4

Ara recordo amb claredat aquells dies del convent, llavors els vaig oblidar. I tan de pressa. Al cap de dotze hores escasses havia estat sempre allí, no me n’havia mogut mai i l’horitzó que veia, la gran casa de pedra i al fons els immensos edificis de les naus eren tot l’horitzó de la meva vida. Havia crescut, deien. I amb l’alimentació que ens servia la Paula: cigrons, mongetes, cansalada i cap i pota, vaig posar pell tibant. I vaig ser altre cop una noia obedient. L’avi estava content de mi.

No em va renyar quan vaig arribar a casa. Potser tampoc no havia vist mai massa clar quins avantatges podia treure de la meva estada en aquell llunyà convent. No va voler aclarir què havia passat, què havia motivat la meva expulsió del col·legi. Va asseure’s a l’altre cantó de taula, va mirar-me amb un posat del qui calibra quina mena d’animal té enfront seu i en mesura l’envestida. I després de deixar de mirar i passar una bona estona trinxant tabac que estenia sobre la taula i feia una pudor molt forta, àcida, va alçar de nou els ulls, va fer una ganyota que semblava un somriure i va dir:

—Et buscarem una feina, ara. Som treballadors, nosaltres, sents?

La dona de l’avi va riure.

—Ja seria hora —va dir—. La tracteu com si fos una senyora. I em sembla que…

Poques vegades la Paula es dirigia directament a mi. Solia parlar-me en tercera persona. Després de la meva tornada aquest costum es va accentuar encara més. Com si jo fos una nosa inevitable, però que tanmateix li feia un cert respecte. Endevinava, potser, que l’avi, amb la seva limitada manera, m’estimava?

Un dia que estàvem soles, em va donar un cop a les anques i em va dir:

—Ja ets una dona, tu! Un dia d’aquests emprendràs el vol com va fer ta mare. I el vell estarà malalt com l’altre cop.

Malalt era un dir, furiós sens dubte per la rabiola de veure que algú se li escapava.

De tant en tant, venien uns homes a parlar amb l’avi. Sovint jugaven a cartes. No sé per què allò em donava confort. La llum baixa sobre els caps i les mans sòlides i grisoses, amb els gestos precisos o closes amb una secreta embosta sobre la taula. La Paula i jo sèiem a prop, perquè aprofitàvem la claror de sobre la taula. Brodàvem. Les meves mans eren més destres i àgils que les de la Paula, que no havia tingut tan bona escola com jo i s’acontentava a fer-me d’auxiliar: treia fils, embastava. Hi havia tota una cerimònia de mans sota la llum no massa abundant. La flameta oscil·lava com si perdés l’alè i l’avi s’alçava, de tant en tant, per regular-la, i la deixava sempre igual, indecisa, esmorteïda. Per un moment, quan obria l’aixeta, la claror blava emergia del bonic ventall de gas i s’estenia com un esclat alegre per tot el petit menjador. Era com si l’espai s’engrandís. Era un moment només, perquè l’avi tornava a mesurar la sortida d’aquella llum que jo imaginava immensament cara, i el gas feia una mena de blup, blup, blup, com un peix fora de l’aigua, i la flama tornava a perdre l’alè; la Paula i jo havíem d’estirar el coll per aconseguir una mica més d’aquell cercle de claror.

Allí al costat hi havia un braser i el fred era a fora. Havia caigut d’un cim meravellós, però a peu pla s’hi estava bé, no costava cap esforç i hi havia escalfor, una monòtona escalfor de falda. Els homes venien cada dijous i cada divendres i va ser un dijous que vaig fer l’estranya descoberta.

