13

Esteve Plans va obrir la porta de la casa, més ben dit, va empènyer la porta, que era oberta, i va entrar. De totes les coses que esperava trobar aquesta és la que menys hauria pogut preveure: estibes de flassades, estibes de llits, estibes de cadires, un estrany ordre que indicava que tot estava preparat per a carregar-ho en camions, però que els camions no havien arribat.

Va travessar la casa i va arribar al jardí, es va asseure a la barana del brollador, sec i ple de fullaraca. Es va quedar contemplant la casa i pensant que potser la solució més sensata era vendre-la i no haver de fer l’esforç de reproduir l’antic ordre. Es va quedar molta estona quiet, encongit, sota el sol blanc de febrer. Se sentia refredat i el reuma, que se li havia desvetllat aquell hivern, li donava una impressió d’immobilitat molt desagradable.

No estava disposat a totes aquelles emocions que l’assetjaven i les refusava amb tanta força com podia. Quan ja es disposava a anar-se’n, va sentir un clàxon al carrer i es va dirigir cap a la porta d’entrada. La seva filla Rossy havia entrat ja i estava dreta al gran hall. Rossy havia posat, distretament, una mà sobre una d’aquelles estibes de llits de campanya i la va enretirar amb rapidesa.

—Papà —va dir Rossy—. És horrible!

Li hauria agradat estalviar tota aquella visió a la seva filla, però era massa tard.

—Saps què he pensat? —va dir l’Esteve—. Potser seria més còmode habilitar la casa de l’àvia Gertrudis. L’Arnau m’ha dit que no estava tan malparat, que hi havia viscut no sé qui.

—Ah no! —va dir Rossy—. Si et fa tristesa o angúnia o totes aquestes coses, no te n’has de preocupar, ja ho faré jo.

L’Esteve se sentia ben disposat en aquells moments a sotmetre’s a l’eficiència de la seva filla, tenia ganes de posar-se malalt, greument malalt i no haver de pensar. Rossy, en canvi, es revelava plena d’energia. En un moment, va fer una reacció d’impotència, una petita crispació als llavis i un gest ràpid amb la mà, que la va fer tan semblant a la seva mare que l’Esteve va sentir una fiblada d’ira.

Li era impossible pensar en Carola d’altra manera. Era inútil que l’Arnau intentés calmar-lo tot dient-li que inevitablement se n’havia de parlar. La reacció de l’Esteve era la d’un malalt. I malgrat que era molt millor no perdre temps amb aquestes delicadeses, l’Arnau i la Matilde van decidir esperar uns dies.

L’Arnau i la Matilde van ser insubstituïbles durant aquell mes i Rossy s’hi va recolzar i gràcies a ells la decisió de no abandonar la casa va donar uns resultats immediats. D’altra banda, trobar tots els mobles amuntegats a les golfes va ser una sort. La Matilde sabia per experiència què significava anar a buscar els propis mobles als magatzems distribuïdors. Haver-te de barallar a l’aranya estiracabells per aconseguir un joc de cadires que era ben teu, i veure com una dama desaprensiva s’enduia les chinoiseries de l’avi, era més del que es podia suportar. La Matilde va haver de fer llit a conseqüència d’una crisi de fetge. Però en aquell moment Rossy ja tenia organitzada la casa.

L’Arnau i la Matilde van decidir que no s’havia d’esperar més, calia parlar de la Carola. Kurt Frisch i la dona ja havien tornat, en Mateu i la Dora també. Només faltava l’Helena, que seguia fent de les seves i Déu sap quan tornaria a aparèixer. D’altra banda, Rossy detestava de tal manera la tia Helena que era millor que no aparegués. Feia pena pensar que la viuda del pobre Miquel Isern respectava tan poc la seva mort tràgica.

Va ser en Bertold Heilbrun qui va trobar la solució. Era el primer que havia arribat a Barcelona i s’havia posat al front dels laboratoris, que no havien deixat de funcionar ni un sol moment. Havia rebutjat les proposicions d’iniciar l’empresa a Valladolid, havia aconsellat d’esperar, i no s’equivocava. Ara els havia reunits a tots, exceptuant l’Esteve, i havia parlat molt clar:

Calia localitzar Carola. Ell estava segur que la trobarien a Barcelona. Calia trobar-la i fer-li retirar les joies del banc de Ginebra. Kurt Frisch hi havia dipositat no sols les de Carola. Afortunadament, Carola no havia sortit o almenys no havia reclamat res. Un cop haurien resolt aquest problema podrien pensar amb el problema personal de l’Esteve. Personal fins a cert punt, és clar, perquè incloïa altra gent, per exemple Rossy. Heilbrun creia que en aquest cas s’havia de consultar Rossy.

