I

L’auxiliar de comptable s’estava assegut darrera la seva taula. Tenia el cap inclinat endavant, amb aquella calba d’un color groc que feia angúnia. L’auxiliar de comptable semblava un gira-sol pansit en fer-se fosc.

Tenia, a més a més, la virtut d’ignorar els sorolls i els moviments que es produïen al despatx. Si algú ensopegava en una cadira, si algú esternudava —i tothom esternudava en aquell soterrani humit, perquè era l’únic sistema de treure altra vegada a fora una mica de l’aigua que penetrava a cada respiració—, l’auxiliar de comptable seguia ennuvolat per la seva devoció a la feina. Vivia a la seva taula com Crusoe a l’illa deserta. Al voltant, res.

Arribava, però, un moment que l’auxiliar de comptable entrava en contacte amb el món exterior. Això es produïa quan sonava l’hora de la set irresistible.

La set irresistible es presentava a la una menys deu minuts al migdia, i a les set menys deu minuts, al vespre. Llavors la desfilada dels nois per davant de la seva taula li feia aixecar els ulls. Passava en Miquel, de Vendes, i l’Artemi, d’Estadística, i en Joan, de Facturació, i l’altre Joan, de Comptabilitat, i també tots els mossos del magatzem, l’un darrera l’altre. Era una set general, impressionant, gravíssima. El càntir era al fons de tot del despatx, al costat dels vestidors. Anaven a beure i tornaven de beure amb una lentitud majestuosa, amb una dignitat exemplar, com si vinguessin o com si l’aigua els pesés a dins de l’estómac com un maó.

L’auxiliar de comptable els veia passar estupefacte, amb la boca oberta, i el groc de la calba empal·lidia.

I el secret, per un altre que no fos l’auxiliar de comptable, era fàcil de descobrir: cinc metres abans d’arribar al càntir hi havia un rellotge rodó penjat a la paret. Els nois, deu minuts abans de la una i de les set, es notaven la boca seca. Els nois no són com les persones grans. Els nois de disset i divuit anys tenen un cos en formació, estan plens de misteri i de necessitats estranyes, de flaqueses i rareses de sucs exigents.

Enfilaven el corredor i s’acostaven al càntir. Cinc metres abans d’arribar-hi, alçaven els ulls, com per casualitat, en direcció al rellotge penjat a la paret. Tots. L’un darrera l’altre. Era curiós: com més temps faltava per a la una, més estona bevien del càntir i més lentament i dignament tornaven al seu lloc.

Un dia, a l’Artemi, d’Estadística, li succeí una cosa curiosa. Tenia una set diabòlica, alarmant. Mentre passava per davant del rellotge, alçà els ulls, com per casualitat. Faltava encara no un minut per a la una. I es produí el miracle: la terrible set, de sobte, H desaparegué. Renuncià a acostar-se un pam més al càntir. Se’n tornà al seu racó, i aquesta vegada amb una precipitació total. Tingué el temps just per a entaforar els llibres i els llapis als calaixos de fa taula i parar l’orella, extàtic, com si esperés alguna cosa: llavors sonà el timbre de plegar com una rialleta nerviosa.

En Pere Jordana passava factures. En aquella hora tenia ja la mà cansada. Llavors provava de moure el dit petit sense que es belluguessin els altres, i no ho aconseguia. El dit petit semblava arrossegar-los a tots, I es produïa un tremolor general i indecís.

Aleshores comprenia la seva sort, la sort d’ocupar un despatxet relativament independent, en un racó poc senyor Alsina. Perquè l’apoderat feia ràpides incursions per entre les taules del personal, i descobria amb estranya penetració qui tenia, per exemple, la mà cansada.

