Capítol 33

Jondalar clogué els ulls, incapaç de contemplar el violent final de la vida d’Ayla. La seva vida no tenia importància si ella era morta… Així, per què s’estava dret allà temorenc de les llances que l’amenaçaven si no li importava viure o morir? Tenia les mans fermades, però no les cames. Podia córrer i potser tombar d’un cop Attaroa.

Sentí una commoció prop de la porta de la Cleda en el moment en què decidí ignorar les esmolades llances i tractar d’ajudar Ayla. El soroll que venia de la Cleda distragué les seves guardianes quan ell, inesperadament, brandà avant, els retirà les llances i corregué cap a les dues dones que lluitaven en terra.

De sobte una cosa obscura passà veloç per davant les persones que contemplaven l’escena, fregà la cama de Jondalar i saltà damunt Attaroa. L’impuls de l’atac tirà cap enrere la capitana mentre que uns queixals esmolats i vigorosos se li clavaren al coll i li travessaren la pell. La capitana es trobà d’esquena en terra intentant rebutjar una fera dentada i peluda que grunyia feroçment. Aconseguí ficar la daga en el cos feixuc i pelut abans d’amollar-la, però això només provocà un lladruc sinistre i una mossegada més forta amb el barram que estrenyia cada vegada més el coll privant-la de l’aire.

Attaroa tractà de cridar quan sentí que la foscor l’enterbolia, però en aquest moment un caní punxegut tallà una artèria i el so que sorgí fou una horrible i espantosa ranera. Aleshores la dona alta i ben plantada es quedà quieta i ja no combaté més. Encara lladrant, Llop la sacsejà per assegurar-se que ja no es resistia.

—Llop! —cridà Ayla, sobreposant-se a la impressió i incorporant-se—. Oh, Llop!

Quan el llop amollà la presa, brollà sang de l’artèria tallada i l’esquitxà. L’animal s’arrossegà cap a Ayla amb la cua entre les cames, gemegant com si es disculpés i en demanés l’aprovació. La dona li havia manat que es quedés amagat i sabia que l’havia desobeït. Quan ell veié l’atac i comprengué que ella estava en perill, s’abalançà a defensar-la, però ara no estava segur de com seria rebuda la seva desobediència. Més que res, odiava que aquella dona el renyés.

Ayla obrí els braços i l’agafà. Tan aviat comprengué que havia actuat correctament i era perdonada la seva transgressió, l’animal corregué joiós cap a ella, que l’abraçà ficant la cara en el pelatge del llop, mentre dels seus ulls li rodolaven llàgrimes d’alleujament.

—Llop, m’has salvat la vida —sanglotava Ayla. Ell la llepava, tacant-li la cara amb la sang tèbia i humida que encara tenia al musell.

La gent del Campament es féu enrere davant aquella escena, contemplant meravellada i amb la boca oberta la dona rossa que abraçava el gran llop que acabava de matar una altra dona en un atac ferotge. Ella s’havia dirigit a l’animal amb el mot Mamutoi de llop, però era similar al mot que ells empraven per designar el caçador carnívor i sabien que li parlava com si ell la pogués entendre, exactament com parlava als cavalls.

No era estrany, doncs, que la forastera no hagués mostrat tenir por d’Attaroa. La seva màgia era tan poderosa que no tan sols podia dominar els cavalls, sinó també manar sobre els llops! L’home tampoc no es mostrava esporuguit, reflexionava la gent quan el veié agenollar-se al costat de la dona i del llop. Fins i tot havia ignorat les llances de les dones-llop, que, esverades, havien reculat algunes passes i romanien expectants. De sobte veieren un home darrera de Jondalar, i tenia un ganivet! D’on l’hauria tret?

—Deixa’m que et desfaci les cordes, Jondalar —digué Ebulan mentre li tallava els lligams.

Jondalar mirà a l’entorn quan sentí que tenia les mans lliures. Altres homes s’havien mesclat amb la gent i encara en venien més des de la Cleda.

—Qui us ha alliberat?

—Tu —digué Ebulan.

—Què vols dir? Jo estava fermat.

—Però ens donares els ganivets… i el coratge per intentar-ho —digué Ebulan—. Ardemun ha passat silenciosament per darrera la guardiana de la porta i li ha donat un cop al cap amb el bastó. Llavors hem tallat les cordes que tancaven la porta. Tots observàvem el combat i llavors ha vingut el llop… —La seva veu s’apagà i remenà el cap mentre mirava la dona i el llop.

Jondalar no notava que l’home estava massa aclaparat per continuar. Hi havia una altra cosa més important.

—Estàs bé, Ayla? T’ha ferit? —preguntà, abraçant Ayla i el llop. L’animal passà de llepar Ayla a llepar-lo a ell.

—Una esgarrinxada al coll. No és res —digué ella aferrant-se a l’home i a l’excitat llop— i crec que ha ferit Llop, però no sembla greu.

—Jo no t’hauria deixat tornar si hagués pensat que ella tractaria de matar-te aquí mateix durant la festa, Ayla. Però m’ho hauria d’haver imaginat. He estat molt estúpid de no comprendre com era de perillosa —digué estrenyent-la.

—No, no ets estúpid. A mi tampoc no se’m va ocórrer que ella tractaria d’atacar-me i jo no sabia com defensar-me. Si no hagués estat per Llop… —ambdós miraren agraïts l’animal.

—He d’admetre que hi ha hagut vegades durant aquest viatge que volia abandonar Llop, Ayla. Pensava que era un destorb i que ens dificultaria més el viatge. Em vaig enfadar tant quan vaig veure que havies anat a cercar-lo després de creuar la Germana. La idea que haguessis arriscat la vida per aquest animal m’enfuria.

Jondalar agafà el cap del llop entre les mans i el mirà directament als ulls.

—Llop, et prometo que no t’abandonaré mai. Arriscaré la meva vida per salvar la teva, tu, bèstia ferotge i gloriosa —digué l’home donant-li copets al pelatge i acariciant-lo darrera les orelles.

Però la gent que ho contemplava feia exclamacions d’admiració i respecte reverencial veient que l’home exposava el seu coll vulnerable a l’animal. Havien vist com el mateix llop mossegava el coll d’Attaroa amb els seu potent barram i la matava; per això atribuïen a Jondalar un poder màgic capaç d’exercir un incomprensible domini sobre l’esperit dels animals.

Ayla i Jondalar s’aixecaren amb Llop entre ells, mentre la gent els contemplava vacil·lant, no sabent què passaria a continuació. Alguns d’ells miraren a S’Armuna. Ella caminà cap als visitants, observant el llop de reüll.

—A la fi ens hem deslliurat d’ella —digué.

Ayla somrigué; podia veure l’ànsia de la dona.

—Llop no et farà mal —digué—. Només ha atacat per protegir-me.

S’Armuna notà que Ayla no traduïa al zelandoni el nom de l’animal i percebé que el mot era usat com a nom personal de l’animal.

—Era adequat que la mort li vingués d’un llop. Jo sabia que aquest era el motiu de la teva arribada. Jo no estem sota les seves urpes, dominats per la seva bogeria —digué la dona—. Però què farem ara? —La pregunta era retòrica, feta més a si mateixa que als oients.

Ayla mirà el cos immòbil de la dona que moments abans havia manifestat tanta malvolença, i prengué consciència de com era de fràgil la vida. Si no hagués estat per Llop, ara podria ser ella qui jagués morta en terra. S’esgarrifà davant aquesta idea.

—Crec que algú hauria de retirar el cadàver i preparar-lo per a l’enterrament. —Ella parlà en mamutoi de manera que la gent l’entengués sense necessitat de traducció.

—Es mereix que l’enterrem? Per què no llancem el cadàver als animals carronyers? —Era una veu d’home la que havia parlat.

—Qui parla?

—Sóc jo, em diuen Olamun.

Ayla assentí, havent-lo reconegut.

