Un món fet petit

A partir d’aquell moment vaig començar un diari, barreja de llibre de comptabilitat i d’arxiu de records. Hi figuren notes dels llocs on les meves expedicions em van portar, detalls dels queviures recollits, càlculs de les quantitats disponibles, observacions sobre l’estat de la finca i dels terrenys circumdants, amb notes sobre què calia menjar primer per evitar que es fes malbé. Els queviures, el combustible i les llavors constituïen alguns dels objectes permanents de les meves recerques. Però no eren pas els únics. Al meu diari figuren entrades de roba de vestir, eines, roba blanca, bateria de cuina, llenya, filferro, filat metàl·lic, i també llibres.

Repassant el diari, veig que al cap d’una setmana de la meva tornada de Tynsham vaig començar a construir una tanca de filat per privar l’entrada als trífids. De fet ja havíem construït abans una barrera per a lliurar-nos dels trífids dins el jardí immediat a la casa. Però llavors vaig començar a realitzar un pla més ambiciós, amb la pretensió de crear un clos lliure de trífids d’una extensió de diversos centenars d’àrees. Es tractava d’erigir una tanca alta, de filat, aprofitant les característiques naturals del terreny, i, més endins, una tanca més baixa, destinada a protegir-nos a nosaltres o als nostres ramats, i a evitar que, en apropar-nos massa a la tanca exterior, els trífids poguessin encalçar-nos amb llurs fiblons. Fou una feina pesada i llarga, que vaig trigar mesos a completar.

Al mateix temps, vaig emprendre la tasca d’aprendre les beceroles de l’agricultura i de la cria de bestiar. No és una cosa fàcil d’aprendre en els llibres. Per començar, a cap tractadista no se li havia acudit de suposar que cap pagès en potència podia començar a partir del zero absolut. Vaig descobrir, doncs, que totes les obres de text començaven, per dir-ho així, per la meitat, donant per fet que l’estudiant posseïa ja una base i un vocabulari que jo ignorava. Els meus coneixements biològics especialitzats no em servien de res, davant els problemes pràctics. Gran part de la teoria exigia materials i substàncies que no posseïa o que no hauria identificat encara que les hagués trobades. Aviat vaig comprendre que em caldria suar de valent per arribar a treure algun profit de tot allò.

Tampoc no és fàcil, a través dels llibres, d’aprendre l’art de la cria de bestiar ni l’ofici d’escorxador. D’altra banda, la realitat presenta constantment problemes que no figuren en cap llibre.

Sortosament hi havia temps de sobres per poder cometre errors i treure’n les lliçons corresponents. El fet de saber que podíem passar anys sencers tot havent de refiar-nos exclusivament dels nostres propis recursos impedí que ens desesperéssim. I el fet de consumir els queviures emmagatzemats no ens dolia, puix que sabíem que tampoc no es podien conservar indefinidament.

Per pura precaució, vaig deixar passar tot un any abans de tornar a Londres. La capital resultà una zona ideal per al saqueig, però certament depriment. S’hauria dit, encara, que havia de bastar el toc d’una vareta màgica per tornar a la vida la ciutat, tot i que la majoria dels vehicles abandonats pels carrers ja eren rovellats. Al cap d’un any, la decadència ja es feia més evident. Els carrers eren plens de runa despresa de les façanes de les cases, teules arrencades pel vent i xemeneies enrunades. Entre les pedres creixien les herbes fins al punt d’obstruir les boques de les clavegueres. Moltes teulades s’havien enfonsat i a través de les finestres es veien cels rasos, caiguts, parets humides, amb el paper arrencat… Els jardins públics havien esdevingut boscos naturals que començaven a envair els carrers més pròxims. Les herbes i els arbusts creixien arreu, en les escletxes i les esquerdes, i fins i tot en els seients dels automòbils abandonats. I, cosa curiosa, a mesura que la vegetació s’expandia i triomfava, la ciutat esdevenia menys opressiva a la vista de l’espectador. A mesura que la sensació d’una possible resurrecció al toc d’una vareta màgica s’esvania, s’esvanien també els fantasmes del passat, retirant-se a poc a poc al refugi de la història.

Una vegada —no aquell any, ni l’altre, sinó més tard— recordo que vaig tornar a Piccadilly Circus. Malgrat l’esforç mental que vaig fer per a recrear en la imaginació les multituds i el trànsit que hi havia vist circular anys endarrere, ja no em va ser possible d’aconseguir-ho. Tot allò havia passat a la història, com les festes públiques al Coliseu de Roma o l’exèrcit dels assirians. Més m’impressionaven els records que m’escometien de tant en tant, en moments d’oci, que no l’espectacle d’aquells mateixos llocs en plena ruïna. Un cop a casa, en el nostre refugi rural, no m’era difícil de recordar la vida d’abans, amb tots els seus avantatges; en canvi, quan era a Londres, o a allò que en restava, només aconseguia de recordar-ne la folla frisança, i arribava a dubtar que haguéssim perdut gran cosa en el canvi…

El primer viatge a Londres el vaig fer tot sol, i vaig tornar-ne amb unes quantes caixes d’armament anti-trífid, paper, peces de motors, els llibres Braille i la màquina d’escriure que Dennis tant desitjava, a part d’alguns articles de luxe com ara begudes, caramels, discos i més llibres per a tots nosaltres. Una setmana més tard, Josella va voler acompanyar-me per anar a cercar roba, no solament per als grans, sinó per al petit de Mary i per al que ella esperava. La visita la trastornà profundament, i no hi tornà mai més.

