11

LA TRAGÈDIA

Havien restat uns segons en silenci, cadascun perdut en els seus propis pensaments. Començava a ser habitual que necessitessin aquell breu moment per tornar a la realitat.

—Em sembla que n’hi ha prou per avui. —La veu de l’Ezequiel evidenciava el cansament.

—Te raó. Jo…, d’això…, crec que estic abusant de la seva amabilitat.

—No s’hi amoïni. Jo diria que aquesta llarga conversa ens beneficia a tots dos.

—Ens beneficia? No se m’hagués acudit mai de dir-ho així…

—Pensi-ho i ja veurà que tinc raó. Li sembla que demà fem una passejada per la Ciutat Vella?

—Si li va bé…

—Quan se’n va? Suposo que la seva organització no li permetrà de quedar-se gaire temps més aquí.

—Som prudents amb el temps i els diners, però ningú no ens posa entrebancs a l’hora de fer la feina.

—O sigui que encara en té, de temps.

La Marian es va arronsar d’espatlles. D’ençà que havia arribat a Jerusalem, notava que el temps se li escapava entre els dits, però això no comportava cap problema, si més no en aquells moments.

—Per què vol que anem a passejar per Jerusalem?

—Perquè el que li vull explicar, ho comprendrà més bé si som a l’escenari dels fets. Li va bé a les deu, davant la porta del Sant Sepulcre?

Va assentir, estranyada però disposada a deixar-se portar per una situació que li semblava que ja no controlava.

—Allà em trobarà.

Quan va arribar a l’hotel, va trucar a Brussel·les. En Michel, el director executiu de Refugiats, no semblava que estigués de gaire bon humor.

—Al·leluia, ets viva! —li va deixar anar en un to àcid.

—Esclar que sóc viva, a què treu cap aquesta bestiesa? —va respondre ella, posant-se en guàrdia.

—Fa tres dies que no sabem res de tu. Et penses que estàs de vacances o què?

—Escolta, Michel, no n’hi ha per a tant, eh? He estat ocupada. Aquí les coses no són tan fàcils. Si no parlo amb la gent, no puc fer un informe exhaustiu.

—Fa una setmana que ets a Israel, encara necessites més temps? Aquest país es pot recórrer en un dia.

—No és tan senzill; bé, la primera part sí que ho ha estat. Els palestins han col·laborat, però els israelians no ens tenen gaire estima. Desconfien.

—Sí, ja se sap, i què?

—Que a més de les entrevistes oficials amb ministres i diputats, em sembla que és imprescindible parlar amb els israelians del carrer, i això és el que faig.

—Si no et conegués, em pensaria que estàs vivint una aventura amorosa, encara que qui sap…, això sol passar quan es va a un lloc a fer un treball de camp.

—Deus parlar per tu —va respondre ella, molesta.

—I doncs, què, quan tornes?

—No ho sé, potser d’aquí a tres o quatre dies…

—Vols dir que no talles just? —va respondre ell amb sorna.

—Potser sí. Ja et trucaré.

—Dos dies, ni un més. O t’acostumes a treballar d’una altra manera o no t’envio enlloc més. A Ruanda, hi vas ser dos mesos, al Sudan, un, a…

—Per favor!

—Marian, només és una feina. Fes-la sense implicar-t’hi, que no l’has d’arreglar pas tu, aquest conflicte. Vull el teu informe damunt la taula dilluns al matí.

La Marian no va tenir temps de contestar perquè en Michel va penjar el telèfon.

Hi havia uns quants grups de turistes que intentaven entrar al Sant Sepulcre. La guia del grup nord-americà demanava que no se separessin. Un capellà en guiava un d’espanyols molt nombrós. Unes dones amb aspecte de beates, que la Marian va suposar que eren monges, semblava que estaven extasiades mentre esperaven el torn per entrar a l’església.

Ella ho observava tot, impacient, mentre esperava l’Ezequiel. Havia matinat i feia una bona estona que deambulava per la Ciutat Vella. A primera hora havia pujat fins a la Roca Sagrada, a la mesquita d’Umar. Després s’havia dedicat a contemplar les anades i vingudes dels jueus que s’acostaven al Mur de les Lamentacions.

Mentre anava cap al Sant Sepulcre s’havia entretingut mirant les bigarrades botigues on s’amuntegaven les bagatel·les per als turistes.

L’Ezequiel va arribar a les deu en punt. Tot d’una va notar que el tenia al costat.

—No l’he vist arribar.

—Ja ho sé. Estava molt pensativa, i jo diria que també preocupada.

—Observava la gent —va respondre ella.

L’Ezequiel no va insistir. Li va posar la mà al braç, convidant-la a caminar.

—Farem un volt per la ciutat abans de tornar aquí. Suposo que coneix el Sant Sepulcre per dins.

—Sí, i mai no deixa de sorprendre’m la devoció dels qui hi vénen per primer cop.

—Li puc preguntar si creu en Déu?

La Marian se’l va mirar, molesta. Per què li feia aquella pregunta? Com gosava furgar en la seva intimitat?

—No em contesti, no cal —va fer l’Ezequiel, en adonar-se que estava incòmoda.

—I vostè? En què creu, vostè? —li va preguntar la Marian en un to de veu que delatava un cert desafiament.

—Vull creure. Necessito creure. Però no sé si crec.

Aquella resposta va impressionar la Marian. Sentia el mateix que ell i això la va inquietar.

—Per què volia que ens veiéssim aquí? —va preguntar per matar aquell tema de conversa.

—Perquè, com ja li vaig dir ahir, entendrà més bé el que li explicaré si passegem per alguns dels escenaris on van tenir lloc els esdeveniments.

L’Ezequiel caminava a poc a poc, de manera que la Marian va compassar els seus passos als d’ell i es va disposar a escoltar.

—Situï’s al 1920 —li va demanar.

—D’acord.

En Samuel es passava moltes hores al laboratori amb en Netanel. Els agradava elaborar medicaments i investigar en algunes fórmules magistrals que havien inventat. Tot i així, no se sostreien a les obligacions del camp. La Kàssia administrava amb mà ferma l’Hort de l’Esperança i recordava a tots els membres els deures que tenien envers la comuna, que consistien a treballar la terra, ajudar en les tasques domèstiques i no gastar ni una sola moneda sense haver-ne debatut prèviament la necessitat.

En Netanel, que s’havia integrat a cop de silencis a l’Hort de l’Esperança, ja es veia més amb cor de compartir opinions i records amb la Ruth i la Kàssia, aquelles dues dones que havien perdut els marits.

La Marinna i l’Ígor semblava que vivien en harmonia, si bé ni a en Samuel ni a la resta de la casa no se’ls escapava que aquells joves es tractaven més com dos camarades que no pas com dos enamorats. Després de tants esdeveniments desgraciats, en aquella comuna semblava que hi regnés una certa calma, sobretot d’ençà que en Louis havia tornat de l’exili egipci. Havia aparegut sense previ avís i tots s’alegraven de tenir-lo altre cop allà.

En Louis va ser concís en les explicacions de com havia passat tot aquell temps al Caire. Cap dels seus amics no va insistir perquè s’hi allargués més. S’havien acostumat al fet que hi havia aspectes de la seva vida que no compartia amb ningú, ni tan sols amb ells.

—Em conformo que les coses continuïn com fins ara —va confessar en Samuel a en Netanel.

El vell apotecari sempre se l’escoltava amb afecte i atenció.

—T’hauries de buscar una dona —es va atrevir a suggerir-li.

—Una dona? Ja no tinc edat per casar-me. A més, qui vols que hi vingui a viure, aquí? L’Hort de l’Esperança no és una casa, és el que més s’assembla a un quibuts.

—Et recordo que entre les nostres dones n’hi ha de comunistes, de socialistes i de les que no són ni una cosa ni l’altra però que mai no han deixat de treballar i de sacrificar-se. L’Hort de l’Esperança és un bon lloc per viure —va replicar en Netanel mirant-se de reüll en Daniel, el fill de la Míriam.

En Netanel era prou gran per no passar-li per alt que en Samuel i la Míriam buscaven excuses per estar junts però que cap dels dos no gosava fer un pas per por del rebuig de l’altre. D’altra banda, hi havia en Daniel; per res del món la Míriam hauria volgut que el seu fill li pogués retreure que no guardava dol etern pel seu pare, tot i que en Netanel pensava que al noi li aniria bé de tenir un pare i que, cas de tenir-ne un, l’únic que acceptaria seria en Samuel. Però no va gosar dir-li’n res.

—Sóc vell per casar-me.

—No t’agradaria tenir fills?

—No ho sé, la vida no m’ha brindat ni l’ocasió de pensar-hi, encara que… sí, segur que m’hauria agradat de tenir-ne.

—Encara hi ets a temps.

—Au, va…, parlem de coses serioses. Estic preocupat. Aquesta tarda aniré a parlar amb en Mohamed. Hem d’evitar els enfrontaments entre àrabs i jueus. No hem estat mai enemics, per què ho hem de ser ara? —La pregunta anava més dirigida a si mateix que no pas a en Netanel.

—Home, hi ha àrabs que no han acceptat la declaració de Balfour perquè la consideren una amenaça —va respondre l’apotecari.

—Però semblava que el príncep Faisal i el doctor Weizmann havien arribat a un acord. Crec que a Faisal no li feia res que els jueus tinguéssim un tros de terra, i ara que ha estat proclamat rei de Síria… —va insistir en Samuel.

—El problema no és Faisal, el problema són els britànics i els francesos. Em fa l’efecte que el primer ministre francès, Georges Clemenceau, no permetrà que Faisal regni, vol Síria i el Líban per als francesos, i si els britànics els deixessin també s’apoderarien de Palestina. —En Netanel no semblava que tingués cap dubte sobre les intencions de les dues potències vencedores de la Primera Guerra Mundial.

—Han de respectar els acords amb el xerif Hussain i amb els seus fills Faisal i Abdal·là —va protestar en Samuel.

—Ho haurien de fer, però suposo que no ets tan ingenu de pensar que ho faran. Ni a la Gran Bretanya ni a França no els convé una gran nació àrab. Et penses que han lluitat contra l’imperi otomà per permetre que ara es creï un altre imperi? S’ho repartiran, i els àrabs i nosaltres en pagarem les conseqüències.

—No podem permetre que ens enfrontin —va insistir en Samuel.

—Doncs, de la mateixa manera que hi ha jueus nacionalistes, també hi ha àrabs nacionalistes que consideren que aquesta és la seva terra i que nosaltres som un perill, per això pressionen els britànics perquè no permetin que més jueus continuïn emigrant a Palestina.

—Unes pressions que han donat els seus fruits. A més a més, el governador militar, sir Ronald Storrs, no és precisament partidari dels jueus.

—Diuen que ara té una antipatia especial per Jabotinski —va assenyalar en Netanel.

—Home, jo ho entenc, a mi tampoc no m’agrada aquest Vladimir Jabotinski. És un extremista —va respondre en Samuel.

—És un home que sap el que vol. La gent se l’escolta. És un líder, tot i que a mi tampoc no em convenç.

—Però ara del que es tracta és d’evitar els enfrontaments amb els àrabs. El que ha passat a Tel Haj no es pot repetir. No trobo bé que ell i els seus es passegin gallejant amb uniforme. —La veu d’en Samuel delatava preocupació.

—El cas és que han combatut amb els anglesos i formen part de la Legió Jueva. Et recordo que ells han posat el seu granet de sorra per aconseguir la victòria dels aliats. I tingues present també que va ser una partida de bandits la que va atacar la colònia agrícola de Tel Haj, tot i que hi ha qui diu que els qui es van enfrontar eren pagesos jueus i àrabs i que, per desgràcia, hi va haver víctimes —li va recordar en Netanel.

—Tot això té a veure amb la tensió que hi ha a Galilea d’ençà de la declaració de Balfour. A més, Síria i Líbia estan molt a prop, i als àrabs palestins no els agrada el que estan fent els francesos —va contestar en Samuel.

—I això porta algun dels nostres, com Vladimir Jabotinski, a insistir que hem d’estar preparats per defensar-nos comptant amb les nostres pròpies forces —va replicar en Netanel.

—En qualsevol cas, Jabotinski no m’agrada. Desconfio dels homes com ell, s’assembla massa als feixistes europeus.

Quan es va obrir la porta, tots dos van callar. La Míriam va interrompre la conversa i la Marinna, concentrada fent comptes, li va somriure afectuosament.

—S’ha tornat a descuidar el dinar, en Daniel? Ja t’he dit que no t’amoïnis, que sempre pot venir a dinar a casa. La meva mare no té manies i insisteix que no cal que porti menjar.

—La Kàssia és molt generosa, però ja sou prou gent, només us faltaria una boca més. Com a mínim que comparteixi amb vosaltres el que li preparo jo.

—I la Judith? —es va interessar la Marinna.

—Està bé, però no hi ha manera de convèncer-la que reposi. De tota manera, la meva germana sempre ha estat així: li agrada treballar i ajudar en Iossi.

—Tu també treballes de valent —va dir la Marinna.

—Dona, col·laboro tant com puc, és el mínim que puc fer per la meva germana i el meu cunyat, correspondre amb el que pugui a la generositat que sempre m’han demostrat. A més, estan desbordats de feina perquè cada cop hi ha més gent que va a casa seva. L’Abraham mai no s’havia negat a atendre els qui trucaven a la seva porta, rics o pobres, i en Iossi és ben igual que el seu pare. Ara bé, vista la situació de Jerusalem, són sobretot els necessitats els qui hi van a buscar alleujament de les malalties, perquè saben que ningú no els dirà que paguin.

—La teva germana diu que saps tractar les fractures com el millor dels metges.

—En Iossi me n’ha ensenyat i diu que tinc bones mans.

En Samuel va interrompre la conversa de les dues dones per convidar la Míriam a dinar amb ells.

—No, no em puc quedar, només he vingut a portar el dinar d’en Daniel, però me n’he de tornar. Tenim més de trenta persones que esperen que els atenguem, i en Iossi i la Judith tots sols no donen l’abast —es va disculpar la Míriam.

—En aquest cas t’acompanyaré un tros. Avui no tinc gaire gana —va dir en Samuel, buscant la jaqueta.

Van caminar una bona estona parlant de foteses.

—Fa olor de primavera —va dir la Míriam.

—És normal, som a l’abril.

—Vindreu a celebrar el sàbat? En Iossi té moltes ganes de veure en Louis.

—Ah! En Louis! Va i ve sense donar explicacions, però tots estem contents de tornar-lo a tenir aquí.

—Creus que hi haurà més enfrontaments? Això que ha passat a Tel Haj ha estat terrible —va murmurar ella.

—No cal exagerar —va dir per tranquil·litzar-la—. No és la primera vegada que uns bandits ataquen una de les nostres colònies. En Louis diu que, en realitat, aquests àrabs no tenien res contra els jueus, que ha estat una manera de protestar per la influència dels francesos al nord de Galilea. A més, alguns pobles cristians també han patit atacs.

—Celebrarem la Pasqua junts? Falten molt pocs dies… La Iasmin ens ha dit que en Mikhaïl vindrà de Tel-Aviv.

A en Samuel li va saber greu d’assabentar-se per la Míriam que en Mikhaïl tenia la intenció de passar la Pasqua a Jerusalem. Comprenia que estigués enamorat de la Iasmin i ella d’ell, i que mantinguessin una correspondència permanent, però tant li costava d’escriure-li de tant en tant?

—Ja m’agradaria celebrar la Pasqua amb vosaltres, però dependrà de la Ruth i de la Kàssia.

—Aquest any, la nostra Pasqua coincideix amb el Nabi Musa dels àrabs i amb la Pasqua dels cristians —li va recordar la Míriam.

—El Nabi Musa és gairebé una festa jueva. Al capdavall s’honra la memòria de Moisès.

—Hi serà la Dina? —va voler saber la Míriam.

—La Dina és una dona extraordinària, que viu per fer feliç els altres. Farà el que calgui per complaure en Mohamed, la seva jove Salma, l’Aia i en Rami. El nen li ha fet recuperar el somriure. Fa uns quants dies em va dir que ser àvia era el millor que li havia passat a la vida.

—Que maco que és en Rami! —va dir la Míriam.

—Sí que ho és, i sobretot és molt intel·ligent i alegre.

Es van acomiadar a les portes de la Ciutat Vella. En Samuel rumiava que cada dia li agradava més la companyia de la Míriam i li hauria agradat saber si a ella li passava el mateix.

Aquell 4 d’abril de 1920, Jerusalem estava de festa. Àrabs, jueus i cristians es barrejaven pels carrers i omplien de gom a gom la Ciutat Vella.

En Louis s’havia despertat inquiet. Feia uns dies que era a l’Hort de l’Esperança i, tot i que sempre procurava no alarmar els seus amics, en aquella ocasió no havia pogut deixar de compartir la seva preocupació amb en Samuel.

—No entenc per què el governador Storrs ha cedit a la petició dels Husseini que la processó passi per la ciutat.

—Bé, els Husseini són una família important i el batlle és un Husseini, no sé per què t’inquieta.

—Perquè és evident que cada dia hi ha més friccions entre els àrabs i els jueus, i el governador Storrs hauria de procurar que no es produïssin incidents. D’altra banda, la processó sempre ha vorejat la ciutat, no l’ha travessat mai. Sé que el doctor Weizmann ha parlat amb el governador…

—A sir Ronald Storrs no li agrada que ningú li digui què ha de fer, i molt menys Chaim Weizmann, que s’ha situat al capdavant de la Comissió Sionista —va admetre en Samuel.

—Storrs hauria d’evitar qualsevol conflicte després dels fets de Tel Haj…, que ha estat una tragèdia que ha costat vides.

—Sí, ja ho sé, però a Jerusalem no hi pot passar res d’això. Tranquil, Louis.

—Em reuniré amb uns amics; estarem atents al que pugui passar.

—La millor manera que no passi res és que no ens posem nerviosos i no responguem a cap provocació. Els àrabs no són els nostres enemics —va sentenciar en Samuel.

—Mira, no n’estic tan segur. Has llegit algun dels seus pamflets? Ens anomenen «porcs»…

—No ens hem de deixar influir pels grups nacionalistes que ens veuen com un perill. Hem de saber estar al nostre lloc.

Poc després d’anar-se’n en Louis, la Kàssia i la Ruth van dir a en Samuel que anirien a la Ciutat Vella.

—No trigarem gaire, ja saps que la Dina vol que celebrem junts el Nabi Musa. L’Aia ha dit a la Marinna que la seva mare des d’ahir que cuina. M’alegra que ens puguem reunir tots al voltant d’una taula —va dir la Kàssia.

En Samuel també n’estava content. No tenien gaires ocasions d’estar tots junts. Malgrat que a en Mohamed se’l veia feliç amb la Salma i a la Marinna amb l’Ígor, sempre que coincidien transmetien una tensió encomanadissa. De tota manera, després de la pèrdua de l’Ahmed i de la Zaida, la Dina feia l’impossible per mantenir la normalitat i per res del món no haurien declinat la invitació. El seu nét Rami, el fill de l’Aia, i en Wadi, el fill de la Salma i en Mohamed, havien estat un bàlsam per a les ferides. La Salma encara no feia un mes que havia donat a llum en Wadi i l’infant havia omplert d’alegria i orgull en Mohamed. Per a la jove havia estat un alleujament haver portat al món aquell nen que li afermava el vincle amb el marit. No en tenia cap queixa, però de tant en tant veia que la mirada d’en Mohamed es perdia en el rostre de la Marinna.

En Netanel s’havia ofert per acompanyar la Ruth i la Kàssia a la visita a la Ciutat Vella. La Marinna i l’Ígor també havien sortit a primera hora per participar en les celebracions dels jerosolimitans. En Samuel havia insistit que aquell dia fessin festa i així podia aprofitar el matí, lluminós, per anar a veure amics, entre els quals la família Jonah. En Iossi i la Judith volien celebrar la Pasqua a casa, però havien cedit a la doble celebració de la Dina: el Nabi Musa i la Pasqua jueva.

En Samuel es va quedar sol a la casa, assaborint aquella solitud inesperada. La vida en comunitat, malgrat que tothom fos respectuós amb els altres, no permetia cap moment d’intimitat. Així, doncs, es va asseure en un vell balancí que li havia fet l’Ariel i, aprofitant el silenci, es va posar a llegir.

Fins a última hora del matí no es va assabentar de la tragèdia. En Daniel, el fill de la Míriam, va arribar corrents a l’Hort de l’Esperança i, amb llàgrimes als ulls, li va demanar que anés amb ell.

—La meva mare diu que vinguis… És horrorós! És horrorós, ens estan matant.

En Samuel va córrer darrere d’ell, bo i intentant que li expliqués què passava, però el jove era incapaç de donar una explicació coherent.

—El germà del muftí Husseini. Ha estat ell —anava dient en Daniel amb la veu mig nuada.

—Però què ha fet Hajj Amin al-Husseini? —va intentar saber en Samuel, que feia esforços per córrer al ritme d’en Daniel i notava una opressió al pit.

Abans d’entrar a la Ciutat Vella van topar amb la multitud i el caos. En Daniel va recular, atemorit, quan va sentir un grup d’àrabs que cridava: «Mort als jueus!». Per a en Samuel, aquell crit va ser com si l’haguessin travessat amb un ganivet. Es van mirar de resguardar en un portal, però tot just havien recuperat l’alè van tornar a arrencar a córrer sense rumb fix, fins que en Samuel ja no va poder seguir-lo perquè s’ofegava. Al seu voltant, la gent corria cridant. Estava marejat i confós i no va reaccionar fins que uns vailets amb pals a les mans van començar a repartir garrotades a dos homes grans que buscaven refugi al barri jueu. En Samuel s’hi va enfrontar cridant-los que deixessin els pals, però un dels joves el va colpejar tot dient: «Palestina és nostra!». També van clavar cops de bastó a en Daniel, que va caure a terra enmig d’un bassal de sang. Va ser l’última cosa que va veure en Samuel abans que una puntada de peu al cap el deixés inconscient.

Aquells nois es devien donar per satisfets perquè els van deixar allà a terra al mig del carrer. En Samuel va trigar una bona estona a tornar en si; al costat seu, en Daniel, amb els ulls negats de llàgrimes, intentava reanimar-lo.

Amb penes i treballs va aconseguir posar-se dret per continuar fugint d’aquella follia que s’havia apoderat de la ciutat. Van sentir trets i van veure grups d’àrabs armats amb pistoles que s’enfrontaven a altres homes que també anaven armats.

—Aquests són jueus —va assenyalar en Daniel.

En Samuel no va respondre, estava pendent d’una desena de ferits que hi havia a pocs metres d’ells. S’hi van acostar.

—On són els britànics? —va preguntar, més per a si mateix que no pas adreçant-se a en Daniel, conscient que el jove no tenia la resposta.

Es van topar amb un altre grup d’àrabs disposats a assaltar cases de jueus i van sentir els crits de terror dels habitants. Van tornar a rebre i, en aquesta ocasió, un dels atacants, que brandava un sabre, es va llançar sobre en Daniel i el va ferir a la cuixa. En Samuel va mirar d’ajudar el jove, però no hi va arribar a temps. Primer va sentir un soroll sec i tot seguit va notar un dolor profund que li travessava l’espatlla. Van caure tots dos a terra i allà van rebre una altra tanda de coces i d’insults. En Samuel va tenir la impressió que la vida se li escolava i va perdre el coneixement. Li havien disparat.

Quan va tornar en si, es va trobar a terra en una casa que no va reconèixer. Va intentar buscar en Daniel amb la mirada perquè no es veia capaç d’articular ni un sol mot. Una dona ja gran li va passar un drap humit per la cara i li va dir que no es mogués.

—Estigues quiet, que aquí estàs fora de perill.

Ell va mirar d’aixecar-se, però va haver de desistir pel dolor profund que li anava de l’espatlla al pit.

—Alguns dels nostres han aconseguit plantar-los cara, però ens han massacrat —li va explicar la dona.

Un home, també ja gran, se li va ajupir al costat i li va donar un got d’aigua.

