15

LA SEGONA CATÀSTROFE

La Marian va mirar l’Ezequiel, que havia mig aclucat els ulls. Es va preguntar si es devia haver adormit quan va notar que ell la mirava de fit a fit.

—Final de la història. No cal que li recordi què va passar. Avui vostè viu a la terra que havia estat l’Hort de l’Esperança i els Ziad continuen a l’exili, a Amman. Aquella nit del 14 de maig va ser la del desastre, un desastre que encara no s’ha acabat.

—En Wadi Ziad no li ha explicat res més? —va preguntar l’Ezequiel a la Marian.

—Sí, esclar que m’ha explicat més coses, però no crec que serveixi de res revisar els últims seixanta anys: milers de palestins amuntegats, malvivint en camps de refugiats, fins i tot dins del que havia estat la seva pàtria, uns altres a l’exili, alguns han optat per emprendre una nova vida i estan escampats per Europa, els Estats Units, els països del Golf… Però cap d’ells no ha perdut l’esperança de tornar. —La resposta de la Marian tenia un to desafiador.

—Entenc molt bé que no hagin perdut l’esperança. Durant dos mil anys, els jueus hem anat repetint: «L’any que ve a Jerusalem».

—Així que creu que d’aquí a dos mil anys es farà justícia als palestins… —Ara la veu de Marian sonava irònica i amarga.

—Ara som on érem el 1948, on érem la primera vegada que les potències van decidir que l’única solució era la partició i la construcció de dos Estats. Ho haurien d’haver acceptat. —Feia la sensació que l’Ezequiel parlava per a ell mateix.

—A mi em fa l’efecte que la situació és pitjor. Hi ha massa morts a totes dues bandes.

—No, no són pas els morts sinó els interessos dels vius d’una banda i de l’altra els que impedeixen arribar a una solució justa i instaurar la pau.

—No hi pot haver una solució justa mentre Israel continuï violant les resolucions internacionals i construint assentaments als indrets que les Nacions Unides han adjudicat als palestins.

—D’això va el seu informe, oi?

—Sí.

—Espero que, a més del punt de vista d’en Wadi Ziad, també tindrà en compte el que jo li he explicat. Suposo que li deu haver semblat interessant sentir dues històries paral·leles.

La Marian va arronsar les espatlles. De sobte es notava cansada i es preguntava si tenia sentit haver dedicat tants dies a escoltar aquell vell. En Wadi Ziad l’havia empès a fer-ho i no sabia per què.

«No hi perd res, d’escoltar-lo», li havia dit en Wadi quan ella li explicava aquelles llargues converses amb l’israelià. Sí, l’Ezequiel Zucker sabia què era el patiment, però el seu patiment no era pas més gran que el d’en Wadi, ni els de tants altres palestins als quals havien arrabassat l’esperança.

—M’agradaria que em digués què més sap del que els va passar als Ziad —li va demanar l’Ezequiel.

—Bé, no és difícil d’imaginar. La seva vida no és gaire diferent de la de tants altres refugiats. El 1948 és la data del desastre, a partir d’aquí no hi ha gaire res per explicar.

—No, Marian, no hi podem posar el punt final encara. Sap que no podem.

—Ja no té sentit continuar aquestes converses…

—Sisplau, continuï. No falta gaire…

La Marian li volia dir que no, que no continuaria parlant, però no ho va fer i va prosseguir el relat amb desgana.

En Wadi i l’Anissa van arribar a Jericó, amb la idea d’estar-se un temps breu a casa de la Naïma. La seva germana els va rebre alleujada de saber que eren vius.

En Tareq, el marit de la Naïma, va convidar en Wadi a treballar amb ell.

—T’hauràs de guanyar la vida d’alguna manera i jo necessito algú de confiança. La teva germana seria feliç si treballéssim plegats.

Però en Wadi va rebutjar la generosa oferta del cunyat. No volia ser res més que mestre i estava disposat a tornar a Jerusalem. L’estada a Jericó era només un alto per curar-se les ferides de l’ànima. Tornaria a Jerusalem amb l’Anissa i el seu fill. No sabia què se n’havia fet, del pare Agustín, però estava decidit a continuar fent classes en aquella escola improvisada i a tornar a treballar a la impremta de mister Moore si no havien fugit de la Ciutat Vella.

Deixaria l’Anissa amb la seva germana Naïma i, quan tingués un lloc per viure, l’aniria a buscar. No volia que els faltés res, a l’Anissa i el petit Abder. El que tenia no era gaire, però n’hi havia prou per començar una nova vida.

—Palestina ha deixat d’existir —es lamentava l’Anissa.

Tenia raó. Palestina ja no existia. En aquell moment, una part d’aquelles terres pertanyia a Transjordània i les altres a Israel. Les fronteres es tornarien a modificar, però sense lloc per al renaixement de Palestina.

En Wadi va trobar un habitatge modest a prop de l’escola del pare Agustín, a cent metres de la porta de Damasc, per on s’entrava a la Ciutat Vella. El frare era viu i no havia abandonat Jerusalem.

A Jerusalem van néixer els quatre fills, tots nois, que va tenir amb l’Anissa, i hi van viure fins que el 1967 els israelians van prendre tota la ciutat i els van obligar a exiliar-se de nou, aquest cop a Amman.

Com que la relació dels Ziad amb la família d’Abdal·là es remuntava als temps que en Mohamed havia lluitat braç a braç amb Faisal i el mateix Abdal·là perseguint el somni de construir una gran nació àrab, s’estimaven Transjordània, que aviat s’anomenaria Regne de Jordània; se l’estimaven tant com la mateixa Palestina. Tot i això, l’Anissa no compartia aquell afecte.

—Els vencedors de la guerra han estat els jueus i Abdal·là —es queixava l’Anissa.

—El rei Abdal·là és el governador àrab més assenyat de tots i l’únic que no enganya —responia en Wadi.

El pare Agustín era del mateix parer que l’Anissa:

—Abdal·là ha ampliat el seu regne a compte de Palestina.

—No sigui maliciós. Les tropes del rei van lluitar amb més coratge que la resta de l’exèrcit, que deia que ens salvaria. A més, ha aconseguit conservar la Ciutat Vella per als àrabs. Jerusalem és nostra —solia respondre en Wadi.

—Jerusalem és seva. A més, et recordo que els jueus tenen la zona occidental, justament on era casa teva, l’hort, on hi ha enterrats els teus avis —li va replicar el frare, que no tenia gens d’estima pels israelians.

L’Omar Salem, que també havia sobreviscut a la guerra, continuava sent un dels prohoms de Jerusalem. En Wadi no s’hi avenia, però no podia oblidar que l’Omar Salem havia estat amic de la família; per això de tant en tant acceptava d’anar a casa seva quan el convidava a xerrar sobre el futur amb altres homes.

El que separava en Wadi de l’Omar Salem era Amin al-Husseini, l’home que havia estat muftí de la ciutat. En Wadi el menyspreava perquè s’havia alineat amb Hitler durant la Segona Guerra Mundial, però per a l’Omar Salem el muftí havia defensat Palestina dels agressors, que justament eren els jueus. Per això, l’Omar Salem es va prendre com un afront la decisió del rei Abdal·là de nomenar muftí de Jerusalem el xeic Hussam ad-Din Jaral·lah.

En Wadi mai no va dissimular que tenia simpatia pel rei jordà i no veia pas que això fos una contradicció amb l’anhel de veure Palestina convertida en una nació. Per això, el dia que van assassinar Abdal·là, a en Wadi li va saber tant de greu com si hagués perdut un parent.

Aquell matí de juliol del 1951 era divendres i el rei havia decidit anar a resar a l’Esplanada de les Mesquites. El seu nét Hussein, que més tard seria rei, recordaria que aquell dia l’avi li va dir unes paraules que eren tota una premonició: «Quan em toqui morir, m’agradaria que fos d’un tret al cap i que qui el dispari sigui un zero a l’esquerra».

En Wadi anava cap a la mesquita d’al-Aqsa quan va sentir un soroll sord i tot seguit uns crits. Va apressar el pas, però uns soldats jordans li van impedir d’arribar-hi. Uns metres més endavant jeia el cos del rei. Un sastre, un simple sastre, havia llevat la vida a Abdal·là. Ningú no recordarà el seu nom, però l’assassí es deia Mustafà Shukri Usho.