En Pere Jordana descansà la mà plana sobre la taula i intentà, durant uns segons, no pensar en res. Immediatament sentí com un pessic a dins de l’estómac: tenia gana. A vegades no passava d’aquí, però alguns dies, al cap d’uns minuts, sentia dos pessics. Es digué que potser era millor pensar en alguna cosa. El lloc que, habitualment, ocupava en Manelet —davant per davant d’ell, a l’altra banda de la gran taula— estava buit. És a dir, estava una mica més buit quede costum, perquè el pobre Manelet no omplia gaire: era prim com una canya de riu, i els setze anys només se li coneixien en l’alçada. Perquè últimament es dedicava a créixer. Tant, que en Pere Jordana tenia por que l’amo no se n’adonés. Havia d’aconsellar a en Manelet una resposta prudent, per si arribava el cas: «És veritat que creixo molt, senyor Joaquim, però li asseguro que ho faig a casa. Aquí em limito a estar per la feina, senyor Joaquim».

En Manelet entrà, eixugant-se els llavis amb un mocador en forma de pilota. Havia anat a beure aigua, evidentment, però en Pere preguntà:

—Quina hora és?

—Falten sis minuts i mig, senyor Pere.

El despatx és, bàsicament, una sala immensa de vuit metres d’alçada, dividit mitjançant mampares de dos metres en deu o dotze despatxets. Al centre hi ha un compartiment més gran, destinat als oficinistes de tres i no res —l’equip de les americanes esquifides i les corbates mústigues. La claraboia, allà dalt, deixa passar una llum tan grisa que sembla feta amb ombres clares, i per això a cada taula hi ha un llumet, que s’encén tota la tarda. Mai no se sap quan plou ni quan fa sol. La gerència, però, no ha pogut evitar que, quan hi ha tempesta, se sentin els trons. La gerència ha calculat que, al cap de l’any, trona una mitjana de trenta-vuit vegades, i com que a cada tro la gent alça el cap i tarda sis segons a tornar-lo a abaixar, més dos segons de readaptació, es perden cinc minuts i quatre segons per home.

—Aquesta americana se’t fa petita, Manelet —observa en Pere Jordana.

—Sí, senyor Pere.

Potser la dona en té guardada alguna de vella. Ara en Manelet és, si fa no fa, tan alt com ell.

En Manelet mira les mans immòbils d’en Pere i en Pere mira les mans immòbils d’en Manelet. Sembla que els ulls de l’un diguin a les mans de l’altre: «Espereu, espereu. Ja gairebé és l’hora de plegar».

I els llapis, entre els dits, estan drets, encarcarats, ingovernables.

El timbre sona, finalment, i quan calla puja de tot arreu una remor excitada de veus —i algun xicot que s’ha donat embranzida surt disparat cap al vestidor patinant amb les cames obertes i els braços estirats com un avió.

En Pere Jordana es passa les mans pels cabells i surt al corredor. L’Alsina, l’apoderat, el busca. L’Alsina, l’apoderat, és un home que vesteix a mida i es palpa contínuament les butxaques de l’americana, amb una certa complaença —i es diria que ho fa només per fer soroll de claus, el símbol de la seva augusta missió.

—Pere —diu—, el senyor Joaquim el vol veure.

En Pere es porta les mans al nus de la corbata —aquest nus cada dia més comprimit, més arrugat com una pansa seca— i diu:

—El senyor Joaquim? A mi?

—Sí —confirma l’apoderat, i somriu d’aquella manera tan seva, com si estigués repartint constantment extraordinaris favors.

En Manelet, a qui l’apoderat fa molt respecte, surt ara fregant la paret, sense girar el cap, I aconsegueix fer-se més prim que mai.

En Pere Jordana va seguint el senyor Alsina, l’apoderat, cap al despatx del senyor Joaquim. En Pere Jordana fa vint anys que treballa a la casa —ara en té trenta-cinc— i no se li acudirà preguntar a l’apoderat què és el que vol el senyor Joaquim. Quan un empleat és cridat per l’amo és ben vist que, des del primer moment, es submergeixi en un respectuós silenci i prepari el seu esperit.

En Pere Jordana camina amb els ulls fits en les sabates del senyor Alsina, l’apoderat, que grinyolen amb la petulància de les sabates noves. És un nyic-nyic que gairebé l’hipnotitza, i ara li agradaria estar lluny d’on és i jeure en un petit i perfumat bosquet, mastegant un bri d’herba, escoltant els grills…

—Un moment —diu l’apoderat.

