Shirning

La sensació amb la qual vaig arribar a la granja de Shirning —una mena de sisè sentit que em deia que ja havia deixat endarrere el pitjor— només és interessant de portar-la aquí perquè demostra com ens poden enganyar els famosos «sisens sentits». L’abraçada de Josella constituí, certament, un bell començament d’una «segona part», però el seu corol·lari de portar-la amb els altres a Tynsham no es desenrotllà tan feliçment, per diverses raons.

Mentre cercava Josella, sempre me l’havia imaginada lluitant ardidament contra les forces de la naturalesa, d’una manera, ho reconec, bastant pel·liculesca. En certa manera suposo que així va haver de fer-ho durant la meva absència, però, en tot cas, en un escenari molt diferent del que havia imaginat. El meu simple pla de dir-li: «Puja al camió. Anirem a reunir-nos amb Coker i el seu grup» va haver de ser abandonat. Les coses no resulten mai tan senzilles; i, d’altra banda, és sorprenent com, sovint, les coses millors es disfressen sota l’aparença d’un mal…

I no és que des del primer moment jo no preferís Shirning a Tynsham; però unir-se a un grup més nombrós era la decisió més raonable. Només que Shirning era un indret encisador. El qualificatiu de «granja» o «casa de pagès» no era sinó un títol decoratiu. La casa havia estat una granja, certament, fins vint-i-cinc anys endarrere, i encara ho semblava, en aparença, però, en realitat, s’havia convertit en una mansió senyorívola rural. Sussex i els comtats veïns n’eren plens, d’aquella mena de cases i cottages que els fatigats londinencs havien trobat adequades a llurs necessitats. Per dintre, la casa havia estat modernitzada i reconstruïda fins a un extrem que era dubtós que els seus anteriors ocupants l’haguessin reconeguda. Les dependències exteriors també havien estat reconstruïdes, però cap animal no havia habitat darrerament les corts, a part dels cavalls de sella i els ponis. Les terres veïnes eren conreades pels propietaris d’altres granges, més realment agrícoles.

Els amics de Josella que eren els actuals propietaris de la finca havien nodrit sempre l’ambició de fer que algun dia la granja tornés a ser productiva, i per això s’havien negat sempre a vendre-la, amb l’esperança que un dia o altre tindrien prou diners per a comprar les terres que, de dret, pertanyien a la finca.

Amb el seu pou de propietat i el seu motor per a generar energia elèctrica, la finca tenia moltes coses a favor; però, tot inspeccionant-la, vaig comprendre la raó que tenia Coker en parlar de l’esforç cooperatiu. Jo no sabia res d’agricultura ni de cria de bestiar, però no m’era difícil d’endevinar que si ens quedàvem allà ens seria molt difícil de sostenir-nos pels nostres propis mitjans. Perquè els habitants de la casa, en total, érem sis.

Els altres tres ja hi eren quan Josella hi havia arribat. Eren Dennis i Mary Brent, i Joyce Taylor. Dennis era el propietari de la casa. Joyce hi era instal·lada des de feia uns quants dies, en primer lloc per a fer companyia a Mary, i també per a portar el pes de la casa mentre Mary esperava al naixement del seu fill.

La nit de les resplendors verdes —la «nit del cometa», com deien els que creien en aquesta versió— hi havia a la casa dos hostes més, Joan i Ted Danton, que hi passaven una setmana de vacances. Tots cinc havien sortit al jardí a contemplar l’espectacle. L’endemà al matí, tots cinc s’havien despertat en un món de tenebres absolutes. De primer havien intentat telefonar, però en veure que era impossible, havien esperat l’arribada de la dona de fer feines que hi anava cada dia. En veure que la dona no es presentava, Ted s’havia ofert per sortir a esbrinar què havia passat. Dennis l’hauria acompanyat, però la seva dona s’havia posat gairebé histèrica, i, per tant, Ted havia hagut de sortir sol. I no havia tornat. A darrera hora d’aquell primer dia, sense dir-ne res a ningú, Joan se n’havia anat també, segurament per veure si trobava el seu marit. I també ella havia desaparegut.

