Capítol 22

Ayla estava quasi inconscient quan sentí les dures pedres del llit fluvial sota seu. Tractà de fer peu, mentre Whinney l’arrossegava pel fons rocós, fent unes passes per una platja de còdols llisos en una recolzada del riu. Llavors caigué abatuda. La corda, encara fermada a la mà, pegà una sacsejada i aturà el cavall.

Jondalar també havia tremolat en les primeres etapes de la hipodèrmia mentre creuava el riu, però havia assolit la vorera contrària més aviat que ella, abans de perdre la coordinació o el seny. Ella hauria pogut fer la travessia més ràpid, però s’havien enganxat tantes deixalles a la corda de Whinney que havien minvat considerablement la marxa del cavall. Fins i tot Whinney començava a patir les conseqüències del fred abans que el nus escorredor, malgrat que estava inflat per l’aigua, finalment s’afluixés tot sol i l’alliberés del pes que la destorbava.

Malauradament, en arribar a l’altra vorera, el fred havia afectat prou Jondalar per impedir-li obrar amb coherència. Es posà l’abric damunt la roba mullada i anà a cercar Ayla, a peu, guiant el poltre, però s’encaminà en la direcció equivocada per la vorera del riu. L’exercici l’escalfà i li aclarí la confusió. Havien estat arrossegats tots dos corrent avall un bon tros, però com que ella havia tardat més a creuar, devia estar més lluny riu avall. Féu la volta i tornà enrere. Quan Llamp eguinà i Jondalar sentí la resposta de l’altre cavall, es posà a córrer.

Jondalar trobà Ayla ajaguda d’esquena damunt la riba de pedres, al costat de la pacient euga, amb un braç enlaire a causa de la corda que li subjectava la mà. S’hi acostà ràpidament amb el cor bategant-li de temor. Després d’assegurar-se que ella encara respirava, l’abraçà i la mantenia estreta contra el seu pit, amb els ulls plens de llàgrimes.

—Ayla! Ayla! Ets viva! —exclamà—. Tenia tanta por que no haguessis mort. Però que n’estàs, de freda!

L’havia d’escalfar. Li afluixà la corda de la mà i l’agafà. Ella es mogué i obrí els ulls. Tenia els músculs tensos i rígids, i a penes podia parlar, però s’esforçava per dir quelcom. Ell s’inclinà més.

—Llop. Troba Llop —digué Ayla amb un ronc murmuri.

—Ayla, m’he d’ocupar de tu!

—Si us plau. Troba Llop. He perdut massa fills. Llop no —mussità ella. Tenia els ulls tan plens de pena que ell no podia negar-s’hi.

—D’acord. Aniré a cercar-lo, però primer t’he de dur a un refugi.

Plovia fort mentre Jondalar pujava amb Ayla als braços una suau pendent. Arribà a una petita terrassa on hi havia un redol de salzes, brolla i balca i, més al fons, alguns pins. Cercà un lloc pla per on no passés l’aigua, llavors aixecà ràpidament la tenda. Després d’estendre la pell de mamut damunt el cobertor del trespol per protegir-se millor de la terra amarada, hi ficà Ayla, després l’equipatge i preparà les pells de dormir. Li tragué la roba mullada i es tragué la seva, col·locà Ayla entre les pells i s’estirà al seu costat.

Ella no estava inconscient del tot, sinó més aviat atordida. Tenia la pell freda i pegallosa, el cos rígid. Jondalar tractava d’escalfar-la cobrint-la amb el seu cos. Quan ella començà a tremolar un altre cop, Jondalar respirà una mica més alleujat. Això significava que s’escalfava interiorment, però amb el retorn de la consciència també li vingué a la memòria Llop i, d’una manera irracional, quasi salvatge, insistia que volia anar a cercar-lo.

—És culpa meva —deia amb tremolor de dents—. Li he dit que saltés al riu. He xiulat. Confiava en mi. He de trobar Llop. —S’esforçava per aixecar-se.

—Ayla, oblida Llop. Ni tan sols no saps on has de començar a cercar —digué ell tractant de mantenir-la ajaguda.

Tremolant i sanglotant histèricament, ella intentava sortir de les pells de dormir.

—He de trobar-lo! —cridava.

—Ayla, Ayla, hi aniré jo. Si et quedes aquí, jo aniré a cercar-lo —digué ell tractant de convèncer-la perquè romangués entre les pells calentes—. Però m’has de prometre que et quedaràs aquí i ben tapada.

—Si us plau, troba’l —digué ella.

Ell es vestí ràpidament amb roba seca i amb l’abric. Llavors agafà unes galetes del viàtic, riques amb energia de greix i proteïna.

—Ara me’n vaig —digué—. Menja’t això i queda’t dins les pells.

Ella li agafà una mà quan ell es girà per sortir.

—M’has de prometre que el cercaràs —digué mirant-li els ulls blaus angoixats. Encara tremolava, però semblava xerrar amb més fermesa.

Ell mirà els ulls blau grisencs plens d’ànsia i súplica, i l’abraçà amb passió.

—Tenia tanta por que no fossis morta.

Ella l’abraçà, confortada per la força i l’amor de l’home.

—T’estimo, Jondalar. No voldria perdre’t mai, però, si us plau, troba Llop. No podria suportar la seva pèrdua. És com… un nen… un fill. No puc renunciar a un altre fill. —Se li trencà la veu i se li ompliren els ulls de llàgrimes.

Ell es retirà i la mirà.

—El cercaré, però no et puc prometre que el trobi, i si el trobo, no et puc prometre que sigui viu.

