5

PARÍS, PARÍS, PARÍS

Va ser la Irina qui li va obrir la porta de ca la Marie. Es van quedar uns segons en silenci mirant de reconèixer-se abans de gosar fondre’s en una abraçada.

—Sí que has canviat! —li va dir ella mentre l’ajudava a treure’s l’abric.

—Tu estàs igual que quan me’n vaig anar.

—Au va, no diguis mentides! Que no veus els cabells blancs que m’han sortit? He envellit.

En Samuel se la va mirar amb deteniment. Amb prou feines va poder entrellucar cabells blancs perduts en la cabellera rossa, pulcrament recollida en un monyo formal. Però en una cosa sí que la trobava diferent: els seus ulls deixaven entreveure que se sentia en pau amb ella mateixa.

El va portar de seguida a l’habitació de la Marie. Aquella bona dona jeia reclinada sobre uns coixins que la Irina li estovava amb cura.

La Marie va acariciar la cara d’en Samuel i després li va agafar una mà i la hi va estrènyer.

—Em sembla que veig el teu pare. Encara t’hi assembles més que quan eres petit. Igual de gentil… Vine, seu al meu costat.

La Irina es va fer càrrec de l’equipatge d’en Samuel i els va deixar sols, conscient que allò era el que la Marie més anhelava.

No va tornar a l’habitació fins al vespre, i ho va fer acompanyada d’en Mikhaïl, que acabava d’arribar de classe de música.

En Samuel es va emocionar quan el va veure gairebé convertit en un home. Van encaixar de mans i no van abraçar-se.

Malgrat les protestes de la Irina, la Marie va insistir que la llevessin per sopar.

—No em pot fer cap mal compartir una bona estona amb els únics éssers que tinc en aquest món —va fer.

En Mikhaïl la va portar a coll fins al menjador. En Samuel va tenir un ensurt en veure-la tan menuda i prima. Gairebé no tenia forces per aguantar la cullera, però els ulls li brillaven amb la febre de l’alegria. Només va aguantar uns minuts asseguda.

—Dispenseu, la Irina té raó, estic més bé al llit. Però em feia tanta il·lusió sortir de l’habitació per sopar amb vosaltres!

—I soparem junts —va afirmar en Mikhaïl—. Posarem els plats en safates i ens asseurem al costat del llit. Serà igual i tu estaràs més còmoda.

—No, no… No us vull portar problemes. —Però a la veu hi havia un punt de súplica perquè no la deixessin sola.

—Si he vingut a París és per estar amb tu. De manera que o em deixes sopar a la teva habitació o me’n torno a Palestina —la va amenaçar en Samuel amb un somriure.

En Samuel va dedicar els primers dies a retrobar-se amb la ciutat i també amb la Irina i en Mikhaïl. El vincle amb la Marie era fort i, tot i els anys que havien passat, en tenien prou amb una mirada per saber el que pensava l’altre.

Va semblar que la Marie havia millorat des de l’arribada d’en Samuel. Insistia que almenys algunes tardes la portessin a la sala a seure davant la llar de foc per parlar amb en Samuel. Ell li agafava la mà i tots dos recordaven el passat, però sobretot parlaven del futur d’en Mikhaïl. La Marie estimava sincerament el noiet.

En Mikhaïl havia fet catorze anys i tenia al cap de convertir-se en músic com el seu pare. La Marie i la Irina havien procurat que rebés una bona instrucció, però ell no dissimulava que els llibres li agradaven poc i que s’estimava més les classes de piano i de violí que rebia cada dia.

—Serà un gran violinista, encara que ell diu que vol ser director d’orquestra. Somia dirigir les grans obres de Txaikovski, Rimski-Kórsakov, Borodin… Ja t’ho explicarà ell mateix, però ha escrit algunes peces. El seu mestre, monsieur Bonnet, diu que té molt de talent.

—En Iuri en tenia —va respondre en Samuel, recordant el pare d’en Mikhaïl.

De primer, el noi el tractava com si fos un foraster. Recordava el viatge tan llarg i dur de Sant Petersburg a París, però no li havia perdonat que hagués marxat. Aquelles dues dones que el cuidaven amb tant d’afecte eren la seva única família. No tenia ningú més, ni volia ni necessitava ningú més a la vida. Es mostrava cortès i atent amb en Samuel, però es veia que el considerava un convidat i no un membre de la família.

