11

La dificultat més grossa que vaig trobar quan vaig entrar a formar part de la família Plans va ser aprendre’m qui era cada un dels seus membres, i la importància que tenia dins l’estructura familiar. No era fàcil, no solament perquè eren molts, sinó perquè la proximitat no sols depenia del vincle sanguini sinó de la participació en les diverses anònimes Plans. Arribar a comprendre per què l’Helena Darnius, la dona d’en Miquel Isern Solsona, cosí segon de l’Esteve, era més important i més respectada que la Roser, la germana de l’Esteve, era difícil d’escatir a simple vista.

A casa l’àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m’agradava mirar-lo. I m’agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l’àvia fugitiva també i l’avi Milà i la Paula. La resta l’hauria d’inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure.

Per a orientar-me en aquell laberint de cares i noms, només podia fer servir la memòria i fiar-me del meu instint, de res no em serviria preguntar, perquè la contesta seria tòpica i inútil. No hi havia cap mena d’acord entre les paraules que s’usaven i la conducta que els feia visibles. Per exemple, si jo preguntava a l’Esteve:

—Com és la Dora Frisch?

—És la dona d’en Mateu Plans —em contestava.

—Vull dir… com és —insistia jo—, quina mena de dona és.

—Que no t’ho he dit? És la dona d’en Mateu.

La resposta podria reproduir-se fins a l’infinit.

M’havia imaginat, des del moment que els vaig veure reunits al voltant d’una llarga taula pel sant de l’àvia, que havia d’endevinar què esperaven de mi, com havia fet tantes altres vegades per a ser admesa, per a ser considerada una més en el cercle de privilegi. Però, molt aviat, vaig descobrir que era inútil, en aquella zona de seguretat, ningú no es preocuparia de dictar-me normes, no n’hi havia.

Com que seria inútil i farragós anar descobrint a poc a poc aquests personatges, tal com jo els vaig anar coneixent, començaré la història d’aquells anys amb una llista dels membres de la família, tal com solen fer els editors de les novel·les policíaques. Jo en sóc gran lectora i sempre ho he agraït. És tan còmode en un moment de dubte anar a buscar la pàgina del repartiment! D’aquesta relació familiar no se’n pot dir arbre genealògic o pedigree, perquè el que menys interessa és la proximitat al tronc familiar. La puresa d’un tronc familiar és propi només de la noblesa i dels animals domèstics, la família burgesa no té altre lligam que la societat anònima. La família Plans constituïa no un arbre sinó un sotabosc espès, una garriga frondosa, variada i resistent. Ordeno, doncs, els personatges a partir de l’Esteve, que no era de bon tros el personatge més important de la firma.

Esteve Plans i Combalia, 24 anys. Gerent de la firma Plans & fills, S. A. Conseller de Laboratoris Combalia, S. A. Conseller de Laboratoris Plans Isern, S. A. Assessor jurídic de la firma Frisch i Combalia Ltd. Assessor jurídic de Combalia Germans. Assessor jurídic de Plans Anglasell-Bolas y Cojinetes, S. A. Llicenciat en Dret. Casat amb Carola Milà. Una filla: Rosa Plans Milà.

Ramon Plans i Bofill, 57 anys. Conseller de Plans & fills, S. A., de Laboratoris Plans Isern, S. A., de Plans Anglasell-Bolas y Cojinetes, S. A. Casat amb Joana Combalia. Tres fills: Esteve, Roser, Maria.

Joana Combalia Ferrer, 55 anys, muller de Ramon Plans i Bofill.

Roser Plans i Combalia, 28 anys, casada amb Isidre Valls.

Isidre Valls, 32 anys. Advocat. Casat amb Roser Plans. Dos fills: Pere i Eusebi.

Maria Plans i Combalia, 31 anys. Monja del Sagrat Cor de Jesús. Resident a les Canàries.

