6

PALESTINA 1912-1914

L’Ezequiel es va quedar en silenci. La Marian va notar que estava cansat. Recordar pot ser molt esgotador, i aquell home feia un esforç considerable per explicar-li la història del seu avi i del seu pare. Va estar a punt de compadir-se’n i de dir-li que tornaria un altre dia, que esperaria que tornés el seu fill per parlar dels assentaments, però l’Ezequiel no li ho va permetre.

—És l’hora de dinar, es vol quedar? Després podem continuar parlant.

—Dinar? Doncs… no sé si es correcte… —va respondre la Marian.

—No crec que a la seva ONG considerin alta traïció que dini amb un vell com jo. —La veu de l’Ezequiel estava carregada d’ironia.

—No se’n burli, però no ens està permès de…

—Confraternitzar? —la va interrompre ell—. Sap què? Em sembla una rucada solemne tanta rigidesa. Deixarà de ser objectiva en la seva feina per compartir una mica d’humus amb mi?

»Ah! I permeti’m que li pregunti una altra cosa: refusaria la invitació d’una família palestina i es negaria a acceptar el menjar que li poguessin oferir quan els anés a preguntar què passa aquí? No, no ho crec, de manera que faci’m aquest favor i faci-se’l també a vostè mateixa: comparteixi el dinar amb mi. No esperi un gran tiberi, ja l’hi he dit, tot plegat una mica d’humus, una amanida de tomàquet i cogombre que prepararé en un tres i no res, i em sembla que a la nevera em queda una mica de rosbif. Vol una cervesa o un xic de vi?

—No, no… jo… només aigua, però no es molesti per mi…, no vull menjar res.

—Doncs ja ens veurem un altre dia. Potser podrà tornar quan el meu fill sigui aquí. Jo haig de menjar, sóc vell i, tot i que no menjo gaire, he de recuperar forces, i ja comprendrà que no em posaré a dinar mentre vostè em mira.

L’Ezequiel es va aixecar i li va allargar la mà per acomiadar-se. La Marian ja no ho va dubtar ni un segon més.

—Entesos, accepto la invitació, però permeti’m que l’ajudi.

—Vingui a la cuina, que dinarem allà. Em pot ajudar a tallar els tomàquets mentre paro taula. Ah! I ara li toca parlar a vostè. Així reposaré una estona. Parli’m de l’Ahmed.

—De debò que li interessa el que van poder pensar o sentir la família de l’Ahmed i altres famílies palestines?

La Marian va veure com aflorava el cansament als ulls de color gris acerat de l’Ezequiel.

—Sí, m’interessa saber què li han explicat i com l’hi han explicat. Al cap i a la fi, quan redacti el seu informe, la versió que prevaldrà serà la d’ells.

—Vostè dóna per fet…

—Vagi amb compte quan talli els tomàquets, aquest ganivet està molt esmolat.

L’Ahmed estava amoïnat. Li hauria agradat de compartir amb en Samuel el motiu de la seva preocupació, però ell encara era a París i, pel que li explicava a les cartes, s’hi quedaria. Feia quatre anys que se n’havia anat i encara el tenia present.

No era que no pogués confiar en en Jacob o en en Louis, o fins i tot en l’Ariel, tot i el seu caràcter eixut, però hi havia assumptes de família que no s’havien de comentar ni amb els amics, encara que, pensava ell, el cas d’en Samuel era diferent.

Una tarda d’estiu, com tantes altres, en tornar a casa va veure en Mohamed i la Marinna asseguts a la tanca de l’hort. Reien i s’agafaven de les mans i no els importava si algú els podia veure.

L’Ahmed no entenia que la Kàssia no estigués més atenta al que feia la seva filla. Només de pensar-hi li va venir un sentiment d’irritació cap a la dona d’en Jacob; sabia que era una bona persona, però els seus costums sempre l’havien incomodat. En Jacob era un marit massa complaent i deixava que la seva dona gallegés com si fos un home.

Havia comentat el problema a la Dina, però ella es negava a parlar-ne amb la Kàssia.

—Ells també se n’han hagut d’adonar. Ni en Mohamed ni la Marinna no dissimulen el que senten. Estan enamorats i actuen com si el que fan fos el més normal del món —es va queixar l’Ahmed.

—I què vols que hi fem? Li hauràs de buscar una bona esposa i així no es farà més il·lusions amb la Marinna.

—Hauries de parlar amb la Kàssia…

—I què vols que li digui que no sàpiga? No, no vull que es pensi que tinc alguna cosa contra la Marinna. És una bona noia, molt afectuosa, i sempre ajuda l’Aia. La nostra petita l’estima com si fos la seva germana.

—Doncs què hem de fer? —va insistir l’Ahmed.

—Casar en Mohamed, ja t’ho he dit. Amb una bona esposa, s’oblidarà de la Marinna.

—Però si es casa ara, no podrà estudiar. Tots aquests anys ens hem sacrificat perquè en Mohamed fes la carrera de metge, i si es casa no tindrà més remei que treballar amb mi a la pedrera per mantenir la família.

—De tota manera, no serà pas metge. Al nostre fill li agradaria estudiar lleis —va respondre la Dina.

L’Ahmed va sospirar resignat.

—Doncs l’hi hem de respectar. Per fer de metge cal vocació, i ell no en té. Ha estat una sort que hagi pogut estudiar a l’escola britànica Saint George. Només ho poden fer els fills dels afortunats. Lloat sia Al·là que va permetre que a aquell diplomàtic anglès que va caure malalt de malària només el vell Abraham li sabés alleujar el mal i que l’hi agraís obrint la porta del Saint George al nostre fill.

—El metge jueu sempre ha tingut bona disposició amb nosaltres, malgrat que no pogués salvar el nostre fill. —La Dina no oblidava la mort prematura de l’Ismaïl.

—Si l’Abraham no hagués parlat favorablement d’en Mohamed, el nostre fill no hauria pogut estudiar a l’escola anglesa. Per tant, de moment no faré res per casar-lo —va dir l’Ahmed.

—Doncs parla-hi. Ets el seu pare i et deu obediència. Recorda-li que quan arribi el moment s’haurà de casar amb la dona que tu li triïs.

—Això ja ho sap.

—Ho sap, però no ho té en compte.

Aquesta conversa es repetia cada cop que en Mohamed i la Marinna estaven junts. Havien mirat de separar-los enviant en Mohamed a estudiar a Istanbul a casa d’un soci d’en Hassan. El germà de la Dina havia conservat bones amistats en aquella ciutat, en la qual continuava comerciant, i un d’aquells amics acollia generosament el seu nebot. El mateix Hassan contribuïa a la manutenció del noi, per més que l’Ahmed s’hi hagués negat al principi. La insistència de la dona i la sogra, a més de la del seu cunyat, van acabar fent-lo cedir. Però la separació no servia de res. Quan en Mohamed tornava a casa, a penes el saludava, impacient per anar a trobar la Marinna.

L’Ahmed apreciava la Marinna, i a la Dina també li queia bé, però, tot i reconèixer-li les virtuts, no es podia casar amb en Mohamed. Si la Marinna es convertia a l’islam…, però ja veien que no ho faria, de manera que mai no podria ser la seva jove.

Un dia, l’Ahmed es va acostar caminant molt a poc a poc fins on eren els dos joves, que no el veien venir.

—Ah, pare, ja ets aquí! —va exclamar somrient, a la fi, en Mohamed.

—Són les sis tocades —va respondre ell, tot sec.

—Tens raó, ens ha passat el temps i no ens n’hem ni adonat. La Marinna diu que parlo molt bé l’anglès, però no sé si fer-li cas perquè, al cap i a la fi, ella l’ha après pel seu compte.

—Amb l’ajuda del meu pare —va afegir ella.

—En Jacob té do de llengües. És una sort… —va respondre l’Ahmed.

—I gràcies al seu talent, la Marinna ha après anglès i una mica de francès, a més de l’àrab.

