Evacuació

El record del minyó pèl-roig que havia disparat contra nosaltres decidí l’elecció del meu camí cap a Westminster.

A partir dels setze anys la meva afecció a les armes de foc havia minvat considerablement, però en aquell nou món que havia recaigut en el salvatgisme, calia preparar-se per a comportar-se més o menys salvatgement. A St. James’s Street hi havia diverses botigues on es podia adquirir tota mena d’armes, i cap allà vaig dirigir-me.

Vaig sortir-ne amb una sensació barreja de confiança i de culpabilitat. Un cop més, tenia un ganivet de caça d’allò més bonic. A la butxaca, portava una pistola que era una veritable meravella de precisió. En el seient del cotxe, al meu costat, tenia una escopeta de perdigons i diverses capses de cartutxos. M’havia decidit per una escopeta de perdigons més que per un rifle, perquè a perdigonades seria més fàcil decapitar un trífid. I ara, de trífids, ja se’n veien en ple Londres. Encara evitaven els carrers, en general, però n’havia vist uns quants «caminant» per Hyde Park, i també a Green Park. Probablement eren exemplars ornamentals, degudament esporgats…, però també podien ser dels altres.

Així vaig arribar a Westminster.

Allà la desolació era més intensa encara. Pels carrers es veien vehicles abandonats, però molt poques persones. Només vaig veure tres cecs. Dos d’ells baixaven per Whitehall, ajudant-se amb sengles bastons. El tercer era a Parlament Square, assegut a tocar de l’estàtua de Lincoln, tallant amb un ganivet trossos d’un tall de cansalada fumada que aferrava àvidament entre les seves mans.

Per damunt el barri torrejava el Palau del Parlament, amb el rellotge parat a les sis i tres minuts. Era difícil de fer-se la idea que res d’allò ja no tenia sentit, que aquell enorme edifici no era sinó un munt de pedra que a poc a poc s’aniria enrunant. Allà mateix, el Tàmesi fluïa impertorbable i continuaria fluint fins que els molls s’enrunarien també, i l’aigua sortiria de mare i Westminster tornaria a ser una illa en un aiguamoll.

L’Abadia es dreçava, serenament, en l’aire pur. Potser durant uns quants segles més conservaria la seva estructura, però tard o d’hora cauria també.

No em vaig entretenir en la contemplació d’aquell panorama. Començava a experimentar una nova sensació: la por de la solitud. Des que havia sortit de l’hospital no havia estat tan sol; d’altra banda, llavors la novetat de la catàstrofe m’abassegava. Ara, per primera vegada, començava a sentir l’horror que la solitud absoluta representa per als ésser humans, per naturalesa gregaris. Em sentia nu, exposat a tos els terrors…

Vaig conduir el meu vehicle Victoria Street amunt. El soroll del motor m’impressionava a mi mateix. De bona gana hauria abandonat el cotxe i hauria continuat a peu, cercant la seguretat en la cautela, com una fera en la jungla. Vaig haver d’aplegar totes les meves forces per no desistir, per tirar endavant, d’acord amb el meu pla. Per la meva banda, si m’haguessin destinat aquell districte, sabia perfectament on hauria anat a cercar queviures i provisions de tota mena. I cap allà m’adreçava, en cerca de Josella.

El departament de queviures de l’Exèrcit i la Marina havia estat saquejat, certament, però allà no hi havia ni una ànima vivent.

Vaig sortir-ne per una porta lateral. Al carrer, un gat ensumava un embalum que semblava un farcell de roba vella. Però no ho era. El vaig fer fugir picant de mans.

D’una cantonada sortí un home, amb una expressió avariciosa a la cara, fent rodar pel mig del carrer un formatge enorme. En sentir els meus passos es deturà i es va asseure damunt el formatge, tot brandant amenaçadorament el bastó. Vaig tornar cap al meu cotxe, que havia deixat davant la façana principal.

Probablement Josella també devia haver escollit un hotel per allotjar-hi el seu grup d’invidents. Jo recordava que n’hi havia alguns pels volts de l’Estació Victòria, i vaig adreçar-me cap allà. Però n’hi havia molts més que no havia pensat. Després d’examinar-ne una vintena sense trobar-hi rastres de cap grup organitzat, vaig començar a perdre les esperances.

