5

Venint del saló de Sant Joan, amunt, seguint el que ara és passeig, que no era passeig sinó una immensa llera, i tombant a la dreta abans d’arribar a les primeres cases de Gràcia, podies veure la massa terrosa de can Pujades. Passant a prop d’unes fileres d’arbres que dibuixaven hipotètics carrers, descobries l’alta muralla de pedra, delimitada per vidrets de colors que lluïen al sol, com una fortalesa lletja i vella. Semblava més a prop del que no era perquè no hi havia res que marqués fites a la mirada. La paret, d’uns sis metres d’alçària, permetia veure el massís de la fàbrica, i més amunt, enfilada al pedrís natural, la casa. És a dir, els tres terrats de la casa, dos d’ells, els més alts, amb la corona graciosa d’una balustrada isabelina. Dins el recinte quadrangular, hi havia dues grans naus, un ample cobert porxat amb les cavalleries i la cotxeria amb els dos cotxes nous, el descapotat, i l’alta baluerna enxarolada de fars altius i daurats. Al costat, la cuina que comunicava amb la casa per una mena de celobert amb claraboia i més amunt —calia pujar uns graons— la casa pròpiament dita. A la banda sud, adossat a la paret fosca, s’alçava el pavelló de la porteria, un petit edifici amb una teulada de pissarra punxeguda, d’un afrancesament sense to ni so.

Els Pujades habitaven la casa des del 1873. Més d’una vegada havien decidit abandonar-la i anar-se’n a viure a dins la ciutat o a la casa vella de la plaça de Santa Anna, o a un dels principals dels immobles nous de l’Eixample. Però no ho havien fet. Un rere l’altre, els Pujades, que eren oriünds de Manresa, seguien arrelats a aquella unitat casa-fàbrica on havien nascut i on, potser, es creien eterns.

Gumersindo Pujades i Llonch tenia, en començar el segle, prop de quaranta anys. Era l’únic hereu visible de la casa. Les dues germanes grans eren monges del convent de Bellafila i la petita era casada amb en Jaume Coll de Manresa, un home apocat que calia treure massa sovint d’entrebancs. Sindu, per als familiars i amics, havia dit sovint que, en morir el pare, anirien a viure al carrer de Claris cantonada Consell de Cent. La casa feia xamfrà i el doble principal oferiria, amb l’additament de la gran escala de marbre, i els vitralls del passadís, en forma de ferradura, un aire senyor. La muller, que no tenia cap ganes d’anar-hi, estava convençuda que no ho podria evitar. Sindu no va dir mai que es quedarien, però tampoc no va donar mai l’ordre de començar el trasllat. Aquesta era exactament la seva manera d’actuar, és a dir, de no actuar, i molt sovint esmerçava una gran quantitat d’esforços amb l’única finalitat d’evitar una decisió. Quasi sempre havia reeixit. Era un home alt, de tòrax ample, inclinat endavant, de cames molt primes. Tenia els ulls clars i la pell grisosa. Quan era jove, devia tenir dinou o vint anys, el pare el va enviar a Anglaterra. Hi va passar un any i en va portar, com a únic aprenentatge, un gust per les modes angleses, ja tradicional a la ciutat, d’altra banda. Havia après a muntar a cavall i a utilitzar, cosa que esqueia a la seva cara pàl·lida, bigotis i favoris en lloc de barba. En la seva indumentària era visible aquest rastre londinenc, i això, junt amb la lentitud i l’escassetat dels seus gestos, el feien semblar un home molt educat. S’havia fet instal·lar dos despatxos xipendal, un a les oficines i l’altre a casa. El de casa era enriquit amb una xemeneia de bronze, que no tenia res a veure amb els mobles, i unes altes llibreries.

La seva dona, Teresa Bell-lloch, era filla d’un vinater del Camp. Quan van dur-la a Barcelona per casar-la tenia quinze anys. Era alta i rossa de pell blanca, amb un posat majestuós de geganta que es va anar accentuant amb el temps. Van tenir un fill al cap d’un any just de casats i el van batejar amb el nom de Gumersindo. La dida li va dir Gúmer i Gúmer li va quedar. No van tenir cap més fill. Teresa va anar tenint avort rere avort i es va anar engreixant fins a convertir-se en una sòlida persona d’edat indeterminada, però d’aparença visiblement més gran que el seu marit. El metge de la casa, el doctor Jaume, va insinuar-li un dia que potser s’hauria de fer visitar. Només va dir, tot subratllant-la, la paraula «visitar», però Teresa es va tornar vermella i va contestar sense embuts que no li tornés a proposar semblants indecències. Teresa va organitzar molt aviat la seva vida. Les seves maternitats fallides es van convertir en una malaltia coneguda, com un reuma periòdic, i ella les acceptava com una prova per a la seva ànima.

La família Pujades era d’una religiositat moderada. No els havia afectat la moda, arrelada de feia uns cinquanta anys, gràcies a l’exemple dels Comillas, de fer gala de catolicitat, ni de propagar una fe que ja creien prou propagada. Teresa va introduir aquest nou aspecte de la respectabilitat, amb tanta traça que podia semblar un costum familiar. Basili Bell-lloch, l’avi, que com a bon tarragoní era menjacapellans, més ben dit, menjafrares, despotricava contra la beateria dels Pujades i fins deia alguna paraula gruixuda quan veia entrar l’almoiner. Perquè Teresa havia donat la investidura d’almoiner a un carmelita d’allò més decoratiu, i els tractes entre la senyora i el semicriat, semiconseller, eren l’admiració de propis i estranys. En Sindu Pujades es mantenia al marge, satisfet, però, perquè la presència del pare Simó li semblava que tenia el poder d’equilibrar la casa prou trontollada.

La veritat és que Sindu Pujades havia viscut sempre amb la certesa de trobar-se a la primera línia arriscada d’un combat. En alguns moments fins l’hauria qualificat d’heroic. Recordava, del seu temps d’infància, el silenci amenaçador de les naus i les cares grises i hostils del comitè de vaga. Tenia por. El vell Pujades no n’havia tingut, de por, en canvi, i, més d’una vegada, havia avançat, obrint-se pas entre la compacta munió de bruses grises, i havia cridat un dels homes pel seu nom, un bon cop d’efecte, perquè no havia cridat pas un dels més vells, i havia parlat com qui estableix diàleg amb un amic que ha perdut el seny. Els homes procuraven no mirar-lo a la cara i reculaven.

