CAPÍTOL XV
LA PORTA DE L’INFERN

Així que em vaig haver posat còmode al seient del copilot del Mehari que conduïa en Jaume Parés, la xafogor em va caure al damunt. L’Angie i l’Horacio, que anaven al darrere, també suaven.

—No té aire condicionat aquest cotxe, Jaume?

—No, Fabra, no cal. Només cal treure-li la capota.

—I es pot saber què esperem? Ens hem de fregir aquí dins?

I l’Horacio, sense aturar el Mehari ni moure’s del seu lloc, va treure uns suports i, amb un equilibri envejable, va anar enrotllant el sostre de plàstic fins deixar-lo convertit en una mena de pòster.

—Això ja és una altra cosa.

—Si, però aquí es mou tot. Aquí darrere sembla una coctelera. Hauríem d’haver vingut amb el BMW. Es mou menys —va protestar l’Angie amb tota la raó.

Uns metres darrere nostre, enmig de la polseguera que aixecaven les rodes del nostre Mehari, venien els Jeep de la Júlia i d’en Zanini. Tots dos conduïen amb una gran habilitat.

Al camí del Subirà, on jo tenia l’esperança que havia d’acabar-se aquella aventura, només hi érem nosaltres. Al cap d’uns minuts arribaríem a Castanyet, a mig camí, després venien els frondosos boscos de castanyers i quilòmetres de revolts amb molt de desnivell que ens separaven del nostre objectiu, l’objectiu final després de moltes setmanes.

Havíem sortit d’un revolt d’aquests que en diuen de «paella», quan, de sobte, la roda del davant del meu costat va començar a xerricar.

—Què passa, Jaume?

—No ho sé, és com si no pogués girar el volant…

Al cap d’uns segons, amb un «crac» que no era gens tranquil·litzador, el Mehari es va ensorrar sota els meus peus.

—Hem punxat, Jaume!

—No, si ja ho deia jo, que hauríem d’haver vingut amb el BMW —va sospirar l’Angie.

—No —els va informar l’Horacio, que fins aquell moment no havia badat boca—. És molt pitjor. Hem trencat el palier.

—No fotis, tu.

Els Jeep de la Júlia i d’en Zanini es van aturar al costat nostre i tots van baixar per veure què havia passat.

—Cataplasma! Coleòpter! Inca de carnestoltes! Beu sense set! —El capità Haddock es trobava com un peix a l’aigua i en Letizio no va poder contenir una sonora riallada, més escandalosa encara que la del bar Sport.

—Que no saps comportar-te, o què? —va cridar-li la Júlia.

—No l’escridassis, Júlia, recorda que a part de mut, també és sord —vaig dir per riure’m d’ella.

—Deixeu-m’ho a mi —ens va ordenar en Zanini mentre s’obria pas entre nosaltres—. Apa que no n’he trencat, de paliers, a la vida!

—Us caldrà un gat o alguna cosa semblant —va comentar en Mustaròs.

—Doncs el del Mehari es va perdre —els va comunicar l’Horacio—. El dels Jeep dubto que ens vagin bé.

—Ens dones un cop de mà, Letizio? —va dir l’Aznar.

—No us pot sentir —vaig insistir—. És sord.

Li vaig fer un senyal a en Letizio perquè aixequés el cotxe i ell el va agafar pel davant i el va aixecar com si fos una capsa de cartró buida. En Zanini i l’Horacio es van ajupir i van confirmar que, miraculosament, la roda estava bé. Només calia arreglar el palier.

—Una vegada en vaig arreglar un al desert de Mauritània —va explicar l’Horacio—. Com que no teníem eines, ho vaig arreglar de manera provisional amb unes pedres i…

—Anem amb tres cotxes. Segur que algun ha de portar eines —va fer l’Aznar.

Tots suàvem. El rostre de l’Horacio era d’un color vermell semàfor. I això que encara no eren les onze del matí! Però vam fer cas a l’Aznar i li vam dur a en Zanini, que tenia les mans brutes de greix, totes les eines que vam poder trobar.

—M’aniran bé —va comentar ell—, però per poder arribar a un taller em caldria un filferro.

—Un filferro? Ara te’l porto —va dir l’Horacio i es va ficar entre uns arbres.

En Mustaròs i en Jaume Parés el van acompanyar. Al cap d’uns minuts van tornar amb una gran diversitat de ferros, alguns d’ells perillosament rovellats. En Zanini sabia quins havia d’escollir, perquè se’n sortia de meravella, i al cap de cinc minuts, amb la cara també bruta de greix, va demanar una mica d’aigua per netejar-se.

—Digueu-li a aquest mastodont que ja pot deixar el cotxe al terra —va ordenar—. I tu, Jaume, engega el motor.

Tots dos van fer el que els demanava.

—Ara, molt lentament, prem l’embragatge i posa la primera. Molt, molt suau.

