XVIII

El senyor Alsina, l’apoderat, s’ha trobat pel corredor l’Ignasi, el mosso, que sembla venir del wàter. No podrà entendre mai què els passa, a aquesta gent, que han d’anar al wàter cada hora. Ell no ha usat la instal·lació del despatx ja fa potser un any, potser dos… Ell no oblida mai d’evacuar el ventre cada matí, així que es lleva, mentre s’escalfa l’aigua de la dutxa.

Però ja es veu que aquesta gent són de mena desordenada. El cabell d’aquest Ignasi no ha estat mai subjecte a cap norma, i és negre com el pecat.

Quan l’Ignasi s’esclafa contra la paret per deixar passar lliurement el senyor Alsina, i l’aire privilegiat que duu el senyor Alsina al seu voltant, l’apoderat recorda que aquest home viu un drama.

—Com està el seu nen?

L’Ignasi sembla, un moment, desenganxar-se de la paret, adquirir un cert volum.

—Pràcticament bé, senyor Alsina. La cloromicetina l’ha salvat, m’ho ha dit el metge.

—Apa, doncs…

L’Ignasi llisca ràpidament i. com fan els escarabats, vol passar desapercebut a base de córrer per l’angle del terra i la paret. I la mirada del senyor Alsina el segueix, efectivament, amb una intenció d’escombra.

Hauria estat una llàstima, pensa, que el nen d’aquest home s’hagués mort. I hauria mort, sens dubte, si l’Ignasi en comptes de treballar en aquella casa, on li havien concedit dues mil pessetes per cloromicetina…

Dubta si ha passat la nota a en Riera, el caixer. Torna al despatx: és allí, sobre la taula. Descomptar del sou total cent pessetes cada mes.

La claror que baixa de la claraboia es fa insuficient, i cal encendre la llum elèctrica. En el món són ara les dotze hores, migdia. Pels carrers, de tant en tant, un home que porta un paquet o arrossega un carretó alça els ulls al cel —i malgrat els núvols i la freda grisor és migdia, i participa una mica de la fugaç exultació del món.

L’enllustrador, assegut sobre la seva caixeta, mira passar les cames de les noies —aquest any els abrics es porten llargs. L’inspector de parada del tramvia ha tornat a encendre la fària— ara, precisament, que són les dotze, encara que no ho sàpiga. Un gos lladra des del balcó d’un tercer pis, perquè ha passat un camió sorollós —i penjat fraudulentament al darrera del camió un marrec amb una burilla als llavis, que mou les cames i canta Santa Marta, Santa Marta tiene tren…

Són les dotze del migdia a la ciutat i encara ho són més a l’altra banda de les muntanyes, enllà i enllà, on els fruits que pengen dels arbres, en aquesta hora, són plens de música com petites campanes, allà on cada cosa existeix en un aire lliure i uns gossos sense nom van per camins de pols florida…

Com que la claror que baixa de la claraboia és ara insuficient, cal encendre la llum elèctrica del despatx.

En Manelet mira les mans d’en Vila, i després els botons del seu jersei, i a poc a poc va aixecant els ulls —la corbata d’en Vila, la boca, el bigoti— fins a trobar la mirada de l’home que té al davant, a l’altra banda de la taula.

Sempre que s’equivoca la sang se li escalfa sobtadament, i sembla que li hagi d’explotar el pit estret. D’ençà que en Pere Jordana no hi és —d’ençà que ha estat substituït per en Vila— s’equivoca sovint. Res no justifica els seus errors d’ara, perquè davant d’en Vila fa exactament la mateixa feina que feia davant d’en Jordana.

Però té por. El petit Manelet, que aquest hivern creix molt, té por que en Jordana ja no tornarà a seure a l’altra banda d’aquesta taula. Imagina que la seva vida està estretament lligada a la d’en Pere, i que només podrà anar endavant al costat d’ell. Per això l’absència d’aquell home amic el té angoixat. Angoixa que, mentre és fora, mentre ell no pot allargar-li la mà, en Jordana no es transformi en una altra cosa distant i superior, irrecuperable. Una cosa que evolucioni sola mentre ell segueix creixent sol, i inútilment, i equivocant-se.