Sindu no podia tenir la còmoda ceguesa del pare, havia aconseguit només una sagrada indignació, i contava com havia tancat els ulls a en Colau Gironès, el capatàs de les plegadores, que havia arribat corrent fins a l’escala, amb el coll travessat per una bala, i una altra encastada al pit. Li agradava pensar que, així que moriria el pare, una nova vida li seria oferta, amb una casa nova, amb un nou confort que no sabia ben bé d’on li havia de venir. Abandonaria aquella casa i aniria a viure al cor de la ciutat entre les altíssimes cases de cinc pisos, protegit per tots aquells prestatges de vides humanes, i la vigilància nocturna i la claror dels fanals. Quantes vegades no havia explicat que aquella mania contra els pisos era passada de moda i que allò que feia botiguer ja no tenia sentit i que un pis no era una casa. La casa és la casa, sigui allà on sigui, sentenciava. Però no va dir mai: «Aquest any que ve canviem de casa».

I potser un dels motius que van frenar definitivament el seu impuls d’anar-se’n va ser l’adquisició de Salvador Milà.

Salvador Milà s’havia presentat ell mateix, amb una carta a la mà, credencial que després li havien confirmat els Vilà de Manresa. Dret davant la taula xipendal, l’home rabassut havia ofert els seus serveis i un ordenat programa. Ell mateix li havia suggerit la idea que li donés el càrrec de porter, però Sindu s’hi havia resistit. Eren tots dos lents i recelosos, però Salvador Milà no va perdre la paciència. Va instal·lar-se per fi en el petit pavelló, construït expressament —abans el porter vivia amb el servei i a la porta cotxera només hi havia un quiosc de fusta—, amb l’aspecte de xalet francès, pretensiós i minúscul. Van arribar de seguida la filla i la segona muller. Tothom va saber que la primera dona era morta de feia temps. Un viudo tornat a casar i amb una filla d’una boniquesa resplendent.

Salvador Milà havia posat totes les cartes sobre la taula xipendal. Ho havia fet amb l’aire de qui es lliura de bon grat al més fort. Havia explicat al nou amo que la seva dona no havia mort, sinó que se li havia escapat amb un perdis. Per això se n’havia anat de Manresa, i també perquè la seva fidelitat als Vilà li havia complicat la vida. Tothom el coneixia ja, i no se sentia gens segur.

Sindu Pujades es va acostumar aviat a les explicacions lentes, plenes de detalls inútils i alhora evasives d’en Milà. No li era difícil entendre’l perquè sempre hi havia, en aquella lentitud que resultava respectuosa, aquella frase que li deia exactament el que li calia saber. Salvador Milà s’explicava. Barrejava sovint, amb les notícies importants, xafarderies d’alcova, confidències de taverna, i parlava sempre amb aquell aire compungit amb veu opaca i gestos escassos. La presència fantasmal de la massa grisa i enemiga que omplia les naus es feia comprensible, fins vulnerable a través d’aquella relació exacta. No era ben bé seguretat allò que aconseguia, però el risc que seguia existint s’havia fet més domèstic. Fins li produïa un cert plaer.

Salvador Milà havia entrat a treballar a can Pujades el desembre de l’any 93, un any terrible per a la casa. Havien comprat un estoc de cotó fiant-se de la pujada que indefectiblement es produiria en esclatar la guerra europea. Després el perill de la guerra imminent havia desaparegut. Si la vaga iniciada s’arriba a organitzar no haurien pas pogut mantenir la mesada d’inactivitat que, com a mínim, calia. Puntualment, una hora abans de sopar, l’home de confiança acudia al despatx de la casa. Començava a parlar, plegant i desplegant la gorra amb atenció, fins que l’amo li deia que podia seure. Tot era perillós en aquells moments: els portals, les cantonades, els teatres, els urinaris, a qualsevol lloc podia explotar una bomba o xiular una bala destinada als homes d’en Vinagret o als de «Las Tres Clases de Vapor». Després de la bomba del carrer de Canvis Vells es va calmar el terror perquè el procés va fer una neteja a fons. Les visites de Salvador Milà eren ja un costum.

La nit del 30 d’agost de 1899, Sindu Pujades va trobar el llum de la cambra encès i la seva dona asseguda a la butaca a prop de la finestra. Hauria hagut de trobar el llum apagat i endevinar-la adormida al seu cantó de llit i va pensar, immediatament, que alguna cosa greu havia passat. Teresa no era dona per a fer escarafalls per qualsevol cosa. Va dir complimentós:

—Que no et trobes bé? —Però sabia que Teresa no hauria adoptat aquell aire solemne ni que es trobés a les portes de la mort.

—T’he de parlar —va dir Teresa—. Seu.

Ell va obeir-la. Sempre es parlaven amb un to amable, com si fessin visita. Les frases de compliment acudien als llavis amb facilitat.

—En Salvador ha vingut a veure’m —va dir Teresa.

Sindu Pujades es va alçar d’un bot. La sorpresa no podia ser més forta.

—En Salvador Milà? —va dir encara dubtant-ne.

—Sí.

La imatge del seu home de confiança parlant amb Teresa era del tot inesperada. Va pensar que potser no ho havia entès bé.

—En Salvador Milà, el… porter?

No es va decidir a dir-li el «meu home», com l’anomenava, quan en parlava als amics.

—Sí, el porter.

Teresa semblava mesurar la seva curiositat. Però va seguir sense més preàmbuls:

—La seva filla està embarassada i el culpable és el nostre fill.

Sindu es va tornar vermell. Teresa utilitzava unes paraules que volien dir unes coses tan concretes que desconcertaven. Havia viscut a pagès i al costat del pare i no sabia parlar amb embuts com els barcelonins.

—Vols dir que espera? —va traduir el marit.

Pujades havia decidit ja no creure-s’ho, però la decisió no li va servir de gran cosa. Teresa va seguir parlant amb anguniosa claredat. Salvador Milà els havia atrapat i Gúmer no havia estat capaç de negar-ho. La noia, d’altra banda, ho confirmava amb un desvergonyiment absolut. En Salvador havia donat una bona pallissa a la noia, però això no modificava res.

Mentre esperava l’arribada del seu marit, Teresa havia tingut temps de pensar. Tenia ja dues idees ben clares que va exposar mentre ell es passejava amunt i avall. La primera, la necessitat de fer-se responsable d’aquella mare pecadora i del fruit del pecat, mentre aquelles vides duressin. La segona, el deure d’apartar el desgraciat Gúmer d’aquella demoníaca bellesa.

Sindu va preguntar ingènuament:

—Com?

Teresa també hi havia pensat.

Enviarien en Gúmer a Anglaterra a passar un any o dos. Disset anys eren l’edat adequada per fer un bon aprenentatge comercial. El seu pare ho repetia sempre, que el futur seria dels comerciants i no dels industrials. La noia, no es recordava com es deia, en fi, la filla d’en Milà, aniria a viure amb una dona de tota confiança, que s’ocuparia d’ella fins al moment que calgués. Li assignarien un petit dot. Podrien registrar-lo a casa el notari Tous, de Tarragona. Faria una donació personal ella mateixa i així el nom dels Pujades no quedaria unit a la noia Milà.

