CAPÍTOL XII
LA RUTA DE LES ERMITES

Tot i que la calor triga més a arribar a Sils que no pas a Mataró, començava a tenir por de l’estiu. No suporto la calor i si a l’aclaparament d’una excursió eterna per deu ermites hi sumem la xafogor el resultat és, si més no per a mi, descoratjador.

—Com més aviat millor —vaig dir en veu alta, mirant la Patufeta, que descansava tranquil·lament a la seva butaca de la sala de la xemeneia. La gosseta, que duia metxes per un caprici del perruquer de l’Angie, em va mirar amb aire desdenyós.

Vaig trucar en Mustaròs. La idea li va fer gràcia. En parlaria amb la seva dona. Al cap de pocs dies tots dos tenien vacances. L’Angie i la Núria podien anar de compres a Girona mentre en Miquel i jo passejàvem per les muntanyes de Santa Coloma.

En Miquel em va confirmar que vindria al cap d’un parell de dies. Aleshores vaig trucar la Júlia.

—Hola, Fabra —ja començava a acostumar-me al seu to de veu—. Alguna novetat?

—És possible.

—Expliqui-m’ho, si us plau.

—Tens cap notícia, del teu germà?

—No —va dir i no va semblar que li fes res que li digués de tu.

—Doncs si és així, t’ho explico. Resulta que a l’arxiu del poble, a Sils, em van donar un llibret que parla de la història del pelegrí de Tossa.

—I això què hi té a veure, amb nosaltres?

—Aquest nosaltres, també m’inclou a mi?

Va dubtar un instant abans no va respondre.

—Sí —va dir al final.

—Me n’alegro. A veure, el que té a veure amb nosaltres és que en Pere Porter, que era de Tossa, també va ser pelegrí. I és molt probable que també fes la ruta de les deu ermites.

—I això què és?

—Una altra peregrinació. Per les ermites que hi ha al voltant de Santa Coloma de Farners. Jo m’he proposat fer-la. Amb el meu amic Mustaròs, que no sap res de la secta ni del que he estat buscant. Això no vol pas dir que no pugueu venir també tu i en Letizio.

Aquell hauria estat el moment perfecte per parlar-li de la casa d’en Pere Porter a Tordera. Però vaig pensar que la Júlia potser voldria visitar-la, amb l’excusa dels motius familiars, i no me la imaginava a ella, en Letizio i en Lázaro amagat donant tombs pels voltants. En Massaneda em preguntaria en quin embolic m’havia ficat. No li vaig dir res. Vam quedar el dimarts següent, a les vuit del matí, al bar Sport d’en Pere i la Rosa.

Abans de penjar li vaig explicar que allí faríem un bon esmorzar i estudiaríem el plànol i el tríptic en color que m’havien donat a l’ajuntament per tal d’organitzar la caminada. També li vaig advertir que vinguessin preparats. No era una passejada, sinó una excursió d’unes quantes hores, que segurament ens portaria tot el dia, i que també calia que portessin queviures. Vam acabar la conversa sense que ella digués res que em permetés entendre si em continuava parlant de vostè o bé em deia de tu, com havia fet jo amb ella.

Els Mustaròs es van instal·lar a la meva masia el dissabte, a l’habitació modernista que l’Angie anomena «l’habitació de la Núria i el Miquel».

M’ho vaig fer venir bé per fer-li un resum a en Miquel del motiu de l’excursió i per anunciar-li que ens hi acompanyaria una parella molt peculiar; també el vaig advertir de la possible aparició d’en Lázaro, sense dir-li res més del que era estrictament necessari. Com que ell no té un pèl de ruc, de seguida va entendre que darrere aquella història hi havia més coses que no li havia explicat, però les grans amistats toleren la discreció i no em va fer cap pregunta. En canvi em va proposar que ens enduguéssim en Tom, perquè és un bon gos i ens podia anar bé, segons com anessin les coses.

I és així com a les vuit del matí de dimarts vam arribar tots tres, en Miquel, en Tom i jo, al bar Sport. La Júlia i en Letizio ja ens hi esperaven. La Júlia s’havia pres molt seriosament les meves recomanacions i duia pantalons curts, bótes de muntanya, bastó i uns prismàtics. En canvi en Letizio, que semblava més gros que mai i que va deixar de pedra en Mustaròs amb la seva corpenta, anava vestit com sempre. Ell no tenia cap motiu per témer aquella caminada. Es mostrava impassible. Segurament duria la motxilla de la Júlia i li encendria aquells maleïts cigarrets.

Vam esmorzar torrades amb truita i embotits. Ens va servir la Rosa perquè en Pere havia anat a una de les seves inacabables reunions polítiques. Vam estudiar el mapa i vam decidir seguir la ruta que recomanaven des del parc de Sant Salvador. Jo havia estat al parc unes quantes vegades, a buscar-hi aigua a les fonts o bé per anar-hi a passejar els gossos, i sabia que estava molt ben senyalitzat, cosa que ens permetria visitar el màxim d’ermites possible. La resta del camí, a peu o bé amb cotxe, el faríem un altre dia.

A la Júlia se la veia més animada que en altres ocasions i em va fer la impressió que en Miquel li havia caigut bé. En sortir del bar li va explicar la història d’en Letizio.

—Sí, en Fabra ja me n’havia explicat alguna cosa, però no m’imaginava que fos tan alt. Deu ser molt fort, oi? —li vaig sentir dir amb to d’admiració.

—Oh, sí, sí que ho és! Si en tenim l’ocasió, ho podràs comprovar —ella també en parlava amb un punt d’admiració.

