Capítol 11

Whinney seguia frec a frec darrera Ayla quan la dona penetrà dins el Campament, dirigint-se al fogó que encara enviava cap amunt volutes titubants de fum. Hi havia cinc tendes ordenades en semicercle i el forat del foc, excavat lleugerament en terra, estava enfront de la del centre. El foc cremava amb força, era obvi que havien usat el Campament feia poc, però ningú no en reclamava la propietat sortint a saludar-los. Ayla mirava a l’entorn, donant una ullada dins els habitatges que estaven oberts, però no veia ningú. Intrigada, observà amb més atenció les tendes i el Campament per veure si podrien saber quelcom més sobre qui era aquella gent i per què havia marxat.

La part principal de l’estructura era similar a les tendes còniques usades pels Mamutoi en els seus Campaments d’estiu, però amb diferències notables. Mentre els Caçadors de Mamuts sovint ampliaven l’espai vital afegint a l’habitatge principal tendes semicirculars fetes de pell, emprant normalment un altre pal per ajudar a sostenir els afegits laterals, els refugis d’aquest Campament, en canvi, tenien afegits fets de càrritx i herbes d’aiguamoll. Alguns eren simplement sostres inclinats muntats damunt garrots prims, altres eren completament tancats, afegits rodonencs fets de jonc i d’estores trenades, incorporats a l’habitatge principal.

Just a la part exterior del faldó d’entrada de la tenda més propera, Ayla hi va veure una pila d’arrels de boga bruna damunt una estora de càrritx trenat. Al costat de l’estora hi havia dues cistelles. Una era de teixit dens i contenia aigua lleugerament tèrbola de fang, l’altra era mig plena d’arrels recent pelades d’un color blanc intens. Ayla s’hi acostà i tragué una arrel de la cistella. Encara estava humida, devia fer poc que l’havien posada allà.

Quan tornà a col·locar-la on estava, notà un objecte estrany en terra. Era fet de fulles de boga teixides de manera que semblés una persona, amb dos braços clavats als costats i dues cames, i una peça de pell suau que l’embolicava com una túnica. Els ulls eren dues línies breus pintades a la cara amb carbó i una altra línia dibuixada com un somrís. Per simular els cabells havien subjectat al cap flocalls de pelaguer plomós.

El poble que havia criat Ayla no feia imatges, excepte com a símbols de tòtem, tals com les marques a la seva cama. Ella fou esgarrinxada seriosament de petita per un lleó de cova, que li deixà la cuixa esquerra amb la marca d’una cicatriu de quatre línies rectes. Una marca similar usava el Clan per indicar el tòtem del lleó de cova. Per això Creb estava tan segur que el Lleó de la Cova era el seu tòtem, malgrat el fet de ser considerat un tòtem mascle. L’esperit del Lleó de la Cova l’havia escollida i marcada per ell mateix, i per tant la protegiria.

Altres tòtems del Clan s’indicaven de manera similar, amb simples signes derivats sovint dels moviments o gestos del seu llenguatge gestual. Però la primera imatge verament representativa que va veure fou l’esbós d’un animal que Jondalar havia gravat en un tros de cuir usat com a diana, i tot d’una estava intrigada per l’objecte del fons. Després el reconegué de sobte i ja va saber què era. Ella mai no havia tingut una nina quan era petita, però recordava objectes semblants amb els quals jugaven els nens Mamutoi i comprengué que allò era una joguina.

De cop i volta fou obvi per a Ayla que una dona havia estat asseguda allà amb el seu infant només uns moments abans. Ara havia fugit i ho devia haver fet amb gran pressa, ja que havia abandonat el menjar i ni tan sols s’havia emportat la joguina del nen. Per què se n’hauria anat tan de pressa?

Ayla tornà i veié Jondalar que encara sostenia les regnes de Llamp, ajupit sobre un genoll enmig d’una escampadissa d’esquerdes de sílex i observant un tros de pedra que havia trobat. Ell aixecà els ulls.

—Algú ha espatllat una punta molt bona amb un darrer cop en fals. Podia haver estat només un copet, però ha caigut fora de la marca i massa fort… com si haguessin interromput el picapedrer inesperadament. I aquí hi ha el martell de pedra! Simplement l’han deixat caure a terra. —Les mosses a la dura pedra oval indicaven que l’havien usat molt de temps i l’expert tallador de sílex trobava difícil d’imaginar-se algú que tirés i abandonés una eina profitosa.

Ayla mirà a l’entorn i veié peix que assecava damunt un estenedor, amb quatre de sencers en terra al costat. N’havien obert un, però deixat en terra. Hi havia molts d’indicis de feina interrompuda, però cap senyal de gent.

—Jondalar, aquí no fa gaire estona que hi havia gent, però se n’ha anat ben de pressa. El foc encara crema. On són?

—No ho sé, però tens raó. Han marxat a corre-cuita. Simplement han amollat tot el que tenien… i han fugit. Com si s’haguessin… espantat.

—Però per què? —preguntà Ayla mirant a l’entorn—. No veig res que pugui fer por.

Jondalar començà a remenar el cap, després notà que Llop ensumava als voltants del Campament abandonat, ficant el nas a l’entrada de les tendes i pels llocs on hi havia objectes que havien deixat. Llavors li cridà l’atenció l’euga color de fenc que pasturava a la vora, arrossegant un arranjament de pals i d’embarcació com un bol, estranyament indiferent a la gent i al llop. L’home es girà per veure el poltre marró obscur que el seguia tan dòcilment. L’animal anava carregat amb els arguenells i la gualdrapa i romania amb paciència al seu costat, sostingut només per una simple corda fermada al cap amb cordills i corretges.

—Em penso que això pot ser el problema, Ayla —digué ell. Llop de cop i volta deixà d’explorar amb el nas, observava amb intenció el bosc i començà a anar-hi—. Llop! —el cridà. L’animal s’aturà i es girà per mirar l’home, remenant la cua—. Ayla, val més que el cridis o trobarà la gent d’aquest Campament i encara l’espaordirà més.

Ella xiulà i el llop hi anà corrents. Ella li amoixà el collar però corrugà les celles a Jondalar.

—Dius que els fem por? Se n’han anat perquè tenien por de nosaltres?

