CAPÍTOL XIII
UNGÜENT DE SERP

La visita a les ermites, encara que la féssim en cotxe, tenia diversos inconvenients per a mi: calia baixar del vehicle per inspeccionar els voltants, entrar a pistes forestals prohibides al trànsit de vehicles, recórrer camins entre els esbarzers, coses força complicades si et fa mal un genoll.

El meu veí, el doctor Garriga, em va recomanar que anés al mercat de Vic un dissabte, a una parada que ven un ungüent de serp que, pel que diuen, pot fer autèntics miracles. Tant a l’Angie com a mi ens agrada anar a Vic, fer-hi compres, veure els amics, perdre’ns pel barri antic. De manera que hi vam anar amb la Patufeta aquell mateix dissabte.

A Vic el sol era radiant i els visitants habituals es barrejaven amb alguns turistes despistats que anaven amb pantalons curts i mitjons llargs, convençuts per les agències que el mercat de Vic era un flea market qualsevol, com el dels diumenges al matí a Tordera.

L’Angie de seguida va trobar l’ungüent. Era una caixeta senzilla de plàstic amb una potinga que feia olor de liniment i que no em vaig atrevir a posar-me allí mateix, al mig de la plaça. A més, la xafogor era gairebé insuportable. Em vaig refugiar sota les arcades de pedra, que també eren plenes de parades. En una venien llibres antics. Això em va fer oblidar tota la resta.

L’Angie, amb la Patufeta als braços, perquè hi havia tanta gent al mercat que algú o altre hauria acabat per trepitjar-la, es va aturar al davant d’una parada d’ocells. L’Angie pateix pels animals i els inspecciona gàbia per gàbia; comprova que estiguin en condicions: nets, sense paràsits i amb aigua. Si alguna gàbia no compleix tots aquests requisits l’Angie no té cap problema per demanar-ne explicacions al venedor. Admirable.

Jo em vaig concentrar a buscar llibres. El primer que em va cridar l’atenció i que vaig separar immediatament per tal que ningú no em passés al davant, va ser el Dante no vio nada. La vida en los presidios militares, d’Alberto Londres, edició de B. Bauzà, a la seva Colección Ideal. Un exemplar de l’any 1930. Per a alguns amants de les aventures de Tintin com ara jo, l’Alberto Londres és una mena de precursor del personatge d’Hergé, un reporter i detectiu rodamón que, sense tenir l’atractiu de Tintin, conserva una bona pila de seguidors que el respecten sense venerar-lo.

—Senyor Fabra. El meu marit és a la botiga. Ho dic per si el vol veure —qui em parlava era la dona que hi havia darrere el mostrador, la companya d’en Josep Costa, el llibreter propietari de Can Costa Llibreter, del carrer de Sant Sadurní, on jo havia adquirit el meu exemplar original del Viatge a l’infern d’en Pere Porter. Quan l’Angie se’m va apropar, amb la Patufeta als braços i una bossa de pipes que havia comprat pel nostre escandalós lloro Pipo, vam anar a la llibreria del nostre conegut.

—Espero que no li deixaràs anar un rotllo com el de l’últim dia sobre Tangerine Dream —em va dir, com si em renyés.

—No, no pateixis. Aquesta vegada només vull donar un cop d’ull, res més. I dóna’m la Patufeta, que ja et deuen fer mal els braços, de tant portar-la.

—Sí, que s’ha engreixat una mica, la tia.

El senyor Josep Costa estava sol a la llibreria. En veure’ns entrar ens va saludar. Definitivament, és un home d’una educació excel·lent.

—L’altre dia vaig pensar molt en vostè, perquè va venir una parella que em demanava exactament el mateix llibre que li vaig vendre l’última vegada que va venir, el de L’Avenç de l’any 1906.

—Viatge a l’infern d’en Pere Porter!

—Exacte. Aquest mateix.

—No devien pas ser una noia i un home molt alt, sordmut?

—Doncs sí. Em van cridar l’atenció perquè em van demanar el mateix llibre que vostè. A més, l’aspecte de l’home i el fet que es comuniquessin per signes no són coses que hom vegi cada dia.

De manera que la Júlia i el Letizio continuaven buscant una edició de 1906 sense dir-me’n res, vaig pensar. Ja els havia donat el de Josep Maria Pons i Guri però, pel que sembla, no en tenien prou. Els diria que sabia que havien anat a la llibreria.