En Vila, que el mira amb un ull penetrant, ha endevinat que s’ha equivocat altra vegada. En Vila és més llest que en Pere Jordana —en Manelet està ja a una edat que aquestes coses es comencen a veure. I d’altra banda no es pot dir que el tracti malament, i fins i tot ni comenta els seus errors. Però la seva mirada i la seva veu tenen un so més dur, i és una duresa que no va dirigida especialment a en Manelet, sinó general, és com la mirada de l’home que està acostumat a veure morts.

«No és gaire llest —pensa en Vila, mirant el noi—; i desconfia d’ell mateix i de tot. És absurd que encara no sàpiga fer aquesta feina amb seguretat. Ben mirat, ¿per què havia de ser llest? És natural que sigui un xicot com els altres, i el que ha d’esperar és no tenir massa desgràcia; que no esposi malalt, que no s’hi posi ningú de la família, que no s’enamori massa aviat…».

No, no és el mateix aquest Vila que en Pere Jordana, pensa en Manelet. La mirada d’en Vila és franca, però sense pietat —perquè creu que tot el que el volta té uns límits indefugibles i una mort interna; què es pot esperar? En canvi en Jordana té una pupil·la enterbolida i desitja un noi com aquell intel·ligent, sensible, treballador, altíssim i meravellós noi que aquest hivern està creixent tant…— al capdavall per què?

El caixer espera que passin dos minuts després que la mà silenciosa del senyor Alsina, l’apoderat, li ha deixat sobre la taula la nota del descompte que ha de carregar cada mes a l’Ignasi.

Al cap de dos minuts enretira una mica la cadira, es treu amb parsimònia la petaca i diu a l’Antoní, l’auxiliar de Caixa:

—Suposo que l’Espia no tornarà abans de mitja hora. Cargolem-ne un.

Al senyor Alsina, l’apoderat, li diuen l’espia perquè camina sense fer soroll i es fica en tot i després comunica els seus descobriments a l’amo. També li diuen el Manco, i són ganes de molestar, perquè en realitat només li falta la punta d’un dit.

—Què hi ha d’això de l’augment de sous? —diu l’Antoni, passant-se la mà pels cabells.

—Molta xerrameca i prou. Escolta: ¿que no guanyes més, ja, del que puguin pujar? I doncs?

El caixer no pot pair que l’Antoni, l’auxiliar, vesteixi tan bé —no cal dir millor que ell. L’Antoni porta sempre unes camises de luxe, blanques, amb coll de llargues puntes, i es compra les sabates de l’últim model. Li és dolorós que això ho faci un home que seu en la taula del seu costat i està en realitat a les seves ordres— encara que molts diumenges se’n vagin junts a futbol.

L’Antoni és solter. Però això ho explica tot? L’Antoni té una mare i dos germans, i encara que aquests germans hagin fet sort i mantinguin la mare, ¿com és que ell no té cap obligació, ni tan sols el seny d’estalviar alguna cosa? Prou sap què guanya: mil dues-centes el mes. Fuma sempre ros i exhibeix una varietat de corbates que l’exaspera. Juraria que les mil dues-centes se les gasta, totes, en ell… i és l’auxiliar de Caixa.

No ho entén. Però, sigui com sigui, és imperdonable i s’ho pren com una ofensa personal. Li reconeix el dret a fer el que vulgui dels diners —cada u s’entén— menys passar-los per la cara de tothom. I cada vegada que el mira, i veu la corbata i la camisa i les sabates sent que li està refregant els diners pels nassos.

Hauria d’estar prohibit. Ell es compra una corbata per Reis i una altra per Sant Lluís. Hauria d’estar prohibit que els homes com l’Antoni poguessin ser auxiliars de Caixa —no s’hauria de permetre que un empleat més aviat modest es presentés com un lord.

Perquè al capdavall es produïa un fet lamentable: el senyor Alsina, l’apoderat, considerava que aquell Antoni, que anava més ben vestit que ell mateix i que ningú, era l’empleat més capacitat de tota la casa, i el que tenia un futur més brillant, i aquesta consideració es devia precisament al fet d’anar com un maniquí; el vici de malgastar impròpiament es prenia com una virtut de dignitat. I, en certa manera, l’Antoni era una acusació que s’aixecava contra tots ells: la prova que amb el sou n’hi havia suficient, no sols per a viure, sinó per a fer bonic…

El caixer aixafa la burilla contra el cendrer, i s’inclina altra vegada sobre els llibres. Mentre agafa l’antiquada estilogràfica de color verd amb què fa uns números finíssims, diu:

—¿I tu no et penses casar, Antoni?