—Te’n recordes del Campament del Pelaguer Plomós? La forma d’actuar quan ens varen veure? Pensa quina impressió hem de fer a la gent que ens vegi per primera vegada, Ayla. Viatgem amb dos cavalls i un llop. Els animals no viatgen amb les persones, normalment les eviten. Fins i tot els Mamutoi a la Reunió d’Estiu tardaren una estona a acostumar-se a nosaltres, malgrat que hi arribàrem amb el Campament del Lleó. Si ho penses bé, Talut va ser molt valent de convidar-nos a anar, amb els nostres cavalls, al seu Campament quan ens vàrem topar per primera vegada —digué Jondalar.

—Què hauríem de fer?

—Crec que ens n’hauríem d’anar. La gent d’aquest Campament probablement està amagada al bosc vigilant-nos, pensant que devem haver vingut d’algun indret com el món dels esperits. Això és el que jo pensaria si ens veiés arribar sense avisar.

—Oh, Jondalar —es lamentà Ayla, amb una certa desmoralització i enyorança mentre es trobava enmig del Campament buit—. Jo que tenia tantes ganes de veure gent. —Mirà entorn del Campament una vegada més, llavors assentí amb el cap—. Tens raó. Si la gent se n’ha anat i no ens vol rebre, hem de marxar. Només m’hauria agradat conèixer la dona amb l’infant que ha deixat la joguina i xerrar amb ella. —Començà a caminar cap a Whinney, que estava just darrera el Campament—. No vull que la gent tingui por de mi —digué dirigint-se a l’home—. Podrem parlar amb algú durant aquest viatge?

—No conec els estrangers, però estic segur que podrem visitar els Sharamudoi. Potser es mostraran una mica cautelosos al principi, però em coneixen. I tu saps com és la gent. Després d’haver passat l’ensurt inicial, s’interessen molt pels animals.

—Em sap greu d’haver esporuguit aqueixa gent. Potser podríem deixar-los un obsequi malgrat que no hàgim compartit la seva hospitalitat —digué Ayla. Començà a rastrejar dins els arguenells—. Penso que un poc de menjar estaria bé, una mica de carn, penso.

—Sí, és una bona idea. Jo tinc algunes puntes extra. Crec que en deixaré una per substituir la que el picapedrer ha malmès. No hi ha res pitjor que espatllar una eina just en el moment en què l’acabes de fer —comentà Jondalar.

Mentre cercava el bolic d’eines en el seu equipatge, Jondalar recordà que quan ell i el seu germà viatjaven junts es toparen amb molta gent al llarg del camí, i que normalment eren ben rebuts i sovint rebien ajuda. Diverses vegades gent estrangera els salvà la vida. Però si la gent s’espaordia a causa dels animals que els acompanyaven, que succeiria si Ayla necessités ajuda?

Abandonaren el Campament i es tornaren a enfilar per les dunes de sorra al nivell més alt de l’illa estreta i llarga, aturant-se quan arribaren a la gespa. Miraren avall a la fina columna de fum del Campament i al riu fangós de sota, el remarcable corrent del qual es dirigia cap a l’àmplia extensió del Mar de Beran. Sense dir-ho, ambdós muntaren i tiraren a l’est per tenir una millor (i última) vista del gran mar interior.

Quan arribaren a l’extrem oriental de l’illa, tot i estar encara en els bancs del riu, eren tan a prop de les aigües picades del mar que podien observar les ones que rentaven la barra d’arena amb escuma salobre. Ayla mirava fixament a través de l’aigua i pensava que gairebé podia distingir la línia d’una península. La cova del clan de Brun, el lloc on ella havia crescut, era al seu extrem meridional. Era allà on ella va parir el seu fill i allà on l’hagué d’abandonar per força.

«Em pregunto com deu ser de gran» es deia a si mateixa. «Més alt que tots els nois de la seva edat, n’estic segura. És fort? És sa? És feliç? Se’n recorda de mi? Em pregunto. Si només el pogués veure una vegada més», pensà, però llavors comprengué que si alguna vegada l’havia de veure, aquesta era la seva última oportunitat. Des d’aquí, Jondalar planejava tombar a l’oest. Ella no tornaria a ser mai tan a prop del seu Clan o de Durc. Per què enlloc d’això no podien tirar cap a l’est? Només seria desviar-se una mica abans de marxar? Si voregessin la costa nord del mar, tal vegada podrien arribar a la península en pocs dies. Jondalar va dir que l’acompanyaria amb molt de gust si ella desitjava anar a cercar Durc.

—Ayla, mira! Jo no sabia que hi hagués foques al Mar de Beran! No havia vist aquests animals des que era molt jove i feia excursions amb Willomar —exclamà Jondalar, amb veu excitada i nostàlgica—. Ens menà a mi i a Thonolan a veure les Grans Aigües, i llavors la gent que viu prop de la riba ens portà al nord en un bot. N’havies vist abans?

Ayla mirà cap al mar, però més a prop, on ell assenyalava. Diverses criatures obscures, elegants, aerodinàmiques, amb ventres lleugerament grisos, es bellugaven desmanyotadament per la barra d’arena que s’havia format darrera algunes roques submergides més a prop. Mentre ho contemplaven, la majoria de les foques es capficaven un altre cop dins l’aigua perseguint un banc de peixos. Veien caps de foques que emergien mentre la darrera, més petita i jove, es tornava ficar a l’aigua. Després se n’anaren, i desaparegueren tan aviat com havien vingut.

—Només de lluny —respongué Ayla— durant l’estació freda. Els agradava el gel que surava a certa distància de la costa. El clan de Brun no les caçava. Ningú no hi podia arribar, tot i que una vegada Brun va contar que temps enrere n’havia vist algunes damunt les roques prop d’una cova marina. Alguna gent pensa que són esperits aquàtics d’hivern, no animals, però jo una vegada en vaig veure unes de petites damunt el gel i no crec que els esperits aquàtics tinguin infants. No he sabut mai on anaven a l’estiu. Deuen venir aquí.

—Quan arribem a casa, et portaré a veure les Grans Aigües, Ayla. No t’ho creuràs. Aquest és un mar gran, molt més gran que tots els llacs junts que jo hagi vist mai, i salat m’han dit, però no és res comparat amb les Grans Aigües. Són com el cel. Ningú no ha arribat mai a l’altra banda.

