4

I EL TEMPS PASSA

La Marian es va quedar en silenci pensant si l’Ezequiel li permetria d’encendre’s un cigarret, però no gosava demanar-li-ho. A Israel també hi havia restriccions per fumar en públic.

—De manera que va ser així com van viure ells l’arribada del meu pare… En realitat, no és gaire diferent del que em va explicar ell —va dir l’Ezequiel, clavant la mirada en la Marian.

—Ells no menteixen —va respondre ella, molesta pel comentari.

—Jo tampoc, però digui’m una cosa: amb qui ha parlat de la família de l’Ahmed Ziad?

—Això, no tinc cap obligació de dir-l’hi.

—No, no la té, però m’agradaria saber-ho.

—Per què? Canviaria alguna cosa? Vostè viu aquí, on un dia hi hagué el seu llogaret, i ells són un nombre més entre els desplaçats.

—Doncs, miri, m’interessa el que m’explica. Més del que s’imagina.

—Ara li toca a vostè de continuar amb la seva versió de la història.

No eren poques les ocasions en què en Samuel es preguntava per la deriva de la seva vida. Si l’Ismaïl no hagués estat tan malalt i ell no hagués acompanyat aquella família de camperols a la casa de l’Abraham, no hauria conegut l’Ali i aquells jueus enderiats a comprar un tros de terra.

Aviat es va adonar que molts dels jueus que acabaven d’arribar a Palestina anaven a veure l’Abraham Jonah. El metge s’havia guanyat la fama d’ajudar aquella gent abandonada que s’obstinava a viure a la Terra Promesa.

L’Abraham Jonah havia conegut sir Moses de Montefiore, preeminent jueu anglès obsessionat a ajudar altres jueus a instal·lar-se a Palestina mitjançant el finançament de petites indústries i poblats agrícoles. El metge explicava que molts dels jueus de Palestina no veien amb bons ulls l’arribada de nous immigrants. Però aquest no era el cas de l’Abraham, que col·laborava tant com podia amb els bons desitjos de Montefiore, igual com ho havia de fer més tard amb els enviats del baró Rothschild, que també s’esforçaven a ajudar els immigrants jueus a instal·lar-se a Palestina.

El matí que havien portat l’Ismaïl al metge, l’Abraham ajudava en Jacob, l’Ariel i en Louis a tancar un acord amb l’Ali, l’enviat del sayyid Aban, disposat a vendre les terres i la pedrera que tenia a Palestina, ja que hi havia molts àrabs palestins que buscaven la mediació del doctor per vendre’s les possessions. Eren homes poderosos i rics que vivien a Damasc, al Caire o a la llunyana Istanbul, perquè qui volia viure en aquesta terra àrida on els homes es morien de malària? Tan sols aquests jueus estranys que començaven a arribar d’Europa s’entossudien a conrear la terra. Doncs que se la quedessin, ja que a Damasc o al Caire no els servia de res i només els portava maldecaps.

En Samuel es preguntava què l’havia impulsat a lligar la seva sort a la d’en Jacob, l’Ariel i en Louis. Tan bon punt va saber que volien comprar la terra on vivien l’Ahmed i la seva família va voler participar en l’adquisició, assumint fins i tot el desemborsament més gran. L’Ali ho havia acceptat satisfet. El sayyid Aban el felicitaria.

No, tampoc no era que se n’hagués penedit, però hi havia nits en què es maleïa ell mateix pel mal que li feien els ronyons després de passar-se hores i hores arrencant pedres i mala herba per poder llaurar i sembrar.

Durant els primers anys també li va fer mal la indiferència i la distància que l’Ahmed s’obstinava a posar entre tots dos. No li havia resultat fàcil aconseguir la seva amistat. La Kàssia i la Dina, en canvi, s’havien fet bones amigues, i la Marinna cuidava l’Aia com si fos la seva germana petita i compartia secrets amb en Mohamed. L’Ahmed, però, es resistia a acceptar-los, tot i que mai no el van tractar com altres arrendataris feien amb els camperols, sinó que el tractaven d’igual a igual.

La Kàssia havia convençut en Samuel que, a més de treballar la terra, també continués elaborant beuratges medicinals.

—Ets químic, els remeis que preparis et serviran per obtenir algun guany. El vell Abraham es queixa que no sempre troba les medecines que necessita.

—Però jo no sóc apotecari —va protestar ell.

—Gairebé és el mateix.

Li va agrair el consell, perquè li permetia de tenir el seu propi espai i la seva intimitat. Ningú no el molestava en aquella petita cabana que havien construït perquè elaborés els preparats medicinals. Fins i tot hi havia posat un matalàs en un racó per quedar-s’hi a dormir quan treballava fins tard.

Seguint el consell de l’Abraham, en Louis s’havia passat una temporada a una comuna agrícola fundada per jueus procedents de Rússia. Allà li havien ensenyat com s’havien d’organitzar. Quan va tornar del quibuts, va proposar als seus amics de posar un nom a les terres on vivien.

—En podem dir l’Hort de l’Esperança, en record de Petah Tikva, la Porta de l’Esperança, una de les primeres comunes que va haver de ser abandonada per culpa de la malària.

—Però és gairebé igual que la Porta de l’Esperança —va protestar la Kàssia.

—Sí, però que no tenim tots esperança que aquests horts siguin la fi del camí que hem emprès? —va respondre en Louis.

Aquells primers anys no van ser fàcils per a en Samuel i els seus nous amics. A Palestina no brollava la llet i la mel que prometia la Bíblia.

Més enllà de Jerusalem només hi havia pobles i poblets, fins i tot amb noms que evocaven la grandesa del passat: Hebron, Safed, Tiberíades, Haifa, Natzaret, Jericó.

Palestina pertanyia a l’imperi turc i els representants del soldà solien ser funcionaris corruptes que s’estimaven més fer els ulls grossos davant les ràtzies dels beduïns o dels batlles dels pobles situats a la ruta de Jerusalem que cobraven peatge als qui volien arribar a la Ciutat Santa.

A en Samuel tampoc no li va resultar fàcil d’adaptar-se a viure amb els seus nous amics. En Jacob venia d’una família de comerciants de Vílnius. Al seu pare se li havia ficat al cap que estudiés i no havia estalviat esforços perquè el seu fill arribés a ser mestre. Si bé és cert que només se li permetia d’ensenyar a altres jueus, a ell, li era igual: es va entossudir que els alumnes aprenguessin rus i no circumscrivissin aquell món ja de per si petit a l’ús exclusiu del jiddisch. També parlava hebreu, l’hebreu culte que havia après de boca del seu oncle, que era rabí. Quan en Jacob va començar a somiar d’emigrar a Palestina, va voler que la Kàssia i la seva filla Marinna aprenguessin una mica de turc. Però ell mateix tampoc no es conformava de poder dominar el rus i l’hebreu, d’entendre’s amb els seus amics en jiddisch, sinó que quan es feia fosc i la Kàssia se n’anava a dormir, es quedava estudiant altres llengües. Així va aprendre, a més del turc, l’àrab i l’alemany.