Una expressió de temor i d’horror es reflectí en els ulls d’Ayla; llavors els clogué i assentí.

—Tracta només de trobar-lo —digué, però quan l’home començà a anar-se’n, ella s’hi aferrà.

Ell no estava segur de si realment tenia intenció de cercar el llop quan començava a sortir. Volia recollir llenya per encendre foc i fer una mica de te o sopa calenta per a ella i pegar una ullada als cavalls, però ho havia promès. Llamp i Whinney romanien a la petita salzeda, encara amb la gualdrapa i el cabestre de Llamp posats, però els resistents animals semblaven estar bé de moment, així que començà a baixar el pendís.

No sabia quina direcció prendre quan arribà al riu, però finalment decidí buscar corrent avall. Abaixant-se la caputxa per protegir-se de la pluja, començà a caminar per la vorera, revisant els munts de fusta arrossegada i les concentracions de deixalles. Trobà molts animals morts, i veié molts carnívors i animals de carronya, tant quadrúpedes com de ploma, que s’alimentaven de les deixalles del riu, fins i tot una canilla de llops del sud, però cap no s’assemblava a Llop.

Finalment, féu la volta i tornà enrere. Aniria corrent amunt una estona, però dubtava de tenir millor sort. Realment no esperava trobar l’animal i comprenia que això l’entristia. Llop podia ser enfitós de vegades, però havia acabat agafant afecció a l’intel·ligent animal. Ell l’enyoraria i sabia que Ayla estaria consternada.

Arribà a la vorera rocosa on havia trobat Ayla i caminà al voltant del recolze, sense saber molt bé quina distància havia de recórrer en l’altra direcció, especialment en adonar-se que el riu creixia. Decidí que traslladaria la tenda al més lluny possible tan aviat com Ayla estigués en condicions de viatjar. «Potser m’hauria d’oblidar de cercar riu amunt i assegurar-me que ella estigui bé», es digué, dubtant. «Bé, hi aniré un tros; ella em preguntarà si he cercat en les dues direccions».

Començà a seguir riu amunt, fent la volta a una pila de troncs i branques, però quan veié la silueta majestuosa d’una àguila imperial que planava amb les ales esteses, s’aturà i la contemplà impressionat. De cop i volta, la gran au gràcil plegà les vigoroses ales i es deixà caure ràpidament damunt la vorera del riu, llavors s’enlairà novament amb un gran suslic penjat a les urpes.

Un poc més lluny, on l’ocell havia trobat l’aliment, un impetuós afluent, que s’eixamplava en un petit delta, afegia el seu cabal a les aigües de la Germana. Ell creia veure quelcom familiar damunt l’ampla extensió de platja arenosa on els dos rius s’ajuntaven i somrigué en reconèixer-ho. Era el bot rodó, però quan s’hi fixà millor, arrufà les celles i començà a córrer cap allà. Al costat del bot, Ayla estava asseguda dins l’aigua sostenint el cap de Llop damunt la falda. Una ferida damunt l’ull esquerre de l’animal encara degotava sang.

—Ayla! Què fas aquí? Com t’has atrevit? —esclatà, més per por i preocupació que per ràbia.

—És viu, Jondalar —digué ella, tremolant de fred i sanglotant amb tanta força que parlava de manera quasi incoherent—. Està ferit, però és viu.

Després de llançar-se al riu, Llop havia nedat cap a Ayla, però quan assolí el bot rodó, buit i lleuger, que a penes fregava la superfície de l’aigua, posà les potes de darrera entre els pals fermats al bot per tal de descansar. Romangué allà, entre els objectes coneguts, deixant que el bot i els pals que flotaven el portessin. Però en el moment que s’afluixà el nus escorredor, i el bot i els pals començaren a anar a tota velocitat sense control sobre les ones picades, fou llançat i xocà contra el pesant tronc amarat d’aigua. Aleshores ja eren prop de l’altra vorera. El bot quedà dipositat damunt el banc de sorra arrossegant parcialment fora de l’aigua els pals amb el el llop estès damunt. El cop l’havia atordit, però era pitjor estar mig submergit dins l’aigua. També els llops estaven exposats a la hipotèrmia i podien morir a causa d’això.

—Vine, Ayla, tornes a tremolar. Convé que ens n’anem. Per què has sortit? Ja t’he dit que el cercaria —digué Jondalar—. Vinga, jo el portaré. —L’home recollí el llop de la falda d’Ayla i tractà d’ajudar-la a aixecar-se.

Després d’haver caminat algunes passes, Jondalar comprengué que tindrien dificultats per tornar a la tenda. Ayla a penes podia caminar i el llop era un animal gros i feixuc. El pelatge amarat d’aigua augmentava el seu pes. L’home no els podia carregar tots dos i sabia que Ayla no permetria que deixés Llop i tornés més tard a recollir-lo. Si només pogués cridar els cavalls amb un xiulet com feia Ayla… però per què no havia de poder? Jondalar havia practicat un xiulet especial per a Llamp, però realment no s’havia esforçat gaire per entrenar-lo a respondre. No ho havia necessitat mai. El poltre sempre apareixia amb la seva mare quan Ayla cridava Whinney.

Tal vegada Whinney acudiria si ell xiulava. Almenys podia provar-ho. Imità el senyal d’Ayla, esperant que se li assemblés prou, però, per si de cas no responien, decidí seguir caminant. Agafà Llop en braços i tractà de posar un braç entorn d’Ayla per donar-li més suport.

