Contacte

Devíem ser a mig camí de Shirning quan Josella s’adonà de la fumera. A primera vista hauria pogut semblar un núvol, però en apropar-nos al cim del pujol vam poder veure la columna grisa que pujava directament de terra. Josella assenyalà el fum i em mirà, sense dir res. Els únics focs que havíem vist en els darrers anys havien estat els incendis que es produïen espontàniament en els boscos a les darreries dels estius. Tots dos vam endevinar immediatament que aquell fum procedia del veïnatge de Shirning.

Vaig accelerar la marxa, tot i el mal estat de la carretera. Josella no deia res; es mossegava els llavis i no deixava de mirar la columna de fum. Jo sabia que s’esforçava per comprovar si el foc era a Shirning mateix o més enllà. Però com més ens hi atansàvem, menys podíem dubtar-ne. Vam entrar en el darrer tros de carretera sense fer ni cas de les vergassades dels trífids que ens escometien. Després, en tombar el revolt, vam poder veure que no era la casa que cremava, sinó el munt de llenya que teníem acumulada per a l’hivern.

En sentir el clàxon, Susan sortí corrent per estirar la corda que obria la porta d’entrada a distància. Cridà alguna cosa que el soroll del motor no ens deixà entendre. Amb la mà ens assenyalava, no pas el foc, sinó cap a la façana de la casa. Quan hi vam ser més a prop vam comprendre per què. Davant mateix de casa hi havia l’helicòpter, aturat.

En baixar del nostre vehicle, un home amb jaqueta de cuir sortí de la casa. Era alt, ros, i de pell colrada pel sol. A la primera ullada em semblà que no era la primera vegada que el veia. Mentre corríem al seu encontre, ens saludà amb un gest de la mà, somrient.

—El senyor Bill Masen, suposo. Sóc Simpson, Ivan Simpson.

—Ja us recordo —digué Josella—. Sou l’home que tornà a la Universitat amb un helicòpter, aquella nit.

—Us felicito per la bona memòria —féu Simpson—. Però jo també em vano de tenir-ne, i no poca: vós sou Josella Playton, l’autora de…

—Us equivoqueu —el va interrompre Josella, fermament—. Sóc Josella Masen, autora de «David Masen».

—Ah, sí. Ara mateix estava admirant l’edició original. Una obra mestra, per cert.

—Espereu un moment —vaig dir—. Aquest foc…

—No hi ha cap perill. El vent l’allunya de la casa. Però, això sí, em temo que us quedareu sense llenya.

—Què ha passat?

—Una bona idea de Susan. Ha tingut por que no veiés la casa. En sentir el motor del meu helicòpter, ha agafat un llança-flames, i, sense pensar-s’hi gens, ha incendiat la llenya.

Vam entrar a casa.

—A propòsit —em va dir Simpson—, Michael m’ha insistit molt perquè comencés per presentar-vos les seves excuses.

—A mi? —vaig fer, astorat.

—Vós vau ser l’únic que vau veure el perill que representaven els trífids, i ell no us volia creure.

—Però…, voleu dir que sabíeu on era?

—Fa pocs dies vam descobrir el lloc on probablement podríem localitzar-vos. Gràcies a un individu al qual tots recordem perfectament, i amb motiu, Coker.

—Així, Coker se n’ha sortit, tanmateix? —vaig dir—. Després del que vaig veure a Tynsham temia que no hagués agafat la pesta.

Més tard, després d’haver sopat, i davant les copes del nostre millor conyac, Simpson ens explicà com els havien anat les coses.

Quan Michael Beadley i el seu grup havien abandonat Tynsham, deixant-lo a mans de la senyoreta Durrant, no havien fet cap a Beaminster sinó cap al nord-est, en ple Oxfordshire. La senyoreta Durrant devia haver-nos volgut enganyar, maliciosament, perquè ni un sol moment no s’havia parlat d’anar a Beaminster.