—Tens dret a sentir ràbia, Olamun, però Attaroa fou conduïda a la violència per la violència que hagué de suportar d’altres. El mal del seu esperit té ànsia de perdurar, et vol deixar un llegat de la seva violència. Abandona-ho. No permetis que la ràbia justificada et faci caure dins el parany que ha preparat l’esperit inquiet d’aquesta dona. És hora d’acabar això. Attaroa era humana. Enterreu-la amb la dignitat que ella no va ser capaç de trobar en vida i deixeu que el seu esperit descansi en pau.

Jondalar quedà sorprès per la seva resposta. Era així com un Zelandoni podia haver contestat, amb seny i moderació.

Olamun assentí en silenci.

—Però qui l’enterrarà? Qui la prepararà? Ella no té parents —digué ell.

—Això és responsabilitat de Qui Serveix la Mare —digué S’Armuna.

—Tal vegada amb l’ajuda d’aquelles qui la seguiren en vida —suggerí Ayla. El cadàver era evidentment massa feixuc per manejar-lo la vella sola.

Tots es giraren cap a Epadoa i les dones-llop. Semblava que tanquessin files per extreure força l’una de l’altra.

—I que també la segueixin a l’altre món —digué una altra veu masculina. Hi hagué exclamacions d’assentiment i es produí un aldarull d’amenaça contra les caçadores. Epadoa es mantingué ferma i brandà la llança.

De sobte, una dona-llop se separà de les altres.

—Jo no vaig demanar mai ser dona-llop. Jo només volia aprendre a caçar per no passar fam.

Epadoa li llançà una mirada fulminant, però la noia li aguantà la vista, desafiant-la.

—Deixeu que Epadoa descobreixi per si mateixa què és passar fam —tornaren dir les veus masculines—. Deixeu-la sense menjar fins que arribi a l’altre món. Llavors el seu esperit també patirà fam.

La gent que avançava cap a les caçadores i cap a Ayla provocà un gruny d’advertiment per part de Llop. Jondalar s’agenollà ràpidament per mantenir-lo quiet, però la seva reacció féu retrocedir la gent, que mirava la dona i l’animal amb certa aprehensió.

Ayla no preguntà qui havia parlat aquesta vegada.

—L’esperit d’Attaroa encara camina entre nosaltres —digué— incitant a la violència i a la venjança.

—Però Epadoa ha de pagar pel mal que ha causat. —Ayla veié la mare de Cavoa que avançava. La seva filla jove i prenyada estava just darrera, oferint-li suport moral.

Jondalar s’aixecà i es posà al costat d’Ayla. No podia deixar de pensar que la dona tenia raó en exigir el càstig per la mort del seu fill. Mirà S’Armuna. A la Qui Serveix la Mare li tocava respondre, pensà ell, però també ella esperava la resposta d’Ayla.

—La dona que va matar el teu fill ja se n’ha anat a l’altre món —digué Ayla—. Epadoa ha de pagar només pel mal que hagi fet ella.

—Ha de pagar per molt més. Què me’n dius, del dany que va causar a aquests nois? —Era Ebulan qui parlava. Retrocedí un poc per deixar que Ayla veiés els dos jovençans recolzats en un ancià d’expressió cadavèrica.

Ayla s’esverà quan veié el vell; per un instant cregué veure Creb! Era alt i prim; en canvi el sacerdot del Clan era petit i rabassut, però el seu rostre arrugat i els ulls foscos tenien la mateixa expressió de compassió i dignitat, i era evident que causava el mateix respecte.

La primera idea d’Ayla fou oferir-li el gest de respecte del Clan: asseure-se-li als peus d’ell i esperar que ell li toqués l’espatlla, però sabia que la seva actitud seria mal entesa. En lloc d’això, decidí oferir-li la consideració de la cortesia formal. Es girà a l’home alt que estava al seu costat.

—Jondalar, no puc parlar adequadament amb aquest home sense una presentació —digué.

Ell entengué ràpidament la seva sensibilitat. Ell, també, havia sentit respecte per aquell home. Avançà una passa i li presentà Ayla.

—S’Amodun, el més respectat dels S’Armunai, m’agradaria presentar-te Ayla, del Camp del Lleó dels Mamutoi, Filla de la Llar del Mamut, Escollida per l’esperit del Lleó de la Cova i Protegida per l’Ós de la Cova.

Ayla se sorprengué que Jondalar hi hagués afegit la darrera part. Ningú no havia esmentat mai l’Ós de la Cova com a protector seu, però si ho considerava, pensava que podia tenir raó, almenys a través de Creb. L’Ós de la Cova l’havia escollit a ell (era el tòtem del Mog-ur) i Creb havia aparegut tant en els seus somnis que ella estava segura que la guiava i la protegia, potser amb l’ajuda del Gran Ós de la Cova del Clan.

—S’Amodun dels S’Armunai dóna la benvinguda a la Filla de la Llar del Mamut —digué l’ancià sostenint-li les mans. No era l’únic a considerar la Llar del Mamut com la relació més impressionant. La majoria d’aquella gent comprenia la importància que tenia per als Mamutoi la Llar de Mamut; la consideraven equivalent a S’Armuna, Una Qui Serveix la Mare.

«La Llar del Mamut, naturalment», pensà S’Armuna. Això aclaria moltes qüestions que es plantejava. «Però on és el seu tatuatge? No estaven marcades amb un tatuatge les qui eren acceptades per la Llar del Mamut?».

—Estic contenta de ser benvinguda, Molt Honorable S’Amodun —digué Ayla parlant S’Armunai.

L’home somrigué.

—Has après molt la nostra llengua, però dius dues vegades la mateixa cosa. El meu nom és Amodun. S’Amodun vol dir Molt Honorable Amodun o Molt Respectat o qualsevol cosa que signifiqui un sentiment de reverència —digué—. És un títol imposat per voluntat del Campament. No estic segur d’haver-me’l guanyat.

Ella sabia per què.

—Gràcies, S’Amodun —digué ella acalant els ulls i assentint amb agraïment. De prop li recordava encara més Creb, amb els seus ulls foscos, profunds i lluminosos, el nas prominent, les celles espesses i els trets en general pronunciats. Hagué de superar conscientment l’educació rebuda al Clan (les dones no podien mirar directament els homes) per alçar els ulls i parlar amb ell—. Voldria fer-te una pregunta —digué ella en mamutoi, llengua que parlava millor.

—Respondré si puc —contestà ell.

Ella mirà els dos nois cadascun dels quals era a cada costat d’ell.

—La gent d’aquest Campament vol que Epadoa pagui la maldat que ha comès. Particularment aquests nois han sofert gran dany a mans seves. Demà miraré si puc fer quelcom per ells, però quin càstig ha de rebre Epadoa per haver executat la voluntat de la capitana?

Involuntàriament la majoria de la gent mirà el cadàver d’Attaroa, encara estirat on Llop l’havia deixat. Llavors tots els ulls es giraren cap a Epadoa, la qual romania dreta, immutable, disposada a rebre el càstig. En el seu cor, ja havia reconegut que algun dia ho hauria de pagar.

Jondalar mirà Ayla una mica impressionat, dient-se que ella havia fet exactament el que calia. No importava el que hagués dit, fins i tot amb el respecte que s’havia guanyat, les paraules d’una forastera mai no serien tan ben acceptades per aquesta gent com el pronunciament de S’Amodun.

—Crec que Epadoa ha de pagar pel mal que ha causat —digué l’home. Moltes persones assentiren amb satisfacció, especialment Cavoa i la seva mare—. Però en aquest món, no a l’altre. Tenies raó quan deies que era hora de trencar el model. Hi ha hagut massa violència i maldat en aquest Campament durant massa temps. Els homes han sofert molt durant els darrers anys, però ells primer havien abusat de les dones. És hora d’acabar això.

—Aleshores, quin càstig rebrà Epadoa? —preguntà la mare endolada—. Quina pena tindrà?