Rossy havia escoltat tot això amb visible repugnància. Se’ls mirava, i els seus llavis pàl·lids i ben dibuixats feien un esforç per somriure. Feia temps que no s’havien trobat junts; la Matilde, més prima i més bruna que mai, l’Arnau, pàl·lid i gras; Kurt i la dona, que ara ja s’assemblaven i ella tenia un aire de matrona germànica i ell un posat de barceloní bevedor; i en Mateu i la Dora, esplèndida, amb aquella manera de vestir-se tan xarona i tan de moda. Rossy va fer un esforç perquè tots esperaven que diria alguna cosa.

—Voleu que us digui el que penso. Ja ho veig. Jo hi he pensat molt i sé que l’hem de perdonar. Però en tot això que explica en Bertold jo no hi havia pensat. D’acord, primer hem de trobar… —va fer una pausa llarga perquè no va saber què dir, perquè no volia dir: «Carola»; però tampoc no volia dir: «la meva mare» o «la mamà». Va engolir la saliva i va seguir—. L’hem de trobar. I tots l’hem de perdonar, naturalment. Però perdonar-la no vol dir que torni a venir a casa, amb mi i el papà. El papà no voldrà sentir-ne parlar mai més.

Rossy portava l’hàbit dels Dolors. La cara pàl·lida tenia una terrible gravetat. I Dora, que seia enfront seu, es va posar a riure i va dir:

—I a l’Esteve no li preguntareu què n’opina?

En Mateu es va girar furiós.

—Mai no entendràs res, Dora! Es tracta d’evitar-li problemes.

—D’evitar-li la Carola, diria jo. I li heu preguntat si realment ho vol?

—Podries callar, Dora? —havia dit Rossy—. Em sembla que en aquesta qüestió la meva opinió compta.

—Fa estona que no sentim res més —va dir Dora, furiosa.

L’autoritat de Rossy era sorprenent i molesta. No tenia encara quinze anys, però es mirava des d’una alçada de rectitud totes les dones de la família.

—Seria bonica —solia explicar l’Helena— si no prengués aquells aires de monja. No sé pas a qui haurà sortit.

I quan la va veure comparèixer amb l’hàbit dels Dolors va fer un crit d’espant:

—Aquesta ens faltava, Rossy, filla! Això és molt pitjor que les teves beateries, d’això se’n diu mal gust.

Rossy detestava Helena. Més encara perquè s’havia fet famosa durant aquell hivern, corrent amb el seu cotxe amunt i avall, traginant aviadors, fent veure que es dedicava humilment al servei de la pàtria. Solia dir, divertidíssima:

—Faig de taxista.

La taxi giri, li deien. Era una sort que l’Helena no hagués tornat encara. Però hi havia la Dora, amb els llavis pintats de vermell rabiós i les faldilles curtes, i la Matilde, molt tocada i posada, però sempre al darrere de Bertold Heilbrun. A Rossy no li agradaven aquelles dones. És clar que els homes no li agradaven gaire més. L’Arnau, tou, flàccid, golafre. En Mateu, cridaire i gelós. El pare… En arribar aquí, Rossy s’entendria. El pare feia compassió. Havia patit tant amb la frivolitat dels uns i la maldat de l’altra!

Pel que feia a Heilbrun, Rossy no havia canviat, no podia suportar-lo. En aquells últims temps l’havia vist poc, però ara comprenia que continuava tenint veu i vot en les empreses familiars, i ara potser més que mai. Però ara havia après a tractar-lo i ell també. Li parlava com si Rossy fos una dona gran, una vella. A Rossy ja li agradava així. La Matilde es posava tan nerviosa quan els sentia parlar que alguna vegada intervenia indignada.

Un dia li havia dit a Bertold Heilbrun:

—La tractes com si fos la dona de l’Esteve, no la filla.

—És el que ella desitja.

—Ah no! No em surtis ara amb en Freud aquest!

—Condemnació dels déus! —reia Heilbrun—. Que ells me’n salvin! Freud era un jueu repugnant!

