Tynsham

No era probable que a ningú li passés per alt el Manor. Més enllà de les casetes que constituïen el poble de Tynsham, l’alt mur de tanca d’una finca corria al llarg de la carretera. Vam seguir el mur fins arribar a la massissa reixa d’entrada. Darrere la reixa muntava la guàrdia una noia amb la cara més seriosa que he vist mai, tant, que gairebé deixava de ser humana. La noia tenia a les mans una escopeta, que engrapava amb molt poca traça. Vaig fer senyal a Coker que parés, i vaig cridar una salutació a la noia. Ella obrí els llavis i va dir alguna cosa, però amb el soroll dels motors no vam sentir res. Vam parar els motors.

—És Tynsham Manor? —vaig preguntar.

La noia no estava disposada a informar, sinó a informar-se.

—D’on veniu? Quants sou? —preguntà.

M’hauria estimat més que no jugués d’aquella manera amb l’escopeta. Breument, i sense deixar de vigilar els seus dits inquiets, vaig explicar qui érem, per què anàvem allà, i què portàvem, i li vaig jurar que no hi havia ningú més amagat dins els camions. No estava massa segur que m’escoltés. Tenia els ulls fits en els meus, amb l’expressió especulativa i ombrívola dels gossos perdiguers, i era evident que les meves paraules no aconseguien d’esvanir les seves sospites. Quan sortí per donar una ullada als camions i comprovar les meves declaracions, vaig desitjar-li que no es trobés mai amb un grup que justifiqués les seves sospites. La noia, després d’examinar els camions, no va dir pas que es considerava satisfeta —potser li semblava que això l’hauria minvada als nostres ulls—, però ens deixà entrar.

—En arribar a la cruïlla tireu cap a la dreta —em cridà, quan passàvem la reixa.

I immediatament tornà al seu lloc de guàrdia. Més enllà d’una breu avinguda d’oms s’estenia un parc arreglat a l’estil de les darreries del segle XVIII, puntuat d’arbres que havien tingut prou espai per expandir-se a pler. La casa, quan aparegué a la nostra vista, no era, certament, un model arquitectònic, però resultava impressionant, tanmateix. Ocupava una superfície considerable i era constituïda per una aglomeració de construccions de diversos estils, com si cap dels seus anteriors propietaris no hagués estat capaç de resistir la temptació de deixar-hi la seva marca personal. Cada un d’ells, sense deixar de respectar per això l’obra dels seus avantpassats, havia sentit la necessitat, evidentment, d’expressar l’esperit de la seva pròpia època. Cap d’ells no havia tingut massa en compte els nivells de les construccions anteriors, de manera que el resultat final era bastant divertit, però simpàtic i casolà.

El camí de la dreta ens portà a un ample pati on ja hi havia d’altres vehicles aparcats. A l’entorn, tot eren cotxeres i estables. Coker aparcà al meu costat, i baixà del camió. No es veia ni una ànima.

Vam entrar per la porta de darrere del cos central, que era oberta, i vam endinsar-nos per un llarg corredor. Al capdavall hi havia una cuina espaiosa, on encara se sentia olor de menjar calent. De l’altra banda d’una porta, que s’obria a l’extrem oposat de la cuina, arribava remor de veus i de vaixella, però per arribar allà on eren els invisibles estadants encara vam haver d’internar-nos per un corredor fosc i passar una altra porta.

El lloc on vam entrar devia haver estat, suposo, el menjador del servei, en un temps en què aquest era prou nombrós per a requerir una peça d’aquelles dimensions, on podien menjar cent persones ben assegudes i sense encongiments. En aquell moment, els presents, asseguts en bancs al llarg de les taules, devien ser de cinquanta a seixanta, i era evident, a la primera mirada, que gairebé tots eren cecs. Mentre seien, pacientment, esperant, un petit nombre de persones que hi veien estaven d’allò més enfeinades. En una taula auxiliar, tres noies es dedicaven a esquarterar pollastres. Vaig atansar-me a una d’elles.

—Acabem d’arribar —li vaig dir—. Què podem fer?

La noia féu una pausa, amb la forquilla a la mà, i es tirà endarrere un ble de cabells, amb l’ajuda del canell.