—I va aconseguir trobar el llibre per aquesta parella tan estranya, senyor Costa?

—No, senyor Fabra. A més, si el trobés, abans li ho diria a vostè. Per si de cas.

—Gràcies. M’agradaria tenir un altre exemplar.

Vaig continuar remenant entre els llibres. L’Angie amb la Patufeta, que ja caminava tota sola, se’n va anar a La Botiga, a saludar en Francesc i la Carme.

—Li he comprat aquest llibre a la seva dona a la plaça —li vaig comentar al llibreter mentre li ensenyava el llibre d’Alberto Londres—. És una mena de precursor de Tintin. Per cert, que té cap llibre sobre els castells del Loira? També m’interessaria veure algun sobre la comarca de La Selva.

El llibre sobre el Loira el buscava per si de cas hi havia fotografies del castell de Cheverny, el que va inspirar Hergé per descriure Moulinsart, el castell i la llar de Tintin, Milú, el capità Haddock, Silvestre Tornassol i de Nèstor, el majordom.

Al cap d’una estona, l’amable llibreter em va dur un parell de llibres. El primer, La Comarca de La Selva, era d’en Salvador Ginesta i, segons es podia llegir a la portada, havia obtingut el Premi Catalonia el mateix any que es va editar, el 1972. Vaig llegir l’índex: parlava de Sils. El segon era francès: La Vallée de la Loire, de Jacques Levron, editat el 1948 i amb il·lustracions, incloses unes quantes imatges de Cheverny que fins aleshores no havia vist mai.

—Me’ls quedo tots dos, senyor Costa. Aquest llibre sobre la vall del Loira m’interessa perquè hi surten fotografies i una ressenya històrica de Cheverny, el castell en què es va inspirar Hergé per crear Moulinsart.

—On viu en Tintin, oi?

—Exacte. On viu o vivien en Tintin, Haddock i tots els altres. ¿Sabia, senyor Costa, que Hergé explicava als seus empleats detalls sobre la vida dels seus personatges?

—No, no ho sabia. Eren personatges reals?

—No, però Hergé, a l’oficina, els deia coses com ara: sabeu que s’ha casat una cosina d’en Tornassol? I que en Haddock ha anat al dentista a fer-se treure un queixal del seny? Li feia tant de mal que fins i tot era incapaç d’assaborir el seu whisky preferit, Loch Lomond… ¿Que en Tintin s’ha comprat el disc de Pink Floyd Dark Side Of The Moon i que diu que li agrada més que els discos dels Beatles, tot i que a en Milú li fa venir mal de cap? ¿I que en Nèstor està estudiant per correspondència i que també vol aprendre acupuntura? Els altres, els col·laboradors, Bob De Moor i companyia, li seguien la veta i afegien els seus propis comentaris. Jo crec que l’Hergé ho feia per donar vida als seus personatges, als quals considerava fills seus, uns fills que no va tenir mai. Volia introduir-los a l’entorn familiar dels seus col·laboradors i fer-los així més reals, les seves aventures més creïbles, perquè personalment jo crec que…

En aquest punt entra a la llibreria l’Angie amb cara d’enfadada.

—Véns o què? La Carme, de La Botiga, ens està esperant.

—Sí, sí… Senyor Costa, recordi que qualsevol cosa relacionada amb Hergé m’interessa. Si troba qualsevol cosa, faci el favor d’avisar-me. Ja té el meu telèfon mòbil?

—Sí, senyor Fabra.

Vaig seguir l’Angie.

—No m’havies dit que aquesta vegada no li deixaries anar cap rotllo? —em va retreure un cop al carrer—. Mira que arribes a ser pesat. Al final aquest home acabarà per odiar-te.

—Només li parlava d’Hergé.

—Estàs com un llum.

Ens vam acomiadar d’en Francesc i la Carme i vam sortir de La Botiga —l’Angie li havia demanat que agafés la Patufeta en braços mentre ens esperava— amb un formatge trufat i un parell d’ampolles d’oli d’oliva Arbosana de La Boella. Em vaig aturar uns minuts per saludar en Jordi Parramon, que escoltava un disc de jazz del bateria dels Rolling Stones, Charlie Watts, que es deia From One Charlie, en el qual havia participat jo mateix. Vam passar per davant de la casa Masferrer per anar a buscar el BMW. Vam tornar a Sils per l’Eix Transversal. Faltava poc per l’hora de dinar.