Allà havien trobat una finca que, a primera vista, semblava que oferia condicions excel·lents, i segurament haurien pogut atrinxerar-s’hi com ens havíem atrinxerat nosaltres a Shirning, sinó que l’amenaça dels trífids anà en augment, i això posà en evidència els inconvenients d’aquell emplaçament. Al cap d’un any, tant Michael com el Coronel se sentien molt poc satisfets de les perspectives. Ja havien invertit molt de temps i de feina en aquell lloc, però, en acabar-se el segon estiu, tothom estava d’acord en què valia més donar tot allò per perdut. Per construir una comunitat calia pensar en termes d’anys, de molts anys. I no havien d’oblidar que, com més triguessin a decidir-se, més difícil seria el trasllat. Necessitaven un lloc on tinguessin prou espai per a estendre’s i desenvolupar-se; una zona proveïda de defenses naturals que, un cop netejada de trífids, fos fàcil de mantenir lliure d’aquella plaga. Allà on vivien llavors, gran part de les forces comunes s’havien de malversar en la constant reconstrucció de les tanques. I, a mesura que el nombre de components del grup aniria augmentant, caldria també anar augmentant el perímetre del clos. Evidentment, la millor defensa natural seria l’aigua. Per això quan es parlà d’un trasllat es pensà de seguida en una illa. En atenció al clima, s’havien decidit finalment en favor de l’illa de Wight, encara que no havien arribat a un acord respecte de la zona que caldria netejar. Així, doncs, el mes de març següent van tornar a carregar els camions i van fer el trasllat.

—Quan vam arribar allà —digué Ivan—, els trífids semblaven més nombrosos encara que en la zona d’on procedíem. Tot just acabàvem d’instal·lar-nos en una enorme masia, prop de Godshill, quan una munió de trífids ja s’havia aplegat al llarg de les parets. Eren a milers. Vam deixar que continuessin venint durant un parell de setmanes, i després els vam liquidar amb els llança-flames. Vam deixar que tornessin a concentrar-se, i vam tornar a destruir-los, i així diverses vegades. Allà podíem permetre’ns aquest luxe, perquè un cop haguéssim eliminat els trífids existents, ja no tornaríem a necessitar els llança-flames. Per força el nombre que n’hi havia en l’illa havia de ser limitat, i com més en venien a fer-se matar, més contents estàvem. Vam haver de fer una bona dotzena de matances abans que comencéssim a apreciar-ne els efectes. Ja hi havia un ample cinturó de trífids recremats al volt de la casa quan van començar a mostrar-se més prudents. Però, en conjunt, n’hi havia molts més que no havíem esperat.

—A l’illa hi havia hagut almenys mitja dotzena de plantacions de trífids, sense comptar els que posseïen els particulars, ni els dels parcs públics —vaig fer jo.

—No em sorprèn. Pel nombre que n’hi havia, hauria dit que les plantacions havien estat a centenars. Si m’ho haguessin preguntat abans, hauria calculat que a l’illa podia haver-n’hi uns quants milers, de trífids; però després vaig veure que n’hi havia a centenars de milers.

—És natural —vaig dir—. Els trífids es desenvolupen molt bé en tota mena de terrenys, i eren un bon negoci. Quan els teníem subjectes a control no semblaven tan nombrosos, és clar. Tanmateix, si jutgem pel nombre que n’hi ha per aquí, deu haver-hi zones molt extenses, en el país, completament lliures d’aquesta plaga.

