XI

Ha trobat seient al pis de baix de l’autobús. És l’autobús de la resignació. L’autobús que torna els treballadors a casa seva, quan s’ha fet fosc a la ciutat. Els homes de la boina bruta de guix, de les mans tacades d’àcids, de les galtes amb ditades de pintura o de greix de màquina. Amb una burilla apagada als llavis i els mitjons caiguts.

La Maria, que ha anat a dur el farcell de les camises em-botonades, deixa ara reposar les mans sobre la falda. Calcula que abans que torni en Pere n’haurà enllestides vint dotzenes més. Els dits li ballen amb alegre excitació.

A la lleteria de la Carme es comprarà un crusant. No sap quant temps fa que té ganes de menjar un crusant.

L’autobús travessa el Passeig de Gràcia. Mira els llums, els autos, i al capdavall la font il·luminada, que des del carrer Provença sembla petita, petita. L’autobús passa ràpidament, com avergonyit de dur enganxada als costats la pols i l’ombra de les barriades…

—Qui més…

El cobrador avança pel corredor, hàbilment, picant amb la caixa dels bitllets les barres de metall. Pregunta a una noia, li dóna el bitllet, cobra i torna el canvi sense deixar de mi-rar-li l’escot. És un home que té un nas aixafat, com si n’hagués perdut la punta un dia de curiositat massa temerària.

—Qui més…

Surten de les butxaques, dels descosits portamonedes, de l’escalfor del pit, de les mans defensivament closes, els bitllets amagats, els estovats, honestos i infatigables bitllets de pesseta, que han treballat d’una manera desproporcionada ambla seva modèstia. A vegades aquests bitllets foscos semblen desprendre’s de les mans dels pobres com un retall, com una làmina de la seva pell gastada…

La Maria mira el carrer, que pampallugueja de llums de colors ara que l’autobús corre tant com pot. Mira; però no veu res més que el joc sempre variable i embruixador de la ciutat il·luminada. Per això no s’adona que van a topar, i el cap li peta contra la barra metàl·lica.

«És estam pur, senyora. Miri el caient. Finíssim. Podria ensenyar-li altres qualitats, però no podria enganyar-la. Vaja, no cal que l’hi digui».

Alça una mica més la peça.

«I el dibuix… exclusiu, naturalment. Un to vigorós però delicat. El tenim també en verd oliva i groc palla».

La senyora Civit, la senyora d’en Joaquim Civit, toca, mira i deixa amb certa recança. Si anés disposada a comprar ho compraria.

«És bonic», reconeix, i amb l’elogi paga el temps ocupat.

Un grum li obre la porta de la botiga. El xofer li obre la porta de l’auto. No sembla que s’obri pas en l’aire del carrer quan camina, sinó que l’aire que la volta sempre és el mateix i es desplaça suaument amb ella per evitar-li asprors i contactes violents.

Aparcar és difícil. El xofer viu amb l’obsessió d’aparcar. Si fos possible aconsellar la senyora, ara que han trobat un forat davant de can Martí i Martí, no l’abandonaria. Intentar acostar-se amb l’auto a can Pellicer és exposar-se a no trobar lloc on parar fins al carrer Mallorca.

Però aquesta és una proposició que no insinuarà mai.

Mentre estan aturats pel llum vermell, una mà fa un senyal prop del vidre. Uns ulls negres miren intensament, i, abans que canviï el llum, 6el Terrades entra a l’auto i hi barreja el seu perfum.

«Per què porta una pell?», arruga el front la Civit. «Ja no és moda, fa minyona». No ho entén. «I és nova, comprada d’ara».

—I vosaltres, bé?

«Seria bona que després d’haver-ne portat tothom i ja no portar-ne ningú, portar una pell tornés a ser cosa de senyors».

—No tinc notícies d’en Joaquim, que està de viatge, però ja se sap què passa…

«Tres o quatre mil duros… Calla, fa poc que va ser el seu sant. Deu ser una atenció d’en Terrades».

—Com vulguis, al Saló Rosa mateix.

Identifica el perfum: «Femme», de Rochas. «No fa gaire que s’ha mort, el pobre Rochas. La Terrades ni ho deu saber».

«M’agradaria sentir-li pronunciar Femme».

—És clar, tant de temps sense veure’ns…

És l’hora de la satisfacció. En els salons de te d’amples miralls daurats, tovalles color rosa, cambrers de frac planxat, pastisseria indigesta i excessiva calefacció, és l’hora de la satisfacció més espessa.

