XIX
Quan l’idiota ha vist que en Pere Jordana travessava l’era i duia les maletes a l’auto, s’ha rascat el cap. Aquest és el seu comiat.
De tota manera ha fet l’excepció de ser allí a l’hora de la sortida, en comptes d’endinsar-se en el bosc com cada matí. La seva presència —mera presència— s’ha d’entendre com una instintiva prova de respecte, o potser es tracta només d’una irresistible curiositat.
Sembla que tornarà a ploure.
La vella bruixa els ha ofert la petita garrafa del seu licor, para el camino. La vella imagina l’expedició a un país que no ha vist mai com una aventura extraordinària i llarguíssima. Han refusat el licor, però no han pogut evitar que la felicitat del viatge fos encomanada a quatre fulles d’una misteriosa planta que han cremat ràpidament, barrejades amb quatre manyocs de pèl de conill blanc.
Res, però, no ha estat tan angoixós com acceptar l’última mirada de la noia d’ulls extàtics. Una mirada que feia mal precisament perquè no tenia cap intenció, perquè era tràgicament inexpressiva. Deixar aquella noia costava tant com deixar un nàufrag.
—No oblida res, Jordana?
No, no oblida res. Però ho torna a mirar, perquè si oblidessin alguna cosa ja no vindrien a retrobar-la mai més.
I de sobte té la impressió que, efectivament, en aquesta casa hi queda alguna cosa important —alguna cosa que s’ha fet invisible perquè ja no la pugui recuperar.
Quan surt a l’era, el primer aire que passa se li enduu ta seca flaire de les avellanes que se li gronxava a la pell.
—No tindrem gaire bon temps —diu el senyor Joaquim, aixecant-se la bufanda pel clatell.
—És possible que plogui, però no fa fred.
Per què són tan llargs aquests últims moments? En l’aire hi ha encara la primera llum del dia, i tant el senyor Joaquim com en Pere Jordana es mouen en l’era amb una lentitud realment rural, com si la seva sang i el seu pensament haguessin adquirit el ritme profund de la vall.
A la fi tot està enllestit i en Pere obre la portella de l’auto perquè pugui entrar-hi el senyor Joaquim.
És el gest ritual, que queda artificiós i plàstic, com d’un ballet absurd, sobre la pols de l’era.
El motor comença a vibrar, i rep la ràpida resposta dels ànecs —i es diria que aquests crits són la veu que expressa la confusa exaltació de la vella, l’idiota i la noia. Fa una estranya angúnia marxar mentre criden els ànecs; sembla que es traeixi, que s’aixafi alguna cosa.
I de sobte les coses perden la seva estabilitat. Des de la finestreta de l’auto es veu com s’inicia el desplaçament de la casa, i el safareig, i el carro del racó, i el mateix idiota que té una pala de cabell sobre el front, i la vella, negra i arrodonida com una campana, i la noia —ara s’adona per primera vegada que és prima, molt prima— i els arbres i el pou, i més arbres, tot es desarrela, vacil·la, perd progressivament volum i acaba semblant una calcomania enganxada al vidre.
Mentre van pel camí que puja, formen part, encara, d’aquell paisatge, però així que l’auto surt a la carretera el senyor Joaquim i en Jordana senten que han penetrat en el gran corrent de tornada, en el camí que duu forçosament a un final.
—Que no fuma, Jordana?
—Sí, senyor.
En Pere Jordana encara no havia tingut temps de pensar si fumaria o no. Durant tots aquests dies havia fumat davant del senyor Joaquim, ni se li havia ocorregut estar-se’n. Però ara, que està davant del volant, i el senyor Joaquim ha parlat, recorda que, d’anada, i en la mateixa situació, fumar era sempre una cosa implícitament antireglamentària, una secreta rebel·lió.
«Que no fumes, Pere?», era una invitació a fumar. Pessiga un ideal amb la punta dels dits i se’l posa a la boca. «Alguna cosa ha passat», pensa, entre l’anada i la tornada. Alguna cosa que fa que projecti el fum amb força i agafi el volant amb poderosa confiança.
—No s’embali massa, Jordana —somriu el senyor Joaquim.
Veu, de reüll, la imatge familiar de les rodones i pàl·lides mans del senyor Joaquim que descansen sobre el seu ventre, i a vegades es deslliguen per entrelligar-se d’una altra manera. Unes mans molt diferents de les seves, però que ara coneix perquè n’ha pres el pols.
El senyor Joaquim sospira profundament.
—Es troba bé? —pregunta en Jordana.
—Del tot. Pensava que avui serem a Barcelona.
Ara avancen per una recta inacabable i la velocitat augmenta a poc a poc.
—No l’oblidaré, Jordana.
Més de pressa. La recta que devoren es va reproduint sempre al final. En Pere Jordana tensa l’atenció. «No l’oblidaré, Jordana, no l’oblidaré, Jordana, no l’oblidaré!».
