Capítol 36

-Vols que faci alguna cosa? —preguntà Ayla.

—Encara no ho sé —digué Losaduna—. Tinc la sensació que, ateses les circumstàncies, hi hauria d’haver una dona amb nosaltres. Madènia sap que jo sóc Un Qui Serveix la Mare, però sóc un home i a ella encara li fan terror els homes. Crec que seria una bona ajuda si pogués parlar-ne, i de vegades és més fàcil parlar a un estrany que caigui simpàtic. La gent tem que algú conegut recordarà sempre els secrets íntims que revelin i sempre que el tornin a veure els pot recordar el dolor i la ràbia.

—Hi ha quelcom que jo no hagi de dir o fer?

—Tens una sensibilitat natural i tu mateixa ho sabràs. També tens un talent natural per als idiomes. Estic realment impressionat amb quina rapidesa has après de parlar losadunai, i també n’estic agraït per bé de Madènia —digué Losaduna.

Ayla se sentí incòmoda amb els seus elogis i apartà la vista. A ella no li semblava cap mèrit.

—És quasi igual que el zelandoni —digué.

Ell pogué notar la seva incomoditat i no insistí. Ambdós aixecaren la vista quan entrà Solandia.

—Tot és a punt —digué aquesta—. M’enduré els nens i deixaré aquest lloc desat per quan hagis acabat. Ah, això em fa recordar, Ayla, que t’he de demanar si tens inconvenient que m’emporti Llop. El petit s’hi ha aficionat tant, i l’animal els manté tots ocupats. —La dona féu una rialleta—. Qui hauria pensat que demanaria que vingués un llop a cuidar-me els fills?

—Crec que val més que te l’emportis —digué Ayla—. Madènia no coneix Llop.

—Anem a cercar-la, doncs? —digué Losaduna.

Mentre caminaven junts cap a l’habitacle de Madènia i la seva mare, Ayla notà que era més alta que l’home i recordà la primera impressió que li havia fet de ser un home petit i tímid. Estava sorpresa de com havia canviat el concepte que tenia d’ell. Encara que era petit d’alçada i reservat, el seu intel·lecte ferm li conferia estatura i la seva tranquil·la dignitat dissimulava una profunda sensibilitat i una presència enèrgica.

Losaduna rascà el cuir rígid estès sobre un rectangle de vares primes. La porta d’entrada s’obrí cap a fora i els rebé una dona vella, que arrufà les celles en veure Ayla i li llançà una mirada agra; era evident que li desagradava la presència de la forastera.

La dona es dirigí cap a dintre, amargada i plena de ràbia.

—Encara no han trobat l’home? Aquell que em robà els néts fins i tot abans que tinguessin oportunitat de néixer.

—El fet de trobar Charoli no et tornarà els néts, Verdegia, i això ara no em preocupa. Qui de veritat em preocupa és Madènia. Com està? —digué Losaduna.

—No vol abandonar el llit i a penes menja. No vol xerrar amb mi. Era una noia ben bufona i es tornava una dona moll bonica. No hauria tingut cap problema per trobar un company, però Charoli i els seus homes l’han feta malbé.

—Per què creus que està feta malbé? —preguntà Ayla.

La vella mirà Ayla com si fos bleda.

—No sap res aquesta dona? —preguntà a Losaduna i després es dirigí a Ayla—. Madènia ni tan sols havia tingut els Ritus d’iniciació. Està tacada, destruïda. Ara la Mare ja no la beneirà mai.

—No n’estiguis tan segura, d’això. La Mare no és tan cruel —digué l’home—. Coneix el comportament dels seus fills i ha previst maneres, altres vies per ajudar-los. Madènia es pot netejar i purificar, renovar, de manera que encara pugui tenir els seus Ritus dels Primers Plaers.

—No servirà de res. Rebutja tot el que estigui relacionat amb els homes, fins i tot els Ritus d’iniciació —digué Verdegia—. Tots els meus fills han anat a viure amb les seves companyes; deien que no teníem prou lloc per a tantes famílies noves. Madènia és la darrera, l’única filla. Des que morí el meu home, he esperat amb il·lusió que portés aquí un company, per tenir un home al voltant que proveís per als infants que ella tingués, els meus néts. Ara ja no tindré néts que visquin aquí. Per culpa d’aquell… d’aquell home —escopí el mot— i ningú no hi fa res.

—Tu saps que Laduni està esperant noves de Tomasi —digué Losaduna.

—Tomasi! —Verdegia escopí el nom—. Què té de bo? Va ser la seva cova que engendrà aquell… aquell home.

—Li has de donar una oportunitat. Però no cal que els esperem a ells per ajudar Madènia. Després que estigui neta i renovada, potser canviarà d’idea sobre els seus Ritus d’iniciació. Almenys ho hem d’intentar.

—Ho podeu intentar, però no s’aixecarà —digué la dona.

—Tal vegada la podrem animar —digué Losaduna—. On és ella?

—Allà, darrera la cortina —digué Verdegia indicant un espai tancat prop de la paret de pedra.

—Madènia, aixeca t ara —digué ell. El seu to era ferm, però amable. Ella apartà la cara—. Ajuda’m, Ayla.

Tots dos l’obligaren a seure i llavors l’ajudaren a posar-se dreta. Madènia no es resistia, però tampoc no cooperava. La dugueren fora de l’espai tancat, cadascun a cada banda, i després fora de la cova. La noia no semblava adonar-se de la neu i el gel que cobria el terra malgrat anar descalça. La conduïren a la gran tenda cònica que Ayla no havia notat abans. Estava amagada a un costat de la cova, separada de la resta per roques i matolls; del forat del fum eixia vapor. Una forta olor a sulfur impregnava l’aire.