Ayla sentia l’entusiasme en la veu de Jondalar i percebia la seva ànsia de ser a casa. Ella sabia que no vacil·laria d’acompanyar-la a veure el clan de Brun i el seu fill, si li deia que hi volia anar. Perquè l’estimava. Però ella també l’estimava a ell i sabia que el retard li causaria tristor. Mirà la gran extensió d’aigua, després tancà els ulls tractant de reprimir-se les llàgrimes.

De totes maneres no sabria on cercar el Clan, pensà. I ja no era el clan de Brun. Ara era el clan de Broud i ella no hi era benvinguda. Broud l’havia maleïda a mort; ella era morta per a tots ells, un esperit. Si ella i Jondalar havien espaordit el Campament d’aquesta illa a causa dels animals i de la seva aparent habilitat sobrenatural de controlar-los, com no farien molta més por al Clan? Incloent-hi Uba i Durc? Per a ells, ella tomaria del món dels esperits i els animals que l’acompanyaven en serien la prova. Creien que un esperit que tornava del país de la mort era per fer-los mal.

Però una vegada que tombés a l’est, tot s’acabaria. A partir d’aleshores, per la resta de la seva vida, Durc no seria més que un record. No hi hauria esperança de tornar-lo a veure. Era la decisió que havia de prendre. Pensà que l’havia presa feia temps; no sabia que la pena seria encara tan forta. Girà el cap de manera que Jondalar no veiés les llàgrimes que li queien dels ulls mentre mirava fixament l’extensa superfície aquàtica d’un color blau intens. Una punyida fresca de dolor la inundà i comprengué que hauria de portar la pena al cor per sempre.

Donaren l’esquena al mar i emprengueren el camí a peu per l’herba estepària, alta fins a la cintura, deixant descansar i pasturar els cavalls. El sol era alt, brillant i ardent. Onades titil·lants de calor emergien del terreny humit, portant la càlida flaire de la terra i de la vegetació. A la plana sense arbres damunt la franja llarga i estreta de terra, ells caminaven protegits per l’ombra dels seus grans capells, però l’evaporació dels canals del riu que els envoltaven carregava l’aire d’humitat i uns canonets de suor els regalimaven per la seva pell polsosa. Agraïen l’ocasional alenada fresca del mar, un oratjol intermitent ple del ric aroma de la vida que transcorre dins aigües profundes.

Ayla s’aturà, es desfeu l’eslinga de pell que duia embolicada al cap i se la ficà al cinturó perquè no es mullés gaire amb la suor. Per tal d’absorbir la humitat que eixia del front, la substituí per una bena de pell suau, com la que portava Jondalar, que cobria el front i es fermava amb un nus a darrera.

En continuar el camí, notà un saltamartí verd pàl·lid que botà i llavors desaparegué protegit pel seu camuflatge. Després en veié un altre. La majoria xerricaven esporàdicament, evocant l’eixam de llagostes. Però aquí només eren una de les varietats d’insectes, com les papallones, els colors de les quals titil·laven en una dansa vibrant per les crestes de la festuca, i l’inofensiu abegot que es mantenia sobre un ranuncle i semblava una abella de les que piquen i fan mel.

Malgrat que la terra més alta era molt més reduïda, tenia l’aspecte familiar de l’estepa àrida, però quan arribaren a l’altre extrem de l’illa, romangueren atònits davant la vista de l’extens i estrany món humit del gran delta. Al nord, a la seva dreta, hi havia el continent; darrera un serrell de brolla fluvial, un herbassar d’un suau verd-daurat. Però al sud i a l’oest, hi havia la desembocadura pantanosa del gran riu, que estenia el seu camí fins a l’horitzó i semblava, a distància, tan sòlida i substancial com el terreny. Era un extens llit d’exuberant càrritx verd, que oscil·lava en un moviment tan constant com el mar amb el ritme de les ràfegues del vent, trencat només per alguns arbres ocasionals que projectaven ombres per l’onejant verdor i les vies sinuoses dels camins fluvials badats.

Quan baixaren el pendent a través del bosc clar, Ayla s’adonà dels ocells, més varietats de les que mai havia vist a un sol lloc, algunes d’elles desconegudes. Corbs, cucuts estornells i tórtores, cadascun cridant a la seva manera amb veus diferenciades. Una oreneta, perseguida per un falcó, baixà en picat, girà i s’amagà entre els joncs. Milans negres que volaven alt i aguilons que ho feien quasi fregant la superfície dels aiguamolls cercaven peix mort o agonitzant. Petits rossinyols d’estany i papamosques voletejaven del matoll a l’arbre, mentre petits corriols, cul-rogets i capsigranys saltaven com fletxes de branca en branca. Gavines flotaven als corrents d’aire, sense moure una ploma, i feixucs pelicans, en vol majestuós, navegaven per damunt el cap remenant les seves amples i vigoroses ales.

Ayla i Jondalar sorgiren a diferent secció del riu quan tornaren a arribar a l’aigua, prop d’un redol d’arbuixells de salzes que era l’escenari d’una colònia barrejada d’ocells d’aiguamoll: garses, martinets blancs, garses de mar, cormorans i, en aquest lloc, ibis la majoria brillants, tots ells niant junts. En el mateix arbre, la morada coberta d’herba d’una varietat estava sovint només a una branca del niu d’una espècie totalment diferent, i algunes covaven ous o tenien ocellons. Els ocells semblaven mostrar-se tan indiferents amb les persones i els animals com eren entre ells, però el lloc ocupat, animat per una incessant activitat, era una atracció impossible d’ignorar per l’escornifer cadell de llop.

S’hi acostava furtivament, tractant de sotjar, però es distreia amb la plètora de possibilitats. Finalment anà corrents cap a un arbre particularment petit. Amb una xiscladissa i un ventar d’ales, els ocells que hi havia pujaren disparats a l’aire, seguits immediatament d’altres que notaren el perill. I encara uns quants més emprengueren el vol. L’aire s’omplí d’ocells d’aiguamoll, la vida que clarament dominava en el delta, i fins a més de deu mil individus d’espècies distintes de la colònia barrejada voletejaven i giraven en vol dramàtic.

Llop tornà a córrer cap al bosc, la cua enmig de les cames, udolant i grinyolant per por de la commoció que havia causat. Afegint-se al tumult, els cavalls nerviosos, espaordits, s’encabritaren i eguinaren; després corregueren al galop cap a l’aigua.