El parc de Sant Salvador és una altra de les meravelles de Santa Coloma de Farners. L’Angie el coneix millor que no pas jo, perquè de petita hi anava a estiuejar amb la seva família. Com totes les coses, abans estava millor. Ja se sap que «civilització» rima amb «destrucció».

Vam agafar com a referència el mapa que havien fet d’acord amb la biblioteca particular d’en Josep Danès. El tríptic era més turístic.

El camí número u, de cinc quilòmetres, és el que va del parc de Sant Salvador fins l’ermita de la Mare de Déu de Farners, passant per les famoses roques de la Mare de Déu i Sant Pere Petit, tot i que hi ha una drecera considerable per la Bassa d’en Camps. És, com tots els camins que vam recórrer aquell dia, un caminet sinuós que avança entre pinedes, pollancres, àlbers i plataners. Puja i baixa durant tot el recorregut i sorprèn per la bellesa dels seus paisatges, que canvien contínuament. L’ermita de Farners, a tres-cents vuitanta-sis metres sobre el nivell del mar i lloc on van a casar-se moltes parelles del poble perquè duu el nom de la patrona de la localitat, està en bon estat gràcies a l’ús que se’n sol fer. Molt a prop de l’ermita hi ha el castell de Farners, un edifici orgullós, que també es troba en un estat de conservació força acceptable.

Vam descansar al costat del castell. Em vaig reclinar contra una roca per rellegir un llibre que m’havia endut com a company de viatge: la Historia de Santa Coloma de Farnés y su comarca, escrit per un catedràtic de la Universitat de Barcelona, José Maria Millás Vallicrosa, i pel rector-arxipreste de Santa Coloma de Farners, Francisco Rabassa Arigós. El segell Ex libris «Colume bensibus» en va editar tant sols cinc-cents cinquanta exemplars l’any 1951. Era una peça de col·leccionista que jo havia adquirit en una fira d’antiguitats, i una molt bona guia per fer el trajecte que havíem començat a recórrer. En Mustaròs, que s’havia fet amic de la Júlia i parlava amb ella mentre jo llegia, em va dir una cosa que em va obligar a deixar de banda el llibre.

—Fabra, en Tom és amb tu?

—No. Jo em pensava que anava amb vosaltres.

—Doncs aquí tampoc no hi és.

No em vaig preocupar, perquè sé que en Tom té el costum d’avançar-se uns metres, però sempre torna al meu costat. Em vaig aixecar i el vaig cridar, però no apareixia. Vaig anar a buscar-lo. Em vaig ficar per un caminet estret i polsós. A uns quants metres vaig trobar-me un cartell que em va cridar l’atenció: Gorg del Diable. Gorg del Diable? Què volia dir, això? Em va impressionar, però des de feia un temps, qualsevol referència al diable a la comarca de La Selva em feia impressió. En Tom va aparèixer amb una llengua d’un pam.

—On t’havies ficat, amic meu?

El gos em mirava amb posat afectuós mentre li queia la saliva al terra com si fos una aixeta.

—Si l’Angie et veiés diria que ets un gos bavós i tindria tota la raó.

Vam continuar caminant un bon tros pel Rierol del Sot de Penjacans, sense que trobéssim res d’especial. Vam tornar pel mateix camí. El vent va agitar un matoll en el qual abans no m’havia fixat i al darrere em va semblar veure-hi l’entrada d’una gruta. M’hi vaig apropar. Efectivament, era una gruta i es veia molt neta, una cosa molt estranya, perquè el més habitual és que en indrets com aquest hi hagi llaunes de tonyina buides, envasos de refresc, puntes de cigarret i escrits de l’estil «En Josep va ser aquí i estima la Maria i demà es menjaran una paella, any tal». L’interior era fosc, molt fosc. No es veia res de res.

—Surt del mig, Tom, encara em faràs caure. Més val que tornem al castell i li preguntem a la Júlia si ha portat cap llanterna. Au va, Tom, anem.

Quan vam sortir de la gruta vaig veure un tros de paper blanc, estripat, que sortia d’una de les escletxes de la pedra. El vaig agafar.

Un cop fora, amb més llum, vaig mirar de llegir-lo. Hi havia alguna cosa escrita amb llapis, que gairebé no es podia llegir perquè la humitat ho havia mig esborrat. Deia «de Sarell, Subirà», i uns números que era molt difícil de distingir. Sí. Els dos primers eren un nou i un set. Potser amb una lupa hauria pogut llegir els altres. Els dos últims es veien amb més claredat. Un dos, sí, i un set. Bé. Un nom i part d’un número de telèfon. I què?

Vaig ficar-me el paper a la cartera i ens vam dirigir al castell.

—Hola nois —vaig dir així que els vaig veure—. Em sembla que he trobat una gruta que podria ser força interessant, però és molt fosca. Tens una llanterna, Júlia?

En tenia una. Ens vam posar a caminar, amb en Tom uns deu metres davant nostre. La Júlia, amb la llanterna a la mà, es mostrava disposada a entrar davant de tot.

—Crec que l’honor és meu, Júlia. Jo l’he trobada —vaig reclamar.

—Tu o el teu gos, com el meu encenedor? —va dir. Acceptava que ens diguéssim de tu.

Em vaig adonar que en Mustaròs em mirava encuriosit.

—Després t’ho explico, Miquel —li vaig dir.

Al final la Júlia va entrar en primer lloc. Darrere seu vam entrar en Letizio, jo i en Mustaròs. A en Tom no li agraden els forats, de manera que es va quedar ajagut a fora, al terra, rebufant i presumint d’aquella llengua d’un pam.

—Massa net, oi? —va comentar la Júlia, que havia il·luminat el recinte.

