, se li veuria tota l’emoció i estaria lletgíssima. No sabia d’on li arribava tot allò. I just llavors es va adonar que s’havia parat davant d’un semàfor que ensenyava el llum verd.

Havia de recuperar el temps perdut. No podia esperar ni un dia a posar en pràctica el que li havia recomanat el psiquiatre. «La relació de parella s’ha de regar com una planta», li havia dit. Estava decidida a fer el primer pas. Enraonaria amb l’Eduard, li faria propostes, el tornaria a conquistar encara que es mostrés cansat i indiferent. Els calia tornar a començar. El temps perdut volia dir el munt de dissabtes i diumenges tancats a la caseta. L’un amb les eines fent de fuster o de pintor. L’altra fregant i preparant la teca. El munt d’hores de lleure sense veure ningú, sense anar al cinema ni a cap altra banda que no fos a la caseta de Premià. El temps de lleure que ja no valia per sortir amb el Roger i la Carme a divertir-se o senzillament a fer una volta i a prendre alguna cosa. És a dir: que ja no valia per sortir.

Recuperar volia dir tornar-se a mirar, l’Eduard i ella, amb satisfacció, amb interès, amb desig i potser una mica més difícil, tornar-se a mirar i sorprendre’s. El psiquiatre opinava, ella també opinava, que havien de sortir sols a sopar, a prendre copes, a ballar, als espectacles. Com era que no se n’havia adonat abans? Havia necessitat anar a un psiquiatre per entendre una qüestió evident. Fos com fos, s’hi va posar. I no sense resistència per part de l’Eduard, van sortir.

Li havien recomanat un restaurant i el que calia demanar-hi. Ell sempre acabava tard, arribava a casa a les deu tocades. La Isabel hi va arribar primer. Al cap d’un quart les sabates de taló més alt van començar a fer-se sentir. Mentrestant, no havia parat d’entrar gent a «Les delices de France». Ella havia comptat quinze persones. L’Eduardet ja devia haver sopat i segurament s’estava amorrat al televisor mirant la pel·lícula amb tot el sofà per a ell. La imatge quotidiana li va semblar molt atractiva en aquella situació d’espera amb peus adolorits.

Era un quart d’onze. A dins van demanar-los si havien reservat taula. I no. L’Olga no havia pensat a recomanar-li que ho fes. S’havien d’esperar una mica. Potser els venia de gust prendre un aperitiu a la barra. L’Eduard feia cara de cansat i va dir-li: «Truca al nen».

A pocs minuts de les onze van acompanyar-los a una petita taula i a la Isabel les cames li feien figa. Davant de la carta, l’Eduard va dir que no tenia gana, no demanaria el bistec al pebre que era el plat que havien aconsellat a la Isabel. «Jo, sí», va fer ella. Aleshores ell va mirar-la fixament i va dir-li que la notava estranya. La Isabel va somriure i va animar-lo a endevinar què era. «Portes unes arracades noves», va dir l’Eduard. Eren vistoses, llargues i les havien comprades junts, feia un parell d’anys, en una parada de la Rambla. Es va posar de perfil amb el clatell retallat a la vista i en aquell moment un cambrer alt i cepat va acostar-se a la taula amb un bloc i un bolígraf a les mans. Quan se’n va anar, després d’anotar els plats que demanaven i de donar-los les gràcies, es van quedar uns instants en silenci. «Gràcies? En aquesta mena de locals, diuen gràcies per cobrar-se-les després», va esbufegar ell i va tornar a callar. I ella es pensava a si mateixa amb els cabells del davant més llargs d’una banda que de l’altra i el clatell esquilat com el d’un recluta. El perruquer havia anat massa enllà en el canvi d’imatge. Aleshores va preguntar-li com li havia anat la feina i ell va respondre-li: «Bé, bé, però estic mort de son». I la Isabel va decidir que aquella nit no li proposaria anar a ballar.

