La cita

En despertar-me, vaig sentir que Josella ja feinejava a la cuina. Segons el meu rellotge eren prop de les set. Quan vaig haver-me afaitat, incòmodament, amb aigua freda, i vaig haver-me vestit, el pis era ple d’una olor exquisida de torrades i de cafè. Vaig trobar Josella amb una paella damunt el fogó de petroli. Era difícil d’associar la seva aparença segura i tranquil·la amb la figura terroritzada de la nit passada.

—Llet de pot, em temo —digué—. La nevera no funciona. Però tota la resta rutlla.

Un moment, em costà de creure que la persona que tenia davant era l’encisadora fada del vespre anterior. Josella s’havia posat un vestit d’esquiadora, blau fosc, amb mitjons blancs doblegats per damunt unes botes que semblaven excel·lents. En el cinyell de cuir fosc portava un ganivet de caça molt millor que no pas l’arma mediocre que jo havia trobat la vigília. No tenia idea de com havia esperat veure-la vestida, suposant que hi hagués pensat, però la impressió que em va fer va ser només d’admiració pel sentit pràctic amb què havia fet la seva tria.

—Estic bé, així, et sembla? —preguntà Josella.

—De primera —vaig fer jo.

I vaig mirar-me a mi mateix.

—Ara em sap greu no haver estat tan previsor com tu —vaig dir—. Un vestit de carrer no és el més adequat per la feina que ens espera.

—Hauries pogut triar millor, certament —féu Josella—. El llum d’aquesta nit passada —continuà de seguida—, procedia de la torre de la Universitat, gairebé ho asseguraria. En aquella direcció no hi ha cap altre edifici remarcable. I la distància també sembla l’adequada.

Vaig entrar a la seva cambra, i vaig cercar d’orientar-me pel senyal que havia fet en el marc de la finestra. Tal com Josella deia, assenyalava directament la torre. Encara vaig observar una altra cosa. Dalt la torre, es veien dues banderes en un sol pal. Una podia explicar-se perfectament; l’altra havia de ser un senyal, per força; l’equivalent del focus per a les hores del dia. Tot esmorzant vam decidir que ajornaríem els nostres plans de la vigília per investigar, abans que tot, què significaven aquells senyals.

Vam sortir del pis al cap de mitja hora, aproximadament. Tal com jo havia esperat que succeís, la nostra furgoneta, pel fet de trobar-se aparcada en mig de la calçada, havia passat desapercebuda de tothom i estava intacta. Sense perdre més temps, vam posar les maletes que Josella havia adquirit al darrere, juntament amb les armes i els projectils contra els trífids, i vam arrencar.

Pel carrer no hi havia gaire gent. Probablement la fatiga i la frescor de l’aire havia fet comprendre a tothom que la nit era arribada, i la majoria encara devien dormir en el refugi que podien haver trobat a l’atzar. Els pocs que es veien pel carrer caminaven més a prop de la voravia que no de les parets de les cases, al contrari de la vigília. La majoria portaven un bastó o un tros de fusta qualsevol amb el qual s’orientaven, donant copets a la voravia. Així els era més fàcil d’avançar que no pas prop de les façanes, on era fàcil de topar amb sortints i obstacles de tota mena. D’altra banda, el soroll dels cops de bastó evitava moltes topades.

Vam fer el nostre camí sense grans dificultats, i en entrar al Store Street vam poder veure la torre de la Universitat que es dreçava al capdavall del carrer, davant nostre.

—Calma —digué Josella—. Em penso que passa alguna cosa davant les reixes d’entrada.

Tenia raó. En atansar-nos més vam veure aplegada una multitud considerable. L’experiència de la vigília ens havia inspirat una gran desconfiança respecte de les multituds. Vaig desviar-me per Gower Street i al cap d’uns cinquanta metres vaig parar.

—Què et sembla que deu passar, allà? Anem a esbrinar-ho o toquem el dos i no ens emboliquem? —vaig preguntar.

—M’inclino per anar a investigar-ho —contestà Josella sense vacil·lar.

—D’acord. Jo també —vaig fer.

—Conec bé aquesta zona —afegí Josella—. Darrere aquestes cases hi ha un jardí. Si podem entrar-hi, des d’allà veurem tot el que passa sense perill.