No havien arribat encara a la pila de fusta arrossegada pel corrent i ell ja estava rebentat per l’esforç. Suportava el cansament amb una gran força de voluntat. També havia nedat a través del poderós riu i havia pujat Ayla pel pendent i muntat la tenda. I llavors havia recorregut amunt i avall el banc fluvial cercant el llop. Quan sentí un renill, aixecà la vista. Alleujament i joia l’inundaren en veure els dos cavalls.

Carregà el llop de través al llom de Whinney, ja que l’havia portat abans i hi estava acostumada; després ajudà Ayla a muntar Llamp i el conduí cap a la platja rocosa. Whinney seguia. Ayla, que quan va començar a ploure més fort tremolava dins els vestits remullats, tenia dificultats per mantenir-se dreta damunt el cavall mentre pujaven el pendent. Però, prenent-s’ho amb calma, tornaren a la tenda instal·lada prop del bosquet.

Jondalar ajudà Ayla a baixar i la portà a la tenda, però la hipotèrmia la feia desvariejar altre cop i tornava posar-se histèrica a causa del llop. Hagué de portar-li l’animal de seguida i llavors li hagué de prometre que l’eixugaria. Cercà pels bolics alguna cosa per fregar-lo. Però quan ella volgué ficar-lo entre les pells de dormir, ell s’hi negà, per bé que trobà una manta per tapar-lo. Mentre Ayla sanglotava descontrolada, ell l’ajudà a desvestir-se i l’embolicà amb les pells.

Tornà a sortir, tragué el cabestre a Llamp i les gualdrapes als dos cavalls, els copejà agraït i els digué algunes paraules de reconeixement. Tot i que els cavalls normalment vivien a sol i serena i estaven acostumats a tot tipus de clima, Jondalar sabia que no els agradava gaire la pluja, però esperava que no patissin per això. Llavors, finalment, entrà a la tenda, es desvestí i s’acomodà al costat de la dona, que tremolava violentament. Al cap d’una estona, amb el cos del llop escalfant per una banda i el de l’home per l’altra, s’aturà el tremolor de la dona i ambdós cediren a la fatiga i es quedaren adormits.

Ayla despertà en sentir una llengua humida que li llepava el rostre. Apartà Llop, somrient de joia, i després l’abraçà. Sostenint-li el cap amb les mans, observà atentament la ferida. La pluja havia netejat la brutor que la cobria i ja no sagnava. Malgrat que volia tractar-lo més tard amb algunes medecines, semblava que de moment estava bé. No era tant el cop al cap, sinó el fred del riu, que havia afeblit el llop. La dormida i l’escalfor havien estat la millor medecina. Ella s’adonà que Jondalar la tenia abraçada, tot i que estava dormint, i procurà estar-se quieta, deixant-se abraçar i abraçant Llop, mentre escoltava la pluja que tamborinava damunt la tenda.

Recordava alguns punts i episodis de la vesprada anterior: l’ensopegada amb la brossa i les deixalles de fusta en cercar Llop pel banc fluvial; la mà que li feia mal perquè la corda s’havia estret massa; Jondalar portant-la en braços. Somrigué amb la idea de tenir-lo tan a prop; llavors el recordà veient-lo muntar la tenda. Se sentia una mica avergonyida per no haver-lo ajudat més, malgrat que estava tan rígida pel fred que no es podia moure.

Llop s’esmunyí de l’abraçada d’Ayla i sortí apartant el faldó de la tenda amb el musell. Ella sentí eguinar Whinney i, amb una sensació de joia, quasi li respongué, però recordà que Jondalar encara dormia. Començà a preocupar-se pels cavalls que romanien a fora sota la pluja. Estaven acostumats al temps sec, no a aquella pluja que els banyava i amarava. Però recordà haver vist cavalls, així que alguns devien viure en aquella regió. Els cavalls tenien un pelatge que era gruixut, dens i calent fins i tot estant mullat. Suposava que s’arranjarien, sempre que no plogués tota l’estona.

S’adonava que no li agradaven les pesades pluges de tardor que queien en aquella regió meridional, malgrat que havia acollit de bona gana les primaveres humides del nord, amb les seves boires i els plugims càlids. La cova del clan de Brun era al sud i hi havia plogut molt a la tardor, però no recordava aquestes barrumbades torrencials. Les regions del sud no eren iguals. Ayla pensava aixecar-se, però abans de decidir-se, ja dormia un altre cop.

Quan es despertà per segona vegada, l’home que jeia al seu costat es remenava. Estant entre les pells, ella notà una diferència, però no sabé definir-la. Llavors s’adonà que havia cessat el so de la pluja. S’alçà i sortí. Era el capvespre i feia més fred que abans; desitjava haver-se posat quelcom més calent. Orinà devora un matoll i anà cap als cavalls que pasturaven prop dels salzes, per on passava un correntiu. Llop estava amb ells. Tots es dirigiren cap a ella quan s’hi acostà i ella dedicà temps pegant copets, gratant els animals i parlant-hi. Després se’n tornà a la tenda i es ficà entre les pells de dormir al costat de l’home.

—Que n’estàs de freda, dona! —reclamà ell.

—I tu estàs ben calentet —digué ella arraulint-s’hi.

Ell l’envoltà amb els braços i li acaricià el coll amb la boca, alleujat que ella es tornés a escalfar tan aviat. Li havia costat tant escalfar-la després que s’havia congelat amb l’aigua.

—Jo no sé què estaria pensant en deixar que et mullessis i passessis tant de fred —digué Jondalar—. No hauríem d’haver intentat creuar aquest riu.

—Però, Jondalar, quina altra cosa podíem fer? Tenies raó. Tan fort com plovia, havíem de creuar un riu o un altre i hauria estat pitjor tractar de creuar-ne un que baixés de les muntanyes —digué ella.