—Alça aquí, Mohamed! L’àrab, l’he après amb tu, el meu pare me’n va ensenyar unes nocions bàsiques però no gaire més, i el poc francès que sé l’he après amb en Samuel i en Louis. La meva llengua és el jiddisch, tot i que ara em sento més còmoda parlant hebreu i àrab. A casa barregem les llengües: en Louis em sol parlar en francès, l’Ariel en jiddisch o en rus…, però a mi m’agrada parlar en àrab. Es una llengua tan bonica!

L’Ahmed va abaixar el cap, incòmode, i en Mohamed es va adonar que estava tens.

—T’acompanyaré a casa, pare. Després sortirem a fer un volt, et sembla bé? —va dir adreçant-se a l’un i després a l’altra.

Se’n van anar en silenci cap a casa mentre buscaven les paraules per abordar el tema que tots dos sabien que els separava.

—Mohamed, fill, saps prou bé que no pots compartir el futur amb la Marinna. —La veu de l’Ahmed estava impregnada de pesar.

—Però, pare, per què ho dius, això? La Marinna és… és… Jo l’estimo i em penso que ella…

—Sí, ella també t’estima, no se’n pot amagar. Però tu has d’estudiar. De què hauria servit l’esforç que hem fet? Desaprofitaràs la sort d’haver pogut estudiar al Saint George?

—Algun dia m’hauré de casar i…

—No diguis res! Encara falta molt per a aquest moment i, quan arribi, et buscaré una esposa adequada. No et preocupis per això.

—Pare, perdona’m, no et vull ofendre, però m’agradaria ser jo qui triés la meva dona.

Es van mirar als ulls i en Mohamed es va quedar força preocupat en veure la contrarietat dibuixada al rostre del seu pare.

—Faràs el que hagis de fer i no el que vulguis fer. Jo sé el que és bo per a tu.

—Vols dir que no em permetràs que em casi amb la Marinna…

—No ho pots fer, i em sap greu. La Marinna és jueva i nosaltres, musulmans. Li demanaràs que renunciï a la seva religió? Et penses que ho acceptaria? No, no ho faria, i els seus pares tampoc no l’hi permetrien.

—A en Jacob i a la Kàssia no els importa gaire la religió.

—I tant que els importa. Són jueus. Et penses que haurien vingut si no ho fossin?

—Han fugit dels pogroms…

—I et penses que no hi ha llocs millors per anar al món? No, ells no deixarien que la Marinna renegués la seva religió.

—Un dels meus amics del Saint George és un cristià que diu que els sefardites són yahud awlad araba, jueus fills d’àrabs.

—Quines bestieses! A més, la Marinna no és sefardita.

—Pare, de vegades hem compartit les seves celebracions. Tu mateix has anat com a convidat al Purim jueu i m’has portat a la festa que celebren a la vora de la tomba de Simó el Just. Ells també han celebrat amb nosaltres la fi del dejuni del Ramadà. Vivim junts, compartim la mateixa terra, tampoc no som tan diferents, fora de la manera de resar i d’adreçar-nos al Totpoderós.

—Calla! Com pots parlar així? —va exclamar l’Ahmed, escandalitzat.

—Hi ha d’haver una solució! Estimo la Marinna, no podria ser un bon marit amb cap que no fos ella.

—Obeiràs, Mohamed, ho faràs com ho vaig fer jo i com ho va fer el meu pare i el seu pare.

L’Ahmed va girar cua i va sortir de casa. Necessitava respirar. No volia que la conversa derivés en un enfrontament amb el seu fill. Hauria d’obeir. Valdria més que se’n tornés ben aviat a Istanbul a continuar els estudis de lleis. Com més temps passés separat de la Marinna, més aviat l’oblidaria. Així i tot, buscaria el moment de parlar amb en Jacob. Li feia vergonya, però no podia portar aquella càrrega tot sol.

L’endemà al matí, abans d’anar-se’n a la pedrera, va passar per l’Hort de l’Esperança. Hi va trobar la Kàssia plorant i l’Ariel amb aire compungit. No hi havia ni en Jacob ni en Louis.

L’Ariel li va comunicar la mala notícia: l’Abraham Jonah s’havia mort la nit anterior. Feia mesos que el vell metge estava malalt i pràcticament no sortia del llit, i la mort havia anat a trobar-lo mentre dormia.

—Era un bon home —va mussitar l’Ahmed, que apreciava de debò el metge jueu.

—Ell ens va ajuntar amb vosaltres —va respondre la Kàssia, sense poder contenir les llàgrimes.

—En Jacob i en Louis se n’han anat a la ciutat. La Marinna els hi ha acompanyat. Nosaltres hi anirem més tard, hem d’acabar la feina —va explicar l’Ariel.

L’Ahmed va fer esforços tot el dia per no posar-se a plorar. Li costava de concentrar-se en la feina i en Jeremies, tot i ser exigent com era, no li va dir res. Tenia la mateixa pena per la desaparició de l’Abraham.

L’Ahmed i la Dina es van afegir al seguici fúnebre per acompanyar l’Abraham fins a la tomba on havia de dormir per sempre més. La Dina plorava abraçada a la Kàssia i en Mohamed va fer l’impossible per consolar la Marinna.

Al dol, hi van participar tant musulmans com cristians. L’Abraham Jonah tenia una gran reputació com a metge, però sobretot s’havia guanyat l’afecte de tots els qui hi havien tingut relació. Mai no havia cobrat un bishlik a ningú que no l’hagués pogut pagar, i entre els seus pacients tant hi havia jerosolimitans musulmans com cristians, a banda de diplomàtics i viatgers que passaven per Jerusalem.

En Iossi, el fill de l’Abraham i la Raquel, estava desolat. La seva dona, la Judith, intentava consolar la sogra, que s’havia sumit en un silenci amarat de llàgrimes. Ni la petita Iasmin no era capaç de consolar l’àvia.

A en Iossi li hauria agradat de tenir més fills, però com que la Judith no s’havia tornat a quedar embarassada, la Iasmin era la seva única alegria, igual que ho havia estat de l’Abraham i ho seria de la Raquel. A la Iasmin sempre li havia agradat d’estar amb l’avi, volia que li ensenyés a fer de metge; l’home somreia i, malgrat les protestes de la Raquel, ensenyava tot el que podia a la néta, bo i lamentant-se que no es pogués fer metge com ell. La Iasmin tenia si fa no fa l’edat de la Marinna i sovint anaven juntes.

L’Ahmed apreciava sincerament aquella família i també li queien bé tots els habitants de l’Hort de l’Esperança, però, així i tot, els jueus l’inquietaven. Cada cop n’arribaven més que compraven terres a qui els en volia vendre. Al principi, cap de les principals famílies àrabs no semblava que es preocupés gaire per aquella immigració constant, i deien que alguns d’ells, com ara els Husseini, els Khalidi, els Dajani i d’altres, tenien negocis amb jueus. L’Ahmed fins i tot havia sentit que n’hi havia d’associats amb els Valero, jueus sefardites dedicats a la banca.

No feia gaire que l’Ahmed havia començat a freqüentar un grup d’homes que, com ell, sentien inquietud pel futur d’aquella terra àrida on havien nascut. El seu cunyat Hassan, el germà de la Dina, l’havia portat a la primera reunió.

Anys enrere, en Hassan havia fet fortuna, primer a Beirut i després a Istanbul, com a encarregat dels negocis del que havia estat el seu amo, un pròsper comerciant jerosolimità.

En Khaled i en Salah, els fills d’en Hassan, havien estudiat en un col·legi cristià de Beirut, on, entre altres coses, havien après a recelar dels jueus. Alguns sacerdots que havien tingut de mestres es lamentaven que els jueus, segons deien, havien mort el seu Déu, un Déu que, tal com explicava en Khaled al seu oncle, no era sinó el profeta jueu anomenat Jesús. Però si els capellans no amagaven els prejudicis que tenien contra els jueus, tampoc no dissimulaven la seva simpatia pels àrabs, entre els quals de tant en tant aconseguien alguna conversió.

Quan en Hassan va decidir deixar Istanbul per tornar a Jerusalem amb la seva família, es va permetre de peregrinar a la Meca. Allà va entrar en contacte amb un grup de partidaris de Hussain ibn Ali, governador de Hijaz, província de l’imperi otomà a Aràbia.