Vam baixar del cotxe, i vam començar a cercar el que ens interessava. En la tercera casa vam veure oberta una porta. Un passadís menava directament al jardí de l’altra banda, a través de la casa. El jardí era comú a deu o dotze cases i quedava a nivell dels soterranis, és a dir, més baix que el carrer, però per un extrem, el més proper a l’edifici de la Universitat, el nivell pujava i formava una mena de terrassa separada del carrer per unes reixes de ferro molt altes i un mur baix. Més enllà de les reixes se sentia el murmuri de la multitud. Vam travessar la gespa, i, pujant per un caminet de grava, vam amagar-nos darrere uns arbustos, des d’on podríem presenciar-ho tot.

La multitud reunida al carrer, davant la Universitat, era composta d’uns quants centenars d’homes i dones. Feia menys remor del que era d’esperar, tenint en compte aquest nombre, i per primera vegada vaig adonar-me que un grup de cecs resulta sempre molt més silenciós i inactiu que un grup igual de persones vidents. És natural, d’altra banda, puix que depenen completament del sentit de l’oïda per saber què passa, de manera que el silenci de cada un afavoreix al conjunt. Però fins aquell moment no se m’havia acudit.

Si alguna cosa passava, devia ser a les portes mateixes del recinte universitari. Vam cercar un punt lleugerament més elevat des d’on podíem veure les portes per damunt els caps de la multitud. Un home amb gorra parlava volublement a través de la reixa d’entrada. No semblava que el seu parlament convencés massa l’home que es trobava a l’altra banda de la reixa, el qual es limitava a fer que no amb el cap, repetidament.

—Què veus? —em preguntà Josella, en un xiuxiueig. Vaig ajudar-la a enfilar-se fins a la meva altura. L’home que enraonava es girà de manera que vam poder veure-li el perfil un moment. Semblava un tipus d’uns trenta anys, de faccions correctes una mica ossudes. Però el que impressionava més, d’ell, no era l’aparença, sinó la intensitat amb què es manifestava.

A mesura que el diàleg es desenrotllava sense efectes persuasius, la veu del representant de la multitud pujava de to i es feia més emfàtica. Era indubtable que l’home situat part de dins les reixes hi veia; portava ulleres, i mirava amb atenció l’home que li parlava. A pocs metres d’ell hi havia un grup de tres homes més que també hi veien, evidentment, i que miraven amb gran atenció el seu portaveu i la multitud congregada. L’home de la nostra banda cada vegada s’acalorava més. La seva veu pujava en intensitat i volum, com si volgués fer-se sentir tant de la multitud com dels homes que eren a l’altra banda de la reixa.

—I ara, escolteu-me —digué, irat—. Aquesta gent té tan de dret a viure com vosaltres, sí o no? No és culpa d’ells si han perdut la vista! No és culpa de ningú, ja ho sé! Però serà culpa vostra, si moren de fam, i vós ho sabeu tan bé com jo!

La seva veu era una estranya barreja d’ordinariesa i de refinament, de manera que era difícil de situar-lo en una classe social determinada; tant quan parlava en termes populars com quan ho feia en termes cultes donava la impressió que no parlava amb absoluta naturalitat.

—Els he ensenyat on hi ha menjar, i he fet per a ells tot el que he pogut, però, per l’amor de Déu, sóc un home sol i ells són a milers. Vosaltres també podeu ensenyar-los on hi ha menjar, però, ho feu? Què dimoni! No res, no feu! Només us preocupeu de vosaltres mateixos, i els altres que rebentin, oi? —Escopí amb menyspreu i aixecà un braç, en un gest oratori—. Fora d’aquestes reixes —cridà— hi ha milers i milers de dissortats que només esperen que algú els ensenyi on poden trobar menjar. Vosaltres podeu fer-ho. Però us hi negueu. Vosaltres us quedeu tancats aquí, esperant que la resta mori de fam, quan cada un de vosaltres podria salvar la vida a centenars de persones, només sortint i guiant-les cap on cal. Per tots els déus, sou humans o no?