Kurt Frisch, 72 anys. President del Consell d’administració de Plans & fills, S. A. Assessor tècnic de Laboratoris Combalia, S. A. Director químic de Laboratoris Plans Isern, S. A. Casat amb Isidora Garcia Cabezón. Una filla: Dora Frisch.

Isidora Garcia Cabezón, 52 anys, muller de Kurt Frisch.

Mateu Plans Anglasell, 30 anys. Gerent de Plans Anglasell-Bolas y Cojinetes, S. A. Conseller de Laboratoris Plans Isern, S. A. de Frisch i Combalia Ltda. Casat amb Dora Frisch. Un fill: Gerard, dit: Gigi.

Dora Frisch, 19 anys. Muller de Mateu Plans.

Arnau Plans Anglasell, 27 anys. Cap de producció i venda de les firmes: Plans & fills, S. A. Lab. Combalia, S. A. Lab. Plans Isern, S. A. Frisch i Combalia Ltda. Combalia Germans. Plans Anglasell-Bolas y Cojinetes, S. A. Introductor del sistema anomenat «Responsabilitat Compartida». Es casarà amb Matilde Rotllan. Tindran dos fills: Ramon, dit Rirri, i Joana, dita Niní.

Matilde Rotllan Cases, 21 anys. Filla única de Felip Rotllan Parés. Vidu de Matilde Cases Tous. Propietari de les serradores Rotllan i dels boscos que l’alimenten. Es casarà l’any 29 amb Arnau Plans.

Miquel Isern Solsona, 21 anys, fill de Miquel Isern Plans, fundador de la firma Lab. Plans Isern. Hereu de Josep Isern Hulla, antracita i similars. Casat amb Helena Darnius. Tindran una filla, Helena, anomenada Nita, al cap de molts anys de matrimoni.

Helena Darnius Jové, 21 anys. Filla de l’arquitecte Iscle Darnius.

Gertrudis Bofill i Sarriera, 78 anys. Viuda de Ramon Plans Oriol, viuda d’Esteve Plans Oriol. Deu fills: quatre, morts en néixer; tres, morts entre els 6 i 7 anys. Esteve, mort durant el tifus del 14. Concepció, monja de les Clarisses. Ramon, hereu. Accionista de: Maquinista Terrestre i Marítima. Lloyd Catalán. Tranvías de Barcelona Ensanche y Gracia. Tranvía de Barcelona Sans. Companyia General de Carbons Nacionals. La Económica. Banc de Catalunya. Tabacs de Filipines. Ferrocarrils del Nord d’Espanya. Municipals, i etc.

Li agradava parlar-ne. En les seves converses, sortien sovint amb reiterada insistència les Filipines i els Ferrocarrils. Li agradava demostrar la seva perícia en el joc de la borsa, i citava una frase del Brusi, que de segur datava d’abans de la guerra de Cuba.

—¡Quiera el cielo que tanta emisión de papel no haga un día derramar lágrimas amargas!

Ella n’estava segura, del «seu paper», com en deia. Mai ningú no sabia exactament per on circulaven els seus cabals, excepte en Miquel Isern, que era, tothom ho sabia, el seu confident. El nét d’en Josep Isern i la Ció Plans, la seva cunyada, era el seu favorit. Mai no vaig saber per què. Estic segura que no s’estimava l’Helena, la defensava i amagava totes les seves escandaloses ximpleries per fer quedar bé en Miquel.

