CAPÍTOL II
LA LLEGENDA, POTSER NEGRA

Mentre anava cap a l’arxiu de Sils vaig aprofitar per reflexionar sobre el que em preguntaria en Lluís Costa i sobre l’excusa més convenient per evitar que pogués endevinar què era el que jo volia saber en realitat. M’havia proposat esbrinar si hi havia notícia de cap cripta antiga als aiguamolls, perquè «el soroll buit d’algú colpejant des del fons d’una cripta» començava a convertir-se en una obsessió. Evidentment, no podia pas fer-li la pregunta directament. L’arxiver s’hauria pensat que a en Fabra li havia pujat el rock & roll al cap. Vaig decidir que ja improvisaria alguna cosa. L’espontaneïtat em sol donar bons resultats.

No és gens difícil imaginar-se que a l’arxiu d’un poble tan antic com Sils, on hi ha documents que parlen de la seva existència en una data tan remota com el 1491, hi ha de fer pudor de fusta vella i d’humitat, de ranci i de paper florit, que hi predominen els tons grisosos, que la llum és tènue, somorta, que les lleixes són de fusta de melis, que el terra és de rajola catalana blanca i negra, i que les bigues estan menjades de corc. Una imatge bucòlica que, lamentablement, si més no per a mi, no encaixa amb la realitat. L’arxiu, com el nou ajuntament o com el centre d’assistència primària de la seguretat social, és lleig amb ganes. Té una porta de vidre, impersonal, lleixes metàl·liques, cadires d’escai… l’única cosa que suggereix que es tracta realment d’un arxiu és l’arxiver.

En Lluís Costa deu tenir uns deu o dotze anys menys que jo, és a dir uns trenta-nou, potser trenta-set. Treballa a Sils, però és de Girona. Va començar a estudiar a la seva ciutat i es va llicenciar en Història a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981. Ha escrit moltes coses sobre el poble, des de col·laboracions al Quadern de Sils, publicació quadrimestral gratuïta de l’ajuntament, fins a llibres com ara la Història de Sils, que jo, per buscar informació sobre la meva masia, he llegit un parell de vegades.

En Lluís Costa té una mirada ferma. Els seus enormes ulls negres traspassen unes ulleres d’estudiós. La barba, i sobretot el masclet, li donen un toc d’autenticitat. Quan el vaig conèixer no li vaig preguntar a què es dedicava. Feia olor d’arxiver.

—Hola, bona tarda, Lluís —vaig saludar-lo.

—Què fa el personatge mediàtic del poble? —em va respondre—. No sé com t’ho fas, però et conserves igual que sempre, per a tu els anys no passen.

En Lluís Costa no estava sol a l’arxiu. L’acompanyava la Roser, la propietària de la llibreria de Sils on vaig cada matí a veure les novetats i a comprar els diaris. És una de les persones més educades i equilibrades que conec. Entre tots dos hi ha una relació de profund respecte mutu i, malgrat els anys que fa que ens coneixem, encara ens tractem de vostè.

—Gràcies —vaig dir agraït per l’elogi—. Si t’he de dir la veritat, només he vingut per fer-te una pregunta.

—Tu diràs.

—L’altre dia tornava a llegir la teva Història de Sils i vaig veure la fotografia d’una fita de terme1als aiguamolls. Jo hi vaig molt sovint a passejar amb els gossos i no l’he vista mai. Si t’he de dir la veritat, tinc molta curiositat per saber on és.

—Als aiguamolls n’hi ha més d’una, de fita de terme. Si vols t’hi acompanyo.

—Home, això estaria molt bé, em faries un favor.

—Doncs si et sembla, ara és un bon moment. Espera.

La seva diligència no em va sorprendre gens; és un home que sempre es pren les coses molt seriosament.

—Roser, vaig una estona als aiguamolls amb en Fabra —va dir amb veu molt alta, perquè la Roser se n’havia anat discretament al fons de l’arxiu per deixar-nos parlar—. No trigaré.

—Escolta, Lluís, abans de sortir m’agradaria que m’ensenyessis un llibre. La portada també apareix a la teva obra. És el Viatge a l’infern d’en Pere Porter.

—Osti tu, no em diguis que t’interessa la llegenda d’en Pere Porter?

—Doncs sí, les llegendes catalanes sempre m’han semblat molt interessants.

