14

LA PRIMERA CATÀSTROFE

L’Ezequiel es va mirar la Marian de fit a fit i ella va tenir un ensurt. L’havia estat escoltant amb tanta atenció que gairebé no s’havia mogut. Feia temps que les ombres havien esvaït la tarda.

—Estic cansat —va murmurar l’Ezequiel.

—Em sap greu, me n’hauria d’haver anat fa estona. Els seus néts s’enfadaran amb mi i tindran raó. El faig parlar i parlar… i vostè encara s’ha de refer.

—Encara no hem acabat. Ja no falta gaire, oi?

La Marian no va poder evitar somriure. Aquell vell era tossut i dur com l’acer.

—Haig de fer més entrevistes. Si li va bé, tornaré d’aquí a dos o tres dies…

—Sí, truqui’m. Ara és a vostè, a qui li toca parlar. Suposo que els seus amics palestins li deuen haver explicat la resta de la història.

Ella es va posar tensa. No sabia com havia d’interpretar les paraules de l’Ezequiel. Sí, coneixia la resta de la història. La hi havien explicat sense estalviar-se’n detalls.

—Li explicaré tot el que sé, però ara reposi. Li trucaré. Demà tinc un parell d’entrevistes a Ramal·lah i també tinc previst anar a Betlem.

—L’esperaré.

Quan va arribar a l’habitació de l’American Colony, va sentir la necessitat de telefonar al seu exmarit. Eren les vuit a Israel i les dues de la tarda a Nova York. A aquella hora en Frank devia ser al despatx.

Encara el necessitava. Només de sentir la seva veu li retornava la calma. Sempre estava disposat a deixar el que estigués fent per atendre les seves necessitats. I la Marian el que més necessitava era parlar, dir en veu alta aquelles paraules que s’anaven formant al seu cap.

La secretària d’en Frank va fer veure que no li reconeixia la veu.

—El senyor Miller està ocupat, vol deixar algun missatge?

—Sóc la senyora Miller —va respondre la Marian tota seca.

—Ah! Senyora Miller, no l’havia conegut… Ara miro si el senyor Miller la pot atendre.

Al cap d’un segon va sentir la veu d’en Frank i va sospirar alleujada.

—Com van les investigacions? —va voler saber ell.

I la Marian li va explicar l’última visita a Amman, a banda de tot el que li havia explicat l’Ezequiel Zucker aquell mateix dia.

—No trobes que hauries de tancar aquesta història? Escriu l’informe i torna a casa. Estàs abusant de la paciència d’en Michel i et recordo que és el teu cap.

—No puc fer l’informe si no escolto les dues parts —es va disculpar ella.

—Marian, estàs parlant amb mi. Tots dos sabem què representa per a tu aquest viatge. T’has obsessionat amb Palestina i això no és bo ni per a tu ni per a la feina. Torna, Marian. Si vols, ens podem trobar a París. Hi seré d’aquí a dos dies.

Ella va dubtar. Necessitava saber que li donava suport, que fes el que fes tindria la seva comprensió.

—No puc, Frank, encara no me’n puc anar.

Després de parlar amb en Frank, va telefonar al seu cap. El va localitzar al mòbil.

—Michel?

—Vaja, sort que et dignes a tornar les trucades! T’he enviat dos correus i t’he deixat quatre missatges a la bústia del mòbil…

—Em sap greu, he estat ocupada anant d’una banda a l’altra…

—Marian, no et puc cobrir més temps. Ningú no entén que encara siguis a Palestina. Mira, a tots ens ha passat alguna vegada: arribem a un lloc per fer un informe i sense saber com ens impliquem amb els problemes d’aquell lloc… Això fa que perdem la perspectiva. Aquí a l’oficina n’hi ha que diuen que el teu informe no servirà de res.

—Suposo que això ho deu dir l’Eleonor. Fa molt per ella carregar-se la feina dels altres —va respondre, enfadada.

—Quan tornes?

—Estic acabant, ara sí. Crec que la setmana que ve tornaré a Brussel·les.

—Una altra setmana! Ets boja!

—No, Michel, estic fent una feina i no és fàcil, t’ho ben asseguro.

—Doncs a mi em sembla que ho és molt, de fàcil. Només hi has anat a constatar el que sabem: la política d’assentaments és una merda. Els israelians s’estan quedant les poques terres que els queden als palestins. És una política de fets consumats. Van a un lloc, hi construeixen, hi envien els seus colons i d’aquesta manera pretenen que la judaïtzació d’aquell indret sigui irreversible. Vols que continuï?

—No és tan simple.

—Ah, no? Espero que els jueus no t’estiguin menjant l’olla. Són molt hàbils amb la propaganda. Encara més: si aconsegueixen guanyar-te per a la seva causa, llavors estem perduts.

—Intento fer una feina objectiva i professional. I ningú no se m’ha guanyat per a la seva causa. Només miro de descriure la realitat i que l’informe expressi els punts de vista de totes dues parts. És el correcte, no?

—L’únic correcte és fer la feina en el temps que toca i sense malgastar els diners dels contribuents. No ens podem permetre que continuïs. Has depassat el pressupost. Ah, i a administració pregunten per la teva tirada per l’American Colony. Que no hi ha hotels barats a Jerusalem?

—L’American Colony és a la zona palestina. Aquí s’hi reuneixen els líders palestins i, per cert, també s’hi allotgen els negociadors de la Unió Europea per al procés de pau…

—Ja, però a ells ningú no els demana comptes, i a nosaltres sí. Ja n’hi ha prou, Marian, torna. No penso cobrir-te més. Una setmana, ni un dia més, t’ho asseguro.

Els dos dies següents els va dedicar a fer les visites que tenia programades a Ramal·lah i a Betlem. Se sentia neguitosa després de conversar amb els dirigents palestins. El mateix neguit que sentia quan escoltava els líders israelians.

Qualsevol observador imparcial diria que l’única solució era la coexistència de dos Estats. No hi havia cap més sortida.

Ella no podia deixar d’admirar els àrabs palestins. En tenia bones raons, però la principal era la seva fermesa i el seu sacrifici a l’hora de defensar els drets que els havien arrabassat. No s’havien rendit, continuaven allà, esperant justícia.

No va tornar a ca l’Ezequiel fins al cap de tres dies. La Hanna la va rebre amb un somriure enorme. La jove havia vençut les reticències i semblava que simpatitzava amb ella.

—He deixat el dinar a punt per si la conversa s’allarga.

—No calia que es molestés.

—No és res, una amanida, una mica d’humus i pollastre. Així no s’han de preocupar de res més que de parlar.

Quan la jove els va deixar sols, la Marian va sentir la mirada de l’Ezequiel que l’escrutava.

—Molt bé, li toca a vostè —li va dir.

—No serà fàcil. Al capdavall es tracta d’explicar una història que també és la seva. Són fets que vostè ha protagonitzat o que l’impliquen.

—Per a mi és molt important que m’expliqui la versió de la família Ziad. Suposo que no té cap dubte sobre el que els Ziad signifiquen per a mi. Estic segur que no es deuen haver allunyat gens de la veritat. Però la veritat de vegades és polièdrica.

—La veritat és la veritat —va respondre la Marian, provant d’embridar el seu mal humor.

—No, no ho és. La veritat està envoltada d’altres elements, de la substància de cadascú, de les nostres vivències, del moment. Per exemple: és veritat que Jerusalem és una ciutat santa per als cristians i els musulmans, però molts segles abans que ho fos per als uns i els altres, a més de ser la capital del nostre regne, ja era una ciutat santa per a nosaltres, els jueus. Ara ens la disputem. La meva veritat és tangible com ho és la veritat dels Ziad. Però no discutim. L’escolto.

En Wadi Ziad estava decidit a ser mestre. No deixava de pensar-hi mentre lluitava amb els britànics al desert egipci contra l’Afrikakorps de Rommel.

La violència el repugnava; tanmateix era allà, amb un fusell a la mà, disparant. «Sé per què lluito», es deia en els moments de desànim. Hi havia vegades que s’ho havia de repetir uns quants cops per poder continuar disparant.

Li van venir nàusees la primera vegada que va veure els cadàvers d’altres soldats com ell, tot i que portessin l’uniforme alemany. Va pensar que potser n’hi havia algun que havia caigut pels seus trets.

El sorprenia sobreviure a les escaramusses i les batalles en què participava. No s’enganyava. Un dia el mort era un soldat alemany, però l’endemà podia ser ell. Així va passar la guerra, esperant el moment que una bala li travessés el pit i li llevés la vida. Però això no va passar i va poder tornar a Palestina amb la felicitació dels seus superiors per haver rebut una menció al valor al camp de batalla.

Havia arribat a conèixer a fons els britànics. És difícil no conèixer els homes amb qui arrisques la vida. Admirava la seva determinació, sabien per què eren allà i què volien. «Si els àrabs fóssim capaços d’actuar units…», es deia. Però quan va tornar a casa, una pila d’amics li van recriminar que hagués lluitat amb els britànics, els quals, li deien, no deixaven de ser uns colonitzadors que només defensaven els seus interessos.

Però la guerra havia estat diferent. Ell no havia dubtat a l’hora de triar el seu bàndol. Hitler semblava un homenet maligne. Mai no hauria arriscat la vida per un home com ell. Estava segur que les intencions de Hitler eren convertir Palestina en una colònia alemanya. Tampoc no compartia l’odi als jueus.

Molts amics d’en Wadi eren jueus. Havia crescut a l’Hort de l’Esperança i sentia un afecte sincer per tothom que hi vivia. Somreia en recordar l’Ezequiel, aquell marrec que el seguia a tot arreu, agraït que li hagués salvat la vida. Mai no s’havia lamentat de les cicatrius que li havien quedat del foc, però sabia l’efecte que feien en els que el miraven.

No va avisar el seu pare del dia que tornava. Va veure de lluny la mare que regava les flors. Va somriure. La Salma tenia molta cura d’aquell tros d’hort, que ella sentia més seu que els altres i on conreava herbes medicinals, a més de flors. No el va sorprendre que de cop i volta la seva mare s’aixequés, es posés les mans sobre els ulls fent de visera i escrutés l’horitzó. La Salma encara no el veia, però ja intuïa la presència del seu fill. Encara va tardar uns minuts a acostar-s’hi prou perquè el reconegués i el cridés pel nom. Com s’havien enyorat l’un a l’altra! Durant la guerra, en els moments de desànim, de por, de fàstic, pensava en la mare, en el moment que tornaria a arraulir-se als seus braços.

La seva mare va plorar quan el va veure i el pare va contenir l’emoció fent un gran esforç. En Wadi va notar l’absència de la seva germana Naïma. No va dir res al pare, però no li agradava que l’haguessin casat. Es podrien haver esperat que tornés o haver-li donat a ella l’oportunitat de triar. Ja s’imaginava que en Tareq era un bon home, si no el seu pare mai no li hauria lliurat la Naïma, però tot i així… Li hauria agradat que la seva germana compartís el moment del retorn de la guerra; se la imaginava rient, donant-li copets, preguntant-li, curiosa, per tot el que havia viscut. Però la Naïma ara tenia obligacions, ja havia tingut el primer fill.

—Així que sàpiga que has arribat, vindrà —li va assegurar en Mohamed, conscient de la desil·lusió d’en Wadi per l’absència de la seva germana.

—En Tareq la cuida com si fos una joia —li va dir la Salma.

La mare també li va explicar que la Naïma i en Tareq tenien casa pròpia on la seva germana petita era la reina. Algunes dones patien en silenci quan havien de viure a casa de la sogra. No totes havien tingut la sort de la Salma, que havia trobat en la Dina, més que una sogra, una segona mare.

La Salma havia conservat la seva habitació tal com l’havia deixat. Va trobar les camises netes i plegades a la vella calaixera. I els llençols feien l’olor de l’espígol que collia la Salma.

La primera nit li va costar deixar-se endur per la son. El llit tou se li feia estrany després de tantes nits de dormir a la serena i de qualsevol manera. S’havia acostumat als catres de l’exèrcit, tot i que mentre era a Egipte enyorava contínuament el seu llit.

La mare el va acompanyar a visitar l’Hort de l’Esperança. El va trobar trist perquè l’Ezequiel i en Ben no hi eren. La Míriam s’havia fet vella i la Marinna s’havia aprimat molt. Les dues dones no donaven l’abast treballant de sol a sol a l’hort. L’Ígor continuava al capdavant de la pedrera i amb prou feines tenia temps de donar-hi un cop de mà. El va entristir veure aquell lloc amb tant de silenci.

Li van dir que en Louis passava més temps a Tel-Aviv que a Jerusalem, i l’Ezequiel i en Ben encara no havien tornat, tot i que ja feia mesos que s’havia acabat la guerra.

En Wadi es va oferir a ajudar les dues dones a l’hort a les estones lliures, encara que no sabia quin temps lliure tindria perquè estava decidit a començar a treballar de mestre com més aviat millor. Abans de la guerra havia estudiat per ser-ho.

—En Iussuf et pot ajudar —li va dir en Mohamed.

—Pare, no vull deure favors a ningú —li va respondre en Wadi.

—És el teu oncle, està casat amb la meva germana Aia. Si t’ajuda, no li deuràs pas res —va insistir en Mohamed.

—M’agradaria provar-ho tot sol. Aniré a veure els meus antics mestres. Ells em sabran orientar.

En Mohamed va fer que sí. Estava orgullós de l’actitud del seu fill. Tot i així, li comentaria a en Iussuf que en Wadi buscava feina. Li ho diria divendres. La Salma havia convidat l’Aia a compartir amb ells un sopar familiar; també hi anirien en Hassan i la Laila amb el seu fill Khaled, a més de la Naïma i en Tareq. Era bo tenir una família, pensava en Mohamed, per més discrepàncies que tingués amb l’oncle Hassan i amb el seu cunyat Iussuf. El molestaven els dubtes que tenien. Durant la guerra havien fet costat al muftí. Ell solia retreure’ls aquesta actitud i els recordava que tenia un fill combatent contra els alemanys.