En Hassan va quedar impressionat quan va conèixer Hussain. Aquella barba tan blanca com la túnica que el cobria li conferia una dignitat especial. Hussain era el xerif de la Meca, ja que descendia del Profeta.

Els amics del xerif van voler saber si en Hassan col·laboraria amb ells per acomplir un somni: construir una nació àrab lliure del jou dels turcs. Hussain seria, naturalment, el nou califa, l’home que governaria els pobles de l’islam.

Tant l’Ahmed com el seu cunyat Hassan i els fills d’aquest darrer estaven decebuts pels resultats de la revolució protagonitzada per un grup d’oficials turcs, als quals Occident anomenava els Joves Turcs però que tenien el nom de Comitè per a la Unió i el Progrés. Havien despertat grans esperances, però en definitiva no havien aconseguit cap millora, almenys en aquell racó de l’imperi del soldà.

A més, en Hassan considerava que els nous amos de l’imperi no es comportaven com a musulmans pietosos.

Cada divendres, el grup es trobava a la mesquita i, després de les oracions, xerraven una bona estona.

—Els jueus s’estan armant —es va queixar en Hassan—. Un amic de Galilea m’explica que han muntat un grup anomenat Hashomer, el Vigilant, que cada cop actua amb més impunitat amb l’excusa de defensar les colònies agrícoles dels atacs dels bandits. Els membres d’aquest grup es cobreixen amb kufies, com els beduïns, i encalcen els bandits més enllà del riu Jordà. Si es van fent forts, algun dia voldran més del que ja tenen.

—Els meus veïns estan dividits respecte dels turcs —va explicar l’Ahmed—. N’hi ha un, en Jacob, que creu que els jueus han de donar suport al soldà. Li he sentit dir que els jueus s’han d’organitzar i tenir representants a Istanbul que defensin els seus interessos. Em sembla que al mateix Jacob li agradaria de representar els jueus davant del soldà i em fa l’efecte que els meus amics de l’Hort de l’Esperança no tenen cap més somni que el de continuar vivint com fins ara sota la protecció del soldà.

—M’inquieta que cada cop n’arribin més. Si continuem així, es convertiran en els amos de Palestina —es va queixar el seu nebot Khaled.

L’Ahmed estava dividit perquè entre la seva família i els habitants de l’Hort de l’Esperança s’havien anat teixint llaços d’amistat i fins i tot d’afecte, però el seu cunyat Hassan no tenia dubtes que havia arribat el moment que els àrabs palestins s’independitzessin de l’imperi otomà. Estava convençut que, si ho aconseguien, la nova situació provocaria moltes friccions amb aquells jueus que, de mica en mica, s’estaven apoderant de les terres palestines.

—No crec que aquesta sigui la seva intenció, l’únic que volen és treballar i viure en pau amb nosaltres —va replicar l’Ahmed sense gaire convicció.

—Però, oncle, tu mateix n’ets un exemple, de com ho van ocupant tot. Has hagut de compartir amb aquesta gent la terra on vivies —va respondre en Khaled.

—Una terra que no era meva, sinó del sayyid Aban, que va decidir de vendre-se-la. No puc retreure res a aquests jueus perquè no m’han fet res. Em tracten com si fos un d’ells i es mostren respectuosos i amables amb la meva família. No m’han pres res perquè no tenia res.

—Creus que tenen dret a comprar-nos les terres? —va insistir en Khaled.

—Dret? La qüestió és que compren el que d’altres els volen vendre.

—No t’adones del que representa això! —va fer en Khaled, cridant.

—Au, vinga, no discutim. Estem d’acord en el principal. El que volem tots és deixar de formar part de l’imperi otomà i construir una nació per a nosaltres, els àrabs —va intervenir en Hassan, entre el seu cunyat i el seu fill.

—Ets massa conformista, Ahmed. En Khaled és més realista —va sentenciar un altre del grup, l’Omar Salem, a qui tots tenien per guia.

L’Ahmed no va gosar replicar a l’Omar. Aquell home l’imposava, no tan sols perquè era d’una família benestant, sinó perquè a més a més coneixia moltes persones rellevants de la cort del soldà a Istanbul, com també del Caire i de Damasc, a més de l’entorn més íntim del xerif Hussain. Per bé que mai no es vanagloriava de la seva posició, tots li reconeixien el lideratge.

Aquella tarda, l’Omar els havia convidat a la seva mansió, a fora de les antigues muralles. Sheikh Jarrah s’havia convertit en el lloc que escollien les grans famílies per construir-hi les cases noves, i la de l’Omar era una de les millors de la zona. L’Ahmed se sentia empetitit en aquella sala decorada amb tant de luxe.

L’Omar es comportava com el millor amfitrió del món a l’hora de complaure els convidats. De tant en tant, compareixia un criat que servia més tes i dolços i portava gerres d’aigua fresca on suraven pètals de rosa.

—El soldà també desconfia de l’arribada massiva de jueus i cada cop posa més restriccions a la seva presència aquí, però jo estic d’acord amb el meu oncle Ahmed que el nostre problema no són els jueus, sinó els turcs. Els jueus poden continuar vivint amb nosaltres el dia que deixem de ser súbdits del soldà —va dir en Salah.

—Però no paren d’arribar i de comprar voluntats. A Jerusalem ja són més que no pas nosaltres —li va respondre el seu germà Khaled.

—Amics meus, hem de treballar perquè algun dia els nostres fills visquin en una gran nació governada per homes de la nostra sang, que es mostrin pietosos i complidors dels preceptes del Profeta. Sí, somiem una gran nació àrab —va dir l’Omar, i els homes van assentir, entusiasmats.

—Jerusalem és la ciutat menys santa de totes les que conec, cada dia hi ha més prostitutes pels carrers. I alguns dels nostres mantenen concubines jueves sense cap mena de pudor. Els russos i els armenis s’estan apoderant de la ciutat —es va lamentar en Hassan.

—Si només fossin ells… Cada dia hi arriben més estrangers: britànics, americans, búlgars… La majoria, impius. Els pitjors són els jueus russos, que porten unes idees endimoniades. No volen ni servir, ni tenir senyors, ni tampoc no van a la sinagoga i permeten que les seves dones es comportin com si fossin homes. Les colònies agrícoles on viuen no tenen cap, presumeixen que tots valen igual —va insistir en Khaled.

—De fet, defensen que tots som iguals i que ningú no ha de tenir amo —va explicar l’Ahmed, admirat.

—Tu ho saps prou bé, no, oncle? Tu ets el que hi estàs més a prop, perquè els de l’Hort de l’Esperança són jueus russos —comentava en Salah— i mai no van a la sinagoga, ni respecten el sàbat.

Quan l’Ahmed va tornar a casa, la Dina l’esperava impacient: volia saber com era la casa de l’Omar. Per complaure-la, li va explicar fil per randa tots els detalls. Ella se l’escoltava meravellada.

Aquelles reunions deixaven un pòsit d’inquietud en l’Ahmed. Es preguntava què passaria el dia que l’Omar o en Hassan consideressin que era l’hora de fer alguna cosa més que parlar. Què farien aleshores? Què faria ell?, es preguntava.

Després d’escoltar el relat de l’Ahmed, la Dina li va explicar com havia passat ella la tarda.

—Ens ha vingut a veure la Laila, la dona del meu germà, sense avisar. Ha vist en Mohamed agafat de la mà de la Marinna i s’ha escandalitzat.

—Una altra vegada! El nostre fill no ens respecta. Li he demanat que no s’acosti a aquesta noia. Acabarà ficant-nos en problemes… On és?

—Encara no ha tornat. Em sembla que s’ha quedat a sopar a l’Hort de l’Esperança. Els he vist entrar a la casa fa molta estona. Sempre el reben bé. La Kàssia el tracta com un fill i a en Jacob li agrada parlar d’Istanbul amb el nostre Mohamed. Hi has de tornar a parlar i buscar-li esposa. És el que li cal, una bona dona, jove com ell.

Quan va tornar en Mohamed, la Zaida dormia al costat de l’Aia i la Dina s’havia endormiscat a la vora del foc.