Després de dinar em vaig posar al genoll l’ungüent de serp que havia comprat l’Angie aquell matí al mercat de Vic. Vaig badallar. La calor em fa venir son. Vaig anar a fer la migdiada al meu llit amb baldaquí. Afortunadament la meva habitació és fresca i podia llegir abans de quedar-me adormit. Vaig agafar el llibre La Comarca de La Selva, que acabava de comprar a Can Costa. Vaig anar directament a la part dedicada a Sils, unes quatre pàgines, i em va fer gràcia llegir les referències a en Pere Porter i al dimoni que el convidava a visitar l’infern. També parlava de les imatges dels sants metges Cosme i Damià i del tradicional ball del «pa i l’empenta» a l’Aplec de les Ofrenes, just al davant de la masia on jo m’estava còmodament estirat.

Vaig mirar si a Osor esmentava el Subirà. La lectura era molt i molt interessant:

«A la masia El Subirà, de Santa Creu d’Horta, hi ha una capella dedicada a sant Bernat. Fou restaurada el segle XVI i s’hi guarden tres antigues imatges de marbre. Hi figuren uns plafons en rajoles de València, amb la representació d’escenes de la Passió de Crist.

»Aquesta masia del Subirà és una de les més importants de la regió, pel que fa referència al conreu de castanyers per a la producció de fusta de botada. Situada als vessants de Sant Miquel de Solterra, a uns 850 metres d’altitud, l’origen de la propietat remunta al segle XIII, època en què existien el Subirà d’Amunt i el Subirà d’Avall. Ambdues masies s’uniren el segle XVI i de llavors ençà s’inicià la puixança de la propietat, l’explotació de la qual es pot presentar com a modèlica.

»La fama de la riquesa de la mansió del subirà donà origen a una quarteta que antigament corria de boca en boca a la comarca:

»Referma aquesta creença la rondalla titulada Consell mal aprofitat, de Jacint Verdaguer (Obres completes, Biblioteca Perenne), plaça al Subirà.

»Un dia es presentà a la casa en Bou, cap de colla de trabucaires, exigint de l’amo del mas un quarta de dobles de quatre. Aquest emplenà el quarta i no sabé com rasar les dobles sobreres. En Bou, valent-se del seu sabre com a rasador, féu caure a terra les sobreres. En Cellabona, de la colla d’En Bou, anà per arreplegar-les, però en Bou li ho impedí tot dient:

»—Deixa-les estar. Aquestes no són nostres i a cadascú el que sigui seu.

»Un dia en Cellabona intentà d’atacar el Subirà. Però fou rebut amb escopetades que l’obligaren a fugir.

»—Verament —deia tot fugint— en aquest món qui tot ho vol tot ho perd. Cal deixar a cadascú el que sigui seu, com diu en Bou».

—Ai, Formiga, Formiga! —vaig dir-me en recordar les anècdotes que en Pere Serra, «el Formiga» de Can Fontdegloria de Santa Coloma de Farners, m’havia explicat el dilluns passat—. Tu i el teu Serrallonga!

I em vaig quedar adormit, feliç perquè ja no em calia visitar l’arxiu de Santa Coloma i pensant que el Subirà cada vegada em semblava més interessant i que ja no em feia mal el genoll.

Beneït ungüent!

Ja només faltaven quinze dies pel cap de setmana de l’onze de setembre. Per a mi aquesta data, la Diada Nacional de Catalunya, tenia dos punts de gran interès: començava una nova temporada del meu programa de ràdio, Inèdits i Pirates, amb l’únic objectiu de fer-ho millor que l’anterior i, a més, a Santa Coloma de Farners organitzaven una nova ruta de les deu ermites.

El genoll començava a millorar, de manera que vaig decidir trucar primer el meu amic Mustaròs, que segurament havia de negociar amb la seva empresa per demanar un dia lliure, sempre que no féssim el recorregut un dissabte, perquè no treballa, i després trucaria la Júlia. Volia quedar amb ells per recórrer les cinc ermites que no havíem visitat en la nostra excursió anterior.

—Hi hem d’anar ja —els vaig dir per separat per telèfon—. No podem fer la ruta amb una pila de gent carregada de motxilles i bevent vi al voltant nostre. Sóc incapaç d’imaginar-me l’escena… A més, heu de tenir en compte que d’aquí a no res comença una altra temporada del meu programa de ràdio i hauré d’anar a Londres i a Nova York per comprar material, com faig sempre abans de començar la temporada. O ho fem ara o passem directament del tema.