L’àvia vivia al palauet del passatge Mercader. Se’n podia dir palauet amb tota propietat perquè es veia que l’arquitecte havia volgut fer una cosa francesa, borbònica i deliciosa. L’Helena en sabia la història, d’aquella casa, i li agradava explicar-la, la divertia. L’avi Plans, o sigui el segon marit de l’àvia, l’havia fet construir per a una amigueta seva. Sembla que l’arquitecte, un tal Darder, l’havia projectat segons unes concretes suggerències del vell Plans. L’amigueta, que es deia Margarida, hi va viure durant molts anys. Els veïns es van acostumar a veure el cotxe del senyor Plans, cada vespre a la porta. La casa, del més pur estil faubourg Saint-Germain, tenia als arabescos de les reixes, als frontis de pedra, a les motllures de fusta una M recargolada, com de brodat anglès en honor de la mestressa de la casa. Però l’avi, en fer testament, o bé es va oblidar del seu amor o bé es va voler reconciliar, el cas és que va fer hereva directa, de tots els béns immobles, la seva dona. Quan va quedar viuda, Gertrudis es va retirar a Sant Joan de les Abadesses en dol exemplar i va donar ordre a l’advocat del seu marit, en Josep Pons, que despatxés la intrusa, i la casa va quedar tancada durant tres anys.

Un bon dia, Donya Gertrudis es va traslladar a Barcelona i va ocupar el palauet del passatge Mercader. Des d’aquell dia, l’àvia explicava que el seu marit li havia regalat aquella casa com a present de bodes i afegia:

—I com que sempre hem estat tan devots de la Mare de Déu de la Mercè, i ens vam casar a la Mercè, i la nena que es va morir es deia Mercè, va fer posar totes aquestes M tan boniques que veus.

Mai no havia conegut aquella mena de casino de poble que és una família. I els primers anys em va divertir qui-sap-lo endevinar les aliances, les reserves, els petits odis, les trampes i les seduccions. He de dir que l’àvia era de tots ells el personatge més seductor. El seu egoisme i la seva falsedat no tenien matisos. La seva salut ferotge, la seva longevitat li donava una mena de grandesa. Havia vist morir tanta gent al seu voltant: criatures, adolescents, vells, que estic segura que s’arribava a creure immunitzada contra la mort. Es reia de tothom, però sense rialles, amb una serietat que era menyspreu. Era despòtica i cruel amb tothom que tenia a l’abast, i falaguera amb els que volia conquerir. A mi em va divertir un temps, però aviat me’n vaig cansar i la meva falta de respecte va desvetllar en ella un afecte desmesurat que va motivar la rivalitat de l’Helena i en Miquel.

La meva curiositat, però, es va anar fonent, sense ni jo adonar-me’n, anava fent-me com un model previst, sense esforç, m’avorria sense ganes d’evitar l’avorriment, parlava castellà sense adonar-me’n, fumava Abdullahs com l’Helena, bevia Picon com la Dora, patia d’insomni com totes les dones de la casa, inclosa l’àvia.

L’insomni em va permetre obtenir una cambra per a mi tota sola. El metge explicava que el meu insomni, el disfuncionament de les glàndules endocrines, la inapetència eren originats per la meva específica naturalesa de dona. El nostre metge era un home molt a la moda i parlava sovint de les glàndules endocrines, era una manera de parlar del sexe, però molt més fi. Donava conferències en les quals parlava dels secrets de l’endocrinologia, i aplegava sempre un auditori de dones elegants. El meu cas era, segons ell, tan clar, que no hi havia lloc a dubtes. Era una qüestió de tiroides: les mans llargues, la pell pàl·lida, els turmells fins, la còrnia dels ulls blavosa, i la ràpida resposta a qualsevol estímul exterior, tot era claríssim. Fet el diagnòstic vaig aconseguir una habitació a part, l’Esteve no va oposar-s’hi.

L’Esteve no s’hi va oposar perquè havia arribat al final de la seva crisi amorosa. Tardaria molts anys a tornar-se a reproduir. L’anomeno crisi amorosa perquè no sé com qualificar-ho. Era un estat d’alerta continuat, una exigència de plaer i de donació. M’exigia que li digués que l’estimava, i quan li ho deia ell em contestava que li mentia i llavors jo havia d’insistir, jurant i perjurant que l’estimava. No n’hi havia prou encara, m’havia de procurar plaer, era ell qui m’havia de descobrir el plaer i jo l’havia de rebre amb esfereïment:

—Crida… crida… —em deia entre dents.