—Beu, t’anirà bé. La cama del noi no té gaire bon aspecte, però no podem sortir a buscar cap metge. Encara se sent la fressa de la lluita. Heu tingut sort que no us matessin. Aquells desgraciats estaven rabiosos perquè no havien pogut tirar a terra la porta de casa nostra. Alguns dels nostres veïns no han estat tan afortunats, els han assaltat la casa i els han deixat malferits. Quins desgraciats, els era ben igual apallissar dones i criatures! Ja et pots ben creure que heu tingut sort, us han donat per morts i us han deixat a terra. Hem vist el que passava per una escletxa de la finestra de dalt i de seguida que hem pogut us hem arrossegat cap a dins.

No eren els únics. En Samuel va veure dos homes més i tres dones també estirats a terra, al damunt d’un cobrellit. Els qui els havien rescatat no donaven l’abast per atendre tothom com bonament podien.

Li feia mal tot el cos, però amb un gran esforç va alçar el cap de terra. L’amo de la casa el va intentar ajudar.

—A poc a poc, a poc a poc… No pots anar enlloc. Aquí, si més no, esteu fora de perill. El meu pare era ferrer i va tenir el caprici de fer la porta de ferro forjat.

—Què ha passat? —va murmurar.

—No ho sé, només et puc dir que, quan volíem sortir de casa, de sobte hem vist un munt d’àrabs que corrien pel carrer cridant «mort als jueus!» i dient-nos «porcs». Ens hem espantat i hem decidit protegir-nos de la turba. No et vull aclaparar amb el que hem vist…

—Però què ho ha provocat, tot això? —va tornar a preguntar en Samuel, buscant una resposta que l’home no li donava.

—Ja t’ho he dit, no ho sé.

I encara que li ho hagués dit no l’hauria sentit perquè havia tornat a perdre el coneixement.

Van passar unes hores que a tothom li van semblar interminables abans que s’assentés de nou la calma. L’amo de la casa es va passar molta estona escodrinyant des de la finestra de dalt abans no va gosar sortir a buscar ajuda. No va trigar gaire a tornar, però ho va fer aclaparat. Sense adreçar-se a ningú en concret, va explicar el que sabia.

—Hi ha centenars de ferits arreu, àrabs, jueus i també cristians. Diuen que la culpa l’ha tinguda un dels Husseini, el germà del batlle. Els britànics no han estat capaços de fer-hi res. Prop d’aquí, han violat la filla d’un bon amic nostre… —L’home va esclatar a plorar, aclaparat pel que havia succeït.

Amb l’ajuda de l’amo de la casa, en Daniel va aconseguir acostar-se fins al racó on estava estès en Samuel. Li feia mal la cama. La ferida del sabre gairebé li havia arribat a l’os. En Samuel semblava perdut en un estat de letargia, de manera que cap dels dos no va ser capaç de consolar l’altre, però van estar junts fins que l’home se’ls va acostar per preguntar-los a qui havia d’avisar. En Daniel va demanar que busquessin la seva mare i el seu oncle Iossi.

—El meu oncle és metge i viu a prop d’aquí, a dues illes de cases —va explicar.

—Ah, però si tu ets el nebot d’en Iossi Jonah! Com és que no me n’havia adonat! L’Abraham Jonah i jo érem molt amics i conec molt bé el seu fill Iossi. I a tu també, tu ets el fill de la Míriam, la germana de la Judith, la muller d’en Iossi.

—Sí, això mateix.

L’home va dir que es deia Barak, i la seva esposa, Deborah, i que havien fet el possible per ajudar els qui havien demanat refugi a casa seva.

Quan en Daniel va veure entrar el seu oncle Iossi es va posar a plorar.

—I la mare? On és la mare? —va preguntar, angoixat.

—Està bé, no et preocupis. He vingut sol perquè no volia que corregués cap perill. En Barak m’ajudarà a portar-vos a casa meva i allà us podré atendre —va dir mentre l’examinava ràpidament.

—No m’enganyis, estàs segur que la meva mare està bé? —va insistir en Daniel.

—No t’enganyo, no ho sabria pas fer —va respondre en Iossi.

Van haver d’improvisar un baiard per traslladar en Daniel. No podia caminar. Quant a en Samuel, havia perdut molta sang i a penes podia mantenir-se conscient, tenia febre i en Iossi trobava que el seu estat era preocupant.

—M’estimo més no moure’l d’aquí. El podries traslladar a un llit? —va demanar a en Barak.

Així ho van fer. Després li va donar un beuratge que el va sumir en un son profund i llavors li van extreure la bala que se li havia incrustat a l’espatlla, a prop de la clavícula.

La batalla havia acabat i la ciutat intentava recuperar la normalitat de mica en mica. Però aquell dia d’abril del 1920 el desacord entre àrabs i jueus havia obert una via.

Durant dos dies i dues nits, en Samuel va lluitar per la vida. En Iossi passava per casa dels Barak tan bon punt tenia un moment i es desesperava de veure que el seu amic no millorava. A cal metge també s’hi amuntegaven els ferits i ni amb l’ajuda de la Míriam no eren capaços d’atendre’ls degudament a tots. Va ser a la tarda del tercer dia quan, a la fi, en Samuel va obrir els ulls i va veure en Iossi i la Míriam al seu costat. Semblaven amoïnats; a les cares s’hi reflectien les marques del cansament i del dolor.

—Què ha passat? —va dir per fi, fent un esforç per articular aquelles paraules que semblava que no li volien sortir de la gola.

—Ets viu, i amb això ja n’hi ha prou —li va respondre en Iossi en un to amarg.

—Què ha passat? —va insistir, desesperat.

—Tranquil·litza’t, has de reposar. —La veu d’en Mikhaïl el va sobresaltar.

—Tu… tu… ets aquí… —En veure que el noi estava fora de perill, es va calmar.

—Vaig arribar el dia de la Pasqua a primera hora del matí. La Iasmin em va dir que la Dina havia organitzat un dinar per celebrar el Nabi Musa i que tots hi estàvem convidats. Vaig pensar que et donaria una sorpresa, encara que la Iasmin ja em va avisar que segurament sabries que tenia intenció de venir —li va explicar en Mikhaïl.

—No s’ha de cansar, ja hi haurà temps per a explicacions —els va tallar en Iossi.

—Vull saber què ha passat. —La veu d’en Samuel aleshores era de súplica.

—No pateixis —va insistir en Iossi.

—Però està amoïnat i no ho deixarà d’estar fins que no li expliquem què ha passat. —En Louis havia sortit de la penombra i va avançar fins al llit.

—Louis… —va dir en Samuel amb un fil de veu, reconfortat de veure el seu amic.

—Hajj Amin al-Husseini va desencadenar l’infern. Es va presentar amb un retrat de Faisal davant la multitud, que va començar a cridar «Palestina és la nostra terra!» i tothom es va tornar boig… Van començar a atacar el barri jueu i tots els qui es trobaven pel camí —va explicar en Louis.

—No simplifiquem les coses —el va interrompre en Mikhaïl—. És evident que Hajj Amin al-Husseini volia provocar el que ha succeït. Per què, si no, hi havia tants homes armats amb pals, ganivets i pistoles? Tot estava preparat i l’incompetent del governador, sir Ronald Storrs, no va ser capaç de controlar la situació.

—I com ho podia fer si té poc més d’un centenar de policies? Ell mateix es va haver de refugiar al seu quarter general de l’hospici austríac —va respondre la Míriam.

—Hauria d’haver fet cas al doctor Weizmann, que ja el va avisar que no era una bona idea això de permetre que la processó travessés la Ciutat Vella. I, per postres, els britànics només estaven pendents de protegir els cristians que celebraven la cerimònia del Foc Sagrat al Sant Sepulcre, tot i que allà també es va desencadenar l’infern. Pel que sembla, hi va haver un enfrontament entre siríacs i coptes…, no em preguntis per què. L’únic que sabem és que Jabotinski va decidir fer-se càrrec de la situació pel seu compte i va sortir amb alguns dels seus amics per intentar frenar els àrabs i protegir el barri jueu. Una gran equivocació, perquè l’únic que va aconseguir va ser encendre els ànims i empitjorar-ho tot plegat. Hi va haver trets i morts. Van perdre la vida cinc jueus i quatre àrabs i hi va haver centenars de ferits, encara que en això nosaltres ens hem endut la pitjor part, ja que la majoria dels ferits són jueus —va explicar en Louis.

—Ara Storrs busca culpables i ha fet detenir alguns dels agitadors. Amin al-Husseini ja no és a Jerusalem. Ha fugit, però ha empresonat Jabotinski —va afegir en Iossi.

—I per acabar-ho d’adobar, alguns homes de Storrs diuen que la culpa és dels bolxevics —va afirmar en Mikhaïl amb ràbia.

En Samuel va tancar els ulls intentant absorbir tot el que li explicaven. Estava marejat, cansat, no tenia ganes de viure.

—I la Kàssia i la Ruth…? Elles eren a la ciutat amb en Netanel —va preguntar a la fi.

—La Ruth està molt greu, li van clavar una punyalada, igual que a en Netanel, que va intentar protegir-les. La Kàssia està bé, amb un braç trencat i força masegada però bé —li va respondre en Iossi.

—La Marinna… la Marinna està ferida i l’Ígor ha estat a punt de perdre la vida —va afegir en Mikhaïl.

—A la meva germana, la va trepitjar una colla quan mirava d’ajudar una gent gran que fugia buscant refugi. La van tirar a terra, li van clavar una coça al cap, la van apallissar… —La Míriam no es podia contenir les llàgrimes.

En Samuel intentava parar atenció al que li deien, però li costava d’entendre les paraules. Li havia semblat que la Ruth i la Kàssia estaven ferides, però era realment així? I de la Marinna, què li n’havien dit?

Va veure l’expressió crispada d’en Iossi i també que la Míriam s’eixugava les llàgrimes amb el dors de la mà.

—A la Judith…, què li ha passat?

—Ha perdut la visió, no sé si la recuperarà —va respondre en Iossi amb tanta desolació com ràbia.

En Samuel va tornar a tancar els ulls. No volia sentir res més. S’estimava més enfonsar-se en el son que li impedia de sentir-hi.

—Necessita descansar —va demanar en Iossi quan va veure el gest de dolor que se li dibuixava als llavis. Un dolor que no tenia res a veure amb el cos, sinó amb les profunditats de l’ànima, el mateix dolor que l’esquinçava, a ell.

A desgrat seu, en Samuel va començar a passar més temps despert. S’hauria estimat més aprofitar les penombres de la inconsciència, però en Iossi s’havia ficat al cap que havia de viure i la Míriam hi col·laborava.

El consolava sentir la mà tèbia de la Míriam al front. Li somreia amb tristesa i li portava menjar amb l’esperança que es recuperés aviat, encara que, en realitat, no calia que anés darrere d’en Barak i la Deborah. Ells també feien el que podien pel benestar d’en Samuel. L’havien acollit a casa i el tractaven com si fos de la família.

La Deborah li va explicar que tenia un fill que vivia a Galilea i que els havia deixat per amor a una socialista que havia vingut de Rússia, una dona forta i valenta, deia ella de la seva jove, però que li havia trencat el cor perquè se li havia endut el seu únic fill a fer de pagès, a compartir les inclemències del temps i la duresa de la terra amb altres somiadors com ella.

En Samuel no sabia si feia gaire que era a casa d’en Barak i la Deborah i, tot i que els agraïa el que feien per ell, enyorava l’Hort de l’Esperança. L’inquietava no poder veure amb els seus ulls els estralls que havien fet els avalots del Nabi Musa.

Va demanar a en Iossi que l’hi portessin, però el seu amic s’hi va resistir.

—Estàs molt feble encara, espera’t una mica. A més, encara hi pot haver aldarulls. He llegit al diari que a la Conferència de San Remo les potències han decidit lliurar Palestina a la Gran Bretanya. El primer ministre, Lloyd George, ha acceptat el mandat.

—I això és dolent? —va preguntar en Samuel, cansat.

En Iossi no va saber què respondre-li; sincerament, no ho sabia.

Una tarda, la Deborah va entrar inquieta a l’habitació on hi havia en Samuel. Se li va acostar al llit i li va dir fluixet:

—Un àrab et vol veure, diu que és amic teu. Ha vingut amb una dona.

—Fes-los passar —va respondre ell, sense pensar en qui podia ser.

La Deborah va quedar sorpresa quan es va adonar que se li il·luminava el rostre en veure aquell jove àrab d’aire decidit però de gestos tímids que s’aturava al pas de la porta mentre la dona que l’acompanyava es dirigia, ben decidida, a la vora del llit.

—Mohamed! Dina! —Aleshores en Samuel va deixar anar de cop totes les llàgrimes que se li havien acumulat durant tants i tants dies.

En Mohamed se li va acostar, li va posar una mà damunt del braç i l’hi va estrènyer lleugerament. No va deixar escapar ni una sola llàgrima, però els ulls li brillaven d’aguantar-se-les. La Dina, en canvi, plorava desconsoladament.

—No t’hem vingut a veure abans perquè Jerusalem ja no és un lloc segur per a ningú —va dir en Mohamed—. No gosava entrar al barri jueu, però ja coneixes la meva mare, m’ha dit que d’avui no passava, que si no l’acompanyava, vindria tota sola. Jo… no sé si ens volies veure…

En Samuel va estrènyer la mà de la Dina. Tenia una mà de dona forta, que sabia el que era el treball, però també regalava la calidesa de l’amistat.

—Dina…, gràcies. Només de veure-us ja em trobo més bé —li va dir ell, somrient.

—Que no t’ho deia jo? Et pensaves que el que havia passat torbaria l’afecte que ens tenim? Impossible! No coneixeu en Samuel com jo. —Les paraules de la Dina reflectien l’orgull de saber que no es podia equivocar respecte de l’home que jeia allí, masegat, l’home que s’havia guanyat la confiança i el respecte de l’Ahmed, el seu marit.

—Em sap greu el que va passar. No hauria d’haver succeït. —En Mohamed no sabia com explicar al seu amic els esdeveniments del Nabi Musa.

—Nosaltres també hem patit. Al meu germà Hassan li van disparar un tret i va estar a punt de morir. Encara està convalescent, igual que el meu nebot, en Khaled. Per a l’únic que ha servit tant de patiment és perquè la meva cunyada Laila es despertés del dolor en què l’havia sumit la pèrdua del primogènit i ara es torni a ocupar de la casa. Quin remei! Té el marit i el fill que no es poden moure. En Hassan ha perdut part del peu dret. Quedarà coix per sempre —li va explicar la Dina amb consternació.

—No pateixis per l’Hort de l’Esperança. La meva mare, l’Aia i la Salma han atès en tot moment la Kàssia i la Marinna. L’Ígor és el que està malament, igual que la Ruth. El pobre Netanel es recupera a poc a poc, però encara no es pot moure. L’Anastàsia també hi va cada dia i en Jeremies dedica tot el temps que pot a les vostres oliveres i als fruiters, igual que jo —li va explicar en Mohamed.

—L’Aia, la Salma i jo ens multipliquem, anem de cal meu germà a casa vostra, però ja ens apanyem com podem —va continuar la Dina.

En Samuel, que no resava d’ençà que era un infant, va dir en silenci una oració per donar gràcies al Totpoderós perquè tot i la tempesta no s’haguessin trencat aquells llaços que unien tots els qui compartien la terra de l’Hort de l’Esperança.

—En Iossi diu que demà podràs tornar a casa. En Jeremies et vol venir a buscar, jo l’acompanyaré; ja és l’hora que tornis —va fer en Mohamed.

Aquella va ser la primera nit que va dormir bé. La Dina i en Mohamed li havien tornat la pau amb ell mateix.

L’endemà va notar que les hores transcorrien amb una lentitud desconeguda. Es delia per tornar a l’Hort de l’Esperança. Havia demanat a en Barak que l’ajudés a vestir-se per estar preparat. La Míriam l’havia anat a veure a mig matí.

—En Daniel ja té la cama més bé i diu que demà vol anar a l’Hort de l’Esperança —li va dir.

—Que no hi vagi, que se li podria infectar la ferida.

—El meu cunyat diu que aviat li donarà l’alta.

—I la Judith?

Els ulls de la Míriam es van omplir de dolor. La seva germana encara no s’havia recuperat del xoc d’aquella violència amb què l’havien castigat. No hi veia, no parlava, amb prou feines es movia.

La Iasmin s’ocupava nit i dia de la seva mare perquè en Iossi no podia deixar d’atendre els malalts que se li acumulaven davant la porta. De primer, els àrabs no havien gosat d’anar a veure el metge jueu per por que no els volgués rebre. Però en Iossi era el fill de l’Abraham, un jerosolimità, i aquella era la seva ciutat, i els homes que hi vivien, els seus veïns; la religió no els havia enfrontat mai, de manera que, per més que lamentés el que havia passat a la Judith i als seus amics, no sentia gens ni mica d’odi.

La Míriam treballava sense parar ajudant el seu cunyat. S’havia convertit en una bona infermera, gairebé igual com ho havia estat la Judith. El treball li calmava l’ànima, perquè mentre atenia el dolor dels altres no pensava en el seu. Donava gràcies a Déu perquè el seu fill n’havia sortit ben parat, però no trobava la pau quan veia els ulls buits de la seva germana i els esforços de la Iasmin per reconfortar la seva mare. La noia havia renunciat a acompanyar en Mikhaïl a Tel-Aviv, havia tancat al calaix dels somnis el desig de casar-se amb aquell jove impetuós que feia vibrar amb notes tristes les cordes del violí.

L’Hort de l’Esperança feia olor de tristesa, suposant que la tristesa fes alguna flaire. Almenys això és el que va sentir en Samuel quan, amb l’ajuda d’en Jeremies i en Mohamed, va travessar la porta de casa seva. La Kàssia, amb el braç en un cabestrell, el va abraçar plorant, i l’Aia s’hi va afegir espontàniament. La Dina estava atrafegada preparant el dinar.

En Samuel va insistir que l’ajudessin a arribar fins on hi havia la Ruth, que estava enllitada amb uns quants talls a la cara i un de greu provocat per una ganivetada que li havia travessat la part superior del pulmó dret. En Iossi encara no s’explicava com la Ruth havia pogut sobreviure.

La Marinna havia perdut el fill que esperava. En Samuel no sabia que estigués embarassada, però la Kàssia li ho va dir. La Marinna era per a ell el més semblant a una filla, i li va fer molt de mal veure-li la cara desfigurada pels cops i la cama masegada, però més que res es va fixar que en la seva expressió es traslluïa un dolor més agut, una cosa així com la incomprensió.

L’Ígor, segons li va dir a cau d’orella en Jeremies, era més mort que viu. S’havia interposat entre la Marinna i els agressors, encara que no havia pogut evitar que els apunyalessin a tots dos. Li havien deixat la cara desfigurada fins al punt que costava de reconèixer-hi les seves nobles faccions.

Va trobar en Netanel més bé del que s’esperava. Li havien trencat una cama i una ganivetada que li anava de l’ull dret a la barbeta l’havia deixat marcat per sempre més.

L’Anastàsia es va acostar a en Samuel i se’l va mirar amb pena. Al fons dels ulls, hi va veure la resta de l’amor que un dia havia sentit per ell.

—No t’hi encaparris més del compte. La casa està organitzada. La Dina s’ha ocupat de tot i l’Aia i la Salma hi han ajudat molt, sense amoïnar-se de les queixes dels seus fills. En Rami anava cridant perquè la seva mare li fes cas, però ella no ha deixat ni un moment la Ruth i la Marinna, ni tan sols la Kàssia, que ja saps com és, que no vol que ningú faci res per ella. La meva filla també ve a donar un cop de mà —li va explicar l’Anastàsia.

—Ja estic més bé i aquest braç no serà cap impediment per poder-me fer càrrec de tot —li va assegurar la Kàssia.

—No et permetré de fer esforços. Ja t’he dit que no us deixaré sols fins que no estigueu tots bé —va sentenciar la Dina, plantant-se davant la Kàssia.

Les dues dones s’apreciaven. Tenien la mateixa edat i en els anys que havien passat compartint els horts s’havien conegut perfectament.

En Samuel es va adonar que sense la Dina i la seva família no haurien pogut tirar endavant. L’aclaparava veure que l’Aia i la Salma anaven i venien tot el dia per ajudar-lo en el que calgués. En general, la que hi anava a primera hora era l’Aia, mentre que la Salma ajudava a can Hassan i la Laila. La Dina havia agafat el comandament de totes dues famílies i, si bé a en Samuel no se li escapava que s’havia envellit molt en els últims temps, també veia que la mateixa energia de tota la vida encara l’empenyia a ajudar a qui ho necessités.

Tant l’Aia com la Salma procuraven no portar els nens a cals veïns. No volien entristir encara més la Marinna, que no havia superat la pèrdua del fill que no havia arribat a néixer.

De mica en mica, la rutina es va anar instal·lant a les seves vides. En Samuel semblava que es trobava més bé i en Netanel també. L’apotecari moscovita insistia que havia de tornar a la feina, malgrat que encara no s’hagués refet del tot de les ferides. En una de les seves visites, la Míriam també els va assegurar que en Daniel es moria de ganes de tornar a la feina del laboratori.

—Quan en Iossi l’hi permeti, vindrà, encara que sigui amb crosses.

Qui més preocupava en Samuel era la Ruth, i no només per l’abast de les ferides, sinó perquè havia caigut en un estat de depressió del qual era difícil fer-la sortir. Per molt que la Kàssia intentés animar-la, la Ruth semblava que havia perdut les ganes de viure. No deia res, ni tan sols es lamentava del mal que li feien els talls, que li havien deixat un seguit de cicatrius als braços i a la cara. El seu silenci, segons la Kàssia, era el pitjor.

Un vespre en què la Dina es va presentar a portar-los el sopar, en Samuel li va encomanar que digués a en Mohamed que hi volia parlar.

—Necessito comprendre, Dina, necessito que en Mohamed m’expliqui per què s’ha produït aquesta tragèdia.

La Dina se’l va mirar amb aprensió, però va fer que sí. Ella mateixa no parava de demanar insistentment al seu fill que li expliqués com havia pogut passar aquella follia. Ella, com en Samuel, també necessitava entendre-ho.

«Si no hagués estat per Cemal Paixà, aquell sanguinari que havia arrabassat la vida de l’Ahmed, potser fins i tot hauria sentit nostàlgia de l’època en què vivien governats pel soldà otomà», va confessar amb rubor a en Samuel, i ell va donar-li la raó.

L’endemà, en Mohamed el va anar a veure quan tornava de la pedrera. Se’l veia cansat i preocupat.

—Tot va bé a la pedrera?

—Sí, tot rutlla com cal, encara que els homes estan inquiets. Això del Nabi Musa ens ha deixat cicatrius a tots, nafres d’aquelles que no es veuen —li va respondre en Mohamed.

—No seríem homes si no sentíssim dolor i ràbia. Tots hem patit.

—Sí, nosaltres també hem tingut molts ferits.

—Nosaltres… vosaltres… Per què parlem així, Mohamed? Qui sou vosaltres? Qui som nosaltres? Que no som els mateixos que hem estat sempre? Què és el que ens diferencia?

—Nosaltres som àrabs; vosaltres, jueus; d’altres, cristians…

—I què? Vols dir que importa a algú el Déu a qui resi cadascú? I els que no resem, què? —En Samuel mirava en Mohamed als ulls.

—Et sento parlar i penso com tu, però, després, quan surto aquí fora, veig que les coses són diferents, que els homes som diferents.

—Diferents? Jo no ho crec, que siguem diferents. Tots tenim dues mans, dos peus, un cap… Tots naixem de mare. Tots tenim por, estimem, odiem, som ingrats, gelosos… Qui ho diu, que som diferents? Ningú no és més, ni millor, que un altre.

—En això t’equivoques; hi ha homes que són millors que d’altres, Samuel. El meu pare ho era.

—Sí, tens raó, hi ha homes que són bons.

—Tu ho ets, el meu pare ho deia. —La mirada d’en Mohamed estava carregada de sinceritat.

—El teu pare m’il·luminava amb la seva bondat, però jo, tot i que no sóc malvat, no sóc com ell. Sóc un home i prou, Mohamed, un home com qualsevol altre home. Vaig viure molts anys amb l’estigma de ser jueu. A la universitat era diferent de tots els meus amics. I no perquè fes res que no fessin ells, sinó perquè només dient que era jueu ja n’hi havia prou perquè em veiessin i em sentissin diferent. Una sola paraula, «jueu», em convertia en una persona especial. Hi havia amics que em deien: «No t’amoïnis, a mi m’és igual, que siguis jueu», però el sol fet de dir-ho ja implicava condescendència. Ara sembla que tu i jo som diferents perquè tu ets àrab i jo jueu. Quina bogeria! —El lament d’en Samuel era amarg.