—Doncs sí, això és exactament el que he pensat jo.

—És com si aquella pedra del fons ocultés una entrada… —va suggerir en Mustaròs.

—Sí, tens raó —va admetre la Júlia—. Per cert, Miquel, ¿oi que volies saber com n’és, de fort, en Letizio?

La dona va fer un gest al seu acompanyant que vaig interpretar com «aparta-la» i en Letizio va començar a empènyer de costat aquella roca enorme, que al cap de pocs segons va començar a cedir.

—Continua, continua, continua! —cridava la Júlia picant amb el puny de la mà dreta el palmell de l’esquerra—. Continua, continua, continua!

Un núvol de pols que ens va deixar cecs i un soroll eixordador van ser el senyal que en Letizio havia aconseguit fer caure la pedra. Ens vam fregar els ulls i vam esperar que desaparegués aquell núvol de pols. Aleshores la Júlia va il·luminar una estança espaiosa plena de lleixes buides. En molt bon estat, no pas com les de Sils.

—L’arxiu! —va cridar la Júlia—. Tenies raó, Fabra, han estat aquí.

—És clar que sí.

Vaig agafar la llanterna i vaig enfocar al fons de la sala. Hi havia una estàtua de gairebé un metre d’alt que semblava que ens volgués donar la benvinguda. Era una imatge del diable. Altra vegada el símbol de la secta.

—No ens deixem endur per les emocions —els vaig recomanar—. Només sabem que anem pel bon camí. Hem de continuar endavant. Són gairebé les onze del matí i només hem vist una ermita. Encara ens en queden unes quantes més.

El camí número dos és el que va de l’ermita de Farners a la d’Argimon, ja a Riudarenes.

—Haurem de pujar gairebé cent metres més —vaig comentar als companys després de consultar el mapa—. Argimon és a quatre-cents setanta metres sobre el nivell del mar. Per cert, hi ha dos camins. El vell, el d’en Josep Danès, i el nou, de 1994. Quin hem d’agafar?

—Jo aniria pel nou —va comentar la Júlia—. Pel que hem vist, no fa gaire eren aquí i el més probable és que hagin fet servir el nou.

—D’acord —vaig donar-li la raó—. El camí vell passava per la Torre d’en Planes. El nou passa pel costat dret de la Roca Baiera. Està senyalitzat.

Vam arribar a l’ermita d’Argimon, més rústica que la de Farners i en pitjor estat de conservació, perquè es fa servir molt poc. El campanar és senzill i sobri i s’alça darrere d’una muralla reconstruïda. Era l’església del castell de l’any 925.

A mesura que anaven passant els minuts i feia més i més calor, jo tenia menys ganes de perdre’m amb detalls històrics i anava més per feina.

—Vist! —vaig cridar així que vam sortir d’Argimon, com si em volgués apuntar aquell punt.

El camí número tres ens va dur d’Argimon a Sant Pere Cercada, altra vegada cap a Santa Coloma. En direcció a la Plaça de les Bruixes vam passar per unes quantes fonts, entre elles la del Grèvol. Era un trajecte tranquil per una vall molt agradable.

Sant Pere Cercada és una abadia benedictina, amb un monestir destacable i una antiga església romànica del segle XII, a deu quilòmetres del parc de Sant Salvador.

—Devem ser prop de la pista forestal que va fins a Sant Feliu de Buixalleu. En aquest poble, de quatre cases, hi va viure una temporada el meu amic Gay —vaig explicar-los.

—El dels concerts? —va preguntar la Júlia.

—Sí, aquest mateix.

—Vaig llegir l’entrevista que li van fer al dominical d’El País.

—La de l’ABC era millor i tot.

—Aquesta no la vaig llegir.

El camí número quatre, que va de Sant Pere Cercada a Sant Iscle, a Santa Victòria de Sauleda, quasi a sis-cents metres per sobre del nivell del mar, es va fer un trajecte molt més feixuc que l’anterior. Vam passar per masies en runes que temps enrere havien estat plenes de vida. «Progrés» rima amb «retrocés,» amb anar enrere.

Quan vam arribar a la quarta ermita, després de passar per Can Torrent, vam decidir aturar-nos un parell d’hores amb l’excusa de dinar, tot i que el que ens demanava el cos a tots era un bon descans.

—I per què no arribem fins la cinquena ermita? Així haurem fet la meitat de la ruta —va proposar en Mustaròs.

—I si et fotem una pallissa? —Vaig proposar jo, amb la llengua a fora, gairebé tan llarga com la del Tom—. No, de debò, Miquel, més val que dinem i descansem abans d’anar fins a Sant Miquel de Cladells. Ara el camí serà de baixada i, com que hem de passar per sota de l’Eix Transversal, veurem la mà de l’home i més masies abandonades. A més, havíem quedat que avui farem el que puguem. Ja tornarem un altre dia a veure la resta.

—En cotxe! —va saltar la Júlia.

El descans es va allargar fins les cinc de la tarda. En Miquel i la Júlia van menjar fruita i prou. En Letizio i jo vam compartir uns entrepans d’embotits amb en Tom, que no podia ser més feliç.

El camí número cinc va de Santa Victòria de Sauleda a Sant Miquel de Cladells, una altra antiga parròquia de Santa Coloma que manté gairebé intacta l’estructura romànica original, construïda entre els segles XI i XII. Vam passar pel Mas Moll, pel camí vell, no pas pel nou, que passa per Les Feixes de Can Roca.

—No, si encara ens assaltarà en Serrallonga —vaig dir, completament esgotat—. Som a prop de Can Mataró, però està en runes, de manera que no podrem pas trucar un taxi.

