CAPÍTOL IV
SPRINGSTEEN SOTA EL SOL DE LA TOSCANA

Els que pensem en el futur, ho fem gairebé sempre amb l’expectativa que sigui positiu, que millori el nostre present i, si pot ser, també el nostre passat. El més fotut del futur és que es fa esperar, si és que arriba, de manera que és millor gaudir del que tens a l’abast: la pluja o els matins de diumenge, per exemple. Els matins de diumenge la vida pren sentit com a simple existència. És la recompensa de la pròpia vida i, per a mi, l’únic dels set matins que el nirvana s’apropa als éssers humans. És l’únic moment que «treballo,» perquè la resta del temps el nirvana no arriba tot sol, cal convocar-lo. Tot i que sempre m’ha interessat més la sensació de la pluja, els matins de diumenge són la meva segona opció. I si plou, molt millor.

Vaig esmorzar a les deu: una llesca de pa torrat per les dues bandes, gairebé cremat, untat també pels dos costats amb tomàquet de poques llavors i regat, literalment, amb oli d’oliva italià, comprat en un restaurant encisador de Siena, i amb sal, molta sal grossa de farigola, la que havia comprat a la botiga de Vic. Vaig llegir el diari amb Tapestry de música de fons, l’obra mestra de Carole King. Estava còmode, vestit amb roba ampla i sabatilles antigues.

Al final vaig deixar el diari i vaig agafar el llibret amb la llegenda d’en Pere Porter. Abans d’anar a Girona a comprar l’estudi de Pons volia acabar de llegir l’original de L’Avenç, que ja tenia com un company més.

En sortir de l’infern, seguint les indicacions del dimoni que l’havia guiat, en Pere Porter no va anar a parar, com s’esperava, al mateix lloc per on havia entrat, al llac de Sils, sinó molt lluny d’allí, a Morvedre, al País Valencià. En aquesta localitat es va trobar amb un veí de Tordera, en Jaume, que es trobava en aquella zona per qüestions de negocis. Tot i que en Porter estava molt desmillorat després del seu viatge a l’infern en Jaume el va reconèixer i se’l va endur amb ell a Catalunya. Després de fer-se pregar molt, al final en Pere va explicar a en Jaume el que li havia passat i en Jaume es va ocupar de difondre la notícia. El van prendre per boig i tothom se’n va burlar, però això no va impedir que anés a visitar els parents del notari Bonsoms, a Hostalric. Després d’un llarg estira i arronsa, va aconseguir que el deixessin entrar a la casa on el notari li havia dit que trobaria els documents que el podien alliberar dels seus deutes. Acompanyat d’un seguici nombrós en el qual hi havia fins i tot nens que es reien d’ell, se’n va anar de dret a l’habitació de l’armari i va comptar les rajoles fins que va trobar aquella sota la qual, efectivament, s’amagaven els papers que havia anat a buscar. Després d’allò i un cop resolta la qüestió del deute, a en Pere Porter el van tractar amb respecte i admiració, cosa que no havia succeït mai abans, i ell va implorar a tothom que seguissin el camí de Déu Nostre Senyor.

A les pàgines noranta i noranta-un, vaig llegir això: «Després dit Porter, quan trobava gent dels que havia vistos parents i amics d’aquells a l’Infern, ell els exhortava que servissin a Déu Nostre Senyor i no volguessin anar a l’Infern, ni seguir les petjades d’aquells. I per quant dit Porter havia anomenat alguns que ell havia vistos a l’Infern i els tals eren persones graves i estimades en aquest món, alguns parents d’aquells, sabent tals coses, recorregueren als senyors inquisidors de Barcelona i els contaren totes les coses que dit Porter deia de sos parents i pare, per lo qual dit Pere Porter fou cridat del Tribunal de la Santa Inquisició i detingut i interrogat per dits senyors inquisidors, que experimentaren i averiguaren el modo com havia succeit i la manera com havia trobat l’acta, el qual confirmava ésser veritat tot lo que Porter havia dit i deposat, per lo qual fou dit Porter tret de les presons liberament i deixat anar».

