Textos complementaris

Aquell final de la dècada dels quaranta i inici de la dels cinquanta era per desil·lusionar qualsevol. La guerra mundial s’havia acabat i com a conseqüència el general Franco s’havia afirmat en el seu poder. Al seu entorn descobries una acceptació resignada d’aquell sistema. Era el que convenia al país, vet-ho aquí. La seguretat que mai, mai més, no podria evadir-me d’aquell decorat amb vels negres em devia empènyer a una terrible decisió: jo, jo mateixa, seria una dona exactament igual que la immensa majoria de dones ben alliçonades, ben instal·lades, ben femenines i per tant immergides en una aigua tèbia de felicitat. En vaig fer l’aprenentatge ben ràpidament. Em vaig trobar fent exercicis espirituals —convenientment reduïts, és cert—, combregant, anant a missa posada de mantellina i missal, i em vaig disposar a festejar amb el professor de matemàtiques. Amb la doble pressió d’una fe tot just inaugurada i de l’enamorament m’encaminava cap a una deliberada anul·lació del meu jo, una mena de camí iniciàtic a petita escala, però més demolidor del que podria semblar.

Un amic meu fa aquest comentari: «Les dones solen ser grans lectores de novel·les. Les dones llegeixen més novel·les que els homes».

Matisa el comentari amb una certa tonalitat agressiva. Està convençut que jo saltaré feta una fúria perquè em sentiré al·ludida com a novel·lista i com a contestatària de la discriminació femenina. De passada, somriu, car el meu amic és intel·ligent i el diverteixen totes les possibilitats que s’ofereixen a la meva resposta.

a) M’ofendré com a novel·lista per l’escassa valoració concedida al gènere novel·la, reduït a l’atenció de la meitat menys culta de la humanitat?

b) M’ofendré com a feminista, com sempre que es reparteixen facultats com si fossin caràcters sexuals secundaris? Llegir novel·les seria, doncs, un caràcter sexual secundari, com la manca de pèl a les galtes?

c) Negaré rodonament la seva tesi adduint exemples d’homes lectors de novel·les i de dones entusiastes de la caça i de la pesca?

El meu amic sap, com la majoria dels meus amics saben, que sóc feminista, però mai no han llegit ni una ratlla dels llibres de reivindicacions femenines. Suposen que la meva actitud és mutatis mutandis com la dels personatges de L’assemblea de les dones d’Aristòfanes. Així que parlen de les dones, solen afegir-hi sempre: «Ja em perdonaràs». Naturalment, jo els perdono sempre, i en el cas concret que ara explico vaig córrer a tranquil·litzar-lo. Vaig dir-li que estava absolutament d’acord amb ell. Sí, les dones són grans lectores de novel·les. I això és així des que existeixen novel·les, i Boccaccio, per exemple, ja ho sabia.

El que passa és que aquesta realitat no té res de pejorativa ni per a la novel·la ni per al gènere femení.

Per ser un bon lector de novel·la s’ha de ser intel·ligent i desvagat. Naturalment, deixo de banda les ex-novel·les roses i les actuals Corín Tellado. (El cinema, els còmics i les fotonovel·les han fet un gran bé a la literatura i concretament a la novel·la com a literatura, ja que la novel·la, lliure de la servitud sentimental compensatòria, pot aprofundir pels camins del coneixement). Només una persona desvagada, dic, és a dir una persona que no hagi de fer negoci, ni oposicions, ni articles diaris a la premsa, ni juntes d’accionistes, ni campanyes electorals, es pot permetre el luxe de perdre meravellosament el temps descobrint allò que va passar a un Joan i una Joana que, a més, no han existit mai. La gent aqueferada llegeix per obligació o per instruir-se o per quedar bé en una reunió mundana. És evident que no quedes gens bé si cites una novel·la que estàs llegint, però en canvi quedes com un rei si dius: «L’experiència de la mort és la cosa més corrent de l’inconscient, ho diu Gilles Deleuze».

Això vol dir que només llegeixen novel·les els qui llegeixen per pur plaer, és a dir, aquells qui saben reconèixer el plaer, car són intel·ligents i lliures.

M’ho acaben de dir i no vull cometre la impudícia de fer-los participar de la meva perplexitat. Del meu dolor. Però ho han de saber. Perquè ella ja no hi és i, aquesta idea, la idea que ja no enraonarem per telèfon, no ens barallarem i, sobretot, no riurem plegades, fa mal. No els vull transmetre la claredat de l’absència, però ho han de saber. No vull remenar cap paper, no vull anar a l’arxivador i buscar les seves cartes, ni tampoc basar-me en entrevistes i els retrats que d’ella vaig fer. Al capdavall, això darrer no és sinó treball mercenari. Ella, la Maria Aurèlia, s’hi avenia. Xerrava pels colzes, em foradava amb la mirada, em feia sentir un neguit imprecís. Era massa per a mi. La vaig conèixer als quinze anys, jo encara duia trenes, i sortia d’un món de llegendes i de Maries Goretti. La vaig conèixer als quinze anys com a deixebla seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i vam ser tota la vida amigues. I vam riure molt. Ella em va ensenyar l’alegria de viure. Com? No ho sé… em vaig trobar, tot d’una, amb un model de dona diferent. A casa, hi havia la mare i l’avia que xiuxiuejaven el plaer del món de les coses. Però no el podien fer públic. Pagaven el preu de la derrota. La postguerra havia gelat els cors. Només a dins, a les cases, les dones reien. Però ella, la Maria Aurèlia ho feia a fora. Amb els seus collarets d’ivori, amb els seus puros, en aquell pis tan esquifit de la Rambla de Catalunya, voltada com una dea hindú de galifardeus assedegats de viure, d’aprendre, de saber, de riure d’una altra manera.