Vam marxar de Sant Miquel de Cladells gairebé sense fixar-nos en el conjunt, esplèndid, de l’església i el campanar, amb les masies adossades a la construcció original. La tornada va ser més agradable. A la tarda havia baixat la temperatura. Quan vam arribar al bar Sport ja eren gairebé les nou.

—La propera vegada hauríem de portar una càmera i fer fotos —vaig dir.

—Jo ja n’he fet amb la meva càmera digital —va dir la Júlia mentre assenyalava una microcàmera que en Letizio duia penjada al coll i en la qual no ens havíem fixat ni en Mustaròs ni jo— ja t’enviaré les fotos per correu electrònic, si em dones la teva adreça.

Li vaig donar una targeta amb l’adreça de l’empresa i el correu electrònic. Una prova de confiança.

—Gràcies, Júlia.

L’endemà, a Sils, jo estava esgotat, però en Miquel, a la terrassa, xerrava animadament amb la seva dona, la Núria, i amb l’Angie a l’ombra del bruc, asseguts còmodament. Elles parlaven del dia que havien passat a Girona, del que havien comprat i del dinar amb els Bruguera. A la tarda havien fet una radiografia dels aparadors de les botigues de roba. En Miquel, per la seva banda, els confessava l’admiració que sentia per en Letizio i els explicava com havia tirat al terra una pedra enorme dins d’una gruta mentre la Júlia li cridava «Vinga! Vinga! Vinga!».

—Tu creus que al llit també li crida aquestes coses? —va preguntar la Núria.

—No, en absolut —vaig interrompre’ls jo com si sortís de l’ultratomba—. Només és un servent que va heretar del seu avi.

—El va heretar del seu avi? —s’exclamà en Miquel—. Com una mena d’esclau?

—Sí. Anem a l’estudi, Mustaròs, a fer una partideta amb la màquina del milió dels Guns N’Roses.

—Dinarem a les tres —ens va advertir l’Angie—. Suposo que ens donareu un cop de mà, oi? No ho sé, parar la taula, assegurar-vos que els vins estiguin freds…

—La nostra col·laboració es limita a afartar-nos —vaig fer jo—. No. És broma —vaig rectificar immediatament—. Només jugarem una estoneta.

A l’estudi, amb la màquina del milió dels Guns N’ Roses apagada i davant la mirada de la imatge de Sant Josep i el nen Jesús, vaig fer a en Mustaròs un resum detallat de tota la història, des del matí que havia sentit «el so buit d’algú colpejant des del fons d’una cripta;» com havia anat amb l’arxiver de Sils i en Tom a veure la pedra que, se suposava, assenyalava l’indret on es trobava la porta de l’infern; com havia trobat l’encenedor al qual la Júlia havia fet referència el dia anterior; com havia anat a Vic per comprar el llibre sobre la llegenda i parlar amb en Modest Prats; com havia aconseguit localitzar la Júlia gràcies a una antiga guia de telèfons que tenia a la biblioteca i que li podia ensenyar més tard amb els altres llibres; la cita al restaurant Tarrida; la meva nova visita als aiguamolls, aquesta vegada amb la Júlia i en Letizio, i la troballa de la portada del disc de David Lee Roth; el moment en què la Júlia, al costat del Mercat de Sant Antoni, al bar Amigo, m’havia explicat la història de la secta i m’havia parlat de les intencions que tenien ella i el seu germà Lázaro; el viatge a Hostalric i l’incident amb el cotxe d’en Lázaro; la meva trobada clandestina amb ell al Mercat dels Encants; la visita a la casa d’en Pere Porter, ara propietat del meu amic Jordi Massaneda, a qui em semblava recordar que en alguna ocasió havia presentat a en Mustaròs; la troballa del segon dibuix i la recerca d’en Toni Carbó entre joiers amics seus per esbrinar si algú havia encarregat algun gravat d’aquella imatge; el meu recorregut del camí del pelegrí de Tossa fins a la capella de Sant Sebastià, a Santa Coloma de Farners. En l’excursió del dia anterior en Miquel ja hi havia participat, encara que n’ignorés el propòsit. Li vaig prometre que visitaríem les altres ermites en cotxe.

En Mustaròs em va escoltar atentament, sense interrompre’m en cap moment.

—No et permetré que me’n deixis al marge —va voler deixar clar al final—. Recorda la tarda que vam passar a casa buscant per internet associacions catalanes relacionades amb el diable.

—És clar que no te’n deixaré al marge, Miquel. Aquesta tarda, si vols, anem a fer un volt pels aiguamolls amb els gossos i t’ensenyaré on són la pedra i l’amagatall. Després et puc ensenyar els llibres i tot això. Ara anem a donar un cop de mà a les noies.

—Sí, perfecte. També podem mirar d’esbrinar alguna cosa sobre el paper que has trobat amb en Tom al Gorg del Diable.

—Sí, és clar, el tinc a la cartera.

—Anem a ajudar les noies, que encara ens caurà una esbroncada.

—Anem.

Vam passar les primeres hores de la tarda a la biblioteca de Can Fabra. La Núria i l’Angie van mirar la pel·lícula El invisible Harvey, el títol que li van posar a la pel·lícula a Espanya. És un film americà que va dirigir Henry Coster el 1950 basat en una obra de teatre de Mary Chase i protagonitzada per un magnífic James Stewart, que fa el paper d’Eldwood.

—A mi tothom em diu Fabra —els vaig dir als altres tres mentre sostenia una copa de porto vell, la primera en tres mesos, a la mà dreta—. Tot i que, com sabeu prou bé, em dic Lluís, Lluís Fàbregas de Caralt. Si algun dia decidiu deixar de dir-me Fabra, digueu-me Eldwood, perquè jo sóc Eldwood, el de la pel·lícula…

La Núria em va interrompre, sorpresa.