Jo vaig continuar anant-hi de tant en tant a cercar coses que ens calien, més alguns articles de pur luxe. Ni una sola vegada no vaig trobar-hi cap ésser vivent, a part dels pardals i algun que altre trífid. Els gats i els gossos, que s’havien tornat salvatges, havien abandonat la ciutat i vivien pels afores. Algun cop, però, vaig poder comprovar que d’altres supervivents havien estat allà, saquejant les botigues com jo mateix.

Cap a les darreries del quart any vaig fer-hi el meu darrer viatge, per descobrir que a partir d’aquell moment hauria estat massa perillós de tornar-hi. Quan circulava pels suburbis interiors, em va sorprendre tot d’una un estrèpit descomunal darrere meu. Vaig parar el camió, i, en girar-me, vaig poder veure la polseguera que s’aixecava d’un munt de runes que omplia el carrer de banda a banda. Evidentment, el pas del meu camió havia provocat l’esfondrament d’una façana que ja amenaçava ruïna. Aquell dia no vaig provocar cap altre esfondrament, però el vaig passar tot tement de veure’m soterrat per una pluja de runa. A partir d’aquell dia vaig limitar les meves expedicions a d’altres ciutats més petites, per les quals m’internava sempre a peu.

Brighton, que hauria estat la nostra font de proveïment més propera, ens fou vedada. Quan em semblà que havia passat prou temps per poder anar-hi sense perill, d’altres se m’havien avançat. No sé qui podia ser, però el fet és que vaig trobar a l’entrada de la ciutat una mena de barricada de pedres amb un rètol pintat que deia: FORA D’AQUÍ!

El consell fou reforçat per un tret de rifle que aixecà un nuvolet de pols a pocs metres dels meus peus. No vaig veure ningú amb qui discutir la qüestió, ni, val a dir-ho, em semblava aquella una manera pròpia d’iniciar cap discussió.

Vaig fer girar el camió en rodó i em vaig allunyar d’allà tot capficat, preguntant-me si no arribaria un moment en què les precaucions defensives de Stephen no serien indispensables. Pel que pogués ser, vaig portar a casa unes quantes metralletes i morters que vaig treure del mateix lloc on havíem trobat els llança-flames que empràvem contra els trífids.

El mes de novembre d’aquell segon any va néixer el primer fill nostre, de Josella i meu. Li vam posar el nom de David. L’alegria que sentia de tenir-lo era ombrejada de vegades pel pensament de les condicions en què li caldria viure. Però a Josella això no la preocupava tant com a mi. Ella l’adorava. Li semblava una compensació per tot el que havia perdut, i, paradoxalment, començava a preocupar-se menys pel futur. De tota manera, val a dir que el minyó era molt espavilat i feia creure que seria perfectament capaç de valer-se per si mateix de manera que vaig acabar per oblidar les meves ombrívoles premonicions, i vaig redoblar el meu esforç per a fer productives aquelles terres que haurien de mantenir-nos a tots.

Poc temps després d’això, si no ho recordo malament, Josella m’induí a posar una atenció especial en els trífids. Durant anys sencers m’havia avesat tant a prendre precaucions contra ells en les meves tasques que es pot dir que amb prou feines m’adonava del fet de llur existència. Igualment m’havia avesat a sortir sempre del clos proveït de la corresponent careta anti-trífid i els guants protectors. De fet no posava més esment en els trífids del que se sol posar en els mosquits en una zona malàrica. Josella em parlà dels trífids, com dic, una nit, quan érem al llit, i l’únic so que arribava a les nostres orelles era el que produïen els bastonets misteriosos dels estranys vegetals ambulants.

—Trobo que darrerament fan més soroll que mai —digué Josella.

De moment ni tan sols no sabia de què em parlava. Aquella mena de soroll havia acompanyat durant tant de temps la meva existència que, si no hi parava especial esment, ni el sentia. Llavors vaig escoltar.

—A mi em sembla que fan el soroll de sempre —vaig dir.

—No és que sigui un soroll diferent, sinó que «sona» diferent perquè són molta més colla —digué Josella.

—No m’hi havia fixat —vaig fer, amb indiferència.

Un cop vaig haver acabat de construir la tanca al voltant de la finca, tot el meu interès s’havia concentrat dins els límits d’aquesta, i havia deixat de preocupar-me del que passava a fora. De les meves expedicions, m’havia emportat la impressió que el nombre de trífids no ultrapassava la «normalitat». Recordava que llur nombre ja m’havia cridat l’atenció en arribar per primera vegada a aquells paratges i que havia suposat que en el districte devia haver-hi hagut extenses plantacions de trífids.

—Doncs fixa-t’hi demà, i m’ho sabràs dir —acabà Josella, aquella nit.

L’endemà al matí vaig recordar l’observació de Josella i vaig mirar per la finestra, mentre em vestia. Llavors vaig veure que Josella tenia tota la raó. A l’altra banda del petit tros de tanca que es veia des de la meva finestra se’n podien comptar més de cent. Durant l’esmorzar ho vaig remarcar així mateix, i Susan em mirà, tota sorpresa.

—Ui, no en fa poc de temps que m’hi he fixat, que cada dia n’hi ha més! —digué—. No te n’havies adonat?

—Tinc altres coses en què pensar, jo —vaig fer, una mica irritat pel seu to—. D’altra banda, mentre siguin fora del clos, no fan cap nosa. El que cal és que no oblidem d’arrencar totes les plàntules que creixen dintre.

—Tanmateix —remarcà Josella, amb certa inquietud—, m’agradaria saber si hi ha alguna raó particular perquè acudeixin en tan gran nombre justament en aquesta banda. Perquè deuen fer-ho?

En el rostre de Susan va aparèixer altra vegada aquella irritant expressió de sorpresa.

—Perquè ell els atreu —va dir.

—Sense assenyalar —li va dir Josella, maquinalment—. Què vols dir? No em diràs que Bill els crida.