Algunes vegades, efectivament, el plaer venia, com reflectit de la meva comèdia. Després sentia com ell respirava compassat, amb la cara aixafada al coixí i tot el meu cos era com una viva consciència, sense repòs possible. El doctor Miranvell devia tenir raó, sota la meva pell pàl·lida vibraven en desconcert les meves glàndules endocrines.

Però no hi havia res de dolorós en tot això, perquè jo ho vivia com un triomf, com formant part de la meva indumentària. I quan em mirava al mirall estava satisfeta de la meva imatge. Un dia l’Helena em va dir:

—Tanta por et fa l’Esteve?

—Por? Por de què?

—Si en Miquel em vigilés així, com et vigila l’Esteve…

—L’Esteve em vigila?

—Carola!

L’Helena s’impacientava, i el cert és que jo no li mentia, perquè no me’n podia adonar, d’aquesta vigilància. Era massa feliç, organitzant la casa nova, deixant el pis del carrer de Fontanella que l’Esteve es quedaria per a la seva vida privada, on jo no vaig tornar a posar els peus. És a dir, hi tornaria a posar els peus molt més tard, en unes circumstàncies que cap de nosaltres no podríem preveure. Temps a venir, tindria l’estranya sorpresa de veure l’armari enorme, l’armari de la nostra habitació estavellat a la voravia, amb el mirall fet a bocins, i entre vidre i fusta esberlada uns vestits que jo mai no m’hauria posat, uns vestits de coloraines que pels volts del 36 només utilitzaven les actrius de cafè-concert.

La casa nova, una casa que ja no existeix al carrer de Claris, que ara en diuen Laietana, era una casa de tres plantes.

—L’Esteve sempre ha tingut deliris de grandesa —va comentar l’àvia—. És clar que també és una manera de tenir-te controlada. Amb una casa així, amb tanta gent de servei, no hi ha manera de viure pel teu compte. És clar que tu no sembla que en tinguis massa ganes. Però jo si fos de l’Esteve no em fiaria de tu. Un dia la faràs sonada. Per què no m’acompanyes a Vichy?

El dia del seu sant ens reunia a tots al voltant de la taula. Era un dia d’exhibició familiar, el dia del sant de l’àvia. Una exhibició que no anava dirigida a ella, sinó als altres membres de la família. Les dones eren l’aparador engalanat, la botiga parada. La Joana Combalia, guarnida amb les velles joies, la Roser Plans, imitant, sense aconseguir-ho, la severitat i la riquesa de les dones de la casa, perquè ella no era ni severa ni rica. La Isidora Garcia, grassa, satisfeta, plena d’or, i les joves de la casa: l’Helena, la Dora, la Matilde, i jo mateixa en una mena de combat secret per veure qui s’enduria l’atenció de tots els comensals, les dones incloses, i dels invitats de la tarda. Val a dir que la Matilde ens guanyava a totes sense esforç, amb aquell aire de jovenesa que va guardar fins que la Niní, amb la seva precipitada boda, la va fer àvia. La joventut era tan necessària al nostre món femení, que la caça dels anys de les altres era un esport excitant. Jo m’havia tret impunement uns vuit o nou anys.

—Vint-i-cinc anys, dius que tens? —em deia la Matilde, amb l’aire investigador que la caracteritzava—. Que no sou de la mateixa edat tu i l’Esteve?

—Però si l’Esteve té trenta anys!

—Precisament, per això ho dic.

—Precisament, per això ens portem cinc anys, Matilde, maca…

—Oh, l’Esteve sembla que en tingui deu més que tu, per això no et preocupis…

Els homes havien d’aparentar sempre més anys. Era la regla del joc. I jo no feia anys, tant no en feia que em semblava que realment els anys no passaven.