—On eres? —li va preguntar l’Ahmed sense respondre a la salutació del seu fill.

—La Kàssia m’ha convidat a sopar i després he jugat a escacs amb en Jacob. Li he guanyat dues partides. Diu que sóc un bon estrateg, i deu ser veritat, perquè ell em va ensenyar a jugar-hi quan era petit, però ara sóc jo qui li fa escac i mat.

—Ha vingut la teva tia Laila —li va respondre l’Ahmed.

—Ja ho sé, l’he vista venir i m’he fet el distret. Sempre xafardeja i es fica en la vida dels altres i és desagradable amb la Kàssia i la Marinna. Les mira com si fos superior. No dissimula que desaprova tot el que fan.

—I el que fas tu! Et penses que la teva tia pot aprovar el teu comportament? —va replicar l’Ahmed.

—El meu comportament? De què m’haig d’avergonyir? —En Mohamed va aguantar la mirada del seu pare, disposat al desafiament.

—Et passeges agafat de la mà amb la Marinna. Aquesta noia no està compromesa amb tu. Vols que tothom murmuri d’ella?

—Murmurar? Què poden murmurar de la Marinna? M’enfrontaré a qui s’atreveixi a dir res d’ella, encara que sigui la tia Laila.

—Ja n’hem parlat, de la Marinna, i no ho discutirem més. Se t’han acabat les vacances. Demà mateix te’n tornes a Istanbul.

—Encara falten dies perquè comencin les classes.

—Tant me fa. Te n’aniràs demà. Fes la maleta.

—Em fas fora de casa, pare?

—No, només et vull evitar i ens vull evitar un mal pitjor. Has d’acceptar que la Marinna no és per a tu. Si cal, deixarem aquesta casa i l’hort i buscarem un altre lloc per viure. No em puc enfrontar a en Jacob ni als altres, ells són els amos d’aquesta terra. No em deixes cap altra opció que perdre-ho tot. És això el que vols?

La Dina els observava, preocupada. Notava una opressió profunda al pit quan veia que el seu marit i el seu fill discutien. Sí, la commovia el patiment d’en Mohamed, li hauria agradat de poder-lo complaure i fer plans amb la Kàssia per al casament dels seu fills, però no podia ser.

A ella també li hauria agradat haver-se casat enamorada, però l’amor li havia arribat més tard, un cop casada. A penes coneixia l’Ahmed quan el seu pare li va anunciar que havia arribat a un acord amb els pares d’ell. Les famílies van organitzar les esposalles sense consultar-los res i tots dos van acceptar la decisió, que va resultar encertada. L’Ahmed era un bon home, un marit afectuós i atent que tenia en compte la seva opinió. Mai no s’havia mirat cap altra dona. Ella també havia estat una bona esposa i una bona mare. Li havia donat quatre fills, si bé només dos, en Mohamed i l’Aia, havien sobreviscut. Encara plorava el petit Ismaïl. A l’altre, al que havia nascut mort, no l’enyorava de la mateixa manera. Ni tan sols l’havien deixat que li veiés la cara.

—El teu pare té raó —va gosar dir, tot i saber que no s’havia de ficar a la conversa de dos homes.

—Arribarà un dia en què la religió no separarà els homes. Compartim aquesta terra, mare, la compartim amb els turcs, amb els jueus, amb els armenis, amb els russos, amb tothom qui arriba a Jerusalem i considera que aquesta és la ciutat més santa de totes les que existeixen. Saps que molts dels nostres tenen una dona jueva? N’hi ha que ni se n’amaguen. No s’hi casen, això no, la llei no ho permet, però saps quants aristòcrates tenen un odah, on comparteixen el temps amb dones d’altres creences i nacionalitats? El fill del batlle Hussein viu amb una de les dones més guapes de Jerusalem, la Persèfone. No n’has sentit a parlar, mare? Segur que sí. És grega i ven oli de romaní, a més de compartir el llit amb el fill del batlle. En vols saber més?

—Prou! Com goses dir aquestes coses a ta mare? A nosaltres no ens importa el comportament dels altres. Fes la maleta, que te n’aniràs quan surti el sol.

A punta de dia, en Mohamed es va presentar a l’Hort de l’Esperança i es va topar amb la Kàssia i amb l’Ariel, que munyien les cabres de bon matí. La Kàssia va anar a despertar la Marinna, que va sortir amb els cabells embullats i els ulls ensonyats. Es van dir adéu sense poder evitar les llàgrimes.

Després d’aquell dia, sempre que l’Ahmed trobava els seus arrendataris, notava que estaven incòmodes. Se saludaven amb cortesia, però la Kàssia no havia tornat a casa seva per parlar amb la Zaida i la Dina, i en Jacob amb prou feines el saludava amb un cop de cap quan el veia que enfilava el camí dels tarongers que portava a casa seva. L’Ariel continuava taciturn com sempre i en Louis era incapaç de dissimular el disgust. L’Ahmed tenia por de trobar-se la Marinna, encara que la noia semblava que havia decidit fer tot el possible per no coincidir amb ell ni amb la seva família. L’Aia, a qui la Marinna tractava com a una germana petita, va preguntar a la seva mare què passava.

—He anat a veure la Marinna. No m’ha fet cas, m’ha dit que me n’anés, que estava molt enfeinada. No sé què li passa. Sempre havia estat per mi…

La Dina va acotar el cap sense respondre. La Zaida va intentar treure-hi importància.

—No t’hi amoïnis, nena, tots tenim dies dolents i maldecaps que no compartim amb els altres. Durant un dies mira de no molestar la Marinna i ja veuràs com ben aviat tornarà a ser la mateixa d’abans.

—Però, àvia, li passa alguna cosa que no m’heu explicat?

—No, filla, no és això, però de vegades és bona la distància entre les persones, per molt que s’estimin. Deixeu-ho estar i ja et buscarà ella quan li vagui.

—O sigui que passa alguna cosa que sap tothom menys jo —va insistir l’Aia.

La Zaida va mirar la Dina, esperant que fos ella qui donés l’explicació. Ella era l’àvia i prou i no es volia ficar en els assumptes íntims de la família. No li corresponia d’explicar a la néta la causa del conflicte amb els habitants de l’Hort de l’Esperança. No ho volia dir, però li sabia greu d’haver perdut la Kàssia, que ja no les anava a veure, i trobava a faltar aquelles tardes de xerrar plegades davant d’una tassa de te. La bretxa s’anava eixamplant dia rere dia i la Dina va demanar al seu marit que hi fes alguna cosa.

—Són els nostres arrendadors i veïns; si volguessin, ens podrien fer fora de casa. Només ens haurien d’imposar una renda que no poguéssim pagar. Hauries de parlar amb en Jacob, ell entendrà per què has decidit separar en Mohamed de la Marinna.

—I tu, n’has parlat amb la Kàssia? —li va preguntar l’Ahmed.

—No, no he gosat. Sé que està enfadada, pateix perquè veu que la seva filla s’ho passa malament, però estic segura que comprèn les nostres raons. La meva mare diu que la Kàssia és una dona molt pràctica i que serà ella la que s’adonarà que el millor per a la Marinna és que no torni a veure en Mohamed, almenys durant un temps.

—Sí, potser la Zaida té raó i… Bé, miraré de parlar amb en Jacob. Espero que em vulgui escoltar.

Però l’Ahmed no acabava de trobar el moment d’enfrontar-se amb en Jacob. Va deixar passar un parell de setmanes i una tarda va decidir fer front a la situació. Quan va tornar de la pedrera se’n va anar de dret a l’Hort de l’Esperança. Va deixar anar un sospir en veure aquella casa que en Samuel i els seus amics, amb l’ajuda d’ell, havien aixecat anys enrere enmig de les velles oliveres. Hi va fer una mirada i es va alegrar de veure-les podades i carregades d’olives. Aquells jueus havien fet un bon negoci amb les olives, que portaven al trull, on obtenien un oli espès de color verdós, amb un punt d’acidesa que tant satisfeia els jerosolimitans.