—Si haguéssim abandonat els Sharamudoi més aviat, hauríem evitat la pluja. Aleshores la Germana no hauria estat tan mala de creuar —digué Jondalar que seguia fent-se amonestacions.

—Però fou culpa meva que no partíssim més aviat; fins i tot Carlono pensava que arribaríem aquí abans de les pluges.

—No, la culpa fou meva. Jo sabia com era el riu. Si m’ho hagués proposat, hauríem partit abans. I si haguéssim abandonat el bot, no ens hauria costat tant pujar la muntanya ni t’hauria refrenat dins el riu. Que vaig ser-ne, d’estúpid!

—Jondalar, per què t’acuses? —digué Ayla—. No ets estúpid. No podies preveure el que succeiria. Ni tan sols Un que Serveix la Mare ho pot saber. Mai no hi ha res clar. I ho hem aconseguit. Ara som aquí, tots estem bé, incloent-hi Llop, gràcies a tu. També tenim el bot i qui sap si ens podrà ser ben útil.

—Però quasi et vaig perdre —digué ell ficant el cap en el coll d’Ayla i estrenyent-la tan fort que li feia mal, però ella no l’aturà—. No sé dir-te com t’estimo. Em fas molta falta, però les paraules que signifiquen això són pobres. No basten per dir-te el que sento per tu. —Ell la mantenia estreta com si pensés que agafant-la fort podia d’alguna manera convertir-la en part de si mateix i així no la perdria mai.

Ella també l’abraçava fort, estimant-lo i desitjant poder fer quelcom per alleujar-li l’angoixa i la necessitat que de sobte l’inundava. Llavors s’adonà que sabia com fer-ho. Li bufà l’orella i li besà el coll. La resposta d’ell fou immediata. La besà amb una passió ferotge, acaronant-li els braços i motllurant-li les mamelles amb les mans, xuclant-li els mugrons amb ànsia famolenca. Ella l’envoltà amb la cama i el féu rodolar damunt seu, llavors obrí les cuixes. Ell reculà, punyint i temptejant amb el seu membre pletòric, tractant de trobar el forat. Ella li ho agafà i el guià; aleshores ell comprovà que Ayla estava tan ansiosa com ell mateix.

Quan la penetrà i sentí la càlida abraçada del seu brocal profund, gemegà a causa de la indescriptible i sobtada sensació. Tots els seus pensaments de malson i les preocupacions temorenques s’esvaniren en el moment que l’omplia el goig sensual del meravellós Do del Plaer de la Mare, sense deixar espai per altres curolles que no fossin l’amor que sentia. Reculà una mica i sentí el moviment d’ella que es compassava amb el seu. Aquesta resposta li provocà sensacions encara més fortes.

Mentre se separaven i s’ajuntaven, ell sentia tant plaer que ella ni s’ho imaginava. Ambdós cossos anaven i venien a un ritme que s’apoderà d’ella totalment i creixia delectant-la amb les sensacions del moment. Una foguerada de sensacions li recorria les entranyes, centrant-se ben endins, mentre es remenaven avant i enrere.

Ell sentia que dins seu es formava una força volcànica, onades d’excitació li passaven per sobre, l’enfonsaven i llavors, quasi abans d’adonar-se’n, esclataven en un dolç alliberament. Quan Jondalar es remenà les darreres vegades, sentí unes poques sacsejades de la violenta erupció i després la sensació càlida i radiant de la completa relaxació.

Ell jeia damunt ella, que recobrava l’alè després de l’inesperat i vigorós esforç realitzat. Clogué els ulls satisfeta. Al cap d’una estona rodolà i s’arraulí abraçant-la per darrera mentre ella cercava amb les anques el contacte del l’home. Així, covant com un cassó dins l’altre, jeien quiets, joiosament entrellaçats.

Al cap d’una bona estona, Ayla digué baixet:

—Jondalar?

—Hmmm? —mormolà ell. Es trobava en un estat delitosament lànguid, no adormit, però sense ganes de moure’s.

—Quants rius com aquest haurem de creuar? —preguntà ella.

Ell s’estirà i li besà l’orella.

—Cap.

—Cap més?

—Cap més, perquè no hi ha cap altre riu com la Germana —aclarí Jondalar.

—Ni tan sols el Riu de la Gran Mare?

—Ni tan sols la Mare és tan ràpid i traïdor o perillós com la Germana —digué ell—, però no hem de creuar el Riu de la Gran Mare. Romandrem la major part del camí en aquesta banda fins a l’altiplà de la glacera. Quan ens acostem al gel, hi ha una gent que jo voldria visitar; viuen a l’altra banda de la Mare. Però encara és molt lluny d’aquí i quan hi arribem el riu no serà gaire més gran que un rieró de muntanya. —Ell es posà d’esquena—. No és que no hàgim de creuar encara rius bastant grans, però a través d’aquestes planes la Mare s’esbranca en molts canals que se separen i es tornen a unir. Quan vegem novament tots els canals reunits, el corrent s’haurà fet tan estret que difícilment el podràs reconèixer com el Riu de la Gran Mare.

—Sense tota aquesta aigua de la Germana, no estic segura de reconèixer-lo —digué Ayla.

—Penso que sí. Per gran que sigui la Germana, quan s’ajunten els canals, la Mare encara és més gran. Hi ha un riu important que hi desemboca a l’altra banda, poc abans dels pujols boscosos que fan tombar la Mare a l’est. Thonolan i jo vàrem conèixer una gent que ens portà en raigs a través del riu. Alguns afluents més baixen de les altes muntanyes occidentals, però nosaltres anirem al nord pujant la plana central i ni tan sols els veurem.