Duia al sarró novel·les de Dostoievski i, quan tenia una estona, llegia a la Marinna les aventures d’Ulisses explicades per Homer.

La Kàssia normalment procurava que en Jacob tingués temps per llegir i estudiar. Li era igual treballar de sol a sol, i quan en Jacob insistia que alguna cosa s’havia de fer de tal o tal manera, ella se l’escoltava, però si no hi estava d’acord, li ho discutia fins a convèncer-lo. En Jacob sempre cedia, perquè en el seu fur intern estava convençut que la seva dona s’estimava més ser ella la que es fes càrrec del treball agrícola; no perquè fos camperola, sinó perquè s’esforçava a ser-ho i a aprendre el que li ensenyaven la Dina i la Zaida.

La Dina i la Zaida admiraven els cabells rossos i els ulls blaus de la Kàssia i de la Marinna, una admiració que en Mohamed focalitzava en la Marinna, de qui, per a disgust de l’Ahmed, s’havia fet inseparable.

Ell no aprovava que la Kàssia s’arromangués la faldilla i ensenyés el tou de la cama mentre esbrossava. Ni que es descordés dos o tres botons de la brusa quan refermava la calor, ni que s’apugés les mànigues i deixés els braços al descobert. No deia res, però en Samuel notava el seu malestar perquè veia com serrava les barres i girava el cap per mirar cap a un altre lloc. Però la lituana no es donava per al·ludida, i no perquè no fos intel·ligent, sinó perquè havia decidit que la millor manera d’evitar conflictes era ignorar la incomoditat de l’Ahmed.

Era palès per a tothom que la Marinna es convertiria en una dona bonica. Era prima, tenia les cames llargues i les mans delicades del seu pare; de la mare, n’havia heretat els cabells rossos i els ulls d’un blau intens. Però, a més, tenia una cosa que mancava als seus progenitors: una alegria innata i una capacitat d’empatia notable amb tots els qui l’envoltaven.

En Mohamed li havia confessat que el seu pare volia que fos metge i que, quan arribés el moment, l’enviaria a estudiar a Istanbul o potser al Caire, i se’n lamentava. La Marinna el consolava assegurant-li que ella li faria d’ajudant.

En Samuel va simpatitzar de seguida amb en Jacob i la Kàssia, com també amb en Louis, però en canvi li va costar més d’avenir-se amb l’Ariel, aquell tosc obrer de Moscou.

En Louis era fill d’un bon vivant francès que havia deixat embarassada una jove jueva. El pare d’en Louis tenia una certa posició, havia viatjat per Rússia i, a Moscou, havia conegut la que havia de ser la mare del noi. S’allotjava a casa d’uns amics i una tarda va tornar amb la mirada encesa; pel carrer, s’havia topat amb una noia preciosa, va assegurar a l’amfitriona. Obsessionat amb la jove, va decidir quedar-se a Moscou fins que aconseguís establir-hi una relació. No va ser fàcil, però, finalment, la jove no es va poder resistir a aquell senyor francès sempre tan galant i atent. Així, doncs, el francès va seduir la noia i, gairebé sense ni adonar-se’n, es va quedar embarassada. Naturalment, no es podien casar, però ell va prometre que es faria càrrec de la criatura. Va comprar una casa modesta i hi va instal·lar la mare i el fill. Els anava a veure com a mínim un cop a l’any, fins que va arribar un dia que no hi va tornar. La mare va explicar a en Louis que el seu pare s’havia casat amb una jove de la seva posició i que no el tornarien a veure mai més. Sortosament, no es va desentendre del tot d’ells i la mare d’en Louis estava tranquil·la amb els diners que li enviava. No va poder donar al seu fill l’educació que hauria volgut, però li deia: «Si més no, parles francès. Ha estat una sort que el teu pare t’hagi parlat sempre en la seva llengua».

En Louis era alt, moreno i fort, més jove que en Samuel, no passava dels vint-i-cinc, i professava una fe cega en el socialisme, com l’Ariel, a qui havia conegut treballant a la mateixa fàbrica.

En Samuel es preguntava com podia ser que en Louis fos amic de l’Ariel, perquè no podien ser més diferents. Però en Louis tenia una autèntica devoció per l’Ariel, a qui considerava el seu mentor en qüestions polítiques. Era l’Ariel qui li havia obert els ulls al socialisme, qui li deia que no s’havien de resignar a ser poca cosa més que serfs del tsar, qui li assegurava que el problema no era que fossin jueus, sinó que Rússia estigués en mans d’aquells aristòcrates malgastadors i insensibles, i que arribaria un dia en què camperols i obrers es rebel·larien i no tindria importància la religió de cadascú. Però a la fi havien sucumbit a la desesperança i havien decidit seguir els passos dels Bilu, aquells joves de Khàrcov que havien deixat Rússia per trobar la seva antiga pàtria, Palestina, la terra d’on havien estat expulsats els seus avantpassats. Amb uns quants rubles estalviats, van emprendre l’aventura que els va portar fins al port de Jaffa.

Cada setmana, en Samuel anava a veure l’Abraham. El metge s’havia convertit en un bon amic i, a més, li comprava les medecines que preparava. També havia simpatitzat amb el seu fill, en Iossi, i amb la seva esposa, la Judith. A en Samuel, li agradava de sentir parlar la Raquel i la Judith en sefardita.

—La meva jove i jo som espanyoles —deia la Raquel amb orgull.

La Raquel sempre estava pendent d’en Samuel i a ell li agradava sentir les històries dels jueus expulsats d’Espanya que havien trobat un lloc a l’imperi otomà.

—No podem retreure res als turcs. Quan els meus avantpassats van arribar a Salònica van tornar a tenir una llar. Hi ha hagut molts jueus influents a prop de la Sublim Porta perquè els soldans els han distingit amb la seva confiança. Ai, Salònica! L’hauries de conèixer.

L’Abraham somreia davant l’entusiasme de la seva dona, imparable quan començava a parlar de Sefarad.

—Nosaltres som de Daroca, a prop de Saragossa. Allà hi tenim la casa, algun dia hi tornarem —assegurava la Raquel assenyalant amb el dit un vell mapa on hi havia aquella ciutat aragonesa d’on se n’havien anat els seus avantpassats—. Es van equivocar en expulsar-nos de casa nostra; el soldà Baiazet va saber aprofitar la laboriositat dels nostres artesans, la intel·ligència dels nostres savis, l’impuls dels nostres comerciants. El va complaure que ens assentéssim a Salònica i ens va protegir. Sabies que va encarregar als nostres avantpassats la confecció dels uniformes dels geníssers, les tropes d’elit dels seus exèrcits? Fixa’t si ens tenia confiança. Fins ens van arribar a encarregar de cobrar els impostos dels mercaders. Nosaltres érem més bulliciosos que els jueus d’altres bandes, i Salònica va arribar a semblar una ciutat espanyola.