—No els crida, però els atreu. Bill fa sorolls, i els trífids, simplement, vénen.

—Escolta —vaig dir jo—. Què estàs dient? Vols suggerir que els crido xiulant, mentre dormo, o què?

Susan es va ofendre.

—Molt bé; si no em creus, t’ho demostraré després d’esmorzar —digué.

I es retirà en un silenci ple de dignitat.

Després d’esmorzar, Susan s’aixecà de taula i anà a cercar la meva escopeta i uns prismàtics. Vam sortir a fora. Susan examinà el paisatge amb els prismàtics fins que va veure un trífid, al lluny, més enllà de la nostra cleda. Llavors em passà els prismàtics, i el vaig poder veure jo mateix, travessant a poc a poc un camp, en direcció a l’est, a cosa de dos quilòmetres de distància de nosaltres.

—Ara continua observant-lo —digué Susan.

I disparà un tret a l’aire.

Al cap de pocs segons, el trífid alterà visiblement la direcció de la seva marxa cap al sud.

—Ho has vist? —féu Susan, fregant-se l’espatlla adolorida.

—Sí que m’ha semblat que… Però, n’estàs segura? Torna a provar-ho —vaig suggerir.

Susan brandà el cap negativament.

—Seria inútil. A aquestes altures, tots els trífids que han sentit el tret vénen cap aquí. D’aquí uns deu minuts es deturaran i escoltaran. Si són prou a prop per sentir els trífids de vora la tanca que agiten llurs bastonets, continuaran atansant-se. O si són massa lluny per sentir-los però nosaltres fem un altre soroll, també vindran. Però si no senten res en absolut, esperaran un instant, i després reprendran la marxa en la direcció que seguien abans.

Reconec que aquesta revelació em deixà bastant astorat.

—Caram! —vaig fer—. Deus haver-los observat amb molta atenció, oi, Susan?

—No paro d’observar-los. Els odio —va dir, com si bastés això per explicar-ho tot.

Dennis s’havia reunit amb nosaltres.

—Susan té raó —va dir—. Això no em fa cap gràcia. Ja fa temps que em fa mala espina. Aquestes males bèsties ens la tenen votada.

—Apa, home, apa —vaig començar jo, en to de protesta.

—T’asseguro que la cosa és greu, més greu que no ens pensem. Com ho van «saber», ells, que s’havia produït la gran catàstrofe? No van començar a trencar les amarres i a campar per les seves fins que no va haver-hi qui podia deturar-los. L’endemà mateix ja eren pels voltants d’aquesta casa. Com ho expliques, això?

—Res d’això no és cap novetat —vaig dir—. En els països tropicals solien estar per les vores de les pistes de la selva. I sovint voltaven un poblet i l’envaïen, si no eren allunyats immediatament. En molts països eren ja llavors una perillosa plaga.

—Però no aquí; i això és el que em sorprèn. Aquí no van fer res d’això fins que les condicions ho van fer possible. Ni tan sols ho havien intentat, abans. Però quan van poder, van fer-ho «immediatament», gairebé com si «sabessin» que podien.

—Au, home, no desbarris. No t’adones del que véns a suggerir, Denis? —vaig fer jo.

—Sí que me n’adono. No proposo cap teoria concreta, però dic això: que els trífids van aprofitar-se de la catàstrofe soferta pels homes amb una rapidesa sorprenent. I també dic que actualment fan la impressió que actuen amb un cert mètode. Tu has estat sempre tan enfeinat que no t’has adonat de com s’anaven acumulant a l’altra banda de la tanca, però Susan sí que se n’adonà, ja fa temps, i li ho he sentit remarcar moltes vegades. I ara, digues-me: què creus que «esperen»?

No vaig intentar contestar la seva pregunta. Vaig limitar-me a dir:

—Així, creieu que val més que deixi d’emprar l’escopeta, que, segons sembla, els atreu, i faci servir només les armes anti-trífid?

—No és solament l’escopeta, sinó tots els altres sorolls —digué Susan—. El tractor és el pitjor de tots perquè fa molt de soroll i dura molta estona, de manera que els permet orientar-se perfectament. Però també senten el grup electrogen de molt lluny. Sovint els he vist canviar de direcció i venir cap aquí en el moment en què es posa en funcionament.

—Fes-me el favor de no tornar a emprar l’expressió «sentir-hi», com si parlessis d’animals —vaig dir a Susan, irritat—. Els trífids no són animals. No hi senten. No són sinó plantes.

—Tanmateix, d’una manera o altra copsen els sorolls —insistí Susan.

—Bé, tant se val. Mirarem de resoldre el problema —vaig prometre.

I vam intentar-ho, certament. La primera trampa consistí en una mena de molí de vent rústec que produïa un soroll de mil dimonis. Vam instal·lar-lo a cosa de mig quilòmetre de casa, i immediatament va atreure tots els trífids que s’arrambaven a la nostra tanca i molts d’altres. Quan en vam veure uns quants centenars arraïmats allà, Susan i jo vam atansar-nos-hi, en cotxe, i vam començar a disparar amb els nostres llança-flames. Vam poder repetir el mateix truc un altra vegada, amb èxit, però el tercer cop molt pocs van caure en el parany. Més tard vam intentar un altre procediment. Vam construir una altra tanca, més endins de la principal, en forma de bossa, i vam retirar part de la tanca primitiva, substituint-la per una reixa que s’obria i es tancava pujant i baixant. Vam construir aquest parany en un punt des d’on se sentia molt bé el soroll del grup electrogen, i vam deixar oberta la reixa. Al cap d’un parell de dies, vam tancar la reixa i vam destruir els dos-cents trífids que havien quedat tancats a dins. Un segon intent en el mateix punt fracassà estrepitosament, i fins i tot si canviàvem l’emplaçament de la trampa el nombre de trífids que hi queien era cada vegada més reduït.