—En tinc una còpia. Si vols en faig una per a tu.

—No, una còpia no, jo sempre vull els originals. Pel que fa al cas, l’edició que en va fer L’Avenç el 1906.

—Impossible. No tinc l’original. Però realment tens interès per la llegenda d’en Pere Porter?

—Sí.

—Doncs hi ha un altre llibre que et semblarà molt interessant. És una revisió actualitzada i ampliada, amb més documentació, que ha fet en Josep Maria Pons i Guri. El pots trobar fàcilment a qualsevol llibreria. De fet el vam presentar aquí a l’ajuntament amb l’autor. El va editar Curial el 1999.

—Apunta’m el títol. El buscaré.

En Lluís li va demanar paper i bolígraf a la Roser, em va escriure el títol i em va passar la nota.

—Aquí tenim més llibres i documentació. Si vols alguna cosa, tu mateix.

Quan vam sortir, en Lluís em va regalar un exemplar d’un best seller local, Les cuineres de Sils, amb una pila de receptes de la cuina més tradicional.

—Aprofitaré aquesta visita als aiguamolls per treure a passejar un altre gos. No et fa res, oi, Lluís? No et fan pas por els gossos?

—Al contrari, anem a buscar-lo.

Vaig treure en Tom, un pastor alemany que vaig recollir fa molts anys. Tant l’Angie com jo creiem que el propietari devia ser un alcohòlic que el maltractava, perquè cada vegada que se li apropa algú que fa pudor de vi el mossega. Està tranquil. L’arxiver no beu. A diferència dels altres sis gossos, a en Tom el puc treure a passejar sense corretja. No me’l puc endur quan surto en bicicleta, perquè es posa tan content que vol jugar i comença a mossegar-me els turmells. Quan vaig haver caigut dues vegades, vaig decidir deixar-lo a casa.

En Lluís, en Tom i jo agafem el camí que va de la masia a la sèquia, a l’ombra dels típics pollancres de la zona. La tarda és plàcida, no pas com els diumenges, quan els motoristes converteixen els aiguamolls de Sils, una zona protegida, en un circuit de motocross. El dia que facin mal a algú hauran de posar-hi guàrdies.

—No pot ser gaire lluny. La veritat és que d’ençà que el fotògraf Romagós va fer una foto de la fita no havia tornat per aquí i no me’n recordo gaire bé… A més, tal com t’he dit abans, hi ha més d’una fita de terme.

—Però no pas com la que surt a la fotografia. Com aquesta només n’hi ha una, oi?

—Sí, és la més interessant. És la que té la inscripció del llac. Seguirem la sèquia en direcció a Maçanet. Ha de ser a uns dos-cents metres.

Vam continuar caminant sense trobar res, a part dels ocells i les cigonyes que, com que era temporada, havien vingut a fer els seus nius.

—Ha de ser per aquí —l’arxiver dubtava—. Saps què podem fer? Tu exploraràs els voltants. Jo aniré més enllà, tot i que posaria la mà al foc que era en aquesta banda i no tan lluny. Queda’t en aquest costat.

Van passar cinc, deu minuts, un quart d’hora sense que tornés en Lluís Costa. De manera que, amb l’ajut d’en Tom, vaig començar a inspeccionar el terreny En Tom, com sempre, anava uns metres davant meu. De sobte es va aturar i va començar a remenar la cua.

—Què has trobat, Tom?

Al terra, entre les fulles caigudes, hi havia un objecte metàl·lic que, tot i que estava molt brut, encara brillava. Era un encenedor Zippo. El vaig guardar a la butxaca.

Vaig sentir en Costa que em cridava.

—Fabraaaa!

—Sóc aquí, Lluís.

Es va apropar.

—Vine —va ordenar-me— ja he trobat la teva pedra. El vaig seguir.

—És molt estrany —va comentar en Costa— hauria posat la mà al foc que la pedra era on eres tu fa un instant… Ja t’he dit que feia molt de temps que no venia. Sigui com sigui, aquí la tens.

La pedra, que feia gairebé un metre d’alt i tenia la punta arrodonida, es mantenia dreta amb dignitat, com si s’enorgullís de la seva funció de fita de terme.