—Dóna-li temps, és un noi introvertit, i ho ha de ser, si no, tota aquesta música no li cabria al cap. Ja has vist com improvisa al piano, com va imaginant notes i notes fins a convertir-les en melodia.

En Samuel agafava la mà de la Marie i li deia que no es preocupés de res. Comprenia en Mikhaïl.

—Encara estàs enamorat de la Irina? —li va preguntar una tarda la Marie.

Es va quedar en silenci sense saber què respondre.

—Au va, que pots confiar en mi!

—Ja ho sé, Marie, ja ho sé, és que jo mateix em pregunto què sento per la Irina. En tots aquests anys no he deixat de pensar-hi. La seva cara ha amagat les d’altres dones que he conegut.

—Però…

—Però es mostra tan distant, tan freda… No sóc res més que un vell amic per a ella. No li he vist una mirada, un gest que indiqui que em tingui ara més afecte del que em tenia.

—Sé que guarda un secret, encara que mai no me l’ha confiat. Li devia passar alguna cosa quan era molt jove perquè posi aquesta distància de gel entre ella i qualsevol home que se li acosti. Te’n recordes de monsieur Péretz, el comerciant amic del teu avi que et va ajudar a preparar el viatge a Palestina?

—Sí, esclar que me’n recordo. Les seves recomanacions van ser molt útils, i també em va anar molt bé que em presentés aquell professor d’àrab que em va ensenyar alguna cosa, encara que no gaire.

—En Benedict Péretz té dos fills i un d’ells va ser pretendent de la Irina, però ella el va rebutjar. També se li han intentat acostar altres joves, però no els ha deixat.

—I per això creus que guarda un secret —va fer en Samuel, rient.

—No te’n riguis! N’estic segura, l’hi he preguntat. Un dia va estar a punt d’explicar-m’ho, però al final no va gosar fer-ho. Et correspon a tu descobrir-ho.

—A mi? Si no ha confiat en tu, tampoc no ho farà en mi.

—Crec que si un dia hi parles seriosament i li exposes els teus sentiments…

—No siguis matrimoniera. He vingut a París per estar amb tu i res més. Deixem les coses com estan i, si ha de passar alguna cosa, ja passarà.

—I mentrestant et consumirà la malenconia, aquesta malenconia que us domina sempre, als russos. Podeu estar alegres i gaudir de la vida, però de tant en tant hi ha un vel que us ennuvola la mirada, el vel de la malenconia.

La Irina continuava treballant a la floristeria. Allò la feia sentir independent. Tot i que quan la Marie s’havia posat malalta li havia insistit que es fes càrrec de la seva clientela, ella no ho havia volgut fer. Trobava que cosir era una obligació pesada, i no volia dedicar la resta de la vida a confeccionar aquelles peces que no li interessaven gens, i molt menys passar el temps entre aquelles dones capritxoses que anaven a emprovar-se els abrics de pells de la Marie.

A en Samuel, quan va veure que el taller del seu avi Elies estava tancat, li va venir nostàlgia: la taula gran, damunt de la qual l’home tallava els abrics, les cadires on ell i els seus ajudants convertien en abrics les pells que el seu pare li venia, el prestatge de fusta polida on s’alineaven les tisores, les agulles, els fils… Tot estava perfectament ordenat i net, però es notava que feia temps que ningú no trepitjava aquesta part de la casa.

—He proposat a la Marie que llogui el taller —li va explicar la Irina—, però no ho vol fer. Diu que no té ànims per veure un estrany fent-se càrrec del negoci. Gràcies a Déu ha guanyat prou per no haver de dependre dels altres.

—I tu, Irina, ets feliç? —Tan bon punt li ho va haver preguntat se’n va penedir. Mai no havien tingut una conversa íntima en què afloressin els sentiments.

La Irina li va somriure amb tanta alegria que el va sorprendre. No se solia mostrar alegre, tampoc taciturna, però no era fàcil de veure-la riure.

—Feliç? I tant que ho sóc! Què se n’hauria fet, de mi, a la nostra estimada Rússia? Hauria acabat en una masmorra de l’Okhrana tan sols per haver-me relacionat amb en Iuri. Pel que fa al futur… Tu creus que una noia com jo hauria tingut algun futur allà? Sí, aquí sóc feliç. M’agraden les flors, em sento feliç preparant bouquets, escollint les roses més boniques, component rams per a alguna núvia. Em sento lliure, no he de respondre davant de ningú i tinc la Marie i en Mikhaïl.