Recordo que era dijous perquè la Paula pujava a cals senyors a donar un cop de mà que en deia ella, i després es quedava a sopar a la cuina. Per a ella era festa grossa i no s’ho perdia per res del món. Havíem sopat sols l’avi i jo i mentre jo escurava van anar arribant. Probablement eren els de sempre, i em sembla que eren quatre. Eren homes com els que jo havia vist sempre al meu voltant, més joves que l’avi segurament, però amb aquella edat indeterminada, ni joves ni vells, de pell grisa, la brusa grisa i la gorra tan ben adaptada al crani. Un d’ells, Simó crec que es deia, seguia amb la gorra calada mentre jugaven a cartes. No despertaven en mi cap mena d’interès i les bromes que m’adreçaven eren com una remor llunyana. Vaig entrar al menjador per deixar els coberts eixugats a l’armari raconer i vaig veure com l’avi agafava una pistola de les mans d’un dels homes i se la posava a la butxaca. Potser jo no hi hauria donat cap importància, perquè les coses que ells feien i les coses que deien no m’atenyien, però l’avi es va posar furiós en veure’m i va cridar:

—Vés-te’n, vés-te’n a dormir!

I a dins el llit, amb la finestra aclarida pel fanal de l’entrada, vaig trobar-me pensant qui era jo, què hi havia al meu voltant que formés part de mi mateixa. Per aquella finestra se n’havia anat la meva mare, sense deixar ni una mica d’enyorança. Què enyorava jo, enfonsada en la dolça escalfor del llit, encara amb aquell posat de verge morta que les monges m’havien ensenyat? A qui podia desitjar assemblar-me? L’avi, que em mirava furiós amb una pistola a la mà i em deia: «Vés-te’n», com volia que fos jo?

Em llevava de matí. La trompeta de l’escombriaire des de l’altra cantonada m’advertia. I si no la sentia, la veu de la Paula l’ajudava. Em vestia de pressa, només em calia posar-me els enagos, sobre la camisola de llana que em feia de camisa de dormir. La roba interior no era gens complicada a casa nostra i ens la canviàvem un cop al mes. Sobre els enagos la faldilla i la brusa, que em cordaria després d’haver tret les escombraries.

No sé per què es produïa aquella agitació de bon matí, com si l’arribada de l’escombriaire fos d’una urgència vital i pogués desaparèixer en un tancar i obrir d’ulls i deixar-nos amb els cubells plens de brossa. La Paula i jo trèiem totes les escombraries de la casa, de la casa dels senyors, és clar. Les criades les havien anat acumulant durant el dia. Molt sovint l’escombriaire ens ajudava i de passada s’aferrava als braços forts de la Paula i li deia coses a l’orella que la feien riure. I també m’observava i feia comentaris sobre la meva pressa a fer-me dona. Després me n’anava a plaça i en tornar posava l’olla al foc. Llavors la Paula i jo esmorzàvem. L’avi ja no hi era. A la tarda cosíem.

Era obedient, jo, sense saber què obeïa, com si anés buidant de mi mateixa tot desig. Com aquell dia que l’avi em va trobar parlant amb el noi de ca l’adroguer. Es feia el trobadís sempre quan jo tornava de plaça, amb la cistella al coll m’esperava i tot, quan jo no arribava a l’hora. M’explicava que aviat guanyaria prou per mantenir una dona. Així que va ser al meu costat l’avi em va clavar una plantofada i em va arrossegar pel braç fins a casa. I allí va desgranar la lletania dels seus insults amb un únic tema: «Ja tens a qui assemblar-te». Aquell dia va sortir fins i tot la seva dona, la mare de la meva mare, com si hagués de quedar ben demostrat que tota una determinada ascendència femenina tenia el poder de perpetuar la mena d’animal viciós que jo era.