Aquell dia havia acabat la picabaralla de les dones amb una frase que tancava de cop:

—L’hem de trobar, primer —va dir.

—La vols fer buscar per la policia? —va dir la Dora, esverada.

—I per què no? —va dir la Matilde.

—Voleu callar d’un cop! —va dir Heilbrun amb autoritat—. La trobaré jo.

De sobte, Rossy es va posar vermella. Heilbrun va descobrir per enèsima vegada que era molt bonica. Rossy va començar a parlar amb un filet de veu:

—La Joana va tornar abans-d’ahir a la nit. No us ho volia dir, però ja que sembla que tots esteu d’acord… Estic segura que la Joana sap on és… la Carola.

—Bravo, petita! —va cridar Heilbrun.

La Dora es va alçar.

—Jo me’n vaig —va dir.

—Espera! —va cridar en Mateu.

—He dit que me’n vaig.

En Mateu es va alçar i va seguir la seva dona.

—Per què no crides la Joana? —va dir l’Arnau.

—No dirà res —va dir la Rossy—. Estic segura que sap on és, però no ho dirà.

Heilbrun va tocar el timbre i va comparèixer el porter:

—Busqui la Joana. Sap qui vull dir? Li diu que vingui…

—Està netejant plata —va aclarir Rossy—. És a l’office.

Quan es va obrir la porta es van quedar desagradablement impressionats. Era com si veiessin la Joana per partida doble: dues velles primes, amb bates de color blau fosc, com les que usen les filadores, amb el cabell blanc, tallat curtíssim, mal tallat, amb una expressió malèvola a la cara, malèvola i al mateix temps mofeta. Portaven les mànigues arremangades, i mostraven uns braços esquelètics i les puntes dels dits negres de netejar la plata.

—Què passa? —va dir la Joana.

Rossy va ser la primera a refer-se. Es va alçar i es va acostar a l’altra vella.

—Tia Ció —va dir—. Perdoni, però a vostè no l’hem cridada.

La vella es va desfer de la mà de Rossy amb una energia sorprenent.

—I qui ets tu per cridar-me a mi? He vingut perquè vull saber què passa! I alceu la veu perquè sóc sorda!

L’Arnau va ser el primer a reaccionar.

—Si ens agrada molt tenir-la entre nosaltres. Però, seguin, si hem de parlar és millor parlar asseguts. Seu Joana.

Es van asseure totes dues a la punta de les butaques, perquè no els era còmode enfonsar-se en aquells coixins flonjos. Van posar les mans sobre els genolls, planes, com si les mostressin. Les de la Ció, la monja, eren blanques i senyores malgrat el rovell de plata que les embetumava, les de la Joana inflades i endurides.

—Joana —va dir Rossy—. No n’hem parlat encara, però una hora o altra n’hauríem de parlar. Tu saps on és?

—Qui, nena?

—La mamà —va dir Rossy.

La Joana va mirar-se-la amb uns ullets tendres i dolços. Rossy havia estat la nina d’aquells ulls quan era petita. Ara s’havia convertit en una dona manaire que no deixava ningú tranquil. Feia por, i la por es traduïa en la Joana en un mal gènit terrible.

—No sé on és, ni ganes. Que potser m’ho van encarregar, que la vigilés?

—No, Joana —va dir amablement Bertold Heilbrun.

—I vostè qui és? —va preguntar la Ció, la monja—. Sembla estranger.

L’Arnau es va posar a riure.

—Joana —va seguir Heilbrun—. La senyora ens pot necessitar i seria millor que ens diguessis on és.

—Vivia en una pensió del carrer del Carme. Però si ella no vol no la trobaran.

—No m’has dit qui era aquest —va dir amb la veu estentòria dels sords la tia Ció.

—Anem —va dir la Joana.

No les van aturar. Es va fer un silenci llarg. El va interrompre l’Arnau per dir:

—La Joana entra a les Clarisses, ho sabíeu?

—I ara! —va exclamar la Matilde.

—Treballarà a la cuina —va explicar Rossy—. Jo li he promès el trousseau.

Heilbrun va fer un sospir de cansament.

—Jo la trobaré —va dir.

Al cap de pocs dies Bertold Heilbrun va trucar a la casa del carrer de Claris. Era un matí de setembre, calorós encara. Rossy no hi era i va poder parlar amb l’Esteve, sense la presència vigilant de la seva filla.