Vam tornar a quedar al bar Sport, el dissabte següent. En Mustaròs havia de venir a primer hora del matí a la masia de Sils i des d’allí aniríem a trobar-nos amb la Júlia i el seu inseparable Letizio. Ells durien el seu Jeep. Esmorzaríem plegats, consultaríem els mapes i ens posaríem a caminar immediatament.

En Miquel i jo vam menjar de forquilla. Amb la furgoneta no ens cansaríem tant com anant a peu i calia aprofitar l’ocasió. No és cada dia que podem esmorzar així. La Júlia i en Letizio, en canvi, no van menjar gairebé res.

—És que al Jeep portem molt de menjar —va dir la Júlia, sense apartar la vista d’una revista de motor—. És un costum que tenim en Letizio i jo.

—Nosaltres portem una nevera amb refrescos sense alcohol i molta aigua. Preferim menjar ara i anar més lleugers després. Per cert, Júlia, que en saps res, del teu germà Lázaro? Com va quedar el tema de la carretera d’Hostalric?

—Doncs no he tornat a saber res més d’ell. Ni jo ni ningú de la família. Deu tornar a ser fora del país. Viatja molt sovint.

El primer camí que vam agafar, sempre seguint el plànol no turístic d’en Josep Danès i Vila, va ser el número sis, de Sant Miquel de Cladells a Santa Margarida De Llavors. En la nostra última excursió havíem anat a visitar Sant Miquel de Cladells al final de tot i vam preferir seguir el mateix mètode de la darrera vegada, encara que en aquesta ocasió ho féssim amb cotxe.

Vam anar per l’Eix Transversal en direcció a Vic i vam buscar la sortida de Sant Miquel de Cladells. En Mustaròs i jo anàvem al davant amb la nostra Renault.

De camí de Sant Miquel de Cladells a Santa Margarida de Llavors, ens vam apropar al terme municipal de Sant Hilari Sacalm, tocant a Les Guilleries, la terra d’en Serrallonga, prop del Subirà. El camí, una pista forestal, és sinuós, però no presenta cap dificultat destacable. Un cop a Santa Margarida de Llavors vam baixar tots quatre per contemplar aquella antiga parròquia de finals del segle XI, completament restaurada i, el que ja no m’agrada tant, modificada.

—No ho sé —va dir la Júlia mentre s’eixugava la suor del front amb un mocador que li havia donat en Letizio— però em fa la impressió que estem fent el turista, no us sembla?

—Acabem de començar, Júlia —li vaig respondre jo—. Ja vam dir que aquesta segona fase seria més tranquil·la. Anem a donar un cop d’ull als voltants.

La Júlia i en Letizio van anar cap a una banda. En Miquel i jo per una altra. Vam passar pel costat del Mas Vidal i vam arribar a les runes de Vallicrosa.

—Crec que la Júlia té raó, Miquel —vaig confessar al meu amic—. A mi també em fa la impressió que estem fent turisme rural.

—Anem al cotxe a prendre alguna cosa —em va proposar en Miquel, com si no hagués sentit el meu comentari—. D’aquí a ben poc la calor serà sufocant.

Quan vam arribar a la furgoneta la Júlia i en Letizio encara no havien tornat. Vaig treure la nevera i li vaig donar una ampolla d’aigua a en Miquel. Tot seguit vaig posar la ràdio i vaig buscar alguna d’aquestes emissores de fórmula, sense gairebé cap comentari entre cançó i cançó. Total, per les bajanades que diuen, vaig pensar.

La Júlia i en Letizio van arribar al cap d’uns minuts. Pel que semblava no s’havien mogut del seu Jeep.

—Hem anat en direcció al Pedró però ens hem avorrit. Què us sembla si continuem?

—Quan tu vulguis, Júlia. El pròxim camí porta, precisament, fins el Pedró.

Sense entusiasme, però amb la ràdio a tot volum amb un tema dels Strokes que a en Miquel i a mi ens agrada molt des del dia que vam sentir un concert de la banda de Nova York, liderada per Julián Casablancas, a Razzmattaz, vam emprendre el camí número set. De Santa Margarida de Llavors al Pedró hi ha només set quilòmetres, un recorregut curt, però amb molt de desnivell. Dels sis-cents setanta metres sobre el nivell del mar de Santa Margarida de Llavors es passa als nou-cents vint del Pedró, a Sant Hilari Sacalm, enmig de Les Guilleries. Més que no pas un edifici religiós, El Pedró sembla, si més no de lluny, una masia coronada per un campanar.