—No només determinava el perímetre del llac —va explicar en Costa mentre s’eixugava la suor de la cara amb un mocador— també indicava la posició de les propietats, tal com explico al meu llibre sobre les terres de la catedral de Girona, que posa «ANIVERSARIS EPISCOPALS DE LA SEU DE GIRONA». Aquesta té la inscripció del llac.

—No ho puc llegir bé. A veure… diu: «ESTAN», amb enya, «DESAST… PI…», impossible, no me’n surto.

—Ja t’ho dic jo, Fabra. Diu: «ESTAN DESAIGUAT PER LO EXM. MARQUES DE AYTONA».

—L’any és el 1766, oi?

—Sí.

—Doncs molt bé, Lluís, ja podem tornar. Jo a casa i tu, suposo, a l’arxiu. Li has dit a la Roser que tornaries aviat.

—Sí. Som-hi.

Vaig deixar en Tom a la cuina i vaig anar a buscar l’Angie. La vaig cridar i em va respondre.

—Sóc aquí dalt, a l’habitació.

Estava endreçant la roba.

—Què fas?

—Res, tenia unes tovalloles que vam comprar a la subhasta d’antiguitats a Menorca l’any passat. Tenen uns brodats preciosos però els hauré de repassar. Com t’ha anat amb l’arxiver?

—Molt bé. Hem anat als aiguamolls amb en Tom.

—Com és això?

—Volia que m’ensenyés una fita de terme amb unes inscripcions que no havia vist mai.

—I l’heu trobada?

—Sí, és clar.

No li vaig explicar que la pedra no era on en Lluís Costa es pensava, sinó força més lluny, ni tampoc que havia trobat un encenedor. Potser li podia explicar tot més endavant.

—Aquest matí m’has dit que m’explicaries no se què d’una cripta, d’un soroll que havies sentit, de la porta de l’infern. M’ho expliques ara?

—Es tracta de la llegenda d’en Pere Porter, un home al qual reclamaven un deute que ell ja havia pagat. Per tal de demostrar la seva innocència, va haver de fer un viatge a l’infern a través del llac de Sils. Ho aconsegueix gràcies a l’ajut d’un cavaller, amb cavall i tot, que en realitat és un dimoni. A l’infern es troba el notari responsable de l’error que l’ha perjudicat, però també uns quants personatges que, en vida, tothom creia que eren molt honrats, però que en realitat no ho eren. Allí el notari li diu on pot trobar els documents que l’han d’alliberar del seu deute. Aleshores en Pere Porter torna a la terra, però en lloc d’anar a parar a Catalunya, surt a València. Es devia equivocar de sortida, no ho sé. La qüestió és que va a casa del notari, troba els papers i demostra la veritat.

—I d’on ho has tret, tot això?

—Ho he llegit a la Història de Sils que va escriure l’arxiver, en Lluís Costa. Però ja en tenia referències, n’havia sentit explicar contes… Si et sembla bé, demà o demà passat podem anar a Vic, a la botiga de llibres antics, a veure si trobo el llibre sobre la llegenda d’en Pere Porter que es va publicar l’any 1906. De passada podem anar a la botiga del carrer Cardona i comprar oli, formatge, sal i el que ens faci més falta.

—D’acord, em sembla bé, fa temps que no anem a Vic.

Més tard, quan em vaig quedar sol a la biblioteca, vaig mirar l’encenedor que en Tom havia trobat als aiguamolls i que encara duia a la butxaca. Estava brut de terra i de restes d’herbes. Vaig agafar un dels draps que faig servir per netejar les boles de billar americà que tenim a la biblioteca i li vaig treure tota la porqueria. És així com vaig descobrir la inscripció: «J. FREXENEDA 18-2-1982».

Mentre conduïa per l’Eix Transversal per anar cap a Vic, vaig decidir no explicar a ningú, si més no de moment, què era el que buscava. ¿Quina relació hi podia haver entre el soroll que havia sentit als aiguamolls, la fita de terme i l’encenedor metàl·lic? Tampoc no estava massa segur d’estar buscant res en concret.

Quan vaig arribar a Vic, vaig aparcar el BMW, amb l’adhesiu CAT de Catalunya al costat de la matrícula, cosa que m’havia costat un enfrontament amb un mosso d’esquadra, molt a prop del barri antic. Des de la plaça del famós Mercat del Ram, l’Angie, la Patufeta i jo vam agafar un dels carrerons estrets que hi ha al voltant de la plaça, plens de botigues. Les que més ens agraden són les de queviures, però jo volia passar primer per la llibreria. Ja hi hauria temps després per comprar viandes.