L’últim paràgraf d’aquest petit llibre, abans de la relació de noms propis amb forma d’epíleg que jo havia llegit el dijous anterior, diu així: «Després dit Porter ho digué a molts predicadors i els encomanava molt que en les prediques que ells farien que no fessin excepció de persona alguna i que no miressin tendència a ningú, i que reprenguesin tots els vicis. També digué a molts jutges i advocats que jutgessin i advoquessin en veritat; que nos deixessin vèncer per interessos, perquè a l’Infern hi havia moltes maneres de gent, de tots estaments, i que si la gent ho sabia no pecaria; i anomenava moltes persones que havia vist, que d’oir-lo era terror, i persones molt conegudes que manaren en aquest món i atropellaren a la gent; i que Déu donava crudels torments i castics i penes als que blasfemen de son santíssim nom, i als usurers i als bandolers, als jutges que fan injustícies, als que oprimeixen als pobres, als notaris que han fet mal en son ofici, als sodomites, homicides i procuradors, i molts dels demés estaments; i com ell ho contava era pera fer tremolar l’anima en el cos de cada qual».

Em vaig treure la mandra del damunt abans de llegir les quatre últimes línies de la llegenda de Pere Porter: «Nostre Senyor ens tinga de sa mà i ens dongui la gràcia i ens guardi de morir en pecat mortal, pera que siem lliures de les penes de l’Infern. Amén».

L’Angie i jo vam prendre l’aperitiu sota la carpa de l’era i tot seguit ens en vam anar a dinar a La Granota, un restaurant al qual anàvem tot sovint, perquè es menja molt bé i és a prop de casa: granotes, verdures a la brasa, gratapallers-pollets sencers que es mengen també fets a la brasa —i un caputxí-gelat de bescuit desfet amb xocolata calenta—. Tot plegat regat amb un porró de vi negre i aigua sense gas, del temps.

Durant l’àpat, l’Angie em va fer unes quantes preguntes.

—Escolta Fabra, tot això del soroll que vas sentir als aiguamolls, l’arxiver de Sils, el llibre que vas comprar a Vic, el viatge de demà a Girona per comprar un altre llibre, de què va?

—Res, és només curiositat —m’havia promès que no li diria ni una paraula sobre l’encenedor ni sobre mossèn Ramon de la Frexeneda. Si més no, mentre pogués. No volia que es preocupés ni molt menys que s’obsessionés de la manera que em començava a obsessionar jo—. Ja ho saps, Angie, tot el que té a veure amb la casa m’interessa i la llegenda de Pere Porter es produeix al costat. Busco més documentació, res més. Per cert, —vaig canviar de tema— ¿vols que demà anem a dinar a Le Bistrot i al cinema, després de la Llibreria 22?

—No, no, a dinar no. Ja hem sortit avui i dos dies seguits dinant a fora… Si et sembla quan sortim podem anar a sopar amb els de Somnis. No ho sé, ja ho veurem.

«Els de Somnis» són en Joan i la Maria Àngels, uns antiquaris amb els quals vam iniciar una relació comercial i que, tot i que aquest vincle comercial encara és vigent, també són amics nostres i sortim junts força sovint. Normalment ens trobem a la seva botiga de Girona i a la magnífica casa que tenen a La Bisbal, en un entorn molt agradable.

—Podríem anar a veure Bajo el sol de la Toscana.

—No la conec, Fabra.

—Jo tampoc, però com que ens va agradar tant la Toscana i hi anem sempre que podem…

—Sí, ho podem provar.

Un cop a la masia, i com tots els diumenges a la tarda, ens vam tancar a la biblioteca per mirar una pel·lícula en DVD. Vam escollir Las vacaciones de M. Hulot, de Jacques Tati, que havíem vist plegats al cinema feia anys.

Jo l’havia comprada en vídeo a París, el mateix dia que, als Camps Elisis, vam veure la reedició de Jour de Fête en color, un novetat deguda al descobriment d’uns rotlles que el mateix Tati tenia desats i dels quals ningú no en sabia res. Un cop mort aquest gran actor i director una filla seva els va trobar. Fins aquest moment la gent creia que Tati només havia rodat en blanc i negre. Ara havia comprat un DVD que incloïa també un altre llargmetratge seu i tres curts acompanyats d’un esplèndid article de Lluís Bonet Mojica.