—Ja som molt a prop del Subirà —li vaig dir a en Miquel dins de la furgoneta—. Què et sembla si ens apropem fins la Font dels Abeuradors?

—Per mi d’acord. Tinc ganes de caminar una estona. Massa cotxe, la veritat.

Quan vam arribar al Pedró li vaig dir a la Júlia que ens n’anàvem a la font. Com ja començava a ser habitual, ella i en Letizio van anar en direcció contrària, cap a L’Espinau, un lloc que jo coneixia força bé, perquè hi passava força sovint.

Vam apagar la ràdio de la furgoneta, que vomitava el Run To The Hills, d’Iron Maiden, un grup de heavy rock anglès que a en Miquel no és pas que l’entusiasmés gaire, i plegats vam posar-nos a caminar cap a la font. El dolor del genoll havia desaparegut del tot gràcies a l’ungüent de serp.

Després de gairebé una hora de camí vam arribar a la Font dels Abeuradors. No em feia mal el genoll, és cert, però estava esgotat.

—Què et sembla si seiem una estona? —vaig proposar a en Mustaròs.

—Jo prefereixo continuar una estona. Vaig a donar un cop d’ull darrere aquells matolls.

—Tu mateix, noi. Però no et perdis, que la Núria em matarà.

No hi havia gaire llocs on es pogués estar a l’ombra, però en vaig trobar un. Em vaig estirar i amb l’escalfor vaig estar a punt de quedar-me adormit. Un soroll de matolls va frustrar aquell intent de migdiada al cap de pocs minuts.

—Miquel, que has caigut?

Com a resposta vaig veure aparèixer a la llunyania un gos que corria a tota velocitat. En Mustaròs corria darrere seu, suant i panteixant. No semblava que pogués atrapar-lo. L’animal era massa ràpid.

Quan el vaig tenir a prop, el gos se’m va quedar mirant tot tremolós. En veure que dubtava, m’hi vaig llançar al damunt i el vaig agafar per les potes del darrere.

—Corre, Miquel! Dóna’m la corda que porto a la butxaca del darrere dels pantalons!

En Miquel, esbufegant com una màquina de tren, em va donar el cordill, que tot seguit vaig lligar al coll de l’animal i el vaig lligar a un arbre.

—L’he trobat darrere uns matolls, espantat. L’he cridat i ha sortit corrents com un boig. Segur que és un gos abandonat —em va explicar en Miquel assegut al terra i panteixant.

—És una gossa —li vaig dir mentre m’apropava lentament a l’arbre on havia deixat lligat l’animal—. Un creuament de mastí. Sí, crec que l’han abandonada, Miquel.

—I què en farem?

—De moment que ens agafi confiança. La durem a la furgoneta i li donarem alguna cosa per menjar. Quan tornem la deixarem a la masia. Després farem el de sempre —li vaig explicar a en Mustaròs, que ja començava a recuperar-se—, trucar el veterinari perquè l’examini. Comprovar si porta el xip i, si és així, buscar-ne els amos. Si no porta el xip es convertirà en el vuitè gos de Can Fabra.

Quan vam tornar a la furgoneta, amb la gossa lligada amb la corda com si fos una corretja, a en Mustaròs se li va acudir que li havíem de posar un nom.

—Li posarem Maiden —va suggerir—. Són els últims que sonaven a la ràdio de la furgoneta quan hem arribat.

—I per què no Iron?

—Quan en trobem un altre, si és mascle, li posarem Iron. A ella Maiden, que sona més femení…

Mentre esperàvem que tornessin la Júlia i en Letizio, en Mustaròs li va donar la resta de l’entrepà a la Maiden i jo vaig trucar pel mòbil a la masia.

—Hola Angie. Com estàs?

—Què vol dir que com estic, Fabra? Què ha passat?

—Tu sempre al gra. Doncs que amb en Mustaròs hem recollit una gossa abandonada que es diu Maiden. Truca el veterinari i digues-li que quan arribem li portarem perquè l’examinin i perquè miri si porta el xip i així podem localitzar-ne els propietaris.

—Amb qui la posarem? T’ho dic perquè vagin netejant el lloc.