—No s’embali massa —repeteix el senyor Joaquim.
Té un altre sentit, no s’embali?, pensa en Pere, un instant. Però la frase sona, encara, cargolada al cor del motor, i no la pot fer callar. «No l’oblidaré, Jordana, no l’oblidaré, no l’oblidaré…».
No tindrà temps d’oblidar-lo. Barcelona és a prop, i ell, que enfonsa l’accelerador, l’acosta més a cada minut. A Barcelona és on hi ha els papers i les nòmines, i les fitxes, i els caixers, i els diners. El senyor Joaquim podrà veure-ho aviat.
—No plourà, no ii sembla?
Segurament, en un altre moment, hauria dit: «Plourà».
El senyor Joaquim mira, distretament, per la finestreta. No podrà oblidar-lo, certament. Diu que hi ha gent que es converteix de cop, li ve la gràcia i tot ho veu clar. A ell li ha passat al revés. Ha tingut també com una intuïció, ha sabut que darrera d’aquell home hi havia un món de coses ignorades, però aquesta nova llum no ha servit per a pacificar-lo, sinó per a preocupar-lo.
Per començar, ha de parlar-ne amb en Maurici. I en Maurici li fa por. En la soledat de la cuina fosca, se li ha presentat amb precisió terrible la reacció d’en Maurici. Ja fa temps que sap que en Maurici és un tipus estrany. És un tipus que sempre ha anat més lluny que ell en tot. En els gustos artístics, en l’exigència gastronòmica, en les dones. I també ara, ho pressent, anirà més lluny que ell. Lluny no per tranquil·litzar-lo, sinó per preocupar-lo. Anirà a parar allà on ell no el pugui seguir —com no l’ha pogut seguir fins a Picasso.
Passa un dit pel vidre i dibuixa unes ratlles rectes que a poc a poc s’esborren pel vapor.
I sap que si no en parla tampoc no resoldrà res: perquè no podrà oblidar.
És bonic veure com les ratlles s’esborren…
I ell no podrà.
El fum del cigarret que fuma en Pere Jordana li ve a la cara. Tus.
Per què ha de ser ell el qui hagi tingut, la revelació? ¿Per què no l’ha tinguda en Coma Devesa, en Puig Sala, en Farré, qualsevol dels fabricants que, una vegada cada mes o cada dos mesos, es troben amb ell i parlen dels impostos, i les lleis socials, i les exportacions?
I aleshores s’adona que tot neix de l’ocasió. Que en Pere Jordana li està tirant el fum a la cara, que en Pere Jordana és aquí al costat, i l’ha dut a coll, i li ha netejat les ferides i l’ha vetllat de nit. Que en realitat la revelació no és altra cosa que el contacte.
Segurament tots els homes estan voltats d’una pega enganxosa, i acostar-s’hi és perillós. És una pega finíssima, que es dóna fins a l’infinit i permet allunyar-se, però ja no es trenca mai.
Era la seva obsessió, recorda. Tenir una ocasió abans de fer els quaranta anys. Tenir més diners, tenir més fills.
El diner ho és tot.
És possible que arribi a les dues mil pessetes. Cada mes, l’un darrera l’altre. Dues mil! L’escola del nen, un bistec de tant en tant, uns mitjons de niló. És una cosa que se li ha ficat al cap: uns mitjons de niló, que no s’estripen i no s’han de sargir.
Tu tenies raó, Maria. Era l’ocasió. Anys i anys amagant vint duros a l’armari, per si de cas.
Tanca i obre els ulls diverses vegades, s’hi acaba passant el palmell de la mà.
Tot ha estat tan fàcil, tot és ara tan clar!
«No l’oblidaré. Jordana».
Un gran home, el senyor Joaquim.
—Aquest tros de carretera està bé, eh?
I la Maria li preguntarà: «Explica’m com ha anat, Pere». I quan li ho hagi explicat dirà: «¿I ja n’estàs ben segur, que ho tindrà en compte…?».
«Dona, no t’ho dic? Vagi cuidar-lo bé, i no pas amb cap intenció, ja ho comprens. Què podia fer, sinó cuidar-lo? I ell va dir: “No l’oblidaré, Jordana”. Així mateix».
«Sí, bueno, però qui sap què vol dir això que no t’oblidarà…».
«Què et sembla! No pot ser altra cosa que apujar-me el sou. O sí?».
«No, és clar, no pot ser res més…».
«No tinguis por, dona. Tot està resolt!».
Sí, tot està resolt. No era això el que volia?
I de sobte se n’adona i llença el cigarret que ja estava acabant-se:
—Perdoni, el molestava el fum, senyor Joaquim?
El senyor Joaquim gira el cap i el mira, i en Pere Jordana juraria que, en efecte, té els ulls plens d’una opaca i misteriosa fumera.