És clar que bastava fer un tomb per dins la tanca, cada pocs dies, amb el llança-flames, per reduir el nombre de trífids d’una manera eficaç, però això ocupava molt de temps, i, a més, ens obligava a gastar molt combustible. Els llança-flames en consumeixen molt, i els dipòsits que teníem de benzina no eren inesgotables. I un cop se’ns acabés el combustible, els llança-flames de res no ens servirien, perquè jo no coneixia cap fórmula per fabricar un combustible adequat, ni hauria sabut com posar-me a produir-ne.

En dues o tres ocasions vam provar de disparar amb morters contra les concentracions de trífids, però els resultats van ser descoratjadors. Els trífids comparteixen amb els arbres la facultat de sobreviure a les pitjors ferides per esquinçament.

Amb el temps, el nombre d’exemplars que s’acumulaven a l’altra banda de la tanca continuà creixent a despit dels nostres paranys i dels holocausts que en fèiem de tant en tant. Val a dir que es limitaven a acumular-se davant la tanca, sense fer ni intentar res. Simplement, enfonsaven les arrels a terra i allà es quedaven. A distància, semblaven tan inactius com una vorada d’arbusts qualssevol, i, llevat de la remor que feien entre tots, no haurien cridat pas més l’atenció que un grup de sabines, per exemple. Però si algú dubtava de llur estat l’alerta, bastava sortir per la reixa d’entrada en cotxe. Les fuetades que queien damunt el vehicle eren tan rabioses i carregades de verí que, en arribar a la carretera principal calia baixar a netejar el parabrises.

De tant en tant algun de nosaltres tenia una nova idea per a lluitar contra els trífids, com ara la de regar el sòl, prop de la tanca, amb una solució d’arsènic ben concentrada, però els efectes de la metzina eren de molt poca durada.

Feia un any o més que lluitàvem contra els trífids amb diversos procediments quan, un matí, Susan entrà corrent a la nostra cambra per avisar-nos que les «coses» havien tirat a terra la tanca i eren totes a tocar de la casa. S’havia llevat de bona hora, com de costum, per anar a munyir les vaques, i en baixar l’escala observà que la sala d’estar era completament a les fosques. Per l’hora que era ja hauria hagut de veure’s la claror del sol. Va encendre el llum, i de seguida que va veure les fulles verdes que cobrien totalment les finestres endevinà el que havia passat.

Vaig travessar el bany caminant de puntetes i vaig tancar la finestra de cop. En el moment que es tancava, un llarg fibló fuetejà el vidre. Mirant cap a baix vam veure una multitud de trífids arrambats a la paret de la casa. Els llança-flames eren a fora, en un dels coberts. Per sortir a cercar-los no vaig voler córrer cap risc. Vestit amb roba gruixuda, guants, un casc de cuir i unes ulleres de pesca submarina sota la careta, vaig obrir-me pas entre el bosc de trífids, esgrimint el ganivet de cuina més gros que vaig trobar. Les fuetades que vaig rebre van ser tan nombroses i violentes que la metzina arribà a travessar la careta en una mena de pluja finíssima, entelant-me les ulleres. La primera cosa que vaig fer en arribar al cobert va ser rentar-me ben bé la cara. Per tornar, no vaig gosar disparar el llança-flames més que una sola vegada, per por d’incendiar la porta i les finestres de la casa, i, encara, apuntant molt cap a terra; però això bastà per permetre’m de tornar a dins la casa sense dificultat.

Josella i Susan es van situar prop de la porta, part de dins, amb sengles apaga-focs a les mans, mentre jo, vestit amb una estranya barreja de submarinista i d’habitant de Mars, m’abocava per les finestres del pis de dalt i disparava el llança-flames contra la multitud de trífids. No vaig trigar gaire a incinerar-ne un bon nombre i a induir els altres a fugir. Susan, guarnida com ara jo, agafà l’altre llança-flames i col·laborà a la tasca de foragitar els intrusos, mentre jo corria, camps a través, per veure on s’havia produït la filtració. No em costà gens de trobar-ho. Des de la primera altura on vaig pujar, vaig poder veure el punt per on el corrent de trífids penetrava, agitant les tiges i les fulles, en direcció a la casa. D’un dispar del llança-flames vaig deturar-los; una flamarada a banda i banda decidí els supervivents a girar cua, i uns quants dispars més van bastar per a convèncer els que encara intentaven entrar. La tanca havia estat tirada a terra en una llargada d’uns vint metres. De moment vaig limitar-me a reparar-la com vaig poder, i a disparar unes quantes vegades més per fer-los perdre les ganes d’intentar un nou assalt.

Josella, Susan i jo vam passar gairebé tot el dia reparant la bretxa. Fins al cap de dos dies no vam tenir la seguretat que havíem eliminat els darrers intrusos que s’havien filtrat dintre el clos. Després vam procedir a reforçar tots els sectors de la tanca que no ens semblaven prou segurs. Això no obstant, quatre mesos més tard es produí una nova invasió.

Aquesta vegada vam trobar uns quants trífids morts, estesos per terra, a la bretxa. Vam deduir que havien estat esclafats per la pressió dels qui empenyien contra la tanca per tirar-la a terra, i que després, en entrar, els havien trepitjat.

Era evident que calia adoptar noves mesures defensives. La part de la tanca que havien tirat a terra era de les més fortes. L’electrificació semblava el sistema ideal per a mantenir els trífids a distància. Amb aquest fi vaig portar a casa un generador d’electricitat, procedent de l’exèrcit, que vaig trobar muntat en un remolc. Susan i jo ens vam posar a instal·lar immediatament la línia electrificada. No havíem acabat encara, quan ja els trífids havien tirat a terra un altre tros de tanca.