En aquells moments de desconcert, només una persona va reaccionar i es va encarar a l’assassí. Era un nen: Hussein, el nét del rei.

Aquell assassinat va esfereir en Wadi i els qui simpatitzaven amb la família haiximita.

Després, la vida va tornar a la rutina fins que el 1967 la guerra dels Sis Dies va provocar una segona catàstrofe. Els Estats àrabs que una altra vegada havien volgut que Palestina tornés a ser Palestina van fracassar en l’intent. Les Forces de Defensa d’Israel els van derrotar de totes totes en una guerra que va durar sis dies i en la qual van conquerir tot Jerusalem.

Jueus i àrabs van lluitar casa per casa per cada pam de terreny. En Wadi i els seus fills eren entre els qui van defensar la ciutat. Però quan aquella guerra es va acabar, Israel havia ampliat el territori i havia pres la Ciutat Vella.

En Wadi Ziad va emprendre el camí de l’exili amb l’Anissa i els seus fills; aquest cop cap a Amman.

La Naïma, la germana d’en Wadi, li va demanar que es quedessin a Jericó, però la negativa de l’Anissa va ser rotunda.

—Jo no vull ser una exiliada al meu país. Si ens quedem a Jericó, haurem de suportar que els israelians ens diguin què podem fer i què no. M’estimo més viure en un lloc on ningú no dubti que sóc estrangera. Així, si més no, no em sentiré humiliada.

No van ser uns anys fàcils. Durant un temps van malviure en un camp de refugiats on en Wadi es va dedicar a la seva autèntica vocació d’ensenyar. Va ajudar a fer una escola i dia rere dia va maldar perquè la mainada tingués una imatge de normalitat.

No van tornar mai més a Jerusalem. Israel no els ho ha permès. A més, quin sentit tindria tornar a la seva pàtria com a estrangers? En fi, per a ells, com per a la majoria dels palestins, l’any 1948 es va acabar tot. Ja l’hi he dit: final de la història.

La Marian va fer una pausa. No volia continuar. La conversa li feia angúnia. Va deixar vagar la vista per l’estança.

—Que tornarà a Amman? —va preguntar l’Ezequiel, que la va fer tornar a la realitat.

—Sí, em vull acomiadar dels Ziad.

—I tornarà a casa, a la feina. Escriurà un informe que algú enviarà als diaris, es comentarà durant unes hores i després tot continuarà igual.

—Sí, tot continuarà igual. El seu fill continuarà impulsant la política d’assentaments, arrabassant la terra als palestins, mentre milers d’homes i dones remugaran la seva frustració i amargura i clamaran que es faci justícia.

—En Wadi li ha explicat com ha viscut tots aquests anys?

La pregunta la va descol·locar. Què pretenia aquell home?

—Sí, esclar que sí.

—Em podria resumir què li ha dit?

—No entenc per què insisteix… Vostè sap més bé que jo que per als palestins l’infern va començar a partir del 1948. No té cap sentit continuar parlant del mateix.

—Bé, si hem parlat del que va passar fins al 1948, també hauríem de parlar del que va passar a continuació, que al capdavall és el que explica que vostè sigui aquí. Tot el que hem dit fins ara no importa a ningú, però el que ha passat des de la nit del 14 de maig de 1948 és el que l’ha portada a Israel.

—No puc allargar l’estada a Palestina ni un dia més. El meu cap està decidit a rellevar-me.

—Però a vostè tant li és si ho fa.

La Marian es va regirar, incòmoda. L’Ezequiel l’estava posant nerviosa.

—Li diré què va passar. —L’Ezequiel va reprendre la conversa.

—Difícilment em podrà explicar què els va passar, als Ziad —va protestar ella.

—S’equivoca. Esclar que ho puc fer. De la mateixa manera que en Wadi Ziad li pot relatar amb detall qualsevol cosa que tingui a veure amb mi.

—No l’entenc…

—Ah! No m’entén… Així potser no ho sap tot i potser encara sap menys dels Ziad que de mi.

—S’equivoca. En Wadi Ziad i els seus néts no m’han amagat res… No en tenen cap motiu…, confien en mi… —La Marian estava desconcertada.

—Està cansada i vol acabar. L’entenc. Jo també vull acabar, però permeti’m que sigui jo qui li dicti l’epíleg. A en Wadi, no li farà res. Des del 1948 fins ara tots dos hem patit molt i hem sofert la pitjor pèrdua, la més insuportable: la dels fills. Perquè els seus fills i els meus van caure lluitant per allò que creien que era just.

—Tinc l’informe gairebé acabat. No hi penso afegir ni una coma més. A més, estic cansada…

—No s’amoïni. Un cop m’hagi escoltat, tindrà molt de temps per a vostè, per pensar. Sí, després d’aquest vespre, començarà la resta de la seva vida.

—No l’entenc…

—Sí, sí que m’entén, però li fa por. Escolti’m bé…

No vaig saber res més d’en Wadi fins al 1972. Ni ell no hauria volgut saber res de mi ni jo trobava cap motiu per veure’l. La guerra ens havia separat, érem en dos bàndols irreconciliables i ens hi jugàvem alguna cosa més que uns milers d’homes. El que realment importava era la possessió de la terra.

Els israelians no teníem cap dubte que o lluitàvem per conservar aquest tros de terra o ens tornaríem a convertir en un poble errant que deixaria el seu destí en mans dels altres. I no hi estàvem disposats. Durant segles havíem malviscut en guetos, havíem pagat tributs desmesurats als qui ens acollien dins les seves fronteres, havíem patit campanyes infamants i, sempre, sempre, havíem estat perseguits per l’odi injustificat de qui ens feia culpables de la crucifixió de Jesús. Quantes generacions van rebre el mateix ensenyament?, els jueus van matar Jesús. Això ens feia culpables i menyspreables, així que durant segles vam procurar no despertar la ira dels qui ja ens odiaven pel simple fet d’existir. Vam patir pogroms a Rússia, Polònia, Alemanya… a tants i tants llocs… Ens van expulsar d’Espanya, de Portugal… No teníem pàtria, cap lloc no ens pertanyia; només teníem un sentiment més fort que el temps: sabíem d’on veníem, on eren els nostres ancestres, i aquell indret no era sinó aquests turons pelats de Judea, de Samària… «L’any que ve a Jerusalem», repetien generacions i generacions de jueus arreu del món. Fins que un dia uns quants homes i dones van iniciar el retorn. El meu pare, en Samuel, en va ser un. Sis milions de criatures, dones i homes van morir a les cambres de gas als camps d’extermini. Ho vam permetre. Ens vam deixar portar als camps, com durant segles vam suportar les persecucions, els pogroms, que ens calessin foc a casa, que assassinessin els nostres fills.

Quan els jueus de Palestina van tenir notícia dels horrors comesos pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, van veure més clar que mai que necessitàvem una llar, i aquella llar només podia ser la terra dels nostres avantpassats. Vam demanar de compartir-la i alguns àrabs, com ara la família haiximita, semblava que estaven disposats si més no a parlar-ne. Sap què és el que els dirigents àrabs li han retret durant dècades a la família reial de Jordània?, doncs que, de tots, hagin estat els més realistes i que tant en el passat com en el present hagin estat capaços de conversar amb nosaltres. Això no els ho han perdonat mai, tot i que a l’hora de lluitar van ser els únics que ho van fer de debò. Els jordans són uns soldats formidables.

Ja li he dit que des d’aquell dia del 1949 en què en Wadi i l’Anissa van marxar de casa no hem tornat a saber res els uns dels altres. No vaig saber que l’Aia va morir a Amman, ni ella tampoc no es va assabentar de la mort de la Marinna ni de la de l’Ígor.

De fet, la Marinna no va sobreviure gaire temps a en Mohamed. Es va començar a morir la nit que en Wadi va anar a l’Hort de l’Esperança per anunciar-li la pèrdua del seu pare.

La Marinna va tenir un infart al cap de pocs dies. Se’n va refer, però la millora va ser breu i al capdavall el cor se li va aturar i no va tornar a bategar mai més. Si ella no va poder resistir tantes pèrdues, l’Ígor tampoc no va poder suportar la pèrdua de la Marinna. Va patir un ictus que el va condemnar a una cadira de rodes.