—I els teus pares…?

—Són morts. És l’única pena que he tingut aquests anys. Ja saps que se’n van haver d’anar de Sant Petersburg per si un cas l’Okhrana no els deixava en pau per culpa meva.

En Samuel es va sentir culpable per haver-li portat un record amarg i va callar, però ella va reprendre la conversa.

—A Rússia, no m’hi queda res, o sigui que no hi tornaré mai més.

—No trobes que «mai més» és massa?

—Tu penses tornar-hi?

—De tant en tant rebo cartes d’en Konstantín. Em parla dels nostres amics, del que passa a Sant Petersburg i sento nostàlgia. Ja sé que no hi haig d’anar, que no hi estaria segur; és el que em diu en Konstantín. A més, després de l’intent de revolució del 1905, els de l’Okhrana s’han tornat més desconfiats. De manera que sóc un exiliat, igual que tu.

—Però jo sóc una exiliada feliç, i em sembla que tu no ho ets.

—I en Mikhaïl, no sent nostàlgia de Rússia?

—Encara té malsons. Moltes nits es desperta demanant que vingui el seu pare. Recorda com vam haver de fugir, com li demanaves que no plorés, que es comportés com un home, que ens tractés com si fóssim els seus pares… Com vols que senti nostàlgia del passat? Troba a faltar el seu pare i prou.

—La Marie diu que serà un gran músic.

—La música és la seva obsessió, i té talent, un gran talent. Quan te’n vas anar es va quedar desconsolat. Va passar uns dies gairebé sense menjar. Estàvem molt amoïnades i a la Marie se li va ocórrer dir-li que, si menjava, li regalaria el que ell li demanés. Saps què li va demanar? Li va dir: «Vull ser músic com el meu pare. Em pots fer músic?». La Marie li va buscar el millor professor de París, monsieur Bonnet. Des de llavors, només viu per a la música, vol ser director d’orquestra. Monsieur Bonnet assegura que ja és un virtuós del violí, però, de fet, té un do especial per a tots els instruments que li cauen a les mans.

—No el veig gaire content que jo sigui aquí.

—És molt reservat, ja t’he dit el que va patir quan te’n vas anar. En pocs mesos va haver de suportar la mort del seu pare i que tu marxessis. No, no ha estat fàcil per a ell refer-se de tantes pèrdues. Em fa l’efecte que té por que tornis a marxar i per això s’estima més no establir un nou vincle amb tu. És la seva manera de protegir-se. I…, doncs…, te’n tornes o què?

—No ho sé, Irina, no ho sé. De moment sóc aquí i aquí em quedo. No tinc cap pla per al futur.

—Però ens has dit que t’havies comprat un hort a Palestina. Allà hi tens casa, oi?

—És una horta que comparteixo amb uns bons amics; ho són ara, però al principi a tots ens va costar d’adaptar-nos-hi. Els jueus que vam emigrar a Palestina hem experimentat totes les nostres idees sobre el socialisme, però no et pensis que és tan fàcil de dur a la pràctica. Tots hem de renunciar a la nostra individualitat. No tenim res propi, ho decidim tot entre tots, encara que sigui una nimietat, com ara comprar una aixada.

—No t’imagino vivint com un camperol.

—Això és el que em diu en Konstantín a les cartes. M’ha promès que vindrà a Palestina tan sols per veure’m amb una aixada a la mà. Però t’asseguro que això és el que sóc ara, un modest pagès.

En Samuel va anar a veure en Benedict Péretz. L’home es va alegrar de veure’l i li va demanar notícies de Jerusalem i també el va posar al corrent de la situació dels jueus a França.

—Fa un parell d’anys, el 1906, la justícia militar no va tenir més remei que rehabilitar el capità Alfred Dreyfus. Suposo que coneixeu el cas. El van acusar de facilitar secrets als alemanys. Era fals i així ha quedat demostrat. Però el fet que Dreyfus fos jueu va servir per avivar l’odi cap a la nostra comunitat. Res nou, res que no coneguem, per més que a França, després de la Revolució del 1789, semblava que s’havien superat els prejudicis contra els jueus. Però aquest canvi encara no ha arrelat de debò i, ja ho veieu, França, que s’havia erigit en el paladí de la llibertat, va acabar vilipendiant un militar brillant i lleial pel fet de ser jueu. Però no us vull preocupar, aquí encara es pot ser jueu, si bé trobareu els qui ens veuen com si fóssim estranys i no entenen que siguem tan francesos i tan patriotes com ho puguin ser ells. Som jueus, sí, però no pas abans que francesos.