I mentre m’adonava de la satisfacció que il·lumina va la cara de la Paula, pensava que era cert que res no tenia a veure amb ells, i que una herència de perversitat arribava fins a mi a través de l’àvia desconeguda i la mare. Una perversitat que tenia unes limitacions ben concretes i es produïa com un fat del qual n’era responsable. Em semblava lògic tal com ho explicava l’avi, perquè no havia trobat cap home al meu voltant que em produís el més lleu desassossec, ni tan sols curiositat, i l’avi no em parlava pas del plaer d’unes mans sobre la meva pell, d’uns ulls entendrits sotjant-me, del desig d’un poder que ni ell ni jo podíem endevinar. El que l’avi volia de mi era molt clar d’entendre: que no dirigís la paraula, que no em deixés emprendre per cap representant del sexe contrari. L’home era com una fera en la jungla, només animals del seu mateix pelatge podien atrevir-s’hi. Si no me’n podia passar, ell em trobaria un marit quan fos hora. Un marit que em deixaria ben guardada a casa, mentre ell compliria el ritual mantingut des de segles en el clan mascle.

No puc pas dir que em semblava cruel l’actitud de l’avi, una plantofada no volia pas dir signe de crueltat, encara que fes mal, car les seves manasses no regulaven l’efecte. No me l’estimava i res més. Si l’amor es pot reduir a termes de dependència, puc dir que l’avi depenia del que jo feia, era amatent a les conseqüències dels meus actes, fins i tot tenia dipositades en mi grans esperances. I un bon dia de nou es van veure confirmades. De dalt de l’alta casa, el destí, en forma de vella Pujades, va atorgar-me la gràcia com una pluja benigna, no merescuda.

M’havien trobat una col·locació. Vaig iniciar-me en l’art de l’agraïment. Fins llavors no m’havia adonat del que m’havia estat concedit. Ni tan sols quan m’havien portat al convent, no havia comprès que era un do que se m’atorgava. I m’havien pres aquell do, no m’esqueia. Si algun dolor profund persistia havia desaparegut pudorosament amagat, i aquella vida de cada dia m’anava bé perquè no m’exigia cap esforç i jo engolia el menjar amb avidesa, i una lenta plenitud feia via al meu entorn. Tot em semblava bé, les obscenitats de l’escombriaire, les furtives carícies del noi de ca l’adroguer, la xerrameca de la cuina, el llarg camí quan tornava del mercat de la Guineueta, i els homes jugant a cartes dos cops per setmana, amb un vocabulari que em sabia de memòria i ja he oblidat, que descrivia la carta protagonista:

—La puta d’oros, el pericot, el punt, la mala…

Un llenguatge on es brodaven sobreentesos elementals, sobre sentiments o debilitats humanes. Un d’ells, grassó i rialler, procurava palpar-me les anques quan sortia a obrir-los la reixa. Jo m’esquitllava sàviament i em divertia tot el joc que ell feia per atrapar-me, tant si corria endavant i els esperava amb la reixa oberta, com si m’entretenia al darrere per deixar-los passar. Devia tenir els seus èxits, amb el bigoti negre i llustrós i l’aire atrevit, i ell devia considerar que qualsevol dona es podia considerar ben satisfeta d’haver despertat el seu desig.

Tot allò era veritat i no em repugnava, potser ni tan sols hauria pogut explicar amb detall tot això que ara he reconstruït, endreçant la memòria i afegint-hi el que sé de segur que hi havia. Totes les coses que tenia a l’abast eren furiosament sòlides. Jo em casaria amb un d’aquells homes, faria tot el que els homes i les dones fan i sabia perfectament com ho faria, però no ho associava a cap plaer, només a una prohibició, a una sanció pública. L’home seria com un qualsevol dels que veia entrant o sortint en corrua feta per la porta del nord, o com els que venien a jugar la manilla amb l’avi. M’esmerçaria a arraconar uns diners, estalviant el gas, el carbó, la llenya, la roba. Passaria llargues hores sargint mitges i mitjons, i em quedaria temps per brodar llençols i els seguiria portant a la senyora Cristina o a qualsevol altra que em pagaria dues pessetes per llençol brodat. Menjaria patates i cigrons amanits amb cotna de cansalada i aniria fent greix com la Paula, i les mans se m’anirien fent llustroses i tibants de bugada i sabó dels plats, i així un dia rere l’altre.