Després d’haver entrat, Losaduna estirà una pell que cobria l’entrada i la fermà. Estaven en un petit espai d’accés, separat de la resta de l’interior per unes feixugues cortines de pell, que pareixien de Mamut, segons Ayla. Malgrat que la temperatura era molt baixa, a dintre hi feia calor. S’havia aixecat una tenda de parets dobles damunt una font d’aigües termals, que proporcionava calor; però a pesar de tot el vapor, les parets estaven raonablement seques. Encara que es formava un poc d’humitat que es convertia en gotes que queien pels costats inclinats fins al límit de l’estora que cobria el terra, la major part de la condensació es produïa a la cara de la paret exterior on el fred de fora entrava en contacte amb el vapor calent de dintre. L’espai d’aire aïllant entre les parets era més calent i mantenia quasi seca la paret interior.

Losaduna els manà que es despullessin i com que Madènia no obeïa digué a Ayla que ho fes ella. La noia s’aferrà al vestit quan Ayla intentà treure-l’hi mirant amb ulls ben oberts el Qui Servia la Mare.

—Tracta de despullar-la, però si no t’ho permet, porta-la vestida —digué Losaduna i s’esmunyí per darrera la feixuga cortina, deixant que escapés una voluta de vapor. Quan l’home s’hagué retirat, Ayla aconseguí treure el vestit a la noia, llavors ràpidament es desvestí ella i conduí Madènia a l’habitació de darrera la cortina.

Núvols de vapor enterbolien l’espai interior amb una boira tèbia que desdibuixava els perfils i esfumava els detalls, però Ayla pogué veure un estany revestit de pedres al costat d’una font natural d’aigua calenta. Un forat que comunicava els dos espais estava recobert amb un tap de fusta tallada. A l’altra banda de l’estany, un tronc buit, que portava aigua d’un rierol proper, l’havien elevat de manera que s’inclinés en direcció oposada, evitant que el corrent entrés a l’estany. Quan els núvols de vapor s’aclariren un moment, Ayla veié que l’interior de la tenda estava pintat amb figures d’animals, molts d’ells prenyats i la majoria descolorits a causa de la condensació de l’aigua, juntament amb enigmàtics triangles, cercles, trapezoides i altres figures geomètriques.

Al voltant dels estanys, però sense arribar a cobrir tot l’espai que els separava de la paret de la tenda, havien col·locat coixins de llana cardada de mufló damunt el revestiment del trespol, molt suau i calent davall els peus descalços. Estaven marcats amb formes i línies que conduïen a la part esquerra menys profunda de l’estany. Sota l’aigua es podien veure bancs de pedra adossats a la paret de la banda dreta més profunda. Prop del fons hi havia una plataforma elevada de terra que sostenia tres llànties de pedra parpellejants, bols en forma de plat, plens de greix fos amb un ble d’una substància aromàtica que flotava al centre, les quals envoltaven una petita estàtua d’una dona de formes generoses. Ayla reconegué la figura que representava la Gran Mare Terra.

Una llar curosament construïda a l’interior d’un cercle quasi perfecte de pedres, gairebé idèntiques en forma i grandària, era davant de l’altar de terra. Losaduna eixí de la boira de vapor i agafà una vareta del costat d’una de les llànties. Tenia a l’extrem un gota d’un material obscur i ell l’acostà a la flama. De seguida s’encengué i, per l’olor, Ayla sabé que l’havien submergit dins brea. Losaduna acostà la vareta encesa, protegint la flama amb la mà, a la llar preparada i, en prendre l’esca, encengué el foc. Eixí una olor fortament aromàtica, però agradable, que dissimulava l’olor de sofre.

—Seguiu-me —digué ell. Llavors, col·locant el peu esquerre damunt un dels coixins de llana que estaven entre les dues línies paral·leles, començà a caminar al voltant de l’estany per un pas definit amb precisió. Madènia caminava darrera ell sense saber ni mirar on posava els peus, però Ayla, observant-lo, li seguia les passes. Feren un recorregut complet entorn de l’estany i la font calenta, passaren per damunt la conducció d’aigua freda i a través d’una profunda trinxera de desguàs. Quan inicià la segona volta, Losaduna començà a cantar una espècie de salmòdia, invocant la Mare amb diferents noms i títols.

—Oh, Duna, Gran Mare Terra, Proveïdora Gran i Benèfica, Gran Mare de Tots, L’Original, la Mare Primera, La Que beneeix totes les dones, la Mare Més Misericordiosa, escolta la nostra pregària. —L’home repetí la invocació una vegada i una altra mentre feien la volta a l’aigua per segon cop.

Quan ell posà el peu esquerre entre les línies paral·leles del començament per iniciar la tercera volta, havia arribat a «la Mare Més Misericordiosa, escolta la nostra pregària», però, en lloc de repetir-ho tot, continuà dient:

—Oh Duna, Gran Mare Terra, una de les Teves filles ha estat damnada. Una de les Teves filles ha estat violada. Una de les Teves filles cal que sigui netejada i purificada per rebre la Teva benedicció. Proveïdora Gran i Benèfica, una de les Teves filles necessita la Teva ajuda. Ha de ser curada. Ha de ser recuperada. Renova-la, Gran Mare de Tots, i ajuda la a conèixer el goig dels Teus Dons. Ajuda-la, Original, a conèixer els Teus Ritus dels Primers Plaers. Ajuda-la, Mare Primera, a rebre la Teva Benedicció. Mare Molt Misericordiosa, Ajuda Madènia, filla de Verdegia, infant dels Losadunai, els Fills de la l’erra que viuen prop de les altes muntanyes.