La porta era oberta. La va empènyer suaument i es va escurar la gola per anunciar que era allà.

Va fer un pas enrere quan va veure una dona i un jove que no coneixia amb els altres, xerrant animadament. La Kàssia es va adonar de la seva presència i ell es va fixar que, en veure’l, se li enterbolia la mirada.

—Bona nit, Ahmed —va dir la Kàssia en un to que no tenia l’afecte de sempre.

—No volia molestar… Vindré en un altre moment. Ja veig que teniu convidats.

Per a sorpresa d’ell, l’Ariel se li va adreçar amb un somriure. Era la primera vegada que li veia aquella expressió.

—Benvingut. Avui coneixeràs la meva dona, la Ruth, i el meu fill, l’Ígor.

L’Ariel el va agafar del braç i el va estirar perquè entrés a la casa. Ja no podia recular, per molt que volgués. Aquella dona que li havien presentat com a Ruth li va allargar la mà.

—De manera que tu ets l’Ahmed. Ja me n’havien parlat, de tu i de la teva família, a les cartes del meu home. Espero conèixer aviat la Dina, la teva esposa, i la Zaida, la teva sogra. I els fills, esclar. Em penso que el nostre Ígor és de l’edat del teu noi.

L’Ahmed se sentia maldestre. No sabia què fer amb la mà que li donava la Ruth. No li agradava el costum d’aquells europeus de tractar les dones amb tanta familiaritat, les desconegudes i tot.

—Tornaré en un altre moment —va insistir.

—La Ruth i l’Ígor han arribat tot just fa unes hores del port de Jaffa. Sembla mentida que siguin aquí. Ha estat molt dur viure sense ells. Tu ho pots entendre perquè tens família —li va dir l’Ariel. Tot seguit li va oferir un got—: Beu —el va animar—. Brindem per la meva família.

L’Ahmed no sabia què fer. No pretenia desairar-lo, però tampoc no volia conculcar el precepte de l’Alcorà que prohibia la beguda.

—Vinga, Ahmed, la teva gent beu licors d’herbes amb l’excusa que són medicinals i digestius. Aquest vodka que fem en Louis i jo ho és, de medicinal, el pots beure sense por de pecar —va insistir l’Ariel amb un gest de complicitat.

Pràcticament ni es va mullar els llavis amb aquell líquid transparent com l’aigua, però d’una olor i un gust intensos. A cada minut que passava se sentia més malament. L’Ariel, el sorrut de l’Ariel, es mostrava amistós, i també la Ruth, la seva muller, una dona baixeta i grassoneta, sense res gaire destacable, fora d’un somriure obert i franc. Tenia els cabells castanys i els ulls també d’aquest color, les mans petites i la pell colrada. El fill, l’Ígor, s’assemblava al pare: alt, fort, amb la mateixa mirada intensa, potser un pèl més amable. Però no eren ells els que li provocaven aquell malestar, sinó el silenci d’en Jacob i la Kàssia, la indiferència d’en Louis i, sobretot, el fet d’haver vist que la Marinna sortia de la sala.

Però l’Ariel era massa feliç per adonar-se de la incomoditat dels seus amics. Feia quatre anys que no veia la família. Li va explicar que havien decidit que ell seria el primer de viatjar a Palestina, no només per fugir de la policia del tsar, sinó també per mirar d’obrir-s’hi camí. La Ruth i l’Ígor l’haurien volgut seguir, però no va poder ser perquè ella tenia el pare molt malalt. L’havia cuidat fins a l’últim moment de vida. A la fi, la família tornava a estar unida.

L’Ahmed va escoltar atentament el que li explicava l’Ariel i de seguida que va trobar el moment es va acomiadar.

—Ja passaré una altra estona —va dir, disposant-se a marxar.

—Però, què vols? Necessites alguna cosa? —li va preguntar l’Ariel.

Vencent la timidesa, es va mirar en Jacob.

—De fet, volia parlar amb en Jacob, però no és res urgent.

Aquest se’l va mirar i després va dirigir l’esguard cap a la Kàssia, però ella va girar el cap com si no li interessés res del que pogués dir l’Ahmed. En Louis els va desconcertar de sobte:

—Doncs jo crec que faries bé de parlar. Val més això que no pas continuar d’aquesta manera. Tots estem incòmodes. Com més aviat ens enfrontem al problema, més aviat el resoldrem, i només es pot començar a resoldre parlant.

—Sisplau, Louis, no ens diguis el que hem de fer —va protestar la Kàssia.

—I ens passarem la resta de la vida sense parlar amb l’Ahmed i la seva família? Tots estem disgustats amb ell, val més que l’hi diguem i que ell expliqui el perquè de la seva actitud amb nosaltres, i sobretot amb la nostra estimada Marinna.

Ni l’Ahmed ni en Jacob no eren homes amants dels conflictes. Tots dos lamentaven veure’s en aquella situació. L’Ahmed va decidir fer cas de la recomanació d’en Louis.

—Sí, he vingut a parlar, però avui esteu de celebració i no voldria enterbolir l’alegria. Si ho vol en Jacob, vindré demà.

—Sí, valdrà més —va respondre en Jacob, alleugerit per no haver d’afrontar una conversa amb l’Ahmed davant de tots els seus amics.

L’endemà, mentre treballava a la pedrera, no podia deixar de pensar com abordaria la conversa amb en Jacob. No el volia ofendre, però tampoc no estava disposat a dir-li cap mentida. Es mantindria ferm en la decisió d’impedir qualsevol relació entre el seu fill Mohamed i la Marinna, tant si en Jacob ho comprenia com si no.

Potser perquè havia de passar o perquè no parava tota l’atenció que calia, el cas és que va posar més càrrega de dinamita en una roca que volien esberlar i va explotar amb tanta força que el va tocar de ple, li va aixafar una cama i li va fer tant de mal que va estar a punt de desmaiar-se.

En Jeremies s’hi va acostar corrents i, amb l’ajuda de dos homes més, va aconseguir treure’l de sota les pedres.

—Prepareu el carro! Vinga, no perdeu temps! L’hem de portar a Jerusalem —va ordenar en Jeremies als qui hi eren més a prop.

Al principi, l’Ahmed es pensava que no podria suportar el mal que li recorria la cama, però després es va estremir de veure que se li inflava i agafava un to morat fosc. No podia moure els braços i notava que li rajava sang del cap. Li costava respirar, però no va deixar anar cap crit ni es va queixar. Es va aguantar les llàgrimes, conscient que els homes el miraven. Era el capatàs i havia de donar exemple. En altres ocasions hi havia hagut homes que havien patit accidents, tot i que ell es vantava de tenir la feina ben organitzada i d’anar amb molt de compte per evitar situacions com la que havia provocat la desgràcia.

El van portar a casa d’un metge sirià que anys enrere s’havia establert a fora dels murs de la ciutat, a prop de la porta de Damasc. Mentre l’examinava, la seva expressió es va mantenir immutable. L’Ahmed tenia por del pitjor.

—Té el genoll, la tíbia i el turmell trencats. Veurem què hi puc fer.

El metge li va fer beure un líquid que li va semblar amargant, però que al cap d’uns minuts el va sumir en un entreson en què vagament captava les instruccions que el metge donava al seu ajudant. Va notar que li immobilitzaven la cama i, si hagués pogut, s’hauria queixat d’aquells vaivens a què el sotmetien mirant de col·locar-li bé els ossos trencats. En l’emboirament del son li va semblar que sentia que deien que mai més no tornaria a caminar bé i que, si la moradura de la cama s’agreujava, fins i tot la podia perdre.

Es va despertar al cap d’unes hores amb els llavis ressecs i amb sensació de vertigen. Les temples li bategaven desfermadament i el dolor de la cama li resultava insuportable. Va intentar moure’s però no va poder. La cama no li responia i semblava que la resta del cos se li hagués encartonat. Tampoc no va poder fer sortir la veu de la gola. Es va angoixar preguntant-se si ja era mort. Però no, amb tant de dolor no podia ser pas mort. Va buscar amb la mirada i es va tranquil·litzar de veure la Dina asseguda al seu costat i, amb ella, la seva estimada Aia. Maldava per incorporar-se, però no tenia forces. La Dina es va adonar de l’esforç i li va agafar la mà.