El Mehari va grinyolar una mica, però en Zanini no semblava preocupat.

—A veure, deixa que ho provi jo, Jaume.

En Zanini va avançar uns metres amb el Mehari i va tornar amb el grup fent marxa enrere.

—No hi haurà problemes —els va assegurar—. Continuem. Espero que al bar del Subirà tindran cervesa gelada.

Vam continuar la marxa en l’ordre original. Vam passar per davant del Castanyet i vam agafar el camí que travessava els boscos de castanyers. Allí la temperatura canviava d’una manera espectacular, gràcies a la frondositat dels arbres, que gairebé no deixaven passar el sol. La humitat del terra desprenia una sensació de frescor que tots vam agrair molt. L’episodi del palier ens havia deixat gairebé esgotats, sobretot als que ens havíem limitat a mirar com treballaven els altres. Deu ser el que els passa als treballadors de la carretera: els que miren sempre semblen més cansats que no pas els que treballen.

Ja havíem fet els primers tretze quilòmetres dels vint-i-un que separen Santa Coloma de Farners del Subirà i semblava que tot anava de primera i segons el que havíem previst. Però el quilòmetre tretze era el de la mala sort. En Jaume va aturar en sec el Mehari. Un castanyer havia caigut a la carretera i ens barrava el pas.

—Bandits! Ectoplasmes! Mariners d’aigua dolça! Anacoluts!

Tornem a començar: el capità Haddock que s’esgargamellava i els altres, ja no només en Letizio, rèiem mentre la Júlia no parava de donar-li puntades de peu al gegant.

—No, si aquest conte no s’acabarà mai més! —vaig queixar-me jo—. Au vinga, nois, aixequem aquest arbre! Tal com fa la dita, fem llenya de l’arbre caigut!

Estàvem a punt de moure el tronc quan, de sobte, vam sentir l’inconfusible soroll del motor d’una moto que s’apropava a tota velocitat. El conductor, com si fos un genet, va accelerar quan ens va veure i va saltar per damunt del castanyer; va passar tan a prop d’en Mustaròs i del capità Haddock que va anar d’un pèl que no els atropella.

—Apatxe! Cretí dels Alps! Anacolut! Visigot!

En Letizio es va deixar guanyar per les riallades fins que va caure al terra fent un gran terrabastall, plorant de tant com reia. La Júlia era l’única a qui no li agradava aquella situació.

—Era en Lázaro, estúpids, i l’heu deixat escapar! —va cridar enfurismada—. L’hem de perseguir, desgraciats!

—Escolta, Júlia —la vaig interrompre sense miraments-no veig perquè ens has d’insultar. Això del capità Haddock s’entén. La teva actitud és inacceptable. A més no ha cridat el nom de Todd Rundgren, com l’última vegada.

—Era el meu germà assassí —va insistir la Júlia.

—Assassí o no —va dir l’Aznar— l’atraparem, però no perdem el control, si us plau, senyors.

—Sí, i no té cap motiu per insultar-nos d’aquesta manera —va afegir en Mustaròs ofès.

—Ens queden només vuit quilòmetres per arribar. Com més aviat traiem aquest arbre del camí, abans arribarem i podrem buscar en Lázaro —vaig comentar mirant d’animar els altres.

Entre en Jaume Parés, en Letizio i l’Horacio, que eren els més forts, van aixecar el castanyer per un extrem i el van apartar del camí per tal que els cotxes poguessin avançar. Sense més contratemps, i amb el soroll del palier del Mehari que es barrejava amb el cant dels ocells, vam arribar finalment al Subirà. Final de trajecte. Eren gairebé les dotze del migdia i el sol continuava escalfant de valent.

Vam aparcar a l’ombra de l’edifici del restaurant i vaig demanar als altres que m’esperessin. Volia donar un cop d’ull jo tot sol. No volia descobrir res d’especial, però volia mirar amb tranquil·litat. De manera que ho vaig explicar a l’Aznar, que va assentir, sense donar cap importància a la meva curiositat. La Júlia va marxar tota sola cap a una altra banda. Els altres van aprofitar per descansar.

El Subirà té l’aspecte d’un poble, encara que es tracti d’una propietat privada. El més espectacular són les antigues fàbriques, unes damunt les altres i les llargues balconades, que pengen sobre els penya-segats, com les cases suspeses de Conca, i que donen a l’entorn un aire especial i misteriós. És un lloc realment impressionant. Una bona localització per filmar-hi una pel·lícula de James Bond, vaig pensar mentre contemplava l’església, que donava a una gran era catalana, que antigament es feia servir per batre les messes i des d’on s’accedia a la casa, mansió, vaig imaginar-me, dels de Sarell. El silenci ho havia envaït tot. No bordaven ni els gossos, lligats d’unes cadenes feixugues i que amb prou feines s’havien adonat de la meva presència. Estaven anestesiats per la calor.