Els dos homes simpatitzaven i, sense proposar-s’ho, es van començar a veure amb certa regularitat. En Samuel era ben rebut a cals Péretz, tant per ell mateix com pels seus fills. El comerciant, per la seva banda, anava a veure de tant en tant la Marie i intentava convèncer la Irina que reprengués el negoci que havia tingut monsieur Elies.

—És una llàstima que la Irina no aprofiti la bona fama del negoci del vostre avi i que la Marie ha dirigit amb tant d’encert. Moltes dames es lamenten de no trobar abrics de pells com els que s’hi confeccionaven. Potser podríeu tornar a obrir el taller —va suggerir a en Samuel.

—No, no ho puc fer. No en sé res, de confecció, i tampoc no puc portar pells de Rússia. El meu bon amic el comte Konstantín Goldanski m’aconsella que no ho faci. Ja us he explicat l’injust final del meu pare, acusat d’un delicte que no havia comès. Si hi tornés, jo també acabaria en una cel·la de l’Okhrana. D’altra banda, no us vull enganyar, em passa el mateix que a la Irina: aquest negoci no m’interessa.

En Benedict Péretz li va preguntar, tot preocupat, a què es volia dedicar.

—Vaig estudiar per químic, però en realitat només aspiro a ser un simple apotecari. El meu benefactor, el professor Goldanski, i més tard el meu mestre a la universitat, Oleg Bogdànov, em van fer veure que la química era una bona aliada de la farmàcia. M’agrada elaborar remeis que serveixin per alleujar el dolor. De tota manera, el destí ha jugat amb mi i m’ha convertit en un camperol que, a més, fa medecines. El meu bon amic Abraham m’encarrega el que necessita i ven algun dels meus remeis.

—Tornareu a Palestina?

La Irina i la Marie li havien fet la mateixa pregunta, i ell no tenia resposta. No tenia gaires diners i, quan se li acabessin, hauria de decidir si tornava a aquella terra inhòspita, que aleshores era la seva, o si es quedava a París, com li demanava la Marie.

—Deixaré que el destí torni a decidir per mi —va ser la seva resposta, ben sincera.

La Marie semblava que era feliç amb la seva presència i amb el temps que compartien vagant pels records del passat. En Samuel li demanava que li parlés de l’Isaac.

—Estimava tant el teu pare… Me l’imagino a Sant Petersburg, a casa d’aquelles vídues… Les apreciava molt i em feia enrabiar quan em deia que la Raïssa Kórlov cuinava més bé que jo. Un dia el vaig sorprendre amb un borsx que vaig preparar amb les indicacions de monsieur Elies.

Feia dos mesos que era a ca la Marie patint en veure-la morir a poc a poc cada dia. Al primer temps semblava que s’havia recuperat prou per poder-se llevar, amb esforç, cada tarda, però en aquells moments ja no ho podia fer. Gairebé no menjava i es queixava d’uns dolors intensos als ossos, però es negava a prendre la morfina que li receptava el metge.

—Si en prenc, serà com morir abans d’hora, no sentiré el dolor, però tampoc no sentiré res.

Tanmateix, els dolors eren tan forts que, seguint el consell del metge, la Irina li posava unes quantes gotes de morfina a la sopa. Però la Marie se n’adonava i protestava.

—Què m’hi heu posat? No vull enganys… Sisplau, Samuel, no em vull adormir! Ajuda’m!

La Irina i en Samuel es debatien entre complir els desitjos de la malalta i pal·liar-li el dolor, cosa que els portava a unes llargues i infructuoses discussions sobre la vida i la mort.

—No la puc veure patir! —li va dir la Irina, plorant.

—Però ella s’estima més patir que no pas deixar de sentir que és viva —li va respondre en Samuel, turmentat pel dubte sobre el que havien de fer.

Va arribar un moment que la dona ja no es podia moure. Les cames li van quedar inertes i era incapaç d’aguantar la cullera amb la mà. La Irina la rentava cada dia amb l’ajuda d’en Samuel, tot i les protestes de la malalta.