Ayla estava commoguda i fascinada per les paraules i la cerimònia, i li semblà veure sigues d’interès en Madènia, cosa que li agradà. Després d’acabar la tercera volta, Losaduna les conduí, també trepitjant curosament mentre continuava la pregària, a l’altar de terra on cremaven les tres llànties de terra entorn de la petita figura de la Mare, la dunai. A l’altre costat de la llàntia hi havia un objecte com un ganivet, tallat en os. Era bastant ample, de doble tall, amb una punta un poc arrodonida. Losaduna l’agafà i després conduí les dues dones a la llar.

S’assegueren entorn del foc, davant l’estany, ben junts, amb Madènia al mig. L’home afegí a les flames pedres de cremar d’un munt proper. Llavors, d’un nínxol que hi havia al costat de la plataforma elevada de terra, Losaduna agafà un bol. Era de pedra i probablement tenia originàriament la forma natural d’un bol, però l’havien aprofundit pegant cops amb un martell de pedra dura. El fons estava ennegrit. Ell omplí el bol amb aigua d’un petit recipient que també estava dins el nínxol, hi afegí fulles seques d’una cistella i posà el bol de pedra directament sobre els calius.

Després, en una àrea llisa de terra fina i seca, envoltada de coixins de llana, féu una marca amb el ganivet d’os. De sobte, Ayla comprengué què era aquell instrument d’os. Els Mamutoi usaven una eina similar per fer marques en terra, treure comptes de les coses i dels resultats dels jocs, per dissenyar estratègies de caça i també per contar històries, dibuixant figures amb el ganivet a tall d’il·lustracions. Mentre Losaduna continuava fent marques, ella comprengué que emprava el ganivet per ajudar a contar una història, però no per simple entreteniment. La narrà amb la mateixa salmòdia que havia fet quan formulava la pregària, dibuixant ocells per donar èmfasi i reforçar els punts que li interessava destacar. Ayla tot d’una comprengué que la història era una al·legoria que relatava l’atac contra Madènia, emprant ocells com a personatges.

La noia ara ja reaccionava, identificant-se amb l’ocell femella que ell descrivia i, de sobte, amb un fort sanglot, es posà a plorar. Amb la part llisa del ganivet de dibuixar, el Que Servia la Mare esborrà tota l’escena.

—Ha desaparegut! No ha succeït mai —digué i llavors dibuixà només la figura de l’ocell jove—. Està sencer una altra vegada, igual que al principi. Amb ajuda de la Mare, això és el que et passarà, Madènia. Desapareixerà, com si no hagués ocorregut mai.

Una aroma de menta, amb una intensitat coneguda però que Ayla no podia identificar, començà a difondre’s per la tenda plena de vapor. Losaduna comprovà l’aigua que bullia al caliu i n’omplí una tassa.

—Beu això —digué.

Madènia fou agafada de sorpresa, però abans que pogués pensar o objectar res es begué el líquid. Ell abocà una altra tassa per a Ayla i en prengué una ell mateix. Després s’aixecà i les conduí a l’estany.

Losaduna entrà dins l’aigua, que treia fum, amb moviments lents, però sense vacil·lar. Madènia el seguia i, sense pensar-hi, Ayla li anà darrera. Però quan posà el peu dins l’aigua, el tragué de seguida. Cremava! «Aquesta aigua és prou calenta per cuinar-hi», pensà. Només forçant la seva voluntat, aconseguí tornar posar el peu dins l’aigua, però es quedà dreta allà fins que pogué fer una altra passa. Ayla sovint s’havia banyat o havia nedat dins les aigües fredes dels rius, corrents i estanys, fins i tot en aigües tan fredes que havia de trencar la capa de gel, i s’havia rentat amb aigua escalfada al foc, però mai no s’havia submergit abans dins aigua calenta.

Malgrat que Losaduna les va introduir lentament dins l’estany perquè s’acostumessin a la calor, Ayla va tardar més temps a arribar als seients de pedra. Però mentre se submergia, sentia els efectes calmants de la calor. Quan s’assegué i l’aigua li arribava a la barra, començà a relaxar-se. «No és tan dolent quan t’hi acostumes», pensà. De fet, l’escalfor li anava bé.

Una vegada que s’hagueren acomodat i acostumat a la calor de l’aigua, Losaduna indicà a Ayla que aguantés la respiració i fiqués el cap sota l’aigua. Quan ella tragué el cap, somrient, ell digué a Madènia que fes el mateix. Llavors ell mateix se submergí i les conduí fora de l’estany.

Losaduna s’acostà a la cortina de l’entrada i agafà un bol de fusta que era a la part de dintre. Dins el bol hi havia una substància espessa, de color groc clar, que pareixia una escuma densa. Losaduna col·locà el bol en un lloc pavimentat amb pedres llises ajustades. Hi ficà la mà, tragué una grapada d’escuma i se la passà pel cos, dient a Ayla que fes el mateix amb Madènia i després amb ella mateixa, sense oblidar els cabells.

L’home cantava sense articular paraules mentre es fregava amb la substància suau i lliscadissa, però Ayla tenia la sensació que no era un cant ritual, sinó una manifestació de plaer. Ella se sentia una mica marejada i es preguntava si no seria a causa de la decocció que havia begut.