La veu de l’home era plena de violència. Defensava un plet, i ho feia apassionadament. Vaig sentir que la mà de Josella m’aferrava instintivament pel braç, i vaig posar la meva mà damunt la d’ella. L’home situat a l’altra banda de la reixa va dir alguna cosa que nosaltres no vam poder entendre.

—Quant de temps? —cridà l’home de la nostra banda—. Com dimonis voleu que ho sàpiga, jo, quant de temps duraran els queviures? L’únic que sé és que si uns podrits com vosaltres no fan res per posar remei a la situació, ben pocs supervivents quedaran quan arribin els qui han de venir a salvar-nos. La veritat és que teniu por, teniu por d’ensenyar-los on hi ha menjar. Per què? Perquè com més mengin aquests dissortats, menys queviures quedaran per a vosaltres. Aquesta és la veritat, la pura veritat! Reconeixeu-ho!

Tampoc aquesta vegada no vam poder sentir la resposta de l’altre, però, evidentment, fos quina fos, no aconseguí de calmar el qui parlava. L’home mirà fixament, ombrívolament, a través de les reixes, un instant. Després va dir:

—Molt bé! Si ho voleu així, així serà!

D’una ràpida grapada, aferrà a través de la reixa el braç de l’altre, l’estirà cap enfora i el retorçà. Agafà després la mà d’un cec que era al seu costat i la posà en el braç de l’altre.

—Agafeu-lo fort, company! —va dir.

I saltà cap al cadenat que tancava la reixa principal.

L’home de la banda de dins es recobrà de la primera sorpresa, i amb l’altra mà començà a clavar cops de puny cegament. Per pur atzar encertà a la cara del que l’aferrava, el qual llançà un crit de dolor, però no deixà anar la seva presa. El cabdill de la multitud forcejava mentrestant amb el cadenat. En aquell moment sonà un tret. La bala topà amb la reixa i rebotà qui sap on. L’home que forcejava es quedà immòbil, sense saber què fer. Darrere seu van esclatar crits de terror. La multitud es movia endavant i endarrere com vacil·lant entre fugir o llançar-se a l’assalt de les reixes. Un dels homes que hi havia dins el pati de la Universitat decidí la qüestió. Era un home jovenàs; vaig veure que es posava una arma sota el braç, i immediatament vaig deixar-me caure en terra, arrossegant Josella amb mi, en el mateix moment en què la metralleta començava a disparar.

Era evident que l’home disparava alt, deliberadament; això no obstant, la descàrrega fou eficaç. Una sola ràfega bastà. Quan vam tornar a aixecar el cap, la multitud es dispersava, i els seus components corrien, com podien, a les palpentes, en totes direccions. El cabdill dels cecs es deturà un moment només, per cridar quelcom inintel·ligible, i després també ell s’allunyà, cap al nord, Malet Street amunt, tot procurant d’aplegar darrere seu tanta gent com podia.

Vaig asseure’m allà mateix on era, i vaig mirar Josella. Ella també em mirà, pensarosa, i després posà els ulls cap a terra. Vam trigar uns minuts a poder parlar.

—I bé? —vaig fer jo, a l’últim.

Josella aixecà el cap i mirà al carrer, on els darrers membres de la multitud encara cercaven el camí, patèticament, a les palpentes.

—L’home tenia raó —digué—. I tu ho saps, oi, que tenia raó?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Sí, tenia raó… I tanmateix estava completament equivocat, d’altra banda. Ha parlat de «quan vindrien a salvar-nos». No vindrà ningú, ara ja n’estic ben segur. Podríem fer el que diu. Podríem ensenyar a alguns, només a alguns, de tota manera, on hi ha queviures. Podríem fer-ho durant uns dies, unes setmanes, potser. I, després…, què?

—Però cal no tenir cor per…

—Si mirem els fets cara a cara, només hi ha dues coses a fer —vaig dir—. O dediquem totes les nostres forces a salvar allò que pugui salvar-se del naufragi, inclosos nosaltres, o ens dediquem a allargar la vida de tota aquesta gent uns dies més. Em sembla que aquesta és la visió més objectiva de les coses. I ara pregunto: val la pena d’esmerçar el nostre temps i les nostres forces a allargar la misèria d’aquests dissortats? És aquest el millor ús que podem fer-ne?