Una tarda de dijous, una d’aquelles tardes que la Paula no era a casa, l’avi va comparèixer.

—Escolta —em va dir.

I jo em vaig quedar dreta davant d’ell escoltant-lo. Feia una cara diferent dels altres dies, com si retingués una rialla.

—Ara va de veres, entens?

No vaig entendre res. Va parlar una bona estona, i jo vaig perdre moltes vegades el fil, perquè em sorprenia més tota aquella allau de paraules que allò que em deia. Unes quantes coses vaig entendre, però, que mai no havia vist clar de què em serviria aquell ditxós convent, que jo era una noia afortunada i podia estar molt contenta, i que, i això era el més important, m’havia estat concedida una gràcia. M’ho va dir amb una gran prosopopeia:

—T’han trobat una col·locació.

Era la primera vegada que jo sentia aquesta paraula. Sempre havia sentit parlar de feina. Les dones parlaven amb terror del «quedar-se sense feina». Jo anava a entregar la feina. Els homes quan feien vaga no anaven a la feina. La feina era el treball que tu feies i que et pagaven. La col·locació era tota una altra cosa. Tal com en parlava l’avi era gairebé un privilegi. No vaig gosar fer cap pregunta.

—La senyora et vol veure, és clar —em va dir l’avi. La senyora era la vella Pujades. Ens esperava l’endemà al matí, a les dotze.

La vella Pujades no n’era, de vella, era una dona sòlida, amb aire de pagesa. Portava un gran mocador de seda lleugera i fosca sobre les espatlles i el recollia encreuant els braços sobre el pit. Sobre el pit, que oferia una ampla plataforma rodona, reposava un penjoll d’or. Parlava amb veu greu i pastosa una mica papissota i deia sovint: d’això… Vaig témer que la senyora em parlaria del col·legi, però no me’n va dir res. Estic segura que Gumersindo Pujades i la seva muller Teresa Bell-lloch havien arribat ja a la conclusió que havia estat un error treure’m de l’esglaó on m’havia col·locat el meu naixement.

No m’és gens difícil imaginar-me’ls, tots dos, marit i muller, tractant de trobar una solució, per tal de quedar-se amb el cor tranquil i cada u en el seu lloc com pertocava. I havien trobat la solució. L’avi assentia satisfet a les explicacions de la senyora, mentre anava repetint, cada cop que ella respirava: «Sí, Donya Teresa, sí, Donya Teresa…». Era una actitud submisa, la de l’avi, però amb una evident seguretat, no sols amb aquella humil insolència dels vells criats que fa endevinar una amagada intimitat, sinó que, es veia ben clar, l’avi tenia una mena d’autoritat que era com un sobreentès de tot el que es parlava.

Jo m’escoltava la senyora i aprenia què significava aquella paraula miraculosa: col·locació.

Jo seia a l’extrem de la butaca, amb els meus catorze anys encara no complerts, amb les mans encreuades a la falda, i l’única cosa que entenia és que la col·locació es desprenia de tota aquella riquesa que em voltava, de les catifes flonges i els entapissats sedosos i les cortines gruixudes que rebotien la calor de l’escalfapanxes i els brasers. Jo també en rebria alguna cosa, de tot aquell benestar, n’estava segura, mentre la senyora m’explicava que la col·locació era molt delicada. M’esqueia, això sí, per l’edat, per l’aspecte, que havia de ser agradós, però exigia també molta responsabilitat, i una manera de ser seriosa i fins i tot refinada. Es tractava en resum de fer de dependenta en una botiga de guants que la fàbrica Campins obria al carrer Fernando. La posaven tan bé que semblava una bombonera i havien decidit que hi hauria també una dependenta com en algunes botigues de París i de Londres. Hauria d’atendre, naturalment, les senyores, però també es podia donar el cas d’haver de servir algun senyor i llavors el meu capteniment esdevindria tant o més important que el meu aspecte.