—Aia, avisa el metge! El teu pare s’ha despertat.

La Dina se li va acostar un xic més i li va passar un drap humit per la cara.

—Estàs bé, estàs bé… No t’amoïnis…, estàs bé. Has de reposar. El metge et donarà alguna cosa per al dolor i perquè puguis dormir.

L’Ahmed no volia dormir més. Volia obrir del tot els ulls i contemplar la vida. S’estimava més suportar aquell mal que no pas no sentir res. No sabia si la Dina sentia les paraules que se li acumulaven als llavis.

—Jo… jo… Ets aquí… Què m’han fet?

La Dina, amb un fil de veu, li va anar explicant que el metge li havia obert la cama per col·locar-li bé els ossos, que havia sagnat molt, que havia estat a punt de morir però que s’havia salvat, encara que mai més no tornaria a caminar com abans. Arrossegaria la cama, però conservava la vida. I no s’havia d’amoïnar: en Jeremies era un bon amo i havia promès que, si se’n sortia, continuaria comptant amb ell a la pedrera.

L’Aia va tornar acompanyada del metge, que li va preguntar com es trobava i després el va examinar.

—Trigareu a refer-vos. Pel que fa a caminar…, us haureu d’acostumar a arrossegar una cama, però com a mínim l’hem salvada de la gangrena. Al·là ha estat misericordiós.

El metge li va explicar que encara no es podia moure i que trigaria un temps a tornar a casa. També va elogiar en Jeremies.

—Aquest home em va amenaçar amb el més esgarrifós si gosava tallar-vos la cama ferida. M’ha ordenat que us brindi les millors atencions. Ell pagarà totes les despeses i no ha deixat de venir-vos a veure ni un sol dia.

L’Ahmed va saber pel metge que, a més de la cama, tenia unes quantes costelles trencades, un cop molt fort al cap i un braç contusionat. Ningú no s’explicava com havia sobreviscut a l’explosió.

Tal com li havia dit el metge que feia cada dia, en Jeremies el va anar a veure. Li va llegir la preocupació a la cara.

—Encara no m’explico com vas posar-hi tanta dinamita. Podies haver volat tota la pedrera i, amb ella, tots nosaltres.

L’Ahmed va mirar de disculpar-se, però amb prou feines tenia forces per parlar.

—No parlis, quan estiguis més bé ja m’explicaràs què va passar. De tota manera, aquell dia semblava que estaves distret, com si tinguessis el cap a una altra banda. La teva dona no m’ha sabut dir què et passava.

La sorpresa més gran va ser la visita de l’Ariel, en Jacob i en Louis. Tots tres es van mostrar commoguts pel seu estat.

—No t’amoïnis per l’hort. Els teus nebots, en Khaled i en Salah, ajuden la Dina. Nosaltres també li donem un cop de mà —li va dir en Louis.

L’Ahmed no sabia què dir per mostrar-los l’agraïment. La Dina ja li havia parlat de l’ajuda que li havien brindat els veïns: fins i tot la Kàssia i la Marinna s’havien ofert per al que calgués. Tanmateix, la Dina li havia explicat que la Kàssia havia estat molt seriosa quan havia anat a casa a interessar-se pel que havia passat i que la Marinna s’havia limitat a respondre les preguntes de la Zaida.

No, no podia deixar més temps que el silenci podrís la relació entre la seva família i aquells estranys amics de l’Hort de l’Esperança, i, encara que li manquessin les forces, va decidir que havia arribat l’hora d’abordar el problema.

—Us volia explicar els meus temors respecte de l’amistat especial entre en Mohamed i la Marinna… —va començar a dir, gairebé sense veu.

—No, Ahmed, no és el moment. Primer t’has de curar. Ja tindrem temps de parlar-ne —el va interrompre en Jacob.

—T’agraeixo la preocupació, però això ja no es pot arrossegar més temps. N’hem de parlar i, per més malament que em trobi, estaré pitjor si no ho fem.

En Jacob es movia, incòmode, però l’Ariel i en Louis s’estaven quiets.

—Sé que el meu fill estima la Marinna. L’hauria d’estimar com una germana, ja que han crescut junts, però l’estima com s’estima una dona. Em sembla que… El cas és que tinc la impressió que la Marinna li correspon. Res no em faria més feliç que el meu fill es casés amb una noia com ella, virtuosa, modesta, treballadora, però… no pot ser, amics meus, no pot ser, fora que la Marinna professés la nostra fe, i sé prou bé que això és impossible. He demanat al meu fill que no sigui egoista i no alimenti una relació que no pot desembocar en casament. Ni la Marinna serà musulmana ni l’Ahmed no es convertirà al judaisme. Tots dos són joves i podran superar l’amargura de la decepció que provoca una situació com aquesta. Però és el millor per a ells i per a tots nosaltres. En cap moment no voldria que la meva negativa a aquesta relació es pogués interpretar com un sentiment en contra de la Marinna, perquè l’aprecio sincerament, i res no m’agradaria tant com dir-li filla…

L’Ahmed no sabia què més podia dir. Notava que la vermellor li pujava a les galtes davant la mirada inquisitiva d’aquells tres homes que se l’escoltaven en silenci i tan quiets que semblava que no respiressin.

Va tancar els ulls. Estava cansat i el front li cremava, però es notava les mans humides de suor.

—De manera que creus que la religió és un impediment insalvable —va mussitar en Jacob.

—I tu no? Quina alternativa tenen si volen viure decentment?

—Hauríem d’aconseguir que la religió no fos un mur infranquejable, la causa de l’aflicció de dos joves que s’estimen. En quina mena de Déu creiem que no permet que dos joves bons i honrats s’estimin? —va preguntar en Jacob, i amb això va escandalitzar l’Ahmed.

—Qüestiones el teu Déu? És una blasfèmia… Jo… La vostra força és la Bíblia, la nostra, l’Alcorà.

—De debò creus que Jahvè o Al·là es preocupen per dos joves que s’enamoren? Vols dir que no és al contrari? Fins quan permetrem que la religió ens separi i ens vegem, els uns i els altres, diferents? Vam fugir de Rússia perquè ens perseguien, no tan sols perquè som jueus, sinó també perquè volem un món diferent, on tots els homes siguem iguals, tinguem els mateixos drets i els mateixos deures, on no es persegueixi ningú, resi a qui resi, pensi el que pensi. Un món sense Déu, sense cap Déu en nom del qual els homes es barallin i lluitin. I en aquest món nou, en Mohamed i la Marinna es podrien estimar —va dir en Jacob.

—Però aquest món no existeix. Jo no podria ser feliç en un món sense Déu. Em sap greu, Jacob, jo… jo no us entenc. Sou jueus i per això heu vingut a Palestina al·legant que era la pàtria dels vostres avantpassats, però alhora renegueu del vostre Déu. No ho puc entendre i…

—I et sents malament entre blasfems —va sentenciar en Louis.

—Al·là és misericordiós i coneix fins el racó més fosc del cor dels homes. Jo només intento complir els preceptes que Ell va inspirar al nostre Profeta i ser un bon musulmà. Aquest món de què parleu…, ho sento, però no crec que es faci mai realitat. Va contra la natura dels homes.

—Som socialistes i ens comportem com a tals. No t’hem tractat sempre com un igual? —En Louis parlava en un to molt seriós.

—No tinc queixa de vosaltres. La sort de la meva família va canviar el dia que vam conèixer el vostre amic Samuel Zucker. Sempre heu estat justos amb nosaltres, mai no ens heu exigit res que no us exigíssiu a vosaltres mateixos. I heu compartit tot el que teniu. És llei de Déu que ajudem els que tenen menys i donem la mà als febles. I nosaltres hem correspost a tot el que hem rebut —va reblar l’Ahmed.

—Sí, i gràcies a tu ens vam convertir en agricultors. Jo, fora del plat, mai no havia vist una oliva i no hauria pensat mai que fos tan difícil i dolorós haver de vinclar l’esquena per arreplegar les collites. És molt el que ens has donat i el que ens has ensenyat. L’Hort de l’Esperança ha estat possible gràcies a tu —va reconèixer en Louis. Mentre parlava, l’Ariel assentia.