Quan hagueren acabat i usat tota l’escuma, Losaduna agafà el bol de fusta, anà a l’estany i l’omplí d’aigua, llavors tornà a l’àrea amb trespol de pedres i se la tirà damunt per treure’s l’escuma. Encara se’n tirà dos bols més, després en dugué més i els vessà damunt Madènia i Ayla. L’aigua corregué lluny de l’estany, entre les escletxes de les pedres del trespol. Aleshores el Qui Servia la Mare les conduí un altre cop a l’estany, tornant a cantar sense paraules.

Mentre estaven asseguts en remull, quasi flotant dins l’aigua mineralitzada, Ayla se sentia completament relaxada. L’estany calent li recordava els banys de suor dels Mamutoi, però això era tal vegada millor. Quan Losaduna considerà que ja n’hi havia prou, s’inclinà a l’extrem més fondo de l’estany i retirà el tap de fusta. Mentre l’aigua començava a anar-se’n pel conducte profund, l’home començà a proferir una sèrie de crits, que per un moment esveraren Ayla.

—Esperits malignes, fugiu! Aigües purificadores de la Mare, esborreu les marques del contacte amb Charoli i tots els seus homes. Impureses, aneu-vos-en amb l’aigua, abandoneu aquest lloc. Quan aquesta aigua hagi marxat, Madènia estarà neta, purificada. Els poders de la Mare l’han feta com era abans!

Després tots sortiren de l’aigua.

Sense aturar-se per posar-se la roba, Losaduna les conduí a fora. Estaven tan acalorats de l’aigua calenta que el vent fred i el trespol gelat resultaven refrescants a la seva pell nua. Les poques persones que hi havia els ignoraven o giraven el cap quan passaven. Amb una sensació desagradable, Ayla de sobte recordà un altre temps en què la gent la mirava directament però es negava a veure-la. Però això no era el mateix que suportar la maledicció del Clan. Podria dir que la gent realment els veia. Només que afectaven no fer-ho, més com a cortesia que com a maledicció. La caminada els refredà ràpidament i quan arribaren al refugi del cerimonial, s’alegraren de trobar tovalloles seques i suaus per embolicar-se i una tassa de te de menta calent.

Ayla es mirà les mans closes entorn de la tassa. Estaven arrugades, però absolutament netes! Quan començà a pentinar-se els cabells amb un accessori que tenia diverses pues d’os, notà que cruixien quan passaven entre els seus dits.

—Què és aquesta escuma suau i lliscadissa? —preguntà—. Neteja com l’arrel gipsòfila, però més a fons.

—Ho va fer Solandia —digué Losaduna—. Té quelcom a veure amb cendres de fusta i greix, però li ho hauràs de preguntar.

Quan acabà amb ella, Ayla començà a pentinar els cabells de Madènia.

—Com aconseguiu que l’aigua sigui tan calenta?

L’home somrigué.

—Això és un Do de la Mare als Losadunai. Hi ha unes quantes fonts termals a la regió. Algunes són usades per tothom, tot el temps, però altres són més sagrades. Considerem que aquesta és el centre, de la qual procedeixen totes, així que és la més sagrada de totes. Això fa que aquesta Cova sigui especialment honorada i per això és tan difícil marxar d’aquí, però la cova està ja tan poblada que un grup de gent jove tracta de fundar-ne una de nova. Hi ha un lloc corrent avall i a l’altra banda del riu que els agradaria, però és territori de caps plans, o molt a prop d’ells, de manera que encara no han decidit què faran.

Ayla assentí, sentint-se tan calenta i relaxada que no desitjava moure’s. Notà que Madènia també estava més serena, no tan rígida ni tan abstreta.

—Quin Do tan meravellós és aquesta aigua calenta! —exclamà Ayla.

—És important que aprenguem a apreciar tots els Dons de la Mare —digué l’home—, però sobretot el seu Do dels Plaers.

Madènia s’esverà.

—El Seu Do és mentida! No és plaer, només dolor! —Era la primera vegada que parlava—. No importava com els ho pregués, no s’aturaven. Només reien, i quan un havia acabat, començava un altre! Volia morir-me —digué i sanglotà.

Ayla s’aixecà, s’acostà a la noia i l’abraçà.

—Era la primera vegada i no s’aturaven! No s’aturaven —cridà una vegada i una altra—. No em tornarà a tocar cap home mai més!

—Tens dret a estar enfadada. Tens dret a plorar. Va ser molt terrible això que et feren. Sé com et sents —digué Ayla.

La noia l’apartà.

—Com saps el que sento? —digué ella amargament i plena d’irritació.

—També vaig passar per aquest dolor i aquesta humiliació —digué Ayla.

La noia pareixia sorpresa, però Losaduna assentí, com si de sobte comprengués quelcom.

—Madènia —digué Ayla amb veu suau—, quan jo era més o menys de la teva edat, crec que una mica més jove, però no gaire després de tenir el primer període, també vaig ser forçada. Era la primera vegada. No sabia que això havia de ser un Plaer. Per a mi només fou dolor.

—Però va ser només un home?

—Només un home, però m’ho exigí moltes vegades després d’allò, i jo ho odiava! —digué Ayla, sorpresa que encara li durés la ràbia.

—Moltes vegades? Després de ser forçada la primera vegada? Per què no l’aturà ningú? —digué Madènia.