El baiard actuà de fre a l’euga, que fou més bona de tranquil·litzar. Realment es calmà de seguida, però Jondalar va tenir més dificultats amb el poltre. Anà corrents a l’aigua perseguint el cavall, nedant on no feia peu, i aviat es perdé de vista. Ayla aconseguí menar Whinney a través del canal i tornar a terra. Després d’haver tranquil·litzat i confortat el cavall, li desenganxà els pals que arrossegaven i li tragué els arreus per deixar córrer l’euga lliure i relaxadament al seu aire. Llavors xiulà per cridar Llop. Calgueren diversos xiulets abans que vingués des d’una direcció diferent, riu més avall, allunyada del lloc on niaven els ocells.

Ayla es tragué els vestits mullats i se’ls canvià per uns de secs de l’equipatge; després, recollí llenya per fer foc mentre esperava que Jondalar tornés. A ell també li caldria canviar-se i sortosament el seu equipatge estava en l’embarcació de bol, que el mantenia eixut. Tardà una estona a trobar el camí de tornada, cavalcant cap al foc d’Ayla des de l’oest. Llamp s’havia allunyat corrent amunt abans que Jondalar el pogués atrapar.

L’home encara estava enfadat amb Llop i feia mala cara, no tan sols a Ayla sinó també a l’animal. El llop esperà fins que finalment Jondalar s’assegué amb una tassa de te calent, després d’haver-se canviat la indumentària, i llavors s’hi acostà, ajupint-se sobre les cames de davant, remenant la cua com un cadell que volgués jugar i plorant amb to de súplica. Quan estigué més a prop, Llop intentà llepar-li la cara. L’home tot d’una li pegà una empenta per allunyar-lo. Quan va permetre que l’insistent animal s’hi acostés, Llop semblava satisfet que l’home cedís.

—Pareix com si volgués demanar perdó, però fa de mal creure. Com podria fer-ho? És un animal. Ayla, pot comprendre Llop que s’ha portat malament i saber-li greu?

Ayla no se sorprenia. Ho havia vist fer quan aprenia tota sola a caçar i observant els animals carnívors que havia escollit com a presa. Els gestos de Llop davant l’home eren semblants a la manera com un llobató es comportava amb el mascle dominant d’una canilla.

—Jo no sé què pot comprendre o què pensa —contestà Ayla—. Jo només el puc jutjar per les seves obres. Però no és així que es fa amb les persones? Tu no pots saber mai realment el que hom comprèn o pensa. Ho has de jutjar per les obres, o no?

Jondalar assentí amb el cap, sense estar segur encara del que havia de creure. Ayla no dubtava que el llop estava penedit, però no pensava que això fes gaire diferència. Llop solia comportar-se de la mateixa manera quan ella tractava d’ensinistrar-lo a romandre lluny del calçat de pell de la gent del Campament del Lleó. Va tardar molt de temps a entrenar el llop a deixar estar les sabates i no creia que ja pogués estar preparat per deixar de perseguir els ocells.

El sol estava quasi fregant els alts cims escarpats a l’extrem meridional de la llarga serralada de l’oest, provocant un brillant llampurneig als casquets de gel. El límit abassegava des dels cims dels cingles del sud anant cap al nord fins a les agudes arestes arrodonides per l’erosió i cobertes d’un blanc resplendent. Cap al nord-oest, els cims de les muntanyes desapareixien darrera una cortina de núvols.

Ayla tombà cap a l’atractiva clariana del marge boscós del delta del riu i estirà l’euga per aturar-se. Jondalar seguia a darrera. El petit prat era un espai bastant més gran amb una deliciosa franja oberta de bosc que conduïa directament a una tranquil·la llacuna.

Tot i que els braços principals del gran riu eren plens de llim tèrbol, l’aigua de la complicada xarxa de canals i de corrents laterals que es teixia a través dels joncs de l’immens delta era clara i potable. Els canals desembocaven ocasionalment en grans llacs o plàcides llacunes envoltades per un assortiment de càrritx, joncs, bogues i altres plantes aquàtiques, sovint cobertes de nenúfars. Els resistents coixins de nimfeàcies oferien allotjament a les garses més petites i a incomptables granotes.

—Això pareix un bon lloc —digué Jondalar, aixecant la cama per damunt l’esquena de Llamp i aterrant suaument. El descarregà d’arguenells, de gualdrapa i de cabestre, i deixà el poltre a lloure. El cavall es dirigí directament a l’aigua i un moment després se li ajuntà Whinney.

L’euga entrà primer al riu i començà a beure. Un moment després començà a remenar l’aigua amb les potes, fent grans esquitxades que li mullaven el pit i també el poltre que bevia al costat. Acotava el cap, ensumant l’aigua, amb les orelles dretes. Després, flexionant les cames, es recolzà damunt les cames de davant, es deixà caure capbaix i es girà de costat i finalment d’esquena. Mantenint el cap alt i amb les potes batzegant en l’aire, es revinclava de plaer, fregant el cos amb el fons de la llacuna, fins que es gità a l’altre costat. Llamp, que havia estat observant la seva mare que rodolava dins l’aigua fresca, no pogué esperar més i de manera semblant gaudí ell mateix d’una rodolada a poca profunditat prop de la vorera.

—Tu et pensaves que tenien prou aigua per avui —digué Ayla posant-se al costat de Jondalar.

Ell es girà, encara tenia a flor de llavis el somriure de contemplar els cavalls.

—Els agrada rodolar dins l’aigua, per no dir el fang o la pols. Jo no sabia que als cavalls els agradés tant rodolar.

—Tu saps com els agrada que els esgarrapin. Penso que és la seva manera d’esgarrapar-se —comentà la dona—. De vegades s’esgarrapen l’un a l’altre i es diuen l’un a l’altre que ho desitgen.

—Com poden dir-se això, Ayla? De vegades penso que t’imagines que els cavalls són persones.

—No, els cavalls no són persones. Són cavalls, però observa’ls algun temps quan estan cara a cara. L’un vol esgarrapar l’altre amb les dents i llavors espera que l’altre l’esgarrapi al mateix lloc —digué Ayla—. Potser donaré a Whinney una bona pentinada amb el cardó sec més tard. Deu fer calor i picor tot el dia davall la gualdrapa de pell. De vegades penso que hauríem d’abandonar el bot… però ens ha servit de molt.