En Mohamed va acotar el cap uns segons mentre ordenava les idees. El desconcertava un cop més.

—Volem la mateixa terra —va respondre finalment.

—Compartim la mateixa terra —va rebatre en Samuel, sincer.

—Era nostra abans que vinguéssiu.

—Pertanyia als turcs, que governaven aquí des de feia quatre segles. Però, malgrat els turcs, aquesta és la terra dels teus avantpassats i dels meus. Jo no sento que sigui meva, simplement que hi tenim les arrels i per això hi hem tornat.

—I què hi hem de fer nosaltres? Permetre que de mica en mica us apropieu de les nostres terres? —En Mohamed se’l mirava de fit a fit.

—Quedar-nos les vostres terres? Nosaltres vam comprar aquest tros de terra a la família Aban, te’n recordes? Els jueus que han anat arribant a Palestina han comprat terres a qui els les han volgut vendre; que jo sàpiga, ningú no n’ha robat cap. No m’agrada com ho planteges, Mohamed, altre cop el nosaltres i el vosaltres. Que no podem viure junts? O és que no hem estat bons veïns tots aquests anys? La teva mare fa setmanes que ens cuida, no passa ni un dia que no vingui amb algun dels seus plats. La teva germana Aia, a més d’ajudar la Kàssia amb les feines més pesades, també està pendent de la Marinna. Es passa hores amb ella, de vegades parlen, d’altres callen, però la seva presència la reconforta. No, a l’Hort de l’Esperança no hi ha nosaltres ni vosaltres, aquí tots som iguals; digue’m on veus les diferències.

—T’hauries d’haver fet poeta. Quan et sento, les teves paraules em commouen i em convencen, però ja t’ho he dit: a fora les coses no són iguals i ni les teves paraules carregades de bones intencions no poden canviar la realitat.

—La realitat serà el que vulguem que sigui —va sentenciar en Samuel.

—Em sap greu, Samuel, em sap greu de debò, però les coses no van bé. Entre els meus n’hi ha que us veuen com un perill per al nostre futur, per als nostres interessos. Els preocupa que els jueus continueu venint a Palestina, però, sobretot, les promeses dels britànics. Us han promès una llar en una terra que no els pertany. Molts maleeixen la declaració del ministre Balfour.

—Ajuda’m a llevar-me, vull sortir perquè a aquesta hora ja se sent l’olor de gessamí. És una olor que m’agrada. La teva mare en va regalar un esqueix a la Kàssia quan vam venir a viure a l’Hort de l’Esperança.

Quan l’ajudava a incorporar-se, en Mohamed es va adonar que estava molt prim. Llavors van sortir de la casa caminant a poc a poc, van arribar fins a la tanca i es van asseure en un petit pedrís. En Samuel va agafar la petaca i va començar a embolicar un parell de cigarrets. Van fumar en silenci.

Hi estaven bé, l’un al costat de l’altre, per això no els calien paraules per gaudir d’aquell moment en què el sol es començava a amagar i deixava un fulgor rogenc al cel.

Feien les últimes pipades quan van veure arribar en Louis. En veure el seu amic, en Samuel va somriure. A la seva manera, en Louis s’havia fet càrrec de l’Hort de l’Esperança. Nit rere nit hi anava a dormir i procurava que tot estigués en ordre en aquella casa on tothom s’anava recuperant de les ferides del dia del Nabi Musa.

—No hauries de ser aquí —va dir a en Samuel a tall de salutació mentre abraçava en Mohamed.

—Sempre va bé respirar l’aire del capvespre —va respondre en Samuel, agafant altre cop la petaca i passant-la a en Louis, el qual va acceptar-la amb un somriure.

—Com tenim la Ruth, avui? —va preguntar en Louis, preocupat.

—Amb prou feines ha articulat un parell de paraules per agrair a la Dina el pastís de pistatxos que li havia fet.

—No acabo d’entendre per què està tan abatuda. —A les paraules d’en Louis hi havia un deix de retret.

—Estàvem parlant del que va passar —el va tallar en Samuel per desviar la conversa.

—Tampoc no és tan difícil d’entendre: el que passa és que tu tens una visió romàntica de la vida i et negues a veure les coses amb el prisma de la realitat —li va dir en Louis mentre li donava un cop suau a l’espatlla.

—Això és el que jo li dic —el va interrompre en Mohamed.

—La realitat no és res més que el reflex de les accions dels homes; per tant, la realitat es pot canviar —va respondre en Samuel, que no estava disposat a cedir ni un pam en la seva posició.

—El món està canviant; admeto que el canvi es deu a l’acció dels homes, no podria ser d’una altra manera, però el cas és que de vegades es posen en marxa unes forces que són imparables. Ara mateix, a Sèvres, a França, les grans potències s’estan acabant de repartir el Pròxim Orient. Arribaran a un acord, ens el voldran imposar, els uns l’acceptaran, els altres no…, però tindrà conseqüències per a nosaltres, per a tots els palestins, tant per als que són àrabs com per als que són jueus. —El to de veu d’en Louis era solemne.

—Les coses ja estan canviant; de fet els britànics ja governen Palestina. Avui s’espera l’arribada de l’alt comissionat —va recordar en Mohamed.

—Exactament, sir Herbert Samuel ja ha arribat i us asseguro que ha estat tot un espectacle. Els britànics tenen un gran sentit teatral del poder. Ha estat rebut amb salves de fins a disset canonades. Pel que he sentit, s’instal·larà a la seu del govern, a la Fortalesa Augusta, i té la intenció de reunir-se amb totes les comunitats i d’escoltar-les —va continuar explicant en Louis.

—És jueu —va dir en Mohamed, i amb aquestes dues paraules deia molt més que la religió de l’alt comissionat.

—Sí, és jueu, però això no el fa ni millor ni pitjor; també podria ser que per als jueus palestins encara fos pitjor, que sir Herbert sigui jueu, perquè s’obstinarà a demostrar que és imparcial i això el pot portar a cometre alguna injustícia amb nosaltres —va dir en Louis.

—Fa calor —es va queixar en Samuel, espantant amb la mà un mosquit que el rondava i que semblava disposat a clavar-li el fibló.

—Noi, som a trenta de juny, què vols? Podem continuar la xerrada a dintre, i així no t’hauràs de barallar amb els mosquits —va proposar en Louis.

—Jo me’n vaig a casa. Ma mare ja deu protestar perquè trigo. Potser encara trobaré en Wadi despert. La Salma ja sap que quan torno de la pedrera m’agrada jugar amb el nen.

En Mohamed es va acomiadar amb certa sensació d’alleujament. Estava massa cansat per prolongar una conversa sobre política, perquè, al cap i a la fi, es tractava de política. De tota manera, no havia pas mentit en allò de veure en Wadi. Tenia moltes ganes de veure i abraçar el seu fill.

En Samuel es va recolzar en en Louis per caminar. Feia més de dos mesos que aquella bala perduda l’havia ferit i encara se sentia feble.

Van entrar a la casa i hi van trobar la Kàssia llegint. L’Ígor i la Marinna eren a la seva habitació i la Ruth s’havia endormiscat.

—Teniu el sopar a taula. La Dina ha portat humus i jo he preparat una amanida. Em sembla que me’n vaig a descansar, que demà hi ha molta feina. Fa una estona he dut el sopar a en Netanel i he vist que al laboratori li cal una bona repassada. S’ha de fregar el terra i netejar les finestres —els va dir la Kàssia.

—A poc a poc, Kàssia, tot plegat fa quinze dies que treballem —va respondre en Samuel.

—Això s’ha acabat. Aquí sembla més que siguem en un hospital que en una explotació agrícola. Si continueu així, al laboratori s’hi faran teranyines. No podem seguir lamentant el que va passar. Som vius, la resta no té importància.

—A tu et van trencar un braç i et van deixar uns quants blaus, però els altres no en vam sortir tan ben parats —va protestar en Samuel.

—Dóna gràcies a Déu que aquella bala no et matés. A la Marinna, li ha tocat el pitjor perquè va perdre el fill, i la pobra Judith s’ha tornat…, no ho sé, ha perdut el seny, però als altres, només ens queden les cicatrius. Han passat més de dos mesos, ja n’hi ha prou de gemegar. Tu estàs en condicions de treballar més al laboratori. En Netanel ja ho fa i és més gran que tu. Jo no puc ser a tot arreu. Quant a l’Ígor, ha tornat a la pedrera i així i tot no deixa de fer la seva feina a l’hort. I ja que en parlem…, en fi, trobo que ara és tan bon moment per fer-ho com qualsevol altre…

La Kàssia va respirar fondo, es va mirar en Samuel i després en Louis. Notava que estaven alerta, pendents del que els diria.

—Ens calen més mans per treballar la terra, altrament es faran malbé els conreus. He pensat que hauríem d’ampliar la comunitat. La Míriam m’ha dit que hi ha un grup de jueus que busquen feina. Aquí els podem donar sostre i treball. Per què no aneu demà a la ciutat a conèixer-los? —Tot i el pas dels anys, la Kàssia continuava exercint el lideratge a la comunitat.

—Vols convertir l’Hort de l’Esperança en un quibuts? —li va preguntar en Louis.

—El cas és que s’hi assembla força, a un quibuts —va respondre la Kàssia.

—Però no ho és —va replicar en Louis.

—Jo no sé si seré capaç de viure amb desconeguts —va protestar en Samuel.

—I què érem nosaltres quan ens vam veure per primera vegada? Podem construir una altra casa per als nous. L’Ígor treballa a la pedrera, la Marinna al laboratori i vosaltres…

—Tots treballem la terra, mai no ho hem deixat de fer —va saltar en Samuel.

—La feina dura del camp, la feien l’Ariel i en Jacob, i ho saps prou bé. A més, ens fem vells i ens cal gent amb esperança, amb la mateixa esperança que teníem nosaltres quan vam arribar aquí. —Els plans de la Kàssia eren incontestables.

—Té raó —va acceptar en Louis—. No hem de ser egoistes. Demà anirem a veure en Iossi perquè ens presenti aquesta gent i després decidirem. Què en pensen l’Ígor i la Marinna?

—A la Marinna de petita li vam ensenyar que ningú no ha de tenir més que els altres, que hem de compartir i que res no ens pertany.

La Kàssia gairebé es va emocionar recordant els seus ideals socialistes, que havia compartit amb en Jacob, el seu marit. Com el trobava a faltar! En Jacob li havia ensenyat tot el que sabia.

—I la Ruth i l’Ígor? No podem prendre cap decisió sense comptar-hi —els va recordar en Samuel.

—A la Ruth li és igual i l’Ígor és un socialista de debò. No fa gaire que em va dir que a vegades pensa que la Marinna i ell se n’haurien d’anar a un quibuts.

Pel to de veu de la Kàssia, en Samuel va entendre per què se li havia ficat al cap de transformar l’Hort de l’Esperança.

—No tenim prou espai per a un quibuts. Estirant molt, aquí podem albergar una altra família; pel que fa a la terra, no donarà pas més fruits perquè la treballi més gent.

Malgrat els seus arguments, en Samuel sabia que havia perdut la batalla contra la Kàssia.

Un cop més, les seves vides van fer un tomb. En Iossi els va presentar un grup de russos que acabava d’arribar de París. Estava format per dos homes de mitjana edat, tres dones, una parella d’avis i tres criatures.

Un dels homes, que va dir que es deia Moshé, va explicar les penes i fatics que havien passat per arribar a Palestina. Havien fugit de Rússia poc després de la revolució. Tots havien col·laborat en la instauració del nou règim, el mateix Moshé confessava que havia estat amb els bolxevics. Però la revolució no havia acabat amb la desigualtat ni amb l’estigma dels jueus.

—Vivíem a Kíev, on jo treballava de periodista, i la meva dona, en una impremta. Érem una família modesta, sense més luxes que els llibres, però, així i tot, els meus camarades trobaven que teníem massa, i per això vam haver de compartir casa nostra amb d’altres que encara tenien menys. No vam pas protestar. Per això havíem donat suport a la revolució. Però no n’hi va haver prou. Les noves autoritats desconfien dels jueus. Diuen que molts de nosaltres no som sinó burgesos, a més de sionistes; a altres jueus els retreuen que mantinguin les velles tradicions, com anar a la sinagoga, fins i tot fa un any, el 1919, van decidir prohibir les organitzacions sionistes. Ens acusaven de donar suport a l’imperialisme. Ja ho veus, nosaltres, que havíem posat tot l’afany en la revolució, de cop i volta vam passar a ser sospitosos. Es va considerar contrarevolucionària qualsevol manifestació a favor del sionisme o del judaisme. A l’Eva, la meva dona, la van tenir tres dies detinguda. Algú la va denunciar per parlar en hebreu. Una denúncia falsa, perquè el seu coneixement de l’hebreu és molt elemental. Un bon amic que gaudeix de la confiança del soviet de Moscou va aconseguir que l’alliberessin. Hi ha jueus que ocupen llocs importants al nou Estat. Jueus que han deixat de ser-ho i que tenen la revolució com a única religió.

»L’Eva es va salvar, però els meus pares i els seus, no. Nosaltres som de Proskúrov, i allà, l’Exèrcit Blanc hi va dur a terme una matança, igual que a Denikin, Berditxef, Shitomir… i tants altres llocs. I ja ho veus, els jueus hem tornat a patir els pogroms. Tant hi feia que a un poble hi arribessin forces de l’Exèrcit Roig com del Blanc; al final, els jueus ens convertíem en les víctimes. Si hi ha un lloc de Rússia on es paga car ser jueu és a Ucraïna. Per això n’hem fugit. Ens vam gastar tot el que teníem en suborns, però a la fi vam poder embarcar a Odessa.

En Moshé els va presentar l’Eva i els seus tres fills. L’altra parella eren un mestre i la seva dona que havien aconseguit fugir amb els seus pares, ja grans. La tercera dona, curiosament callada i amb la mirada perduda, se’ls havia afegit pel camí. Les tropes de l’Exèrcit Blanc havien arrasat el seu poble i li havien assassinat el marit i els fills. Ella, que segons deia s’anomenava Sofia, havia sobreviscut, però no sabia explicar com. L’havien trobat desemparada i van decidir que anés amb ells. Què podien fer, si no, per ajudar-la?

Van escoltar en Moshé en silenci, impressionats de tant de patiment. Igual de tràgic era el relat dels altres ucraïnesos, si bé ells, al contrari que en Moshé, que es volia quedar a Jerusalem, estaven decidits a instal·lar-se en un quibuts. En Iossi observava en Louis i en Samuel, convençut que ni l’un ni l’altre no els posaria cap impediment per integrar-se a l’Hort de l’Esperança.

Quan en Samuel i en Louis van arribar amb els ucraïnesos, la Kàssia ja els havia buidat el nou cobert on guardaven les eines i arreus de llaurar per fer-los lloc.

—Us haureu de construir una casa, ja us hi ajudarem. Aquí treballem tots sense distinció, no hi ha feina que facin els homes que no puguem fer nosaltres. L’Hort de l’Esperança no és un quibuts, però ens regim per normes semblants. Aquí tot ho decidim en comunitat i el que tenim ho compartim —va explicar la Kàssia als nouvinguts.

—I és important que tingueu bones relacions amb els nostres veïns —va afegir la Marinna.

—Són àrabs palestins i ens hi uneix una profunda amistat. Els devem moltes coses. —Les paraules d’en Samuel van sonar a advertència.

Llevat d’en Moshé, la seva dona i els tres fills, els altres van emprendre el camí cap a la vall de Jezreel. Gràcies a la mà esquerra d’en Iossi, els van acceptar en un quibuts.

La Kàssia va quedar decebuda. Li hauria agradat que es quedessin a l’Hort de l’Esperança, però comprenia l’ànsia d’aquells homes i dones de formar part d’un quibuts, on podrien fer realitat la utopia d’una societat igualitària.

En Samuel va notar la contrarietat d’en Mohamed quan li va anunciar que una nova família s’havia instal·lat a l’Hort de l’Esperança.

—La terra no dóna per a tant —va assenyalar en Mohamed.

—Doncs ens haurem d’apanyar. No els podíem pas deixar abandonats. La Kàssia té raó, ens fem vells i necessitem l’energia dels joves. A més, a vosaltres no us afecta que ampliem la comunitat. La teva casa i el teu hort són teus —li va recordar en Samuel, molest per la reticència d’en Mohamed.

—Sí, vau ser molt generosos amb nosaltres —va respondre el jove sense gaire entusiasme.

La Ruth tampoc no es veia gaire animada amb la presència d’en Moshé i l’Eva.

—Ja no som joves. Anys enrere, teníem l’ànim dels pioners i érem unes somiadores, però ara… Ja anava bé com estàvem —va confessar la Ruth a la Kàssia.

—Tens raó, però precisament perquè ens fem velles necessitem gent jove que ho tiri endavant. La Marinna i l’Ígor no es poden fer càrrec de tot; en Louis va i ve, i en Samuel i en Netanel tenen el laboratori.

—Però no per això deixen de treballar la terra —li va recordar la Ruth.

—No tant com caldria, i nosaltres no ens podem cuidar de tot.

—L’Ígor i la Marinna tindran fills —va dir la Ruth.

—Espero que sí, però fins que no arribin…

Per a alegria de totes dues àvies, la Marinna no va trigar a anunciar-los que tornava a estar embarassada. L’Ígor semblava més feliç que la mateixa Marinna.

—Ja era hora que vingués una criatura a l’Hort de l’Esperança! —va exclamar en Louis quan ho va saber.

—De fet, ara ja n’hi ha tres de nous, els d’en Moshé i l’Eva —li va recordar la Marinna.

—Ja són gairebé adults. Jo em refereixo a una criatura nostra, d’aquesta família —va puntualitzar en Louis, abraçant-la.

—I ja que estem d’enhorabona per l’embaràs de la Marinna, jo també us he de donar una notícia.

Tots van callar, expectants davant l’anunci d’en Samuel. La Kàssia se’l va mirar amb preocupació, la Ruth amb curiositat i en Louis amb desconcert.

—Em caso amb la Míriam —els va anunciar amb un somriure.

Durant uns minuts tots es van posar a parlar alhora. No era que no s’haguessin adonat que entre la Míriam i en Samuel hi havia una relació especial que pretenien amagar als altres, però cap no s’havia imaginat que s’arribessin a casar. La Míriam era vídua i tenia un fill, en Daniel, el seu bé més preat, i en Samuel semblava que s’hagués acomodat a la situació de conco. D’altra banda, ja passava dels cinquanta, una edat en què pocs homes es llancen a l’aventura del matrimoni.

—Vindrà a viure aquí? —va voler saber la Kàssia.

—Sí, em penso que sí. A la Míriam li fa l’efecte que a en Daniel no li agradaria de veure’m a casa seva, ocupant el lloc del seu pare, i que val més que tots dos vinguin cap aquí. Doncs bé, què us sembla?

El van felicitar sincerament. Estimaven en Samuel, reconeixien la vàlua de la Míriam i sentien afecte per en Daniel. Al noi, li aniria bé de tenir un pare.

—Haurem d’ampliar la casa —va dir la Kàssia, entusiasmada.

—Potser no caldrà. La Míriam i jo dormirem a la meva habitació i en Daniel pot ocupar la que tenia l’Ígor abans de casar-se.

—I si teniu fills? Val més que ampliem la casa —va insistir la Kàssia.

—Fills? Quines coses que dius! No tinc edat per tenir fills.

—Tu potser ja ets gran, però la Míriam encara és jove —li va replicar la Kàssia.

—Ja no és cap nena —li va recordar en Samuel.

—Esclar que no, però que jo sàpiga té trenta-cinc anys, i a aquesta edat les dones encara poden tenir fills. La meva mare en tenia quaranta quan vaig néixer jo —va respondre la Ruth.

Van transmetre les bones noves als seus veïns, els Ziad. L’Aia estava al corrent de l’embaràs de la Marinna fins i tot abans que la seva amiga li ho digués. Ho havia intuït en veure com es movia i sobretot com es posava la mà damunt la panxa, intentant protegir el fill que duia dins seu. En Mohamed es va sorprendre de la decisió d’en Samuel. No se l’imaginava casat. Però s’alegrava sincerament que estigués feliç. La Dina va prometre que s’encarregaria de fer el pastís de noces, aquell que tant agradava a en Samuel.

—M’alegrarà de veure’t casat abans de morir-me —va dir la Dina a en Samuel.

—Vaja, com si ser solter fos una cosa terrible! I no presumeixis de vella, que tenim la mateixa edat —va respondre en Samuel amb un somriure.

—La solitud no és bona —va replicar la Dina.

—Jo no estic sol, us tinc a vosaltres, la Kàssia, la Ruth, la Marinna i l’Ígor, en Mikhaïl…

—En Mikhaïl? Em sembla que ens tens a tots menys el noi. T’estima, d’acord, però a contracor. Mira, m’alegro que et casis amb la Míriam, és una bona persona… Em sap tant de greu això de la seva germana, la Judith… Creus que algun dia hi tornarà a veure?

—En Iossi no ho creu.

—Per què es va desencadenar aquella follia? —es va lamentar la Dina, recordant el Nabi Musa.

—Hem d’oblidar-ho, tots n’hem patit les conseqüències.

—La Judith no ho podrà oblidar mai —va sentenciar la Dina.

Tot i haver pres la decisió de casar-se, en Samuel dubtava. De fet, havia estat la Míriam qui li havia demanat matrimoni.

—Som massa grans per anar-nos amagant així. Ens hauríem de casar. Estem bé junts i, encara que jo no sigui la dona amb qui havies somiat, podem ser feliços. No t’enganyo, mai no oblidaré el meu marit, però ell és mort.

En Samuel va acceptar el raonament de la Míriam. Com ella, també estava cansat d’amagar-se. Semblaven dos adolescents amb por de ser enxampats. Ella tenia raó, no era la dona amb qui havia somiat, ja que en els seus somnis sempre apareixia la Irina, però ara ja s’hi havia resignat. Estarien bé junts.

Com era d’esperar, en Daniel no va entomar la notícia amb gaire entusiasme. Apreciava en Samuel, però, tal com ja s’havia pensat la Míriam, no volia que ocupés el lloc del seu pare. Traslladar-se a l’Hort de l’Esperança seria l’única manera que en Daniel no hagués de veure en Samuel al vell llit de matrimoni. L’única cosa que li sabia greu a la Míriam era allunyar-se de la Judith, que la necessitava molt; tanmateix, va quedar amb en Samuel que treballaria a l’Hort de l’Esperança però que també passaria cada dia per can Iossi i la Judith per estar amb la seva germana i ajudar el seu cunyat.

Es van casar en una sinagoga de la Ciutat Vella. Tots els membres de la família Ziad van assistir a la cerimònia. Més tard, en Samuel va saber que els amics d’en Mohamed li ho havien recriminat. El germà de la Dina, en Hassan, també hi va anar, amb la Laila i en Khaled. Tampoc no hi va faltar en Mikhaïl, que en els últims mesos anava sovint a Jerusalem a veure la Iasmin, la filla d’en Iossi i la Judith.

Els joves lamentaven que els esdeveniments del Nabi Musa haguessin frustrat els seus plans d’iniciar una vida junts a Tel-Aviv, però ni la Iasmin hauria estat capaç de deixar la seva mare sola ni en Mikhaïl li hauria demanat que ho fes, per tant, s’havien de conformar a veure’s dos o tres cops al mes.

En Samuel havia tingut por que en Mikhaïl se saltés el seu casament, i per això va retardar el moment de donar-li la notícia; el jove, si bé va reaccionar amb tristesa, el va felicitar.

—Fa temps que t’hauries d’haver casat, i val més que ho facis amb la Míriam, que és una bona persona.

—M’alegro que ho trobis bé —va respondre ell, més tranquil.

En Mikhaïl va callar uns segons i després se’l va mirar fixament als ulls.

—Quan era petit somiava que et casaves amb la Irina i et quedaves amb nosaltres per sempre. Pensava en mi i només en mi. Ho havia perdut tot: pares, país i destí, i només us tenia a vosaltres. Em vaig sentir traït quan te’n vas anar, no t’ho vaig perdonar mai.

—Ja ho sé; encara no m’ho has perdonat.