Per a en Wadi, retrobar-se amb el seu cosí Rami, va ser una alegria. El fill gran de l’Aia tenia un any més que ell i de petits havien estat inseparables. La seva cosina Noor, la va trobar tan maca i tan tímida com quan era petita.

—M’alegro que hagis tornat a temps per al casament de la Noor —li va dir l’Aia mentre l’abraçava.

La Noor va abaixar la vista, tota enrojolada. Faltaven tot just uns dies per casar-se i, malgrat que procurava semblar alegre, no ho estava. Tremolava de pensar que havia de deixar casa seva per anar a viure amb un desconegut a l’altra riba del Jordà. L’Aia, la seva mare, li havia explicat que ella havia passat per la mateixa experiència. Però la seva mare havia tingut sort i no havia estat gaire temps vivint a ca la sogra. I aquest no seria el seu cas. L’home que li havien triat per marit vivia al bell mig d’Amman i era un lleial servidor de l’emir Abdal·là.

En Iussuf havia convençut l’Aia que l’Emad seria un bon marit. El seu pare, durant la guerra amb els turcs, havia estat company d’armes d’en Iussuf; era beduí i al llarg dels segles la seva família havia estat fidel als haiximites.

La Salma estava cuinant un xai i l’Aia, la Noor i la Naïma l’ajudaven mentre xerraven del casament. La Laila descansava a prop d’elles. S’havia engreixat tant que amb prou feines es podia bellugar; a més, amb la vellesa dormisquejava la major part de les hores sense fer cas dels qui tenia al voltant.

Els homes bevien suc de magrana i fumaven aquells cigarrets egipcis que tant agradaven a en Mohamed i que en Wadi li havia portat de regal. La conversa, com sempre, era sobre el futur de Palestina.

—Per l’Omar sé que des que s’ha acabat la guerra la Haganà ja no és tan bel·ligerant amb la gent de l’Irgun. Fins i tot han decidit unir forces contra els britànics —va explicar en Iussuf.

—I això és bo o dolent? —va preguntar en Wadi.

—Intenten que els britànics obrin l’aixeta de la immigració dels jueus europeus alliberats dels camps de concentració, però els britànics s’hi neguen. Tot i així, l’Agència Jueva no para de noliejar vaixells per portar els supervivents. A més, l’Agència Jueva ha trobat un aliat en el president americà, Harry Truman, que pressiona els britànics perquè deixin entrar a Palestina almenys cent mil jueus —va respondre en Iussuf al seu nebot.

—Així, doncs, Truman és sionista —va afirmar més que no pas preguntar en Mohamed, a qui sempre sorprenia l’excel·lent informació que tenia el seu cunyat Iussuf.

—Diuen que és un gran coneixedor de la Bíblia i que no té cap dubte que aquesta terra pertany als jueus —va dir en Iussuf.

—Ara tenim una altra comissió a Palestina. Una d’aquelles comissions que tant agraden als europeus per decidir què en fan, del que no és seu. Els britànics, per no contrariar el president Truman, han acceptat crear aquesta comissió —va explicar en Khaled a en Wadi.

En Mohamed va escoltar amb atenció el seu cosí. En Khaled era un home temperat com ell. Havien combatut plegats a les tropes de Faisal quan tots dos somiaven una pàtria per als àrabs. Sabia que tenia valor i que era lleial, i al llarg dels anys havia après a confiar en el seu bon criteri. Malgrat que en Khaled evitava qualsevol mena de disputa amb el seu pare, per a en Mohamed no era cap secret que tenien opinions diferents. En Hassan, l’oncle d’en Mohamed, era un ferm partidari del muftí Husseini, mentre que el seu fill Khaled se n’havia mantingut estratègicament distant.

—Sigui com sigui, malgrat les pressions dels nord-americans, els britànics no facilitaran les coses a l’Agència Jueva. Per als jueus ha estat un contratemps que Winston Churchill hagi perdut les eleccions. Al nou premier, el laborista Clement Attlee, no el commouen les dificultats per les quals passen els jueus que han sobreviscut als camps. Ernest Bevin, el nou ministre d’Afers Estrangers, és inflexible amb el vell Weizmann —va afegir en Iussuf.

—Això és una evidència més que creure’s els polítics a ulls clucs és una ingenuïtat. Els laboristes s’havien manifestat a favor de la causa dels jueus, però ara que governen han canviat de parer i de política —va reflexionar en Wadi.

—Tens raó, fill. Per això sempre t’he dit el mateix que em deia el meu pare: passi el que passi, hem d’actuar d’acord amb la nostra consciència per no tenir desenganys. Imagina’t la colla de jueus que van confiar que quan governessin els laboristes la seva causa seria més ben atesa i, en canvi, ara se senten traïts —va sentenciar en Mohamed.

—Cosa que, sens dubte, afavoreix la nostra causa. —En Hassan somreia satisfet pel que considerava una obvietat.

—Seríem estúpids si penséssim que els britànics faran res més que defensar el que els convindrà. No hem de caure en el mateix error que els jueus —els va recordar en Rami.

—El meu cosí té raó. El nostre futur serà allò que siguem capaços de construir, però sense esperar-ne res, dels britànics. He fet la guerra amb ells i sé com pensen, i, tot i que hi ha molts oficials que ens tenen simpatia, obeeixen com un sol home el seu govern i sempre posaran davant de tot els interessos de la Gran Bretanya abans que les seves pròpies idees —va afegir en Wadi.

Van sopar i van xerrar fins ben tard; van gaudir d’aquella reunió familiar, a la qual s’havia afegit un nou membre, en Tareq, el marit de la Naïma.

A en Wadi li costava d’acceptar que la seva germana s’hagués convertit en la muller d’aquell home que se’ls escoltava i gairebé no intervenia en la conversa. No sabia si l’actitud d’en Tareq es devia a la discreció o al càlcul, però li hauria agradat sentir-li expressar alguna opinió.

La Naïma semblava tranquil·la. Va intentar escrutar dins la seva mirada algun senyal d’infelicitat, però no hi ha veure res. La seva germana s’havia convertit en una marassa que agombolava amb delicadesa la seva criatura. El petit Amr s’assemblava a la Naïma, i això el va omplir de satisfacció.

—Estem agafant el relleu —va dir en Rami, somrient.

—Sí, tens raó. Miro la meva germana i em costa d’imaginar-me-la com a esposa i mare, però això és el que és.

—A mi em passa el mateix amb la Noor. Per a mi sempre serà una nena, però ja ho veus, la meva germana es casa d’aquí a uns dies i, com la teva, aviat tindrà un fill als braços. Els nostres pares s’han fet grans i ara ens toca a nosaltres lluitar pel futur.

En Rami tenia raó, va pensar en Wadi mentre observava el seu pare. En Mohamed tenia els cabells blancs i els ulls reflectien el cansament del pas dels anys. Però l’edat no l’havia vençut. Continuava sent un home lleial als seus ideals i als seus amics i tant li feien les conseqüències.

El seu pare li havia parlat de l’escletxa cada cop més profunda que s’havia obert entre àrabs i jueus.

—M’agradaria que ens reuníssim amb en Ben i l’Ezequiel… Eren els nostres millors amics —va confessar en Wadi a en Rami.

—Sí, nosaltres som cosins i a més hem viscut junts bona part de la infantesa, però ells eren com de la família. Em penso que l’Ezequiel torna a Jerusalem; pel que fa a en Ben, no ho sé. Suposo que tindrà un disgust quan vegi que la teva germana Naïma s’ha casat. Sempre en va estar enamorat —va respondre en Rami.

—Te n’havies adonat? —va preguntar en Wadi amb sorpresa.

—S’ha de ser cec per no veure segons quines coses… —va contestar en Rami.

—Sí, tens raó.

Es van quedar en silenci. Cap no gosava dir en veu alta que, abans que en Ben, fill de la Marinna i l’Ígor, s’enamorés de la Naïma, en moltes ocasions havien enxampat en Mohamed mirant la Marinna i la Marinna tornant-li les mirades.

En Rami no va dir res, perquè parlar-ne hauria ofès en Wadi. En Wadi va agrair el silenci del seu cosí. Quan era petit no entenia la intensitat d’aquelles mirades que tant incomodaven l’Ígor, el marit de la Marinna, i que glaçaven el somriure de la Salma. Però mai no havia sentit que la seva mare fes cap retret a ningú. De fet, no recordava que els seus pares haguessin discutit mai. Tot i així, quan ell ja va ser un home gran, va entendre que aquelles mirades eren l’eco d’un amor que no havia pogut ser.

En Mohamed es va acostar a en Wadi i en Rami. Estava orgullós que fossin dos homes com cal.

En Iussuf havia aconseguit que l’Omar Salem col·loqués el seu fill al capdavant d’una de les seves empreses, dedicada al comerç tèxtil. El talent d’en Rami va fer possible que en pocs anys es dupliquessin els beneficis.

—Els vells avorrim els joves sempre parlant de política —va dir en Mohamed.

—Tot és política, pare; la guerra i la pau només són dues cares de la política —li va respondre en Wadi, mirant el seu progenitor amb afecte.

Era tard quan van acabar de sopar. Feia fred, com sempre al febrer a Jerusalem. I aquell mes de febrer del 1946 no va ser una excepció.

En Wadi va visitar els seus antics professors de l’escola britànica de Saint George. El van rebre amb afecte i encara més en saber que durant la guerra havia combatut al seu bàndol. Els va demanar que l’aconsellessin per trobar feina de mestre. Un d’aquells professors, el sever mister Brown, li va prometre que li faria una carta de recomanació perquè la lliurés a un frare franciscà que havia obert una escola per a nens àrabs de famílies amb pocs recursos.

—Aquest frare és un bon home —li va assegurar mister Brown—, però és un somiatruites. Manté l’escola gràcies als donatius. No és estrany veure’l pels carrers de la Ciutat Vella amb un recipient d’alumini demanant almoina per a l’escola.

En Mohamed no va voler desil·lusionar el seu fill quan li va ensenyar tot cofoi la carta de recomanació de mister Brown. N’havia sentit a parlar, d’aquell frare boig que havia condicionat un vell magatzem que hi havia a pocs metres de la porta de Damasc per fer-hi una escola. Justament, aquell magatzem era de l’Omar Salem, que l’havia cedit de franc a aquell frare insistent que estava entestat a ensenyar els qui no tenien mitjans per anar a una escola com cal. A l’Omar Salem no li feia el pes que fos un cristià qui s’encarregués de l’educació dels nens àrabs, però el clergue el va convèncer que el seu objectiu no era cristianitzar les criatures sinó ajudar-les a aprendre a llegir i escriure. Amb això ja es conformava. Així que l’Omar Salem li va acabar cedint el magatzem de franc.

—Ja ho veus, no volies que li demanéssim ajuda a l’Omar Salem i el destí t’hi ha dut —va dir en Mohamed al seu fill.

Tot just sortia el sol quan en Wadi es va presentar a l’escola del frare i de seguida va saber que no volia treballar enlloc més que allà.

Va trobar el pare Agustín que escombrava. El frare no devia passar dels quaranta i era alt, esprimatxat i fort. Després de la salutació de rigor li va donar la carta de mister Brown i el frare la va llegir tot seguit.

—Així que vol treballar… M’agradaria dir-li que s’hi quedi, però ja veu que això no és una escola, només és un lloc on s’ensenya a llegir i escriure. L’Omar Salem ens va regalar la pissarra i un comerciant va tenir el detall de cedir-nos dues catifes perquè la mainada no segui a terra. Amb les almoines tot just faig per comprar llibretes i llapis, i per tant difícilment podria pagar el que es mereix un mestre.

—No em cal gaire —va respondre en Wadi.

—Però fill, és que amb prou feines en tinc per mantenir aquest lloc. M’agradaria tenir un bon mestre, però no puc abusar de la seva bona disposició. Vostè és un home jove, deu tenir dona i canalla per mantenir, i li asseguro que amb el que jo li pogués donar no en tindria ni per menjar.

Però en Wadi no estava disposat a rendir-se i va convèncer el frare perquè l’agafés de prova.

—Molt bé, quedi’s. Em donarà un cop de mà i després ja decidirem.

A mesura que avançava el matí anava arribant mainada. Els uns a una hora, uns altres a una altra hora. Arribaven, s’asseien i el pare Agustín, amb paciència, els ensenyava a llegir. Alguns s’hi estaven una hora, d’altres s’hi quedaven més. De tant en tant se sentien els crits d’una mare que reclamava una criatura i llavors es veia un marrec que s’aixecava i, sense acomiadar-se, se n’anava corrent.

En Wadi es va asseure amb un grup de nens que devien tenir sis o set anys i que observaven amb admiració com escrivien els grans. Eren els més petits i el pare Agustín no els podia fer gaire cas. Els donava un paper i un llapis perquè dibuixessin el que els vingués de gust mentre ell s’esforçava a ensenyar els grans.

Al cap d’una estona, en Wadi havia aconseguit ensenyar un parell de signes fonètics als petits, que estaven entusiasmats d’aprendre.

A mig matí, el pare Agustín va repartir pa de pita amb una mica de formatge a la canalla. Era l’hora d’esbarjo, d’estirar les cames i omplir l’estómac amb aquell modest refrigeri.

—Aquí a prop hi ha un forner, un bon home que de tant en tant em regala pa de pita per a la mainada. Avui hem estat de sort. El formatge el fan unes monges. A les criatures els va bé tenir una mica de coixí a l’estómac.

Cap a les dues ja no hi quedava cap nen. El pare Agustín es va dedicar a endreçar el desori que havien fet els menuts. En Wadi l’ajudava fent allò que li manava. Quan van acabar, el frare se’l va mirar agraït.

—Puc tornar demà? —va preguntar en Wadi, que es delia per una única resposta.

—Si li pogués pagar…, però no puc abusar de la seva bondat. Vostè és jove…

—El puc ajudar a obtenir fons per a l’escola. No crec que faci falta gaire per mantenir-la. Només hi vénen nens àrabs?