—Ens fareu un favor si un de vosaltres s’ocupa de la verdura i l’altre dels plats —va dir.

Vaig atansar-me a dues olles descomunals, plenes de patates i de cols, i vaig començar a omplir els plats que Coker portava a les taules. Mentrestant, vaig examinar els rostres dels ocupants del menjador. Josella no hi era, ni tampoc cap dels personatges més destacats del grup de la Universitat, encara que em semblà reconèixer les cares d’algunes de les dones presents.

La proporció d’homes era molt més elevada que en el primer grup. Uns quants devien ser londinencs, o almenys habitants de ciutat, però la majoria eren gent de poble, i vestien a tall de pagesos. L’excepció era constituïda per un clergue de mitja edat. Tots els homes, evidentment, eren cecs.

En les dones, la diversitat era més accentuada. N’hi havia que anaven vestides de ciutat; d’altres, probablement, eren del mateix poble. D’entre les darreres només hi havia una noia que hi veia; en el primer grup, en canvi, n’hi havia mitja dotzena que hi veien perfectament, i d’altres que, tot i que eren cegues, sabien desenvolupar-se gairebé normalment.

Coker també s’havia dedicat a examinar els presents.

—Què?, no l’heu vista, encara? —em preguntà, en veu baixa.

Vaig fer que no amb el cap, desoladament. Ara m’adonava que, en el fons, m’havia fet la il·lusió de trobar Josella allà, tot i que fins aquell moment m’havia negat a confessar-m’ho.

—És curiós —continuà Coker—, però pràcticament aquí no hi ha ningú dels qui vaig raptar jo, a part aquella noia de l’extrem.

—Us ha reconegut? —vaig preguntar.

—Em penso que sí, perquè m’ha clavat una mala mirada!

Després d’haver servit la resta dels comensals, Coker i jo vam instal·lar-nos en una taula amb els nostres plats ben plens. Després d’una setmana de menjar conserves, la verdura ens semblà una menja exquisida. En acabar l’àpat, algú donà uns cops damunt la taula, per imposar silenci. El clergue s’aixecà, i parlà:

—Amics meus, és just que a la fi d’un altre dia renovem la nostra acció de gràcies a Déu per la gran mercè que ens ha atorgat en preservar-nos enmig d’aquesta calamitat. Us prego que li demaneu que miri amb ulls de compassió els qui encara erren solitaris en la tenebra, i que els condueixi cap aquí per tal que puguem ajudar-los. Demanem-li tots que puguem sobreviure a les proves i tribulacions que ens esperen per tal que quan Ell ho vulgui així, i amb la seva ajuda, puguem prendre part activa en la reconstrucció d’un món millor, a glòria seva.

Inclinà el cap.

—Omnipotent i eternal Déu…

Després de l’«amén» encetà un himne. Acabat l’himne, els comensals van retirar-se, en grups, conduïts per quatre de les noies que hi veien.

Vaig encendre una cigarreta. Coker me n’agafà una, distretament, sense fer cap comentari. Una noia se’ns atansà.

—Voleu ajudar-nos a desparar les taules? —demanà—. La senyoreta Durrant tornarà aviat, suposo.

—La senyoreta Durrant? —vaig repetir.

—És l’organitzadora —explicà la noia—. Ja us entendreu amb ella.

La senyoreta Durrant no tornà fins al cap d’una hora, quan ja era gairebé fosc del tot. Ens va rebre en una petita cambra que semblava un despatx, il·luminada només per dues espelmes posades damunt la taula. Immediatament la vaig reconèixer: era la dona morena que havia pres la paraula en nom de l’oposició en la reunió de la Universitat. Durant uns segons, fixà tota la seva atenció en Coker, amb una expressió no gens amistosa, certament.

—M’han informat —féu, fredament, mirant Coker com si fos una mena de bandit—, m’han informat que sou l’individu que organitzà el rapte en la Universitat. —Coker assentí i esperà—. Llavors permeteu-me que us digui, d’un cop per sempre, que en la nostra comunitat no acceptem els mètodes brutals, ni tenim intenció de tolerar-los.

Coker inicià un somriure, i digué, tan refinadament com li fou possible:

—Tot són punts de vista. Qui pot jutjar qui va ser més brutal, els qui van veure una responsabilitat immediata i es van quedar, o els qui van veure una responsabilitat futura i se’n van anar?

