En Mohamed va ser el primer que va veure que venia el cotxe de l’Anastàsia. Quan en Jeremies s’havia mort, ella havia decidit confiar en l’Ígor i en Mohamed la bona marxa de la pedrera. No hi havia estat mai, ni tan sols quan vivia el seu marit, i la seva presència el va inquietar.

La va anar a rebre, però primer va enviar un dels homes a avisar l’Ígor.

—M’alegro de veure’t, Mohamed.

Ell la va saludar, incòmode. Feia temps que l’Anastàsia havia anat trencant els lligams amb els habitants de l’Hort de l’Esperança, i per tant ell i la seva família poques vegades la veien. Ni tan sols no havia anat al casament de l’Ezequiel. Però l’Anastàsia era la propietària de la pedrera i era allà com a mestressa.

Els homes la van mirar amb inquietud i desconfiança. L’Ígor va anar a saludar-la.

—Quina sorpresa…, no sabia que venies —va dir per fi, de tan confós com estava.

Tant en Mohamed com l’Ígor es reunien un cop al mes amb l’Anastàsia per passar comptes del funcionament de la pedrera. Devia passar alguna cosa greu que s’hagués presentat d’improvís.

—Vull parlar amb tots dos —els va dir, i sense afegir res més va començar a caminar cap a la petita oficina de l’Ígor.

Va seure a la cadira que hi havia darrere la taula del despatx i els va observar llargament abans de començar a parlar. En Mohamed va pensar que aquella dona els tractava com un parell de col·legials a qui hagués enxampat fent una entremaliadura.

—Em venc la pedrera. Me’n vaig de Palestina.

Ni en Mohamed ni l’Ígor no van saber què dir. Es van quedar en silenci, mirant-la de fit a fit.

—Hi ha un home que la vol comprar, un amic de l’Omar Salem. L’oferta és bona, però abans de tancar cap acord amb ell us volia dir que si un dels dos, o tots dos junts, decidiu quedar-vos-la, la pedrera és vostra. El preu que hi posaré serà just.

L’Ígor ja havia passat la barrera dels seixanta, era una mica més gran que en Mohamed. Se sentia fort i capaç de continuar treballant, però no estava segur si li convenia comprar la pedrera. Per a què? El seu fill Ben havia trobat el seu camí, es dedicava en cos i ànima a la Haganà i no tenia cap més horitzó que organitzar l’arribada clandestina dels jueus a Palestina. No, en Ben no es volia fer càrrec de la pedrera i ho va fer saber a l’Anastàsia.

—I tu, Mohamed? —va preguntar ella.

—N’hauria de parlar amb la família… Ja saps que el meu fill Wadi és mestre i també treballa en una impremta. Pel que fa al meu nebot Rami, està content treballant per a l’Omar Salem. M’agradaria comentar-ho al meu cunyat Iussuf i al meu fill si em dónes una mica de temps…

—Dos dies. D’aquí a dos dies vull una resposta. —La veu de l’Anastàsia era freda com el gel.

—Has dit que te’n vas de Palestina…, no sabia que te’n volguessis anar —va gosar dir l’Ígor.

—No tenies per què saber-ho. Me’n vaig a Europa, a Londres. Els meus fills no en volen saber res, de la pedrera; de fet, tampoc no volen saber gaire res de mi. Com sabeu, viuen en un quibuts. Tots plegats estan massa ocupats amb la preparació del nou Estat. Però a mi això tant me fa. Cadascú ha de triar el seu destí i el meu ja no és aquí. Estic cansada de lluitar, d’esperar no sé què. Em fa la sensació que se m’ha escapat la vida —els va confessar sense un bri d’emoció.

L’Anastàsia no va dir res més. Es va aixecar i, amb una lleu inclinació del cap, va donar la reunió per acabada.

La van acompanyar al cotxe. Ella no es va interessar ni tan sols per recórrer la pedrera.

L’Ígor i en Mohamed es van sentir incòmodes l’un amb l’altre. Tots aquells anys havien treballat plegats però mantenien una distància que cap dels dos no havia volgut escurçar. No eren amics, mai no ho havien estat, i quan coincidien a les celebracions familiars s’evitaven l’un a l’altre. L’amor que sentien per la Marinna havia obert un abisme infranquejable entre tots dos. L’Ígor feia massa anys que patia de saber que la Marinna estimava en Mohamed, i en Mohamed no havia superat la gelosia de saber que cada nit la Marinna dormia al llit de l’Ígor.

La Salma va escoltar el seu marit amoïnada. Semblava que la decisió de l’Anastàsia de vendre la pedrera l’havia deixat estabornida.

—Sabia que un dia ho faria —va afirmar la Salma.

—Ah, sí? I per què? —va preguntar malhumorat en Mohamed.

—És una dona estranya, aparentment indiferent a tot el que l’envolta. Quan els seus fills eren petits, els tractava amb amabilitat, però li faltava abocar-s’hi. Amb en Jeremies es comportava igual. Es notava que ell estava molt enamorat d’ella i que era un bon marit, però dubto que l’Anastàsia se l’arribés a estimar de debò. Crec que es va conformar amb el que tenia amb en Jeremies, però que en realitat li hauria agradat tenir una altra mena d’home al costat. I això que en Jeremies era treballador i honrat. Però no se’l va estimar, encara que sempre s’ha comportat decentment, s’ha de reconèixer.

A en Mohamed, el va sorprendre l’agudesa del judici de la Salma. Ell no havia pogut llegir amb tanta profunditat el rostre hieràtic de l’Anastàsia.

En Wadi es va entristir de veure que el seu pare estava preocupat. Li hauria agradat dir-li que l’ajudaria a fer-se càrrec de la pedrera, que hi treballarien plegats i que gaudirien de saber que era seva, però no el volia enganyar ni enganyar-se a ell mateix. No es volia passar la resta de la vida arrencant pedres de les entranyes de la terra.

—És un bon negoci —va afirmar en Mohamed.

—Pare, tindràs el meu suport en tot el que necessitis, però no em demanis que deixi l’escola. Sóc feliç ensenyant lletra a la canalla i la feina de la impremta també m’agrada.

—Potser li podria interessar a en Iussuf —va suggerir la Salma.

—Sí, ja hi parlaré.

Però en Mohamed tampoc no va convèncer en Iussuf dels avantatges de comprar la pedrera.

—Ja no tinc edat per a aventures. Et puc deixar diners si et fan falta per comprar-la, però no per participar en el negoci.

—Tu no hauries de fer res, només series el meu soci —li va explicar en Mohamed.

—No, no m’interessa. Sé que la teva germana Aia tindrà un disgust quan sàpiga que m’hi he negat, però ja em va bé així; l’Omar Salem em distingeix amb la seva confiança i no tinc cap motiu per dedicar-me a un negoci del qual ho desconec tot. Però si al final no et decideixes a comprar la pedrera, el que sí que puc fer és parlar amb l’home que la vol comprar. És amic de l’Omar Salem, el conec bé i estic segur que sabrà apreciar la teva feina.

Quan al cap de dos dies l’Anastàsia va tornar a la pedrera, en Mohamed i l’Ígor li van dir amb molta pena que cap dels dos no la compraria.

—Ja m’ho pensava, però la meva obligació era oferir-vos-la. Tots aquests anys heu treballat bé i amb honradesa. Si algú es mereix la pedrera, sou vosaltres, però entenc que si als vostres fills no els interessa no té cap sentit que la compreu. —L’Anastàsia va donar un sobre a cadascú i després d’una encaixada se’n va anar.

En Mohamed va tenir sort. En Nabil, l’amic de l’Omar Salem, després d’examinar els comptes i de parlar amb els homes de la pedrera, va decidir que no trobaria ningú millor que en Mohamed. Pel que fa a l’Ígor, en va prescindir. El seu fill seria qui s’encarregaria de dirigir els homes que arrencaven la pedra daurada, la pedra sagrada de Jerusalem. L’Ígor es va acomiadar dels homes i els va agrair tots aquells anys de feina que havien compartit. Alguns li van dir unes paraules d’afecte, d’altres se’n van acomiadar amb indiferència. Per a en Mohamed no va ser fàcil veure com l’Ígor se n’anava. Sabia que estava enfonsat, que estava perdut sense la feina de la pedrera, a la qual havia dedicat tantes dècades. L’Ígor s’hi havia deixat la pell. Quan havia mort en Jeremies, se n’havia fet càrrec i n’havia duplicat els guanys. Es van donar la mà sense dir ni una paraula.

—I què farà ara? —va preguntar la Salma al seu home.

—No ho sé. No he gosat preguntar-l’hi.

—Parlaré amb en Ben —va oferir en Wadi.

—Sí, parla-hi. Deu estar amoïnat pel seu pare.

El 29 de novembre de 1947, tots els palestins, àrabs i jueus, estaven pendents de la ràdio. Les Nacions Unides es reunien per votar el pla dels delegats que recomanava la partició de Palestina.

En Wadi havia convocat el seu cosí Rami, en Ben i l’Ezequiel per escoltar junts la decisió de l’ONU. En Rami li havia dit que potser no era una bona idea trobar-se justament aquell dia, però en Wadi havia insistit dient: «Si no som capaços d’estar junts en un moment com aquest, no serem capaços d’estar junts mai més».

Es van trobar en un petit cafè de la Ciutat Vella. L’amo era un cristià palestí amic del pare Agustín, que també era al cafè fent-la petar amb dos homes que en Wadi no coneixia.

Passada la mitjanit, el locutor va anunciar que es donaria a conèixer el resultat de la votació: la resolució 181 obtenia trenta-tres vots a favor, entre els quals els dels Estats Units i la Unió Soviètica, tretze en contra i deu abstencions; una de les quals, la del Regne Unit. Palestina es dividiria en dos i Jerusalem quedaria sota control internacional.

Al cafè es va fer el silenci. Tots estaven aclaparats. Els àrabs palestins per la garrotada que representava que les Nacions Unides ratifiquessin la divisió d’allò que ells consideraven que era la seva terra. El jueus per l’emoció d’haver assolit un somni, la recuperació de la terra dels seus avantpassats.

L’Ezequiel i en Ben es van mirar eufòrics, però van contenir el desig d’abraçar-se i més encara de cridar d’alegria. En Wadi i en Rami estaven tan commocionats que no podien ni parlar. No era que confiessin que podia sortir cap altre resultat, però quan la realitat els va assotar, es van quedar bloquejats, sense reaccionar.

—Avui comença el futur —va dir en Ben mirant els amics.

—El vostre futur i la nostra humiliació —va dir en Rami.

—No hem sabut defensar la nostra causa —va afirmar en Wadi en un murmuri.

—És el més just —va defensar l’Ezequiel.

—Just? No, no ho és. Uns delegats que no sabien res de Palestina van venir aquí, s’hi van passar unes quantes setmanes i han optat per una decisió salomònica: dividir Palestina en dos. On veus la justícia? —li va replicar en Wadi.

—Vosaltres i nosaltres tenim el mateix dret sobre aquesta terra. L’hauríem de poder compartir; fins ara ho hem fet. Potser serà una nova oportunitat —va insistir l’Ezequiel.

—Sí, us donen l’oportunitat de tenir un Estat a compte nostre —va intervenir en Rami.

—Palestina no era un Estat, era part de l’imperi otomà. I abans tampoc no havia estat un Estat. De què estem parlant, Rami? —En Ben provava de contenir l’enuig.

—Sí, ja ho hem discutit altres vegades. Segons vosaltres, Palestina no és de ningú. Era dels jueus fa dos mil anys, després hi van arribar els romans i darrere dels romans els invasors, i així fins que hi van arribar els turcs i després vam passar a mans dels britànics. Però nosaltres érem aquí, tant se val qui eren els dominadors —li va replicar en Rami.

—I nosaltres també —li va recordar l’Ezequiel.

—Saps quants àrabs hi ha a Palestina? T’ho diré: més d’un milió dos-cents mil. I quants jueus? També t’ho diré: uns sis-cents mil, però en aquesta xifra també s’han de comptar les successives onades d’immigrants. Fa cinquanta anys no n’éreu ni la meitat. —En Rami havia alçat la veu.

—Les Nacions Unides ens aboquen a la guerra —va dir en Wadi.

—No! Això seria una bogeria. Per què no podem compartir la terra? Si no ho fem, si no som capaços de viure els uns amb els altres, haurem fracassat. L’opció no pot ser la guerra. —L’Ezequiel tenia un posat compungit per la deriva que prenia la conversa amb els amics.

—No sé com podrem evitar-la. Estic segur que des d’ara mateix els vostres líders ja s’estan preparant per a la confrontació, per defensar aquest tros de terra que les Nacions Unides us han regalat.

—No hi haurà cap confrontació si accepteu la resolució cent vuitanta-u —va afirmar en Ben.

—Saps prou bé que no la podem pas acceptar. —En Rami semblava cansat de la discussió.

El pare Agustín s’hi va acostar i els va interrompre. Amb una mirada en va tenir prou per notar la tensió que hi havia entre els quatre amics.

—Em sap greu, Wadi —li va dir amb un copet a l’espatlla.

—Ja ho sé —va respondre en Wadi.

—Fa temps que et dic el mateix que a altres amics àrabs, que el gran error ha estat menysprear la diplomàcia. L’Agència Jueva ha entaulat una batalla diplomàtica i l’ha guanyat. Em vaig cansar de repetir a alguns dels vostres líders que era un error menystenir els delegats de l’ONU, que s’hi havien de reunir, que no n’hi ha prou amb tenir la raó, sinó que cal defensar-la amb arguments. —Al pare Agustín, se’l veia disgustat de debò.

—Ens oposarem a la partició —va assegurar en Rami.

—És inútil, no hi haurà marxa enrere. Els jueus acceptaran el tros de terra que els assignin i tindran el seu propi Estat. Val més que accepteu la realitat —va dir el pare Agustín.

—I la realitat no es pot canviar… —va respondre en Rami amb ràbia continguda.

—No, no es pot canviar una resolució de l’ONU. És un fet. Val més acceptar-ho, altrament seria pitjor. —Semblava que el frare no tenia dubtes.

—Pitjor? Pitjor per a qui? No em pot dir que no tenim cap més opció, que hem d’acceptar que ens facin fora de la nostra terra. Què passarà amb els àrabs que viuen a les viles i a les ciutats que formin part del territori jueu? Hauran de deixar les seves cases, la terra que acull els seus avantpassats. Pretén que, a més de permetre que ens robin, parem l’altra galta. —En Wadi també havia alçat la veu.