De tant en tant, sordament arribava fins a mi el reflex d’alguna cosa que passava pel carrer: una vaga, un espetec de pistoles. Un bon dia hi va haver una escampada general de la família: l’Esteve se’n va anar a Ginebra, el vell Plans i la dona van tancar la casa i se’n van anar a París. En Kurt Frisch se’n va anar tot sol a Madrid. En Mateu Plans i la Dora van marxar a Londres i em van demanar si no em feia res quedar-me en Gigi, que llavors devia tenir uns sis anys, amb la nurse. L’Arnau Plans, en canvi, es va quedar i va ser la Matilde qui se’n va anar a la casa de Camprodon amb en Rirri, que tenia mesos. En Miquel Isern i l’Helena se’n van anar a Bilbao. Era un abril radiant, d’una bellesa que tallava la respiració.

Del passeig de Gràcia ens arribava la remor d’un crit ritmat que la gentada que fluïa avall com una rierada anava salmodiant: «Visca Macià, mori Cambó». Des del jardí de casa sentia: Tarararà! Tarararó! amb compàs de marxa. Havien proclamat la República. La Joana plorava quan pujava al cotxe per endur-se’n la Rossy i en Gigi al mas de Sant Joan.

—No sé per què s’ha de quedar, vostè… —em deia indignada—. Ho cremaran tot… i llavors què farà…?

—Vindré amb el cotxe de l’àvia —li deia jo, rient i empenyent-la perquè pugés d’una vegada.

—També cremaran el cotxe… i més, on vol anar amb aquella baluerna?

Va pujar, per fi, però encara remugava quan vaig tancar la portella:

—I ara digues per què s’ha de quedar aquella vella tossuda.

L’àvia no havia volgut anar-se’n. La Matilde havia batallat inútilment per endur-se-la a Camprodon. Però l’àvia no tenia cap ganes de sotmetre’s a la fèrula de la Matilde. Es va quedar feliç amb aquella actitud que li semblava heroica. Però com que s’avorria em telefonava a cada moment reclamant la meva presència. Quan hi anava a fer-li visita, sèiem a la tribuna que donava al passatge i parlàvem, mentre s’anava fent fosc. L’àvia no em deixava encendre el llum fins que ja era negra nit.

—Espera —em deia, si jo li ho proposava.

—I on és la teva filla? —em va dir, acusadora, la primera tarda que em va veure.

—A Sant Joan, amb en Gigi.

—I què hi fa a Sant Joan?

—Com, que què hi fa? L’Esteve ho va decidir abans d’anar-se’n.

—Les dones d’avui sou meselles, Carola. Una dona no ha de separar-se mai de la seva filla.

Donava gust com mentia l’àvia. Ella mai no s’havia ocupat de cap dels seus fills. Els havia parit i prou, després algú en tenia cura: la dida, la mainadera, la cambrera… però ella estava convençuda que havia viscut per als seus fills.

—I només m’ho han pagat amb disgustos —explicava.

—No es preocupi, la Rossy està bé.

—No, si no em preocupo —deia amb un somrient cinisme—. I per què m’he de preocupar de vosaltres? Si el Senyor no se m’enduu aviat, veuré l’Anticrist sobre la terra. Estem perduts, pots estar-ne segura. A Madrid ja han començat a cremar esglésies, aquí no tardaran. Tu no te’n pots recordar de l’any 9, però tota la ciutat va cremar com una torxa. I és clar, quan va ser hora de fer l’escarment, tothom feia aquell posat compungit.

L’àvia tenia una por agressiva i cruel, i jo, a través d’aquella por de l’àvia, entenia una mica l’escampada. El que no podia entendre és què havia anat a fer en Kurt Frisch a Madrid.

Una tarda li ho vaig preguntar:

—I ara! I d’on ho has tret que és a Madrid! És a Alemanya, a una ciutat que en diuen Leverkusen. En Kurt Frisch assegura que d’aquí a uns quants anys la lliura esterlina no valdrà res. Jo no m’ho acabo de creure. Amb els valors alemanys sempre acabes perdent. L’any 19 hi va haver molta gent que s’hi va picar els dits creient que els alemanys pagarien. Doncs no han pagat. Què et sembla? Jo ho vaig dir sempre. Els països són com les persones, dels pobres no te’n pots fiar.