—També hi ha algun cristià, però en són pocs, i cap de jueu. L’únic que vull és que els més desafavorits no es quedin sense l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure. No pretenc res més perquè no hi puc fer res més.

»Cada matí obro la porta i de vegades vénen vint nens, de vegades trenta, d’altres no arriben a cinc… Tot depèn del que hagin de fer, del que els manen a casa. No és fàcil convèncer les famílies que no tenen res que prescindeixin de la canalla perquè vagin a l’escola. Si els deixen venir, és perquè no els costa res.

—Per què ho fa? —va preguntar en Wadi amb curiositat.

—Jo vaig néixer en un poble miserable perdut a la plana castellana, a Espanya. El meu pare era pastor i amb prou feines sabia llegir i escriure; la meva mare ni això. Ella intuïa que només si estudiava em podria escapar d’aquell món minúscul on passava la nostra paupèrrima existència. Quan els meus germans i jo érem petits, la mare ens explicava històries fantàstiques. No sé com s’ho va fer, però va convèncer mossèn Fulgencio, el capellà del poble, perquè em recomanés i m’admetessin al seminari de Toledo. No tenia més de nou anys quan em vaig acomiadar dels pares, a la porta de la nostra casa humil, i em van lliurar al capellà que m’havia de dur al seminari. Jo no parava de plorar i em negava a anar-me’n amb el mossèn, el qual, entestat a agafar-me de la mà, em va haver de deixar anar de la queixalada que li vaig clavar. La meva mare va tenir por que mossèn Fulgencio es volgués fer enrere i decidís que no se m’enduia a Toledo. Llavors va dir que ella mateixa ens hi acompanyaria encara que hagués de tornar a peu, i ho va fer, malgrat les protestes del pare.

»A la porta del seminari em va renyar amb afecte per no voler desprendre’m dels seus braços. “El que jo faig ara per tu ho hauràs de fer tu en el futur per altres criatures. Seràs un home de Déu i no hi ha res millor per honrar Nostre Senyor que ensenyar al qui no sap res. M’has de prometre que ho faràs” —em va demanar.

»L’hi vaig prometre sense saber gaire en què consistia la promesa. Ho vaig entendre anys més tard, quan m’ho va recordar al llit de mort: “Ara ja ets frare i Déu et tindrà present perquè has triat viure en la pobresa, però no et perdonaria que no ajudessis els altres ensenyant-los el que has après. Busca els qui no saben de lletra i ensenya’ls. Tota la vida he sentit un dolor profund per no poder llegir les lletres dels llibres, per no poder entendre els signes de l’escriptura. Aquest dolor m’oprimia el pit i em feia plorar. Ja ho veus, segurament de tanta opressió m’he posat malalta; tu ensenyaràs a llegir, sí, n’ensenyaràs als altres”.

Aquell frare estava complint la promesa que havia fet a la seva mare, una dona senzilla amb una ànsia de coneixement inassolible.

Quan va arribar a casa a la tarda, en Wadi se sentia feliç com no ho havia estat des de feia molt de temps, des dels anys en què l’única expectativa que tenia era matar per no morir.

La Salma escoltava atentament el seu fill. No gosava dir-li que anar a ajudar un frare cristià no era precisament el que se’n deia una bona feina. Volia el millor per a ell. En Mohamed i ella no havien parat de fer plans per a quan tornés de la guerra. Però en Wadi no tenia ambició. Actuava amb rectitud, d’acord amb la seva consciència, i semblava que això era la seva única satisfacció.

—Potser podries trobar feina en una de les escoles de Deir Yassin. A la vila on viu la tia Aia hi ha dues escoles de nens i una de nenes. Potser en Iussuf et podria recomanar. La vila cada vegada és més pròspera. Ja saps que és molt a prop, a l’oest de Jerusalem. No trigaries gaire d’anar i venir.

—Sí, segurament en Iussuf em podria recomanar, però m’estimo més la feina que he trobat jo. Les criatures que he conegut necessiten que algú les ensenyi. I el frare no ho pot fer tot sol.

La Salma no hi va insistir, però més tard en Mohamed sí que va expressar el seu disgust.

—Pots donar un cop de mà al frare, però primer has de trobar una feina. Els frares viuen fent caritat, però tu no ets cap frare cristià i has de treballar. També hauries d’anar pensant a casar-te i tenir casa teva.

—M’agradaria que aquell magatzem es convertís en una escola com cal. Que els nens no haguessin de seure a terra… Potser l’Omar Salem podria fer alguna cosa més que cedir el local. Ell i els seus amics tenen prou diners per ajudar els qui no tenen res. I aquesta canalla necessita que algú estigui per ells i que els ensenyi coses. Ara només hi van nens, però hi ha prou lloc per construir una aula per a nenes. El pare Agustín manté l’escola demanant almoina. Jo faré el mateix. Demanaré almoina a totes les persones que conec. Els seus diners serviran per a una bona causa.

—La teva actitud és molt lloable, però també has de pensar en tu —va insistir en Mohamed.

—Pare, t’asseguro que no seré cap càrrega per a tu. Quan acabi a l’escola, treballaré del que sigui, on sigui, i guanyaré un sou.

—No és pas això el que t’estic demanant. Al·là sempre ha estat generós amb nosaltres. Aquesta casa i l’hort seran per a tu. Aquí hi va viure el meu pare i abans que ell el teu avi i el teu besavi… Des de fa generacions els Ziad hem viscut en aquest tros de terra i ha de continuar sent així. Et casaràs i portaràs aquí la teva dona. Aquí naixeran els teus fills i després els fills dels teus fills. El nostre deure és ajudar el proïsme, però també, i primer, a nosaltres mateixos.

En Wadi, però, estava decidit a seguir el seu rumb, encara que li dolgués que el seu pare no hi estigués d’acord.

—Jo necessito ben poc per viure i si trobo una dona per casar-m’hi, haurà de ser capaç de renunciar a les coses supèrflues. Saps què, pare?, som afortunats perquè sense ser rics tenim tot el que cal per viure amb dignitat.

—Precisament gràcies al treball. —En Mohamed estava amoïnat pel caire de la conversa amb el seu fill.

—Aportaré un sou i ensenyaré aquesta mainada. Et prometo que estaràs orgullós de mi.

En Wadi va complir la promesa. Cada matí abans de les vuit es presentava al magatzem i s’hi estava fins a migdia ajudant el pare Agustín amb aquells marrecs vivaços, delerosos d’aprendre coses.

—Ets un bon mestre. Els nens t’estan agafant afecte.

—M’agrada ensenyar. Estic content de veure com progressen.

—I tens paciència, que és una virtut que a mi no sempre m’acompanya. De vegades, quan algun d’aquests vailets no para atenció, li fumo un calbot i això no està pas bé, però és que no puc evitar d’enfadar-m’hi —li va confessar el frare.

—Bé, tots n’hem rebut algun, de calbot, del mestre. Els nois poden arribar a ser desesperants.

Però el pare Agustín es va adonar que a en Wadi no se li escapava mai la mà i que ni tan sols s’enfadava quan algun marrec, en comptes d’estar atent, es posava a jugar a classe. En Wadi estava beneït amb el do d’ensenyar.

Tampoc no va trigar gaire a trobar una feina remunerada. El pare Agustín li va parlar d’una impremta regentada per un britànic que necessitava un empleat que escrivís correctament en anglès, a més de saber àrab, i encara molt millor si, a més a més, tenia coneixements d’hebreu.

Mister Moore era de Jerusalem. Fill d’un pastor anglicà, la seva família s’havia instal·lat a la ciutat cinquanta anys enrere. El pare de mister Moore era un especialista en textos sagrats de molta anomenada i així que va trepitjar Jerusalem, acompanyat de la seva dona embarassada, va saber que mai més no tornaria al Regne Unit. Aquí va néixer el seu fill Fred, al qual van educar com si visquessin al bell mig de Londres. De fet, fins que no va fer setze anys l’Alfred Moore no va aprendre una mica d’àrab i d’hebreu.

Els seus pares van morir de vells a Jerusalem i els va enterrar aquí mateix, convençut que el dia del Judici Final Déu els distingiria entre tots els seus fills.

En Wadi trobava que era un misteri que un capellà catòlic s’avingués amb un anglicà com en Moore, però cada cop tenia més clar que o bé ell no en sabia un borrall, de frares, cosa que era força certa, o bé el pare Agustín era un frare especial, i això li semblava que s’acostava més a la realitat. El cas és que, recomanat pel pare Agustín, en Fred Moore el va contractar a la impremta. Començava a treballar cap a la una i quan plegava ja s’havia fet fosc. Cada divendres que en Wadi anava a la mesquita, donava les gràcies a Al·là per la bona sort que tenia. El sou que rebia de la impremta li semblava just i a mister Moore no li feia res que es posés a treballar a migdia si feia tot el que li encarregava de fer. A mitja tarda, l’Elizabeth, la dona de l’Alfred Moore, li oferia un te, que ell mai no rebutjava. Els Moore no tenien fills: «Si Déu no ens ha volgut beneir amb criatures, deu tenir els seus motius», li van dir. Això no obstant, la senyora Moore ajudava tant com podia el pare Agustín fent pastissos perquè els repartís a la mainada. Mister Moore era extremament discret i no feia comentaris que no tinguessin relació amb el funcionament de la impremta, però la seva dona era menys rígida pel que feia a la discreció. Una tarda que ella li va donar un paquet que feia força embalum amb llibretes per a l’escola, en Wadi va dir que aniria a portar-lo al frare abans de tornar cap a casa. El va sorprendre la resposta de la senyora Moore.

—Val més que l’hi portis demà; qui sap on deu parar el pare Agustín!

—Bé, suposo que el trobaré al convent dels franciscans —va respondre en Wadi, estranyat del que acabava de sentir.

—No l’hi trobaràs…, el pare Agustín no s’avé gaire amb els germans franciscans…

—Doncs, on el puc trobar?

L’Elizabeth va arronsar les espatlles, dubtant si li havia de donar o no una resposta.

—No ho sé… De fet, dorm a qualsevol lloc… Fins i tot de vegades es queda a l’escola. Ell…, bé, ell no és un frare com els altres. Ni tan sols sé si encara ho és… No te n’ha dit res?

Per la cara de sorpresa d’en Wadi va saber que no en sabia ben res, d’aquell capellà.

—El meu home s’enfadarà per aquesta indiscreció… En fi, no és que nosaltres en sapiguem gran cosa, del pare Agustín. Només sabem que va tenir problemes a Espanya i que va deixar el convent. Sembla que va decidir venir a Terra Santa a expiar els pecats, siguin els que siguin. N’hi ha que diuen que el van expulsar de l’orde.

—Però si du l’hàbit dels franciscans —va al·legar en Wadi.

—Du un hàbit vell i apedaçat. Però hi ha molts penitents que porten hàbit —va explicar l’Elizabeth.

—Però algú en deu saber alguna cosa…

—No, t’asseguro que ningú no en sap gaire res, del pare Agustín. Fa anys va aparèixer a Jerusalem i des d’aleshores que viu de la caritat.

—Però… vostès el coneixen…

—Va salvar el meu marit. Una nit el meu home es va quedar treballant fins ben tard a la impremta. Quan va sortir per tornar a casa, es va adonar que algú el seguia. Va accelerar el pas, però un home el va assaltar i li va exigir que li donés tot el que duia a sobre. Com que no duia res de valor, el lladre es va empipar i el va colpejar. Tot d’una va aparèixer el pare Agustín, es va enfrontar a aquell malànima i el va abatre d’un cop de puny. Després va ajudar a aixecar-se el meu home, que era a terra estabornit dels cops. El va acompanyar a casa. Et pots imaginar la impressió que em va fer veure’l arribar en aquell estat. Entre el frare i jo vam ficar-lo al llit i li vam netejar les ferides. El meu marit gemegava de dolor. Tenim un deute de gratitud amb ell. No sabem quins són els seus pecats, però nosaltres el tenim per un bon home.

Per a en Mohamed i la Salma va ser un alleujament que el seu fill hagués trobat una bona feina i pensaven que ja només faltava trobar-li una muller adequada.

—La vida és generosa amb nosaltres —va comentar la Salma a en Mohamed un vespre mentre esperaven que arribés el seu fill.

—Sí, hem estat de sort. En Wadi sembla que ha trobat el seu camí, i la nostra Naïma es veu feliç al costat d’en Tareq. Encara no me’n sé avenir, que la nostra filla ja sigui mare. Quan me la miro, encara hi veig aquella nineta.

En Mohamed va agafar les mans de la Salma i la va mirar amb afecte. Es retreia no haver-la pogut estimar com es mereixia. Estava segur que la Salma estava al cas del seu amor per la Marinna, però dels seus llavis mai no va sortir cap retret. No, no es penedia d’haver-s’hi casat. La seva mare la va ben encertar quan la va assenyalar per esposa i, malgrat la manca d’uns sentiments més profunds, l’havia estimat a la seva manera i havia estat feliç amb ella.

Es van mirar uns segons als ulls i ella li va somriure. Aquella mirada li deia que per a ella també havia estat un bon matrimoni, encara que li hauria agradat que l’hagués estimat amb la mateixa intensitat que a la Marinna. No van dir res. No calia.

—Hauríem de començar a buscar una dona per a en Wadi —va suggerir la Salma al seu home.

—Abans de fer res, l’hi consultarem. No crec que en Wadi es deixi imposar una muller. La voldrà triar ell.

—Però si no té temps de buscar-ne. Es passa el dia treballant —va protestar la Salma.

—Tot i així, és ell qui ho ha de decidir —va sentenciar en Mohamed.

La Salma no va protestar. Gaudia de la companyia del fill i el marit. Mai no els havia sentit tan a prop.

L’arribada de l’Ezequiel va trencar la rutina.

La Míriam no havia resistit la temptació d’anar a casa dels Ziad a anunciar-los el retorn del seu fill.

—L’anirem a buscar a Haifa —els va dir entusiasmada.