La senyoreta Durrant continuà mirant-lo amb la mateixa expressió, però, evidentment, el seu judici sobre la mena d’home que era Coker canviava per moments. Ni la seva resposta ni el seu estil oratori no eren els que n’havia esperat.

Després s’adreçà a mi.

—Vós també vau participar en els fets? —em preguntà.

Li vaig explicar la meva «participació» en qualitat de víctima, i vaig aprofitar l’avinentesa per fer-li una pregunta:

—I què se n’ha fet de Michael Beadley, el Coronel i tota la resta?

La pregunta no va ser ben rebuda.

—Han anat a un altre lloc —féu la senyoreta Durrant, secament—. La nostra és una comunitat decent, amb principis cristians, i tenim la intenció de no abandonar-los. Aquí no hi ha lloc per a les persones immorals. La decadència, la immoralitat i la manca de fe van provocar la majoria dels mals del vell món. Els qui hem estat preservats de la mort tenim el deure d’edificar una nova societat on això no torni a passar. Els cínics i els super-intel·lectuals no ens agraden, per més brillants que siguin les teories amb les quals pretenguin disfressar llur llicenciositat i llur materialisme. Som una comunitat cristiana, i no pensem deixar de ser-ho.

I em mirà desafiadorament.

—Així, doncs, us vau separar? —vaig fer—. I on van anar, ells?

La senyoreta Durrant contestà, durament:

—Ells se’n van anar, i nosaltres ens vam quedar. Això és l’únic que interessa. Mentre no pretenguin influir en el nostre àmbit, poden condemnar-se, si així els plau. I puix que es consideren per damunt les lleis de Déu i dels costums civilitzats, no dubto que es condemnaran, certament.

Acabà la seva declaració tancant les barres amb tanta força que vaig comprendre que perdria el temps si continuava preguntant. Després s’adreçà a Coker:

—Què sabeu fer, vós? —li preguntà.

—Diverses coses —féu Coker, tranquil·lament—. Opino que abans de decidir res hauríeu de deixar-me veure com van les coses per aquí.

La senyoreta Durrant vacil·là, una mica desorientada. Evidentment, havia pensat prendre una decisió en aquell mateix moment, però davant l’actitud de Coker canvià de pensament.

—D’acord. Torneu a veure’m demà al vespre i en parlarem —digué.

Però Coker encara no estava disposat a retirar-se. Abans va voler saber més coses: l’extensió de la finca, el nombre de persones que hi vivien, la proporció de cecs, i un munt de detalls més. I la senyora Durrant no va tenir més remei que informar-lo.

Abans de retirar-nos, vaig preguntar per Josella. La senyoreta Durrant arrugà el front.

—Aquest nom em sona. Però, de què…? Per ventura es presentà en les darreres eleccions del partit conservador?

—Em penso que no. Josella…, va escriure un llibre —vaig dir.

—Un llibre? —començà la senyoreta Durrant. Immediatament recordà—. Oh, sí…, sí! Bé, realment, senyor Masen, sospito que aquesta senyoreta no ha de sentir cap mena d’interès pel tipus de societat que ens proposem d’edificar aquí.

Un cop al corredor, Coker em mirà. La darrera claror del capvespre em va permetre d’endevinar-li un somriure als llavis.

—Tot això fa una terrible ferum d’ortodòxia —digué—. Orgull i prejudicis, ja sabeu què vull dir. Aquesta pobra dona necessita ajuda. La necessita desesperadament, però per res del món no ho confessaria.

Coker es deturà davant una porta oberta. Era massa fosc per poder veure res del que hi havia dins aquella cambra, però quan hi havíem passat per davant, una estona abans, encara era prou clar per a poder comprovar que era un dormitori d’homes.

—Vaig a fer-la petar una mica amb aquests minyons —va dir Coker—. Fins després.

El vaig veure entrar a la cambra i vaig sentir-lo com adreçava una alegre salutació a la companyia. Després, vaig continuar el meu camí, fins al menjador.

Allà no hi havia altra claror que la que feien tres espelmes posades damunt una taula. Al costat mateix de les espelmes, una noia s’esforçava per sargir una peça de roba.