—Encara que només sigui un moment, Fabra, m’agradaria tornar a veure per fora la Casa Masferrer —va demanar-me l’Angie.

Jo encantat de la vida, perquè la Casa Masferrer és una joia arquitectònica i tot el que es pot veure des de fora és meravellós. Ens hauria agradat molt veure-la també per dins, però mai no havíem trobat ningú que ens convidés a entrar. També ens hauria agradat visitar la catedral, de la qual ens van fer fora un dia perquè l’Angie hi va entrar amb la Patufeta als braços, i el museu que hi ha a l’edifici del costat, on no feia massa havíem anat a veure una exposició sobre mossèn Cinto Verdaguer, però no teníem temps per fer-ho tot.

Primer de tot havia d’anar a la llibreria Costa, al carrer de Sant Sadurní número dos. Feia uns quants anys que havia descobert aquella botiga de llibre vell i antic, i mai no oblidaré que, gairebé de casualitat, vaig veure a l’aparador, al costat d’unes figures de pessebre impressionants dels reis d’orient damunt dels camells, un exemplar del Canigó de Verdaguer, de l’editorial Sala de Vic, amb portada d’A. Freixas i il·lustracions de J. Junceda; el vaig comprar i, un cop pagat el llibre, vaig descobrir que estava signat pel seu il·lustre autor. Això em va commoure més que no pas les figures de pessebre, que sempre m’han agradat molt, sobretot les de l’escola olotina. Sóc un admirador de Buxó.

Porta la llibreria el seu propietari, en Josep Costa, un home d’uns seixanta anys, més gran que jo, que em rep, com sempre, amb una gran amabilitat. És un llibreter molt bo, segurament per vocació, que no només es dedica als llibres antics, dels quals ho sap pràcticament tot, sinó també als plànols, postals i qualsevol cosa que faci olor de paper vell, una olor que m’agrada molt, potser perquè el meu pare, el meu germà i el meu oncle es van dedicar a la fabricació de paper.

—Estic buscant un llibre de l’any 1906, editat per L’Avenç, que es diu Viatge a l’infern d’en Pere Porter. És el número 59 de la col·lecció i quan es va publicar valia cinquanta cèntims.

—No el conec.

—Tampoc coneix la llegenda d’en Pere Porter?

—No.

Li vaig explicar la llegenda, repetint més o menys el mateix que havia explicat a l’Angie el dia abans.

—Evoca La Divina Comèdia de Dante —em va dir tot seriós.

—Té tota la raó, com sempre, senyor Josep. La Divina Comèdia de Dante ha inspirat molta gent. Per exemple Matilde Asensi, al seu llibre El ultimo Catón, i Edgar Froese, de Tangerine Dream, a la seva trilogia Purgatorio. Ha sentit parlar de Tangerine Dream?

—No.

—Doncs és un conjunt alemany de música electrònica, planejadora, tocada amb sintetitzadors i ordinadors, tot i que amb el temps han anat incorporant instruments tradicionals.

Li vaig explicar que els Tangerine Dream eren, a més, els creadors del rock alemany, i que són més simfònics que Can o Amon Düül. Jo havia estat un gran aficionat del grup i quan treballava amb el promotor de concerts Gay Mercader els havia contractat més d’una vegada. Tres, per ser més concrets.

—La primera, el 1976, a Badalona —vaig continuar explicant-li— en acabar el concert no hi havia transport, em vaig oferir a dur-los amb la meva furgoneta Citroen 2CV i em van dir que sí. Va ser increïble perquè a la furgoneta, tota bruta, només hi havia un seient, al costat del conductor, que era jo. Allí es va asseure impertèrrit l’Edgar Froese, el líder del trio, un tio enorme, i al darrere, al terra, a l’espai que havia fet per repartir el paper que fabricava el meu pare, hi seien en Peter Bauman i en Chris Franke. Jo no sabia anar de Badalona a Barcelona perquè sempre anava a Mataró i, com que no en tenia ni idea, vaig recórrer una avinguda contra-direcció al llarg de dos quilòmetres, fins que, de sobte, ens vam trobar davant de la Sagrada Família. Quan la van veure devien ser entre les dues i les tres de la matinada i es van quedar penjats contemplant-la.

