14

Passat el primer dolor, el petit i concret dolor de veure que jo no podia dir res per convèncer Rossy, encara que només fos convèncer-la que no li volia mal i a partir d’aquest punt establir una aliança com abans, tot just feia tres anys, havíem estat aliades; passat el primer dolor, dic, vaig trobar-me meravellada. Aquella noia, aquella dona, era la meva filla, meva i de l’Esteve.

Ja sé què m’hauria dit en Benito:

—Per què us entesteu a posar davant o darrere de la paraula que serveix per assenyalar una cosa l’adjectiu «meu»?: el meu home, la meva filla, el meu amic, el meu amor… A partir d’aquest moment tot es converteix en un embolica que fa fort, perquè totes aquestes coses no són de ningú, sinó de si mateixes i llavors el rancor es diposita allí on hi hauria d’haver respecte.

No ho deia així, ja ho sé. Però això és el contingut del que ell deia. Jo l’hi discutia, perquè m’agradava discutir amb ell, perquè era com anar descobrint tot el que ell sabia, que mai no t’ho hauria amollat des del bon començament per una mena de pudor que el feia parlar com si fos un home instintiu i ingenu. Jo l’hi discutia i li deia que a vegades diem «meva»» una cosa perquè ens l’estimem. I ell em contestava que aquesta manera de dir «meva» la persona estimada vol dir fins a quin punt l’home ha cultivat el valor propietat, i així el món s’ha dividit en possessors i desposseïts. I ningú no vol ser desposseït, perquè la misèria no és solament dolorosa, sinó deshonorable.

Tot això em deia i moltes coses més que omplirien massa espai. Quan jo em mirava la meva filla ho recordava, i llavors feia esforços per pensar que era la Rosa Plans i Milà, a qui nosaltres dèiem Rossy: una noia de divuit anys que posaríem de llarg aquell hivern i que el seu pare volia casar amb Bertold Heilbrun.

Però que difícil era acceptar aquella criatura que havia sorgit del nostre combat. Rossy ens detestava a tots dos, a mi perquè jo era l’evidència de la immunitat del plaer, i a l’Esteve perquè es deixava seduir per mi.

Tot el que jo feia li semblava detestable: el perfum que usava, els llibres que llegia, els moviments que feia, la roba que emmotllava el meu cos, el meu cos.

Si per atzar sentia un comentari que, una hora o altra li arribava: «La teva mare és una dona esplèndida!», Rossy envermellia. Hauria volgut amagar-me, i que tothom ignorés la meva presència. Potser si ningú no m’hagués vist m’hauria pogut estimar.

Perquè jo era per a Rossy també un terreny conquistable i fustigava els meus pecats amb zel de missionera. Els meus pecats i els de l’Esteve que es reflectien i es feien evidents en mi.

La seva activitat redemptora no tenia límits: llençava al foc les revistes alemanyes que Heilbrun portava, perquè sempre hi descobria un despullat o altre. M’amagava els llibres que jo llegia, i així em van desaparèixer obres de Thomas Mann, els versos de García Lorca i no sé per què Teresa dels Urbervilles de Thomas Hardy. Algú devia dir-li que era un autor que es trobava a l’índex. L’índex era per a Rossy una galeria de condemnats il·lustres.

S’establia una guerra sorda entre Rossy i jo. Més silenciosa encara per part d’ella, perquè quan jo reclamava furiosa el meu llibre, que ella havia fet fonedís, oposava a la meva agressivitat el silenci humil dels màrtirs.

La Matilde, que prenia partit a favor meu simplement perquè estava gelosa de Rossy, em deia rient:

—Ditxosos llibres! No els deixis córrer per la casa, guarda’ls a la teva habitació.

Tenia raó, Rossy no entrava mai a la meva cambra, com si aquell recinte pogués contaminar-la.

El treball més difícil que duia a terme Rossy per a integrar-me, vulgues que no, a la seva moral estricta, era el control de les meves mitges. En arribar l’estiu, la persecució de Rossy era inflexible. En tornar de missa m’espiava i així que em veia aparèixer em deia furiosa:

—Per què t’has tret les mitges?

La pregunta era una tòpica pregunta retòrica, car la contesta l’havia feta ja ella mateixa. Jo anava sense mitges per ganes de pecar i fer pecar.

—Però Rossy, nina meva, com pots pensar que anar sense mitges és pecat?