—Així és —féu Simpson—. Però instal·leu-vos en qualsevol d’aquestes zones que dieu, i al cap de pocs dies començaran a arribar. Des de l’aire això es veu perfectament. No em calia pas el foc de Susan per a saber que aquí hi vivia algú. Formen un autèntic bosc al voltant de tots els habitatges. Això no obstant amb el temps, vam aconseguir de reduir la multitud de trífids que voltaven la nostra casa. Potser havien començat a trobar poc sanitós l’indret, o no els feia gràcia d’haver de caminar per damunt les restes recremades de llurs parents. I, a més, ja no en quedaven tants. Per això vam decidir-nos de sortir a «caçar-ne» en comptes de continuar esperant que acudissin a nosaltres. Això ens ocupà mesos sencers. Entre tots vam cobrir l’illa sencera, pam a pam, o això ens semblà. Tot i això, l’any següent encara en van aparèixer alguns, i l’altre també. Ara cada primavera fem una recerca a fons i eliminem les plàntules que neixen de les llavors que el vent ens porta del continent. Mentre lluitàvem contra els trífids, començàvem ja a organitzar-nos. Per començar, érem cinquanta o seixanta. Jo sortia en helicòpter, i quan veia senyals de vida, aterrava, i invitava els supervivents que trobava a unir-se a nosaltres. Alguns acceptaven la invitació, però, cosa curiosa, a molts no els interessava: s’havien escapat de viure sota un govern, i no volien tornar-hi. A Gales del Sud hi ha diversos grups que han constituït una mena de comunitats tribals i que rebutgen tota mena d’organització llevat de la mínima que han creat per a ells mateixos. En les altres zones mineres passa el mateix. Generalment els caps d’aquestes comunitats són miners de fons que no van veure les estrelles verdes, i que Déu sap com van poder tornar a la superfície. Alguns estan tan fermament decidits a continuar vivint així que disparen contra l’helicòpter quan el veuen. A Brighton mateix…

—Ja ho sé prou —vaig dir—. A mi me’n van fer fora.

—Recentment se n’han format més, de grups d’aquesta mena. N’hi ha un a Maidstone, un altre a Guildford, i a d’altres llocs. Per culpa d’ells hem trigat més a trobar-vos. El districte no semblava massa saludable, francament. No sé pas què pensen, aquesta gent; probablement han aconseguit d’aplegar un bon rebost i tenen por d’haver de compartir-lo. Però, com que no tinc ganes de córrer riscs, els deixo en pau. Això no obstant, molts van acudir a l’illa. En un any vam arribar a ser uns tres-cents; no tots vidents, és clar. Fins fa cosa d’un mes no vaig trobar Coker i el seu grup. I una de les primeres coses que em preguntà, per cert, fou si vós éreu amb nosaltres. Ells s’ho havien passat molt malament, sobretot els primers temps. Pocs dies després que Coker havia arribat a Tynsham, van arribar-hi també dues dones que procedien de Londres i que van portar la pesta amb elles. Coker les posà en quarantena, als primers símptomes, però ja era tard. Llavors decidí traslladar tota la comunitat. La senyoreta Durrant es negà a moure’s. Decidí quedar-se a tenir cura dels malalts, i va dir que més tard ja se’ls reuniria. No la van veure més, és clar. El grup de Coker, però, portava la pesta amb ells. Van haver de fer tres trasllats successius per desfer-se’n. Llavors havien arribat a Devonshire, i van passar un quant temps en relativa pau. Però després van començar a topar amb les mateixes dificultats que nosaltres…, i que vosaltres. Coker aguantà allà prop de tres anys, i després es féu el mateix raonament que ens havíem fet nosaltres. Però no pensà en una illa. Es decidí per la riba d’un riu, en un punt on feia una gran recolzada, i per una tanca que aïllés aquella zona de la resta. En arribar allà, van passar els primers mesos construint la barrera; després van dedicar-se a eliminar els trífids de l’interior, com ho havíem fet nosaltres a l’illa. Però el terreny d’allà era més difícil que el nostre, i no van aconseguir mai eliminar-los del tot. La barrera, d’altra banda, era eficaç, però no s’hi podia confiar del tot, i gran part de la mà d’obra havia de malversar-se en patrulles. Coker creu que se n’haurien sortit, un cop les criatures haguessin estat prou grans per ajudar a la feina, però de tota manera els hauria calgut treballar molt durament. Quan els vaig trobar, no van pensar-s’hi gaire, a acceptar la nostra invitació. Van posar-se immediatament a carregar llurs barques de pesca, i al cap d’un parell de setmanes arribaven a l’illa. Quan Coker va saber que no éreu amb nosaltres, suggerí que podia ser que fóssiu per aquests volts.

