CAPÍTOL VII
LA SECTA

El Mercat de Sant Antoni es va inaugurar, amb la seva estructura actual, el 1882, època gloriosa de l’arquitectura de ferro que va tenir la seva màxima expressió visual en la Torre de l’Exposició Universal de 1889 de París, obra de l’enginyer Eiffel. A Barcelona hi ha més d’una construcció d’aquesta tendència, als mercats i a les estacions de ferrocarril. A Sant Antoni, a la part exterior de l’edifici del mercat, envoltat d’amplíssimes voreres, cada diumenge hi ha parades de llibres antics, compradors i col·leccionistes. Aquests darrers anys s’han afegit als llibres i diaris antics, que ja compartien espai amb els clàssics i no tan clàssics «tebeos», els cromos, les postals, els discos, els vídeos i els DVD, amb una presència notable de cinema porno.

IEP: discos de vinil, singles, petits, de quatre cançons.

La Júlia i en Letizio es van presentar a les deu en punt a la cantonada que els havia indicat. Vam anar a passejar per les parades per mirar de trobar un exemplar de l’edició de 1906 del Viatge a l’infern d’en Pere Porter i vaig aprofitar per comprar altres coses. Em vaig endur tots els EP1espanyols dels Rolling Stones que vaig trobar, tot i que ja els tinc tots i, en alguns casos, fins i tot en tinc quatre exemplars, perquè això em facilita els intercanvis amb col·leccionistes estrangers. No fa gaires anys vaig escriure un llibre sobre aquestes experiències, el Diario de un coleccionista, on explico les experiències de dues dècades de fires del disc. També vaig comprar unes quantes novel·les de Sexton Blake, el millor clon de Sherlock Holmes. No vaig trobar res d’Hergé. Sóc un gran fan de Tintin, i la meva col·lecció és una de les més grans del món: tinc originals Hergé: un premier mille de Tintin al País dels Soviets i un exemplar d’Objectiu: la Lluna, signat per Hergé i pels astronautes de l’Apol·lo XI. Però res de tot això no em va distreure dels meus acompanyants, ni del paio de les arracades que havia sortit darrere d’ells al Tarrida i que ara es movia per allí com si fos un bibliòfil més.

El vaig veure abans que ells, de manera que vaig estar especialment atent a la reacció de la Júlia i en Letizio. De tots dos, va ser el gegant qui el va veure primer. Va advertir la seva companya de la presència de l’individu: Lázaro. Però aquesta vegada ja no parlava de Lázaro sinó «del teu germà». Jo em vaig comportar com si no hagués vist res de res.

No trobava enlloc l’edició de L’Avenç del llibre d’en Pere Porter. Quan em vaig cansar de buscar, vaig trucar en Guillem Terribas a Girona i li vaig demanar que em guardés un exemplar de la revisió de Pons i Guri. Li vaig dir que passaria a buscar-lo una senyoreta, però que no li cobrés, que era un regal meu i que li pagaria el llibre jo mateix així que el tornés a veure.

—Si vostè no pot anar a Girona, ja el recolliré jo i li enviaré o li donaré, perquè espero que ens mantindrem en contacte —li vaig dir a la Júlia—. Ara anem a prendre un aperitiu.

Me’ls vaig endur al bar restaurant Amigo, al carrer Tamarit 181, al xamfrà amb el carrer Urgell, un punt de trobada obligada dels habituals del Mercat de Sant Antoni, entre ells el malaurat Terenci Moix. L’Amigo té dos avantatges: el públic dels diumenges al matí i el vermut, segurament el millor que serveixen a tot Barcelona, amb unes cloïsses magnífiques. Ens vam asseure. En Lázaro havia desaparegut.

Els vaig deixar assaborir el primer glop de l’aperitiu. Aleshores em vaig llançar a la càrrega.

—Com és que el seu germà Lázaro els segueix a tot arreu? —vaig preguntar amb aires de saber-ho tot. Era un bluf, però va funcionar.

—No sé si és bo que sàpiga el que li explicaré tot seguit, Fabra —per una vegada li vaig agrair que no em digués senyor.

—No sóc el seu enemic, Júlia. Tampoc som amics, però de moment, si més no, no ha de témer res de mi.