Quan sortíem l’avi em va dir:

—Trobo que t’ho prens molt a la fresca. No estàs contenta?

Molt, n’estava, però no volia dir-ho. M’hauria posat a córrer i a cridar d’alegria, però l’avi era allí mirant-me.

—Et faran un vestit nou —va dir l’avi.

—Sí —vaig respondre jo secament.

La senyora ho havia dit. Un vestit sencer, d’una faldilla i una brusa. Hi havia de pujar a la tarda, perquè la cosidora me l’emprovaria.

No volia confiar-li la meva alegria, ni a ell ni a ningú. Tot el que jo n’esperava no ho podia explicar. Ho podien fer malbé tot, si en parlava.

A la tarda vaig pujar a la casa. Em van fer passar al cosidor. La modista ja hi era. Hi havia també un ninot de vímet, preciós, i la modista li havia posat el vestit. No vaig pensar que havia estat tallat i embastat per algú altre, no vaig tenir temps de pensar-ho, perquè em va dir:

—Treu-te la roba que l’emprovarem.

I el vestit era una meravella, gris tórtora amb rivets de gris més fort.

Vaig deixar lliscar la faldilla fins als peus i vaig començar a descordar-me la brusa.

—Com vas girbada, criatura —em va dir la modista.

Realment vaig descobrir que anava mal girbada. La cotilla plena de plecs i sacsons perquè era una cotilla vella de la Paula, i la camisa de llana a sota, amb les mànigues massa llargues i els faldons afarbalanats de tan rentada. No era cosa de veure, certament, i el mirall em va retornar una imatge tristíssima. Vaig odiar aquella dona que em mirava somrient.

—Torna’t a vestir —em deia—. Com vols que et caigui bé un vestit amb aquests baixos?

La modista, que es deia Cinta, va ser una bona advocada. La senyora va decidir fer una despesa supletòria. El dia de l’emprova vaig entrar per primera vegada al ritual meravellós de l’autocontemplació. Jo em sabia bonica. La meva mirada retrobava sempre una certa complaença i si comentaven les meves qualitats amb crits de carrer, o, amb més mesura, els visitants amables, no me’n sorprenia. La senyora Marina contava des de la finestra del celobert una dita meva que la divertia molt. Algú m’havia dit:

—Saps que tens uns ulls molt grans i molt bonics?

I jo havia contestat:

—Sí, senyor.

L’home havia fet, sorprès:

—I com ho saps?

—Tothom ho diu.

La senyora Marina reia de la meva resposta.

Coneixia la mirada de la gent entendrida i meravellada, però no coneixia l’existència del meu propi cos. Aquella tarda, quan la senyora va decidir que em prengués un bany per posar-me la cotilla nova, i els enagos nous i el vestit gris tórtora, em vaig descobrir per primer cop nua, dins la banyera de ferro i porcellana, una banyera blanca, rodona, enorme, amb un viu blau fosc.

Era el bany de les cambreres, a l’últim pis de la casa. Una habitació quadrada de sostre inclinat, pintada de blanc amb cortinetes de flors blaves, i un mirall quadrat just davant els teus propis ulls.

La banyera era plena d’aigua tèbia, hi havia una gerra plena també, i una tovallola fina amb un serrell llarg. El sabó era rodó i blanc i feia una olor dolça.

Per primer cop vaig fer relliscar l’aigua per damunt les espatlles i vaig sentir com lliscava pels flancs i pel ventre, i per les cuixes. Em semblava veure’m des de dins com una perfecta petxina tancada. Un fred suau dibuixava una línia segura a l’entorn del meu cos. Amb recança em vaig posar la camisa i vaig estrènyer la cotilla aferrant els cordons a un pom que hi havia a la paret, i la cotilla es va cloure, com una altra pell, sobre el meu cos dret com un fus damunt les anques rodones. Quan la cosidora va entrar va contemplar satisfeta la seva obra:

—Sembles una senyora —em va dir—. D’on has tret aquesta pell tan blanca?