Dennis havia pogut seguir la marxa del temps palpant les agulles del rellotge. Al vespre ja era impossible de continuar esperant sense prendre cap decisió. Dennis exposà el seu desig de baixar al poble. Ambdues dones s’hi van oposar. A causa de l’estat de Mary, Dennis cedí, i Joyce decidí provar d’anar-hi ella. S’atansà a la porta, i provà d’orientar-se amb un bastó. Amb prou feines era al llindar quan sentí una mena de fuetada a la mà, ardent com un filferro roent. Saltà endarrere, llançant un crit, i es desplomà en el rebedor, on Dennis la trobà. Sortosament, Joyce no havia perdut el coneixement i pogué indicar als altres que l’havien ferida a la mà. Dennis, palpant el senyal deixat per la fiblada, endevinà de seguida de què es tractava. Malgrat llur ceguesa, ell i Mary es van enginyar per aplicar-li draps calents; Mary escalfà una tetera d’aigua mentre Dennis aplicava a la ferida un torniquet i feia tot el possible per treure la metzina. Després van haver de portar-la al llit, on li calgué restar uns quants dies mentre li passaven els efectes del verí.

Mentrestant, Dennis havia fet diverses proves, primer a la banda de davant i després al darrere de la casa. Amb la porta una mica entreoberta, treia el mànec d’una escombra al nivell aproximat del seu cap. Cada vegada sentia el xiulet d’una fuetada, i que l’escombra li tremolava lleugerament entres els dits. En una de les finestres que donaven al jardí passà el mateix: les altres semblaven lliures de perill. De bona gana hauria intentat de sortir per una d’aquelles finestres si no hagués estat per la por de deixar Mary sola. D’altra banda, Mary estava convençuda que si hi havia trífids pels volts de la casa també devia haver-n’hi per altres llocs, i de cap manera no havia volgut deixar-lo sortir.

Sortosament, tenien el rebost ben proveït i podrien subsistir així uns quants dies, encara que els era d’allò més difícil de preparar-se els menjars; d’altra banda, Joyce, malgrat l’elevada temperatura, començava a millorar, de manera que la situació no era encara desesperada. L’endemà, Dennis dedicà tot el dia fabricant-se una mena de casc-màscara per a ell. Només tenia filat metàl·lic de malla ampla, de manera que va haver de superposar-ne diverses capes. Això li ocupà bastant de temps, però a darrera hora d’aquell mateix dia va poder sortir cap al poble, equipat amb el seu artefacte i uns guants ben gruixuts per a protegir-se les mans. No havia fet tres passos que el primer trífid ja li llançà el seu fibló. A les palpentes, el buscà, i li rebregà la tija fins a deixar-lo inútil. Un o dos minuts després sentí una altra fuetada. I tot i que el trífid, abans de donar-se per vençut, el colpí una dotzena de vegades, aquest cop no va poder localitzar-lo. Com va poder, s’arribà fins al cobert de les eines, d’on en sortí carregat amb tres grossos cabdells de cordill que anà descabdellant amb el propòsit que li servissin de guia per la tornada.

Un cop al camí, fou escomès diverses vegades pels trífids. Per recórrer el parell de quilòmetres que el separaven del poble, trigà una enormitat de temps, i, abans d’arribar-hi, se li acabà el cordill. Tota l’estona havia avançat en mig d’un silenci tan absolut que esgarrifava. De tant en tant es deturava i cridava, però no rebia cap resposta. Més d’una vegada va témer d’haver-se errat de camí, però quan els seus peus van trepitjar un sol més regular va comprendre que anava per bon camí, i li ho confirmà un rètol de la carretera que identificà pel tacte. Continuà caminant.

Al cap d’una estona que li semblà una eternitat, s’adonà que els seus passos despertaven un feble eco. Arrambant-se a un costat trobà la tanca d’entrada d’una casa, i, més enllà, una bústia, i va comprendre que, finalment, havia arribat al poble. Tornà a cridar. Una veu, una veu de dona, li contestà, al lluny, cap endavant, però no s’entenia el que deia. Dennis tornà a cridar i caminà en direcció a la veu. La resposta de la dona fou interrompuda tot d’una per un xiscle agut. Després tornà a fer-se el silenci. Fins llavors no va comprendre que el poble es trobava en la mateixa situació que ells, i es va asseure en un mur baix per reflexionar.

Per la frescor de l’aire li semblà endevinar que ja era de nit. Devia fer prop de quatre hores que era fora de casa…, i no havia aconseguit res. Tanmateix, no hi havia cap raó per tornar a casa amb les mans buides… Amb el seu bastó, anà copejant la paret tot caminant, fins que sentí el so d’una de les plaques de llauna, d’anunci, que adornaven la botiga de queviures local. En els darrers cinquanta o seixanta metres havia rebut tres fuetades dels trífids. En obrir la porta de la botiga sentí una altra vergassada i ensopegà amb el cadàver d’un home, fred ja, que jeia als seus peus.