En realitat hi havia una qüestió en la prehistòria de tornar a mirar-se, sortir junts, passar-s’ho bé. No sabia com era millor afrontar-la. La Isabel es preguntava des de quan hi era i li semblava que feia molt temps, potser des que havien deixat de veure’s amb els seus amics, amb la parella Carme-Roger. No sabia com encetar una conversa sobre el tema i que ell no s’ho prengués com un retret. Últimament l’Eduard estava malhumorat i cansat, segurament el mal humor provenia del cansament. Sempre, sempre, acabava tard perquè des de feia mesos, sempre, sempre, hi havia molta feina. Quan es deixava anar al llit s’adormia com un soc. Ella calculava que la sortida a sopar, anar a ballar i l’atenció que dedicava a veure’s ben arreglada i jove, havia de facilitar les relacions sexuals que semblaven rovellar-se més cada dia que passava. Un altre vespre va reservar taula en un restaurant, «La Petite Marmite». De moment, els que li recomanava l’Olga tenien nom francès i estaven en la mateixa zona. Va reservar taula de dos per a les deu i va quedar amb ell que l’esperaria a dins. N’anava aprenent. Estrenava un vestit que l’afavoria i li treia anys. L’abric era el de la temporada anterior. No havia anat al perruquer, però s’havia rentat els cabells amb cura i se sentia còmoda amb el seu estil nou. S’havia fet una neteja de cutis després de molts anys i l’esthéticienne l’havia esbroncat perquè tenint com tenia una pell de bona qualitat se li estava fent malbé, purament per deixadesa. Purament per distreure’s havia donat una ullada a les taules del costat i havia descobert un senyor que li tenia els ulls clavats al clatell i en trobar-se les mirades, havia notat una calrada que li pujava cap a la cara. Des de les deu en punt, quan havia arribat, fins a dos quarts d’onze, havia tingut temps de mirar i remirar la carta, de prendre un aperitiu que amablement havien insistit a portar-li, de revisar la decoració elegant del menjador que tenia dos nivells i un predomini del color vi, i de veure com totes les taules s’omplien, el to de les veus augmentava mentre anaven demanant i endrapaven i buidaven les copes amb molta set. També havia tingut ocasió de comprovar que l’home que li havia clavat els ulls al clatell, continuava sense sopar perquè segurament esperava una persona tanoca, com ella feia. Just quan acabava de pensar així, se li va acostar un cambrer que va dir-li si era la senyora tal. Sí. I doncs, que la demanaven al telèfon. Va alçar-se insegura i va passar entre les taules plenes cap al taulell de la part del davant. En tornar a la taula no veia la gent, només passava entre els vestits i les veus, i els drings dels coberts i del vidre. No podia anar-se’n sense sopar, que era el que hauria volgut fer, o potser sí que podia, però li feia vergonya explicar-se i marxar així. Al cap i a la fi, ella no necessitava ningú per menjar.

Quan el va veure a prop, va fer senyal al maître, un home morè, atent, no gaire alt. Amb els ulls disposats a tot, va rebre amb simpatia la notícia que soparia sola. Almenys aquest va ser l’efecte que li va fer a la Isabel. Va portar-li la carta i va aconsellar-la amb acatament del front i del nas, profundament aguilenc, que conferia convicció a tot el conjunt dels seus gestos. Quan es va retirar, ella va sentir-se alleujada, fins i tot contenta. Hauria d’aprendre a anar sola pel món, tal com s’estaven posant les coses… i ja era gran. Va haver d’aturar les lamentacions del seu pensament perquè algú s’havia acostat. Quan va alçar els ulls va rebre la sorpresa de veure l’home de la taula que també esperava ser servida. Parlava suaument, gairebé amb timidesa. Va començar disculpant-se del seu atreviment, però creia que es trobaven en una situació similar i que només per no menjar sols en un divendres, enmig de l’alegria de la sala, podien seure tots dos en la mateixa taula i cada u fer el seu sopar i cada u pagar el seu compte. Fins i tot contribuirien que els qui s’esperaven poguessin seure, si ella no en tenia ganes, no calia que enraonessin, va afegir com si cregués que el que acabava de dir-li tenia poc pes. Després d’una reüllada a la parella que esperava dreta, la Isabel hi va accedir.

Algú més, a part d’ella, sabia que l’havien plantat. I li semblava evident que es notava que s’havia emperifollat, que el vestit era nou i també les sabates, que anava massa pintada. Tot se li va fer avinent sota la correcció d’aquelles paraules, sota la constatació que aquell home havia endevinat tot el que acabava de passar-li.

Quan van servir-li el primer plat, el senyor del seu costat va demanar el que prendria i va avisar que havien decidit, amb la senyora, i va mirar-la, sopar en la mateixa taula.