Sindu Pujades havia acabat de passejar i seia aclofat a la butaca. L’aplom de la seva dona l’esclafava encara més, però anava descobrint, amb creixent benestar, que no li caldria enfrontar-se amb el seu home de confiança, que no n’hauria de prescindir, que, en definitiva, res no canviaria. Només li va quedar un lleuger dubte, que retrobà al matí en despertar-se. Com es comportaria en Salvador Milà? Adoptaria un aire de sobreentesa complicitat? Podria adaptar-s’hi o li seria del tot insuportable?

Salvador Milà va fer la seva relació del dia com sempre. No hi havia ni en els gestos escassos ni en el timbre de la veu cap mena de canvi. Si hagués volgut, Sindu Pujades podia pensar que la seva dona havia mentit. No ho volia, és clar.

Carola Milà va aparèixer a can Pujades l’any 1905. L’avi va entrar amb la nena al despatx de la fàbrica. La visita va ser curta, es van entretenir més amb els meritoris, que van fer grans escarafalls de bonica que la trobaven. Quan ja tancava la porta, l’amo va sortir del despatx i va dir:

—Milà, la senyora m’ha dit que volia veure la nena. Vine a casa aquest vespre mateix, si et vaga.

La senyora s’estava vestint per anar al teatre, la van esperar asseguts a la saleta vermella. Va entrar després tota majestuosa i es va inclinar per fer un petó a la galta de la nena. Li va preguntar com es deia, i tenia una certa gràcia que li ho preguntés, car era ella qui havia indicat de seguida que la bategessin amb el nom de la mare. La nena va contestar ben ensenyada:

—Carola Milà, per servir-la.

Teresa va quedar molt contenta de la visita. Carola Milà era bonica, ella tindria cura que fos honesta. Sindu va deixar pas a la seva dona i Teresa va pujar al cotxe i va esperar que el xofer tanqués la porta per parlar-ne al seu marit. L’automòbil nou era còmode, i brillant i majestuós i els Pujades s’hi sentien tan adequats com si aquella fosca baluerna fos l’expressió de la pròpia dignitat.

El cotxe entrava a la Rambla pel carrer de Santa Anna. Teresa havia anat parlant del destí de Carola i Sindu li contestava amb aquella incongruència que els permetia conversar llargament sense cansar-se. Entre les moltes coses que se li anaven acudint va iniciar un comentari entusiasta sobre l’aspecte de normalitat que la ciutat oferia, però no va acabar de dir-ho i es quedà amb la boca oberta. Tomeu havia frenat perquè la calçada de la Rambla era plena de gent. Al mig del passeig hi havia una gran fogata. La visió de la gentada mòbil i compacta alhora i la claror misteriosa del foc van fer-li agafar ganes de tornar-se’n. No podien pas. Van seguir la corrua de cotxes que afegien a l’agitació l’enrenou de les botzines i lentament van arribar al Romea.

La cosa no devia ser tan greu perquè el Romea era ple de gent. Hi havia expectació per l’estrena de Les garses de l’Ignasi Iglésias. El tema de la nit va ser, en canvi, la indignació, una altiva indignació pels esdeveniments de la Rambla. En Sindu Pujades es va assabentar del que havia passat pel noi Samsó. Era jove, en Samsó, però ja es veia que tirava per advocat de fama. El fet era aquest: uns oficials de l’exèrcit havien assaltat la redacció del setmanari Cu-cut!, havien tirat daltabaix del balcó els mobles i després n’havien fet un gran foc al mig de la Rambla. Els entreactes s’allargaven i el brogit de veus penetrava dins la sala i es desenvolupava una altra història paral·lela a aquella que s’esdevenia a l’escenari, malgrat que en Borràs en persona, vestit amb la brusa grisa del treballador, reclamava el dret a viure honorablement del seu treball. Donava goig de veure la sala tan plena de gent, tan lluïda i unànime, tan elegant i al mateix temps tan convençuda de la importància d’aquell moment que vivien. Tothom va aplaudir amb entusiasme, els de dalt amb fúria, els de baix com un eco harmònic. L’emoció va arribar al límit quan Jaume Borràs va avançar fins al prosceni, i alçant els braços va cridar:

—Visca el treball!

Tot el públic es va alçar com un sol home i va contestar el visca amb llàgrimes als ulls. Els colls emmidonats brillaven, i els escots generosos brillaven. I brillaven els ulls plens de convenciment de la gran comunió que hi havia entre tots els arrenglerats a les butaques i en Borràs amb la brusa grisa de treballador. Sindu Pujades va aplaudir també amb sagrat entusiasme. Aplaudia el treball, la voluntat de mantenir el foc sagrat del treball, que la fàbrica no parés ni un sol moment, que l’abundor caigués damunt de tots com una pluja beneïda.

El cel era serè quan sortien, i al mig de la Rambla només hi havia el caliu.

Abans d’adormir-se Teresa va dir al seu marit:

—Aquesta criatura ens donarà un bon resultat, ja ho veuràs. L’any que ve la posaré al pensionat nou del Bon Consell. Estarem tranquils.

Ell ja havia oblidat la nena, però va comprendre que no calia preocupar-se’n. La dona sabia molt bé el que es feia. Teresa s’havia adormit i respirava profundament, amb un respir una mica ofegat per aquella exuberància excessiva. Ell es va aixecar i va donar un tomb per la casa.

Feia sovint aquestes caminades nocturnes. Li feia bé. Pensava. Ara el noi ja era amb ell al treball. Va subratllar, mentalment, treball. Que magnífic en Borràs en aquell moment d’avançar al prosceni i llançar aquell visca que agermanava el pati de butaques i el galliner, els colls emmidonats i la seva brusa d’obrer de teatre. Ara que ja semblava allunyada del tot l’amenaça de guerra europea, i es veia ben clar que la Lliga es trauria de sobre el llast dels republicans, i que en Maura es faria de nou amb el poder i potser aconseguiria que els militars deixessin de moure brega. Només caldria que s’estiguessin una bona temporada quiets al Rif, perquè aquelles espectaculars embarcades de reclutes, lentes i melodramàtiques, eren una constant provocació. A Madrid no ho podien arribar a entendre, tenien el mar massa lluny. Tan senzill que seria omplir vagons de tren amb tota aquella quitxalla de pagès, perquè a Barcelona en quedaven ben pocs que no es compressin el soldat, i fer-los desaparèixer sense tambor ni trompeta. Però ja me’ls teniu amb banderes desplegades, i corones de flors llançades a mar, i la Generala i les Dames de la Creu Roja penjant escapularis als colls i som-hi amb la xaranga. I el país no estava per xarangues, vet-ho aquí.