Crec que el nou sistema hauria estat totalment eficaç si haguéssim pogut tenir-lo en funcionament sense parar, o, almenys, durant la major part del dia i de la nit. Però hi havia el problema del consum de combustible. La benzina era un dels nostres tresors més valuosos. Guant al menjar, sempre podíem confiar en el resultat de les nostres tasques agrícoles, però quan se’ns acabés la benzina i el petroli seria impossible de substituir-los. Sense combustible, s’haurien acabat les expedicions, i amb elles la possibilitat de renovar les nostres existències d’altres articles. Per això ens vam veure obligats a limitar-nos a fer passar corrent per la barrera de filferro dos o tres minuts cada dia. Això induïa els trífids a allunyar-se uns quants metres de la tanca i evitava que exercissin pressió contra ella. A tall de precaució addicional, vam instal·lar un sistema elèctric d’alarma que ens avisaria si es produïa cap nova irrupció.

El mal era que, pel que semblava, els trífids eren perfectament capaços d’extreure lliçons de l’experiència. Vam descobrir, per exemple, que a poc a poc es van acostumar a allunyar-se de la tanca aproximadament a l’hora en què solíem engegar el generador elèctric, i que tornaven a acostar-s’hi de seguida que interrompíem el corrent.

Ens va ser relativament fàcil d’alterar l’horari de les descàrregues de manera que no es produïssin mai a una hora fixa, però Susan, que no deixava d’observar els trífids, aviat començà a sostenir que cada vegada durava menys l’efecte que la descàrrega produïa en aquells éssers increïblement astuts. Això no obstant, l’electrificació de la tanca i alguns atacs que vam realitzar en els punts de màxima aglomeració de trífids ens van mantenir durant més d’un any lliures de noves incursions, i de les que es van produir més tard en vam tenir avís amb prou celeritat per evitar que tinguessin conseqüències.

Dins la relativa seguretat de la nostra finca, doncs, vam continuar aprenent agricultura, i la nostra vida, a poc a poc, entrà en una mena de rutina no pas desagradable.

Un dia de l’estiu del sisè any, Josella i jo vam baixar plegats a la costa en una mena de tractor que solia emprar llavors degut al mal estat en què es trobaven les carreteres. Per a Josella allò eren una mena de vacances. Feia mesos que no havia sortit de la finca. La cura dels infants i de la casa l’havia abassegada totalment, però, a aquelles altures, ens semblava que ja podíem confiar prou en Susan, i que això ens permetria de fer alguna sortida de tant en tant.

Tot pujant muntanya amunt, una sensació d’alliberament ens envaïa. En arribar a la vessant que donava a la banda de mar, vam deturar el vehicle per a contemplar el panorama, tranquil·lament asseguts.

Era un dia de juny perfecte, gairebé totalment lliure de núvols. El sol brillava en les platges i en el mar com ho havia fet anys endarrere, quan aquelles platges eren plenes de banyistes i el mar de petites embarcacions de plaer. Al cap d’uns minuts de contemplació silenciosa, Josella va dir:

—No tens la impressió, encara, de vegades, que si tanques els ulls una estona i els tornes a obrir tornaràs a trobar-ho tot com abans, Bill? Jo sí.

—Ara ja no tant —vaig dir—. Val a dir que he hagut de veure moltes més coses que tu, per desgràcia meva. Això no obstant, encara alguna vegada…

—I mira les gavines! Exactament com abans.

—Aquest any n’hi ha moltes més —vaig dir—. Fa alegria, oi?

A distància, s’hauria dit que la petita ciutat que es veia vora mar, amb les seves casetes blanques i els seus bungalows, era habitada encara per endreçats rendistes de la classe mitjana; la impressió, però, era purament momentània. Bastava una observació més detinguda per a adonar-se de l’abandonament general que hi regnava. Les parets de les cases amb prou feines eren visibles. Els petits jardins, tan endreçats altre temps, s’havien convertit en petites selves. Fins i tot les carreteres semblaven llargues estores d’herba gemada, a distància. Però quan s’hi arribava es constatava que la pretesa herba gemada no era sinó matolls i bardisses de la pitjor espècie.

—Fa ben pocs anys —digué Josella, tota reflexiva— la gent es queixava que aquests bungalows feien malbé el paisatge. Mira’ls, ara.

—Sí, la naturalesa s’ha pres la seva revenja, certament —vaig dir—. Llavors semblava vençuda, però, «qui hauria dit mai que el vell tenia tanta sang dins les venes?».

—A mi més aviat m’esvera, tot això. És com si tot hagués trencat les amarres i s’alegrés de la derrota de l’home. Em pregunto si… No hem estat enganyant-nos nosaltres mateixos, des que es produí la catàstrofe? Tu creus de debò que hem resolt el problema?

Durant les meves expedicions solitàries havia tingut molt més temps que ella per a pensar en aquelles coses.

—Si tu no fossis tu, estimada, podria contestar-te afirmativament, amb un cant de fe i esperança, o del que se sol considerar com a fe i esperança.

—I, puix que jo sóc jo, què em contestes?

—Honradament: res no està resolt, encara. Però mentre hi ha vida hi ha esperança.

Vam romandre uns instants en silenci, tot contemplant el panorama.