—Podríem arribar a dinar a Lleida, senyor Joaquim. Encara que fos una mica tard.
—Sí.
—Així a la tarda podrem anar amb més tranquil·litat.
—Sí.
Està content, se li veu, pensa en Joaquim Civit. Per poc que ell li donés corda, en Jordana es dispararia a parlar.
Està content, i ell, precisament, és la causa que ho estigui. És curiós. D’altra banda, ¿per què l’ha de preocupar un home que està content?
També l’ha preocupat, però, algun dia, el gos que han de matar per vell —encara que en veure’l, remenés la cua. També l’han preocupat els nens de l’Asil— encara que baixaven pel carrer cantant.
I llavors ha comprès el dolor i la gravetat del seu problema: era, al mateix temps, igual i superior a en Pere Jordana. Ell sabia la mort que esperava al gos alegre, i sabia la condició dels nens, i sabia en què es podia arribar a convertir en Pere Jordana —el mateix Jordana ho ignorava.
El saber la seva superioritat li feia mal —perquè el feia responsable.
—Un poble bonic, eh, senyor Joaquim?
Un petit poblet amb les quatre cases abocades a la carretera, badant. Dues dones que parlaven en un portal giren el cap per veure’ls passar.
D’altra banda, pensa el senyor Joaquim, si s’hagués de preocupar de tots… Aquestes dues dones, per exemple. ¿Perquè no s’ha de preocupar tant d’aquestes dones, i de tots els habitants del poble, com d’en Jordana, o d’en Vila o d’en Manelet, o qualsevol empleat del despatx?
Ell hauria pogut ser aquell vell que, a la sortida del poble, trena una cistella més gran que ell…
Preocupar-se de tothom, perquè en tothom hi ha una mica d’un mateix, perquè tots som iguals i, no se sap per què, no estem iguals…
En Jordana l’ha mirat un instant.
De debò es troba bé, senyor Joaquim?
Però sí l’ha de preocupar tothom, n’hi ha uns que l’han d’ocupar: aquests que té a prop. S’ha de començar per aquests que participen més d’ell que de ningú.
Però com, quan, de quina manera?…
La Lluïsa vol, aquesta primavera, anar a Itàlia.
És lògic que vulgui anar a Itàlia. La seva cosina Remei va anar-hi l’any passat i no és possible parlar-hi cinc minuts sense que citi el Duomo de Milà, o la Signoria de Florència o la deliciosa costa de la Spezia… És lògic que la Lluïsa vulgui veure-ho també, i, a més, és realment factible: no hi ha cap inconvenient que impedeixi anar, aquesta primavera, a Itàlia.
I, això no obstant… ¿És possible que, des d’ara, quan vagi a desprendre’s de quinze o vint mil pessetes, pensi, ni que sigui un instant, en en Jordana, o en Vila o en Manelet? ¿És possible que hi pensi com una nosa?
Sempre ha tingut la consciència tranquil·la. Bé, mals pensaments i això, natural. Però mai no se li ha ocorregut, en confessar-se —es confessa per Pasqua, per la Mare de Déu d’Agost i l’endemà, que és el seu sant, ho aprofita per a combregar i per Nadal, durant la missa del gall—, mai no se li ha acudit dubtar si podia desprendre’s de dos o tres mil duros anant a Itàlia, o comprant-se un parell de quadros, o tal vegada instal·lant una piscina a la casa de Cardedeu.
Seria grotesc imaginar que això pot tenir cap relació amb la moral. El més exigent dels confessors es limitaria, potser, a recordar ràpidament: «Suposo que vostè deu complir les seves obligacions com a marit, pare de família i amo…». Podia ensenyar-li els justificants i els llibres de la casa…
Potser, en realitat, no es trobava bé del tot. Sentia una desagradable confusió, i els pensaments li venien i se n’anaven sense que ell els hagués poguts dominar prou.
Tenia la profunda impressió que alguna cosa s’estava covant en ell, i els símptomes, tot i la seva imprecisió actual, eren significatius.
—On voldria dinar, senyor Joaquim? —ha preguntat en Pere Jordana quan entraven a Lleida.
—A veure si trobem un lloc que estigui bé…
En Jordana, si hagués de triar, triaria «La Manduca», però no gosa proposar-ho al senyor Joaquim. Deixen l’auto a la plaça d’Espanya i enfilen l’entrada del carrer Major. En Pere busca, sota els porxos, un restaurant que pugui satisfer el senyor Joaquim. I no dubta gaire a empènyer una porta, perquè pel carrer estret passa el fred com una espasa.