—D’acord. Confiaré en vostè, tot i que ignoro què s’amaga darrere del seu interès.

No tenia cap ganes de tornar a explicar-li-ho tot.

—Comenci per l’encenedor —li vaig proposar.

—Me’l va regalar el meu avi Àngel quan va morir.

—Això ja ho sé. I suposo que li va deixar alguna cosa més, a part de l’encenedor.

—Sí. Em va explicar una història. De família. Una història que es transmet cada dues generacions, d’avis a néts. No em pregunti per què, però sembla que sempre ha estat així i tothom ha assumit aquesta tradició.

—L’escolto.

—Doncs miri, Fabra: el que em va explicar el meu avi és que en Pere Porter va existir de debò, tot i que potser no es deia així, i és possible que fos ell mateix qui va escriure la llegenda i la va donar a conèixer amb un pseudònim. Una altra llegenda, que no és la que coneix la gent. Si més no alguna gent. És per això que vull consultar la que va llegir vostè. No sabia que en circulessin altres exemplars, però estic convençuda que, del que és més important, aquests llibres no en diuen res.

—I què és el més important, Júlia?

—La secta.

—Quina secta? Al llibre no en diu res, d’una secta. No parla ni de sectes, ni de conspiracions ni de res que pugui suggerir una idea semblant.

—Però és precisament a això que feia referència la llegenda original: una associació secreta d’advocats i jutges catalans decidits a protegir-se mútuament dels errors judicials que pogués haver comès qualsevol dels seus membres, qualsevol condemna injusta, fins i tot alguna condemna a mort. Pel que em va explicar el meu avi, aquesta associació encara existeix i és tan activa com sempre.

—Si això no és cert, ho hauria de ser. I quina relació hi ha entre aquesta secta i els aiguamolls de Sils?

—L’avi Àngel em va dir que aquesta gent posseïa un arxiu secret i que l’anaven traslladant d’un amagatall a un altre, a les rodalies de Sils. El que vam trobar abandonat és una prova que deia la veritat. Però ara deu ser en algun altre lloc. El vull trobar.

—Per què?

—El meu avantpassat… sí, es tracta del meu avantpassat… Ramon de la Frexeneda, al relat d’en Pere Porter li va tocar carregar-se la culpa de tot.

—El seu avi li va parlar mai d’un tal Bonsoms?

—Qui és, aquest home?

—El notari que en Porter va anar a buscar a l’infern.

—No, em sembla que no, però si era el notari devia ser un d’ells, perquè havia de ser molt difícil mantenir-se’n al marge, no li sembla?

—Ara mateix sembla una mica difícil. Es proposa netejar l’honor d’aquell Frexeneda? Han passat quatre-cents anys. No li sembla que és una mica tard? A més, pensi en això que m’acaba de dir: havia de ser molt difícil mantenir-se’n al marge, també per a ell.

—No li ho negaré pas. Només vull demostrar que no estava sol, que no era el pitjor i que aquella associació perversa ha continuat fent-ne de les seves aquests últims quatre segles —s’havia anat animant i el seu to ja semblava el d’una heroïna deshonrada.

—I què espera trobar-hi, en aquest arxiu secret?

—Documents originals. Molt diferents dels falsificats, que són els oficials. Proves de la mala administració de la justícia, o de la bona administració de la injustícia, que és el que continua estant de moda —això últim ho va dir amb un cert aire de tristesa.

—Aquest arxiu deu ser molt antic. Els pecats d’avui dia, em temo, es deuen registrar als discs durs dels ordinadors. No sé si els altres li serviran de gran cosa.

—Tots els guarden en un disc dur. Si no hi tenen els antics no és pas perquè no en tinguin una còpia, sinó perquè hi ha una tradició dels seus predecessors. Quan es va constituir la secta, tot eren lligalls. Els originals tenen un valor inestimable. Hi deuen figurar cognoms il·lustres, títols de despatxos que han anat passant de generació en generació…

—I si els troba, què en pensa fer?

—Fer-los arribar a la premsa, és clar.

—A la premsa no li interessen aquestes coses. Gràcies si parlen dels crims d’avui, imagini’s què faran amb el que va passar fa segles. D’altra banda, els cognoms il·lustres dels quals parla només surten als diaris quan algun d’ells es casa, fa una conferència o publica un llibre.