En Wadi no ho va dubtar. Ell també hi aniria. Sentia curiositat per saber si la guerra havia canviat l’Ezequiel. Cap home no surt indemne d’una experiència així.

Si en Wadi es va sorprendre de la presència de la Sara, no ho va pas dir a ningú, i quan la Salma va comentar que es notava que l’Ezequiel estava enamorat d’aquella noia tampoc no hi va dir res.

L’Ezequiel no va trigar gens a buscar l’ocasió per parlar a soles amb el seu amic. En Wadi se’l va escoltar pacientment i va entendre que el dolor per la pèrdua del seu pare i de la seva germana s’havien barrejat amb el sofriment de la Sara. S’adonava que l’Ezequiel necessitava salvar la Sara perquè així provava de rescatar en Samuel i la Dalida i salvar-se ell mateix. L’Ezequiel havia lluitat a la guerra, però això no li havia servit per evitar que el seu pare i la seva germana morissin a les cambres de gas.

—Què et sembla, la Sara? —li va preguntar l’Ezequiel, sempre directe i sincer amb ell.

En Wadi va trigar a donar-li una resposta. Quan mirava la Sara als ulls, hi veia el reflex de l’infern al qual havia sobreviscut. Tenia dubtes que la Sara arribés a curar-se mai i va escollir les paraules que poguessin ajudar el seu amic amb molta cura.

A poc a poc la Sara es va anar convertint en una presència silenciosa en les seves vides. A ella li agradava sortir a caminar sense rumb. De vegades es creuava amb la Salma, que sempre la convidava a un te. Ella l’acceptava amb una inclinació del cap. S’asseia a la cuina i unes vegades bevia amb els ulls oberts a mitges i d’altres els tancava del tot. La Salma no feia res per treure-la d’aquell capficament. Continuava amb la seva feina, però sempre estava al cas de qualsevol moviment de la Sara. La jove s’hi solia quedar una estona llarga, després s’aixecava, donava les gràcies i tornava a l’Hort de l’Esperança.

—M’inquieta el seu silenci —va confessar la Salma a en Mohamed i en Wadi.

—Quan s’ha viscut a l’infern, és difícil tornar a la terra, al món real —la justificava en Wadi.

—Fill, ja sé que la guerra ha estat terrible i m’esgarrifo de pensar el que ha passat aquesta noia… Haver servit de prostituta amb l’esperança de salvar els seus fills i després saber que els torturaven i hi experimentaven…

De vegades la Salma acompanyava la Míriam a passejar amb la Sara. S’hi afegia pel camí i a voltes s’arribaven fins a la Ciutat Vella per veure en Iossi i la Iasmin. El cunyat de la Míriam continuava exercint la medicina. En Mikhaïl no hi solia ser. Ni en Iossi ni la Iasmin no deien on era, però a la Salma no li calia que li ho diguessin: estava segura que era un membre actiu de la Haganà.

El juny d’aquell 1946 va ser el mes que el general Evelyn Barker va escollir per intentar anorrear les organitzacions sionistes que feien la seva i desafiaven l’imperi britànic tant amb vaixells que duien fins a la costa atapeïts de refugiats com atemptant contra instal·lacions britàniques.

Encara no clarejava quan els homes comandats pel general Barker van irrompre a casa dels principals dirigents sionistes i se’ls van emportar. Al migdia ja hi havia centenars de detinguts.

—Me’n vaig a l’Hort de l’Esperança —va dir en Mohamed a la seva dona.

La Salma no va gosar contradir-lo. Com ell, havia estat amoïnada tot el dia i havia sortit unes quantes vegades a la porta de casa per si passava res d’estrany pel voltant, però no hi va veure res alarmant.

—Vinc amb tu.

En Mohamed s’hauria estimat més d’anar-hi tot sol, però no s’hi podia negar i es van encaminar cap a l’Hort de l’Esperança. Se’ls va fer estrany el silenci que hi havia i que la porta fos tancada. En Mohamed va tustar amb suavitat i van esperar impacientment una resposta. Al cap d’una estona, la Míriam va anar a obrir; darrere seu hi havia la Marinna.

—Estàvem amoïnats… —va dir en Mohamed.

Els van convidar a passar i, mentre la Míriam preparava el te, la Marinna els va explicar la situació.

—Ahir al vespre va venir en Mikhaïl per prevenir-nos del que passaria… Gràcies a ell l’Ígor s’ha pogut escapar, però estem amoïnades per en Louis. No n’hem sabut res des que va sortir de casa ahir al matí.

—No t’has d’amoïnar per res. En Louis no es deixarà agafar —va respondre en Mohamed per tranquil·litzar-la.

—I l’Ezequiel? —va preguntar la Salma.

—Se’n va anar amb l’Ígor. —La veu de la Míriam reflectia el neguit que sentia.

—En Mikhaïl sabrà cuidar-los —va assegurar en Mohamed, tot i que ell també estava preocupat.

Van passar junts bona part de la tarda comentant la situació política. La Sara semblava neguitosa. L’absència de l’Ezequiel l’afectava i, com que era incapaç d’estar-se asseguda, no parava de caminar d’una banda a l’altra de la casa.

Al capvespre, amoïnat per les detencions, en Wadi també va anar a l’Hort de l’Esperança.

—He vist l’Omar Salem i m’ha dit que els britànics no pensen parar de detenir gent. Al general Barker li hauria agradat arrestar Ben Gurion, però no l’ha trobat. Sembla que és fora de Palestina. —El to de veu d’en Wadi era de preocupació.

—Els britànics estan disposats a posar fi a la immigració il·legal i a demostrar als sionistes qui mana a Palestina —va afirmar en Mohamed.

La Sara els escoltava cada vegada més neguitosa i de cop i volta va començar a cridar. Va anar cap a la porta i va sortir corrent cap a les oliveres. En Wadi la va seguir i, quan la va atrapar, amb prou feines la podia aguantar.

—No passarà res…, confia en mi…, ja veuràs com vindrà l’Ezequiel…, jo mateix l’aniré a buscar.

Però la Sara cridava cada vegada més fort. La Marinna també va anar cap allà i va abraçar la Sara per mirar de calmar-la.

—Au, va, no ploris. No t’has d’amoïnar. Això no és pas nou per a nosaltres. No passarà res —li deia mentre l’abraçava.

—Ens mataran…! Ells també…! Ja ho sé…! Tothom ens odia…! Ens volen matar —cridava.

Sense l’ajuda d’en Mohamed i en Wadi, però sobretot sense la Salma, la Míriam i la Marinna, la Sara no hauria pas tornat. Era estrany, però trobava assossec en la Salma. Quan la Salma es va acostar a la jove i li va allargar els braços, la Sara s’hi va refugiar. La Salma li parlava fluixet i li acaronava els cabells com si fos una nena petita.

Quan per fi van tornar a casa, en Mohamed i en Wadi encara estaven més preocupats.

—Espero que no els passi res —va xiuxiuejar en Mohamed.

—Al·là no ho vulgui. Em fa tanta pena el patiment de la Sara… No sé què podríem fer per ajudar-la —va respondre la Salma.

Van xerrar una estona sobre la situació que s’havia creat. L’Omar Salem havia estat contundent quan va assegurar que els britànics farien anar drets els sionistes. A aquella hora ja hi havia centenars de detinguts i tots pensaven que l’Ígor i l’Ezequiel podien ser uns d’ells.

Se’n van anar a dormir amb l’angoixa de no saber què se n’havia fet, dels amics.

Per bé que els homes van acabar dormisquejant, la Salma es va haver de llevar al cap de poc perquè era incapaç d’aclucar els ulls. Es va fer un te i es va asseure al vell balancí a cosir una camisa d’en Mohamed. Era negra nit i li va arribar l’eco d’un soroll lleu al jardí. Va anar cap a la finestra, però no hi va veure res. No gosava sortir, tampoc no gosava molestar en Mohamed i el seu fill, i per tant es va quedar en silenci escodrinyant les ombres de la nit. Va mirar el rellotge, eren les tres de la matinada, i tot i que ja s’anunciava l’estiu a Jerusalem, va tenir fred. No va trigar a sentir un altre soroll: semblaven passes que s’apropaven a la porta del darrere de la casa, just allà on era ella, a la cuina. Va tenir por que fos algú que rondés per allí amb qui sap quines intencions. Li va semblar sentir que algú la cridava. No, no podia ser, va pensar que es confonia. Va anar per apagar el llum, però va sentir un altre cop amb nitidesa el seu nom i va distingir la veu de l’Ígor. Va obrir la porta espantada i hi va trobar l’Ígor i l’Ezequiel, acompanyats d’en Mikhaïl. Semblaven esgotats. Els va fer passar sense preguntar-los res.

—Vaig a cridar en Mohamed i en Wadi.

—Gràcies, Salma —va respondre l’Ígor mirant-la amb tanta intensitat que ella va apartar els ulls i va anar a despertar el marit i el fill.

En Mohamed va somriure alleujat quan els va veure i en Wadi va abraçar l’Ezequiel. Immediatament, els van demanar que expliquessin què els havia passat.

Va parlar en Mikhaïl:

—Els havia amagat a casa d’un rabí amic, però no era un lloc segur i per això els he portat aquí.

—Ben fet. Aquí no us buscarà ningú —va contestar en Mohamed sense un bri de dubte.

—A la llista del general Barker hi ha en Louis. Sort que fa dies que és a Tel-Aviv i allà li serà més fàcil amagar-se. De fet, a la llista d’en Barker hi som tots. Potser l’Ezequiel és l’únic que no hi és. No tenen per què desconfiar-ne, fins fa ben poc pertanyia al seu exèrcit —va explicar en Mikhaïl.

—A tu també et busquen —va dir en Wadi mirant en Mikhaïl.

—Sí, a mi també —li va respondre en Mikhaïl.

—Llavors tu també t’has de quedar aquí —va dir en Mohamed.

—No, jo me n’haig d’anar. Hi ha milers de detinguts. Em sembla que passen de tres mil. I entre ells n’hi ha alguns que tenen responsabilitats a l’Agència Jueva. A més, en els escorcolls els anglesos han confiscat documents importants… —va continuar explicant en Mikhaïl.

—Si te’n vas, et detindran —va dir la Salma, que en aquell moment entrava a la sala amb una safata amb tasses de te.

—No tinc més remei que arriscar-m’hi —va assegurar en Mikhaïl, pesarós.

L’Ígor insistia a acompanyar en Mikhaïl, però ell s’hi negava.

—Tu ara no hi podries fer res i no ens convé que et detinguin. El millor per a tots és que en Mohamed t’amagui aquí. Pel que fa a l’Ezequiel…, no crec que li passi res, no és a la llista dels britànics… —va continuar dient en Mikhaïl.

—Però per als britànics tots els que vivim a l’Hort de l’Esperança som sospitosos. No oblidis que busquen en Louis —va argumentar l’Ígor.

—Correrem el risc. Em penso que l’Ezequiel pot tornar a casa a primera hora, però tu et quedaràs aquí. —En Mikhaïl estava donant una ordre a l’Ígor, que, de mala gana, la va acceptar.

En Mohamed va demanar a la Salma que preparés l’antiga habitació de l’Aia perquè els homes poguessin descansar. En Mikhaïl li ho va agrair, però ell no s’hi va quedar. A aquella hora encara tenia la nit per aliada.

—No cal que us digui que ningú no ha de saber que l’Ígor és aquí —els va advertir en Mikhaïl abans d’anar-se’n.

—No ho sabrà ningú —li va assegurar en Wadi.

—Us heu de comportar amb normalitat. Aneu a treballar, feu el que feu cada dia —va insistir en Mikhaïl.

—No t’amoïnis. Ningú no sospitarà que l’Ígor és aquí.

En Mikhaïl se’n va anar tranquil. Si es podia confiar en algú, era en els Ziad. Sabia que si calia posarien la seva vida en perill per defensar l’Ígor.

—Heu de descansar, encara que siguin poques hores —els va dir la Salma, i els va convidar a ocupar l’antiga habitació de l’Aia.

—No sé si podré dormir —va dir l’Ezequiel.

—Si més no ho has de provar. Quan s’està cansat, no es pensa bé, i demà serà un dia complicat —li va respondre la Salma.

Quan la Salma i en Mohamed van tornar a l’habitació, en Wadi va anar cap a la cuina amb l’esperança de trobar-hi l’Ezequiel. El coneixia massa bé per no saber que l’amic l’esperaria i que necessitava parlar amb algú.

La cuina estava en penombra, tot just il·luminada pel reflex de la lluna a les finestres.

—La meva mare té raó: hauries de provar de dormir.

L’Ezequiel va tenir un ensurt en sentir la veu d’en Wadi.

—No és fàcil sentir-te com un fugitiu al teu propi país —va contestar al seu amic.

—En Mikhaïl ha dit que els britànics no tenen res en contra teva. Tu no ets uns dels caps del Yixuv ni pertanys, que jo sàpiga, a la Haganà ni a cap d’aquests grups que ataquen els britànics.

Es van mirar a través de la foscor. En Wadi sabia que l’Ezequiel havia de decidir entre fer-li confiança o no contestar.

—Si em preguntes si vull o si estic disposat a lluitar amb els grups de defensa jueus, la meva resposta és que sí. Què podria fer si no? Durant la guerra he lluitat amb els soldats anglesos, ens hem jugat la vida plegats, hem matat junts. Em costa veure’ls com a enemics. De fet no els hi veig, encara que ara persegueixin els jueus a Palestina i es neguin a deixar que els supervivents dels camps que ho vulguin puguin venir aquí i instal·lar-s’hi.

—No et pots permetre ser neutral —va replicar en Wadi.