Vaig cercar algú a qui preguntar per Josella. Si algú quedava per allà amb vida, probablement a ella li ho deuria. Fins aquell moment, però, només havia vist una dotzena de persones, en el districte. Ara ja feia estona que no en veia cap. Finalment, però, prop de la cantonada de Buckingham Palace Road, vaig trobar una dona asseguda a un llindar.

La pobra dona lluitava amb els dits i les ungles per obrir una llauna de conserves, maleint i gemegant tot alhora. Vaig entrar a una botiga d’allà a la vora, i vaig agafar mitja dotzena de llaunes de mongetes seques i un obrellaunes. Llavors em vaig atansar a la dona.

—Val més que llenceu aquesta llauna —li vaig dir—. És cafè. —Li vaig posar l’obrellaunes a una mà, i una llauna de mongetes a l’altra—. Escolteu —vaig dir—. No sabeu res d’una noia que corria per aquí, una noia que hi veu, que no ha perdut la vista? Tinc entès que guiava un grup.

No era gaire probable que la meva pregunta obtingués una resposta satisfactòria; tanmateix, el fet que aquella dona hagués pogut sobreviure fins aquell moment volia dir que algú l’havia ajudada.

—Sí —féu la dona, tot començant a obrir la llauna.

—Sí? I on és? —vaig preguntar.

Ni un moment no vaig pensar que podia tractar-se de ningú més que de Josella.

La dona brandà el cap.

—No ho sé. Vaig anar amb ells un parell de dies, però vaig perdre’m. Una vella com jo no pot seguir el pas dels joves, i per això em vaig quedar endarrere i ja no vaig tornar-los a trobar.

La dona continuava obrint la llatina.

—I on viu, aquesta noia? —vaig preguntar.

—Érem tots en un hotel. Però no sé on és, ni si hi han tornat, ells.

—No sabeu com se’n deia, d’aquest hotel?

—No. No veient-hi, tant se val saber com no saber, com se diuen ells llocs.

—Però bé deveu recordar-ne algun detall, no?

—No.

La dona havia acabat d’obrir la llauna, i n’ensumava atentament el contingut.

—Escolteu —vaig dir, fredament—. Suposo que us interessa conservar aquestes llaunes, oi? —La dona féu un moviment amb un braç, per protegir els pots de conserva—. Doncs valdrà més que em digueu tot el que en sabeu, d’aquest hotel —vaig continuar—. Per força heu de saber, per exemple, si era gran o petit.

La dona reflexionà, sense deixar de protegir les llaunes de conserva.

—A la planta baixa les veus hi ressonaven, vull dir que devia ser gran. Probablement era bastant luxós, també, perquè hi havia catifes, i els llits eren bons, i la roba dels llits molt fina.

—No en recordeu res més?

—No… Però sí, ara que hi penso: per entrar-hi calia pujar dos graons i passar per una porta d’aquestes que giren.

—Això ja està millor —vaig dir—. N’esteu ben segura, d’això? Si no trobo l’hotel, puc tornar-vos a trobar, sabeu?

—És la pura veritat, senyor. Dos graons baixets i una porta d’aquestes que giren.

La dona forfollà en una bossa que portava, en va treure una cullera bruta, i començà a menjar mongetes, amb el mateix afany que si fossin un plat exquisit.

Així vaig descobrir que el nombre d’hotels que hi havia per aquells voltants era interminable, i que n’hi havia molts amb porta giratòria. Però vaig continuar cercant. I quan vaig trobar-lo, vaig tenir la seguretat que no m’equivocava. Els rastres i l’olor eren massa familiars.

—Hi ha algú per aquí? —vaig cridar, en l’ample vestíbul desert.

Estava a punt d’internar-me més per l’edifici quan sorgí un gemec d’un racó. En mirar cap allà vaig veure un home prostrat en una de les butaques. Evidentment, estava malalt, greument malalt.

—Qui sou? —digué l’home.

—Escolteu, volia… —vaig començar.

—Aigua —demanà el moribund—. Doneu-me aigua, per l’amor de Déu…

Vaig travessar el menjador, fins a l’office. Però no hi havia aigua enlloc. A l’últim vaig trobar unes restes de sifó i en vaig omplir un gerro. Vaig portar el gerro i un got al moribund i ho vaig deixar tot a l’abast de la seva mà.