—De manera que tots hem complert amb els nostres principis i les nostres creences i ens hem comportat com a homes de bé —va insistir l’Ahmed.

—Per què no permetem que en Mohamed i la Marinna decideixin? Per què els hem de condemnar? —va preguntar en Jacob en veu alta sense adreçar-se a ningú en particular.

—Perquè hi ha coses que estan bé i d’altres que no. Si haguessin de decidir en Mohamed i la Marinna…, optarien per no complir els preceptes de les nostres religions, i podria arribar un dia en què tots dos s’ho retraurien. Em pregunto si el meu fill respectaria sempre la Marinna si no s’hi casava. La podria tenir com a concubina, però seria feliç ella? Es respectaria ella mateixa?

—Una concubina! Però què dius! Això mai!

—Sisplau, Jacob, no deixem que l’ofuscació dels nostres fills faci impossible l’entesa de les nostres famílies. Són joves, ja els passarà. La Marinna trobarà un bon noi jueu i la Dina buscarà una esposa apropiada per a en Mohamed. El meu fill sap quin és el seu deure i l’acceptarà, per molt greu que li sàpiga separar-se de la Marinna. D’aquí a uns quants anys, tots dos riuran d’aquest amor juvenil.

L’Ahmed es va posar trist quan va veure que se n’anaven. Aquells homes que deien que eren socialistes havien arrencat Déu de les seves vides i l’havien substituït per una altra divinitat a la qual anomenaven raó. Li va fer pena. Com podia ser que no s’adonessin que no es podia entendre cap existència sense l’alè de Déu?

Van passar molts dies abans que l’Ahmed pogués tornar a casa. Es va emocionar en tornar a trepitjar el pas de la porta arrossegant aquella cama inservible. La Dina havia preparat una festa per rebre’l. Allà hi havia les seves germanes grans, que havien vingut del nord, amb els cunyats i els nebots. Tampoc no hi van faltar en Hassan amb la seva dona, la indolent Laila, i els seus fills, en Khaled i en Salah; fins i tot hi va anar l’Omar Salem, aquell seu amic tan distingit, s’hi va presentar amb un criat que duia una cistella immensa carregada de viandes.

La Dina també hi havia convidat els membres de l’Hort de l’Esperança, encara que en el fons s’hauria estimat més que no s’hi haguessin presentat per poder fer una celebració estrictament familiar. Però allà tenia els tres homes i la Kàssia, la Marinna i la Ruth, la dona de l’Ariel. L’Ígor, el seu fill, encara no havia tornat de la pedrera, on treballava per a en Jeremies.

L’Ahmed també se sentia incòmode amb la presència dels veïns, si bé alhora els agraïa el gest. Si no haguessin vingut, l’haurien ofès. Tanmateix, no s’hi van quedar gaire estona, el temps just perquè no es considerés una descortesia.

L’Ahmed patia veient que en Mohamed intentava evitar la mirada de la Marinna. El seu fill havia tornat d’Istanbul tan bon punt s’havia assabentat de l’accident i encara no havien estat tots dos sols.

Van haver d’esperar l’endemà per parlar mirant-se a la cara, d’home a home.

L’Ahmed va veure que el seu fill havia canviat. Semblava que en els últims mesos havia madurat. No va trigar a descobrir que la causa de l’aplom i la seriositat d’en Mohamed tenia a veure amb el fet d’haver-se despertat a la política.

El noi havia entrat a formar part d’un grup de musulmans palestins, estudiants com ell, partidaris de fer realitat els somnis de Hussain ibn Ali de fundar una nació àrab que no depengués del soldà. En Mohamed no tan sols s’interessava pels plans del xerif de la Meca, sinó que començava a tenir el sentiment de pertinença a Palestina, un lloc que ja no veia com una part de l’imperi, ans com casa seva, la seva terra. Semblava que alguns dels seus nous amics estaven preocupats pel degoteig interminable de jueus que arribaven a Palestina i sobretot per la manera en què s’anaven apoderant sense dissimular de més i més terres.

L’Ahmed i el seu fill van coincidir que era providencial que les famílies més importants de Jerusalem participessin d’aquests sentiments i els lideressin, si bé tots dos es preguntaven com era que al mateix temps continuaven venent terres als jueus. Els Husseini i altres famílies establertes al Líban o a Egipte no s’estaven de vendre i vendre terrenys, encara que miraven de fer-ho en secret.

Abans que en Mohamed tornés a Istanbul, l’Ahmed li va demanar que l’acompanyés a ca l’Omar: volia presentar-li el seu fill i que comptés amb ell en el futur.

En Mohamed es va quedar impressionat amb la mansió de l’Omar. L’home els va rebre com si fossin els seus millors amics i es va desfer en compliments amb l’Ahmed. El va fer seure al lloc principal i va ordenar a un dels seus criats que estigués pendent dels seus moviments per ajudar-lo a aixecar-se quan calgués.

L’Omar es va interessar pel grup de joves palestins amics d’en Mohamed que a la seva manera conspiraven a Istanbul i li va dir que estigués atent als rumors que circulaven per la ciutat. Li va dir que qualsevol cosa que li cridés l’atenció podia ser d’utilitat, i li va donar l’adreça d’un amic que, segons li va dir, era els seus ulls i les seves orelles en aquella ciutat.

Van sortir de ca l’Omar reconfortats i satisfets, segurs que participaven en la posada en marxa d’un futur diferent del que s’havien imaginat. Quan van passar davant l’Hort de l’Esperança, en Mohamed es va aturar en sec i, mirant el seu pare als ulls, li va dir que se n’anava a parlar amb la Marinna i a acomiadar-se’n.

—No es mereix el meu silenci —va dir.

L’Ahmed va assentir i, un cop va haver arribat a la porta de casa, va observar com en Mohamed desfeia el camí per anar a veure la Marinna. Aleshores ja confiava en el seny del seu fill.

En Mohamed va trigar un parell d’hores a tornar, i quan ho va fer es va mostrar esquiu amb els seus pares. Va sopar en silenci i va buscar refugi a la seva habitació amb l’excusa que l’endemà se n’havia d’anar a primera hora cap a Istanbul. Ni la Dina ni l’Ahmed no van gosar preguntar-li res, però tots dos estaven segurs que havia obrat com esperaven d’ell. Se’n va anar abans que sortís el sol sense dir adéu a ningú.

Va arribar a Istanbul el 23 de febrer de 1913, que havia de passar a la història perquè va ser el dia que un oficial turc, que amb prou feines tenia trenta-dos anys però ja havia acumulat un bon historial militar, es va presentar a la cort i va disparar un tret al primer ministre. Enver Paixà va ocupar el lloc de l’home que havia estat assassinat i va assumir el poder juntament amb dos companys d’armes, Mehmet Talat i Cemal Paixà.

L’Ahmed va seguir amb inquietud les notícies que arribaven d’Istanbul, i no es va calmar del tot fins que no va rebre una llarga carta d’en Mohamed en què li assegurava que estava bé.

Mentrestant, l’Ahmed havia anat recuperant el ritme de la vida d’abans. En Jeremies li va demostrar un cop més que, malgrat la seva aparença esquerpa, era un bon home.

—No podràs treballar com fins ara, però res no t’impedeix continuar fent de capatàs. T’encarregaràs de controlar els homes, de repartir-los feina, de fer que compleixin les meves ordres. Creus que ho podràs fer?

L’Ahmed va contestar que estava disposat a intentar-ho. No va deixar de complir ni un sol dia. Anava d’un costat a l’altre amb l’ajuda d’una crossa, submergit altre cop en la rutina de la quotidianitat, tan sols alterada per aquelles reunions clandestines en què uns homes com ell estaven convençuts que posaven els fonaments per construir la seva pròpia pàtria, una pàtria sense la tutela del soldà ni de cap estranger.

Gràcies als tripijocs de la Dina, Al·là va voler beneir-lo amb un bon pretendent per a l’Aia.