—Hola —féu la noia—. És terrible, oi? Com dimonis s’ho devien fer per a poder treballar de vespres, en els vells temps?

—No tan vells com això —li vaig dir jo—. Ara el passat i el futur coincideixen. O coincidiran si algú ens ensenya com es fabriquen les espelmes, que sinó serà pitjor encara.

—Teniu raó. —Aixecà el cap i em mirà—. Heu arribat de Londres avui?

—Sí.

—Com està, allò?

—Acabat —vaig dir.

—Deveu haver vist coses terribles —suggerí.

—Certament —vaig fer—. I vós, quant de temps fa que sou aquí?

La noia m’explicà els esdeveniments sense massa entusiasme.

El rapte organitzat per Coker a la Universitat només hi havia deixat mitja dotzena de persones vidents, entre elles, la senyoreta Durrant i la que em parlava. Durant el dia que seguí, la senyoreta Durrant s’havia instal·lat com a directora del grup, d’una manera no massa eficaç. No podien pensar en sortir immediatament de Londres, puix que només un dels components del grup era capaç de conduir un camió. Però a darrera hora del segon dia, Michael Beadley i dos més havien tornat, i durant la nit encara n’havien tornat d’altres. L’endemà a migdia, tenien prou conductors per a una dotzena de vehicles. Llavors havien decidit que calia emprendre la marxa immediatament, sense esperar ningú més.

Tynsham Manor havia estat elegit com a primer destí només perquè el Coronel coneixia l’indret i li semblava un lloc avinent.

En conjunt, constituïen un grup mal avingut, i els seus caps n’eren perfectament conscients. L’endemà del dia d’arribada havien celebrat una assemblea més reduïda però molt semblant a la celebrada anteriorment a la Universitat. Michel i els seus havien declarat que hi havia molta feina a fer, i que no tenien la intenció de malversar llurs energies intentant de convèncer un grup ple de prejudicis. L’afer era massa important, i la urgència massa extremada. Florence Durrant s’havia mostrat d’acord amb ells, quant a la conveniència de separar-se. No comprenia com algú podia estar tan obcecat i mostrar-se tan poc agraït pel miracle que els havia conservat la vida, com per entossudir-se a perpetuar unes doctrines que durant més d’un segle havien intentat de minar el cristianisme. Per la seva banda, ella no desitjava viure en comunitat amb una secció que constantment intentaria de pervertir la fe senzilla dels qui no s’avergonyien de demostrar el seu agraïment a Déu complint les seves lleis. També ella s’adonava que la situació era greu.

L’escissió deixà els dos grups molt desequilibrats. La senyoreta Durrant descobrí que només tenia al seu costat cinc noies que hi veien, una dotzena, més o menys, de noies cegues, uns quants homes i dones de mitja edat, cecs també, i ni un sol baró vident. En aquelles circumstàncies, es féu evident que el grup de Michel Beadley seria el que hauria d’abandonar el refugi i cercar-ne un altre. Com que els camions encara estaven carregats, res no podia entretenir-los, i a primera hora de la tarda se n’havien anat, deixant la senyoreta Durrant i els seus seguidors sols al Manor.

Fins aquell moment encara no hi havia hagut ocasió d’inspeccionar a fons les possibilitats que oferien la finca i el seu veïnat. La major part de la casa havia estat tancada, però en les dependències de servei s’havien trobat rastres de recent ocupació. Una investigació de l’hort bastà per donar una idea del que havia estat de les persones que vivien allà. Els cadàvers d’un home, una dona i una nena jeien al costat d’un escampall de fruita collida. Prop d’ells, un parell de trífids esperaven, pacientment, amb les arrels enfonsades a terra. Prop de la granja model situada a l’extrem més allunyat de la finca la situació era la mateixa. No era ben clar si els trífids havien penetrat des de l’exterior per alguna porta oberta, o si eren exemplars del mateix jardí interior que, havent trencat llurs lligams, havien liquidat els habitants de la casa; en tot cas, constituïen un perill que calia eliminar immediatament. La senyoreta Durrant havia enviat una de les noies que hi veien a tancar totes les reixes i portes del mur, i, per la seva banda, havia espanyat la porta de l’armeria del Manor. Malgrat llur inexperiència, ella i una altra noia jove havien aconseguit de decapitar tots els trífids que van trobar: vint-i-sis, en total. No se n’havia vist cap més dins el clos, i s’esperava que no podria entrar-ne cap altre.