—No et confonguis. Estic de part vostra, però això no m’impedeix veure les coses com són. Depèn de tots vosaltres que no hi hagi un enfrontament que només portaria més patiment. Seria un error. —En la resposta del pare Agustín no hi havia espai per a l’esperança.

—Doncs deixi que ens equivoquem. —I un cop ho va haver dit, en Rami es va aixecar i va anar cap a la porta.

En Wadi el va enxampar pel braç i li va demanar que tornés.

—Sabíem que això podia passar i, tot i així, vam decidir compartir aquesta nit amb l’Ezequiel i en Ben. Em sento tan estafat com tu, però no hauríem de perdre el cap. El frare té raó: ens hem equivocat, els nostres líders han menystingut els delegats de l’ONU mentre els jueus els convencien de donar suport a la seva causa.

En Rami es va tornar a asseure. L’Ezequiel i en Ben no s’havien mogut de taula i el frare havia anat a seure amb uns altres parroquians. Mentrestant, en moltes cases de Jerusalem i de tot Palestina es plorava d’alegria, i en d’altres, d’amargura.

—Els nord-americans ens han traït. —L’afirmació d’en Mohamed estava carregada de decepció. Ell, com tants àrabs palestins, havia confiat que el president Truman seguiria la política del president Wilson, favorable als interessos àrabs.

—Estem sols, pare. Sempre ho hem estat. Els nord-americans defensen els seus interessos, de la mateixa manera que els britànics. No hem de mirar els altres esperant que ens defensin; ens hem de defensar nosaltres mateixos —li va contestar en Wadi, que havia trobat el seu pare que l’esperava impacient per comentar la votació de l’ONU.

—En Iussuf és a casa de l’Omar Salem. Ens hi esperen.

—És molt tard, pare. —En Wadi estava cansat i l’endemà s’havia de llevar ben d’hora per anar a l’escola.

—Creus que podrà dormir algú aquesta nit?

—Què farem? Parlar, parlar i discutir entre nosaltres… Estic cansat de gastar paraules que no duen enlloc.

—Si no hi anem, s’ofendran.

—Hi hauries d’haver anat tu, en comptes d’esperar-me… Jo no m’hi veig amb cor; si vols t’hi acompanyo, però no em demanis que m’hi quedi. És molt tard i hagi decidit el que hagi decidit l’ONU aquesta nit, demà l’escola obre.

No va insistir, però sí que va acceptar que l’acompanyés. Quan va tornar, va trobar en Wadi despert, assegut en una cadira de la cuina amb una tassa de cafè a la mà.

—Tenies raó, pare. És una nit de vetlla.

Des d’aquella nit del 29 de novembre de 1947 no hi va tornar a haver pau entre les dues comunitats.

En Wadi ja era a l’escola quan va arribar el pare Agustín. El frare estava esverat.

—Hi haurà guerra —va sentenciar, i va clavar la mirada en en Wadi, que feia veure que estava distret escrivint en una pissarra les frases que els petits havien de copiar.

—Ja ho sé —va respondre en Wadi de mal humor.

—I tot per culpa del Foreign Office; hi ha molts soldats britànics que simpatitzen amb la causa àrab, però les ordres són ordres —va continuar el frare.

En Wadi va fer que sí sense respondre mentre acabava d’escriure a la pissarra. Els nens estaven esvalotats. Els grans els havien encomanat el nerviosisme que en aquells moments regnava a Jerusalem i a la resta de Palestina.

—A migdia vindrà l’Anissa. La vídua que viu al camí de Betlem ha empitjorat. El metge diu que no li queda gaire temps de vida i li ha receptat unes injeccions per alleujar-li el dolor. L’Anissa les hi posarà. L’hi podràs dur amb el cotxe abans d’anar a la impremta de mister Moore?

L’Anissa va arribar més tard del previst i aquell contratemps va posar en Wadi encara de més mal humor.

—El pare Agustín m’ha demanat que et porti a casa d’aquella vídua de prop de Betlem —li va dir amb una veu seca.

—Em sap greu el retard. Avui hi havia molta gent a l’hospital. He parlat amb el metge que té cura de la vídua i m’ha dit que només li queden uns dies de vida. Pobra dona!

Quan hi van arribar, es van trobar una veïna que feia companyia a la vídua.

—Li fa molt de mal —els va anunciar la dona— i no vol menjar res.

En Wadi es va esperar impacient que l’Anissa li posés la injecció. Quan per fi van sortir de la casa, l’Anissa el va agafar pel braç per aturar-se i xerrar.

—Estic tan enrabiada com tu per la decisió de l’ONU d’arrabassar-nos la meitat del país i faré el que calgui per impedir-ho.

—Lluitarem i perdrem perquè l’ONU no es farà enrere. Els jueus han obtingut una gran victòria.

—Tan poca confiança tens de poder guanyar?

—Anissa, ja t’ho he dit, lluitarem però l’ONU no rectificarà.

—Per què ets tan negatiu? Que potser et penses que els jueus són millors que nosaltres? Els podem vèncer.

—No, no són millors que nosaltres, però defensaran cada tros de terra amb la seva pròpia vida. Volen una llar, un lloc que, per petit que sigui, se’l puguin sentir seu; un lloc d’on ningú no els pugui fer fora. I aquest lloc l’han trobat aquí.

—I ara, què dius! Sembla que estiguis de part seva. —L’Anissa estava escandalitzada per les paraules d’en Wadi.

—Els conec molt bé. M’he criat amb nens jueus. Entre ells hi ha els meus millors amics i, com que els conec, sé que la batalla no serà fàcil guanyar-la, pots estar segura que lluitaré, que no em fa res donar la meva vida, però em sorprèn que dir la veritat em converteixi en sospitós de no ser patriota.

—Jo no ho he dit, això… —L’Anissa es va adonar que l’havia ofès.

—Ho has dit amb unes altres paraules. No seràs l’única que em farà retrets. Ningú no vol sentir la veritat i, si la dius, et consideren un boig o un traïdor. I jo no sóc ni una cosa ni l’altra.

—Pensava dir-te que… Avui he estat jo qui ha demanat al pare Agustín que et digués d’acompanyar-me… Et volia dir una cosa…

En aquell moment en Wadi va saber que ella havia decidit acceptar-lo en matrimoni, però que les seves paraules la feien dubtar.

—Jo mai no t’enganyaré, Anissa. No em presentaré com allò que no sóc, ni em deixaré endur pel que diguin els altres sense reflexionar-hi. Diré sempre en veu alta el que penso i ho defensaré sense mirar les conseqüències, encara que això impliqui quedar-me sol. El que no faré mai serà enganyar-me a mi mateix ni enganyar els altres.

Durant uns segons es van mirar de fit a fit i després l’Anissa va somriure. En Wadi es va sentir alleujat per aquell somriure.

—Et volia dir que accepto casar-me amb tu si encara ho vols…

Podia ser feliç mentre tants homes es preparaven per a la guerra? Era la pregunta que en Wadi es feia cada matí així que obria els ulls. Era feliç perquè es casaria amb l’Anissa. Era feliç perquè ensenyar a l’escola satisfeia totes les seves ambicions. Era feliç perquè els Moore el tractaven com un fill. Era feliç perquè el seu pare i la seva mare tenien bona salut. Era feliç perquè en Rami era feliç amb la Shaila. Era feliç perquè la seva germana Naïma tornava a estar embarassada.

Però, malgrat tanta felicitat, tenia insomni. Els enfrontaments entre àrabs i jueus eren continus. Un dia després de la votació de l’ONU van començar les escaramusses i la tensió i els enfrontaments van anar augmentant. El muftí de Jerusalem, des de l’exili al Caire, havia instat a fer una vaga general. Els aldarulls van esdevenir el pa de cada dia. I ja hi havia desenes de víctimes a cada bàndol.

En Mohamed i la Salma havien acordat amb els pares de l’Anissa que el casament se celebraria a principi d’any.

La Salma estava amoïnada pel què dirien els pares de l’Anissa, els parents i els amics quan veiessin entre els convidats uns quants jueus, perquè, malgrat les tensions entre les dues comunitats, ni en Mohamed ni en Wadi no havien dubtat que convidarien tots els membres de l’Hort de l’Esperança.

L’Ezequiel es va alegrar sincerament de la notícia quan en Wadi li va anunciar que es casava i li va presentar l’Anissa. La Sara i ella es van avenir de seguida. En Wadi havia explicat a l’Anissa tot el que havia patit la Sara, el pas per Auschwitz i les tortures a què els nazis havien sotmès els seus fills fins assassinar-los. L’Anissa no va poder evitar plorar, commoguda per tanta desgràcia, de manera que el dia que la va conèixer ja estava predisposada a simpatitzar amb aquella jove sefardita.

La Míriam i la Marinna també van rebre l’Anissa amb tant d’afecte que va quedar aclaparada. Només l’Ígor feia un posat indiferent a tot plegat. Des que havia perdut la feina a la pedrera encara s’havia tornat més taciturn. Es passava gairebé tot el dia treballant el camp, però podar les oliveres no el feia feliç.

La Marinna havia fet un pastís de figues per complimentar l’Anissa i la Míriam havia fet cafè i te. En Mohamed i la Salma no havien acompanyat en Wadi i l’Anissa a l’Hort de l’Esperança. En Mohamed estava incòmode quan es trobava l’Ígor, i aquesta incomoditat s’estenia a les trobades amb tots els habitants de l’Hort de l’Esperança. La votació de l’ONU havia fet més profund l’abisme que hi havia entre ells, tot i que es negaven a reconèixer-ho.

—Sembla que la Sara i l’Anissa s’avenen —va xiuxiuejar en Wadi a l’Ezequiel.

—Estic sorprès. Mai no havia vist la Sara tan contenta. No para de xerrar i ja saps que no sol fer-ho —va respondre l’Ezequiel.

—Li anirà bé tenir una amiga de la seva edat —va afirmar en Wadi.

L’Anissa mai no s’hauria imaginat que es podria avenir tant amb una noia jueva, però la veritat va ser que a poc a poc la Sara i ella es van fer inseparables. Feia la sensació que la Sara confiava en l’Anissa més que en ningú altre i no era estrany veure-les passejant i fent-se confidències.

Un dia en Wadi va preguntar a l’Anissa si la Sara era feliç. Ella es va rumiar la resposta amb deteniment.

—Mai no serà feliç, ni aspira a ser-ho. Només vol viure amb tranquil·litat i ser útil als altres. Per això es dedica a ajudar els refugiats que arriben a Palestina. Li ha costat aprendre hebreu, encara no el domina i l’amoïna que els que arriben topin amb aquesta primera barrera que és l’idioma.

—S’estima l’Ezequiel? —En Wadi li preguntava el que de debò el preocupava.

—Si pot estimar algú és l’Ezequiel. Li està agraïda per haver-la salvat i no haver-li demanat res a canvi.

—Però no l’estima —va concloure en Wadi.

—Va estimar en Nikos, el pare dels seus fills. La vida l’ha unida a l’Ezequiel i farà l’impossible per fer-lo feliç. Potser amb el temps se l’arribarà a estimar com va estimar en Nikos. Ja sé que l’Ezequiel és amic teu i pateixes per ell, però deixa’m que et faci una pregunta: ell estima la Sara?

—I tant que sí! La va treure de l’hospital, la va portar a Palestina i s’hi va casar, com em pots preguntar si se l’estima?

—Doncs jo crec que no n’està enamorat. S’han unit per raons que no tenen res a veure amb l’amor. Em fa l’efecte que per a l’Ezequiel la Sara és el darrer lligam amb la seva germana Dalida i amb el seu pare, perquè tots dos van ser i van morir a Auschwitz. En salvar-la, d’alguna manera li sembla que està salvant el seu pare i la seva germana.

—És terrible això que dius. —A en Wadi el va corprendre la reflexió de l’Anissa.

—Tots dos han patit molt i es poden fer molt bé. Es conforten l’un a l’altra. Amb això ja n’hi ha prou.

L’Omar Salem havia tornat a convocar els seus amics a casa. En Wadi no hi estava a gust, en aquelles reunions, però en Mohamed insistia que hi havia d’anar.

—No els podem ofendre. A més, pensa en l’oncle Iussuf i el teu cosí Rami, tots dos treballen per a l’Omar Salem.

Justament era per en Iussuf i en Rami que en Wadi cedia a la insistència del seu pare. De fet, no s’hi avenia gaire, amb l’Omar Salem. No era que pensés que no fos un bon home, sí que ho era, sens dubte, però creia que no tenia cap interès per les opinions dels altres. L’Omar Salem convidava els seus amics per reafirmar-se en els seus judicis i en les seves decisions.

En Rami va abraçar el seu cosí així que el va veure. Semblava amoïnat.

—Això és un desastre. Les dues comunitats ja s’han començat a separar. Hi ha molts àrabs que estan abandonant els pobles i els barris on vivien amb altres famílies jueves. Penso que seria millor que ens quedéssim i resistíssim —va explicar en Rami.

—Estem en guerra —va recordar l’Omar Salem.

—Els pistolers de l’Irgun van estar a punt de llevar la vida a un membre de la família Nusseibeh —va dir uns dels convidats.

—Et refereixes a l’atemptat de l’estació d’autobusos, a prop de la porta de Damasc? —va preguntar en Mohamed.

—Sí, només a Jerusalem ja han mort centenars d’àrabs. Ens oblidarem dels sionistes que han disparat contra els nostres a l’Esplanada de les Mesquites? —va insistir el mateix home.

—Els jueus estan ben organitzats. Han mobilitzat tots els homes —va dir en Iussuf.

—Nosaltres podem comptar amb els germans dels Estats àrabs. Ens ajudaran a restablir la justícia. —Les paraules de l’Omar Salem van ser acollides amb satisfacció.

—No hem deixat de lluitar des del dia que l’ONU va votar la partició de Palestina. Els jueus saben què poden esperar de nosaltres —va insistir en Iussuf.

—És una benedicció poder comptar amb el muftí Hajj Amin al-Husseini —va dir un home alt, prim i ben plantat.