De cop i volta em vaig trobar vivint en aquella casa comunal amb un home malalt que amb prou feines es podia moure i que no tenia cap voluntat de viure. No es pensi que no vaig pensar que potser fóra millor dur-lo a una institució perquè en tinguessin cura, però no ho vaig fer. Pensava que ni el meu pare, en Samuel, ni la meva mare, la Míriam, no ho haurien aprovat. L’Ígor i jo érem tot el que quedava de la vida que el meu pare havia construït al voltant d’aquella casa. Així, doncs, el vaig cuidar durant un any llarg fins que un matí, quan el vaig anar a despertar, el vaig trobar sumit en el son etern.

El dia que vaig enterrar l’Ígor em vaig adonar que m’havia quedat definitivament sol. Aleshores ja no formava part de l’exèrcit. Potser perquè parlo l’àrab amb la mateixa fluïdesa que l’hebreu, els meus superiors van decidir encarregar-me diverses missions en països enemics. La primera va ser ajudar a portar a Israel els jueus de les comunitats que vivien a l’Iraq, a Síria, a l’Iran i a Egipte, els quals, com ja deu saber, o hauria de saber, van patir fora mida.

A partir del 1948 els van expulsar, els van arrabassar casa seva, les terres, les possessions; molts van perdre la vida, uns altres, amb ajuda nostra, van emprendre el camí de l’exili. La tragèdia era que la majoria no eren sionistes: tot el seu món era al Caire, a Bagdad, a Damasc, a Teheran.

Però no li explicaré res més de la meva història, llevat de la part que té a veure amb en Wadi Ziad, amb qui el destí m’havia unit de manera irreversible aquella nit que em va salvar la vida de petit.

Vaig vendre l’Hort de l’Esperança i vaig lluitar perquè no confisquessin la casa dels Ziad i el petit hort. No ho vaig aconseguir.

Pensava en en Wadi quan alguns jueus dels que vaig ajudar a venir a Israel des d’indrets remots de l’Iraq em relataven amb llàgrimes als ulls què suposava per a ells el fet de saber que mai més no podrien tornar a la seva llar. Em parlaven de casa seva, dels horts, de les seves pertinences, dels seus records, i sabia que aquella desolació devia ser la mateixa que la d’en Wadi.

Em vaig casar per segona vegada. Em pensava que després de la Sara no ho tornaria a fer, però vaig tornar a coincidir amb la Paula. La noieta a qui ensenyava hebreu al quibuts s’havia convertit en una advocada i en aquell moment treballava d’analista al Ministeri de Defensa. No li diré que no em va sorprendre, potser perquè quan ens vam conèixer no vaig saber calibrar la seva vàlua i intel·ligència.

Ens vam trobar per casualitat a Jerusalem. Jo caminava per la Ciutat Vella sense anar enlloc, sempre m’ha agradat fer-ho, i tot d’una la vaig veure. Ella anava sola i m’hi vaig acostar. No hi havia tornat a parlar des del dia que li vaig trucar al quibuts per dir-li que em casava amb la Sara, i em va fer por que em respongués amb algun exabrupte, però no ho va fer. Vam anar a un cafè i ens vam posar al corrent de com ens havia anat la vida. A partir d’aquell moment vam ser inseparables. Ens vam casar al cap de tres mesos i vam viure junts fins fa deu anys, que va morir de càncer. Vam tenir tres fills. El primer, en Yuval, va morir a la guerra del 1973. El segon, l’Aaron, ja sap qui és; de fet, vostè venia a veure’l a ell. És l’únic fill que em queda viu, perquè el tercer, en Gedeó, va morir en un atemptat terrorista. Feia el servei militar i una bomba va esclatar quan passava el seu jeep. Va morir amb tres soldats més. Només tenia dinou anys.

Li explico això perquè la Paula va ser determinant per retrobar-me amb en Wadi.

Ja deu saber, suposo, que no tots els palestins que van trobar refugi a Jordània es van mostrar lleials al rei Hussein. Jordània va esdevenir la plataforma des d’on els guerrillers palestins atacaven Israel, però no es van conformar amb això, sinó que a principi dels anys setanta van intentar enderrocar el rei. Els enfrontaments entre el rei Hussein i Iàsser Arafat van ser sagnants. Fins i tot van provar d’assassinar Hussein. Als anys setanta, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina i altres grups tenien més de cent mil homes, eren un Estat dins de l’Estat. La confrontació era inevitable, però es va donar la paradoxa que alguns palestins van lluitar al costat dels jordans. Hussein va guanyar la partida i l’estiu del 1971 ja tornava a tenir tot el control del país. Vint mil palestins van morir durant els enfrontaments, entre ells el fill gran d’en Wadi. Ja ho veu: el seu fill va morir el 1971 i el meu al cap de dos anys… Però, tornant a Jordània, d’aquell enfrontament entre els palestins i Hussein, en va néixer el Setembre Negre.

Jo continuava allistat a l’exèrcit quan l’estiu del 1972 un soldat em va avisar que un frare insistia a veure’m. «Diu que es diu pare Agustín i que vostè el coneix». L’anunci de la visita del frare em va sobresaltar. Era una crida del passat, d’un passat que havia arraconat en algun lloc del cervell.

Em va costar de reconèixer-lo. Havia envellit i estava més prim. No ens vam donar la mà. No érem pas amics i jo coneixia la seva animadversió envers els jueus.

—Què vol? —li vaig preguntar.

—Porto un missatge d’en Wadi Ziad.

Vaig notar una esgarrifança, però vaig procurar que no es notés que m’havia trasbalsat. No vaig respondre i em vaig esperar que digués per què havia vingut.

—En Latif, el fill petit d’en Wadi, està pres aquí, a Israel. És molt jove, però molt valent; volia anar a Jericó i després arribar a Jerusalem. L’han detingut.

Vaig romandre en silenci no tant per posar nerviós el frare com per guanyar temps.

—En Wadi vol que l’alliberi. El seu fill només té setze anys. És un nen, un nen valent i audaç, que no ha fet mal a ningú.

—Això és el que diu vostè.

—Ho pot comprovar. No és un fedaí.

—Així, doncs, no és un fedaí algú que creua la frontera i pretén arribar a Jerusalem, segurament amb algun missatge que deuen ser instruccions per a un atemptat terrorista. —Vaig procurar posar-hi un to de veu indiferent.

—Els palestins lluiten com poden. Això que vostè en diu terrorisme no és res més que una altra manera de fer la guerra.

—Ah, vostè pensa que segrestar avions i posar bombes contra objectius civils és una altra manera de fer la guerra? Això és terrorisme i els qui el practiquen són gent de mala raça —vaig respondre, irat.

—No he vingut a discutir sobre aquesta guerra. Només he vingut a portar-li un missatge: vostè li deu la vida, a en Wadi Ziad. Ell mai no li ha reclamat res per haver-lo salvat, però ara ha arribat el moment de tornar-li el que va fer per vostè. Salvi el seu fill. Ell ja ha perdut dos fills: un als enfrontaments entre els guerrillers d’Arafat i les tropes del rei Hussein; l’altre a la frontera, durant una escaramussa amb una patrulla de soldats israelians. No en vol perdre un altre.

El pare Agustín va girar cua i, malgrat l’edat que tenia, va caminar a pas ràpid i no em va donar temps de respondre-li.

Vaig explicar a la Paula què havia passat i li vaig demanar que m’ajudés.

—Tu has de saber on són els palestins que detenim quan passen la frontera —li vaig dir.

—L’únic que puc fer és esbrinar què ha fet exactament aquest Latif, però hauré d’informar els meus superiors del motiu del meu interès per aquest noi.

—La veritat sempre és el camí més curt. Només vull saber de què se l’acusa. Haig de pagar el meu deute.

—No siguis ridícul, Ezequiel! En Wadi et va salvar la vida quan eres un marrec. És lloable i sempre l’hi agrairàs, però això no et pot convertir en el seu ostatge.

No sabia com explicar a la Paula que el seu pensament cartesià no tenia gran cosa a veure amb com són les coses a l’Orient. Jo havia nascut a Jerusalem, havia crescut amb nens àrabs, coneixia i compartia els seus valors i aquell n’era un: una vida per una vida, així com la venjança era ull per ull. Però la Paula era alemanya, havia nascut i crescut a Berlín fins que va fugir de l’amenaça nazi amb els seus pares i aplicava uns altres codis a la vida.

—Tinc un deute per pagar, Paula, i et demano que m’hi ajudis. Si el noi no és un criminal, l’haig de tornar al seu pare.

—Ets boig! De cap manera no ho pots decidir tu.