Rossy, pàl·lida, bonica, doctora:

—Per què ets tan frívola, mamà? —em deia—. T’és indiferent ser la causa d’una condemna? Us és igual a vosaltres, ja ho sé —continuava adolorida—, a tu, a la tia Matilde, a la tia Helena… Un home, per vosaltres, no té cap valor. Us el discutiu, us el preneu, sense vergonya. Per què no penses que hi ha un foc etern i una bondat divina que s’esgota?

A mi m’esgotava la discussió inútil i he de confessar que també m’irritava aquell judici sever, que ens incloïa en la mateixa condemna, l’Helena, la Matilde, a mi.

L’Helena se me’n reia:

—T’està bé, t’està bé! M’agrada que t’hagi sortit aquesta filla predicadora. Sempre he pensat que eres una hipòcrita, Carola. O hipòcrita o més glaçada que el glaç. Perquè jo, en el teu lloc, pagaria a l’Esteve amb la mateixa moneda. Si no fos que tanta virtut la utilitzis per a conservar-te jove.

La por d’envellir d’Helena era terrible, i això la feia més agressiva encara, més àvida de demostrar que el seu encant era irresistible.

Helena tenia tots els atots per a ser-ho, d’irresistible, però triava tan malament la seva presa, i així una constant mediocritat es perpetuava en les seves conquistes i ella en treia un constant avorriment. Més d’una vegada m’havia passat que havia confós el seu nou amic amb el destituït.

De tant en tant se separava d’aquella cort d’admiradors d’edat idèntica, de cares amb prou feines distingibles i cada vegada, és clar, més joves que ella, i s’asseia al meu costat perquè jo fos testimoni del seu monòleg:

—Saps què és haver-te de passar la vida en deute inacabable amb en Miquel Isern? Te’n recordes, de la tarda que ens en vam anar l’Esteve i jo? Recordes si n’estava, jo, d’alegre? Estava contenta perquè me n’anava i pensava que no veuria mai més en Miquel. No, no et pensis… mai no he tingut remordiments. Si en Miquel no hagués mort, jo no hauria tornat a viure amb ell, i t’asseguro que hauria estat més còmode. A vegades tinc la impressió que no ho aguantaré. I no perquè trobi la meva vida detestable, no sé si m’entens, tampoc no en vull una altra. Si et dic que no aguantaré és perquè sento que una molla dintre meu es dispararà i ja no recobraré mai més l’equilibri. Una molla, m’entens…

L’Helena es posava la mà a la nuca.

—Beus massa, Helena —li deia jo.

—Ja ho sé. Però m’agradaria saber com t’ho fas per no beure, tu.

—No m’agrada la borratxera, no m’agrada gens…

—I com t’ho fas quan t’avorreixes? Ho soluciones jugant al golf?

M’havia acostumat a jugar al golf. Les llargues caminades, les lentes pauses, l’atenció mesurada em feien oblidar aquella petita lluita quotidiana, sense derrota, sense victòria, i sense fi.

El dia de Santa Rosa, Bertold Heilbrun va pujar a Puigcerdà. Jo no sabia res de la seva arribada i em vaig quedar sorpresa quan ens el vam trobar Rossy i jo en tornar de missa. Jo el vaig deixar al hall, perquè no em volia perdre la meva partida matinal. Ja era al carrer, quan vaig sentir passes darrere meu. Rossy corria per atrapar-me.

—Puc parlar amb tu, un moment? —va dir-me.

Era tan sorprenent que em vaig alarmar:

—Què passa?

—Això és el que vull que em diguis, què passa? Tu també hi estàs d’acord?

—No sé de que em parles, Rossy.

—Per què m’has deixat sola amb ell?

—Sola amb ell? —vaig repetir.

I ho vaig entendre de sobte:

—És que en Bertold…?

Rossy no em mirava. Suposo que li era més còmode parlar-me així, tot caminant, però a mi, en canvi, em produïa la sensació d’estar fugint d’alguna cosa. Vet aquí que en Bertold Heilbrun festejava la meva filla, jo no me n’havia adonat i ella em retreia una estranya complicitat.

—No et facis la distreta! —va esclatar Rossy.

El seu to de menyspreu va tenir la virtut d’indignar-me. Em vaig aturar, la vaig agafar pel braç i li vaig dir cridant:

—M’has vingut a trobar per parlar-me, oi? Doncs, parla!