»Plantejant-ho així —vaig continuar—, la resposta sembla evident. D’altra banda, encara que poguéssim salvar-ne uns quants, quins escolliríem? Qui som nosaltres per a triar?

»I durant quant de temps podríem ajudar-los, a més?

»No és fàcil de decidir-se —vaig dir per acabar—. No tinc idea de quants invàlids podríem mantenir, un cop s’acabessin els queviures emmagatzemats, però sospito que serien molt pocs.

—Veig que tu ja has pres la decisió —féu Josella en un to neutre.

—Estimada Josella —vaig dir—. A mi em fa tanta pena com a tu, tot això. M’he limitat a exposar-te l’alternativa cruament. Ajudem els qui han sobreviscut indemnes a reconstruir una vida? O ens inclinem per un gest heroic que, vistes les circumstàncies, no passarà de ser això, un gest? Aquesta gent que s’ha tancat a la Universitat es proposa sobreviure, evidentment.

Josella agafà un grapat de sorra i la deixà lliscar entre els dits.

—Suposo que tens raó —digué—. En tot cas, tens raó quan dius que em fa molta pena.

—Els sentiments personals, com a factors decisius, han deixat de comptar —vaig suggerir.

—Potser sí; però no puc estar-me de pensar que no pot ser bona de cap manera una cosa que comença a trets.

—Ha disparat a no tocar; i, evidentment, ha evitat una batalla campal —vaig remarcar.

La multitud havia desaparegut totalment. Vaig escalar el petit mur, i vaig ajudar Josella a passar a l’altra banda. A la reixa d’entrada de la Universitat hi havia un home de guàrdia, que obrí per deixar-nos entrar.

—Quants sou? —preguntà.

—Nosaltres dos, només. Vam veure el vostre senyal, anit —vaig dir.

—Perfectament. Veniu, que us presentaré al coronel —digué l’home, acompanyant-nos.

L’home al qual havia anomenat el coronel es trobava instal·lat en una cambra petita, no lluny de l’entrada, destinada originalment als porters. Era un tipus robust, d’una cinquantena d’anys. Tenia la testa ben poblada de cabells grisos, que portava curosament tallats i pentinats, i un bigoti que hi feia joc, molt ben retallat també. Tenia la pell rosada, saludable i fresca, com hauria pogut ser-ho la d’un home molt més jove; més tard vaig descobrir que, mentalment, no havia deixat de ser-ho. Es trobava assegut darrere una taula, amb un paper assecant impecable davant seu, i uns munts de papers perfectament ordenats a banda i banda.

En entrar nosaltres, ens mirà fixament, l’un després de l’altre, potser una mica més llargament que no calia fer-ho. Vaig reconèixer la tècnica. És un sistema com un altre per a fer la impressió que la persona que us mira és de la mena que sap jutjar una persona amb la mirada. La reacció esperada és una mirada si fa o no fa igual, que inclina el «jutge» a considerar-vos un «tipus ferm». El coronel agafà la ploma.

—El nom, si us plau.

Li vam dir com ens dèiem.

—L’adreça?

—En aquestes circumstàncies no crec que aquesta dada us sigui útil —vaig dir—. Però si insistiu…

Li vam donar, també, les adreces.

L’home murmurà alguna cosa sobre el sistema, l’organització i els possibles parents interessats, i anotà les adreces. Després vam haver de dir-li l’edat, l’ocupació habitual, i tota la resta. Tot això ho anotà en dues fitxes i les arxivà.

—Necessitem gent disposada a treballar. La situació és greu. Hi ha molt a fer, però. Molt. El senyor Beadley us dirà en què podeu ser útils.

Vam tornar al vestíbul. Josella reia per sota el nas.

—Encara com no ens ha exigit referències per triplicat. De tota manera, em sembla que ens han atorgat la col·locació —digué.