—No són els musulmans els qui hem de témer, sinó els cristians —va afegir la Judith—. Són ells els que ens persegueixen acusant-nos dels crims més horrorosos. Els otomans mai no ens han volgut convertir, no han pretès que abandonéssim la nostra religió, ens respecten perquè compartim profetes i un sol Déu. La meva família va haver de fugir de Toledo. Els meus pares m’han explicat que els seus avis i els avis dels seus avis també es van assentar a Salònica, i allà van prosperar i van viure en llibertat. Fins i tot un dels meus avantpassats va treballar a l’Arxiu Reial de la Sublim Porta d’Istanbul.

Tant la sogra com la jove tenien un caràcter obert i alegre i en Samuel sabia que era benvingut en aquella casa, on la Raquel insistia que compartís amb ells alguns dels saborosos plats espanyols que preparava. Li agradava sobretot el pan d’Espanya, una mena de coca d’ametlles. La Raquel n’havia heretat la recepta de la seva mare, i aquesta de la seva i així successivament.

—T’hauries de buscar una dona i casar-t’hi —li va aconsellar l’Abraham.

Però no podia seguir el seu consell perquè entre ell i qualsevol dona s’hi interposava de seguida el rostre de la Irina.

La Irina l’escrivia amb regularitat, com la Marie i en Mikhaïl. També es cartejava amb els seus amics, en Konstantín Goldanski i en Josuè, que el mantenien al corrent del que passava a Sant Petersburg.

Per a la Marie havia estat una sort que la Irina i en Mikhaïl es quedessin a viure amb ella. La Irina era la filla que no havia tingut, i en Mikhaïl, el seu nét anhelat. Els tractava com a tals, encara que, segons la Irina, a en Mikhaïl el consentia massa.

La Marie li demanava que tornés a París i que d’una vegada per sempre es decidís a parlar amb la Irina per demanar-li que es casés amb ell. Però no s’hi atrevia. Les cartes de la Irina eren amistoses i corteses, però no hi havia ni una sola paraula que indiqués que el trobava a faltar. No s’enganyava pas, sabia que no estava enamorada d’ell i que era feliç amb aquella vida inesperada que havia trobat al costat de la Marie.

Una tarda que havia anat de visita a ca l’Abraham, el metge li va demanar que allotgés a casa seva un grup de jueus que acabaven d’arribar de Rússia.

—Han vingut fa uns quants dies fugint d’un intent fallit de revolució. Els cal un lloc on viure, igual que a tu quan vas arribar fa sis anys.

En Samuel es va estremir. Ja feia sis anys que vivia a Palestina i en aquest lapse havien arribat a Jerusalem les notícies que el 1905 hi havia hagut un alçament contra el tsar que havia estat sufocat sense pietat. En una de les cartes, en Konstantín Goldanski l’havia informat dels fets:

«Resulta massa humiliant que ens hagin derrotat els japonesos. Molts dels nostres amics pensen que aquesta guerra no tenia sentit, però com es podia evitar? No podíem deixar de plantar cara al Japó, encara que al final hagi estat un desastre. S’ha firmat un tractat gràcies a la mediació dels Estats Units, un país prometedor. Però el Tractat de Portsmouth, que així s’anomena, ens obliga a entregar Liaoyang i Port Arthur, a més de cedir la meitat de l’illa de Sakhalin i també Dongbei Pingyuan, a Manxúria. Et pots imaginar una catàstrofe més gran? Tot això ha alimentat el ressentiment del poble i els revolucionaris ho estan aprofitant. Hi ha revoltes arreu. El pitjor que ha succeït ha estat el que tothom aquí ja en diu el “diumenge sagnant”, una carnisseria provocada pels cosacs de la Guàrdia Imperial quan una multitud es va congregar davant del Palau d’Hivern a Sant Petersburg i, en nom del nostre tsar, es va ordenar de disparar-los. Quin gran error! Hi ha hagut dos-cents morts i la seva sang tindrà conseqüències».

Les cartes d’en Konstantín inquietaven en Samuel, malgrat que el treball a la terra no li deixava gaire temps per pensar. De sobte va prendre consciència que ja tenia trenta-quatre anys i les mans plenes de durícies de l’arada. El seu rostre havia perdut la pal·lidesa d’abans i es veia colrat pel sol i el vent. No ho va dir a l’Abraham, però se sentia frustrat perquè no s’havia complert cap dels seus somnis. De vegades se sentia com un autòmat, com si aquella vida no fos la seva perquè la de debò s’havia quedat per sempre més a Sant Petersburg.

—Poden venir amb nosaltres i quedar-s’hi el temps que vulguin. Quants són?

—El grup de què et parlo és nombrós. Però n’hi ha uns quants que ja han decidit anar-se’n cap a Galilea, on hi ha moltes granges; d’altres s’instal·laran a la costa, que és on les autoritats posen menys problemes per comprar terres. Però aquests homes de qui et parlo es volen quedar aquí, a Jerusalem, almenys un temps, i necessiten feina.

—Hem treballat bona part de la terra que vam comprar al sayyid Aban, amb prou feines en queda un bocí per conrear, però si en Louis, en Jacob i l’Ariel hi estan d’acord, es poden quedar amb nosaltres.

—No et descuidis de preguntar-ho a la Kàssia: ella dirà l’última paraula —va respondre l’Abraham amb un somriure.

Ell li va tornar el gest. Tenia raó, la Kàssia era l’ànima d’aquella estranya comunitat on vivien, i cap dels quatre homes no hagués gosat contrariar-la.

En Samuel va simpatitzar de seguida amb el grup que li va presentar l’Abraham. Set homes i quatre dones que es declaraven socialistes i que de miracle havien pogut sobreviure a la persecució implacable amb què el tsar havia acabat amb la Revolució del 1905.

—No t’imagines l’espectacle de milers d’homes formats en columnes camí de Sibèria —explicava un d’ells.

—El tsar és més poderós que mai —afirmava un altre.

—A nosaltres ens ha tocat la pitjor part. Hi ha hagut pogroms a Kíev, a Kishinev… Centenars de jueus han estat assassinats —afegia una dona.

—El pitjor és que no hem fet res per defensar-nos. Per què els jueus ens deixem matar? Per què ens amaguem esperant que s’aplaqui la ira dels nostres botxins i s’oblidin de nosaltres?

L’home que pronunciava aquelles paraules es deia Nikolai i semblava el líder del grup. En Nikolai era escriptor, si més no fins aleshores s’havia guanyat la vida escrivint en publicacions hebrees. Va treure de la bossa uns papers, que va lliurar a en Samuel.

—Llegeix-lo, és un poema de Bialikh. Saps qui és Bialikh?

En Samuel no ho sabia, però va llegir aquell poema titulat «A la ciutat de la matança».

—Bialikh es lamenta del mateix que ens lamentem nosaltres, de la passivitat dels jueus davant les matances de què som víctimes pel sol fet de ser jueus. Llegeix, llegeix el que diu el poema. Si nosaltres no fem res, la resta del món tampoc. La nostra covardia no serveix per remoure consciències.

—No pots demanar gestos d’heroïcitat. Ja fem molt sobrevivint —va replicar en Samuel.