—Tens raó, no m’ho puc permetre. Però tampoc no m’agrada lluitar contra els qui fins ahir van ser companys d’armes. Si m’obliguen a triar, i ja m’hi han obligat, la meva lleialtat és per a la família i els amics. Saps què? El meu pare mai no va saber d’on era. Quan era petit, el sentia que parlava amb la mare. Ella sempre ha sabut d’on és: va néixer aquí i se sent palestina, com tu. Però el meu pare era d’un poblet de Polònia que pertanyia a l’imperi rus. Allà van assassinar la seva família en un pogrom, va fugir amb el seu pare a Sant Petersburg i allà es va fer gran. La seva mare era francesa; jueva, sí, però francesa. Ell va passar llargues temporades a París i després va venir a Palestina. Em sembla que fins que no es va retrobar amb la Kàtia, aquí va ser més feliç que enlloc.

—Tu vas néixer aquí —li va recordar en Wadi.

—Sí, jo vaig néixer aquí. No sóc un apàtrida com ho va ser el meu pare. Tu ho has dit: no puc triar. Si la Haganà m’accepta, lluitaré a les seves files, però, encara que no ho faci, la seva guerra és la meva guerra. Digue’m, Wadi, creus que podem viure tots plegats aquí?

En Wadi es va estar callat una estona buscant una resposta de la qual no estava gaire segur.

—No ho sé, Ezequiel. Alguns dels nostres líders pensen que els jueus voleu Palestina només per a vosaltres, que si continuen venint acabarem sent estranys a la nostra terra. Desconfien dels vostres líders, de les vostres intencions. Tenen motius per fer-ho? Digue-m’ho tu.

—Jo tampoc no ho sé, Wadi. Et puc respondre sobre el que penso i sento, sobre el que crec que ha de ser, però potser no serà així. Jo vull creure que podem compartir Palestina, que entre tots podríem compartir un Estat democràtic a la manera d’Anglaterra. Podem, Wadi? Dependrà de nosaltres.

—No, no dependrà de nosaltres. Aquest és el problema.

—Però sí que dependrà de nosaltres que no ens deixem arrossegar per la bogeria dels altres…

Van xerrar fins que la claror del matí va fer que es veiessin les cares. Aquella nit van segellar un compromís: passés el que passés, mai no aixecarien la mà l’un contra l’altre.

En Mohamed va acompanyar l’Ezequiel fins a l’Hort de l’Esperança. La Míriam va abraçar el seu fill i la Sara va fer un gest d’alleujament.

—No t’has d’amoïnar. L’Ígor es quedarà amb nosaltres fins que hagi passat el perill —va dir en Mohamed a la Marinna.

Ella li ho va agrair. També era conscient que, si calgués, en Mohamed defensaria l’Ígor amb la vida.

Van acordar de no prodigar les visites per no aixecar sospites en cas que algú els vigilés. La Míriam tenia por del que pogués passar a l’Ezequiel, però ell la va tranquil·litzar:

—Mare, és d’hora perquè els britànics em considerin enemic seu.

A en Mohamed el neguitejava una mica que l’Ígor es quedés a soles amb la Salma i va decidir anar a buscar la Naïma. No li va costar convèncer en Tareq que deixés passar a la seva filla uns quants dies amb ells.

—La Salma troba a faltar la seva filla i el nét. Si els deixessis venir uns dies amb nosaltres, seria la dona més feliç del món.

En Tareq hi va accedir. La distància entre Jerusalem i Jericó era massa curta per al·legar que la Naïma i el seu fill Amr es podrien cansar del viatge.

La Salma no va dir res quan va veure que en Mohamed tornava a casa amb la seva filla i el seu nét. Per a ella era una alegria tenir-los tots dos. Va entendre de seguida que el que volia en Mohamed era evitar que estigués sola amb l’Ígor. No li ho va retreure. Sabia que el seu marit protegia la seva reputació, tot i que en aquell moment ningú no havia de saber res de la presència de l’Ígor.

Per a en Mohamed no era fàcil acollir el marit de la Marinna. No és que hagués dubtat de fer-ho, el seu sentit de la lleialtat i l’amistat estava per sobre de qualsevol consideració, però veure l’Ígor fora de la pedrera li feia recordar amb més vivesa que era l’home que compartia les nits amb la Marinna, i això encara li feia mal.

Una nit, en Louis es va presentar tot d’una a casa d’en Mohamed.

—L’Ígor pot tornar a l’Hort de l’Esperança —va anunciar, la qual cosa, per a en Mohamed, va ser un alleujament.

—Estàs segur que ja no el busquen? —va preguntar en Wadi.

—Han detingut massa gent i estan massa ocupats amb tota la documentació que ens han embargat i que ara custodien al quarter general —va respondre en Louis.

—S’ha de reconèixer que els britànics tenen bon gust. No crec que hi hagi cap lloc millor que el King David per instal·lar-hi un quarter general —va dir en Wadi fent broma.

Però malgrat el que es pensava en Louis, van detenir l’Ígor. Ara bé, no va passar gaires dies a la presó; justament en Mohamed va ser qui va anar a les autoritats britàniques per interessar-se per l’Ígor i qui, mitjançant els contactes del seu cunyat Iussuf, va aconseguir que els anglesos consideressin que el detingut no era rellevant. En Mohamed sentia que així es netejava part de la culpa d’estimar la Marinna.

El 22 de juliol de 1946, quan va sentir l’explosió, en Wadi era a l’escola. Els nens van cridar espantats. El pare Agustín els va fer callar, però no li van fer cas. Tot d’una, als carrers de Jerusalem van tornar els crits de por, d’angoixa, de desesperació.

—En deu haver passat una de grossa —va comentar el frare a en Wadi.

—Vaig a veure què ha estat.

—De cap manera! Ens quedarem amb la mainada fins que estiguem segurs que no hi ha perill —li va replicar el frare.

No va trigar a arribar a l’escola un grup de dones que venien a buscar les criatures. Estaven esfereïdes i una els va explicar que l’hotel King David havia esclatat.

El pare Agustín va somriure i va fer un gest amb la mà perquè en Wadi no es prengués al peu de la lletra el que havia dit la dona. Però en Wadi es va neguitejar. Des d’una de les ales de l’hotel King David, els britànics governaven Palestina, i en Wadi no gosava pensar que aquella explosió es pogués atribuir a alguna organització jueva que hagués decidit revenjar-se dels britànics pel Dissabte Negre, en què havien detingut centenars de jueus.

Quan ja no quedava cap nen a l’escola, en Wadi va anar cap a l’hotel, que no era gaire lluny.

Els soldats britànics impedien que els curiosos s’acostessin al King David, l’ala sud del qual s’havia convertit en una pila de runa. Més tard va saber que la tragèdia havia llevat la vida a noranta persones i que hi havia un centenar de ferits.

A en Wadi li va semblar veure l’Omar Salem entre els ferits que rebien atenció mèdica i va insistir a un soldat perquè el deixés apropar-s’hi.

L’Omar Salem estava commocionat, però no tenia cap ferida greu. Era al jardí de l’hotel en el moment de l’explosió i això li va salvar la vida.

—Iussuf! —va dir a la fi l’Omar Salem quan va veure en Wadi inclinat damunt seu.

—Era amb tu? —En Wadi es va alarmar de pensar que el marit de la seva tia Aia fos sota la runa.

—No…, no…, l’esperava… M’havia de dur uns papers per a una reunió… Jo…, no ho sé…, no l’he vist.

Dubtava de si havia de deixar allà l’Omar Salem i anar a buscar en Iussuf, i la infermera el va ajudar a prendre la decisió.

—Vagi a buscar aquesta persona i no s’amoïni, que ell està bé —va dir assenyalant l’Omar Salem.

No va trigar a trobar en Iussuf; es van abraçar i es van consolar l’un a l’altre.

—L’Omar Salem m’esperava. Feia tard i quan he arribat… —En Iussuf s’aguantava les llàgrimes. No podia deixar de pensar que potser era entre els morts.

Quan l’Omar Salem va veure en Iussuf, es va emocionar. «T’has salvat», li va dir abraçant-lo. Després van decidir que valia més que s’allunyessin d’allà.

Quan van arribar a casa de l’Omar, la seva dona era a la porta, nerviosa, perquè sabia que hi havia hagut l’explosió i passava ànsia pel seu marit, ja que al matí, en acomiadar-se, li havia comentat que tenia una reunió al King David.

La dona insistia que havien de cridar un metge perquè examinés l’Omar, però ell no ho volia.

Davant la insistència de la dona, al final va cedir. Tenia mal de cap i li costava d’entendre el que li deien. L’explosió l’havia deixat sord. En Iussuf es va fer càrrec de la situació i va anar a buscar el metge.

En Wadi no podia fer gaire res en aquell moment i se’n va anar cap a la impremta. Va pensar que potser els Moore tindrien alguna informació sobre el que havia passat.

Mister Moore havia perdut la flegma britànica. Caminava d’una banda a l’altra amb símptomes d’agitació interior i la seva dona li demanava que es calmés.

—M’han dit que poc abans de l’explosió uns soldats s’han enfrontat amb uns homes; pel que sembla es feien passar per empleats de l’hotel… I diuen que han estat ells els qui han provocat l’explosió… No vull ni pensar qui ha estat capaç d’una atrocitat d’aquesta envergadura! —clamava mister Moore.

—Potser podríem ajudar —va dir en Wadi.

—Ara l’objectiu principal serà trobar els culpables i penjar-los. Que Déu em perdoni, però això és el que es mereixen els que han provocat aquesta tragèdia —li va respondre en Moore.

—Estem neguitosos perquè entre les víctimes hi podria haver alguns coneguts nostres —va explicar l’Elizabeth Moore.

Aquell dia ja no podia ser un dia qualsevol, així que els Moore es van acomiadar d’en Wadi fins l’endemà.

—Hem de fer unes quantes visites… —es va disculpar l’Elizabeth.

Per a en Wadi va ser un alleujament no haver-s’hi de quedar. Es delia per anar cap a casa a veure si el seu pare estava bé. Era difícil que en Mohamed hagués anat al King David a migdia. No hi havia cap motiu, però tot i així se’n volia assegurar, i també volia comprovar que en Hassan, el vell oncle del pare, i el seu fill Khaled estiguessin bé. En Khaled havia esdevingut un comerciant pròsper i, com tots els que eren algú a Jerusalem, no era pas insòlit que anés al King David a tancar algun negoci.

Així que el va veure que obria la porta de la tanca que donava a l’hort, la Salma va córrer cap a en Wadi.

—Lloat sia Al·là! El pare t’ha anat a buscar a la Ciutat Vella. Estàvem amoïnats per tu.

—Estic bé, mare. Era a l’escola quan hem sentit l’explosió, però on ha anat a buscar-me el pare?

—Ha dit que anava a la impremta.

—Ara en vinc. Espero que hi arribi abans no marxin els Moore i que li puguin dir que estic bé, que venia cap aquí. L’hauria d’anar a buscar…

—No! Val més que et quedis aquí. No seria gens assenyat que us dediquéssiu a anar l’un rere l’altre.

—I l’oncle Hassan i en Khaled? —va preguntar en Wadi, sense amagar la preocupació.

—En Hassan està bé. Ja saps que amb prou feines surt, però en Khaled…, el teu pare també estava amoïnat per ell.

En Wadi li va explicar que havia vist en Iussuf i l’Omar Salem i que tots dos estaven bé.

—Al·là els ha volgut protegir. Digue’m, fill, què ha passat?

—Només sé que el King David s’ha esfondrat. Mister Moore m’ha explicat que uns soldats n’han enxampat uns que es feien passar per treballadors i que hi ha hagut un tiroteig…, però no sé si això té res a veure amb l’esfondrament de l’hotel.

—I si algú volia destruir el King David… —La Salma gairebé no gosava dir el que estava pensant.

—Això mateix m’he preguntat jo, però l’explosió pot haver estat fortuïta… No sé què pensar, mare…

—Potser algú ha decidit castigar els britànics atacant-los directament al cor, al quarter general. —La Salma va mirar el seu fill penedida del que acabava de dir.

—Jo també ho he arribat a pensar.

En Mohamed encara va trigar un parell d’hores a tornar i va sospirar alleujat quan va veure en Wadi, tot i que aleshores ja sabia que estava bé perquè havia arribat a la impremta que els Moore encara hi eren.

—He anat a ca l’Omar Salem. Hi havia en Iussuf. M’ha dit que anaven tard a una cita que tenien a la una amb un comerciant egipci i que això els ha salvat la vida. Si hi haguessin arribat abans, els hauria enxampat l’explosió. Com que l’Omar Salem és un perepunyetes amb les hores, s’ha avançat uns minuts a en Iussuf i ha vist com l’hotel anava a terra.

—Es queixava que tenia molt mal de cap i que no hi sentia bé —li va recordar en Wadi.

—El metge ha dit que la pèrdua d’audició és conseqüència de l’ona expansiva de l’explosió —va explicar en Mohamed.

—Es quedarà sord? —va preguntar la Salma.

—No ho sé. El metge ha dit que s’haurà d’esperar un temps abans de donar un diagnòstic definitiu. Però ara per ara el que em preocupa més és el meu cosí Khaled. He anat pels voltants del King David, he anat als hospitals, però ningú no me n’ha sabut dir res. L’Omar Salem ha promès que posarà els seus homes a buscar-lo. L’oncle Hassan és massa vell per fer res i la seva dona, la Laila, ja sabeu com és. No para de plorar. Salma, vull que m’acompanyis a casa d’en Hassan; així els podràs ajudar. I tu, Wadi, vés a l’Hort de l’Esperança i comprova que tots estiguin bé.

La Marinna es va alegrar de veure’l i el va abraçar amb l’afecte amb què una mare abraça un fill. «De fet, podria haver estat fill seu», va pensar en Wadi.

Ni l’Ezequiel ni l’Ígor no eren a casa, però llavors la Marinna ja sabia que tots dos estaven bé. L’Ezequiel havia sortit amb la Sara a primera hora del matí. Volia ensenyar-li el quibuts on havia crescut. Pel que feia a l’Ígor, s’havia passat el dia a la pedrera i encara hi era.

—La Míriam ha anat a la ciutat. Estava amoïnada pel seu cunyat i per la seva neboda. Ja saps que la Iasmin no se separa del seu pare. Darrerament no és que en Iossi surti gaire, però de tant en tant li agrada reunir-se amb els amics per xerrar a la terrassa del King David. El Mikhaïl aquesta setmana és a Tel-Aviv —el va informar la Marinna.