—I vostè què suggereix, Fabra?

—El silenci. No fer res. Deixar que aquests papers dormin eternament.

—Això no ho puc fer.

—Ho hauria de fer. Hi ha cognoms il·lustres que maten. O manen als altres que matin.

—Tinc un compromís amb el meu avi. No puc trair la seva confiança. He de demostrar públicament que el nostre avantpassat, Ramon de la Frexeneda, era innocent de totes les acusacions que li va fer l’autor de la llegenda d’en Pere Porter.

—Vostè pot demostrar el que vulgui. Fins i tot ho pot fer públic. Però aquest és un tema que només interessa als familiars.

—Això no és així, Fabra. La gent hauria de saber en mans de qui es troba.

—La gent ja ho sap, Júlia. Sap que hi ha corrupció, pactes obscurs, condemnes injustes, i que sempre ha estat d’aquesta manera. També sap que hi ha acords i interessos que es transmeten de generació en generació en determinades famílies. Potser d’aquesta trama no en diuen secta, però intueixen que és una cosa així. En solen dir casta o classe social. I no passa res, la gent no fa una revolució per un tema com aquest. Jo li recomanaria que, en cas que el trobi, confiï aquest arxiu a un historiador. Els historiadors són els únics que potser hi poden mostrar algun interès.

—A vostè no li interessa?

—Com als historiadors. Per encaixar peces del passat. I al seu germà, què li importa?

—D’una altra manera.

—Està al corrent de la història?

—És clar, l’avi Àngel ens la va explicar a tots dos. Però ell és més cobdiciós. No busca la justícia. Només vol l’arxiu per fer xantatge als de la secta.

—El seu projecte és fins i tot més perillós que no pas el de vostè.

—Aleshores, m’ajudarà a trobar aquests papers?

—De moment només li aconseguiré un llibre per tal que conegui la versió oficial de la llegenda. Després ja en parlarem. També li faré una fotocòpia de la versió de L’Avenç.

—No, ja trobarem un original a alguna banda.

I així ens vam acomiadar, sense concretar cap altra trobada. Els vaig donar l’adreça de la llibreria d’en Terribas i els vaig advertir que no els cobrarien el llibre.

Al carrer no hi havia ni rastre d’en Lázaro.

Vaig tornar a Mataró, vaig recollir l’Angie i la gossa i vam anar dinar a casa dels nostres amics Miquel i Núria Mustaròs, als quals hem designat com a oncles de la Patufeta per l’estima que li tenen. En Miquel, que té la meva edat, és un geni de la informàtica i un bon cuiner.

La paella, més semblant a una mariscada amb arròs que no pas a la recepta ortodoxa, és una de les seves especialitats. La Núria, que té la mateixa edat que l’Angie, treballa en una botiga de roba de marca i és una entusiasta de la xocolata negra i del vi blanc glaçat, sobretot si és cava.

En Jaume Parés ja havia buscat a internet qualsevol cosa relacionada amb la porta de l’infern i en Pere Porter. Aquella tarda li vaig demanar a en Miquel que m’ajudés a trobar informació sobre sectes catalanes més o menys relacionades amb els dimonis, els diables i altres sinònims.

Van sortir coses curioses, però res que em pogués ser d’utilitat. Em va fer gràcia trobar-me el meu amic Josep Bargalló, antic Conseller en Cap de la Generalitat, com a membre actiu de la colla de diables de Torredembarra. Em va sorprendre assabentar-me, a través de la «Mostra de Balls de Diables Centenaris» de Vilafranca del Penedès, que hi ha més de dues-centes colles a Catalunya, tot i que només n’hi ha deu que mantinguin l’acte sacramental. I em va agradar molt una figura del ball parlat que fa així: «Diable sóc d’aquest ball, diable sóc i seré, més m’estimo ser d’aquest ball que de res».

No vaig trobar cap relació entre les colles i la secta. Així i tot, en Mustaròs ho va arxivar tot. Alguna troballa posterior encara podia donar un valor a tot aquell material.

Jo continuava preguntant-me quina relació podia tenia la meva masia amb la història d’en Pere Porter. O d’en Frexeneda.