—Ah! Ja m’estranyava que en Qasim no ens recordés les bondats del muftí. Que Al·là el tingui molt de temps a l’exili egipci! —La resposta d’en Wadi va escandalitzar els homes.

—La família Ziad sempre s’ha de mostrar reticent amb el muftí… Aquest cop què li retrauràs, Wadi Ziad? —En Qasim mirava en Wadi desafiant.

—Tot i estar absent, ens divideix. Parlaré per mi. No comparteixo l’estratègia del muftí. A més… no sento cap mena de respecte pel que va fer en el passat.

—Sí, ja sabem que t’estimes més els teus amics jueus —li va respondre en Qasim.

Irat, en Mohamed es va aixecar, però en Wadi el va agafar pel braç.

—Sisplau, pare, permet-me que respongui. Jo trio els meus amics en funció de la mena d’homes que són. I sí, tinc amics jueus als quals aprecio i respecto tant com al millor de vosaltres. No només no me n’avergonyeixo, sinó que a més me’n sento orgullós. Fins fa poc, molts jueus eren amics vostres, els rebíeu a casa vostra i ells a vosaltres a casa seva. Tancàveu acords per als vostres negocis, anàveu als seus metges i ells venien als nostres. Com vosaltres, considero que la decisió de les Nacions Unides de dividir Palestina és una traïció. Però insistiré fins que em vulgueu escoltar: no resoldrem res matant-nos els uns als altres. Amb tot, lluitaré i faré el que calqui perquè no ens arrabassin la terra i el que ens pertany.

Com en ocasions anteriors, l’Omar Salem lamentava en silenci la presència d’en Wadi. No podia deixar de convidar els Ziad, hauria estat una ofensa, però pensava que el fill d’en Mohamed no era de fiar.

—Els nostres germans de l’Exèrcit Àrab d’Alliberament ens ajudaran a derrotar els jueus —va dir en Qasim, que tornava a mirar en Wadi.

—Libanesos, sirians, iraquians… tots plegats lluitant aparentment per una sola causa. Els sirians ens han enviat Fawzi al-Qawuqji, un heroi que tots coneixeu prou bé. Va ser a Hama, durant la revolta, lluitant contra els francesos, i el 1936 també va ajudar la rebel·lió a Palestina. I a l’Iraq combatent els britànics per acabar servint Hitler. No, no poso en dubte ni el seu valor ni el seu sacrifici per la causa àrab. Però desconfio dels homes que han estat capaços de col·laborar amb Hitler, tant si és el muftí com si és un general considerat un heroi com Fawzi. Durant un temps jo mateix vaig intentar comprendre per què alguns dels nostres líders s’aliaven amb Hitler. L’explicació era que els jueus eren els seus enemics i, per tant, els enemics dels nostres enemics es convertien en amics. Però aquesta explicació va acabar per fer-me fàstic.

—Així que goses qüestionar un dels millors generals amb qui podem comptar… —La veu de l’Omar Salem denotava amargor i irritació.

Va tornar el silenci. La incomoditat anava augmentant. Fins i tot en Mohamed es preguntava per què el seu fill provocava aquells homes. Mai més no insistiria perquè l’acompanyés a ca l’Omar Salem.

—Respecto els homes no per les batalles que hagin pogut guanyar, sinó per les causes que defensen. Pel que fa a qüestionar Fawzi al-Qawuqji…, no és això…, és només que penso que el problema és entre nosaltres i els jueus i que l’hem de resoldre sols. Vosaltres confieu que guanyarem perquè el nostre heroi ha deixat l’exili daurat a Egipte per tornar a Síria i ha estat preparant homes per lluitar a Palestina. No us pregunteu per quin motiu els germans àrabs no s’hi impliquen directament? Els Estats de la Lliga Àrab estan ofesos per la votació de l’ONU i tots declaren que no permetran la partició de Palestina, però no hi han compromès els exèrcits, es conformen donant suport a una tropa de voluntaris, l’Exèrcit Àrab d’Alliberament.

»I del rei Abdal·là, què me’n dieu? Tots sabem que veu de bon ull la partició, fins i tot potser pensa que és l’única solució.

Els homes es van moure incòmodes als seients. Ningú no volia criticar Abdal·là en públic, mai davant de gent que no fos estrictament amiga. Ara bé, alguns el maleïen en privat. Fins i tot el titllaven de traïdor. Pensaven que Abdal·là només vetllava pels seus interessos.

En Iussuf feia cara d’estar més incòmode que cap altre convidat. Ell servia l’Omar Salem, però tothom coneixia la seva vinculació amb la casa haiximita. La seva família vivia a Amman i sempre havien servit amb lleialtat el xerif Hussain, guardià de la Meca, i després els seus fills. Va pensar que ja era massa vell per ser prudent i es va decidir a intervenir.

—El rei Abdal·là mira pels seus, com fan tots els altres dirigents àrabs. El meu nebot Wadi diu la veritat. Els Estats àrabs creuen que ja fan prou armant un exèrcit irregular. Abdal·là és prudent i coneix bé els britànics; no s’enganya, sap quines batalles pot lliurar. Del que estic segur, però, és que si finalment esclata la guerra podrem comptar amb els jordans.

—Tenim grans generals, que potser no ho és Ismaïl Safwat? La Lliga Àrab l’ha nomenat comandant en cap de l’Exèrcit Àrab d’Alliberament. I no oblidem Abdelkader al-Husseini, que, tot i que pertany a la família del muftí, fins i tot el jove Wadi li haurà de reconèixer la vàlua —va afegir l’Omar Salem.

—Sí, ho reconec. No tinc res a dir d’Abdelkader al-Husseini, és un home digne, com ho són altres homes de les famílies Khalidi i Dajani —li va respondre en Wadi.

—Ara per ara tenim una bona basa: el control de la carretera entre Jerusalem i Tel-Aviv. Si és a les nostres mans, l’èxit està assegurat —va dir en Rami mirant el seu cosí Wadi.

L’Omar Salem es va escurar el coll i va mirar en Iussuf. Tots dos van intercanviar una mirada abans que l’amfitrió prengués la paraula.

—Aquesta nit volia celebrar amb vosaltres que en Rami forma part de les forces d’Abdelkader al-Husseini. Fa un mes em va demanar permís per deixar durant un temps l’empresa agrícola que tan bé ha dirigit els darrers anys. L’hi vaig donar. No hi ha res que em pugui fer més feliç que saber que els millors dels nostres lluitaran per Palestina. Amb ells tenim l’èxit assegurat.

Aquelles paraules van ser rebudes amb mostres d’aprovació.

En Wadi va mirar el seu cosí, apesarat; havia sabut la notícia al mateix temps que els altres, i això li va saber greu.

En Mohamed tampoc no en sabia res i va intercanviar una mirada de retret amb en Iussuf. Com podia ser que el marit de la seva germana Aia no li hagués comunicat la decisió d’en Rami?

Quan van sortir de casa de l’Omar Salem, en Wadi es va plantar davant del seu cosí disposat a retreure-li aquella manca de confiança.

—Per què no m’ho havies dit?

—Perquè sé què en penses i no volia que provessis de dissuadir-me’n. Penso que el meu deure és lluitar, com ho va fer el meu pare en el passat i el teu també. Si no ho fem, perdrem la pàtria. No podem triar. Tu també ho hauràs de fer.

—No em fa por lluitar i ho tornaré a fer. Ja he combatut en una guerra —li va recordar en Wadi.

—Que no era nostra. —Les paraules d’en Rami van encendre el seu cosí.

—Sí, sí que ho era. Lluitar contra Alemanya era l’única opció decent. Sempre estaré molt orgullós d’haver contribuït a la derrota de Hitler.

—T’hauries d’unir als homes d’Abdelkader al-Husseini. Ell t’hi rebria de gust. Coneix el valor del teu pare i sap que el teu avi va ser un heroi. Li he parlat sovint de tu.

—Rami, jo no vull que es consumi la partició de Palestina i lluitaré per evitar-ho, tot i que ja sé que serà difícil. Tu també ho saps. Els coneixes tan bé com jo.

—A qui et refereixes?

—Hem crescut amb nois jueus. Sabem com són. No permetran que els tornin a fer fora d’enlloc. En Ben m’ho va dir un dia: «S’han acabat els jueus errants. No ens tornaran a expulsar d’enlloc perquè aquest cop hem tornat a la pàtria i per fer-nos-en fora ens hauran d’exterminar a tots, cosa que ni tan sols Hitler no ha aconseguit». No he parat de donar voltes a les paraules d’en Ben.

—Bé, és normal que ho digui. Ells tenen les seves raons i nosaltres les nostres —va respondre en Rami.

—La raó és amb nosaltres, però de què ens servirà?

En Rami es va sentir incòmode amb les paraules d’en Wadi. Si les hagués dit qualsevol altre home, l’hauria bufetejat i l’hauria tractat de covard. Però en Wadi no ho era i per això el desconcertava que fes aquella reflexió. Va pensar que estava massa enamorat de l’Anissa i que només volia gaudir del futur sense guerres.

—No podem permetre que ens robin, que ens facin fora de casa nostra i de les nostres terres. No t’adones de què significaria la partició?

Els dos cosins es van separar amb aire taciturn, tots dos pensant en les paraules de l’altre.

A en Rami no li va caldre insistir gaire a en Wadi per presentar-li Abdelkader al-Husseini.

Passaven els dies i quan en Wadi discutia amb la seva gent, intentava que tinguessin en compte el punt de vista dels jueus, perquè només si el coneixes pots vèncer l’adversari. Sentia que nedava a contracorrent, però que no ho podria fer gaire més temps. L’Ezequiel havia estat honrat quan va reconèixer que l’Agència Jueva s’havia fixat com a objectiu assegurar tot el territori que els correspondria de la partició i que ell mateix havia passat a tenir una participació més activa en les Forces de Defensa.

—Tenim moltes baixes —li havia confessat—. El vostre Abdelkader al-Husseini és un bon general.

Ho era. En Wadi va haver de reconèixer que era difícil no deixar-se atrapar per la intel·ligència i la valentia d’Abdelkader al-Husseini; tenia una personalitat que conquistava tothom que el coneixia. I tot i trobar-se entre soldats, se li notava una educació exquisida. Havia estudiat a la Universitat Americana del Caire i escrivia poesia. Era un aristòcrata i la història de la seva família no es podia explicar sense explicar la de Jerusalem.

Per a en Wadi va ser una sorpresa saber per boca d’Abdelkader al-Husseini que el seu cosí Rami era un dels responsables de Kastel, el poble des d’on les forces controlaven la carretera entre Jerusalem i Tel-Aviv.

—Tens raó, és un gran home —va dir en Wadi a en Rami quan sortien de l’entrevista.

—M’alegro que t’uneixis a nosaltres. —En Rami estava satisfet.

—Parlaré amb el meu pare i amb l’Anissa.

—Entenc els teus dubtes. Penses que si lluites traeixes l’Ezequiel, en Ben…, els amics de l’Hort de l’Esperança —li va etzibar en Rami, que coneixia bé el seu cosí.

—No és això…, si més no, això no és tot.

—Ells bé que no dubten. Saps que en Ben i l’Ezequiel formen part de les Forces de Defensa jueves i que lluitaran tant com calgui. Ells tenen la seva causa, nosaltres la nostra. Per a nosaltres, és una desgràcia que ens haguem d’enfrontar. Només de pensar que en algun moment la nostra bala pugui arrencar la vida d’algú que ha estat amic nostre… Però no hem estat nosaltres qui hem triat que les coses siguin així. Els jueus no s’han conformat a viure entre nosaltres, es deleixen per tenir el seu propi país. Són ells o nosaltres.

—No hauria de ser així. Hauríem de ser capaços de continuar vivint junts.

—Ets un poeta, Wadi, i això et perd.

—Abdelkader al-Husseini també és poeta.

—I un revolucionari.

A la Marinna li hauria agradat ajudar la Salma en els preparatius del casament d’en Wadi, però per decòrum ni tan sols s’hi va oferir. La Salma i ella sempre havien mantingut les distàncies, tal com ho havien fet en Mohamed i l’Ígor. Era la Míriam qui de tant en tant anava a cals Ziad, sempre a punt per donar un cop de mà a la Salma. Elles dues s’avenien i en Mohamed sentia per la Míriam un afecte especial. Havia estat la dona d’en Samuel, i en Samuel havia estat per als Ziad més que un amic.

Al febrer fa molt fred a Jerusalem. Malgrat la guerra latent, al casament d’en Wadi hi van anar molts notables de la ciutat. Alguns es van sentir ofesos per la presència dels amics jueus d’en Mohamed. A més de la Míriam, l’Ezequiel i la Sara, la Marinna i l’Ígor també hi van anar, amb en Ben, a felicitar els nuvis. En Louis havia arribat de Tel-Aviv acompanyat d’en Mikhaïl i la Iasmin; la parella feia uns mesos que s’havia traslladat a viure a la ciutat jueva.

—De què que no arribem! —va fer broma en Louis quan va veure en Mohamed—. Ens han disparat quan passàvem per Kastel.

—Qui domini Kastel posseirà Jerusalem —va respondre en Mohamed.

—I ara per ara és a les nostres mans. —En Rami s’havia acostat per saludar en Louis. Li hauria agradat dir-li que havia estat ell i els seus homes els que aquell dia havien fet que el pas de cotxes per la carretera de Tel-Aviv a Jerusalem fos impossible. Però no ho va fer. Hauria estat com donar informació a l’enemic, per molt que li costava veure en Louis com un adversari.

—Això ho haurem d’arreglar —va respondre en Louis i va abraçar en Rami.

—Què passarà? —va preguntar en Mohamed a en Louis així que van poder parlar a soles.

—Hauríeu d’acceptar la partició. Els britànics se n’aniran el 14 de maig i llavors els enfrontaments d’ara es convertiran en una guerra oberta.

—La partició és una humiliació per als àrabs. —Les paraules d’en Mohamed eren plenes de recança.

—No tenim intenció d’humiliar-vos. Només volem un tros de terra per viure-hi. Podem evitar la guerra.

—Temo que no serà pas així. No hi ha ni un sol home que no estigui disposat a morir per defensar la terra on ha nascut. A més, els criteris de la partició no han tingut en compte la realitat de Palestina. Com volen que Haifa esdevingui una ciutat jueva? —En Mohamed mirava en Louis als ulls esperant trobar un bri de comprensió en l’amic.