Michael Beadley, quan vam descobrir-lo, resultà un tipus totalment diferent. Era alt i prim, ample d’espatlles, i una mica encorbat cap endavant. El seu rostre, quan s’immobilitzava, tenia una expressió ombrívola deguda als seus ulls grossos i foscos, però poques vegades ho feia. Quant a la seva edat, feia de mal dir: tant podia tenir trenta-cinc anys com cinquanta. La terrible fatiga que acusava tot ell feia encara més difícil d’esbrinar aquesta qüestió. Feia tot l’efecte que havia passat la nit sencera en vetlla, i això no obstant ens saludà alegrement i ens presentà, amb un gest de la mà, a una noia que anotà altra vegada els nostres noms.

—Sandra Telmont —digué Beadley—. Sandra és funcionària de professió, i considerem la seva presència entre nosaltres com un do providencial.

La noia em saludà amb un cop de cap i llançà una mirada més dura a Josella.

—Ja us coneixia —digué. Mirà el bloc que tenia damunt els genolls, pensarosa. Un somriure pàl·lid es dibuixà en els seus llavis—. Ah, sí, ara sé de què —féu, recordant.

—Què t’he dit? No hi ha manera de desfer-se d’aquesta mena de passat —em va dir Josella.

—De què va, això? —preguntà Michael Beadley.

Li ho vaig explicar. Beadley escrutà amb atenció Josella.

—Us prego que ho oblideu —demanà aquesta—. Començo a estar cansada de suportar el pes de la glòria.

Aquestes paraules, evidentment, van sorprendre Beadley agradablement.

—D’acord —féu, donant per acabat l’afer. Tornà cap a la seva taula—. I ara, anem per feina. Heu vist Jacques?

—Si és el coronel que juga a fer d’alt funcionari, sí —vaig dir.

Beadley va somriure.

—Valdrà més que us expliqui una mica com estan les coses. Fins aquest moment, aquí som trenta-cinc persones. De tota mena. Esperem i desitgem que durant el dia d’avui en vinguin més. Dels trenta-cinc, vint-i-vuit hi veiem perfectament. Els altres són marit i muller, i dues o tres criatures, que no hi veuen. De moment, el propòsit és de marxar d’aquí mateix, si podem enllestir els preparatius a temps, compreneu?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Nosaltres també havíem decidit de marxar aquest vespre —vaig dir.

—Amb quina mena de transport compteu?

—Una furgoneta. Avui pensàvem carregar-la de queviures. De moment, només tenim una certa quantitat d’armament anti-trífid.

Beadley aixecà les celles. Sandra també em mirà, amb curiositat.

—És curiós que ho hàgiu considerat tan essencial, això —observà Beadley.

Li vaig explicar les raons d’aquesta preferència. Possiblement no vaig saber treure’n gaire partit, perquè ni Beadley ni Sandra no van semblar gaire impressionats. Beadley continuà.

—Bé, si voleu venir amb nosaltres, valdrà més que porteu la furgoneta aquí, la descarregueu, torneu a sortir i la canvieu per un camió, un camió gros. Després…, ah, sí, algú de vosaltres entén de medicina? —preguntà.

Vam fer que no amb el cap.

Beadley arrugà el front.

—Llàstima. Fins ara no hem trobat ningú que sigui metge o infermera. Lògicament, un dia o altre necessitarem un metge; d’altra banda, a tots ens convindria poder-nos vacunar contra diverses coses. Tanmateix, no crec que fos útil enviar-vos a carregar articles farmacèutics. Què us semblaria si us encomanàvem de recollir queviures i articles generals? Us va bé?

Fullejà un plec de papers i en va treure un que portava el número quinze i contenia una llista de llaunes de conserva, bateria de cuina i roba de llit.

—No heu d’interpretar la llista rígidament —digué—, però valdrà més que procureu ajustar-vos-hi per tal d’evitar massa duplicacions. En tot cas, cerqueu la millor qualitat. Quant als queviures, doneu preferència al valor nutritiu per damunt del volum; vull dir que encara que els corn flakes siguin la passió de la vostra vida, oblideu-los. Us suggereixo que aneu a carregar en magatzems generals i majoristes. Guanyareu temps. —Anotà dues o tres adreces a la mateixa llista i me la donà—. Llaunes i coses empaquetades seran la vostra especialitat, en matèria de queviures; vull dir que no us heu de deixar temptar per sacs de farina, per exemple; d’això se’n cuiden altres. —Mirà Josella, reflexivament—. Una tasca una mica pesada, em temo, però és la feina més útil que us podem confiar en aquest moment. Feu tot el que pugueu abans no sigui fosc. Aquesta nit, a dos quarts de deu, hi haurà una reunió general, aquí mateix.