Va tenir la sensació que d’altres havien saquejat la botiga abans que ell. Això no obstant, trobà una bona penca de cansalada, i la ficà en un sac, juntament amb uns quants paquets de mantega i de llard, galetes, sucre i un assortit de llaunes que va treure del prestatge on, si no ho recordava malament, hi havia les conserves. Després cercà, i trobà, una dotzena o més de cabdells de cordill, es posà el sac a l’espatlla i va emprendre el camí de retorn.

Una vegada es desorientà i es va perdre, i va haver de fer un gran esforç per no deixar-se apoderar del pànic mentre reculava i cercava d’orientar-se novament. A l’últim, però, va comprendre que es trobava en el bon camí. Palpant per terra aconseguí de trobar el cordill que havia deixat caigut a l’anada, i a partir d’aquell moment les coses van ser més fàcils per a ell.

Al llarg d’aquella setmana havia tornat dues vegades a la botiga del poble, i cada vegada li havien semblat més nombrosos els trífids que voltaven la casa i sotjaven pel camí. El tercet isolat en la casa no podia fer altra cosa que esperar. I llavors, com per miracle, havia arribat Josella.

Immediatament vaig comprendre que no podíem pensar en un trasllat precipitat a Tynsham. D’una banda, Joyce Taylor encara es trobava molt feble; quan vaig fer-li un reconeixement em vaig fer creus que n’hagués sortit amb vida. La promptitud amb què Dennis havia intervingut li havia salvat la vida, però el fet de no haver-li pogut administrar cap reforçant ni tan sols un menjar adequat havia retardat el seu recobrament. Hauria estat una follia obligar-la a sortir de la casa abans d’una o dues setmanes, almenys. D’altra banda, l’embaràs de Mary era molt a prop de la seva fi, i hauria estat una imprudència d’obligar-la a fer aquell viatge, de manera que, en resum, el més aconsellable era que ens quedéssim tots a la casa fins que ambdues circumstàncies haguessin millorat.

Un cop més em tocà de sortir a saquejar botigues. Aquesta vegada no solament havia de cercar menjar sinó també benzina per al grup electrogen, coses que podia necessitar Mary, de la farmàcia, pel moment del part, i una pila d’objectes diversos.

Aquella zona era la més infestada de trífids que havia vist fins aquell moment. Gairebé cada matí n’apareixien un o dos de nous en el jardí de la casa, i la primera tasca del dia era decapitar-los a trets, fins que vaig poder construir una tanca de filat per privar-los l’entrada. Llavors es quedaven arrambats al filat i no es movien d’allà fins que els liquidàvem.

Vaig obrir algunes caixes d’armament arti-trífid, i vaig ensenyar a la petita Susan a servir-se’n. Aviat esdevingué una experta en la decapitació de les «coses», tal com ella continuava anomenant els trífids, fins a l’extrem que li vaig confiar la tasca diària d’exterminar els que apareixien pels volts de la casa.

Josella m’explicà què havia estat d’ella a partir de la falsa alarma d’incendi a la Universitat.

Coker l’havia enviada amb un grup de cecs, de manera semblant a com m’hi havia enviat a mi, però Josella havia sabut desfer-se de les seves dues guardianes amb molta més traça que jo. Havia plantejat a tot el grup un ultimàtum: o la deixaven lliure de cadenes, i llavors es comprometia a ajudar-los en tot i per tot, o qualsevol dia es trobarien bevent àcid prússic per recomanació d’ella. Podien triar. I el grup havia triat assenyadament.

Pel que feia als dies que havien seguit, la seva experiència era igual que la meva. Quan el seu grup s’havia dissolt, Josella havia fet el mateix raonament que jo. Agafant un automòbil, havia corregut a Hampstead a cercar-me. No havia trobat cap supervivent del meu grup ni tampoc del grup dirigit per l’home pèl-roig. Havia escorcollat el districte fins a la posta del sol, i llavors havia decidit fer cap a la Universitat. No sabent què l’esperava allà, havia deturat el cotxe un parell de travessies abans, per a continuar el camí a peu. Encara era a certa distància de la reixa d’entrada quan sentí un tret. Preguntant-se què podia significar, s’havia amagat en el mateix jardí on ens havíem amagat nosaltres pocs dies abans. Des d’allà va poder veure Coker que també caminava amb cautela. No sabent que el tret l’havia disparat jo per decapitar un trífid, ni que Coker caminava amb aquella cautela justament perquè havia sentit el tret, Josella sospità que tot plegat era una trampa, i, decidida a no caure per segona vegada en el parany, tornà al cotxe. No tenia idea d’on podia haver anat la resta del grup, suposant que en quedessin supervivents. L’únic refugi que se li acudí fou el que ja m’havia esmentat a mi, incidentalment. I decidí fer-hi cap amb l’esperança que jo recordaria la seva existència i provaria d’arribar-hi.