—I m’ho dius tu, que vas haver de fugir? L’Abraham ens ha explicat que vas perdre la família, primer la mare i els germans i després el pare.

—Si no hagués estat així, mai no me n’hauria anat de Rússia. No hi ha ni un sol dia que no enyori Sant Petersburg. Aquí sóc un estranger.

—Un estranger? Tu ets boig! Aquesta és la terra dels nostres avantpassats, d’aquí ens van expulsar. No ho hauríem d’haver permès. Mai no hem estat iguals als altres, ni a Rússia, ni a Alemanya, ni a Espanya, ni a França, ni a Anglaterra… Jueus, això és el que som, i aquí és on hem de ser.

—Procura que la policia turca no et senti parlar així. Palestina forma part de l’imperi turc. No t’enganyis, hem canviat un imperi per l’altre, vet aquí. Aquesta terra havia estat nostra, però ja no ho és, val més que ho acceptis.

—Jo em pensava que el soldà Abdul Hamid es mirava amb simpatia la nostra causa; no va rebre Theodor Herzl?

—Herzl va anar a Istanbul el 1901 a veure al soldà i, pel que sembla, aquest es va mostrar amable amb ell, però res més. El que Herzl pretenia del govern turc era un firman, una carta d’aprovació perquè els jueus es poguessin establir a Palestina sense restriccions. Però no ho va aconseguir. Els turcs hi posen tots els impediments que volen i no sembla que estiguin gaire disposats a deixar arribar immigrants jueus en massa. Herzl va morir sense aconseguir el seu propòsit, i David Wolffsohn, que ha succeït Herzl al capdavant de l’Organització Sionista, tampoc no ha tingut èxit amb el govern turc.

En Nikolai considerava que Theodor Herzl era un home extraordinari. Admirava sincerament aquell periodista hongarès, que, tot i ser jueu, mai no va viure com a tal, si bé els anys que va estudiar lleis a Viena va ser testimoni de l’auge de l’antisemitisme a Àustria. El destí el va empènyer a abandonar el propòsit de ser advocat i a convertir-se en cronista d’un diari vienès, ofici que el va portar a París, on va ser testimoni del cas Dreyfus. Si França acusava de traïció un dels seus soldats pel sol fet de ser jueu, què se’n podria esperar?

Les paraules d’en Samuel queien en el buit. En Nikolai no les tenia en compte i els altres del grup tampoc.

—Ha arribat l’hora que els jueus deixem de fugir, de comportar-nos com uns covards. Hem de tornar a casa, per això som aquí. A més, a Palestina podrem demostrar que el socialisme és possible. Rússia es mor. —Els ulls d’en Nikolai brillaven d’ira.

—Rússia és eterna —va respondre en Samuel, malhumorat.

—Tu què saps! Si haguessis assistit com jo a la representació de Baixos fons, un drama escrit per Maksim Gorki, el coneixes?, al Teatre de l’Art de Moscou… Els espectadors es feien creus del que veien. Gorki ha portat a escena com és el poble que els tsars i els aristòcrates desconeixen.

El grup va ser ben rebut a l’Hort de l’Esperança, tal com en Samuel i els seus amics anomenaven les terres que havien comprat al sayyid Aban.

En Jacob es va avenir de seguida amb en Nikolai, i l’Ariel i en Louis es van encarregar de buscar-los lloc mentre la Kàssia alliçonava les dones sobre la duresa de la vida en aquell lloc.

—S’ha de treballar sense descans per arrencar algun fruit de la terra. Aquí ni tan sols guardem el sàbat. Nosaltres ens hem de guanyar el pa de la mateixa manera que els homes.

—I quan no ha estat així? Recordo que la meva mare treballava de sol a sol ocupant-se de la família, portant els comptes de la casa, mentre el meu pare es dedicava a l’estudi del Talmud —va respondre una dona somrient, que va dir que es deia Olga i era l’esposa d’en Nikolai.

—Pel que fa a la seguretat…, aquí tenim sort, però sabem d’altres colònies fustigades pels seus veïns —va explicar la Kàssia.

—Assetjades? Però per què? —preguntava una jove que amb prou feines acabava de sortir de l’adolescència.

—Rivalitats de veïns —va respondre la Kàssia traient-hi importància.

Per ella van saber que hi havia un grup de jueus que s’havia ficat al cap d’obtenir vi a la plana de Rishon LeZion i que en altres llocs n’hi havia que es dedicaven al conreu de taronges. S’havien establert colònies agrícoles tot al llarg d’aquella franja de terra entre el riu Jordà i la mar Mediterrània. Eren granges propietat de jueus com ells, que tenien com a enemic principal la malària.

Els nouvinguts miraven d’adaptar-se a l’entorn. Sota la direcció de l’Ariel, van alçar una altra cabana. En Louis i en Samuel els explicaven quin tipus de conreus eren més adequats en aquella terra tan àrida.

No era fàcil d’adaptar-s’hi. Cap d’ells no era agricultor, ni tan sols treballador manual. No havien vist mai una aixada. Però no protestaven. Serraven els llavis i seguien les indicacions d’en Samuel.

A l’Ahmed el neguitejava l’arribada d’aquells jueus que conreaven la poca terra que quedava sense llaurar.

En Samuel va intentar tranquil·litzar-lo.

—Es quedaran per sempre? —va voler saber l’Ahmed.

—No ho sé, ja ho veurem. Però no t’has d’amoïnar, no us molestaran, ni a tu ni a la teva família.

L’Ahmed no deia res. Però en Samuel notava que se sentia incòmode.

—N’hi ha que diuen que volen anar al nord, d’altres es quedaran aquí. No tenen cap lloc on anar: els hem d’ajudar —li va explicar en Samuel.

—No sou parents, ni tan sols amics, i en canvi viviu tots junts.

En Samuel no sabia què respondre. Ell mateix es preguntava sobre aquella vida compartida amb homes i dones als quals no l’unia res més que el fet de ser jueus com ell. Tanmateix, continuava sense acceptar que ser jueu fos, per bé o per mal, una diferència.

—Compartiries la casa amb algú que no fos jueu? Li lliuraries la terra com has fet amb aquests? —li va preguntar l’Ahmed.

Volia dir que sí, però no ho va fer perquè no n’estava segur i apreciava massa sincerament l’Ahmed per no parlar-li amb franquesa. Va arronsar les espatlles i va dibuixar un somriure.

—No ho sé… En realitat, no ho sé. Fa temps que vaig perdre el control de la meva vida i tot el que faig és deixar-me portar pels esdeveniments. Jo no hauria de ser aquí, sinó a Sant Petersburg. Volia dedicar-me a la química, fer medecines, continuar estudiant com feia el meu mestre, que sempre deia que sabíem molt poca cosa. Però vaig haver de fugir, Ahmed, i ara sóc aquí i tu m’ensenyes com s’ha de conrear la terra.

—Jo no t’he ensenyat res. Has estat un bon alumne.

—No vull que et preocupis, Ahmed, ningú no et molestarà, te’n dono paraula.