—I en Louis? —es va preocupar en Wadi.

—Ja saps que en Louis va i ve i no sabem mai on para. Però, si fos a Jerusalem, hauria vingut a l’Hort de l’Esperança, així doncs, no hi és.

En Khaled era un dels ferits. No ho van saber fins l’endemà de tanta confusió com hi havia. Els metges semblaven optimistes respecte del seu estat i en Mohamed maleïa els qui havien estat a punt d’arrabassar la vida al seu cosí.

—Ho han de pagar —deia en Mohamed, i la Salma tremolava de sentir el seu home perquè sabia que no s’aturaria fins que trobés els qui havien llevat tantes vides.

Al cap de pocs dies es va saber que l’explosió del King David havia estat fruit d’un atemptat de l’Irgun. Havien col·locat més de tres-cents quilos de dinamita al soterrani de l’hotel. Des de l’Irgun asseguraven que havien trucat per avisar que hi esclataria una bomba, però feia l’efecte que ningú no havia rebut aquella trucada. L’explosió va matar britànics, àrabs i jueus.

Per bé que l’Agència Jueva i Ben Gurion van condemnar l’atemptat, ningú no dubtava que la Haganà, l’exèrcit secret de Ben Gurion, també hi tenia part de culpa, ja que en els últims temps havia llimat les diferències amb l’Irgun i s’hi havia aliat per plantar cara als britànics.

—Encara que no hagin posat els explosius, ho sabien. Sabien el que farien els seus amics de l’Irgun i per això són igualment culpables —assegurava en Mohamed sense vacil·lar.

La Salma va demanar a en Wadi que parlés amb en Mohamed.

—Si en Khaled es mor, el pare el voldrà venjar i ho has d’evitar.

En Wadi es preguntava com podria impedir que el seu pare fes allò que li dictava la consciència. En Mohamed era un home d’idees fermes, honrat, tenaç, lleial fins a la mort a les persones que estimava, i per això mateix considerava que, si algú els feia mal, ho havia de pagar. Com a molt, en Wadi va gosar recordar-li que la venjança, l’ull per ull, era el que deia el Llibre dels jueus.

—Si un home no és capaç de defensar la seva gent, quina mena d’home és? Qui hi podrà confiar? —va respondre en Mohamed.

Pare i fill no podien ser més diferents. En Wadi havia heretat el caràcter afable i conciliador de la Salma. Com ella, era un somiatruites que odiava la violència, mentre que en Mohamed era un guerrer de la vella escola. Fins i tot l’Aia, la seva germana, de vegades li deia en broma que no s’assemblava a ningú de la família que conegués.

—El pare no era com tu. Mai no es va deixar arrossegar per les emocions.

La bona notícia va ser que en Khaled es va refer, però mentre era a l’hospital, la Laila, la seva mare, va tenir un atac de cor que no va superar. Va morir i el seu fill no la va poder acompanyar a l’enterrament.

En Hassan va perdre les ganes de viure. Ni l’esperança de la millora del seu fill no el feia sortir de l’apatia. Havia viscut cinquanta anys amb la Laila i havien tingut dos fills: en Salah, mort pel somni d’un gran Estat àrab, i en Khaled, que ara lluitava per la seva vida. Podia suportar totes les desgràcies, però sempre que fos amb la Laila al costat; sense ella no trobava les forces per continuar respirant.

La Salma anava cada dia a casa seva a netejar i solia dur-li part del menjar que feia per a en Mohamed i en Wadi.

—M’amoïna el teu oncle Hassan. Fa dies que no es vol llevar —va comentar la Salma a en Mohamed.

—L’aniré a veure. Insistiré que m’acompanyi a veure en Khaled, això l’animarà.

El dia que en Khaled va sortir de l’hospital, tota la família el va anar a veure a casa. La Salma s’havia escarrassat a preparar diversos plats per obsequiar els convidats.

—Per fi em podré casar! —va exclamar la Noor, la filla de l’Aia, després de saludar la tia Salma.

—No tinguis tanta pressa a casar-te. El matrimoni és molt llarg —li va respondre l’Aia.

La Noor no va contestar a la seva mare. Si ho hagués fet, li hauria dit que ella estava enamorada del jove que el seu pare li havia triat. L’Emad era alt i vigorós, i la tractava amb delicadesa. Ella es delia per viure amb ell. Li hauria agradat saber si la seva mare havia estimat en algun moment el pare com ara estimava ella la seva parella. Podia ser que el pas dels anys anés apagant la il·lusió en els matrimonis i que per això mai no hagués vist brillar els ulls de la seva mare quan era a prop del pare.

En Mohamed havia convençut el seu oncle Hassan que es llevés i es rentés per rebre en Khaled.

—El teu fill es posarà molt trist si et veu en aquest estat.

En Wadi va ser l’encarregat d’anar a buscar en Khaled a l’hospital per dur-lo a casa, però no el va avisar que l’esperava tota la família per celebrar que s’hagués recuperat, per això en Khaled es va emocionar tant quan es va trobar tanta gent que l’esperava a la porta de casa.

En aquella ocasió, en Mohamed no va convidar cap membre de l’Hort de l’Esperança. En Wadi li ho havia suggerit, però en Mohamed es va mostrar inflexible.

—Com vols que els convidem? Ha estat una bomba jueva la que de poc no lleva la vida a en Khaled.

—Però els nostres amics no són responsables del que hagin fet uns altres jueus —va protestar en Wadi.

—No siguis ingenu, fill. Saps prou bé que en els últims mesos tots els grups jueus armats han col·laborat en la lluita contra els anglesos. Ben Gurion ha condemnat l’atemptat contra el King David, però la Haganà sabia que això podia passar. No, ni ells ni nosaltres no ens hi trobaríem a gust. Deixem que passi el temps.

I mentre passava el temps, la Noor es va casar amb l’Emad i al casament sí que hi van anar els habitants de l’Hort de l’Esperança. L’Aia no hauria consentit que fos altrament. La Marinna continuava sent com una germana per a ella. Tot i així, no van estar gaire còmodes els uns amb els altres. Els amics del nuvi miraven amb desconfiança aquell grup de jueus als quals els Ziad tractaven com si fossin de la família.

L’Omar Salem va recriminar a en Iussuf la presència d’en Louis, l’Ígor, la Marinna, la Míriam i el seu fill Ezequiel i la Sara, aquella noia estranya de qui no se separava mai. Fins i tot hi van anar en Mikhaïl i la Iasmin.

La Marinna va explicar a l’Aia que el seu marit s’havia plantejat de no assistir-hi, però ella li havia deixat ben clar que «per res del món deixaria d’anar al casori de la Noor».

En Mohamed sabia que la presència d’en Louis no estava motivada només per l’afecte que podia sentir per la Noor. Al casament podria parlar amb l’Omar Salem i altres notables sense despertar cap recel. Així que es va acabar la cerimònia, en Louis es va adreçar dissimuladament a en Mohamed.

—Em sap greu el que li ha passat al teu cosí Khaled —li va dir.

—Digue-l’hi a ell. Ha estat a punt de morir —va respondre en Mohamed de mala gana.

—L’hi diré, però també t’ho volia dir a tu. La Haganà no ha tingut res a veure amb això del King David.

—I vols que m’ho cregui?

—Sí.

—Em pensava que en l’amistat que ens uneix no hi cabia la falsedat.

—T’asseguro que no hem tingut res a veure amb l’atemptat. I, creu-me, mai no ho hauríem permès si haguéssim sabut quants morts i ferits hi hauria. Et recordo que també hi ha jueus entre les víctimes.

—Què vols, Louis? —li va demanar en Mohamed, que coneixia massa bé aquell home que per l’edat podria ser el seu pare.

—El que he volgut sempre: evitar l’enfrontament entre àrabs i jueus. Els anglesos se n’aniran i vosaltres i nosaltres ens quedarem aquí i haurem de viure plegats.

—I com ho farem si el que voleu és crear un Estat propi?

—No sé com ho farem, però ho haurem de fer. Haurem de ser capaços de construir junts el futur.

L’Omar Salem es va afegir a la conversa, cosa que en Louis no s’esperava.

—Els britànics volen que ens tornem a reunir a Londres —va afirmar l’Omar Salem mirant en Louis de fit a fit.

—Sí, ja ho sé. Palestina els comença a pesar. Volen que arribem a una solució raonable per a tothom, també per a ells —va respondre en Louis.

—I la solució, quina és? —va preguntar l’Omar Salem.

—Crec que àrabs i jueus coincidim en el fet que els britànics se n’han d’anar. Aquest és el primer pas que s’ha de fer. Després haurem d’arribar a un acord entre nosaltres.

—Un acord? No s’ha d’acordar res. Palestina ens pertany. Els jueus hi podeu viure sempre que ho tingueu present. Ah!, i s’ha d’aturar d’una vegada l’arribada de vaixells plens de jueus.

En Louis va arronsar les espatlles i en aquell gest hi havia la seva resposta. Ni l’Agència Jueva ni la Haganà no estaven disposats a aturar la immigració il·legal a Palestina. Desafiaven l’imperi britànic: esquivaven els controls al mar per dur fins a les costes palestines vaixells carregats de jueus supervivents de la guerra i dels camps d’extermini, i pensaven continuar fent-ho.

—La nostra intenció és arribar a un acord amb vosaltres —va insistir en Louis.

—I la nostra, tenir les regnes del nostre país.

—Ens haurem d’entendre, som aquí i continuaran arribant jueus. És la terra dels nostres avantpassats.

—Pretens que cedim la nostra terra perquè fa dos mil anys aquí ja hi havia jueus?

—No parlo de cedir, parlo de drets i de compartir. Sempre hi ha hagut jueus a Palestina.

Llavors va ser l’Omar Salem qui va arronsar les espatlles. No tenia res en contra d’en Louis. De fet, quan havien arribat a algun acord, n’hi havia hagut prou amb una encaixada o amb la paraula de l’altre. Però aquells jueus estaven bojos si es pensaven que, un cop haguessin marxat els anglesos, es podien quedar Palestina. No els permetrien que se’n quedessin ni un tros. Es van mirar bo i sabent que es començava a crear un abisme que, si continuava augmentant, al final seria insuperable. Però no van dir res més. Tots dos eren convidats al casament de la Noor i cap dels dos no s’hauria perdonat que una discussió pogués enterbolir la festa de la filla de l’Aia i en Iussuf.

No havien passat gaires dies des del casament quan en Hassan va aparèixer mort al llit. El vell havia tingut la mateixa fi que la seva estimada Laila: se li va aturar el cor mentre dormia.

En Mohamed va plorar la mort del seu oncle matern. En Hassan havia estat un bon home. Tot i que semblava que en Khaled s’havia recuperat de les ferides, la pèrdua del pare el va sumir en la malenconia.

—He pensat d’anar-me’n a Beirut, o potser a Damasc —va confessar al seu cosí Mohamed.

—Però per què te’n vols anar? El que hauries de fer és buscar muller. Als teus pares els tenia amoïnats que no t’haguessis tornat a casar. Ja saps que els feia il·lusió tenir néts.

Es van quedar en silenci uns segons. En Khaled va pensar en la Fadwa, la seva dona, que havia perdut la vida intentant dur al món un fill que duia mort a les entranyes. En perdre la Fadwa, havia perdut un tros d’ell mateix.

—Sí, ho hauria d’haver fet —va respondre—, però fins ara no he trobat cap dona amb qui vulgui compartir la meva vida. Quan en conegui una que em desperti un cert interès, m’ho rumiaré.

—El matrimoni és un deure —li va recordar en Mohamed.

—Jo m’hi nego. Cosí, deixa’m que et posi d’exemple. Et vas casar amb la Salma, que és la millor dona que hi pot haver, però tothom sap que no has deixat de pensar ni un sol dia en la Marinna. Us recordo quan éreu petits, sempre junts, compartint confidències. Quan estàveu junts, tant us feia tot. Has estat feliç? I la Marinna, ho ha estat? Em pregunto com heu estat capaços de viure tan a prop l’un de l’altra…

En Mohamed apreciava molt el seu cosí, però no li va agradar gens que gosés ficar el nas en les profunditats del seu cor. La Marinna i ell sempre havien actuat amb decòrum i no havien fet res de què es poguessin avergonyir ni que els obligués a donar explicacions a les famílies. No havia estat fàcil per a cap dels dos, però havien aconseguit dominar-se i actuar amb dignitat.

—Em sap greu si t’he incomodat —es va disculpar en Khaled.

—No…, no és això… No m’agrada parlar de les meves coses, i encara menys dels sentiments. Tu ho has dit: la Salma és la millor dona que cap home pot desitjar i t’asseguro que no m’he penedit ni un sol dia d’haver-m’hi casat. Saps què, Khaled? Ens devem al nostre honor, a la família, les tradicions, els amics, els ideals. Si ens deixem endur només per les passions… Jo he complert el meu deure i per res del món no canviaria haver tingut dos fills tan magnífics com en Wadi i la Naïma.

—Sí, ets un home afortunat.

—No pots continuar de dol per la Fadwa —li va retreure en Mohamed.

—D’aquí a un parell de setmanes me n’aniré. Et voldràs fer càrrec de la casa? No la vull vendre, però tampoc no m’agradaria que acabés en ruïnes. Algun dia tornaré.

En Mohamed li va prometre que ho faria.

L’Ezequiel es va presentar una tarda a la impremta dels Moore buscant en Wadi.

—En Ben arriba d’aquí a una setmana —va anunciar al seu amic.

—Hem d’avisar en Rami per celebrar-ho. —En Wadi compartia la seva alegria.

—Per això t’ho he vingut a dir. La Marinna i l’Ígor estan molt contents que torni el seu fill. No l’han vist des que ens en vam anar al front.

—Els quatre junts un altre cop. En Ben, en Rami tu i jo… —Les paraules d’en Wadi estaven carregades de nostàlgia.