L’home ficà el got dins el gerro i se’l va beure tot d’una tirada.

—Déu meu! —sospirà—. Quina set que tenia! —I immediatament es va beure un altre got sencer de sifó—. Què hi feu, aquí, mestre? Que no ho veieu que és perillós?

—Busco una noia; una noia que hi veu. Es diu Josella. És aquí?

—Hi era. Però heu fet tard, company.

Una terrible sospita em passà per la ment i vaig empal·lidir.

—Voleu dir…, voleu dir que…?

—No, no us alarmeu, amic. No s’ha posat malalta com jo. No; se n’ha anat, simplement, com tots els altres que podien fer-ho.

—I on ha anat?

—Això sí que no ho sé.

—Comprenc —vaig dir, desesperançat.

—I valdrà més que vós també us n’aneu. Si us entreteniu massa per aquí, ja no us en podreu moure, com jo.

Tenia tota la raó.

—Puc fer alguna altra cosa per a vós?

—No; em penso que amb això que m’heu donat en tindré prou. No penso durar gaire més. —Féu una pausa, i afegí—: Adéu-siau, mestre, i moltes gràcies. I si la trobeu, tracteu-la bé, que és una bona mossa.

Una estona després, tot menjant-me el contingut d’una llauna de pernil i una altra de cervesa, vaig adonar-me que no havia pensat a preguntar-li quan de temps feia que Josella havia abandonat l’hotel. Tanmateix, en l’estat en què l’home es trobava, probablement no hauria pogut orientar-me.

L’únic lloc on se m’acudí d’anar fou la Universitat. Potser Josella hauria tingut la mateixa idea, i d’altres també. Encara que el més probable era que tothom que podia hagués fugit de la ciutat.

Dalt la torre encara hi havia les dues banderes. De les dues dotzenes de camions que hi havia hagut en el pati de davant, només en quedaven quatre, aparentment intactes. Vaig aparcar darrere d’ells, i vaig entrar en l’edifici, on regnava un silenci absolut.

—Ei! —vaig cridar—. Hi ha algú, per aquí?

La meva veu ressonà pels corredors. Després tornà a fer-se el silenci. Finalment, quan anava a sortir, vaig adonar-me d’una inscripció en guix que algú havia pintat a la paret del vestíbul. En lletres majúscules hi figurava, simplement, aquesta adreça:

No era gran cosa, però més valia allò que res.

Vaig quedar-me uns moments immòbil, rumiant. Un dels camions era el darrer que jo havia portat a la Universitat. Vaig recordar que hi havia posat armes anti-trífids, i que la resta eren queviures. Més valdria arribar en aquell camió que no pas en un automòbil buit. Tanmateix, Devizes, si no m’equivocava, era a cent-cinquanta quilòmetres de Londres, si no més, i no em feia gaire gràcia d’emprendre el camí a aquella hora. Això voldria dir que hauria de fer bona part del viatge de nit, conduint un camió pesat, per carreteres desconegudes. Valdria més que em quedés a passar la nit allà, i així l’endemà podria sortir a primera hora. Vaig traslladar les meves coses del cotxe al camió, però vaig posar-me l’escopeta a l’espatlla.

Vaig retrobar intacta la cambra on m’havia sorprès la pretesa alarma d’incendi, amb la meva roba, i fins i tot el meu paquet de cigarretes i l’encenedor en una cadira, al costat del llit improvisat.

Encara era massa d’hora per posar-me a dormir, però. Vaig encendre una cigarreta, em vaig ficar el paquet a la butxaca, i vaig decidir sortir.

Abans d’internar-me pel jardí de Russell Square vaig prendre precaucions. Els espais oberts començaven a inspirar-me desconfiança. I, efectivament, vaig descobrir un trífid. Era cap al racó esquerre, perfectament immòbil entre els arbusts, però bastant més alt que ells. M’hi vaig atansar una mica, i, d’una perdigonada, li vaig segar el cap. El soroll de la detonació, en la plaça silenciosa, em semblà més potent que el d’una canonada. Després d’assegurar-me que no hi havia cap més trífid a la vista, vaig entrar en el parc i vaig seure a terra, recolzant l’esquena en el tronc d’un arbre.