—Cap pena, Esadoa, sinó restitució. Ella haurà de tornar tot el que ha pres i molt més. Pot començar amb Doban. No importa el que la Filla de la Llar del Mamut pugui fer per ell, és improbable que Doban es recuperi del tot. Sofrirà els efectes del mal per la resta de la vida. Odevan també ho sofrirà, però té una mare i parents. Doban no té mare ni cap parent que el puguin cuidar, ningú que es pugui fer responsable d’ell o que s’ocupi que aprengui algun ofici o ocupació. Jo faria Epadoa responsable de Doban, com si fos la seva mare. Ella potser no l’estimarà mai i ell potser l’odiarà, però ella n’ha d’assumir la responsabilitat.

Hi hagué gestos d’aprovació. No tots hi estaven d’acord, però algú s’havia de fer càrrec de Doban. Malgrat que tothom l’havia compadit, el noi no era apreciat quan vivia amb Attaroa i ningú no volia acollir-lo a casa seva. La majoria de gent creia que si s’oposaven a la idea de S’Amodun, els podrien demanar que el tinguessin ells a casa seva.

Ayla somrigué. Pensà que era una solució perfecta, i encara que al començament tal vegada s’odiessin i manqués confiança, l’estimació podia créixer amb la convivència. Sens dubte Amodun era un savi. La idea de la restitució semblava molt més positiva que el càstig, i se n’hi va ocórrer una altra.

—Jo proposaria un altre suggeriment —digué—. Aquest campament no està ben proveït per a l’hivern i a la primavera tothom podria passar fam. Els homes estan dèbils i ja fa anys que no cacen. Molts han perdut la seva habilitat. Epadoa i les dones que ella ha entrenat són les millors caçadores d’aquest Campament. Crec que seria assenyat que continuessin caçant, però hauran de compartir la carn amb tothom.

La gent assentia. La idea de passar fam no era gens atractiva.

—Tan aviat com els homes s’hagin recuperat i vulguin començar a caçar, hauria de ser responsabilitat d’Epadoa ajudar-los i caçar amb ells. L’única manera d’evitar passar fam la primavera pròxima és que les dones i els homes treballin junts. Cada Campament necessita la contribució de tothom per progressar. La resta de dones i els homes més vells o més dèbils haurien de recollir tot l’aliment que poguessin trobar.

—És hivern! No es pot recollir res ara —digué una de les dones-llop.

—No es troba gaire cosa a l’hivern, és cert, i el que hi ha requereix un treball dur, però es pot trobar menjar i qualsevol cosa que sigui ajudarà —digué Ayla.

—Té raó —digué Jondalar—. Jo he vist i he menjat aliment que Ayla ha trobat fins i tot a l’hivern. També vosaltres n’heu menjat aquesta nit. Ella recollí pinyons de les pinyes dels pins que hi ha prop del riu.

—Els líquens que agraden als rens són bons de menjar —digué una de les dones més velles—, si es cuinen bé.

—I el blat, el mill i altres plantes encara tenen llavors —digué Epadoa—. Les podem recollir.

—Sí, però aneu alerta amb el raigràs. Pot contenir elements perjudicials i sovint fatals. Si fa mala vista i pudor, probablement és ple de fongs i s’ha d’evitar —aconsellà Ayla—. Però algunes baies i fruits comestibles romanen als matolls fins ben entrat l’hivern (jo fins i tot he trobat una pomera amb unes pomes que encara hi penjaven) i l’interior de l’escorça de molts d’arbres és bo de menjar.

—Necessitarem ganivets per tallar-los —digué Esadoa—, els que tenim no són gaire bons.

—Jo us en faré alguns —s’oferí Jondalar.

—M’ensenyaràs a fer ganivets, Zelandon? —demanà Doban sobtadament.

La pregunta complagué Jondalar.

—Sí, t’ensenyaré a fer ganivets i altres eines.

—A mi també m’agradaria aprendre més sobre això —digué Ebulan—. Necessitarem armes de caça.

—Jo ensenyaré a tots aquells que vulguin aprendre o almenys els iniciaré. Calen molts anys per arribar al mestratge. Potser l’estiu que ve, si aneu a un Aplec de S’Armunai, trobareu algú que continuï l’ensenyament —digué Jondalar.

El somrís del noi esdevingué una expressió contrariada; comprengué que l’home alt no romandria allà.

—Però us ajudaré tot el que pugui —digué Jondalar—. Durant aquest viatge hem hagut de fabricar moltes armes de caça.

—Què em dius d’aquest… pal que tira llances… com el que ella va usar per alliberar-te? —Era Epadoa qui havia parlat i tothom es girà cap a ella. La cap de les dones-llop no havia dit res abans, però el seu comentari els féu recordar que Ayla havia deslliurat Jondalar de les lligadures amb un git de llança molt precís i de molt lluny. Havia semblat tan miraculós que la majoria de gent no considerava que fos una habilitat que es pogués aprendre.

—El tirador de llances? Sí, ensenyaré a usar-lo a tothom que en vulgui aprendre.

—Incloent-hi les dones? —preguntà Epadoa.

—Incloent-hi les dones —respongué Jondalar—. Si apreneu a usar bones armes de caça, no caldrà que aneu al Riu de la Gran Mare a caçar cavalls empaitant-los al fondal. Aquí teniu un dels millors territoris de caça que jo hagi vist mai, aquí sota, prop del riu.

—Sí, és així —digué Ebulan—. Recordo sobretot que hi caçaven mamuts. Quan jo era petit, solien posar una sentinella que feia senyals amb foc quan veia alguna cosa.

—M’ho vaig imaginar —digué Jondalar.

Ayla somreia.

—Crec que el model s’està trencant. Ja no sento parlar més l’esperit d’Attaroa —digué mentre acaronava el pelatge de Llop. Llavors es dirigí a la cap de les dones-llop—: Epadoa, al principi jo vaig aprendre a caçar depredadors quadrúpedes, incloent-hi llops. La pell de llop deu ser calenta i útil per fabricar caputxes, i el llop que amenaça seriosament es pot matar, però aprendries més observant els llops vius que atrapant-los i devorant-los després de morts.

Totes les dones-llop es miraren l’una a l’altra amb expressió culpable. Com ho havia sabut? Entre els S’Armunai la carn de llop era prohibida i considerada especialment nociva per a les dones.

La cap de les dones-llop escodrinyà la dona rossa, tractant de descobrir si hi havia quelcom més del que pareixia. Ara que Attaroa era morta i ella sabia que no la matarien per les seves accions, Epadoa se sentia relaxada. Estava contenta que tot hagués passat. La capitana era tan imperiosa que la jove caçadora s’havia sentit encisada i per complaure-la havia fet moltes coses que ara no li agradava recordar. Moltes d’aquestes coses li causaven remordiment fins i tot en el moment de fer-les, encara que no ho havia admès ni per a ella mateixa. Quan veié l’home alt, mentre elles caçaven els cavalls, pensà que si el portava a Attaroa com a joguina, ella tal vegada salvaria un dels presoners de la Cleda.

Ella no volia danyar Doban, però temia que si no ho feia així com manava Attaroa, la capitana el mataria igual que va matar el propi fill. Per què aquesta Filla de la Llar de Mamut havia escollit S’Amodun en lloc d’Esadoa per dictar la seva sentència? Aquesta decisió li havia salvat la vida. Ja no seria fàcil viure en aquest Campament. Molta gent l’odiava, però estava agraïda per l’oportunitat que li donaven de redimir-se. Cuidaria el noi, encara que ell l’odiés. Li ho devia.

Però qui era aquella Ayla? Havia vingut per rompre el jou d’Attaroa sobre el Campament com tothom semblava creure? I de l’home, què? Quina màgia posseïa que les llances no el tocaven? Com aconseguiren els homes obtenir ganivets dins la Cleda? N’era ell responsable? Cavalcaven els cavalls perquè aquest era l’animal que les dones-llop caçaven més, malgrat que la resta dels S’Armunai eren caçadors de mamuts igual que els seus parents Mamutoi? Era el llop un esperit llop que havia vingut a venjar la seva espècie? D’una cosa n’estava segura. Ella no tornaria a caçar un llop mai més i deixaria d’anomenar-se a si mateixa una dona-llop.