S’adormí tranquil aquella nit, perquè l’esperaven bones anyades.

Quan Teresa li comunicà que havia arribat l’hora d’enviar la Carola al convent del Bon Consell, i què li’n semblava, es va quedar sorprès.

—Però ja fa un any? —contestà.

Va assentir a la pregunta de la seva dona, com si realment ella li demanés l’opinió. Tot va anar com una seda, més bé encara del que es podia esperar. La criatura era tan bonica, tan quietona, tan obedient. Va quedar-se els estius i tot amb les monges sense protestar, sempre tan disposta. Teresa Bell-lloch feia projectes per al seu futur, uns projectes ben concrets i d’una eficàcia absoluta. Carola ingressaria a l’«Escuela de Institutrices y otras carreras para la Mujer». Després la col·locarien amb tota facilitat en una casa de confiança. Podria passar uns quatre o cinc anys fent d’institutriu, i mentrestant li trobarien un marit. I llavors seria hora de despreocupar-se’n del tot.

Quan les monges van decidir treure-la, Teresa es va sentir molt decebuda, i quan la va veure va tenir una desagradable sorpresa. Feia temps que no l’havia vista, un any i mig potser, però el canvi era més gran del que s’hauria pogut sospitar: aquella noia que tenia al davant era una dona d’una bellesa inquietadora. Aquella qualitat de la pell, aquella pesantor del cabell nuat amb una trena ampla, aquella línia de les espatlles i el coll, i el repòs de les anques sobre les cames altes tenien una força que semblava precedir-la. Els ulls admirables, d’un marró clar tirant a groc, comunicaven, pel sol fet de la seva perfecció, un profund i dolorós coneixement de la vida. Teresa es va sentir ben incòmoda, però, tal com s’ho havia proposat, va fer-li un petit sermó. La noia no deixà de mirar-la, però va contestar obedient:

—Sí, senyora.

Carola no es podia adonar de l’efecte que produïa, menys encara de la inquietud que causava. Les coses i la gent que havia retrobat gairebé no tenien relleu de tan conegudes. Havia tornat a terra ferma després d’uns anys de navegar contracorrent. Estava cansada i aquella terra ferma era còmoda.

De totes les mirades que es posaven sobre Carola amb inquietud, la de Salvador Milà era la més insistent i la més lúcida. Ell sí que havia descobert en què consistia el poder de la noia. No s’havia equivocat mai i estava segur de no equivocar-se aquesta vegada. Vigilava les anades i vingudes de la noia, i va descobrir aquella tendresa dels ulls, aquella claror que es produïa, sense sentit, quan un home la mirava. Hauries dit que ella no feia res, però vet aquí que la nova qualitat de la seva presència s’imposava. El dia que la va veure amb el noi de ca l’adroguer va actuar sense pensar-s’hi ni una mica. Estava decidit a fer-li por, a no deixar-la de petja, no estava disposat a acceptar, per tercera vegada, la burla d’aquella casta de dones.

No en va parlar a donya Teresa ni a don Sindu. No hauria sabut com fer-ho. Potser ells s’haurien sorprès d’aquell apassionat entossudiment que tan poc li esqueia. No haurien entès, per exemple, que ja hagués posat un dels seus homes a vigilar les anades i vingudes de Carola per tenir una relació detallada de tot el que feia d’un cap de dia a l’altre.

Així Carola Milà es dirigia a la botiga del carrer Fernando i en tornava a les acaballes del vespre, vigilada amb puntual sol·licitud. De tota la gent que la voltava, només la Paula era indiferent a la seva existència, ni seduïda ni furiosa pels moviments entre pausats i tensos de la noia.

Era una noia: malgrat la indumentària que la modelava com una dona. Era feliç tot caminant, bo i embolicada amb el gran mocador de llana negra que li havia regalat la Paula, saltant amb gràcia feta de destresa els tolls d’aigua per no esquitxar-se el preciós vestit color de tórtora.

Era feliç a la botiga amb tot aquell tracte cerimoniós que li semblava una festa. No veia els diners que guanyava perquè l’avi els cobrava directament, però no en necessitava, de diners, i era rica d’una nova llibertat. Aquell anar i venir del carrer de Fernando a can Pujades era la seva primera experiència de llibertat. Havia descobert una nova feina que la feia feliç i la meravellava: ocupar-se d’ella mateixa. Tenia cura sobretot de les sabates i les mans. Amb el vestit de color de tórtora amb rivets grisos, la senyora li havia regalat unes botines que cenyien el peu com un guant, i exigia una constant atenció. Sortia de casa amb espardenyes i les botines dins un mocador lligat amb quatre nusos, en arribar a la cantonada del carrer d’Ausiàs March es calçava les sabates. Sabia que hauria estat millor posar-se-les en arribar a la botiga, però era massa feliç de sentir el ritme dels peus ben calçats sobre les pedres per estar-se’n. La senyora també li havia regalat un polissoir i cada vespre es fregava amb insistència les ungles fins a aconseguir que brillessin.

—Tens mans de senyora —li havia dit en Feliu Tobias.

Ell tenia les mans boniques, grans, de dits llargs, però tacades i rasposes. Ell treballava a la vidrieria del carrer de Còdols, tenia setze anys. Era un home fet, però. Treballava des dels nou anys i coneixia bé l’ofici. Sabia des de molt petit que els seus havien emprès una batalla dura, i havia heretat profundes idees poètiques sobre el dret que tenen els homes a ser feliços. Els seus havien estat teixidors, a Berga, i el besavi havia vist canviar, ben a desgrat, les maixerines per les Mull-Jenny. L’avi havia vist morir els seus fills un rere l’altre, i quan s’havia trobat sol amb el seu nét, havia venut els quatre mobles i se n’havia vingut a Barcelona. Ell li havia ensenyat a llegir, estones llargues sense cansar-se, i a imaginar que les coses poden ser diferents de com són, i a no tenir por dels que saben, ni por ni ràbia. Va posar-lo d’aprenent al forn de vidre del carrer de Còdols. Li havia explicat moltes vegades la importància de tenir un ofici i que l’home que no sap fer res amb les seves mans no té dret a dir-se un home. Els avis, li explicava, havien estat teixidors i era un bon ofici, però ja no en quedaven, de teixidors, quedaven només ramats de dones i alguns quasi-homes en les immenses cledes infernals. L’avi tenia tres llibres de propietat que guardava curosament folrats, un de molt gros, amb gravats, que, per llegir-lo, calia desembarassar la taula: El masón errante o los misterios de la Ciudadela, Què és la Propietat, en l’edició de 1870, de P. J. Proudhon, i per fi, un llibre molt gruixut, amb lletra molt petita, que en Feliu no havia aconseguit llegir mai del tot, que es titulava Assaig sobre una moral sense obligació ni sanció. Feliu Tobias era, doncs, un home fet, si hagués viscut no hauria canviat gens, perquè no hauria gastat la seva generositat ni la seva esperança.