—No hauries de veure’m així… —es queixava la Marie.

—Au, vinga, dona! Ets com la meva mare. Deixa’m que et mogui perquè la Irina et pugui canviar la camisa de dormir. M’agrada veure’t guapa.

Ella tancava els ulls, somreia i, agraïda, els deixava fer.

Un matí, quan l’havien acabat d’arreglar, la Marie va demanar a en Mikhaïl que avisés un capellà.

—Em vull confessar —va murmurar amb un filet de veu.

—I de què et confessaràs? Tu ets la persona més bona del món —va respondre en Mikhaïl tot acariciant-li la cara.

—Fill meu, tots tenim comptes pendents amb Déu i haig d’estar en pau abans de sumir-me en l’eternitat. Em buscaràs un sacerdot?

El jove va assentir i va sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

—Què passa? —va preguntar la Irina, alarmada de veure’l plorar.

—La Marie m’ha demanat que busqui un capellà, que es vol confessar, diu… —Però no va poder continuar parlant. Es va abraçar a la Irina sense poder controlar ni les llàgrimes ni la tremolor del cos.

Ella el va aguantar entre els braços uns segons i després li va apartar la cara, obligant-lo a mirar-la als ulls.

—L’hem d’ajudar, Mikhaïl, hem de fer el que ens demana perquè els últims dies de la seva vida siguin com ella vulgui. Vés a l’església, busca un capellà i, sisplau, afanya’t. Ah, i avisa en Samuel, que és a la seva habitació.

A la Marie li costava respirar i es queixava d’un dolor agut al pit. La Irina va decidir que aquell dia no aniria a treballar. Quan en Mikhaïl tornés amb el capellà, li demanaria que anés a la floristeria i que l’excusés en nom seu. Mentrestant va esperar, impacient, l’arribada del metge que l’anava a veure cada dia. El doctor Castell va arribar puntual com cada matí i, després d’examinar la Marie, va fer un gest a en Samuel perquè sortís de l’habitació.

—No crec que passi d’avui, ja no pot aguantar més. Ja sé que es resisteix a prendre morfina, però pateix més del que pot aguantar un ésser humà. Vós sou apotecari i el dolor no us és aliè, de manera que us aconsello que li subministreu morfina com més aviat millor perquè dormi plàcidament fins que la mort la vingui a buscar.

—Es vol confessar —va respondre en Samuel a tall d’excusa.

—Doncs que es confessi, però doneu-li la morfina. És inhumà que pateixi com ara. Si hagués estat la meva mare, no l’hauria deixat que aguantés tant. Ja us he explicat que no hi ha remei per a la seva malaltia, que no s’hi pot fer res fora de pal·liar-li el dolor. Vós li heu permès de negar-se a prendre’s morfina.

En Samuel no va respondre als retrets del metge. Tenia raó. Conscient del patiment de la Marie i tot, no havia estat capaç d’obligar-la a prendre’s dosis més altes que l’estrictament necessari d’aquell líquid que corria per les venes i induïa a un son semblant al de la mort. Quan en Mikhaïl va tornar amb el capellà, es va trobar la Marie molt agitada. La van deixar sola amb el ministre de Déu i no van ser capaços d’intercanviar cap paraula de consol. Cadascú es va tancar en el seu propi dolor davant d’una pèrdua que semblava imminent.

Quan el capellà va sortir de l’habitació de la Marie ho va fer amb l’encàrrec que hi passessin d’un en un.

—És una bona dona i Déu l’acollirà al seu costat. Ara vol que entreu vós, Samuel, després que ho faci en Mikhaïl i en acabat vós, mademoiselle Irina.

En Samuel hi va entrar somrient. No volia que el veiés plorant: sabia que la faria patir. La Marie va mirar d’alçar una mà i ell se li va asseure al costat i li va fer un petó al front. Després li va agafar les mans.

—Et vull demanar una cosa… —va murmurar la Marie.

—Només una? Doncs, concedit —va fer broma ell.

—Fa temps que vaig fer testament. Aquesta casa és teva: amb aquesta condició el teu avi em va permetre de treballar-hi i viure-hi.