—Creien que hi tenia dret. Pensaven que jo estava equivocada per sentir aquesta ràbia i aquell odi, i no entenien per què jo havia de sentir dolor. Vaig començar a preguntar-me si era culpa meva. Al cap d’un quant temps, ja no sentia dolor, però tampoc Plaer. No ho feia per donar-me Plaer. Ho feia per humiliar-me i jo mai no vaig deixar d’odiar-ho. Però… vaig deixar de preocupar-me. Va succeir una cosa meravellosa i no importava el que ell fes, jo pensava una altra cosa, quelcom alegre, i l’ignorava. Quan ja no pogué fer que jo sentís res, ni tan sols ràbia, crec que se sentí humiliat i a la fi s’aturà. Però jo no volia que cap altre home em tornés tocar mai més.

—Cap home no em tocarà mai! —digué Madènia.

—No tots els homes són com Charoli i la seva banda, Madènia. Alguns són com Jondalar. Ell fou qui m’ensenyà a gaudir el Plaer del Do de la Mare, i et juro que és un Do meravellós. Dona t l’oportunitat de conèixer un home com Jondalar i també aprendràs a gaudir.

Madènia remenà el cap.

—No! No! És horrible!

—Sé que fou horrible. Es pot abusar fins i tot dels millors Dons i es converteixen en una maledicció. Però algun dia voldràs ser mare i no ho seràs, Madènia, si no comparteixes el Do de la Mare amb un home —digué Ayla.

Madènia plorava i tenia el rostre ple de llàgrimes.

—No diguis això. No ho vull sentir.

—Sé que no vols, però és la veritat. No permetis que Charoli destrueixi allò bo que hi ha dins teu. No permetis que et prengui l’oportunitat de ser mare. Fes els Ritus d’Iniciació, així aprendràs que no ha de ser terrible. Jo a la fi ho vaig aprendre, encara que no hi havia reunió ni cerimònia per celebrar-ho. La Mare va trobar una manera de donar-me aquesta alegria. Ella m’envià Jondalar. El Do és molt més que els Plaers, Madènia, molt més, si és compartit amb cura i amor. Si el dolor que vaig patir la primera vegada fou el preu que havia de pagar, el pagaria gustosa moltes vegades per l’amor que he conegut. Tu has sofert molt, potser la Mare et donarà també quelcom especial, si li dones l’oportunitat. Pensa-hi, Madènia. No diguis «no» fins que ho hagis meditat.

Ayla es despertà sentint-se més descansada i fresca que mai. Somrigué indolent i estengué la mà cap a Jondalar, però ell ja s’havia alçat i havia sortit. Experimentà una punyida de decepció; després recordà que ell l’havia despertada per recordar-li que anava a caçar amb Laduni i alguns caçadors i preguntar-li si hi volia anar amb ells. Ella havia declinat la mateixa oferta feta la nit abans perquè tenia altres plans per a aquell dia i s’havia quedat al llit gaudint la rara luxúria d’agombolar-se entre les pells calentes.

Aquesta vegada decidí aixecar-se. S’estirà i es passà les mans pels cabells, alegrant-se de la seva suavitat sedosa. Solandia havia promès d’ensenyar-li a fer la substància escumosa que la feia sentir-se tan neta i li havia deixat els cabells tan suaus.

L’esmorzar consistia en el mateix aliment que havien consumit des que arribaren, un brou amb trossos de peix sec d’aigua dolça, pescat una temporada abans al Riu de la Gran Mare.

Jondalar li havia dit que la Cova estava acabant les provisions, per això anaven a caçar, encara que no era carn o peix el que la gent més ansiejava. No passaven fam ni els mancaven aliments (tenien prou menjar), però estaven tan a final d’hivern que la varietat era limitada. Tothom estava cansat de carn seca i peix sec. Fins i tot la carn fresca constituiria un canvi, encara que no els satisfés completament. Tenien ganes de verdures, vegetals i fruits primerencs. Ayla havia fet una incursió per la zona que s’estenia entorn de la cova, però els Losaduni havien estat a fora tota la temporada i havien fet net. Encara conservaven una provisió raonable de greix, que els evitava la manca de proteïnes i els subministrava prou calories per mantenir-los sans, encara que generalment s’afegia a les sopes fetes per als àpats posteriors.

El tiberi que seria part de la Cerimònia de la Mare de l’endemà seria bastant limitat. Ayla havia decidit de contribuir amb la sal que li quedava i altres herbes per condimentar tant per augmentar el gust com per aportar nodriments valuosos: les vitamines i els minerals que necessitaven els seus cossos i eren la primera causa de l’ànsia. Solandia li havia mostrat la petita provisió de begudes fermentades, sobretot cervesa de bedoll, que, segons deia, alegraria la festa.

La dona també utilitzaria un poc del greix emmagatzemat per fer una nova remesa de sabó. Quan Ayla expressà la preocupació que estigué emprant aliments necessaris, Solandia digué que a Losaduna li agradava usar-lo en les cerimònies i explicà a més que la seva provisió de sabó ja estava quasi exhaurida. Mentre la dona més vella cuidava els seus fills i ho preparava tot. Ayla sortí amb Llop per mirar com estaven Whinney i Llamp i passar una estona amb ells.

Solandia anà a la gran entrada de la cova per dir a Ayla que estava a punt, però es quedà allà i observà la visitant. Ayla acabava de tornar d’un galop pel camp i reia i jugava amb els animals. A la dona més vella se li va ocórrer pensar, per la manera com Ayla es comportava amb ells, que els animals eren com si fossin els seus fills.

Alguns dels més joves de la Cova també ho observaven, incloent hi dos dels seus fills. Xisclaven i cridaven a Llop, que mirava a Ayla amb evidents ganes d’unir-se als nens però esperava el seu permís. Ayla veié la dona que estava a la boca de la cova i s’hi acostà de pressa.