—Potser sí que la partició es podia haver fet més ben feta, però ja està feta i nosaltres l’hem acceptat. És un tros de terra minúscul. Renunciarem a llocs que considerem sagrats per la història; em dol, però hem d’acceptar allò que ens donen.

—T’adones de què provocarà la partició…

—M’he fet vell, Mohamed, i no em queden ganes de barallar-me. Donaria la meva vida si amb això evitava l’enfrontament, però també la donaré si algú pretén evitar la partició.

—Aleshores potser aquesta serà l’última vegada que ens veurem.

—Et vaig conèixer de petit i apreciava el teu pare com si fos el meu germà gran. No sé pas què n’hauria dit ell, de tot plegat… A molts de nosaltres ens farà molt de mal que la partició ens separi dels amics. —En les paraules d’en Louis hi havia certa emoció.

—Sou vosaltres qui us deliu per una frontera —li va retreure en Mohamed.

—Només volem un tros de terra, tant és si és petit; estem cansats de vagarejar, que ens tractin com a éssers inferiors, que ens expulsin de casa nostra, estem tips de deixar-nos matar. N’estem cansats, Mohamed.

No van parlar més. Van compartir el xai especiat que havia fet la Salma i van recordar els pastissets de pistatxos que feia la Dina, la mare d’en Mohamed, i van fumar aquells cigarrets egipcis que tant els agradaven a tots dos.

Es van acomiadar fonent-se en una abraçada. Feia l’efecte que tots dos sabien que seria el darrer cop.

En Mohamed no ho va saber fins l’endemà i va plorar en silenci com es plora per algú a qui s’estima de debò. Va ser la Marinna qui va anar a casa seva, amb l’Ezequiel.

L’endemà del casament era 15 de febrer i al matí en Louis, en Mikhaïl i la Iasmin es van preparar per tornar a Tel-Aviv. La Iasmin provava de convèncer la tia Míriam que els hi acompanyés.

—Fa tant que no vas a Tel-Aviv que no la reconeixeràs. És la nostra ciutat, només nostra, tan diferent de Jerusalem…

—Però tu has nascut aquí… Tel-Aviv és una ciutat nova, en canvi Jerusalem… Jo no podria viure enlloc més… —intentava argumentar la Míriam.

—Aquesta ciutat és opressiva. No te n’adones fins que no te’n vas. En Mikhaïl i jo som més feliços des que vivim a Tel-Aviv. Hauríem d’haver marxat abans. I a tu t’aniria bé canviar d’aires. M’agradaria tant que vinguessis amb nosaltres… Et trobo a faltar, tia.

—Venir ha estat una temeritat. Els àrabs controlen la carretera. No hem pogut venir directament perquè era jugar-s’hi la vida, i tot i així ens han disparat. N’hem sortit il·lesos de miracle —va intervenir en Louis, que no estava gens convençut que la Míriam els hagués d’acompanyar.

—I jo estaré més tranquil si et quedes a Jerusalem. No vull que et tornis a posar en perill —va afegir en Mikhaïl.

Però la Iasmin no se’ls escoltava. Va descartar la possibilitat de quedar-se ella a Jerusalem, com insinuava en Mikhaïl; va repetir que la ciutat l’asfixiava i va continuar insistint perquè la tia Míriam se n’anés amb ells.

—Si hem pogut venir, podrem tornar —afirmava, inassequible a qualsevol argument en contra.

—Haurem de fer molta marrada. No estic segur que puguem tornar per la mateixa ruta, i passar per Kastel seria una bogeria. —En Louis no amagava que estava amoïnat.

Però la Iasmin no estava disposada a rendir-se, així que va insistir perquè la Míriam els acompanyés pensant que podia ser prou boja d’acceptar la invitació.

L’Ezequiel veia que la seva mare dubtava i la va animar a anar-se’n amb la Iasmin.

—La meva cosina té raó. Fa anys que no surts de l’Hort de l’Esperança. Un canvi t’anirà bé. Mare, t’asseguro que m’espavilaré uns quants dies sense tu —li va dir fent broma—. A més, en Louis i en Mikhaïl s’encarregaran que no et passi res.

—I jo també hi puc anar? —La petició de la Sara els va sorprendre.

La Sara mai no havia manifestat cap desig d’anar enlloc. Semblava que era feliç a l’Hort de l’Esperança. Feia molt poc que s’havia casat amb l’Ezequiel i aquella petició els va deixar sense resposta. La Iasmin va reprendre la iniciativa.

—I tant que sí! Coneixeràs una ciutat jueva, només jueva, la primera ciutat jueva del món. T’agradarà. Hi tenim molts amics i hi respiraràs llibertat.

En Louis i en Mikhaïl es van mirar alarmats i van esperar que fos l’Ezequiel qui es negués a deixar que la Sara anés amb ells. Però l’Ezequiel no va gosar desanimar-la i, en canvi, va dir a la Sara que li agradaria molt que acompanyés la seva mare. Així, la Míriam es va deixar convèncer.

En Louis va continuar dient que arribar a Tel-Aviv no seria pas una excursió.

—És perillós, ens dispararan.

Però la Míriam i la Sara van assegurar que estaven disposades a córrer el risc. De cop i volta estaven entusiasmades amb la idea de fer aquell viatge. A mig matí es van posar en marxa. En Mikhaïl conduïa el cotxe. S’havien de reunir amb un altre grup de viatgers que també intentaven arribar a Tel-Aviv. Uns quants homes de la Haganà els escortarien. En Ben n’era un.

—No sé si és bona idea que vinguin la teva dona i la teva mare —havia comentat en Louis a l’Ezequiel—. Ja hem corregut prou risc nosaltres… A més hem posat en perill la vida de la Iasmin i tot plegat per un casament…

A l’Ezequiel, les paraules d’en Louis el van neguitejar, però hi confiava. Des de petit l’havia tingut per un heroi. Si podia deixar la vida de la Sara i de la seva mare en mans d’algú, era en les d’en Louis. També el tranquil·litzava que en Ben formés part de l’escorta.

Al capvespre, un home es va presentar a l’Hort de l’Esperança. La Marinna era al jardí i va sortir a rebre’l. L’Ezequiel encara no havia tornat a casa i l’Ígor estava examinant els comptes de l’hort quan va sentir que la Marinna cridava. L’Ígor va sortir corrent i es va trobar un home que agafava la Marinna per mirar de calmar-la. Amb quatre gambades s’hi va plantar al davant i el va empènyer perquè deixés anar la seva dona. L’home no va ni protestar i va repetir les paraules que acabava de dir a la Marinna.

El grup que intentava arribar a Tel-Aviv havia estat atacat per una vintena d’àrabs. Una bala havia rebentat una roda del cotxe que conduïa en Mikhaïl. Ell havia clavat un cop de volant i havia sortit de la carretera. Va perdre el control del cotxe i van fer dues voltes de campana abans d’estavellar-se i que s’hi calés foc. Tots els ocupants havien mort. Els viatgers dels altres dos vehicles havien salvat la vida, tot i que hi havia un parell de ferits. Els homes de la Haganà havien repel·lit l’atac. En Ben estava malferit. L’havien traslladat a l’hospital i allà lluitava per la seva vida.

Mentre la Marinna explicava a en Mohamed el que havia passat, l’Ezequiel restava en silenci i la Salma va esclafir a plorar.

En Mohamed no sabia què dir ni què fer. L’havia inquietat veure aparèixer la Marinna seguida de l’Ezequiel. Havia de ser alguna cosa important perquè ella anés a casa seva. Era allà, amb la cara desencaixada de tant plorar, explicant-li que la vida del seu fill Ben penjava d’un fil i que l’Ezequiel havia perdut tot el que li quedava a la vida, la seva mare i la seva dona.

En Wadi no era a casa. Després del casament se n’havia anat a Haifa, on vivia l’àvia de l’Anissa, que era massa vella per assistir al casori. Trigarien quatre o cinc dies a tornar i això va fer que en Mohamed se sentís més sol que mai. Va abraçar alhora la Marinna i l’Ezequiel mentre buscava les paraules que poguessin reflectir el dolor que en aquell moment li omplia el pit. Va pensar que potser el seu nebot Rami havia estat un dels homes que havia atacat el comboi en què viatjaven la Míriam i la Sara. Tot d’una, la guerra se li presentava tal com era: àvida de llevar vides. Ell, que en el passat ja havia lluitat, ho sabia prou bé.

Mirava l’Ezequiel i se’n sentia responsable. Era el fill d’en Samuel i no el podia deixar a la seva sort. Aquell noi havia patit massa pèrdues per poder suportar-ho com si res. Li hauria agradat dir-li que els seus enemics també eren els seus enemics, que anirien plegats a matar-los, però no ho podia fer. Els enemics de l’Ezequiel eren amics seus, entre ells hi havia el seu nebot i ben aviat hi hauria en Wadi, el seu fill.

La Salma i en Mohamed van insistir a acompanyar la Marinna a l’hospital on hi havia l’Ígor, que s’estava allà sense moure’s, bo i esperant que algun metge li anunciés que el seu fill havia vençut la mort.

L’Ígor va tenir un ensurt quan va veure la Salma i en Mohamed i amb la mirada va retreure a la Marinna que s’hagués atrevit a deixar-se acompanyar pels Ziad. L’Aia no va trigar a arribar-hi i es va fondre en una abraçada amb la Marinna, una abraçada tan intensa que les seves llàgrimes van acabar sent un sol plor.

Els dies posteriors van ser un malson. Van enterrar en Louis, la Míriam, la Sara, la Iasmin i en Mikhaïl, i l’Ezequiel va plorar amb el desconsol dels nens abandonats. En Wadi havia tornat a temps per a l’enterrament i ningú no va gosar impedir-li que estigués a prop de l’Ezequiel. Alguns amics es miraven els Ziad amb ràbia continguda i no entenien que poguessin assistir a la cerimònia de comiat. Com gosaven? Però ni en Mohamed ni en Wadi no es van donar per al·ludits per aquelles mirades carregades de fúria. Res ni ningú no els podria impedir que acompanyessin l’Ezequiel Zucker.

—Almenys puc plorar a la tomba de la mare. El pare i la meva germana no els puc plorar enlloc, llevat que vagi a Auschwitz, on potser hi queda un bri de cendra en l’aire —va mussitar l’Ezequiel a en Wadi, que no va poder evitar d’estremir-se.

Després de l’enterrament, l’Ezequiel va demanar a tothom que el deixessin sol. Necessitava el silenci per tornar-se a trobar a si mateix i se’n va anar a l’Hort de l’Esperança sense parlar ni tan sols amb en Wadi.

La Marinna i l’Ígor s’estaven nit i dia als peus del llit d’en Ben, que encara no havia recuperat el coneixement. Els metges no els donaven cap esperança: «Si es refà —havien arribat a dir—, no serà el mateix». Però no va tornar en si. El van enterrar al cap d’una setmana.

La Marinna va envellir de sobte, incapaç de suportar la pèrdua del fill. En Mohamed l’hauria volgut abraçar, però només li podia expressar el seu patiment amb la mirada. Amb l’Ígor amb prou feines va intercanviar cap paraula, tot just una encaixada ràpida. L’Aia, sense fer cas de cap mirada de reprovació, es va estar al costat de la Marinna, agafant-li la mà, eixugant-li les llàgrimes. Per a l’Aia, la Marinna era més que una germana; se l’estimava des que eren petites.

Quan es va acabar la cerimònia, l’Ezequiel es va acostar a en Mohamed i li va demanar que s’aturés una mica.

—Digue’m: encara creus que hi ha moments en què l’única manera de salvar-te és morint o matant?

En Mohamed va sentir la tensió de tots els músculs i els nervis del cos. L’única cosa que li podia dir era que ho sentia de debò. Ho devia a en Samuel, ho devia a l’Ezequiel.

—Sí que ho crec. Hi ha moments en la vida en què no hi ha cap altra opció si es vol continuar vivint sense perdre el respecte per un mateix. Facis el que facis, ho entendré.

En Mohamed es preguntava si l’Ezequiel i la Marinna sabien que en Rami formava part dels homes d’al-Husseini que tenien com a missió impedir el pas dels jueus entre Jerusalem i Tel-Aviv. Si era així, l’Ezequiel podia decidir anar a trobar en Rami i venjar-se’n. Va tremolar de pensar el que li podia passar al seu nebot, però també pel que li pogués passar a l’Ezequiel.

—Pare, què podem fer? —va preguntar en Wadi al seu pare així que van arribar a casa.

—No hi ha marxa enrere. —La resposta d’en Mohamed era plena d’amargura.

—Hi ha d’haver una manera d’evitar tot aquest patiment —va insistir en Wadi.

—La gent com nosaltres només té una comesa: representar el paper que escriuen uns altres. A ningú no li importa què pensem ni què sentim. Els qui poden decidir ja ho han fet i no serviria de res intentar que canviessin. Els britànics ens han tornat a trair. L’ONU ha ratificat la traïció. No podem fer res més que lluitar pels nostres drets, per casa nostra, per la nostra família.

La Salma i l’Anissa escoltaven en silenci. Sabien el dolor immens que sentien tots dos.

En Mohamed no va gosar fer-se el trobadís amb la Marinna per abordar-la i dir-li que volia compartir amb ella el dolor que la trencava per dins. Se la imaginava tota sola, perduda a l’Hort de l’Esperança, amb l’Ígor abstret en el seu propi dolor i l’Ezequiel en el seu. La Salma tampoc no gosava anar-hi per por de no ser-hi ben rebuda. L’Anissa pressionava en Wadi perquè anés a veure l’Ezequiel i li fes saber que podia comptar amb ell.

—És que no li puc mentir. Què passaria si em digués que es volia venjar dels qui van disparar al cotxe d’en Louis? El podria acompanyar a matar en Rami? El pare té raó: ja no podem triar.

La nit del 2 d’abril de 1948, el Palmakh, la unitat d’elit de la Haganà, va atacar Kastel. Complien l’ordre de Ben Gurion de dur a terme l’Operació Nachshon, que tenia com a objectiu fer transitable la carretera entre Tel-Aviv i Jerusalem. I ho van aconseguir.

En Rami es queixava de manca d’homes i de mitjans. Havia sobreviscut a l’atac de la Haganà, però tenia l’orgull tocat.