Semblava que no hi havia ningú. Al cap d’uns minuts vaig tornar a buscar els meus companys. La Júlia encara no havia tornat.

—Bones notícies per a tu —va anunciar l’Angie, divertida—. Al restaurant hi ha un cartell que diu «tancat per festa setmanal».

—Tancat en dissabte?

—Tancat en dissabte i sembla que no hi ha ningú. Així que vingui la Júlia marxem.

—Espera, Angie —va dir l’Albert Aznar—. No oblidis que hem de buscar el germà de la Júlia i que no sabem si hi ha algú a la casa. Això és enorme.

—Farem dues coses —els vaig proposar—. Per començar trucarem per telèfon per esbrinar si hi ha algú…

—Està tancat, Fabra.

—Sí, Jaume, però potser a dins hi ha algú, no ho sé. Només ho vull provar.

—I la segona cosa? —va preguntar la Júlia, que va aparèixer darrere nostre com si hagués estat escoltant la conversa.

—Hola, Júlia. Has trobat alguna cosa?

—Res, només paisatge. Continua si us plau.

—Dues coses més, amics. Trucaré en Carbó perquè em digui el nom del joier al qual els de Sarell van encomanar els clauers. Aniré fins la porta de la casa i trucaré per si hi ha algú. Si m’obren la porta els diré que els porto la nova comanda, a partir d’aquí ja se m’acudirà alguna cosa. Hauríem d’estar tots en contacte per mòbil.

—I els altres què fem? —va preguntar en Zanini.

—Els altres —va decidir l’Aznar— envoltarem la casa. En grups de dos o tres, a diferents punts, mentre esperem notícies d’en Fabra.

—Jo vull anar amb ell —va exigir la Júlia.

—Això és cosa vostra —va respondre l’Aznar.

—Mira, Júlia, fins i tot si hi ha algú a la casa, si quan obre la porta veu una parella s’ensumarà alguna cosa. És millor que hi vagi sol. Tu no pateixis, seràs la primera persona que trucaré.

—I què fem amb en Lázaro? El busquem o no? —va preguntar en Mustaròs.

—Sí, Miquel. Quan ens separem, cadascú, a més d’esperar notícies, buscarà en Lázaro pel seu compte.

—Busqueu empremtes de pneumàtics de moto —va afegir l’Horacio—. Ja sabeu que són diferents de les dels cotxes.

—Bàsicament, són més estretes —va sentenciar en Zanini.

L’Aznar va distribuir els grups: la Júlia i en Letizio es quedarien en una mena de balma que hi havia a l’entrada de l’església, no gaire lluny d’on seria jo i des d’on els gossos no els podien veure, tot i que, evidentment, els podrien olorar. Si es posaven a bordar i hi havia algú a la casa es pensarien que bordaven per mi. En Jaume i l’Horacio es quedarien darrere del restaurant, en una mena de mirador des d’on es podien veure les antigues fàbriques. En Mustaròs i l’Angie es quedarien als cotxes, vigilant l’entrada del restaurant i cobrint les espatlles dels altres dos grups. L’Aznar, el capità Haddock i en Zanini se situarien en tres punts allunyats els uns dels altres formant un triangle. Vigilarien els altres amb unes ulleres de llarga vista que havien portat. Sense dir-ne res a la Júlia havíem quedat amb l’Aznar que, en cas que fos necessari, ell s’ocuparia de trucar la policia.

Vaig trucar al restaurant. Un contestador automàtic em va confirmar que els dissabtes estava tancat per festa setmanal i em convidava a deixar el meu nom i un número de contacte per a reserves. No vaig deixar cap missatge. Si tot sortia bé, pujaríem algun altre dia a menjar carn a la brasa, que és el que es pot demanar en un restaurant situat en un lloc tan especial com el Subirà.

Tot seguit vaig trucar en Toni Carbó. Estava passant els últims dies de vacances a Begur i va agafar el telèfon el seu fill.

—Ens n’anàvem a la platja. Ara s’hi posa en Toni —em va dir. Perquè l’Ian diu al seu pare pel seu nom, cosa que confirma la meva idea que aquests dos són, a part de pare i fill, dos bons amics.

—A la platja amb aquesta calor?

—Sí home, que se’ns acaben les vacances.

—Et truco perquè em recordis el nom i, si els tens, el telèfon i les dades de l’amic joier que va fabricar els clauers del diable de David Lee Roth.

—Espera un moment, Fabra, que vaig a buscar l’agenda.

—Sí, prefereixo que me’ls donis tu, tinc males experiències amb els serveis d’informació telefònica.

En Mustaròs, que m’havia sentit, va somriure.

En Carbó va tornar a agafar el telèfon.

—Es diu Jordi Ximenes i és del teu poble, Mataró. El número de telèfon és el 937659087.