Allà vaig passar cosa de vint minuts. El sol ja era baix, i la meitat de la plaça era a l’ombra. Aviat hauria de tornar a la Universitat. Mentre hi havia llum, encara podia resistir la solitud; però en la fosca, estava segur que m’assaltaria un terror primitiu.

En aixecar-me, vaig sentir uns passos al carrer. Vaig girar-me amb l’arma a punt. Aquells passos no eren d’un cec, evidentment. A l’últim vaig veure la persona que caminava: era un home. L’home, devia haver-me vist abans que jo el sentís, perquè, deixant el carrer, s’internà pel parc, en línia recta cap on jo era.

—No cal que dispareu —cridà, aixecant els braços enlaire, per ensenyar-me que no anava armat.

No el vaig reconèixer fins que va ser a pocs metres. Simultàniament ell em va reconèixer a mi.

—Ah, sou vós? —va dir.

Jo no vaig deixar d’apuntar-lo.

—Hola, Coker. Què cerqueu? Que potser voldríeu allistar-me altra vegada en un dels vostres grupets? —li vaig preguntar.

—No. Ja podeu deixar l’arma. Fa massa soroll, a més. Així és com us he descobert. No —repetí—. Ja ho he deixat córrer. Ja només penso a fugir d’aquí.

—Com jo —vaig dir, tot abaixant l’arma.

—Què se n’ha fet del vostre grup? —em preguntà.

Li ho vaig explicar. Va moure el cap afirmativament.

—A mi m’ha passat el mateix. I a tots els altres, suposo. Tanmateix, hem fet el que hem pogut…

—Però seguint un camí equivocat —vaig dir.

Tornà a assentir amb el cap.

—Sí —confessà—. Suposo que el vostre grup tenia raó; però no semblava just, vet-ho-aquí; almenys no ho semblava fa una setmana.

—Sis dies —el vaig corregir.

—Una setmana —insistí Coker.

—No; estic segur que… Però, què hi fa, al capdavall? —vaig dir—. En aquestes circumstàncies —vaig continuar—, que us sembla si fèiem les paus?

Coker accedí.

—Em vaig equivocar —repetí—. Em semblava que era l’únic que em prenia les coses seriosament; però no me les prenia «prou» seriosament. No podia creure que això havia de durar; estava segur que algú vindria a salvar-nos. I…, ja ho veieu! I probablement a tot arreu deu ser igual: a Europa, Àsia, Amèrica… Us imagineu Amèrica, així? Per força deuen estar igual, allà. Si no, a aquestes altures ja haurien vingut a rescatar-nos. Sí, sospito que el vostre grup tenia tota la raó d’actuar com ho feia.

Vam callar uns instants; després, vaig preguntar:

—I aquesta malaltia, què us sembla que deu ser?

—Ni idea, company. Havia pensat que podia ser una mena de tifus, però el tifus triga més a desenrotllar-se, de manera que no sé què pot ser. Encara no entenc com no l’he arreplegada també jo; potser perquè he pogut allunyar-me dels qui estaven malalts i vigilar de menjar només coses incontaminades. M’he limitat a menjar llaunes de conserva obertes per mi mateix i a beure exclusivament cervesa de llauna o d’ampolla. Però encara que fins ara he estat de sort, no tinc ganes de quedar-me per aquí ni un dia més. I vós, on penseu anar?

Li vaig parlar de l’adreça escrita a la paret. Ell encara no l’havia vista. Justament anava cap a la Universitat quan havia sentit el meu tret, i això l’havia decidit a esbrinar abans qui havia disparat.

—Jo… —vaig començar.

Però em vaig interrompre bruscament. D’un dels carrers de cap a ponent arribà fins a nosaltres el soroll d’un cotxe que arrencava, canviava de marxa i es perdia al lluny.

—Bé, això vol dir que almenys queda una altra persona —digué Coker—. I la que va escriure aquesta adreça que dieu. Teniu idea de qui pot haver-la escrit?

Vaig arronsar les espatlles. Segurament algun membre del grup que Coker havia raptat i que havia pogut tornar a la Universitat, o algun dels qui s’havien escapat de la trampa que Coker els havia parat. Tampoc no sabíem quants dies feia que havia estat escrita, aquella adreça. Coker medità uns instants.