—Però jo em pensava…

—Que me l’havia venut? Doncs no va ser exactament així. Monsieur Elies deia que tu eres el seu únic nét, el fill de la seva estimada filla Esther, i que el fruit del treball de la seva vida havia de ser teu. Li vaig prometre que seria així, encara que tampoc no podia haver actuat de cap altra manera, ja que tu ets el fill que no he tingut mai i, per tant, a qui més podia haver deixat aquesta casa cas que hagués estat meva? El teu avi també tenia uns diners estalviats, però no volia que en disposessis fins que no haguessis decidit què feies amb la teva vida. Insistia que havies de trobar el teu propi camí i que per això calia que et pensessis que no tenies més recursos que els que tu mateix poguessis obtenir. El teu pare n’estava al corrent, però segur que no va tenir temps d’explicar-t’ho… Havia pensat de dir-t’ho quan vas arribar fugint de Rússia, entestat a anar a Palestina. Però no ho vaig voler fer perquè em va semblar que necessitaves trobar-te a tu mateix. Ara és el moment que et facis càrrec de l’herència. Aquesta casa és teva i el taller també. El notari, monsieur Farman, s’encarregarà dels documents de propietat, com també dels diners que et va llegar l’avi. Al meu escriptori trobaràs un sobre gran. Quan jo ja no hi sigui, obre’l. Ah, i una altra cosa, monsieur Farman també té el meu testament.

La Marie va tancar els ulls i en Samuel es va aixecar, espantat. Però els va tornar a obrir de seguida.

—No t’espantis, encara no me’n vaig. Et vull dir una altra cosa, és sobre en Mikhaïl… Has de tenir paciència amb ell, no t’ha perdonat que l’abandonessis. Sé que li tens afecte, però per a tu, ell no era res més que el fill d’un conegut a qui havies de salvar i en canvi tu per a ell eres el pare que havia perdut. No suportava una altra pèrdua. Jo… bé, ja ho veuràs, però vull que ho sàpigues abans que t’ho expliqui en Farman. He dividit tots els estalvis en tres parts: una per a tu, una altra per a en Mikhaïl i la tercera per a la Irina. Després de la mort de la meva mare, de monsieur Elies i del teu pare, sou tota la família que he tingut. En Mikhaïl i la Irina han estat una gran alegria per a mi i me’n sento responsable, de manera que…

Es va tornar a quedar en silenci amb els ulls tancats. En Samuel notava que les mans li suaven de la por de perdre-la. Es va quedar molt quiet, atent a la respiració agitada de la Marie.

—Estic tan cansada…! No et demanaré que et facis responsable d’ells, has de viure la teva pròpia vida, però sí que els deixis viure aquí, llevat que et casis i hi portis una esposa. Això ha estat casa seva, l’única llar que recorda en Mikhaïl… La Irina…, la Irina és forta, és capaç de tornar a començar, però en Mikhaïl… Te n’aniràs a Palestina?

—No ho sé, Marie. Tu què creus que he de fer?

—Jo tampoc no ho sé, Samuel… Només vull que siguis feliç, però no et puc dir com. Fa anys m’hauria agradat veure’t casat amb la Irina, però no et pensis que no era un desig egoista. Pensava que així us tindria tots tres al costat. Però facis el que facis, no els abandonis.

—T’ho prometo, Marie.

—Les classes… les classes de música d’en Mikhaïl…, que no les deixi. Déu li ha donat un do…

En Samuel no podia continuar veient aquella dona amb el rostre contret pel sofriment i la fatiga que li provocava parlar. S’hi va inclinar al damunt, la va abraçar i li va besar el front.

—No pateixis… Estic preparada… D’aquí a poc seré amb la meva mare i veuré el teu pare, el meu Isaac.

En Mikhaïl va estar una bona estona amb la Marie i la Irina no tant. La dona respirava amb molta dificultat, semblava que s’ofegava. La Irina va sortir a buscar ajuda. El metge, a qui no havien deixat marxar, s’esperava amb en Samuel i en Mikhaïl.

L’home va entrar a veure la malalta i en va sortir de seguida.

—Si no li doneu la morfina, me’n vaig. És tot el que s’hi pot fer. Els dolors que pateix són insuportables i gairebé no pot respirar. Voleu que es mori ofegada?

Aquell cop, en Samuel no va escatimar ni un gram de la dosi prescrita pel metge i al cap de poc la Marie va entrar en un son del qual ja no es va despertar.

Van plorar la Marie. La seva mort els feia sentir estranys. Ella era la baula que els mantenia units, i tot d’una es miraven sense saber què podien esperar els uns dels altres.