—No et vull enganyar, quan te’n vas anar, vaig deixar de confiar en tu. La Marie em deia que quan em fes home t’entendria.

—I m’has entès? —li va preguntar en Samuel, expectant.

—Encara que ho arribés a entendre, no t’ho podria perdonar.

Es van mirar de fit a fit i l’un va llegir en l’altre el desig d’abraçar-se, però no van ser capaços de fer-ho.

—La Marie t’estimava molt —va dir en Samuel per trencar la tensió.

—Sí, ella ha estat el millor que he tingut després dels meus pares. Va ser una barreja d’àvia i de mare. No l’oblidaré mai.

Aquella conversa va donar a en Samuel la serenitat que li calia per casar-se amb la Míriam.

La convivència li va resultar més fàcil del que es pensava. La Míriam tenia molt de caràcter i mai no s’alterava ni deia una paraula més alta que l’altra. A en Samuel i els altres habitants de l’Hort de l’Esperança els va sorprendre que parlés en sefardita amb en Daniel.

La Míriam havia explicat a en Samuel que havia après a parlar castellà amb la seva àvia, la mare del seu pare. La família de la Judith i la Míriam eren d’origen sefardita per part de pare. Per part de mare, tenien les arrels a Hebron des del principi dels temps.

—La família de la meva mare no tenia gaires mitjans, tot just una casa, unes terres de conreu i uns quants animals. El meu pare va néixer a Jerusalem, com també el seu pare, el seu avi i el seu besavi, però eren originaris de Toledo, a Espanya. Quan els seus avantpassats es van haver d’exiliar després de l’edicte d’expulsió dictat pels Reis Catòlics, van fugir a Salònica, on es guanyaven la vida fent de comerciants.

—I per què se’n van anar de Salònica? —va voler saber en Samuel.

—Una part de la família va decidir que, ja que havien perdut una pàtria, podien mirar de recuperar la pàtria ancestral i llavors van venir a Jerusalem. Aquí es van dedicar a vendre oli. El meu pare parlava amb sa mare en castellà i la meva àvia ens parlava a nosaltres en sefardita. És una llengua preciosa. Saps què? La Judith i jo conservem com un tresor la clau de la casa dels meus avantpassats a Toledo. Sempre somiem d’anar-hi… La meva àvia deia que Toledo era més bonic que Jerusalem, i això que no la coneixia, aquella ciutat; ho havia sentit dir a la seva mare, i aquesta a la seva i així durant segles, fins avui.

Els pares de la Míriam s’havien conegut per casualitat. Un familiar de la mare que vivia a Jerusalem es va posar malalt i va passar a ser pacient de l’Abraham, el pare d’en Iossi. Quan la mare de la Míriam va venir a Jerusalem amb els seus pares a veure el seu parent, va conèixer el que havia de ser el seu marit i amb qui havia de tenir dues filles. Més endavant, la Judith es va casar amb en Iossi, el fill de l’Abraham, i ella amb un oficial que servia l’exèrcit del soldà. Totes dues s’havien casat molt enamorades i havien estat felices.

Una matinada, en Mohamed es va presentar a l’Hort de l’Esperança: la Dina tenia molta febre i li costava respirar.

En Samuel es va vestir d’una revolada i va despertar en Daniel perquè anés a buscar en Iossi. L’Ígor es va oferir a acompanyar el noi, perquè a aquelles hores del matí era perillós córrer sol per la Ciutat Vella.

En Samuel va fer tot el que va poder per abaixar la febre de la Dina, perquè sabia quins medicaments s’havien de fer servir. Però com que no era metge, encara que sospitava quin podia ser l’origen del mal, anava comptant els minuts mentre esperava en Iossi.

—Té pneumònia —va sentenciar el metge. Després va dir a en Samuel que li subministrés un dels seus preparats.

L’Aia estava pàl·lida i tremolosa, no es podia imaginar la vida sense la seva mare. Tan bon punt en Iossi va sortir de l’habitació, el va seguir.

—No es morirà, oi?

—Faré tot el que pugui per curar-la —li va prometre en Iossi.

La Dina encara era jove, tot i que la pèrdua del seu home li havia llevat anys de vida. Estava cansada i, si hagués tingut un altre temperament, ja s’hauria rendit.

Van passar unes setmanes d’angoixa. L’Aia no es movia del capçal del llit de la seva mare i la Salma es feia càrrec de la feina de la casa, a més de cuidar en Wadi i en Rami. En Mohamed passava les hores a la pedrera desitjós de tornar a casa. En Hassan i la Laila anaven cada dia a veure la malalta. Fins i tot en Khaled, que continuava formant part de les tropes de Faisal, va obtenir un permís per anar a veure la seva tia malalta. La Kàssia va decidir no moure’s del costat de la Dina i es rellevaven amb l’Aia perquè la jove pogués reposar. Tots els habitants de l’Hort de l’Esperança van viure la malaltia com si els malalts fossin ells. Estimaven sincerament la Dina i hi tenien un deute de gratitud per tots els esforços que havia fet, sobretot després dels avalots del Nabi Musa.

Quan es va haver recuperat i va tenir prou força per llevar-se, en Mohamed va convidar els seus amics a compartir el sopar del divendres.

Van parlar i van riure i, si no hagués estat perquè la Dina estava tan feble, s’hi haurien quedat fins a la matinada.

—No ens confiem, encara està convalescent —va advertir en Iossi.

L’1 de maig de 1921 va tornar a esclatar la violència. Aquest cop a Jaffa. Hi va haver una desfilada de treballadors jueus autoritzada pels britànics. No l’haurien d’haver fet. Per als àrabs, aquella desfilada va ser una provocació. Com va esclatar l’infern? Això es preguntava en Samuel, commocionat per les notícies que arribaven de Tel-Aviv. Grups d’àrabs palestins van començar a atacar els jueus al port vell i després van assaltar habitatges i botigues. Els fets es van saldar amb morts i nombrosos ferits a tots dos bàndols.

En Louis intentava convèncer en Samuel perquè entrés a l’exèrcit secret que s’havia organitzat a la clandestinitat, del qual ell era membre actiu, però en Samuel s’hi negava.

—Ja t’he dit en més d’una ocasió que no crec que la solució sigui l’enfrontament amb els àrabs. A més, no tinc edat per a aventures.

—Encara ets jove, tens cinquanta anys —va replicar en Louis—. Que et fa por lluitar?

—No ho sé, no he lluitat mai, però sé que no vull tenir a la consciència la mort de cap ésser humà, això sí que ho sé. Només… només en una ocasió m’hauria agradat de matar… Sí, hauria mort l’home que va lliurar el meu pare a l’Okhrana.

—Això vol dir que ets capaç de matar, però no és això el que volem, simplement ens volem defensar, hem d’estar preparats per enfrontar-nos a successos com els del Nabi Musa o l’atac de Jaffa. Què et penses que van fer els britànics? Quan ells van arribar, ja hi havia morts —va respondre en Louis.

—Hem d’acabar amb aquesta bogeria. Diré a en Mohamed que organitzi una reunió amb l’Omar Salem. Aquest home està ben relacionat amb les principals famílies àrabs palestines. Coneix bé els Husseini, els Dajani i els Khalidi, i els Nashashibi també. Alguna cosa podrem fer que no sigui barallar-nos.

—I en nom de qui parlaràs? Ni tan sols t’has apuntat a la Histadrut.

Pocs dies després, en Mohamed els va anunciar que l’Omar Salem estava disposat a convidar-los a casa seva. En Samuel s’hi va fer acompanyar per en Louis. Necessitava que li expliquessin per què s’havia desfermat aquella follia.

—M’han dit que la policia àrab també ha intervingut en els atacs. No acabo d’entendre què passa —va dir en Samuel al seu amfitrió.

L’Omar Salem el respectava. Sabia que l’Ahmed Ziad hi havia confiat. En Mohamed també en parlava bé.

—Jo què hi puc dir? Tinc la mateixa informació que vosaltres. Em saben greu aquestes morts. Però calia que els jueus desfilessin per Jaffa? Entre nosaltres hi ha preocupació, cada cop vénen més jueus a Palestina, ens compren les terres i nosaltres ens quedem sense feina… Els nostres camperols, els fellah, comencen a ser pàries a la nostra pròpia terra.

—Altre cop la mateixa excusa? —va protestar en Samuel—. És cert que molts jueus han decidit tornar a aquesta terra, però amb això ja n’hi ha prou per posar-se a disparar?

—Els britànics no han complert les promeses. Ens van prometre que donarien suport la creació d’un gran país àrab, ho van prometre al xerif Hussain, ho van prometre a Faisal, i què ha passat? Ens han enganyat —va continuar l’Omar.

—Jo vaig lluitar al costat de Faisal, vam ajudar els britànics a vèncer els turcs, vaig batallar per una pàtria —el va interrompre en Mohamed, irat.

—I què tenen a veure les mentides dels britànics amb els jueus? Per què ens ataqueu a nosaltres? Que no podem compartir la terra? No podem viure junts? —Al to d’en Samuel hi havia decepció i cansament.

—Heu de comprendre que no podem acceptar que el Fons Nacional Jueu continuï amb la seva política de comprar-nos les terres. Què ens quedarà, si no? Els britànics juguen amb nosaltres. Van permetre a Faisal de convertir-se en rei de Síria, però de quina Síria? Ens van enganyar. Síria havia d’incloure el Líban i Palestina, però el que han fet és traçar fronteres entre els territoris i dividir el Màixriq. Els britànics i els francesos s’han repartit l’imperi otomà. Volíem ser independents, però ells no creuen que siguem capaços de governar-nos tots sols, i per això han decidit quedar-se aquí i tirar endavant la política del «divideix per vèncer». Què és el que es va firmar al Tractat de Sèvres? No ho saps? S’hi va firmar la traïció als àrabs. Ens tracten com si, a més d’haver derrotat els turcs, també ens haguessin vençut a nosaltres —va afirmar l’Omar Salem amb ràbia.

—Què vols que et digui, que tens raó? Doncs sí, tens raó. No han complert les promeses, però què té a veure això amb nosaltres? Per què ens hem de barallar àrabs i jueus?

L’Omar va vacil·lar abans de respondre; semblava que buscava les paraules per fer-li entendre el que passava.

En Louis escoltava en silenci, atent a les paraules de l’Omar, que va tornar a parlar.

—Us donaré la meva opinió de per què passa el que passa. Els europeus, sobretot els britànics i els francesos, han convertit en colònies tot el nord de l’Àfrica: Algèria, Líbia, Tunísia, el Marroc… Mireu enrere. No és res d’estrany que entre nosaltres, entre els àrabs, hagi ressorgit la força per tornar a ser el que havíem estat abans que ens dominessin els turcs. Compartim el mateix Déu, la mateixa religió, la mateixa llengua, els mateixos costums, tenim una història comuna, per què no hem de ser una nació? —L’Omar va clavar la mirada en els ulls d’en Samuel.

—I què té a veure això amb nosaltres? —va insistir en Samuel, tossut.

—Per als britànics i els francesos va ser una sort que el soldà decidís participar en la Gran Guerra i donar suport a Alemanya. Va ser l’excusa perfecta per continuar ampliant els dominis dels seus imperis a l’Àfrica i a l’Orient. Des del primer moment es van posar d’acord per repartir-se les terres de l’imperi otomà. El problema dels britànics, que és el que ens ha portat fins aquí, és que han fet massa promeses i han adquirit compromisos contradictoris. D’una banda, van acordar amb França que es repartirien l’imperi otomà, i ja sabem que aquest és l’acord que finalment han complert. Però és que, d’altra banda, també es van comprometre amb el xerif Hussain que donarien suport a un Estat àrab independent. Mentien, per descomptat, no ho pensaven fer perquè ja havien acordat amb els seus amics francesos dividir-se la Gran Síria, l’Iraq… El Màixriq, la terra que havia de ser la terra dels àrabs, l’han trossejat i hi han establert fronteres inexistents. I el tercer problema és que, a més, han promès als jueus una llar aquí, a Palestina. Com han gosat fer-ho si aquesta terra no és seva? És prou clar que aquests tres compromisos són impossibles de conciliar. De fet, mai no han pensat ni a intentar-ho, sempre han sabut que ens trairien. Al Tractat de Sèvres confirmen el que he dit. No tan sols han vençut els turcs, sinó que també creuen que han vençut els àrabs.

L’Omar va tornar a callar tot esperant la reacció dels seus convidats.

En Louis va respondre, avançant-se a en Samuel.

—Bé, ja hem arribat a la situació actual. I ara què?

—Ara resulta que els francesos han expulsat Faisal de Síria i no volen saber res del seu pare, el xerif Hussain —va respondre en Mohamed.

—Sí, han enganyat Faisal, no ho negaré, però ell tampoc no ha trobat el suport que esperava entre els sirians i s’està incomplint l’acord a què va arribar amb el doctor Weizmann. No oblidem que Faisal acceptava que els jueus ens poguéssim establir a Palestina —va assenyalar en Louis.

—Això només és una part de la veritat. Sí, Faisal va demostrar ser molt generós en acceptar que els jueus us establíssiu a Palestina, no va posar objeccions al fet que visquéssiu dins la gran pàtria de què ell havia de ser el cap principal. Faisal no va dir res que fos equívoc: si tothom complia allò que s’havia acordat, ell també ho faria, altrament no se sentiria obligat pel pacte amb Weizmann —va intervenir en Mohamed. Al capdavall, coneixia bé Faisal perquè havia lluitat al seu costat.

—Pel que fa als problemes de Faisal a Síria…, en fi, els patriotes sirians es van passar mesos elaborant un programa comú per presentar-lo a la comissió formada pels nord-americans King i Crane. Teníem esperances en aquesta comissió i en les promeses de Wilson, el president dels Estats Units. Quines paraules tan fantàstiques que va pronunciar a la Conferència de París sobre la llibertat dels pobles i el seu dret a governar-se. Ens van enganyar, no van tenir en compte les decisions del Congrés General Sirià, per això es va haver de fer un pas endavant i proclamar Faisal rei de Síria. En aquesta proclamació no s’aspirava a res que no ens haguéssim guanyat, que no s’hagués acordat quan lluitàvem al costat dels britànics per posar fi a l’imperi otomà. Però els britànics ens van tornar a trair i se’n van desentendre, bo i deixant Síria als francesos. I aquests no s’han ni molestat a respectar Faisal —va acabar d’explicar l’Omar.

—Si hem pogut viure junts en el passat, també ha de ser possible que ho continuem fent en el futur. —A la veu d’en Samuel hi havia un deix de súplica.

—És difícil saber què ens portarà el futur. Jo no sóc partidari de la violència, ni de bon tros, encara que comprenc la frustració dels meus germans àrabs i, sobretot, el seu temor que els britànics us permetin d’arrabassar-nos la nostra terra. I això de la desfilada de jueus a Jaffa ha estat una provocació per part vostra —va afirmar l’Omar.

—Tens raó —va acceptar en Samuel—. Aquesta desfilada no s’hauria hagut de fer.

—Els britànics juguen a dues bandes. De vegades es mostren partidaris de la declaració de Balfour i d’altres intenten congraciar-se amb els àrabs, ens fan la vida impossible i restringeixen la immigració —va assenyalar en Louis.

—Doncs tenim un enemic comú —va concloure en Mohamed.

—Hi hem de trobar una solució —va insistir en Samuel, en una súplica que no podia tenir resposta.

En Ben, el fill de l’Ígor i la Marinna, va néixer quatre mesos abans que la Dalida, la filla d’en Samuel i la Míriam. Per a tothom va ser una sorpresa que, poc després del casament, la Míriam anunciés que estava embarassada. En Samuel va ser el primer sorprès i, malgrat que va procurar mostrar-se alegre, no estava segur de si volia tenir un fill.

El matrimoni va resultar més plaent del que s’esperava, però pensava que era massa gran per tenir fills.

En Daniel va rebre la Dalida com un afront i ho va retreure a la seva mare.

—És ridícul que a la teva edat tinguis fills.

Però la Míriam no va fer cas del disgust del seu fill i del poc entusiasme d’en Samuel. Aquella nena l’omplia d’alegria.

Mentrestant, semblava que a Palestina s’hagués instaurat una treva, això sí, fràgil, des de l’arribada del nou governador, sir Herbert Samuel, tot i que els àrabs palestins no se’n refiaven perquè era d’origen jueu. Els jueus palestins no van trigar a entendre que sir Herbert era sobretot anglès i que no mouria ni un dit a favor dels interessos jueus si aquests xocaven amb els de l’imperi britànic.

Havia adoptat decisions que els uns i els altres havien rebut amb reticència. D’una banda, va excarcerar Jabotinski, però, de l’altra, també va indultar Amin al-Husseini, al qual els jueus assenyalaven com el responsable directe de la tragèdia del Nabi Musa i de la restricció de la immigració de jueus a Palestina.

Tanmateix, aquesta tènue treva els va permetre a tots de viure amb una certa calma, encara que a en Samuel el preocupava que en Louis s’impliqués cada cop més en la Haganà, l’organització clandestina d’autodefensa, hereva del Hashomer.

—Has d’acceptar que hem d’estar preparats per defensar-nos nosaltres mateixos, no podem posar les nostres vides en mans dels britànics —va insistir en Louis.

—El que hem de fer és refiar-nos els uns dels altres. Tu parles d’estar preparat per lluitar, jo parlo d’evitar la lluita —va respondre en Samuel.

—El nostre objectiu és la defensa, no l’atac. Que potser has sentit a dir que la Haganà hagi atacat algun àrab?

Parlaven, però no es convencien l’un a l’altre. En Louis respectava els àrabs palestins, hi tenia bons amics, però no s’enganyava respecte del futur. Així i tot, mirava de continuar estrenyent els llaços amb els qui eren amics seus i sempre que podia anava a casa d’en Mohamed, ja que, com per a en Samuel, els Ziad eren de la família.

En Samuel i en Louis es van sentir alleujats quan els britànics van col·locar Faisal al tron de l’Iraq després d’haver-se quedat plegats de braços quan els francesos el van obligar a renunciar al de Síria. I encara que a en Louis l’inquietés que els britànics s’inventessin un regne a Transjordània per a Abdal·là, el germà de Faisal, en Samuel considerava que d’aquesta manera la família del xerif de la Meca rebia si més no una recompensa justa per l’ajuda que havia prestat als britànics.

—Ja que no han aconseguit la gran nació per la qual lluitaven, almenys que cadascú pugui tenir un regne.

—No et deus pas pensar que els britànics s’han inventat aquest regne per pal·liar l’incompliment de les promeses… A ells els convé un Estat que faci de tap entre Palestina i Síria. Els britànics no fan res que no sigui en benefici propi —va respondre en Louis.

Més endavant, en Samuel va haver d’admetre que en Louis tenia raó. Si bé havien ajudat Abdal·là a conservar el seu nou regne davant l’atac de les tribus wahhabites, no van trigar a desentendre-se’n quan els saudites van atacar Hijaz el 1924 i van decidir no prestar l’ajuda que els demanava el xerif. El van abandonar i el xerif Hussain, per evitar un bany de sang, va abdicar en el seu fill Ali.

En Mohamed es va queixar amargament a en Samuel del que havia succeït.

—Són uns traïdors! No han complert cap de les promeses i l’última traïció ha estat permetre als saudites que ataquessin Hijaz i que el xerif s’hagi hagut d’exiliar a Amman. Aquest Ibn Saïd és un bandit, i els seus homes, uns fanàtics —va exclamar en Mohamed.

—Tens raó, els britànics han promès moltes coses a molta gent… Amb Ibn Saïd també van firmar un acord el 1915 en què acceptaven el seu domini d’una part dels territoris àrabs. Ibn Saïd, per la seva banda, s’ha compromès a no permetre la presència d’estrangers a les seves terres sense l’acord de la Gran Bretanya. Diuen que els soldats de Saïd són uns exaltats, se’ls coneix com al-ikhwan i fan una interpretació de l’Alcorà rigorosa —va assenyalar en Louis.

—S’ha acabat el somni d’una gran nació àrab —es va continuar lamentant en Mohamed.

—Encara no s’ha perdut tot. Diuen que el xerif no para quiet i contínuament està fent tractes amb altres cabdills àrabs —li va respondre en Samuel amb poca convicció.

—Els meus amics m’han dit que el xerif Hussain es baralla amb el seu fill Abdal·là, que no vol que el seu pare es fiqui en els assumptes del seu regne. No sé pas quant de temps podran estar junts. Un regne no pot tenir dos prínceps —va dir en Mohamed amb un deix d’amargor.

En Samuel no es veia capaç de tranquil·litzar-lo. Coneixia els vincles d’en Mohamed i la seva família amb el xerif Hussain i els seus fills. Havien combatut amb valor al costat de Faisal, i en Salah, el cosí d’en Mohamed, havia mort lluitant per la gran nació àrab que els havien promès els anglesos. Entenia que estigués decebut.

En Ben, el fill de l’Ígor i la Marinna, havia tornat l’alegria a l’Hort de l’Esperança. Aquella criatura amb aspecte de querubí no deixava ningú indiferent. Era un nen ros, amb uns ulls immensos d’un blau grisós, que sempre estava disposat a fer-ne alguna, però es feia perdonar les entremaliadures penjant-se del coll de qui el renyava. Li agradava ficar-se a cals Ziad, ja que els seus herois eren en Wadi, el fill d’en Mohamed i la Salma, i en Rami, el de l’Aia i en Iussuf. En Wadi i en Rami s’enduien en Ben a totes les seves aventures i ell els seguia entusiasmat.

—Sort que la Dalida és una nena tranquil·la —va dir un dia la Kàssia.

—És que els nens són més moguts —els va disculpar la Míriam—. En Daniel, de petit, tampoc no s’estava mai quiet.

—Sí, però aquests tres un dia ens donaran un disgust.

La Kàssia tenia raó. Una tarda van desaparèixer tots tres. En Rami tenia sis anys, en Wadi, quatre, i en Ben, tres. L’Aia es pensava que els nens eren a l’Hort de l’Esperança i cap al tard se’n va anar a buscar-los, però la Kàssia li va dir, espantada, que es pensava que eren amb ella i la Salma.

—Si han vingut cap aquí, jo mateixa he vist que empenyien la tanca —va respondre l’Aia, molt nerviosa.

Tothom es va posar a buscar les criatures. Quan en Mohamed i l’Ígor van tornar de la pedrera, es van afegir a la recerca.

No els van trobar fins l’endemà al matí. De fet, els va trobar un pagès, que va sentir gemecs que venien d’una antiga sèquia. De primer es va pensar que era un gos que hi havia caigut, però després li va semblar que sentia veus i va anar a buscar ajuda. Tots tres estaven ferits: en Rami s’havia trencat una cama, en Wadi, un colze i una cama, i el més petit, en Ben, tenia una espatlla fora de lloc i un trau molt fondo al cap.

L’aventura els va costar una bona renyada i un càstig. Durant un temps no els van deixar jugar junts, però de seguida que en Ben es va haver recuperat, se les va enginyar per escapolir-se cap a casa dels Ziad.

La Kàssia xalava amb el renou dels nens. En Ben, en Rami i en Wadi no paraven; després hi havia les nenes, la Dalida, la filla d’en Samuel i la Míriam; la Noor, que era la petita de l’Aia, i la Naïma, d’en Mohamed i la Salma, que eren més tranquil·les. També s’afegien a la colla els tres fills d’en Moshé i l’Eva, ja adolescents i més formals que no pas els petits de l’Hort de l’Esperança.

—Ells són el futur —no es cansava de repetir la Kàssia, animant la Marinna perquè tingués més fills. Ella, però, se sentia incòmoda amb els requeriments de la seva mare. Havia perdut l’espontaneïtat de la joventut i a ningú no se li escapava que de vegades s’abstreia en silencis dels quals li costava sortir. Només compartia confidències amb l’Aia.