—Jo tinc calor i picor. Crec que també aniré a nedar una mica. Aquesta vegada sense roba —digué Jondalar.

—Jo també hi vull anar, però abans voldria desempaquetar. Els vestits que s’han remullat encara són humits. Els penjaré damunt aquells matolls i s’assecaran. —Ella agafà un bolic humit dels seus arguenells i començà a estendre els vestits a les branques d’una mata de vern—. No em sap greu que s’hagin mullat els vestits —digué Ayla mentre es posava una tapall—. He trobat un poc d’arrel de gipsòfila i els he rentat mentre t’esperava.

Jondalar sotbaté un guarniment, ajudant-la a penjar els vestits, i descobrí que era una túnica. La sostenia per mostrar-la-hi.

—Em pensava que deies que havies rentat els teus vestits mentre m’esperaves —digué.

—He rentat els teus després que et canviessis. L’excés de suor fa tornar la pell vermella i estaven a punt de fer-se malbé tornant-se rígids —aclarí ella.

Ell no recordava haver patit massa per la suor o les taques quan viatjava amb el seu germà, però estava més aviat satisfet que Ayla se’n preocupés.

Quan estigueren a punt d’entrar al riu, Whinney en sortia. Estava a la vorera amb les cames separades i començà a espolsar el cap. El vigorós moviment es transmetia per tot el cos fins a la cua. Jondalar aixecà els braços per protegir-se de l’esquitxada. Ayla, rient, corregué a l’aigua i, amb les dues mans, ràpidament agafà més aigua per esquitxar l’home quan hi entrava. Tan aviat com l’aigua li arribava al genolls, li tornà el favor. Llamp que havia acabat de banyar-se i estava al costat, rebia una part de la remullada i reculava fins a la vorera. Li agradava l’aigua, però sota les condicions escollides per ell mateix.

Després d’haver-se cansat de jugar i nedar, Ayla començà a pensar en les possibilitats del sopar. De l’aigua creixien fulles en forma de punta de llança i flors amb tres pètals blancs que s’enfosquien en un color púrpura al centre, i ella sabia que els tubercles feculats d’aquestes plantes omplien i eren bons. N’arrencà algunes del fons cobert de fang amb els dits del peu; les tiges eren fràgils i es trencaven amb massa facilitat per estirar les. Mentre Ayla tornava a la vorera caminant dins l’aigua, també recollí plantatge d’aigua per cuinar i créixens per menjar crus. Li cridà l’atenció una forma regular de fulletes amples que creixia d’un centre que surava a la superfície.

—Jondalar, vés alerta de no trepitjar aquestes castanyes d’aigua —digué assenyalant les llavors punxegudes escampades per la vorera de sorra.

N’agafà una per observar-la millor. Les quatre barbes estaven de manera que mentre una sempre estava agafada en terra les altres apuntaven amunt. Ella remenà el cap, tot llançant-la a terra. Ayla s’acotà per tornar-la a recollir juntament amb algunes altres.

—No són bones per trepitjar —digué en resposta a la mirada sorneguera de Jondalar— però bones per menjar.

A la vorera, a l’ombra al costat de l’aigua, ella va veure una planta alta que li era familiar amb fulles blau-verdoses i mirà a l’entorn cercant alguna altra planta amb fulles prou grosses i flexibles per protegir-se les mans mentre la collia. Malgrat que hauria de tenir cura mentre fossin fresques, les fulles que picaven com ortigues serien delicioses cuites. Una agrella que creixia ben al límit de l’aigua tenia tres fulles elementals que anirien bé, i ella decidí que també les podia coure. Al costat també hi havia tussílag i altres tipus diferents de falgueres que tenien arrels aromàtiques. El delta oferia aliments en abundància.

A certa distància de la costa, Ayla veié una illa de càrritx alt amb bogues que creixien al llarg de la vorera. Era probable que les bogues fossin el seu aliment bàsic. Abundaven arreu i tenien moltes parts comestibles. Tant les arrels granades, picades per separar les fibres de la fècula, amb la qual es feia una pasta o una sopa espessa, com les arrels tendres, menjades crues o cuites, juntament amb la base de grelles de flor, per no esmentar l’alta concentració de pol·len, amb el qual es podia fer també una mena de pa, eren delicioses. Quan eren tendres, les flors, agrupades totes a l’extrem de l’alta tija com un tros de cua peluda de moix, també eren gustoses.

La resta de la planta tenia altres utilitats: es trenaven les fulles per fer cistelles o estores i la pelussa de les flors després de convertir-se en llavor servia per fer confortables coixins i d’excel·lent esca per fer foc. Malgrat que amb les seves pedres fogueres Ayla no les usés, sabia que les canyes seques de l’any anterior podien fregar-se entre els palmells de la mà per fer foc o es podien emprar com a combustible.

—Jondalar, agafem el bot i anem fins aquella illa per recollir algunes bogues —suggerí Ayla—. També hi ha gran quantitat de coses bones de menjar que creixen dins l’aigua, com les bajoques d’aquests nenúfars i les arrels. El tronxo arrelat d’aquell càrritx tampoc no és dolent. Està sota l’aigua, però ja que tanmateix estem mullats de nedar, en podem collir alguns. Ho podem posar tot dins el bot per dur-ho cap aquí.

—Tu no has estat mai aquí abans. Com saps que aquestes plantes són comestibles? —preguntà Jondalar mentre desfermaven l’embarcació del baiard.

Ayla somrigué.

—Hi havia aiguamolls com aquest prop del mar, no gaire lluny de la nostra cova a la península. No era tan gran com aquest, però també hi feia calor allà a l’estiu, com aquí, i Iza coneixia les plantes i sabia on trobar-les. Nezzie me’n parlà d’altres.

—Penso que deus conèixer cada planta que hi ha aquí.

—En conec moltes, però no totes, especialment en aquest entorn. M’agradaria tenir algú a qui poder preguntar. La dona d’aquella gran illa, que fugí mentre netejava arrels, probablement ho sabria. Em sap greu que no hàgim pogut estar amb ells —digué Ayla.

La seva desil·lusió era visible i Jondalar sabia com enyorava l’altra gent. Ell també la trobava a faltar i desitjava haver pogut relacionar-se amb algú.