En Mikhaïl es va tornar un noi taciturn. No volia compartir el seu dolor amb la Irina, i encara menys amb en Samuel, malgrat que havia promès a la Marie que donaria una oportunitat a aquell home amb qui havia fugit de Rússia.

Per més que la Irina li va insistir perquè tornés a les classes de monsieur Bonnet, el noi s’hi va negar. Ni la música no era capaç de vèncer la depressió a la qual havia sucumbit.

—Hem de fer-hi alguna cosa, es posarà malalt, gairebé no menja —es va lamentar la Irina.

—Deixa’l, ha de fer el seu propi dol. La Marie ha estat una mare per a vosaltres. Trigarà a superar-ho —va respondre en Samuel.

Al cap d’uns dies de la mort de la Marie, en Samuel va buscar el sobre gran que ella li havia indicat que guardava a l’escriptori. Era una carta dirigida a ell.

A la carta, escrita amb mà tremolosa, la Marie li donava instruccions sobre l’herència que rebria i sobre com havia de disposar dels seus efectes personals. Les poques joies que tenia, una cadena d’or fi amb una creu, unes arracades de perles diminutes i un braçalet, eren per a la Irina. També li deixava la col·lecció de figuretes de porcellana i els marcs de plata. Quant a la roba, volia que la repartissin entre les persones necessitades. A en Mikhaïl, li deixava els quadres que havia anat comprant a mesura que el taller prosperava. Eren massa moderns per al gust d’en Samuel, però la Marie sempre el sorprenia, i per això mateix havia procurat mostrar entusiasme quan ella li n’havia assenyalat un parell que tenia penjats a les parets de l’habitació. Pel que es veia, la dona sentia predilecció pels artistes joves als quals els agradava descompondre les figures, com en aquell altre quadre que la Marie havia penjat al menjador. Eren pintures en què havia invertit sàviament, aconsellada per monsieur Benedict Péretz, qui li assegurava que algun dia aquells bohemis, que semblava que esborrallessin les teles amb què concursaven al Saló de París, serien considerats mestres.

En Samuel va quedar sorprès de veure tanta gent al funeral de la Marie. Dames elegants que deien que estaven afectades pel decés d’aquella dona que, a més de confeccionar-los uns abrics esplèndids, s’havia convertit en la seva confident. Sabien que podien confiar en ella perquè mai cap de les paraules que s’havien dit a l’emprovador no havien sortit del seu taller.

Van trigar gairebé un mes a recuperar l’ànim per anar a cal notari, monsieur Farman. Per a la Irina i en Mikhaïl va ser una sorpresa saber que la Marie els havia deixar una quantitat important de diners, fruit dels estalvis de tota la vida.

Monsieur Farman els va explicar que la Marie havia invertit assenyadament una part d’aquells diners seguint els consells de monsieur Péretz i que l’altra part era al banc, esperant que se’n fessin càrrec.

Quan van tornar a casa, en Samuel els va demanar de reunir-se a la sala.

—Vaig prometre a la Marie que us cuidaria… Sisplau, Mikhaïl, escolta’m! —va fer quan va veure la ràbia reflectida a la mirada del jove.

—Cuidar-nos? No et necessitem. Què pots fer per nosaltres que no siguem capaços de fer nosaltres mateixos?

—No ho sé, però és el que em va demanar la Marie. Com ja sabeu, ara aquesta casa i el taller són meus, i us volia dir que m’agradaria que continuéssiu vivint aquí. Pel que fa al taller…, he tingut una idea que no sé, Irina, què et semblarà, però en tot cas m’agradaria que la consideressis. Jo no em dedicaré al negoci de les pells ni dels abrics, i tu tampoc. Però tu, que t’has convertit en una bona florista, potser podries convertir el taller en una botiga de flors i tenir el teu propi negoci. Per què has de treballar per a d’altres si pots tenir la teva floristeria? Pensa-hi.

Però la Irina no s’ho havia pas de pensar. Va saltar del seient per abraçar en Samuel.

—De debò que puc obrir una floristeria? Valga’m Déu, és més del que podia somiar! El meu propi negoci! Evidentment, et pagaré un lloguer pel local. Amb els diners que m’ha deixat la Marie, ho puc fer.