—Però i si arriben més jueus i els heu de donar més terra? Ens faràs fora? La terra és teva, la vas comprar al sayyid Aban.

—Em creus capaç de fer-ho? Encara no t’has convençut de la meva amistat? Em pensava que em tenies més estima.

L’Ahmed va acotar el cap, avergonyit. No podia esgrimir cap queixa davant d’en Samuel, que sempre l’havia tractat com un amic.

Però en aquells moments, malgrat les mostres d’amistat i d’afecte, l’Ahmed tornava a desconfiar, i a en Samuel, allò li feia mal.

Un matí els va passar a veure l’Abraham. En Samuel se’n va estranyar, perquè el metge era un home gran a qui no agradava gaire sortir de les muralles de la vella Ciutat Santa.

El metge va admirar l’Hort de l’Esperança. No s’imaginava que trobaria aquella terra tan ben llaurada, els fruiters treballats amb tanta cura, ni aquelles tres cabanes improvisades, modestes i austeres, sí, però netes i polides.

—Heu treballat bé. D’altres no han tingut tanta sort. Fa uns dies, vaig tenir notícies d’un grup de colons establerts a prop de la costa, camí de Haifa, en una terra que semblava fèrtil. Una falsa il·lusió; estava envoltada de pantans i la febre va anar delmant aquella gent. La malària s’ha endut homes, dones i criatures sense fer diferències.

L’Abraham Jonah semblava que estava especialment afectat per la tragèdia, ja que els va explicar que coneixia alguns d’aquells colons i ell mateix els havia ajudat a aconseguir les terres. També el feia patir un atac que hi havia hagut en una colònia de Galilea.

—L’escaramussa ha deixat morts entre els àrabs i els nostres. Pel que sembla, uns bandits van atacar dos homes que se n’anaven al poble a comprar llavors. Ells es van defensar, però un va morir de la ferida de la navalla d’un dels bandits. Pertanyien a una colònia on ja hi havia més de trenta famílies. Ja us podeu imaginar la commoció. Es va exigir justícia a les autoritats locals, però no en van fer cap cas, i el sayyid de la zona tampoc no es va immutar.

—No ho podem consentir, ens hem de defensar. —Les paraules d’en Nikolai estaven carregades de ràbia i vehemència.

—Defensar-nos? Com ens hem de defensar? Són les autoritats les que ho han de fer —va respondre en Samuel.

—En algunes colònies de Galilea, la gent pensa com tu, Nikolai, que no es pot permetre que continuïn els atacs i els robatoris, i per això els homes s’estan organitzant. Han vingut fins a Jerusalem a comprar escopetes i tot el que els pugui servir de defensa. Això ens portarà problemes amb els turcs… No ho sé, però em sembla que vénen mals temps per a tothom —es va lamentar l’Abraham.

—Acabaràs penedint-te d’haver ajudat a tants de nosaltres a instal·lar-nos aquí. Els jueus de Palestina estàveu més tranquils abans que comencéssim a venir —va dir la Kàssia, sempre sincera.

L’Abraham li va somriure i va assentir amb el cap. La Kàssia tenia raó, la seva vida era més tranquil·la en altres temps, però la seva consciència no ho hauria estat si no hagués ajudat tots els jueus que arribaven buscant una llar a la terra dels seus avantpassats. No era una terra on brollava la llet i la mel, encara que tots els racons evoquessin un passat comú, una història perduda que ara recuperaven. Feia temps que des d’Istanbul es veia amb recel que tants jueus haguessin decidit d’instal·lar-se a Palestina. Tanmateix, què havien fet els governs turcs per aquelles terres? Res. Eren un racó perdut de l’imperi, una terra deixada en mans de la malària.

—No em puc deixar de preocupar pel futur. Hem d’aconseguir viure pacíficament amb els nostres veïns. Vosaltres en sou un exemple, Kàssia, sé que tracteu l’Ahmed com un amic, ell mateix m’ho ha dit més d’un cop.

—I així ha de ser —va respondre la Kàssia.

L’Abraham també els va explicar que molts dels jueus que arribaven es veien abocats a la mala sort.

—Reben sous de misèria per treballar en algunes plantacions de Judea. Alguns es conformen amb un xic de menjar i un sostre per protegir-se.

—I aquesta és la Terra Promesa! —va exclamar una de les dones en to de queixa.

La Kàssia se la va mirar amb menyspreu. Havia arribat a estimar aquella terra, a la qual sacrificava fins a l’última espurna de la joventut. Les mans, aquelles mans que anys enrere en Jacob besava tot dient-li com n’eren, de suaus, ara estaven clivellades i eren aspres. El cutis, exposat al sol, se li havia enfosquit i esquitxat de pigues minúscules, i els cabells semblaven un embull de palla enganxat al clatell amb unes agulles de ganxo perquè no la molestessin quan llaurava.

—No et pensis que els fellah viuen més bé que nosaltres, depenen dels efendi, els propietaris de les terres que treballen, i també han de patir les exigències dels funcionaris turcs —va explicar la Kàssia.

—Aquí també és necessària una revolució —va assenyalar en Nikolai.

—Hem de tirar endavant una cosa més que una revolució. Es tracta de convertir aquesta terra en una llar i de demostrar que les idees per les quals hem hagut de fugir no eren una il·lusió. En Jeremies n’és un exemple. Tracta tots els obrers de la pedrera de la mateixa manera, tant si són musulmans com jueus, a tots els paga el mateix salari, un salari just. Ell és el millor exemple del que els jueus entenem que ha de ser una societat justa —va replicar en Samuel.

—En Jeremies em va venir a veure fa un parell de dies. L’acompanyava un dels seus obrers, un home que es queixava de mal al coll i d’haver perdut força als braços —els va explicar l’Abraham.

En Jeremies no era un home a qui agradés conversar, s’estimava més escoltar. Havia aixecat amb les seves pròpies mans una casa a fora de les muralles de la Ciutat Vella, i en Samuel l’anava a veure de tant en tant. Al principi ho feia per assegurar-se que era un bon amo amb l’Ahmed i els seus cunyats. No va trigar a comprovar que era un home just. El mateix Ahmed li ho havia assegurat. A en Jeremies li va costar una mica de confiar en en Samuel i va passar un temps fins que no li va explicar la seva història. En Samuel deia que tots els que havien arribat a Palestina tenien una història per explicar i que la d’en Jeremies s’assemblava a la de tants altres. Un accident l’havia salvat d’un pogrom al seu poble, a prop de Kíev. S’havia trencat totes dues cames en caure d’una escala i era a l’hospital quan van destruir casa seva i la dels seus veïns. Li havien assassinat el pare, la mare, dos germans més joves, la dona i el fill. No hi havia res que el fes quedar-s’hi, de manera que va aplegar tots els diners que tenia i, a Odessa, es va embarcar en un vell vaixell de càrrega que el va portar a Istanbul i, d’allà, per terra, va emprendre un penós viatge fins a Palestina, bo i subornant funcionaris del govern perquè li permetessin d’avançar fins a la destinació final.