Les celles de les dames es mantenen enlairades artificiosament un centímetre més amunt del seu nivell normal. Cada u escolta, expectant, el moment de la més alta satisfacció col·lectiva; cada u està atent —mentre parlen, mentre fumen, mentre mengen— a la inútil, buida i gloriosa satisfacció de ser ara allí, en aquest lloc que té la seva única raó de ser en això; que ells hi són.

Lluïsa Civit posa sobre la taula el minúscul encenedor de plata.

—¿Tu saps —diu— amb quina alegria van al Col·legi Alemany? Em deixen parada, els dos grans. Jo no recordo haver anat mai a col·legi amb tanta tranquil·litat.

No té temps d’encendre el cigarret. El cambrer s’hi acosta ràpidament i li dóna foc.

—I et fa una gràcia, quan sents que resen el parenostre i diuen Vater unser o no sé què, amb una serietat!

—El nen d’una amiga meva, la Mascort, la coneixes?, va al Col·legi Italià. Mai no diries què fan molt, allí: retallen papers de colors. Escolta, els fan plegar papers de moltes maneres, però ben plegats, saps?, i enganxar-los i cosir-los, perquè diuen que l’exercici manual ajuda a formar la sensibilitat o…

—Quines coses…

—En Josep se’n riu una mica, diu que tot això és comèdia i que a un home no se l’ha de fer cosir… però és el que jo li dic: pels fills s’ha de provar tot… que el dia de demà no et puguin preguntar per què no són millors del que són.

—A en Joaquim Maria, ja li donem cada diumenge cinc duros. Els hi donem, entens?, amb absoluta llibertat perquè en faci el que vulgui: que es compri bombons, o els fiqui ala guardiola, o els doni a un pobre o… el que vulgui! En Joaquim no es cansa de repetir-li: «Pots fer-ne el que vulguis, Joaquim Maria!». Aquesta responsabilitat ós el que els forma.

Bel Terrades treu una mica de fum pel nas i diu amb ulls plorosos:

—No hi ha res tan complicat com educar els fills…

I després d’això tan complicat ve de seguida l’aprendre a treure el fum pel nas.

Pugen per Balmes, I l’auto s’atura davant del llum vermell, tocant a la vorera. Hi ha la cua de l’autobús, que sembla un fris, un baix relleu sota la llum d’un fanal. Però ara cap d’aquestes figures no es mou, cap mà no s’avança a trucar al vidre de la finestreta, com abans la Bel Terrades. Tots els ulls del fris miren aquesta finestreta amb la mateixa Intenció i respecte que miren la pantalla del cine. És, per ells, una petita però interessantíssima pantalla.

A la cua, una dona carregada amb una criatura se la canvia de braç, però de seguida el fris recupera la seva immobilitat. La Lluïsa Civit hi passa un moment els ulls i no arriba a adonar-se de com és absoluta i terrible aquesta immobilitat.

—Un dia et telefonaré I…

—Sempre ho dius i mai…

—Però si no hi ha manera de trobar-te…

—Hem de parlar de moltes coses…

—També pots telefonar tu…

S’han precipitat endavant, doblegant-se per l’estómac sobre el seient del xofer, I l’auto, en topar, ha embrutat els seus fars platejats amb la pols i l’ombra de les barriades que duia el flanc de l’autobús.

«No és res, dona».

Ella no ho sent.

«El meu fill, el meu fillet! Pobre!», somica.

«No li passa res, dona, al seu fill! Calmi’s!».

El farmacèutic, que va de l’un a l’altre, pregunta al metge, davant d’aquesta dona que estreny entre els seus dits un petit portamonedes blau i un mocador de fer farcells plegat i replegat:

«Greu?».

«No res. S’ha recuperat fàcilment de la commoció. Ara els nervis».

«El meu fill, el meu fill, què dirà en Pere!…».

El metge la deixa a mans d’un dependent, que II dóna dues bufetades afectuoses.

«Ja ha passat tot, dona! Estigui tranquil·la».

«Ara que en Pere no hi és…».

«Deixi’l estar, en Pere, qui és, en Pere?».

Però ella no el sent.

«Fill meu, em necessites, oi? No t’he pogut donar res, no he pensat que… Potser el sacrifici… Venia de tornar vint-i-quatre camises, tu m’hi has vist treballar». —De sobte la llengua li ha quedat paralitzada i les paraules li exploten al cap—: «No podíem fer més, fill, no podíem… El teu pare…».