—Valdrà més que no ens separem. Jo vindré amb vós, i ja veurem com ens en sortim. Va bé?

—D’acord —vaig fer—. Ara sóc del parer que és hora de tornar a la Universitat. Demà hem de sortir de bon matí.

Coker encara dormia quan em vaig despertar. Vaig posar-me el vestit d’esquiador i les botes ferrades i vaig sortir a cercar l’esmorzar al camió. Quan vaig tornar amb unes quantes llaunes a les mans, Coker ja estava llevat. Tot esmorzant vam decidir que a Tynsham seríem més ben rebuts si hi arribàvem amb un camió carregat cada u, que si fèiem el viatge plegats en un sol camió.

—I mireu que les finestres del camió es puguin tancar —vaig suggerir—. Pels volts de Londres, sobretot cap a ponent, hi ha moltes plantacions de trífids.

—Sí. N’he vistos uns quants que circulaven per la ciutat —féu Coker, sense donar-hi massa importància.

—Doncs jo els he vistos…, en acció, sabeu? —vaig fer.

En el primer garatge que vam trobar, vam carregar de benzina. Després, fent un estrèpit que ni una columna de tancs, vam emprendre el viatge cap a ponent.

A cada punt calia fer maniobra per esquivar algun vehicle abandonat. De tant en tant en trobàvem dos o tres que bloquejaven el pas i llavors calia empènyer-ne un o altre per obrir-nos camí. Molt pocs s’havien estrellat. Feia l’efecte que els conductors havien perdut la vista paulatinament, amb temps suficient per deturar llurs vehicles. Generalment havien pogut arrambar-se a un costat abans de parar. Si la catàstrofe s’hagués produït a ple dia, les carreteres principals haurien quedat intransitables. De fet, malgrat els entrebancs, vam avançar relativament de pressa, i aviat vam tenir la sensació que Londres havia quedat prou enrere per sentir-nos més tranquils. Quan, al cap d’uns quants quilòmetres, vaig veure un cotxe bolcat al costat de la carretera, vaig comprendre que ara avançàvem per una carretera per on altres ja havien passat, obrint-nos camí.

Llavors vaig parar, i vaig baixar del camió. Coker parà també. En el silenci que es féu, tot d’una, només se sentia cruixir el metall dels motors en refredar-se. Llavors vaig adonar-me que fins aquell moment, i des que havíem sortit de Londres, no havia vist ni un sol ésser vivent; a part unes volades de pardals.

Coker baixà també del camió. Es plantà en mig de la carretera parant l’orella i mirà al seu voltant.

—«I més enllà, davant nostre s’estenen deserts de vasta eternitat…» —murmurà.

El vaig mirar, sorprès. Coker abandonà la seva expressió greu per somriure’m.

—Potser us agrada més Shelley? —va dir. I recità—: «El meu nom és Ozimandias, rei de reis; contempleu les meves obres, poderosos, i desespereu!». Vinga, a veure si mengem alguna cosa!

—Coker —li vaig dir, mentre, per completar el nostre àpat, sèiem davant el taulell d’un hostal i menjàvem unes galetes amb melmelada—, em desorienteu, francament. Quina mena d’home sou? La primera vegada que us vaig sentir, hauria dit que éreu un trinxa, tal com parlàveu. I ara acabeu de citar-me uns versos de Marvell. Això no té cap ni peus, per a mi.

—Ni per a mi tampoc —féu Coker, somrient—. Això em ve del fet d’ésser híbrid, compreneu? No acabes de saber mai ben bé què dimoni ets. La meva mare tampoc no ho arribà a saber mai, què era jo; almenys no va poder demostrar-ho, i sempre em va retreure que per culpa d’això mai no aconseguí cap pensió d’aliments. Tot plegat m’amargà bastant la vida, de jove. I quan vaig sortir de l’escola vaig dedicar-me a assistir a tota mena de mítings, fossin els que fossin, mentre s’hi protestés d’alguna cosa. Això va fer que em relacionés amb la mena de gent que sol anar als mítings. Suposo que els vaig caure en gràcia. El cas és que van començar a invitar-me a les reunions. Al cap d’un quant temps em vaig cansar de veure’ls riure sempre que en deia alguna; no estava massa segur de si reien del que deia o si es reien de mi, sabeu? Això em decidí a estudiar una mica, el just per a poder parlar com ells ho feien. Perquè havia comprès que calia saber parlar a la gent de la mateixa manera que ells parlaven; a cadascú segons el seu estil: amb refinament davant els refinats, i grollerament davant la gent ordinària. Això sí, barrejant-hi de tant en tant unes gotes de l’altre llenguatge, per a cridar l’atenció. Gràcies a aquest mètode he fet una autèntica carrera en l’art de l’oratòria. Wilfred Coker, orador. A la disposició de qui pagui. Vet-aquí la meva professió. Al capdavall, els impressors imprimeixen els que els diuen, i no cal pas que ho creguin, ells. Doncs és el mateix, en el ram de l’oratòria.