Per la seva banda, l’Ígor semblava que acceptés aquella distància subtil que la Marinna havia interposat entre tots dos. L’estimava i pensava que en tenia prou de tenir-la al costat, que no havia d’indagar en les boires de la seva mirada, ni obligar-la a sortir dels silencis. Sabia que li era fidel i amb això ja feia. Mai no l’havia enganyat sobre el que sentia per ell i ell ho havia acceptat. Al principi li havia costat tractar amb en Mohamed com a amic i veí que havia de ser. De fet, treballaven junts a la pedrera, sempre s’havia comportat amistosament i no li podia retreure res. En Mohamed mai no havia traspassat el llindar de la correcció amb la Marinna, a qui tractava amb un afecte distant. «Es continuen estimant», es deia baixet l’Ígor, bo i preguntant-se si la Salma veia el mateix. Li queia bé la dona d’en Mohamed. La Marinna era bonica, però la Salma encara ho era més, i sobretot tenia un caràcter dolç i ben disposat amb els altres. L’Ígor pensava que potser hauria estat feliç amb la Salma, un pensament que el sorprenia i que combatia, retraient-se que no havia de pensar en la dona d’en Mohamed. Tanmateix, no es podia enganyar, aquella dona l’atreia amb molta força.

«La Marinna somia amb en Mohamed; en Mohamed somia amb la Marinna; jo somio amb la Salma, i ella, amb qui deu somiar?», pensava, però no gosava esplaiar-se amb ningú, ni tan sols amb la seva mare.

De tant en tant pensava que cap d’ells no tenia coratge. «Si en tinguéssim, en Mohamed se n’aniria amb la Marinna i jo em quedaria amb la Salma», però immediatament es penedia d’aquells pensaments que cada dia el turmentaven més i s’excusava dient-se que venien de la indiferència de la seva dona.

En Samuel, per la seva banda, semblava que es deixava portar pel curs de la vida. Estimava la Míriam, encara que no n’estava enamorat, i començava a sentir afecte per la Dalida, aquella nena no desitjada que quan amb prou feines caminava ja el seguia pertot arreu amb autèntica devoció. Era una nena preciosa, amb els cabells foscos com la mare i els ulls d’un gris blavós com els d’ell. Contràriament als vailets de la casa, la Dalida era tranquil·la, no plorava i era capaç de passar-se hores senceres asseguda a terra jugant amb les nines de roba.

De sobte, un dia la rutina es va interrompre i la Míriam va anunciar que tornava a estar embarassada. En aquesta ocasió, en Samuel no va dissimular el disgust.

—No tinc edat per tenir fills, més aviat per ser avi. Som al 1925; saps quants anys tinc? En faré cinquanta-quatre.

—Els patriarques eren pares a edats més tardanes. No em disculparé pas per tenir un fill. Accepta’l amb alegria —li va respondre la Míriam, reprimint l’enuig.

Per als altres habitants de l’Hort de l’Esperança, l’embaràs de la Míriam també va ser una sorpresa. La van felicitar amb sinceritat i no van fer cas de la contrarietat d’en Samuel. En Daniel, el fill de la Míriam, es va irritar.

—Tens gairebé quaranta anys, mare, vols dir que no ets massa gran per portar fills al món? —li va retreure.

—Tindré els fills que vulgui, no és cosa teva.

La Míriam semblava immune al mal humor d’en Samuel, es va instal·lar en la indiferència i tan sols es va preocupar pel fill que portaria al món. Va néixer al final del 1925 i, tot i les protestes d’en Samuel, es va entestar a posar-li Ezequiel.

—És fill teu, sí, però tenint en compte el poc interès que tens per ell, no sé per què has de triar tu el nom. Es dirà Ezequiel, com el meu avi matern.

A en Samuel li va costar d’acceptar que això de tenir un nen l’havia commogut. Tot d’un plegat li venia a la memòria el seu pare, com li agradava que l’agafés a coll i l’estrenyés al seu pit i el fes sentir segur.

—En Samuel és com tots els homes, troben que tenir un nen els fa sentir més homes —va comentar la Kàssia a la Míriam.

L’any 1925 es va inaugurar la Universitat Hebrea de Jerusalem, que va omplir d’orgull els jueus palestins, però aquell també va ser l’any en què els saudites van conquerir la Meca, la qual cosa desesperava en Mohamed i els seus amics, que deploraven que Ali, fill del xerif, hagués hagut de fugir per salvar la vida.

Els saudites havien posat punt final a més de mil anys de preeminència dels haiximites al govern de la ciutat santa de l’islam.

—Ara sí que s’han acabat totes les esperances que els àrabs tinguem una gran nació —va afirmar en Mohamed, dolgut, a en Samuel i en Louis.

—En Mohamed té raó —va acceptar en Louis—. Els britànics ho han consentit perquè no som res més que les peces d’un tauler d’escacs, i ells ens mouen i ens enfronten segons com els convé.

Així era, almenys els fets ho corroboraven. En Samuel tampoc no havia arribat a entendre per què els britànics havien decidit posar al capdavant del govern de Jerusalem l’home que havia incitat els aldarulls del Nabi Musa. Amin al-Husseini s’havia convertit en muftí de la ciutat per obra i gràcia dels anglesos.

En Mohamed havia explicat a en Samuel que l’Omar Salem i la majoria dels seus amics s’inclinaven per al-Husseini, encara que ell tenia més tirada per Ragheb al-Nashashibi.

—Els Nashashibi són tan patriotes com els Husseini, però com a mínim estan disposats a parlar amb els britànics i amb totes les comunitats —va explicar en Mohamed als seus amics.

L’agost del 1929, la Dalida tenia set anys i l’Ezequiel estava a punt de fer-ne quatre. Com cada any, a Jerusalem feia calor, molta calor. Algú s’ha adonat mai que la major part de guerres i revolucions esclaten a l’estiu? En realitat, la tensió entre les dues comunitats no havia deixat de bategar amb més o menys intensitat. En Louis tampoc no havia parat de protestar pel que considerava una actitud cínica dels anglesos, i en Samuel, encara que fos a contracor, havia acabat acceptant que els jueus només podien comptar amb les seves pròpies forces i no podien deixar el seu destí en mans de la Gran Bretanya. Tanmateix, l’acceptació d’aquesta realitat tampoc no el va portar a formar part de la Haganà. Veia que s’havia fet gran i dubtava que pogués ser gaire útil en cas d’haver de lluitar. A la seva vida només una vegada havia desitjat matar un home, l’Andrei, l’amic d’en Dimitri Sókolov, a qui considerava l’assassí del seu pare. El rostre d’aquell jove l’assaltava en els malsons. Només l’odiava a ell, perquè ni tan sols era capaç d’odiar els qui l’havien atacat el dia del Nabi Musa. Estava convençut que no era capaç de fer mal a cap ésser humà. Així i tot, no va poder evitar que en Louis convencés l’Ígor perquè es fes de la Haganà, com també van fer els tres fills d’en Moshé i l’Eva. Temia per aquells joves que tot just sortien de l’adolescència i que treballaven la terra amb el mateix entusiasme amb què ho havien fet ells anys enrere. Però en Moshé i l’Eva havien acceptat de bon grat que els seus fills formessin part d’aquell grup clandestí que tant preocupava els britànics.

—En Louis té raó, hem d’estar preparats —deia en Moshé a en Samuel, ben convençut.

En Samuel no havia aconseguit avenir-se ni amb en Moshé ni amb l’Eva, encara que no els podia retreure res; treballaven sense queixar-se i sempre estaven disposats a fer més feina. Vivien amb discreció, sense imposar la seva presència als altres habitants de l’Hort de l’Esperança, i això que tant la Kàssia com la Ruth els solien convidar als dinars i sopars del sàbat. A en Samuel, però, el molestava el nacionalisme excessiu que mostraven i s’enfadava quan en Moshé insistia que aquella era la terra dels jueus i que hi tenien més dret que els altres.

—Jo no tinc més dret de ser aquí que en Mohamed i la seva família —li va respondre en Samuel un dia, enutjat.

—Però ells tampoc no en tenen més que nosaltres —li va replicar en Moshé.

—Ells han nascut aquí i els seus avantpassats són palestins —li va respondre en Samuel.

—Aquesta és la terra de Judà. El nostre dret emana de la història i també de la Bíblia —va assegurar l’Eva.

La dona era tan sionista o més que el seu marit i es mostrava igual de categòrica davant d’una possible confrontació entre àrabs i jueus en el futur.

—Ets un romàntic, Samuel; vulguis o no vulguis, algun dia haurem de lluitar a mort: seran ells o nosaltres —el va advertir en Moshé.

—Però quina mena de bolxevics heu estat? Ser socialista significa creure que tots els homes som iguals sense distinció de races ni de religió. Vosaltres heu patit per ser jueus i ara us sentiu més que els altres… No us entenc —els va recriminar la Kàssia.

—Sí, vam lluitar per la més bonica de les idees… Què hi ha millor que el socialisme? Tots els homes iguals, amb els mateixos drets, sense que ningú sigui més que un altre, agermanats per una causa sagrada: la igualtat… Saps quant va durar el somni, Samuel? Ja t’ho diré jo: el somni es va esfumar tan bon punt es va fer realitat. Tot el qui no compartia el nostre ideal es convertia en un contrarevolucionari, un enemic del poble a qui s’havia d’exterminar. Ja ho veus, s’havia d’imposar el somni vessant sang, i el pitjor, Samuel, és que al principi jo hi estava d’acord, fins que van decidir expulsar-me d’aquest somni. Aleshores em vaig despertar i vaig comprendre que havia viscut un malson. —Hi havia molta amargura en les paraules d’en Moshé.

En ocasions com aquella, en Samuel se solia aixecar de taula per no continuar la discussió. Tenia por de no saber-se contenir i dir en veu alta el que sentia: que es penedia d’haver-los convidat a compartir l’Hort de l’Esperança. Si havia sentit interès pel socialisme, era per la promesa de construir un món en què tots els homes fossin iguals i no els dividissin ni la religió ni les fronteres. No havia pas anat a Palestina a lluitar contra ningú, i encara menys contra els àrabs. Per què ho havia de fer?

—Perquè ells ens consideren estrangers, es pensen que els prenem les terres —va insistir en Moshé.

—Els preocupa que comprem terres, que molts camperols àrabs es quedin sense feina, els preocupa el futur. Nosaltres tenim la responsabilitat de fer-los entendre que no els volem prendre res, que tan sols volem compartir les coses amb ells i viure plegats —li va respondre en Samuel, enrabiat.

La Míriam solia donar poca importància a aquestes converses, malgrat que ella, com en Samuel, rebutjava les opinions que defensaven que l’enfrontament amb els àrabs era inevitable. La seva mare era d’Hebron i encara hi vivia, i d’entre les seves millors amigues moltes eren àrabs, amb qui havia crescut i compartit els primers jocs i els primers secrets. Aquella gent era camperola com ella, filles de camperols que estimaven la terra de la mateixa manera que l’estimava ella.

—No els has de fer cas, no coneixen Palestina. Ja aprendran com va —li va dir un dia a en Samuel.

—No ho crec. Que no t’has fixat en la fredor d’en Moshé amb en Mohamed i que a l’Eva sembla que l’incomodi que la Dina, l’Aia i la Salma entrin i surtin de l’Hort de l’Esperança com si fos a cal sogre? Tota la vida m’he esforçat per no haver de pagar pel fet de ser jueu i ara ningú no em convencerà que som millors que els altres o que tenim més drets perquè ho digui un llibre, encara que aquest llibre sigui la Bíblia. Vaig venir a Palestina per amor al meu pare, l’hi devia, però no hi vaig venir a construir cap pàtria, ni a prendre-la a ningú.

—Aquesta és la meva pàtria, Samuel, vaig néixer aquí i no sento que sigui més meva que de ningú. No sóc més palestina que en Mohamed, però ell tampoc no ho és més que jo. Podem continuar vivint plegats —va dir la Míriam.

Però en Samuel no podia deixar de preocupar-se pels enfrontaments esporàdics entre àrabs i jueus. I per l’abisme cada cop més profund que s’obria entre les dues comunitats. Semblava que només estaven d’acord en una cosa: l’animadversió pels britànics, les decisions dels quals molestaven de la mateixa manera els uns i els altres, encara que durant uns anys s’establís una mena de treva perquè al capdavant del comitè àrab hi havia el sector moderat dels representants palestins.

Mentrestant, els fills d’en Samuel creixien jugant amb els altres nens de l’Hort de l’Esperança i la Míriam s’havia ficat al cap de parlar-los en sefardita.

—La meva àvia i el meu pare em parlaven en castellà, amb la meva mare parlava hebreu, i amb les meves amigues, en àrab. La Dalida i l’Ezequiel poden parlar tots tres idiomes sense problemes.

—S’haurien d’esforçar més amb l’anglès, els serà més útil en el futur —li va dir en Samuel.

—Són els anglesos els que haurien d’aprendre les nostres llengües —va respondre la Míriam.

—Mai no es molestaran a fer-ho.

—Per això mai no arribaran a conèixer l’ànima dels pobles que volen dominar.

Feia calor aquells primers dies d’agost del 1929, i la Kàssia havia dit a la mainada que no fes soroll mentre els grans descansaven abans de tornar a la feina. En Ben, el fill de la Marinna, era a ca la Dina amb en Rami i en Wadi. La Dalida jugava amb la Naïma i la Míriam ensenyava a llegir a l’Ezequiel, insistint que abaixés la veu per no destorbar els grans, quan de sobte es va obrir la porta i va comparèixer en Mikhaïl amb la cara corrugada per la calor i la mirada enterbolida per l’angoixa.

—On és, en Samuel? —va preguntar bruscament a la Míriam, sense ni tan sols saludar-la.

—Al laboratori. No sabíem que eres a Jerusalem… Què… què passa?

En Mikhaïl no va respondre i va sortir sense tancar la porta. La Míriam el va seguir, amoïnada. En Samuel es va quedar parat de veure en Mikhaïl amb el rostre contret.

El jove no li va donar temps de fer-li cap pregunta; li va allargar una carta i en Samuel la va llegir amb ànsia.

En Samuel i en Mikhaïl es van mirar fixament i tot d’una es van abraçar entre llàgrimes. La Míriam els observava en silenci sense gosar preguntar què passava, encara que intuïa que aquella carta tenia a veure amb el passat de tots dos, en el qual regnava la Irina, de qui tenia notícia pel que li havia explicat en Samuel un dia que l’havia trobat mirant una vella fotografia. Va decidir deixar-los sols. Sabia que no la necessitaven i que més aviat els faria nosa.

Quan al cap d’una estona, a la casa, en Samuel li va dir que se n’anava a París, li va explicar el que havia passat sense amagar-li fins a quin punt li dolia la pèrdua d’aquella dona que mai no l’havia estimat.

—Vinc amb tu, vindrem amb tu —va fer ella, sense ni pensar-s’ho.

En Samuel no tenia ni forces ni interès per discutir amb la Míriam. Ella considerava que havia d’estar al seu costat en aquell moment de dolor. Encara que ell no la necessitava, sinó que més aviat la seva presència li resultava indiferent, va assentir.

Sense perdre temps, la Míriam va començar a preparar l’equipatge. Se n’endurien els fills, no se n’aniria tranquil·la a fer un viatge tan lluny si els deixava allà. La Dalida tenia set anys, i l’Ezequiel, gairebé quatre, tots dos podien aguantar aquell viatge, per molt incòmode que fos. A més, pensava, així distraurien el seu pare.

Van trigar uns dies a marxar. Ho van fer preocupats, perquè sabien que aquella pau tan feble que hi havia entre les dues comunitats tornava a estar a punt de trencar-se. Feia un any que s’havien reiniciat les hostilitats a Jerusalem arran del Mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat per als jueus, que d’ençà de l’època d’Afdal, el fill de Saladí, era en mans dels àrabs. El Mur era objecte de disputa entre jueus i musulmans, ja que per als darrers era l’indret on el profeta Mahoma havia estacat el seu cavall Buraz. Allà també hi havia la mesquita d’al-Aqsa.

Els britànics procuraven limitar als jueus l’accés al Mur, fins i tot els prohibien de tocar el xofar —la banya de marrà—, durant la festa sagrada dels Iamim Noraïm.

Però aquell estiu, el muftí Hajj Amin al-Husseini va fer un pas endavant i va incitar la gent contra l’oració dels jueus al Mur de les Lamentacions. El 15 d’agost de 1929, un grup de jueus es va manifestar al costat del Mur per reivindicar el dret a resar-hi; alguns testimonis van assegurar que n’hi va haver que van llançar improperis contra els musulmans i que fins i tot van gosar ofendre el Profeta, cosa que va fer que un nombrós grup d’àrabs que sortien de la mesquita d’al-Aqsa s’hi enfrontés.

—No me’n vaig tranquil —va confessar en Samuel a en Mohamed.

—El que hagi de ser serà —li va respondre en Mohamed, amb el cor dividit.

—Confio més en tu que en qualsevol altre home, de la mateixa manera que vaig confiar en el teu pare, el meu amic Ahmed, i per això et demano que cuidis tota la gent de l’Hort de l’Esperança.

—Te’n dono paraula —li va prometre en Mohamed amb una encaixada.

El 23 d’agost, quan en Mikhaïl, en Samuel i la Míriam, acompanyats dels seus fills, ja eren en un vaixell rumb a Marsella, la violència va esclatar als carrers de Jerusalem. Tanmateix, ells no van saber exactament què havia passat fins que no van arribar a França, on van poder llegir els diaris i un conegut de la comunitat jueva de Marsella els en va donar notícies:

—Després de l’oració en què el muftí va encendre els ànims dels fidels, tots els musulmans van baixar tumultuosament des de la Roca Sagrada, on hi ha la mesquita d’al-Aqsa, i es van escampar pels barris jueus de Jerusalem, a Ramat Rachel, Beit Hakerem, Bayit VeGan, Sanhedria, enfrontant-se amb tothom. La policia britànica no hi va intervenir i, quan ho va fer, l’aldarull ja era una tragèdia. Però tot i així encara no havia passat el pitjor. Durant els dies següents, la violència va esclatar en altres llocs. A Hebron i a Safed van assassinar vora seixanta persones.

—Però… però, per què? —va preguntar en Daniel amb llàgrimes als ulls.

—Vosaltres ho heu de saber més bé que jo. Sembla que els àrabs estan preocupats perquè els jueus resen al Mur. Em sembla que no fa gaire fins i tot hi va haver una manifestació de sionistes que van aconseguir arribar-hi i col·locar-hi una bandera. Suposo que això va encendre els ànims dels musulmans i, com ja sabeu, el muftí no és precisament un home de pau —va continuar explicant aquell home.

—Però els jueus i els àrabs sempre hem viscut en pau a Hebron. Som bons veïns, tenim amics… —va aconseguir dir la Míriam, amb el llavi superior tremolant, perquè pensava en la seva mare, tan gran, en els seus oncles… Devien ser vius? La Míriam feia l’impossible per empassar-se les llàgrimes, però no podia evitar de tremolar.

—Mirarem de posar-nos en contacte amb el teu cunyat Iossi i amb en Louis. Ja veuràs com la família està bé —la va intentar consolar en Samuel, malgrat que no ho deia gaire convençut.

—Aquest home es mereix morir —va saltar en Mikhaïl amb ràbia.

—Qui? —va preguntar en Samuel, alarmat per l’odi que destil·lava en Mikhaïl.

—El muftí Hajj Amin al-Husseini. Es veu que no en va tenir prou amb la matança del Nabi Musa, que ara n’ha provocat una altra i continuarà així fins que algú se’l carregui.

—Què dius ara! Sí, aquest home és un maleït fanàtic, però què passa, que vols ser com ell o què?

—Ja no sóc una criatura, Samuel, fa molt de temps que vas perdre l’oportunitat d’explicar-me què està bé i què està malament i, sobretot, què haig de sentir. Aquest home ens farà molt de mal.

Quan van arribar a París, els pitjors temors de la Míriam es van confirmar. Havien assassinat la seva mare i els seus oncles. A més a més, la seva germana Judith havia caigut en un abisme de silenci del qual no hi havia manera d’arrencar-la. Havia perdut la vista en aquell Nabi Musa i ara havien assassinat la seva mare i els seus oncles davant la passivitat dels qui fins aquell moment havien estat veïns seus, gent en qui confiaven com es confia només en els amics. En Iossi no sabia com combatre aquell abatiment de la Judith i ni la Iasmin aconseguia que la seva mare, malgrat les seves súpliques, respongués.

La Míriam patia de no poder ser a Palestina per enterrar la mare i compartir el dolor amb la germana. Per això va demanar a en Samuel que la deixés tornar amb els fills, però ell va insistir que no ho fes.

—Ja no hi pots fer res. Tornarem de seguida que hagi resolt els assumptes que ens han portat a París; et prometo que no ens hi quedarem més d’una setmana.

Però no va complir la paraula. S’hi van quedar quatre anys.

Monsieur Beauvoir els va rebre circumspecte. Semblava afectat per la pèrdua de la Irina.

—Es va morir d’un atac de cor. Per desgràcia, jo no hi era en aquell moment. A la Irina li agradava quedar-se fins tard a la floristeria. Quan tancava, es passava molta estona ordenant-ho tot i preparant alguns dels bouquets que s’havien de lliurar a primera hora del matí. Li agradava tant la feina que li passaven les hores sense adonar-se’n. Aquell dia, quan em vaig despertar, la minyona em va dir que la senyora no havia dormit a la seva habitació. Això em va preocupar i vaig baixar de seguida a la floristeria. La vaig trobar a terra amb unes roses a la mà. El metge em va assegurar que l’atac havia estat fulminant, que amb prou feines havia patit.

A en Mikhaïl li costava de dissimular l’animadversió que sentia per monsieur Beauvoir.

—Però hi havia d’haver algun símptoma, alguna cosa que indiqués que no estava bé —li va retreure.

—Treballava molt, però mai no s’havia queixat ni havia estat malalta. Encara que no tinc cap raó per justificar-me, puc assegurar que sempre em vaig ocupar de la meva esposa.

En Samuel va intervenir per evitar l’enfrontament entre en Mikhaïl i monsieur Beauvoir. A ell tampoc no li agradava aquell home, però era el que la Irina havia triat com a marit i havien de respectar la seva voluntat. Van acordar que es reunirien dos dies després a cal notari. Monsieur Beauvoir els va informar que la Irina havia fet testament i que ell en desconeixia els termes.

La casa, casa seva, estava tal com la recordava en Samuel. La Irina s’havia encarregat de tenir-la endreçada per si algun dia ell o en Mikhaïl hi tornaven.

—No m’hauria imaginat mai que tinguessis una casa tan luxosa —va dir la Míriam a en Samuel.

—Luxosa? No, aquesta casa no és luxosa, és la casa d’un petitburgès —va respondre ell, sorprès pel comentari de la seva dona.

—A tu no et semblen luxoses aquestes butaques de vellut…, aquestes taules de caoba…, aquests quadres… i els miralls? Les cortines són de randa, i els cortinatges, de vellut i brocat. Mai no havia vist res com això.

En Daniel també estava astorat.

—No sabia que fossis ric —li va dir sense dissimular la sorpresa.

—No t’enganyis, això no és una casa de rics. Potser anirem a veure alguns amics i llavors veureu el que és ser ric.

El dia previst, en Samuel i en Mikhaïl van anar a cal notari. La Míriam va dir que ella no hi havia pas d’anar, que es quedaria a casa amb els seus tres fills. Feia calor i, a més, l’únic que volia era tornar a Palestina, plorar davant la tomba de la seva mare i abraçar la seva germana Judith. Li sabia molt de greu ser a París, una ciutat on tot li semblava estrany.

La Irina havia llegat tot el que tenia a en Mikhaïl. No havia deixat ni una sola de les seves pertinences a monsieur Beauvoir. El notari també va lliurar una carta a en Mikhaïl i una altra a en Samuel. La Irina les havia afegit al testament feia temps.

Pierre Beauvoir semblava incòmode amb les últimes disposicions de qui, si més no de nom, havia estat la seva muller. En Mikhaïl, amb aquell petit afront de la Irina al seu marit, es va sentir venjat.

Tots els diners fruit del seu treball eren d’en Mikhaïl, una quantitat considerable, com també les poques joies que tenia, els quadres, una cristalleria de Bohèmia i una coberteria de plata.

En Mikhaïl va plorar quan va llegir la carta de la Irina.

La Míriam i en Samuel van sentir els plors d’en Mikhaïl. Ell se li va voler acostar, però la Míriam el va aturar.

—Deixa’l que es desfogui. I llegeix la teva carta, que sembla que et fa por de fer-ho —li va dir sortint de la sala.