Vam girar-nos per marxar.

—Teniu pistola? —ens preguntà.

—No hi havia pensat —vaig confessar.

—Valdrà més, per si un cas. Resulten molt eficaces. Cal només disparar enlaire —digué. Va treure dues pistoles d’un calaix i ens les donà—. Més eficaces que això —afegí, llançant una mirada a l’elegant ganivet de caça de Josella—. Adéu-siau i bona sort.

Quan vam sortir de la Universitat, després de descarregar-hi la nostra furgoneta, vam constatar que, pel carrer, hi havia menys gent que la vigília. Els pocs que circulaven, quan sentien el soroll del motor, tenien tendència a refugiar-se en les voreres més que no pas a crear-nos problemes.

El primer camió que vam trobar resultà inútil per a nosaltres, perquè estava ple de caixes de fusta massa pesants per poder-lo descarregar. Aviat vam trobar-ne un altre de cinc tones, gairebé nou i completament buit. Vam pujar-hi, i vam abandonar la furgoneta a la seva sort.

A la primera adreça que figurava en la meva llista, la porta de ferro de l’entrada de camions era tancada, però no em costà gaire d’obrir-la fent palanca amb una barra de ferro. A dins vam fer una troballa. Hi havia tres camions atracats a la plataforma de càrrega. Un d’ells, ple fins a dalt de tot de caixes de llaunes de carns en conserva.

—Et veuries en cor de conduir-lo? —vaig preguntar a Josella.

Josella examinà el vehicle.

—No veig per què no. Ve a ser el mateix que un cotxe normal, no? I com que no hi ha problema de tràfic…

Vam decidir tornar més tard a buscar-lo, i ens vam dirigir, amb l’altre camió, a uns altres magatzems, on vam carregar de flassades, cobrellits i edredons. Després vam passar per uns altres magatzems i allà vam aplegar bateria de cuina per a un regiment. Després vam entrar a una petita taverna que havia romàs intacta, i vam premiar amb un bon dinar el nostre esforç d’aquell matí.

Els districtes comercials tenien un aire malencònic, però a aquelles altures llur malenconia no passava de ser, encara, la d’un diumenge o una festa nacional. Per aquelles zones circulava molt poca gent. Si la catàstrofe s’hagués produït de dia i no de nit, quan tots els treballadors ja eren de retorn a casa, l’escena hauria estat terriblement diferent.

Després de dinar, vam anar a recollir el camió carregat dels magatzems de queviures que havíem visitat en primer lloc, i vam conduir-los tots dos, a poc a poc i sense dificultats, fins a la Universitat. Vam aparcar-los en el pati de davant, i vam tornar a sortir «de compres». A dos quarts de set érem de retorn amb dos camions més, ben carregats, i la sensació d’haver fet una bona tasca.

Michael Beadley sortí de l’edifici per inspeccionar la nostra aportació. Ho aprovà tot, llevat de mitja dotzena de caixes que jo havia afegit a la meva segona càrrega.

—Què són? —preguntà.

—Armes contra els trífids —vaig dir.

Em mirà, pensarós.

—Ah, sí. Quan heu arribat, aquest matí, també en portàveu, oi? —observà.

—Estic segur que les necessitarem —vaig dir.

L’home reflexionà. Vaig adonar-me perfectament que començava a considerar que jo tenia una mena de guilladura, pel que feia als trífids. I probablement l’home pensava si, a més d’aquella fòbia, podia tenir-ne d’altres menys inofensives.

—Escolteu —vaig suggerir—, entre tots dos hem portat quatre camions plens. Només demano una mica d’espai en un dels camions per a aquestes caixes. Si us sembla que no me’l podeu atorgar, sortiré a cercar una altra furgoneta o un altre camió.

—No, deixeu-les on són. No ocupen gaire lloc —decidí.

Vam entrar a l’edifici i vam prendre el te en una cantina improvisada que una senyora molt agradable havia instal·lat amb força traça.