—I com us vau salvar de la catàstrofe, vós? —li vaig preguntar—. Que també éreu en un hospital?

—Jo? No. Ja us ho explicaré. Aquell dia prenia part en un míting de protesta contra la intervenció de la policia en un petit afer de vagues. Vam començar cap a les sis, i al cap de mitja hora ja teníem la policia al damunt. Vaig descobrir una trapa i em vaig amagar al soterrani. Ells també van baixar, però no em van veure. Al cap d’una estona la policia es retirà, però jo no em vaig moure. Havia trobat un racó prou confortable, i m’hi vaig posar a dormir. I al matí, en treure el nas, vaig trobar-me…, amb el que ja sabeu. —Féu una pausa, i acabà, reflexivament—: Bé, sospito que ara la meva professió ja no serà necessària en el nou món.

No li ho vaig discutir. En aquell moment acabàvem el nostre àpat. Coker s’aixecà i va dir:

—Au, tornem a la feina. «Cap al demà, cap a nous camps i pastures noves», si voleu una cita adequada al cas.

—És adequada però incorrecta —vaig dir—. És «boscos» i no «camps».

Coker arrugà el front i rumià.

—Bé, per això no discutirem. Teniu raó, mestre —confessà.

També jo començava a sentir la lleugeresa d’esperit que Coker ja demostrava. L’espectacle de la naturalesa infonia una mena d’esperança al cor. Era veritat que els camps de blat verdejants no serien segats quan en fos l’hora, i que la fruita no seria collida dels arbres; però allà, almenys, la vida continuaria; no com a les ciutats, on imperava la mort. Pensant en els dies passats a Londres, aquella setmana, tenia la impressió que havia viscut com una rata de claveguera, entre escombraries. L’espectacle del camp obert m’eixamplava l’esperit.

Al llarg de la nostra ruta, ciutats com Reading o Newbury renovaven un instant l’estat d’esperit de Londres, però no eren sinó caigudes momentànies en una gràfica de creixent revifalla.

L’home és incapaç de sostenir molt de temps el sentiment de la tragèdia; l’esperit humà té una mena de condició de fènix. Aquesta condició pot ser favorable o no; forma part de la voluntat de sobreviure…, i tanmateix, ha fet possible que la humanitat s’afeblís en una guerra darrere l’altra. Però el fet és que l’home només pot plorar una estona, per dir-ho així, i que les coses més espectaculars esdevenen corrents i vulgars molt aviat i només així resulten suportables. Sota un cel blau, on uns núvols esparsos navegaven com icebergs celestials, les ciutats esdevenien un record menys opressiu, i la sensació de vida ens estimulava com un vent fresc. Potser això no em serviria d’excusa, però almenys explicarà perquè de tant en tant, tot conduint, vaig descobrir-me a mi mateix cantant.

A Hungerjord vam tornar a deturar-nos per a menjar i fer benzina. La sensació d’alleujament continuà intensificant-se a mesura que passàvem quilòmetres de ruralia indemne. El paisatge ja no ens semblava solitari i desolat, sinó només endormiscat. Ni tan sols la visió de petits grups de trífids que passaven pels camps, o arrelats vora la carretera, no aconseguia d’ombrejar el meu estat d’esperit. Un cop més, per a mi no eren sinó l’objecte de la meva activitat professional, temporalment suspesa.

Prop de Devizes vam tornar a frenar per consultar un cop més el mapa. Una mica més enllà, vam tombar per una carretera secundària, a la dreta, en direcció al poble de Tynsham.