El vestit necessitava pocs retocs i amb les agulles posades vam anar a veure Donya Teresa. Pel camí encatifat jo havia de fer esforços per no saltar d’alegria.

A la saleta la senyora i unes amigues berenaven al costat del braser amb tapadora daurada. Una de les senyores va demostrar la seva desaprovació amb violència.

—Dependenta —va dir—. Us heu begut l’enteniment. No és feina per a una noia.

—Però què dius! —deia una altra, riallera—. A l’estranger n’hi ha pertot, de dependentes…

—I què? —deia indignada—. I quan els homes vagin a comprar, què?, els haurà de tocar les mans?

—Dona!

—No hi ha dona que hi valgui! La gent decent no anirà a comprar els guants a can Campins!

—També hi haurà dependents per als senyors —explicà la senyora Pujades—. I la noia ho és, de decent.

—Oh, la noia!

I em va mirar furiosa.

La gent decent, però, va anar a comprar els guants a can Campins. La casa era bonica, tan nova, tan ben guarnida, a la part baixa del carrer Fernando just a tocar el carrer d’Avinyó. La clientela arribava, s’asseia i per triar uns guants s’hi passava un mínim de mitja hora. Jo formava part de l’atracció de la casa, qui en dubta. Al meu voltant hi havia els dependents de la casa, que eren tres, i algun client que s’entretenia i el senyor Codina, el gerent, amb la seva levita impecable que no parava de la botiga al magatzem i del magatzem a la botiga com un domador de lleons dins la gàbia.

La frase era d’ell. Era un home alegre, malgrat la seva presència enravenada, amb els mostatxos enormes i el coll postís molt alt, blanquíssim, tot emmidonat, que li feia alçar el cap enlaire. Rebia els clients solemnialment i els repartia per les taules i llavors ens cridava. Li hauria agradat poder decidir sempre qui havia d’atendre a qui, però a vegades havia de cedir davant de clients tossuts i atrabiliaris que escollien sense tenir-lo en compte. No sempre va poder evitar que jo atengués algun client atrevit que posava els ulls en blanc mentre jo li enfilava els guants, no va poder evitar que jo em trobés a la mà un paperet plegat amb una adreça. No hauria pogut evitar res en realitat, però jo no estava madura per a aquell ofici que em reclamava, era massa feliç dins el meu vestit color de tórtora, encara no havia endevinat el poder del diner, no odiava ningú amb tota l’ànima, m’havia enamorat d’un xicot prim de cabell llarg, la corbata ampla, d’ulls boniquíssims que em sotjava des de l’altre cantó de l’aparador quan, a la nit, jo desava les mans de llautó enguantades i corria les cortines de seda. Somreia i em feia ganyotes des de l’altre cantó de vidre i jo l’esperava cada nit amb alegria.

La mateixa exaltació alegre ens acostava l’un a l’altre. Jo no havia fet els catorze anys, ell n’havia complerts setze. Descobríem aquell mal que ens feia separar-nos, però fins això era una festa i rèiem. Ell tornava enrere i m’abraçava fort i em petonejava, allí al mig del carrer. No teníem altre aixopluc sinó el carrer desert, ple de fullaraca i tolls d’aigua, abans de tombar la cantonada de la fàbrica, perquè sabíem que, si l’avi ens atrapava, a ell l’allunyaria a bastonades i a mi em pegaria en arribar a casa.