—Gràcies, Toni, i vés amb compte no agafis una insolació, a la platja.

—Estic a punt —vaig anunciar-los a tots, però mirant a l’Aznar—. Dóna tu l’ordre de sortida.

El cor em bategava, de tanta emoció, i tornava a sentir aquella sensació de por i d’excitació que tant em desagrada.

«Espero que aquest sigui el final del trajecte», vaig pensar, per mirar de donar-me ànims. I a continuació, seguit de la Júlia i en Letizio, el rostre del qual havia recuperar el posat seriós habitual després de fer-se un tip de riure amb els insults del capità Haddock, vaig anar fins la porta de la casa. Quan vaig passar per davant seu, un dels gossos, que descansava amb mig cos fora de la caseta de fusta, va alçar els ulls, em va mirar i va bellugar la cua.

—No estàs per històries —li dic—. Si més no, no has vist a la Júlia i en Letizio.

A la porta, de fusta i de més de dos metres d’altura, no hi havia timbre. Només una escletxa per al correu i un picaporta feixuc de ferro. ¿Qui podia anar, fins aquell lloc, per lliurar unes cartes? Era possible que el picaporta fos obra del meu amic, el ferrer de Farners?

El vaig alçar i vaig picar a la porta.

Boom, boom, boom.

Res.

Vaig repetir l’operació. Boom, boom, boom.

Aquesta vegada sí. Vaig sentir unes passes. Vaig començar a tremolar de nervis. M’havia de calmar. Es va sentir alguna cosa que xerricava, el soroll d’unes claus i, tot seguit, la porta es va obrir a poc a poc. Un pam, després dos, un metre…

En un primer moment tot era fosc. Després vaig veure la figura d’un home de poc més de trenta anys, ben vestit i afaitat i que, tot i que feia molta calor, anava vestit amb un barnús molt elegant. Tot un senyor, vaig pensar mentre ell em dedicava un somriure d’orella a orella.

—Bon dia, senyor. Que vol passar? Puc fer alguna cosa per vostè? Suposo que està desorientat, com molts d’altres.

—No, no —vaig dir; aquella inesperada amabilitat m’havia permès de recuperar l’aplom—, no m’he perdut. Moltes gràcies —vaig afegir, mirant de ser tan amable com podia—. Vinc de Mataró, de la joieria Ximenes, per parlar amb vostè de la seva última comanda.

—La meva última comanda? No ho entenc. Faci el favor de passar a la biblioteca, si us plau. Aquest no és lloc de rebre una visita.

Tot seguit, el meu inesperat amfitrió va tancar la porta amb clau i em va convidar a seguir-lo. A mesura que avançàvem s’anaven obrint els llums de manera automàtica i il·luminaven cambres molt luxoses, amb grans retrats de persones que jo no coneixia però que suposava que devien ser la saga dels de Sarell, antiguitats de qualitat: canteranos catalans, miralls modernistes, grans armaris de caoba, columnes de marbre amb figures art-decó… Una autèntica mansió, un palau que encaixava a la perfecció amb el capteniment del seu propietari.

Quan vam entrar a la biblioteca, amb unes grans vitrines que cobrien les quatre parets i una escala de fusta que conduïa a la part superior de la mateixa sala, no vaig poder reprimir la meva impaciència. Em preguntava què devien fer i què devien pensar els meus companys que m’esperaven a fora.

—Vostè és el senyor de Sarell, oi?

—Sí, però em temo que vostè no m’ha dit el seu nom…

—Ximenes, Jordi Ximenes, de Mataró, i he vingut per parlar-li de la seva última comanda, senyor de Sarell. Cinquanta clauers amb una imatge del diable, la mateixa que apareix a la portada d’un disc de David Lee Roth.

—Segui, si us plau —va dir mentre s’asseia en un luxós sofà de pell; damunt la taula de caoba que tenia al davant hi havia una safata amb copes i una ampolla de vi d’Oporto, un vi vell, del bo. Em vaig posar còmode davant seu, en una butaca, i me’l vaig mirar fixament als ulls. Ell continuava impassible.

—No sé pas de quins clauers em parla.

—De clauers com aquell —li vaig respondre mentre assenyalava el paquet de claus que havia deixat damunt de la taula.

—Vostè és molt observador, senyor Ximenes… O em permet que li digui Fabra, com tothom?

—De manera que em coneix?

—Vostè és una persona molt coneguda, senyor Fabra.