Carola l’estimava. Ell li explicava per què tot allò que semblava immutable: el poder del diner, la immunitat dels poderosos, la misèria de la majoria dels homes, la prostitució que omplia les tavernes del carrer Marlet, la ignorància que feia els homes submisos, l’encens i les oracions que recolzaven el domini de les sotanes, tot seria destruït, i sobre aquelles runes construirien un món nou, perquè l’esperit de l’home sorgiria de les seves mans, dels seus ulls, de la seva força, de la respiració profunda que donava vida a la seva sang. Carola l’estimava, sempre, cada dia una mica més. Feliu li portava llibres per llegir, de vegades fulls impresos que explicaven coses de França i d’Itàlia, i el món es feia ample. Feliu sabia sempre moltes coses i les hi explicava, sense presses, i ni el desig de fer-li petons el desviava de l’explicació lenta i clara. Llegien La Tramontana sota la llum d’un fanal, i molt sovint Carola llegia més de pressa que ell, però s’aturava per preguntar-li què volia dir una paraula que no entenia. Ell un dia li havia portat subratllades unes paraules que es van aprendre de memòria, i les repetien perquè aquelles paraules els produïen un meravellós desig de riure. Ell li va explicar qui era l’autor d’aquella dita que publicava La Tramontana. Era un pintor, molt cèlebre, que es deia Gustave Courbet. En Feliu li havia regalat una estampa d’aquest Courbet, que representava una dona i un home amb el cap cot drets davant un camp immens, en caure la tarda. Produïa una barreja de tristesa i d’alegria, aquesta estampa. Gustave Courbet no havia volgut la Legió d’Honor. Carola havia preguntat què era la Legió d’Honor, i Feliu li havia explicat que era una mena de premi, o medalla, com si l’haguessin de fer Concejal, per exemple. Les paraules subratllades deien: «Tinc cinquanta anys i he viscut sempre lliurement; deixeu que acabi la meva vida lliure, perquè quan jo mori puguin dir de mi: “No va pertànyer a cap escola, església, institució ni acadèmia: i encara menys a cap règim, si exceptuem el règim de la llibertat”».

Tot això eren paraules que formaven part de les coses que es deien, tot caminant de la plaça de Sant Jaume al carrer Pujades, i anaven barrejades amb paraules d’amor, perquè ell sabia dir-li molt bé que l’estimava.

—No ens casarem —explicava Feliu—. Vull dir que no ens deixarem beneir ni pel capellà ni pel jutge.

Havien fet projectes. A finals de maig uns amics, la Mònica i l’Andreu, se n’anaven a València i els deixarien la casa. Era una casa petita amb eixida i tot. Els deixarien una tortuga. No se’n podien anar a València amb la tortuga. Feliu li explicava que l’haurien d’alimentar amb fulles d’enciam. Carola reia. Al col·legi del Bon Consell, al jardinet de darrere el convent, hi havia una tortuga, ho havia recordat de sobte. Reia i pensava que s’hauria d’acostumar a portar-li l’enciam a la ditxosa tortuga, però no creia en aquell mes de maig gloriós. Per primer cop l’avi li feia por.

—Tens aquestes manies —li deia ell— perquè també amb això ets com una senyora. L’avi de casa no fa més que preguntar-me per tu. Ja ens vagarà d’anar-hi. No t’agradarà gens tot allò de Pekín.

Carola s’explicava com podia, però no el deixava passar mai de la cantonada. Estava segura que mentre l’avi no el conegués, mentre ignorés que existia encara podien ser feliços.

L’avi el coneixia ja. Salvador Milà i el seu home l’havien vist baixar pel carrer de Fernando, desemparadament jove, sota la pluja d’hivern. I havien vist com ella arribava, corrent, i com s’aturaven, l’un enfront de l’altre, indecisos de tan enamorats. Ni s’havien donat les mans, havien girat tots dos i havien tombat cap a la plaça Reial.

—Si vols, això s’acaba avui mateix —havia dit l’home.

—Ja t’avisaré.

Salvador Milà era un home prudent. No havia tingut mai conflictes amb les neteges que feia. Sempre avisava el Vinagret en el moment oportú, i la policia no havia de fer inútils indagacions que feien més polseguera que altra cosa i excitaven una colla d’advocats joves. L’home havia seguit les indicacions de l’avi i aviat sabien què era en Feliu Tobias i on es reunia amb la seva colla i on tenien la impremta.

Salvador Milà no va fer ús de tots aquests descobriments. Denunciar-ho podia donar uns pèssims resultats. El noi no semblava espantadís i qui sap si se’n sortiria amb uns quants dies de presó. I, d’altra banda, era tan jove, que deixant el cadàver al peu d’una escala, t’arriscaves a una cridòria sentimental dels diaris, com aquell cas del linotipista del carrer de la Cadena.

L’home d’en Milà va continuar fent de mainadera, com deia pels seus dintres ben indignat. A vegades havia de córrer per seguir-los, perquè, de sobte, com si emprenguessin el vol, s’agafaven de la mà i saltaven els barrancs de la plaça de Catalunya. Més d’un cop els havia perduts, com aquella nit que havien dormit per primer cop junts.

Aquell vespre en Feliu havia embrollat a consciència el camí que seguien. Tenia la clau de les golfes i havia de portar-hi el paquet de paper. I no podien córrer el risc que els seguissin.

—Qui ens ha de seguir? —havia preguntat riolera Carola.

—La ronda del Vinagret o els del Lliure.

Havien arribat a dalt a les golfes amb les galtes vermelles, malgrat el fred, i amb el cor bategant. El desig urgent va fer sobreres totes les paraules. Cada gest va fer-se possible sense dubtes. Ell va fer un jaç d’encenalls, ella es va treure el vestit i el va deixar penjat curosament sobre unes caixes encimbellades. Es van estimar. Després en Feliu va agafar el mocador gran, regal de la Paula, i sota aquella escassa flassada es van quedar adormits.

Quan Carola va arribar a casa a la matinada va trobar l’avi que l’esperava. Sabia com rebre els cops de l’avi. Arraulida, oferia, amb ciència adquirida, aquelles parts del cos menys doloroses i que no deixaven marca visible.