Es va quedar en silenci amb els ulls tancats. Notava un dolor profund al pit i lluitava per contenir les llàgrimes, però va perdre la batalla. Aquella nit, tant en Samuel com en Mikhaïl la van passar sols. Ni l’un ni l’altre no tenien forces per sortir de l’habitació ni volien la presència de ningú. La Míriam ho va entendre de seguida sense necessitat que li ho diguessin. Va demanar, doncs, als petits que no fessin gaire fressa i va preparar el sopar per a ella i els nens amb l’ajuda d’en Daniel. En aquells moments se sentia més unida que mai al seu fill gran. Ells dos no pertanyien a aquell món de cortines de randa i marcs de fotografia de plata brunyida. Van parlar fluixet, reconfortant-se l’un a l’altre. En Daniel li va confessar que volia tornar a Palestina i ella li va prometre que se n’anirien aviat. Un cop llegit el testament ja res no els retenia a París.

I, tanmateix, en Samuel no opinava el mateix.

—Encara no ens en podem anar, haig de decidir què faré amb aquesta casa, abans se n’encarregava la Marie, després la Irina, però ara…

La Míriam es va mossegar el llavi inferior. Se’n volia anar; en Samuel li havia promès que no trigarien a marxar, però ja feia dues setmanes que eren a París. En Daniel i ella se sentien perduts. No entenien la llengua i la ciutat era tan gran… De bonica, ho era molt, però els resultava inhòspita. Ells que sempre havien trobat que Jerusalem era una gran capital s’adonaven que al costat de París era un poble gran i prou.

—Queda’t, jo me n’aniré amb els nens. No pateixis pel viatge, que en Daniel ja és un home.

—No vull que te’n vagis, Míriam, no em quedaria tranquil.

—Vull tornar a Palestina. Necessito plorar a la tomba de la meva mare. Ho has d’entendre.

—Una setmana més, només una setmana, t’ho prometo…

A banda de demanar-li una setmana més, va voler també que l’acompanyés a un sopar a la casa de monsieur Chevalier, l’amo del laboratori on havia treballat els anys que anteriorment havia estat a París, poc després de la mort de la Marie.

—Em va ensenyar tot el que sé de farmàcia i em va convèncer que un químic també pot ser un bon farmacèutic. No el puc desairar rebutjant-li la invitació. Et volen conèixer, Míriam, ets la meva dona i m’hi has d’acompanyar.

La Míriam estava sorpresa que en Samuel no participés del seu dol. Semblava que ignorés aquell dolor profund que sentia per l’assassinat de la seva mare i dels seus oncles i per la malaltia de la seva germana. En Samuel havia tancat la porta de Palestina i de tot el que hi havien deixat. Ella se’n volia anar, però la insistència d’en Samuel perquè es quedés a París amb ell li feia pensar que potser l’estimava més del que ell mateix sabia i confessava.

—Demanaré a en Mikhaïl que us acompanyi, a en Daniel i a tu, a fer unes compres. La roba que portem a Palestina no és l’adequada per a París.

—A mi m’agrada la meva roba, ja sé que és modesta comparada amb el que porten les dones d’aquí, però jo sóc qui sóc, no pretenc ser cap altra.

—I jo t’estimo per ser com ets, Míriam, i per això et demano que tinguis paciència.

—La mainada es desespera tot el dia tancada al pis, necessita aire pur…

—He parlat amb la portera… Mira, m’ha recomanat una neboda seva perquè t’ajudi en les feines de la casa i s’ocupi dels nens. Es diu Agnès i, si et va bé, vindrà a partir de demà. M’ha assegurat que és una jove molt espavilada.

—La canalla no entén el francès…

—L’aniran aprenent…

En Mikhaïl tampoc no entenia que en Samuel no allargués el dol per la mort de la Irina i es va negar a acompanyar-los al sopar.

La Míriam es va comprar un vestit negre de seda discret, però, malgrat la insistència d’en Samuel, va decidir arreglar-se els cabells ella mateixa. Plorava la seva mare en silenci i li hauria semblat una traïció dedicar un sol minut a anar a una perruqueria.

Monsieur Chevalier havia envellit. La mort de la seva esposa feia dos anys li havia tret ganes de viure. Sense fills, ho havien estat tot l’un per a l’altre. La solitud se li feia insuportable i, si no hagués estat per la responsabilitat envers els empleats, hauria tancat el laboratori.

Entre els convidats hi havia en David Péretz, el fill d’en Benedict Péretz, el comerciant jueu amic del seu avi que tant l’havia ajudat en el passat, primer obrint-li el camí de Palestina i després trobant-li la feina amb monsieur Chevalier. En Samuel es va excusar amb en David de no haver assistit a les exèquies del seu pare; li havia arribat la notícia de la mort just en els dies convulsos del Nabi Musa.

El que no s’imaginava era la sorpresa que li havien preparat entre en David Péretz i monsieur Chevalier. Presentava a la Míriam uns vells amics quan va sentir una rialla que li va resultar familiar. No es va poder estar de tombar-se.

—Kàtia! —va exclamar. No es podia creure que la tingués al davant.

—Samuel! Valga’m Déu, era veritat, ets aquí!

Es van abraçar, la Míriam se’ls mirava amb estupor i monsieur Chevalier i el mateix David Péretz amb condescendència.

No es podien separar ni contenir les llàgrimes. Per a en Samuel, la Kàtia Goldanski representava el millor del seu passat; en mirar-la, veia el seu vell mentor, Gustav Goldanski, el seu lleial amic Konstantín i la vida que havia perdut a Sant Petersburg.

—No has canviat gens! —va dir ell en rus, embadalit davant aquella dona.

—Que mentider que ets! Com pots dir que no he canviat? Se’m veuen els anys —va respondre ella sense coqueteria ni artifici.

Però en Samuel la veia com havia estat, la petita comtessa elegant, de cabells rossos d’aspecte sedós, la mirada d’un blau intens, neta, el cutis de porcellana i tan preciosa com quan era petita. En qualsevol cas, la va trobar més bonica que mai. La maduresa li esqueia d’allò més. Tenia uns quants anys menys que ell, es devia acostar als cinquanta.

La Míriam els observava sense saber què fer. Aquella dona li semblava sortida d’un quadre, com si no fos real. Va pensar que ja sabia qui era. En Samuel li havia parlat d’en Konstantín i de la Kàtia, però mai no li havia dit que fos una bellesa. De sobte, li van venir ganes de sortir corrents. Ella era una camperola que no desentonava a Jerusalem, però allà, en aquell saló…, notava que les altres dones se la miraven d’esquitllentes, escodrinyant-li la roba i els cabells, mal recollits en un monyo al clatell.

—I aquesta deu ser la Míriam —va dir la Kàtia, que de sobte s’hi va fixar i la va abraçar.

—Li hauràs de parlar en anglès —li va advertir en Samuel.

Es van passar la resta de la nit posant-se al corrent de què se n’havia fet, de les seves vides, els últims anys. L’un tenia notícies de l’altre per la correspondència que encara mantenien en Samuel i en Konstantín. Passaven de l’anglès al francès i al rus sense adonar-se’n. Era la seva llengua materna, amb què havien balbucejat les primeres paraules, la primera llengua amb què havien plorat i estimat.

—El meu germà és a Londres, li hauria agradat venir, però està pendent de tancar un negoci. Arribarà d’aquí a uns dies. M’ha encarregat que et retingui com sigui, no pots tornar a Palestina sense veure’l. Encara no coneixes la seva dona, la Vera, ni en Gustav, el seu fill. Sí, el va batejar amb aquest nom en honor del meu avi.

Quan va acabar la vetllada, en Samuel va insistir a acompanyar la Kàtia a casa dels amics on s’allotjava, reiterant que l’endemà havien de dinar junts.

Estava tan entusiasmat pel retrobament amb la Kàtia que no va percebre ni la inquietud de la Míriam ni el malestar d’en Daniel. El jove s’havia passat tot el sopar en silenci. No parlava francès i tampoc no l’entenia i es trobava fora de lloc en aquell ambient en què es feien servir coberts diferents per a cada plat i les dones duien uns perfums tan intensos que marejaven.

—Mare, vull tornar a Palestina —va tornar a suplicar aquella nit a la Míriam.

—En Samuel ens necessita aquí, així que arregli els seus assumptes, tornarem. T’ho he promès.

En Samuel estava nerviós i va demanar a la Míriam que fes l’impossible perquè la Kàtia se sentís a gust amb ells.

—Sempre ha estat acostumada al millor. Espero que la neboda de la portera sigui bona cuinera.

—L’important és que pugueu passar una estona junts, el menjar no compta tant —li va assegurar la Míriam.

En Mikhaïl gairebé no recordava la Kàtia, però va estar encantat de conversar amb algú que havia pertangut al passat, aquell passat que li havien arrabassat i en el qual hi havia el seu pare. La Kàtia i en Samuel van explicar algunes anècdotes de quan eren petits i jugaven plegats.

—En realitat, en Konstantín i ell em feien fora de l’habitació de jocs, mai no vaig comptar per a ells, només em buscaven quan necessitaven que distragués la nostra fräulein perquè s’havien empescat alguna entremaliadura —va explicar la Kàtia.

—Ahir em vas dir que us havíeu traslladat a viure a Londres. Com és? —va preguntar en Samuel.

—Perquè no va resultar fàcil viure a Rússia després de la revolució. Cometíem tres pecats imperdonables: érem rics, nobles i mig jueus.

—La revolució va prometre que acabaria amb les diferències entre els homes. Que la religió deixaria de ser important… —va començar a dir en Samuel, però la Kàtia no el va deixar continuar.

—Això és el que us crèieu el meu germà i tu, però no va anar així. En Konstantín no t’ha volgut aclaparar explicant-te a les seves cartes el que vam passar… Vam patir molt, Samuel, no t’imagines fins a quin punt, i, més que nosaltres, la meva àvia. Se li va ensorrar el món de cop i per més que en Konstantín ens va intentar protegir… Un matí es van presentar a casa uns membres del soviet de Sant Petersburg. Els comandava un home, un comissari polític, Fèlix Súrov, es deia. Ens va tractar com si fóssim lladres i va deixar ben clar que la propietat privada s’havia abolit; aquella casa ja no era nostra. Havien assignat la nostra casa a vint famílies. La meva àvia s’hi va voler resistir…, pobreta! Tot d’un plegat, aquella gent va ocupar la casa. Si els haguessis vist, Samuel… No els en culpo, no, no els en culpo… Però de quina manera ens odiaven! Recordo una dona que es va encarar amb la meva àvia dient-li: «Vaja, o sigui que això és una mansió, que així viuen els nobles, envoltats de seda, amb coberts de plata…» i d’una revolada va tirar a terra totes les figuretes de porcellana de l’escriptori de l’àvia. Van trepitjar uns ous de Fabergé que li havia regalat el meu avi, van arrencar els quadres de les parets amb l’excusa que servirien per fer un bon foc a l’hivern… La meva àvia tremolava, però va mantenir la dignitat.

»Alguns criats van intercedir per nosaltres, assegurant que sempre els havíem tractat bé, però això encara va enfurismar més en Súrov, que era qui manava en el grup. Aquell home es complaïa a humiliar-nos, ens va qualificar d’enemics del poble i va dir que si fos per ell pagaríem amb la vida el patiment que havíem causat. La Vera, l’esposa d’en Konstantín, es va posar a tremolar. Estava embarassada i tenia por de la ira d’aquell home. Jo vaig demanar al meu germà que no s’hi enfrontés. Ho teníem malament, ens havíem d’adaptar a la nova situació. No et vull enganyar, no va ser gens fàcil, la vida es va convertir en un infern. L’Ivan… recordes l’Ivan, el nostre mosso de quadra? Era un bon home, lleial a la família, ell ens va aixoplugar en una habitació al costat de les cavallerisses. El que et va ajudar a fugir amb la Irina i en Mikhaïl… L’Ivan coneixia el tal Súrov perquè havia estat mestre dels seus néts. L’Okhrana l’havia detingut en una ocasió per activitats revolucionàries i era un miracle que hagués sobreviscut. L’Ivan sempre sortia en defensa nostra quan en Fèlix Súrov es rabejava en l’escarni, però en Súrov s’hi tornava i l’acusava de contrarevolucionari per posar en qüestió els seus mètodes.

A la Kàtia se li van enterbolir els ulls amb el record. En Mikhaïl l’observava amb atenció gairebé sense poder contenir la indignació.

—Dius que els qui van fer possible la revolució es van comportar de manera brutal, com si fossin xusma…? —va preguntar.

La Kàtia va trigar uns segons a respondre, buscant la manera de dissipar la ira d’en Mikhaïl.

—No defensaré pas el nostre últim tsar, no s’ho mereix. Els seus antecessors tampoc no es van preocupar d’assabentar-se de les necessitats del seu poble, s’estimaven més tenir serfs que no pas ciutadans. Podien haver imitat els seus cosins alemanys o els britànics, però no ho van fer, no van ser capaços d’entendre que no es podien cometre injustícies eternament.

»El poble odiava la família imperial, odiava els nobles, odiava els burgesos, odiava tots els qui de lluny estant veien que disposaven de tot mentre que ells amb prou feines podien alimentar els fills. —La Kàtia va clavar els ulls en els d’en Mikhaïl abans de continuar—. Sé que el teu pare, en Iuri, era un revolucionari i que el meu germà i en Samuel tenien simpatia pel socialisme, perquè qualsevol que tingués cor no podia sentir-se al marge de tanta injustícia. Jo mai no vaig tenir les inclinacions del meu germà pels revolucionaris, però hauria volgut que la nostra Rússia canviés, que el nostre tsar fos capaç de posar en marxa reformes, amb un Parlament de debò en el qual es debatessin amb llibertat els problemes del poble… No calia improvisar, teníem el model britànic.

—No em convenceràs que els revolucionaris es van comportar com a botxins —va insistir en Mikhaïl.

—Rússia s’ha dessagnat amb la guerra civil. L’Exèrcit Roig contra l’Exèrcit Blanc… i sí, massa vegades els qui van fer la revolució es van comportar de manera brutal. La van imposar amb la mateixa crueltat amb què actuava el tsar. —Davant la mirada furiosa d’en Mikhaïl, la Kàtia va dir aquestes últimes paraules sense vacil·lar.

—Ets tan ingènua per pensar que aquests aristòcrates superbs, que aquesta casta que governava Rússia, que el tsar i la seva família farien una reverència al poble i reconeixerien que l’havien estat plomant durant segles i segles? De debò et creus que haurien volgut compartir el poder? No, no ho haurien fet. Els l’hem arrencat. Els homes com el meu pare van donar la vida per la dignitat de Rússia. Quina vida és digna de viure’s quan l’home és un serf? —En Mikhaïl havia alçat el to de veu.

—Els meus avis ens van educar en el respecte als altres. El meu avi mai no hauria permès que en Konstantín i jo ens penséssim que érem millors que els altres pel fet d’haver nascut nobles. La meva àvia sempre va tractar amb respecte i afecte els criats —va respondre la Kàtia en to tranquil.

—Sí, éreu aristòcrates condescendents amb els altres, però per què ho havíeu de tenir tot quan al voltant vostre la majoria no tenia res? Hauries d’anar a Palestina i veure el que hi fem els jueus. No t’aniria gens malament de viure en un quibuts… A les nostres granges, ningú no té propietats, tot es comparteix i sense l’acord de tots no s’adopta cap decisió. La cuina i el menjador són comunals, els fills s’eduquen entre tots. I saps qui són els qui han fet aquest miracle d’igualtat? Els jueus russos, els homes que pensaven com el meu pare. No és fàcil viure en un quibuts, només ho poden fer els millors, els que creuen que tots els éssers humans som iguals, que ningú no es mereix tenir més que un altre.

—Sí, la igualtat és un somni molt bonic, però, escolta, Mikhaïl, els socialistes russos de Palestina obliguen els altres a viure com ells? Empresonen els qui discrepen? Assassinen els qui se’ls resisteixen? És obligatori ser comunista? Els nostres revolucionaris han imposat el terror. Diuen que ho fan en nom del poble, però no pregunten al poble què és el que vol, com vol viure —va afirmar la Kàtia, que no estava gens disposada a cedir davant d’en Mikhaïl.

En Samuel va agafar la mà de la Kàtia i li va demanar que continués el relat.

—La meva àvia va morir d’un atac de cor. No va poder suportar que en Konstantín i la Vera, la seva dona, perdessin la filla. La nena va néixer abans de temps i estava molt feble. La Vera s’havia posat malalta, no tenia llet per alimentar-la i, malgrat que en Konstantín i jo fèiem l’impossible per trobar-ne on fos, no sempre n’aconseguíem. Ens vam anar venent el poc que ens quedava per poder criar la nena, però encara que haguéssim tingut tot l’or del món, no sempre n’hi havia, de llet. La petita va caure malalta i… va morir als braços d’en Konstantín. La Vera va empitjorar, es culpava de la mort de la seva filla per haver-la infantat dos mesos abans, per no haver-la pogut alletar. A la meva àvia se li va trencar el cor. Dono gràcies a Déu que es morís mentre dormia; el metge ens va dir que almenys no havia patit.

»En aquell moment, en Konstantín va prendre la decisió de marxar de Rússia. Ens havien espoliat de tot el que teníem, la casa de Sant Petersburg, la d’estiu de Jalta… La meva àvia havia aconseguit salvar algunes joies. Les havia entregat a l’Ivan, el cavallerís, que les havia amagat a l’estable, juntament amb unes teles que en Konstantín havia tret dels marcs i plegat amb cura per salvar-les. També vam poder salvar uns papers que acreditaven una quantitat de diners que el meu avi havia dipositat en un banc anglès i en un altre de suís. No sabíem quant hi havia i resàvem per tenir-ne prou per començar una nova vida.

»Vam fer servir algunes joies de l’àvia per pagar suborns. Amb això vam poder arribar a Suècia i d’allà a Anglaterra. No va ser un camí fàcil, ho saps perfectament perquè tu mateix el vas fer uns anys abans. La Vera estava malalta i, a més, destrossada per la pèrdua de la filla.

»Ens vam vestir de camperols perquè no es veiés qui érem, però molts ens miraven intuint la impostura. Ens van aturar en un poble a prop de la frontera. Un grup de revolucionaris ens va considerar sospitosos. Gràcies a Déu no es van adonar que portàvem joies. Ens les havíem cosit a les vores dels abrics. Sembla que per allà hi havia tropes de l’Exèrcit Blanc i les escaramusses eren constants. Ens vam deslliurar que ens tornessin a Sant Petersburg perquè aquella mateixa nit els blancs van atacar el poble i, aprofitant la confusió, vam poder fugir… Si ens haguessis vist córrer per la neu per amagar-nos al bosc! En Konstantín no ens deixava descansar, insistia que no paréssim de córrer. La Vera es va desmaiar i el meu germà se la va carregar a l’espatlla com si fos un sac, però, així i tot, no volia que reposéssim. Jo plorava i li suplicava que s’aturés, que havíem d’atendre la Vera. Tenia por que es morís… Però ell no m’escoltava. Caminava i caminava amb una determinació que em feia por i tot. De tant en tant ensopegava i la Vera i ell queien a la neu, però s’aixecava amb ella als braços i continuava endavant.

»Vam passar uns quants dies al bosc amb la por que d’un moment a l’altre ens trobessin els homes de l’Exèrcit Roig… Però Déu va tenir pietat de nosaltres. Una tarda vam veure uns homes que caçaven, en vam voler fugir, però es van mostrar amistosos. Érem a Suècia.

Feia una bona estona que la Míriam i en Daniel no comprenien el que deia la Kàtia. Tot d’una havia deixat de parlar en anglès i ara ho feia en rus, com si només pogués explicar el dolor que havia patit en la seva llengua. Tots es van quedar uns segons en silenci. En Samuel i en Mikhaïl es van posar a parlar alhora, també en rus. La Míriam es va aixecar i va sortir de la sala. S’adonava que en Daniel i ella estaven fora de lloc, que no formaven part d’aquell passat que només els pertanyia a ells tres.

Més tard en Samuel li va explicar tot el que havia relatat la Kàtia de la fugida de Sant Petersburg a Londres, on vivia llavors.

En Konstantín, sorprès, va veure que, tot i que els diners dipositats pel seu avi als bancs anglès i suís no eren res de l’altre món, almenys els permetien viure decentment.

Va llogar una casa a Kensington, no gaire gran però suficient per a tots tres. Van poder contractar servei i tot: una mare i una filla molt trempades que tant netejaven com cuinaven. La Kàtia i la Vera van assegurar a en Konstantín que no calia que es gastés els diners amb minyones, però ell no les volia veure netejant la casa.

En Konstantín va recórrer al consell de vells amics de la família i va invertir els pocs diners que li quedaven amb un cert èxit. Ara vivien d’aquelles inversions.

—Fem una vida senzilla —havia explicat la Kàtia—, però en tenim prou perquè no ens falti l’essencial.

La Kàtia es va imaginar que a la Vera li costaria d’adaptar-se a la nova vida. Els seus pares pertanyien a la vella aristocràcia russa i ella havia viscut bona part de la infantesa i l’adolescència a prop de la cort. Però no es va queixar mai i va acceptar de bon grat la situació. Estimava en Konstantín i no entenia la vida sense ell, de manera que, com la Kàtia, feia l’impossible per estalviar-li maldecaps.

Londres —assegurava la Kàtia— encara era més cosmopolita que Sant Petersburg. S’hi van integrar ràpidament i, gràcies a un oncle de la Vera que s’havia casat amb una aristòcrata anglesa, fins i tot els havien presentat a la cort.

La Kàtia omplia l’horitzó d’en Samuel. Dinava amb ella, l’acompanyava a l’òpera i anaven junts a casa d’amics, russos exiliats com ells. La Míriam no els acompanyava pas sempre. Se sentia exclosa d’aquella relació. Tenia la sensació que s’havia tornat una estranya per a en Samuel i que ell també ho començava a ser per a ella.

—Demà arriba en Konstantín. Tinc moltes ganes que el coneguis. T’agradarà. Ell sí que és un veritable aristòcrata i no alguns dels que hem conegut aquí… —li va anunciar en Samuel.

La Míriam va haver de simpatitzar per força amb en Konstantín. Era més ben plantat del que s’havia imaginat, però sobretot es mostrava tan gentil amb ella que la feia sentir com una princesa.

En Konstantín va exigir que en presència de la Míriam i en Daniel només parlessin en anglès i es negava a respondre quan la Kàtia o en Samuel, sense adonar-se’n, començaven a parlar en rus.

—On heu deixat les maneres? La Míriam no ens entén i, ja que tots sabem anglès, només parlarem en aquesta llengua —va sentenciar.

D’ençà que havia arribat en Konstantín, a la Míriam ja no li feia res d’anar a aquelles sortides que solien acabar a casa d’algun aristòcrata rus que havia fugit de la revolució. Ell sempre vigilava que la Míriam no se sentís desplaçada i la tractava com si fos la seva pròpia germana.

Si no hagués estat enamorada d’en Samuel, s’hauria enamorat d’en Konstantín, encara que rebutjava aquest pensament perquè també havia simpatitzat amb la Vera. De tota manera, l’havia sorprès que un home com aquell es pogués haver enamorat d’una dona d’aparença tan fràgil i que no era precisament una bellesa. Era d’estatura mitjana, tenia els cabells i els ulls castanys i era terriblement prima. En realitat, no hauria destacat enlloc si no hagués estat per aquell posat aristocràtic i els vestits de seda que solia portar.

La Míriam es retreia a ella mateixa de trobar-la insignificant, ja que la Vera la tractava amb afecte i deferència, igual que el seu marit.

Deixant de banda en Konstantín i la Vera, la Míriam s’avorria a les vetllades a cases de russos que havien fugit dels bolxevics i que pretenien fer de França la seva nova pàtria.

En Samuel i en Konstantín els presentaven prínceps i ducs amb noms altisonants que es comportaven com si encara fossin a la cort del tsar, i això que molts es veien obligats a viure amb una modèstia que mai no s’haurien imaginat. Bona part d’aquells exiliats buscaven feina per sobreviure i tan sols en aquelles vetllades, on es presentaven amb les millors gales, recuperaven una mica de la vivor del passat.

La Míriam se sorprenia del rebuig que veia en la mirada d’alguns d’aquells aristòcrates arruïnats. Se’ls notava massa que la consideraven vulgar. Quan li preguntaven per la vida a Palestina, ella els parlava d’Hebron, de la seva família pagesa, de quan era petita i, amb l’altra mainada, cuidava les cabres de la família. Se sentia orgullosa de com havia estat la seva vida i no l’hauria canviat per cap altra.