—Jo crec que al costat del Sarau, així tindrà companyia.

—Sí, Fabra. Jo havia pensat el mateix.

Al cap d’uns minuts van arribar la Júlia i en Letizio, que continuaven sense donar mostres de cansament.

—D’on ha sortit, aquest gos?

—És una gossa, Júlia. Es diu Maiden i l’hem trobada a la Font dels Abeuradors.

—I què en penseu fer?

—Doncs portar-la a la meva masia.

—Però si tu ja en tens una pila, de gossos!

—Exacte. Ja no ve d’un. Heu descobert res, en Letizio i tu?

—No, només paisatge, res més. Hem vist uns quants motoristes fent motocross, però res més.

—De fet som en un punt molt alt, a nou-cents vint metres sobre el nivell del mar. Molta gent puja precisament només per això, pel paisatge, Júlia. Continuem endavant. Anirem des d’aquí, El Pedró, fins a Santa Creu d’Horta, a Osor, que apareix en documents de l’any 902 i que va ser renovada el segle XVIII. És el camí número vuit.

Quan vam tornar a ser a la furgoneta, li vaig dir a en Miquel que passaríem pel Subirà i li vaig advertir que calia que fóssim discrets i que no li diguéssim res a la Júlia sobre la família de Sarell. Era una excursió que podíem fer amb les dones un altre dia.

Els més de sis quilòmetres que separen El Pedró de Santa Creu d’Horta són de baixada. No vam tornar a posar la ràdio de la furgoneta per no espantar la Maiden, que descansava tranquil·lament a la part del darrere. Em feia la impressió que no era la primera vegada que aquell animal viatjava amb cotxe.

Quan vam arribar a Santa Creu d’Horta, vam baixar la Maiden lligada amb la corda, per tal que continués familiaritzant-se amb nosaltres. Semblava molt més tranquil·la. Vaig fer senyals a en Letizio per demanar-li que s’apropés i l’acaronés. Aquell gegant es va agenollar al terra amb un somriure d’orella a orella —potser era la primera vegada que el veia somriure— i es va posar a jugar amb la Maiden. La Júlia, amb cara de males puces, es va girar d’esquena, controlant una situació que era evident que no li feia cap gràcia.

Estava pensant que era una dona molt estranya quan, de sobte, em va distreure el soroll d’un motor. Un motorista s’apropava ràpidament per darrere la Júlia.

—Compte, Júlia! Aparta’t!

La Júlia es va girar, però el motorista ja havia agafat una de les nanses de la motxilla i l’estirava. La Júlia va mirar d’evitar-lo, però va caure al terra. En Letizio, a uns metres de distància, continuava ajupit al costat de la gossa sense reaccionar. Mustaròs, al costat de la furgoneta, mirava sense entendre què estava passant. Al cap d’uns segons el motorista intentava fugir amb la seva presa: la motxilla de la Júlia. El tenia a uns pocs metres de distància. Jo era l’únic que ho havia vist tot, el que estava més a prop. No ho vaig dubtar ni un instant i em vaig llançar damunt de la moto i la vaig estirar per la part del darrere. Aquella topada va crear certa confusió i va aixecar un espès núvol de pols que se’m va ficar als ulls i em va deixar gairebé cec. Atordit i masegat, però viu, havia aconseguit que la moto topés i que el conductor s’inclinés a l’esquerra, de manera que vaig poder agafar-lo pel casc i fer-lo caure al terra. El casc es va separar del cap del seu propietari i va caure. Els meus ulls van quedar a un pam de distància dels seus. Era en Lázaro, el germà de la Júlia, amb la cara plena de pigues. Davant la meva sorpresa inesperada, en Lázaro va reaccionar abans que jo i va aconseguir incorporar-se, donar gas a fons i fugir amb la moto en direcció a Castanyet mentre cridava:

—Todd Rundgren! Todd Rundgren…!

Amb la seva actitud i els seus moviments, que demostraven, entre altres coses, que tenia bons reflexos, em va deixar bocabadat i estirat al terra, envoltat d’objectes que devien haver sortit de la motxilla de la Júlia, tot i que amb l’estira i arronsa també era possible que hi haguessin coses del mateix Lázaro: hi havia un parell de llaunes de conserva, una llanterna, un paper doblegat que podia ser un mapa, però el que més cridava l’atenció era una pistola, sòlida i lluent.