—Abdelkader al-Husseini ha tornat de Damasc amb les mans buides, no ha pogut convèncer els dos caps de l’Exèrcit Àrab d’Alliberament que ens subministrin armes pesants i més homes. Tot el que ha aconseguit és que el general Ismaïl Safwat l’insulti i que l’hagi desafiat a reconquerir Kastel o lliurar el comandament a Fawzi al-Qawuqji.

—Ja et vaig dir que els sirians, els iraquians i els egipcis… tots tenen els seus propis interessos —li va recordar en Wadi.

—Doncs la culpa serà seva si perdem Palestina. Això és el que els ha dit Abdelkader al-Husseini.

—I creus que en el futur algú recordarà que aquesta desídia s’assembla a la traïció? —va plantejar en Mohamed.

—Recuperarem Kastel. No permetrem que els jueus es facin seu un poble àrab. Els en farem fora costi el que costi. Per això he vingut, perquè ens calen homes. Ja és hora que combatis amb nosaltres. —En Rami mirava en Wadi de fit a fit.

—Voleu reconquerir Kastel amb pocs homes i poques armes… No us hauríeu d’esperar? —En Mohamed temia pel seu fill i pel seu nebot.

—Som gairebé tres-cents homes i s’hi han afegit tres soldats britànics que no comparteixen la política del seu país. No tenim prou armes, però tot i així Abdelkader al-Husseini ha decidit que atacarem demà.

—Vindré amb vosaltres —va afirmar en Wadi, i el seu cosí el va abraçar, agraït. En Mohamed no va gosar contradir-lo.

En Wadi va explicar breument el que faria a l’Anissa i se’n va acomiadar. Ella no li va fer cap retret perquè se sentia orgullosa d’aquella decisió. La pèrdua de Kastel havia desmoralitzat els àrabs palestins i recuperar aquell poble era una qüestió d’honor, i per tant no hi podia objectar res.

Abdelkader al-Husseini va explicar als seus homes que atacarien per tres fronts i va triar els comandants de cada destacament. En Rami i en Wadi haurien volgut combatre junts, però al-Husseini, amb bon criteri, els va separar.

Eren les deu de la nit del 7 d’abril de 1948 quan va començar l’atac. Els homes d’al-Husseini i els de la Haganà estaven embravits igual. Cos a cos, pam a pam, lluitaven per aquell indret estratègic. La sort jugava amb tots dos bàndols: tan aviat semblava que els jueus estaven a punt de vèncer com en pocs minuts eren els àrabs palestins els qui creien que cantarien victòria.

Clarejava quan la sort es va inclinar del costat de la Haganà. Abdelkader al-Husseini i el grup d’homes que comandava estaven envoltats i a punt de perdre la batalla. Però es va girar la truita. Van arribar més de cinc-cents homes per unir-se a les forces d’al-Husseini i la tarda del 8 d’abril van aconseguir una victòria allà on havien estat a punt de caure derrotats. Quan finalment van recuperar Kastel, centenars de sospirs d’alleujament es van barrejar amb l’aire tebi de la primavera. Havien fet més de cinquanta presoners de la Haganà. Estaven celebrant l’èxit, però el que havia de ser una dolça victòria va esdevenir un malson. El cadàver d’Abdelkader al-Husseini jeia al camp de batalla. Quan va córrer la notícia, els seus homes van prendre una decisió sagnant: van assassinar els cinquanta presoners jueus i s’hi van acarnissar mutilant els cadàvers.

—Que Al·là us perdoni per profanar els morts —va xiuxiuejar en Mohamed mentre escoltava en Wadi com relatava la batalla fil per randa.

La Salma i l’Anissa estaven quietes, esfereïdes per tot el que sentien.

En Mohamed i en Wadi anirien al funeral d’Abdelkader al-Husseini, a qui tots els palestins ploraven. Feia l’efecte que Jerusalem s’havia paralitzat per acomiadar l’home que totes les faccions respectaven. Però el dolor que sentien per la mort del general no seria res comparat amb el que encara havien de sentir després d’una altra massacre que estava a punt de perpetrar-se. Encara no s’havia fet de dia a Palestina quan un grup d’homes es va acostar sigil·losament a Deir Yassin. A aquella hora, l’Aia encenia el foc a terra mentre en Iussuf feia les ablucions matinals. En Rami i la seva dona, la Shaila, encara dormien. L’Aia donava gràcies a Al·là per haver-li tornat el seu fill viu de la batalla de Kastel i res no li feia pensar que aquell dia no seria normal.

Els crits la van alarmar. Crits d’homes, de dones, de criatures. L’Aia va obrir la porta i es va estremir. Va veure uns homes que llançaven granades dins les cases i que disparaven indiscriminadament contra gent gran i mainada. Destruïen tot el que trobaven al seu pas.

L’Aia va tancar la porta cridant. En Iussuf i en Rami hi van anar tot d’una.

—Han calat foc a casa de la Noor! —L’Aia volia anar a casa de la seva filla i el seu gendre.

En Rami havia vist el que passava per la finestra i va ordenar a la seva mare i la seva dona que marxessin corrents cap a Aïn Karim, la vila més propera on hi havia una unitat de l’Exèrcit Àrab d’Alliberament. La policia britànica solia patrullar per la rodalia. Els va demanar que anessin a buscar ajuda mentre ells miraven de fer front a aquell grup de dimonis armats que assassinaven sense pietat, fossin infants, dones o vells.

Per molt que l’Aia va insistir plorant que no se n’aniria sense comprovar primer com estava la Noor, el seu marit i el seu fill van ser taxatius. Van deixar la casa i van córrer sense mirar enrere, sentint els crits desesperats dels veïns. S’hi van afegir més dones. L’Aia va relliscar, va caure i es va donar un cop al cap. Va perdre el coneixement. La Shaila va provar d’incorporar-la, però el cos de l’Aia semblava inert. La va arrossegar per les pedres, l’estirava per mirar de posar-la en un lloc segur, fins que va sentir un dolor profund al pit. No sabia què era, però va continuar caminant i estirant l’Aia. Amb prou feines podia respirar quan va arribar a Aïn Karim. Va plegar els genolls i va caure a terra.

Més tard, el pare Agustín va explicar a en Wadi que un grup dels assaltants de Deir Yassin havien arrossegat fins al barri jueu de Jerusalem uns quants supervivents de la matança. Primer els van vexar públicament i després els van deixar en llibertat.

A punta d’alba van morir famílies senceres, víctimes d’aquells milicians, que va resultar que eren pistolers de l’Irgun i del Lehi. Per molt que Ben Gurion i la Haganà se’n van rentar les mans i van condemnar la massacre, la infàmia d’aquella acció es recordarà per sempre més.

En Mohamed plorava al llit de la seva germana Aia. La infermera insistia que la deixés descansar, però ell es negava a deixar-la sola. En Iussuf i en Rami també es debatien entre la vida i la mort. I la Shaila acabava de traspassar. La Noor i el seu home, l’Emad, havien salvat la vida, però havien decidit que no es quedarien ni un dia més a Jerusalem i, malgrat les llàgrimes de la Noor, havien creuat a l’altra riba del Jordà. Al regne d’Abdal·là, hi estarien segurs.

L’Anissa es va trobar la Salma al passadís de l’hospital i després va veure la Marinna que, amb pas decidit, s’encaminava cap a elles. En Wadi estava parlant amb els metges i va decidir que seria ella mateixa qui s’enfrontaria a la Marinna.

—Vull veure l’Aia. —Els ulls i la veu de la Marinna no admetien una negativa, però tot i així l’Anissa ho va intentar.

—Està inconscient. No se la pot visitar. Ens estimaríem més que ens deixessis sols. La Shaila s’acaba de morir, en Rami i en Iussuf tenen poques possibilitats de recuperar-se. T’agraeixo l’interès, ja has complert, però m’estimo més que te’n vagis.

—No me n’aniré sense veure l’Aia —va dir la Marinna empenyent la porta de l’habitació on agonitzava la seva amiga.

En Mohamed es va sobresaltar en veure-la, però no es va moure. No era capaç de dir-li res. La Marinna es va atansar a l’Aia, li va agafar una mà, després la va acaronar i es va quedar quieta al seu costat, en silenci.

Quan l’Anissa va entrar a l’habitació, va veure en Mohamed i la Marinna l’un a la vora de l’altra, sense mirar-se, com si els separés un mur. Més tard li comentaria a en Wadi que el seu pare hauria d’haver demanat a la Marinna que se n’anés. La resposta d’en Wadi la va desconcertar: «La tia Aia no ho hauria consentit».

L’Anissa no acabava d’entendre aquella estranya relació entre els Ziad i la gent de l’Hort de l’Esperança. Ella també s’havia avingut amb la Míriam i amb la pobra Sara, fins i tot amb la Marinna, però pensava que en aquelles circumstàncies s’havia de posar punt final a l’amistat. No podien continuar alimentant la ficció que encara podien mantenir l’amistat intacta. «Ells tenen els seus morts, nosaltres els nostres, i per molt que ens vulguem perdonar sempre s’interposaran entre nosaltres», va dir a en Wadi. Però a l’Anissa li feia la impressió que ell es limitava a escoltar-la sense fer cas dels seus raonaments.

Ja era el 13 d’abril i havien passat quatre dies des de la matança de Deir Yassin quan un grup d’àrabs palestins va atacar un comboi de metges i infermeres, tots jueus, que intentaven arribar a l’hospital del Mont Scopus, als afores de Jerusalem. De les cent dotze persones que anaven als vehicles, només en van sobreviure trenta-sis, i les altres van ser assassinades. Els atacants es van comportar amb una brutalitat similar a la dels homes que havien comès la matança de Deir Yassin. Però, a la massacre, hi van afegir la infàmia de fotografiar-se amb els cadàvers.

En Wadi estava distribuint les fotografies entre els convidats de l’Omar Salem. Estaven desmoralitzats perquè les Forces de Defensa jueves havien tornat a prendre Kastel; s’hi havia d’afegir la matança de Deir Yassin, que havia provocat que centenars de palestins decidissin deixar casa seva i fugir per por que els passés el mateix.

—Aquestes fotos ens embruten a tots —va dir en Wadi guaitant un per un aquells homes que desviaven la mirada de les fotografies.

—L’atac al comboi del Mont Scopus ha estat la resposta a Deir Yassin —va afirmar l’Omar Salem.

—I la propera vegada què faran, i com respondrem nosaltres? Ens acabarem traient els ulls pels carrers de Jerusalem? Matarem les seves dones i ells se’n venjaran assassinant els nostres fills? Prou! —El crit els va sobresaltar.

—Què pretens? —la pregunta de l’Omar Salem era un desafiament.

—Que aturem aquesta bogeria, que ens asseguem a parlar, ells i nosaltres, sense intermediaris. Si hem de lluitar, lluitarem, però fem-ho com a homes, cos a cos, i deixem les dones i les criatures sanes i estàlvies —va respondre en Wadi, la qual cosa va provocar un escàndol entre els convidats de l’Omar Salem.

En Tareq, el marit de la Naïma, germana d’en Wadi, s’hi va enfrontar.

—A totes les guerres es cometen atrocitats. Com les podem evitar? Has estat soldat i saps que de vegades només queda la venjança.

—M’agradaria saber per què els homes acantonats a Aïn Karim no van anar de seguida a auxiliar Deir Yassin —li va respondre en Wadi. Tots aquells homes van quedar perplexos.

—Quan van tenir notícia de la massacre, ja no hi podien fer res —va respondre un dels homes.

—Entenem el teu dolor per la pèrdua de l’oncle Iussuf. Era amic de tots nosaltres i saps prou bé que no he confiat tant en cap altre home com en ell. Però el dolor no ens ha d’emboirar la intel·ligència, i encara menys no ens ha de fer dèbils. Hem de lluitar per fer-los fora de la nostra terra —va afirmar l’Omar Salem.

—El meu oncle és mort, la dona d’en Rami també.

—Al·là s’està mostrant misericordiós amb la tia Aia —li va recordar en Tareq.

—Que tot just ha recuperat els sentits i no para de demanar pel seu marit i el seu fill —li va respondre en Wadi.

—N’estarà orgullosa. Són dos màrtirs que no oblidarem —va recalcar l’Omar Salem.

—La tia s’estimaria més tenir-los vius.

—Ens hem reunit per mirar de frenar la fugida massiva dels nostres germans —els va recordar un dels convidats.

—No podem fer-hi res. La gent està espantada arran de la matança de Deir Yassin —va dir un altre dels presents.

—En qualsevol cas, tornaran. Quan s’acabi el mandat i els anglesos se’n vagin, expulsarem els jueus. Tenim la promesa de Síria, Egipte i l’Iraq. Fins i tot el rei Abdal·là no tindrà més remei que ajudar-nos. —Semblava que l’Omar Salem no tenia dubtes.

—Ja ho veurem —va respondre en Wadi.

En Mohamed havia estat en silenci mentre parlava el seu fill. De fet, no se l’escoltava, ni a ell ni a cap d’aquells homes. Feia unes quantes nits que rumiava la venjança. Ja no era jove, ni tenia la força que havia tingut, però encara en conservava prou per fer el que havia de fer. Havia esbrinat on vivien dos dels homes que havien comès la matança de Deir Yassin. Aquells dos assassins pagarien per tots els altres.

Tot just havia esbossat el pla, el seu fill va intentar dissuadir-lo. De vegades es preguntava com era possible que en Wadi fos capaç de dominar el desig de venjança. Ell li havia ensenyat que de vegades els homes no tenen més opció que respondre als greuges. L’Omar Salem tenia raó quan deia que la matança dels metges i les infermeres era la resposta a la matança de Deir Yassin. Ull per ull. Ho deia el Llibre sagrat dels jueus. Però a ell, la venjança col·lectiva no el satisfeia. No podia dormir de nit perquè els rostres d’en Rami, la Shaila i en Iussuf se li apareixien demanant venjança.

Aquella nit tampoc no va poder dormir ni amb la infusió que li havia preparat la Salma per ajudar-lo a agafar el son. Sentia el xiuxiueig d’en Wadi i l’Anissa, que devien estar parlant de les desgràcies que estaven suportant.