—Està convençut que tinc una mania, amb això dels trífids —vaig dir a Josella.

—Em temo que no trigarà a veure com s’equivoca —féu ella—. És curiós, però sembla que ningú més no en sàpiga res.

—Aquesta gent no s’ha mogut del centre, i això ho explica tot. Nosaltres mateixos no n’hem vist cap, en tot avui.

—Creus que poden arribar fins aquí?

—No ho sé. És possible que alguns s’extraviïn per aquests verals.

—I com et sembla que han pogut deslligar-se? —preguntà Josella.

—Si estiren amb prou força i constància, poden acabar per arrencar les estaques. A les plantacions de vegades trencaven les cledes i tot, quan un grup d’ells empenyien tots en el mateix punt.

—I no podíeu fer les cledes més fortes?

—És clar que hauríem pogut, però no volíem fer-les permanents. D’altra banda, això no passava gaire sovint, i sempre eren trífids que passaven d’un camp a l’altre. Ens limitàvem a obligar-los a tornar a llur camp i a refer la cleda. No crec que a cap trífid li interessi la ciutat. Per a ells, una ciutat deu ser una mena de desert. Crec que tendiran a anar cap a fora, a escampar-se per la ruralia. Per cert, has fet servir alguna vegada una arma d’aquestes contra els trífids? —vaig preguntar.

Josella va fer que no amb el cap.

—Si vols, després farem una mica de pràctica. Ara voldria anar a veure si trobo roba més adequada per a mi —vaig dir.

Al cap d’una hora vaig tornar a la Universitat equipat de manera més adequada, inspirant-me en la idea que Josella havia tingut abans que jo; i, en arribar, la vaig trobar esperant-me amb un vestit de tarda d’allò més escaient. Vam agafar un parell d’escopetes anti-trífids i vam anar a exercitar-nos al parc de Russell Square, molt aprop d’allà. Feia cosa de mitja hora que ens dedicàvem a escapçar els brots més alts dels arbustos que vèiem, quan una noia vestida amb una jaqueta vermella i uns elegants pantalons verds s’atansà a nosaltres i ens enfocà una petita màquina fotogràfica.

—I ara! —féu Josella—. Que sou de la premsa?

—Es pot dir que sí —féu la noia—. Almenys sóc el fotògraf oficial. Elspeth Cary, per servir-vos.

—Ja tenim fotògraf i tot? —vaig fer jo—. En això hi endevino la mà del nostre eficient coronel.

—Justa la fusta —féu la noia. Llançà una mirada a Josella, i afegí—. I vós sou la senyoreta Playton, oi? Sovint havia pensat…

—Escolteu —la va interrompre Josella—. El món sencer s’ha esfondrat, i l’única cosa que ha de romandre sencera ha de ser la meva mala fama? No podeu oblidar-ho, si us plau?

—Ah, bé, bé, perdoneu —féu la senyoreta Cary. I passà a un altre tema—. Què hi ha d’això dels trífids? —preguntà.

Li vam explicar tot el que havíem vist.

—Aquí sospiten que Bill hi té una mania —féu Josella—, o que es mor de por, sense motiu.

—I és veritat? —preguntà la senyoreta Cary.

—Opino que quan els trífids circulen lliurement, sense control, són un greu perill —vaig dir.

La senyoreta Cary assentí amb el cap.

—Això és veritat. He estat en llocs on no viuen sota control, i són autèntic problema. Però a Anglaterra…, no ho sé; em costa d’imaginar-me que aquí puguin constituir un problema.

—Penseu que ara no hi haurà gent en condicions de poder dominar-los —vaig dir.

La resposta de la senyoreta Cary, si és que anava a fer-ne una, fou interrompuda pel brogit d’un motor damunt els nostres caps. En aixecar els ulls vam veure un helicòpter que volava per damunt la teulada del Museu Britànic.

—Deu ser Ivan —digué la senyoreta Cary—. Ha dit que miraria si podia arreplegar-ne algun. Vaig a fotografiar el moment de l’aterratge. Fins després.

I s’allunyà a bon pas.

Josella es va ajeure a terra, i, amb les mans sota el cap, fità els ulls en el cel. Quan el motor de l’helicòpter emmudí, es féu un silenci que ens semblà encara més total que abans.

