VI

Ha pujat a l’autobús.

N’havien passat quatre, quatre autobusos que s’havien menjat la cua a petites queixalades, perquè anaven molt plens.

Ja era a dalt amb el seu farcell i no acabava de decidir-se a pujar escala amunt, per si algun passatger, per casualitat, volia cedir-li el lloc.

—«Aquí no puede estar» —cridà el cobrador, donant el senyal d’arrencar.

Un vell s’alçà.

—Jo baixo a la parada vinent —aclarí, com excusant-se davant de tots, perquè no trobessin ridícula la seva atenció.

—«Siéntese, pues, mujer» —dictaminà el cobrador amb familiaritat rural. N’hi havia alguns milers com ell, que havien viscut quaranta anys sense haver vist mai un tren, perduts en qualsevol racó d’Andalusia, i que ara —després de tres dies de viatge, instal·lats en una barraca prop del cementiri vell, sense llum, sense aigua, sense llit— havien trobat miraculosament un lloc fix a la gran ciutat; formaven part del seu ritme, molts havien arribat a creure que el produïen precisament ells: tenien per a tothom (com per a aquesta dona del farcell) ara un gest autoritari, ara una condescendència benèvola. Si és cert que hi ha els nous rics, aquest tipus d’home —aquest cobrador d’ara, aquest escombriaire, aquest cambrer, aquest manobre—, després de quaranta anys mortalment obscurs és, certament, un nou viu.

La Maria, la dona d’en Pere Jordana, deixa el farcell ple de camises sobre la seva falda i hi creua els braços al damunt. L’autobús belluga i salta frenètic, però ella resta, malgrat els salts, inexplicablement immòbil, amb aquesta tendència a l’actitud estatuària que dóna dignitat —una dignitat entre tràgica i còmica— a la misèria.

Ha fet a mans trenta camises.

«Ara que en Pere és fora puc treballar més». Pensa en la taula del menjador, tota plena de camises desplegades. Ara s’hi poden passar tot el dia, que en Pere no ho descobrirà. «Si triga deu dies a venir, podré enllestir cent vuitanta camises».

Porta el mocador de fer farcells a fa mà, doblegat fins a una mida inversemblant i dins del mocador el minúscul portamonedes amb un bitllet de cinc duros.

Mentre espera que torni a passar l’autobús, s’arriba a mirar l’aparador d’una botiga d’articles de pell.

Hi ha un munt de coses luxoses que mai no sabrà què són i per a què serveixen. Petits estoigs, fundes minúscules per a objectes misteriosos i accessoris d’impossible identificació. Són com la moneda usada en un altre món.

Hi ha, però, una cartera de mà enorme, lluent, color de mantega. Li agradaria tocar-la amb els seus dits, intentar d’enfonsar-los en la superfície que s’endevina compacta i suau alhora.

Si quan torna en Pere necessita una cartera, vindrà a comprar-li aquesta. Ella confia que, algun dia, en Pere necessitarà una cartera de mà.

L’autobús, oportú, tomba la cantonada i deixa pendent aquest problema.

Dins dels autobusos que, al vespre, tornen la gent a casa seva, dins d’aquests autobusos tan sorollosos per fora i tan silenciosos per dins, que travessen les grans i il·luminades avingudes com animals espantats, perquè duen encara als flancs les ombres de les barriades, dins d’aquests autobusos viatja la resignació.

Les puntes dels colls de les camises estan marcides, hi ha una arruga profunda i estàtica enmig de cada front, una arruga antiga, cicatritzada, per on no flueix cap mena de sang; per aquesta arruga obscura és per on flueix la resignació.

Ha crescut la barba dels homes, es tomben cap al palmell de la mà les puntes dels dits. Els homes… que es miren amb ulls inexpressius, i ningú no sap si el que té al davant és realment un altre home o ell mateix. Hi ha pols —a l’estiu— o fang —a l’hivern— als costats de les sabates i en els baixos dels pantalons. Porten entre els llavis o entre els dits una mica de cigarret, com un símbol de la mica de dia que els queda. Les dones tenen el cap tort i les mans sobre el ventre, com si intentessin evitar que els fugi del força de vida.

Un vell que vol baixar es tapa amb la bufanda fins als ulls. Duu a la mà una fiambrera embolicada en un tovalló blau i blanc, i els pantalons mal cordats.

