Les primeres ombres

Per tal d’evitar qualsevol possible coincidència amb la trepa del Cafè Royal vaig adreçar-me cap al Soho per un carrer transversal, amb el propòsit d’entrar a Regent Street més amunt, altra vegada.

Potser la fam induïa més gent a sortir al carrer. Fos aquesta la raó, o una altra, el cert era que cada vegada trobava més concorreguts els carrers. A les voreres i als carrers estrets les topades eren constants, i la confusió dels qui intentaven avançar era augmentada pels grups compactes que s’acumulaven davant els aparadors de les botigues de queviures, la majoria dels quals, a aquelles altures, ja havien estat fets bocins. La gent que hi era no semblava massa segura de la mena de botiga que es tractava. Els qui es trobaven a primer rengle cercaven a les palpentes tot el que podien agafar; d’altres, amb risc d’obrir-se el ventre amb els vidres trencats, penetraven agosaradament a l’interior de les botigues.

Vaig pensar que potser hauria hagut de guiar tota aquella gent vers els llocs on podien trobar menjar. Però no n’estava massa segur. Si conduïa la multitud a una botiga de queviures encara intacta, no solament netejarien el local en un obrir i tancar d’ulls sinó que amb les empentes ben segur que els més febles perdrien la vida. D’altra banda, aviat les reserves de queviures serien exhaurides, i llavors, què caldria fer amb els milers de persones que en reclamarien més? També es podia seleccionar un petit grup i intentar de mantenir-lo en vida tant de temps com fos possible. Però, quin criteri havia de presidir una elecció com aquella? Per més que hi rumiava, no veia clar el camí que calia seguir.

De moment, s’havia instaurat d’una manera general el regnat de l’egoisme més desenfrenat. Si un home topava amb un altre i s’adonava que aquest portava un paquet a la mà li arrabassava afanyosament i fugia, amb l’esperança que contingués quelcom de comestible, mentre l’altre bracejava desesperat, colpint l’aire, o pegant a l’atzar a qualsevol que se li atansava. Una vegada vaig haver de fer-me a un costat apressadament per no topar amb un vell que corria per la calçada, sense prendre cap mena de precaució contra els possibles obstacles, amb una expressió avariciosa a la cara, estrenyent contra el seu pit dos pots de pintura vermella. A una cantonada vaig trobar un grup de persones que ploraven desesperadament davant una criatura que hi veia però que era massa petita per entendre què li demanaven.

Vaig començar a sentir-me inquiet. Contra el meu desig civilitzat d’ajudar almenys algunes d’aquelles persones lluitava en mi l’instint de no embolicar-me. La gent començava a perdre els estreps i abandonar tota norma de conducta. D’altra banda, experimentava una mena de sentiment de culpabilitat pel fet de veure-hi mentre que els altres no hi veien. Això em produïa l’estranya sensació que m’amagava d’ells fins i tot quan els passava a tocar. Més tard vaig poder constatar l’encert de la conducta que em dictava el meu instint.

A tocar de Golden Square vaig començar a pensar en la conveniència de girar a l’esquerra i tornar així a Regent Street, on em seria més fàcil d’avançar per l’ampla calçada. Anava a tombar una cantonada per a realitzar el meu propòsit quan em deixà clavat en terra un xiscle agut, inesperat. Tots els altres vianants es van deturar igualment i van romandre immòbils, girats de cara al punt d’on havia sorgit el xiscle, esforçant-se per endevinar què passava. L’alarma, en afegir-se a la tensió ja existent, provocà els sanglots de moltes dones; els nervis dels homes no es trobaven en millor estat, i la majoria van demostrar-ho deixant anar alguna paraulota. Perquè el xiscle havia estat certament esgarrifós.

Es repetí un cop més, agut, fins que morí en un panteix. Aquesta vegada vaig poder situar-lo. Procedia de la boca d’un carreró, a pocs passos d’on jo era. En el moment que tombava la cantonada, se sentí un nou gemec.

A pocs metres, carreró endins, es produïa una escena esgarrifosa. Una noia era ajupida a terra, gairebé ajaguda, mentre un home corpulent la fuetejava amb una vareta prima de llautó. La noia portava esquinçada l’esquena del vestit, i se li veien a la pell els senyals ardents de les fuetades rebudes. En atansar-m’hi més vaig poder veure perquè no fugia. Tenia les mans lligades a l’esquena, i unides per una corda al canell esquerre de l’home.