A Kíev havia format part d’un grup socialista integrat per joves obrers i intel·lectuals; només hi havia dos jueus més com ell, però si s’hi havia unit no era perquè se sentís discriminat com a jueu; en tot cas això només agreujava la seva condició de proletari.

—La meva dona era filla d’un rabí i li agradava llegir. Vivia a Kíev, però no li va fer res de deixar la família per traslladar-se al poble amb la meva. Era tan delicada… No sé com es va poder enamorar de mi. El meu fill s’hi assemblava. Tenia quatre anys quan el van assassinar; era pastat a la seva mare. Tan prim i ros com ella. La meva dona li havia ensenyat a llegir i cada nit li demanava que em llegís unes línies de la Bíblia. Jo m’emocionava escoltant-lo, em sentia orgullós d’ells, no podia desitjar res més al món que estar amb tots dos.

La història d’en Jeremies, a en Samuel, li va recordar la seva. Tots dos havien estudiat: en Samuel per fer-se químic i en Jeremies, amb molt d’esforç, havia aconseguit ser enginyer. El pare d’en Jeremies era prestador i hi havia un grapat de comerciants que li devien diners. Quan en Jeremies es va fer gran, el seu pare va arribar a un acord amb un dels deutors: li perdonava el deute si aconseguia que obrissin les portes de la universitat al seu fill. El comerciant no s’ho va pensar dues vegades i va moure tots els fils que va poder perquè en Jeremies pogués estudiar en una bona escola i després anés a la universitat.

Va ser a les aules universitàries on en Jeremies va abraçar el socialisme. No trobava una causa millor que la d’alliberar els treballadors del jou del tsar.

Participava en reunions amb d’altres emigrants que, com ell, havien militat en les idees marxistes. L’única diferència era que a Palestina no se n’havien d’amagar. En Samuel, per la seva banda, es resistia a anar a reunions; s’havia promès de no ficar-se més en política, tot i que li costava de mantenir aquesta decisió.

L’Ariel i en Louis també conservaven intacta la fe en la revolució. Hi havia dies que, quan es ponia el sol i acabaven d’esclafar terrossos, es reunien amb altres jueus que com ells somiaven una societat diferent.

—No es tracta de construir una societat per a jueus, sinó de crear una comunitat on tots siguem iguals, que no hi hagi ningú per damunt de ningú —defensava l’Ariel.

Tots seguien amb avidesa les notícies que arribaven de Rússia. I van celebrar amb gran alegria una de les cartes d’en Konstantín, en què anunciava a en Samuel la creació de la Duma, el Parlament.

«El tsar Nicolau II no ha tingut més remei que cedir a les pretensions dels qui volen que la nostra monarquia s’assembli a l’anglesa. Aquest any s’han succeït les revoltes dels camperols i les vagues dels obrers, i fins i tot hi ha hagut un motí al cuirassat Potemkin. El govern ha anunciat la creació de la Duma, però ni tan sols amb això ha aconseguit fer callar les veus dissidents, potser ha estat una decisió tardana. A totes les ciutats, començant per Sant Petersburg, s’han format consells revolucionaris, anomenats “soviets”. Ha tornat al govern el ministre Witte, però té molts enemics, perquè se’l considera massa liberal. No sé què passarà, però jo sóc optimista, sobretot ara que se sap que els bolxevics han trencat amb els menxevics, que defensen que les coses canviïn, però que, per descomptat, no donen suport a una revolució amb sang; en canvi els bolxevics…».

D’ençà que havia arribat el grup d’en Nikolai, en Jeremies freqüentava més assíduament l’Hort de l’Esperança. Ningú no havia passat per alt les mirades dissimulades que dirigia a una de les joves del grup.

L’Anastàsia, la germana de l’Olga, era una noia d’aspecte fràgil però amb una voluntat que sorprenia els homes. No s’espantava per cap feina i no deixava que l’ajudessin en res. Havia arribat a Jerusalem amb poc més de vint anys, decidida a acompanyar la seva germana Olga i el seu marit.

Malgrat la seva joventut, els homes de l’Hort de l’Esperança la respectaven. Era una noia que parlava poc i, tot i que era amable, mantenia una distància prudent en les relacions amb l’altra gent.

Tothom es preguntava com sobreviuria a les dures condicions del camp aquella noia que semblava que es podia trencar amb una bufada de vent.

Tot el grup es va sorprendre quan en Nikolai i l’Olga van decidir que se n’anaven a Galilea a reunir-se amb alguns dels amics amb qui havien arribat a Palestina, i l’Anastàsia, sense immutar-se, va dir que ella es quedava a l’Hort de l’Esperança.

Havia passat gairebé un any des que en Nikolai havia arribat allí, i de la mateixa manera que la resta del grup, era conscient que amb aquell tros de terra no n’hi havia prou per a tots. Ell havia arribat allà per treballar, per construir-se un futur, i a l’Hort de l’Esperança hi havia massa gent.

—D’aquí a uns dies ens n’anirem. Sempre us agrairem que ens hàgiu acollit entre vosaltres —va dir en Nikolai.

—Sempre sereu benvinguts si les coses no us van bé a Galilea i decidiu tornar. Ja sabeu que allà les coses són difícils, i més d’ençà de les escaramusses amb els àrabs —va respondre la Kàssia, trista perquè se n’anaven aquells a qui ja consideraven amics, sobretot l’Olga.

—Jo em quedo —va advertir l’Anastàsia.

—Com que et quedes? Ens hi has d’acompanyar, no et puc deixar aquí. Els nostres pares no ho haurien consentit. —Però en la veu de l’Olga ja es notava que donava la batalla per perduda.

—Em quedaré, germaneta, vull viure a Jerusalem. Només me n’aniré si la Kàssia m’ho demana, però, si no hi posa cap inconvenient, em quedaré aquí. No seré cap càrrega. Sé que amb la meva feina em puc guanyar el pa.

Ni la Kàssia, ni en Samuel, ni en Jacob, ni tampoc en Louis ni l’Ariel no van posar cap inconvenient perquè s’hi quedés.

Tots van prometre que s’escriurien i que, quan tinguessin temps, s’anirien a veure. L’Olga va encarregar a la Kàssia que cuidés de la seva germana.

—Sembla que tingui un cor de pedra, però només és aparença. Vam perdre els pares massa aviat i l’he criada jo. Ho he fet tan bé com he sabut, però de vegades penso que és tan eixuta perquè amb prou feines he pogut riure amb ella, ni consolar-la dels malsons durant les llargues nits d’hivern. Vaig haver de treballar de valent per mantenir-nos i…

La Kàssia li va estrènyer la mà i li va demanar que no es fes retrets.

—L’Anastàsia és una bona noia. Només li cal temps perquè aflori la tendresa que du a dins. Jo la cuidaré, confia en mi.

—No suportaria que li passés res… És tot el que tinc.

—Au va, no diguis això! A més, tens el teu marit. En Nikolai t’adora.

