CAPÍTOL I
LA CRIPTA

El primer que vaig sentir fou el so buit d’algú colpejant des del fons d’una cripta.

Instintivament vaig buscar amb la mà dreta, a la butxaca de la camisa, alguna cosa que em pogués servir per escriure, un llapis o qualsevol altra cosa, però no tenia res. Em vaig quedar amb cara de ruc, mirant l’anell amb forma de calavera, com el de Keith Richards, que em va regalar l’Angie. No sé perquè, però de sobte em vénen al cap idees, frases o formes que, si no en prenc nota de seguida, paf, desapareixen. Això em fa sentir inquiet, em posa nerviós, perquè sé per experiència que aquests moments de lucidesa extrema són els únics realment bons que puc tenir en moltes setmanes i, fins i tot, durant períodes més llargs de temps. És en els instants d’inspiració, que l’obra supera l’artista. És el que dic al meu programa de rock a la ràdio els dissabtes a la tarda: «L’obra supera l’artista. El disc Machine Head és millor que els seus autors, Deep Purple».

Com que no vaig trobar res per escriure, vaig anar per feina i, estirant per la corretja el Sarau, el sisè dels set gossos abandonats que he recollit, vaig tornar dels aiguamolls de La Selva, on havia sentit el misteriós soroll de la cripta, a la meva masia, Can Fabra, a Sils, província de Girona. A l’antic paller, ara convertit en estudi, hi conservo encara l’escriptori del pare. Allí podria escriure «el so buit d’algú colpejant des del fons d’una cripta».

Ja la tinc, no se’m pot escapar, vaig pensar, satisfet, mentre m’apropava a l’escriptori mirant la màquina del milió dels Guns N’Roses i la imatge monumental de Sant Josep i el Nen Jesús que formen part de la decoració del meu estudi. I faig molt bé d’utilitzar el pronom possessiu: l’estudi és meu, com la biblioteca; és molt personal. Vaig anotar la frase i em vaig quedar més tranquil. Sempre que escric alguna cosa, sigui el que sigui, el més important és el principi. És com fer passar el fil pel forat de l’agulla: un cop ha passat, només cal estirar-lo.

Quan vaig entrar a la cuina (una de les parts de la masia que, després de cinc fases de restauració, encara està per arreglar), l’Angie estava preparant un ram de flors que havia tallat a l’era. És molt hàbil a l’hora de fer rams. Li surten sempre bé, especialment quan està angoixada.

—Ja ets aquí, amb el dia tan bonic que fa? Em pensava que series als aiguamolls, passejant amb el Sarau.

—Sí, però he tornat corrents. He sentit que algú donava cops al fons d’una cripta i he vingut a escriure-ho. No duia res a sobre, ni un trist llapis.

La Patufeta, una gosseta shih-tzu que es presentà un dia, coixa i bruta, a l’entrada de la masia i que ara és la reina de la casa, va aixecar la cella de l’ull dret i, sense moure’s d’on era, va sospirar com si volgués dir: «què diu, aquest?».

—Una cripta als aiguamolls? I qui era, que donava cops? —va preguntar l’Angie desconfiada.

—No ho sé. He sentit el soroll i he tornat. No ho sé, ja hi tornaré.

—Quan?

—Tampoc no ho sé. Potser aniré a veure en Lluís Costa aquesta tarda, després de la migdiada.

—I qui és, aquest Lluís Costa?

—L’arxiver del poble. Un paio que es passa el dia envoltat de lleixes metàl·liques plenes de documents històrics… Tot això m’ha fet recordar la porta de l’infern.

—Què vols dir?

—Ja t’ho explicaré. Ara us vull explicar un conte, a tu i a la nena.

Em referia a la Patufeta, que panteixava estirada al terra, com un nen petit, més que no pas un gos. Sempre m’ha agradat explicar històries als animals. La vaig agafar i me la vaig endur a la sala gran, la de la xemeneia. Em vaig asseure a la butaca i, amb el comandament a distància, vaig posar el canal VH1 de la parabòlica. El meu nou grup preferit de les antípodes, Jet, sortia a la pantalla al videoclip de «Rollover DJ», una cançó que havia punxat unes quantes vegades per als meus oients del dissabte, molt abans que els Jet fossin coneguts arreu del món.