El policia no s’asseu. Es queda prop de la porta, agafat a la barra. Es treu la gorra, es rasca un instant els cabells negríssims. La guerrera té el gris més clar, menjat pel sol. Badalla. El cobrador li diu «hola», perquè el troba cada dia. El cobrador porta un ideal sobre l’orella, i de tant en tant pica les barres metàl·liques i fa clinc, clinc, i sembla que sigui l’últim recurs, l’últim sistema perquè al soroll d’aquella mena de música segueixi movent-se fins al final d’aquell ós immens, l’autobús de la resignació.

En Maurici Danès decideix que es vendrà el Panhard o llogarà, com el seu soci Joaquim, un xofer. Ha lluitat durant dos-cents metres amb aquell terrible autobús i té els nervis desfets. Un xofer és la solució ideal.

Engega la ràdio. Una cosa alegre:

¿Quantes peces —s’admira— deu haver venut ja en Joaquim per terres d’Aragó i de Navarra?

Quan tornin ha de parlar amb en Joaquim: vol convèncer-lo que li deixi en Jordana. Si ha resultat ser un bon xofer se’l quedaria.

Oh, ma petite folie!

Aquesta cançó, l’ha sentida abans en algun lloc. Potser a la mateixa casa d’en Toni.

Ara li preguntarà si se’n recorda.

Abans no seguin a la taula del bridge, perquè llavors no hi ha res a fer.

El nen, assegut a la taula del menjador, s’ha adormit amb el cap sobre els braços. La bombeta fa la seva llum pàl·lida, com si dormís també.

La Maria, que ha entrat al pis amb la seva clau, l’ha trobat així. S’atura un instant al llindar de ta porta per contemplar el seu fill.

Té un cabell ros. Cada tarda arriba despentinat després d’empaitar-se amb els companys en sortir d’estudi. Els primers dies, en Pere, el seu pare, el renyava i el cridava a l’ordre, però ella no havia entès mai per què era millor anar pentinat que despentinat. Un dia en Pere devia pensar-hi i segur que tampoc no ho va entendre, perquè deixà d’amoïnar el noi.

Dormia. Era bonic veure’l dormir. Al costat del colze punxegut hi havia un quadern escolar, més enllà uns cromos i un tebeo que algú fi havia deixat a l’escola. Per llegir el tebeo havia enretirat i amuntegat en un racó de la taula totes les camises que la seva mare havia de guarnir de botons.

La dona somrigué.

I seguia mirant-lo.

I era trist que aquell nen s’estigués sol.

Imaginà que al mig de la taula hi havia un mirall i que a l’altra banda hi apareixia un altre noi —un altre noi que, per una llei Inexplicable, era igual i al mateix temps era una noia.

Li semblà que algú —en Pere— pujava l’escala i que anava a trucar a la porta del pis. Escoltà: del pati venia una veu de ràdio:

Oh, ma petite folie!

—Bona nit, Toni.

—Hola, Marta.

Es donen la mà sota el llum venecià del hall.

—I en Maurici?

En Maurici s’ha aturat al jardí mirant-se, sense aproximar-se massa, el gos negre dels Julià.

—No ho entenc. No se l’havia mirat mai, el Barbut. Surten al jardí. Corre un aire fresc i una olor de llessamí. —T’interessa, avui?

En Maurici, de sobte, es gira d’esquena al gos i entra a la casa, del braç d’en Toni.

—L’altre dia me’n van oferir un. No el voldré, naturalment, però m’ha semblat que havia de mirar-me un gos una mica de prop, perquè no en tinc ni idea.

—Et puc deixar un llibre.

S’aturen, perquè passi primer al living la dona d’en Maurici.

—After you —diu en Toni. Somriu i ensenya unes dents perfectes.

Quina pau més sòlida, quina invencible tranquil·litat hi ha en el hall d’aquesta casa! Sonen unes hores de cristall en un rellotge de pesos construït a París.

—Hola, Marta.

—Hola, Maurici.

—Hola.

La Isabel Julià posa una copa a les mans d’en Maurici.

Algú que llegia el diari s’aixeca de la seva butaca, obre els braços i els dóna la benvinguda.

—Sensacional, Maurici, sensacional. Hoad ha arribat a la final. Sis quatre, sis u, sis tres sobre Seixas.

La calefacció va molt alta. Sobre la radiogramola es marceixen les roses collides una hora abans al jardí. Tres homes comproven ara al diari la sensacional victòria de Hoad. L’instint de la pròpia condició social els obliga a interessar-se pel tennis. Pronuncien Wimbeldon.

—Però seieu —diu Isabel Julià. Té als dits les últimes fotografies de Puigcerdà.

Al hall, el rellotge repeteix l’hora. Es diria que sempre està repetint la mateixa hora.