—Com, que ets l’Eldwood? Vols dir que t’assembles a en James Stewart? A mi em sembla que no. A més, tu gairebé no beus i el personatge de la pel·lícula és un borratxo…

—No, no, Núria. Vull dir que em sento com l’Eldwood o que m’agradaria ser com l’Eldwood.

—I anar pels carrers parlant amb un conill invisible? —va intervenir l’Angie—. És una pel·lícula molt bona, però tu no ets l’Eldwood.

—Doncs sempre que la veig, i l’he vista més de vint vegades, —vaig respondre-li— jo em veig com l’Eldwood. Si no fos qui sóc ara, seria l’Eldwood.

En Miquel Mustaròs ens mirava somrient, com si el divertissin les meves afirmacions.

En Miquel Lledó Bertomeu resumeix l’argument de Harvey d’aquesta manera: «Eldwood és un home atípic que té com a company fidel i inseparable un ésser inversemblant, un conill que només veu ell. El capteniment demencial del bo de l’Eldwood perjudica greument els interessos socials de la seva germana i la seva neboda i és per això que miren d’ingressar-lo en un sanatori mental per curar els seus aparents deliris».

—A mi el que m’emociona d’aquesta pel·lícula —vaig continuar— és el principi, quan arriba el carter i l’Eldwood, sense molestar-se a mirar les cartes, les estripa i les llença. No news is good news, formidable. I tot seguit, al bar, quan repeteix les frases més boniques, o quan afirma que en Harvey és un autèntic puka de dos metres i cinc centímetres d’altura. Precisió: dos metres i cinc centímetres —vaig acabar amb els ulls clavats al quadre que tinc a la paret, on hi ha un fotograma de la pel·lícula, al costat d’un dibuix d’en Harvey fet i signat per James Stewart. Vaig sospirar satisfet.

En Miquel feia estona que estava entretingut amb els llibres sobre la llegenda d’en Pere Porter i la història de Sils. Li agrada la fotografia de la pedra de la «porta de l’infern».

—És tan espectacular com sembla a la fotografia, Fabra? —em va preguntar.

—Jo crec que més i tot. És enorme. En Letizio ha de tenir realment una força immensa per haver-la pogut moure de lloc.

—Que no ens deixeu sentir bé la pel·lícula, amb tanta xerrameca —van protestar l’Angie i la Núria.

—Anem a fer una trucada —vaig dir a en Miquel, i tots dos ens en vam anar a l’estudi, a l’altra punta de la masia.

—Ara comprovaràs com és la burocràcia de la companyia de telèfons d’Espanya —vaig anunciar-li, convençut que el que realment li venia de gust a en Miquel era fer una partida amb la màquina del milió dels Guns N’Roses. I és que encara no havia oblidat la discussió que havia tingut feia unes setmanes amb una senyoreta d’informació, al 11888, quan buscava el número de telèfon de la Júlia.

—I per què no truques al 010? —va proposar-me en Miquel.

—El 010?

—Que no hi has trucat mai? Prova-ho. Ho vaig fer.

—Hola, bon dia. Digui’m.

—Bon dia, senyoreta —per què sempre hi ha senyoretes, atenent als serveis d’informació?, em vaig preguntar—. Estic buscant un número d’aquí, de la província de Girona, a nom de Sarell. «Essa» de Sevilla, «a» d’Andalusia, «erra» de Ramon…

—De «gamón,» senyor?

—No, no senyoreta, és que no pronuncio bé la lletra erra. «Erra» de Ramon o de Roma.

—Ja l’entenc.

—«E» d’Espanya i dues «eles» de llibre.

—Disposa de cap altra dada, senyor?

—Sí, senyoreta…

—Si us plau, no em digui senyoreta…

—Disculpi. Sí, tinc més dades. El número acaba en vint-i-set i també té alguna cosa a veure amb la paraula Subirà.

—Sí, és clar, ja ho tinc. Faci el favor d’apuntar. Jordi de Sarell, Taverna del Subirà, a Osor. Telèfon 972190427.

—Moltes gràcies.

Ho vaig apuntar tot a l’agenda.

—Jo diria que és el nom del propietari i el número de telèfon de La Taverna del Subirà a Osor. Em sembla que una vegada hi vam anar plegats amb les dones a dinar i hi vam coincidir amb l’antic alcalde de Girona, en Joaquim Nadal. S’hi arriba per Santa Coloma fins al Castanyet i L’Espinau, i es puja fins un petit poble amb unes vistes esplèndides. És un camí de carro.

—Sí, és clar que me’n recordo. Ens vam trobar una cabra i la Núria es va posar a cridar…

—Exacte.

—Té la seva lògica —va dir en Mustaròs—. No és gaire lluny del lloc on vas trobar el paper i és possible que se’l deixés qualsevol excursionista que s’hi hagués aturat a dinar…

—Sí, és clar… Bé, ja ho veurem… Per què no anem a fer un volt pels aiguamolls, així t’ensenyo la pedra i la cripta?

—Quan vulguis.

Ens vam endur un parell de gossos a passejar. En Miquel duia la Linda i jo portava en Totti, que anava sense corretja.

—Agafa-la fort, Miquel. Té tanta força com en Letizio.

La pedra encara era al mateix lloc. Ningú no l’havia tornada a canviar de posició.

—És realment grossa —va dir en Miquel admirat mentre la Linda estirava de la corretja.