La Paula va confirmar la versió del pare Agustín. L’havien detingut a pocs metres del riu Jordà, tot just havia creuat la frontera. No li van trobar res que el pogués comprometre. El noi explicava sempre la mateixa versió: volia anar a Jericó a veure la seva tia Naïma, només això. Naturalment, no se’l van creure. Jo sabia la veritat; sense proposar-s’ho, el pare Agustín m’ho havia dit: en Latif, més que a Jericó, volia arribar a Jerusalem, on segurament havia de lliurar un missatge a algun membre de l’OAP dins d’Israel. Tot i que ell no ho havia confessat, els que el van interrogar ho sabien. No era la primera vegada que es topaven amb un cas així.

Vaig parlar amb els meus superiors a l’exèrcit i els vaig explicar el cas d’en Latif. Els vaig dir que si el noi no havia comès cap delicte, l’havien de posar en llibertat. Però els meus superiors van respondre que entrar il·legalment a Israel ja era un delicte i que si no n’havia comès cap més era perquè l’havien agafat.

Jo no era advocat. Havia acabat els estudis d’enginyer agrònom però no m’havia dedicat mai al camp perquè havia encarrilat la vida dins l’exèrcit. No sabia què hi podia fer, però estava disposat a fer el que calgués per tornar en Latif a en Wadi. La Paula em va recomanar que em posés en contacte amb un jove activista pels drets humans.

—És un advocat que ha esdevingut un malson per al Ministeri de Defensa. Accepta treballar per als palestins hagin fet el que hagin fet i ha guanyat uns quants casos en què no hi havia delictes de sang.

El despatx d’Isahi Bach a Tel-Aviv era una sala amb tres taules, on, a banda d’ell, hi treballaven dos joves més. Els vaig exposar el cas i no van dubtar a acceptar-lo.

—No serà fàcil, però ho podem provar. L’important és que el condemnin per un sol delicte: el d’entrada il·legal —va afirmar l’Isahi.

—Sí, però es tracta que no s’estigui gaire a la presó —vaig gairebé suplicar a aquells nois. Cap d’ells no arribaria als trenta anys.

—Miri, no el podem enganyar. Ha de saber com funcionen les coses: primer cal obtenir el permís per visitar-lo. Seria convenient que aquell frare m’hi acompanyés i així en Latif sabria que pot confiar en mi. Així que sapiguem com està i m’expliqui la seva versió del que ha passat, començaré a preparar la defensa. No serà fàcil, però tampoc no és impossible.

—Aquest noi no ha fet res —vaig justificar.

—Li deixaré les coses clares: creiem en el dret d’Israel a existir, però també creiem en el dret dels palestins a tenir el seu propi Estat i, sobretot, que ningú no pugui trepitjar els drets que els assisteixen com a éssers humans, tant se val què hagin fet. En Latif devia portar un missatge per als activistes palestins que operen dins d’Israel, però si el fiscal no ho pot demostrar, llavors és innocent. Ningú no és culpable si no es demostra el contrari.

—Per què defensen els palestins? —vaig preguntar amb curiositat a aquells joves.

—Perquè volem que Israel no perdi la moralitat, que és el primer que es perd en una guerra.

Em costava entendre les seves raons, però vaig decidir confiar-hi. Vaig buscar el pare Agustín i li vaig demanar que truqués a l’Isahi Bach.

—És tot el que hi puc fer —li vaig explicar.

—No és gaire. En Wadi espera que vostè obtingui la llibertat del seu fill de seguida.

—En Wadi no és estúpid i sap que hi ha coses que s’escapen de la meva voluntat de pagar el deute que tinc amb ell. El pagaré, si més no espero poder-ho fer, però haurem de seguir uns passos.

El procés va durar sis mesos, però al final l’Isahi Bach va aconseguir més del que m’esperava. Van condemnar en Latif a un any de presó i després l’expulsarien a Jordània. Com que ja feia vuit mesos que estava tancat, només li’n quedaven quatre per obtenir la llibertat.

Jo no coneixia el fill d’en Wadi perquè l’Isahi Bach m’havia demanat que ni tan sols anés al judici. El vaig anar a buscar a l’entrada de la presó; en va sortir acompanyat de l’Isahi. S’assemblava a l’Anissa. Les mateixes faccions esmolades, els mateixos ulls negres d’ametlla i la mateixa figura. M’hi vaig acostar i li vaig allargar la mà, però ell va fer veure que no veia el meu gest i no hi vaig insistir.

—Et durem fins a la frontera. El teu pare t’està esperant a l’altra banda —li va dir el pare Agustín.

Quan vam arribar al pont d’Allenby, va baixar del cotxe d’un salt. Estava impacient per tornar amb la seva gent. No em va donar les gràcies, ni tan sols em va mirar. Jo no esperava que fes grans escarafalls, però almenys m’hauria agradat veure’l content.

Després de fer els tràmits de la frontera i discutir una estona llarga amb un dels soldats, que feia la sensació que desconfiava de nosaltres i que es va rellegir els documents i el salconduit tres o quatre vegades pel cap baix, en Latif va travessar la frontera cap a l’altra banda del Jordà.

—No és gaire expressiu —em vaig queixar mentre el veia caminar amb pas ràpid.

—I què volia? És un vailet que malviu en un camp de refugiats. L’han detingut, l’han interrogat segurament amb certa brutalitat i ha estat a la presó. No té res per agrair. Posi’s a la seva pell —em va dir l’Isahi Bach.

—Si jo fos a la seva pell, estaria content que m’haguessin alliberat.

—Ni vostè ni jo no l’hem alliberat. Només hem aconseguit que se li faci justícia.

—Vostè sap com jo que duia un missatge per als activistes de Jerusalem —vaig protestar.

—Potser sí, però això no s’ha demostrat. Ell va aguantar els interrogatoris amb valentia; ningú no va aconseguir treure-li una paraula de més i va patir per això —em va increpar l’Isahi Bach.

—És un futur terrorista —vaig sentenciar.

—Segurament sí, però això ni vostè ni jo no ho sabem. Pregunti’s com seria vostè, què faria, com se sentiria si fos a la seva pell.

—Han d’acceptar que Israel és una realitat —li vaig respondre, irat.

—Sí, algun dia ho hauran de fer i nosaltres haurem d’acceptar que ells tenen els seus drets.

L’Isahi Bach m’encenia, però amb el temps es va convertir en un dels meus millors amics.

Al cap de dos mesos, el pare Agustín es va tornar a presentar al meu despatx.

—Li porto un missatge d’en Wadi.

Vaig fer com l’altra vegada: no vaig respondre i em vaig esperar a sentir el missatge.

—Li dóna les gràcies pel que ha fet pel seu fill.

—L’hi devia. Estem en paus.

—Sí, estan en paus, però ara li vol demanar un favor.

Em vaig posar tens. En Wadi irrompia en la meva vida i em neguitejava. Jo ja havia pagat el deute i no estava disposat a fer-li cap favor a l’enemic… perquè, tant si ens agradava com si no, érem exactament això.

—En Wadi té un altre fill i no sap on és. No té mitjans per esbrinar-ho. Potser vostè sí que podria fer-ho.

—Si li han detingut un altre fill, això ja no és cosa meva. Digui-li de part meva que procuri controlar-los i que no els deixi que es dediquin a activitats terroristes.

—Els fedaïns no són terroristes, però jo no em refereixo a cap dels fills de l’Anissa.

La resposta del pare Agustín em va sorprendre. No sabia què volia dir. Per un moment vaig pensar d’engegar-lo a pastar fang i tallar aquella estranya relació que s’estava teixint entre en Wadi i jo després de dues dècades de no saber res l’un de l’altre. Però no ho vaig fer i avui m’alegro de la decisió que vaig prendre.

—Fa uns anys, en Wadi va conèixer una dona. Era espanyola, una metgessa espanyola que havia vingut amb un grup de metges i infermeres, tots voluntaris, per ajudar als camps de refugiats palestins situats a Jordània. En Wadi és un dels homes que es cuiden de l’organització del camp i per tant té relació directa amb totes les organitzacions estrangeres que hi van a dur ajut alimentari, mèdic o de qualsevol mena. La mainada necessita vacunes i aliments en condicions, i els adults, metges que els atenguin i que els donin els medicaments que els calen.