Tot seguit vam sopar alguna cosa i ens vam ficar al llit.

L’endemà havia de continuar la investigació a Girona.

—Has dormit bé, Fabra? —em va preguntar l’Angie de bon matí, a la cuina, mentre esmorzava: un cafè amb llet i unes magdalenes—. Al llit no has parat d’anar d’una banda a l’altra.

—He tingut un somni molt estrany. Fins i tot m’he aixecat a les sis del matí sense fer soroll, per no despertar-vos ni a tu ni a la Patufeta, i l’he escrit. Si t’he de dir la veritat, és el segon que escric en quatre dies. El d’aquesta nit és heavy.

—Explica-me’l, estic molt encuriosida.

—De seguida te l’explico, quan el llegeixi. Sé que és sobre Bruce Springsteen i poca cosa més. És molt estrany.

—Et va fer mal el sopar?

—No, si no vaig sopar gairebé res —ho vaig dir com si allò de fer un sopar abundant fos dolent per a la digestió i produís malsons—. Em faig unes torrades amb pernil dolç i us l’explico.

Un cop vaig haver esmorzat, em vaig asseure en una de les cadires de fusta de la cuina, vaig obrir la meva llibreta de tapes verdes i, amb la Patufeta als braços, els vaig explicar a l’Angie i a ella el que havia somniat. El principi era sorprenentment coherent, no tenia l’aspecte d’un somni, més aviat semblava una pel·lícula.

—Bruce Springsteen era a Barcelona per participar en dos concerts d’Elliot Murphy, un cada setmana —com els podia saber jo, aquests detalls?—. Bruce i jo dormíem en una petita habitació d’un hotel desconegut. L’habitació era tan petita que no hi havia gaire més de mig metre entre els dos llits, cadascun arrambat a una paret. Cada nit, menys la del concert, jo li ensenyava català a Springsteen —em vaig moure per canviar de posició i la Patufeta es va deixar portar com si res. L’Angie m’escoltava sense donar gaire mostres d’entusiasme—. En Bruce duia com a únic equipatge una bossa amb alguna peça de roba i un moneder, molt antic, de senyora. L’últim dia li robava deu euros. Aquí tot comença a ser més borrós, gairebé no entenc la meva lletra —vaig passar a la pàgina següent—. En Bruce diu no se què d’un compacte de l’Òscar Vidal.

—L’Òscar Vidal? Qui és?

—No ho sé. Em trobo en una sala molt petita en la qual hi ha només unes taules llargues que formen una «ela» al final, i passadissos que no deuen fer més de mig metre d’ample. La gent sopa i veig en Carles Cuní i en Joan Bonareu, amic meus als quals els agrada Springsteen. Jo també hi sóc, però no sopo. En Bruce s’està en un camerino pobre, inhòspit, encara més estret que l’habitació de l’hotel, i menja pa sec. Està sol, completament sol. L’Elliot Murphy em demana en català que li busqui contractes, que el faci actuar a la Fira del Disc de Girona. Em demana que el perdoni, perquè sap que ja no em dedico a les fires, però vol un concert a Girona amb en Bruce, tot i que en té un altre d’emparaulat amb en Celdoni Fonoll i jo em sento molt angoixat, perquè no recordo qui és en Celdoni Fonoll. Així que aconsegueixo recordar-me’n li dic a en Murphy que en Fonoll és un bon paio, però que musicalment és un pesat. L’Elliot em diu que és veritat i, de passada, insisteix en el tema del compacte de l’Òscar Vidal que vol Springsteen. Tot i que estic adormit, en aquest punt recordo que tenia un mal de cap insuportable i em passava pel cap la idea que l’Springsteen amb el qual estic somniant és un pobre infeliç, que no té res a veure amb l’Springsteen que té previst actuar al Nou Camp amb l’E Street Band durant la seva pròxima gira. Em pregunto si quan torni ja haurà après a parlar català i just en aquest moment, paf, em desperto.

—I res més? Quin rotllo, tio!

