XVI

En sortir del metro s’apuja el coll de l’abric, i si no fos que els carrers són tan foscos es notaria que la gira del collés d’un color més clar —el color original de l’abric.

Trenca tres o quatre cantonades, ràpidament. Hi ha trossos de vorera per empedrar: un instint natural o una llarga pràctica l’ajuda a no aventurar el peu sense risc. Accelera el ritme dels passos a la pujada i acaba tombant a l’esquerra. Cinc cases més enllà, el cafè.

Un dels portals que s’obren al seu pas abans d’entrar al cafè és el de casa seva. No s’atura, ni tan sols alenteix el caminar. Hi dóna una ullada: al fons, en el pati comú ales tres cases, una bombeta dèbil que dóna fe de l’ombra que la volta i el reflex quadrangular, en el terra, d’alguna finestra invisible.

Empeny la porta del cafè.

—Hola, Tomàs.

—Hola.

La seva taula és al fons. El Manobre I el Mosso ja l’esperen, són els qui cada dia acaben ta feina abans. Falta el Manyà i, si ve, el Manobre Vell.

Fins que s’asseu en aquesta taula i diu «Ai, c…, en Tomàs no se sent totalment alliberat del despatx, de la presència —visible o invisible, és igual— del senyor Alsina, l’apoderat, i del seu desinterès per tot el que pugui passar al seu voltant. Ara, que en Manolo del cafè li porta el carajillo i desplega sobre la taula de marbre el drap verd, en Tomàs té ganes de respirar profundament i parlar en veu alta».

Les cartes cauen sobre la taula com fulls de calendari, com símbol dels minuts que entretindran ara a la punta dels dits —d’aquests minuts lliures que es passaran de l’un a l’altre per gaudir-ne tots.

Tothom, ben mirat, parla un punt massa alt en aquest cafè de barri. Tothom, a les vuit del vespre, sent la necessitat d’acreditar la seva existència. Inconscientment, estan —el Manobre, el Mosso, el Manyà— una mica meravellats que puguin realment existir fora de la feina. Més s’admirarien, encara, si poguessin recordar una cosa que ja han oblidat: que la seva existència és anterior a la feina —anterior i independent. Que és més propi de la seva condició humana ser un jugador de cartes, ociós i cridaner, que ser manobre, mosso o manyà de professió.

Quan en Tomàs es treu el vell abric —¿per què està tan calent aquest cafè que no té calefacció?— el Manobre li dóna la notícia.

—¿Saps en Salvador, que el mes que ve havia d’entrar a la Companyia de Tramvies? Doncs ha perdut una mà.

—Què dius!

—Ja ho sents. Triturada, entens?, una biga l’ha enganxat.

Treu les cartes sobreres i barreja, hàbilment.

—Sí que porteu bones notícies!

—Les que hi ha. I mira, que a aquest li han tocat els ceguets…

—Vaja!…

En aquest cafè les coses són com són, i es presenten, es diuen i es pensen sota una llum crua. És un cafè que està exactament al nivell del carrer, i per la porta n’entra i surt un corrent continu, una transfusió incessant.

—No esperem, ja vindran.

Faran unes quantes passades tots tres. És l’única taula on es juga, gairebé d’amagat, al pòquer, un joc massa distingit per l’aire gras del cafè. En Tomàs ha estat l’innovador, i potser per això ta gent del tuti i del canari se’l miren encara, de tant en tant, una mica de reüll.

—Doncs mira que jo també estic d’humor —diu en Tomàs, i recull les cinc cartes de sobre el drap verd—. L’apoderat del despatx és un tipus que, no sé per què, em té ficat el dit a l’ull.

—Quantes?

—Dues.

No res: doble parella. Però apujarà la posta, a veure què passa.

—Què t’ha fet? —pregunta el Manobre.

—Directament, res: el veig molt poc, per sort, i no es digna a dirigir-me la paraula…

—Escala de color.

—Fui de deus.

—Merda. —Aixeca una cella I empeny les cartes al centre de la taula—. Però es deu pensar que jo sóc més idiota que els altres o què sé jo. L’amo se n’ha anat al Nord, i s’ha endut un xofer. Ell ja en té, de xofer, comprens?, però l’ha deixat a la dona… A veure si hi haurà més sort, ara. I ha buscat un del despatx que sabés conduir. Ell sap que jo en sé, oi?, però no tinguis por que m’hagi cridat.

—Quantes?

—Tres.

—Però tu tens títol?

—No. Però els he dut el camió algun dia que s’havia de repartir amb urgència.

—Però sense títol, Tomàs…

Ell el mira durament:

—Bé servia per fer hores extraordinàries, eh? Podia conduir, no? Doblo! —i es regira en la cadira.

—No és el mateix, home.

—Tu no el coneixes. Em té mania, el fill de…

—Trio de Kas.

—Escala.

—Pòquer de jotes!

Recull les cartes i les monedes, agressiu.

—No t’ho dic que és un fill de… —com si la sort li hagués donat la raó.