Els dos amics van recordar quan eren infants, quan en Wadi i el seu cosí Rami, el fill de l’Aia i en Iussuf, s’escapaven amb en Ben i l’Ezequiel. Els quatre havien estat inseparables.

—Com ha canviat tot plegat… Ara en Rami es dedica a portar els negocis agrícoles de l’Omar Salem, però, pel que en sé, se’n vol independitzar; tu estàs estudiant a la universitat; en Ben… dius que es dedica a ajudar els jueus que arriben a Palestina, i jo sóc el que sempre he volgut ser, mestre —va dir en Wadi.

—Com passa el temps! —va respondre l’Ezequiel.

—Parles com si tinguéssim mil anys… En Rami en té vint-i-set, en Ben, vint-i-quatre, jo, vint-i-sis, i tu continues sent el benjamí, amb només vint-i-dos! —li va recordar en Wadi.

—Però he lluitat en una guerra i he sobreviscut per poder-ho explicar —li va fer notar l’Ezequiel.

—Sí, la guerra ens ha fet més vells a tots plegats, però, si Al·là ho permet, tindrem una llarga vida.

—Saps què? Me n’alegro molt, que vingui en Ben perquè em caso.

A en Wadi no el va sorprendre la confessió de l’Ezequiel. Es va adonar que de fet era això el que havia vingut a dir-li, i que s’estimava més fer-ho lluny de l’Hort de l’Esperança.

Mister Moore va deixar marxar en Wadi una mica més d’hora i els dos amics van decidir anar a passejar per la Ciutat Vella. Els agradava recórrer el perímetre de les muralles i passar d’un barri a un altre.

—Et cases amb la Sara. —En Wadi no ho preguntava, donava per fet que l’escollida de l’Ezequiel no podia ser cap altra.

—Sí, m’he atrevit a demanar-li que es casi amb mi i ha acceptat. D’ençà que és aquí es troba molt més bé. De vegades riu… i és molt afectuosa amb la meva mare.

—Però no podreu tenir fills —li va recordar en Wadi.

—Ja ho sé. La meva mare m’ha avisat que d’aquí a uns anys potser trobaré a faltar tenir fills. Ja ho sé, que serà així, però no em vull casar amb ningú que no sigui la Sara. I així ho farem.

—I quan us caseu?

—La meva mare m’ha demanat que li doni temps per organitzar el casori. A mi m’agradaria que fos com més aviat millor, però no serà fins a la primavera de l’any que ve. Per tant, em casaré el maig del 1947. I tu, no et penses casar?

—No facis com la meva mare! No passa dia que no em proposi presentar-me la filla d’alguna amiga. Acabaré cedint, esclar, tot i que m’agradaria trobar dona sense intermediaris.

Van fer plans per a quan arribés en Ben i també van parlar dels últims esdeveniments: dels atemptats del Lehi i l’Irgun contra els britànics. Van ser uns atemptats en què no només van morir soldats destacats a Palestina. L’Irgun s’havia atrevit a cometre un atac contra l’ambaixada britànica a Roma.

—Els anglesos se n’aniran —va assegurar l’Ezequiel.

—Saps què? De vegades tinc por que ho facin, perquè llavors no hi haurà ningú entremig per evitar el que pugui passar entre nosaltres i vosaltres —va replicar en Wadi.

—Ens ho manegarem més bé sense els britànics. —L’Ezequiel semblava que n’estava convençut.

A en Wadi, no el deixava de sorprendre la ingenuïtat de l’Ezequiel. Tot i que havia lluitat a la guerra i que havia matat homes, mantenia un optimisme que a ell li semblava infantil. El seu amic es negava a acceptar que tard o d’hora el xoc entre àrabs i jueus resultaria inevitable si l’Agència Jueva i els seus líders no desistien de tenir una pàtria pròpia dins Palestina.

Ell sabia que els comandants del Palmakh i de la Haganà aprofitaven l’experiència de l’Ezequiel a la guerra per ensenyar altres joves a combatre. De fet, tots els jueus col·laboraven amb les dues organitzacions de defensa. L’Ezequiel no li ho havia amagat mai. Igualment, sabia que en Ben formava part de la Haganà i que, des d’Europa, es dedicava a ajudar els refugiats jueus a arribar a Palestina.

—És un escàndol que els britànics ens persegueixin —es va queixar l’Ezequiel— i que al món tant se li’n doni el destí dels jueus. Què més ens ha de passar perquè ens deixin viure en pau? Hitler ens va voler exterminar i ara els països que el van derrotar no saben què fer-ne, de nosaltres. Tothom es lamenta del que hem patit, però no faciliten visats als que volen sortir d’Europa. Hipòcrites!

—Continuaràs vivint a l’Hort de l’Esperança? —va preguntar en Wadi per canviar de conversa.

—Sí, la Sara ho vol així. Em fa l’efecte que s’hi sent protegida per la meva mare i per la Marinna.

Van caminar una bona estona, fent plans pensant en l’arribada d’en Ben. Després, quan van arribar a la tanca que dividia els dos horts, es van separar; estaven contents d’haver compartit aquelles hores.

En Wadi va conèixer l’Anissa Khalil per casualitat. Un matí, quan va arribar a l’escola, el pare Agustín l’esperava amb els nens més petits en fila.

—Se’ls ha de vacunar —li va anunciar.

—Nosaltres?

—Els hem de dur a l’hospital. Bé, els hi duràs tu i jo em quedaré aquí amb els grans. Quan els hagin vacunat, torneu.

En Wadi no va protestar perquè sabia que era molt important vacunar la canalla.

Els nens estaven molt contents de dedicar el matí a una altra cosa que no fos aprendre a llegir. Entrar a l’hospital els semblava una aventura.

Una infermera va indicar a en Wadi on s’havien d’adreçar per a la vacunació. Van arribar a una porta que era oberta. Una dona consolava el seu fill, que plorava espantat per la punxada que acabava de rebre al braç. Una infermera que estava d’esquena es va tombar i va donar un caramel al nen. En Wadi es va quedar mirant-la i va pensar que era molt maca. Ella el va mirar i amb un somriure el va convidar a passar.

—Vinc de part del pare Agustín. Em penso que han de vacunar els nens.

—Ah! Aquests són els nens de l’escola del frare. Passi, sisplau, passi. Quants són?

—N’he portat dotze. Demà vindré amb els altres.

Quan els nens van veure la infermera amb la xeringa a la mà, es van posar a plorar i es resistien a ensenyar el braç. Ella els va prometre caramels si eren valents.

—Molt bé, ja estan tots —va dir satisfeta quan va haver acabat. Mentrestant en Wadi provava de calmar el més petit, que plorava a cor què vols.

—D’acord…, moltes gràcies. Tornaré demà…

Va tenir la temptació de preguntar-li com es deia, però no va gosar. Li va semblar una dona decidida i segura de si mateixa que li havia aguantat la mirada quan ell se la mirava embadalit.

L’endemà, el pare Agustín li va dir que ja se’n cuidaria ell, de portar la resta dels nens a vacunar, però en Wadi va insistir d’anar-hi ell. Per res del món no volia perdre l’oportunitat de tornar a veure la infermera.

—Bé, ja que hi insisteixes… Dóna les gràcies a l’Anissa de part meva per haver aconseguit que l’oftalmòleg visités la pobra dona que viu sobre l’escola.

—Anissa?

—Sí, l’Anissa és la infermera que ha vacunat tota la mainada. Fa honor al seu nom. És una jove pietosa, però molt enèrgica. Qui s’hi casi ho haurà de tenir present.

L’Anissa el va rebre amb un somriure enorme així que el va veure arribar amb un vailet a cada mà i deu més en fila darrere d’ell.

Mentre els vacunava, van parlar de l’escola, de la bona obra del pare Agustín.

—Fa gaire que el coneix? —li va preguntar, curiós.

—No, no fa gaire. Una nit es va presentar a l’hospital amb un vell que tenia molta febre. Tossia tant que semblava que s’ofegaria. Tenia pulmonia i, malauradament, el pobre home va morir al cap de poques setmanes. Des d’aleshores l’ajudo tant com puc. De vegades em demana que vagi a posar una injecció a alguna dona que no ho pot pagar o que l’acompanyi a visitar una família que té una dona malalta. Diu que jo les sé convèncer que vagin al metge. El pare Agustín és un bon home. Sempre es preocupa pels altres, sense fer distincions entre musulmans i cristians.

—Si alguna vegada em necessiten, jo també podria ajudar. Tinc un cotxe, un cotxe vell, però serveix per anar d’una banda a l’altra. Si s’ha de traslladar algun malalt, pot servir.

En Wadi es va preguntar per què el frare no li havia demanat mai que l’ajudés amb els malalts. Quan va tornar a l’escola, li ho va retreure.

—Ja fas prou amb les classes de franc a la canalla. Jo em dec als altres, per això he vingut a Terra Santa, però tu… tu ets jove, has de treballar, forjar-te un futur.

Va insistir que comptés amb ell per acompanyar-lo on calgués.

—Doncs trobem-nos a l’hospital cap a les vuit, quan pleguis de la impremta, si és el que vols. Hem de portar una dona a casa de la seva filla, que viu a Betlem. Ha estat molt malalta, però, gràcies a Déu, s’ha recuperat. L’Anissa vol explicar a la família com l’han de cuidar i quines medecines ha de prendre.

A partir d’aquell dia se’ls va afegir sempre que el necessitaven.

—T’has enamorat de l’Anissa? —li va demanar el pare Agustín.

La pregunta del frare el va enxampar desprevingut i va notar que s’enrojolava. No va poder, ni va voler, negar el que era evident.

—És una bona noia —va sentenciar el mossèn.

—No parla mai d’ella mateixa.

—És molt discreta. Viu amb els seus pares a la Ciutat Vella. El seu pare és palestí, però va viure molt de temps a Beirut. Ara té una botiga no gaire lluny de la porta de Damasc. Hi ven teles i roba de vestir. La seva mare és una dona notable, una activista de la Unió de les Dones Àrabs, una lluitadora en contra del colonialisme que ha inculcat aquests ideals a l’Anissa.

En Wadi va entendre que, si es volia casar amb l’Anissa, li ho hauria de demanar directament, que no acceptaria un arranjament entre famílies. Va demanar ajuda al pare Agustín.

—Així que vols que una tarda d’aquestes us deixi sols perquè li puguis demanar que es casi amb tu… Em demanes que faci de Celestina…

—Celestina? —En Wadi ni sabia a què es referia el frare.

—Sí…, bé, és una obra de teatre clàssic espanyol. La Celestina feia de mitjancera entre els enamorats… Què hi farem… Avui vés a recollir-la a l’hospital i jo no hi aniré. L’havia d’acompanyar a casa d’una pobra vídua que necessita una injecció i que li portin una mica de llenya.

Quan el va veure que venia tot sol, l’Anissa no es va sorprendre. Tampoc quan li va agafar la mà per demanar-li matrimoni. Ella no va contestar de seguida.

—Encara no ens coneixem prou. Diria una mentida si et digués que no m’interesses, però no sé gairebé res de tu…

Li va voler explicar tota la vida en aquell mateix minut, però l’Anissa no el va deixar.

—Ens anirem coneixent i després decidirem. Però mentrestant no vull que et pensis que estem compromesos. No encara.

Per a en Mohamed i la Salma va ser un alleujament saber que en Wadi estava enamorat. No dubtaven que aquella jove de qui parlava l’acceptaria com a marit. La Salma va insistir a conèixer l’Anissa, però en Wadi li va demanar paciència.

—No la vull pressionar.

El primer que va fer en Ben en arribar a l’Hort de l’Esperança va ser anar a casa dels Ziad. La Marinna va protestar perquè el seu fill li havia fet una abraçada i un parell de petons d’una revolada i, després de fer el mateix amb la Míriam i la Sara, va insistir d’anar a visitar els veïns. A l’Ígor li hauria agradat que el seu fill hagués deixat la visita per a l’endemà, però en Ben ja era un home, havia lluitat a la guerra i ja no li calien els suggeriments del seu pare. Acompanyat de l’Ezequiel, en Ben es va presentar a cals Ziad.

En Mohamed es va emocionar quan el va veure. En Ben era el fill de la Marinna i el sentia com si també fos una part d’ell. El va abraçar amb afecte i va somriure quan es va acostar a la Salma i li va fer un parell de petons. Qualsevol altre hauria estat fora de lloc que fes un petó a la seva dona, però en Ben continuava sent per a ells aquell marrec que anava de quatre grapes per la tanca que separava les dues cases, el que va caure a la sèquia, el que jugava amb en Wadi i en Rami, el fill de l’Aia. En Mohamed va lamentar que aquell xicotàs no fos musulmà com ells. Sí, hauria estat un bon marit per a la Naïma. Sabia que la seva filla havia festejat amb en Ben, però Al·là li havia donat prou seny per casar-se amb en Tareq i haver-se convertit en la mare del seu primer nét. Ja s’acostava als seixanta i es delia per tenir més néts. Esperava que en Wadi es casés aviat i que la Naïma fos beneïda amb més criatures.

La Salma va notar la tensió en la veu d’en Ben quan els va preguntar per la Naïma. El van informar amb detall que era molt feliç amb en Tareq i que el petit Amr era preciós.

Des que va arribar, en Ben, en Wadi, en Rami i l’Ezequiel es van tornar a fer inseparables. Plantaven cara al fred de l’hivern anant a remullar-se a les aigües salades de la mar Morta. O anaven d’acampada a les muntanyes de Judea. Molt sovint es trobaven per sopar en algun restaurant de la Ciutat Vella.

—La Sara està gelosa —els confessava l’Ezequiel.

—L’Anissa també es queixa. Diu que ara li faig menys cas —va dir en Wadi.

—Jo tinc molta sort amb la Shaila. És ella qui m’anima a sortir amb vosaltres —va afegir en Rami.

—Això és perquè és mor de ganes de casar-se i no vol que et facis enrere —va dir en Ben fent broma.