L’àvia berenava, prenia xocolata amb melindros. Jo em feia servir un te. Tot menjant la xocolata amb melindros la por de l’àvia es calmava. Llavors m’explicava històries llunyanes, les històries que a ella realment li interessaven.

Cada vespre, quan me n’anava, l’àvia em deia invariablement:

—No t’hauria de deixar marxar tota sola. Podríem dir a en Bartomeu que et portés.

Jo sabia perfectament que l’àvia esperava que jo digués que no. Deixar-me el cotxe li significava un problema gros i el que a mi em podia passar no li importava ni poc ni gaire.

A poc a poc van anar tornant tots. Els primers a arribar van ser en Kurt Frisch i l’Esteve. Van arribar junts, acompanyats d’un químic que es deia Bertold Heilbrun. Un home de color cru, com un paper d’estrassa, que parlava el castellà perfectament.

L’Esteve em va portar una colla de regals, un abric de pell de marta i tot un joc de braçalet, anell i arracades. Hi havia tants brillants en aquell conjunt que els castellans en diuen un aderezo, paraula que en Kurt Frisch trobava meravellosa, que me’n vaig sorprendre. No era gens del gust de l’Esteve Plans.

—No t’agrada? —em va dir, interpretant la meva mirada.

—Molt! —vaig mentir.

L’Esteve no dissimulava la seva alegria, em va fer un petó a la galta, amb una tendresa estranya en ell.

—Ets una gran dona —em va dir.

Jo encara vaig entendre menys la seva eufòria.

—Si tot va bé —va dir-me—, serem rics.

Ja no em vaig preocupar de preguntar-li què significava aquella divertida frase. Hauries dit que començaven uns dies benèfics per a nosaltres. Almenys per a mi ho haurien estat, si no m’hagués enterbolit l’existència la jovialitat agressiva, insuportable, de Herr Bertold Heilbrun.

Em repugnava el seu cabell gairebé blanc de tan ros, molt arrissat, molt ben clenxinat, la seva pell rosada, la pelussa blanquinosa de les mans pigades, la veu aguda, l’obsequiositat, i sobretot aquella constant alegria, com si fóssim sempre en una fira, com si tot el que li deies, tant si era «Bon dia!», com «Passi-ho bé», li produís una exaltació meravellosa.

La meva antipatia era tan irracional que vaig fer esforços per a refrenar-la si no podia fer-la desaparèixer del tot. Em deia, no em cansava de repetir-m’ho, que no tenia cap motiu per a dedicar-li aquella aversió. L’únic motiu que tenia, això sí, era el devot galanteig que em dedicava. No venia mai a dinar o a sopar, i hi venia sovint, sense un ram de flors, que un groom li portava seguint-lo a dues passes, i jo l’havia d’acceptar de les seves mans, mentre ell inclinava l’esquena i em seguia amb la mirada i jo em quedava amb aquell ram enorme a les mans i sentia créixer una indignació fora de mesura. O també, corria darrere meu i em dedicava llargs períodes gramaticals d’elogi, fent gala d’un domini de l’idioma admirable i del tot pintoresc, perquè era com sentir un ban del govern civil amb accent alemany.

Vaig intentar, tan suaument com em va ser possible, protestar contra la constant presència d’aquell home que s’havia convertit en una mena d’oracle vivent. L’Esteve va reaccionar amb rapidesa:

—Bona l’hem feta! Ja m’he adonat que no t’ha caigut bé, pobre Heilbrun. I ell també se n’ha adonat i per això fa tants esforços per congraciar-se.

—Que no en faci tants!

—I tu fes-ne més per ser amable!

—Tan important és?

—Tant!