—Vull dir —vaig continuar després—, que en el fons penso que tenim encara un petit marge de probabilitats de sortir-nos-en, a la llarga. Si no fos pels trífids, diria que les nostres probabilitats serien molt més grans. Però els trífids són un factor real. I un factor amb el qual cap civilització naixent no havia hagut de lluitar mai. Acabaran per dominar el món, o podrem deturar-los? El veritable problema consisteix a trobar una manera senzilla d’eliminar-los o de reduir-los a esclavitud. Nosaltres encara podem lluitar-hi amb relativa facilitat. Però, i els nostres néts? Què podran fer? Hauran de passar-se tota la vida consagrant llurs esforços a lluitar amb aquesta plaga? Estic segur que hi ha d’haver una manera simple de solucionar el problema. El mal és que les solucions simples només es descobreixen mitjançant complicades investigacions. I no tenim recursos per a això.

—Podem apel·lar als recursos que ens han deixat els altres, no? —féu Josella.

—Als recursos materials, sí, però em refereixo als recursos mentals. El que necessitem és un equip, un equip d’experts realment consagrats a resoldre d’un cop el problema dels trífids. Estic segur que es podria fer alguna cosa. Trobar una mena d’herbicida selectiu, per exemple, que només perjudiqués els trífids. Crec que ha de ser possible. Si tinguéssim prou cervells científics dedicats a l’afer…

—Si ho creus així, perquè no ho intentes tu? —preguntà Josella.

—Per moltes raons. En primer lloc, no estic a l’altura d’aquesta tasca. No sóc sinó un bioquímic mediocre; i, tot sol, no faria res de bo. D’altra banda, cal poder comptar amb un bon laboratori, ben equipat. Cosa més important encara, em caldria disposar de molt de temps, i, tal com estan les coses, prou feina tinc. A més, encara que per part meva em fos possible de descobrir l’anti-trífid ideal, caldria poder fabricar-lo en quantitats enormes, caldria muntar una autèntica fàbrica. I, encara, abans, insisteixo, caldria poder comptar amb un bon equip d’investigadors.

—Es podria ensenyar la gent.

—Sí…, quan serà possible de seleccionar personal que no sigui necessari per a les tasques de pura subsistència. He recollit uns quants llibres de bioquímica amb l’esperança que tard o d’hora seran útils a algú. Per la meva banda, ensenyaré a David tot el que pugui, i espero que ell farà el mateix amb els seus fills. Però mentre no tinguem temps lliure per dedicar a l’estudi, no crec que la situació pugui millorar.

Josella arrugà el front, tot mirant un grup de quatre trífids que travessava un camp, més avall.

—Abans els savis solien dir que els rivals més seriosos de l’home eren els insectes. Crec que els trífids en tenen alguna cosa, d’insectes. Oh, no, ja sé que biològicament parlant són vegetals. Vull dir, només, que no es preocupen de llurs individus, i que els individus no es preocupen d’ells mateixos. Separadament, tenen un semblant d’intel·ligència; però col·lectivament actuen d’una manera molt més intel·ligent encara. Treballen plegats amb un designi comú, com ho fan les formigues o les abelles, d’una manera que nosaltres no podem comprendre, perquè són tan diferents…! Les nostres idees sobre les característiques hereditàries no són aplicables a aquesta mena d’éssers «col·lectius». És possible que hi hagi en una abella o en un trífid un principi d’organització social, per exemple? O en una formiga un principi d’arquitectura? I si aquesta mena de principis existeixen, com és que nosaltres no hem arribat a adquirir un principi per al llenguatge, per exemple, o per a l’art culinari? En tot cas, els trífids produeixen ben bé la impressió que posseeixen un principi d’aquest tipus. És possible que cap dels trífids que ens volten, a casa, sàpiga per què es planta prop de la nostra tanca; però el conjunt d’ells «saben» perfectament què es proposen: liquidar-nos; i, tard o d’hora, ho aconseguiran.

—Encara s’ha de veure, això, —vaig dir—. No pretenia pas descoratjar-te.

—No em descoratjo pas…, llevat de quan estic molt cansada. Generalment tinc massa feina per poder-me dedicar a pensar en el futur. No, normalment no passo d’estar una mica trista, de sentir aquella suau malenconia que tan apreciada era en el segle XVIII. Quan escolto discos, em poso tota sentimental; resulta una mica esgarrifós de sentir una gran orquestra desapareguda que toca per a un petit grup de persones assetjades i destinades a recaure progressivament en el primitivisme. Això m’impressiona, i començo a entristir-me pensant en totes les coses que no tornarem a fer mai més, passi el que passi. No ho sents així, també tu, de vegades?

—Sí —vaig confessar—. De tota manera, a mesura que passa el temps, em reconcilio cada vegada més amb la nostra situació. Suposo que si me n’oferissin la possibilitat, votaria per tornar al món vell, però amb certes condicions. Perquè, a despit de tot, dintre meu sóc més feliç ara que no ho havia estat mai. Ho comprens, oi, Josie?

Josella posà una mà damunt la meva.

—A mi em passa el mateix. No, el que m’entristeix no és tant el que hem perdut com les coses que els nostres fills no podran conèixer mai.

—Serà un problema, això de pujar-los amb esperances i ambicions —vaig reconèixer—. Nosaltres no podem evitar de pensar en el passat. Però no convé que ells hi pensin massa. Una tradició d’una edat d’or esvaïda i d’uns avantpassats que eren gairebé uns màgics podria perjudicar-los greument. Les races que han tingut aquesta mena de complex d’inferioritat han caigut en ràpida decadència. I com ho farem per evitar que aquest complex sorgeixi i s’apoderi dels nostres fills?