—Un cop vaig ser fora de Londres, vaig posar-me a dormir, aquella nit, dins el cotxe mateix —m’explicà—. L’endemà al matí vaig continuar el viatge des de primera hora. El soroll del motor induí Dennis a sortir a una finestra del pis de dalt per avisar-me que tingués compte amb els trífids. Llavors vaig veure’n mitja dotzena o més pels voltants de la casa, com si esperessin que en sortís algú. Dennis i jo havíem hagut de cridar per entendre’ns, i els trífids ens van sentir. Un d’ells començà a caminar cap a mi, i vaig córrer a ficar-me dins el cotxe. En veure que continuava apropant-se, vaig engegar i, deliberadament, el vaig esclafar sota les rodes. Però quedaven els altres, i no tenia cap arma, a part el meu ganivet. Dennis, però, va resoldre el problema per mi: «Si tens una llauna de benzina, fes un regueró i crema-la. Això els mantindrà allunyats», suggerí. Així ho vaig fer. I així he continuat fent-ho tots aquests dies. Encara no entenc com no he calat foc a tot això.

Amb l’ajuda d’un llibre de cuina, Josella s’havia espavilat per fer menjar per a tothom, i s’havia dedicat a posar una mica d’ordre a la casa. La feina li havia impedit de pensar en el futur. En tots aquells dies no havia vist ningú fora de la casa, però, convençuda que havia d’haver-hi altres supervivents, no havia parat de mirar per tota la vall en cerca de fumeres durant el dia o de llums durant la nit. Però no havia vist res fins la nit de la meva arribada.

En certa manera, el més afectat dels tres primitius residents de la casa era Dennis. Joyce encara estava molt feble i gairebé invàlida. Mary estava prou abstreta en la idea de la seva pròxima maternitat. Però Dennis semblava una fera engabiada. No llançava malediccions fútils, com d’altres ho haurien fet, però se’l veia amargat per la seva pròpia inutilitat. Ja abans de la meva arribada havia demanat a Josella que li trobés el sistema Braille en l’enciclopèdia i li fes una còpia de l’alfabet per poder-se’l aprendre. Passava hores senceres practicant-s’hi, i la resta del temps se’l veia sumit en un estat d’esperit tan ombrívol que feia pietat. Sovint s’entossudia a valer-se per si sol i lluitava amb una constància exemplar, sense dir, per reeixir. Jo havia de fer un esforç per no oferir-li la meva ajuda; l’experiència d’un rebuf m’havia bastat. M’astorava la quantitat de coses que Dennis ja havia après de fer tot sol, i m’impressionava especialment de pensar que, el segon dia de la seva ceguesa, havia estat capaç de confeccionar-se un casc-màscara prou eficient.

Ell mateix s’oferí a acompanyar-me en algunes de les meves expedicions de saqueig, i era feliç quan podia ser útil, ajudant-me a traginar caixes massa pesades per a mi sol. Es moria de ganes de posseir llibres escrits en Braille, però vam decidir que per a això caldria esperar que desaparegués el perill de contaminació en les grans ciutats, on no seria difícil trobar-ne.

Els dies van començar a passar ràpidament, almenys per a les tres persones que hi vèiem. Josella tenia feina de sobres a la casa, i Susan aprenia d’ajudar-la. També jo tenia feina per donar i per vendre. Joyce es recobrà prou per poder baixar un dia a dinar amb nosaltres. A partir d’aquell moment començà a refer-se més de pressa. I molt aviat arribà l’hora del part de Mary.

Fou una mala nit per a tots. Pitjor, potser, per a Dennis, pel fet de saber que tot depenia de la bona voluntat de dues noies completament inexpertes. Però el domini de si mateix que demostrà suscità la meva admiració.

A primera hora de la matinada Josella baixà, desencaixada per la fatiga, però feliç:

—És una nena. Totes dues estan molt bé —digué.

I acompanyà Dennis a dalt. Ella tornà a baixar de seguida, i acceptà la copa que jo li oferia.

—Ha estat molt fàcil, gràcies a Déu —va dir—. La pobre Mary tenia una por terrible que la criatura fos cega, però no ho és, naturalment. Ara plora de pensar que no podrà veure-la mai.

Vam beure.