—Sí. M’ha passat pel cap demanar a l’ajuntament de Sils que la portin a un museu. Qualsevol dia pot venir un paio amb una grua i robar-la. Hi ha col·leccionistes de pedres històriques. I aquesta, per a mi, n’és una.

Quan vam desviar-nos per veure l’amagatall, un parell de motoristes se’ns van tirar al damunt i van estar a punt d’atropellar-nos. És una cosa que passa massa sovint. Estan esperant que algun dia una moto mati un nen o un visitant.

—Continuo sense entendre —vaig dir— com és possible que en una zona protegida, un PEIN, puguin permetre que facin motocross. Francament no ho entenc. Com ara caçar pels voltants quan hi ha espècies protegides. Què es pensen, que no senten els trets, les cigonyes? Que no les alteren, aquests trets?

En Totti, com sol fer també en Tom, anava uns metres davant nostre.

—Vine aquí, Totti, encara cauràs al forat de la cripta.

Vaig córrer cap al gos, per evitar que es fiqués tot sol a la cripta, amb tanta mala sort que vaig ser jo qui va ensopegar amb una pedra coberta d’herba i va caure a dins.

—T’has fet mal? —va cridar en Miquel preocupat.

No ho sé —estava desconcertat— em sembla que m’he fet mal al genoll.

En Mustaròs va lligar la Linda a un arbre i va venir corrents. En Totti, quiet al seu lloc, semblava espantat.

Quan en Miquel va arribar al meu costat jo ja m’havia posat dret.

—No puc moure la cama dreta —li vaig dir mentre m’agafava fort a ell—. Dóna un cop d’ull i ajuda’m a sortir. Em sembla que val més que tornem a la masia.

Realment, en Mustaròs tenia poca cosa per descobrir. Enmig de la foscor de l’antic amagatall de l’arxiu de la secta, només quedaven unes lleixes de fustes devorades pels corcs i la humitat. Però estava bé que pogués comprovar ell mateix aquella part de la meva història.

Un cop fora em vaig recolzar damunt la seva espatlla per pujar i vaig començar a moure la cama.

—M’he donat un cop molt fort al genoll —li vaig dir al meu company de fatigues—. Em costa molt moure’m. Per què no em passes aquella branca? Em servirà per recolzar-me.

Ell amb la Linda i jo amb el Totti, carregant una part del meu pes en aquell bastó improvisat, vam tornar a casa a poc a poc.

—Aquesta cripta fa tota la impressió de ser molt anterior a l’amagatall que vam trobar l’altre dia a la ruta de les ermites —va dir en Mustaròs.

—Sí, jo diria que tens raó. Fan servir diferents amagatalls per poc temps, com si seguissin una mena de tradició. Un ritus. Per sentimentalisme històric. Han de preservar els lligalls autèntics, són el seu tresor. Un tresor que han de protegir. També estic convençut que guarden tots els informes en discs durs. Segur que la secta disposa d’una mena de sala de conservació.

Vam arribar a Can Fabra. Jo anava visiblement coix.

—Què t’ha passat? —va preguntar l’Angie quan em va veure. Havia sortit de casa així que ens havia sentit arribar.

—Res, no pateixis. Només és un cop. Demà ja estaré bé.

—No et deu pas haver tirat al terra algun dels gossos, oi?

—No, no, res d’això. Ha estat una caiguda.

Vam tancar els gossos i vam anar a la cuina per menjar alguna cosa abans d’anar a dormir.

—Demà aniré a esmorzar al bar Sport de Santa Coloma —vaig dir-li a en Mustaròs—. Vull preguntar a la gent del poble sobre els de Sarell del Subirà i, si puc, passar per l’arxiu.

—Nosaltres hem de tornar a Mataró. He de treballar una mica amb l’ordinador i la Núria té coses per fer —ell tallava l’embotit i la Núria, al seu costat, preparava el pa amb tomàquet—. Ja ens trucarem per quedar per fer les altres cinc ermites.

—Sí, és clar, però ja t’adverteixo que si això s’allarga gaire, ho deixaré córrer. Ja tinc prou feina amb la ràdio i totes les altres coses per anar d’una banda a l’altra buscant vés a saber què i, per si no n’hi havia prou, coix.

Els Mustaròs van sopar a la masia i al capvespre se’n van tornar a casa seva. L’Angie i jo ens en vam anar a dormir. Em feia molt de mal el genoll.

La pluja ens va sorprendre així que vam arribar a Santa Coloma de Farners amb el BMW, a primera hora del matí de l’endemà.

—Quina ràbia! —va exclamar-se l’Angie mirant la Patufeta, que dormia als seus braços—. Com que a Sils no plovia no he agafat l’impermeable de la gosseta.

—Doncs que es quedi dins del cotxe. Aparcaré davant del bar Sport, així la podràs controlar. Jo només he d’esmorzar i fer unes quantes consultes.

—Unes consultes? —Sí, sobre el Subirà.

—Vols tornar al Subirà? Fa temps que no hi anem. Podríem agafar la furgoneta i endur-nos un parell de gossos. A mi m’agrada anar a recollir castanyes, com feia amb en Nona.

—No és mala idea.

El genoll encara em feia mal; gairebé no anava coix, però la meva manera de caminar cridava força l’atenció de la gent. Afortunadament, ningú no em va preguntar res. Es devien pensar que era la meva manera de caminar.

La Rosa i en Pere ens van atendre. Com que era entre setmana, al bar no hi havia l’agitació dels dilluns, amb el mercat que bull d’activitat, tant que fins i tot es fa difícil moure’s per la plaça i fins trobar lloc per seure al Sport.

—El restaurant del Subirà encara és obert? —li va preguntar l’Angie a la Rosa—. En Fabra hi vol anar un dia d’aquests.

