XX

Han passat pels Brucs voltats d’una boira espessa. En Pere Jordana conduïa amb prudència infinita: no valia la pena arriscar-ho tot ara que tot estava guanyat. Quan s’aproximava un revolt gairebé parava l’auto.

A l’entrada de Martorell han trobat un camió mig bolcat en el marge, amb la fusta de la caixa esberlada.

—Fa un temps molt dolent per a conduir —diu en Pere—. I aquests camions van com folls.

El senyor Joaquim no té por. En Jordana ha resultat ser un home prudent —extraordinàriament prudent en tots els aspectes. En certa manera, és el mateix Jordana qui li està encomanant, des de fa unes hores, la prudència que sent que l’envaeix.

Intenta aprofitar aquests últims minuts de soledat per a valorar la seva actuació futura. Abans d’una hora veurà en Maurici. El veurà i li ha de parlar. Abans d’una hora entrarà altra vegada en un món vertiginós, en un món que exigeix una actuació constant i que el fa a un responsable sense adonar-se’n.

Aquesta és la lliçó que li han donat les vacances.

Llavors ja no hi haurà ocasió de reflexionar.

Quan passa per un poble que no sabria quin és, si en Jordana no anuncia, alegrement, «Pallejà!», s’admira de veure totes les portes tancades, i els carrers solitaris. I Barcelona tan a prop que és! Aquest poble abandonat, pensa, deu tenir també els seus problemes, i se li acudeix que tanta obscuritat no és res més que discreció, un profund pudor davant dels desconeguts que passen constantment mirant el seu rostre. Discreció, prudència i covardia: les tres sensacions que estan lluitant en ell.

Tan clar que li semblava haver-ho vist a la muntanya! No li semblava, llavors, que fos possible altra cosa que explotar. Havia imaginat i tot una conversa amb en Maurici, perfectament lògica i sensata. Li havia semblat realment sensata.

Mira de reüll, un moment, en Pere Jordana. És evident que ha canviat, en Jordana. Allà, havia parlat de la seva dona, i del seu fill, i de la seva misèria. Havien canviat records dels pares. De fet, en Jordana no s’havia queixat mai, però en cada gest seu, i en cada paraula, i sobretot en la seva mera presència, alenava una profunda força patètica. Ara no sap retrobar en aquest home que agafa el volant de l’auto aquell Jordana que va beure una mica massa de licor… Ara aquest Pere està tan serè i tranquil i content que li fa pensar que aquella inquietud era excessiva i tenia un punt de febre afortunadament passat.

¿O potser tot això no eren més que argúcies per conduir-se també ell mateix a la serenitat i al silenci? Abans d’una hora veurà en Maurici, i aleshores, ¿què ha de dir, què ha de fer?

«Ell sap la solució, ell, que és un home estrany, intel·ligent, humà (no li ho havia negat mai), ell t’escamparà els dubtes, i et proposarà la resposta vàlida» —pensa una vegada més.

Fa fred a dins de l’auto. Oprimeix els colzes contra els costats i encongeix les cames.

«I la Lluïsa… La Lluïsa, si sap que arribo ara, deu haver deixat la seva partida de bridge dels dimarts. Una dona excel·lent, la Lluïsa. Però, ¿com se li pot arribar a proposar un problema que… així, de cop i volta…?».

«I és possible que digui: on és el problema? Ja fa molts anys que està resolt, això».

Ell també ho creu, que està resolt Ho ha cregut de sempre. Precisament és per això que no hauria de témer res.

—Ja hi som, senyor Joaquim.

No, encara no hi són. No s’hi val a exagerar. Tot just passen per Esplugues i van a buscar la Diagonal.

«Caldrà pensar-hi una mica més. Ben mirat, aquests dies han estat molt estranys».

—¿Ja s’han acabat aquests dies tan estranys, oi, Jordana?

—Sí, senyor. Ja s’han acabat.

És evident. Ara, doncs, vindrà l’hora de tornar-se a centrar. L’accident quedarà endarrera —i tots els trastorns que forçosament ha de portar, i aquella casa perduda en la vall i la misteriosa gent i el clima desacostumat.

Centrar-se, meditar-hi («perquè aquesta inquietud té un valor indiscutible, i el problema és realment interessant, i té una transcendència, vaja, afectiva i social, quin dubte hi ha»).

I decidir-se al capdavall amb totes les garanties, més endavant. Més endavant. No hi ha pressa.

—Fa bonic, eh?

Comencen a encendre’s els llums de la ciutat. Des de dalt de tot de la Diagonal, l’auto s’hi deixa caure amb velocitat creixent, ara amb una decisió definitiva.

«Un dia d’aquests em trauré aquest maldecap de sobre», pensa.

Perquè és un maldecap. I no sap encara, el senyor Joaquim, que l’home que el té un dia ja no se’l pot guarir mai del tot. N’hi ha, però, que s’acostumen a suportar-lo, i si ho aconsegueixen el temps suficient passa el mateix que amb els sorolls irritants i ja no se senten, i al capdavall s’obliden.

«Ja li torna a passar, és ridícul»: sempre que, amb l’auto, baixa ràpidament per un pendent, se li tapen les orelles i no sent res.

S’adona, ara, que en Pere Jordana mou els llavis. ¿Ha dit alguna cosa? També seria empipador que, precisament ara, hagués dit alguna cosa important.

Al carrer, a la porta del despatx, hi tenien un mosso vigilant, que ha anat a avisar.

En Pere Jordana ha aparcat meticulosament. Baixa de l’auto i obre la portella al senyor Joaquim.

En Maurici i l’Alsina, l’apoderat, surten a rebre’ls.

—Però què ha passat? —pregunta en Maurici—. Tants dies sense notícies, i ara…

—Un accident? —descobreix l’Alsina, assenyalant la nova pintura roja que reconstrueix la maltractada carrosseria de l’auto.

El senyor Joaquim somriu, tranquil·litzador.

—Sí, un petit accident, un accident sense importància.

En Pere Jordana ha deixat les maletes a terra. En Maurici mira ara aquests dos homes que acaben d’arribar i s’estan drets, l’un al costat de l’altre, i intenta advertir algun rastre del que ha passat.

—Si esteu tan sans i bons com quan vàreu sortir… Si no us ha passat res…

El senyor Joaquim obre les mans, com volent dir: «Ja ho veus».

Passa un tramvia, i el seu estrèpit és com si s’enderroqués irreparablement una construcció invisible, i en el silenci que segueix no en queda res.

Aleshores el senyor Maurici assenyala l’enorme maleta-mostrari i ordena a en Pere Jordana:

—No ho deixi aquí a terra. Entri-ho al despatx.

En una centèsima de segon, el senyor Joaquim inclina el cap, i espera.

«Aquí al carrer no es pot pas parlar», pensa. I encara, és realment necessari? No veu la cosa prou clara. Potser algun dia… Però, bah…

En Pere Jordana no ha vacil·lat. En Pere Jordana es doblega per la cintura —com qui reverencia un poder indiscutible—. I agafa el mostrari alegrement. Entra al despatx, I quan tothom el mira des de les taules es diposita sobre el seu front, com un gris sagrament, com una mica de cendra tremolosa, l’última llum del dia que ha travessat la claraboia.