Vaig arribar a tocar d’ells en el moment que aquest aixecava el braç pel colpir novament. Va ser fàcil d’arrencar-li la vareta de les mans, puix que no esperava l’escomesa, i de clavar-li amb la mateixa vareta un cop a l’espatlla. Immediatament ventà una guitza en la meva direcció, però jo havia reculat d’un salt i, a més, el seu radi d’acció era limitat per la corda que el lligava a les mans de la noia. L’home tornà a intentar de tocar-me amb una puntada de peu mentre jo cercava un ganivet a la meva butxaca. Veient que no aconseguia de tocar-me, despitat, clavà una puntada de peu a la noia, i, llançant-li un insult, estirà la corda per obligar-la a posar-se dreta. Jo vaig aprofitar-ho per pegar-li una forta bufetada a la galta, que el deixà un moments vacil·lant damunt els seus peus; la veritat és que em resistia a tirar a terra un home que era cec, malgrat el que havia vist. Mentre ell es refeia de la bufetada rebuda, vaig ajupir-me per tallar la corda que unia la víctima i el botxí, i després vaig clavar una lleugera empenta a l’home, que així quedà desorientat del tot, de manera que quan intentà enviar-me un cop de puny, colpí una paret i a partir d’aquell moment deixà de preocupar-se d’altra cosa que de la seva mà adolorida. Vaig ajudar la noia a aixecar-se, li vaig deslligar les mans, i me la vaig emportar carrer avall sense ni girar-me a veure què feia el desventurat.

Quan vam tombar la cantonada la noia començà a refer-se de l’ensurt. Girà cap a mi el seu rostre cobert de llàgrimes i em mirà.

—Però…, vós hi veieu! —digué, com si no s’ho pogués creure.

—És clar que sí —vaig fer.

—Oh, gràcies, Déu meu! Gràcies! Em pensava que jo era l’única! —féu.

I tornà a esclatar en plors. Vaig mirar al voltant nostre. A pocs metres d’on érem, hi havia un cafè d’on procedia la música d’un gramòfon, barrejada amb estrèpit de vidres trencats. Algú s’hi divertia de mala manera. Pocs metres més enllà hi havia un bar més petit, intacte encara. D’un cop d’espatlla vaig obrir-ne la porta i vaig fer-hi entrar la noia. Un cop la vaig tenir asseguda a un dels tamborets, en vaig destrossar un altre, i vaig fer-ne servir dues potes per travar la porta, per tal d’assegurar que ningú no entraria a destorbar-nos.

Llavors vaig cercar quelcom per beure. No teníem cap pressa, ben mirat. Li vaig servir una copa, i vaig donar-li temps perquè acabés de refer-se. Mentrestant, amb la meva copa a la mà, escoltava la cançó que ens arribava del pròxim cafè:

Al mateix temps que escoltava aquella lletra còmico-tràgica, de tant en tant llançava una mirada dissimulada a la meva companya. El vestit que portava —o el que en restava— era de qualitat. Tenia una veu agradable, no gens artificial, i això feia suposar que no havia treballat mai en el teatre o el cinema. Era rossa, amb discreció, i sota les emmascares que portava a la cara semblava que havia de ser bonica. Era una mica més baixa que jo, i molt esvelta, però no pas prima. Feia l’efecte que devia tenir bastant de força, quan calia, però una força que, en els vint-i-quatre anys, aproximadament, que devia tenir, segurament no havia emprat sinó en el tennis, el ball i probablement l’equitació. Tenia les mans molt fines i les ungles que li quedaven senceres resultaven evidentment més decoratives que no pas pràctiques.

La beguda ingerida produí els seus efectes benèfics, a poc a poc. Encara no havia acabat de beure’s la copa quan ja començava a preocupar-se del seu aspecte físic.

—Valga’m Déu, dec estar horrible —va dir.

En tot cas, només jo podia adonar-me’n.

La noia s’aixecà per anar a mirar-se a un mirall.

—Efectivament —constatà—. No sabeu pas on…?

—Mireu si trobeu el tocador per aquí —vaig suggerir.

Trigà uns vint minuts a tornar. Tenint en compte les circumstàncies, es pot dir que va treure força partit de la situació: en reaparèixer tenia ben bé l’aspecte que tenen en les pel·lícules les heroïnes de las catàstrofes, artísticament estripades.

—Una cigarreta? —li vaig oferir, tot passant-li una altra copa que acabava d’omplir-li.