Salvador Milà pegava i insultava. Començava a comprendre que aquella dona no cediria. Aquells cops no serien més que un esplai que ell mateix s’oferia, una venjança per totes les derrotes passades i les que havien de venir. Ara ell hauria d’enginyar-se perquè quan comencés la cadena d’empresonaments ella en quedés al marge.

Carola va sortir de casa a les set del matí. Estava una mica més pàl·lida. Com una imatge d’ella mateixa molts més anys més tard, quan ja les persones li farien una certa pena, molta nosa, i gens de respecte. Però no era així encara, la pal·lidesa de les galtes i l’amarga ira dels ulls es devia a la nit sense dormir, al somort dolor de les cuixes i als cops de l’avi. Per primer cop caminar no era lliscar per sobre les pedres mal escairades, ni el fred era alegre, sinó una cortina dura que calia vèncer.

Salvador Milà es va quedar a casa aquell matí. Va enviar la seva dona al mercat més aviat que de costum, volia estar sol. Al migdia havia pres una decisió. Es va asseure a la finestra esperant que sortissin a dinar els del primer torn. La Paula havia tornat i va enviar-la a buscar en Cinto.

—Has d’alçar un vol —va dir-li.

—On?

—Al carrer de Còdols número cinc.

—No hi tinc mà, jo.

—M’és igual. Busca qui n’hi tingui.

Van passar ben bé tres setmanes. No va ser fàcil ficar-se en el grup de Feliu Tobias, perquè eren pocs, perquè eren gent de procedència diversa. Hi havia dos vidriers més, un tipògraf que treballava a un taller de Gràcia, quatre o cinc meritoris de La Catalana, i quatre pixatinters més de can Batlló. Eren tots molt joves, calia suposar que treballaven per a un altre grup. Amb molt bon nas en Cinto no va deixar de petja el tipògraf. I el tipògraf el va conduir sense saber-ho al Centre Obrer del carrer de la Creu. Hi havia reunions cada dissabte a la nit, hi pronunciaven conferències sobre temes socials, després es quedaven uns quants reressagats. En Cinto es va asseure a l’últim banc perquè ningú no l’aturà a l’entrada.

A principis de febrer en Salvador Milà tenia tots els trumfos a les mans, però esperà el moment oportú per fer la jugada. Observava la seva néta, però no li deia res, malgrat que solia arribar ben tocades les onze, i, dues vegades més encara, a trenc d’alba. Salvador Milà esperava pacient un fet que valgués el cop. I va produir-se.

Carola i Feliu, ara, es trobaven cada dia en un lloc diferent. Ell li havia assegurat que era millor no fer mai el mateix camí. I caminaven, a vegades fent marrada, trencant cantonades a l’atzar, descrivint una xarxa de camins nous ara pels carrerons de Santa Caterina, ara per la Rambla, fins a trobar les voreres amples de l’Eixample, i els munts de pedruscall dels solars, i els claps de feixes amb el serrell de canyes. Carola no el deixava arribar mai a la reixa de casa. I ell li deia rient:

—I et penses que el guripa no ens ha vist mai? Pel que em contes aquest cícero et deu espiar i tot quan vas a la botiga.

Trescar pels carrerons, tombar les cantonades sobtadament, ara a la dreta ara a l’esquerra, era una festa. Carola hauria volgut tornar a les golfes cada nit, però Feliu no tenia sempre la clau, i a més els companys s’hi reunien sovint. Ella li havia demanat per anar-hi, i ell li havia promès que ho consultaria. El dia 5 de febrer Carola va assistir a la reunió. El tipògraf donava instruccions del que calia fer quan hauria esclatat la bomba. En Feliu s’enduria la impremta a la barraca de Pekín, on ja l’havien guardada altres vegades. Carola i un dels meritoris se n’endurien el paper que quedava. No es tornarien a veure fins al dia tres de juliol, a la taverna del carrer de Jupí. L’amo era un vell amic.

Carola seia damunt una caixa buida, embolicada amb el mocador negre, era feliç. L’olor de pi de les caixes i els encenalls li produïa una meravellosa tendresa. Aquella era la seva gent, n’estava segura, i es va prometre que no els deixaria mai. No es va adonar de fins a quin punt era absurda aquella promesa que ella mateixa es feia, com reblava la distància que l’en separava. «No els deixaré mai!», es repetia amb exaltació, i aquest propòsit li tornava aquella mena de joia que no havia sentit des del temps que era una criatura solitària al mig de la capella glaçada i lluminosa.

L’últim dia que es van estimar era el 12 de febrer, diada de Santa Eulàlia. Havien entrat a la catedral que era plena de gent. Hi feia una caloreta agradable, humida, amb pudor de podrit de les robes mullades, perquè plovia. Feia una plugeta fina i voleiadissa que cuidava calar-te. Van comprar castanyes a la cantonada del carrer del Call, i en Feliu havia portat una bóta de vi de casa seva. L’avi, que havia trobat una plaça de vigilant nocturn als dipòsits de taulons del barri, l’aviciava que donava bo. Li havia regalat la bóta, explicava Feliu, tot dient-li: «Buideu-la a la meva salut, tu i la dona». Carola havia sentit una onada de calor que l’embolicava.

Era la tercera vegada que feien l’amor i ja no tenien por de fer-se mal, ni de no saber-ne. Coneixien ja el plaer de l’altre i l’endevinaven tot just iniciada la carícia. Aquell mateix fred de les mans que els feia estremir era un plaer. I el repòs que aquietava lentament la cursa de la sang era com una nova saviesa.

No van tornar a les golfes de la vidrieria. Van córrer pels carrers que s’omplien de les colles grolleres i cridaires del carnaval, van unir-se a les cridòries i a les rialles pels guarniments obscens de les màscares, pels pits postissos, les cares embetumades, els orinals plens de confitura, i les estrofes més esqueixades del «Jo te l’encendré…».

El dia 21 en Feliu va sortir-se amb la seva i la va acompanyar fins a la reixa de can Pujades. Era el dia del comiat. En Feliu hauria volgut trobar-se cara a cara amb l’avi, però en Milà no era a la porta. Van besar-se a la boca llargament. Tot estava ordenat i previst. El dia 24 en Feliu agafaria el tren cap a Vilanova. Carola no aniria a l’estació, es veurien un moment, només, a Santa Maria del Mar, davant l’altar de Sant Aleix.