—Confiava que Llop pogués entretenir el nadó —digué Solandia—. Verdegia i Madènia vénen a ajudar-nos, però el procés requereix concentració.

—Oh, mare! —digué la filla major, Dosalia, que era una dels que tractaven d’atreure el llop—. El nadó sempre juga amb ell.

—Bé, si el vols cuidar tu en lloc d’ell…

La nena arrufà les celles; llavors somrigué.

—El podem treure a fora? No fa vent i l’abrigaré bé.

—Crec que sí —digué Solandia.

Ayla mirà a baix al llop, que alçava la vista expectant.

—Vigila el nadó, Llop —digué. L’animal esgüellà com a resposta.

—Tinc una bona reserva de greix de mamut que vaig guardar per a la tardor —digué Solandia mentre caminaven cap a l’àrea del seu habitacle—. Vàrem tenir la sort de caçar un mamut l’any passat. Per això encara tenim molt de greix i també és bona cosa. Sense això hauria estat un hivern dur. He començat a fondre el greix. —Arribaren a l’entrada just en el moment en què sortien els nens—. No perdeu els guants de Micheri —els cridà Solandia.

Verdegia i Madènia ja eren dintre.

—He portat un poc de cendra —digué Verdegia. Madènia es limità a somriure, una mica cohibida.

Solandia estava satisfeta de veure-la disposada a abandonar el llit i estar un altre cop entre la gent. Fos el que fos allò que havien fet a la font calenta semblava haver ajudat.

—He posat algunes pedres de cremar al foc per fer te. Madènia, en vols fer un poc per a nosaltres? —preguntà—. Després usaré la resta per tornar a escalfar l’aigua que fon el greix.

—On vols que deixi aquesta cendra? —preguntà Verdegia.

—La pots mesclar amb la meva. Ja he començat la lixiviació, però no fa gaire temps.

—Losaduna va dir que empreu greix i cendra —comentà Ayla.

—I aigua —afegí Solandia.

—Sembla una combinació estranya.

—Sí, així és.

—Què et va fer mesclar aquestes coses? Vull dir, com arribares a descobrir-ho, la primera vegada?

Solandia somrigué.

—A dir ver fou una casualitat. Havíem estat caçant. Jo tenia foc encès a defora en un fogó amb un clot fondo, on torrava un poc de carn greixosa de mamut. Començà a ploure fort. Vaig agafar la carn i la graella i me’n vaig anar corrents a posar-me a cobert. Tan aviat com amainà, tornàrem aquí, a la cova, però havia oblidat un bol de fusta que tenia per cuinar i vaig anar a cercar-lo l’endemà. El fogó era ple d’aigua, amb quelcom semblant a una escuma espessa que flotava dintre. No n’hauria fet cas, però m’hi va caure una cullera i vaig haver de ficar-hi la mà per treure-la. Vaig anar al rierol per rentar-me-la. La vaig sentir suau i lliscadissa, igual que una bona arrel de gipsòfila, però millor, i les meves mans quedaren tan netes! La cullera també. Desaparegué tot el greix. Vaig tornar-hi i vaig posar l’escuma dins el bol i la vaig portar.

—És bona de fer?

—No, realment no és fàcil. No és que sigui mala de fer, sinó que cal molta pràctica —digué Solandia—. La primera vegada vaig tenir sort. Tot ha d’estar ben mesurat. De llavors ençà hi he estat treballant, però encara de vegades falla.

—Com ho fas? Deus haver descobert algun sistema que funcioni la major part de vegades.

—No és difícil d’explicar. Mesclo greix fos net, qualsevol serveix, però cadascun dóna un resultat diferent. Prefereixo el greix de mamut. Llavors agafo cendra de fusta, la mesclo amb aigua calenta i deixo que s’amari una estona. Després ho passo per un sedàs o una cistella amb forats al fons. La mescla que es cola és forta. He comprovat que et pot cremar o irritar la pell. T’has de rentar tot d’una. De totes maneres, l’has de remenar en el greix. Si tens sort, aconsegueixes una escuma suau, que ho neteja tot, fins i tot el cuir.

—Però no sempre tens sort —digué Verdegia.

—No. Moltes coses poden sortir malament. De vegades pots remenar i remenar i no es mescla. Si això ocorre, de vegades va bé escalfar-ho una mica. De vegades es desfà i obtens una capa massa dura i una capa massa greixosa. De vegades forma grums que no acaben de mesclar-se. Unes vegades es torna més dura que altres, però això no és dolent. De totes maneres té tendència a endurir-se a mesura que passa el temps.

—Però de vegades funciona, com la primera vegada —digué Ayla.

—Una cosa que he après és que tant el greix com el líquid de la cendra han de tenir aproximadament la mateixa temperatura que la pell del teu canell —digué Solandia—. Si t’esquitxes una mica, no l’has de sentir fred o calent. El líquid de cendra és més difícil de comprovar perquè es fort i pot cremar una mica; en aquest cas, t’has de rentar tot d’una amb aigua freda. Si crema massa, saps que cal afegir-hi més aigua. Generalment la cremada no és greu, però no voldria que em toqués els ulls. Pot picar si t’acostes massa al fum.

—I pot fer pudor! —digué Madènia.

—És veritat —digué Solandia—. De vegades put. Per això normalment vaig al centre de la cova per mesclar-lo, malgrat que aquí ho tinc tot a punt per fer-ho.