No ens vam haver de fer gaires explicacions per saber com ens necessitàvem. Era la primera vegada que jo tenia algú a prop meu que ni em contemplava ni m’exigia contemplació. Així que ens vèiem i ens acostàvem es produïa aquella precipitació i, al més lleu contacte, una mena de claror sobtada i càlida com el glop de la flama del gas sota la pantalla verda. Uso el recurs d’aquestes simples imatges perquè no trobo manera d’explicar com érem. M’és fàcil descriure la gent que hi havia al meu voltant i a ell no sé com descriure’l. Sé que jo m’inclinava com un pes cap a on ell era, i que no ens calia dissimular, car sabíem i volíem saber cap a on declinava el nostre amor. El vivíem a la intempèrie, sota la pluja i el vent, i qualsevol finestra il·luminada que vèiem pel camí ens semblava una terra promesa. Fèiem el camí apressats, a vegades corrent, de la plaça de Sant Jaume a la cantonada de casa, per recobrar el temps que perdíem amagats a un portal fosc o sota el ràfec del convent dels Carmelites. No ens calia el petó per sentir galopar el desig, només agafar-nos les mans, o el seu braç lligat al meu sota el gran mocador de llana negra que era el meu únic abric, o una mirada tan sols abans de travessar un carrer ens conduïa per ràpides dreceres a la imatge d’ell i jo junts dins un llit sota la calidesa d’una flassada.

Quan per fi ens vam trobar junts no va ser dins un llit. Ell havia pogut birlar la clau del magatzem. Entre caixes que feien olor de pi i sobre un munt d’encenalls vam unir-nos, de pressa; com si no desitgéssim altra cosa que trobar-nos abraçats a l’altre cantó del precipitat plaer. No havíem tingut temps de fer-nos carícies, tampoc no en sabíem, dormíem lligats per aquell meravellós aquietament, gelats de fred també, amb prou feines desvestits. Jo m’havia tret, això sí, el meu preciós vestit gris tórtora i l’havia penjat dalt d’una caixa.

Vaig tornar a casa de matinada. Ell volia acompanyar-me fins a la porta. No li ho vaig deixar fer. Estava segura que l’avi m’esperava a la reixa. Era ben fosc encara, però el vaig veure i em vaig preparar als cops. Mentre em pegava i em dedicava els insults més corrents en plural perquè hi encloïa la meva mare, jo pensava només com ho faria per burlar la seva vigilància. Era l’única cosa que em preocupava. Això i que no m’atrapés la cara, perquè havia d’anar a la botiga al cap de poques hores i no volia que es veiés rastre de la pallissa.

La Paula s’havia alçat del llit per contemplar l’espectacle, i quan l’avi es va cansar de pegar-me, la Paula va tenir un gest de tendresa, l’únic que recordo. L’avi m’havia arrencat tots els botons del vestit amb una estrebada.

—T’ajudaré a cosir-los —em va dir la Paula.

Amb la primera llum de l’alba ens vam posar a cosir els botons, començant ella per un cap i jo per l’altre.

Vam burlar la vigilància de l’avi, és cert, però no va durar gaire. Vam tornar al magatzem de vidre quatre vegades més, les recordo una per una. Va ser breu, el nostre amor. S’iniciava una mica abans de Nadal i l’últim dia que el vaig veure va ser el vint de febrer. Per la Rambla passava la rua i nosaltres ens hi vam afegir. Vaig saber la seva mort molt temps més tard. Vaig trobar el seu nom: Feliu Tobias, en una llista que va publicar el diari. El van afusellar el dia 30 de setembre.