Llavors el nom familiar ha despertat la veu i el primer crit ha sortit trencat: «Pere! On ets? Vine, mira, el nen…».

El dependent, exasperat, li busca nerviosament el pols. Perfecte. Li deixa caure el braç, bruscament.

«He rebut el teu telegrama. Tot bé. Sents, fill? Tot bé. El teu pare diu: tot bé. S’ha fet el que s’ha pogut. Pobre! Tinc tres-centes cinquanta pessetes en una capsa de llauna a l’últim prestatge de l’armari. Tres-centes cinquanta al cap de nou anys! Ni el pare no ho sap, fill. No he volgut tocaries mai, ni llavors de l’escarlatina, ni quan tu, Pere, vas perdre la cartera… No hem pogut fer més, fill…».

«No reacciona?», s’interessa algú.

La porta de la farmàcia s’obre i es tanca contínuament, i entren repetides rauxes d’aire fred.

«Prou hauria volgut, el teu pare, però no ha pogut, no li han deixat fer més… per ara…».

Llavors la mà se li ha afluixat, li ha caigut el mocador de fer farcells a terra i ha fet tres inspiracions profundes, lentes, com adormida. I ha tornat en si.

Al capdavall li ha arribat el torn al telèfon.

«No t’alarmis, home. La Bel és forta: un cop i prou, màxim alguna costella… no t’enganyo, vine, tu mateix ho veuràs…». «Quina adreça, per favor?», pregunta al farmacèutic. «T’espero, sí… No, els nens no anaven amb nosaltres… Són a casa, estan segurs… Mútua? Quina mútua dius…?».

El petit Peret, així que la seva mare ha sortit del pis per anar a portar les camises, ha tancat el quadern i s’ha ficat la mà a la butxaca. En treu dues agulles d’estendre la roba que ha robat a la seva mare. Intenta separar la molla metàl·lica de la fusta; ha triat ja les dues agulles més velles, més des-tensades. S’esforça tant com pot, i el ferro li deixa un rastre blanc a les puntes dels dits.

Li ho han ensenyat a fer a l’Escola Nacional.

Ja n’ha desmuntat una. Gairebé tota la taca de llapis tinta que tenia al dit gros ha passat ara a la fusta porosa de l’agulla. És una llàstima. Pensa que la rascarà amb una fulla d’afaitar. On les deu guardar el pare?

Es passarà mitja hora anant d’una banda a l’altra del pis, obrint armaris i calaixos, enfilant-se a les cadires, oblidant a vegades el que busca i tocant amb dits expectants els mil petits i curiosos objectes que li surten al pas.

El petit Pere, el nen Jordana, no sap que aquesta tarda hauria pogut perdre la seva mare. No sap que la pot perdre qualsevol moment, cada dia i cada hora. Si ho entengués ja no seria un nen.

Amb una agulla d’estendre la roba es pot fer una pistola. Això és el que ell sap. I això és el que no saben els homes.

Un gall, un gos i un conill, pintats amb vermell, groc i blau en les portes de l’armari de les joguines. És una alegre, lluminosa i estimulant habitació de joc. Sobre la taula hi ha una grua mòbil feta amb un meccano del número 4. En un prestatge, un teatret amb la decoració de «El marxant de Venècia» i tots els personatges de paper apilotats a l’escena. Els quaderns d’estudi oberts, i una estesa de llapis de colors, compassos, regles, gomes d’esborrar, plumiers i una maquineta de fer punta per a cada nen en forma d’avió, de telèfon i d’auto.

La mare és fora, ha sortit amb el xofer.

De tant en tant, una minyona de davantal encartonat treu el cap a la porta, diu alguna cosa i se’n torna a llegir, asseguda al llit, la novel·la que li van deixar dijous.

Sobre la taula hi ha també un curiós joc elèctric, extraordinàriament instructiu, que consisteix a encertar quina és la bandera d’Itàlia i quin dels animals de la làmina III és un puma.

I en un racó, asseguts a terra, l’Eduard Maria i en Lluís Maria intenten desmuntar una agulla d’estendre la roba perfer-ne una pistola, tal com han après al Col·legi Alemany.

No saben, tampoc, que la seva mare hauria pogut morir, que pot morir qualsevol dia.

No saben, tampoc, que és una llàstima que tots els pares de tots els nens hagin oblidat ja que d’una agulla d’estendre la roba se’n pot fer una pistola, i que cada un d’ells s’hagi acostumat a gaudir de la vida com d’un joc personal i incompartible.