I truca a la porta. Espera un segon, l’empeny una mica. Es fica dins del despatx i, procurant volar silenciosament, s’acosta a la taula del senyor Joaquim. Es diria, de tan tímidament que avança, que per humiliar-se com cal i reconèixer la seva total subordinació i insignificança, s’esforça a caminar endavant amb els mateixos moviments de caminar endarrera.

I deixa passar deu minuts, que el senyor Joaquim el miri, per dir:

—En Pere Jordana espera les seves instruccions, senyor Joaquim.

—Que passi.

L’apoderat fa sis passes endarrera —ara aconsegueix produir la impressió que camina— agenollat— i obre la porta a en Pere Jordana, auxiliar d’oficina de primera.

La cosa dura ja tres minuts i mig.

Els primers quinze segons han estat els pitjors. En Pere estava esperant que el senyor Joaquim l’interpel·lés d’un moment a l’altre.

Al cap d’un minut el pols se li ha normalitzat.

I ja van tres. Ara li sembla que ja es tracta d’això, que el senyor Joaquim no aixecarà mai el cap, ni el mirarà ni li dirà res. L’amo, de vegades, es deu trobar sol —d’amo només n’hi ha un— i de segur que li agrada que li facin companyia. «Jo en sé, de fer companyia. Llàstima que, al cap de cinc minuts d’estar dret, em ve sempre el tremolí». És un tremolí finíssim a la cama esquerra, sota el genoll.

El senyor Alsina, l’apoderat, està entre l’amo I l’empleat. La meitat de cara que dóna a l’amo manté una rigorosa estirada immobilitat. La meitat que dóna a en Pere Jordana s’arrodoneix amb benèvol afecte, com dient: «Ara, ara vostè tindrà l’oportunitat d’escoltar les paraules del senyor Joaquim».

El senyor Joaquim desplaça el paper que estudiava cap a la dreta, hi deixa delicadament al damunt el llapis de plata de quatre colors, uneix les mans i pronuncia la primera paraula:

—Jordana.

Senzillament.

No ha aixecat, encara, els ulls. En Pere Jordana reconeix el so eixut de la veu, i la línia fosca de les celles, i la implacable fredor de la boca, i la humiliant absència de la mirada. Pensa, amb espantosa precisió: «Aquest home és una bèstia».

—Jordana —repeteix l’amo.

—Digui, senyor Joaquim.

Torna a considerar la sequedat de la veu, la duresa de les celles, la fredor de la boca, i corregeix el seu pensament: «El senyor Joaquim està ocupat per importantíssims problemes, el senyor Joaquim no vol ofendre els seus inferiors amb una cordialitat enganyosa, el senyor Joaquim planeja potser una millora per als seus empleats».

—Jordana —diu—, vostè sap que tenim casa a Saragossa i a Santander. He decidit —«ha decidit, ha decidit una cosa, i ara em dirà el que ha decidit», s’adona, xop de felicitat, en Pere—, he decidit marxar demà passat, dijous, a fer una ràpida inspecció.

Aixeca, finalment, els ulls. «No, no cal, no es molesti», està a punt de dir-ii ara en Pere Jordana. Però ha aixecat els ulls, i és per dir:

—Vostè m’acompanyarà.

Agafa amb les puntes de dos dits de la mà esquerra una cartolina que tenia separada, i comenta, mirant-la distretament:

—Vostè té carnet de conducció de segona.

—Sí, senyor Joaquim.

Ah, les meravelloses, les utilíssimes, les incomparables fitxes!