L’Esteve s’havia refet. Podries dir que l’ordre que s’anava establint el refeia, i en treure-li inseguretat el retornava a aquella edat indeterminada que li va durar tant. En Mateu i en Kurt havien agafat les regnes dels desballestats laboratoris que el pobre Miquel havia portat d’una manera tan personal. Heilbrun s’ocupava de liquidar colònies, quines, elixirs. En Kurt tenia raó: el futur estava en els productes farmacèutics. Heilbrun havia tramitat patents i llicències i ara només calia decidir el producte, mentrestant feien pastilles de sacarina. Si com era de preveure esclatava la guerra a Europa, per curta que fos, els productes nacionals prendrien embranzida.

L’Esteve se sentia animat aquell matí.

Va preguntar:

—L’has trobada?

—Se m’ha escapat.

L’Esteve va somriure.

—Vivia en una pensió del carrer del Carme, efectivament, i se n’ha anat sense pagar.

—O sigui que l’hem perduda de vista.

—Jo no diria tant…

Bertold Heilbrun va explicar que els calia un home de confiança. Així que ell compareixia la gent es posava en guàrdia, i la Carola sabia de seguida qui la buscava. L’home que podia fer aquesta feina era en Bartomeu Simó, el que havia estat home de confiança del pobre Miquel. L’acabaven de treure d’un camp de concentració i l’home acceptaria aquella feina delicada.

L’Esteve s’hi va resistir.

—M’agradaria més algú que no fos conegut meu.

Les raons de Heilbrun no admetien rèplica:

—Ha de conèixer la Carola, naturalment, i a més no ens podem arriscar a que mogui soroll i després que hàgim de moure cel i terra per rescatar-la.

—Molt bé —va dir l’Esteve—. Però quan es tracti de trobar la Carola…

—Ningú no t’ha preguntat res —va dir en Heilbrun.

En Bartomeu Simó es va posar a buscar amb un zel magnífic. La va localitzar al cap de tres setmanes: feia de dependenta en una parada de verdures a la Boqueria. En Bartomeu Simó es va presentar al despatx de l’Esteve i va donar les senyes de la mestressa i el número de la parada. Quan Heilbrun hi va anar l’endemà al matí, Carola ja no havia anat a la parada.

—Se’n va anar ahir al vespre abans de plegar —va dir la mestressa—. Em va deixar ben plantada.

En Bartomeu Simó va continuar les pesquisses. Ara sense ordre ni concert, perquè el més probable seria que la Carola no tornés per aquells barris. Malgrat tot, en Simó feia cap a la Boqueria. Un matí, molt d’hora, va entrar a fer una copa al bar del pòsit. Un dels homes se’l va mirar amb tafaneria i li va dir:

—No era vostè que preguntava per la xicota de la Cinta? —En Simó se’l va quedar mirant—. Vull dir de la verdulaire.

L’home l’havia vista dinant en un restaurantet que hi havia darrere el Parc. Juraria que era ella. Era una dona que cridava l’atenció.

En el restaurantet del Parc li van dir que, efectivament, una dona d’aquelles entressenyes hi anava sovint a dinar, però que havia desaparegut devent dues setmanes. En Simó va fer una oferta: si li sabien donar la pista de la dona els pagaria el deute.

A principis de desembre en Simó va tornar al restaurant. La dona va fer un crit d’alegria.

—Ja l’he trobada. Fa feines en un bar del passeig de la Barceloneta. Plega a les sis de la tarda i surt per la porta del darrere que dóna al carreró.

En Simó va pagar religiosament els dotze dinars. Quan li va tornar el canvi, la dona es va quedar parada i es va tornar vermella de sobte.

—No és pas de la policia, vostè, oi?

En Simó la va tranquil·litzar.

—No es preocupi. És la meva dona.

Ella va tornar-li el canvi somrient:

—És el que té casar-se amb una dona massa vistosa.

Aquesta vegada en Simó no es va acostar a Carola, va anar primer al despatx de l’Esteve, va donar-li l’adreça del bar i va esperar ordres.

Quan Carola va obrir la porta del pati per deixar la galleda de les escombraries a la voravia, va veure en Bertold Heilbrun, es va girar ràpida i va veure l’Esteve que s’apropava.