Tot bevent, vam contar-nos les nostres respectives històries. Vaig voler començar jo amb la meva per donar-li més temps. Després ella va dir:

—Estic profundament avergonyida de mi mateixa. En realitat no sóc gens així…, tal com m’heu trobat avui, vull dir. Encara que no us ho sembli, vaig bastant segura pel món. Però es veu que tot plegat deu haver estat massa gros per a mi aquesta vegada, i m’he deixat apoderar pel pànic. He començat a pensar que era l’única persona que quedava en el món capaç de veure-hi amb els seus ulls, i m’he posat a plorar com una noia d’un melodrama victorià. Mai no hauria cregut una cosa així de mi.

—No us preocupeu —vaig dir—. Probablement molt aviat descobrirem una pila de coses astoradores sobre nosaltres mateixos.

—Doncs sí que em preocupa. Si d’entrada ja perdo la moral així…

I deixà inacabada la frase.

—Jo també he estat a punt de perdre el control, a l’hospital —vaig dir—. Al capdavall, som éssers humans, i no màquines.

La noia es deia Josella Playton. Aquell nom em sonava, però no sabia ben bé de què. Vivia a Dene Road, St. John’s Wood. El barri lligava aproximadament amb les meves suposicions. Jo recordava Dene Road, un barri de torres senyorívoles, la majoria lletges, però de preu. Josella s’havia escapat de la dissort general per un atzar com el meu. Bé, no exactament com el meu. El dilluns a la nit havia anat a una festa, una festa bastant alegre, pel que semblava.

—Sospito que algú es devia divertir fent barreges amb les begudes, sense avisar —digué Josella—, perquè mai no m’havia trobat tan malament com aquell dia, i això que no vaig beure pas gaire.

Recordava el dimarts com un dia de malson: la ressaca havia estat terrible. Cap a les quatre de la tarda s’havia cansat de suportar-ho, i havia donat ordre que per més cometes i terratrèmols que hi hagués ningú no la destorbés. I s’havia administrat una forta dosi de somnífer, que en el seu estómac buit produí uns efectes radicals.

Després d’allò, la primera cosa que havia penetrat en la seva consciència era l’entrada del seu pare en la cambra d’ella, aquell matí, ensopegant amb els mobles, avançant a les palpentes.

—Josella —deia el pobre home—, per l’amor de Déu, avisa el doctor Mayle. Digues-li que m’he tornat cec, que no hi veig gens.

Josella s’havia quedat parada en veure que ja eren gairebé les nou. Es llevà i es vestí cuita-corrents. Els servents no havien contestat ni als seus trucs ni al del seu pare. Quan anà a cercar-los descobrí, amb horror, que també ells havien perdut la vista.

Puix que el telèfon no funcionava, era evident que no tenia més remei que sortir i anar a cercar personalment el doctor. El silenci que hi havia al carrer i l’absència de trànsit la van sorprendre, però no arribà a comprendre el que havia passat fins que ja havia corregut un parell de kilòmetres. Llavors pensà en tornar a casa, però no ho va fer, pensant que potser el doctor, per miracle, s’havia escapat del flagell, com ella mateixa. Així, doncs, desesperada, però decidida, continuà conduint.

Cap al centre de Regent Street, el motor començà a fallar i a petardejar, fins que es parà del tot. Amb les presses, Josella no havia mirat com estava de benzina: i s’havia quedat sense.

Es quedà un moment asseguda dins el cotxe, sense saber què fer. La gent que hi havia al carrer tenia la cara girada vers on era ella, però, a aquelles altures, Josella ja sabia que no la veien ni podien ajudar-la. Baixà del cotxe, amb l’esperança de trobar un garatge prop d’allà, i decidida a fer la resta del camí a peu si no hi havia més remei. En tancar la porta del cotxe, una veu cridà:

—Ei, un moment, company!

Josella es girà i va veure un home que avançava a les palpentes cap a ella.

—Què voleu? —preguntà Josella.

L’aspecte d’aquell individu no li inspirava cap confiança, certament.

L’actitud de l’home canvià, en sentir la seva veu.

—Estic perdut. No sé on sóc —digué.

—A Regent Street. Darrere vostre mateix teniu el cinema New Gallery —féu Josella, disposada a anar-se’n.

—Ensenyeu-me abans on és la vorera, si us plau —demanà l’home.

Josella vacil·là, i l’home ho aprofità per atansar-s’hi més. Allargant la mà, li palpà la màniga, i, tot d’una, l’abraçà estretament, immobilitzant-li els braços.

—De manera que hi veieu, vós! —digué—. Per què dimoni hi heu de veure, vós, i jo no, ni ningú més?