Ayla tornà al lloc on hi havia el cadàver de la capitana i veié S’Armuna. La Qui Servia la Mare ho havia contemplat tot però a penes havia parlat, i Ayla recordà la seva angoixa i el seu remordiment. Li parlà en to confidencial i tranquil.

—S’Armuna, encara que l’esperit d’Attaroa abandoni a la fi aquest Campament, no serà fàcil canviar els vells costums. Els homes són fora de la Cleda (m’alegro que aconseguissin alliberar-se a si mateixos, ho recordaran amb orgull), però passarà molt temps fins que oblidin Attaroa i els anys que foren empresonats aquí. Tu ets l’única que pots ajudar, però serà una gran responsabilitat.

La dona remenà el cap en senyal d’assentiment. Sentia que se li oferia l’oportunitat de reparar el seu abús del poder de la Mare; era més del que ella esperava. La primera cosa que calia fer era enterrar Attaroa i convertir-la en cosa del passat. Es girà decidida cap a la gent.

—Encara hi ha menjar. Acabem junts aquesta festa. És hora d’enderrocar la palissada que fou aixecada per separar els homes de les dones d’aquest Campament. És hora de compartir el menjar i el foc i l’escalf de la comunitat. És hora de retrobar-nos per ser un mateix poble, sense que un sigui més important que l’altre. Cadascú té habilitats i qualitats, i si tothom col·labora, aquest Campament prosperarà.

Les dones i els homes assentiren amb el cap. Molts havien trobat els companys, després de molts anys de separació obligada; els altres es mesclaren per compartir el menjar, el foc i la companyia humana.

—Epadoa —cridà S’Armuna, mentre la gent començava a menjar. Quan la dona estigué al seu costat, li digué—: Crec que és hora de retirar el cadàver d’Attaroa i preparar-lo per a l’enterrament.

—L’hem de portar al seu habitatge? —preguntà la caçadora.

S’Armuna ho rumià.

—No —digué—. Porteu-lo a la Cleda i deixeu-lo al refugi. Crec que els homes haurien de gaudir aquesta nit de l’escalfor de l’habitatge d’Attaroa. Molts estan dèbils i malalts. El necessitarem durant un quant temps. Tens un altre lloc per dormir?

—Sí. Quan podia separar-me d’Attaroa, tenia un lloc a casa d’Unavoa.

—De moment t’hauries de traslladar allà, si Unavoa i tu hi esteu d’acord.

—Crec que ens agradarà a totes dues.

—Més tard ens ocuparem de Doban.

—Sí —digué Epadoa—, ho farem.

Jondalar observava com Ayla caminava amb Epadoa i les caçadores que portaven el cadàver de la capitana i se sentia orgullós d’ella i una mica sorprès. En certa manera Ayla havia adquirit l’estatura i la saviesa del mateix Zelandoni. L’única vegada que havia vist Ayla assolir abans el control d’una situació era quan algú estava ferit o malalt i quan es requerien les seves habilitats. Llavors, pensant-hi millor, comprengué que aquella gent estava ferida i malalta. Potser no era estrany que Ayla sabés què calia fer.

De matí Jondalar anà a cercar els cavalls i a recollir les coses que havien apartat quan abandonaren el Riu de la Gran Mare i anaren a cercar Whinney. Pareixia que feia molt de temps i això li féu comprendre que el seu viatge havia sofert un considerable retard. Havien recorregut gran part de la distància que creia que els separava de la glacera, de manera que ell estava segur que la creuarien a temps. Ara ja eren a ple hivern i ells eren massa lluny.

Aquell Campament necessitava ajuda i sabia que Ayla no partiria sense haver fet el que creia que calia. Ell havia promès també ajudar i estava il·lusionat davant la perspectiva d’ensenyar Doban i els altres a tallar el sílex i, els qui volguessin, a usar el tirador de llances, però començava a sentir una mica d’angoixa. Calia que travessessin la gelera abans que el desgel de primavera ho fes massa perillós i volia tornar-se a posar en camí aviat.

S’Armuna i Ayla treballaven juntes per examinar i tractar els nois i els homes del Campament. L’ajuda arribava massa tard per a un home. Morí a l’habitatge d’Attaroa la primera nit que era fora de la Cleda, a causa d’una gangrena tan avançada que ja li havia paralitzat les dues cames. La major part de la resta requerien tractament per alguna ferida o malaltia i tots estaven mal nodrits. També feien l’olor malaltissa de la Cleda i anaven increïblement bruts.

S’Armuna decidí no encendre encara el forn. No tenia temps ni l’estat mental adequat, tot i que pensava que podria resultar una poderosa cerimònia curativa en arribar el moment oportú. En lloc d’això, usaren el foc de la cambra interior per escalfar aigua per banyar-se i per rentar les ferides, però el tractament que calia era més aviat menjar i escalfor. Després que les guaridores hagueren administrat tota l’ajuda que pogueren, aquells que no patien dificultats greus i tenien mares o companyes o altres parents amb qui poguessin viure s’instal·laren a casa seva.

L’estat dels més joves, aquells que estaven a la infància o l’adolescència, irritava sobretot Ayla. Àdhuc S’Armuna estava aclaparada. Abans havia tancat els ulls davant la gravetat de la situació.

Aquell vespre, després d’un altre sopar compartit per tothom, Ayla i S’Armuna descriviren alguns dels problemes que havien trobat, explicant les necessitats generals i contestant les preguntes. Però el dia havia estat llarg i Ayla finalment digué que havia de descansar. Quan s’aixecà per anar-se’n, algú féu una darrera pregunta sobre els dos nois. Quan Ayla contestà, una altra dona féu un comentari sobre la capitana maligna, donant tota la culpa a Attaroa i absolent-se virtuosament de tota responsabilitat. Això provocà la ira d’Ayla, qui féu una declaració en què es manifestà tota la còlera acumulada durant el dia.

—Attaroa era una dona vigorosa amb una voluntat forta, però no importa com sigui de forta una persona, dues o cinc o deu persones són més fortes. Si tots vosaltres haguéssiu tingut voluntat de resistir, l’hauríeu aturat moll abans. Per tant, tots vosaltres, com a Campament, dones i homes, sou en part responsables del sofriment d’aquests infants. I jo us vull dir ara que cada infant o cada home sofrirà encara durant molt temps les conseqüències d’aquesta… abominació —Ayla lluitava per controlar la seva fúria— i cal que sigui cuidat per tot el Campament. Tots sou responsables d’això per la resta de les vostres vides. Ells han sofert i el seu sofriment els ha convertits en elegits de Muna. Qualsevol que refusi ajudar-los haurà de respondre davant Ella.

Ayla donà la volta i sortí, seguida de Jondalar, però les seves paraules tenien més pes del que ella creia. La majoria de gent pressentia que no era una dona ordinària i molts deien que era l’encarnació de la Mateixa Gran Mare; una munai que vivia en forma humana, la qual havia vingut per endur-se’n Attaroa i alliberar els homes. Com s’explicaria, si no, que els cavalls compareguessin al seu xiulet? O com s’explicaria que un llop, enorme fins i tot per a l’espècie nòrdica a la qual pertanyia, la seguís onsevulla que anés i s’assegués tranquil·lament als seus peus quan li ho manava? No era la Gran Mare Terra la qui havia donat origen a l’esperit de tots els animals?

D’acord amb els rumors, la Mare havia creat les dones i els homes per una raó, i els havia concedit el Do dels Plaers perquè l’honoressin. Els esperits dels homes i de les dones eren necessaris per crear una nova vida, i Muna havia vingut per deixar ben clar que cometia una abominació per a Ella qualsevol que tractés de crear els Seus fills d’una altra manera. No havia portat Ella el Zelandoni per demostrar-los el que sentia? Un home que era l’encarnació del Seu amant i company? Més alt i més ben plantat que la majoria d’homes, era noble i clar com la lluna. Jondalar notava una diferència en la manera que el Campament tenia de tractar-lo, i això l’inquietava. No li agradava gens.