—Mamà, per favor, no facis escenes…

L’hauria bufetejada de bon grat, ara que la tenia enfront meu, tan alta com jo, una altra dona. I de sobte vaig pensar clarament: fa divuit anys que va venir al món per tu tota sola, però tu la vas baratar. Igual que va fer la teva mare, ella saltant per la finestra, tu adquirint un sostre per sempre.

—Vols que tornem a casa?

—No!

—D’acord. Acompanya’m al club i seurem una estona.

Bertold Heilbrun havia fet les coses ben fetes, primer havia demanat autorització al pare i després havia parlat amb Rossy. La cara de Rossy es crispava en parlar-ne i li era tan difícil explicar per què aquell home li era insuportable. Hi havia una cosa, però, que Rossy va saber explicar molt bé: esperava que fos jo qui m’enfrontaria amb l’Esteve.

I des d’aquell moment va començar aquell precari joc d’aliances, on jo no feia més que col·locar-me al bell mig de la lluita entre pare i filla. No havia conquerit res, jo. Rossy simplement evitava el seu pare. La festa de santa Rosa es va acabar amb una discussió furiosa entre l’Esteve i jo. La ira li va donar una estranya lucidesa:

—Què saps, tu! —em cridava—. Un dia vindrà un imbècil qualsevol i se’n riurà ben bé de tu…

La nit que la vam posar de llarg, Rossy va iniciar el ball amb el seu pare. Era més alta que ell, i aquella nit a mi em va semblar la noia més bonica del món.

Bertold Heilbrun era al meu costat mentre Rossy ballava, i quan les altres parelles es van unir al ball em va oferir el braç. No ens havíem dit res des del dia de santa Rosa i jo esperava que d’un moment a l’altre, interrompent les frases buides que ens servien per a guarnir el silenci, ell em diria tot el seu rancor.

—Me’n vaig —va dir—, ja no tinc manera d’evitar-ho.

—Te’n vas? A on? —vaig dir sorpresa.

—El món està en guerra, Carola, no ho sabies?

Sí que ho sabia, però m’era igual, com tant se me’n donava que Heilbrun se n’anés a la seva terra a morir qui sap a on.

—Si m’hagués pogut quedar m’hauria casat amb la Rossy. Pots estar-ne segura. Malgrat la teva opinió.

—No és la meva, és la d’ella la que compta.

—No en dubto. Si un dia intentes fer-la canviar de parer et recomano que et recordis que la teva filla no és intel·ligent.

Heilbrun va anar-se’n abans de Nadal. Va desaparèixer de casa nostra i el vam oblidar amb tota facilitat. Ningú no el va anomenar mai més.

La nit d’any nou m’havia quedat sola a casa. L’Esteve era de viatge i Rossy havia anat a un réveillon que havia organitzat l’Helena. De sobte, la ferotge antipatia de Rossy s’havia convertit en admiració fidel. L’Helena es divertia fent-m’ho evident.

L’Helena m’havia telefonat a mitja tarda per invitar-me i jo li havia dit que no, perquè l’obligada alegria d’una nit de música enganxosa i alcohol era més del que jo podia suportar.

—Però, Carola —m’havia dit—, si fas anys…! No podem deixar-te sola!

Aquest plural afectuós es referia a Rossy.

—Divertiu-vos —vaig dir—, en faig massa per a una nit de revetlla.

—Quants en fas, grandíssima?

—Quaranta-dos.

—Carola! —va cridar l’Helena fent vibrar el telèfon—. M’has dit els anys que tens. Això és greu!

Quan Rossy va tornar a la matinada, jo llegia. Va trucar a la porta de l’habitació i va entrar. No era corrent que ho fes i em vaig sentir feliç de veure-la.

—Mira’m —va dir—. Creus que sóc la dona més bonica del món?

Rossy havia begut, havia ballat, estava cansada i bonica.

—N’estic segura —li vaig dir.

—Creus que sóc més bonica que la tia Helena?

Em va semblar una pregunta infantil, una pregunta de noia admirada davant una senyora famosa per la seva bellesa.

—És clar que sí, Rossy. Més bonica, més jove, més rossa, més eixerida… què més, què més em deixo?

Rossy es va asseure al costat del meu llit i em va dir:

—Estic enamorada, mamà…

I Rossy em va explicar una primera i breu història del seu amor: es deia Ramon Darder, era advocat, intel·ligent, incomprès, meravellós…

La segona part de la història ens la va explicar la mateixa Helena: era advocat, això sí, vividor, inútil, sense un ral i des de feia un any, l’amant de l’Helena…

Quan l’Helena va arribar a casa nostra armada d’aquestes terribles veritats, disposada a recuperar aquell tresor que la petita Rossy li havia robat, l’Esteve ja havia tornat de viatge.