Abans que Josella se n’adonés, es trobà a terra, bocaterrosa, amb un genoll de l’home a l’esquena. El cec li agafà les dues mans amb una sola de les seves, i les hi lligà amb un cordill que es va treure de la butxaca. Després s’aixecà i la va fer posar-se dreta.

—Perfecte —va dir—. Des d’ara, vós hi veureu per a mi. Em moro de gana. Porteu-me on hi hagi teca. Endavant les atxes.

Josella forcejà per desfer-se’n.

—No ho faré. Deslligueu-me si no voleu que…

L’home la va fer callar d’una bufetada.

—Val més que callis i obeeixis, nena. Vinga, mans a l’obra. Teca, m’entens?

—No ho faré, us dic que no ho faré.

—I tant que ho faràs, nena! —féu l’home, en to d’amenaça.

I Josella ho havia fet, certament. Però mentre ho feia, no parava d’espiar un moment de descuit del seu capturador amb el propòsit d’escapar-se. Una vegada gairebé ho aconseguí, però ell va ser més ràpid. En sentir que Josella pegava estrebada, li féu la traveta, i abans que tingués temps d’aixecar-se ja l’havia aferrada altra vegada. Llavors s’havia decidit a lligar-la amb una corda al seu canell esquerre.

Josella l’havia conduït primer a un cafè i l’havia guiat fins a la refrigeradora. L’aparell no funcionava, però era ple de queviures encara en bon estat. Després van entrar en un bar, on l’home exigí que li cerqués whisky irlandès. Josella va veure l’ampolla en un prestatge, fora de l’abast d’ell.

—Si em deslligueu les mans… —suggerí.

—Per què? Perquè em facis un cap nou d’un cop d’ampolla? Que no baixo de l’hort, nena! No, no, jo mateix l’abastaré, l’ampolla. Quina és?

Josella va anar dient-li què hi havia en les ampolles, a mesura que ell les tocava.

—Suposo que devia estar com embrutida —explicà—. Ara se m’acudeixen mitja dotzena de maneres com hauria pogut desfer-me d’ell. Probablement tard o d’hora l’hauria matat si no arribeu a salvar-me vós. Però no és possible de canviar tot d’una i actuar brutalment…, almenys a mi no m’era possible. A més, amb prou feines raonava, jo. Només tenia la sensació que aquesta mena de coses no poden passar, en els nostres temps, i que d’un moment o altre algú hi posaria remei.

Abans que Josella i el seu capturador abandonessin aquell bar hi havia hagut una baralla. Un altre grup d’homes i dones havien descobert la porta oberta i havien entrat. El seu capturador havia comès la imprudència d’ordenar a Josella que els mostrés què hi havia a l’ampolla que havien trobat. Immediatament tots van deixar de parlar, s’havien quedat immòbils, de cara a ella els ulls cecs. Se sentí un xiuxiueig, i dos homes van avançar cap a ells, amb una expressió decidida en el rostre. Josella estirà la corda.

—Compte! —cridà.

Sense la menor vacil·lació, el seu capturador llançà una puntada de peu a l’atzar, i un dels homes es doblegà i caigué cap endavant, llançant un crit de dolor. L’altre saltà endavant, però Josella es féu a un costat ràpidament, i l’home topà de cap amb el taulell.

—Deixeu-la en pau! —cridà el seu capturador, girant-se amenaçadorament als altres—. És meva, diantre! L’he trobada jo!

Però es veia ben clar que els altres no pensaven cedir tan fàcilment. Encara que haguessin pogut llegir en el rostre del seu capturador l’expressió d’amenaça, probablement ni això no els hauria deturat. Josella començà a comprendre que el do de la vista, encara que fos de segona mà, havia adquirit un valor superior a qualsevol riquesa. Els altres van començar a atansar-se’ls en grup, avançant les mans, a les palpentes. Allargant un peu, Josella aconseguí de tombar una cadira davant d’ells.

—Endavant, si sou valents! —cridà, alhora que feia recular el seu capturador, amb ella.

Dos homes van ensopegar amb la cadira travessada i una dona els va caure damunt. En un dir Jesús la confusió fou espantosa. Josella s’obrí pas fàcilment entre els qui lluitaven, i aviat ella i el seu capturador van ser al carrer.

Amb prou feines sabia per què havia obrat d’aquella manera: potser perquè la perspectiva de caure a mans d’aquell grup li havia semblat més terrible encara que el seu estat actual. L’home ni tan sols no li donà les gràcies. Es limità a ordenar-li que cerqués un altre bar on no hi hagués ningú.