Arriba un moment que la Maria Jordana agafa el seu fill i el porta a pes de braços al llit. Pesa. Cada dia pesa més, és bo que les coses pròpies pesin. L’esforç intensifica l’amor.

El nen té la boca entreoberta. El metge diu que li hauran de treure les amígdales, les glàndules. Que en una altra època ja les hi haurien tretes, però que ara s’hi miren més. Que si hi són, per alguna cosa hi són.

La Maria Jordana contempla el fill estirat sobre el llit. Té la barra rosegada com el seu pare. Llavors comença a descordar-li les sabates, I després els pantalons. El noi es passa els punys pels ulls i per les galtes, sense acabar de despertar-se. Diu: «Quina hora és?». Ella l’asseu al llit per treure-lila camisa: «L’hora d’anar a dormir». En Peret sempre vol saber l’hora i sempre II sap greu d’adormir-se tan aviat. Voldria no tenir mai son. Algun dia, de tant en tant, quan té febre a la nit, sent les màgiques campanades del rellotge del menjador, i hi ha en l’obscuritat, en aquella hora, un món de volums i sorolls, i de flaires diferents.

La Maria Jordana e) deixa dormint. A la pica del lavabo renta els mitjons, perquè l’endemà en Peret se’ls ha de tornar a posar. Surt al balcó i els penja. L’aire que passa li fa sentir més freda l’aigua que encara li ha quedat a les mans.

—Maria!

La Ramona la crida, del pis de dalt.

—Maria!

La Ramona, vista des del pis de sota, és només un cap guillotinat per la barana del balcó, un cap que no se sap per quina raó no acaba de caure al carrer.

—Has pagat el gas?

—Si.

—L’han apujat o què? M’ha costat divuit pessetes més que el mes passat.

—A mi també, gairebé cinc duros, però el nen m’ha tingut la grip i m’he passat tot el dia amb el gas encès.

Parla sense mirar enlaire, perquè li faria mal tot.

—Jo li he preguntat, al qui ha vingut, si és que havien apujat el gas, i m’ha dit que no, que li semblava que no, quede totes maneres ell no hl tenia res a veure.

—Sembla que no sigui gent com nosaltres pel fet de dur una gorra. Qualsevol diria que no tenen gas a casa seva.

—Potser ells no el paguen.

—Ja pot ser.

La Maria Jordana para l’orella un moment. Al pis hi ha un silenci absolut. El nen dorm.

—Encara és fora, en Pere?

—Sí.

Hi ha una pausa. Se sent el soroll d’un tramvia, a la Ronda. La Maria Jordana sap perfectament què pensa la Ramona del tercer. La Ramona té enveja.

—A veure què et portarà —diu, perquè està segura que no li portarà res.

—Mentre tot vagi bé… —contraataca la Jordana.

Què vol dir «anar bé»? Què és el que ha d’anar bé? ¿Per què se’ls ha ficat al cap que d’aquest viatge n’ha de sortir alguna cosa, alguna cosa bona?

—Hola, Maria.

El marit de la Ramona ha sortit al balcó. La Maria aixeca els ulls. El cap de l’home surt també de la barana, però més que el de la Ramona: el coll i un tros de pit, com una estàtua.

En aquell moment la Maria Jordana voldria retirar-se. Troba que és cruel que aquell home s’estigui al balcó amb els braços creuats sobre la barana, que els del tercer no sàpiguen esperar altra cosa que l’hora d’anar a dormir. Que tinguin el cap tort, perquè una profunda tristesa és com una falç al voltant del coll.

Llavors, però, el marit mou un braç i el posa sobre l’espatlla de la seva dona.

I la Maria Jordana se sent, de sobte, terriblement sola.

En Maurici Danès punxa una mica de gruyère —prefereix el brie—, l’olora meticulosament, el torna a deixar al plat, pren una llenca de pernil dolç, embolica el formatge amb el pernil enrotllat i s’ho fica a la boca tot alhora.

—Quin dia vas a Roma, Toni?

En Toni, que havia estat parlant d’arquitectura, i deia que els suecs eren uns mestres, i que els finlandesos serien encara millors si no fossin tan glacials (una paraula que aplicava sovint i deixava sempre la gent una mica admirada),sembla empal·lidir, mentre mou nerviosament els peus.

—He hagut de deixar-ho per a més endavant. M’ha sortit un entrebanc.

Abandona el seu vas sobre la tauleta. Inclina el cos cap a en Maurici i abaixa un punt la veu.