Jondalar s’assegué. La conversa li havia fet pensar que havien de posar-se en camí, tot i que que no volia partir fins l’endemà de matí. Estava descansat i relaxat, i no tenia ganes de quedar-se més temps al llit.

—No haurem de creuar gaires més rius fins a arribar a les terres altes del nord —continuà—. Això és almenys el que em va explicar la gent d’Haduma. Digueren que hi havia alguns turons, però és un territori bastant pla. La majoria de rius que veurem són canals de la Mare. Diuen que la Mare recorre tota aquesta regió del voltant. Crec que és un bon lloc per caçar. El poble d’Haduma travessa els canals sempre seguit per caçar aquí.

—El poble d’Haduma? Crec que me n’has parlat, però no gaire —digué Ayla asseient-se també i estirant la mà cap a l’alforja.

—No vàrem estar amb ells gaire estona, just el temps suficient per… —Jondalar dubtà pensant en els Ritus d’iniciació que havia compartit amb Nòria, aquella noia tan bufona. Ayla notà l’estranya expressió pensant que estava empegueït, però satisfet de si mateix…— una Cerimònia, un festival —conclogué.

—Un festival en honor de la Gran Mare Terra? —Preguntà Ayla.

—Eh… sí, de fet sí. Em demanaren… —vacil·là—, ens demanaren a Thonolan i a mi que hi participéssim.

—Visitarem el poble d’Haduma? —Digué Ayla des de l’entrada, sostenint la camussa Sharamudoi per eixugar amb ella després d’haver-se rentat al rieró de la salzeda.

—M’agradaria, però no sé on viuen —digué Jondalar. Llavors, veient l’expressió desconcertada d’Ayla, li ho explicà—: Alguns caçadors seus trobaren el nostre campament i varen enviar a demanar Haduma. Ella fou qui decidí celebrar el festival i cridà la resta. —Féu una pausa tornant-s’ho a pensar—. Haduma era una dona notable. Era la persona més vella que he conegut mai. Fins i tot més vella que Mamut. És la mare de sis generacions. —«Almenys així ho espero», pensà—. En realitat, m’agradaria tornar-la veure, però no tenim temps de cercar-los. Imagino que, de totes maneres, a hores d’ara deu ser morta, malgrat que el seu fill, Tamen, encara deu viure. Era l’únic que parlava Zelandonii.

Ayla sortí i Jondalar sentí la imperiosa necessitat d’orinar. Es passà ràpidament la túnica pel cap i també sortí. Mentre se sostenia el membre, observant l’arc fumant de líquid groc i pudent que feia sabonera en terra, es preguntava si Nòria havia tingut el nadó que Haduma deia que tindria i si l’òrgan que sostenia n’era responsable.

Notà que Ayla es dirigia cap als salzes només amb la pell de camussa damunt les espatlles. Suposà que ell també havia d’anar a rentar-se, tot i que per avui ja havia omplert la quota d’aigua freda. No era que no volgués entrar dins l’aigua, si calia, creuant un riu, per exemple, però quan viatjava amb el seu germà no li semblava que fos important rentar-se amb freqüència.

I no era que Ayla li hagués dit res, però com que ni l’aigua freda era capaç d’aturar-la, ell pensava que no ho podia fer servir d’excusa per evitar rentar-se, i havia d’admetre que li agradava l’olor tan fresca que ella normalment feia. Però ara de vegades ella fins i tot rompia gel per aconseguir aigua i ell es preguntava com podia resistir tanta fredor.

Almenys ella s’havia aixecat i es movia. Jondalar havia temut que haurien d’acampar uns quants dies, tan gèlida com estava, o que es posaria malalta. «Potser tot aquest costum de rentar-se amb aigua gelada l’ha habituada al fred», es digué. «Potser rentar-me una mica tampoc no em faria mal». De sobte s’adonà que havia estat observant la manera com el cul despullat d’Ayla s’insinuava per sota la camussa, remenant-se seductorament d’una banda a l’altra mentre ella caminava.

Els Plaers havien estat més excitants i satisfactoris del que hauria imaginat, considerant el poc temps que duraren, però mentre observava com Ayla penjava la pell suau a una branca i caminava pel rierol, sentia ganes de tornar a començar, només que aquesta vegada li donaria Plaer a poc a poc, amorosament, gaudint de cada part d’ella.

Les pluges continuaren sense aturall quan començaren a travessar les planes baixes situades entre el Riu de la Gran Mare i la Germana, l’afluent que quasi li guanyava en grandària. Tiraren cap al nord-oest, malgrat que la ruta no era directa ni de bon tros. Les planes centrals s’assemblaven a les estepes de l’est i, de fet, n’eren una extensió, però els rius que travessaven l’antiga conca de nord a sud jugaven un paper dominant en el caràcter del territori. Particularment el curs del Riu de la Gran Mare, que freqüentment canviava, es bifurcava, feia amples meandres i formava enormes aiguamolls a la vasta praderia seca.

A les recolzades tancades dels canals més grans es formaven llacs que recorrien el territori. Els pantans, les praderies humides i les terres exuberants que oferien diversitat a les estepes eren un refugi per a un increïble nombre i varietat d’ocells, però també obligaven els viatgers que avançaven per terra a desviar-se. La diversitat d’aus es complementava amb una rica vida vegetal i una heterogènia població animal com a les praderies orientals, però aquí estava més concentrada, com si un paisatge més extens s’hagués reduït mantenint-se igual la comunitat de criatures que hi vivien.