—Aleshores més val que anem per feina, senyor de Sarell. Conec la història de la secta a la qual crec que pertany vostè actualment, la que té el seu origen a la llegenda del viatge a l’infern d’en Pere Porter. També sé que existeix un arxiu que vostès han anat traslladant d’una banda a l’altra. Dels aiguamolls de Sils als voltants del castell de Farners, per exemple. Un arxiu on consten els errors judicials que s’han comès al nostre país durant centenars d’anys i que han enriquit i enriqueixen encara molts dels membres de l’organització i que, d’altra banda, han perjudicat i perjudiquen greument molts innocents, com el mateix Pere Porter o en Ramon Frexeneda… Fins i tot és possible que entre els perjudicats hi hagués un dels seus avantpassats, senyor de Sarell —vaig fer una pausa davant la mirada greu del meu interlocutor, mentre reunia un valor que em va sorprendre fins i tot a mi mateix—. També he estat a la casa d’en Pere Porter. Pot comprovar que he vingut ben documentat. Però no he vingut únicament per això de la secta, sinó també per la seguretat d’una amiga meva, la Júlia Frexeneda, contra la qual han atemptat vostès, per mitjà del seu germà Lázaro.

—Senyor Fabra, no li penso consentir que es presenti a casa meva fent-se passar per una altra persona i que m’acusi d’atemptar voluntàriament contra ningú. Vostè em parla de la nostra organització i en podem continuar parlant tant com vulgui, cap problema, però li insisteixo que em disgusta que m’acusi d’atemptar contra ningú, una cosa que no he fet mai de la vida. Un error judicial no és un atemptat, senyor Fabra.

—Segons com es miri, és clar. Jo em refereixo als incidents de la carretera d’Hostalric, els dos episodis de la moto, la pistola… Fins i tot li puc presentar l’afectada.

—Ha vingut acompanyat?

—Sí. Senyor de Sarell, efectivament.

—Li puc preguntar si hi ha policia, entre els seus acompanyants?

—És possible, sí. Gent relacionada amb la policia.

—I vostè no em té por, senyor Fabra?

—No. N’hauria de tenir?

—No, és clar. Ja li he dit que jo no faig mal a les persones. Visc sol, amb els meus servents, que, com que és festiu, no seran a casa ni avui ni demà. No sóc un delinqüent, només un advocat que protegeix una organització amb uns quants centenars d’anys, res més.

—Una secta.

—Digui’n com vulgui, si ho vol així, però no som una secta sinó un grup de professionals que defensem els nostres drets i, alhora, mantenim una tradició gairebé mil·lenària.

—La d’acusar innocents com en Pere Porter?

—En Pere Porter va ser la víctima de la seva mala sort. Va pagar un deute que tenia, però el notari es va morir i es va haver de buscar la vida.

—Senyor de Sarell, no pretendrà fer-me creure que en Pere Porter va existir de debò.

—I és clar que va existir, senyor meu! Va ser ell mateix qui va escriure el manuscrit de la seva llegenda! Una llegenda que la gent es pensa que és anònima. Sí, senyor Fabra, la va escriure ell mateix.

—I va viatjar a l’infern?

—És clar que no, senyor Fabra. Aquesta conversa és molt seriosa. L’infern és una al·legoria de tot el que va haver de passar per demostrar la seva innocència. Els personatges sí que són reals. Individus que, com ell, van ser les víctimes de les lleis.

—De la justícia, deu voler dir.

—Miri, senyor Fabra, antigament un capellà, un mossèn, era més important que un notari o un jutge. Era la màxima autoritat del poble, fins i tot del país. La fe en Déu dels seus feligresos era tan profunda, que els clergues se n’aprofitaven per redactar testimonis a favor seu i per cometre altres abusos que dubto que vostè es pugui imaginar. Els advocats, els notaris, els jutges, hem arrabassat aquest poder a l’església com ho hauria pogut fer el dimoni. Nosaltres només som, com a molt, els culpables d’errors judicials, però res més.

—Aleshores on és aquest arxiu, senyor de Sarell?

—El té molt a prop, senyor Fabra, si vol després li puc ensenyar.

—¿Que no ha entès, senyor de Sarell, que el penso denunciar a la policia? ¿Que per culpa d’aquest arxiu molts de vostès: advocats, notaris, jutges, aniran a la presó i que potser més d’un innocent podrà sortir-ne?

—Sí. Ja fa estona que me n’he adonat. Algun dia havia de passar. Com comprendrà, senyor Fabra, no tinc cap intenció d’enfrontar-me a vostè, tenint en compte que té policies esperant-lo a fora, amb pistoles i vés a saber què més.

—Vostè o algun dels seus han arribat a utilitzar una pistola per atemptar contra la meva amiga, la Júlia Frexeneda.

—D’això no en sé res de res. Mai, pel que jo sé, no hem fet servir ni armes de foc ni violència de cap mena. Som jutges, senyor Fabra, ja li ho he dit.

—Sí, senyor de Sarell. Una altra trepa de delinqüents que es protegeixen entre ells. Per cert, com es diu la seva organització?

—Som els «Diables d’en Pere Porter», en honor al nostre benefactor, senyor Fabra, abans de sortir i acabar amb això d’una vegada, li puc ensenyar una cosa de la qual no en podrà parlar mai als altres?