—Sospito —digué Josella— que, encara que semblava el contrari, aquell home no era dolent. Però estava espantat. Molt més espantat que jo, en el fons. Fins i tot em donà una mica de menjar i de beguda. No ha començat a pegar-me fins a darrera hora, perquè ja estava begut, i jo no volia anar a casa seva amb ell. No sé què hauria passat si no arribeu a aparèixer. —Féu una pausa, i afegí—: Però estic francament avergonyida de mi mateixa. Això demostra el que val una noia moderna, a l’hora de veritat: només serveix per xisclar demanant ajuda.

Evidentment, Josella es trobava més bé, ara, tot i que encara no estava ben serena.

—Per la meva banda —vaig dir—, ara m’adono que en tot aquest afer he estat una mica espès, jo; i que he tingut molta sort. Quan he trobat aquella dona amb el seu fill, a Piccadilly, ja havia d’haver comprès la situació. Per pur atzar no he caigut en la mateixa trampa que vós.

—Sempre, en tots els temps, el propietari d’un gran tresor ha fet una vida precària —digué Josella, reflexivament.

—D’ara endavant no ho oblidaré —vaig fer jo.

—Ni jo —digué ella.

Vam callar uns instants, escoltant l’escàndol que se sentia a l’altre cafè.

—Bé, i què farem, ara? —vaig dir.

—Haig de tornar a casa. El pare m’espera. Evidentment, ja és inútil anar a cercar el doctor…, fins i tot suposant que hagi estat dels afortunats.

Semblà que anava a afegir alguna altra cosa, però vacil·là.

—Us fa res que us acompanyi? —vaig dir—. En els temps que correm, em penso que val més que cap de nosaltres no corri a l’aventura, tot sol.

Josella es girà per mirar-me, amb agraïment.

—Gràcies. He estat a punt de demanar-vos-ho, però he pensat que potser havíeu de tenir cura d’algú altre.

—No —vaig dir—. No tinc ningú, almenys a Londres.

—Me n’alegro per mi. No és només que tingui por que em tornin a agafar; prou que aniré amb compte, des d’ara. Però, francament, em fa por la solitud. Començo a sentir-me…, tan sola, tan desemparada!

Jo començava a veure les coses d’una altra manera. La sensació d’alleujament començava a ser vençuda en mi per la comprensió que les perspectives del futur eren francament ombrívoles. Inicialment, havia estat lògic de sentir una mena de superioritat, i, per tant, de confiança. Les nostres probabilitats de sobreviure a la catàstrofe eren un milió de vegades més nombroses que les dels altres. Mentre ells havien d’anar a les palpentes, cercant a les fosques, nosaltres no havíem de fer sinó entrar on ens plagués i allargar la mà per agafar allò que ens convindria. Però això no seria tot, evidentment…

—Em pregunto quants es deuen haver escapat del flagell, com nosaltres, i hi veuen encara —vaig dir—. Per la meva banda, m’he trobat amb un home, un nen i una criatura de pit: vós no n’heu trobat cap. Sospito que descobrirem que som molt pocs, certament. Dels altres, alguns ja han comprès que llur única esperança de salvació consisteix a apoderar-se d’algú que hi vegi. Quan tots ho comprenguin així, el panorama no serà gaire falaguer per a nosaltres.

El futur, en aquells moments, no em semblava que oferís sinó dues possibilitats: una existència solitària, assetjada per la por de ser capturat, o la formació d’un grup selecte per protegir-se d’altres grups. Els que hi vèiem perillàvem de convertir-nos en una mena d’acompanyants de presos, encadenats a ells, i era de preveure que s’entaularien lluites sagnants entre diverses bandes per apoderar-se de nosaltres. Encara meditava en aquestes poc engrescadores perspectives quan Josella, en aixecar-se, em tornà al present.

—Me n’haig d’anar —va dir—. Pobre pare! Ja són més de les quatre de la tarda.

Un cop a Regent Street altra vegada, vaig tenir una idea.

—Veniu —vaig dir—. Em sembla que recordo una botiga, per aquí…

No m’equivocava. Era una ganiveteria, on vam proveir-nos de sengles ganivets amb funda i dels corresponents cinyells per a portar-los.

—Em sento com un pirata —digué Josella tot cordant-se el seu.

—Sempre val més això que ser víctima d’un pirata —vaig fer jo.