—Si jo fos una criatura d’ara, dels nous temps —digué Josella, reflexiva—, em penso que voldria tenir una raó d’una mena o altra. Si no me la donaven, és a dir, si se’m permetia de pensar que havia nascut en un món que havia estat destruït sense cap finalitat, deixaria de trobar sentit a la vida. I la cosa resulta complicada, justament perquè sembla que això és el que ha passat exactament: una destrucció injustificada, i inútil. —Féu una pausa, i afegí—: Tu no creus…, tu no creus que convindria de crear una mena de mite per a ajudar-los? Una història d’un món que era meravellosament intel·ligent, però tan malvat que calgué destruir-lo…, o que es destruí ell mateix per accident? Una mena de nou diluvi, comprens? Això els deslliuraria de tot complex d’inferioritat i els induiria a construir, i a construir aquest cop un món millor.

—Sí… —vaig fer jo, reflexivament—. Sí. Sovint la millor solució és dir-los la veritat, a les criatures. Això els facilita les coses, més tard. Però…, per què hem de pretendre que aquesta explicació seria un mite creat per nosaltres?

Josella em mirà, astorada.

—Què vols dir? Els trífids han estat…, bé, han sorgit per culpa o per error d’algú, és veritat. Però, i la resta…?

—No crec que es pugui acusar ningú de l’existència dels trífids. Els extractes que produïen eren molt valuosos, en aquells moments. Ningú no pot preveure mai on ha de portar un descobriment d’una certa importància, tant si es tracta d’una nova màquina com d’un trífid; i, en condicions normals, els trífids no constituïen una autèntica plaga; al contrari, ens en vam beneficiar durant molt de temps, mentre les condicions imperants actuaven en avantatge nostre.

—Bé, però no va ser culpa nostra si les condicions van canviar. Va ser…, una de tantes coses que passen, com els terratrèmols o els huracans; la mena de cosa que les companyies d’assegurances en diuen un «acte de Déu». I potser va ser això, de fet: una sentència divina. El cert és que no vam ser pas els homes qui vam provocar l’atansament d’aquell cometa.

—N’estàs segura que no, Josella?

Em mirà novament astorada.

—Què vols dir, Bill? Com hauríem pogut provocar-ho nosaltres, una cosa així?

—El que vull dir, estimada, és que…, va ser realment un cometa? Ja saps que els cometes han inspirat sempre un temor supersticiós. Nosaltres, certament, érem prou «moderns» per no agenollar-nos pels carrers implorant-los clemència; però aquesta és una fòbia que té segles d’existència. Els cometes han estat considerats sempre com a símbols de la ira divina o advertiments de la fi del món, i han figurat en tota mena de profecies. Per això, davant un fenomen celeste astorador, tothom pensa de seguida en un cometa. I això fou el que passà en el nostre cas. Hauria calgut bastant de temps per a poder demostrar que no es tractava d’un cometa. I no va haver-hi temps per a res. El mateix fet del desastre que seguí a aquella aparició acabà de «confirmar» en la ment dels supervivents que aquelles clarors verdes havien estat produïdes per un cometa.

Josella em mirava fixament.

—Bill, pretens fer-me creure que no es tractà d’un cometa?

—Exactament —vaig confessar.

—Però…, no comprenc. Què podia ser, si no?

Vaig obrir una llauna de cigarretes i en vaig encendre una per cada u.

—Recordes allò que va dir Michael Beadley, que la nostra generació havia passat anys caminant per una corda tensa, en equilibri inestable?

—Sí, però…

—Bé, doncs opino que això que passà tenia que veure amb aquella situació inestable.

Vaig xuclar el fum de la cigarreta, deixant vagarejar els meus ulls per l’extensió del mar i del cel blau.

—Allà dalt —vaig continuar— hi havia, i potser encara hi són, un nombre ignorat de satèl·lits artificials que voltaven a l’entorn de la terra. Cada un d’ells era una poderosa amenaça que només esperava que algú es decidís a fer-la efectiva. Què hi havia, en aquests satèl·lits? No ho sabem. Era un secret. Es parlava de materials desintegradors, de pols radioactiva, de bacteris, de virus… Suposa’t que un d’aquests satèl·lits contingués justament una matèria destinada a emetre radiacions insuportables per als nostres ulls, capaces de cremar, o, almenys, de perjudicar el nervi òptic…

Josella em va estrènyer amb força la mà.

—Oh, no, Bill! No, no haurien estat capaços… Hauria estat…, diabòlic… No, no ho puc creure… No, Bill!

—Estimada, tot el que hi havia en aquells satèl·lits ho era, diabòlic. I ara, suposa’t que es produí un error, o un accident, potser una topada del satèl·lit amb les restes d’un cometa, si vols, que provocà l’esclatament de l’artefacte… Immediatament algú comença a parlar d’un cometa… No hauria estat polític de negar-ho. D’altra banda, va haver-hi tan poc temps… Naturalment, l’artefacte devia haver estat calculat per a fer-lo esclatar a poca distància de terra, on els seus efectes s’haurien produït només en una zona prèviament delimitada. Però, en esclatar en l’estratosfera, o potser en el moment de penetrar en l’atmosfera, els efectes van ser universals. Tot això són suposicions meves, és clar; però estic convençut que, d’una manera o altra, la catàstrofe fou produïda per nosaltres mateixos, pels homes. Després, va haver-hi aquella pesta, ja ho recordes. Que no era tifus… Em costa de creure que d’entre els milers d’anys que el cometa hauria pogut triar per a produir els seus efectes destructius, hagués d’anar a escollir de fer-ho justament quan tot just acabàvem d’aconseguir de posar en òrbita satèl·lits de tipus bèl·lic. No, estic convençut que, després de tants anys de passar la maroma, arribà un moment que…, ens fallà un peu.

—La veritat és que…, mirant-ho així… —començà Josella.