Va ser endebades que vaig buscar solidaritat al meu voltant. Herr Heilbrun s’havia ficat a la butxaca totes les dones de la casa amb el seu repartiment de flors i floretes. Fins i tot les seves procacitats tenien èxit, aconseguien les rialles de les dones i la indulgència amable dels homes. La Matilde s’hi extasiava i observava, amb una tal animositat, les mostres d’adoració que em prodigava l’alemany que van sortir a flot antics rancors que jo ni sospitava.

He de dir que en l’única persona de la casa que no havia tingut èxit l’home de paper d’estrassa era en la meva filla. Tota la patuleia jove l’adoraven. Herr Heilbrun tenia un art especial amb els petits, els inventava jocs, feia curses amb ells a la piscina, els ensenyava a caçar tota mena d’animalets i a dissecar-los. Només Rossy es mantenia al marge, enfurrunyada, reproduint d’una manera sorprenent la meva aversió.

Quan l’antipatia de la Rossy es feia més evident era els dies de festa grossa, quan els cosins es reunien. Els dos nois Valls, en Pere i l’Eusebi, en Gigi, en Rirri i la Niní l’adoraven. Sovint, en aquells moments d’èxtasi col·lectiu, Rossy es refugiava a prop meu, segura que jo la defensaria. Jo procurava calmar les seves indignacions, perquè estava segura que si l’Esteve se n’adonava tindríem escena. Més d’una vegada, quan Rossy s’escapolia de les amabilitats de Herr Heilbrun i corria a aferrar-se a la meva cintura, l’home i jo ens quedàvem mirant-nos i ell em somreia d’una manera ben estranya.

Una tarda de juny, penso que devia ser l’any 35, sèiem a la terrassa de darrere la casa, una terrassa ampla amb balustres que donava al jardí. Encara no havíem tancat la casa per anar-nos-en a fora, però jo havia fet treure cortines i catifes, i enfundar mobles i cristalls. Sèiem, en havent dinat, a la terrassa, la Matilde, la Roser, el seu marit, l’Esteve i jo. L’Arnau havia dinat també amb nosaltres, però se n’havia anat ja i, amb gran pena per part meva; Bertold Heilbrun, en lloc d’anar-se’n amb l’Arnau, com era d’esperar, s’havia quedat a jugar amb la quitxalla. Sentíem els seus crits a l’altre cantó de jardí, a un petit pendent, on hi havia quatre pins que feien un bosc. Un petit conflicte s’havia produït ja quan tots havien decidit baixar, perquè Rossy s’havia negat a anar-hi. L’Esteve l’havia obligada. Pare i filla s’havien quedat un moment mirant-se i Rossy havia cedit per fi.

Entre nosaltres hi havia un silenci que ningú no tenia ganes d’interrompre. Jo estava furiosa perquè l’Esteve m’havia obligat a quedar-me, quan ja ho tenia tot a punt de marxa i només somiava ser a Puigcerdà. El motiu era el ditxós Heilbrun, que havia tingut la lluminosa idea de celebrar Sant Joan. De Sant Joan ell en deia «solstici d’estiu»» i li semblava que aquest canvi de nom li retornava tota la màgia antiga. Havia fet discursos apassionats sobre la vida i el foc dels déus. Era tan estrany que l’Esteve es deixés convèncer per aquella xerrameca que em posava doblement furiosa. En havent dinat, mentre preníem el cafè, la Matilde havia reproduït, com una bona alumna, els discursos del mestre. L’Esteve li donava la raó. La Roser donava la raó a l’Esteve, i l’Isidre donava la raó a la Roser. Jo callava.

La Roser va trencar el silenci per dir amablement:

—T’estàs fent vella, Carola. —La Matilde es va posar a riure—. Oh, i no t’ho dic per l’aspecte.

La Roser no ho havia dit per molestar-me, n’estic segura. Era una veritat i res més. Una solemne veritat. Malgrat el meu aspecte, la vellesa anava fent-se dintre meu.