Hi havia hagut tanta feina a fer el primer dia, fins i tot amb dues guaridores i amb l’ajuda de la major part del Campament, que Ayla retardà el tractament especial que intentaria aplicar als nois que patien coixesa. S’Armuna també havia ajornat l’enterrament d’Attaroa. L’endemà al matí fou elegit un lloc i cavada la tomba. Una senzilla cerimònia dirigida per La Qui Servia la Mare retornà a la fi la capitana al si de la Gran Mare Terra.

Uns pocs fins i tot sentiren certa pena. Epadoa havia esperat no sentir res, però no fou així. A causa de l’actitud de quasi tot el Campament, no ho podia expressar, però Ayla pogué interpretar pel llenguatge corporal, les positures i els gestos, que la dona intentava contenir-se. Doban també mostrà un comportament estrany i Ayla sospitava que ell intentava lluitar amb els seus sentiments contradictoris. Gran part de la seva infància, Attaroa havia estat l’única mare que havia conegut. Ell se sentí traït quan ella li girà l’esquena, però l’amor d’Attaroa sempre havia estat inconstant i ell no podia ignorar del tot el que havia sentit per ella.

Calia alliberar el dolor. Ayla ho sabia per l’experiència de les pròpies pèrdues. Havia projectat d’intentar curar el noi immediatament després de l’enterrament, però es preguntava si no hauria d’esperar més temps. Potser aquell no era el millor dia per fer-ho, però el fet de tenir alguna altra cosa en què concentrar-se seria millor per a tots dos. S’acostà a Epadoa en el camí de tornada al Campament.

—Intentaré posar bé la cama dislocada de Doban i necessitaré ajuda. Vols col·laborar amb mi?

—No serà massa dolorós per a ell? —digué Epadoa. Ella recordava massa bé els seus crits de dolor i començava a sentir-se responsable de protegir-lo. Si no era el seu fill, estava almenys a càrrec seu i s’ho prenia seriosament. La seva vida, n’estava segura, en depenia.

—L’adormiré. No se n’adonarà, malgrat que sentirà un poc de dolor quan desperti i s’haurà de moure amb molt de compte durant un quants temps —explicà Ayla—. No podrà caminar.

—Jo el portaré en braços —digué Epadoa.

Quan tornaren al gran habitatge, Ayla explicà al noi que ella volia tractar de curar-li la cama. Ell se n’allunyà, mirant molt nerviós i quan veié Epadoa que entrava a l’habitatge els seus ulls s’ompliren de terror.

—No! Em farà mal! —cridà Doban en veure la dona-llop. Si hagués pogut fugir corrents, ho hauria fet.

Epadoa es quedà dreta i rígida al costat de la plataforma del llit on ell seia.

—No vull fer-te mal. Et prometo que no et tornaré a fer mal mai més —digué—. I no permetré que cap altra persona et faci mal, ni tan sols aquesta dona.

El noi aixecà els ulls envers ella, aprensiu, però desitjant creure-la. Necessitava creure-la desesperadament.

—S’Armuna, si et plau, assegura’t que ell entengui el que diré —digué Ayla. Llavors s’inclinà fins a clavar la vista en els ulls esverats de Doban.

—Doban, jo et donaré a beure una cosa. No tindrà gaire bon gust, però vull que de totes maneres t’ho beguis. Al cap d’una estona, començaràs a sentir molta son. Quan et sentis així, pots jeure aquí mateix. Mentre dormis, jo tractaré de corregir-te la cama, tornar-te-la posar al lloc on era. No ho sentiràs perquè estaràs dormint. Quan despertis, sentiràs algun dolor, però pot ser que la cama també hagi millorat. Si et fa molt de mal, digues-m’ho a mi, a S’Armuna o a Epadoa —algú estarà amb tu aquí tot el temps— i et donarà a beure quelcom que t’alleujarà una mica el dolor. M’entens?

—Pot venir Zelandon aquí a veure’m?

—Sí, el faré venir de seguida, si vols.

—I S’Amodun?

—Sí, tots dos, si vols.

Doban mirà Epadoa.

—I tu no permetràs que ella em faci mal?

—T’ho prometo. No permetré que et faci mal. No permetré que ningú et faci mal.

El noi mirà S’Armuna i llavors tornà a mirar a Ayla.

—Doneu-me la beguda —digué.

El procediment no fou diferent de curar el braç romput de Roshàrio. La beguda relaxà els músculs del pacient, que s’adormí. Calgué un gran esforç físic per adreçar la cama, però quan recuperà la posició correcta tots se n’adonaren. Hi havia hagut alguna ruptura, comprengué Ayla, i la cama no quedaria del tot com abans, però el seu cos almenys pareixia un altre cop normal.

Epadoa tornà a l’habitatge gran, ja que molts homes i nois s’havien traslladat amb els seus parents, i estigué quasi constantment al costat de Doban. Ayla notà els inicis de la vacil·lant confiança que es desenvolupava entre ells. Estava segura que això era exactament el que S’Amodun havia previst.

Feren la mateixa operació amb Odevan, però Ayla temia que el procés de curació seria més difícil i que la seva cama tindria tendència en el futur a sortir-se de lloc i dislocar-se més fàcilment.

S’Armuna estava impressionada i una mica temorenca davant Ayla, preguntant-se interiorment si en els rumors sobre aquella dona jove no hi hauria part de veritat. Semblava una dona ordinària i corrent com qualsevol altra, però el seu coneixement sobre la vida vegetal i les propietats curatives de cada planta era extraordinari. Tothom en parlava. S’Armuna guanyà prestigi per associació. I encara que l’anciana havia après de no témer el llop, era quasi impossible veure’l entorn d’Ayla i no creure que ella li controlava l’esperit. Quan ell no la seguia, ho feien els seus ulls. Succeïa el mateix amb l’home, encara que no era tan evident.

L’anciana no notà tant els cavalls perquè els havien deixat pasturar la major part del temps. Ayla deia que estava contenta de deixar-los descansar. Però S’Armuna els havia vist cavalcar tots dos. Jondalar muntava el poltre bru bastant bé, però veient la jove damunt l’esquena de l’euga feia la impressió que formaven un sol cos.

Tot i estar meravellada, la Qui Servia la Mare era escèptica. Havia estat educada pels Zelandonii i sabia que tals idees eren sovint estimulades. Havia après, i sovint emprat, ardits per desorientar les persones i fer-los creure el que ella, i elles, volien creure. No creia que fos un engany (ningú no estava més convençut que ella de la sinceritat de la seva vocació) però usava els mitjans de què disposava per aplanar el camí i persuadir els altres de seguir-lo. Sovint podia ajudar la gent d’aquesta manera, especialment aquells que tenien problemes o malalties sense causa definida, llevat, potser, de malediccions de persones dolentes i poderoses.

Malgrat que S’Armuna no estava disposada a acceptar tots els rumors, tampoc no els refutava. La gent del Campament volia creure que d’alguna manera Ayla i Jondalar eren una manifestació de la Mare i usava aquesta creença per fomentar alguns canvis necessaris. Per exemple, quan Ayla parlava del Consell Mamutoi de les Germanes i del Consell de Germans. S’Armuna organitzà el Campament per implantar Consells semblants. Quan Jondalar mencionà de cercar algú d’un altre Campament per continuar l’entrenament en la talla de sílex i la fabricació d’eines que ell havia començat, ella proposava plans per enviar una delegació a distints Campaments S’Armunai per tal de renovar llaços amb els parents i restablir les amistats.

Una nit tan freda i clara que els estels resplendien al firmament, un grup de persones es reuní a l’entrada del gran habitatge de l’excapitana, que havia esdevingut el centre d’activitats comunitàries després d’haver servit de clínica i lloc de rehabilitació. Parlaven dels misteriosos llums que parpellejaven al cel i S’Armuna responia preguntes i oferia interpretacions. Ella havia de passar tant de temps en aquell lloc, curant amb medicines i cerimònies i reunint-se amb la gent per fer plans i discutir problemes, que havia començat a traslladar-hi algunes coses seves i sovint deixava sols Ayla i Jondalar al seu petit habitatge. L’organització començava a assemblar-se a altres Campaments i Coves que Ayla i Jondalar coneixien, amb la casa de Qui Servia la Mare com a centre i lloc de reunió de la gent.