—Mare! Mare! Vine de pressa! —Neladia, la filla segona de Solandia, entrà ràpidament i després tornà a sortir corrents.

—Què passa? Li ha succeït res al nen? —digué la dona, corrent darrera ella. Tots la seguiren i sortiren de la cova.

—Mira! —digué Dosalia. Tots miraren cap a fora—. El nen camina!

Era Micheri, que estava dret al costat del llop, penjat del pelatge de l’animal, amb un somriure satisfet, fent passes insegures mentre Llop, amb compte i a poc a poc, avançava. Tots somrigueren alleujats i també amb complaença.

—Somriu aquest llop? —preguntà Solandia—. Em sembla que ho fa. Sembla tan satisfet d’ell mateix que somriu.

—Jo també ho crec així —digué Ayla—. Sovint he pensat que podia somriure.

—No és només per la cerimònia, Ayla —deia Losaduna—. Sovint emprem l’aigua calenta simplement per banyar-nos. Si vols portar-hi Jondalar perquè es relaxi, no hi tenim inconvenient. Les Aigües Sagrades de la Mare són com els Seus altres Dons per als Seus fills. El seu fi és usar-los, gaudir-ne i apreciar-los. De la mateixa manera que cal apreciar aquest te que has fet —digué, alçant la tassa.

Quasi tots els habitants de la Cova, els que no havien anat a caçar, estaven asseguts al voltant de la llar a l’àrea central oberta de la cova. La major part de les menjades eren informals, llevat d’algunes ocasions especials. La gent solia menjar separadament, en grups familiars, i sovint amb altres. Aquesta vegada, els que havien romàs a la cova havien fet una pausa al migdia per dinar junts, més que res perquè estaven interessats en els visitants. El dinar consistia en una bona sopa de carn magra i seca de cérvol enriquida amb una mica de greix de mamut, que la convertia en un plat nutritiu i omplia bastant. Acabaven amb el te que Ayla havia fet, i tots havien remarcat que era molt bo.

—Quan tomin, potser usarem l’estany. Crec que li agradarà un bany calent i jo voldria compartir-lo amb ell —digué Ayla.

—Val més que l’adverteixis, Losaduna —digué una dona amb un somriure de complicitat. Havia estat presentada com a companya de Laduni.

—Advertir-me de què, Laronia? —digué Ayla.

—De vegades has d’escollir entre els Dons de la Mare.

—Què vols dir?

—Vol dir que les Aigües Sagrades poden ser massa relaxants —digué Solandia.

—Encara no ho entenc —digué Ayla arrufant l’entrecella. Sabia que tothom parlava d’aquest tema i que hi havia implícit cert ingredient picardiós.

—Si portes Jondalar a un bany calent, debilitarà la força de la seva virilitat —digué Verdegia més directament que els altres— i passaran hores fins que se li pugui alçar un altre cop. Així que no esperis massa d’ell després d’un bany. Almenys tot d’una després. Per aquesta raó molts homes no es volen banyar a les Sagrades Aigües de la Mare. Temen que la seva virilitat es dilueixi dins les Aigües Sagrades i no la tornin recobrar mai més.

—Pot succeir això? —preguntà Ayla mirant a Losaduna.

—No que jo hagi vist o sentit —digué l’home—. En tot cas, jo diria que és al contrari. Al cap d’un quant temps, l’home n’està més ansiós, però jo crec que és perquè està relaxat i se sent bé.

—Jo em vaig sentir perfectament després del bany calent i vaig dormir com un tronc, però crec que fou per alguna cosa més que l’aigua —digué Ayla—. Tal vegada el te?

L’home somrigué.

—Era un ritual important. Sempre hi ha altres coses en una cerimònia.

—Bé, jo estic disposada a tornar a les Aigües Sagrades, però crec que esperaré Jondalar. Creus que els caçadors tornaran aviat?

—Segur que sí —digué Laronia—. Laduni sap que hi ha coses a fer abans del Festival de la Mare que celebrem demà. Crec que no hi haurien d’haver anat avui, però volia veure com funcionava l’arma de caçar a llarga distància de Jondalar. Com es diu?

—Un tirador de llances i funciona molt bé —digué Ayla—, però, com tot, requereix pràctica. Hem hagut de practicar molt durant aquest viatge.

—Utilitzes el seu tirador de llances? —preguntà Madènia.

—Tinc el meu —digué Ayla—. Sempre m’ha agradat caçar.

—Per què no has anat amb ells, avui? —preguntà la noia.

—Perquè volia aprendre de fer la substància que neteja. I, a més, cal que renti i arregli alguns vestits —digué Ayla aixecant-se i dirigint-se a la tenda del cerimonial. Llavors s’aturà—. Jo també tinc una cosa que m’agradaria mostrar-vos —digué—. Algú ha vist mai un estirafils? —Ella veié mirades desconcertades i caps que negaven—. Si espereu aquí un moment, agafaré el meu i us el mostraré.

Ayla tornà de l’habitacle amb la bossa de costura i alguns vestits que volia arreglar. Amb tothom reunit al seu voltant per veure una altra cosa extraordinària portada pels viatgers, agafà de la seva bossa un petit cilindre, que provenia d’una pota lleugera i buida d’un ocell, i tragué dues agulles d’ivori. En lliurà una a Solandia.

La dona examinà atentament aquella vareta en miniatura ben polida. Per un extrem acabava en una punta esmolada, semblant a un punxó. L’altre extrem era més gruixut i, per estrany que fos, tenia un forat que el travessava del tot. Es quedà consirosa i de sobte tingué sospita de perquè servia.