Gira un moment el cap. Sobre vuit o deu taules de marbre hi ha vuit o deu draps verds, i sobre aquests draps verds uns homes mal afaitats de violència continguda volen obtenir del joc —que apliquen a un pla transcendent sense saber-ho— la justificació de les seves vides, dels seus fracassos, de les seves dificultats.

—No podien pas anar-hi tots, havia de triar algú.

—Tot això està molt bé, i hi ha anat un xicot de qui no tinc res a dir…

—I doncs?

—Escolta —s’inclina endavant, i després de servir les cartes segueix amb la cara a un pam del Manobre—. Vull dir que necessito ser jo, jo, està entès? Deixa’t de si només potser un i tot aquest cuento. No m’interessa saber-ho, no tinc per què saber-ho. Només sé que jo no he estat triat, i que segurament no ho seré mai.

—Quantes?

—Cap.

—Rec…! Totes et ponen!

Els d’una taula s’han posat a cridar. Dos dels jugadors s’han aixecat i piquen amb el puny sobre la taula. Algú fa sssst, sense massa autoritat. Tothom comprèn que ha de ser permès cridar —que mentre es crida es respira i es viu.

Al capdavall algú els esbronca:

—Va, calleu, que perdreu la gana!

I riuen. És un riure una mica nerviós, perquè saben que tenen la sort de poder estar ara en el cafè, mentre alguns companys no sortiran del treball fins a les nou, o les deu, o les onze. I troben graciós això de «calleu, que perdreu la gana», i es tiren l’últim glop de cafè dins del vas d’aigua, perquè la cosa allargui més.

S’obre la porta del cafè i entra un aire glaçat.

Una dona abrigada amb dos jerseis, que calça unes sabatilles amb pèl de conill i duu un gran portamonedes, ofereix uns dècims de la rifa.

—Mahana sale —diu.

I és curiós: una mica de l’aire glaçat de fora va acompanyant aquesta dona. És un aire enganxat als bitllets de la rifa, que els homes procuren no mirar, no veure, sobre tot els números.

És una presència incòmoda, i quan la porta es tanca, finalment, darrera la dona, s’hi torna a estar bé, al cafè del barri, i els homes aixequen altra vegada les veus que havien abaixat sense adonar-se’n i no tarden a recuperar la sensació que aquell és l’únic món possible —l’únic món desitjable.

—Quantes?

—Una.

Un nou. Exactament el que volia: un nou.

Entra el Manyà. Porta una caçadora gruixudíssima que arreplegà durant la guerra i que té l’aspecte de durar per sempre més.

S’asseu en silenci. No dirà res fins que hagin acabat la jugada. Llavors, assenyalant el diari, que porta plegat en una butxaca interior, diu:

—Sembla que volen fer una llei nova per això dels lloguers i dels rellogats i tota la pesca.

—I què passarà?

—No se sap, encara. Discuteixen un projecte, i tot això sempre és cançoner.

—Quantes?

—Tres.

—Ja podem tremolar. No en sortirà res de bo.

—Volen aclarir el cas dels rellogats segons un tant per cent… ja t’ho dic, no és clar.

—Valdria més que no ho toquessin.

—Pòquer de deus.

—Doble parella.

—Pòquer d’asos.

—Ja veig que en Gabriel i jo ens tornarem a barallar.

—En Gabriel?

—Sí, home, els que viuen amb nosaltres.

El Manyà fa un senyal a en Manolo del cafè, perquè li porti, com sempre, un vermut de la casa.

—Ah, escolta, sabeu el fill del Manobre Vell? Doncs el jutjat ha anat a casa seva.

—Quina n’ha feta?

—No ha pogut pagar les lletres de la ràdio, no sé quantes pessetes cada mes. Però escolta, el jutjat en pes, saps? Secretari, agutzil, tots. I vinga escriure, una acta se’n diu, que si no pagava i que si l’embarg i… —i per què la volia, una ràdio!…

—Quantes?

—Dues.

—I per què no l’havia de voler?…

S’obre la porta i entra un altre glop d’aire fred —i aquesta transfusió constant entre el carrer i la taverna fa que aquests homes no aconsegueixin ni aquí dins submergir-se en un món privilegiat i amable, en un món de llum rosa i blava, sota el nivell de la vida.

I d’altra banda, si ara els arrenquessin de l’imperi d’aquesta llum crua i blanca, que dóna a cada pensament, a cada dolor, a cada veritat, el seu perfil autèntic i familiar, tampoc no sabrien viure. Caldria que algun home abnegadíssim, algun Estat molt savi o alguna nova religió els preparés profundament.

—Pòquer de reis.

L’únic mecanisme d’evasió que tenen a les mans és el joc. No arriba a ser un món. És una pura activitat, sense contingut, sense valoració possible —per això no els fa mal, els és agradable i sa com respirar amb els ulls clucs sota un cel ample.

I de sobte:

—Pare!

El fill d’en Tomàs, des de la porta del cafè.

—La mare diu que si no vols pujar a sopar o què.