L’Esteve no havia vist mai tanta por als ulls d’una persona, tanta por acumulada que feia els grans ulls de Carola més foscos, més evidents en la cara prima i blanca. I aquella por i aquella desesperada desolació dels ulls de Carola van despertar en l’Esteve una ira impossible de controlar. La mà de l’Esteve va fer un soroll sec sobre la galta de Carola. I ella va trontollar i va caure enrere. Heilbrun va ser amatent i va evitar que caigués a terra. La va alçar sense dificultat, pesava molt poc.

L’Esteve va saltar dins el cotxe i el va posar en marxa. Va girar fent patinar les rodes cap al passeig Nacional.

Carola s’havia posat les dues mans a les galtes i va murmurar una paraulota. Es va quedar quieta, sense dir res més i de sobte es va posar a riure.

Reia, no hi havia dubte. De primer havia semblat que eren sanglots, però ara que s’havia tret les mans de la cara era evident: reia. Heilbrun, que no l’havia deixada anar, va parlar persuasivament:

—Per què no anem a un bar, Carola, i parlem una estona?

—T’escopiria a la cara de bon grat —va dir Carola—. Però no em queda saliva.

—Això són frases, Carola —va dir Heilbrun.

Es van posar a caminar tots dos. Van tombar pel passeig i van seguir caminant una bona estona. Van asseure’s en un bar que hi havia al davant de la Llotja. Carola va demanar un cafè amb llet.

—Tinc fred —va dir. Després va somriure—. Tu no has canviat. Fins diria que t’ha provat la guerra. El pobre Esteve, en canvi, fa llàstima… i fàstic —va afegir.

Es va beure àvidament el cafè amb llet. I va empassar-se a poc a poc el fum del cigarret que ell li havia ofert.

—Vols un altre cafè? —va dir Heilbrun.

La galta s’anava posant vermella. Ella es va mirar al mirall del cafè i es va posar la mà a la galta amb un gest arraulit i trist.

—Què voleu? —va dir per fi—. Ja suposo que no em voleu corrent amunt i avall pels carrers, però suposo que l’Esteve no em deixarà entrar a casa.

—Hi ha la teva filla també.

—Ja ha fet quinze anys.

—Quins plans tens?

—I vosaltres?

—Digues quins plans tens, Carola.

—D’acord. Voldria anar-me’n, però no tinc cap paper. Ni un trist salvoconducte m’atreveixo a demanar.

—Has de fer uns poders per treure les joies del banc.

La cara de Carola es va il·luminar.

—És clar! Naturalment que els faré… I vosaltres em procurareu papers per anar-me’n. Tracte fet! Com no se m’havia acudit abans!

Bertold Heilbrun se la mirava somrient:

—En Kurt va dipositar totes les joies a nom teu. Llavors creia que arribaries d’un moment a l’altre.

—Totes les joies! —va dir Carola—. Totes! Heu estat patint perquè us podia haver pispat totes les joies!

—És una llàstima que no ens posem d’acord tu i jo, Carola.

—No m’agrades. Ja ho saps. T’assembles una mica a l’Esteve, però ets pitjor. L’Esteve encara és una mica foll, tu ni això. Ets més lleig.

Bertold Heilbrun li somreia:

—Et tranquil·litza dir tot això?

—T’és igual, oi…? Fixa’t, t’estic dient de tu. Són conseqüències de la guerra. Tothom es diu de tu, ara.

Es va aturar un moment i li va demanar un altre cigarret.

—I ara què he de fer? —va dir.

—Instal·lar-te en un hotel, net i còmode. Et donaré els diners que necessitis. Quant vols?

—No ho sé. Tu ho saps més bé que no pas jo. Quan valen les coses, ara?

Van agafar un taxi i la va acompanyar a l’Hotel Mundial a la rambla dels Caputxins.

—Si vols podem anar a una altra banda.

La Carola va agafar els bitllets que ell li donava. Tenia un cantó de cara vermell i l’altre blanc, el cabell brut, la brusa i la faldilla arrugades i de color indecís. No duia mitges i als peus portava unes sabates de lona, brutes també.

—Compra’t el que et faci falta —va dir Heilbrun.

—Ja ho faré. Em posaré presentable.

Es va ficar els bitllets entre els pits amb un gest procaç, mirant-lo amb fixesa.

—És la gran temptació —va dir ella.

—La meva? —va dir Heilbrun.

—No, la meva.

Va agafar la clau de l’habitació, va pujar corrent les escales, perquè l’ascensor no funcionava. Va entrar i, sense ni tan sols tancar la porta, va deixar anar les aixetes del bany.