—Espera, Angie, que encara no he acabat de llegir els apunts. Escolta. Passen més coses. Per exemple, cada vegada que surto de l’hotel al somni, sé que sóc a Barcelona, però els carrers no són els de Barcelona. Són carrers amb molt pendent, com els de San Francisco, però és Barcelona i ho sé, perquè al final d’un d’aquests carrers hi ha un edifici que, en un altre somni, recorda una mica la Sagrada Família. I hi ha uns turistes molt estranys, amb uns quants caps.

—No m’agrada, aquest somni. És massa complicat. —L’Angie ho diu perquè té un llibre sobre la interpretació dels somnis i sap que una cosa així no podrà arribar a desxifrar-la mai.

Fa un temps, el meu amic Manel Fuentes i jo vam anar a Nova York a veure Springsteen al Madison Square Garden. També vam dormir en una habitació d’hotel petita, amb els llits que tocaven a les parets i amb una separació ínfima entre tots dos. Quan apagàvem el llum en Manel cantava enmig de la foscor les cançons del seu ídol, i ara també el seu amic, en Bruce.

Mentre anàvem cap a Girona escoltàvem al cotxe l’últim disc de Todd Rundgren, Liars. El meu amic Quim, de Figueres, l’havia demanat al Japó per tal que jo fos el primer de tenir-lo i punxar-lo a la ràdio. Ho havia de fer el dissabte següent. De sobte, mentre sonava Sweet, potser la cançó més bonica del disc, se’m va acudir una cosa.

—Angie, agafa el bolígraf.

—Què vols escriure, ara? No pots esperar que arribem a Girona? Estàs conduint.

—Tens raó, però si no ho apunto ara mateix, se m’escaparà, ja ho saps. Si et plau, escriu tu.

Amb resignació l’Angie va agafar la llibreta que porto sempre a la guantera i va prendre nota amb una lletra difícil però intel·ligible.

—Quan escoltes —vaig dictar— i dic escoltar, no pas sentir, que és una altra cosa… Quan escoltes Todd Rundgren has de tenir una cosa a cada mà. En una un mocador per eixugar-te les llàgrimes d’emoció i a l’altra una pastilla per si et desmaies de tant plorar d’emoció. Si escoltes i respectes Todd Rundgren ets dels meus. Cada vegada que pronuncio el nom de Todd Rundgren m’agenollo. Paraula de Stone.

Això és el que diria el dissabte a la ràdio, abans o després de punxar la indescriptible Sweet.

L’eufòria que em provocava Rundgren quedava entelada en aquells moments per un dubte que m’havia plantejat la lectura del viatge de Pere Porter. Al llibre, tot i que deia que es tracta d’un advocat, el narrador escrivia «mossèn Ramon de la Frexeneda». El terme «mossèn» ¿era el mateix que utilitzem per referir-nos a mossèn Cinto Verdaguer? Tenia implicacions eclesiàstiques? Havia de buscar un advocat o un clergue? En Guillem Terribas sap moltes coses, però això era millor preguntar-ho al seu amic Modest Prats, rector de Mercadal, també escriptor i tertúlia a la ràdio. Un dels grans intel·lectuals que cada matí pren el cafè amb en Terribas, perquè la Llibreria 22, en aquest mateix número del carrer Hortes, està gairebé enganxada a l’església. A més, en Prats viu molt a prop de la parròquia.

La llibreria és la «casa Guillem Terribas», un llibreter com Déu mana, que no renuncia a que l’espai que ha creat sigui no tan sols el centre intel·lectual de la ciutat, sinó també el de tota la comarca. De manera que, carregat d’espatlles com és, es mou com cap altre, fent i desfent en diversos àmbits: quan no hi ha presentacions de llibres, xerrades, fòrums o el que sigui, s’ocupa del cinema, de les fires o del que convingui. Està orgullós, i amb tota la raó, que tothom l’apreciï i que ningú no parli malament d’ell. Com també està orgullós de les fotos que li van fer a Nova York en les quals hi apareix, entre d’altres persones, Woody Allen. I també d’haver fet el paper de llibreter, el seu, a la versió cinematogràfica de Soldados de Salamina, la gran novel·la de Javier Cercas, molt bon amic seu.

—Home, família, ja sou aquí —va dir així que ens va veure entrar a la llibreria—. Com va, això?