»En Wadi va suggerir a l’Eloísa que examinés els nens i nenes a l’escola; això els espantaria menys que haver d’anar al dispensari del camp. Ella ho va acceptar i així va començar la relació. De fet, ell se’n va enamorar des del primer minut que la va veure. “Sembla una princesa medieval”, em va dir en Wadi per descriure’m l’Eloísa. Tenia raó. És rossa, té la mirada blava i un aire de falsa fragilitat. Si jo tingués edat de fixar-me en les dones i no fos frare, tampoc no m’hauria estat indiferent. El més sorprenent va ser que l’Eloísa s’enamorés d’en Wadi. Les cicatrius que li va deixar el foc el dia que li va salvar la vida s’han enfosquit amb el pas del temps i li han anat deformant la cara. A més, ja no és un nen. Potser allò que la va enamorar va ser la seva serenitat i la seva dignitat.

»Quan es va acabar l’estiu i els voluntaris espanyols van tornar al seu país, ella es va quedar. Havia decidit treballar al camp de refugiats. No n’esperava res, només volia ajudar, però sobretot continuar al costat d’en Wadi.

—I l’Anissa? —vaig preguntar al frare.

Coneixia l’Anissa i sabia que ella mai de la vida no acceptaria compartir el seu marit. Era una dona amb caràcter, que havia patit i havia lluitat, i en cap cas no suportaria que no la tractessin d’igual a igual. Però sembla que el temps ens canvia a tots i vaig esperar amb curiositat la resposta del frare.

—L’Anissa va decidir no veure ni sentir res més del que volia veure o sentir. Es va adonar que en Wadi no podia evitar l’atracció per l’Eloísa i que, si hi interferia, el perdria per sempre. Cap home no s’hauria d’enamorar un cop fets el quaranta, i en Wadi passa dels cinquanta.

»L’Anissa va fer tot el que va poder perquè els seus fills no se sentissin avergonyits per aquella passió del seu pare. Es va mantenir digna, distant, però no va abandonar la petita casa on en Wadi cada vegada apareixia menys.

»Ningú no es va sorprendre quan l’Eloísa es va quedar embarassada. Ningú no li va preguntar de qui era el fill que esperava, però no calia perquè les atencions d’en Wadi eren massa explícites perquè hi hagués cap dubte.

»Cap dels dos no es podia imaginar que ella es posaria malalta. Pneumònia; l’hi va diagnosticar un metge d’Amman. L’Eloísa estava molt malalta i en Wadi va decidir que s’havia de posar en contacte amb la seva família i explicar-los en quina situació es trobava.

»La mare de l’Eloísa va viatjar des d’Espanya per fer-se càrrec de la seva filla. Quan va conèixer en Wadi no va amagar la sorpresa de saber que la seva filla s’havia enamorat d’un home amb la cara deformada. Em sembla que la va sorprendre més això que no pas saber que ell tenia una altra família.

»L’Eloísa es negava a tornar a Espanya; volia que el seu fill nasqués a Jordània, ben a prop de Palestina. Però la seva mare, la senyora María Ángeles, no li va fer cas. Va parlar amb en Wadi. “Ha de saber que desaprovo la relació de la meva filla amb vostè. És evident que vostè ha abusat dels sentiments i de la meva filla. És una noieta que va venir aquí just quan va acabar la carrera, amb el cap ple de pardals i disposada a ajudar. La culpa és meva i del seu pare per haver-la deixat venir, però el que està fet ja no es pot canviar. Vostè té dona i fills; dediqui-s’hi i si de debò sent alguna cosa per l’Eloísa, ajudi’m a endur-me-la a Espanya. Aquí no es curarà”.

»“El metge ha dit que és perillós traslladar-la”, va gosar protestar en Wadi.

»La mare de l’Eloísa va tenir un atac de fúria i es van sentir els crits per tot el campament: “Vostè és un egoista! Vol sacrificar la vida de la meva filla pensant només en vostè! Que no ha fet prou, l’Eloísa, per tots vostès? Me l’enduré tant sí com no i li juro que faré el que calgui perquè no la vegi mai més”.

»En Wadi, avergonyit dels crits de la dona, li va contestar que tindrien un fill. “Sí, la meva filla tindrà un fill i li ben asseguro que la criatura no malviurà en un lloc com aquest. Digui’m, per què hauria de viure aquí?”.

»L’Eloísa no estava en condicions d’oposar-se a les decisions de la seva mare i al cap de dos dies van agafar un vol amb destinació a Madrid. Des d’aleshores, en Wadi no n’ha tornat a saber res més; ni tan sols sap si ha nascut la criatura que esperaven.

—I tot això, què hi té a veure, amb mi? —vaig respondre. Em vaig quedar bocabadat no només per la història que acabava de sentir, sinó perquè a sobre en Wadi encara pretenia que l’ajudés.

—En Wadi no té diners ni mitjans per esbrinar què li ha passat, a l’Eloísa, i vostè sí que en té.

—És boig! Digui-li que em sap greu el que li ha passat, però que no hi puc fer res.

—Vostè té diners, amistats, té la possibilitat de viatjar a Madrid i descobrir què se n’ha fet, de l’Eloísa.

Vaig mirar el mossèn de fit a fit, provant de saber si em parlava seriosament. Trobava que la petició d’en Wadi era un disbarat i em feia sentir incòmode.

—Així, doncs, vostè i en Wadi es pensen que puc demanar permís per anar a Madrid a esbrinar què se n’ha fet, d’una metgessa que no conec de res, però que ha tingut una relació amb algú que vaig conèixer de petit. Naturalment, l’exèrcit i la meva dona no m’hi haurien de posar cap dificultat. Sí que deu estar ben pertorbat que em demani una cosa així!

—Doncs fa exactament això: l’hi demana. No coneix ningú més que el pugui ajudar en aquest assumpte.

El pare Agustín es mostrava incommovible davant de qualsevol dels arguments que li esbossava. Com si fos normal que un palestí refugiat en un camp de Jordània demanés a un soldat d’Israel que ho deixés tot per ajudar-lo en un afer sentimental.

Aleshores, l’Hort de l’Esperança ja només era un record, com també ho eren tots els que havien format part de la meva infantesa i joventut. Jo havia lluitat a la Segona Guerra Mundial, a la de la Independència, a Suez el 1956, en la conquesta de Jerusalem el 1967, i la meva vida i els meus interessos se centraven en la supervivència d’Israel i a mirar de ser feliç amb la Paula i els nostres fills. Havia pagat el deute amb en Wadi quan em vaig bellugar pel seu fill Latif, de qui tenia pocs dubtes que era un fedaí. Havia fet més del que havia de fer i vaig dir al frare que no mouria ni un dit més per en Wadi.

Aquell vespre li vaig explicar a la Paula què havia passat i ella va riure de gust.

—Aquest Wadi era el teu millor amic. Quan ens vam conèixer no feies altra cosa que parlar d’ell —em va recordar.

—Ja ho sé, però ara som en bàndols oposats. Ell vol eliminar Israel i jo faré tot el que pugui perquè no ho aconsegueixi. Així que tenim ben poca cosa a dir-nos.

—Bé, jo no seria tan taxatiu. Hi va haver un temps en què, pel que m’has explicat, creies que els palestins havien de tenir el seu propi Estat.

—I ho continuo pensant, però no cal que et recordi que els seus líders asseguren que no pararan fins que ens llancin al mar. No, no faré res més per ell del que ja he fet. Fins i tot tinc remordiments d’haver ajudat en Latif. És un fedaí.

—Això, no ho saps.

—Sí, en això es va basar la defensa de l’advocat, l’Isahi Bach, que el que no es pot demostrar no existeix; però ell, tu i jo sabem que no hi ha cap palestí que creui la frontera il·legalment només per anar a visitar la seva tia i els seus cosins.

—No se sap mai…

—Sisplau, Paula, com pots dir això, precisament tu que treballes al Ministeri de Defensa!

—Precisament per això sé que s’han de tenir en compte totes les variables, fins i tot les més absurdes i esbojarrades. De tota manera, en Wadi no et va pas enganyar.

No en vaig tornar a saber res, ni del pare Agustín ni d’en Wadi, fins al cap de molt de temps. Llavors ja havia perdut el meu fill Yuval a la guerra del 1973. La Paula i jo estàvem enfonsats. Ningú no està preparat per perdre un fill. En Wadi, per la seva banda, no només havia perdut el fill gran, sinó que el segon també l’havien abatut durant un atac que un grup de fedaïns va llançar contra un escamot de soldats israelians que patrullaven per la riba del Jordà.