Quin acord perfecte hi va haver entre l’Esteve, l’Helena i jo, una sòlida aliança sense respecte mutu! Ens citàvem, ens parlàvem, ens convencíem, ens barallàvem, perquè no ens fiàvem en absolut de l’opinió de l’altre. L’única cosa que volíem era evitar que Rossy estimés en Ramon Darder. I Rossy l’estimava. Per fi se’m va nomenar perquè jo tingués una entrevista amb el seductor.

El seductor era un home de vint-i-vuit anys, d’estatura mitjana, de cara ampla, d’ulls vius i foscos, de boca grossa amb un plec displicent. Un home a la moda. Vestia amb mal gust, també a la moda, i coneixia l’art de parlar a una dona, fos qui fos, com si la pròpia vida depengués del somriure de la interlocutora. Veient-lo vaig comprendre per primer cop com m’estimava Rossy, la meva petita Rosa, que feia tant de temps havia perdut. Vaig imaginar-me fàcilment la quantitat de dolor que ella trauria del seu amor, quina gelosia constant li atorgaria el do d’estimar-lo molts anys seguits, fins que la pau li arribaria amb la desoladora descoberta que no estimava res ni ningú. Ramon Darder no era ni tan sols menyspreable, no era res. Era un noi bonic que havia conquistat l’amor frenètic de l’Helena i l’havia canviat, satisfet del seu èxit, per l’amor exaltat de Rossy, una noia esplèndida per a una boda.

Quan vaig entrar a la sala, Ramon Darder es va treure els guants i, quan jo vaig allargar-li la mà, es va inclinar per besar-la. Va posar suaument la seva boca molsuda al dors de la meva mà, lentament:

—Vostè dirà…

—Senyora Plans —tenia una veu greu, murmuradora—, la meva vida està a la seva mercè…

—Vostè no estima la Rossy…

—Per favor —va interrompre’m—. És de l’única cosa que no li puc presentar un certificat. Ningú no pot jurar per mi que no l’estimo. En canvi, puc presentar-li el títol de llicenciat en lleis, un certificat de bona conducta estès pel rector de la parròquia, un certificat mèdic del tot tranquil·litzador…

Vaig interrompre’l somrient:

—Me’n faig càrrec… Faré tots els possibles perquè la Rossy no es casi amb vostè… Si surt guanyant, cosa ben possible, estalviï’m tant com pugui la seva presència…

Quan ja era a la porta, ell va córrer a obrir-me i me’l vaig trobar al davant amb gest humil i servicial.

—Una de les coses que més feliç m’hauria fet en aquest món hauria estat ser-li agradable.

Rossy va guanyar la partida. L’Esteve va acabar cedint i una vegada més jo em vaig trobar entre ells dos, que ni em veien quan procuraven fer-se mal. Rossy va tornar a ser aquella temible persona desconeguda, gelosa de tothom, de l’Helena, de mi, furiosa que li discutissin aquell tresor que ara tenia a les mans, amb una avidesa de ser estimada que sorgia de totes les capes de severitat que havia portat com un pes que l’aclofava. Ara era lleugera i ràpida de gest, i amb un llenguatge cruel.

Jo estava cansada… dolorosament cansada. Dormia molt poc i quan ho aconseguia, gràcies al veronal, vivia un llarg camí, sense repòs, amb portes que es tancaven al meu davant, portes closes amb força, que jo intentava obrir inútilment. Quan em despertava, la mica de claror que s’iniciava a les meves pestanyes em feia terror.

Dormir profundament era l’única cosa que desitjava. Dormir del tot fins a l’oblit de mi mateixa. Volia dormir sense rastre de dolor, i no haver de treure el meu cos cansat de l’escalf dels llençols, i no haver de suportar el meu propi pes durant tot el dia.

Vaig desfer les pastilles de veronal en el vas, una darrere l’altra amb paciència, i vaig engolir tot el contingut, lentament, fent ganyotes, com una criatura que es pren, obedient, una medecina.

Em vaig despertar a la clínica. L’Esteve em tenia la mà agafada. No li veia els ulls perquè ja duia les ulleres fosques amb muntura de carei. Els llavis li tremolaven i vaig sentir que deia:

—No tenies dret a fer això.