—Sí. Tinc en Nikolai, igual com tu tens en Jacob, però a més tu tens la Marinna, una filla meravellosa. Tant de bo jo pogués tenir una filla com ella!

Es van quedar en silenci. L’Olga havia confessat a la Kàssia que no podia ser mare; no en sabia el motiu, però feia cinc anys que era casada i no s’havia quedat embarassada.

Se’n van anar al principi de la tardor del 1907. Fins i tot l’Ahmed va dir que els trobaria a faltar.

En Samuel no va saber com va anar tot plegat, però, a poc a poc, l’Anastàsia es va convertir en la seva ombra. Li demanava que el deixés ajudar-lo a preparar els medicaments. No hi va oposar gaire resistència. L’Anastàsia netejava amb molta cura el cobert on ell havia improvisat un petit laboratori, amb cubetes, balances, pesos, morters, bocals i altres estris que sempre relluïen. També mantenia en ordre alguns dels llibres de farmacopea que en Samuel guardava com si fossin joies. Els Elementos de farmacia fundada en los principios de la química moderna de Carbonell, la Farmacopea universal de Jourdan, els estudis sobre la quinina de Caventou i Pelletier…

En Samuel, com el seu mestre de Sant Petersburg, havia anat derivant tots els coneixements de química cap a la farmàcia.

Tots els de la casa es van acostumar a veure’ls junts tothora, i, per tant, ningú no va sospitar del canvi de relació entre ells.

Va ser una d’aquelles tardes en què en Jeremies anava de visita sense avisar a l’Hort de l’Esperança, on sempre era ben rebut. La Kàssia el va convidar a sopar. En Samuel estava preparant uns remeis que li havia encarregat l’Abraham, però va deixar la feina per compartir una bona estona amb el seu amic.

En Jeremies discutia amb en Jacob a quin partit s’havien d’afiliar, si al Poalei Sion, Treballadors de Sió, o al Hapoel Hatzair, El Jove Obrer, que tenia com a dirigent un home carismàtic anomenat Aaron David Gordon. Tots havien quedat impressionats quan el van conèixer. Era un home de mitjana edat que anava d’una banda a l’altra amb un farcell a l’esquena predicant sobre l’efecte purificador del treball.

Però en Jacob era crític amb en Gordon.

—Sí, és un home especial, però no acaba d’anteposar el socialisme. No deixa de recitar el Talmud i els textos bíblics, i és absolutament tolstoià. Deixa ben palesa la influència de Tolstói.

—No el pots acusar de no ser socialista —va replicar en Louis.

En Jacob, l’Ariel i en Jeremies s’inclinaven més pel Poalei Sion, format per un grup de marxistes purs, decidits a fer realitat en aquella terra el que no havien pogut aconseguir a Rússia. Entre els dirigents del Poalei Sion destacava un altre home, Ben Gurion, a qui en Samuel retreia que unís l’esperança de la construcció d’una societat marxista al fet que fos, a més, jueva.

—Ben Gurion —va dir en Samuel— vol que aquesta terra sigui dels jueus, vol que s’afegeixi això de jueu a tots els textos i els acords del Poalei Sion.

—Seríem aquí si no fóssim jueus? —va preguntar en Jeremies.

—Els que vam fugir de Rússia no hem vingut només a Palestina. Quants dels nostres no se n’han anat als Estats Units, a Anglaterra o a països de l’Amèrica del Sud? Som aquí perquè havíem d’anar a algun lloc i hem triat Palestina —va replicar en Samuel.

En Jeremies continuava perdent la mirada en el rostre de l’Anastàsia, però semblava que ella no se’n adonava, ni tan sols s’enrojolava. Quan el picapedrer es va acomiadar, en Samuel va dir que havia d’enllestir les medecines que li havia encarregat l’Abraham, ja que s’havia compromès a portar-les-hi l’endemà. L’Anastàsia el va seguir fins al cobert, com feia sempre que ell es disposava a treballar.

El silenci i la negror de la nit es van apoderar de l’Hort de l’Esperança i en Samuel es va endormiscar mentre esperava que es macerés una de les medecines. S’havia estirat a la màrfega i l’Anastàsia netejava uns flascons que havia fet servir. No sabia quant de temps havia passat, però tot d’una es va despertar notant el cos de l’Anastàsia al costat. No s’hi va pas resistir.

L’endemà, ni l’un ni l’altre no va dir res. Semblava que allò no hagués passat. L’Anastàsia es va comportar com sempre i en Samuel va arribar a pensar que l’havia somiat, aquell cos de pell fina i blanca com la neu.

Sense intercanviar-se ni una paraula, aquelles trobades es van convertir en una cosa habitual. S’estimaven sense dir res i l’endemà cap dels dos no mostrava ni un bri de tendresa ni de complicitat.

En Samuel no estava enamorat de l’Anastàsia; quan l’abraçava pensava en la Irina, i l’Anastàsia qui sap en qui pensava.

I així van deixar passar els mesos sense que canviés res llevat de les estacions.

—Samuel, Samuel! —va cridar l’Ahmed dirigint-se amb pas viu cap a l’hort on en aquell moment en Samuel i l’Ariel encara treballaven, tot i que ja s’estava fent de nit.

—Què passa? —va respondre ell, preocupat de veure l’Ahmed amb el rostre congestionat.

—Una revolució! —L’Ahmed semblava molt alterat.

—Però què dius? Una revolució? On? —L’Ariel havia deixat l’aixada i s’acostava a l’Ahmed.

—A Istanbul. Uns oficials s’han rebel·lat contra el soldà. Ningú no sap què passarà… Potser ara es recordaran de nosaltres.

—Demà aniré a la ciutat a veure si l’Abraham té més notícies. Té pacients estrangers importants. Si no tornes gaire tard de la pedrera, m’hi pots acompanyar —va proposar en Samuel a l’Ahmed.

Fins al cap d’un mes, l’Abraham no va tenir informació precisa del que havia passat a Istanbul.

—Pel que sembla, un grup d’oficials joves s’ha rebel·lat per la situació que viu l’imperi a causa de la desídia del soldà. No se sap ben bé com acabarà la rebel·lió, però, ara com ara, el soldà sembla que s’haurà de sotmetre al que diguin els militars.

—Però què demanen? —preguntava l’Ahmed, sorprès que algú hagués gosat d’enfrontar-se amb el soldà.

—Els meus informadors asseguren que el que pretenen aquests joves turcs és tenir un Parlament com el britànic i que hi hagi reformes a tot l’imperi —va explicar pacientment l’Abraham.

—I tot això com ens afectarà? —L’Ahmed estava preocupat pels canvis que es poguessin produir.

—A qui li importa Palestina? Aquí no hi ha res, Ahmed, res a què aspirin els poderosos. Ens deixaran en pau, podrem continuar resant i vivint com hem fet sempre. No t’hi has d’amoïnar —va dir el vell metge mirant de tranquil·litzar-lo.

L’Abraham tenia raó. Per a ells no canviaria res, a banda dels sobresalts de la quotidianitat, perquè justament aquell any, el 1908, en Samuel va rebre una carta de la Irina en què l’instava a viatjar a París immediatament.