De sobte es van sentir uns crits i plors, Rossy venia corrent a través del jardí, i al seu darrere, a una certa distància, corria Heilbrun i tota la colla. Rossy es va deixar anar als meus peus per amagar el cap a la falda. Plorava amb uns sanglots que sacsejaven tot el seu cos. Era impossible fer-li dir què tenia. Al nostre davant, amb un aire consternat i culpable hi havia el ros Heilbrun. Semblava un noi que hauria crescut monstruosament. Rirri va ser el primer a parlar amb el seu castellà pintoresc:

—Queríamos enseñarle una granota.

—Una rana —va corregir, amatent, Heilbrun.

Rossy murmurava entre sanglots:

—Que se’n vagi… que se’n vagi… no el vull veure… que se’n vagi per sempre.

Era tan clar que es referia a Heilbrun que ens vam quedar tots mirant-nos sense saber què dir.

Matilde explicava després que Bertold Heilbrun «havia estat estupendo». El cert és que va fer un discurs ben ordenat demanant excuses pel drama. Fins i tot, amb una gentilesa excessiva que treia tot dramatisme, va demanar permís per tornar l’endemà i fer-se perdonar de la doneta sensible.

La doneta sensible, la Rossy, ni es va dignar a girar-se. La recordo tan bé quan va alçar el cap per mirar-me. No passaria molt temps que la perdria de vista i quan la tornaria a trobar seria realment una doneta, aspra, exigent, amb una excessiva humilitat de creient que no era més que el seu ofegat esperit de domini. Era tan bonica amb la carona plena de llàgrimes! Deien que s’assemblava a mi, però no tenia la meva construcció sòlida, era d’ossos petits i pell transparent com l’Esteve, i com ell era presa d’ires devastadores.

Ella detestava Heilbrun. El conquistador alemany es pensava afalagar-la dedicant-li una atenció de galant, recordant-li que ben aviat seria una dona desitjable. I la pobra Rossy no volia ser una dona, sinó un àngel de puresa, un àngel asexuat preservat dels terrors del món amb medalles i escapularis. Jo coneixia aquell camí i estúpidament pensava que la vida et salva sempre dels perills de l’esperit. Tot el drama s’havia congriat perquè Bertold Heilbrun els havia volgut explicar com s’acobla la sàvia naturalesa, com el sexe és un acord solemne i sense falla. Rossy havia dit que no ho volia veure, i Heilbrun havia comès l’equivocació d’obligar-la.

Perquè l’Eusebi i en Pere no s’estenguessin en més detalls, els vam fer venir a buscar per la Senyoreta. La Rossy va quedar-se, asseguda als meus peus.

La Roser va creure que ella havia de dir una frase mesurada després de tota aquella escena desconcertant.

—De tota manera —va dir—, els alemanys són massa pagans. No és que ho digui pel pobre Heilbrun, que és encantador. Encara que tu no li tens massa simpatia, veritat Carola?

Jo no vaig contestar.

—Jo el trobo un home intel·ligent i modern —va dir la Matilde.

—Us té el cor robat a totes —va corroborar l’Isidre.

—A totes, no —va insistir la Roser—. Totes, menys la Carola.

—La Carola en sap més que nosaltres, de conquistar-se els homes —la Matilde parlava lentament i em mirava amb fixesa—. Sap fer veure que se n’allunya per tenir més segura la presa. —Jo sabia què anava a dir. Va aclucar una mica els ulls per acabar la frase—: No és així que et vas conquistar l’Esteve, Carola?

Rossy alçava els ulls cap a mi i em somreia:

—Tu i jo ens n’anirem a Puigcerdà, oi mamita?

L’Esteve havia entrat a la casa i tornava amb el barret i els guants a la mà. Havia sentit la frase de Rossy i va dir:

—Rossy, la Senyoreta t’està esperant —després es va girar cap a la seva germana—. Si voleu us porto a casa.

La Roser es va alçar fent un sospir:

—Aquestes tardes de primavera són tan boniques.