—Nosaltres molt bé. I tu? Què estàs organitzant, ara?

—Res. Preparo la presentació de l’últim llibre d’Almudena Grandes, Castillos de cartón. Està molt bé, compra’l.

—Si tu ho dius me l’enduré, però en vull uns quants que m’ha recomanat l’Emili Teixidor —un altre tertúlia de la ràdio que, a més de millorar la qualitat de les meves lectures, ho fa un cop per setmana amb els oients.

Vaig treure’m de la butxaca el paper en el qual en Teixidor havia apuntat el títol d’uns quants llibres que m’havia recomanat. L’Angie ja havia escollit el seu.

—No, si jo ja sé com acabarà, tot això. Començareu a buscar llibres i al final ens quedarem sense anar al cinema —va dir impacient.

—Què voleu anar a veure? —va preguntar en Guillem.

—Bajo el sol de la Toscana —vam respondre tots dos alhora.

—Ja l’he vista. Us agradarà.

—Si hi anem —va insistir l’Angie— ja veuràs com al final res de res. Sabeu què us dic? Jo me’n vaig a Somnis i tu ja vindràs. Li diré a en Joan que reservi a Le Bistrot, que encara ens quedarem sense taula.

—Em sembla magnífic. Jo vindré així que acabi amb els llibres i amb una consulta que en Guillem i jo li hem de fer a en Modest Prats.

—Pagues tu el meu llibre.

—Cap problema.

Un cop l’Angie se’n va haver anat, en Guillem se’m va quedar mirant encuriosit.

—Què li vols preguntar, a en Modest Prats?

—Una consulta de no res. Li pots trucar?

—No cal. És aquí mateix, al davant del Museu del Cinema. T’hi acompanyo.

L’església estava tancada.

—Anem a casa seva —va decidir en Terribas—. Viu aquí al costat.

—Llàstima, m’hauria agradat veure la sagristia.

—No et perds gran cosa, tot són mobles moderns.

En Prats viu en un pis normal, en un edifici com qualsevol altre, on jo no podria viure mai, mal acostumat com estic a viure en cases o a la masia.

—Us obro, pugeu —va dir en Prats per l’intèrfon.

Quan l’ascensor va arribar a la planta ell ja ens esperava a la porta del pis.

—Passeu, passeu —ens va convidar.

No anava vestit de capellà. Em va saber una mica de greu, perquè a mi sempre m’han agradat les sotanes i els alçacolls. A més, fumava Ducados. Més que un capellà semblava un més de la colla.

—Jo us deixo sols, que tinc feina a la llibreria. Dóna’m la llista de llibres que vols i te’ls prepararé per quan tornis —es va acomiadar en Guillem.

Ens vam quedar sols.

—Vinc de seguida, Fabra, que m’he deixat una cosa al foc. Estic cuinant.

El pis és un pis més, com el de qualsevol altre veí, amb una preciosa imatge de la Verge com a única curiositat, una talla autèntica que delata a què es dedica l’inquilí de la casa. La talla és al costat d’una pintura contemporània, d’aquestes que ningú no sap ben bé què representen, només l’autor, que explica que hi ha unes coses que tothom diu que veu però que, a l’hora de la veritat, no veu ningú.

En Prats va tornar i ens vam asseure.

—Tu diràs, Fabra.

—Voldria que m’aclarissis un dubte. ¿Per què a un llibre antic li diuen mossèn a un advocat?

—De quin llibre em parles?

—Una llegenda catalana molt antiga que es diu Viatge a l’infern d’en Pere Porter.

—Conec el llibre. Efectivament és una llegenda molt antiga sobre la qual s’han escrit altres llibres…

—Sí —el vaig interrompre—. Precisament li vull demanar a en Guillem el de Pons i Guri.

—També el conec. El llibre i l’autor, que ja és molt gran —en Prats va creuar els dits de les mans—. A part dels llibres també pots trobar referències a la llegenda a internet.

—Ho miraré.

—Hi trobaràs moltes coses. Ara, per respondre a la teva pregunta, antigament un mossèn també era un senyor, que podia ser perfectament laic o, fins i tot, que no fos gens creient.

—És a dir que Jacint Verdaguer era capellà i senyor.