La vida d’aquesta cartolina és curiosa. L’any 1935 conegué les primeres inscripcions: «JORDANA FIGUERES, PERE. Domicili: Príncep de Viana, 5, 1.^a, 1» Nascut el 18-V-20. Malalties: xarampió, gàstrica. Vacunat: contra la verola i la diftèria. Estudis: comerç, a l’Acadèmia Cots. Francès elemental. Una comprensible vanitat, la de proclamar això del francès, d’aquell noiet Jordana. Seguia: Estat: solter, i on deia Fills havien cregut decent posar-hi una ratlleta horitzontal. I on deia Categoria professional: meritori.

L’any 1936 hom anotà a la fitxa amb tinta vermella: addicte.

L’any 1939 hom barrà l’addicte vermell i féu constar amb tinta blava: addicte.

L’any 1941 una nova inscripció: proposat per a auxiliar de segona.

L’any 1942 dues inscripcions: tifus I puntual en el treball.

L’any 1943: auxiliar de segona.

Quatre anys sense cap anotació. El 1947: Casat amb Maria Castelló Andújar.

El 1948: Firma vales a comptes del sou.

El 1949: sobre la ratlleta horitzontal de Fills s’hi inscriu: un.

I a la quadrícula de l’any: Firma vales.

El 1950 tres inscripcions: apendicitis operada, ascendit a auxiliar de primera i Firma vales.

El 1951 dues: Carnet de conduir i Firma vales.

El 1952 només una: Firma vales.

El 1953 l’anotació «Firma vales» s’indica F. v. A Caixa trobaven massa pesat anotar-ho a totes les fitxes.

L’any 1954 revela: Demana de fer hores extraordinàries i F. v.

El 1955 no té encara cap inscripció…

Llavors el senyor Joaquim agafa el llapis de plata de quatre colors que havia abandonat sobre la taula i anota, en la immaculada columna de 1955: F. v.

—Jordana —diu—, vostè, a més de tenir carnet, ¿és avui capaç, en la pràctica, de conduir un automòbil?

—Sí, senyor Joaquim.

—Té el costum de conduir-ne?

En Pere Jordana no vacil·la.

—Sí, senyor Joaquim. Cada festa faig transports per una fàbrica del Poble Nou…

I de seguida li dol haver-ho dit, perquè sembla que acusi el senyor Joaquim de pagar-li un sou insuficient i li sigui necessari treballar els diumenges. Ell, ara, juraria que és fals, que no li és necessari. Es pot dir que treballa per gust, no pas pel diner, perquè, de fet, portar el camió li dóna només vuit duros cada matí…

—El viatge durarà deu o dotze dies, Jordana. Endugui’s el que necessiti, naturalment, però procuri que càpiga tot en una petita maleta, un maletinet. Recordi: demà passat, dijous, al matí…

En Pere Jordana inicia la retirada. Abans que s’allunyí massa, el senyor Joaquim, de darrera la taula estant, l’apunta insistentment amb el seu llapis de plata de quatre colors —un gest que constitueix una especial prova de confiança— i diu:

—Aquest vespre, en plegar, passi per casa i el xofer l’ajudarà a familiaritzar-se amb l’Stromberg. Tot el viatge conduirà vostè, perquè el xofer es queda aquí amb el Fiat de la senyora.

Abaixa el llapis de cop i volta.

Com l’enèrgica batuta que fa emmudir l’orquestra…

Darrera d’en Pere Jordana surt l’Alsina, l’apoderat, i a mesura que va allunyant-se del senyor Joaquim, és a dir: a mesura que va independitzant-se, l’apoderat eixampla un somriure condescendent.

Enmig de l’oficina deserta, posa una mà sobre el braç d’en Pere Jordana i murmura, jugant a la complicitat:

—Molt bé, Jordana! Jo crec que tinc el deure d’insinuar de tant en tant algun nom a la Direcció. Ells estan tan per damunt que… Però no em faci quedar malament.

Fa una tarda clara i tèbia. La llum que entra per la claraboia baixa plena de sol. Però així com la sang s’enretira a vegades del rostre dels homes, així s’enretira el sol de la llum en travessar aquells vidres, i per damunt de les taules i les màquines, les papereres i els calendaris, i els caps de dos homes minúsculs, la llum s’atura grisa, tristíssima, espantada.