—De què es tracta?

—Farem un tracte. Jo li ensenyo i, si li agrada, s’ho queda. No li ho regalo, només en tindrà cura fins que jo surti de la presó.

—I quin interès té, a fer un tracte amb mi?

—L’he escoltat per la ràdio uns quants dissabtes i sé que puc confiar en vostè.

—Si vostè ho diu…

—Acompanyi’m.

En de Sarell es va aixecar i va anar lentament fins un extrem de la biblioteca; un cop allí va estirar el llom d’un gran llibre de color blanc. Era un dispositiu per obrir una porta que girava sobre el seu propi eix i donava pas a un passadís estret, tot ple de llibres.

—M’imagino que això és l’arxiu.

—No, senyor Fabra. Són més llibres, però n’hi ha un de molt especial.

—Quin?

—Aquest.

I em va donar un llibret d’una mida gairebé idèntica a la de l’edició de L’Avenç de 1906 del Viatge a l’infern d’en Pere Porter.

—Obri’l.

Així ho vaig fer.

—És el text original manuscrit d’en Pere Porter. Els editors de L’Avenç van arribar a saber que la llegenda original que creien erròniament que era anònima, l’havien escrita en un llibre d’aquesta mida i amb aquest color de paper, i van procurar que la seva edició de 1906 s’hi assemblés tant com fos possible. Evidentment el contingut és diferent, és clar; està manuscrit, no imprès. Faci el favor de llegir l’última pàgina.

Vaig fer el que em demanava.

—És la signatura original d’en Pere Porter —va dir—. Senyor Fabra, aquest llibre és el nostre grial, i vull que me’l guardi amb les condicions que li he comentat abans. Serà el nostre secret. No ho sabran ni els Diables d’en Pere Porter ni ningú del seu entorn. Només vostè i jo. Hi està d’acord?

Com a única resposta vaig agafar el llibre i el vaig amagar a la butxaca dreta dels pantalons.

—Ara avisaré els meus amics, senyor de Sarell. Vindrà la policia.

—Vostè mateix —em va dir mentre es treia el barnús.

Vam sortir a fora, a l’era, i els gossos es van desvetllar en veure el seu amo, que els va acaronar amb passió.

—Algú que estima els gossos no pot ser tan dolent, senyor de Sarell.

—Gràcies. Sé per la ràdio que vostè també estima els animals.

Vaig trucar l’Albert Aznar, allunyant-me una mica d’en de Sarell mentre ell jugava amb els seus gossos.

—S’ha acabat, Albert. Truca la policia i reuneix tothom davant de la casa. Anem a veure l’arxiu.

—T’estic veient amb els prismàtics. Sembla un paio tranquil.

—Ho està, però no baixis la guàrdia. No em vull refiar en excés.

Vaig tornar al seu costat.

—D’aquí uns minuts seran aquí —li vaig dir.

Vaig fer un senyal a en Letizio i a la Júlia perquè s’apropessin.

—Li presento la senyoreta Júlia i en Letizio. És la Júlia de la qual li he parlat abans.

—El senyor Fabra m’ha explicat que han atemptat contra la seva persona. Ho sento de debò i li asseguro que jo no hi tinc absolutament res a veure, ha de saber que… —en de Sarell va callar en veure que arribava la resta del grup.

L’Aznar va explicar com estaven les coses i els va dir que la policia arribaria de seguida. Vaig recordar a en de Sarell les seves paraules i li vaig demanar que ens acompanyés fins on hi havia els arxius.

—Són a l’antiga fàbrica, senyors. Facin el favor de seguir-me.

Vam passar per davant del restaurant i vam pujar per un passadís exterior fins una porta de ferro que en de Sarell va obrir amb el clauer del dimoni. L’Aznar es va posar al meu davant i es va enganxar al nostre guia.

—Jo el segueixo —li va dir agafant-lo del braç—. No corri gaire, si us plau, que nosaltres no coneixem el camí.

Vam baixar per una escala molt inclinada fins que vam arribar a una segona porta metàl·lica, que en de Sarell va obrir de manera gairebé inconscient, i vam arribar a les fàbriques. Havien restaurat les parets, que estaven cobertes amb vitrines amb lleixes de fusta, plenes d’arxius molt ben ordenats. Al mig de la sala hi destacava una estàtua del dimoni, el símbol dels diables d’en Pere Porter.

—Poden mirar tot el que vulguin, però els he de demanar que no s’emportin res. Deixin que la policia faci la feina que hagi de fer.

—És com si estigués content que estigui passant tot això, senyor de Sarell.

—No, no me n’alegro, però ha de tenir en compte que després de la denúncia apareixerà la nostra gent. Advocats, fiscals, jutges, la nostra gent, la que sempre ens ha defensat i que també ho farà en aquesta ocasió. No en tingui cap dubte.

—No en tinc cap, però no m’agrada.