Després que els dos visitants abandonessin els qui contemplaven els estels, amb Llop que els seguia, algú preguntà a S’Armuna sobre el llop que seguia Ayla onsevulla que anés. La Qui Servia la Mare assenyalà un estel del cel, tot dient:

—Aquella és l’Estrella del Llop.

Els dies passaren aviat. Quan els homes i els nois començaren a recuperar-se i ja no la requerien com a guaridora, Ayla decidí acompanyar aquells qui recollien els escassos aliments d’hivern. Jondalar estava ocupat ensenyant el seu ofici i demostrant com es feien els tiradors de llances i com s’hi podia caçar. El Campament començà a acumular una diversitat d’aliments que eren fàcils de conservar i guardar en el clima gelat, sobretot la carn. Al principi havien topat amb algunes dificultats per acostumar-se a la nova organització, i alguns homes s’havien instal·lat en habitatges que les dones consideraven seus, però això començava a superar-se.

S’Armuna decidí que havia arribat el moment oportú per coure les figures al forn i havia parlat amb els dos visitants d’establir una nova Cerimònia del Foc. Eren a la casa del forn, reunint part del combustible que ella havia recollit durant l’estiu i la tardor per cremar-lo amb finalitats mèdiques o d’ús diari. La xaman explicà que caldria reunir molt més combustible i això significava molta feina.

—Pots fer algunes eines per tallar arbres, Jondalar? —preguntà.

—M’agradaria fer algunes destrals, maces i falques, el que vulguis, però els arbres verds no cremen bé —digué ell.

—També cremaré ossos de mamut, però cal primer aconseguir un foc ben potent i ha de cremar durant molt de temps. Es necessita gran quantitat de combustible per la Cerimònia del Foc.

Quan sortiren del petit refugi, Ayla es girà cap al lloc que ocupava la Cleda. Malgrat que la gent havia emprat part del material, no l’havien enderrocada. Ella havia mencionat una vegada que les estaques podien emprar-se per fer una tanca, una mena de corral per tancar els animals. Després d’això, la gent del Campament evitava usar la fusta i ara tots s’havien acostumat a la tanca, quasi no la veien.

De sobte Ayla digué:

—No cal que talleu arbres. Jondalar pot fer eines per tallar la fusta de la Cleda.

Ells contemplaren la palissada amb ulls diferents, però S’Armuna veia més enllà. Començava a divisar els trets de la nova cerimònia.

—Això és perfecte! —exclamà—. La destrucció d’aquell lloc per crear una cerimònia nova i regeneradora! Tots hi poden prendre part i tots s’alegraran de veure que la Cleda desapareix. Això marcarà un nou inici per a nosaltres i vosaltres també ho presenciareu.

—No n’estic segur —digué Jondalar—. Quant de temps durarà?

—No cal que frisem. És massa important.

—Això és el que jo pensava. Cal que ens n’anem aviat —digué ell.

—Però aviat serà la part més freda de l’hivern —objectà S’Armuna.

—I no gaire més tard, el desgel de primavera. Tu has travessat la glacera, S’Armuna. Saps que només es pot creuar a l’hivern. I jo vaig prometre a alguns Losadunai que de tornada visitaria la seva Cova i passaria una temporada amb ells. Malgrat que no hi puguem estar gaire temps, serà un bon lloc per aturar-nos i preparar la travessia.

S’Armuna assentí.

—Llavors jo aprofitaré la Cerimònia del Foc per anunciar la vostra partida. Molts de nosaltres esperàvem que us quedaríeu i sentirem la vostra absència.

—Confiava poder veure el foc i l’infant de Cavoa —digué Ayla—, però Jondalar té raó. És hora de marxar.

Jondalar decidí fabricar immediatament les eines per a S’Armuna. Havia localitzat prop del Campament una provisió de bon sílex i amb una colla d’altres homes n’agafaria prou per fer-ne destrals i eines per tallar fusta. Ayla anà al petit habitatge per recollir les seves coses i veure el que podrien necessitar. Ho havia estès tot quan sentí un soroll a l’entrada. Aixecà els ulls i veié Cavoa.

—Et molesto, Ayla? —preguntà.

—No, passa.

La noia, amb un estat molt avançat d’embaràs, entrà i s’assegué en una plataforma per dormir davant d’Ayla.

—S’Armuna m’ha dit que us n’aneu.

—Sí, d’aquí a un dia o dos.

—Jo esperava que us quedaríeu per a la Cerimònia del Foc.

—M’hauria agradat, però Jondalar té ànsia de partir. Diu que hem de travessar la glacera abans de la primavera.

—He fet una cosa que et volia donar després del foc —digué Cavoa, traient-se un paquetet de pell de la camisa—. Te’l donaré ara, però si es mulla es farà malbé. —Donà el paquet a Ayla.

Dins el paquet hi havia un capet de lleona, exquisidament modelada d’argila.

—Cavoa! És una meravella. Més que meravellosa. És l’essència d’una lleona de cova. Jo no sabia que fossis una artista.

La noia somrigué.

—T’agrada?

—Jo coneixia un home, un Mamutoi, que era tallador d’ivori, un artista molt fi. M’ensenyà a veure els objectes tallats i pintats, i sé que aquest li agradaria moll —digué Ayla.

—He tallat figures de fusta, d’ivori, de banya. Ho he fet des que tinc memòria. Per això S’Armuna em va demanar que treballés amb ella. Ha estat fantàstica per a mi. Tractava d’ajudar-nos… També es va portar bé amb Omel. Va permetre que Omel guardés el secret i mai no li exigí res a cavi, a diferència del que haurien fet alguns. Molta gent estava intrigada. —Cavoa acalà els ulls i semblava esforçar-se perquè no li caiguessin les llàgrimes.

—Crec que enyores els teus amics —digué Ayla gentilment—. Deu haver estat molt difícil per a Omel guardar un secret com aquest.

—Omel havia de guardar el secret.

—A causa de Brugar? S’Armuna va dir que sembla que Brugar va proferir terribles amenaces.

—No, no a causa de Brugar ni d’Attaroa. No m’agradava Brugar i recordo que l’acusava a ella del mal d’Omel, encara que jo aleshores era petita, però crec que Brugar temia Omel més que Omel a ell i Attaroa sabia per què.

Ayla endevinà el que inquietava Cavoa.

—I tu també ho sabies, veritat?

La noia arrufà l’entrecella.

—Sí —murmurà, llavors mirà Ayla als ulls—. Jo esperava que series aquí quan arribés l’hora. Vull que tot vagi bé amb el meu nadó, no igual que…

No era necessari que digués més ni que expliqués més detalls. Cavoa temia que el seu nadó pogués néixer amb una anormalitat i anomenar el mal encara seria pitjor.

—Bé, no me’n vaig ara mateix i qui sap? Sembla que pots tenir el nadó en qualsevol moment —digué Ayla—. Tal vegada jo encara seré aquí.

—Així ho espero. Has fet tant per nosaltres. Jo només desitjo que haguessis vingut abans que Omel i els altres…

Ayla veié llàgrimes que eixien dels ulls de la noia.

—Enyores els teus amics, ho sé, però aviat tindràs un nadó, fill teu. Crec que això t’ajudarà. Has pensat quin nom li posaràs?

—Durant molt temps no em va preocupar. Sabia que no tenia gaire sentit pensar en un nom de nen i jo ignorava si em permetrien elegir el nom d’una nena. Però ara, si és un nen, no sé si anomenar-lo com el meu germà o… com un altre home que vaig conèixer. Però si és nena, li posaré el nom de S’Armuna. Ella em va ajudar… a veure’l… —Un sanglot d’angoixa la interrompé.