La Júlia somicava i en Miquel l’abraçava per mirar de calmar-la. En Letizio, que duia lligada la Maiden, molt espantada, amb la cua entre cames, em va ajudar a aixecar-me del terra amb una mà.

Un cop dret, vaig tornar a sentir al genoll i vaig posar el crit al cel. En Letizio va anar a substituir en Miquel i li va donar la corretja de la gossa. Al seu costat va semblar que la Júlia es calmava una mica. En Miquel va deixar la Maiden dins de la furgoneta. Tot havia succeït en menys de dos minuts i després s’havia produït un silenci violent, que trencava tan sols el cant dels ocells.

—M’agradaria anar a Santa Bàrbara i al Castanyet, que són els dos únics llocs que ens queden per visitar, però em sembla que el que ha passat posa punt i final a l’excursió. Això és molt greu, Júlia —vaig dir mentre s’eixugava les últimes llàgrimes—. Era el teu germà Lázaro i no només t’ha atacat, també duia una pistola. Ja no pots esperar més. Has d’anar a la policia.

—És a mi que han atacat, no pas a tu! I és la meva família, no la teva —em va respondre la Júlia amb una agressivitat que em va sorprendre.

—Entenc que estàs enfadada i confosa, però hi has de pensar. Això no pot continuar d’aquesta manera. Al final et faran mal, Júlia. Ja ho van intentar a Hostalric i ho poden tornar a provar.

Em calia l’ajut d’en Letizio per convèncer-la, de manera que m’hi vaig adreçar sense més preludis, els vaig revelar que coneixia el seu llenguatge de signes, davant l’estupefacció de la Júlia i del mateix gegant, que em va respondre: «ho faré».

En Mustaròs contemplava la nova situació. Ni ell ni cap de nosaltres hauríem pogut sospitar aquell matí que passaria el que acabava de passar, que els esdeveniments fessin aquell gir inesperat.

—Devia ser un dels motoristes que hem vist des d’El Pedró —va dir la Júlia—. Segur que ens ha seguit des del principi. Amb aquell casc era irreconeixible…

—Què hi buscava, en Lázaro, a la teva motxilla, Júlia?

—I com vols que ho sàpiga? Haver-ho preguntat a ell! —va dir, altra vegada amb un to agressiu.

—I per què s’ha posat a cridar el nom de Todd Rundgren?

—Tot què?

—Todd Rundgren, Júlia. Un músic americà que m’agrada molt, tot i que això ho saben només els meus amics o els oients del meu programa de ràdio.

—No em vinguis amb la teva xerrameca musical! No sé de què em parles ni entenc res de res. Només sé que està ben sonat!

—Molt bé, Júlia. Amb això acabo. Sabies que el teu germà tenia una pistola?

—No, és clar. Com vols que ho sàpiga si no el veig mai.

—No ho sé, Júlia, però mentre decideixes què fer, me la quedaré jo i, si com espero, al final anem a la policia, els la donaré a ells.

—La pistola és del meu germà, em sembla que l’hauria de guardar jo. Letizio, agafa la pistola i dóna-me-la! —va dir mirant-lo als ulls, per tal que ell pogués llegir-li els llavis. Però en Letizio va ser més lent del previst, o ho va fer veure, i jo vaig agafar la pistola abans no s’apropés.

—Ni tu ni jo, Júlia. Se la quedarà en Miquel. D’aquí a uns dies, quan t’hagis calmat i hagis reflexionat una mica, ja veurem què en fem. D’acord?

La Júlia va remugar i va protestar una mica, però al final va accedir. En Miquel es va ficar la pistola a la butxaca.

—Em sembla que per avui ja en tinc prou —va dir al final—. Letizio, puja al Jeep. Marxem.

I sense acomiadar-se, la Júlia va pujar al Jeep i el va engegar. Vaig donar a en Letizio les llaunes de conserva, la llanterna i el mapa que havia recollit del terra i li vaig picar l’ullet. En Letizio em va somriure per segona vegada en un dia i, amb un gest gairebé imperceptible, em va donar les gràcies.

—Gràcies a tu, Letizio. Ets un bon tio.

Quan se’n van haver anat ens va envair el silenci. En Mustaròs havia tornat a treure la Maiden, que era com si ja no recordés res de tot el que havia succeït.

—Dona’m la pistola, Miquel. Si aquesta tia no reacciona anirem nosaltres mateixos a veure els Mossos d’Esquadra.