Ella podia enraonar-me de la Simone de Beauvoir en un llarg viatge que vam fer, damunt d’unes lliteres incomodíssimes, cap a París. No m’interessava la francesa educada a la Normale, amb els seus turbants i les seves mentides de femme savante. La Maria Aurèlia Capmany era dels meus, la filla dels cistellers, d’una mare valenta i menestrala i d’un pare que sabia totes les rondalles del món. I néta de l’avi Farnés, que sabia tant com l’Amades. Ella va ser per a mi la terra i les ànsies de volar alhora. Discutíem. Ella sempre volia tenir raó. I a fe que la majoria de les vegades la tenia. La Maria Aurèlia havia vingut al món per ser feliç. I les tamborinades no la van privar. Va escriure, va fer teatre, va cantar, va estimar. De tot en va fer molt. No va ser mesquina en res. Ni en l’amor per en Jaume Vidal i Alcover, ni en l’amistat, ni en l’arrelament als murs d’aquesta ciutat que ella va estimar tant i tant ha ajudat perquè es transformés. Per això ha donat el seu cos, aquest cos on la carn era l’ànima que hi bategava. Mai no li va faltar l’alè. Perquè tenia memòria, no es deprimia. La tristesa l’envaïa a gotes comptades. Tot seguit li donava la volta. Era com aquesta ciutat, acollidora, no gens hipòcrita. Ens havíem barallat tant i amb ella vaig ser tan feliç! Per això no sé si m’entendran; aquesta absència que sento, no la puc pas compartir.

M’agradaria parlar d’una altra cosa, i sobretot seria més fàcil. Però un article també ha de ser, a vegades, un acte de reconeixement del propi sentit moral, un deure de justícia i solidaritat, i la paraula deure no té, aquí, cap contingut que afeixugui, al contrari: parlar de Maria Aurèlia Capmany pot ser difícil, però és un deure que ens omple de vida —de la vida que ella ha repartit, i a alguns ens n’ha tocat un espurna.

Maria Aurèlia Capmany tenia, per a mi, una enorme qualitat, que és la confiança en la vida, i amb aquesta mena de persones el diàleg apareixen sense saber com, però amb una complicitat profunda que no depèn de les idees ni de les hores passades junts. Amb Maria Aurèlia no vam parlar mai d’escoles literàries ni de doctrines polítiques, sinó de les importantíssimes petiteses, curiositats i modestes satisfaccions de la vida. Maria Aurèlia era una dona que practicava dues activitats molt fèrtils: pensar i associar. Quan, per cultura o per instint, aprenem a associar totes aquelles referències que el món ens dóna, el dogmatisme és impossible, i en conseqüència s’enriqueix la condició d’intel·lectual i, sobretot, la salut mental. Maria Aurèlia és un antídot permanent contra la petulància i l’eixarreïment que amenaça la gent del ram —de qualsevol ram professionalment minoritari. És clar que era una intel·lectual, una dona de lletres d’una categoria fora de sèrie, però sabia el valor que tenia la gent altra i l’ofici propi, i amb aquestes dues consciències perfectament madurades es pot passar per la vida amb la seguretat íntima i amb la modèstia de gestos amb què hi ha passat Maria Aurèlia Capmany. Perquè havia après l’ofici de cistellera, sabia que l’ofici d’escriure tenia també la funció de la utilitat, i no se sentia pas disminuïda, sinó justificada, si feia un cove per a la novel·la, una panera per a un article, un cistellet per a la lletra d’una cançó.

Maria Aurèlia Capmany estimava i respectava els seus col·legues escriptors, de qualsevol gènere, i jo li dec el text més cordial i, em penso, lúcid que s’ha escrit sobre mi. Segur que molts altres poden dir el mateix. La tolerància vital de Maria Aurèlia ha fet molt bé entre els qui l’hem tractada, i mai no oblidaré el dia que, parlant dels esquematismes socials, vam posar-nos d’acord a fer-nos regals que no toquen: ella em va enviar una azalea florida de vermell i jo li vaig portar uns havans que li agradaven. I tot això era possible perquè era, i n’estava orgullosa, una dona finestrera, i no un escriptor de laboratori, i perquè es deia Aurèlia, o sigui una persona amb la qualitat de l’or, desinteressada per la bijuteria pretensiosa.

Ha mort nou mesos després que el seu Jaume Vidal, com si hagués nascut d’un embaràs de tristesa. La mort de Maria Aurèlia, que ara no sabem com batejar amb paraules, s’anirà fent gran dins la nostra vida.