—Podeu dir-li que això el redimeix de tot el mal que ens va fer —digué Josella.

—Serà un home molt útil —digué Ivan—. I pel que ell ens ha dit, vós també podeu ser-ho —afegí, mirant-me—. Sou bioquímic, oi?

—Biòleg —vaig dir—, amb una mica de coneixements de bioquímica i prou.

—Bé, deixeu-vos de fer distincions subtils. El cas és que Michael ha volgut organitzar un equip d’investigació per tal de trobar la manera de liquidar els trífids científicament. Cal trobar aquest remei si volem fer alguna cosa de profit. Però el mal, fins ara, és que els pocs que s’han posat a fer aquesta tasca han oblidat gairebé del tot la biologia que havien après a la universitat. Què us semblaria si us proposàvem de venir a exercir com a professor?

—Voleu dir que ens inviteu a tots a venir a la vostra illa? —preguntà Dennis.

—Em semblaria un somni —vaig fer.

—Sempre que accepteu el nostre concepte de la vida —contestà Ivan—. Bill i Josella probablement recordaran els principis bàsics que van ser exposats aquella nit a la Universitat. Aquests principis subsisteixen. Nosaltres no ens proposem reconstruir el vell món, sinó edificar-ne un de nou i millor. Hi ha qui no ho vol veure així. No ens interessa tenir un partit d’oposició entestat a perpetuar una colla de defectes de l’antiga societat. Els qui pensin així, que vagin a una altra banda.

—«Una altra banda» no resulta massa atractiva, en aquestes circumstàncies —remarcà Dennis.

—Oh, no vull pas dir que els enviem altra vegada entre els trífids. Entre nosaltres hi havia certes persones que pensaven d’aquesta manera, i com que calia desfer-nos-en, les vam enviar a les Illes del Canal, on van poder crear una zona de seguretat com nosaltres l’havíem creada a l’illa de Wight. El grup de dissidents era d’un centenar. I sembla que es desenvolupen força bé.

»Per això, darrerament hem adoptat un nou sistema. Els nous arribats passen sis mesos amb nosaltres i després es reuneix el Consell. Si ells no estan contents amb nosaltres, ho diuen; i si nosaltres considerem que no ens convenen, els ho diem també. Si encaixen amb nosaltres, es queden; si no, els ajudem a passar a les Illes del Canal, o al continent altra vegada, si s’ho estimen més.

—Tot plegat em sona una mica dictatorial. Com està constituït aquest Consell que dieu? —preguntà Dennis.

Ivan brandà el cap.

—Seria molt llarg d’explicar, tot això. Si voleu saber-ho val més que vingueu a veure-ho. Si us agradem, us quedareu; però fins i tot suposant que no vulgueu quedar-vos, estic segur que les Illes del Canal seran per a vosaltres un refugi molt millor que no ho serà aquesta casa d’aquí uns quants anys.

Al vespre, quan Ivan ja se n’havia entornat a l’illa, vaig sortir a seure al meu banc predilecte, a un racó del jardí.

Vaig contemplar la vall, pensant en els prats ben drenats que hi havia hagut abans. Ara la vall semblava un tros de selva verge. Els camps abandonats eren plens de matolls i de bardisses i de tolls d’aigua corrompuda. Els arbres més grossos s’anaven enfonsant en el sòl dels aiguamolls.

Vaig pensar en Coker i en allò que havia dit de la necessitat d’un cabdill, un mestre i un metge; i en tot l’esforç que ens caldria fer per viure del que podríem extreure de les nostres escasses terres. En la vida que faríem tots plegats, empresonats en la finca. En els tres cecs, que a mesura que es farien més vells, se sentirien cada vegada més inútils, més frustrats. En Susan, que no tindria cap oportunitat de trobar un marit ni de tenir fills. En David, en la filla de Mary i en les altres criatures que podien néixer, condemnades a esdevenir camperols de seguida que fossin prou grans. En Josella i en mi mateix, que hauríem de treballar cada dia més durament, perquè hi hauria més boques a omplir cada vegada, i més feines que caldria fer a mà …