Jo ja no era a l’exèrcit, feia classes a la universitat i recordo que, parlant amb un altre professor sobre la guerra, em va fer una reflexió que en aquell moment em va esfereir: «Tinc tres fills i sé que en perdré algun. Si els toca als altres, per què no m’ha de tocar a mi?». Això era exactament el que ens havia passat a la Paula i a mi: també ens havia tocat perdre un fill. En Yuval era un jove soldat de vint anys, una edat en què hauria d’haver estat estudiant en comptes de córrer amb un subfusell a les mans.

Va ser idea de la Paula que féssim un viatge. «Ens anirà bé sortir d’Israel». Jo vaig rondinar i li vaig dir que, encara que hi poséssim milers de quilòmetres de distància, no podria deixar de pensar en la pèrdua d’en Yuval. La Paula se’m va enfadar.

—Que et penses que jo m’oblidaré del meu fill? Només vull marxar per no ofegar-me. Necessito caminar per algun lloc on no hi hagi aquesta guerra. Només això, no vull res més.

Els nostres fills Aaron i Gedeó ens van suggerir que anéssim a Madrid. Jo els havia parlat del viatge que havia fet amb els pares a Espanya quan era petit i els va semblar que visitar aquest país era una bona idea.

La Paula estava fent la maleta i es va recordar de la petició d’en Wadi de buscar aquella dona que es deia Eloísa.

—Ara que anem a Madrid, potser ho podríem provar —em va suggerir la Paula.

—De cap manera! Com se t’acut una cosa així? Creus que m’importa que en Wadi s’enamorés d’una metgessa espanyola i que hagi tingut un fill? Ja s’espavilarà. Prou problemes tenim nosaltres amb la nostra vida.

Crec que mai no vaig acabar de conèixer la Paula. Si ja em sorprenia que treballés d’analista al Ministeri de Defensa, no deixava d’admirar-me que no tingués cap mena de prejudici a l’hora d’abordar qualsevol assumpte. Tenia una capacitat fora del comú per, com deia ella mateixa, posar-se a la pell dels altres, fossin qui fossin. Potser per això era tan bona analista.

—Serà entretingut buscar aquesta noia, què té de dolent?

M’hi vaig resistir tant com vaig poder, però al final, sense dir-li-ho, vaig anar a trobar el pare Agustín a la vella escola on anys enrere havia fet classes amb en Wadi. Em va fer la sensació que no se sorprenia de veure’m.

—Què, per fi s’ha decidit a ajudar el seu vell amic? —em va preguntar sense saludar-me.

Em va irritar aquella rebuda, que donés per fet que era allà per en Wadi. Però, per quina altra raó hi podia haver anat si no?

Li vaig explicar que havia d’anar a Madrid i que, si me’n donava algun detall, potser podria esbrinar alguna cosa de l’Eloísa. Li vaig recalcar que no li prometia res.

El pare Agustín gairebé no em va donar cap informació; només una adreça on en Wadi enviava cartes que li tornaven sense obrir amb un segell de «destinatari desconegut».

La Paula tenia raó: allunyar-nos d’Israel va ser tot un encert. No paràvem de recordar en Yuval, però almenys vam començar a dormir unes quantes hores seguides de nit. Fins al cap d’una setmana la Paula no em va recordar que havíem de buscar l’Eloísa. Aleshores ja havíem anat a Toledo i a Aranjuez i havíem visitat El Escorial i el Museo del Prado.

Inesperadament, la Paula es va negar a acompanyar-me a l’adreça que m’havia donat el pare Agustín.

—Jo aniré a fer un volt i buscaré alguna cosa per dur als nois de regal.

La meva dona era així de sorprenent. Ella m’havia convençut de buscar l’Eloísa, però em deixava clar que allò era cosa meva i del meu passat.

La casa es trobava en un barri senyorial, no gaire lluny de l’hotel Palace Madrid, que era on ens estàvem.

—El barri de Salamanca és el bo i millor de Madrid —em va assegurar el taxista quan li vaig donar l’adreça amb la satisfacció de no haver oblidat el sefardita, la llengua materna de la meva mare, amb la qual ens parlava a la Dalida i a mi.

Un porter amable em va dir que allà no hi vivia cap senyoreta Eloísa Ramírez, tot i que ell feia només dos anys que s’ocupava de la porteria. Això sí, hi havia uns senyors Ramírez al cinquè esquerra. Em va permetre que pugés amb l’ascensor i no m’hi va posar cap impediment. Jo estava nerviós de pensar que em trobaria una família que no tenia res a veure amb l’Eloísa d’en Wadi.

Em va obrir la porta una minyona que em va dir que allí no hi vivia cap Eloísa. No sé per què, però li vaig demanar que avisés la senyora de la casa. La minyona va dubtar un moment, però després em va fer passar a un petit gabinet i em va demanar que m’hi esperés. No me’n vaig adonar i de sobte vaig tenir al davant una dona gran, ben vestida i amb els cabells blancs recollits en un monyo.

—Vostè dirà…

—Perdoni’m que la molesti. Busco l’Eloísa Ramírez.

Se’m va quedar mirant uns segons i vaig veure com el dubte li emboirava la mirada.

—Em sap greu. Jo sóc la senyora Ramírez i aquí no hi viu cap Eloísa.

No me la vaig creure. No sé per què; no me la vaig creure.

—Doncs aquesta és l’adreça que va donar quan era a Jordània ajudant com a metgessa en un camp de refugiats. Després es va posar malalta i va tornar amb la seva mare a Espanya.

—I vostè qui és? —em va preguntar, sense insistir que no en sabia res, de l’Eloísa.

—Un amic d’un bon amic seu.

—No m’ha dit que l’havia coneguda? —La pregunta era plena d’ironia.

—No exactament. —La senyora Ramírez m’estava posant nerviós.

—Ja. Doncs em sap greu no poder ajudar-lo. Aquí no hi viu cap Eloísa.

En aquell moment es va obrir la porta i va entrar corrent una criatura que es va agafar de la mà de la dona.

—Àvia, vine.

Ens vam mirar sense dir res. Ella, amb altivesa, desafiant-me; jo, amb la seguretat de qui se sap enganyat.

—Molt bé, no vull molestar, tot i que no entenc per què l’Eloísa va donar aquesta adreça i…, sobretot, no entenc per què no n’hem tornat a saber res.

—Doncs no ho sé. Em sap greu no poder ajudar-lo. I ara li prego que se’n vagi.

Encara em pregunto d’on vaig treure tant valor per dir el que li vaig dir tot seguit:

—Així, doncs, aquesta nena és la filla d’en Wadi Ziad i l’Eloísa. No pot negar qui és el seu pare, s’hi assembla molt.

La dona va tenir un esglai i va manar a la nena que sortís de la sala.

—Mari Ángeles, vés a jugar. Ara vinc.

La nena va obeir. La dona i jo ens vam quedar sols, mirant-nos fixament. Jo no gosava dir ni una paraula més.

—Què vol?

—Només vull saber què se n’ha fet, de l’Eloísa i de la criatura que esperava.

Es va tornar a obrir la porta i va entrar un home d’edat avançada. Es van mirar i vaig notar que estaven neguitosos.

—No vull res, i encara menys causar cap problema o perjudici. Tenen la meva paraula.

—Qui és vostè? —La dignitat i l’autoritat en la veu de l’home no em van permetre que esquivés la pregunta.

—Em dic Ezequiel Zucker. Sóc professor a la Universitat de Jerusalem. Fa molts anys vaig ser amic d’en Wadi Ziad. Ell m’ha demanat que, si venia a Madrid, esbrinés què li havia passat, a l’Eloísa.

—Un jueu amic d’un palestí… i vol que me’l cregui? —El to de veu de l’home era d’indignació.

—Costa de creure, ja ho sé, però vam ser amics fa molts anys, quan érem petits, abans de la guerra del quaranta-vuit. En Wadi Ziad només vol saber què li ha passat, a l’Eloísa, i si…, bé…, i què se n’ha fet, del seu fill.

—Segui —em va manar l’home.

—No tenim res a dir-li… —el va interrompre la seva dona, però l’home se la va mirar de tal manera que la va fer callar.

—No ens podem amagar. No tenim per què fer-ho. Escolti’m bé i digui al seu amic que no ens torni a molestar. La meva filla va morir per culpa seva. Ja hem patit prou.