L’endemà, una investigació pel poble havia demostrat que el nombre de trífids que hi circulava era considerable. Només havien sobreviscut els habitants que s’havien tancat dins llurs cases i que havien pogut subsistir a base de les provisions acumulades anteriorment, o els qui, havent sortit a cercar menjar, havien tingut la fortuna de no trobar-se amb cap trífid. Tots els supervivents s’havien traslladat al Manor. Eren gent sanitosa i robusta, però, almenys de moment, resultaven una càrrega més que no pas una ajuda, perquè tots ells eren cecs.

Durant el dia havien arribat quatre noies més. Dues havien vingut en un camió carregat, que conduïen per torns, i portant una noia cega amb elles. L’altra havia vingut sola en un cotxe, havia donat una ullada al Manor i havia continuat el seu camí. De les diverses dones que havien passat per allà durant els dies següents només dues havien volgut quedar-se. De tots els arribats, només dos eren homes. La majoria dels homes, semblava, havien sabut deslliurar-se abans que les dones de les xarxes de Coker, però havien tornat amb el grup original.

De Josella, la noia no me’n va poder dir res. Era evident que el nom no li sonava, i la descripció que li’n vaig fer no suscità en ella cap record.

Encara enraonàvem quan els llums elèctrics del menjador es van encendre, tot d’una. La noia aixecà els ulls per mirar-los, astorada. Apagà les espelmes i continuà sargint, no sense aixecar de tant en tant el cap per mirar les bombetes, com si no s’ho pogués acabar de creure.

Pocs minuts després entrà Coker.

—Heu estat vós, suposo? —li vaig dir, assenyalant els llums.

—Sí —va dir—. Tenen un grup electrogen. I trobo que val més gastar el combustible que no pas deixar-lo evaporar inútilment.

—De manera que hauríem pogut tenir llum tots aquests dies passats? —preguntà la noia.

—Només calia que us haguéssiu pres la molèstia d’engegar el motor —digué Coker, mirant-la—. Si volíeu llum, per què no intentàveu d’engegar-lo?

—Jo no sabia que hi havia cap motor; a més, no hi entenc res, jo, en motors i electricitat.

Coker continuà mirant-la, pensarós.

—De manera que us heu limitat a quedar-vos asseguda a les fosques? —remarcà—. I quant de temps us penseu que podreu sobreviure si us limiteu a restar asseguda a les fosques quan el que cal és moure’s i fer coses?

El to de Coker ferí la noia.

—No és culpa meva si no serveixo per a això.

—No estic d’acord amb vós —féu Coker—. No solament és culpa vostra, sinó que és una culpa que us l’heu creada vós mateixa. És una autèntica pose, això de considerar-vos massa espiritual per entendre en mecànica. És una estúpida forma de vanitat. Tothom comença per no saber res de res. Però Déu ens ha donat un cervell per fer-lo servir. I no fer-lo servir no és cap virtut digna d’elogi: fins i tot en les dones és una falla que cal deplorar.

La noia semblava francament irritada. També Coker s’havia mostrat irritat des que havia entrat.

—Tot això està molt bé —féu la noia—, però el cervell de cadascú funciona a la seva manera. Els homes entenen en màquines i en electricitat, mentre que per regla general, les dones no s’interessen per aquesta mena de coses.

—No em vingueu amb històries, que això no m’ho empasso —féu Coker—. Sabeu perfectament que les dones poden manejar les màquines més complicades i delicades quan es prenen la molèstia d’intentar comprendre-les. El que passa és que generalment tenen massa mandra per a prendre’s aquesta molèstia, si no s’hi veuen obligades per les circumstàncies. Per què haurien de preocupar-se’n quan la tradició de la seva indefensió pot ser racionalitzada com una virtut femenina…, i així es pot carregar la feina a un altre? Ordinàriament és una pose que no val la pena de desemmascarar. Els homes han contribuït a mantenir-la, encarregant-se d’adobar l’aspiradora de la pobra doneta, i canviant-li els fusibles fosos. Ambdues parts han acceptat l’engany de comú acord. I així, l’home és sempre el que s’embruta les mans, al capdavall. —Coker s’havia engegat i ja no es podia deturar—. Fins ara hem pogut permetre’ns el luxe de divertir-nos a propòsit d’aquesta mena de peresa mental i de parasitisme. A despit de generacions senceres de xerrameca sobre la igualtat dels sexes, els interessos creats eren massa importants per a abandonar la idea de la dependència de les dones. Però, a l’hora de la veritat, s’ha demostrat sempre que les dones podíeu servir pel mateix que els homes. En dubteu? Penseu en els temps de guerra, quan les dones fèieu de mecànics.