Feia l’efecte que el temps no havia estat capaç de restar ni un gram de la complicitat que s’havien tingut. Havien crescut plegats, s’havien barallat entre ells, havien intercanviat confidències des de petits i s’havien protegit els uns als altres. Semblava impossible que res ni ningú els pogués separar.

En Ben va confessar a en Wadi que estava amoïnat per l’Ezequiel.

—No estic segur que estigui enamorat de la Sara i no perquè ella no s’ho mereixi.

—No t’has d’amoïnar per l’Ezequiel, sap el que fa. A més, ningú no el podrà convèncer que no es casi amb la Sara.

—Ella ha patit tant… Saps què, Wadi? Em pregunto com poden continuar vivint els supervivents dels camps… Si els haguessis vist… La primera vegada que vaig anar a un camp i em vaig topar amb els presoners, vaig pensar que era davant una legió d’espectres. —A en Ben se li va esquerdar la veu.

—La Sara s’ha anat refent des que és a l’Hort de l’Esperança. La primera vegada que la vaig veure em va impressionar. Semblava una nina trencada; ara riu, fa bromes, s’ho passa bé fent algunes coses, tot i que de tant en tant se li desvia la mirada cap a l’infinit i amb els llavis fa una ganyota de dolor.

—Aquells miserables la van obligar a prostituir-se, després la van mutilar, van torturar els seus fills, els van assassinar… Ningú no pot patir tant i quedar-se com si res.

—La qüestió és aprendre a viure amb això —va afirmar en Wadi.

A mitjan febrer del 1947 Jerusalem va rebre un bon sotrac a causa d’una notícia inesperada. Ernest Bevin, ministre d’Afers Estrangers del Regne de la Gran Bretanya, va fer un pas que, a molts, els va fer basarda: va demanar a la nova Organització de les Nacions Unides que busqués una solució per a Palestina.

En Mohamed va anar amb en Wadi a l’Hort de l’Esperança per parlar amb en Louis, que aquells dies era a Jerusalem.

—Això és fruit del fracàs de les negociacions. Som uns estúpids. Havíem de negociar entre nosaltres tal com ens proposaven els britànics, però, com que ens hi vam negar, ara la Gran Bretanya es vol treure el problema de sobre —es va lamentar en Mohamed.

—No és només per això. Em penso que els britànics no estan disposats a continuar amb aquesta guerra de desgast amb nosaltres. No els preocupen tant els atacs contra els seus interessos com la pèrdua d’autoritat. Ja no dominen Palestina. Aquest és el seu problema —li va explicar en Louis.

—Així, doncs, els britànics se’n volen rentar les mans? —va preguntar en Wadi.

—Això mateix —va respondre en Louis.

—Hi ha d’haver altres causes —va insistir en Mohamed.

—Bé, pensen que serà impossible que àrabs i jueus arribem a cap acord, i per tant s’estimen més passar la patata calenta a un altre —va intervenir en Ben.

—Ara enviaran una d’aquelles comissions formades per homes que no en saben res, de Palestina, i ens voldran imposar les seves decisions —es va lamentar en Mohamed.

—Tu ho has dit, Mohamed. La culpa és nostra per haver estat incapaços d’arribar a un acord. Encara hi som a temps —va afirmar en Louis.

—No és possible mentre us encaparreu a continuar portant la vostra gent —va dir en Mohamed, i es va mirar en Ben sabent a què es dedicava.

—I què vols que fem? Els deixem morir als camps de refugiats? És veritat que els camps britànics no són els camps dels nazis. Ningú no els maltracta, hi tenen menjar, lavabos per rentar-se…, però també són presoners. Els supervivents no tenen enlloc on anar. Creus que la Gran Bretanya està disposada a acollir-los? Ni els Estats Units, que ens tenen simpatia, no es mostren gaire generosos a l’hora de concedir visats. No permetrem que ens tornin a enviar als guetos. Estem recuperant la nostra llar: vindrem aquí i ens hi quedarem. —En Ben havia parlat amb tanta contundència que va impressionar fins i tot en Louis.

—No podeu portar tots els jueus d’Europa —va dir en Mohamed.

—Vindran els que vulguin venir. —I en la veu d’en Ben no hi havia ni un bri de desafiament, sinó que es limitava a afirmar que aquella decisió no tenia marxa enrere.

El que no sabia en Mohamed era que en Wadi i en Rami havien ajudat una vegada en Ben i l’Ezequiel a introduir un grup de refugiats jueus que arribava en una d’aquelles desferres que amb prou feines suraven al mar. Eren vaixells de càrrega atrotinats que haurien d’haver estat desballestats feia temps i que esdevenien l’única esperança per a aquells homes i dones a qui la vida havia desnonat i als quals es donava una última oportunitat.

Una nit en Ben va anar a casa d’en Wadi per demanar-li si li deixava el cotxe. No li va pas amagar per a què el necessitava.

—Aquesta matinada arribarà un vaixell a la costa. Hi van uns vint adults i unes quantes criatures. Ens falten cotxes per traslladar-los. Necessito que em deixis el cotxe, el conduirà l’Ezequiel. Jo hi aniré amb el meu.

En Wadi no s’ho va pensar dos cops.

—Us hi acompanyo i demanarem a en Rami que vingui amb nosaltres. Pot agafar el cotxe del seu pare.

Si en Mohamed o en Iussuf ho haguessin sabut, els ho haurien recriminat. Però ells ho feien per l’amistat indestructible que professaven a l’Ezequiel i en Ben.

El primer que es va casar va ser l’Ezequiel. A final de maig es va celebrar la cerimònia que el va unir a la Sara. La Míriam semblava que s’havia resignat a aquell casament. No era que no sentís afecte per la Sara, però lamentava que aquella unió no pogués donar-los fills.

La Salma va explicar a en Mohamed que la Marinna animava la Míriam dient-li que potser l’Ezequiel i la Sara podrien adoptar alguna d’aquelles criatures que havien perdut els pares als camps d’extermini.

—No estic segura que la Sara estigui d’acord amb aquesta idea de la Marinna. M’he fixat que quan la Sara veu un nen petit n’aparta la vista. No els vol veure perquè li recorden que va tenir dos fills —va explicar la Salma al seu marit.

En Mohamed i en Wadi escoltaven la Salma en silenci. Sabien que estava amoïnada per la Sara, a qui havien agafat un afecte sincer.

Tot i que cada dia que passava augmentava la tensió entre àrabs i jueus, al casament de l’Ezequiel no hi va faltar cap Ziad.

La Míriam havia guarnit el jardí de l’Hort de l’Esperança. L’olor de gessamí es barrejava amb la del xai rostit que menjaven els convidats.

—Què et passa? —va preguntar en Wadi a l’Ezequiel mentre el nuvi li servia un tall de xai.

—No ho sé… Hauria de ser feliç, però no és felicitat exactament el que sento.

—Estàs espantat. T’entenc. Comences una aventura cap al desconegut perquè la Sara…, bé, la Sara ha patit molt.

—Sabré fer-la feliç?

—Quines coses de dir! I tant que sí!

—No sé per què s’ha volgut casar amb mi.

—Doncs jo te’n podria donar un munt, de raons. La primera de totes, que t’estima, i amb aquesta raó n’hi ha de sobres.

—De debò creus que m’estima? —li va preguntar l’Ezequiel, tot moix.

—Si la Sara pot estimar algú, és a tu —va ser la resposta d’en Wadi.

En Ben se’ls va acostar amb una copa de vi a la mà. En Rami també s’hi va afegir. En Mohamed els observava pensarós, però es va relaxar quan va veure que reien com si fossin els quatre vailets despreocupats de sempre.

En Wadi va pensar en l’Anissa. Li hauria agradat que hi fos, però no va gosar convidar-la perquè no estava segur si ho hauria acceptat.

L’Anissa no s’assemblava a cap noia de les que havia conegut fins aleshores. Infonia respecte i això que era amable i alegre, i a més a més estava disposada a ajudar els altres. Però sobretot era reflexiva. No feia res sense sospesar-ho dos cops. L’irritava que encara no hagués acceptat la proposta de matrimoni. Quan estaven junts, no tenia cap dubte que acabaria acceptant, però així que se’n separava ja dubtava si algun dia li donaria una resposta afirmativa.

En Rami el va treure d’aquella abstracció amb un copet a l’espatlla.

—D’aquí a poc celebrarem el meu casament amb la Shaila i espero que el teu amb l’Anissa.

—Encara no m’ha dit si es vol casar amb mi.

—L’hi has tornat a preguntar?

—No. Em va dir que quan prengués una decisió m’ho diria.

—I et penses esperar sense insistir-hi?

—No coneixes l’Anissa. No admetria que la pressionés.

—No cal que la pressionis, sinó que li recordis que estàs esperant una resposta. No et pots esperar tota la vida que es decideixi.

—Sí, sí que puc. M’hi vull casar, i per tant m’esperaré fins que es decideixi.

—El meu pare està amoïnat —va dir en Rami fluixet i canviant de tema.

—El meu també. Creu que és un error que els àrabs no rebem els delegats de l’Organització de les Nacions Unides. En canvi, els líders jueus s’hi reuneixen i estan fent decantar la balança a favor de la seva causa —va contestar en Wadi.

—Ja ho sé. Els homes de l’Agència Jueva no els deixen ni un moment; a més, la decisió dels britànics de negar l’entrada als vaixells amb supervivents dels camps d’extermini està provocant una reacció de simpatia cap als jueus per part dels delegats de l’ONU. —El to de veu d’en Rami era d’autèntica preocupació.

—Saps què, cosí? De vegades no sé gaire què hem de fer. Em commou aquesta gent que ha sobreviscut al nazisme i que necessita un lloc per viure, però alhora m’adono que l’Agència Jueva ja no es conforma amb una llar dins d’un gran país àrab, sinó que volen el seu propi Estat. No ho diuen, però és el que volen. —Les paraules d’en Wadi eren més que un pressentiment.

—Jo penso el mateix que tu. Ja ho he dit al meu pare i ell ho ha dit a l’Omar Salem.

—L’Omar Salem és un home just, però està obcecat, com molts dels nostres líders. No s’adonen que ara la batalla és en un altre terreny. Hauríem d’explicar als homes de les Nacions Unides el que volem els àrabs.

—La nostra família li deu molt, a l’Omar Salem. Sempre ha comptat amb el meu pare, durant anys l’ha tingut al seu costat com a mà dreta i a mi m’ha confiat els seus negocis agrícoles. Però tens raó, és un home obcecat que es pensa que la realitat és el que hauria de ser i no el que és de debò.

Els dos cosins van estar xerrant fins que els últims convidats van marxar de l’Hort de l’Esperança.

En els mesos posteriors, en Mohamed pensava que, malgrat la negativa dels líders àrabs a reunir-se amb els delegats de les Nacions Unides, en l’ànim d’aquests pesarien els atemptats perpetrats contra els britànics pels homes del Lehi i l’Irgun. Era una guerra no declarada, una guerra de desgast, però hi havia víctimes.

En Mohamed no podia anar més errat. Si alguna cosa va pesar en l’ànim dels delegats de l’ONU va ser justament que s’havia de posar final al mandat britànic, i això va ser el que van recomanar per unanimitat. A més, els delegats de l’Uruguai, Txecoslovàquia, Holanda, el Canadà, el Perú, Guatemala i Suècia van proposar la partició de Palestina com a fórmula per resoldre els problemes que enfrontaven els àrabs i els jueus. Només els delegats de l’Iran, Iugoslàvia i l’Índia van donar una altra solució: un Estat federal.

L’Omar Salem va convocar una reunió a casa seva. Estava indignat per la proposta dels delegats de les Nacions Unides.

—No ho permetrem —va assegurar als convidats, entre els quals hi havia en Iussuf, el seu fill Rami i en Mohamed amb el seu fill Wadi, a més d’altres homes preeminents de Jerusalem.

—I com ho impedirem? —va preguntar en Rami.

—Ens hi negarem. Mai no acceptarem que divideixin Palestina i en donin una part als jueus. Lluitarem fins a la mort. —La resposta de l’Omar Salem va ser rotunda.

—Sí, lluitarem i morirem, però guanyarem? —La pregunta d’en Wadi va encendre l’Omar i els seus convidats.

—Com goses qüestionar la nostra victòria? —va exclamar l’Omar, clarament enfadat.

—M’atreveixo a no donar la guerra per guanyada. Només un neci ho faria.

En Mohamed va mirar el seu fill amb orgull. En Wadi era un jove lliure que no s’acoquinava davant de ningú per molt poderós que fos. Sempre es mostrava respectuós amb els altres, però no confonia respecte i submissió.

L’Omar Salem es va escurar la gola, incòmode per la gosadia d’en Wadi. En Iussuf va mirar amoïnat el seu nebot. Reconeixia en en Wadi la rebel·lia de la seva dona i va pensar que els Ziad eren arrogants. L’Aia de vegades ho era i el seu fill Rami també havia heretat aquella resolució per plantar cara als altres sense mirar les conseqüències.

—El meu nebot peca de prudent —va intervenir en Iussuf per mirar de salvar la situació.

—No és prudència, és seny —va sentenciar en Rami, que no es va alterar per la mirada furiosa del seu pare.

En la discussió van intervenir altres homes que van donar la raó a l’amfitrió. Farien el que calgués per impedir que Palestina es dividís en dos. Mai no consentirien aquell despropòsit.

—Quin home ben nascut permetria que un estranger entrés a casa seva i s’apropiés del jardí? —va preguntar un dels convidats.

—Només un covard ho consentiria —va respondre un altre.

Però ni en Rami ni en Wadi no eren covards; ara bé, no s’enganyaven amb la realitat. I la realitat era que els britànics volien anar-se’n de Palestina, estaven tips de les humiliacions a què els sotmetien aquells grups de jueus de l’Irgun i del Lehi, que els clavaven un cop rere l’altre. Tant era si detenien i penjaven els culpables, els jueus no es rendien mai. Tampoc no sabien com havien d’abordar el problema latent entre àrabs i jueus, que lluitaven per obtenir el control de Palestina.