Envoltat de muntanyes i terres altes que canalitzaven més humitat a la terra, les planes centrals, especialment al sud, eren també més boscoses, sovint de manera subtil. En lloc d’espècies petites atrofiades, els matolls i els arbres que s’aglomeraven prop dels cursos d’aigua eren sovint alts i gruixuts. A la secció sud-oriental, prop de la confluència ampla i turbulenta, els pantans i aiguamolls es trobaven a valls i balmes i esdevenien enormes durant l’època dels aiguats. Petites vernedes pantanoses, freixedes o bedollars enfangaven els incauts entre tossals coberts per boscos de salzes que ocasionalment alternaven amb roures i faigs, mentre que els pins arrelaven a les terres més sorrenques.

La major part del terreny era una mescla de loess fèrtil i llim negre o sorra i grava d’al·luvió, amb un eventual aflorament d’antic rocam que interrompia el relleu pla. Aquests turons aïllats eren generalment boscos de coníferes, que de vegades s’estenien avall fins a les planes, proveint un hàbitat a moltes espècies d’animals que no podien viure exclusivament en terreny obert. La vida era més rica als marges, però malgrat tota la seva varietat, la vegetació principal continuava sent l’herba. L’herbassar alt i baix de les estepes, així com el pelaguer plomós i la festuca a la plana central de l’estepa, formaven un pasturatge extaordinàriament ric i abundant que oscil·lava al vent.

Quan Ayla i Jondalar abandonaren les planes meridionals i s’acostaven al nord fred, l’estació semblava avançar més ràpidament que l’habitual. El vent que els assotava el rostre portava un indici del fred que feia a la terra gelada d’on provenia. La inconcebible acumulació de masses de gel glacial, que s’estenia per vastes regions del territori nòrdic, romania directament al seu davant, a una distància molt menor de la que havien recorregut en el seu viatge.

Amb el canvi d’estació, la força cada cop més violenta de l’aire gelat insinuava la seva potència amagada. Les pluges disminuïren i a la fi cessaren totalment, mentre flocs irregulars de color blanc reemplaçaven els núvols de tempesta, el cúmuls esdevenien cells esfilagarsats a causa del vent. Fortes ràfegues arrencaven les fulles seques i les escampaven formant una catifa solta als peus dels arbres caducifolis. Llavors, en un canvi sobtat d’humor, una inesperada ratxa de vent ascendent aixecava els fràgils esquelets de la vegetació estiuenca, els agitava furiosament pertot arreu i, cansada del joc, els deixava caure en un altre lloc.

Però el clima fred i sec agradava més els viatgers, hi estaven acostumats i s’hi sentien bé amb els seus abrics i caputxes de pell. Jondalar havia estat ben informat; caçar era fàcil a les planes centrals i els animals estaven grassos i sans després d’un estiu de pastura. Era també l’època de l’any en què molts cereals, fruita, nous i arrels eren madurs per a la collita. No calia que consumissin els queviures de reserva que portaven i fins i tot referen les provisions que havien aconseguit quan mataren un cérvol enorme; per això decidiren aturar-se i romandre uns quants dies mentre assecaven la carn. Els seus rostres irradiaven un vigor saludable i la felicitat de ser vius i estar enamorats.

Els cavalls també havien rejovenit. Era el seu hàbitat, el clima i les condicions als quals estaven adaptats. Tenien el pelatge més gruixut i espès perquè els creixia a l’hivern i cada matí es mostraven enjogassats i dinàmics. El llop, apuntant amb el musell al vent, recollint olors familiars als profunds recessos instintius del seu cervell, trotinava content arreu, feia ocasionals escapades tot sol i aleshores tornava aparèixer, segons Ayla, amb un aire de petulància.

Creuar rius no presentava cap problema. La majoria de vies fluvials corrien paral·leles a la direcció nord-sud del Riu de la Gran Mare, tot i que en creuaren alguns que travessaven la plana, però l’esquema era imprevisible. Els canals feien meandres tan amples que no sempre estaven segurs si un corrent que es creuava al seu camí era un desviament del riu o un dels pocs torrents que baixaven de terres més altes. Alguns canals paral·lels acabaven abruptament en un corrent que fluïa cap a l’est i que, a la vegada, abocava les aigües dins un altre canal de la Mare.

Malgrat que de vegades s’havien de desviar de la seva ruta cap al nord a causa de les amples corbes del riu, anaven per un tipus d’herbassar on era més avantatjós viatjar a cavall que no fer-ho a peu. Duien una marxa excel·lent, cobrint distàncies tan llargues cada dia que recobraren els retards anteriors. Jondalar estava content en pensar que d’alguna manera també quedava compensada la seva decisió de fer una gran volta per poder visitar els Sharamudoi.

Els dies secs, freds i clars els oferien una extensa vista panoràmica, entelada només per les boires matineres quan el sol escalfava la humitat condensada de la nit per damunt el punt de congelació. Cap a l’est hi havia ara les muntanyes que havien vorejat quan seguien el gran riu a través de les planes caloroses del sud, les mateixes muntanyes de les quals havien grimpat els contraforts sud-occidentals. Els cims gelats i resplendents s’acostaven imperceptiblement a mesura que la carena es corbava cap al nord-oest formant un gran arc.