—La justícia, com més injusta millor —va afegir en Mustaròs, que havia sentit la última part del nostre diàleg mentre els altres miraven els arxius. En Zanini i el capità Haddock, seguint ordres de l’Aznar, vigilaven la sortida. L’Aznar havia sortit a esperar els seus antics companys de la policia.

—I què és la justícia, senyor…?

—Mustaròs, em dic Mustaròs.

—La justícia, senyor Mustaròs, és tan sols una interpretació que canvia segons qui l’hagi d’administrar, res més. El que un advocat, un fiscal o un jutge veu de color blanc, un altre advocat, fiscal o jutge ho pot veure de color negre. Interpretació. La simple interpretació d’uns fets.

—Ull per ull i tots ens quedarem cecs. Dent per dent i tots ens quedarem muts —vaig concloure jo, sense que ni en de Sarell ni en Mustaròs hi posessin cap objecció.

L’arribada de la policia va interrompre la nostra conversa. Un parell d’agents es van endur en de Sarell emmanillat i sense oferir cap mena de resistència. L’Aznar, que semblava que estava encantat de trobar-se en l’ambient que havia estat seu tant de temps, parlava amb un alt càrrec de la policia amb una mà posada afectuosament damunt la seva espatlla.

La policia va marxar al cap d’uns minuts. Tot seguit van marxar també l’Aznar, el capità Haddock, que li havia donat l’adreça i telèfon a en Letizio apuntats en un paper, i en Zanini, que s’havia mostrat molt agraït que haguéssim comptat amb ell.

Van quedar en Jaume Parés i l’Horacio, que ens portarien a l’Angie i a mi fins el lloc on havíem deixat el BMW, i en Mustaròs que, per qüestions d’espai, havia de tornar amb la Júlia i en Letizio.

—Això s’ha acabat, Júlia —li vaig dir mentre em mirava amb uns ulls inexpressius—. Ara la justícia farà el seu paper i tot s’aclarirà. Podràs deixar ben net el nom de la teva família i trobar les proves necessàries per fer que detinguin el teu germà. Jo també tenia ganes que tot plegat s’acabés d’una vegada.

—I jo —va afegir l’Angie—. Un altre dia hem de venir a dinar i prou. Fora les tensions.

La Júlia estava a punt de respondre quan la va interrompre el soroll d’algú que arribava a la carretera. Era en Lázaro, que s’apropava a nosaltres a tota velocitat.

—Senyor Fabra, li he d’explicar una cosa!

Sense deixar-me temps per reaccionar, la Júlia va treure una pistola de la bossa i la va carregar amb un gest amenaçador.

—Que no es mogui ningú! T’odio, Lázaro!

La Júlia va apuntar el seu germà, que es va fer enrere espantat, d’esquena a la barana del mirador.

—Compte! —va cridar l’Angie—. Hi ha un precipici!

Però la seva advertència va arribar massa tard. En Lázaro havia ensopegat i tots el vam veure caure. Malgrat tot, miraculosament, havia aconseguit aferrar-se a una de les barres de la barana. En Jaume i l’Horacio, sense fer cap cas de la Júlia, que els apuntava amb la pistola, el van agafar i, amb un gran esforç, van aconseguir fer-lo pujar altra vegada al mirador.

—Malparits, us mataré a tots! —la Júlia estava cada vegada més furiosa. En Letizio, que era al seu costat, li va donar un cop al braç i li va fer caure l’arma. L’impacte va fer que la Júlia perdés una mica l’equilibri. Vaig agafar la pistola ràpidament, tot i que no em vaig atrevir a apuntar la Júlia.

—Agafeu-la, de pressa!

En Parés, l’Horacio i en Mustaròs van immobilitzar la Júlia, que no parava d’insultar i de donar puntades de peu. En Letizio va inclinar el cap i se’n va anar. No semblava que tingués intenció de fugir, només es volia allunyar d’aquella escena.

—Segueix-lo, Angie, no el deixis marxar! Trucaré a l’Aznar, no poden haver anat gaire lluny.

Vaig trucar l’Aznar i el vaig posar al corrent de la situació.

—Què em dius, Fabra? Torno amb el capità Haddock, en Zanini i un parell d’agents. La resta s’enduran en de Sarell, tal com havíem previst.

—Però quants agents has fet venir?

—Uns quants, Fabra, uns quants. Ara venim.

Vaig penjar i em vaig apropar a en Lázaro, que continuava assegut al terra, tremolant. En Parés, l’Horacio i en Mustaròs havien lligat les mans a l’esquena a la Júlia amb unes cordes que havien trobat al seu Jeep.

—A veure, Lázaro, què m’has d’explicar?

—La veritat, senyor Fabra, l’única veritat —va dir mentre es posava dempeus fent un gran esforç.

—Prefereixo que em diguis de tu.