La Patufeta es va estirar al meu costat, serena i amb la mirada perduda. L’Angie es va posar còmoda en una altra butaca amb aire de resignació.

—Una vegada, en un barri de Los Angeles, Califòrnia —vaig començar— un nen negre, d’uns deu anys, va entrar a una botiga de discos a comprar una entrada per al concert de Prince d’aquella nit. Amb l’entrada li van regalar un single de vinil amb la cançó «Musicology», que donava títol al darrer compacte de l’artista. Un cop a casa, es va ficar a l’habitació on dormia el seu pare, i on tenia desat el seu equip estèreo, i va posar el disc. Així que va començar a sonar, el nano es va sentir arrossegat pel ritme i es va posar a ballar. D’aquesta manera…

Vaig fer la demostració, ballant davant l’actitud absolutament passiva de la Patufeta i el somriure de l’Angie, cantant la cançó: «Musicology…!».

—Eh! Què fas amb el meu estèreo? —va cridar el seu pare des d’un altre racó de la casa, molt enfadat—. Surt immediatament de la meva habitació! —El nen negre va sortir corrents de la casa i, tot i que encara era molt d’hora, va anar fins al Staples Center, on Prince havia de fer el seu concert. Quan va arribar a la porta, el va sorprendre veure que hi havia molts altres nens com ell. Un cop dins, encara en va trobar més a les primeres files. Nens blancs i negres de la seva mateixa edat envoltaven l’escenari, que era circular i s’alçava enmig d’aquell palau d’esports. De manera que, tot decidit, s’apropà a l’escenari, obrint-se pas a empentes, i així que es van apagar els llums, Prince i la seva banda van obrir el concert precisament amb la interpretació de «Musicology». En veure’l, Prince, que de prop no era pas gaire més alt que ell, tot i que duia sabates amb uns talons enormes, el va fer pujar a l’escenari perquè cantés i ballés al seu costat, precisament allò que feia poques hores havia fet d’una manera gairebé clandestina a l’habitació del seu pare. «Musicology…!».

Al cap d’una estona, enmig de l’entusiasme que s’havia apoderat de les més de setze mil persones que el veien en directe i dels possibles milions que el devien mirar en aquells moments a la televisió de diversos teatres dels Estats Units, perquè aquell concert es retransmetia per tot el país, uns agents de policia uniformats, amb gorra i tot, van pujar a l’escenari i es van endur Prince per la força. Aleshores ell, tot i que se sentia molt molest, va acabar la cançó amb l’ajut de la banda i tots, tots, enmig d’aquell mullader, el van aplaudir moltíssim. Al cap de tres hores, mentre tornava cap a casa, un dels qui l’havien vist li va explicar que el que havia fet Prince, allò de fer-lo pujar a l’escenari, era il·legal i que per això l’havien detingut, encara que li haguessin permès tornar per acabar el concert.

—I aleshores per què m’ha fet pujar a l’escenari, Prince? Que potser no ho sabia, que era il·legal? —va preguntar el nen negre.

—Sí que ho sabia —li va respondre l’altre—, però fa uns dies Prince va dir que «Musicology» no només canviaria el món de la música, sinó que també canviaria el sentit de les nostres vides.

Quan el nen negre va arribar a casa seva i va obrir la porta, va sentir música a l’habitació del seu pare. Sí, el seu pare estava cantant i ballant «Musicology»… I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

L’Angie va aplaudir sense gaire entusiasme i se’n va anar a la cuina, amb la Patufeta al darrere. Em vaig quedar sol, pensant en el que havia dit Prince feia unes setmanes al meu programa: «Porteu els vostres fills als meus concerts. Vull que siguin com una festa en família». Tot seguit me’n vaig anar jo també a la cuina.

—Apa, Angie, dinem, que després de la migdiada vull anar a veure l’arxiver del poble.