—Per descomptat. Això de «mossèn» és exclusiu dels sacerdots com jo des de fa molt poc temps. Tinc alguna cosa sobre això.

En Prats es va aixecar, va agafar un llibre enorme d’una lleixa i va començar a fullejar-lo.

—Aquí ho tens. Llegeix.

Era un article molt extens sobre la paraula «mossèn».

—Ara no tinc temps —li vaig dir— perquè a part d’en Guillem m’esperen la meva dona i uns amics. Et fa res que en faci una fotocòpia?

—És clar que no. I li deixes el llibre a en Guillem, que jo demà el recolliré quan baixi a esmorzar.

Quan vaig tornar a la 22 en Guillem ja tenia els llibres a punt. En Teixidor m’havia recomanat Falsa identitat de Sarah Waters, dos del premi Nobel J. M. Coetzee, Desgràcia i Les vides dels animals, París no se acaba nunca d’Enrique Vila-Matas i El lector de Bernhard Schlink. L’Angie s’havia endut El codi Da Vinci.

—També necessito el Viatge a l’infern d’en Pere Porter de Josep Maria Pons i Guri. El tens?

En Guillem va consultar-ho a l’ordinador.

—En tinc set. Quants en vols?

—Amb un en tindré prou.

Va portar el llibre i el va posar amb els altres.

—Res més, senyor?

—Sí, una fotocòpia d’aquest llibre —li vaig assenyalar la pàgina.

—A veure… sí, fa molt temps en teníem, d’aquests diccionaris. Són els de mossèn Alcover i Moll, el senyor Moll. Volum set, pàgina sis-cents tretze. Ara mateix t’ho faig, de seguida t’ho porto.

En Guillem va anar al seu despatx, on té la fotocopiadora i, efectivament, no va trigar gens ni mica. Li vaig dir que en Modest Prats passaria a buscar el llibre, vaig pagar i me’n vaig anar ràpidament, perquè volia recollir l’Angie a la botiga dels antiquaris i anar al cinema. Vam arribar a temps i, després de veure Bajo el sol de la Toscana als cines Albéniz i d’haver-ne gaudit fins i tot més del que ens pensàvem, vam anar a Le Bistrot a sopar amb els Bruguera-Gudayol, els amics de Somnis. Vam menjar torrades amb formatge roquefort fos i bistec rus, que ben mirat és com una mena d’hamburguesa. Ens vam acomiadar i vam quedar per tornar-nos a veure un altre dia. Era tard i a mi m’interessava repassar la versió de Pons de la llegenda de Pere Porter i veure si a l’article «mossèn» del diccionari Moll hi podia trobar res d’interessant.

No vaig poder fer ni una cosa ni l’altra. Tot just vaig posar el cap al coixí em vaig quedar adormit amb el televisor engegat, pensant en allò que m’havia dit l’Emili Teixidor quan em va donar la llista de llibres: «Las vidas de los animales de Coetzee demostra que avui dia fem amb els animals el mateix que els nazis van fer amb els jueus».

Coetzee diu que «els caçadors i els pescadors són tan arrogants i tan prepotents, que es creuen els gestors de l’ecosistema i, fins i tot, de l’ecologia. I potser siguin tot el contrari: els enemics de l’ecologia i de l’ecosistema. M’és ben igual si ho fan conscientment o inconscient, per a mi són assassins d’animals. De la mateixa manera que són assassins d’animals els animals que maten altres animals». Al final, dic jo, som tots uns assassins. Algú coneix una persona que no hagi matat mai un insecte, per exemple? I això que no parlem de les plantes, de les hortalisses i totes aquestes coses! Què ens ha fet un espàrrec per a que el tallem?

A Las vidas de los animales, a més, hi vaig trobar una cita d’Aristòtil que em va commoure, com m’imagino que deu commoure a qualsevol persona racional i amb sentit de la llibertat: «L’art de la guerra és un art natural que s’adquireix, que inclou la cacera, un art que hauríem de practicar amb les feres salvatges i amb els homes que, tot i que per naturalesa estiguin abocats a ser governats, no es rendeixen mai: perquè aquest tipus de guerra és justa per naturalesa».