L’Esteve va anunciar la seva decisió als homes de la casa. Va aprofitar que els vells Plans acabaven de tornar de Vichy. Havien dinat tota la família a casa dels pares, al pis del carrer de la Diputació. Les dones se n’havien anat a la sala, i ells s’havien quedat fent sobretaula. Era un vell costum que en Ramon Plans no volia perdre. Li agradava la taula mig desparada, el cafè, els licors, el puro, i la conversa d’homes sols. Per pair bé el dinar, no hi ha res com els colzes sobre la taula, solia dir.

—Papà —va dir l’Esteve—. He esperat aquest moment per dir-vos què penso fer.

No es va mirar ningú per dir-ho.

—La Carola tornarà a casa.

Ningú no va fer cap comentari. Entre la Carola Milà donant voltes per aquests mons de Déu, i la Carola, muller de l’Esteve Plans, no hi havia elecció difícil. L’Helena i els seus amics, un de nou cada dos o tres mesos, ja era prou molesta, i sobretot ara que li havia donat per beure, beure en el sentit de beure alcohol, neologisme que indicava moltes coses desagradables. A més de beure, des que havia tornat es voltava de poetes i pintors, una gent que només s’hi acostava per treure el ventre de pena. L’únic que tenia alguna cosa a dir a l’afirmació de l’Esteve tampoc no va dir res. Bertold Heilbrun preferia parlar quan es trobessin sols.

El projecte de l’Esteve no tenia esquerdes per on introduir el dubte. Oferia a Carola l’oblit del passat. No tornarien a viure a la casa del carrer de Claris, ara via Laietana. La convertiria en una casa de pisos i la regalaria a Rossy el dia que la posarien de llarg. Havia comprat una casa al carrer d’Iradier, a l’altre cantó del passeig de la Bonanova. Caldria fer-hi molta obra, però, amb tot, seria una bona inversió.

Bertold Heilbrun només va objectar:

—I si la Carola no accepta? I si la Rossy es nega a conviure amb la seva mare?

L’Esteve va clavar els ulls immensos i pàl·lids en la cara d’aquell home tan agut en qüestions de finances i tan sentimental.

—La Carola acceptarà —va dir—. No li tocarà altre remei. Ja t’ocuparàs de fer-li veure ben clar. I la Rossy… La Rossy farà el que jo li mani.

Carola va acceptar. Quan Bertold Heilbrun li va dir que l’Esteve exigia passar la primera nit amb ella en un meublé, Carola va crispar la cara amb un esbós de somriure i va fer aquell petit gest d’impaciència amb la mà que la seva filla havia heretat.

—Digues-li que d’acord —va dir Carola—, però amb una condició. Vull que em porti les meves joies. Totes. Dins un maletí de pell negra. Un maletí que he vist a la casa Loewe.

—A la casa què? —va preguntar Heilbrun.

—Loewe —va confegir Carola—. Que no vol dir llop?

—És un nom jueu —va dir en Bertold Heilbrun.

—De veres?

L’Esteve la va anar a buscar a l’hotel. Van passar la nit junts, tal com havien previst. Carola no va tenir gaires sorpreses, només es va equivocar en un petit detall: l’Esteve no la necessitava. Aquella nit va ser una feble reproducció d’altres nits.

L’endemà l’Esteve va anunciar-li que se n’anava de viatge, li deixava l’enllestiment de la casa a les seves mans. A l’hora d’esmorzar va presentar-li el decorador. Era un home d’uns trenta anys, baixet i gras, que es deia Raimundo García Cuenca.

El senyor García Cuenca tenia unes idees molt clares sobre decoració i ja s’havia posat d’acord amb l’Esteve; per tant ella no va haver de fer altra cosa sinó aprovar. La casa es va anar omplint de velluts vermells, daurats i fustes tractades amb la tècnica grassa del retaule. El senyor García Cuenca va tirar molts envans a terra i la casa va adquirir perspectives de palau, que es reproduïen en miralls estratègicament col·locats. Carola recordaria sempre la seva filla baixant per l’escala esbatanada: el dia que la posaven de llarg, el dia que anunciaven el seu prometatge, el dia de la seva boda.

Quan es va trobar davant de la seva filla, Carola es va sentir acorralada per primer cop. No sabia què dir a aquella noia alta, prima, vestida amb l’hàbit dels Dolors, que la mirava fixament amb severitat i retret.