No sabia com, la intervenció d’aquell home, en comptes d’animar-la, l’havia fet caure en una sensació barreja d’abandó i de vergonya. No sabia com es menjaria el que tenia al seu davant, ell l’encoratjava a no esperar-lo, però la Isabel se l’escoltava sense tastar res.

Va explicar, ara sense demanar-li permís, que ell s’ho havia buscat. S’ensumava que aquell vespre podia acabar sopant tot sol. Havia quedat amb una dona molt més jove que no pas ell. «I no, només jove…», va afegir i va deixar la frase sense acabar. Li havien volat els anys alegrement, no s’havia casat i de sobte es trobava sol, estava tip de la vida de solter. Però la noia que havia convidat a sopar no era l’adequada i se n’havia adonat mentre l’esperava i alhora que la mirava a ella. La Isabel va agrair l’arribada del cambrer amb un revoltim de bolets que havia demanat el seu company de taula. Aleshores, quan es disposaven a encetar el primer plat, va dir-li el seu nom i va demanar-li com es deia ella. Ell es deia Ricard.

Les garotes amb beixamel, recomanació del maître, li semblaven exquisides a mesura que deixava el seu estómac deslliurat del pessic a què l’havia sotmès. Des del comentari d’ell sobre la noia, no havien tornat a enraonar. Només les quatre paraules per oferir-se pa i vi i les altres quatre, per regraciar els oferiments.

A la Isabel li havia agradat que el Ricard no l’atabalés amb anècdotes ni la cosís a preguntes. Havia dit d’ell molt més del que ella pensava dir de si mateixa i aquesta situació la posava en un avantatge que la predisposava cap a la simpatia benevolent. Començat el segon plat, va trobar agradable no estar tota sola a la taula i va deixar que l’altre li parlés de vins, semblava que hi entenia força. Per un moment va recordar-se dels nòduls del pit esquerre que tant haurien pogut ser cancerosos com benignes i va trobar de molt mal gust que aquest pensament se li hagués presentat mentre menjava. Si fos viuda, la situació hauria resultat diferent, va pensar tot seguit, i després va decidir que devia ser l’estona de les idees indesitjables i va clavar el ganivet al pit de pollastre que anava acompanyat amb rovellons.

A la sortida, els carrers estaven tranquils i freds. L’hivern era benigne, però en aquelles hores la temperatura baixava. Ella va enyorar les seves botes. Els havien convidat a una copeta d’aiguardent, abans de pagar cada u la seva nota i deixar cada u la seva propina. La Isabel va fer els primers passos rient perquè el Ricard li acabava d’explicar una anècdota divertida. Havia superat la sensació de tristesa; de vegades, les coses eren tan naturals i fàcils, pensava, aquella coincidència al restaurant hauria de ser la norma. Però de sobte es va adonar que al carrer tornava a sentir-se casada, dona sola, les dotze de la nit passades i que havia de dir adéu per sempre a un company de taula notablement divertit i atent.

Va acceptar que l’acompanyés amb el seu cotxe, i imaginant que l’Eduard l’estaria esperant davant del televisor, va decidir acceptar, també, el tast d’una beguda exòtica de la qual el Ricard li havia fet l’article amb insistència. Volia allargar aquella llibertat condicional després de la qual correrien les portes reixades de la seva vida. Què hi feia mitja hora més davant de «totunavida»?

En Ricard va tornar a parlar-li de la solteria. No li havia preguntat sobre el seu estat ni sobre qui havia esperat al restaurant. La seva discreció li semblava admirable. I potser per aquest motiu va accedir a pujar al seu pis de solter per prendre aquell famós aiguardent que no havien trobat en cap dels tres bars on ell l’havia demanat. O potser les seves paraules havien esdevingut més commovedores, quan li havia dit que sabia que no la tornaria a veure i volia tenir aquest record d’ella. La Isabel era sensible a la intuïció d’aquella persona que li havia procurat una petita aventura sense haver-la buscat. Seria la seva aventura.