Portaren l’embarcació circular a la vorera de l’aigua i hi pujaren. El corrent era lent però més remarcable des de la boiant embarcació rodona i hagueren de començar a emprar els rems ràpidament per evitar que els estirés riu avall. Lluny de la vorera i del remolí que havien causat amb el bany, l’aigua era tan clara que podien veure bancs de peixos que corrien com fletxes per damunt i entorn de les plantes submergides. Alguns eren d’una grandària considerable i Ayla pensà que més tard en pescaria uns quants.

S’aturaren a una concentració de nenúfars tan espessa, que a penes podien veure la superfície de la llacuna. Quan Ayla baixà del bot i es ficà dins l’aigua, no fou fàcil per a Jondalar de mantenir tot sol el bot al mateix lloc. El bot tenia tendència a girar quan ell intentava remar enrere, però quan Ayla féu peu, mentre s’agafava a un costat, la petita embarcació en forma de bol es mantenia ferma. Usant les tiges de les flors com a guia, ella cercava les arrels amb la punta dels peus i les afluixava del fons tou, recollint-les quan suraven a la superfície enmig d’un núvol de fang.

Quan Ayla tornà a pujar al bot, el féu rodar una altra vegada, però, remant tots dos, aconseguiren controlar-lo, llavors tiraren cap a l’illa que estava densament coberta de càrritx. Mentre s’hi acostaven, Ayla notà que era la varietat més petita de boga que creixia tan espessa prop de la vorera juntament amb salzes, alguns de l’alçada dels arbres.

Remaren per la pesant fullaca cercant un banc o una vorera de sorra, obrint-se pas enmig de la vegetació. Però quan retiraven el càrritx no trobaven fons sòlid, ni tan sols una barra d’arena submergida, i, després d’haver passat, el camí que s’havien obert es clogué de seguida. Ayla sentí una espècie de mal pressentiment i Jondalar una sensació estranya de ser capturat per alguna presència invisible quan es varen veure rodejats per la jungla de càrritx. Per damunt el cap veien pelicans que volaven, però tenien la vertiginosa impressió que el seu vol recte girava en rodó. Quan miraren enrere entre les grans tiges d’herba per veure el camí per on havien vingut, la vorera oposada semblava que voltava lentament.

—Ayla, ens movem! Fem voltes! —digué Jondalar, comprenent de sobte que no era la terra d’enfront sinó ells que estaven fent voltes mentre el corrent sinuós vogia el bot i tota l’illa.

—Sortim d’aquest lloc —digué ella agafant el seu rem.

Les illes al delta eren com a mínim inestables, sempre sotmeses als capritxos de la Gran Mare dels rius. Fins aquelles que mantenien una rica vegetació de càrritx podien quedar netes per davall o la vegetació que havia començat a una illa plana podia esdevenir tan densa que estenia l’embull de plantes fora de l’illa per damunt l’aigua.

Fos quina fos la causa inicial, les arrels del càrritx flotant s’entrellaçaven i formaven una plataforma per la descomposició de la matèria (tant organismes de l’aigua com la mateixa vegetació) que fertilitzava el ràpid creixement de més càrritx. Amb el temps esdevenien illes que suraven i mantenien una varietat d’altres plantes. Macis de càrritx, varietats més petites de boga amb fulles menudes, joncs, falgueres, àdhuc mates de salze que eventualment esdevenien arbres, creixien al llarg de la riba, però la vegetació primària consistia en l’herbassar de càrritx extremament alt, que assolia els tres metres i mig d’alçada. Alguns fangars es convertien en grans paisatges que suraven, pèrfidament enganyo sos amb la seva embrollada aparença de solidesa i permanència.

Amb els petits rems i un gran esforç, aconseguiren treure de l’illa flotant la petita embarcació circular. Però quan arribaren una altra volta a la perifèria de l’inestable fangar, descobriren que no eren davant de terra. Estaven encarats a l’aigua oberta d’un llac, a través del qual hi havia una vista tan espectacular que els va corprendre. Arrenglerats davant el rerefons verd obscur, hi havia una densa concentració de pelicans blancs; un aplec de centenars de milers que estaven drets, seien, covaven damunt nius de mates de càrritx flotant. Per damunt, gran part de la immensa colònia volava a diferent nivell, com si pensessin els pelicans que el territori per niar era massa ple i planessin amb les grans ales esperant lloc.

Principalment blanques, amb una lleugera capa rosada i les ales vorejades per plomes timoneres de color gris fosc, les grans aus amb el bec llarg i bosses al coll que es torcia s’ocupaven d’esbarts de pollets de pelicà com flocs de cotó. Els ocellets cridaners piulaven i esbufegaven, els adults responien amb profunds crits raucs i en tan gran nombre que la combinació era eixordadora.

Mig tapats pel càrritx, Ayla i Jondalar observaven fascinats l’enorme colònia que niava. Sentint un fort crit rauc, alçaren els ulls cap a un pelicà que volava baix i venia per aterrar, navegant per damunt el seu cap amb unes ales que s’estenien a tres metres. Arribà a un espai prop del centre del llac, després replegà les ales i caigué com una pedra, xocant contra l’aigua amb una esquitxada en un aterratge feixuc i desmanyotat. No gaire lluny un altre pelicà corria amb les ales esteses per l’oberta extensió d’aigua, intentant enlairar-se. Ayla començava a entendre per què havien escollit el llac per fer-hi el niu. Necessitaven molt d’espai per prendre el vol, encara que, una vegada en l’aire, el seu vol era artístic i xamós.

Jondalar li donà un copet al braç i li assenyalà l’aigua poc profunda prop de l’illa on diverses aus grosses nedaven l’una al costat de l’altra avançant lentament. Ayla ho contemplà una estona i somrigué a l’home. De manera intermitent, tota la filera de pelicans ficava el cap dins l’aigua i llavors, tots al mateix temps com si seguissin un comandament, el treien, rajant aigua del seus becs grans i llargs. Alguns d’ells, no tots, havien aconseguit un poc de peix que estaven pescant conjuntament. La propera vegada potser altres menjarien, però tots continuaven movent-se i acalant-se perfectament sincronitzats l’un amb l’altre.