—Has dit que era un estirafils? —digué, passant-lo a Laronia.

—Sí. T’ensenyaré com s’usa —digué Ayla, separant un tros prim de tendó d’un manat més espès i fibrós. Mullà l’extrem i l’allisà perquè formés una punta i llavors esperà que s’assequés. El fil de tendó es posà una mica dur i conservà la forma. Ella el passà pel forat a l’extrem posterior do la vareta d’ivori i el posà a part un moment. Seguidament agafà un petit instrument de sílex que tenia una punta esmolada i començà a fer forats al vorell d’una peça de vestir que tenia les puntades desfetes al llarg de la costura i algunes havien esquinçat la pell. Els forats nous estaven molt a prop dels anteriors.

Després d’haver fet els forats per la nova costura, Ayla es disposà a demostrar la utilitat del nou instrument. Passà la punta de l’agulla d’ivori pels forats de la pell i, agafant el petit instrument, estirà per passar el fil acabant amb una floritura.

—Oooh! —La gent asseguda a prop, especialment les dones, emeteren una exclamació col·lectiva.

—Mireu això!

—No li ha calgut estirar el fil cada cop, l’ha passat directament.

—Puc provar-ho?

Ayla passà la peça de vestir a les dones i les deixà experimentar, explicant i ensenyant i dient-los com li havia vingut la idea i com tothom al Camp del Lleó havia ajudat a desenvolupar-la i fer-la realitat.

—És un punxó molt ben fet —comentà Solandia examinant-lo atentament.

—El va fer Wymez, del Camp del Lleó. També va fer el perforador que he usat per fer els forats per on passa el fil —digué Ayla.

—Serà molt difícil de fer aquesta eina —digué Losaduna.

—Jondalar diu que Wymez és l’únic tallador de sílex que ha conegut tan bo com Dalanar i, tal vegada, una mica millor.

—És un gran elogi venint d’ell —digué Losaduna—. Tothom sap que Dalanar és el mestre dels picapedrers. La seva destresa és coneguda fins i tot a aquesta banda de la glacera, entre els Losadunai.

—Però Wymez és també un mestre.

Tots es giraren sorpresos en sentir la veu que acabava de parlar i veieren Jondalar, Laduni i alguns altres que entraven a la cova portant una cabra muntanyenca que havien caçat.

—Heu tingut sort! —digué Verdegia—. Si no hi teniu inconvenient, voldria la pell. Esperava un poc de llana de cabra per fer roba de llit per al Casament de Madènia. —Ella volia fer la comanda abans que ningú.

—Mare! —digué Madènia empegueïda—. Com pots parlar de Casament?

—Madènia ha de celebrar els Ritus d’iniciació abans de pensar en un Casament —digué Losaduna.

—Per mi pot quedar-se la pell —digué Laronia— i que l’usi així com vulgui.

Laronia sabia que hi havia una certa dosi d’avarícia en el prec de Verdegia. No caçaven sovint l’esquiva cabra salvatge i la seva llana era escassa i, per això mateix, valuosa, sobretot a final d’hivern després de tota una estació en què s’havia tornat espessa i densa, però abans que la muda de primavera li donés un aspecte deslluït.

—A mi tampoc no m’importa. Verdegia se la pot quedar —digué Solandia—. Carn fresca de cabra serà benvinguda, no importa qui es quedi la pell, i un canvi d’àpat especialment agradable per al Festival de la Mare.

Alguns altres assentiren i ningú no hi posà objeccions. Verdegia somrigué i tractà de no demostrar la seva satisfacció. En ser la primera a demanar-la, s’havia assegurat la valuosa pell, tal com esperava.

—La carn fresca de cabra muntanyenca serà bona amb les cebes seques que he portat i, a més, també tinc avajons.

Un altre cop tots miraren cap a l’entrada de la cova. Ayla veié una noia que no havia conegut abans, que portava un nadó i menava una nena petita a la mà, seguida per un jove.

—Filònia! —exclamaren a cor diverses persones.

Laronia i Laduni conegueren cap a ella, acompanyats per la resta de la Cova. Sens dubte la jove no era forastera allà. Després de festives abraçades de salutació, Laronia agafà el nadó i Laduni alçà la nena, que havia anat corrents cap a ell, i se la carregà a les espatlles. La nena mirava a tothom des de dalt amb un aire de satisfacció.

Jondalar estava dret al costat d’Ayla, somrient davant la feliç escena.

—Aquesta nena podria ser la meva germana! —digué.

—Filònia, mira qui hi ha aquí —digué Laduni conduint la jove a davant ells dos.

—Jondalar? Ets tu? —digué mirant-lo amb commoguda sorpresa—. Creia que no tornaríeu mai més. On és Thonolan? M’agradaria veure’l!

—Ho sento, Filònia. Ara camina per altre món —digué Jondalar.

—Oh, em sap molt de greu. Volia que conegués Thonolia. Estic segura que és filla del seu esperit.

—Jo també n’estic segur. S’assembla molt a la meva germana i tots dos varen néixer a la mateixa llar. M’agradaria que la meva mare la pogués veure, però crec que, de totes maneres, li plaurà saber que ha quedat quelcom d’ell en aquest món, un infant del seu esperit —digué Jondalar.

La jove s’adonà d’Ayla.

—Però no has tornat sol —digué.

—No, no ha tornat sol —confirmà Laduni— i espera conèixer alguns altres companys de viatge. No t’ho creuràs.

—I has arribat en el moment oportú. Demà celebrem un Festival de la Mare —digué Laronia.