—Em sembla que sí, tot i que han canviat d’amo. —Ja no és d’en Jordi Sarell?

—Els Sarell són els amos del Subirà. El restaurant el lloguen —va respondre la Rosa.

—Però encara serveixen menjar? —vam dir l’Angie i jo gairebé alhora.

—Sí, jo diria que sí. Són gent molt normal. Si els vas a visitar i els dius que vols veure la casa, te l’ensenyaran. L’han arreglada molt bé.

—Només faltava que li diguessis que vagi a visitar la casa —va protestar l’Angie—. Aquest, amb el morro que té, és capaç de no deixar-los tranquils fins que no ho hagi acabat de veure tot.

Quan vam haver acabat d’esmorzar, gairebé havia parat de ploure del tot. Vaig anar a veure en Josep Feliu, el germà de la Rosa i ferrer de Santa Coloma. El meu genoll em va agrair que el seu taller fos només a uns metres del bar, a l’altra banda de la plaça, davant de la fonda i restaurant Can Pinxo, on es menja realment bé, sobretot l’arròs, que saben preparar d’una manera exquisida.

Damunt de l’entrada de la botiga i taller hi diu: «Ferreria de Tall Feliu».

Com que en aquell moment no hi havia cap client, en Josep havia sortit. Amb els seus més de setanta anys, en Josep està gairebé calb del tot, però es manté força bé. Em va mirar encuriosit per damunt de les ulleres de conquilla i el cap una mica inclinat.

—Com va, això? —em va saludar abans no vaig tenir temps de dir-li res.

—Bé, fent un tomb per aquí. Acabo de veure la teva germana, que m’ha dit que el restaurant del Subirà ha canviat d’amos.

—Sí, però allí els amos són els de Sarell, amb la «de» al davant. Una família molt rica. Deu fer més de tres-cents anys, que són els propietaris de tot allò…

—Bé, són els amos de la casa i del restaurant, però allò és un poble amb l’església i…

—No, no. És tot d’ells. Les cases les ocupen els seus masovers i l’església també és de la família. Fins i tot els camps són seus.

—I aquelles cases que pengen al costat del congost? Què són?

—Em sembla que eren les fàbriques de fusta. Fusta de castanyer. Per això abans d’arribar-hi passes per Castanyet. Antigament, a Catalunya fabricaven les bótes amb aquesta mena de fusta. Aquelles bótes tan grans que hi solia haver a les bodegues i que ara gairebé han desaparegut.

—Molt curiós —vaig reflexionar en veu alta—. He anat unes quantes vegades al Subirà per contemplar el paisatge, però no en sabia res, de les fàbriques. És una visió que m’angoixa, una visió esfereïdora.

—Em sembla que l’avi dels meus veïns en sap més coses. Jo diria que va treballar pels de Sarell.

—Gràcies, Josep. Els aniré a veure.

Al costat mateix de la ferreria hi ha l’Antiga Casa Jubany o Confeccions Jubany. És una botiga de roba grandiosa amb tres entrades diferents i una llarga història. La va fundar el 1826 un tal Isidre Rossell, que aleshores es dedicava a la compravenda de fusta i carbó. Al cap d’uns anys va anar a parar a mans d’en Salvador Jubany i ara la porten els seus fills. Venedors de tota la vida, gent amable.

—M’ha dit el vostre veí, en Josep Feliu, que potser em podríeu explicar unes quantes coses sobre les fàbriques que hi havia al Subirà.

—Sí —em diu un dels germans des de darrere un mostrador de fusta llarg i molt antic, que qualsevol dia anirà a parar a la botiga d’un antiquari—. Hi havia tres fàbriques juntes. Les dels de Sarell, que era la més gran, la d’un que, em sembla recordar, havia estat soci d’ells, un tal Yglesias, i la de la família Albó… En total tres.

—Ara ja no són fàbriques, oi?

—No, ja fa temps que van deixar de funcionar, però encara és tot d’ells.

—I l’església?

—També és seva. Ara no hi ha el meu pare, que segur que sap més coses que no pas jo i t’ho explicaria amb molt de gust. El que et puc dir és que a l’església encara hi enterren exclusivament els membres de la família de Sarell. Fins el dia d’avui.

—Caram! —vaig fer jo—. Moltes gràcies per la informació. Un dia d’aquests he de tornar amb la meva dona. Necessita uns llençols per la masia.

Així que vaig sortir de Can Jubany vaig tornar a baixar, vaig passar per davant de la ferreria i de Can Pinxo, fins que vaig arribar a Can Carrié, d’en Josep Sureda i la Glòria Fita, que venen el millor bacallà de la comarca. M’hi vaig estar una estona parlant de futbol amb en Josep, un altre dels grans barcelonistes de Santa Coloma. Tot seguit vaig arribar-me fins a Can Font de Glòria, especialistes en productes del camp des de 1903 i punt de trobada de pagesos o aprenents de pagès, com havia estat jo mateix una temporada. Ara han ampliat el negoci amb una perruqueria per a gossos que porta una de les filles, la Laia, seguidora de Bob Marley.

Can Fontdegloria estava ple, com gairebé sempre. El propietari, en Pere Serra i Formiga, carregava uns sacs del magatzem, davant mateix de la botiga on la seva dona, la Dolors Pujades, atenia la gent del poble.

—Hola Formiga —vaig saludar-lo.

—Home, el de la ràdio! Hola Fabra.

—Tu que ho saps tot, com són els de Sarell del Subirà?

—Bona gent, sí senyor, i amb moltes terres.

—Els coneixes gaire?