—D’acord, com vulguis. Però allunyem-nos una mica de la meva germana, em fa molta por.

Vam anar cap els cotxes. Ens vam asseure dins del Mehari, que encara gaudia de l’ombra de la paret del restaurant.

—A la carretera d’Hostalric… —vaig començar jo, però no em va deixar continuar.

—No era jo, qui conduïa, era algú que havia contractat la meva germana. Va fer una còpia de les claus del meu cotxe un dia que vaig anar a fer una visita familiar. Ho va planejar tot perquè et pensessis que era jo, qui me la volia treure del mig, per tal que l’ajudessis a detenir-me…

—A detenir-te?

—Sí, l’únic objectiu de la meva germana era fer-se amb l’arxiu per poder fer xantatge a la secta. M’imagino que et devia explicar que volia deixar net el nom dels Frexeneda, però no és pas cert. El que volia era enriquir-se amb els que temps enrere van maltractar la nostra família.

—Una venjança lucrativa.

—Exacte. A més, després de fer-los xantatge durant una bona temporada, s’havia proposat enviar-los a la presó; durant aquest temps hauria tingut temps de fer una còpia dels arxius de la secta en discs durs per crear la seva pròpia organització. Amb les detencions obtindria una notorietat que li permetria enriquir-se més i més amb nous xantatges. Unes ànsies irreprimibles de diners i poder. Amb mi a la presó condemnat per atemptar contra ella gràcies al teu testimoni, ella heretaria tota la fortuna familiar; hi ha una clàusula al testament del nostre avi que deixa ben clar que si cap dels dos va a la presó serà immediatament desheretat. Jo… jo volia portar la secta davant de la justícia, que és el que has aconseguit tu. Res més. Amb els diners de la família en tinc prou, de debò.

—I la pistola, Lázaro?

—La pistola no era meva, era de la Júlia; en va comprar un parell el dia que vau anar a Els Encants de Barcelona. Es va treure en Letizio de sobre i te’l va enviar perquè t’ajudés. Va ser aleshores que em vaig apropar a tu, però vaig haver de marxar quan vaig veure que venia en Letizio.

—¿I aquella insistència de la teva germana per trobar un exemplar del Viatge a l’infern d’en Pere Porter de l’any 1906? El va buscar a Vic, al Mercat de Sant Antoni, a Els Encants…

—Un dia el meu avi ens va explicar que l’edició de L’Avenç de la qual em parles era molt semblant a l’original de la llegenda. El meu avi no sabia amb certesa si existia realment, però els seus avantpassats li havien explicat que hi havia un exemplar únic amb el text manuscrit de la llegenda, signat per en Pere Porter. Un llibre que, si existís, seria tan important com la mateixa llegenda en la creació de la secta. Francament, jo crec que aquest llibre és imaginació i prou.

—En Letizio és realment mut?

—No, però prefereix riure que no pas parlar.

Tots dos vam esclafir una sonora riallada que molt probablement van sentir tots els altres.

—I per què vas cridar el nom de Todd Rundgren? Encara no ho entenc.

—Sóc oient teu i vaig descobrir aquest gran músic gràcies a tu. Volia repetir-te una frase que vas dir un dia al programa. Sabia que si la senties, creuries en mi.

—Començo a creure’t Lázaro. Algú que porta un tatuatge dels Stones, com algú que estima els animals, no pot ser una mala persona.

—Ara t’has passat. —Per què?

—Per això del tatuatge dels Stones. No pas per la referència als animals; en això estic absolutament d’acord amb tu.

—Ara entenc perquè la teva germana Júlia es passa el dia llegint revistes de motor. És una conductora excel·lent i allò de l’atemptat a la carretera d’Hostalric va ser per a ella un divertiment i prou.

—Exacte. De petita ja n’era molt aficionada.

—I quina és aquesta frase que vaig dir sobre Rundgren?

En Lázaro va imitar la meva veu.

—Cada vegada que pronuncio el nom de Todd Rundgren m’agenollo.

Potser en broma o potser no, tots dos vam sortir rient del Mehari i ens vam agenollar. En aquell mateix moment arribaven l’Aznar, el capità Haddock i en Zanini, acompanyats de dos policies que van emmanillar immediatament la Júlia i se la van endur fins un cotxe patrulla.

En Lázaro i jo vam fer un resum als altres de la història de la Júlia.

En Letizio, que havia tornat amb l’Angie, escoltava sense dir res. Em va semblar que estava a punt de plorar. Estimava la Júlia com si fos la seva germana.

Però va ser el capità Haddock qui, després d’haver escoltat el nostre relat, va trencar la tensió.

—Escurçó! Cataplasma! Espècie de Fàtima de «baratillo»!

La reacció d’en Letizio no es va fer esperar i les seves llàgrimes, que havien estat a punt de rodolar galtes avall, van desaparèixer darrere una sonora riallada.