Parelles aïllades d’una altra varietat de pelicans amb marques un poc diferents i que incubaven més aviat, adults més joves, niaven a les voreres de la gran colònia. Dintre i als voltants de la compacta agrupació, també hi niaven i covaven altres espècies d’aus aquàtiques: cormorans, cabussots i una diversitat d’ànecs, incloent-hi els d’ulls blancs i cresta roja i els ànecs reials ordinaris. L’aiguamoll sobreeixia amb la profusió d’ocells, tots pescant i menjant l’inesgotable peix.

Tot el vast delta era una demostració extravagant i ostentosa de l’abundància natural; un món de vida s’exhibia sense vergonya. Intacta i preservada de la destrucció, sotmesa a la llei natural i subjecta només a la pròpia voluntat (i a l’enorme buit d’on ella sorgí), la Gran Mare Terra es complaïa creant i mantenint vida en tota la seva prolífica diversitat. Però saquejada per un domini rapinyaire, espoliats els seus recursos, despullada per una contaminació sense control i denigrada per l’excés i la corrupció, podia perdre la seva fecunda capacitat de crear i de mantenir la vida.

Malgrat que es tornava estèril sota una subjugació destructiva, esgotada la seva intensa fertilitat productiva, la ironia final seria seva. Fins i tot estèril i devastada, la infortunada mare tenia encara el poder de destruir allò que havia fet. No se la pot dominar, no se li poden prendre les riqueses sense el seu consentiment, sense cercar la seva cooperació ni respectar les seves necessitats. No es pot suprimir la seva voluntat de viure sense rebre el càstig final. Sense ella, la vida presumptuosa que crea no podria sobreviure.

Tot i que Ayla hauria pogut contemplar els pelicans molt més temps, finalment començà a arrencar unes bogues i a posar-les en el bot, ja que era el motiu d’haver vingut. Llavors començaren a remar de tornada entorn de la massa de càrritx flotant. Quan tingueren un altre cop terra a la vista, estaven molt més a prop del seu campament. Tan aviat com aparegueren, foren rebuts per un llarguíssim udol, farcit de tons d’aflicció. Després de la seva incursió de caça, Llop havia seguit l’olor i trobà el campament sense problemes, però no els havia trobat a ells i l’animalet estava angoixós.

La dona li respongué amb un xiulet per calmar els seus temors. Ell corregué cap a la vorera de l’aigua, llavors alçà el cap i udolà un altre cop. Quan s’hagué aturat, ensumava el rastre, corria amunt i avall per la vorera, es llançà a l’aigua i començà a nedar sortint-los al pas. Mentre s’hi acostava, es desvià allunyant-se del bot i es dirigí cap a la massa de càrritx flotant, confonent-lo amb una illa.

Llop tractava d’arribar a la vorera inexistent, igual que ho havien fet Ayla i Jondalar, però s’agitava i batallava entre els joncs, sense trobar terra ferma. Finalment nedà de tornada al bot. Amb dificultat, l’home i la dona agafaren l’animal pel pelatge remullat i l’ajudaren a pujar al bot recobert de pell. Llop estava tan excitat i alleugerit, que saltà sobre Ayla i li llepà la cara, després féu el mateix amb Jondalar. Quan finalment es tranquil·litzà, es posà dret al mig del bot i s’espolsà, tornà a udolar.

Per sorpresa seva, sentiren la resposta d’un udol de llop, llavors alguns güells, i una altra resposta. Estaven envoltats per una altra sèrie d’udols de llop, aquesta vegada ben a prop. Ayla i Jondalar es miraren amb un calfred d’aprensió mentre seien nus en la petita embarcació i escoltaven els udols de la canilla de llop que no venien de la vorera de l’altra banda de l’aigua, sinó de l’illa inconsistent que flotava!

—Com hi pot haver llops allà? —preguntà Jondalar—. No és una illa, no hi ha terra, ni tan sols un banc d’arena mòbil. —Potser tampoc no eren llops, pensava Jondalar esgarrifat. Potser eren… una altra cosa…

Observant atentament entre les tiges de càrritx en direcció al darrer udol de llop, Ayla copsà una belluga de pelatge de llop i dos ulls grocs que la miraven fixament. Llavors un moviment a dalt li atrapà l’ull. Mirà amunt i veié, mig cobert pel fullatge, un llop que els vigilava des de l’entreforc d’un arbre, amb la llengua que li penjava.

Els llops no s’enfilen als arbres! Mai en la vida no havia vist un llop que pugés a un arbre, i n’havia observat molts. Donà un copet a Jondalar i li ho indicà. Ell, en veure l’animal, quedà sense alè. Pareixia un llop de veritat, però com havia pujat a l’arbre?

—Jondalar, —mussità ella— anem. No m’agrada aquesta illa que no és una illa, amb llops que poden enfilar-se als arbres i caminar per una terra inexistent.

L’home també estava nerviós. Remaren de tornada ràpidament a través del canal. Quan foren prop de la vorera, Llop saltà fora del bot. Ells baixaren, arrossegaren de pressa l’embarcació fins a col·locar-la damunt terreny sec i anaren a agafar les llances i els tiradors. Els dos cavalls estaven encarats en direcció a l’illa, amb les orelles dretes i una actitud tensa. Normalment els llops eren tímids i no els molestaven, especialment des que les olors dels cavalls mesclades amb les d’humans i d’un altre llop presentaven un quadre desconegut, però es malfiaven d’aquells llops. Eren llops corrents, llops reals o quelcom sobrenatural?

Si el seu control aparentment sobrenatural dels animals no hagués esverat els habitants de la gran illa, podien haver après d’aquella gent familiaritzada amb els aiguamolls que els estranys llops no eren menys naturals que ells mateixos. La terra aiguada del gran delta era l’hàbitat natural de molts animals, incloent-hi els llops de càrritx. Primer vivien als boscos de les illes, però durant milers d’anys s’havien adaptat tan bé al medi d’aiguamolls que podien traslladar-se fàcilment pel caminal flotant de càrritx. També havien après a enfilar-se als arbres, cosa que en un paisatge mòbil sotmès a riuades els oferia un avantatge enorme quan es trobaven aïllats pels aiguats.

El fet que els llops poguessin desenvolupar-se amb força en un medi gairebé aquàtic era una prova de la seva gran capacitat d’adaptació. Era la mateixa capacitat d’adaptació que els permetia d’aprendre tan bé a viure amb els humans, que amb el temps, malgrat que continuessin sent capaços de criar amb els seus avantpassats salvatges, esdevingueren tan domèstics que pareixien una espècie diferent, fins al punt que molls d’ells difícilment s’assemblaven als llops.