Em vaig quedar en silenci sense saber què respondre. Saber que aquella noia a qui en Wadi havia estimat era morta em va commoure.

—Va morir durant el part, al cap de poques setmanes de venir cap aquí. Estava de set mesos. Va ser un miracle que la nena se salvés —va dir la dona clavant-me la mirada.

—Em sap greu —vaig dir.

—No en volem saber res, d’aquell home. No té cap dret sobre la nena —va afirmar la mare de l’Eloísa.

—No du el seu cognom —va dir ell.

—Procurem que la nena tingui una vida normal, que sigui feliç. Es pensa que l’hauríem d’enviar a un campament palestí amb un home que té una altra dona i uns altres fills? No ho consentirem mai. Digui al seu amic que si de debò li va importar l’Eloísa, ho demostri sense condemnar també la seva filla. La nena és feliç.

—Però… algun dia voldrà saber qui és el seu pare —vaig dir, i en aquell mateix moment em vaig sentir estúpid.

—No cal. Li direm que no sabem qui era, que la seva mare mai no ens ho va dir. —La veu de la mare de l’Eloísa era la veu d’una dona vençuda.

—Creu que el seu amic ens deixarà en pau? —va preguntar l’home.

—Jo l’hi demanaré. —Els ho vaig prometre sense saber com compliria aquella promesa improvisada.

A la Paula, aquella història la va emocionar. Li vaig dir que dubtava d’explicar-li la veritat al pare Agustín, però ella em va convèncer que no em tocava a mi prendre la decisió sobre quin futur era millor per a aquella nena. Tenia raó, de manera que, quan vam tornar a Jerusalem, vaig anar a trobar el frare i li vaig explicar què havia passat.

—Els pares de l’Eloísa són gent influent i en Wadi no pot demostrar que és el pare de la nena.

No vaig tornar a saber res més d’en Wadi fins al cap de molts anys. Llavors ja s’havia firmat la pau entre Israel, Jordània i Egipte, i les negociacions de pau entre Israel i l’OAP estaven a l’ordre del dia. Un vailet àrab es va presentar a la universitat i em va donar una carta del pare Agustín, en què em demanava que l’anés a veure.

El frare ja era vellet, gairebé cec i amb prou feines podia caminar, però desprenia la mateixa energia de sempre.

—En Wadi el vol veure. Ell no pot venir a Israel. Ja sap que les autoritats israelianes no donen permís als refugiats, però vostè sí que pot anar a Amman.

M’empipava que en Wadi donés per fet que jo faria tot el que ell volia com quan érem petits.

El pare Agustín em va donar el telèfon d’en Wadi a Amman.

—Truqui-li quan hi arribi. Val més que es trobin en algun hotel. No estaria bé que un jueu el visités a casa seva al camp de refugiats.

Aquell cop sí que em vaig enfadar. Pel que sabia, la casa d’en Wadi era davant la Fortalesa, a prop del Palau Reial, ja que el difunt rei Hussein havia transformat el camp i hi havia construït cases per als refugiats. Per tant, estava segur que en Wadi vivia en un lloc modest però digne, tot i que el frare volia que em sentís culpable, un sentiment que jo no pensava tenir.

Novament, la Paula em va animar a prendre la decisió. Estava malalta. El càncer la corroïa i els metges li donaven tot just un parell de mesos de vida.

—Hi has d’anar. Abans de morir, m’agradaria saber com s’acaba la vostra història.

—Quina història? No t’entenc…, no sé pas què vol de mi en Wadi…

—Ezequiel, la veritable pàtria dels homes és la infantesa, i en la teva hi vivia en Wadi i la seva família, els Ziad. La vida us ha posat en bàndols oposats i tots dos heu estat lleials a la vostra causa. Ell ho sap i tu també, però ni això no ha fet que us considereu enemics. Esteu units per uns llaços que ni tu ni ell no podreu trencar mai per molt que us hi entossudiu.

—No hi puc anar i deixar-te sola en aquests moments només perquè a en Wadi se li acut que em vol veure.

—Tens por que em passi res mentre no hi siguis, però et prometo que estaré bé. No em penso morir fins que no m’expliquis com ha anat la trobada. —La Paula ho va dir rient, com feia sempre que deia coses importants.

El meu fill Aaron no va gosar enfadar-se amb la seva mare, però a mi em va retreure que estigués disposat a anar a Jordània.

—Te’n penses anar deixant la mare a l’hospital? I si et passa res?

—No em passarà res. Hi ha molts israelians que van a fer turisme a Petra, per què no hi puc anar jo?

L’Aaron em va dir una cosa que em va doldre.

—Et penses que ens en podem refiar? Te n’has oblidat, d’en Yuval i en Gedeó?

Justament perquè no podia oblidar els meus fills vaig decidir que hi havia d’anar. I va ser el que vaig fer. La meva néta Hanna es va encarregar de reservar-me una habitació a l’hotel Intercontinental. «És el més segur. S’hi solen allotjar els diplomàtics», em va assegurar. Però encara va fer una altra cosa: es va entestar a acompanyar-m’hi, bo i sabent que el seu pare, el meu fill Aaron, no ho aprovava.

—L’avi és gran i necessita algú que el cuidi, i és el que penso fer.

Jo m’esperava al vestíbul de l’hotel Intercontinental, impacient. En Wadi m’havia assegurat que hi arribaria a les cinc i ja passaven deu minuts. No sé com, però de cop i volta vaig notar la seva presència. A l’arc de seguretat, un vell com jo es treia tot el que duia a les butxaques i ho posava en una safata. Tabac de cargolar, un encenedor i un rosari. Ens vam mirar, ens vam reconèixer i vaig caminar cap a ell. Quan érem a menys d’un pam l’un de l’altre, vam dubtar. Li vaig allargar la mà i vam encaixar, però després ens vam abraçar i vam haver de fer un esforç perquè no se’ns escapessin les llàgrimes.

Vam buscar un racó tranquil i vam parlar. Vam xerrar hores, ens vam explicar què se n’havia fet, de les nostres vides, vam lamentar la pèrdua dels fills i vam recordar la infància compartida.

—T’agraeixo que busquessis l’Eloísa i que trobessis la meva filla.

—Saps què? Em costava d’entendre que t’haguessis pogut enamorar d’una altra dona i que l’Anissa…, bé…, que l’Anissa t’ho hagués deixat passar.

—No podia fer res per impedir-ho. Em vaig enamorar de l’Eloísa des del primer moment que la vaig veure, i el fet de saber que ella també s’havia enamorat de mi em va donar forces per poder fer front a qualsevol cosa, tot i que no et puc amagar que fer mal a l’Anissa em va fer patir. No la vaig enganyar, li vaig dir la veritat i la vaig convidar a decidir. Ella va decidir que es quedava amb mi, encara que jo no li podia prometre què faria. Volia el millor per a l’Eloísa, però, tot i que ella em deia que acceptava les coses com eren, jo no estava satisfet d’aquella situació. M’hauria agradat que l’Anissa s’hagués volgut divorciar, però no ho va voler i jo no vaig tenir el coratge de deixar-la. Havíem tingut quatre fills i n’havíem perdut tres. Tres fedaïns, dos van morir lluitant contra Israel i l’altre contra les tropes jordanes, a desgrat meu, perquè ja saps que la meva família sempre ha professat lleialtat als haiximites.

Em va parlar de l’Eloísa amb tanta passió que em semblava que la veia en aquell moment. Em va explicar el que sabia de la seva filla.

—No passa un sol dia que no pensi en la filla de l’Eloísa, però em penso que els seus avis tenien raó. Jo no li podia oferir res i, per tant, no tenia dret a fer-li malbé la vida.

Arran de la meva visita a Madrid i amb la informació que vaig donar al pare Agustín, en Wadi havia procurat saber com transcorria la vida d’aquella nena, que van batejar amb el nom de María de los Ángeles de Todos los Santos.

En Wadi havia perdut el seu pare, els cosins, els oncles i tres fills, morts combatent contra Israel. A mi m’havien matat la mare, la cosina Iasmin, en Mikhaïl, dos fills… Però no vam evocar els morts com a retret, sinó com la constatació que, justament per ells, la pau era imprescindible.