«Si més no, nosaltres no passem gana», va pensar en Mohamed. Des que les forces àrabs palestines havien tallat la carretera entre Tel-Aviv i Jerusalem, la ciutat havia quedat aïllada, almenys per als jueus, que eren els qui patien els estralls de la fam. Però tenia massa dolor al cor per compadir-se’n. Havia estat soldat i sabia que la guerra comporta fam i misèria. Això no obstant, saber que a l’Hort de l’Esperança encara tenien menjar el tranquil·litzava. Havia estat la Kàssia qui havia dedicat part del terreny a cultivar hortalisses i fruita per al consum de la comunitat i la Marinna continuava conreant l’hort.

En Wadi se’n va anar cap a l’escola així que es va fer clar. S’havia passat la nit regirant-se al llit.

Va trobar el pare Agustín amb un cafè a la mà. Semblava absort, com si tingués el cap molt lluny.

—Has vingut molt d’hora. Vols cafè?

—No he pogut dormir.

—Hi ha combats a tot arreu; el soroll dels trets ens manté a tots alerta. Cada vegada vénen menys nens. Els pares tenen por que ni aquí no estiguin segurs.

—Què passarà quan marxin els britànics?

—No ho sé, Wadi, no ho sé. Els jueus s’estan refermant en el territori que les Nacions Unides els ha assignat i estan demostrant que saben lluitar.

—I fan alguna cosa més: també prenen posicions en llocs que, si es du a terme la partició, ens correspondrien a nosaltres. He dit als nostres líders que, si més no, hauríem de negociar el repartiment dels territoris, però no m’escolten i, tot i que no ho diuen, pensen que les meves paraules són una traïció.

—I l’Anissa? Què en pensa la teva dona?

—Ella m’és lleial, però tampoc no m’entén. Creu que s’ha de lluitar i que si ho fem tenim la victòria assegurada.

—Però tu no ho creus.

—Com nosaltres, ells senten que aquí és la seva pàtria i això és un sentiment més fort que la raó. Per tant, lluitaran per quedar-s’hi. A més, després del patiment de la guerra, d’haver-se enfrontat als camps d’extermini, estan més convençuts que mai que han de tenir la seva pròpia terra, un lloc que sigui seu, d’on ningú no els pugui fer fora. Si hagués sentit la Sara… La dona de l’Ezequiel era una supervivent d’Auschwitz. Havia viscut a les profunditats de l’infern i estava decidida a morir lluitant per no dependre mai més dels altres. Era de Salònica. La Sara hauria matat si algú hagués provat de fer-la fora de Palestina.

—Saps què? Admiro la capacitat que tens de posar-te a la pell dels altres per entendre les seves raons. Només es pot vèncer l’adversari si s’és capaç de pensar com ell. Si no, tu mateix t’acabes enganyant.

—Malgrat tot, lluitaré amb la meva gent, tot i que penso que no servirà de gaire. Lluitaré fins a la mort perquè la partició és fruit d’una injustícia que les Nacions Unides han comès amb els àrabs. M’amoïna el fet que ho podem perdre tot.

—Això no passarà. Fins i tot podeu guanyar. Enlloc no està escrit que no pugueu derrotar els jueus. Síria, l’Iraq, Egipte, el Líban, Jordània… són molts països que no permetran que la partició es faci realitat —va mirar d’animar-lo el pare Agustín.

—S’equivoca, mossèn. S’equivoca.

Cada dia que passava, els combats s’agreujaven. Jueus i àrabs lluitaven per cada pam de terra. De vegades allò que uns havien conquerit tornava a mans dels altres en tot just unes hores, però no es rendien i tornaven a començar.

Una tarda, l’Anissa va arribar a casa plorant i la Salma es va espantar. La sogra i la jove s’avenien molt i la vida en comú les havia ajudat a tenir-se encara més afecte.

—Però què passa? —va demanar la Salma, tota amoïnada.

—Se’n van…, hi ha molta gent que se’n va. Tenen por del que pugui passar quan marxin els britànics.

—He sentit que un tal Isaac Rabi s’ha fet seu Seikh Jarrah. Allà hi viu l’Omar Salem. No em vull imaginar la humiliació que deu haver sentit en veure els soldats de les Forces de Defensa jueves entrant al seu barri. Però el meu home m’ha dit que els soldats britànics els han expulsat i que aquella part de la ciutat torna a ser nostra.

En Mohamed va entrar a la sala on hi havia les dues dones xerrant. L’Anissa el va saludar amb humilitat. En Mohamed li feia respecte. Sí que era un sogre amable que es preocupava per ella, però hi havia alguna cosa en la seva mirada que no acabava d’entendre.

—Ens hem fet forts a la Ciutat Vella. No deixarem que la controlin. Els jueus estan defensant la part occidental, però confio que serà per poc temps —va explicar a les dues dones.

Feia dies que en Mohamed lluitava per Jerusalem. No s’havia pogut mantenir al marge de la batalla per controlar la ciutat. Els britànics havien intentat conservar l’ordre, però els era impossible. Els dos bàndols s’hi jugaven molt i tant els àrabs com els jueus havien desbordat qualsevol intent dels soldats del general Alan Cunningham de mantenir la ciutat en pau.

—Se’ns acaba el temps —va xiuxiuejar en Mohamed, i va deixar les dues dones desolades en veure’l que sortia amb la pistola al cinyell i el fusell a la mà.

El que no sabien ni la Salma ni l’Anissa era que en Mohamed anava a buscar en Wadi. El seu fill també lluitava, havia acabat acceptant que en aquell moment no hi havia cap més alternativa que morir o matar per defensar el que era seu.

Aquell vespre, l’Anissa confessaria a en Wadi que estava embarassada i tots dos es van preguntar quin futur tindria aquell fill que havia de venir.

El que els feia més por era què passaria el 14 de maig.

—El que estem vivint ara no serà res comparat amb el que passarà quan se’n vagin els anglesos. Potser la mare i tu hauríeu d’anar a casa de la meva germana Naïma, a Jericó. Hi estareu segures.

Però l’Anissa va rebutjar el suggeriment d’en Wadi. No volia fugir i demanava a tothom que coneixia que no ho fes. Estava convençuda que era donar avantatge als adversaris.

—Si ens n’anem, és una manera de rendir-nos. Els deixem el terreny lliure. Ens hem de quedar i defensar la nostra terra, casa nostra. Em quedaré amb tu i, si cal morir, morirem, però ho farem lluitant —va assegurar a en Wadi, el qual va admirar el seu valor.

L’Aia no tenia ganes de viure. Ni tan sols l’animava el fet de saber que la seva filla Noor i el seu gendre Emad estaven sans i estalvis a Amman. No podia parar de plorar la pèrdua del seu home i del seu fill. No havia estimat en Iussuf amb la passió que s’imaginava que acompanyava l’amor, però havia estat un matrimoni sense ensurts. En Iussuf havia fet mans i mànigues per fer-la feliç; s’havia comportat com un marit atent i delicat. Mai no li havia hagut de retreure res; més aviat es retreia a ella mateixa no haver-lo estimat amb la intensitat que ell es mereixia.

Però si l’absència d’en Iussuf li feia mal, la del seu fill era intolerable. No podia acceptar que no tornaria a veure’l mai més, que ja no li agafaria la mà, ni li faria un petó al front…, que no tornaria a compartir amb ell les preocupacions.

Quan recordava en Rami, li feia mal el pit i el dolor se li escampava per tot el cos fins que ja no es podia suportar. S’hauria estimat més no sobreviure. La seva filla Noor tenia la seva vida. Per molt que li dolia la pèrdua del seu pare i del seu germà, tenia un marit i uns fills pels quals havia de viure. A més, la Noor, de natural callada i discreta, tenia una fortalesa interior que l’ajudaria a superar qualsevol situació.

En Mohamed s’havia negat a deixar que l’Aia tornés a casa seva a Deir Yassin. Sabia que no resistiria el dolor. A més, la Salma havia mostrat molt bona disposició a acollir la seva cunyada, a qui apreciava sincerament. Així, quan el 12 de maig li van donar l’alta de l’hospital, en Mohamed, acompanyat de l’Anissa i en Wadi, se la va endur cap a casa.

L’Aia va plorar quan va veure que la Salma li havia preparat la seva antiga habitació. L’Anissa va insistir que s’assegués a reposar mentre la Salma feia el te i li va oferir un tall de pastís de pistatxos. Mentre prenien el te van comentar els últims esdeveniments, tot i que l’Anissa s’hauria estimat més que en Mohamed i en Wadi no atabalessin l’Aia amb tantes males notícies.

—Hem perdut Haifa. Milers dels nostres han aconseguit creuar la frontera del Líban. Uns altres s’han embarcat com han pogut en vaixells de pescadors per fugir. No hem estat capaços de conservar una ciutat on fa segles que vivim. Maleïda partició! —va exclamar en Mohamed.

—No entenc per què les Nacions Unides han assignat Haifa als jueus —es va lamentar l’Anissa.

—La partició és una bogeria. No han tingut en compte res, ni tan sols els llocs on hi ha més àrabs que jueus o a l’inrevés. Ells han estat més llestos i, així que van saber que Haifa els entrava al lot, van començar l’ofensiva. Ara els nostres se n’han anat i han abandonat casa seva. Qui sap si mai hi podran tornar —va dir amb dolor en Mohamed.

—M’han dit que no hi queden més de tres o quatre mil àrabs, a Haifa. Abans n’hi vivien setanta mil —va afegir en Wadi.

—Que Al·là ens protegeixi! No podem permetre que ens facin fora de casa! —va exclamar l’Anissa.

—Ahir, les forces jueves van prendre Safad. Avui hi ha hagut lluita a Beit She’an i ja tenen el convent de Sant Simó a Katamon. També s’han apoderat de la zona de Tiberíades i d’Acre —va continuar dient en Wadi.

—Nosaltres també hem aconseguit algunes victòries. Continuen sense controlar la carretera de Tel-Aviv i vam atacar amb èxit les colònies jueves de Kfar Etzion. Tenim el suport de la Legió Àrab —va intervenir en Mohamed.

—Pare, hem perdut aquesta guerra. Potser guanyarem la que encara ha de començar. Però fins ara no hem aconseguit cap victòria important —va respondre en Wadi.

—El pitjor és l’exili que emprenen tants milers de famílies —es va lamentar la Salma. S’estremia de pensar què se’n faria, de tota aquella gent.

Les notícies que s’explicaven els uns als altres els omplien de dolor. Faltaven dos dies per posar punt final al mandat britànic i tenien por de què podria passar.

Aquella nit, la Salma va sentir els plors de l’Aia i els xiuxiuejos entre en Wadi i l’Anissa. Ella tampoc no podia dormir. Sabia que tant en Wadi com en Mohamed no podrien deixar de lluitar i, arribat el moment, no podrien titubejar i mirar-se els jueus com els amics de sempre. No hi havia marge per a res més que per guanyar o perdre, i perdre volia dir alguna cosa més que perdre la pròpia vida.

En Mohamed va prohibir a les dones que sortissin de casa aquell 14 de maig. En Wadi havia anat a l’alba a la Ciutat Vella, on encara era tot tancat. El pare Agustín l’esperava a l’escola.

—Què hi fas, aquí? Avui no vindrà cap nen. T’hauries de preparar per lluitar. No sents el soroll? Els britànics se’n van amb els tancs i els camions. Així que surtin de la ciutat, els jueus faran el que calgui per fer-se-la seva.

—I vostè què farà? —va voler saber en Wadi.

—No res, em quedaré aquí a esperar que sigui demà.

En Wadi va sortir de l’escola i es va adreçar cap a l’avinguda del Rei Jordi. En aquell moment, hi passaven les tropes britàniques. Les voreres eren plenes de gom a gom de gent en silenci. Tot d’una va notar una mà que li estrenyia el braç.

—Hem de prendre tots els llocs que eren en mans dels britànics —li va dir a cau d’orella un home, al qual coneixia de veure’l a casa de l’Omar Salem. En Wadi va fer que sí. Lluitaria. No els havien deixat cap més opció.

Així que els britànics van marxar de Jerusalem, les Forces de Defensa jueves van intentar fer-se seu cada pam de terreny. En Wadi sabia que el seu pare devia estar lluitant en algun indret de la ciutat, igual que ell. No va ser fins al capvespre que es va assabentar de la terrible notícia. Havia combatut fins a l’extenuació quan uns homes van arribar cridant fins on era ell amb un grup d’àrabs. El que els van dir els va deixar sense saber què havien de fer.

—Ben Gurion ha anunciat des de Tel-Aviv la creació de l’Estat d’Israel —va dir, alterat, un dels homes.

Hi va haver un moment de desànim que va donar pas a la ira i la indignació. Havien lluitat tot el dia i havien tingut l’enemic a ratlla. Ja no s’enfrontaven a un grup de jueus, sinó a allò que tots veien com una amenaça: un Estat.

S’havia fet fosc quan va tornar a casa. L’Anissa estava curant a en Mohamed una ferida de l’espatlla que li sagnava. En Wadi es va esverar en veure que el seu pare estava molt pàl·lid.

—No pateixis, ja li he tret la bala —li va dir l’Anissa.

No va preguntar què li havia passat. En Mohamed havia lluitat com ell i Al·là els havia protegit tots dos.

—Ben Gurion ha anunciat la creació de l’Estat d’Israel —els va informar en Wadi.

—I Truman i Stalin han reconegut l’Estat jueu —el va informar en Mohamed.

—Doncs així estem sols. —La veu d’en Wadi denotava el cansament de tot un dia de combats sense treva i la decepció de saber que els països més poderosos del món els abandonaven.

—Les dones se n’han d’anar —va dir en Mohamed mentre l’Anissa li acabava d’embenar l’espatlla.

L’Aia i l’Anissa van rondinar, i fins i tot la Salma, sempre prudent, va gosar afegir-s’hi.

—Ara començarà una altra guerra i no hi haurà llocs segurs per a ningú. No podrem lluitar si sabem que esteu en perill —va asseverar en Mohamed.

—El pare té raó. Us duré a Jericó, a casa de la Naïma, i demanaré al seu home, en Tareq, que si cal us traslladi a Amman. Al regne d’Abdal·là, hi estareu segures.

La Salma sabia que no podien replicar; l’endemà començaria a fer l’equipatge. No s’enduria gaires coses. Tornarien aviat, va pensar.

—Ens ajudaran —va dir en Mohamed, mirant el seu fill.