—És curiós —vaig dir— com continuen funcionant les coses. És com una llavor: la mires i et sembla una cosa morta, però no ho és. Ve’t aquí una nova vida que ha sorgit en mig de tot això…

Josella es tapà la cara amb les mans.

—Oh, Déu meu! Bill, sempre haurem de viure així? Sempre més?

I també ella esclatà en plors.

Tres setmanes després vaig anar a Tynsham amb el propòsit de veure Coker i parlar-li del nostre pròxim trasllat allà. Hi vaig anar en un automòbil corrent, per tal de poder fer el viatge d’anada i tornada en un sol dia. En tornar, Josella m’esperava en el rebedor. Em mirà a la cara i preguntà:

—Què ha passat?

—No res: que no anirem a Tynsham, vet-ho-aquí —vaig dir—. Allò està llest.

—I doncs? —preguntà Josella—. Com ha estat?

—No ho sé. Diria que la pesta ha arribat fins allà.

Li vaig descriure breument la situació en què havia trobat Tynsham Manor. No m’havia calgut investigar gaire a fons. Les reixes eren obertes de bat a bat, quan hi havia arribat, i l’espectacle dels trífids que pul·lulaven lliurement pel jardí ja m’advertí del que m’esperava. L’olor que vaig sentir en baixar del cotxe confirmà les meves aprensions. Tot i això vaig voler entrar a la casa. Per l’aspecte que tenia, diria que ja feia dues setmanes que havia estat abandonada. Vaig entrar a una de les cambres. I ja en vaig tenir prou. Vaig cridar, i no contestà ningú. I no vaig seguir endavant.

A la porta principal hi havia hagut una nota clavada amb xinxetes, però només en quedava un angle, en blanc. Vaig cercar una estona la resta del full de paper que el vent devia haver arrencat, però no el vaig trobar. El pati de darrere era buit de camions i cotxes, i el dipòsit de provisions també, però no hi havia manera de saber on havien fet cap els supervivents. No havia pogut fer altra cosa que pujar al cotxe i tornar a Shirning.

—I ara…, què? —preguntà Josella, quan vaig haver acabat la meva explicació.

—Senzillament, ens quedarem aquí. Aprendrem de mantenir-nos nosaltres mateixos, com puguem, i així continuarem vivint…, fins que arribi alguna ajuda. És possible que en alguna banda hi hagi una organització o altra que…

Josella brandà el cap.

—Em penso que val més que no esperem cap ajuda. Milions i milions de persones han esperat una ajuda que no ha arribat.

—Una cosa o altra s’organitzarà —vaig dir—. Per tota Europa deu haver-hi milers de petits grups com el nostre. I en tot el món igualment. Alguns deuran ajuntar-se, i començaran a organitzar un nou món.

—En quant de temps? —digué Josella—. Generacions? Potser nosaltres ja serem morts. No, el món ha desaparegut, i hem quedat nosaltres… Hem de viure les nostres vides. Hem de planejar-les com si mai no hagués de venir cap ajuda…

Féu una pausa. En el seu rostre hi havia una expressió desolada que jo no havia vist mai. Hauria dit que estava a punt de plorar.

—Estimada… —vaig dir.

—Oh, Bill, Bill, jo no havia nascut per a una vida com aquesta… Si tu no fossis aquí, jo…

—Apa, dona, apa —li vaig dir, suaument, tot acariciant-li els cabells.

Josella no trigà a recobrar-se.

—Perdona, Bill. No s’hi val a entendrir-se així, ja ho sé. No ho faré mai més.

S’eixugà els ulls i ensumà.

—De manera que em tocarà ser la dona d’un pagès! De tota manera, m’agrada ser la teva dona, Bill, encara que el nostre matrimoni no acabi de ser-ho ben bé, com els normals.

Tot d’una mostrà aquell somriure que feia dies no li havia vist.

—De què somrius?

—Pensava en la por que m’havia fet sempre el casament.

—Molt propi d’una noia jove…, però una mica inesperat per part de l’autora del teu llibre —vaig dir.

—Tot era propaganda, ja ho saps. Com s’haurien burlat de mi, si ho arriben a saber! I si ens haguéssim casat ho haurien aprofitat per publicar una nova edició del llibre i parlar-ne a tots els diaris i revistes. Em penso que no t’hauria fet gaire gràcia.

—Hi ha una altra cosa que tampoc no m’hauria fet cap gràcia —li vaig dir—. Recordes, aquella nit de lluna, quan em vas posar aquella condició?

Josella em mirà als ulls.

—Bé, al capdavall, potser sí que les coses han millorat, en algun aspecte —va dir.