Quan va trobar-se al replà, ell butxaquejant per treure les claus, va sentir un neguit que la dominava i va dir-li «ho sento però ja és molt tard, és millor que me’n vagi» i va girar-se cap a la porta de l’ascensor. Aleshores es va produir una transformació en ell que va sobtar-la i no va veure’s amb cor d’anar-se’n. L’havia engrapat fort per un braç i li havia pregat que no li fes allò. Li havia suplicat que entrés, sense seure si no volia, que es begués la copa i ell l’acompanyaria a casa o li demanaria un taxi o la deixaria marxar a peu. El que ella volgués. Havien entrat.

L’havia conduït a una saleta no gaire gran amb sofà i una butaca que feien conjunt, una prestatgeria amb uns quants llibres i moltes cintes de vídeo i un televisor. Una cortina florejada estava correguda segurament davant d’una balconada o finestral. Va dir-li que el guardava a la nevera, que portava l’ampolla tot seguit. La Isabel no va fer ni un pas. Només va girar el cap i va fer-se capaç de la resta de la sala que contenia en el racó esquerre, a tocar d’un dels angles, una taula rodona amb quatre cadires. Al damunt de la taula, va veure-hi un cendrer que va resultar-li familiar, però no va tenir temps de rumiar per què. El Ricard ja tornava a ser al costat d’ella i li ensenyava una ampolla amb el vidre entelat que feia una sensació de frescor de gel. Va deixar dues copetes a la tauleta i les va omplir.

Semblava nerviós. Va somriure-li mirant-la directament als ulls. «No vol treure’s l’abric?». La Isabel va fer que no amb el cap, va agafar la copeta i va acostar-se-la als llavis. Era aiguardent de patata, no era tan aromàtic com el de préssec, el que havien pres al restaurant. Anava a dir-li que se n’anava quan ell va passar-li un braç per darrere del coll i va besar-la, de seguida es va retirar i va demanar-li perdó.

La Isabel va sortir sense que ell la seguís ni li renovés la proposta de portar-la a casa o buscar-li un taxi. Ella estava consternada no per aquell petó que just li havia fregat els llavis, sinó per aquell canvi d’actitud tan brutal. Què li passava en aquell home?

A dins del taxi es va sentir marejada per la calefacció i pel gust d’aiguardent que li repetia. Els carrers eren adornats amb les galindaines de Nadal. Com serien aquelles festes? Va esforçar-se a pensar què diria a l’Eduard quan arribés a casa. Era millor que no li parlés gens de l’home que l’havia acompanyat durant el sopar. No li diria que havia pres una copa d’aiguardent de patata al seu pis. El cotxe va frenar i el taxista, que no havia badat boca en tot el trajecte, va fer el gest de parar el taxímetre. Quan va entrar al pis encara no sabia què diria al seu marit. Tot era fosc i només tancar la porta, va tenir la certesa que ell no havia arribat.

A la ciutat havien tornat a borronar els plàtans. S’hi havia fixat perquè eren els arbres del seu carrer i arran de balcó veia l’extrem de les branques. Tornava a arribar la delicadesa de l’aire, que de nou sentia fregar les seves galtes. La llum repetia l’esclat de mig abril i es mantenia lleugera perquè la calor no l’engavanyava amb humitats. Les fulles de verd tendre feien de tenderols damunt del seu cap i quan no hi havia arbres, la llumenària es convertia en catifa sota els seus passos. Com sempre, els sorolls omplien les voravies i les finestres obertes també en feien collita.

Tornava de la feina, caminava cap a casa com si no anés enlloc. Trobava que el món era bonic i se sentia envoltada amb suavitat per un vestit jaqueta clar amb brusa florejada fent joc, i el vestit, per l’aire i la claror de primavera. En un instant, com un vent sobtat, sentia com se li esgarrifava la pell però no sabia què podia ser.