En aquell moment el que devia semblar penjat era jo, si hem de jutjar per la manera com em miraven el llibreter i l’Angie.

—No fa gaire, al meu programa, vaig entrevistar l’Edgar Froese i em va dir que encara se’n recordava. Bonica manera de descobrir Gaudí! —vaig dir per abreujar abans de posar-me a comprar llibres. De vegades em deixo endur per l’entusiasme i no em sé contenir i no tothom comparteix la meva passió per la música.

L’Angie es va posar a fullejar unes revistes modernistes i el senyor Costa es va concentrar en una lleixa.

—Em sembla que el tinc! És aquest? —va exclamar de sobte el llibreter.

M’hi vaig apropar i vaig agafar el llibre.

—Doncs sí. Viatge a l’infern d’en Pere Porter. I és l’edició que buscava.

—Me n’alegro. Jo no el recordava, ni tan sols sabia que el tenia. Estava barrejat amb els altres llibres de L’Avenç.

Vaig estar encara una estona donant tombs per la llibreria. Al final em vaig endur també una col·lecció de postals d’Olot, un volum de revistes Cu-Cut! de 1910, relligades en vermell, i un llibre en castellà sobre els Pueblos de Catalunya que, per curiós que pugui semblar, també parlava de pobles del País Basc i que, malauradament, no portava data de publicació.

Vaig pagar i, un cop ens vam haver acomiadat cordialment, ens en vam anar.

La següent parada era molt a prop de la llibreria, a La Botiga, al carrer Cardona número sis, on, com ja començava a ser habitual, en Francesc i la Carme ens van convidar a provar sals, olis, salses, vins… un paradís per als sentits. Vam sortir carregats: formatge trufat, sal marina a les herbes, sal de farigola, amb una aroma esplèndida, salsa Rouille, que els francesos posen a la sopa bullabessa, però que va bé per a qualsevol plat de peix, oli d’oliva d’Arbosana de La Boella i saucissot au foie de canard, unes botifarres d’ànec i foie que, per recomanació de la Carme, vam deixar respirar durant vint minuts abans de cuinar-les, perquè fan una olor molt intensa.

Davant mateix de La Botiga hi ha Cardona 7, la nova proposta gastronòmica del gran cuiner Jordi Parramon, després que va renunciar a la seva estrella Michelin. Un altre bon amic meu amb qui comparteixo l’amor pels discos de jazz de Charlie Watts, el bateria dels Stones.

Abans de tornar al cotxe, amb les mans ocupades per les bosses de llibres i menjar i la corretja de la Patufeta, vam anar a fer un volt per la Casa Masferrer on, pel que vam descobrir, s’allotjaven diversos serveis públics. Ens hauríem quedat una estona més a Vic de bon grat, però amenaçava de ploure i això ens podia complicar la tornada.

—Com canvia el temps! —vaig comentar.

—Sí, perquè tu el trastoques —em va respondre l’Angie—. ¿Com se t’acut explicar-li històries de Tangerine Dream al llibreter? Li importen un rave. És com quan et poses a parlar amb els gossos.

—No t’equivoquis, Angie. Els gossos entenen més coses de les que ens imaginem.

—Això sí, però què els importa, a ells, qui són els Stones?

—Als gossos i als animals en general, no només els maltractem, sinó que a més els prenem per imbècils. Quan ens creiem superiors a ells i els volem domesticar i ensinistrar, el que fem en realitat és humiliar-los. Els toros, per exemple. ¿Et penses que no saben que a les curses de braus i a les festes majors, a més de torturar-los fins a la mort, ens riem d’ells? Ells ho saben i són tan magnànims que, amb l’excepció dels toros, tant gossos com gats i ocells no només ho accepten, sinó que fins i tot ho obliden. A un gos el deixes sol a casa durant hores i ni tan sols te n’acomiades. Quan tornes tot són festes. En això i en moltes altres coses, els animals són millors que les persones.

—D’acord, Fabra.

No sé si em va donar la raó com es fa amb els bojos o bé si ho va dir per seguir-me la corda, o perquè realment estava d’acord amb mi. La Patufeta no va dir res.