El dia 23 de febrer a dos quarts de tres de la tarda la bomba va explotar, a la Rambla de les Flors, just al costat de la parada de la senyora Gertrudis Miró, de malnom la Madrileña, perquè li havia comprat la parada un madrileny empleat d’Hisenda. Trossos de metralla van trinxar els ornaments de ferro colat de la parada i van trencar els vidres de la cistelleria d’allí al davant. La Rambla era gairebé deserta en aquell moment d’inici de la tarda, però va ferir greument un botones de l’Hotel Continental que travessava el passeig, i el cavall d’un cupè que passava. Amb la caiguda del cavall els de dintre el cupè es van fer ferides lleus. La gent es va arremolinar al voltant del cavall ferit i van auxiliar les senyores del cupè, mig desmaiades, i se’n van endur el botones tot ple de sang. La policia va prendre declaració al cisteller i a la florista. El cisteller va explicar que havia vist aquell paquet, al matí, col·locat una mica més a prop de l’arbre que de la parada, però que no hi havia donat importància. La florista va explicar que ella tampoc no n’havia fet cas, i que fins i tot s’hi havia assegut per esmorzar. Però això no s’ho va creure ningú.

Com un castell de cartes que s’enruna, com les boles de marfil que s’empenyen les unes a les altres, així l’esclat de la bomba va anar produint les detencions, les tortures i la mort.

En realitat les detencions havien començat abans. Van detenir en Feliu Tobias el dia 22 a les dotze del matí, quan ficava la impremta dins una maleta. Els altres van ser detinguts en diversos llocs, a la sortida de la feina, al despatx de l’amo, a la taverna on sopaven. Al carrer de la Creu la policia es va posar a la porta del Centre i va anar detenint un darrere l’altre tots els que en sortien. Un, però, es va escapar. Va fer un bot simiesc, va tirar per terra el policia i va arrencar a córrer. Un dels policies va disparar i va córrer també, mentre les dones xisclaven abocades als balcons, però no van atrapar-lo.

El que fugia havia tingut temps de reconèixer en Cinto. Feia temps que a la nau de blanqueig de can Pujades sospitaven que en Cinto era del Lliure, i més d’un cop, i sobretot des de la vaga de feia cinc anys, havien parlat de com desfer-se’n. Però tot havia quedat en renecs, insults i futures decisions.

Salvador Milà rebia també reflexos d’aquell odi, però mai no se’ls havia acudit d’unir-los, malgrat haver vist que en Cinto entrava i sortia de la porteria. El vell Milà amb la seva cara de tortuga malèvola quedava lluny. El gos de l’amo, li deien, però no havien pensat mai que hi havia una tan fina connexió entre el que ells deien, o projectaven, o feien i les orelles de l’amo. El veien assegut a la finestra de la porteria i a la porta sobre els tres graons a l’estiu, i escopien a terra més d’un cop, però l’oblidaven. En Cinto els va conduir a la certesa i el terror d’aquells dies a la decisió. Quan en Borràs, que era un dels pocs que quedaven de la vaga de feia cinc anys, els va comunicar tot el que li havia explicat el xicot de Gràcia i com havia pogut fugir, ja hi havia més de quaranta detencions. Van posar-se d’acord de seguida, i el dia 26 havien improvisat un comitè, havien trobat les armes i havien ordenat un pla. Esperarien que tothom hagués sortit i que el torn de nit fos a dins. Quan en Cinto hagués entrat trucarien simplement a la porta i dispararien. Ells anirien armats, de segur, per tant, calia actuar ràpidament i fugir. Si podien deixarien la reixa oberta abans de trucar, si era tancada amb clau, saltarien a fora. La Paula a aquelles hores solia ser a la cuina i la noia no havia arribat encara.

Però en Cinto no hi era, a la porteria, va obrir la Paula i va fer un crit, que sonà estrany perquè una mà es va abatre al mateix temps sobre la seva cara. Salvador Milà havia tingut temps d’alçar-se i disparar. Tots tres van disparar alhora llavors. La primera de caure va ser la Paula, que va quedar estesa bocaterrosa sobre els graons de l’entrada. En Borràs i els altres dos van caminar de recules cap a la reixa oberta, mentre en Salvador Milà, bo i ferit, els seguia i intentava carregar de nou la pistola. Ja eren al carrer quan els tres homes van poder disparar de nou. Llavors es van girar en rodó i van arrencar a córrer per la vorera fangosa. Davant la reixa oberta, Salvador Milà, ja mort, es dessagnava.

Fins al torn de matinada els cadàvers seguiren allí sota la pluja fina. Carola hi arribava quan ja s’havia fet un cercle de gent al voltant. Ningú no es movia, com si esperessin que la claror del matí s’enduria aquells cossos que privaven el pas.

Empesa per la gent, Carola es va trobar a primera fila, davant el cadàver de l’avi. I no va fer cap gest, ni cap crit. De sobte es va posar a moure’s, de recules, per entre la gent, fins que es va trobar a fora del cercle que voltava el cadàver.

Havia arribat fins allí, amb la por arrapada al cos. El diari portava les llargues llistes de noms que ella no coneixia, però no li va ser difícil trobar el d’en Feliu. Havia llegit el diari asseguda en un banc de la Rambla de Santa Mònica. L’havia robat, el diari, perquè no portava ni cinc cèntims. Seia amb el diari a la falda i pensava. Volia pensar intensament, perquè volia saber què faria ara, a qui dirigiria la paraula, a qui podria parlar d’en Feliu i d’ella i de tots aquells que ja no veuria més. A qui explicaria que esperava naixement?

Podia endevinar fil per randa totes les coses que passarien. Uns i altres li havien explicat molt bé els seus primers símptomes de naixença: la pallissa de l’avi, la cambra a casa la senyora Marina, la tornada a can Pujades, els comentaris mofetes i tendres del servei. No volia tornar, no volia sentir els cops i els insults de l’avi, ni la mirada tranquil·la, indiferent, de la Paula.

Caminà Rambla amunt i es dirigí d’esma al carrer de Còdols. La porta de l’escala era oberta, i va pujar escales amunt, perquè sí, per arribar a dalt, esbufegant, i cridar el seu nom, picant a la porta tancada.

Després va baixar a poc a poc. Quan va anar a sortir, la porta del carrer era tancada. Es va arraulir a l’últim graó i es va quedar adormida. La va despertar un crit. No va tenir temps d’esbrinar si la dona que cridava sortia de la casa o havia entrat. Carola va sortir al carrer i la va deixar cridant, encara la va sentir quan tombava pel carrer de la Boqueria. A la Rambla s’arrengleraven els carros del mercat. Un home rabassut es va acostar i li va dir alguna cosa que no es preocupà d’entendre. Caminà decidida Rambla amunt, cap a casa. La primera a saber que estava embarassada seria la Paula, després rebria els cops de l’avi, després aniria a casa la senyora Marina o qualsevol altra, potser un dia saltaria per la finestra com ho va fer la mare. Tot seria igual, com si aquella criatura que naixeria fos un mal lleig que havia rebut en herència.