—Però ho fèiem molt malament —observà la noia—. Tothom ho diu.

—Ah, ve’t aquí el mecanisme defensiu en acció! Permeteu-me que us recalqui que gairebé tothom té un interès o altre a dir-ho així. I fins a cert punt és veritat —confessà—. I per què? Perquè gairebé totes les dones no solament van haver d’aprendre les nocions de mecànica acceleradament i sense prou base, sinó que van haver de «desaprendre» certs hàbits curosament conservats durant segles, com el de considerar les tasques mecàniques com una cosa massa grollera per a elles.

—No sé per què m’heu hagut de tirar la cavalleria a sobre justament a mi —féu la noia—. No sóc pas l’única que no ha engegat aquest maleït motor!

Coker va somriure.

—Teniu raó. No és just de part meva. Simplement, el fet de trobar el motor a punt de funcionar, sense que ningú hagués estat capaç de posar-lo en marxa m’ha fet sortir de polleguera.

—Trobo que tot això havíeu de dir-ho a la senyoreta Durrant, i no a mi.

—No patiu, que prou que li ho diré. De tota manera, això li interessa a ella, però també a vós, i a tots. Els temps han canviat radicalment. Ja no s’hi val a dir: «Ai, en això sí que no hi entenc res»!, i a deixar que un altre faci la feina. No s’hi val a confondre la ignorància amb la innocència. I la ignorància ha deixat de ser divertida. És perillosa, compreneu?, molt perillosa! Si no ens afanyem tots plegats a entendre una mica en tot el que abans no ens interessava gens ni mica, ni nosaltres i els qui depenen de nosaltres no sortirem del malpàs.

—No sé per què heu de descarregar tot el menyspreu que sentiu per les dones, sobre meu…, només per causa d’aquest maleït motor —féu la noia, queixosa.

Coker aixecà els ulls al cel.

—Valga’m Déu! Diu que menyspreo les dones, quan acabo de dir que considero que són capaces de fer-ho tot tan bé com els homes, si s’hi entesten!

—Però heu dit que som uns paràsits. I això no és gens amable, de part vostra.

—No em proposo pas de dir coses amables, ara. I el que he dit és que en el món que ha desaparegut, a les dones els convenia molt de fer el paper de paràsits.

—I tot això només perquè no sé fer funcionar un motor fastigós i pudent!

—Valga’m Déu —féu Coker—. Voleu deixar estar en pau aquest motor d’una vegada?

—Llavors per què…?

—El motor no és sinó un símbol. L’important és que hem de mirar d’aprendre no solament allò que ens agrada de fer, sinó tot el que puguem fer per tal de col·laborar a la bona marxa de la comunitat. Els homes no poden limitar-se a omplir una papereta de vot i passar la feina a un altre. I quant a les dones, d’ara endavant no es podrà considerar que cap d’elles ha complert les seves obligacions socials si s’ha limitat a enamorar un home a bastament per fer-se mantenir per ell i anar-li donant fills que haurà d’educar un altre…

—No veig què té que veure això amb motors…

—Escolteu —féu Coker, carregant-se de paciència—. Si mai teniu un fill, què voleu?, que esdevingui un salvatge o un home civilitzat?

—Un home civilitzat, naturalment.

—Llavors, cal que feu tot el possible perquè visqui en un ambient civilitzat. Tot el que ell ha d’aprendre, ho aprendrà de nosaltres. Hem de mirar, doncs, de saber tantes coses com puguem, i de viure d’una manera tan intel·ligent com sigui possible, per tal d’oferir-li tantes coses bones com estigui al nostre abast oferir-li. Això vol dir que cal treballar de ferm, i «pensar!». Les condicions han canviat, i, per tant, cal canviar de punts de vista!