D’ençà que l’Ahmed havia entrat al grup de l’Omar, juntament amb el seu cunyat Hassan i els seus nebots, en Salah i en Khaled, les dues famílies semblava que se sentien més bé juntes. En Hassan s’havia acostumat al fet que la seva mare, la Zaida, es quedés definitivament a ca la Dina i l’Ahmed, i la Laila ja no protestava tant com abans.

L’Omar havia demanat a en Hassan que enviés un dels seus fills a l’altra banda del Jordà per convertir-lo en un dels missatgers entre els homes del xerif i els de Jerusalem. De primer, en Hassan havia dubtat, ja que no podia prescindir de l’ajuda de cap dels seus fills, però l’Omar li va assegurar que s’encarregaria, fos quin fos, d’aconseguir-li una feina, i li va omplir tant les orelles que fins i tot es va comprometre a buscar-li una esposa entre les filles d’algunes de les famílies preeminents que donaven suport al xerif Hussain.

En Hassan va parlar amb en Khaled i en Salah, els va explicar com anaven les coses i els va convidar a decidir quin seria el que se n’aniria a organitzar-se amb els homes del guardià de la Meca. Per a sorpresa d’en Hassan, en Khaled va declinar l’honor, que va recaure, doncs, en el seu germà Salah.

En una d’aquelles anades i vingudes, en Salah va arribar acompanyat d’un jove anomenat Iussuf. La Laila va rebre l’amic del seu fill amb una actitud de curiositat, que ben aviat es va transformar en amabilitat quan va saber que formava part d’un grup de joves del cercle dels fills del xerif. Ella pensava com a mare i la satisfeia, per tant, saber que el seu fill tenia amistats importants.

La Laila va vèncer la desídia habitual i va organitzar un dinar de benvinguda, al qual va convidar l’Ahmed i la Dina. Volia presumir davant la seva cunyada del rang que semblava que havia adquirit el seu fill.

N’hi va haver prou amb una mirada entre en Iussuf i l’Aia perquè la Dina pensés que aquell jove moreno, d’estatura mitjana i fort com un roure podia ser un bon marit per a la seva filla. L’Aia ja tenia edat per casar-se. La Dina estava especialment unida a la seva filla, però sabia que havia d’anteposar l’obligació als sentiments i que en aquell moment se li presentava l’oportunitat de casar-la bé.

Van saber per en Salah que en Iussuf era un home lleial a la família de Hussain ibn Ali i que es rumorejava que fins i tot en alguna ocasió l’havien distingit encarregant-li que portés missatges secrets del xerif al delegat britànic d’Egipte, sir Henry McMahon. En Iussuf mai no ho havia confirmat a en Salah, però què hi podia fer, al Caire, si no? La Dina pensava que, pel que explicava el seu nebot, un home d’aquella responsabilitat havia de tenir sens dubte un gran futur, i ella somiava en el millor per a la seva filla.

En la penombra de la nit va confiar a l’Ahmed els seus plans de matrimoni per a l’Aia, i el seu marit es va sobresaltar. L’Aia, la seva estimada Aia, era una nena. Però la Dina es va mostrar ferma: amb qui millor podien aspirar a casar-la? Si s’emparentaven amb alguna de les famílies lleials al xerif, qui sap el rumb que podien prendre les seves vides?

La Dina va assegurar a l’Ahmed que en Iussuf no parava de mirar l’Aia; això sí, ho feia amb respecte i discreció. Estava segura que si maniobrava amb intel·ligència, aquell jove acabaria demanant la seva filla en matrimoni. Evidentment, hauria de tenir la complicitat de la Laila.

L’Ahmed sabia que la Dina tenia raó, però no es podia imaginar la vida sense l’Aia, la menuda que li regalava un somriure cada matí, que sempre estava disposada a fer el que la mare li encomanava i que era sempre tan afectuosa amb l’àvia Zaida. Per què s’havia de casar amb un desconegut que se l’enduria lluny de Jerusalem? Per què no li podien buscar un marit a la Ciutat Santa? La Dina no responia les seves preguntes i es dedicava a comentar amb la Zaida els plans per a la següent visita d’en Iussuf.

L’àvia va preguntar a la néta què pensava del noi, i no va poder reprimir el somriure quan va veure que l’Aia es posava ben vermella.

—Però, àvia, què vols que en pensi, jo!

—Em pots dir el que n’opines, jo no ho explicaré a ningú.

—Ui, no m’ho crec! Segur que ho diràs a la mare. T’ha demanat que em preguntis per ell?

—Només vull saber què penses d’aquest jove, nineta, si t’interessa, i si és així…

L’Aia se’n va anar corrents sense respondre a l’àvia. No hauria sabut què dir. En Iussuf l’havia impressionat, era cert, se’l veia tan segur de si mateix…, però vivia molt lluny… I, tanmateix, tot i que s’estimava més no pensar-hi, no havia pogut evitar de mirar-se’l de reüll.

«Com canvia la vida!», pensava l’Ahmed. L’Aia en edat de casar-se i en Mohamed… Al·là havia volgut fer realitat el seu somni de veure el fill convertit en un home culte. Tots els sacrificis i les penes havien estat pocs perquè en Mohamed pogués estudiar, fins havia hagut de vèncer la resistència del seu fill, que al principi volia fer de pagès com el seu pare. Afortunadament, l’Ahmed no s’havia deixat convèncer i l’havia obligat a estudiar a l’escola dels anglesos per poder-lo enviar després a Istanbul. Era una sort que en Hassan tingués tants amics en aquella ciutat i que haguessin acollit tan generosament el seu fill. Sabia que en Mohamed tornaria convertit en advocat i que ell veuria acomplerts els seus desitjos.

L’única cosa que enterbolia la seva vida era el distanciament amb els habitants de l’Hort de l’Esperança. La Kàssia i la Marinna l’evitaven, en Jacob es mostrava distant i a en Louis gairebé no el veia. L’Ariel, d’altra banda, continuava amb aquell seu tarannà sec i cortès, com sempre. Només la Ruth, la dona de l’Ariel, el tractava amb amabilitat i li somreia. Pel que feia a l’Ígor, el fill d’aquesta parella, semblava un noi senzill i era un bon treballador. En Jeremies no feia diferències i el tractava com un més a la feina. El jove no es queixava i treballava de valent.

Semblava que la vida s’havia tornat a aturar i que no passés res d’especial, llevat que en Iussuf havia tornat a acompanyar en Salah en una de les visites a casa seva i la Dina continuava amb els seus plans matrimoniers. Fins al final del 1913, l’Ariel no li va anunciar que en Samuel tornava a l’Hort de l’Esperança.

—Arribarà d’un moment a l’altre. A l’última carta ens avisava que es posava en camí des de París per embarcar a Marsella.

—Però, quan? En quin vaixell vindrà? —preguntava l’Ahmed, content per la tornada del seu amic.

—No ho sabem, o sigui que no el podrem anar a rebre a Jaffa.

La bonica Tel-Aviv, a prop de Jaffa, era una ciutat jueva nascuda el 1909. Els emigrants jueus n’havien comprat els terrenys i l’havien aixecat amb les seves pròpies mans. Setanta famílies havien treballat de valent per convertir aquells terrenys en una ciutat. Hi havien construït escoles i botigues i governaven el municipi tots sols.

L’Omar ho deia afligit: «És una ciutat jueva només per a jueus». I era cert. Aquells homes i dones laboriosos parlaven constantment de la «tornada», cosa que provocava una inquietud cada vegada més gran entre els amics de l’Ahmed.

Però aquella inquietud no va enterbolir mai l’afecte sincer que l’Ahmed sentia per en Samuel, a qui havia arribat a considerar un amic. Així, doncs, ell mateix se sorprenia per la impaciència que sentia pensant en la tornada, pensant que reprendrien aquelles xerrades sense presses que solien tenir al capvespre.

La primavera del 1914 ja s’havia instal·lat a les seves vides i l’Ahmed esperava frisós el moment de retrobar-se amb en Samuel. Entendria el seu amic la decisió de separar en Mohamed de la Marinna?