Pocs metres més amunt vam trobar un automòbil lluent, espaiós, d’aquells que tenen un motor que gairebé no fa soroll. Però en el silenci de la ciutat, en engegar-lo, ens semblà que feia un estrèpit de mil dimonis. Vam tirar cap al nord, zigzaguejant per no topar amb els cotxes abandonats ni atropellar els cecs que en sentir el soroll del cotxe es quedaven immòbils, potser enmig del carrer. A mesura que ens atansàvem, les cares s’il·luminaven d’esperança; i la desil·lusió s’hi pintava quan sentien que passàvem de llarg. Pel camí vam veure un edifici que cremava de dalt a baix. Lluny, es veia la fumera d’un altre incendi. A Oxford Circus ara hi havia més gent, però vam poder passar sense dificultat, i, deixant endarrere la BBC, vam fer cap al passeig de cotxes de Regent’s Park.

Va ser un alleujament abandonar els carrers i entrar en un espai obert, on no es veien dissortats avançant a les palpentes. L’única cosa que vam veure que es movia van ser dos o tres petits grups de trífids que «caminaven» cap al sud. D’una manera o altra s’havien enginyat per arrencar llurs estaques i les portaven arrossegant de les cadenes. Vaig recordar que n’hi havia alguns exemplars sense esporgar, encadenats i estacats, però la majoria tancats en un doble clos, al costat del parc zoològic, i vaig preguntar-me com podien haver-se deslliurat. Josella també els va veure.

—Aquests sí que es deuen haver quedat tan frescos —digué.

La resta del camí va ser fàcil. Al cap de pocs minuts vaig frenar davant la casa que Josella m’indicà. Vam baixar del cotxe, i vaig empènyer la porta del jardí: un passeig feia una corba a l’entorn d’un bosquet miniatura que tapava gairebé del tot la vista de la casa. En tombar el revolt, Josella llançà un crit i arrencà a córrer cap endavant. Damunt la grava jeia una figura bocaterrosa, però amb el cap tombat de manera que se li veia un costat de la cara. Immediatament em vaig adonar del llarg senyal vermell qui li travessava la galta.

—Atura’t! —vaig cridar a Josella, tutejant-la per primera vegada, instintivament.

El to d’alarma de la meva veu la induí a obeir-me.

A aquelles altures, jo ja havia vist el trífid. Es dreçava entre els arbusts del bosquet, a poca distància de la figura caiguda en la grava.

—Torna cap aquí! De pressa! —vaig fer.

Mirant encara l’home colpit, Josella vacil·lava.

—Però és que… —començà, girant-se cap a mi.

Llavors es va interrompre. Esbatanà els ulls i llançà un xiscle.

Vaig girar-me en rodó, per descobrir un trífid a poc més d’un metre d’on era, darrere meu.

Instintivament vaig tapar-me els ulls amb les mans. Vaig sentir el xiulet del fibló que em fuetejava, però no vaig perdre els sentits, ni tan sols no vaig experimentar cap sensació ardent. En moments així, el pensament corre com un llamp: no va ser pas per reflexió, però, sinó per instint, que vaig saltar contra el trífid, i d’una empenta vam caure tots dos a terra, mentre li aferrava amb força la tija entre les meves mans, per la part de dalt, intentant arrencar-li el calze amb el fibló. Les tiges dels trífids no es trenquen, però es poden masegar amb relativa facilitat. I la d’aquell quedà ben masegada abans que em decidís a aixecar-me.

Josella continuava dreta en el mateix lloc, com paralitzada pel terror.

—Vine —li vaig dir—. N’hi ha un altre darrere teu.

Josella mirà endarrere, esporuguida, i s’atansà cap a mi.

—Però…, t’ha fiblat! —digué, com si no pogués creure-ho, i tutejant-me també, instintivament, en el pànic del moment que vivíem—. Com és que no…?

—No ho sé. No ho entenc. No comprenc com no m’ha fet res —vaig dir.

Vaig mirar el trífid caigut a terra. Recordant llavors els ganivets que havíem adquirit pensant en una altra mena d’enemics, vaig emprar el meu per tallar el fibló per la base, i vaig examinar-lo.

—Ara ho entenc —vaig dir, ensenyant a Josella les bufetes del verí—. Mira, són buides, esgotades. Si arriben a ser plenes, o mig plenes…

I vaig assenyalar cap a terra amb el dit gros, fent el gest clàssic.

Podia ben bé donar les gràcies a aquest fet, i també a la relativa immunitat que havia adquirit al verí dels trífids. Això no obstant, la fiblada m’havia deixat un senyal ardent al dors de les mans i al coll, que em coïa de mala manera. M’ho vaig fregar, tot mirant encara el fibló tallat.

—És estrany —vaig murmurar, més per a mi mateix que no per a ella.

Però Josella em sentí.

—Què trobes estrany?