He decidit no continuar en primera persona. He llençat a la paperera no sé quantes quartilles i no puc avançar. Si vull dir amb claredat tot el que va passar l’any 1913, tot el que em va passar a mi, i ho faig recorrent als meus sentiments, em faig tal garbuix que no aconsegueixo sortir d’una atmosfera de melodrama. I jo no ho vaig viure com un melodrama. No recordo haver plorat gaire jo en aquells temps. He decidit, doncs, ordenar els fets i així no hauré d’estar parlant de mi contínuament, ni hauré d’estar reclamant les llàgrimes del qui m’escolta. Potser tornaré a sentir la temptació de ficar-me dins la pell de la noia alta i prima de catorze anys que tenia por d’estar embarassada. Una por que ho modificava tot, car sabia que havia passat la llinda del bé, i que una sanció més terrible per a mi que les pallisses de l’avi em cauria al damunt. Com puc explicar, doncs, els meus sentiments davant de l’avi mort sobre el bassal de sang? Ni tan sols podia saber per què l’havien mort, ni podia relacionar l’assassinat amb la desaparició de Feliu Tobias. Només una cosa tenia importància, penso, i era la por a la meva pròpia mort, que em feia aferrar a les mans que es disposaven a salvar-me. Per això, si vull que aquesta història tingui una certa coherència, he de parlar en tercera persona.

Només si parlo en tercera persona i em recolzo en uns fets concrets que em determinen, fora de mi mateixa, m’allibero d’una inevitable monotonia. El dolor és tan semblant al dolor! Aquella noia que jo era, dreta davant el bassal de sang, d’on ja havien tret el cos de Salvador Milà, assassinat en represàlies per una de tantes delacions com havia fet, de tanta gent anònima que ell havia tret del pas sense dubtar ni una mica, aquella noia que jo era, com ens ha d’explicar la nàusea que sentia, amb la por d’una altra cosa que res no tenia a veure amb tot allò, la por d’estar embarassada, la por d’haver-ho de dir a la Paula, perquè no sabia que també era morta?

No vaig entrar a casa. Vaig seguir la gent que s’allunyava. Vaig caminar tot el que restava de dia i tota la nit. Recordo que, en un moment o altre, devia ser al matí, vaig trucar a la casa, a la porta gran, i vaig veure venir el porter, lentament, per l’avinguda de grava, ni tan sols va obrir la reixa del jardí, i es va quedar mirant-me primer, sorprès de veure’m. Jo vaig demanar per Donya Teresa.

—No hi ha ningú —va dir-me—. Són a Sarrià. No tornaran fins passat festes.

Devien ser les festes de Pasqua.

Vaig caminar molt. Vaig passar per davant la botiga, però no hi vaig entrar. Era una fuga endavant, com tantes vegades faria, però no sabia en absolut a on anava. Camina que caminaràs, com es diu en els contes de fades. Potser va ser la llarga caminada que em va fer avortar.

La senyora Reinal em recollia, com qui recull un gat de terrat ple d’esgarrinxades i malmès. M’havia fet pujar al cotxe ajudada pel xofer. Era la primera vegada que anava amb automòbil. Em preocupava no tacar l’encoixinat perquè sentia fluir la sang. I la por, aquella por arrapada a la meva pell fugia també, perquè estava convençuda que el meu cos tornava a ser com sempre i el petit dolor no era gaire diferent del dolor acostumat. M’adormia en el llit flonjo, disposada a defensar aquell benestar que s’estenia damunt meu, lleuger com l’edredó de seda.

Vaig estar malalta un mes llarg. Era una dolça i magnífica malaltia. El doctor Puig i Homs venia cada dia a veure’m i l’olor de ronquina entrava amb ell a la cambra per afegir la seva autoritat a la protecció que em voltava. Va decidir que era un principi de tisi —o, com en dèiem nosaltres, «tocada del pit»—, però que la meva forta naturalesa venceria el microbi. Per ajudar-la em posaven ventoses a l’esquena, i em feien menjar ous batuts amb rom. Malgrat que el diagnòstic era equivocat, la terapèutica va fer el seu efecte i jo m’alçava del llit i començava una meravellosa convalescència a principis de maig. Una mica més alta potser, però ja arrodonida, amb una rosada transparència a les galtes, els pits tibants, i el cabell embullat que l’Anita, la cambrera de la senyora Reinal, m’esclaria lentament fins a aconseguir una tofa, fina i flonja, que em cobria l’esquena.

Era el mes de maig i jo tenia catorze anys i una fam sense mesura.