—Tu ets més guapa que totes aquestes duquesses —li assegurava en Mikhaïl, que sentia una antipatia espontània per tots els amics d’en Konstantín i la Kàtia.

Però, malgrat totes les reticències, de tant en tant anaven a alguna d’aquelles vetllades a les quals els arrossegava en Samuel. A la Míriam, la tranquil·litzava tenir a prop en Mikhaïl. Es divertia sentint com el jove provocava els reunits. Deia que la revolució bolxevic havia estat necessària atesa la incapacitat del tsar i dels nobles de donar resposta a les necessitats del poble rus.

—Érem serfs, ara som ciutadans, només per això ja ha valgut la pena la revolució —afirmava tot seriós.

Els exiliats s’escandalitzaven, no comprenien com aquell jove que acompanyava els Goldanski es podia mostrar partidari de la revolució i li explicaven que si era llibertat i justícia el que el poble reclamava no havia aconseguit ni una cosa ni l’altra.

Ja havien passat dos mesos d’ençà que havien arribat a París i en Daniel continuava reclamant a la seva mare que tornessin a Palestina. Si bé començava a entendre el francès, no trobava sentit a continuar vivint allà. Enyorava el tràfec del laboratori, fins i tot els reganys d’en Netanel quan no tenia a punt l’instrumental amb què elaboraven artesanalment els medicaments que els procuraven el pa. Hi va insistir tant que la Míriam va tornar a plantejar a en Samuel que havia arribat l’hora de tornar.

—En Konstantín, la Vera i la Kàtia se’n van demà a Londres i tu ja has tingut temps de posar en ordre els teus assumptes. Ens n’hem d’anar. A més, des que vam arribar, hem tingut molt poc temps per estar amb la canalla. T’has adonat de com ha crescut la Dalida? La roba li ha quedat petita, igual que a l’Ezequiel. Són petits i han de ser a casa.

—Ja hi són, a casa, aquí també és casa seva —va respondre en Samuel, malhumorat.

—És casa teva, no nostra.

—Com pots dir això? Ets la meva dona i la Dalida i l’Ezequiel són els meus fills, tot és vostre. Als nens, els ha anat bé aquest temps a París. No sé si t’hi has fixat, però tant la Dalida com l’Ezequiel xampurregen el francès.

—Me’n vas donar paraula, Samuel…

—Tens raó i et torno a demanar que tinguis paciència. No t’ho havia dit, però muntaré un negoci amb en Konstantín.

La Míriam va callar, dolguda per la sorpresa del que acabava de sentir.

—Ja saps que quan vaig venir a París fa anys vaig treballar al laboratori de monsieur Chevalier. Aquest home és molt gran i no té fills. I vet aquí que m’ha proposat que em quedi el negoci. El preu és excel·lent, tenint en compte que és un laboratori que funciona a ple rendiment. Amb l’ajuda d’en Konstantín, podríem vendre alguns dels medicaments a altres països. Monsieur Chevalier té un parell de patents que l’han fet d’or… En fi, que te’n sembla?

—No entenc el que em vols dir. —La Míriam notava que els nervis li oprimien l’estómac.

—Per què no ens quedem a París? Ja no et dic per sempre, però, si més no, un quant temps. Saps que tinc prou diners per poder-hi viure amb comoditat i si n’inverteixo una part al laboratori… He pensat que podria enviar a Palestina alguns dels medicaments que es fan al laboratori de monsieur Chevalier.

—Ja tens un laboratori a l’Hort de l’Esperança.

—Sisplau, Míriam! Allò és un cobert condicionat per preparar quatre fórmules, elaborem medicaments molt bàsics, encara que de tant en tant el teu cunyat ens encarregui alguna fórmula magistral. T’estic parlant de tenir un laboratori de debò. Jo no sóc farmacèutic, sóc químic, encara que m’hagi dedicat a elaborar remeis. No et negaré que m’atrau dedicar-me als negocis com en Konstantín. Ho voldria provar…

—El meu fill, en Daniel, se’n vol tornar —va respondre la Míriam, procurant no ensorrar-se.

—I ho pot fer. En Mikhaïl m’ha dit que se n’hi va; poden anar-hi plegats.

—Et descuides que és fill meu.

—Tens raó… Doncs millor que es quedi.

—Ja no té edat per anar a col·legi. Te’n recordes que et vaig demanar que li donessis feina perquè no volia estudiar per ser rabí? En Daniel no hi té res a fer, a París.

—T’equivoques; si compro el laboratori de monsieur Chevalier, en Daniel hi pot treballar. Aprendrà coses que li seran molt útils per a quan tornem a Palestina.

—Estàs segur que algun dia hi voldràs tornar? —va preguntar ella, amb por de sentir la resposta.

—Esclar que sí! Només et demano que em deixis intentar fer funcionar el negoci. No saps el que significa per a mi compartir alguna cosa amb en Konstantín i la Kàtia… A més, no t’amagaré que feia temps que no em sentia tan en pau amb mi mateix. A Palestina vivim amb tanta intensitat que no tenim temps de pensar en nosaltres mateixos. Sisplau, Míriam…

La Míriam s’hi va resignar. Sabia que per molt que s’hi entossudís, en Samuel no tenia intenció de tornar a Palestina, almenys en aquell moment. Ella es podia sacrificar, però l’amoïnava en Daniel, que no s’acabava d’adaptar a París. Trobava que la ciutat era bonica i grandiosa, tant que s’hi sentia perdut. Tampoc no hi tenia amics i l’aprenentatge del francès se li feia una muntanya, al contrari que als petits, la Dalida i l’Ezequiel. En Mikhaïl havia fet l’impossible per ajudar-lo i en moltes ocasions se l’enduia a les reunions amb els amics de la infantesa. En Daniel s’estimava més estar amb en Mikhaïl i els seus amics que no pas amb els d’en Samuel. Però, així i tot, aquells joves francesos li semblaven estranys.

La Míriam va exposar la situació a en Daniel sense amagar-li que l’amoïnava perdre en Samuel.

—Si ens n’anem i el deixem aquí, no sé què pot passar. Ell ha recuperat el seu passat amb en Konstantín i la Kàtia, cosa que per a ell ara mateix és el més important.

—Vols dir que són més importants que tu o els meus germans?

—No exactament… Ens estima, ens estima a tots, a tu també, t’ho ha demostrat, però ara necessita estar amb els seus amics i no vol desaprofitar l’ocasió que li brinda monsieur Chevalier de convertir-se en propietari d’un bon laboratori. M’ha dit que tu també hi podries treballar, així tindries l’oportunitat de continuar aprenent. No t’agradaria?

—Comprenc que no t’hagis de separar d’en Samuel. És el teu marit. Però m’has d’entendre i deixar-me tornar. Jo estaré bé a Palestina. Allà hi ha els meus oncles Judith i Iossi, i la meva cosina Iasmin. És l’única família que tenim ara que…, vull dir des que van assassinar l’àvia.

Van callar uns segons, la Míriam s’empassava les llàgrimes. L’assassinat de la seva mare li provocava un dolor agut al pit.

—Però en Iossi no es pot ocupar de tu, prou feina té a cuidar la meva germana. La Judith està molt malalta i la Iasmin no dóna l’abast ajudant el pare i atenent la mare. Series una càrrega.

—No he pas dit que aniria a viure amb ells; de tota manera, si ho fes, procuraria ser útil. Tornaré a l’Hort de l’Esperança i continuaré treballant amb en Netanel. Ell m’anima perquè acabi els estudis i fins i tot perquè vagi a la universitat. A més, ja saps que la Kàssia i la Ruth em tracten com un fill.

—Sí, però… jo no em vull separar de tu. —La Míriam es va posar a plorar.

En Mikhaïl els va interrompre, sorprès de veure plorar la Míriam.

—Però què passa aquí? —va preguntar.

Mentre li explicaven què passava, al jove se li anava encenent la mirada.

—En Samuel mai no es quedarà per sempre ni a una banda ni a l’altra. En realitat, no és d’enlloc. Ara està bé aquí perquè ha retrobat en Konstantín i la Kàtia, però d’aquí a un temps, els deixarà per tornar a Palestina o a qualsevol altre lloc. Tant li fa el mal que pugui fer als qui diu que estima. A mi, em va abandonar quan era petit i això que jo el veia com el meu únic pilar. Míriam, si te’n tornes a Palestina, no et seguirà. Si l’estimes, l’únic que pots fer és quedar-te amb ell a París fins que decideixi tornar. I tu, Daniel, si ho vols, véns amb mi. Hi ha un vaixell que surt de Marsella d’aquí a una setmana. Et puc comprar el passatge…

—Em sorprèn que vulguis tornar a Palestina. Ets ric…, has heretat molts diners i gairebé ets francès, t’has educat aquí i, si volguessis, et podries convertir en el millor violinista del món… —li va respondre en Daniel.

—Sí, aquí es queda la meva infantesa, els primers anys de joventut, els amics i els somnis de convertir-me en un gran músic. Aquí vaig ser feliç amb la Marie i amb la Irina. Però no vaig poder suportar que la Irina es casés amb monsieur Beauvoir, per això vaig acompanyar en Samuel a Palestina. De fet, me n’hauria anat a qualsevol lloc. El que no m’imaginava era que Palestina seria tan important per a mi. De vegades em pregunto quin sentit té una vida de privacions com la que fem allí. Però ara mateix no voldria viure enlloc més. M’alegro d’haver tornat a veure els amics de la infantesa, d’haver retrobat la ciutat i gaudit dels petits plaers burgesos amb què vaig créixer, perquè sempre sentiré París com una cosa meva. Però aquí he entès que la Iasmin és més important per a mi que tot això. Si la pogués portar aquí, si pogués viure amb ella a París…, però això és impossible. Amb la mare impedida, no deixarà mai Palestina. Per tant, me’n torno decidit a casar-m’hi.

El van abraçar, emocionats. En Mikhaïl sempre els havia sorprès, sempre l’havien vist massa introvertit, fins i tot esquerp.

—M’alegro que tinguis intenció de convertir-te en el meu nebot —va dir la Míriam—, i estic segura que seràs molt feliç amb la Iasmin.

Després, amb l’ajuda d’en Mikhaïl, en Daniel la va convèncer perquè el deixés tornar a Palestina. No tenia cap més opció que acceptar-ho o separar-se d’en Samuel, i aquesta sola idea li feia molt més mal.

Els mesos es van convertir en anys i així van arribar al 1933. Ja feia quatre anys que havien deixat Palestina. La Míriam i en Samuel s’havien instal·lat en una rutina que semblava que a ell el feia feliç. Havia comprat el laboratori de monsieur Chevalier i s’havia associat amb en Konstantín per vendre medicaments a Anglaterra i a altres països d’Europa, cosa que els portava a viatjar junts i a recuperar la complicitat de la infantesa i la joventut. Monsieur Chevalier disposava de patents de diverses medecines que li havien procurat grans beneficis, sobretot després de la Gran Guerra.

En Samuel viatjava a Londres sovint i s’hi solia quedar més del que la Míriam pensava que era necessari. Ella sabia que quan hi pujava es passava bona part del temps amb la Kàtia, i en més d’una ocasió els havia enxampat mirant-se amb una dolçor que l’esglaiava.

S’adonava que havien deixat de ser una parella i s’havien convertit en un quintet, perquè la vida de tots dos ja era inseparable de les d’en Konstantín, la Vera i la Kàtia. Ella no era feliç, però en Samuel sí. El seu únic consol eren les cartes d’en Daniel, en què li assegurava que estava bé, i els dos petits, la Dalida i l’Ezequiel, que s’havien anat adaptant sense problemes a la vida parisenca. La Míriam els acompanyava cada matí a l’escola i a les tardes era l’Agnès, la jove minyona, la que els portava a jugar al Jardin du Luxembourg.

El que la desesperava més era que, malgrat els esforços que feia per agradar a en Samuel, ell amb prou feines li parava una mica d’atenció. La Míriam havia acabat cedint als consells de la perruquera i s’havia tallat els cabells com les parisenques, fins i tot es vestia com elles, amb faldilles que a penes tapaven els genolls, barrets, guants… En Samuel li deia que gastés tot el que volgués, però quan estrenava un vestit mai no s’hi fixava. Li costava d’acceptar que el seu matrimoni era una pantomima i que l’únic que els unia era la Dalida i l’Ezequiel. En Samuel estimava els seus fills i només amb ells la cara se li omplia de tendresa. Però encara va tardar un parell d’anys a decidir de posar fi a la seva vida en comú.

La Míriam mai no havia sucumbit a la temptació de llegir els papers d’en Samuel, però un matí va trobar a terra un full que li havia caigut de la butxaca. El va agafar i hi va reconèixer a l’acte la lletra arrodonida de la Kàtia.

La Míriam no sabia què pensar. Tenia por de demanar-li explicacions, convençuda com estava que ell adduiria que era una carta totalment innocent, sense una sola línia que es pogués interpretar malament. En canvi ella veia que era una carta d’una dona enamorada. El convidava a l’aniversari d’en Gustav, però no estenia la invitació ni a ella ni als seu fills. De fet, la Kàtia mai no es mostrava afectuosa amb la Dalida i l’Ezequiel, com si li costés de reconèixer-hi els fills d’en Samuel.

La Dalida havia heretat els cabells negres de la Míriam i el color d’oliva de la seva pell. L’Ezequiel s’assemblava a en Samuel, tot i que tenia els cabells castanys i en els trets se li notava l’herència sefardita de la mare. Cap dels dos no tenia res a veure amb en Gustav, el fill d’en Konstantín i la Vera, que recordava un d’aquells angelets dels quadres dels pintors renaixentistes. En Gustav era tan ros, tenia la pell tan blanca i els ulls tan blaus que era impossible no mirar-se’l. A més, la Míriam quedava admirada que, tan petit com era, es comportés amb tanta correcció. La Dalida i l’Ezequiel es barallaven i sempre se’ls havia de recordar que a casa no es podia córrer i que s’havien d’asseure amb l’esquena dreta. Es va passar el dia sense saber què fer, esperant, impacient, que en Samuel tornés del laboratori. Però no li va poder parlar dels seus temors perquè va arribar nerviós i preocupat.

—D’aquí a quinze dies me n’he d’anar a Alemanya i no m’agrada el que passa a Berlín —li va dir a tall de salutació.

—Et refereixes al nou canceller? —li va preguntar ella.

—Sí, aquest tal Hitler abomina els jueus.

—No comprenc per què el president Paul von Hindenburg el va nomenar canceller… —va respondre la Míriam.

—Per por dels comunistes. Els polítics alemanys tenen por que els seus compatriotes vegin en el comunisme la solució dels seus problemes. Saps quanta gent hi ha sense feina? El país està al caire de la ruïna. A en Konstantín se li havia ficat al cap que havíem de vendre medicaments a Alemanya, però d’ençà que ens hi vam instal·lar, només hem tingut maldecaps. Val a dir que em vénen esgarrifances només de pensar en aquelles banderes amb la creu gammada… Molts jueus fugen d’Alemanya, d’altres es resisteixen a abandonar el país, se senten alemanys de cap a peus, però Hitler no els considera així. No saps pas les humiliacions que pateixen.

—Doncs no hi hauries d’anar. Tu ets jueu. Que hi vagi en Konstantín.

—També és jueu.

—Però no tant com nosaltres.

—Com que no? El seu avi era jueu.

—Però la seva mare no; pot passar per un rus més. I que jo sàpiga, mai no ha posat els peus a la sinagoga.

—Vinga, Míriam, jo tampoc no hi vaig, a la sinagoga, i tu, molt de tant en tant. Què té a veure anar a la sinagoga amb ser jueu?

—Si t’amoïna, no hi vagis, a Berlín. Per què vols més diners? En tens més dels que podràs gastar mai.

Van sopar amb els seus fills. La Míriam sempre feia seure els nens a taula; pensava en en Gustav i li feia llàstima perquè sabia per en Samuel que el nen sempre menjava sol o amb la mainadera. La Vera, la dolça Vera, no podia deixar de comportar-se com l’aristòcrata que era i trobava impensable això d’asseure una criatura a la taula dels grans. En Konstantín no compartia aquella decisió, però passava tant de temps fora de casa que no trobava que hagués de qüestionar els mètodes educatius de la seva dona.

La Míriam es va treure del cap en Gustav per centrar-se en la xerrera dels seus fills. La Dalida era una nena intel·ligent i perspicaç que no parava de fer preguntes.

Havent sopat, quan van tenir els fills al llit, la Míriam va aprofitar per parlar de la carta a en Samuel.

—T’he deixat una carta sobre la calaixera. Et devia caure anit o aquest matí. És de la Kàtia.

En Samuel es va regirar, incòmode, a la butaca, però li va aguantar la mirada.

—Sí, m’han convidat a l’aniversari d’en Gustav.

—És curiós que no hi hagin convidat ni els nens ni a mi.

Es van quedar en silenci. Ella li clavava la vista a sobre, ell volia esquivar la seva mirada.

—Dona, la Kàtia sap que no t’agrada viatjar.

—I com ho sap? Potser perquè mai no se’m convida a fer-ho? A acompanyar-te, per exemple, en algun dels teus interminables viatges a Londres?

—Què vols dir…? —En Samuel s’havia posat nerviós.

—Fa quatre anys que sóc a París i encara no sé per què m’hi he quedat. Quan vaig venir era la teva dona, però ara només sóc la que s’ocupa dels teus fills. Em vas demanar que et donés temps i te l’he donat. Ja tens el teu laboratori i una vida que et complau, on jo no hi entro. Me’n vaig, Samuel, me’n torno a Palestina. La Dalida i l’Ezequiel vindran amb mi.

—Però… no t’entenc! Te’n vols anar perquè t’ha ofès que la Kàtia no t’hagi convidat expressament a l’aniversari d’en Gustav? —El to d’en Samuel era d’irritació.

—Me’n vull anar perquè, aquí, no hi tinc res a fer. Encara no he anat a plorar a la tomba de ma mare. Allà hi ha el meu fill, en Daniel. La meva germana encara està malalta. No he pogut anar a les noces de la meva neboda Iasmin amb en Mikhaïl. Encara vols més raons? Sí, et donaré la definitiva: no m’estimes, Samuel, no m’estimes. Formo part del paisatge que t’envolta, però res més. Ni m’estimes ni em necessites. Al principi potser sí, però ara, aquí, t’hi faig nosa. Mai no m’adaptaré del tot a la vida de París. No m’ho passo bé en aquestes festes on tantes dones que són tan atractives competeixen entre elles i on les relacions socials són tan hipòcrites… Tothom critica tothom… Els marits traeixen les mullers amb les seves millors amigues i les dones se’n vengen gastant-se els diners i coquetejant per la seva banda amb el primer mamarratxo que se’ls posa al davant… I després hi ha els exiliats russos… Què s’han cregut! N’hi ha que es comporten com si encara visquessin a Sant Petersburg, com si encara tinguessin els palaus i els privilegis… Jo sóc de pagès, Samuel… Vaig néixer a Hebron i de petita pasturava cabres. A l’estiu corria descalça… Què hi tinc a veure, jo, amb totes aquestes senyores que m’has presentat, que em miren amb commiseració?

—Ja has acabat? —En Samuel feia esforços per contenir la irritació.

—No, no he acabat. Encara t’he de dir una altra cosa. No sé si estàs enamorat de la Kàtia, és evident que ella sí que ho està de tu. Però veig que et canvia l’expressió quan ets amb ella. Et tornes amable, somrius…, la tractes amb tanta tendresa, amb tanta deferència… Us sentiu bé l’un amb l’altra… I jo m’he cansat de sentir-me com una intrusa. Li deixo el camp lliure.

La Míriam es va aixecar i va sortir de la sala. Aquella nit va dormir a l’habitació dels convidats, on es va tancar i es va negar a respondre al truc d’en Samuel. L’endemà, quan va obrir la porta, se’l va trobar allà.

—No te n’has anat al laboratori? —li va preguntar, intentant posar-hi un to indiferent.

—Et penses que ho podia fer després del que em vas dir anit?

—Mai no és agradable sentir la veritat.

En Samuel sabia que la Míriam tenia raó i li feia mal el seu propi egoisme i no ser capaç d’estimar-la més. La Irina era l’única dona de qui havia estat enamorat, si bé de vegades es preguntava si no s’havia enamorat d’un somni. Havia estimat la Míriam per la seva fortalesa i rectitud, pel seu optimisme i per la capacitat que tenia de convertir la quotidianitat en una cosa fàcil, però enamorar-se’n… no, no se n’havia enamorat. Sabia que ella tenia raó: no encaixava a París. I la Kàtia se li havia ficat al cor sense adonar-se’n. Aquella nena rossa i esprimatxada que de petits els havia importunat tant, a en Konstantín i a ell, s’havia convertit en una dona davant la qual, tot i que ja havia arribat a l’edat madura, era difícil estar indiferent. Per força havia de reconèixer que aquelles maneres delicades i aquella bellesa eslava el transportava als seus anys de joventut, quan admirava totes aquelles dames que assistien als balls dels Goldanski. Si bé estava segur que no s’havia enamorat de la Kàtia, no podia resistir l’atracció que sentia per ella.

—Voldria que ens donéssim una oportunitat. No sé si servirà de res, però com a mínim m’agradaria que ho intentéssim —li va proposar en Samuel.

La Míriam estava a punt de posar-se a plorar, però va pensar que, si no ho feia, no s’ho perdonaria mai.

—He pensat d’anar a Espanya. Et portaré a Toledo, així coneixeràs la ciutat d’on fa més de quatre-cents anys van fugir els teus avantpassats. A la Dalida i l’Ezequiel els agradarà, ja tenen edat per entendre-ho —va afegir en Samuel.

—A Toledo? Anirem a Toledo? —La veu de la Míriam reflectia una gran emoció.

No es podia resistir a aquella invitació. Quan era petita, el seu pare li havia explicat que els seus avantpassats havien estat expulsats de la casa que tenien a Toledo. El seu pare i els seus avis descrivien la ciutat amb tanta minuciositat que semblava que la coneguessin amb tots els ets i uts. Conservaven les claus de la que havia estat la llar dels seus ancestres, que s’anaven lliurant de pares a fills, com també els vells títols de propietat. Aleshores, la clau era en mans de la Judith, perquè era la germana gran.

A Toledo, hi tenia les arrels, part de la seva essència. Mai no s’havia permès de somiar conèixer aquella antiga capital d’Espanya. Aquells reis, Isabel i Ferran, els havien obligat a exiliar-se’n. A la ciutat grega de Salònica, que llavors formava part de l’imperi otomà, van trobar una nova llar, però mai no van oblidar que la seva pàtria era Sefarad i que casa seva, la seva veritable llar, es trobava en un carreró de Toledo proper a la sinagoga, no gaire lluny d’on en Samuel Levi, el tresorer del rei Pere I de Castella, havia tingut la seva residència.

Quan els seus avis paterns van començar a parlar de Toledo, la seva mare, la seva germana Judith i ella se’ls escoltaven extasiades. La seva mare, una camperola jueva d’Hebron, se sentia orgullosa d’haver-se casat amb aquell home que tenia les arrels a l’antiga capital de Sefarad.

A en Samuel, l’alegria de la Míriam el feia sentir un xic menys desgraciat. Havia improvisat allò del viatge a Toledo, era la primera cosa que se li havia acudit per mirar de retenir-la. Més endavant va pensar que potser no havia estat tan bona idea, perquè el viatge només va servir per allargar una relació que ja estava malmesa.

A mitjan març van arribar a Sant Sebastià. Hi feia fred. La primavera encara no hi havia fet acte de presència. La Dalida i l’Ezequiel van quedar entusiasmats amb la ciutat, malgrat que tan sols s’hi van estar un parell de dies. En Samuel volia arribar a Madrid, on tenia intenció de reunir-se amb un comerciant català interessat a importar alguns medicaments del seu laboratori.

A l’estació del Nord els esperava en Manuel Castells, a qui en Samuel va agrair el detall d’haver-los anat a rebre.

—L’hotel Ritz no és gaire lluny d’aquí. No podia triar un lloc millor per a l’estada. Vagin primer a descansar que ja tindrem temps per als negocis.

L’espanyol era un home força gran. Anava vestit amb elegància, però també amb discreció. La Míriam va quedar astorada de la fluïdesa amb què parlava francès.