Era una pistola vella, però que encara funcionava. La vaig obrir i vaig comprovar que estava carregada.

—Sis bales, Miquel. Té sis bales.

—Guarda-la bé, Fabra. Si la policia te la troba, tindràs problemes.

—Sí, és clar. Em torna a fer mal el genoll. Marxem. A més, per sort, Sant Andreu de Castanyet, l’última ermita, la trobarem pel camí, de baixada.

—Sí. Més val que l’amaguis a la masia. Allà hi tens molts amagatalls.

—No en diguis res a l’Angie. Ella també s’espantaria.

Molt més tranquils i sense companyia vam emprendre el camí número nou, de Santa Creu D’Horta a Santa Bàrbara, un edifici gòtic molt ben restaurat. Set quilòmetres més d’una pujada discreta que ens van dur fins el terme municipal d’Anglès.

—He volgut acabar el recorregut, Miquel, per guanyar temps i reflexionar. De veritat que no entenc què és el que es proposa en Lázaro. ¿Què hi havia, a la motxilla de la Júlia, que li interessava tant com per fer una cosa com aquesta? Per què anava amb una pistola? Per què s’ha posat a cridar el nom de Tom Rundgren? No ho sé Miquel, són massa coses…

En Miquel es va mirar el rellotge.

—Són gairebé les sis, Fabra. Hauríem de tornar.

—Sí, és clar. Em torna a fer mal el genoll. Marxem. A més, per sort, Sant Andreu De Castanyet, l’última ermita, la trobarem pel camí, de baixada.

Vam baixar pel Puig i Can Surera. A l’altura de Can Bonaire, prop del Molí de Castanyet, em va sonar el mòbil. Vaig llegir a la pantalla del telèfon que era en Toni Carbó, el meu amic joier de la ràdio. Vaig aparcar la furgoneta sota uns arbres per agafar-lo.

—Hola, Toni. Què m’expliques. A punt per a la nova temporada?

—Hola, Fabra. No, no et trucava per res de la ràdio, és per allò que em vas dir sobre el dimoni de David Lee Roth.

—Sí. Què has esbrinat, Toni?

—Jo res. Ho vaig preguntar a un amic joier que m’ha trucat per dir-me que recorda que li van encarregar cinquanta clauers amb relleu, ben fets, amb el mateix diable que apareix a la portada del disc. M’ha assegurat que és idèntic. Fins i tot del mateix color, aquest vermell intens.

—I aquest amic teu, Toni, no deu pas tenir el nom de la persona que li va encarregar?

—Sí. El joier, que per cert es diu Ximenes i és del teu poble, Mataró, encara en conserva la factura. Ho he apuntat. Es diu Jordi de Sarell.

—Has dit de Sarell, Toni? —En Mustaròs, que ho havia sentit tot, es va quedar sorprès i amb la boca oberta.

—Sí, sí, de Sarell. No hi ha confusió possible. Ho tinc ben apuntat perquè sabia que t’interessaria.

—Gràcies, Toni, gràcies. No saps pas el favor que m’has fet…

No sé com explicar el que sentíem. Vam passar per Sant Andreu de Castanyet sense adonar-nos-en i al cap d’uns minuts ja creuàvem Santa Coloma de Farners en direcció a Sils, sense adonar-nos de si hi havia cap altre automòbil o ningú altre, a part de nosaltres. No vam tornar a parlar fins que no vam haver aparcat la furgoneta al segon garatge de Can Fabra i vam haver deixat la nova inquilina, la Maiden, al costat del Sarau, a les habitacions que li havia preparat l’Angie.

—Quina gossa tan bonica! Has dit que li heu posat Maiden de nom?

—Sí, Angie.

—I tu, Miquel, que et quedes a sopar?

—No, Angie, gràcies, la Núria ja em deu estar esperant.

—Com vulguis. No em voleu explicar com ha anat tot?

—Ja ho faré jo, Angie. En Miquel se n’ha d’anar.

Vaig acompanyar en Miquel fins el seu cotxe en silenci.

—No podem parlar més de coincidències, Miquel. La clau és El Subirà. He de pensar un pla. Et juro que et trucaré així que el tingui.

—Explica-ho tot a l’Angie, Fabra. No la deixis al marge.

—Ho faré —vaig dir i em vaig recordar d’en Letizio, més que no pas del genoll, que em tornava a fer mal.