A l’esquerra, la serralada més alta del continent, portant una feixuga corona de gel glacial que li arribava a la meitat dels flancs, s’estenia en carenes d’est a l’oest. Els cims alterosos i brillants sorgien en la llunyania púrpura com una vaga presència sinistra, una barrera aparentment insuperable entre els viatgers i la seva destinació final. El Riu Gran Mare els obligaria a vorejar la cara nord de la carena cap a una glacera relativament petita que cobria, amb una cuirassa de gel, un antic massís arrodonit a l’extrem nord-occidental dels contraforts prealpins.

Més avall i més a prop, al final d’una praderia interrompuda per pinedes, eixia un altre massís. L’altiplà de granit dominava els prats de l’estepa i la Mare, però minvava gradualment a mesura que aquests continuaven cap al nord, camuflant-se entre els turons arrodonits que seguien tot el camí fins als estreps de les muntanyes occidentals. Cada vegada menys arbres trencaven el paisatge obert de la praderia i aquells que ho feien començaven a mostrar les familiars deformacions esquifides dels arbres modelats pel vent.

Ayla i Jondalar havien recorregut, de sud a nord, gairebé tres quarts de tota la distància de les immenses planes centrals abans que comencessin a caure els primers flocs de neu.

—Jondalar, mira! Neva! —digué Ayla, irradiant un somrís—. És la primera neu de l’hivern. —Havia sentit olor de neu a l’aire i la primera neu de la temporada li semblava sempre quelcom especial.

—No entenc com et pots posar tan contenta per això —remugà ell, però el somriure d’Ayla era contagiós i ell no va poder deixar de somriure també—. Em temo que estaràs tipa de neu i de gel abans que la deixem de veure.

—Tens raó, ja ho sé, però sempre m’ha agradat la primera nevada. —Després d’unes quantes passes més, Ayla preguntà—: Podrem acampar aviat?

—És un poc més de migdia —digué Jondalar mirant-la intrigat—. Per què ja parles d’acampar?

—Fa poc he vist unes perdius blanques. Han començat a tornar-se blanques, però sense neu en terra encara són bones de veure. Ja no ho seran després que nevi i són molt saboroses en aquesta època de l’any, especialment fetes així com li agradaven a Creb, però es tarda molt temps a coure-les d’aquesta manera. —Ella feia memòria, amb la vista perduda a la llunyania—. Cal fer un clot en terra, revestir-lo amb pedres i fer-hi foc dintre, llavors col·locar-hi els ocells, tots embolicats amb fenc, i esperar. —Les paraules havien eixit dels seus llavis tan ràpides que quasi ensopegava amb elles—. Però l’espera val la pena.

—Tranquil·la, Ayla. Estàs molt excitada —digué ell somrient, divertit i joiós. Li agradava veure-la tan plena d’entusiasme—. Si estàs segura que han de ser tan bones, aleshores em temo que hauríem d’acampar aviat i anar a caçar perdius blanques.

—Oh, ho seran —digué ella mirant-lo amb expressió seriosa—, però ja n’has menjat de cuites així. Ja saps quin gust tenen. —Llavors s’adonà del seu somrís i comprengué que li havia pres el pèl. Es tragué l’eslinga del cinturó—. Tu acampes, jo caçaré les perdius blanques i, si m’ajudes a cavar el clot, fins i tot te’n deixaré tastar una —digué ella amb una rialla burleta mentre esperonava Whinney.

—Ayla! —cridà Jondalar abans que ella s’allunyés—. Si em deixes l’estintol, aixecaré la tenda per a tu, Dona Que Caça.

Ella el mirà esverada.

—Jo no sabia que et recordaves de com m’anomenava Brun quan em deixava caçar —digué ella tornant i aturant-se davant ell.

—Potser no tinc la teva memòria del Clan, però recordo algunes coses, sobretot de la dona que estimo —digué ell i contemplà el somrís amorós d’Ayla, que la feia encara més bella—. A més, si m’ajudes a decidir el lloc d’acampada, sabràs on tornar quan duguis els ocells.

—Si no et veiés, et seguiria la pista, però vindré i et deixaré el puntal. Whinney no es pot moure gaire ràpid amb els pals.

Cavalcaren fins que varen trobar un lloc adequat per acampar-hi, prop d’un rierol amb una esplanada per a la tenda, uns quants arbres i, el més important per a Ayla, una platja de pedres que es podien emprar per revestir el forn enclotat.

—També puc ajudar-te a instal·lar el campament, ja que sóc aquí —digué Ayla desmuntant.

—Vés a caçar les teves perdius blanques. Digue’m només on vols que comenci a cavar el clot —digué Jondalar.

Ayla dubtà un moment, però de seguida assentí. Com més aviat matés els ocells, més aviat els podria començar a coure, i tardaria una bona estona a coure’ls i potser també a caçar-los.

—Aquí —digué—, no gaire lluny d’aquestes pedres. —Ella revisà la platja, decidint que també podia recollir alguns còdols llisos per a la bassetja mentre era allà.

Indicà a Llop que anés amb ella i tornà enrere a cercar les perdius blanques que havia vist. Buscant els ocells grassos, veié algunes espècies que s’hi assemblaven. Primer fou temptada per un parell de perdius grises que espicossaven les llavors madures de sègol i d’espelta. Identificà un nombre sorprenent d’ocells joves per les marques menys definides que tenien, no per la grandària. Malgrat que les aus grasses mitjanes ponien fins a vint ous en una llocada, eren víctimes de tal predació que pocs culotis arribaven a l’edat adulta.

Les perdius grises també eren bones, però Ayla decidí continuar, fixant-se on estaven per si de cas no trobava les blanques que li agradaven més. Una bandada integrada per unes quantes famílies de codornius més petites l’esverà quan emprengueren el vol. Els ocellets rodons també eren saborosos i si hagués sabut manejar un disparador de bastons, que en podia enganxar uns quants de cop, hauria tractat de caçar-los.