Després, hi havia els trífids, que esperaven, pacientment. En veia centenars, formant un cercle obscur a l’entorn de la tanca de la nostra finca. Calia iniciar immediatament les investigacions per trobar qualsevol cosa que els eliminés en massa: un enemic natural, una metzina, el que fos. El temps treballava en favor dels trífids. No havien de fer altra cosa que esperar la fi dels nostres recursos. Primer se’ns acabaria el combustible; després el filat i el filferro per apedaçar les tanques… I ells o llurs descendents veurien el dia en què el filat fos prou rovellat…

«I tanmateix, Shirning s’ha convertit en la nostra llar, en la nostra pàtria», vaig sospirar.

Vaig sentir uns passos per l’herba. Josella va venir a seure al meu costat, i em passà un braç per damunt les espatlles.

—Què opinen, allà dins? —li vaig preguntar.

—Estan molt trastornats, pobres xicots. Per a ells, ha de ser difícil de comprendre com esperen, els trífids, no podent-los veure. Després, per aquí ja han après de moure’s amb relativa seguretat. Quan s’és cec ha de ser terrible la perspectiva d’anar a un lloc completament desconegut. No crec que comprenguin realment com arribarà a ser d’impossible de viure aquí. Si no fos per les criatures, saps?, em penso que jo decidiria no traslladar-nos, simplement. Aquí és a casa d’ells, comprens?, i és l’únic que els queda. —Josella féu una pausa i afegí—: Bé, ells s’ho pensen, que és a casa d’ells, aquí; però, en realitat, és a casa nostra, oi? Prou que ens ho hem guanyat! —Posà una mà damunt la meva—. Tu has fet possible que continuéssim vivint aquí tots aquestes anys, Bill. I tu, què opines? Ens quedem un o dos anys més?

—No —vaig dir—. Jo treballava perquè llavors tot depenia de mi. Ara sembla…, fútil.

—Oh, no, això no! Un cavaller errant no és mai fútil. Tu has lluitat per tots nosaltres i has allunyat d’aquí els dracs.

—Penso sobretot en les criatures —vaig dir.

—Sí, tens raó —féu Josella.

—Durant tot aquest temps, saps?, m’ha turmentat el record del que va dir Coker: la primera generació, pagesos, la següent, salvatges… Considero que val més que reconeguem la derrota abans no es produeixi, i que ens n’anem ara, ara mateix.

Josella em va estrènyer la mà.

—No es tracta d’una derrota, estimat Bill, sinó només, com se sol dir, d’una…, retirada estratègica. Ens retirem per tal de treballar i fer plans pel dia que podrem tornar. I un dia tornarem. Tu ens ensenyaràs com podem desfer-nos de tots els trífids del món i com podem rescatar la nostra terra de llur poder.

—Tens molta fe en mi, estimada.

—I per què no?

—Bé, almenys intentaré lluitar contra ells. Però la primera cosa que cal fer és marxar. Quan?

—Creus que podríem passar encara l’estiu aquí? Seria una mena de vacances per a tots, puix que no ens caldria fer preparatius per a l’hivern. I ens les mereixem, unes vacances, no trobes?

—Potser sí que ho podríem fer —vaig accedir.

Asseguts l’un al costat de l’altre, miràvem la vall; Josella va dir:

—És curiós, Bill. Ara que me’n puc anar, ja no en tinc tantes ganes. De vegades això em semblava una presó; però ara em sembla una traïdoria, deixar-ho. Saps?, a despit de tot, aquí he estat més feliç que enlloc del món, en tota la meva vida.

—Per a mi la veritable vida començà aquí, amor meu. Però allà la nostra felicitat serà més gran encara. T’ho prometo.

—És una beneiteria, ja ho sé, però ploraré i tot, quan ens n’anirem. Ploraré a llàgrima viva. T’ho aviso des d’ara, perquè no t’enfadis, després —digué Josella.

Però, tal com van anar les coses, en el moment de la marxa altra feina vam tenir que plorar.