—És la primera vegada que veig un fibló d’aquests tan absolutament buidat de verí. Deu haver fiblat molt recentment, i moltes vegades seguides.

Però probablement Josella no em sentí, aquesta vegada. Tenia tota la seva atenció posada en l’home que jeia exànime damunt la grava del jardí i en el trífid que el vetllava de prop.

—Com podríem retirar-lo d’allà? —féu.

—No podem fer res, si abans no liquidem el trífid —vaig dir jo—. D’altra banda…, bé, vull dir que em temo que ja no podem fer res per ell.

—Vols dir que…, és mort?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Sí. Indubtablement. No és la primera víctima dels trífids que veig. Qui era? —vaig preguntar.

—El vell Pearson. Ens feia de jardiner i de xofer del meu pare. Pobre home! El coneixia de tota la vida.

—Ho sento —vaig començar, lamentant que no se m’acudís res de millor per dir.

Però Josella em va interrompre.

—Mira! Oh, mira!

Vaig mirar en la direcció que m’indicava. Per la cantonada de la casa sortia una cama de dona enfundada en una mitja negra i una sabata negra també. La cama d’una dona que, evidentment, també era caiguda en terra i immòbil.

Prenent tota mena de precaucions vam desplaçar-nos a un altre lloc des d’on vam poder veure tota la seva figura. Una noia amb uniforme negre jeia, mig en el camí mig en un parterre de flors. En el seu rostre jovenívol i graciós es veia un senyal vermell brillant. Josella deixà escapar un sanglot.

—Oh, és Annie! Pobre Annie! —digué.

Vaig intentar de consolar-la una mica.

—Probablement han mort sense ni adonar-se’n —vaig dir-li—. Quan la fiblada és prou forta per matar, la mort es produeix gairebé instantàniament.

No vam veure cap altre trífid per allà. Probablement la cambrera havia estat víctima del mateix que havia matat el jardiner. Vam travessar junts el camí i vam entrar en la casa per una porta lateral. Josella cridà el seu pare. No contestà ningú. Tornà a cridar-lo. Tots dos vam parar l’orella en el profund silenci que regnava a la casa. Josella em mirà. Ni ella ni jo no vam dir res. En silenci, Josella s’endinsà per un corredor que conduïa a una porta entapissada. Vaig seguir-la. En obrir la porta, se sentí un xiulet, i un patac contra la porta i el bastiment, a cosa de dos o tres centímetres per damunt el seu cap. Josella tornà a tancar la porta immediatament i es girà per mirar-me, amb els ulls fora de les conques.

—N’hi ha un en el vestíbul —va dir.

Parlava en veu baixa, terroritzada, com si tingués por que el trífid pogués sentir-la.

Vam tornar a la porta de sortida, i al jardí altra vegada. Caminant per l’herba, per no fer soroll, vam fer la volta a la casa fins que vam poder llançar una mirada al vestíbul. La porta de vidres que donava al jardí era oberta, i el vidre d’un dels batents trencat. Un rastre de «petjades» fangoses passava per damunt el graó i la catifa. A l’extrem del rastre terrós hi havia un trífid, al centre de la cambra. La punta de la seva tija gairebé tocava al sostre, i oscil·lava lleugerament Al costat mateix del trífid jeia el cadàver d’un home d’edat, vestit amb una bata de seda. Vaig agafar Josella pel braç, de por que no entrés corrent a la casa.

—És…, el teu pare? —li vaig preguntar, tot i que ja sabia que ho era.

—Sí —féu Josella.

I es tapà la cara amb les mans. Tota ella tremolava.

Vaig romandre immòbil, sense apartar la vista del trífid, per si es decidia a atansar-se cap a nosaltres. Després vaig treure’m un mocador de la butxaca i el vaig donar a Josella. Poca cosa més podia fer per ella. Al cap d’una estona començà a asserenar-se. Recordant tota la gent que havíem vist aquell dia, vaig dir:

—Josella, no sé com dir-t’ho, però…, per la meva banda, més m’hauria estimat acabar així que haver de viure com viuran els altres.

—Sí —féu Josella, després d’un breu silenci.

Aixecà els ulls cap al cel, un cel blau, serè, per on navegaven uns núvols esponjosos, com plomes.