—No puc creure-ho —digué Josella—. M’hi esforço, però, tot i això, no ho puc creure, encara. No pot ser que això continuï així… Ha de ser una mena de somni. Demà aquest parc serà ple de remors altra vegada. Els autobusos vermells passaran brunzents per aquí mateix, els semàfors funcionaran, i les voreres aniran plenes de gom a gom… No és possible que un món acabi així. No pot ser. De cap manera…

Jo sentia el mateix que ella. Les cases, els arbres, els enormes hotels de l’altra banda de la plaça eren massa normals. Semblava que, d’un moment a l’altre, al toc d’una vareta màgica, tot havia de tornar a la vida…

—I tanmateix —vaig dir—. Suposo que si els dinosaures haguessin estat capaços de pensar, haurien pensat aproximadament el mateix que pensem ara nosaltres. Són coses que passen de tant en tant, comprens?

—Però, per què a nosaltres? És com llegir en els diaris aquelles coses astoradores que sempre havien passat a l’altra gent, però no a nosaltres.

—Aquesta impressió és normal, també. És la impressió del soldat que veu morir tots els seus companys en una explosió. Pur atzar.

—Pur atzar, el fet que hagi passat, o que hagi passat justament ara?

—Ara, vull dir. D’una manera o altra això havia de passar, un dia. No seria natural que un tipus de criatura dominés perpètuament.

—No sé per què.

—No sé com explicar-t’ho. Però el fet és que la vida, en conjunt, ha de ser dinàmica i no estàtica. Forçosament s’han de produir canvis. I consti que no vull pas dir que això sigui la fi de l’espècie humana…, encara que ben prim ha anat.

—No ho creus, oi?

—Podria ser, és clar. Però no ho crec, almenys aquesta vegada.

«Podia» ser el final, certament. Però segurament hi havia en el món altres petits grups com el nostre. I jo volia creure que un o altre d’aquests petits grups, sinó tots, aconseguiria de restaurar la vida normal, tard o d’hora.

—No —vaig repetir—, no és forçós que això sigui la fi de l’home. L’ésser humà és molt adaptable, i nosaltres començarem amb molt millors condicions que els nostres avantpassats. Certament, crec que tenim moltes probabilitats de reeixir.

Josella no contestà. Continuava ajaguda de cara al cel, amb els ulls perduts en la llunyania. Em semblava que no m’hauria costat gaire d’endevinar què pensava, però no vaig dir res. Josella callà una estona, i després va dir:

—Una de les coses més astoradores és de comprendre amb quina facilitat hem perdut un món que semblava tan sòlid i segur.

Tenia tota la raó. Era aquella «facilitat» el que feia més sorprenent el canvi. Per pur hàbit, oblidem les forces que mantenen l’equilibri i donem per fet que la seguretat és l’estat normal. I no és així. Em penso que mai no se m’havia acudit de pensar que la supremacia de l’home no es deu principalment al seu cervell, com deien la majoria dels llibres. És deguda a la capacitat del cervell de fer ús de la informació que rep a través d’una estreta faixa de raigs de llum visibles. La civilització humana, tot el que l’home pot fer depèn de la seva capacitat de copsar la gamma de vibracions que van del vermell al violeta. Sense això, està perdut. I cal veure els miracles que l’home ha realitzat partint d’aquest fràgil instrument…

Josella, per la seva banda, devia haver seguit un altre curs d’idees.

—Serà una mena de món molt estrany —va dir—. Em penso que no ens agradarà gaire.

Em semblà un punt de vista molt particular, aquell, gairebé com si algú digués que no li «agradava» la idea de morir o de néixer. Jo m’inclinava per la idea de descobrir primer com seria el nou món, i de fer després tot el possible per extreure’n allò de bo que podia tenir.

De tant en tant sentíem els camions que arribaven a l’altra banda de l’edifici. Era evident que la majoria dels grups expedicionaris ja devien haver tornat. Vaig llançar una mirada al meu rellotge, i vaig recollir les escopetes que havíem deixat damunt l’herba.

—Si volem sopar abans d’anar a la reunió, valdrà més que entrem —vaig dir.