—No hi ha més remei si es vol fer negocis —va respondre, afalagat—, però li confessaré un secret: sóc català, la meva família és de la Cerdanya, d’un poble de prop de la frontera amb França, i de petit vaig tenir una mainadera de Perpinyà.

A la Míriam també la sorprenia comprendre tantes paraules en espanyol. Li resultava familiar perquè al cap i a la fi el seu pare era sefardita i el que havia après de llavis de la seva mare era el castellà vell. Al pare de la Míriam li agradava parlar a les seves filles en la llengua de Sefarad, i en aquell moment ella se sentia orgullosa d’entendre gairebé tot el que es deia al seu voltant.

—No m’agrada tant com París —els va interrompre la Dalida, sempre atenta al que els envoltava, quan el cotxe els portava per la Gran Via.

—Com pots dir això? Encara no n’hem vist res —va respondre la seva mare.

—A tu t’agrada perquè ets espanyola —va adduir la Dalida.

La Míriam va sospirar sense respondre-li. La seva filla tenia raó, no se sentia estrangera a Espanya.

Quan en Manuel Castells va saber que en Samuel tenia la intenció de portar la família a conèixer Toledo, els va oferir el seu cotxe. Van acceptar-ho encantats i, al cap de quatre dies d’haver arribat a Madrid, van enfilar cap a la destinació desitjada de la Míriam: Toledo, la ciutat imperial. Un cop allí, es van instal·lar en un hotel no gaire lluny de la catedral que els havia aconsellat el mateix Castells.

—És més gran que Notre-Dame —va dir la Dalida quan va veure aquella catedral majestuosa que semblava que dominés la ciutat.

En Samuel havia estudiat minuciosament els plànols de Toledo i havia preguntat al seu nou soci com podien arribar al carrer on en una altra època hi havia hagut la casa dels avantpassats de la Míriam. Li volia donar una sorpresa i portar-la-hi sense avisar-la.

—Farem un volt per Toledo —els va proposar a tots tres.

Els va fer caminar una bona estona a la recerca de la judería, que era com s’anomenava el barri on segles enrere havien viscut els jueus toledans. Mentre s’hi passejaven, s’anaven impregnant de l’esperit de la ciutat. El nen i la neva caminaven ben junts, sorpresos davant aquells carrers estrets amb llambordes que formaven un laberint. La Míriam s’ho mirava tot amb emoció, sense parar de parlar.

—Em recorda la Ciutat Vella —va dir la Dalida.

—Vaja, de manera que et recorda Jerusalem…, no és un mal símil —va respondre en Samuel, divertit pels comentaris de la seva filla.

—Si em veiés el meu pare! Ell sempre somiava Toledo. La coneixia tan bé… —els va interrompre la Míriam.

—Els avis van ser a Toledo? —va voler saber la Dalida.

—No, filla, però ho sabien tot d’aquesta ciutat, perquè els ho havien explicat els seus pares, i a ells, els seus, i així, anant enrere, arribem al segle XV, quan van expulsar d’Espanya els nostres avantpassats.

—I per què els en van expulsar? S’havien portat malament? —va preguntar l’Ezequiel.

—Portat malament? No, fill, no havien fer res dolent, els van expulsar perquè eren jueus.

—Nosaltres som jueus, això és dolent? —va insistir el nen, preocupat.

—No, esclar que no és dolent, però hi ha llocs on no volen els jueus —va intervenir en Samuel.

—Però, per què? —va reblar l’Ezequiel.

La Míriam va intentar donar una explicació que el seu fill pogués entendre, però tot i així no ho comprenia i al final els va sorprendre dient:

—Doncs el que hem de fer és esborrar-nos de ser jueus, així tothom ens voldrà i no ens faran fora d’enlloc.

En Samuel va abraçar l’Ezequiel. En aquell moment es veia ell mateix molts anys enrere discutint amb el seu pare per aquell seu desig de no ser jueu, de fer desaparèixer el que semblava un estigma que els convertia en diferents.

Feia una bona estona que caminaven, la mainada semblava cansada i en Samuel va decidir apressar el pas.

A la fi van arribar a la plaça del Conde, a dos passos d’on en aquell temps hi havia hagut la casa dels avantpassats de la Míriam. En Samuel la va agafar de la mà i la va portar cap a una vella portalada de fusta tatxonada amb claus negres com la nit. Li notava la tremolor i el va commoure veure les llàgrimes que li entelaven els ulls.

—Per què plores, mare? Ens faran fora perquè som jueus? —va preguntar l’Ezequiel, amoïnat perquè havia descobert les conseqüències de ser jueu.

La Míriam es va quedar davant la porta, ben quieta, i després va posar la mà sobre la fusta vella i la va acariciar. En Samuel va obligar els seus fills a fer un pas enrere per concedir uns minuts de recolliment a la seva mare.

La Dalida i l’Ezequiel no es van moure, conscients tot d’una que era un moment especial per a la seva mare. Després, la Míriam es va tombar i els va abraçar.

—Vols que hi truquem? —li va preguntar en Samuel.

—No, no! —va respondre ella, atemorida per la gosadia d’en Samuel.

Però ell no li va fer cas i va trucar dos cops amb el picaporta. Van passar uns segons i es va obrir un dels dos batents. Un home vell se’ls va quedar mirant a l’espera de saber qui eren aquells desconeguts. Sense pensar-s’ho dos cops, en Samuel li va explicar que aquella casa havia estat dels avantpassats de la seva dona, que en conservaven els títols de propietat i la clau de la portalada, i que simplement volien veure el lloc que, un dolorós dia, els antics propietaris van haver d’abandonar deixant-hi tot el que tenien per anar a buscar refugi a l’exili.

Havia parlat d’una tirada, gairebé sense respirar, i tot d’una es va adonar que sense saber per què ho havia fet en francès. Aquell home no devia haver entès res; però va pensar que tampoc no l’hauria entès si li hagués parlat en anglès. Tanmateix, l’ancià li va respondre en una barreja d’espanyol i francès, cosa que el va sorprendre.

L’home els va fer passar i els va dir que s’acomodessin en una sala antiga i freda, on hi havia encesa una enorme llar de foc de pedra.

—Em dic José Gómez —se’ls va presentar. Aquells ulls cansats brillaven encuriosits.

En Samuel es va presentar ell i tot seguit la Míriam i els seus fills. La Dalida, molt formal, va allargar la mà a l’home, però l’Ezequiel es va amagar darrere la seva mare, avergonyit.

—Avisaré la meva dona.

—Com ho has pogut fer! —va retreure la Míriam a en Samuel un cop es van quedar sols.

—No volies veure la casa dels teus avantpassats? Doncs ja hi som. És un home molt amable i no crec que li hagi estranyat gaire que vulguem veure la casa.

Van callar quan van veure que entrava a la sala, amb pas àgil, una dona tan vella com l’home que els havia convidat a passar. Els va somriure i la Míriam es va tranquil·litzar.

—La meva dona, la María —va dir l’home a tall de presentació.

—De manera que vostès són familiars dels Espinosa. Van ser els propietaris d’aquesta casa fins que se’n van anar. Els meus avantpassats també eren jueus, però es van convertir i, tot i que van passar grans penalitats, es van poder quedar a la ciutat. Evidentment, alguns van acabar a la foguera perquè no van convèncer els inquisidors que havien renegat definitivament de la seva fe —els va explicar la María.

La Míriam estava sorpresa que aquella dona parlés del que havia passat cinc segles enrere com si tot just hagués succeït la vigília.

—Qui de vostès dos ve de la família Espinosa? —va preguntar la María.

En Samuel va fer un gest indicant que era la Míriam.

—O sigui que tu ets l’Espinosa… Jo em dic María, la versió espanyola de Míriam. Vols saber com vam aconseguir aquesta casa? T’explicaré el que em va explicar l’avi, i a ell l’hi va explicar el seu. Els jueus expulsats sempre van pensar a tornar, però això no era el que volien els reis d’aleshores. Les possessions dels jueus van anar a parar a mans dels nobles de l’època. Amb el temps, alguns dels conversos es van poder quedar amb els béns dels qui havien estat amics i veïns seus. Jo pertanyo a una família de traductors d’aleshores, molt apreciats a la cort de Toledo. Homes d’estudi, de la saviesa dels quals es beneficiaven els reis castellans. Sé que la meva família va aconseguir aquesta mansió cap al segle XVII i que d’aleshores ençà ha estat el nostre casal. Ja ho veus, aquestes parets estan plenes de records, els dels Espinosa i els nostres.

La dona va callar uns segons, escodrinyant el rostre tens de la Míriam.

—Vine, acompanya’m, al soterrani conservem alguns retrats de la teva família; deuen estar plens de pols, però almenys veuràs con eren els avis dels teus avis. —L’anciana els va indicar que la seguissin.

En José Gómez va protestar.

—Però, dona, fa anys que no baixem al soterrani i els graons no estan en bon estat. Segur que els ratolins s’han menjat les teles de què parles.

Però la dona no li va fer cas i va insistir que l’acompanyessin. La van seguir pels foscos passadissos de la casa fins que van arribar a una porta de fusta on la mà de l’artesà hi havia tallat unes flors i un versicle de la Bíblia. L’Ezequiel es va queixar que tenia fred, però la Dalida el va fer callar amb un pessic. La María va obrir la porta, que va xerricar en empènyer-la.

Els graons del soterrani cruixien i en Samuel tenia por que no es trenquessin. Es notava que feia molt de temps que ningú no s’havia acostat a aquell racó de la casa. A les parets hi havia humitat i els taulons del terra, a més de desgastats, semblaven corcats.

La Míriam va quedar sorpresa que aquella dona anés d’una banda a l’altra amb tanta agilitat, remenant entre cadires desmanegades, taules sense potes i tot tipus d’estris en desús. A l’últim va semblar que recordava on hi havia els quadres de què havia parlat.

—Em sembla que són aquí, en aquest bagul; els hi devia guardar la meva mare. No li agradaven aquests quadres, deia que semblava que li retraguessin que haguéssim ocupat la casa d’aquesta gent.

Amb l’ajuda d’en Samuel, va obrir el bagul i va treure fins a mitja dotzena de teles plegades amb cura.

En Samuel i la Míriam les van agafar i van tornar cap a la sala.

—Poseu-les damunt d’aquesta taula, que és gran, i així les veureu més bé —va dir l’anciana.

Aquelles teles no feien més de mig metre cadascuna i, quan les van tenir esteses, es van trobar davant de sis rostres que semblava que els miressin fixament.

—Jo no sé qui són, però sí que eren Espinosa. Si vols, te les pots endur —va fer la dona.

La Míriam va somriure, agraïda. Li semblava que vivia una escena irreal gràcies a l’amabilitat d’aquella parella d’ancians que els havien rebut a casa seva sense cap mena de ressentiment i que fins i tot els regalaven unes teles que la transportaven a un passat desconegut. També va tenir la sorpresa agradable de comprovar que els espanyols entenien el castellà antic, aquell que es parlava a l’època en què van expulsar els seus ancestres de Sefarad. La Míriam s’havia esforçat a ensenyar aquella llengua a la Dalida i l’Ezequiel i, encara que tots dos l’entenguessin, es resistien a parlar-la.

El matrimoni va insistir que es quedessin a dinar.

—Som molt grans i a la nostra vida no hi ha sorpreses. Per a nosaltres, la seva presència és com una aventura —va dir l’home.

La María els va deixar a la sala i se’n va anar a la cuina a preparar alguna cosa per a aquells convidats inesperats.

En José Gómez va presumir de castellà vell i va fer broma amb la seva dona sobre els seus orígens jueus. Els va explicar que era metge i que de jove havia anat a París, on tenia un parent que treballava a la legació diplomàtica espanyola.

La Míriam va quedar embadalida escoltant les històries de la María sobre la Sefarad dels jueus, mentre en Samuel atenia en José, que parlava de la causa veritable de l’expulsió.

A la Dalida i l’Ezequiel els costava de controlar la impaciència. S’avorrien. Els resultava estrany aquell idioma exòtic en què de vegades els parlava la seva mare, i el francès del senyor Gómez era tan rudimentari que cada dues o tres paraules s’havia d’aturar a buscar el mot adequat per continuar.

Els dies següents es van dedicar a conèixer Toledo acompanyats dels Gómez, que s’havien adjudicat ells mateixos el paper d’amfitrions. Fins van insistir que deixessin l’hotel i s’instal·lessin a casa seva. La Míriam ho hauria acceptat de bon grat, però en Samuel s’hi va oposar.

—Per més que diguin, això no és casa teva; a més, no hi estaríem còmodes.

—Quan penso que aquí van viure els meus avantpassats, que jo vinc d’aquesta terra seca, d’aquesta ciutat plena de misteris…

—Misteris? On són els misteris? Vinga, Míriam, no deixis volar més del compte la imaginació. El passat ja ha passat. Trobo bé que aprofitis aquest viatge, però tu ets palestina i tens ben poc a veure amb els espanyols.

—Sóc espanyola i palestina! —li va respondre ella, irritada.

—Sí, i també turca i grega, si tenim en compte que els teus avantpassats es van refugiar a Salònica i que Salònica era una ciutat turca i ara és grega. —En Samuel se’n burlava.

—Tu et sents rus, Samuel. Per què jo no em puc emocionar quan trepitjo aquesta terra?

—Mai no he deixat que ni la terra ni la religió em dictessin la identitat. Només sóc un home que vol viure en pau, tant hi fa on.

Però per més que ho dissimulés, Toledo també deixava la seva empremta en en Samuel.

Al cap d’una setmana va dir a la Míriam que havia arribat l’hora de tornar a Madrid, on havia de tancar un acord comercial amb en Manuel Castells. La Míriam li va demanar que la deixés quedar-se a Toledo amb els nens.

—Allà no ens necessites, només seríem un destorb. T’esperarem aquí.

—Encara no n’has tingut prou, de Toledo?

—I tu, Samuel, ja has deixat d’enyorar Sant Petersburg? —li va preguntar la Míriam, aguantant-li la mirada.

En Samuel no va respondre i va acceptar que la Míriam i els seus fills es quedessin a Toledo. Ell se’n va anar a Madrid i llavors la Míriam es va adonar que s’estimava més viure aquella experiència sense en Samuel.

A la Dalida i l’Ezequiel, els hauria agradat més tornar a Madrid amb el seu pare. S’avorrien amb aquelles xerrades interminables de la seva mare amb la parella d’ancians i estaven cansats de caminar cada dia per aquella ciutat que s’enroscava sobre si mateixa i s’alçava orgullosa sobre el riu que transcorria al capdavall.

La Míriam tenia una set inesgotable de saber, de conèixer, de comprendre, i tant en José Gómez com la seva dona responien amb paciència totes les seves preguntes. La María la va convèncer perquè l’acompanyés a sentir missa a la catedral.

—Però si sóc jueva! —va protestar ella.

—I això t’impossibilita d’assistir a una bonica cerimònia en què s’honra Déu Totpoderós? Tant se val on resem i com ho fem si glorifiquem un únic Déu! —va respondre la María.

—No heu sentit mai la necessitat de tornar a la fe dels avantpassats, al judaisme? —va preguntar la Míriam amb curiositat.

—Ja t’he dit que la meva família es va convertir per interès, per no haver d’abandonar Toledo, però suposo que amb el temps van aprendre a ser bons catòlics. El passat ja ha passat; jo vaig néixer en la fe catòlica i així moriré. Oir missa no et compromet a res. T’agradarà la cerimònia, avui és cantada —li va insistir.

En José Gómez es va oferir a anar a passejar amb la Dalida i l’Ezequiel. La Míriam li ho va agrair; sabia que els seus fills no s’estarien quiets a l’església i s’estimava més no haver-los de renyar.

La catedral de Toledo la va fer estremir. Si ja per fora impressionava, l’interior la va deixar bocabadada. D’altra banda, aquelles cerimònies interminables, plenes de simbolisme, la fascinaven, de manera que no va tenir cap inconvenient de continuar-hi acompanyant la María.

Això sí, no hi havia passeig que no acabés a l’antiga sinagoga, la que aleshores anomenaven Santa María la Blanca. Allà se sentia com a casa. Tancava els ulls i s’imaginava els seus parents segles enrere. Pensava que tant de bo la poguessin veure allà, que poguessin saber que una Espinosa havia tornat a aquell racó de Sefarad, a la vella ciutat que havia estat seva.

Hi havia nits que plorava. Pensava en la seva germana Judith, en com haurien gaudit totes dues passejant per Toledo. Però ja no ho podrien fer mai. D’ençà d’aquell fatídic Nabi Musa, la Judith no havia recuperat la salut ni l’enteniment.

La molestava que haguessin cristianitzat els jueus, però la María li recordava que en tota la història de la humanitat els vencedors sempre havien imposat les lleis i la religió als vençuts. «En el passat —li deia—, els homes també havien adorat ídols pagans i després els van substituir per Déu».

Quan, al cap d’uns quants dies, en Samuel va tornar, la Míriam es va sentir desolada. Sabia que no es podia quedar a Toledo, però el sol fet de pensar que hauria d’abandonar aquella ciutat li produïa un malestar estrany. Sabia que no hi tornaria mai més.

Va plorar en acomiadar-se dels Gómez i els va demanar de tot cor que tinguessin cura d’aquella casa, que sentia com si fos seva.

—Quan ens morim, la propietat passarà al meu fill, que fa de metge a Barcelona. I se la vendrà. Ell té la vida a Barcelona, que és on s’ha casat i ha tingut els fills. Només ve a Toledo de tant en tant a veure’ns —li va dir la María.

—Però la pot comprar qualsevol! —va exclamar la Míriam a tall de resposta.

—Un cop siguem morts, tant hi fa. Tu no t’hi has d’amoïnar. Tens una família i una vida en una altra banda. El passat no es pot canviar —va afirmar en José.

Durant el viatge de tornada a París, la Míriam semblava aliena a tot el que l’envoltava. En Samuel no aconseguia fer que s’interessés per cap conversa, per més que volgués conscienciar-la de la situació a Alemanya. Ella, que sempre estava atenta al que ell li explicava i el solia aconsellar, en aquells moments es limitava a mirar-lo quan parlava, i en Samuel sabia que l’ànima de la Míriam era ben lluny.

A París, de mica en mica, van recuperar la normalitat, o si més no això es pensava en Samuel, que continuava abocat al laboratori i havia reprès els viatges a Londres per reunir-se amb en Konstantín. Ella cuidava els fills i tenia molt de temps per pensar; semblava que s’havia tornat a acomodar a aquella vida plàcida i burgesa, que, pel que es veia, tant agradava a en Samuel. Però la normalitat incloïa la Kàtia. A pesar que en Samuel havia decidit posar distància entre tots dos, fer-ho li resultava impossible. Estar amb la Kàtia era com tornar a la infantesa i aquesta sensació l’omplia de vida.

Malgrat tot, lluitava per mantenir el difícil equilibri entre la lleialtat que devia a la Míriam i l’atracció irresistible que sentia per la Kàtia. Per això mateix es va imposar d’emportar-se la Míriam i els fills a un dels viatges a Londres. En Konstantín havia insistit tant a convidar-los que a la fi va decidir d’acceptar-ho.

En Konstantín i la Vera van fer l’impossible perquè la Míriam s’hi sentís bé. Fins i tot en Gustav semblava que estava encantat de veure la Dalida i l’Ezequiel.

La Vera era l’amfitriona perfecta, es preocupava que la Míriam s’ho passés bé a Londres. La va acompanyar a fer compres, van anar amb la mainada a un parell de museus, la va portar a un berenar a casa d’uns amics i van intercanviar petites confidències sense importància. Però la presència de la Kàtia planava com un núvol fosc damunt la Míriam.

La Kàtia, tan bonica, tan perfecta… Una vegada van anar a una vetllada a l’òpera i la Míriam va notar que a en Samuel semblava que el molestessin les mirades d’admiració que alguns senyors adreçaven a la Kàtia. «Està gelós», va pensar, i es va adonar que en Samuel mai no ho havia estat d’ella. Val a dir que, per més que s’arreglés, mai no arribaria a tenir la distinció natural que tenia la Kàtia.

La tarda abans de tornar-se’n cap a París, la Míriam va sentir sense voler una conversa entre la Kàtia i la Vera. En Samuel i en Konstantín havien sortit a reunir-se amb uns clients i la canalla era a la cambra de jocs d’en Gustav. La Míriam va baixar a la biblioteca a desar-hi un llibre que havia agafat. Estava a punt d’entrar-hi però es va aturar en sec darrere la porta quan va sentir que la Kàtia parlava d’ella.

—Em fa llàstima en Samuel, quina mala sort que té amb la seva dona!

—Però què dius! —li va retreure la Vera—. La Míriam és una bona persona.

—Jo no dic que no ho sigui, però és tan…, no ho sé…, la trobo poc agraciada. Hauria hagut d’aprendre alguna cosa del chic de les franceses. Sembla que la roba tant li faci, i els cabells curts no li estan bé… No ho sé, però potser les palestines són així.

—Doncs jo la trobo una dona atractiva; com a mínim és diferent, té personalitat —va respondre la Vera.

—Això és el que diu el meu germà! Vinga, Vera, no repeteixis les opinions d’en Konstantín.

—Ell l’aprecia molt —va assegurar la Vera, referint-se a en Konstantín.

—El meu germà aprecia tothom, és un bon jan; tant, que és capaç de trobar trets atractius en una dona tan insulsa com la Míriam. No t’has adonat que se sent incòmoda amb les sabates de taló? I quan es posa alguna cosa als cabells… pobreta!, no hi ha res que li quedi bé.

—Em sorprens, Kàtia, tu no ets xafardera, però veig que no t’agrada la Míriam, per què?

—Bah, tant se val! Només em sap greu que en Samuel s’hagi lligat a una dona com ella. Es mereix molt més.

La Vera es va mirar la seva cunyada. Sabia que estava enamorada d’en Samuel des de petita i que ja era hora que deixés de perseguir-lo, però no va gosar dir-li-ho. S’estimava més no tenir cap conflicte amb la Kàtia que pogués enterbolir la relació que tenien les dues cunyades i entristís en Konstantín.

—No comparteixo la teva opinió, Kàtia. La Míriam és una dona amb moltes qualitats i en Samuel té molta sort d’haver-s’hi casat. Escolta, i si demanem que ens serveixin el te?

Aquell vespre, durant el sopar, la Kàtia va desplegar tota la seva capacitat de seducció. En Samuel se la mirava embadocat. A la Míriam, li feien mal aquelles mirades i aquelles rialles que s’intercanviaven amb en Samuel. Va pensar que Toledo només havia estat una pausa, un regal de comiat. La Kàtia tenia raó: ella estava fora de lloc. Casa seva era a Palestina. No en va dir res a en Samuel fins que no van ser a París. El dia que hi van arribar, no es va ni molestar a desfer les maletes.

—Me’n vaig, Samuel, me’n torno a Palestina. Saps més bé que jo que aquí no és el meu lloc.

En Samuel va protestar amb sinceritat, li va demanar que no se n’anés, li va argumentar els avantatges de la vida a París per a la Dalida i l’Ezequiel i li va suplicar una altra oportunitat.

—És el que faré: donar-nos una oportunitat. Tots dos ens mereixem tenir una vida, Samuel, una vida en què puguem estimar, riure, compartir…, una vida plena. Respecta’m, Samuel, no insisteixis a reduir-me a una mera presència encarregada de cuidar els teus fills. Tinc dret a viure. Per això me’n torno a casa amb els meus.

En Samuel no la va saber convèncer i va haver de cedir; se sentia trist i alleujat alhora. Es va dir a si mateix que la separació seria temporal, que ell aviat aniria a Jerusalem o que ella tornaria a París, però sabia que s’estava enganyant. En l’únic que es va mostrar inflexible va ser en la decisió d’acompanyar-la fins a Marsella per assegurar-se que tant ella com els nens viatjarien còmodament.

La Dalida i l’Ezequiel li van dir adéu amb la mà, recolzats a la barana del pont de passatgers. Els seus fills van plorar en acomiadar-se i ell mateix va haver de fer un esforç per reprimir les llàgrimes. Va buscar la Míriam amb la mirada, però ella es va estimar més no dir-li adéu i es va apartar de la barana. Va ser en aquell moment que en Samuel es va adonar que la Míriam sortia de la seva vida i que no hi voldria tornar mai més.