—Oh, sí —repetí, amb més convicció—. Pobre papà! No hauria pogut suportar la ceguesa. S’ho estimava massa, tot això. —Tornà a llançar una mirada a l’interior de la casa—. Què podem fer?, no puc pas deixar…

En aquell moment vaig copsar un moviment, darrere nostre, que es reflectia en el vidre de l’altre batent de la porta. Vaig girar-me ràpidament i vaig veure un trífid que emergia d’entre els arbusts i començava a travessar el prat de gespa. Avançava en línia recta cap a nosaltres. Vaig arribar a sentir la fressa de les seves fulles que es doblegaven alhora que la seva tija es balancejava endavant i endarrere.

No hi havia temps per perdre. No tenia idea de quants trífids més podia haver-hi pels voltants de la casa. Vaig aferrar Josella pel braç, altra vegada, i la vaig obligar a córrer, amb mi, per tornar al carrer. En el moment en què vam deixa-nos caure en els seients del cotxe, Josella es posà a sanglotar, per fi, sense control.

Vaig pensar que plorar li faria bé; i, encenent una cigarreta, vaig dedicar-me a pensar què podíem fer. Naturalment, a Josella no li agradaria gens deixar el seu pare tal com l’havíem trobat. Segurament voldria enterrar-lo. Però, tal com estaven les coses, això voldria dir que hauríem de cavar-li la tomba nosaltres mateixos. I, abans això, encara caldria liquidar els trífids dels voltants i prevenir-se contra els que poguessin presentar-se després. En conjunt, m’inclinava per deixar-ho córrer. Però, és clar, no es tractava del meu pare…

Com més hi pensava, menys gràcia em feia, tot plegat. No tenia idea de quants trífids podia haver-hi, a Londres. A cada jardí públic n’hi havia uns quants, pocs o molts, ben esporgats, naturalment, als quals es permetia de desplaçar-se lliurement; sovint n’hi havia d’altres, amb el fibló intacte, amarrats a una estaca o engabiats amb seguretat. Pensant en els que havíem vist en travessar Regent’s Park, em preguntava quants n’hi devia haver en els corrals de prop del zoo i quants se’n devien haver escapat. També en els jardins particulars n’hi havien força; era d’esperar que tots fossin degudament esporgats, però la descurança humana, en moltes coses, no té límits. Hi havia, a més, diverses plantacions de trífids i estacions experimentals, no gaire lluny de la ciutat…

Mentre això pensava, m’adonava que al fons de la meva ment s’agitava quelcom, una mena d’associació d’idees que no acabava de fer-se’m prou clara. Vaig fer un esforç per concentrar-hi la meva atenció, i finalment vaig reeixir-hi. Llavors em semblà que sentia la veu de Walter dient-me:

—T’ho asseguro, un trífid es troba en molt millors condicions per sobreviure que no pas un home cec.

És clar que quan m’havia dit això pensava en un home que havia quedat cec de resultes de la fiblada d’un trífid. Tanmateix, era una coincidència. Molt més que una coincidència. En tot cas, feia esgarrifar, ara, vist el que havia passat.

Vaig continuar recordant. No, tot allò havia sorgit d’una reflexió de tipus general; això no obstant, ara adquiria un relleu especial…

—Imagina’t que perdéssim la vista —m’havia dit—. Llavors la nostra superioritat respecte dels trífids desapareixeria del tot.

És clar que de coincidències se’n produeixen constantment, i que només de tant en tant ens n’adonem…

Un cruixit en la grava em tornà al present. Un trífid baixava pel passeig interior del jardí cap a la porta de sortida. Inclinant-me cap al costat on seia Josella vaig aixecar el vidre de la finestra.

—Arrenca! Arrenca! —digué Josella, histèricament.

—Aquí no ens pot passar res —vaig fer jo—. Vull veure què fa.

Això sol em bastà per respondre a una de les meves preguntes. Avesat com estava al tracte amb els trífids, havia oblidat la reacció habitual de la gent davant els trífids no esporgats. Immediatament vaig comprendre que Josella ni me’n parlaria, de tornar a casa seva: la seva reacció era la general: allunyar-se d’on hi havia un trífid, i no tornar-hi per res.

El trífid es deturà a la porta. S’hauria jurat que «escoltava». Nosaltres vam romandre immòbils i muts; Josella el mirava amb horror. Jo esperava que dispararia el seu fibló contra el nostre cotxe. Però no ho va fer pas. Probablement les nostres veus, ofegades dins el cotxe tancat, li van fer creure que ens trobàvem fora del seu abast. Es balancejà, girà maldestrament cap a la dreta i va desaparèixer pel passeig del jardí del costat.

Josella sospirà alleujada.

—Oh, anem-nos-en, abans no torni —implorà.

Vaig engegar, i, fent girar el cotxe en rodó, vam fer cap a Londres altra vegada.