—Tu saps que tinc un taller de gravat?

Sí, ho sap. En Maurici li sap cinc o sis coses d’aquest tipus, negocis i negociets que farien riure un altre que no tingués, com ell, la immensa fàbrica de maquinària tèxtil. Que ell s’hagués entossudit a mantenir una llibreria, una botiga de flors, un talleret de gravat i no se sap què més, feia gràcia.

—No es pot tenir segons quina mena de personal, Maurici. A la fàbrica no he tingut mai cap conflicte. És més, em consta que no n’hi pot haver cap. Tinc cent divuit obrers. Jo sóc l’amo, ells són els obrers, és perfectament clar. Els comptables, l’apoderat, l’enginyer, tota aquesta gent, s’estan també al seu lloc. Jo els tracto ben poc, fa veritat.

En Maurici ho creia. Sempre havia pensat que en Toni era un aventurer del negoci —per això el seu tracte li era més agradable que el dels altres. Cada dia volia començar una cosa nova, I deixava que la fàbrica de maquinària marxés sola— no era prou imprudent per a plegar-la.

—Jo els tracto poc, i tot va bé. En canvi, el taller de gravat, l’he muntat d’una manera totalment oposada. Jo he tingut la mania del gravat tota la vida. Un simple amateur, si vols, però he arribat a fer uns cursets a Lió i a Roma. Fa tres anys vaig decidir explotar un determinat procediment de gravat, vaig buscar gent. El més llest, el qui ho porta, es diu Costa, procedia d’una impremta.

Es serveix una mica de ginebra, i tira al vas un cubet de gel. El gel va rodant i topant amb el vidre, fa un sorollet mofeta.

—Bé. Fa un mes el meu procediment ha aconseguit el màxim de la seva eficàcia. Vaig venir de Roma amb l’últim treball que em faltava a la cartera. Bé. Després d’haver ensenyat durant tres anys a en Costa no tan sols l’ofici, sinó el meu sistema, el malparit espera que jo torni de Roma i que li expliqui l’última lliçó per dir-me una cosa així: «Si noem dóna dues mil peles més el planto demà. I li adverteixo: tinc llogat un local més amunt, i m’emporto tres dels seus gravadors, i li prendré els clients».

En Maurici agafa una segona llenca de pernil i hl embolica un altre tros de formatge. No sap per què, però li sap greu que li expliquin aquesta història. Però en Toni no pot aturar-se:

—Ja entens que això de les dues mil pessetes és un simulacre de dignitat que fa fàstic, un pretext que ni ell no té Interès a sostenir.

—Quant guanyava? —preguntà en Maurici.

—Quatre mil pessetes.

Segueix no agradant-li la història.

—I realment ha llogat un local i m’ha convençut la gent. I treballarà bé, és un bon gravador. —Els llavis li tremolen—. Vols saber la quantitat de diners que hi he perdut?

Però no són els diners perduts el que fa que els llavis II tremolin. En Maurici sap que ha d’incorporar-se al problema, perquè l’altre demana pietat. I és per això que pregunta:

—I què penses fer?

—Ja ho he fet: plegar. Els ho he dit a tots: a fer punyetes.

Isabel Julià s’acosta com un remolí I s’asseu al seu costat en el sofà.

—Ja has vist les fotos de Puigcerdà, Toni?

—No.

En Toni les passa lentament i les examina amb el cap una mica tort.

—Bones fotos, eh? Una Retina?

—Sí. Mira aquests núvols. Però… no beveu res. ¿Voleu més gel? Aquest és el «Sam», el gos dels Cardellach. El reflex de les ulleres… Magnífica, eh?

—Isabel!

Ella se’n va. El servei espera instruccions.

En Toni deixa les fotografies sobre el sofà i diu a en Maurici:

—I et prometo que quan els he dit «a fer punyetes» s’han quedat parats. M’he convençut que no es poden tenir negocis petits. —I, com si ho relacionés d’alguna manera, pregunta—: Quines notícies hi ha d’en Joaquim?

—Jo no en tinc cap.

Gira el cap 1 per damunt de la butaca crida:

—Lluïsa! Hi ha notícies d’en Joaquim?

Estan jugant al pòquer. Quatre cigarrets tacats de vermell cremen sols en els quatre petits cendrers daurats de la taula verda. Ella, la dona d’en Joaquim Civit, contesta amb una ganyota perquè el fum li fa plorar un ull.

—No en sé res. I tu?

—Ni paraula.