Féu una pausa i després va dir:

—Suposo que en certa manera aquesta hipòtesi hauria de ser més terrible que la de pensar que es tractà d’un cop cec de la mateixa naturalesa. I, tanmateix, a mi em resulta més fàcilment acceptable, perquè, almenys, fa comprensible la catàstrofe. Si això fou el que passà, vol dir que podem evitar que torni a produir-se; la catàstrofe folla, irracional, es converteix simplement en un error que els nostres descendents han d’evitar de tornar a cometre. I n’havíem comesos tants, entre tots! Però nosaltres els ensenyarem a no repetir la història.

—Bé, en tot cas, abans no hauran resolt el problema dels trífids i no hauran començat a organitzar una nova societat, en tenen per estona —vaig dir jo.

—Pobres criatures! —féu Josella, pensant segurament en els fills i els néts dels seus fills—. Quina mena de vida els oferim!

—La gent solia dir que la vida és tal com nosaltres mateixos ens la fem.

—Això, pobre Bill meu, no és sinó una bajanada, i perdona. El meu oncle Ted també ho deia…, fins que una bomba li arrencà les dues cames. I jo, personalment, no vaig fer res per crear les condicions en què em toca viure ara. —Llançà la punta de la cigarreta—. Bill, què hem fet nosaltres per haver estat dels pocs afortunats en aquesta catàstrofe? De tant en tant, oblidant el meu egoisme, penso que hem tingut una sort que no ens mereixíem, i em vénen ganes de donar-ne les gràcies a algú. Però després penso que si hi hagués algú a qui donar les gràcies, aquest algú hauria escollit a d’altres amb més mèrits que no pas jo. Tot plegat és massa complicat per una pobra noia com jo.

—I jo —vaig dir— considero que si hi hagués algú més amunt de tot això, moltes de les coses que llegim en la història no haurien passat. Però no m’hi encaparro. Hem tingut sort, vet-ho-aquí. Si demà deixem de tenir-ne, què hi vols fer! De tota manera, ningú no ens podrà prendre el temps de felicitat que hem viscut junts. Ha estat molt més que no mereixia, i molt més que la majoria dels homes no han pogut tenir mai.

Vam restar una estona més asseguts allà, contemplant el mar desert, i després vam continuar el viatge fins a la petita ciutat.

Després d’un escorcoll que ens proporcionà la majoria de les coses que figuraven en la nostra llista, vam baixar a dinar a la platja, al sol, darrere una ampla faixa de pedruscall que cap trífid no hauria pogut travessar.

—Hem de fer més sortides d’aquestes, ara que Susan ja comença a fer-se gran —digué Josella.

—Ningú no té més dret que tu a distreure’s una mica, certament —vaig fer jo.

Havíem d’afanyar-nos, si volíem acomiadar-nos dels llocs que havíem conegut altre temps, perquè, cada any que passava, les perspectives d’empresonament es feien més pròximes i amenaçadores. Per anar més cap al nord de Shirning ja calia fer una marrada de molts quilòmetres per evitar els aiguamolls que s’havien format en aquella zona. Les carreteres empitjoraven cada dia, a causa de les pluges i de la vegetació que començava a envair-les. Aviat seria impossible de portar un camió-tanc fins a casa. Qualsevol dia un d’aquells quedaria encallat a mig camí, en un sot, i barraria definitivament la ruta. Amb un tractor encara es podria circular, passant pels camps, però també aquesta solució s’acabaria un dia o altre.

—I un dia hem de fer-ne una de grossa —vaig dir—. Vull que tornis a posar-te el vestit de nit, i anirem a…

—Xxxt! —em va interrompre Josella, tot parant l’orella.

Vaig aguantar-me el respir. En l’aire, es copsava una remor llunyana, que creixia a poc a poc.

—És…, és un avió! —digué Josella.

Vam mirar cap a ponent, fent pantalla amb la mà sobre els ulls. El soroll del motor no era sinó un brunzit d’insecte, tot just. Augmentava de volum i d’intensitat, però tan a poc a poc que només podia tractar-se d’un helicòpter; qualsevol avió, en l’estona que feia que escoltàvem, ja hauria passat per damunt nostre.

Josella el va veure abans que jo: un punt, una mica enllà de la costa, que semblava que s’atansava cap a nosaltres, paral·lelament a la platja. Vam aixecar-nos i vam començar a agitar els braços. A mesura que el punt augmentava de mida ens agitàvem més i més, i fins i tot, estúpidament, vam començar a cridar. En aquella platja oberta, el pilot per força ens hauria vist si hagués continuat atansant-se. Però això és el que no va fer. A pocs quilòmetres d’on érem, girà bruscament i volà terra endins. Vam continuar agitant els braços amb l’esperança que encara ens veiés. Però l’autogir continuà el seu rumb, que l’allunyava de nosaltres, cap a les muntanyes.

Vam deixar caure els braços i ens vam mirar.

—Si ha vingut avui, pot tornar qualsevol altre dia —digué Josella, no gens convençuda.

Però la vista de l’helicòpter ens havia espatllat el dia. Havia destruït en part la nostra resignació. Sempre ens havíem dit que devia haver-hi d’altres grups, però que probablement no es trobaven en millor situació que la nostra. Que probablement vivien en pitjors condicions. Però l’aparició d’aquell helicòpter no solament suscitava records d’altres temps sinó que suggeria que en algun lloc algú reeixia més que nosaltres. Potser hi havia una mica d’enveja en l’amarguesa que sentíem. Però, d’altra banda, aquell sentiment ens feia comprendre que, tot i que érem conscients de la sort que havíem tingut, continuàvem essent éssers gregaris per naturalesa.

Destruït així l’agradable estat d’esperit en què havíem passat el dia, sense dir-nos res i de comú acord, vam empaquetar les nostres coses, vam tornar al nostre vehicle, i, submergits cada un en els nostres pensaments, vam emprendre el retorn cap a casa.