—Qui? Qui ens ajudarà, pare? Fins ara l’únic que hem fet ha estat equivocar-nos, però l’Omar Salem i els seus amics han estat cecs i sords a tot allò que no coincidia amb els seus desitjos. Fawzi al-Qawuqji ha fracassat al camp de batalla.

—És un gran general! —va respondre en Mohamed, enfadat.

—No ho ha pas demostrat. —En Wadi aguantava la mirada del pare.

—L’Iraq, Síria, Egipte, Transjordània…, tots ens ajudaran. Sé que Abdal·là s’ha compromès a no permetre que perdem Jerusalem —li va replicar en Mohamed.

—I també saps que Abdal·là vol ampliar el regne? Creus que es conformarà amb el que li han donat els britànics? Avui he combatut sota les ordres d’un home que està casat amb una beduïna de l’altra riba del Jordà. M’ha dit que Abdal·là vol controlar Cisjordània.

—Aquest home menteix —va respondre en Mohamed, alterat.

—I per què hauria de mentir? La seva dona és d’una família lleial a Abdal·là. El germà de la seva dona pertany a una unitat que gaudeix de la confiança del rei. Diuen que el rei ha rebut un emissari de Ben Gurion. Sembla que és aquella dona que de vegades surt al diari: Golda Meir. A més, saps que el pare d’Abdal·là, l’emir Hussain ibn Ali, xerif de la Meca, hauria consentit que els jueus tinguessin la seva llar dins d’una gran nació àrab.

—Tu ho has dit: dins d’una gran nació àrab, però mai no hauria permès que tinguessin un Estat propi —li va recordar en Mohamed.

—Pare, Abdal·là defensa els interessos del seu regne i els altres països també defensaran cadascú els seus.

—Encara que fos com dius, ni Abdal·là ni els altres dirigents àrabs no es poden permetre de deixar-nos sols. Seria una vergonya per a ells; ningú no els ho perdonaria. Només per això sé que no ens abandonaran —va insistir en Mohamed.

—Quants homes vindran?

En Mohamed va mirar en Wadi amb tristesa abans de respondre.

—Això tant és. Hi ha moments en què l’única manera de salvar-te i de salvar els qui estimes és morint o matant. Aquest és el nostre deure sagrat. I això és el que farem.

—Sí, pare, això és el que farem.

La Salma, l’Aia i l’Anissa ploraven quan s’acomiadaven d’en Mohamed, el qual, malgrat la ferida, estava decidit a reunir-se aquella mateixa nit amb els homes amb qui havia combatut i amb qui ho tornaria a fer. En Wadi faria el mateix, tot i que es preguntava com i quan aconseguiria sortir de Jerusalem per dur les dones fins a Jericó. No havia volgut amoïnar el seu pare i li havia dit que era el millor, però no sabia pas com s’ho faria.

El silenci de la nit es va alterar pel soroll d’unes passes precipitades que s’adreçaven cap a la casa. En Mohamed va empunyar el fusell i en Wadi va fer el mateix, i va ordenar a les dones que s’amaguessin en una de les cambres.

Van sentir uns cops secs a la porta i el murmuri d’unes veus. En Wadi va obrir la porta apuntant amb el fusell i es va trobar l’Ezequiel i la Marinna. No els va convidar a passar ni va abaixar el canó del fusell.

—Aparta l’arma —li va dir la Marinna empenyent-lo suaument per entrar a casa.

En Mohamed s’hi va enfrontar amb la mirada. Les dones, quan van sentir la veu de la Marinna, van sortir de l’habitació. L’Anissa i la Salma estaven en silenci, sense moure’s, però l’Aia va avançar cap a la seva amiga.

—He vingut a dir-vos que no heu de tenir por de res —va afirmar la Marinna.

—Ens n’anem de Jerusalem. Anirem a ca la meva neboda Naïma —va respondre l’Aia amb sinceritat, malgrat la mirada de reprovació de l’Anissa.

—No cal que marxeu. Ningú no us farà cap mal —li va assegurar la Marinna.

—Trobes que no n’hi ha prou que ens facin fora de la nostra terra? —La veu d’en Wadi denotava una amarga ironia.

—Això és casa vostra i, que jo sàpiga, ningú no us ha demanat que us n’aneu —va afirmar l’Ezequiel, fent un pas endavant cap a en Wadi.

—He combatut tot el dia, com el meu pare, i ho continuaré fent per evitar el que sembla que és inevitable —li va respondre en Wadi.

—Israel ja és una realitat. Val més que ho accepteu i que, a partir d’aquesta acceptació, ens tornem a entendre. No som enemics. —L’Ezequiel s’havia plantat davant d’en Wadi, només els separaven uns centímetres. Tots dos es miraven de fit a fit, sense vacil·lar.

—No acceptem la partició, mai no l’acceptarem. Ningú no té dret a arrabassar-nos la nostra terra —va intervenir en Mohamed.

—També és la terra dels nostres avantpassats. Sempre hem pensat que la podem compartir. No recordes quan parlàvem de construir un Estat federal? Encara és possible —va dir la Marinna.

—No, no ho és, no t’enganyis ni provis d’enganyar-me. Parles com si no hagués passat res, com si els anys i els enfrontaments no haguessin passat. Parles com parlava la teva mare, la Kàssia, com una socialista. Però els vostres somnis de pioners s’han transformat i aquest vespre heu proclamat que sou un Estat. No hi ha gaires coses més a dir. —L’acritud d’en Mohamed en adreçar-se a la Marinna els va sorprendre a tots, fins i tot a ella mateixa.

—Tot plegat hauria d’haver anat d’una altra manera, però què heu fet perquè les coses anessin d’una altra manera? No res, res de res, tret de negar-vos a admetre que nosaltres també tenim dret a ser aquí. Vaig arribar a Palestina de petita i llavors no era res més que un tros de terra oblidat de l’imperi otomà. Tens raó, la meva mare era socialista i, com en Samuel, estava convençuda que Palestina seria allò que àrabs i jueus volguéssim que fos.

—Potser la teva mare i en Samuel deien la veritat, però els vostres líders sempre han perseguit el mateix: fer de Palestina la vostra pàtria —va contestar en Mohamed.

—Només buscàvem un lloc per viure i miràvem de tancar el cercle tornant al lloc d’on van marxar els nostres avantpassats. —La veu de la Marinna semblava que s’apagava, com si no tingués ànims de barallar-se amb en Mohamed.

—No serveix de res revisar el passat. Ben Gurion avui ha proclamat l’Estat d’Israel. —En Wadi havia alçat la veu.

—No hem vingut a discutir amb vosaltres, només volíem dir-vos que no us heu d’amoïnar per res, que us heu de quedar, que això és casa vostra, la vostra terra. —Era l’Ezequiel qui responia a en Wadi.

—No ens cal el vostre permís per quedar-nos-hi o per anar-nos-en. I ara ens agradaria que ens deixéssiu sols, tenim coses a fer… —En Mohamed va fer un pas cap a la porta per convidar-los a sortir.

—No te’n vagis, no te n’has d’anar. —La Marinna s’havia acostat tant a en Mohamed que els cossos gairebé es fregaven.

—Jo no me n’aniré. Lluitaré. L’únic que demano a Al·là és que no hagi de lluitar contra l’Ezequiel ni contra l’Ígor, però si ens trobem al camp de batalla, ho faré. —Les paraules d’en Mohamed eren com una sentència.

—Sisplau, marxeu —els va demanar en Wadi.

—Així de senzill? —va preguntar l’Ezequiel.

—Així de terrible —va ser la resposta d’en Wadi.

La Marinna va tancar els ulls un segon i quan els va obrir semblaven dos vaixells que navegaven entre llàgrimes. L’Ezequiel la va agafar suaument del braç per dur-la cap a la porta. La Salma, l’Anissa i l’Aia contemplaven l’escena amb posat seriós i en silenci. L’Aia no va poder aguantar la tensió i va abraçar la Marinna.

—Totes dues hem perdut els nostres fills… —L’Aia plorava i abraçava la Marinna.

En Mohamed es va acostar a la seva germana i la va obligar a separar-se de la Marinna.

—No es pot acabar així. —La Marinna s’adreçava a en Mohamed. La seva veu i les paraules eren una súplica.

—Vés-te’n, sisplau —va respondre en Mohamed.

Aquell cop, l’Ezequiel va agafar la mà de la Marinna amb força i la va dur cap a la porta. Van sortir sense mirar enrere.

En Wadi va tancar la porta i l’Aia es va posar a plorar. L’Anissa i la Salma intentaven consolar-la.

—I ara què passarà? —va preguntar l’Aia al seu germà i el seu nebot.

En Wadi va respondre.

—Ara comença la resta de les nostres vides i només Al·là sap què passarà.

Aquella nit, la Salma, l’Aia i l’Anissa van començar a fer l’equipatge per estar a punt quan en Wadi trobés la manera de dur-les a Jericó.

Van estar soles tota la nit, elevant pregàries al Totpoderós perquè en Mohamed i en Wadi tornessin ben aviat a casa. Però passaven els dies i amb prou feines s’assabentaven del que passava; la Marinna de tant en tant les informava.

La primera vegada que es va presentar a casa d’en Mohamed després que ell li hagués demanat que no hi tornés mai més, la Salma es va espantar i l’Anissa es va enfadar, però l’Aia la va rebre amb el mateix afecte de sempre.

La Marinna no es quedava mai més d’uns minuts, prou per compartir amb elles el que sabia i per constatar que les tres dones es trobaven bé i que no els calia res.

—És una descarada —va opinar l’Anissa la primera vegada que s’hi va presentar.

Però l’Aia no li va deixar dir ni una paraula més.

—Que no se t’acudeixi jutjar-la. La Marinna és la meva millor amiga i si ve aquí és perquè vol ajudar.

La Salma va mirar d’apaivagar els ànims de la seva jove i la seva cunyada.

—Sens dubte, amb molt bona voluntat, però ens posa en un compromís. En Mohamed ha deixat ben clar que no la vol aquí.

—El meu germà està ofuscat pel que està passant i té molta raó, però la Marinna no és la nostra enemiga i ell prou que ho sap —va respondre l’Aia.

Per la Marinna van saber que les Nacions Unides havien aconseguit que les dues parts acceptessin un alto el foc que es faria efectiu l’11 de juny. Justament aquell dia en Wadi va tornar a casa. Estava exhaust, duia la roba tacada de sang i el seu cos feia una pudor agra.

Els va demanar que agafessin els seus equipatges exigus.

—Ens n’anem ara mateix. Hi ha moltes famílies que estan fugint.

—I el pare, quan tornarà? —va preguntar la Salma, angoixada.

—No ho sé, mare. Potser aquesta tarda mateix. Hem combatut en fronts diferents. Està bé.

—Com ho saps? —va insistir ella.

—Ho sé.

—Estem guanyant? —va voler saber l’Aia.

En Wadi no gosava mentir-li i, mentre escurava una tassa de te, els va explicar la situació.

—No, no ens va bé. La situació és caòtica. Hi ha una gran descoordinació entre les forces que han vingut a combatre. La Legió Àrab d’Abdal·là és l’única que sap què s’ha de fer i està salvant Jerusalem.

—Aleshores, per què no deixes que ens quedem? —li va preguntar l’Anissa.

—Perquè no estic gaire segur que tinguem cap altra oportunitat. No sé quant pot durar la treva.

—Si tots ens n’anem, facilitarem les coses als jueus —va respondre l’Anissa.

—Tens raó, però, si us quedeu, esteu en perill.

—Jo no me’n vull anar —els va interrompre l’Aia.

En Wadi no tenia esma de discutir amb les dones i d’imposar-los què havien de fer. Quan aparegués en Mohamed, s’enfadaria si les trobava a casa, però l’Anissa tenia raó: fugir facilitava les coses a l’enemic.

Potser no s’hauria hagut de deixar convèncer i els hauria d’haver evitat un dolor encara més gran: esdevenir exiliades a la seva terra.

En Mohamed va tornar un parell de dies després que en Wadi. Anava ranc. Duia la cama dreta encanyada i un rictus de dolor li entristia l’expressió a la comissura dels llavis. La Salma es va esverar quan el va veure, però ell no li va deixar fer escarafalls.

—És una ferida superficial. Encara no m’ha arribat l’hora.

Estava esgotat i, així que es va asseure, es va adormir. Quan es va despertar, en Wadi estava impacient per parlar amb ell.

Els dos homes es van embrancar en una conversa que destil·lava amargor.

—La descoordinació és total. Els comandants egipcis i sirians sembla que estan més preocupats pel que pugui aconseguir Abdal·là en aquesta guerra que pel que ens pugui passar als palestins —es va lamentar en Mohamed.

—La Legió Àrab ha assegurat Cisjordània —explicava en Wadi al seu pare.

—Per això desconfien d’Abdal·là, es pensen que el vol per a ell, aquest territori —va respondre en Mohamed.

—Alguns homes amb els quals he lluitat també creuen que Abdal·là vol ampliar el regne amb Síria i Palestina. Si més no, amb una part de Palestina —va explicar en Wadi.

—Jo vaig lluitar amb Faisal i Abdal·là contra els turcs. Llavors somiàvem que aconseguiríem crear una gran nació àrab. Però ara… potser només vol eixamplar les fronteres —va contestar en Mohamed.

—El pare i tu sempre vau considerar els haiximites homes de bé —va dir l’Aia, adreçant-se al seu germà.

—Sí, exactament. El teu marit, en Iussuf, em va convèncer que m’afegís a les forces del xerif de la Meca, Hussain ibn Ali, el pare de Faisal i d’Abdal·là. Vam lluitar per una gran nació àrab, però els britànics ens van trair. Com han fet ara, que se n’han anat. Però això és el passat, germana; en el present, la lluita és per la supervivència.

—Què se’n farà, de Jerusalem? —va gosar preguntar l’Anissa.

—La decisió de les Nacions Unides és que quedi sota mandat internacional, però Abdal·là protegeix la Ciutat Vella i les Forces de Defensa dels jueus no estan disposades a cedir ni un pam del terreny que ja tenen.

Pare i fill van acordar que l’únic que s’albirava a l’horitzó era incertesa i que la desconfiança dels interessos contraposats entre els països de la Lliga Àrab dificultava, més que no pas ajudava, que la guerra arribés a bon port per als àrabs.