És l’últim dinar junts. L’un i l’altre participen de les mateixes tovalles, del mateix cambrer que és indistintament amable, de la mateixa ampolla de vi. Aquest vespre el senyor Joaquim soparà en un extrem de la seva taula llarga, i les sis bombetes enceses de les vint-i-quatre del gran llum de cristall repartiran per les parets i el rostre mil petits reflexos, com si sopés sota una nit individual.
En Pere Jordana menjarà amb una gana incomprensible, escurant l’oli del fons del plat soper, i la mirada de la Maria, meravellada, passarà dels dits infatigables d’en Pere als seus llavis, que aniran donant paraules a canvi de pa, i dels seus llavis als seus ulls, il·luminats per una alegria més intensa que la groga llum de la bombeta nua.
Ara dinen junts per última vegada, i més que junts, cara a cara.
Se senten, només, els petits sorolls que produeix en Pere quan deixa la forquilla sobre el plat, quan fa topar, inhàbil, una copa amb l’altra, quan realitza qualsevol dels mínims moviments de l’home que dina, amb una absoluta llibertat d’esperit. El senyor Joaquim, en canvi, més educat, no fa sorolls —i a més calla, no diu ni una paraula.
«És una llàstima que la Maria no hagi pogut fer aquest viatge», pensa en Pere. I hi ha alguna cosa —una llum alegre o una aroma embriagadora— que li puja des de les tovalles a la cara i li dóna una irresistible vivacitat. «Una llàstima». Però aquest estiu n’han de fer un. Ell, la Maria i el nen. Ni que sigui una excursió per la costa. El primer any de casats, abans de tenir el fill, havien anat algun diumenge a banyar-se a Badalona. Quant de temps havia passat! I alguna cosa més que temps: uns desigs, unes alegries, unes satisfaccions que s’havien anat perdent sota l’envestida contínua, implacable, de les hores.
—Jo crec, senyor Joaquim, que el metge tenia raó. En el fons hem tingut una sort immensa, n’hem sortit com de miracle.
És curiós que gairebé no escolti la resposta del senyor Joaquim. S’imagina que per força han d’estar d’acord: tot és tan evident!
—Quina sort hem tingut!…
«Si aquest home segueix tan content —pensa en Joaquim Civit— arribarà un moment que no podré resistir-ho».
Perquè en Joaquim Civit ha descobert, precisament, que aquest home no té cap motiu per a estar realment content. Si aquest home pogués estar content de debò, ell, ara, estaria tan tranquil com vuit dies abans.
I mentre el sent parlar, i el veu menjar, ell parla en total confusió. S’adona que les seves preocupacions i els seus escrúpols semblen créixer en el buit, alimentant-se només d’ell mateix, devorant-lo, sense que en Jordana en tingui ni tan sols consciència.
Aleshores, a Barcelona, i ha de ser ell, ell sol, el qui decideixi que és necessari fer tot el que es pugui per acostar els homes, per imposar la idea de la igualtat essencial, per reivindicar una millora, no estrictament econòmica, dels seus empleats?
Quan, a l’hora del cafè, fa dur dos conyacs, el senyor Joaquim fa rodar la petita copa entre els dits i diu, lentament:
—Jordana… Hem de resoldre un assumpte.
A en Pere li tremola la mà sobre la taula, com si volgués arrencar el vol a protegir la indefensió dels ulls o de la boca, però no gosés a la fi.
—Jordana… Què li sembla dues mil cinc-centes al mes?
En Jordana el mira, ara, agafa la copa i beu.
El senyor Joaquim arrossega la cadira endarrera i s’alça.
Voldria saber què pensa en Pere Jordana —que ha mig pronunciat una paraula inaudible, segurament «gràcies». Voldria saber si només reacciona amb agraïment.
«Maria, pensa en Pere, Maria, és cert! El que esperàvem, el que necessitàvem. Aquesta era, realment, l’ocasió, ho has encertat. L’ocasió no ha arribat massa tard per a nosaltres. Un altre fill, i els bistecs que fan falta, i els estudis del nen, i els mitjons de niló».
El senyor Joaquim el veu posar-se l’abric amb el gest de qui es protegeix, de qui, en certa manera, decideix desinteressar-se de tot el que el volta perquè li basta alguna cosa pròpia.
¿Com pot ser que el diner sigui tan important que li basti, que la solució pugui ser tan fàcil, grotesca, desproporcionada?
En Joaquim Civit està pensant en tots els altres empleats. Aquestes dues mil cinc-centes que en Jordana rep com un pur agraïment, ell no les dóna per agraïment, només. És una decisió que ha pres sabent perfectament que obliga a incomptables futures decisions.
¿Per què en Jordana deslliga la seva situació de la situació dels altres Jordanes?
Quan en Pere Jordana li obre la porta de l’auto, en Joaquim Civit pensa que potser no tot en ell és egoisme, sinó ignorància.
De tota manera, s’enfonsa en el seient amb una profunda fatiga —alguna cosa li costa de pair.