L’Antoni riu.

—A què ve això, ara?

El caixer, en el fons, té ganes que l’Antoni es casi, a veure què passa; i pensa que en els calendaris de paret que la gerència escampa per tot el despatx hi havia d’haver, en comptes de les vistes de Suïssa o les reproduccions del Museu del Prado, perquè tot quedés ben clar, uns dibuixos amb el preu dels ous i les patates, i l’oli, i el gas.

El dia té cinc minuts que passen extraordinàriament a poc a poc. Són els cinc minuts anteriors a la una.

Tothom procura, no se sap per què, fer menys soroll. Com si el soroll de cada u pogués destorbar ara la preciosa feina del temps, que cal no interrompre.

A la fi el timbre sona bruscament, i es diria que ha sonat quan el desig general s’ha fet ja irresistible. Comencen les corredisses —les corredisses que no pararan fins que, dues hores més tard, aquests homes tornin precipitadament a seure aquí, en aquestes mateixes taules. Aquests homes només aquí troben la pau— aquí on renuncien a la feixuga càrrega de ser homes, on es comporten com unes màquines útils, i encara que tècnicament antiquades, insuperablement econòmiques.

L’Esteve i l’Isidre surten plegats i corren a la parada del 58 que els durà a les Corts.

—Ja saps que en Jordana arriba aquest vespre?

—¿Sí?

Si. La Lluïsa m’ha dit que li havien donat el telegrama per telèfon.

—I què deia?

—No res, que arribaven.

—I no se sap què punyeta ha passat?

—Em penso que no ho sap ni el Manco.

—Deu estar negre.

—Qui?

—El Manco. Tu diràs, ell sempre ho sap tot.

—T’adverteixo que això d’estar cinc dies sense notícies d’ells no s’entén.

—No és propi del senyor Joaquim.

—Si això dura una mica més, aquí se n’arma una de grossa.

—Home, vols dir?

—Tu mateix. No t’has adonat que el Manco cada dia s’ha posat més nerviós? Tanta importància que es dóna i al capdavall…

—I el senyor Maurici…

—Vaja un altre.

—El senyor Joaquim és l’únic que val, deixa’t d’històries.

—Doncs alguna n’ha passat.

—En Jordana ens ho explicarà.

—Puja.

El 58 ha passat d’hora. Si ara els llums del tràfic es posen bé, encara tindrà temps de menjar-se la mandarina assegut a taula.

—Mira, jo sempre he cregut que moltes de les coses que passen…

—Quines?

—Això d’escatimar els lots de Nadal, i descomptar els vales de seguida i… vaja, ja saps què vull dir. En Mascaró mateix: tu no hi eres i no ho saps, però en Mascaró durant la guerra va ser el cap del Comitè, sí, d’això, del Comitè, i saps què va dir-li al vell senyor Joaquim, m’entens?, al que ja és mort? Va dir-li: «Vostè segueix sent l’amo, sap?, aquí no ha passat res», tal com sona.

—Pasen adelante, por favor, que hay sitio pa medio mundo.

—Escolta, que ja està bé, eh?, que no tothom va fer igual.

—En Mascaró és un bonifaci…

—Bueno, doncs, el setembre passat en Mascaró li diu al Manco: «Dijous farà vint-i-cinc anys que treballo a la casa», vint-i-cinc, te n’adones?

—Doncs està mòlt envellit…

—Sí. Però escolta: saps què me li contesta el Manco?

—Què?

—Me N diu: «Com passa el temps, Déu meu!». Així mateix. «Com passa el temps!». I ale, a fer punyetes!

—És un bèstia.

—Què et sembla?

—I bé deu saber que en Mascaró…

—Home, tu diràs! I aquí volia anar a parar: m’hi jugo el coll que el senyor Joaquim de tot això no en sap res. És natural que no hi pensi, si en Mascaró ha fet o no els vint-i-cinc anys a la casa.

—Té tantes coses al cap, el senyor Joaquim…

—Tu diràs. Per això et deia que, si ell estigués informat de com va tot… les coses anirien d’una altra manera. Pots pujar-hi de peus.