«La Marie està molt malalta. El metge diu que no li queda gaire temps de vida. Sempre parla del teu pare i de tu i em fa l’efecte que li donaries una alegria si vinguessis i et pogués dir adéu. L’ajudaries a morir en pau…».

En Samuel no va poder evitar de plorar mentre llegia la carta. La Marie era l’últim vincle amb el seu pare, amb el seu avi Elies, amb els dies de la seva infantesa. Sempre havia estat generosa amb ells, els havia donat el millor de si mateixa sense demanar res a canvi, i el mínim que podia fer era anar-la a veure abans no emprengués el viatge a l’eternitat.

Va anunciar als seus amics que se n’anava a França i els va demanar que no deixessin d’ocupar-se del benestar de l’Ahmed i de la seva família.

—Mai no ha entès que entre nosaltres no hi ha jerarquies i està inquiet perquè sap que me’n vaig.

—Nosaltres estimem l’Ahmed, com també la Dina i els seus fills; no canviarà res perquè no hi siguis tu —va respondre la Kàssia.

—Ja ho sé. Potser podries parlar amb la Dina i tranquil·litzar-la —li va suggerir en Samuel.

—I tant que hi parlaré. Tant la Dina com la Zaida són dues bones amigues. No sé pas com me les hauria arreglat sense elles.

L’Anastàsia no va dir res, però els dies en què en Samuel preparava el viatge se la veia capficada i nerviosa.

—Tornaràs? —li va preguntar una nit mentre l’ajudava a elaborar una cocció d’herbes medicinals.

—Suposo que sí —va respondre en Samuel amb sinceritat.

Ell mateix s’ho havia preguntat. Feia més de vuit anys que era a Palestina i la seva vida s’havia circumscrit al treball agrícola al costat d’uns desconeguts que ara sentia que eren com la seva pròpia família, però no li semblava que aquells llaços li poguessin impedir de separar-se’n per sempre. Tanmateix, si la Irina no hagués reclamat la seva presència hauria continuat amb aquella vida, que de vegades li semblava buida. Aquell viatge li serviria per retrobar-se a si mateix, per analitzar des de la distància aquells anys viscuts a prop de la Jerusalem anhelada del seu pare.

No, no havia tingut temps per a res més que per sobreviure lluitant per vèncer l’avarícia de la terra. Només l’elaboració de medecines el feia sentir-se bé amb ell mateix, i això que quan acabava la jornada estava tan rebentat que no tenia ganes de pensar en res que no fossin les tasques de l’endemà. També s’havia acostumat a aquelles trobades vergonyants amb l’Anastàsia. La noia mai no li havia reclamat res, però ell sabia que havia de prendre una decisió: o demanar-la en matrimoni o permetre que s’hi casés un altre. Sabia que en Jeremies se la mirava de reüll i que, quan els anava a veure, buscava la seva companyia. També sabia que en Jeremies la podia estimar, cosa que no podia fer ell, i se sentia egoista i mesquí d’aprofitar-se de la silenciosa tossuderia de la noia per mantenir-se al seu costat.

—Si no tornes, me n’aniré —li va anunciar l’Anastàsia sense ni un deix de retret a la veu.

—On aniries?

—A Galilea, amb la meva germana Olga i en Nikolai. Allà estaria bé.

—Em sap greu, Anastàsia… Jo…

Ella va arronsar les espatlles i se li va acostar.

—M’hauria agradat que m’haguessis estimat, però no ho has pogut fer. Quan em mires veus un rostre que no és el meu. No he estat capaç de vèncer els teus fantasmes, però no vull que tu et converteixis en un fantasma per a mi. Crec que no tornaràs, de manera que aniré preparant la marxa.

Es van quedar uns minuts en silenci mirant-se de fit a fit, i després en Samuel es va atrevir a tornar a la realitat.

—Hi ha un home que t’estima.

—En Jeremies —va afirmar ella sense vacil·lar.

—O sigui que te n’has adonat… Seria un bon marit.

—Ja ho sé.

—Potser seríeu feliços.

—De manera que em recomanes que em casi amb en Jeremies… Doncs m’ho pensaré —va respondre ella.

—Jo no sóc ningú per dir-te què has de fer. Només que… em sap greu…, em sap greu el que ha passat, no hauria d’haver anat així…

—No te’n penedeixis, el que està fet ja està fet. Vaig ser jo qui et va buscar, tu et vas deixar fer… Els homes sou així, mai no dieu que no, però no em sento enganyada, mai no has dit ni fet res que em mostrés que em tens afecte. No et puc retreure res.

Aquella nit, l’Anastàsia no es va quedar al cobert. Quan va haver acabat de netejar i d’ordenar els estris que feia servir en Samuel per elaborar les medecines, se’n va tornar a la casa.

Ell no va dormir en tota la nit, amb la nostàlgia d’aquella noia estranya a qui no tornaria a abraçar mai més.

Però més que no pas l’Anastàsia, el preocupava l’Ahmed. El comiat no va ser fàcil.

—No tornaràs —li va dir l’Ahmed en to de retret.

—Aquí no canviarà res encara que jo no hi sigui. Has de confiar en en Jacob, en Louis i l’Ariel. T’aprecien tant com jo. I la Kàssia considera que la Dina és la seva millor amiga. No t’has de preocupar.

Però l’Ahmed no es podia deixar de preguntar com s’anirien succeint els dies quan en Samuel fos fora.

En Jacob i en Louis van insistir a acompanyar-lo a Jaffa, on havia de buscar un vaixell que el portés a França, i la casualitat va voler que trobés un vell mercant que havia de recalar a Marsella, el port d’on havia salpat vuit anys enrere a la recerca de la Terra Promesa.

Era al moll parlant amb en Jacob i en Louis quan va veure que se li acostava l’Ahmed.

—Però què hi fas, aquí? —li va preguntar, sorprès.

—En Jeremies m’ha donat permís per venir-te a acomiadar. No… no t’ho he dit mai, però et vull donar les gràcies pel que has fet per la meva família i per mi… Si tu no haguessis comprat l’hort, qui sap si un altre sayyid no ens hauria expulsat de casa…

En Samuel el va abraçar amb emoció. Coneixia prou bé l’Ahmed per saber fins a quin punt li costava, a aquell home orgullós, d’expressar els seus sentiments.

—No m’has d’agrair res. Ets un bon amic, i no vaig ser jo sol qui va decidir compartir l’hort amb tu. En Jacob, en Louis i l’Ariel hi van estar d’acord, i, per descomptat, la Kàssia.

L’Ahmed va fer un gest amb la mà com si així pogués apartar les paraules d’en Samuel. Ningú no el podia convèncer que la seva sort no tenia res a veure amb aquell jueu que havia conegut vuit anys enrere en aquell mateix port.

Quan el vaixell va salpar, a en Samuel li van venir ganes de plorar. Tot d’una s’adonava del que significava per a ell aquella terra difícil i inhòspita, a la qual potser no tornaria més.