—No, no em pagaràs res. No necessito diners. Entre el que he rebut del meu avi i el que m’ha deixat la Marie, em sento gairebé ric. Em penso que si gasto amb moderació podré viure els anys vinents. I tu, Mikhaïl, ja coneixes el desig de la Marie. Ella confiava que et convertiries en el millor músic del món. Has d’honrar la seva memòria tornant a les classes de monsieur Bonnet. A més dels diners que ella t’ha deixat, jo hi posaré tot el que pugui perquè et converteixis en el músic que la Marie i el teu pare haurien volgut que fossis. No pots desaprofitar el talent que tens.

—Com podeu pensar en res que no sigui la Marie! Ja feu plans de futur com si no us importés que ella no hi sigui… —va respondre amb ràbia en Mikhaïl.

—Para de comportar-te com una criatura! Tens catorze anys i tant tu com nosaltres hem de pensar en el futur. Tu et penses que estimes més la Marie perquè plores nit i dia, deixes de tocar el violí i et negues a menjar? És més difícil viure que morir, o sigui que si vols fer alguna cosa per la Marie, viu, viu tal com ella va somiar que viuries. Sigues l’home que volia que fossis. Sé que no estàs a gust amb mi, però t’hi hauràs d’acostumar, perquè viurem junts en aquesta casa i no m’agradaria veure’t sempre sorrut, sense a penes dirigir-me la paraula. No deixaré que destrueixis tot el que la Marie volia per a tu.

En Mikhaïl va sortir de la sala amb llàgrimes als ulls i la Irina va impedir que en Samuel el seguís.

—Deixa’l, necessita estar sol i pensar en tot el que li has dit. Reaccionarà bé, és un bon noi i t’estima, però té por que el tornis a abandonar.

—No me n’aniré, Irina; almenys durant un temps em quedaré aquí. Jo també he de pensar que faré amb la meva vida.

En Samuel pensava que si d’avui a demà havia pogut compartir sostre amb en Jacob, la Kàssia i la Marinna, la seva filla, i a més a més amb l’Ariel i en Louis, no havia pas de resultar més difícil de viure amb la Irina i en Mikhaïl, malgrat que l’absència de la Marie semblava que els hagués convertit en estranys. Havia promès a la Marie que intentaria iniciar una nova vida a París i que gosaria fer el pas de demanar a la Irina que es casés amb ell. Pensava dedicar tot l’esforç a això primer, però la segona cosa li feia venir vertigen. Va pensar que li calia temps, però d’això en tenia a pler.

No va trigar gaire a trobar un mitjà de vida a banda dels diners heretats de l’avi i de la Marie. A través d’en Benedict Péretz, va començar a treballar amb monsieur Chevalier, un apotecari de renom que, a més, era un eminent professor de la Universitat de París. En Samuel es va convertir en ajudant seu i tan aviat impartia una classe a la universitat com es tancava al laboratori per elaborar, amb gran cura, uns remeis dels quals, fins aleshores, no n’havia sentit ni parlar.

I sense adonar-se’n, en Samuel va deixar passar els anys menant aquella estranya vida en què vivia amb la dona de qui estava enamorat, tot i que continuava sense gosar dir-li’n ni una paraula. La Irina havia convertit el taller de pells en una floristeria, on treballava des de punta de dia gairebé sense fer-li gens de cas. En Mikhaïl, per la seva banda, va deixar de ser un nen prodigi per convertir-se en un músic reconegut.

En Samuel escrivia amb regularitat als seus amics de l’Hort de l’Esperança, sense oblidar-se de l’Ahmed i de la seva família. Li solia respondre en Jacob, que li explicava el que passava a Palestina i li preguntava quan pensava tornar. Per en Jacob sabia que l’Anastàsia se n’havia anat a Galilea amb la seva germana Olga i en Nikolai, el seu cunyat, però que al cap d’uns mesos havia tornat per demanar que l’acollissin altre cop. Ho van fer, però no es va quedar gaire temps a l’Hort de l’Esperança, perquè un bon dia es va presentar d’improvís en Jeremies i, davant de tothom, un pèl cohibit i maldestre, la va demanar en matrimoni. La Kàssia havia estat a punt d’intervenir-hi fent el paper de germana gran per rebutjar aquell pretendent que a l’Anastàsia no li agradava, però aquella jove estranya no li ho va deixar fer i, per a sorpresa de tots, va acceptar de casar-s’hi. Semblava que s’havien acomodat prou bé l’un a l’altra i ja eren pares d’una nena diminuta, però, segons la Kàssia, preciosa.