Ayla abraçà la noia. Cal treure fora el dolor i era bo que ella ho fes. Aquell Campament era ple de dolor que calia que sortís. Ayla esperava que la cerimònia que projectava S’Armuna hi ajudaria. Quan a la fi s’aturaren les llàgrimes, Cavoa es retirà una mica i s’eixugà els ulls amb el dors de la mà. Ayla mirà al seu entorn per cercar quelcom que pogués donar-li per eixugar-se les llàgrimes. Aleshores obrí un paquet que havia portat amb ella durant anys i lliurà a la noia l’envoltori de pell suau. Però quan Cavoa veié què hi havia dintre, els seus ulls s’obriren com taronges, en un gest d’incredulitat. Era una munai, una figureta de dona tallada en ivori, però aquesta munai tenia una cara, i la cara era la d’Ayla!

Cavoa desvià la vista com si s’hagués topat amb quelcom que no havia d’haver vist, s’eixugà els ulls i sortí de pressa. Ayla arrufà l’entrecella mentre embolicava en la pell suau la talla que Jondalar havia fet d’ella. Era conscient d’haver esverat Cavoa.

Tractà d’apartar-la de la seva ment mentre empaquetava les seves coses. Agafà la bossa que contenia les pedres fogueres i la buidà per veure quants bocins metàl·lics de pirita de ferro groga-grisenca li quedaven encara. En volia donar un a S’Armuna, però no sabia si seria fàcil de trobar-ne prop de la casa de Jondalar i desitjava tenir-ne per regalar als seus parents. Decidí prescindir d’una, però només d’una; trià un nòdul prou gros i guardà la resta.

Quan Ayla sortí, veié que Cavoa abandonava l’habitatge gran en el moment en què ella entrava. Somrigué a la noia, que li tomà un somrís nerviós, i quan entrà pensà que S’Armuna la mirava d’una manera estranya. Pareixia que la talla de Jondalar havia originat certa inquietud. Ayla esperà fins que una altra persona abandonés l’habitatge i S’Armuna estigués sola.

—Tinc una cosa que et vull donar abans de partir. Ho vaig descobrir quan vivia sola a la meva vall —digué ella obrint el palmell de la mà per mostrar la pedra—. Penso que la pots usar per a la teva Cerimònia del Foc.

S’Armuna mirà la pedra i després mirà Ayla de manera inquiridora.

—Sé que no ho sembla, però hi ha foc dins aquesta pedra. Deixa’m que t’ho mostri.

Ayla s’acostà a la llar, apartà l’esca que usaven els S’Armunai, arranjà un muntet de branquillons entorn de balca seca. Col·locà al costat alguns bastons per encendre, després s’inclinà i donà cops a la pirita amb sílex. Una gran espurna ardent saltà i caigué damunt l’esca, i quan ella bufà una mica sorgí miraculosament una petita flama. Ella afegí més branquillons per alimentar-la i, quan aixecà els ulls, veié l’atordida dona mirant-la incrèdula.

—Cavoa m’ha dit que ha vist una munai amb la teva cara i ara fas aparèixer el foc. Ets tu… qui diuen que ets?

Ayla somrigué.

—Jondalar féu la talla perquè m’estimava. Deia que volia capturar el meu esperit i després me la regalà. No és una donii o una munai. És tan sols un símbol del seu sentiment, i m’alegrarà ensenyar-te com es fa aparèixer el foc. No sóc jo, és quelcom que es troba dins la pedra foguera.

—Puc passar? —La veu venia de l’entrada i les dues dones es giraren per veure Cavoa.

—He oblidat les manyoples i venia a cercar-les.

S’Armuna i Ayla es miraren.

—No veig per què no —digué Ayla.

—Cavoa és la meva ajudanta —aclarí S’Armuna.

—Aleshores us ensenyaré a totes dues com funciona la pedra foguera.

Després de repetir el procediment i deixar-los-ho provar, totes dues dones estaven més relaxades, si bé no menys sorpreses per les propietats de l’estranya pedra. Cavoa fins i tot tingué coratge per preguntar a Ayla sobre la munai.

—La figura que he vist…

—Jondalar la va fer per a mi no gaire després que ens vàrem conèixer. La intenció era demostrar-me els seus sentiments —explicà Ayla.

—Vols dir que si jo volgués demostrar a una persona la importància que té per a mi, jo podria fer una talla de la cara d’aquesta persona? —digué Cavoa.

—No veig per què no —digué Ayla—. Quan tu fas una munai, saps per què ho fas. Tens un sentiment especial dins tu, veritat?

—Sí, i també hi ha certs ritus —digué la noia.

—Penso que és el sentiment que hi poses que fa la diferència.

—Per tant, jo podria tallar la cara d’algú si el sentiment que hi posés fos bo.

—No crec que hi hagués res de dolent en això. A més, Cavoa, tu ets una gran artista.

—Però tal vegada seria millor —advertí S’Armuna— que no fessis la figura sencera. Si només fas la cara, no hi haurà confusió.

Cavoa assentí amb el cap per indicar que hi estava d’acord; llavors totes dues miraren Ayla, com si esperessin la seva aprovació. En el fons del seu cor, totes dues dones encara es preguntaven qui era realment aquella forastera.

Ayla i Jondalar es despertaren l’endemà al matí amb la intenció de partir, però defora queia una nevada tan intensa de neu seca que fins i tot era difícil veure les altres cases de l’assentament.

—No crec que hàgim de partir avui amb una rufaga com aquesta —digué Jondalar, malgrat que odiava la idea de retardar-se—. Espero que escampi aviat.

Ayla anà al camp i xiulà els cavalls per assegurar-se que estaven bé. Se sentí alleujada en veure’ls aparèixer enmig de la boira de neu aixecada pel vent i els deixà en una àrea més a prop del Campament que estava protegida del vent. Quan Ayla caminava de retorn, tenia la ment posada en el viatge de tornada al Riu Gran Mare, ja que era ella qui coneixia el camí. No sentí tot d’una el seu nom que murmurava algú.

—Ayla! —la remor era més audible. Mirà a l’entorn i veié Cavoa a la part més allunyada del petit habitatge; s’amagava i li feia senyes.

—Què passa, Cavoa?

—Vull mostrar-te una cosa per veure si t’agrada —digué la noia. Quan Ayla s’hi acostà, Cavoa es tragué la manyopla. Tenia a la mà un objecte petit i rodó, del color d’ivori de mamut. El col·locà curosament damunt la mà d’Ayla.

—L’he acabat just ara —digué.

Ayla el sostingué i somrigué amb una expressió d’admiració.

—Cavoa! Sabia que eres molt bona artista. Però ignorava que fossis tan bona —exclamà, examinant atentament la petita talla de S’Armuna.

Era només el cap de la dona, sense suggerir el cos ni tan sols el coll, però no hi havia dubte que la talla representava S’Armuna. Tenia els cabells recollits en una tannara prop de la coroneta i la cara afilada estava una mica torta, amb una galta més prima que l’altra, encara que eren evidents la bellesa i la dignitat, que semblaven sorgir de l’interior de la petita obra d’art.

—Creus que està ben feta? Penses que li agradarà? —preguntà Cavoa—. Volia fer quelcom especial per a ella.

—A mi m’agradaria —respongué Ayla—. Trobo que expressa molt bé el que sents per ella. Tu tens un do rar i meravellós, Cavoa, però t’has d’assegurar d’usar-lo bé. Hi pot haver un gran poder dins ell. S’Armuna va demostrar gran saviesa en elegir-te com a ajudanta seva.

Al vespre esclatà una rufaga terrible i era perillós allunyar-se uns quants metres de l’entrada de l’habitatge. S’Armuna estava agafant un pom de plantes seques que penjaven d’un prestatge al passadís d’entrada, amb la intenció d’afegir-lo a un nou munt d’herbes que estava mesclant per fer una beguda forta que preparava per a la Cerimònia del Foc. El foc de la llar cremava sense força i Ayla i Jondalar acabaven d’anar-se’n al llit. La dona pensava retirar-se tan aviat com hagués acabat.