En Toni es mira el fons del vas —el gel, gairebé desfet, fa vibrar encara, mentre roda, el vidre— i es jura que quan s’acabi de fondre el gel deixarà de pensar per sempre en la porqueria del gravat.

Ara el carilló del hall distribueix per tots els racons la irresistible hora del somriure i crida tothom a l’ordre del ballet.

Els del tercer han dit «bona nit» i s’han ficat a dins. La Maria Jordana ha quedat uns moments al balcó. Arriba el soroll del bar de més amunt, que sembla molt més pròxim en la nit. És un soroll sempre igual i sempre diferent, com una olla que bufi.

Es distreu sense adonar-se’n. No pensa en res.

I això no obstant, el cervell li treballa i s’alegra i s’entristeix, i espera i tem, treballant sobre mil sensacions i idees que no són ara presents en la seva consciència.

Escolta i mira el bar, i és com si s’escoltés i es mirés la seva pròpia vida —sempre diferent però sempre igual.

Quan anava a entrar ha sentit un xiulet.

—Maria!

La Ramona, altra vegada.

—Maria!

Parla amb una veu baixíssima, de conspiració.

—No te’n podia parlar abans, perquè hi havia en Tomàs. Espero que trigarà una mica a adonar-se que sóc aquí.

—Què passa?

—Maria! —És com una invocació. Sempre crida la gent com demanant auxili—. S’ha quedat sense feina.

—En Tomàs?

—Sí. L’han tret, els han tret a tots.

Immediatament pensa en en Pere. Voldria veure què fa en Pere, ara. Voldria assegurar-se que tot marxa bé, que està al costat de l’amo. Altra vegada l’absència l’alegra i —no pot evitar-ho— l’angunia. Sap que ha d’estar contenta, però se sent sola.

—No sap què fer, Maria. Ai, Déu meu!

Si hagués entrat un minut abans, pensa la Maria, ara no passaria això. Però hi és, i ha de dir:

—I com ha anat?

—I ara em diràs —segueix la Ramona— com ens ho manegarem amb la canalla, i qui ens pot assegurar… Tu saps, Maria, que en Tomàs ha estat malalt. Jo li he de donar bistecs, i…

Ara entrarà en una mena de caos que li és habitual. Pensa deu o vint coses alhora, i no n’acaba de concretar cap. La Maria, però, se la sap de memòria. I coneix perfectament aquell tercer pis —les dues rajoles que falten al rebedor, el paper blau-morat, al davant l’habitació de la vella, decrèpita, com està destinada a ser-ho la Ramona el dia de demà; la vella que no té altra mania que perseguir els escarabats—; i sobretot coneix l’aire del pis, I li sembla que de tot el que passa aquella família en té la culpa l’aire humit, un aire que s’hauria de treure a paletades.

I la petita Tereseta, que té el cabell ros i uns braços prims i blancs com lliris. Ella s’estima aquella fràgil criatura que —no sap per què n’està tan segura— els del tercer no es mereixen.

—I ara imagina’t, Maria: la mare, que ens costa més diners que… vaja, i que de cop i volta et trobis sense res… En Tomàs té un disgust que no sé…

—I com ha anat?

En el silenci de la nit, el bar amb el seu soroll queda de sobte extraordinàriament llunyà. La Maria Jordana sent només la veu que davalla sobre el seu cap.

—N’hi havia uns que volien deixar la casa per anar a treballar en un altre lloc. T’adverteixo que no ho sé gaire bé. I l’amo els ha trets a tots. Es veu que ha agafat com un atac, i ha plegat el taller.

La veu calla i, de seguida, segueix, més conspiradora encara:

—Maria! Jo penso… Si en Pere pogués ajudar-nos… Quan torni del viatge potser podria trobar una feina, i en Tomàs…

—Què és en Tomàs?

—Coneix el gravat, però si fos necessari, ja comprens, qualsevol cosa…

La petita Tereseta, de braços com lliris, deu dormir ara amb la boca oberta… Voldria proposar: «En Pere t’ajudarà situ em dónes la nena».

Quan en Pere torni del viatge passaran moltes coses. Sent, de sobte, la fredor del ferro del balcó sobre el ventre, i s’enretira un pèl.

—Que no hem de dormir? —inquireix una veu grossa.

En Tomàs ha sortit al balcó. Ella no gosa aixecar el cap.

El vent no gosa regirar res en aquesta barriada. S’ha amagat covardament.

La nit no gosa matar-ho tot. Deixa que tots els dolors, que totes les injustícies, que totes les inseguretats, que tots els dubtes, durin sempre fins l’endemà.

El temps passa com una febre lenta.