Quan va obrir-se pas de recules per no veure el cos de l’avi, i es va trobar a fora del cercle de gent, va arrencar a córrer. Tremolava de fred, les cames li pesaven, però corria. S’aturava de tant en tant per prendre alè i seguia corrent. Va creuar carrers que ja no coneixia, uns carrers clars i quiets sota el primer sol brillant de febrer. Hi havia jardins adornats amb majòlica blava i amb mimoses que es vessaven per damunt de la reixa. Va arribar a una placeta rodona, que tenia una font, amb un pedrís. Es va quedar davant de la font, absorta, tractant d’endevinar què passava dintre seu, perquè n’estava segura, la sang fluïa de nou com una estranya benedicció. Va esclatar a riure. Les llàgrimes li queien galtes avall i reia de felicitat. Va deixar el mocador negre al pedrís i es rentà la cara i va beure aigua. Es va encongir i va encreuar les mans sobre la panxa perquè havia sentit una fiblada aguda, i es va quedar una estona així inclinada de cara a la font, que feia un soroll profund de font de poble. Es va asseure una estona al pedrís mirant com el sol ho enlluentia tot. No tornaria mai més a can Pujades. Dalt d’un terradet un enfilall de roba estesa espetegava, es va sentir el lladruc d’un gos. Va posar-se a caminar de nou. Al cap de molta estona es va adonar que havia perdut el mocador negre, se l’havia deixat, de segur, al pedrís de la font, però no tornà enrere. Tampoc no sabia com ho havia de fer per tornar-hi. Quan sentia massa el pes de les cames s’aturava una estona, seia a la vorera o als graons d’una entrada i es posava a caminar de nou. Va arribar a un terraplè i va veure passar el tren que xiulava sense parar, i va seguir per una mena de camí de carro que anava fent al costat de la via.

Va seguir tot Balmes avall pel costat del tren, va travessar la via, mirant bé a dreta i esquerra perquè el tren tenia fama de guillotinador. Va donar la volta per les Rondes cap a mar. L’aire fred i esponjós del port va ajudar-la a respirar profundament. Va seure a les grades del port i va cloure els ulls sota el sol benigne, com uns vells amb gorra calada i la dona que venia cacauets i tramussos. Va anar canviant la gent al seu voltant: dides i mainaderes guarnides com la geganta amb criatures bolcades com petites mòmies, i noiets amb capell de palla i marinera. Un soldat va intentar donar-li conversa, però Carola ni el va sentir.

Es feia fosc quan es va alçar perquè li havia costat decidir-se. Va tirar cap al carrer Ample amb la intenció de tornar al carrer de Còdols, i va anar trencant cantonades a l’atzar, però amb un propòsit ben clar, no passar per davant de can Campins. Travessà el carrer de Fernando i oblidà que volia anar altre cop a la vidrieria. Emprengué el carrer de Banys Nous, i enfilà per la baixada de Santa Eulàlia. Posava de tant en tant la mà a la paret per no caure. La plaça de Sant Felip Neri tenia un fanal grogós i un banc de fusta. S’hi va deixar anar. Potser es va desmaiar, potser simplement es va quedar adormida.

La va despertar una força que l’obligava a alçar-se, unes mans que li apartaven els cabells de la cara. I una senyora que portava un barret gran, lligat amb un vel sota el mentó, amb una veu molt aguda i feble, li deia:

—Criatura, estàs morta de fred!

Era de dia i se sentia el repicament d’una campaneta a l’interior de l’església. Es va deixar conduir fàcilment, com si hagués estat esperant que la portessin així, quasi sense tocar de peus a terra. La senyora i el xofer la van ficar dins el cotxe. Carola va ajuntar bé les cames perquè sentia que la sang li mullava les cuixes i tenia por d’embrutar l’encoixinat de color mantega.

La van pujar a la casa a pes de braços. Mentre la despullaven va sentir ben clar que la senyora deia:

—Cinta, prepara-li un bany ben calent.

I una altra veu més robusta va dir:

—No pot prendre un bany, que no ho veu que té la regla?

Els llençols eren d’una fredor dolça. Carola va pensar repetidament, com si resés: «Sóc viva! Sóc viva! Sóc viva!». I es va adormir. Li va semblar sentir un sorollet bonic, però no va tenir forces per obrir els ulls i esbrinar què era. Es va adormir profundament.

He posat la màquina sobre una tauleta a ple sol. Sec en un tamboret incòmode, el vent fa voleiar el paper i se’m fuma el cigarret, sense treure-me’l de la boca. Enfront meu hi ha el mar i unes quantes roques nues. El vent m’ha desfet els cabells, i la blancor d’aquestes grenyes salvatges i la morenor de cuir de la meva pell em deuen donar un aire de bruixa malèvola.

Em vénen ganes d’apostrofar-me a mi mateixa, amablement i a crits: «T’agrada el vent i el desordre i la solitud, vella geniüda!».

Llàstima que això s’acabi, que qualsevol dia aquest cor meu esbufegant decideixi aturar-se. Llàstima perquè ara començava a agradar-me tot això. M’agrada aquest mar vell, bonic i malèvol, que fa forat i tapa, com diu la gent d’aquí.

He fet amistat amb un vell mariner. Té la pell més colrada que la meva i més arrugada. M’ha dit la seva edat:

—Dues creus i mitja que porto a sobre —m’ha dit.

Ben comptat, vint-i-cinc i vint-i-cinc fan cinquanta, més dotze seixanta-dos.

—Jo en tinc seixanta-nou —li he dit.

—La senyora és fradina? —m’ha preguntat.

—Sóc viuda, i àvia.

—Com que la veig sense fer res tot lo dia… Jo em creia que era per al Bon Jesús.

Em mirava amb uns ullets aquosos de bon bevedor, tractant d’endevinar la meva història, amb la inesgotable curiositat d’home que ha vist tota mena de gent i que ha après a classificar-la.

S’ha acostumat a venir a l’hora del vermut i accepta un whisky sense fer-se pregar.

—La senyora és encara de bon regent —em va dir, galant, l’altre dia.

M’explica històries de la gent que ha conegut, que ha vingut a recalar en aquesta badia. Són sempre gent de diner, vella i amarga. No parla mai d’ell mateix, sinó de les coses que ha vist, o ha sentit contar. El diner sempre apareix en un moment o altre de la història, en forma de vendes, o deutes, o herències.

—Per què escriu tant? —m’ha preguntat.

—És la meva manera de viure —li he dit.

—Podria ser —i ha engolit un bon glop de whisky.