En Mohamed va retreure al seu fill que no hagués dut les dones a Jericó, però va acabar acceptant que es quedessin a casa una mica més. Sobretot quan el 18 de juliol es va acordar la segona treva, que duraria fins al 14 d’octubre, tot i que uns dies abans els esdeveniments es van tornar a desbordar per la proposta del mediador de les Nacions Unides, el comte Folke Bernadotte, de remodelar les fronteres que ja estaven decidides, amb la qual cosa lliurava definitivament Jerusalem al rei Abdal·là. Aquella proposta li va costar la vida. Un comando del Lehi li va disparar i, tot i que Ben Gurion va condemnar l’atemptat, la veritat és que es va mostrar incapaç de detenir els assassins.

—Hem perdut la guerra —va dir en Wadi en una de les seves breus estades a casa.

A en Mohamed no li va quedar més remei que acceptar el que deia el seu fill. Les tropes de les Forces de Defensa d’Israel els havien anat derrotant a tots els fronts. I no només això: també havien aconseguit conquerir territoris que les Nacions Unides havien assignat als àrabs.

—És l’any de la Nakba, el desastre més gran de la història del nostre poble —es va lamentar en Mohamed.

Encara que l’Aia s’havia volgut quedar a casa del seu germà, la seva filla Noor insistia que anés a viure amb ella a Amman. El seu marit, l’Emad, tenia una bona posició i vivien en una casa enfilada en un turó des d’on contemplaven la ciutat. La Noor ja tenia dos fills i esperava el tercer. Era feliç, però enyorava la mare.

—De jove, no m’agradava viure a Amman. El meu marit, en Iussuf, es va portar molt bé amb mi i em va consentir que visquéssim aquí, en aquesta casa, amb els meus pares. Després va construir casa nostra a Deir Yassin… i ara torno a Amman. El destí es complau a no deixar-nos descansar —comentava l’Aia a la Salma i l’Anissa mentre feia l’equipatge.

El seu gendre, l’Emad, l’esperava impacient. Tot i que la treva era vigent, no era fàcil desplaçar-se d’una banda a l’altra, i ell es delia per tornar a Amman.

—Abans de marxar, m’haig d’acomiadar de la Marinna. —Ho va dir amb tanta convicció que només en Mohamed va gosar contradir-la.

—No pots anar a l’Hort de l’Esperança. S’ha acabat, Aia, has d’acceptar que ja no són amics nostres.

—Et penses que puc perdonar els qui van assassinar el meu marit i el meu fill? Mai, mai no ho faré. Però no va ser pas la Marinna qui ho va fer. Que potser ella em retreu la mort del seu fill Ben? L’Ezequiel va perdre la seva mare, la Míriam, i la Sara, la seva dona, i mai no els he sentit dir que nosaltres en fóssim responsables. Si no som capaços de distingir els amics dels enemics, és que no valem res. —L’Aia es va encarar amb el seu germà davant la mirada atònita de la Salma i l’Anissa.

—Són ells o nosaltres. Són els seus fills, els seus pares, els seus néts o els nostres pares, els nostres fills i els nostres néts. —En Mohamed va alçar la veu fins que va acabar cridant.

—Jo no puc deixar d’estimar la Marinna. Per a mi és com una germana. Vaig a acomiadar-me’n. Sé que no ens tornarem a veure mai més.

Amb pas decidit, va sortir de casa i va caminar pel tros de terreny entre els tarongers i les oliveres fins a l’Hort de l’Esperança.

La Marinna l’havia vist arribar i va sortir a trobar-la.

—Me’n vaig a Amman. El meu gendre m’ha vingut a buscar.

—A tu no t’agradava viure-hi —li va recordar la Marinna.

—Llavors era jove i se’m feia dur viure a ca la sogra. Pobra dona, intentava complaure’m, però no se’n sortia gaire bé. Suposo que era culpa meva. Jo només volia estar amb la mare i amb tots vosaltres, amb la família.

—Si te’n vas… —La Marinna no gosava dir el que va dir l’Aia.

—… no ens tornarem a veure. Ja ho sé. Per això m’he vingut a acomiadar.

Es van abraçar entre llàgrimes. Havien crescut juntes, havien confiat l’una en l’altra compartint els secrets més íntims, havien perdut els fills en aquella guerra però no se’n culpaven. Sabien que el que estava passant era inevitable.

—Creus que algun dia àrabs i jueus podrem tornar a viure plegats? —va preguntar l’Aia eixugant-se les llàgrimes.

—Només quan hi hagi tants morts que un més se’ns faci insuportable. Aleshores els homes s’asseuran per parlar.

Quan es van reprendre les hostilitats, el 15 d’octubre, en Mohamed i en Wadi es van tornar a acomiadar de les dones. Tornaven al camp de batalla.

—Encara no t’has refet de la ferida de la cama —va dir la Salma a en Mohamed a cau d’orella.

Ell ni tan sols no va respondre. La nit abans, la Salma s’havia despertat cridant en somnis. Havia tingut un malson en què havia vist en Mohamed agonitzant en un bassal de sang. Per molt que ell la va intentar tranquil·litzar, la Salma ja no s’havia pogut tornar a adormir i l’abraçava com si el volgués protegir.

—Quan tornaràs? —va preguntar l’Anissa a en Wadi.

—No ho sé.

—M’amoïna el teu pare. S’ha fet vell i la teva mare pateix pel que li pugui passar.

—Ningú no el podrà convèncer que es quedi a casa. Lluitarà fins a l’últim segon de vida. Ell no voldria pas morir d’una altra manera.

—Però…

—Calla, Anissa, no agitis els mals pressentiments de la mare. Ja saps què diu el pare…

—Sí, l’hi he sentit dir tantes vegades… «Hi ha moments en què l’única manera de salvar-te és morint o matant». Però…

—Calla, Anissa. Calla i cuida’t perquè ben aviat naixerà el nostre fill. I…, d’això, si hi ha cap problema, no dubteu a refugiar-vos a l’Hort de l’Esperança. L’Ezequiel, la Marinna i l’Ígor mateix us protegiran.

—Com em pots dir que busqui refugi a la gola del llop! Tu te’n vas a lluitar contra els jueus i em demanes que me’n vagi amb ells… No t’entenc, Wadi. Com tampoc no entenia la tia Aia…

—És difícil que ho entenguis. Només sé que l’Ezequiel mai no permetrà que us passi res.

—Perquè et deu la vida.

—També per això.

L’Abder Ziad va néixer abans de la data prevista, mentre el seu pare combatia contra les tropes israelianes. L’Anissa va donar a llum amb l’única ajuda de la seva sogra, la Salma. El part va ser llarg i difícil, però l’Anissa era infermera i amb els seus coneixements i l’experiència de la sogra va aconseguir portar l’Abder al món.

Les dues dones van plorar d’alegria quan el nadó va arrencar el plor.

Des que l’Aia se n’havia anat, la Marinna no havia tornat a la casa i quan ho va fer l’Abder ja tenia dues setmanes.

—M’hauríeu d’haver avisat —es va queixar a la Salma.

A la Salma, li va molestar el retret. Durant anys havia suportat el fet de saber que en Mohamed estava enamorat de la Marinna i havia callat, però aquest cop es va sentir forta i segura i va respondre abruptament.

—No et necessitava per portar el meu nét al món.

La Marinna va entendre que no era benvinguda en aquella casa, que per molt que l’Aia i ella s’hi havien resistit, el món que havien conegut s’havia esvanit per sempre.

—Tens raó. Me’n vaig, no us vull molestar ni ofendre, però si en algun moment podem ser d’utilitat, ja sabeu on ens trobareu.

A l’alegria del naixement de l’Abder, s’hi va afegir el dolor per la mort d’en Mohamed. A principi de novembre, la sort s’havia tornat a decantar a favor dels israelians. S’havien fet seva tot Galilea i havien obligat els exèrcits de Síria i el Líban a replegar-se cap a les seves fronteres. En Wadi havia combatut al nord i el seu pare al sud. No en sabien res, l’un de l’altre, fins que un dia un dels homes de l’Omar Salem es va presentar al front on lluitava en Wadi per portar-li la mala nova: en Mohamed havia mort quan s’enfrontava a un grup de soldats jueus a prop del Nègueb. No havien pogut recuperar-ne el cadàver, que havia quedat estès en un bassal de sang; un dels homes que combatien amb ell havia recollit algunes coses que duia a sobre, entre les quals hi havia la fotografia d’una dona. La foto estava xopa de la sang que li brollava de la ferida que tenia al costat del cor. En Wadi va reconèixer aquella dona.

En Wadi va entrar a casa amb la cara desencaixada. Tant la seva mare com la seva dona es van adonar que estava desolat. La Salma s’hi va acostar i l’Anissa no va ni gosar de posar-li l’Abder als braços.

—El pare és mort.

Dels llavis de la Salma va sortir un crit que va omplir l’estança. El petit Abder es va posar a plorar, espantat. En Wadi va abraçar la seva mare per mirar de consolar-la.

—Ha mort lluitant, com ell volia.

—On…, on… —va arribar a dir la Salma.

—Al sud, al desert del Nègueb.

L’Anissa es va afegir al dol d’en Wadi i la Salma, va vessar llàgrimes ella també, perquè també li feia molt de mal la pèrdua d’en Mohamed. Al cap de molta estona, en Wadi va agafar el seu fill a coll. El petit Abder no parava de plorar, encomanat del plor dels grans.

En Wadi va abraçar el seu fill i li va prometre en silenci que no permetria que ningú li fes mal.

—Vull que em prometis que recuperaràs el cos del teu pare —va suplicar la Salma al seu fill.

No li va poder fer aquella promesa. Ho provaria, però no li ho podia prometre. Els cadàvers jeien als camps de batalla des del principi dels temps i els qui combatien es conformaven de sepultar-los d’una manera improvisada.

No va dir res a la seva mare, ni tampoc a l’Anissa, però quan es va fer fosc i les dues dones van quedar rendides de son va sortir de casa sigil·losament. Estava decidit a fer el que havia de fer i va anar de pressa a l’Hort de l’Esperança. Tant li feia la pluja, que queia amb força i xopava la terra, tant li feia el que es trobava pel camí.

La llum de la sala de la comuna indicava que hi havia algú despert.

Va trucar a la porta un parell de cops. Va sortir a obrir l’Ígor.

—Haig de parlar amb la Marinna —li va dir, sense cap preàmbul.

—No sé si deu dormir, què vols?

—Haig de parlar amb ella.

Feia l’efecte que l’Ígor dubtava si deixar-lo entrar o que es continués mullant sota la pluja ferotge.

—Passa —el va convidar, amb veu vacil·lant.

La Marinna es va presentar embolicada amb una bata i amb els cabells deixats anar sobre l’esquena. Per la mirada d’en Wadi va saber que el que li havia de dir requeria que estiguessin sols.

—Ígor, em pots deixar parlar a soles amb en Wadi?

Els ulls de l’Ígor es van il·luminar de fúria. Se sentia humiliat per la petició de la Marinna. Va semblar que dubtava, però després, sense mirar-los, va sortir de la sala.

—El meu pare és mort —va dir en Wadi, fluixet.

Ella va caure de genolls i es va tapar la cara amb les mans per ofegar el crit que pugnava per sortir-li de la gola. El mateix crit de la Salma.

En Wadi s’hi va acostar i la va fer posar dreta. Fins i tot la va abraçar com si fos la seva mare.

—Et va estimar sempre —va dir, i li va allargar la foto tacada de sang.

La Marinna la va agafar i es va haver d’aguantar en en Wadi per no tornar a caure. La fotografia li retornava la imatge de quan tenia divuit anys. Ella la hi havia regalat a en Mohamed i no s’imaginava que durant tots aquells anys ell l’hagués dut a sobre, amagada dels ulls de la Salma i de tots els qui l’envoltaven.

En Wadi es va tombar i va anar cap a la porta amb pas ferm. Ja no li quedava res per fer ni per dir. I es va prometre que mai més no tornaria a trepitjar l’Hort de l’Esperança.

El pitjor encara havia d’arribar. L’abril del 1949, Israel va signar un armistici amb els cinc Estats àrabs amb els quals havia combatut. I entre les condicions de l’armistici hi havia Jerusalem. La Ciutat Vella quedava sota la jurisdicció d’Abdal·là, mentre que el nou Estat d’Israel es quedava la zona occidental i el Mont Scopus.

El dia que es va signar l’armistici, la Salma va plorar com no ho havia fet mai. Casa seva ja no era a Palestina, sinó que, com que estava situada a la part occidental de la nova Jerusalem, ara formava part de l’Estat d’Israel.

En Wadi ja no tenia cap dubte del que havien de fer.

—Ens n’anirem, ens n’anirem tots. No podem pas acceptar ser estrangers a casa nostra. Si ens quedem, serem ciutadans de l’Estat d’Israel.

L’Anissa va fer que sí. Ella tampoc no volia formar part d’un país que no era el seu. De cop i volta, aquella casa on havia nascut el seu fill era part d’un altre país. No només els estaven arrabassant el present, sinó també el passat.

Aquesta vegada, quan feien l’equipatge van mirar de posar-hi tots els records als quals no volien renunciar.

Estaven carregant la vella camioneta d’en Mohamed quan van veure arribar l’Ezequiel. En Wadi li va barrar el pas.

—Què vols? —li va demanar.

—Veig que marxeu i m’agradaria evitar-ho. Això és casa vostra, és el vostre hort, no teniu per què abandonar-ho.

—Potser vosaltres esteu acostumats a ser estrangers allà on heu tingut casa en altres països, però nosaltres no ho acceptarem. Ja tornarem, i quan ho fem, aquesta terra tornarà a ser nostra i no es dirà de cap altra manera que Palestina.

—Wadi, et dec la vida i no puc suportar que hi hagi rancúnia entre nosaltres.

—Tu et quedes amb allò que em pertany i em demanes que no tingui rancúnia…

—Aquí sempre serà casa vostra, passi el que passi. Et juro que no permetré que ningú posi un peu a les vostres terres.

—Vés-te’n, Ezequiel. Deixa’ns acomiadar del que és nostre —li va demanar en Wadi.

L’Ezequiel no hi va insistir i es va encaminar cap a l’Hort de l’Esperança. Sabia que ja no podia evitar la ruptura amb els Ziad, que tant ell com en Wadi eren actors d’uns esdeveniments que els superaven, però que els duien irremeiablement cap a l’enfrontament.