—Com a tots els d’aquí. Tothom parla molt bé d’en Jordi.

—Sí, a mi també me n’han parlat.

—Conec dues anècdotes del Subirà que tenen a veure amb el nostre bandoler Serrallonga. No sé si les coneixes. Vols que te les expliqui?

—És clar que sí.

—Les explicaràs a la ràdio?

—No. Jo faig programes de rock.

—Tant se val. La primera diu així —i en Pere Serra i Formiga va deixar els sacs i allò que estava fent per tal de posar més èmfasi a les seves paraules— un dia en Serrallonga va anar d’Osor a Santa Coloma de Farners, gairebé trenta quilòmetres a peu, i els del Subirà deien que havia estat viatjant tot el dia sense sortir de les seves terres. Ho deien perquè la gent sabés com n’eren d’extenses, les seves propietats.

—I la segona?

—En Serrallonga era un bandoler molt especial. Cobrava als pagesos la seva protecció perquè no els passés res. Un dia va anar a cobrar al Subirà i el va atendre la dona de la casa. La senyora, com que era molt rica, va voler donar-li a en Serrallonga més diners dels que li exigia. Més diners, no pas menys, que era el que pretenien fer la majoria, però en Serrallonga no ho va acceptar. No va voler més diners dels que, segons la seva opinió, valia la seva protecció.

—Caram amb en Serrallonga!

Em vaig acomiadar i vaig tornar al bar Sport a buscar l’Angie. Volia tornar a la masia com més aviat millor perquè tenia la necessitat urgent de consultar el Viatge a l’infern d’en Pere Porter. Alguna cosa que m’havien dit aquell matí sobre les històries dels Sarell i el Subirà m’havien fet pensar altra vegada en la llegenda i em calia confirmar immediatament aquella impressió.

L’Angie i la Patufeta ja no eren al bar Sport. En Pere Bruset em va dir que les trobaria a la matalasseria del costat, Fills de J. Sarsanedas, que regenta en Toni Recasens que, a més de vendre matalassos, també fa corretges per a gossos i altres productes artesanals, un baster com ja no n’hi ha. Però ja no hi eren, eren a la carnisseria de Can Negre, davant de l’església parroquial, on l’Angie havia comprat botifarra de ratafia i altres meravelles de la casa. Amb aquestes viandes al BMW vam tornar cap a Sils. Havia parat de ploure del tot i la xafogor feia que la Patufeta hagués de treure fora la seva petita llengua rosada. Era un plaer veure-la.

El llibre encara era al mateix lloc on l’havia deixat en Mustaròs la tarda del dia anterior. L’Angie va portar a la cuina les coses que havia comprat i va sortir al jardí amb la Patufeta. Vaig repassar el llibre i, en un primer moment, no vaig trobar-hi res.

En Pere Porter anava a Can Bonsoms d’Hostalric i allí hi trobava els documents que necessitava… Sí, sí, però allò no hi tenia res a veure… Un genet li deia als aiguamolls que anés per la porta de l’infern… No, no era això el que jo buscava.

Em vaig aturar en el moment que apareixia l’avantpassat de la Júlia Frexeneda i en aquella pàgina hi vaig trobar la resposta, quan vaig tornar a llegir que, després que va trobar, entre altres, a misser Ubach, a misser Puig i a misser Benach, i a molts altres, els quals, quan vivien, deien que eren déus a la terra.

«Després dit Pere Porter mirà de l’altra part i vegé molts notaris del criminal, entre els quals estava el notari que prengué l’enquesta de D. Miquel Albert, el qual cridava molt; quan vivia deien que havia fetes grans maldats en dit procés contra el dit D. Miquel Albert, i el notari es deia Just.

»Després dit Pere Porter se girà per altra part i vegé un tal Sarell, de Tordera, gran amic seu quan vivia, el qual passava grans torments…».

—Ja ho tinc! —vaig cridar, tant fort que l’Angie va venir corrents des del jardí amb la gosseta al darrere.

—Què et passa? No deus pas haver caigut una altra vegada —va preguntar-me espantada.

—No, no, és que al Viatge a l’infern d’en Pere Porter hi surt un Sarell, com la família del Subirà… És impressionant!

—Doncs el dia que hi anem els ho expliques i ja està. Ells et diran que no en saben res i que tot plegat és una coincidència. Res més. Em sembla que ja has anat massa lluny, amb tota aquesta història…

—I si no és una coincidència, Angie? Ells i els Frexeneda surten al llibre.

—El dia que hi anem ho sabràs.

—És clar que sí, però ara mateix truco en Mustaròs per explicar-li.

—Aquest, el dia que menys t’ho esperis, et dirà que el deixis tranquil d’una vegada per totes.

I l’Angie, seguida altra vegada de la Patufeta, se’n va tornar al jardí.

Vaig trucar. En Miquel ja no era a casa. Li vaig deixar un missatge al mòbil. A la nit, quan em va tornar la trucada, li vaig explicar el meu descobriment molt emocionat.

—Estic d’acord amb tu —em va dir— aquesta no és una pista que algú hagi deixat a l’atzar. Ja ho has explicat a la Júlia?

—Doncs no. Volia que ho sabessis tu primer. Li diré el dia que anem a visitar les cinc ermites que ens queden per veure.

—Em sembla bé. Per cert, quan hi anirem?

—Doncs no ho sé. El genoll encara em fa mal i no sé si ho resistiria, encara que anéssim amb cotxe. Potser d’aquí a una setmana.

—Recorda que a mi se m’acaben les vacances, que no són tan generoses com les teves, Fabra.

Les coses es van resoldre abans del que esperava gràcies als consells del meu veí, el metge.