La feina era una monotonia que complia com si fos a distància. Encara que els seus dits sostenien els papers i pitjaven les tecles encara que responia quan li preguntaven. Distant o absent. Diàriament prenia la seva dosi d’ansiolítics. Així i tot, notava la culpa davant del noi i davant del seu home. La notava esmorteïda, com la mateixa obsessió, que es reduïa a una mena de somnis on es pensava tota vestida de negre i amb ulleres fosques, abraçant els familiars davant d’un cotxe mortuori. Tot molt llunyà, com si la protagonista fos una altra, encara que se sabia ella mateixa. Ara ja tenia una explicació. El psiquiatre li havia detectat incapacitat davant la frustració. «Com que no es frustra, tendeix a eliminar la causa que la provoca». Era una manera de parlar, hi afegia. Però s’havien quedat en aquest punt. Segons ell, el psiquiatre, per anar endavant, calia la participació del seu marit. Calia que tingués una entrevista amb ell. Però la Isabel no havia estat capaç de dir a l’Eduard que es feia visitar. No tenia importància, tot neguit estava aplacat, el sexe no l’exigia i quan estava sola, engegava el televisor. Tres mesos de visites, ja. No n’havia dit res a ningú. L’única persona a qui s’hauria confiat era a la Carme i no havien enraonat més. Potser l’Olga ho endevinava, però després d’haver-li donat el número de telèfon no li n’havia preguntat res. No sabia com deixar d’anar a la visita, encara que era conscient que des de feia setmanes no sortien de punt mort. El psiquiatre havia estat pacient amb ella i estava tranquil·la. Li estava agraïda. No desitjava res. Només la primavera li duia el record d’alguna cosa que havia volgut.

Va arribar a casa, com sortint d’un somni. Darrerament passava així. Quan es veia davant l’entrada, se sorprenia. Com si no tingués relació amb el recorregut que acabava de fer. I pujava a l’ascensor i treia les claus de la bossa i obria la porta del seu pis, sense vacil·lar.

Entrava sabent que en aquella hora no hi trobaria ningú. Com de costum, va anar directament al seu dormitori a canviar-se de vestit. Damunt del llit de matrimoni, emparada al seu coixí, va veure una carta. Va obrir el sobre i va llegir-la. Estava escrita a màquina.

«Isabel:

»Segurament et sorprendrà. Estàs tan ocupada en les teves coses que ni et deus adonar com hem canviat, o més ben dit com has canviat. Però anem al gra. Després d’un any de rumiar-hi, he decidit que ens separem. No és el mateix cas que el dels nostres antics amics Carme i Roger. Moltes vegades vam dir que a nosaltres no ens passaria com a ells i potser per aquest motiu he esperat tant a prendre una decisió.

»Sí, hi ha una altra persona. Gràcies a ella, he tornat a trobar les ganes de viure amb il·lusió, sense tenir en compte els diners, els sopars a restaurants bons, les vacances cares. Al començament tu també eres així, però com deia abans, has canviat molt. Actualment per arreglar-te necessites una hora llarga, per divertir-te et cal sortir a sopar i a ballar. Per descansar, projectes llargs viatges i ja no en tens prou amb la calma de la caseta.

»He tingut la immensa sort de trobar una persona que és feliç amb poca cosa, en té prou només estant junts tots dos. Et recorda alguna cosa? Quan ens vam casar pensaves així també.

»Deus dir per què t’escric en comptes d’enraonar amb tu. Sobretot per evitar-me una escena desagradable.

»Tindré la tutela de l’Eduardet, però ara no voldria ser dur amb tu ni amb ella. El meu advocat, tu el coneixes, en Mas, fa un temps que m’ho està treballant. Compto que a l’estiu, el meu fill ja podrà viure amb la Sílvia i jo. Ja veus que no t’amago qui és ella, he pensat que també ho acabaries sabent. Sobretot et demano que no l’emboliquis, que no la molestis sisplau.

»En Mas enraonarà amb tu o amb l’advocat que triïs. He pensat que pots quedar-te el pis que van regalar-nos els teus pares i que he procurat millorar amb els anys, i jo em quedaré la caseta, els papers ja són a nom meu. El cotxe és meu. Et demano que siguis raonable en tots els aspectes i que no creïs cap problema, no agafis de model la teva amiga Carme.

»Tenim proves de la nit que vas anar a casa el Ricard. És un amic de l’empresa. Tant és que estigués preparat, tu te n’hi hauries anat igualment. Això sí que t’ho vull dir: no m’ho hauria esperat mai de tu, estava convençut de la teva fidelitat.

»De cara al nostre fill desitjo que tot es faci amb la màxima delicadesa. T’agrairé que no hi posis traves. Recorda que has rebut assistència psiquiàtrica i aquest punt juga al meu favor. No podria mantenir ni una amistat amb tu després d’alguna de les coses que abans t’he dit, però també desitjo que no hi hagi enemistat.

EDUARD»