Dos Estats és l’única solució, vam coincidir tots dos. Però en Wadi em va dir una altra cosa: «Haver de negociar amb els lladres el retorn a casa nostra és un sarcasme que pren forma de tragèdia. Perquè això és el que sou, uns lladres que vau aprofitar les ombres de la nit per entrar a les nostres cases i expulsar-nos-en, i ara, amb la complicitat del món sencer, dieu que cal que negociem, que si acceptem les vostres exigències podríeu deixar-nos compartir un racó del que va ser nostre. Però, saps què, Ezequiel?, si no negocieu, si no accepteu que Palestina ha de ser, perdreu, tant hi fa quant de temps hagi de passar, perdreu. I saps per què? Perquè les vostres armes mai no seran prou poderoses per vèncer la nostra determinació de recuperar el que és nostre, perquè cada pedra llançada pels nostres fills us fa més febles, perquè heu deixat de ser David, perquè continueu estant sols, perquè el vostre sofriment del passat no pot esborrar el nostre. Però sobretot perquè heu perdut l’ànima».

No el vaig contradir. Com podia fer-ho? No es discuteix amb un home que ho ha perdut tot, que no pot plorar davant la tomba dels seus i al qual han arrabassat el destí. Mentre l’escoltava no vaig poder evitar de sentir-me culpable.

Era negra nit quan en Wadi i jo ens vam acomiadar en pau l’un amb l’altre. No ens vam prometre que ens tornaríem a veure perquè a la nostra edat ja no es fan plans per a l’endemà. Des d’aquell dia, de tant en tant em truca per telèfon o li truco jo. Tenim converses breus, sense transcendència, però ens conforta sentir la veu de l’altre.

Quan vaig explicar a la meva dona la conversa que havíem tingut amb en Wadi, vaig reconèixer que estava avergonyit, havia lluitat en quatre guerres però no havia estat capaç de lluitar el combat més important, el de la pau.

La Marian semblava que s’havia commogut. L’Ezequiel es va adonar que lluitava per contenir les llàgrimes.

—Punt final, oi? —va dir ella.

—Ja ho sap, que no hem arribat al punt final. No, encara no. No li agradaria saber què li va passar, a la filla d’en Wadi?

—No…, de fet, això tant és.

—Aquella nena es va fer gran sense saber qui era el seu pare. Els avis van mantenir el secret fins al final. De fet, l’avi, al testament, va deixar una carta en què li explicava qui era. Per a ella, saber la veritat va ser un xoc. De cop i volta, tot el seu món li semblava fals. No era qui es pensava que era, una noia de l’alta societat madrilenya, educada en escoles caríssimes, amb un títol universitari i a punt d’acabar un màster. De manera que es va posar a investigar el que considerava que era la seva identitat perduda, però no va gosar anar directament a Amman a buscar el seu pare, sinó que va començar a caminar en cercle. Va fer tot el que va poder per conèixer noies i nois palestins que estudiaven a Espanya, però amb això no en va tenir prou i un dia va aterrar a Ramal·lah. Va conèixer un jove. Se’n va enamorar? Potser sí o potser va decidir que se n’havia enamorat perquè pensava que era la millor manera d’acostar-se a aquella part del seu jo que fins feia poc no sabia que existia. Es van casar i van tenir un fill. Però el matrimoni no va durar gaire. No s’adaptava a viure a Ramal·lah, no s’integrava en una societat en què tot li era aliè. I continuava sense gosar buscar el seu pare. Un pare de qui només sabia el nom i que vivia en un campament de refugiats a Amman. Un pare a qui íntimament retreia que no hagués lluitat per endur-se-la amb ell, tot i que sabia que ell s’havia sacrificat pel seu bé…

»Se’n va anar de Ramal·lah i va tornar a Madrid amb el seu fill. Al principi, el pare de la criatura no hi va posar inconvenients, però quan el vailet va fer dotze anys, el va reclamar. Ja no era un nen, li va dir, era hora que estigués amb el pare. Va haver de cedir perquè les lleis estaven de part del qui havia estat marit seu. Li va lliurar el fill i la seva existència es va tornar un anar i venir que l’únic que feia era amargar-la.

»No era a Ramal·lah el dia que va morir el seu fill. Havia començat la segona o la tercera intifada, no ho recordo ben bé, i aquell nen i molts altres van apedregar uns soldats que protegien un grup de colons que estaven aixecant un nou assentament. La canalla llançava les pedres amb força. Tot d’una es va sentir un tret; una bala va llevar la vida a un xiquet, era el seu. Quan ella hi va arribar, el nen ja estava enterrat i des d’aleshores no ha parat de plorar-lo.

»La filla d’en Wadi no ha perdonat al seu pare que li donés la vida, ni als seus avis que li amaguessin la veritat, ni al seu marit que li reclamés la criatura, ni a Israel que existeixi.

»No pot perdonar ni sentir pietat per ningú fora d’ella mateixa. Fa anys que viu angoixada pel dolor. Ni un segon matrimoni no li ha servit per superar la pèrdua del fill. En ella s’ha instal·lat un desig més fort que res més: la venjança; més fort fins i tot que el desig de viure. Fa uns mesos va conèixer el seu pare. Per fi es va atrevir a fer-ho en un intent d’entendre’s ella mateixa. La trobada va omplir de dolçor el vell cor d’en Wadi, que va trobar en els seus ulls una espurna de l’Eloísa, però a ella conèixer el seu pare no li ha servit d’alleujament. Du gravada a la retina la imatge del fill mort i això no li deixa veure res més. Per això ha preparat minuciosament la revenja; no ha estat fàcil però pensa que està a punt de consumar-se la venjança que li tornarà la pau. Li cal matar l’enemic que va arrabassar la vida del seu fill, li cal fer patir els qui l’han fet patir. Vaig errat, Marian? O s’estima més que l’anomeni María de los Ángeles de Todos los Santos, tal com la van batejar a Madrid? O potser senyora Miller, el cognom del seu segon marit?

La Marian estava pàl·lida i li petaven les dents. Amagava la mà a la butxaca de la jaqueta, semblava que estrenyia alguna cosa.

—Quant fa que ho sap… —va preguntar fluixet.

—Des del primer dia que vas venir. En Wadi, el teu pare, em va trucar i em va demanar que no et deixés veure el meu fill Aaron. «No vull que mori ningú més… Ja hem patit prou tots dos… val més que no vegi el teu fill», em va avisar. Tenia por de la teva amargura. No només em volia evitar un altre patiment, sobretot volia salvar-te de tu mateixa. Però li vaig dir que havia de córrer el risc perquè potser el fet de sentir la nostra història, la dels Zucker, íntimament lligada a la dels Ziad, potser t’ajudaria a retrobar la pau. A més, jugava amb avantatge perquè sabia que el meu fill Aaron no hi seria, i així no me’l podries prendre.

»Em recordes tant el teu avi Mohamed… Ja ho veus, la història dels Ziad i els Zucker no es va acabar el 1948.

La va mirar de fit a fit abans de continuar.

—Sóc vell i estic molt malalt, què em queda? El teu avi Mohamed deia que hi ha moments en què l’única manera de salvar-te és morint o matant. Doncs… no t’amoïnis: dispara, jo ja sóc mort.

Es va fer el silenci. Durant uns segons, que a tots dos se’ls van fer eterns, hi va haver tanta quietud que ni tan sols se’ls sentia respirar.

Després, ell, a poc a poc, va col·locar les tasses a la safata mentre observava com bullia l’aigua per al te.

Tot just els separaven uns metres i a l’Ezequiel li arribava l’aroma del perfum de la Marian barrejat amb l’olor de la por.

Sabia molt bé l’olor que fa la por. Ell també n’havia tingut, anys enrere, però en aquell moment en què havia arribat l’hora de morir no tenia por com altres vegades en què la mort havia jugat amb ell fins a deixar-lo garratibat i al final se n’havia allunyat.

Va notar que es movia. Sabia que tenia el dit al gallet i que estava disposada a disparar. Va decidir tombar-se per encarar-se a la seva mirada i morir amb dignitat…, si és que hi ha cap dignitat en l’instant en què un home deixa d’existir.

Va poder veure la fúria que desprenien aquells ulls infinitament negres, però també la lluita que tenia amb ella mateixa. Li sabia greu per ella. Si disparava, es perdria; si no ho feia, no s’ho perdonaria mai.

I aquells segons en què es van creuar les mirades se’ls van fer eterns.

—Dispara, jo ja sóc mort —va repetir amb un fil de veu.