Ayla s’alegrà de veure les perdius blanques, ben camuflades, prop del lloc on les havia descobert abans. Tot i que encara mostraven algunes marques al dors i a les ales, les plomes blanques predominants feien que destaquessin sobre el terreny grisenc i l’herba color d’or vell. Els ocells grassos i cepats ja havien tret a les potes plomes hivernenques que servien tant per protegir los del fred com per caminar damunt la neu.

Mentre que la codorniu sovint recorria llargues distàncies, tant la perdiu grisa com la Manca, així com el gall salvatge que es torna blanc amb la neu, solien romandre a una àmplia àrea generalment pròxima al seu lloc de naixença i només emigraven curtes distàncies entre zones d’hivern i d’estiu.

A l’estil d’aquest món hivernenc, que permetia estretes associacions d’éssers vius que en altres circumstàncies tindrien els hàbitats separats, cadascú posseïa el seu nínxol i tots romanien a les planes centrals durant l’hivern. Mentre la perdiu comuna es quedava a la praderia oberta assotada pel vent, menjant llavors i passant la nit damunt arbres prop del riu i de terres altes, la perdiu blanca preferia la neu de congesta, fent forats a la neu per mantenir-se calenta i nodrint-se de vímets, brots i capolls de brossa, sovint de varietats que contenen olis concentrats desagradables o fins i tot verinosos per als altres animals.

Ayla indicà a Llop que estigués quiet mentre ella recollia dues pedres de la bossa de caça i posava a punt l’eslinga. Des del llom de Whinney, albirà un ocell quasi blanc i disparà la primera pedra. Llop, que entengué el seu moviment com un senyal, es llançà simultàniament sobre un altre ocell. Amb un batiment d’ales i forts gralls de protesta, la resta de la niuada d’aus grosses emprengué el vol, remenant vigorosament els músculs de les ales. Les marques, normalment camuflades en terra, experimentaven una transformació admirable en l’aire, quan el plomatge estès mostrava diferents dibuixos, i facilitaven als altres exemplars de l’espècie la pista que havien de seguir per mantenir-se junts a la bandada.

Després de l’impuls del primer esclat d’activitat i del sobtat llampec de plomes, el vol de les perdius es tornà llanegadís. Amb una pressió i un moviment del cos que constituïa una segona naturalesa, Ayla indicà a Whinney que seguís els ocells, mentre es preparava per disparar la segona pedra. La dona aferrissà la bassetja quan baixava, posà la mà sobre l’extrem solt i, amb un gest hàbil i entrenat, col·locà amb l’altra mà la segona pedra al clot de la bassetja abans de llançar-la. Malgrat que de vegades li calia fer-la girar en el primer tret, rarament necessitava prendre impuls en el segon.

La seva habilitat per tirar pedres tan ràpidament era tan difícil que, si hagués demanat que li ensenyessin, li haurien dit que era impossible. Però no tenia ningú a qui poder preguntar, ningú que li digués que es podia fer, així que Ayla aprengué per ella mateixa la tècnica de les dues pedres. Amb els anys la perfeccionà i era molt precisa amb els dos trets. L’au que havia apuntat en terra ja no volà mai més. Quan el segon ocell caigué en terra des del cel, ella ràpidament agafà dues pedres més, però aleshores la bandada ja era fora de tir.

Llop aparegué amb una tercera perdiu a la boca. Ayla baixà de l’euga i el llop, obeint al seu gest, deixà caure la perdiu blanca als peus de la dona. Llavors s’assegué, mirant-la, satisfet de si mateix, amb una ploma blanca que encara li penjava al costat del musell.

—Ho has fet molt bé, Llop —digué ella, gratant-li l’espès collar de pèl hivernenc i tocant el front de l’animal amb el seu front. Llavors tornà cap al cavall—. Aquesta dona aprecia la teva ajuda, Whinney —digué en el seu llenguatge especial, format per signes del Clan i suaus arniets equins. El cavall alçà el cap, esbufegà i s’acostà a la noia. Ayla agafà el cap de l’euga i li bufà als oronells, intercanviant olors de reconeixença i amistat.

Ayla retorcé el coll d’un ocell que encara no era mort; llavors, amb unes herbes resistents, fermà juntes les potes plomoses de les aus. Muntà el cavall i ficà la caça dins l’alforja que duia a darrera. En el camí de tornada, es topà altre cop amb perdius blanques i no pogué resistir la temptació de caçar-ne un altre parell. Amb dues pedres més, aconseguí altres dos ocells, però fallà l’intent d’un tercer. Llop n’agafà un i aquesta vegada ella permeté que se’l quedés.

Pensava coure’ls tots de cop per comparar els distints sabors. Deixaria les sobres per a l’endemà o l’altre. Llavors rumià com farciria les cavitats. Si haguessin estat llocant, les hauria farcit amb els ous, però de totes maneres quan vivia amb els Mamutoi emprava cereals. Pensà que tardaria una bona estona a recollir prou grans. Es perdia molt de temps collint grans silvestres i era millor fer-ho en grup. Les grans arrels extretes de la terra podien ser bones, tal vegada amb pastanagues i cebes silvestres.

Pensant en el menjar que anava a cuinar, la dona no parava gaire esment a l’entorn, però no pogué passar per alt que Whinney s’aturés del tot. L’euga remenà el cap i eguinà, llavors es quedà quieta, però Ayla podia percebre que estava tensa. El cavall tremolava i la dona va entendre per què.