A través del canal ara es podien veure diversos llops que flotaven sobre l’illa, tres d’ells damunt arbres. Llop mirava expectant, ara Ayla ara Jondalar, com si esperés instruccions dels caps de la seva canilla. Un dels llops del càrritx emeté un altre udol; llavors se li uní la resta, enviant un calfred a l’espinada d’Ayla. El to semblava diferent del dels altres llops que estava acostumada a sentir, encara que no podia precisar exactament per què. Podia ser que les reverberacions de l’aigua canviessin el so, però això augmentava la inquietud que li causaven els misteriosos llops.

La tensió acabà de cop i volta quan els llops desaparegueren, tan silenciosament com havien arribat. Durant un moment l’home i la dona, amb els seus tiradors de llances i Llop, s’enfrontaven a una canilla de llops estranys a través d’un canal obert, però en el moment següent els animals se n’havien anat. Ayla i Jondalar, que encara sostenien les seves armes, se sorprengueren mirant fit a fit els inofensius càrritx i joncs, sentint-se vagament tocats de l’ala i esborronats.

Un oratge fred que els posava pell de gallina al cos nu els féu adonar-se que el sol s’havia colgat darrera les muntanyes de l’oest i començava a fer-se de nit. Deixaren les armes, es vestiren aviat, prepararen ràpidament el foc i acabaren acampant, però estaven d’un mal humor contingut. Ayla se sorprenia comprovant sovint els cavalls i estava contenta que haguessin escollit de pasturar al terreny verd on havien acampat.

Quan la fosca envoltava la resplendor daurada del foc, les dues persones estaven rarament callades, escoltant els sons nocturns del delta del riu que omplien l’aire. En fer-se de nit, començaren a grallar les garses nocturnes, després xerriquejaren els grills. Una òliba emeté una sèrie de ganyols llastimosos. Ayla sentia uns gemecs al bosc de l’entorn i pensà que era un porc senglar. Quedà esverada per la rialla estrident d’una hiena de cova que perforà l’espai; llavors, més a prop, el crit de frustració d’un gran fèlid que havia perdut una presa. Es preguntava si seria un linx o tal vegada un lleopard, i pressentí l’udol dels llops, però no succeí res.

Amb la fosca envellutada omplint cada ombra i cada traça, creixia un acompanyament d’altres sons que omplia tots els intervals. De cada canal i banc fluvial, de cada llac i llacuna coberts per un llençol d’assutzenes, un cor de granotes donava la serenata a l’invisible auditori. Les veus profundament baixes de les granotes comestibles d’aiguamoll desgranaven el to del cor d’amfibis, mentre els ardorosos gripaus hi afegien la seva veu de clàxon com si fos una melodia. Com a contrapunt hi havia el trinat aflautat de calàpets multicolors, mesclat amb el suau cant dels gripaus raucadors, tots seguint la triple cadència croac-croac-croac, típica de les granotes.

En el moment en què Ayla i Jondalar se n’anaren al llit enrotllable, l’incessant cançó dels anurs s’havia convertit en el rerefons de sons familiars, però els intuïts udols de llop, quan els sentiren finalment a distància, encara feien venir calfreds a Ayla. Llop s’aixecà i respongué a la crida.

—Em pregunto si enyora la canilla de llops? —manifestà Jondalar rodejant Ayla amb el braç. Ella s’abraçà a ell, gaudint l’escalfor i la intimitat.

—No ho sé, però de vegades em preocupa. Bebè m’abandonà per aparellar-se, però els lleons mascles sovint abandonen el seu territori per cercar parella d’un altre grup.

—Penses que Llamp ens abandonarà? —preguntà l’home.

—Whinney ho féu una temporada i va viure amb un arment. Jo no sé com la reberen les altres eugues, però tornà quan va morir el seu semental. Cada ramat només n’escull un, i llavors aquest ha de foragitar els altres mascles. Els sementals joves, i altres més vells, normalment viuen junts en el mateix arment, però tots senten atracció per les eugues quan els arriba l’època d’intercanviar Plaers. Estic segura que Llamp també ho farà, però haurà de lluitar amb el semental escollit —explicà Ayla.

—Potser el podré mantenir fermat a les regnes durant aquest temps —digué Jondalar.

—Crec que no cal que et preocupis per ara. Normalment és a la primavera quan els cavalls comparteixen Plaers, poc temps després d’haver parit. Jo estic més preocupada per les persones que puguem trobar durant el viatge. No entenen que Whinney i Llamp són especials. Algú pot intentar fer-los mal. No semblen tampoc gaire disposades a acceptar-nos.

Mentre Ayla jeia agombolada entre els braços de Jondalar, es preguntava què pensa ria d’ella el poble d’ell. Ell notà que estava callada i consirosa. La besà, però ella no semblava respondre com era habitual. Tal volta estava cansada, pensà ell, havia estat un dia pesat. Ell mateix estava cansat. S’adormí escoltant el cor de granotes. Es despertà a causa dels cops i dels crits de la dona que tenia abraçada.

—Ayla! Ayla! Desperta’t! No passa res.

—Jondalar! Oh, Jondalar —Ayla plorava aferrant-se a ell—. Estava somniant… el Clan. Creb tractava de dir-me quelcom important, però nosaltres érem en una cova profunda i era fosc. No podia veure el que estava dient.

—Probablement pensaves en ells avui. N’has parlat quan érem a l’illa gran mirant el mar. He pensat que semblaves alterada. Estaves pensant que te n’anaves i els abandonaves? —preguntà ell.

Ella clogué els ulls i assentí, sense estar segura de si podria parlar sense llàgrimes i dubtava de mencionar els seus temors envers del poble d’ell, de si l’acceptarien, no tan sols a ella, sinó també als cavalls i a Llop. El Clan i el seu fill estaven perduts per a ella, i no volia perdre també la seva família d’animals si aconseguien arribar a casa estalvis amb ells. Només desitjava saber el que Creb tractava de dir-li en el somni.

Jondalar la sostenia, la confortava amb calor i amor, comprenent la seva inquietud però sense saber què dir. N’hi havia prou amb el contacte afectuós.