De sobte una ràfega d’aire fred i un cop de vent acompanyaren l’obertura de la feixuga cortina de l’entrada de l’antesala. Esadoa irrompé estirant la segona cortina, evidentment alarmada.

—S’Armuna! De pressa! És Cavoa! Ja li ha arribat l’hora.

Ayla saltà del llit i es vestí abans que la dona pogués respondre.

—Quina nit que ha triat —digué S’Armuna, mantenint la calma, en part per tranquil·litzar l’alterada àvia que esperava.

—Tot anirà bé, Esadoa. No tindrà el nadó abans que nosaltres arribem a casa teva.

—No és a casa meva. Ella ha insistit a anar amb aquesta tempesta a l’habitatge gran. Jo no sé per què, però vol tenir el nadó allà. I vol que Ayla també vingui. Diu que és l’única manera d’assegurar-se que l’infant sigui sa.

S’Armuna arrufà les celles preocupada.

—No hi ha ningú allà aquesta nit, i no fou assenyada de sortir amb aquesta tempesta.

—Ho sé, però no he pogut aturar-la —digué Esadoa tornant-se’n cap a l’entrada.

—Espera un moment —digué S’Armuna—. Val més que sortim juntes. En una tempesta com aquesta un es pot perdre entre una casa i altra.

—Llop no permetrà que ens perdem —digué Ayla assenyalant l’animal ajupit al costat del llit dels viatgers.

—Us faria res que jo també vingués? —preguntà Jondalar. No era tant que volgués estar allà per al naixement com que estava preocupat perquè Ayla sortís a la rufaga. S’Armuna mirà a Esadoa.

—Jo no hi tinc inconvenient, però pot ser present un home en un naixement?

—No veig cap raó perquè no hi sigui —digué S’Armuna— i pot ser útil tenir un home a prop, ja que ella no té marit.

Tots ells, les tres dones i l’home, sortiren a afrontar l’embat del vent que udolava. Quan arribaren a l’habitatge gran, trobaren la noia mig estirada davant una llar buida i freda; tenia el cos tens a causa del dolor i una mirada de temor. Alenà alleujada en veure que la seva mare arribava amb els altres. En un moment, Ayla encengué foc, amb gran sorpresa d’Esadoa, Jondalar sortí a fora a recollir neu per fondre-la i obtenir aigua, Esadoa trobà roba de llit que havien guardat i l’estengué sobre una plataforma de dormir, i S’Armuna triava distintes herbes que podia necessitar de les provisions que havia deixat allà abans.

Ayla acomodà la noia, arranjant-ho tot de manera que pogués seure confortablement o jeure si ho preferia, però esperà S’Armuna i seguidament ambdues examinaren Cavoa. Després de tranquil·litzar-la i deixar-la amb la seva mare, les dues guaridores tornaren a la llar i parlaren entre elles.

—Ho has notat? —preguntà S’Armuna.

—Sí. Saps el que significa? —digué Ayla.

—En tinc una idea, però caldrà esperar i veure-ho.

Jondalar tractava de mantenir-se apartat per no fer nosa i s’acostà lentament a les dues dones. Quelcom en les seves expressions li féu percebre que elles estaven preocupades, cosa que també l’amoinà. S’assegué damunt la plataforma per dormir i acaronà distretament el cap del llop.

Mentre esperaven, Jondalar caminava nerviós i Llop el mirava. Desitjava que el temps passés més aviat o que la tempesta escampés o tenir alguna cosa a fer. Ell parlà una mica a la noia tractant de donar-li coratge i li somreia sovint, però se sentia totalment inútil. No hi havia res que pogués fer. Finalment, mentre avançava la nit, féu una becada en un dels llits, mentre el fantasmagòric soroll de la tempesta de fora contrastava en l’escena interior dels qui esperaven, tot subratllat pels gemecs periòdics de la partera, que lentament però inexorable es feien més freqüents.

Jondalar despertà amb el renou de veus excitades enmig d’una gran activitat. La llum es filtrava per les retxilleres entorn de la xemeneia. S’incorporà, féu un estirament i es fregà els ulls. Ignorat per les tres dones, sortí a orinar. Estava content de veure que la tempesta havia escampat, malgrat que alguns flocs de neu encara voleiaven empesos pel vent.

Quan estava a punt d’entrar un altre cop a l’habitatge, sentí el plor inconfusible d’un nadó. Somrigué, però esperà defora, car no estava segur si era el moment adequat de tornar-hi. De cop i volta, sorprès, sentí un altre plor, que s’uní al primer formant duet. Eren dos! No ho pogué resistir. Hi havia d’entrar.

Ayla, que tenia en braços la criatura embolicada en una manta, somreia quan ell aparegué a l’entrada.

—Un nen, Jondalar!

S’Armuna s’ocupava del segon nadó i es disposava a fer el nus al cordó umbilical.

—I una nena —anuncià la xaman—. Bessons! És un signe favorable. Mentre Attaroa fou líder varen néixer molt pocs infants, però ara crec que això canviarà. Penso que és la manera que té la Mare de dir-nos que el Campament de les Tres Germanes aviat tindrà més habitants i es tornarà a omplir de vida.

—Tornaràs algun dia? —preguntà Doban a l’home alt. Ara caminava molt millor, per bé que encara usava la crossa que Jondalar li havia fet.

—No ho crec, Doban. Amb un viatge llarg n’hi ha prou. És hora d’anar a casa, assentar-me i fundar la meva llar.

—M’agradaria que visquessis més a prop, Zelandon.

—A mi també. Seràs un bon tallador de sílex i m’agradaria continuar ensenyant-te. I, de passada, Doban, em pots dir Jondalar.

—No. Tu ets Zelandon.

—Vols dir Zelandonii?

S’Amodun somrigué.

—No significa el nom del teu poble. Ell t’ha posat el nom d’Elandon, però t’honora dient-te S’Elandon.

Jondalar es posà vermell, afalagat.

—Gràcies, Doban. Potser t’hauria de dir S’Ardoban.

—Encara no. Quan aprengui a tallar sílex com tu, llavors em podran dir S’Ardoban.

Jondalar féu una calorosa abraçada al noi, donà copets a l’espatlla d’alguns altres i xerrà amb ells. Els cavalls, carregats i a punt de partir, s’havien allunyat una mica i Llop estava ajupit a terra observant l’home. S’aixecà quan veié Ayla i S’Armuna que sortien de l’habitatge. Jondalar també s’alegrà de veure-les.

—… És magnífica —deia la dona de més edat— i estic aclaparada que l’estimació per mi la portés a fer-la. Però… no creus que és perillós?

—Mentre guardis tu la talla de la teva cara, per què ha de ser perillós? Et pot acostar a la Mare, donar-te’n un coneixement més profund —digué Ayla.

S’abraçaren i, tot seguit, S’Armuna féu a Jondalar una abraçada ben forta. S’apartà quan cridaren els cavalls, però ella agafà el braç de l’home per retenir-lo un moment.

—Jondalar, quan vegis a Marthona digues-li que S’Armu… no, digues-li que Bodoa li envia el seu record.

—Ho faré. Això li agradarà —digué ell muntant el poltre.

Donaren la volta i saludaren amb la mà, però Jondalar se sentia alleujat d’anar-se’n. No podria recordar mai aquest Campament sense experimentar sentiments contradictoris.

La neu començà a caure una altra vegada mentre s’allunyaven cavalcant. La gent del Campament deia adéu amb el braç i els desitjava bon viatge.

—Bon viatge S’Elandon.

—Bon viatge, S’Ayla.

Mentre desapareixien entre els flocs blancs que enterbolien la vista, n’hi havia pocs que no creguessin, o desitgessin creure, que Ayla i Jondalar havien vingut per salvar-los del jou d’Attaroa i alliberar els homes. Tan aviat com la parella de genets es perderen de vista, es transformarien en la Gran Mare Terra i el Seu Noble Company Celestial, i cavalcarien pel cel a través del vent, seguits pel seu fidel protector, l’Estel del Llop.