La noia recollí la roba que sargia, i mirà Coker uns moments, amb expressió crítica.

—Amb aquesta mena d’opinions que teniu, em penso que us trobaríeu més bé en el grup del senyor Beadley —digué—. Aquí no tenim la intenció de canviar els nostres punts de vista…, ni de cedir en els nostres principis. Per això ens vam separar de l’altre grup. De manera que si la manera d’obrar de la gent respectable no us escau, em penso que valdrà més que us n’aneu.

I aixecant el nas enlaire, es retirà, plena de dignitat.

Coker es quedà mirant com s’allunyava. Quan la porta es tancà, deixà anar un reguitzell de paraules gruixudes. Jo em vaig posar a riure.

—Doncs què esperàveu? —vaig fer—. Li heu engegat un discurs mateix que si us haguéssiu adreçat a una reunió de delinqüents…, i responsables, a més, de tot el sistema social occidental. I encara us sorprèn que s’hagi ofès.

—Esperava que comprendria les meves raons —murmurà Coker.

—No sé per què havia de comprendre-les. Tots fem igual: no actuem pas per reflexió sinó per hàbit. Aquesta noia s’oposarà a tota modificació, raonable o no, que entri en conflicte amb els seus antics criteris d’allò que està bé i allò que no ho està, i ho farà ben convençuda que així demostra una gran fermesa de caràcter. Voleu anar massa de pressa. Ensenyeu els Camps Elisis a un home que acaba d’abandonar la seva pàtria, i no hi veurà cap gràcia: deixeu-li viure-hi un quant temps i començarà a pensar que la pàtria venia a ser com allò, però millor. Aquesta noia s’adaptarà, amb el temps, i continuarà convençuda que no ha canviat gens ni mica.

—Dient-ho d’altra manera: sou partidari d’improvisar a mesura que sorgeixen les necessitats, sense fer plans. Així no farem res de bo.

—Aquesta és la tasca dels caps. Els caps han de fer plans, però han de tenir la prudència de no dir-ho. A mesura que els canvis esdevenen necessaris, els han d’introduir com una concessió, temporal, és clar, a les circumstàncies. Els plans prefabricats sempre provoquen oposició, mentre que les concessions a les circumstàncies s’imposen per si mateixes.

—Ho trobo molt maquiavèl·lic, tot això. A mi m’agrada saber on vaig, i anar-hi directament.

—Doncs a la majoria de la gent no els agrada, això, encara que diguin que sí. S’estimen més veure’s obligats a canviar, ser conduïts. Així no cometen mai cap error; si se’n produeix algun, sempre és culpa d’un altre. Això d’anar al gra, amb plans a llarga distància, és una actitud mecanicista, i les persones no són màquines. Cada u té el seu propi cervell, generalment bastant rústic, i mai no es troben tan bé com dins el solc familiar.

—Tinc la impressió que no confieu gaire en l’èxit de Beadley, doncs. Beadley és un planificador.

—Tindrà els seus problemes. Però el seu grup està d’acord amb ell. Aquest grup, en canvi, és negatiu —vaig assenyalar—. De fet, els que es van quedar aquí no van elegir una actitud positiva, sinó que es van limitar a oposar-se a qualsevol mena de pla. —Després d’una pausa, vaig afegir—: Aquesta noia ha tingut raó en una cosa, sabeu? Vós encaixaríeu més amb l’altre grup. La seva reacció no és sinó un botó de mostra de la que desencadenareu en la resta si els parleu així. No podeu conduir un ramat a mercat en línia recta; però hi ha moltes maneres de fer-l’hi arribar.

—Trobo que aquest vespre esteu molt cínic, i molt metafòric —observà Coker.

Vaig protestar.

—No és pas cínic, això d’observar com un pastor condueix el seu ramat.

—Però més d’un trobaria cínica la comparació dels éssers humans amb un ramat.

—Tanmateix, sempre és menys cínic i més eficaç que no pas comparar-los amb unes màquines susceptibles de ser dirigides per transmissió de pensament a distància.

—No ho sé, no ho sé —féu Coker—. Hauré de pensar-hi, en tot això, hauré de pensar-hi.